1És més aviat un lector d’en Jordi Pere Cerdà que un estudiós de la seua literatura que us farà avui aquesta comunicació. De bon principi, quan se’m va proposar participar al present col·loqui, vaig pensar que, com que es tractava d’unes diades dedicades a la globalitat de l’home i l’obra, podria treballar com un historiador més, sobre el tema fins ara públicament desconegut de les seues arrels. També em vaig adonar que ell mateix coneixia poc els seus antecessors i que, per tant, els seus escrits – malgrat ser a vegades autobiogràfics (Cant alt) –, proporcionaven pocs elements sobre la seua història familiar. Dit això, també em va interessar recollir allò que en deia i el que en sabia1. Sense desvelar cap gran secret familiar i trencar així l’encís inicial, bé me cal reconèixer que Cerdà és conflentí. Jordi Pere Cerdà, nascut oficialment Antoine Cayrol a Sallagosa l’any 1920, té tota la major part de la seua ascendència a l’antiga Vall Engarra, la part més alta de la conca de la Tet, els graus de Canavelles i el coll de la Perxa. La meua precisió va més lluny encara, en Cerdà és fontpedrosat. Un país un xic feréstec, aspre i dur, on la dita vol que « Déu hi hagi passat de nits »... El meu estudi s’articula per tant en dues parts : primer, la memòria oral de la família amb el seu subsegüent recull escrit sota la ploma de l’escriptor, és a dir allò que ell en recorda quan en parla directament i com ho utilitza en el seu ofici d’autor, o sigui la percepció dels propis avantpassats i segon, la petjada deixada per aquests en les fonts arxivístiques, és a dir la caça dels orígens mitjançant la genealogia. De fet, la meua investigació recorre entre producció literària, entrevista i recerca en arxius.

Els mots i les paraules

2La majoria dels pocs fets que Cayrol àlies Cerdà explica de la genealogia familiar els facilita a Cant alt2. De totes maneres, hi confessa d’entrada : « A cap moment dels meus anys he pogut o pensat recollir en un diari personal els fets i els pensaments que es van succeir, dies passant. [...] La meva natura és de donar poc relleu a una nomenclatura detallada »3. Més endavant, però, descriu, per contextualitzar l’ambient dels seus inicis literaris, el recorregut de les dues generacions que han portat els avis de Fontpedrosa fins a Sallagosa, o sigui fer aquells poc quilòmetres que els van fer passar de Conflent a Cerdanya, dos mons malgrat tot prou diferents. Antoine Cayrol és fill de François Cayrol i de Liberté Marguerite Clerc, ambdós naturals de Fontpedrosa. El pare és definit per Jordi Pere Cerdà com « un home secret »4, que explica poques coses com sol passar en aquell temps. Però en realitat Cerdà creu que és un home que sap tota una sèrie de detalls, « els esdeveniments enregistrats amb la precisió d’un cronòmetre interior »5 : devia saber històries de la família, però que no han estat transmeses. Més lluny, en cita dos records precisos, uns fets anodins però tan propis que de sempre han marcat les memòries de la mainada, on es veu la memòria del pare-heroi de guerra, « havia estat campió militar de córrer i caminar »6, uns detalls segurament assentats al llibret militar i d’altra banda el memora cantant un cant de guerra que ell mateix li havia demanat. Cerdà el descriu així

El pare era home del campestre. Del campestre i del món ramader. Baixava de sa cambra en fer-se dia, hi tornava tard, quan havia acabat la partida de cafè. Passava la porta per esmorzar, dinar i sopar. Algun cop, a l’estiu, per a refrescar-se d’un got de vi. El seu reialme era el terme, la seva armada, els cans, el seu bé, el ramat, el seu lloc prefertit, mercats i fires. No es pot dir que fos fred per tot el que era la casa, gent i coses, però semblava tenir-ho com una necessitat i res més7.

3Un home de la pagesia del segle XIX i res més. Tenia un germà, Miquel, que va morir a l’octubre del 1918 a les Vosges, entre els 8500 nord-catalans que van pagar el dur tribut de la sang a la Grande Guerre... A més, hi havia tres germanes, l’Anna, casada amb un Noell, de Prada, la Fanni, casada a Sant Pere dels Forçats, i la Gràcia, emmullerada a la localitat nadiua. Però el conjunt de la nissaga Cayrol era de vuit fills, « quatre nens per quatre mosses »8, i per un assumpte secret, pels anys 1900- 1905, « mon pare arribava als vint anys »9, va quedar orfe. Per raons “oficialment” desconegudes entre els membres de la família, però revelades d’amagat per unes ties, pare, mare i avi van morir en pocs mesos, « van ésser implicats en un afer greu de contraban »10. El marc familiar s’insinua en el marc socioeconòmic que goso qualificar de “normal” per a l’època i el lloc, de totes formes, Cerdà igualment ho viu i ho sent així.

4Més amunt en les generacions, Antoni Cayrol recorda pocs detalls dels avis ; de fet, els records de la gent de la seua edat, que van viure èpoques durant les quals les famílies eren al centre de tot, el seu sistema regia tot i dirigia les vides de qualsevol dels membres, però de les quals no calia parlar o explicar coses. Els esdeveniments transmesos són espigolats a través del parentesc, de les branques aliades, mai de les branques directes. Es recorda del seu avi Joan Bonaventura Cayrol, de cal Mandrat, que havia estat « maître d’armes au fleuret » quan va fer el servei militar a Montpeller per l’any 1879. S’havia casat amb una Pagès de Cal Cabaler, de Talau, « una família de radicals », i creu recordar que la mare de la padrina provenia d’Aituà11. Les recerques precisaran aquestes engrunes del passat, que permeten resseguir la petjada de la memòria, que sempre copsa l’element original (guerres, herois, fets polítics o, és clar, extraordinaris). Un Cayrol havia estat maire de Fontpedrosa cap al 1848, any en què es va proclamar la segona república a França ; en reacció, aquest havia fet cantar un tedèum. Sap que els Cayrols eren traginers en temps d’en Segarra, el famós i temut president del Consell Sobirà de Rosselló poc després de l’annexió dels Comtats catalans al regne lluiscatorzià, i que havien sortit cap a Vinçà (?)12. Ara bé, per a l’Antoni Cayrol, certs fets familiars existeixen com a record i ja comencen de caure en les boires esborradores de la memòria que va fallant : uns passats van fugir cap als anys 1860 de Fontpedrosa o Talau per a salvar-se d’una allau, són els Pagès, o els Cayrols, aqueixos per a venir a Fontpedrosa, aquests per anar a Cerdanya. No resulta ben clar ni precís.

5La família materna també és fontpedrosada – i a Cerdà li plau precisar que « els fontpedrosats eren republicans »13. Els Clercs, àlies els bitxins, li semblen més coneguts que els Cayrols. N’explica més àmpliament la història a Cant alt.14. Sa mare, Liberté Marguerite, neix a Sallagosa, dels migrants de Fontpedrosa, Bonaventura Clerc, el Torre, traginer, i de Maria Gràcia Peix, la Torre, comerciant. El padrí, que no ha conegut, era « un home de bon cor »15 ; explica que va marxar de Fontpedrosa vers els anys 1875-1876 amb dona i fills quan va tornar de la Comuna de París on era soldat, durant set anys. Sembla que Ventura Clerc n’hagi pogut portar un llibre a casa, en francès és clar, el Marion Delorme de Victor Hugo. En tot, l’aventura parisenca, el llibre, el tragí, aquesta pseudoformació fa que « l’avi i sa família eren uns liberals en una Cerdanya conservadora, tot i que cinquanta anys més tard, acaben sent la bona dreta sallagosana »16. Segurament que va tenir la idea de la marxa cap a Cerdanya perquè ja hi tenia dos germans instal·lats, l’un a Er, l’altre a Sallagosa. La padrina Gracieta Peix, en canvi, va ser l’ascendent que més influència i vida comuna va tenir amb l’Antoine de petit, « ha d’haver pesat molt sobre el meu compost dels primers anys. L’any vint-i-set va plegar botiga, va partir els béns entre el sis fills, i saltant dues portes més amunt, va venir a passar els deu anys de vida que li quedaven de vida a casa nostra »17. Jordi Pere Cerdà, sentint-se fill del retorn de guerra, va conviure amb aquella àvia de la qual sap més coses : la descriu molt detalladament, físicament, n’explica més fets i més anècdotes que per cap altre avi. Gracieta Peix, sempre anomenada “Maria” Peix en record d’una germana morta poc abans – efectivament nada “Marie Grâce Peix” – no sabia llegir, però sí que sabia « les lletres que calia per marcar un nom al compte dèbit i crèdit, les xifres i les operacions que necessitava un comerç »18. Entre els fills Clerc Peix, l’Antoine servirà de padrí de bateig al seu nebot l’Antoine Cayrol i, és clar, aquest rebrà el nom d’aquell. És filla de l’oncle Antoine Clerc i cosina germana d’en Cerdà, Georgette Clerc, que va ser una important dirigent del moviment comunista francès, també com a secretària d’un altre càrrec comunista d’origen fontpedrosat, André Marty19.

6Una família, per tant, més aviat reduïda en la memòria de Cerdà, malgrat unes nissagues prou guarnides, tal com es donava en aquella època. Unes pinzellades merament selectives, però la selecció fa l’interès, construeix el record i delata l’important. Antoine Cayrol sembla fruit de la nissaga, però les branques s’han anat acampant poc abans de la seua naixença. La seua poesia o la seua prosa mai no han descuidat les arrels i la terra que l’han produït, però les ha fetes seues i la família s’hi insinua en els paisatges i els personatges. Segurament que « les dones i el sol » i els poblets de Cerdanya o de Conflent de La guatlla i la garba n’aprenen molt sobre aquestes individualitats que tan bé ha sabut descriure i fer actuar.

Els avantpassats en els arxius20

7La majoria dels pocs fets que Cayrol àlies Cerdà explica de la genealogia familiar els coneix per tradició familiar, per la història oral. Allò que m’ha interessat és retrobar aquells fets aïllats i sotmetre’ls al sedàs de l’arxivística i prosseguir la recerca genealògica per a conèixer l’home-Cerdà mitjançant la família-Cayrol. De la lectura d’aquestes procedències, se’n desprèn tota una sèrie de consideracions generals i particulars, que a continuació exposaré. He resseguit la petjada de la sang d’Antoni Cayrol fins a la vuitena generació. Aquesta consta teòricament de 128 avantpassats i n’he pogut retrobar 112, o sigui el 92 %. Algunes mancances documentals abans de la segona meitat del segle XVIII o la falta de temps d’investigació expliquen el que queda momentàniament buit.

8He dit en començar aquesta exposició que Cayrol és un conflentí ; afegiré que és un altconflentí i més precisament encara que és un fontpedrosat. És que l’ascendència del gran cerdà té una geografia dels passats en un espai reduït i centrat a Fontpedrosa. Per la banda Cayrol o per la banda Clerc, l’ascendència de Jordi Pere Cerdà rau bàsicament en aquell poble i un poc a les rodalies pròximes. Part de la parròquia de Prats de Balaguer, juntament amb Sant Tomàs, Fontpedrosa recull el màxim d’arrels : tenint en compte els 112 avantpassats de vuitena generació retrobats, 4421 són originaris del poble (més 6 a Prats de Balaguer i 2 a Sant Tomàs) o sigui prop de la meitat, cosa que prefigura una endogàmia impressionant i malgrat tot un xic original en el Pirineu català, on les relacions freqüents de vall a vall permeten una més gran fluïdesa de la gent i una més gran regeneració. Tot i que hi ha murs naturals (barreres o obstacles geogràfics com ara el Canigó) i mentals (rivalitats entre pobles, etc.), la major part de la població de l’Època moderna té com a màxim un quart de la seua ascendència almancos en l’espai d’una microcomarca (quatre o cinc pobles), però aquí no és el cas i és encara més original perquè aquesta concentració d’ascendents es fa en un poble petit. Gairebé totes les arrels Cayrol, Clerc i Peix es troben a Fontpedrosa ; per això cap família del lloc s’escapa de la genealogia : Cayrol, Margall, Blanquer, Rigola, Fabre, Viguer, Calvet, Peix, Bigorra, Moner, Martí, Llagona, Gobern, Boixó, Bosch, Pacull, Podada, Clerc, etc. Fenomen característic dels fontpedrosats en aquell sector altconflentí, sembla que certs pobles tinguin “factors aïllants” (geografia física, economia específica, rivalitats entre pobles, etc.) i funcionin en autarquia matrimonial – fora del Conflent, podria citar els exemples de Baixàs o Banyuls de la Marenda al Rosselló, de la Vall de Querol a la Cerdanya22.

9Fora de la dita localitat bressol, la resta es distribueix per un cercle bastant restringit, la majoria dels antecessors geogràficament excentrats de Fontpedrosa es deu a la branca de l’àvia paterna oriünda de Talau. Aquesta ascendència ha teixit una xarxa de relacions familiars més àmplia que les tres altres branques eixides dels avis. És evident que no tot el conjunt té pas arrels fora de Fontpedrosa, però cal anar bastant enrere en el temps per a comprovar-ho, molt sovint abans del XIX. Per tant, l’àrea s’eixampla, amb pocs representants no obstant, cap a Toès, Llar i Canavelles, les Garrotxes de Conflent (Ralleu, Cabrils, Aiguatèbia, Caudiers, Tuèvol, etc.) i l’altiplà de Montlluís (Planès, Sautó, Fetges) amb unes ramificacions més cap a l’est, al Conflent mitjà (Pi, Fillols, Rià, Aituà, En, Escaró, Conat, etc.). Un Jordi Pere Cerdà, per tant, home de l’antiga Vall Engarra, aquella conca de la Tet més amunt dels graus de Canavelles, malgrat unes petites connexions també existents amb qualques cerdans, fetes pel coll de la Perxa i a través de la gent de Planès i Sant Pere (6 avantpassats dels 112).

10L’endogàmia dels avantpassats de l’Antoni Cayrol és forta i només la lectura repetida d’uns mateixos cognoms en uns mateixos poblets ho posa de manifest. Es troben 8 branques Margall, 7 branques Cayrol, 6 branques Peix, 5 branques Bigorra, 4 branques Blanquer, Fabre, Rigola, 3 de Pacull, Martí, etc., cosa que demostra una amplificació del fenomen –natural del tot si es té en compte la història demogràfica– de l’implexe, que diu que com més anem enrere, menys tenim avantpassats, malgrat que teòricament el nombre es dupliqui a cada generació23. Aquí l’accentuació és marcada per la concentració geogràfica a Fontpedrosa.

11A tall d’exemple, el besavi partern de l’Antoni, Francesc Cayrol Fabre, i una de les besàvies maternes, Caterina Llagona Cayrol, són cosins germans. Els pares de la Liberté, mare del nostre Cayrol, Bonaventura Clerc Llagona i Maria Gràcia Peix Cayrol, tenen els avis que són cosins segons per famílies Cayrol. De fet, a partir del cinquè o del sisè grau de parentiu, es multipliquen els cosinatges entre Cayrol, Margall, Fabre, Clerc, Blanquer, etc. Cal recordar, però, que això descriu una pràctica normal i recurrent24 ; en canvi, en aquesta ascendència merament fontpedrosada, la pràctica s’empeny potser fins a exemples destacables que utilitzen les estratègies matrimonials a profusió (casaments dobles entre germà i germana d’una família amb germà i germana d’una altra, unions dels descendents d’aqueixes, etc.). De fet, els pares de l’escriptor, eixits de totes les famílies de la localitat altconflentina, van reproduir a l’altiplà cerdà, l’estratègia familiar del casament endogàmic que solien fer servir els passats al poble d’origen.

12Fent servir aquestes formes antigues de funcionament familiar, allò té com a finalitat el manteniment d’una integritat patrimonial en els marcs econòmics de cada una de les nissagues : així s’ha d’entendre el segon casament de Bonaventura Vergés, que vídua de Joan Pere Moné, mort als vint anys l’any 1804, es torna a emmullerar amb el seu cunyat, Martí Moné, germà del seu primer espòs. El rebesavi Francesc Cayrol Fabre, que amb dinou anys d’edat l’any 1851 es veu casat amb la vídua Joana Anna Calvet Maurat, que té gairebé el doble d’anys, respon a una necessitat patrimonial d’objectiu semblant. I els exemples de mena podrien multiplicar-se, tant a Fontpedrosa i a altres llocs de la geografia ascendent d’en Cerdà com de qualsevol català de l’antic règim familiar25.

13No sé si l’autor de Quatre dones i el sol o de Col·locació de personatges en un jardí tancat no porta pas, com ho portem tots a dins, en el nostre inconscient familiar, els rastres d’aquelles pràctiques que tornen a surar en la seua producció literària. En tot cas, unes quantes segur que es podrien retrobar en les ments d’aquells protagonistes seus.

14L’endogàmia genera l’homogàmia alhora que en resulta. És a dir, que el fet de casarse entre gent emparentada també significa sovint que un se casa amb gent de la mateixa condició socioeconòmica. I en el cas Cayrol, aquesta homogàmia explica potser més la gran endogàmia que no pas l’inrevés. De fet, és un mateix món laboral que viu en la sang de Jordi Pere Cerdà, el dels traginers : aquest negoci tan emblemàtic dels fontpedrosats, que viuen en una terra molt dura i poc generosa, en els pendents meridionals de la serra de Clavera, els ha abocat a constituir una mena de gremi del tragí. Potser amb menys facilitats de recursos merament agrícoles que els veïns de Prats o Toès, s’han dedicat més plenament en aquell negoci. Les oportunitats d’unió seran per tant més fortes entre ells que no pas en aliances amb terratinents de la rodalia – per pobres que siguin. Aquesta homogàmia explica també les direccions de la geografia matrimonial dels ascendents de l’Antoni Cayrol en els camins del tragí : els pocs que s’hagin fet a fora ho són en el camí, i fins i tot una branca llunyana al Lluçanès revela fins a on portava el comerç de muntanya, necessari a la supervivència de la zona però també revelador en el conjunt poblacional un poc a part. Al “conflent” d’un eix internacional d’un negoci que porta els seus habitants a recórrer el món de nord a sud, trobem igualment un avantpassat mort a Rocafòrt de Saut, al Llenguadoc veí.

15Detall interessant i de fet entranyable de la implicació profunda de la gent de Fontpedrosa en aquest negoci, es troben dones qualificades de «tragineres », com ara Marianna Pagès Gaurena, natural d’En, que a finals del XVIII es casa amb l’avantpassat paternal directe Joan Pere Cayrol Peix. « Entrar en casament » a Fontpedrosa resultava ser ingressar el món dels traginers.

16Fora d’aquest món d’una importància original en les arrels d’en Cayrol, és clar que l’ascendència recorre també les altres realitats del món conflentí, és a dir la terra, la ramaderia i el ferro. I l’Antoni Cayrol també conté en ell tot el món fontpedrosat ; si cap família no s’escapa de l’ascendència, tampoc no hi falta cap activitat, ni cap càrrec : Joan Peix Pudada hi va ser paraire entre final del XVIII i inici del XIX, son fill Gil Peix Margall, després de dedicar-se al tragí, s’instal·la d’hostaler cap als anys 1820-1830. Un ofici continuat, com a limonadier o cabaretier, pel fill d’aquest, Gil Peix Martí. A la mateixa època, Ramon Calvet Peix és maire de la població, una funció que no li impedeix pas – cosa molt escassa en aquella època per a ser subratllada aquí – de firmar en català totes les seues partides amb el nom i cognom de “Ramon Calvet”, mentre que la immensa majoria dels maires de la Catalunya del Nord noucentista firmen en francès. No hem pogut saber amb l’autor si es tractava d’aquell “Cayrol”, maire arran de la Segona República francesa.

17Els arxius no em duen prou enrere per a saber si els Cayrols i aliats són fontpedrosats des de sempre. Però l’estudi onomàstic revela també la forta presència dels occitans en els pobladors de la Fontpedrosa moderna. Per exemple, Cayrol o Peix són formes adaptades al català que remeten a l’occità cairòl i puèg, uns antropònims ben presents al Donasà i el país de Saut veïns, més enllà de les Garrotxes o del Capcir. Al segle XVI, ben pocs cognoms de l’ascendència citada són presents a la població : delmat per les pestes baixmedievals i regió exposada en els enfrontaments bèl·lics de les monarquia francesa i ibèrica, certes poblacions nord-catalanes tenen llur poblament regenerat per occitans d’àrees menys tocades per aquells mals del segle. Cayrol, Peix, Barta, Bigorra, Gaurena, Demonta, Martí, Sidó van venir a completar els buits poblacionals i a unir-se als medievals Llagona, Pagès, Blanquer, Margall, Moner o als catalans vinguts de les rodalies cerdanes (Calvet, Clerc, Martí, Vergés) o conflentines (Martí, Fabre, Torèn). La repetició de certs patrònims en les tres zones de procedència històrica no significa sinó la realitat de llur presència en els tres sectors.

Conflentí i Cerdà

18És sabut que els fontpedrosats eren republicans – « ma mare se deia Liberté, son pare va anar a la Comuna de París, hi era soldat »26. També un passat va ser deportat a les colònies franceses per activitat política republicana en temps del Segon Imperi27; es diu que els Pagès de Talau del poble de la Vall del Feu van fúger d’allí per culpa d’una allau i que es van instal·lar a Fontpedrosa, eren de Cal Cabaler ; als Clercs se’ls deia els Bitxins, als Peix, els Torre ; es coneix la fama dels fontpedrosats com a traginers i tot això ho sap també l’Antoni Cayrol. Entre records borrosos i certeses, l’home Antoni Cayrol Clerc se sap retrobar òbviament en l’escriptor Jordi Pere Cerdà i el militant Antoine Cayrol.

19Cayrol em va confessar modestament però sense recança que coneixia poca cosa de la seua procedència. Però en sap els fonaments més forts : alguns personatges, els oficis i les trajectòries d’uns quants suren a la seua memòria i la recerca documental no desmenteix gaire els escassos records. En tot cas, aquests punts forts han passat de manera inconscient o més aviat subconscient sota la ploma d’uns dels seus personatges. Jordi Pere Cerdà, descendent de Cayrols, Clercs, Margalls o Peixs conflentins, no és a fi de comptes no tan allunyat de les seues arrels, a les quals dóna vida, forma i constància en la seua escriptura, sense potser intenció de fer-ho o de relacionar uns i altres, passats i protagonistes.

DEBAT

20Cristòfol Cayrol – He treballat sobre la patronímia jo també i m’he interessat pels Cayrols perquè jo també sóc un Cayrol. Jo, he trobat una altra explicació, perquè això del traginer o del protestant que hagi vingut del mig de França, no em convenç. El poble de Cayrol, escrit així, es troba a Cordes, al Tarn. El fet és que si el primer Cayrol d’aquí era un traginer o una família sola, no pot explicar que en el primer cens que es va fer a Fontpedrosa cap al 1830, el terç de la població fos formada per Cayrols, l’altre terç per Bigorres i el darrer terç per Pacouils, Peixos etc. D’altra part, a Roquefort de Saut, hi ha una branca Cayrol que ve de Fontpedrosa i no el contrari. Això acreditaria una altra hipòtesi, és que justament els primers censos hagin estat fets per occitans i que de “Carol” s’hagi passat a escriure “Cayrol”, perquè si no, com explicar que un terç dels habitants de Fontpedrosa sigui format de Cayrols ; no és pas un traginer tot sol que ha pogut “produir” 200 Cayrols.

21Joan Peytaví Deixona – Cal raonar en termes demogràfics. Has de pensar que un únic Cayrol del segle XVII va poder ser l’origen de tot aquells dels segles XIX i XX. A més, de Cayrols, ja n’he trobat als registres parroquials a principis del segle XVII i ja escrit així “c-a-i” o “c-a-y”. A Pi, per exemple, hi ha “Carols” i no podem dir que els uns ho escriuen a la manera catalana i els altres a la manera occitana. En canvi, quan es produeix l’explosió demogràfica a principis del segle XIX, en el país d’aquí, els Cayrols se multipliquen com conills i és normal. Com més vas enrere, menys avantpassats tens. És la multiplicació demogràfica que s’explica per la transició demogràfica. Les taxes de mortalitat baixen perquè hi ha una alça del nivell de vida i poc després segueix la baixa de la natalitat produïda per l’adaptació de les classes pobres. Mentrestant se produeix l’explosió demogràfica que multiplica els portadors del cognom a la localitat. Això és un fenomen demogràfic molt conegut. En canvi, que el nom de Cayrol es trobi per tot el migdia francès, més ben dit, per tot Occitània, és claríssim. Te passeges per Roerga o per l’Avairon i trobes Cayrol : cal pensar que les migracions majoritàries, fins al segle XX, van de nord a sud, van de França cap a Espanya i no el contrari.

Genealogia d’Antoni Cayrol