Cant alt de Jordi Pere Cerdà
Crònica d’una experiència literària i política
Cant alt de Jordi Pere Cerdà. Chronique d’une expérience littéraire et politique
p. 363-372
Résumés
Cant alt d’Antoni Cayrol és un referent obligat i imprescindible per resseguir l’origen i les conseqüències de les diferències polítiques, socials i culturals entre els Països Catalans de banda i banda de la frontera. La veu de l’autor ens permet una aproximació profunda a l’acte creatiu i una reflexió sobre la situació lingüística, sobre les condicions que conformen la identitat de Catalunya Nord i la seva relació amb el Principat. L’estudi d’aquesta autobiografia literària se centra en tres grans temes : la llengua, el paper de la burgesia durant els segles XVIII i XIX i la incidència dels grans centres urbans com París i Barcelona, a Catalunya Nord i a la resta del territori català.
Cant alt est une référence obligatoire et indispensable pour l’étude des divergences politiques, sociales et culturelles entre les pays catalans des deux côtés de la frontière, leur origine et leurs conséquences. La parole de l’écrivain nous permet une approche fine de l’acte créateur, et une réflexion sur la situation linguistique, sur les conditionnements de l’identité nord-catalanes, sur les relations en Catalogne-Nord et Principat. L’étude de cette autobiographie littéraire est centrée sur trois thèmes : la langue, le rôle de la bourgeoisie durant les XVIIIe et XIXe siècles et l’influence des grands centres urbains que sont Paris et Barcelone, en Catalogne-Nord et dans les autres territoires catalans.
Cant Alt es una referéncia obligatòria e indispensabla per l’estudi de las divergéncias politicas, socialas e culturalas dels países catalans dels dos costats de la frontièra, sas originas e sas consequéncias. La paraula de l’escrivan permet un apròche fin de l’acte creator e una reflexion sus la situacion linguïstica, sus los condicionaments de l’identitat nòrd-catalana, sus las relacions entre Catalonha-Nòrd e Principat. L’estudi d’aquela autobiografia literària es centrada sus tres tèmas : la lenga, lo ròtle de la borgesia dels temps dels segles XVIII e XIX e l’influéncia dels grands centres urbans que son París e Barcelona en Catalonha-Nòrd e dins los autres territòris catalans.
Texte intégral
1L’impuls inicial que m’ha portat a la lectura de Cant alt obeeix, sens dubte, a una immensa curiositat per una part del meu país, o un dels meus països. Els Països Catalans d’una banda de la frontera a altra comparteixen, entre d’altres, un mateix tret: el desconeixement secular. I és que la frontera, que és inevitable anomenar al principi de qualsevol aproximació a les nostres diferències polítiques, socials i culturals, és possiblement la causa més identificable, si bé no l’única. En aquest sentit l’autobiografia literària d’Antoni Cayrol és un referent obligat i imprescindible per resseguir l’origen i les conseqüències de les esmentades diferències. Bon coneixedor de la realitat social i cultural nord-catalana Cayrol ens ofereix una visió personal, per tant discutible, i esclaridora d’aquesta realitat catalana diversa. Per no deixar-me portar per la sempre atractiva polèmica, i seguint els passos dels més que il·lustres intel·lectuals i poetes que ens han precedit en el temps, jo també crec que la manera més responsable i constructiva d’aproximar-se i donar suport al moviment nord-català és des del respecte i el no entrar en el que ell en diu « els contrapuntaments rossellonesos ». Amb la voluntat, doncs, d’enriquir la proposta voldria començar aquesta comunicació reprenent el diàleg sobre la llengua obert per Albert Manent entre el 1953 i el 19551. Certament que la causa de la pèrdua de la llengua catalana com a llengua de cultura i de comunicació està en la manca d’un ensenyament normalitzat, però per arribar a aquesta normalització la societat l’ha de reclamar com a necessària. És un peix que es mossega la cua i de difícil solució en el cas nord-català, on la burgesia va abandonar una causa que li pertanyia davant del prestigi de la llengua francesa. Si se n’han de buscar els orígens és precisament en temps de la Revolució del 1789 i no pas només en el Tractat dels Pirineus. Aquesta Revolució que, segons Jordi-Pere Cerdà, tant diferencia els Països Catalans, ha convertit Catalunya Nord en una catalanitat francesa, sense que això vulgui dir, espero, que la resta de Països Catalans passin per força per una catalanitat espanyola. El Principat, malgrat la primera tendència de la burgesia catalana d’abraçar la causa romàntica en la llengua de l’estat que li corresponia, el castellà, es trobarà immers en el procés d’industrialització a partir de la segona meitat del XIX que farà que aquesta mateixa burgesia torni a la llengua nadiua, per marcar la diferència amb un estat, l’espanyol, que no comparteix els mateixos objectius ni entén les seves necessitats expansionistes. A la Revolució Francesa hem d’afegir-hi, doncs, la industrialització del Principat. Catalunya no ha estat girada en contra de la revolució de 1789, encara que és cert que el desvetllament de la burgesia és més tardà, el 1859, quan és conscient que la seva hegemonia com a classe passa per la recuperació de la identitat que va unida a una recuperació de poder polític. En aquest sentit la lectura de Josep Fontana, La fi de l’Antic Règim i la industrialització 1787-1868, vol. V de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar (Edicions 62,1988), és molt reveladora, encara que per la data de la seva publicació coincideix amb l’edició de Cant alt i per tant de difícil consulta per l’autor en el moment d’escriure la seva obra. Malauradament els historiadors Josep Termes, Albert Balcells, Josep Fontana, per anomenar-ne només uns pocs, i la revista L’Avenç, no van començar a publicar els seus treballs de revisió de la nostra història fins a la recuperació de la democràcia. I dic malauradament perquè hauria enriquit el debat, tan necessari, per comprendre les diferències entre els Països Catalans i poder-ne adquirir el coneixement que hauria de permetre l’apropament i en suma l’esborrament de les fronteres.
2Cal fixar la perpectiva a l’any 1980 quan va ser escrit el pròleg de Cant Alt per Jordi Pere Cerdà sobre la realitat catalana. D’aleshores ençà moltes coses han canviat. Catalunya Nord reacciona lentament i amb moltes dificultats contra el procés de despersonalització i de centralisme imposat per l’Estat francès. El Principat s’ha trobat durant aquests darrers vint anys compromès en la recuperació de les seves institucions – d’un espai d’autonomia encara molt relatiu i dificultat per l’actual govern espanyol – en la normalització lingüística per mitjà de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació, en la represa d’una activitat cultural que ha de competir internacionalment en un espai de qualitat i de tecnologia. Aquest dinamisme no s’hauria de valorar com el resultat de cap miracle, sinó que s’hauria d’analitzar com l’aprofitament d’una herència. És una llàstima que l’autobiografïa literària de Jordi-Pere Cerdà no hagi resseguit aquest procés molt posterior. Tanmateix és interessant partir de tres grans temes que expliquen aquesta recuperació al Principat i comparar-los amb la situació a la Catalunya Nord : la llengua, el paper de la burgesia a finals del segle XIX i la capitalitat Barcelona-París. Grans temes tractats per Jordi Pere Cerdà, que expliquen també les causes de la diferència a banda i banda de la frontera.
3Ser escriptor català, i pitjor encara escriptor nord-català o alacantí, significa haver de fer front a dos grans problemes : el de la creació, ja prou complexa, i el de la llengua, amb totes les dificultats que arrosseguen les llengües minoritàries dins dels grans estats. És evident que no es pot explicar la situació lingüística i literària d’uns territoris deslligant-la de les condicions polítiques, econòmiques i socials que s’hi donen, i sovint la nostra reflexió tindrà un caire més històric que no pas literari. El mateix autor ens convida contínuament a tenir-les en compte. Per a Jordi Pere Cerdà, l’escriptura és per damunt de tot un acte individual que « respon a una instància anònima »2. Escriure sobre el viscut porta, però, indefectiblement a escriure sobre la història, amb tota la parcialitat de la perspectiva personal. D’altra banda la consciència de catalanitat va lligada a la seva voluntat d’escriure i la tria el portarà, malgrat la seva independència respecte a qualsevol influència del món literari de Catalunya, a enriquir-ne el patrimoni. Certament el formar part de la literatura catalana hauria de significar també el compartir-ne la vida, les relacions, les rivalitats, per la responsabilitat en l’acompliment del propi projecte i per l’estímul.
4Un estímul ben poc gratificant als anys 60, en un món literari molt limitat, i difícilment comparable amb l’activitat literària que existia aleshores a París i que ell va viure. Jordi Pere Cerdà explica com, a causa d’aquest aïllament i per omplir el buit d’un món intel·lectual nord-català amb una base de només 250.000 persones, es va crear el GREC, que malauradament va estancar-se en l’única discussió de la necessitat d’un ensenyament en català. Els altres possibles objectius es van dissoldre en el que ell considera pecat capital d’aquesta societat nord-catalana : el sentimentalisme per la “cosa” catalana. I dic “cosa” i no “qüestió”, per la indefinició a què havia arribat la identitat. Jordi Pere Cerdà se’n queixa, l’emotivitat està també en la base del tractament de la llengua, un reducte familiar, localista i popular, difícilment objecte d’una anàlisi científica. « Tot passa com si defora del rotllo local un interdit pesés sobre nosaltres quan es tracta de lligar el conjunt de tots els esforços, dels treballs i de les voluntats »3, comenta referint-se a la necessitat d’aplegar, estudiar i divulgar el cançoner popular. El problema a l’hora d’establir un projecte de recuperació de la identitat passa per la revisió dels principals obstacles ; com són el complex d’inferioritat, el sentimentalisme que presideix el tracte del que és català a Catalunya Nord, el centralisme barceloní, sovint no mancat d’una certa arrogància, el desconeixement nord-sud, una vida civil en català minoritària al Nord i, sobretot, la política jacobina de l’Estat francès, bressol de l’enciclopèdia, la il·lustració i el romanticisme, republicà, laic, i impulsor de la justícia i del contracte social.
5El complex d’inferioritat ve marcat pel contrapunt del que Jordi Pere Cerdà en diu « civilització ». Explicant l’anècdota de la dictaire de cançons que s’avergonyeix de cantar en català, es queixa de com la « civilització » ha portat a rebutjar la pròpia identitat, i comenta « sense que es pugui acusar cosa o persona en particular »4. Considero, tanmateix, imprescindible per seguir amb l’anàlisi que m’he proposat, la identificació d’aquests responsables. En primer lloc i per abreujar, la política centralista de l’Estat francès ; en segon lloc, i com ja he assenyalat, la deserció de la burgesia nord-catalana ; en tercer lloc la meselleria o la passivitat d’un poble impotent davant un Estat protector. Aquests factors, essencials per entendre la situació del català a Catalunya Nord expliquen el prejudici que ha portat a una diglòssia cada vegada més decantada a favor de la llengua de l’Estat, en suma la llengua de la cultura, en detriment del català relegat a la condició domèstica, rural i sentimental. El món de l’emotivitat és català ; el món de la cultura, de la ciència, del progrés i de la ciutat és francès.
6Per fortuna, Jordi Pere Cerdà recorre la distància que va d’un nivell a l’altre i incorpora la riquesa del llegat dialectal, de la innovació que representa per a la llengua la utilització d’alguns girs, inventats i creats pel cant popular. Trasllada al teatre, als diàlegs, aquesta força creativa de la llengua del poble. Entén aquesta incorporació dels dialectalismes al seu teatre com una forma de « dinamització de la llengua, d’enriquiment verbal, de musculatura catalana de la frase »5. És comprensible, doncs, la seva defensa del Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover i Moll, i la crítica al barcelonisme del diccionari de Pompeu Fabra. No és pas que s’oposi rotundament a la fixació i el seguiment d’unes normes que apropen uns països catalans que la història ha separat, sinó que considera necessària l’assimilació de les diferències i dels altres dialectalismes davant del predomini del dialecte barceloní :
Si no es prepara els esperits a un procés de convergència que ha de compondre dos corrents, l’un d’obertura a les formes genuïnes populars; l’altre, de recaptament de les riqueses exteriors vers una integració unitària, pensada i reflexiva, si no es prepara els esperits catalans a aqueix respecte de l’altre, falsegem el procés d’aproximació tan ben començat pel Diccionari català, valencià, balear.6
7I posa Josep Sebastià Pons com a exemple d’acceptació de pèrdua de la solitud per tal d’arribar a l’aproximació. La contrapartida : el que Cerdà anomena « l’edicte barceloní-fabrià ».
8Tot i la utilització de l’el·lipsi que fa sovint confusa la interpretació i la comprensió completa del següent fragment, la valoració de la tasca fabriana de la unificació de la llengua és contundent : parla del « terror » de certes regles de la norma fabriana i atribueix als noucentistes la qualitat « censors ». Quan explica l’adequació de l’esperit de Pons a la norma expressa amb tota la franquesa que permet una autobiografia la seva oposició contundent :
...l’ha escrit de l’única manera que els altres li han donat llicència per a jugar amb l’exigència de la seva fidelitat a la gens que l’amarava. Em diran que un país que ha inventat la inquisició, i l’ha viscuda set-cents anys diàriament, els esperits, ja estan conformitzats amb qualsevol terror, ja no se n’adonen fins al punt que, si venia a faltar-los-el, ells inventarien unes normes convenients per emplenar el buit de la seva llibertat. No em burli; exageri, però no em burli. No són burletes7.
9Malgrat la dosi de masoquisme que ens correspon com a poble sotmès, no cal estirar la culpabilització fins a atribuir-se l’autoria d’una institució eclesiàstica que va ser creada al Concili de Tours (1163) per lluitar contra els càtars i el primer tribunal va ser a Tolosa. Ni els reis catalans, Alfons I, Pere I i Jaume I, hi van contribuir amb la dedicació que ho feren els castellans. Ben cert que Nicolau Eimeric i Ramon de Penyafort feren un gran paper encara que gens comparable al de Torquemada. Però suposo que es refereix sobretot al tribunal de la Inquisició creat per Ferran el Catòlic, anomenat ben simptomàticament La Castellana, que va servir, entre altres coses, per foragitar i convertir jueus i musulmans. Tot i que alguns inquisidors eren gent del país, el tribunal va ser un instrument de castellanització i font de conflictes amb les autoritats autòctones.
10El noucentisme i concretament l’obra d’Eugeni d’Ors van tenir certament un punt de legislació repressora i molt efectiva en certs aspectes de la cultura catalana. La bibliografia és abundant, les revisions i estudis monogràfics ens permeten tenir-ne un coneixement cada vegada més complet i matisat : Joan Lluís Marfany, Alan Yates, Albert Manent, Pep Murgades, Enric Bou, Narcís Comadira, per citar-ne només alguns. Els seus llibres són de referència obligada tant pel que fa a l’estudi del noucentisme com també del modernisme. No es pot oblidar la pressió damunt la novel·la i el teatre modernistes, liquidant una represa si més no creativa per mor de la civilitat. Despatxats els modernistes com a ruralistes, la novel·la i el teatre proposats pel moviment noucentista passen sense pena ni glòria, ni donar una resposta convincent a la crisi plantejada arreu dels països industrialitzats. Una crisi que marca les necessitats estètiques i de continguts de la nova societat. Però no podem negar l’obra política dels noucentistes : la institucionalització de la cultura catalana, dotant-la dels organismes i les administracions que l’elevaren a la categoria de nacional. És el moment de consolidar el paper de Barcelona com a capital. El “miracle” de la recuperació de Catalunya i de Barcelona després de la fi de la dictura franquista és, entre d’altres, l’herència deguda a l’obra del noucentisme i de la Mancomunitat de Prat de la Riba, que va dotar al país d’una estructura d’estat sense ésser-ho. Que la ideologia que ho sostenia era burgesa, conservadora, retrògrada, poc donada a les genialitats creatives, no fa més que refermar el caràcter institucional i estatista que aquella classe social necessitava per refermar la seva autonomia enfront d’un estat espanyol centralista i “sobirà”. Llengua i estructura d’estat van lligades en la construcció de les nacions modernes. Quan Jordi Pere Cerdà reclama que la llengua catalana arribi a assolir el rigor d’estil « estructural i individualista »8, que Malherbe i Boileau havien donat a la llengua francesa al segle XVII i Gracián a la llengua castellana molt abans, està reclamant la feina que duran a terme el modernisme i, sobretot, el noucentisme amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, i la publicació de les normes i del diccionari de Pompeu Fabra. En l’època de la globalització i davant el perill d’empobriment de la nostra llengua, la incorporació de les variants dialectals ja no representa un perill de disgregació sinó tot al contrari un enriquiment. No podem deixar de solidaritzar-nos amb Jordi Pere Cerdà quan es queixa de l’exacerbació del purisme dels filòlegs, amatents a matar l’espontaneïtat i creativitat de l’obra literària, que, a força de voler polir la llengua fins adequar-la a les normes i la correcció, l’esporguen de tota la seva força poètica i literària. Tanmateix això no significa que no haguem d’estar vigilants davant la sempre empobridora contaminació dels castellanismes i dels gal·licismes. Però no puc deixar de subscriure les seves afirmacions quan escriu :
En l’espai d’aquests cinc anys, que reprensenten finalment el temps que he consagrat a aqueix escrit, es nota ben clarament l’esforç de la Universitat catalana i els canviaments d’una part culta de la intelligencija, amb referència amb la distanciació que han d’aconseguir, entre la lluita del ser català i les diferents sensibilitats que componen al mateix temps l’ésser nostre, que multipliquen la personalitat catalana, l’engrandeixen, l’enriqueixen cap a una complementació que, si bé escapa a un lloc precís i particular, ha de trobar per força un terreny d’expectació general i unes formes més característiques de la seva realitat diversificada. Ens hem allunyat una mica, d’algunes passes, d’aquelles planes de Canigó de l’any 19769.
11És pel teatre, que el geni de la llengua es manifesta en tota la riquesa, espontaneïtat i capacitat creativa gràcies a la incorporació de la parla. Jordi Pere Cerdà farà un immens esforç per crear un públic i despertar la consciència catalana de la societat nord-catalana, o més concretament perpinyanesa. La capitalitat de Perpinyà havia de facilitar la comprensió del seu teatre molt més que no pas el món de la Cerdanya. Però aquesta és una de les grans trampes. La realitat social i cultural de Perpinyà durant els anys cinquanta i seixanta era segurament molt més catalana que no pas actualment. En part a causa de l’exili català i en part també d’una homogeneïtat social que no havia rebut els fluxos migratoris posteriors, que s’han integrat completament en francès o que ja eren francesos. Hi ha, però, un component essencial en aquest teatre que s’adiu poc amb la realitat immediata d’una ciutat. El món cerdà, la llengua viva de la Cerdanya difícilment podien enganxar un món urbà, perpinyanès o barceloní, que no es reconeixia ni en els personatges ni en les situacions. Segons Joan Fuster, el problema rauria més aviat en les obres que considera més “llibres” que no pas “representacions”10. De totes maneres tampoc no és estrany que el públic nord-català no es reconegués en el teatre barceloní. Comparteixo la convicció de Jordi Pere Cerdà que una part important de la recuperació i dignificació de la identitat catalana de Catalunya Nord passa pel teatre i la cultura popular.
12Ara bé, davant una societat que ha canviat tan profundament els darrers anys, les estratègies a seguir per tal d’incorporar-la a la cultura catalana general haurien de ser revisades. Es podrien assajar fórmules utilitzades en altres parts dels Països Catalans amb les degudes adaptacions, donar uns continguts més lúdics a l’espectacle, i procurar trencar la barrera existent entre cultura i acte popular. L’immens treball de recerca dut a terme pels etnòlegs hauria de servir per donar vida a una cultura popular amb capacitat de mobilització i d’integració socials. Bona part del teatre actual s’alimenta de les manifestacions populars amb un èxit innegable i més enllà de les nostres fronteres lingüístiques i administratives. Transcorreguts gairebé quaranta anys de les experiències teatrals de Jordi Pere Cerdà i tretze de la publicació de l’autobiografia literària, es fa imprescindible una presència teatral del sud al nord i una producció autòctona exportable, com a pas previ per trencar el conformisme i recuperar l’autoestima i la consciència de pertinença a una identitat cohesionada.
13Superat el període de resistència al Principat, aventures intel·lectuals aplegades sota el terme inquietud ja no tenen cap sentit :
Pensi que l’intel·lectual català, tants d’anys mobilitzat dins una acció política de cara a la col·lectivitat, mobilitzat, si no presoner, d’una defensa nacional que ha quedat lligada a la primera de forma confusa i indeleble, ha pres certs costums extravertits que li fan nosa, ara per a tornar a la serenitat de l’observació i a la introjecció del món11.
14La “normalitat” actual hauria de portar a un coneixement i intercanvi més intens i profund per les dues parts. Retornar a aquella normalitat d’un Josep Sebastià Pons o d’un Josep Pla que entenien el Rossellló com una continuació de l’Empordà o a la inversa. Seria l’hora d’emprendre els estudis sobre els temes que poden contribuir al coneixement més profund de la nostra història comuna : seguir el suggeriment de Jordi Pere Cerdà de resseguir les relacions dels polítics i intel·lectuals del Principat i de Catalunya Nord durant l’exili franquista, incloure els autors nord-catalans a les històries de la literatura catalana, reclamar mitjans per donar més presència a la cultura i a la història dels Països Catalans a l’ensenyament públic i als mitjans de comunicació de Catalunya Nord, normalitzar i sovintejar les col·laboracions entre intel·lectuals i universitats de banda i banda de la frontera... En suma, caldria una certa dosi d’inquietud per part de molts sectors socials del Principat envers Catalunya Nord, i de molts nord-catalans que es deixen arrossegar pel conformisme acomoditici. També caldria interessar els sectors més estranys a la nostra cultura. Mobilitzar la societat en un projecte comú de festes populars; sensibilitzar-la per mitjà d’espectacle, pot ser una de les vies, que d’altra banda s’ha demostrat ben eficaç en el camp esportiu i de la cançó.
15En qualsevol cas el model a seguir no pot ser el victimisme. Com molt bé observa, el barcelonisme anticastellanista, comprensible en temps del franquisme per la forta ofensiva espanyolista, pot tenir un efecte boomerang : « Si no, tota actitud de força, arrossega un comportament agressiu, que fa aparèixer un dia o altre una actitud de defensa »12, diu premonitòriament si tenim en compte l’actual política anticatalana del govern espanyol, i les actituds intolerants d’un sector important de joves castellanoparlants. El prestigi, esportiu, econòmic, cultural o mediàtic és l’arma més eficaç contra la intolerància i l’esnobisme.
16Per concloure, només ens hem de felicitar que Antoni Cayrol hagués esbatanat la porta en incorporar el poble a la recuperació cultural i lingüística de Catalunya Nord, retornant-li la veu, per mitjà de la paraula poètica, de la parla teatral, de la rondallística. Ens cal lamentar també que la seva modèstia ens hagi privat massa sovint de la seva presència al sud, especialment al principi de la democràcia. La seva veu s’hauria afegit al discurs del materialisme històric, des d’una perspectiva exterior però ben assabentada de la realitat catalana del sud, la influència de la cultura francesa viscuda de primera mà ens hauria enriquit, i alhora hauria permès una comprensió més profunda de la realitat i les mancances nord-catalanes.
Notes de bas de page
1 Amb motiu de la celebració d’aquest col·loqui l’editorial Trabucaire ha reeditat Contalles de Cerdanya, amb un conte complementari que encapçala el recull : «La dona d’aigua de Lanós». Al pròleg, també inèdit, l’autor ens explica com la primera edició de les rondalles (Barcino, 1961), volia ser la resposta a la invitació feta per A. Manent als escriptors nord-catalans d’escriure en prosa.
2 Jordi Pere Cerdà, Cant alt : Autobiografia literària, Barcelona, Edicions Curial, 1988, p. 22.
3 J.P. cerdà, Cant alt, op. cit., p. 82.
4 J.P. Cerdà, Cant alt, op. cit., p 78.
5 J.P. Cerdà, Cant..., op. cit., p. 124.
6 J.P. Cerdà, Cant.., op. cit., p. 124-5.
7 J.P. Cerdà, Cant..., op. cit., pàg. 125. Subratllo jo.
8 J.P. Cerdà, Cant alt, op. cit., p. 147.
9 J.P. Cerdà, Cant alt, op. cit., p. 236-237.
10 Joan Fuster, Literatura catalana contemporània, Curial, Barcelona, 1976, p. 404.
11 Jordi Pere Cerdà, Cant alt, op. cit., p. 176.
12 J.P. Cerda, Cant alt, op. cit.. p. 176.
Auteur
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009
