1Els anys quaranta i cinquanta s’acompanyen de tot un seguit de canvis al si de la societat nord-catalana. La guerra mundial trasbalsa l’ordre polític i social establert i accelera un procés de descatalanització començat amb anterioritat. Aquest procés de francesització és important i pot explicar-se per raons polítiques, però també per mecanismes d’ordre psicològic que afavoreixen la substitució lingüística a l’interior de moltes famílies rosselloneses. A una política estatal que deixa de banda tota cultura (i sobretot tota llengua) que no sigui la francesa, caldrà afegir per part de la comunitat rossellonesa un cert sentiment d’agraïment a la França de la Libération, lligat a possibles complexos d’inferioritat relacionats amb la seva condició geogràfica i econòmica. Sigui com sigui, aquest procés d’abandó de la llengua és evident i ens trobem en un moment determinant per a la seva supervivència.

2Atesa la situació de feblesa del català, les publicacions en aquesta llengua són gairebé inexistents, i encara més el pes de la seva influència. En aquest marc de pèrdua d’identitat, La Tramontane, revista de caràcter mensual apareguda a finals de la Primera Guerra Mundial, aconseguirà implantar-se i omplir part del buit existent. Consagrarà aleshores les seves pàgines a tirar endavant un projecte de salvaguarda cultural adaptat a la realitat social del seu territori. Des del 1943, Jordi Pere Cerdà formà part del seu equip de col·laboradors i participarà d’aquest projecte.

3L’objectiu d’aquest article és d’analitzar les relacions entre l’escriptor Jordi Pere Cerdà i La Tramontane a partir dels anys quaranta i fins a la desaparició de la revista. Per a això, caldrà examinar les bases d’aquest projecte d’afirmació catalana per a analitzar a continuació en quina mesura Jordi Pere Cerdà participa d’aquest projecte i quina és la seva aportació.

La Tramontane de Charles Bauby

4La Tramontane neix a Perpinyà el 1917 de la mà de Charles Bauby (1898-1971) i es deixarà de publicar el 1971 amb la mort del seu fundador i director, després de mig segle d’existència. Sota la direcció tots aquests anys d’un mateix home, el periòdic serà actor i espectador de la vida cultural rossellonesa, evolucionarà amb ella i es mantindrà fidel a la voluntat d’adaptar-se a la realitat social, lingüística i cultural del Rosselló. Durant la Segona Guerra Mundial i al llarg de tres anys, La Tramontane deixarà de publicar-se. Reapareixerà el 1942, després d’obtenir la corresponent autorització alemanya. La revista, que passarà de bimensual a mensual, sortirà fins al 1945 com a Revue mensuelle de Régionalisme, de littérature et d’art i després ho farà com a Revue du Roussillon. Art et littérature. Amb una mitjana d’entre deu i dotze números per any, tindrà temps de publicar un total de 550 números, als quals cal afegir un darrer – de clausura de la revista i d’homenatge al seu fundador –, el 1975. La revista, de format 250 x 160 mm, compta amb una mitjana de quaranta pàgines per número. La seva redacció es mantindrà fins al final al número 2 del carrer de la Revolució Francesa a Perpinyà.

5Una possible definició de la revista seria la de publicació rossellonesa compromesa amb la cultura catalana. No es pot oblidar el desig de Carles Bauby de no distanciar-se de la realitat sociolingüística i cultural nord-catalana i cal subratllar que aquest compromís amb la realitat catalana es constata en tot moment, incrementant amb el temps el pes del català dins la publicació. És necessari tenir present aquest caràcter integrador de la catalanitat en la realitat francesa del públic rossellonès, així com la voluntat de fomentar obra rossellonesa dins una catalanitat sentida de manera pròpia. L’any 1942, en el número de represa després de 3 anys d’interrupció, l’editorial de La Tramontane es proposa com a objectiu de « révéler aux Roussillonnais, avec leur patrimoine spirituel, le sentiment de leur personnalité »1. Es pot considerar que La Tramontane és la revista de caràcter català més important de la Catalunya Nord quant a la seva durada’i contingut. De fet, la publicació esdevé una eina indispensable per conèixer i potser comprendre la vida cultural rossellonesa en el segle que acabem de deixar enrere. En parlar d’aquests anys, el mateix Jordi Pere Cerdà escriu a Cant alt que « La Tramontane és, per a qui voldria estudiar el procés on es mou el nostre psiquisme rossellonès i el manejament de la llengua, el testimoni de la nostra vida literària »2.

6Quant al seu contingut, a la contraportada s’afirma que la revista « signale les manifestations de littérature, d’art, de folklore qui intéressent le Roussillon et s’attache à conserver à nos annales le tableau fidèle et complet de la vie intellectuelle régionale ». Es vol alhora «attentive aussi au mouvement littéraire et artistique de toutes les régions de langue catalane, elle compte un nombre considérable de collaborateurs en Catalogne, aux Baléares, à Valence et aussi en Andorre et à l’Alguer, de même que parmi les Catalans émigrés dans le monde entier ; La Tramontane compte encore des collaborateurs en pays d’Oc ».

7En obrir-se als catalans d’arreu, s’hi troben noms de banda i banda dels Pirineus. La Tramontane serà la veu d’un territori on convergeixen i conviuen veus catalanes i literàries distintes. Entre els col·laboradors de la banda francesa trobem, entre d’altres, Edmond Brazès, Jean Camp, Albert Bausil, Francesc Francis, Carles Grandó o Josep Sebastià Pons.

8A finals dels anys quaranta La Tramontane donarà cabuda al grup d’intel·lectuals exiliats catalans que s’han instal·lat als voltants de Perpinyà un cop acabada la Guerra Civil espanyola : Pau Casals, Pompeu Fabra, Julià Gual, Joan Alavedra, Antoni Rovira i Virgili, Manuel Serra i Moret, Josep Maria Corredor, Lluís Esbert, Miquel Guinart o Joan M. Guasch. Així, es farà ressò dels festivals de Pau Casals a Prada, que comencen els anys 50 i que tant d’èxit han de tenir. Durant un bon grapat d’anys, sobretot els que van del 1948 al 1960, La Tramontane serà l’única revista catalana expressió dels catalans d’arreu i hi trobaran el seu espai catalans del Principat com Joan Oller, J. M. de Casacuberta, Francesc Català i Roca o Esteve Albert. Segons Jordi Pere Cerdà, aquest és el període més ric en contingut, en escriptors i en idees3. Així doncs, La Tramontane serveix de nexe d’un món dispers i que engloba els catalans de França i els de l’altra banda dels Pirineus així com el grup d’exiliats que es refugien en terres franceses. Els primers poemes d’un exiliat polític seran els de Julià Gual el 1943. La revista és alhora lloc de trobada d’escriptors nord-catalans, en un moment en què aquests no sempre tenen ocasió de conèixer-se. La Tramontane, que deixarà també un espai per a la reflexió i el debat, es farà ressò de projectes com el de la llei Deixonne el 1951 sobre l’ensenyament de les llengües dites regionals, esperança malgrat les seves limitacions per als defensors del català al Rosselló i desencís per als mateixos en constatar el seu incompliment. En aquesta mateixa línia, la revista acollirà posteriorment la discussió del Grup Rossellonès d’Estudis Catalans.

9A les planes de La Tramontane, els Jocs Florals de la Ginesta d’or trobaran el seu principal espai de difusió ; els parlaments dels mantenidors, així com part de l’obra premiada, apareixeran en les planes de la publicació. En aquest sentit, La Tramontane serà lloc d’encontre de tres cultures diferents : la francesa, la catalana i l’occitana. Cal destacar també els números extraordinaris, dedicats a l’estudi d’un tema relatiu a la Catalunya-Nord. La temàtica és variada i pot tractar-se tant d’un tema popular (Pasqua, Nadal, Processó de la Sanch,...), com d’un monogràfic sobre un representant de les lletres i cultura catalanes. Així, en trobarem de dedicats a Francesc Macià, Pau Casals, Arístides Maillol o Pompeu Fabra. L’objectiu de tots ells és contribuir a aquesta presa de consciència dels valors de la regió tot afavorint una aproximació al seu coneixement.

10En definitiva, doncs, es tracta d’una publicació que es vol integrada en la realitat social, cultural i política del seu territori i que manté durant tota la seva trajectòria una òptica catalana.

Encontre entre Jordi Pere Cerdà i La Tramontane

11L’encontre oficial entre Jordi Pere Cerdà (encara Antoine Cayrol) i La Tramontane es produeix el 1943, poc després d’encetar-se el segon període de la revista. A partir d’aquí s’establirà un lligam entre autor i publicació que no desapareixerà fins a la clausura d’aquesta. L’any 1943, França es troba en plena guerra mundial, el Rosselló en plena ocupació alemanya i Espanya sota el règim del general Franco. Cerdà és en aquells moments un jove de 23 anys, carnisser ; no fa gaire que ha començat a fer poesia i en el camp polític participa a la Resistència. Quan La Tramontane desapareix, Jordi Pere Cerdà ha publicat bona part de la seva obra poètica i teatral i compta ja amb un cert reconeixement i projecció dins l’àmbit de tots els Països Catalans. La relació que s’establirà entre Jordi Pere Cerdà i La Tramontane abastarà camps diferents : hi haurà un lligam humà (establert amb el director i amb els principals col·laboradors de la revista), una aportació literària (amb la publicació d’obra essencialment poètica i teatral però també de crítica) i una participació de tipus social (abordant temes de discussió). D’altra banda, a través de La Tramontane Cerdà entrarà en contacte amb el món literari català, particularment amb gent del Principat com Joan Oller o Ferran Canyameres, amics personals de Bauby. La col·laboració de J. P. Cerdà dins la revista també evolucionarà. Si bé en un principi la seva aportació consisteix en la publicació d’obra literària, amb el temps farà també crítica literària i prendrà partit en el debat sobre la llengua catalana i la societat rossellonesa.

12Una de les primeres coses que La Tramontane aporta a Antoine Cayrol és el pseudònim. L’anècdota és coneguda : Cayrol era carnisser i Bauby el seu client. El jove li envià uns poemes signats senzillament « Un Cerdà ». Bauby hi afegí el nom de Pere perquè les autoritats alemanyes exigien la signatura de l’autor, i més tard Cayrol el completà afegint-hi Jordi, i quedà com a pseudònim definitiu Jordi Pere Cerdà. El seu primer poema en català apareixerà a La Tramontane, i a partir d’aquest moment la publicació ofereix a l’escriptor un espai on expressar-se i on escriure en aquesta llengua.

Publicació d’obra literària

13A La Tramontane, Cerdà troba una vitrina on exposar la seva obra literària. Els primers poemes apareixeran l’any 1943, en francès i en català. Aquest primer any trobem « Bruixas », « Cerdagne », « Cerdanya », « Montagnes » i « Village ». Aviat, però, la seva poesia només serà en català. En total, més d’un centenar de poemes, la majoria dels quals seran editats posteriorment en els seus reculls. Els poemes premiats en els Jocs Florals de la Ginesta d’Or també es publicaran, amb els de la resta de guanyadors ; en són exemple « Queixa » (1946), « Manilles, trucs i tutis » (1959), « Muntanya i més muntanya » (1952) o « Sant Jaume » (1953).

14Cerdà també hi publica teatre : el juliol de 1952 surt un número dedicat a la publicació d’Angeleta, comèdia en dos actes escrita el 1951 a la demanda dels estudiants catalans de Montpeller4. És Jordi Pere Cerdà qui, amb La guatlla i la garba, enceta el 1951 la Col·lecció Tramuntana, que el 1958 passarà a mans de l’Editorial Barcino i de J. M. de Casacuberta, que la tirarà endavant amb l’objectiu de publicar essencialment autors rossellonesos i pirinencs contemporanis. La Tramontane es farà ressò de cadascun dels títols publicats per la col·lecció.

15D’aquesta manera, a través de La Tramontane es pot seguir la trajectòria literària de Jordi Pere Cerdà. La revista divulgarà els títols publicats per Cerdà. El primer exemple n’és la publicació de La guatlla i la garba. El 1955 apareixerà Tota Llengua fa foc, recull de poemes publicat pels occitans i del qual R. Andioc parlarà a la secció « Carnets du liseur. Livres catalans »5. El 1957, la revista es farà també ressò de les recents representacions de les peces de teatre La set de la terra6 i El sol de la ginesta7, d’aquesta última a partir de la crítica feta per la premsa. Per últim, el 1967 Josep Gouzy dedicarà un article a l’Obra poètica que la Col·lecció Tramuntana de l’Editorial Barcino acaba de publicar.

Articles de temàtica popular

16A més de la seva aportació literària, Jordi Pere Cerdà publica en francès una sèrie d’articles de temàtica popular relacionats amb tradicions cerdanes. El primer d’aquests articles data del Nadal de 1946, « L’adoration des bergers à Saillagouse. Noëls et bergers », aproximació a la tradició dels pastors a Sallagosa. Citem-ne també l’article « Camilleres »8, aparegut el 1949, o el de « Picasso, Saillagouse et les potiers »9 on, a partir de l’anècdota de la compra d’una casa que l’artista volia fer a la Cerdanya, Cerdà parla de la tradició terrissaire de Sallagosa. Aprofitava per oposar els terrissers a banquers, jutges i manufacturers, els quals representaven la dreta del poble. Assenyalem també « Le ballet cerda », article dedicat a les particularitats d’aquesta dansa i els perills de la seva desaparició10. Aquests articles apropen el lector a les tradicions cerdanes i l’arrelen al seu passat. Apareguts essencialment entre el 1946 i el 1959, poden enmarcar-se dins aquest propòsit d’apropar la publicació a la societat a la qual va especialment dirigida tot establint el lligam entre comunitat i història.

Articles de crítica literària

17A les pàgines de La Tramontane, Jordi Pere Cerdà també fa crítica literària, majoritàriament en francès, ja sigui en articles dedicats a un escriptor com en el marc de les « Cròniques » i de l’aparició de llibres catalans. L’escriptor a qui dedicarà més planes és Josep Sebastià Pons, figura clau de la literatura nord-catalana. En parlarà per primer cop l’any 1956 en l’article « Quelques réflexions sur les arbres et les bêtes dans l’œuvre de Pons »11. Ho farà de nou el 1962 amb « Quan el poeta canta »12, després d’una presentació de poemes de l’escriptor el 15 de novembre de 1961 a Illa i, finalment, en parlarà el 1966 en un article titulat « Les derniers messages de J. S. Pons »13. També trobem articles sobre altres llibres i autors rossellonesos, com ara el 1964 el dedicat a Estampes del Rosselló, d’Elisabeth Oliveres-Picó, publicat per la ja citada col·lecció Tramuntana14. Alhora es fa ressò de la publicació l’any 1957 de tres llibres catalans en terres nord-catalanes : El llibre de les set sivelles, de J. S. Pons, Le livre de Marsyas, d’Agustí Bartra i Le vin de lune, de François Bernadi15, així com de l’aparició a l’editorial Gallimard, l’any 1963, de la traducció al francès feta per Bernard Lesfargues d’ Incerta glòria de Joan Sales, i La maltempsada, de Joan Oller i Rabassa16.

18Molt important per a la formació literària de Jordi Pere Cerdà serà l’accés a la literatura del Principat i de les Illes a través dels llibres que rebia Charles Bauby. Tots els gèneres literaris hi són presents. En aquest sentit, Cerdà escriu les notícies de bona part dels llibres catalans que es publiquen a l’altra banda dels Pirineus, en la secció « Carnets du liseur. Livres catalans », fent-se ressò al mateix temps de les col·leccions i editorials que publiquen en català, com ara la « Col·lecció Lletres i Nova Col·lecció Lletres » que Joan Grases va fundar a Barcelona amb l’objectiu de fer conèixer novel·les originals tot i destacant algunes de les obres publicades17.

19En les notícies dels llibres sovint trobem, juntament amb les referències a l’obra, un comentari que introdueix l’autor en el seu context literari i social. D’aquesta manera, podem seguir les passes de l’obra de Pedrolo, entre d’altres de la publicació del llibre El premi literari i més coses18, de la novel·la Les finestres s’obren la nit19 o de la seva participació en ľAntologia poètica universitària 1951-5220, en la qual també participen Espriu, Cots, Manent, Romeu, Vinyoli o Leveroni. La poesia ocuparà una plaça important amb diverses notícies dedicades a poetes del Principat. El teatre també trobarà el seu espai, per exemple el 1954 en parlar de la « Catalunya teatral »21 o el 1956 en dedicar-se una notícia al teatre popular del sud22. D’altra banda, a « Cinq livres des Pyrénées catalanes »23, Cerdà comenta les obres de Joan Lluís, Esteve Albert, Lluís Capdevila, Joaquim Santasusagna i J. M. Guilera, els quals publiquen, a la Col·lecció Tramuntana, a l’editorial Selecta o a l’editorial Aymà, obres que fan referència a la geografia pirenaica.

20Aquest accès a la literatura catalana del Principat i de les Illes, en un moment en què la frontera pirinenca encara és tancada, és evident que serà important per als lectors nord-catalans de La Tramontane, però probablement ho serà encara més per a la formació literària de Jordi Pere Cerdà. Alhora, en parlar d’escriptors i de llibres, dóna una visió més ampla de la llengua catalana, que no es limita a ser una llengua oral sinó que pren valor de llengua literària. D’aquesta manera, en comentar els llibres d’arreu del territori català, no només difon la literatura, sinó que alhora dóna a la llengua catalana un caràcter unitari més enllà de les divisions frontereres i dels règims polítics.

Articles d’homenatge

21Una altra manera de difondre la cultura catalana i de transmetre els valors catalans és a partir dels homenatges i els articles dedicats a intel·lectuals i representants de la cultura catalana. El seu valor no és només haver realitzat una determinada obra lingüística o literària, sinó els principis morals – i socials – mantinguts al llarg de la seva carrera. Jordi Pere Cerdà participarà activament cada cop que es ret homenatge a una personalitat catalana. En subratllem tres pel seu caràcter representatiu : l’homenatge ofert a Pompeu Fabra, el dedicat a Julià Gual a la seva mort24 i el de Gumersind Gomila25, tots ells catalans del sud instal·lats en territori francès. En el parlament ofert per Jordi Pere Cerdà en l’homenatge a Pompeu Fabra, a més d’enaltir la figura i l’obra del lingüista, parla de la necessitat de fomentar i fonamentar al Rosselló l’estudi i la promoció de la llengua, i parla d’aquesta com de l’element propagador d’una cultura. També dedica un temps i un espai a Julià Gual (1905-1964), poeta i llibreter exiliat el 1939. L’article consta de sis pàgines on es barregen prosa i poesia, on es destaca l’activisme polític del poeta i es parla de la seva trajectòria personal, que el va dur a instal·lar-se a Prada. En destaca sobretot la fidelitat a les seves idees. Per últim, l’any 1971, unes pàgines d’homenatge a l’escriptor Gumersind Gomila, en català, parlen de la seva relació amb Josep Sebastià Pons i amb la seva germana i també poeta Simona Gay, així com amb els poetes occitans. Gumersind Gomila seria, doncs, exemple d’aquesta possible comunió entre catalans de banda i banda dels Pirineus i occitans.

La Tramontane, espai de debat i de reflexió

22Malgrat que es tracti d’una revista essencialment literària, en ella també hi trobem un espai per a la reflexió sobre la situació del català a la Catalunya Nord. Amb els anys esdevindrà un nucli d’acció i de debat d’on sortiran diverses iniciatives relacionades amb la defensa del català.

23Jordi Pere Cerdà analitzarà la problemàtica lingüística nord-catalana a partir de la psicologia rossellonesa i la realitat política, social i cultural del territori. Alguns dels temes que es tractaran d’una manera més o menys directa són :

• La necessitat de definir un programa de conjunt per tirar endavant un projecte de salvaguarda cultural.

• La manca d’unitat per part dels defensors de la llengua catalana per tal de dur
  a terme un programa de promoció cultural factible.

• La importància que aquesta tasca pugui ser compartida amb altres cultures que pateixen el mateix procés que la catalana, com ara l’occitana o la bretona.

• La política cultural de l’estat francès, que impedeix tot desenvolupament de les cultures autòctones.

• La importància de l’ensenyament del català a l’escola per impedir el seu desarrelament definitiu.

• Les dificultats de l’escriptor rossellonès a l’hora d’escriure en català.

24És també a través de La Tramontane que entren en contacte Albert Manent i Jordi Pere Cerdà. L’encontre és epistolar i, segons explica Cerdà a Cant alt, el debat i la reflexió nascuts d’aquí afavoriren el naixement de la prosa rossellonesa. El setembre de 1953 La Tramontane publicà una carta d’Albert Manent encoratjant els joves escriptors rossellonesos a escriure prosa. Manent avançava les possibles raons que explicarien la manca de conreu d’aquest gènere al Rosselló. La resposta de Jordi Pere Cerdà, en francès, no es féu esperar i s’acompanyava de tota una reflexió sobre les circumstàncies i les característiques de la situació lingüística i cultural al Rosselló26. Cerdà abordava el tema tot enmarcant-lo dins la problemàtica social i literària rossellonesa. A més a més, plantejava la necessitat per part dels defensors de la llengua catalana en aquest territori de dur a terme una acció d’equip capaç de superar les diferències ideològiques existents entre ells. Proposava, doncs, treballar per dur a terme un programa conjunt més enllà de les distintes posicions personals i capaç de promoure una propaganda dirigida essencialment als ensenyants però també a la societat en general. Considerava que la llei sobre l’ensenyament de les llengües regionals (“Loi Deixonne”, 1951) podia utilitzar-se com a punt de partida i aprofitava per abordar el tema de la dualitat francès-català. Segons l’article, aquesta dualitat havia d’ésser entesa en termes de complementarietat i no d’oposició. Plantejava també la relació directa establerta entre política i llengua i subratllava finalment la importància de la poesia i del teatre en l’expressió dels sentiments més íntims. A Cant alt, Cerdà afegeix que la carta d’Albert Manent « va commoure el grup vinculat a la revista, va incitar Carles Bauby a contactar Josep M. de Casacuberta (...) i va donar lloc a la col·lecció Tramuntana, que el director de la Barcino va dedicar a obres pirenaiques »27.

25Es torna a parlar de l’ensenyament de les llengües regionals el 1960, en el marc de la trobada del Mouvement Laïque des Cultures Régionales28 (26-31 de desembre). En aquest context, Cerdà publica l’article « Pour la culture régionale »29, amb l’objectiu d’obrir el debat sobre la problemàtica de la qüestió catalana, que en realitat no s’ha traetat en aquesta reunió. Aquest article, redactat en francès, pren un to crític en plantejar la política de França de refús de tota projecció de les cultures regionals. De fet, nou anys després de la llei Deixonne, la ineficacitat d’aquesta és evident. En relació a l’ensenyament de dites llengües « regionals » (el terme « regional » ha estat finalment acceptat), hi ha hagut la demanda el 1958 d’una nova llei per part de bretons i occitans, que no ha donat cap resultat.

26Cerdà parla també dels estrets lligams entre catalans i occitans subratllant la manca d’activisme dels primers, i acaba criticant l’absència d’acció cultural catalana al Rosselló. En el seu suport, Pau Roure escriurà poc després « Une main tendue à J. P. Cerdà » on confirma el seu propòsit de tirar endavant un projecte d’associació de defensa de la cultura catalana que hauria d’adherir-se al Consell Nacional de Defensa de Llengües regionals, així com publicar un butlletí en català i donar suport a totes les accions susceptibles de restaurar la llengua i desenvolupar la cultura30. Molt poc temps després nasqué el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans. La iniciativa es discutí a La Tramontane i l’associació es creà el mateix 1960. L’objectiu era el manteniment i desenvolupament de la llengua catalana a la Catalunya Nord a través entre d’altres de l’aplicació de la llei Deixonne. La majoria dels activadors del GREC eren també col·laboradors de La Tramontane i, evidentment, la publicació es farà ressò de la seva existència. Renat Llech-Walter n’era el president, i Pau Roure el secretari general.

27La Tramontane també es fa ressò d’activitats realitzades per Jordi Pere Cerdà al marge de la revista, en especial la seva participació en els Jocs Florals de la Ginesta d’Or com a mantenidor i mestre en Gai Saber. La publicació fa anys que difon els parlaments fets pels organitzadors dels Jocs, creats el 1924. El 1959, serà Jordi Pere Cerdà, mestre en Gai Saber, l’encarregat de redactar la « Memòria sobre el concurs català ». Anys més tard, a Cant Alt, l’escriptor dirà d’aquests Jocs :

N’hi ha prou amb un cop d’ull sobre els discursos anyals i successius als Jocs Florals de la Ginesta d’Or per veure que la pàgina imposada, la meva com la dels altres, no és més que la dilució d’alguns clixés poètics : la naturalesa, la primavera, l’amor, el passat, el país, tot vist a nivell d’una boniquesa boniqueta, feta d’adjectius i d’una multiplicació de floretes31.

28Al marge d’això, podem subratllar la incitació de l’escriptor a prendre consciència de poble i sobretot de llengua. En tot moment insisteix en el problema dels coneixements pràctics-sintàctics de la llengua, relacionats amb la problemàtica lingüística del Rosselló i anima els rossellonesos a escriure en català malgrat totes aquestes dificultats. D’altra banda, destaquem que en el parlament dels Jocs del 1966, en què Cerdà ocupa la presidència, parla de La Tramontane i de la importància de la revista dins la vida cultural rossellonesa.

Conclusió

29En tots aquests anys, doncs, hi haurà a La Tramontane espai per a la publicació d’obra literària en català i en francès, per al debat i per a la discussió. Tenint en compte el marc social i polític en què la publicació apareix, el sol fet de publicar en català implica en ell mateix un cert compromís. Malgrat això, no hi haurà cap aliança ni intervenció directament política i la publicació es mantindrà en tot moment al marge de tot partit, malgrat la militància de part dels seus col·laboradors. D’aquesta manera, per a Jordi Pere Cerdà, La Tramontane va representar un mitjà des d’on difondre la seva obra però també les seves idees, sobretot si tenim en compte que en no gaires altres publicacions del període això era possible. Però La Tramontane fou, sobretot, el mitjà a partir del qual l’escriptor entrà en contacte directe amb la literatura catalana de l’altra banda dels Pirineus, element fonamental en la seva formació literària.

30La vida de l’escriptor, com la de La Tramontane, va lligada a la vida nord-catalana del segle XX i a la de tota activitat o institució relacionada amb el català al Rosselló, així com a un objectiu comú, el de valorar la percepció del català en aquest territori i promocionar la cultura catalana. Tot això Jordi Pere Cerdà ho farà publicant obra literària en català i participant activament en el debat sobre la societat rossellonesa i la problemàtica lingüística. Més enllà de la desaparició de la publicació, Jordi Pere Cerdà segueix tirant endavant aquest i d’altres projectes.