1Crec que la importància i la difusió que es dóna a l’obra literària d’un autor depèn del poder polític i econòmic del poble al qual pertany. Sense tenir en compte aquesta circumstància, no es podria entendre amb claredat la injustícia del judici crític dels seus contemporanis. Històricament, els Estats han utilitzat el seu patrimoni cultural – més o menys valuós – com a eina propagandística per a refermar la seva personalitat nacional. Els seus escriptors, bons o dolents, han esdevingut bandera i símbol de l’essència de la nació. En les nacions sense Estat, sense poder, és gairebé impossible que els intel·lectuals, els artistes, tinguin una projecció majoritària, internacional. Els falta, per ser valorats, la força de la maquinària de les institucions públiques, del govern, dels ministeris, tota la seva potència mediàtica i econòmica. Un escriptor mediocre nascut – per exemple – als Estats Units, a Anglaterra o a França, té moltes més possibilitats de ser reconegut i llegit massivament, que no pas el ciutadà d’un país desconegut posseïdor d’un meravellós talent literari. Prou que sembli una broma cruel, la qualitat aparent d’un novel·lista és directament proporcional al grau de poder de la llengua que utilitza, a la importància de la seva nació en el conjunt dels pobles. I pel que fa a nosaltres, els catalans, aquesta realitat és especialment dolorosa. Tant Espanya com França han procurat, al llarg dels segles, ocultar violentament qualsevol manifestació de la nostra pròpia cultura. La seva existència, d’altra banda contundent, l’han vista com un perill i un atac al seu nacionalisme profund. El jacobinisme, als dos costats del Pirineu, en el seu orgull, s’ha aplicat tossudament i amb astúcia a aconseguir la negació de la diferència. Es pot parlar – s’ha dit – de la literatura sud-americana o xinesa, però cal ignorar la cultura dels pobles que tenim dins de casa, a tocar del nostre centre de poder. Amb molta raó el nacionalisme d’Estat intueix un perill gran en la potència del fet diferencial que pot pertorbar el seu organisme informador. La realitat de la qual no es parla, no existeix. Vivim en el temps de la comunicació global i per tant el silenci és la mort de la veritat.

2Jordi Pere Cerdà ha escrit una de les novel·les més importants de la literatura catalana del passat segle vint. Davant d’aquesta obra tots ens sentim petits, humils. La seva potència, per contrast, posa en evidència la precària mediocritat del nostre present, d’aquest temps que ens pertoca de viure, monòton i complaent. Cerdà és fill de la muntanya, de l’alta muntanya, i d’ella n’extreu el vigor que neix de la terra inclement, dels conreus dolorosament treballats. Té el do de la llengua, entre nosaltres tan escàs, i en fa ús per a construir una història de sofriment i d’amor, de duresa i de passió. Passos estrets per terres altes transcorre enmig d’un alè èpic, gairebé litúrgic, que ens retorna a les nostres arrels gregues, a les seves mediterrànies tragèdies.

3La gent del Principat, potser ja massa eclèctics, quedem bocabadats davant d’aquest doll de talent i de frescor que travessa les pàgines del llibre de Cerdà. Llegir els seus Passos estrets per terres altes és un retorn al passat immediat, però en el fons llunyà, que ja creiem perdut per sempre. La força d’aquesta novel·la és tan potent que permet fer un experiment que poques obres suporten. Si obrim el llibre a l’atzar en qualsevol pàgina i comencem a llegir distretament, d’immediat la prosa de Jordi Pere Cerdà ens fa presoners i ens precipita en la profunditat de les seves estranyes enceses i vitals. Com si fóssim hipnotitzats, ja no ens és possible deixar la seva lectura. No sé si hi ha cap altre autor català viu que posseeixi aquesta capacitat de fascinar-nos i de captivar-nos. És per tot això que dic, que no puc evitar un somriure quan veig que – amb llenguatge de funcionaris – es defineix Jordi Pere Cerdà com un escriptor, entre cometes, “regionalista”. Aquesta classificació interessada oculta l’interès i la intenció de rebaixar l’escriptor als paratges estrets del localisme, del folklore. Però succeeix que l’autor – que utilitza una llengua minoritària – en el seu acte de creació, fill de l’èpica del poble pla, es projecta a través del seu talent cap a l’horitzó intemporal i universal del pensament de l’home.

4Passos estrets per terres altes, és una novel·la de frontera, una novel·la de totes les fronteres del món, siguin on siguin. I per definició, una frontera és un acte d’injustícia, un espai de precarietat i d’incertesa. En aquest indret de separació, les passions que bullen en el cor dels homes i de les dones ho són tot menys, entre cometes, “regionalistes”. Quan s’analitza i es descriu amb tant de talent l’ànima de la raça humana, la seva grandesa i les seves misèries, qualsevol àmbit, per petit i allunyat que sigui, transcendeix del seu entorn i esdevé simbol d’una realitat general.

5Tant Espanya, com França són mestres en l’art de dissimular l’existència dels autors que no fan part de la cultura oficial, d’aquells que no utilitzen l’idioma dominant que és patrimoni del poder. Jo també, però, com a ciutadà del Principat, he de fer un retret al meu País. Sembla que els vicis s’encomanen i nosaltres – els catalans del sud del Pirineu – pequem de les mateixes faltes que atribuïm aIs nostres veïns. El món cultural del Principat, sobretot el de Barcelona – que viu instal·lat en el cofoisme i l’estretor més ridículs – ignora grollerament l’existència dels escriptors de la Catalunya del Nord, els dóna l’esquena. Si de cas, de tant en tant, es permet observar-los amb una distant mirada paternalista ; també els veu – i que els déus ens perdonin – com un assumpte, entre cometes, “regionalista”. Tots els pobles, petits o grans, viuen sotmesos a iguals febleses, són dominats per l’orgull.

6Dit tot això, estic ben segur que a Jordi Pere Cerdà la persistència de la injustícia no li treu la son. Ell ha treballat al llarg de tota la seva vida – i no podia fer altra cosa – en la feina de deixar escrites i impreses en català les paraules altes i lluminoses que neixen del pensament del seu esperit. La veu de l’home no es perd si la diposita continguda en les pàgines d’un llibre. Aquesta és la grandesa de l’art de l’escriptura. Tard o d’hora, el pare temps, inevitablement, acabarà dictant sentència, acabarà fent justícia.

7Jo, lector humil, cada vegada que penetro en l’obra de l’Antoni Cayrol, sento dintre meu la remor profunda de la veu de la terra, la música perduda de l’essència del meu país. I penso que aquesta veu és la mateixa paraula que neix de qualsevol altra nació, de qualsevol altre poble, de qualsevol altre país. Té la condició de ser pura, natural i autèntica i per tant posseeix la categoria de ser universal.

DÉBAT

8Lionel Richard – Il m’a semblé comprendre que vous teniez l’œuvre de Jordi Pere Cerdà pour aussi mal acceptée à Barcelone qu’à Paris. En ce qui concerne Paris, la raison en serait, en somme, qu’il y apparaît comme un écrivain régionaliste, donc indigne d’une réputation nationale. Est-ce conforme à la réalité ? Encore faudrait-il qu’il y fût lu, que son existence littéraire y fût connue. Nous n’en sommes pas là, et il ne convient pas d’amalgamer deux notions : ignorance et rejet... Pour Barcelone, il faut opérer, à mon avis, une distinction avec Paris. Jordi Pere Cerdà s’y trouve-t-il tout aussi méconnu ? Vous paraissez penser que oui. Par rapport à la vie littéraire catalane, il serait dans une situation de marginalité. Néanmoins, si son œuvre est peut-être, à Barcelone, considérée avec condescendance par certains, de même que l’ensemble de ce qui s’écrit en catalan en Roussillon, un constat s’impose : elle y est régulièrement honorée de prix littéraires. C’est donc, malgré tout, qu’une partie du monde culturel de la Catalogne espagnole l’apprécie. Qu’il y ait, derrière l’attribution de ces récompenses, un calcul politique, en vue de montrer que l’État autonome catalan est représentatif de tous ceux qui s’expriment en catalan, y compris en France, je ne l’exclus pas. Mais ce phénomène d’annexion culturelle mériterait une analyse sans schémas préétablis.

9Jordi Gabarró – No pensava precisament en Jordi Pere Cerdà, sinó en els escriptors en general. Jordi Pere Cerdà per sort és conegut, encara que no suficientment, a Barcelona ; a París no el coneix ningú. És un símbol : quan parlo de la ignorància de París o Madrid o Barcelona d’aquestes cultures, Jordi Pere Cerdà per a mi n’és un símbol... Sóc conscient que aquesta ponència és una mica extremista...

10Jordi Pere Cerdà – La question que soulève Gabarró, c’est l’état de l’organisation du Principat par rapport à la langue et à la littérature catalanes. L’Espagne sort de 40 ans de fascisme où les esprits ont été lessivés. Mais quand je parle avec des amis de Barcelona, dans le cadre de la discussion amicale, il me semble qu’il y a des pans entiers de l’histoire de nos relations antérieures qui sont absents des représentations intellectuelles du Principat. C’est vrai aussi de Mallorca et de València. Parce que ce qui se passe entre nous et Barcelona, se passe aussi (peut-être un peu moins mais parfois très durement) entre Barcelona et Mallorca, entre Barcelona et València. Je dis Barcelona mais je ne veux pas dire que la faute soit à Barcelona. Je crois que sur ce trerrain, les Catalans, tous les Catalans, devraient inventer.

11Pour ma part – puisque tu m’as mis en cause – je ne peux rien dire contre la Generalitat. A partir du moment où elle a existé, j’ai été reconnu très vite, pas par le politique –je ne suis pas un homme qui a accès à la couche politique– mais par des intellectuels qui de très près touchent au pouvoir. Même certains pourraient penser qu’on a voulu m’avantager, mais je ne crois pas. Ça a correspondu chaque fois à des situations très précises où le jeu des sympathies n’a pas joué. Mais entre ce milieu et la population, il y a tout un monde. Il y a l’université et les journaux. Je crois qu’il y a une faiblesse du côté des journaux, mais je suis mal placé pour en parler. Du coté de l’Université, on le voit... Parmi les personnes qui sont présentes ici – sauf les universitaires catalans qui exercent à Perpignan et qui, de ce fait, ont reconnu eux-mêmes la difficulté qu’il y a à pondérer le niveau dans lequel nous vivons –, sauf ces intellectuels et le jeune homme de Valence [Albert Moncusí], qui fait un travail que je trouve remarquable sur la frontière, nous n’avons pas de représentant de l’université espagnole... Ah, le mot “espagnol” m’a échappé et peut-être c’est significatif ! Je pense que le colloque d’aujourd’hui est une étape, qui pourrait permettre de faire évoluer la situation.