1De novel·les on un dels personatges principals no aparegui fins ben entrada la segona meitat del relat, és probable que no n’hi hagi gaires. En tot cas, a Passos estrets per terres altes1 haurà calgut arribar a la pàgina 173 de les 291 que compta el llibre per entrar de ple en el domini de la Teresa i per començar a tenir consciència dels lligams que té establerts amb gairebé tots els personatges importants. El seu rastre es pot seguir ja de bon principi, però no es materialitzarà fins arribat el nus final, quan la presència “física” del personatge n’activa el desenllaç. És, doncs, des de l’espai que ocupa la Teresa, lloc d’entre els llocs, atalaia simbòlica, que ens serà donat de contemplar per fi el conjunt del territori situat « entremig de totes les terres »2 i que Jordi Pere Cerdà ha anat dibuixant pam a pam, que ha anat modelant sostre per sostre, per dir-ho en termes cerdanians, fins a bastir un món l’eco del qual ressona fins a nosaltres, en nosaltres, per cobrar-hi vida, per cobrar sentit.

2El domini de la Teresa és la cuina de la farga de dalt. La cuina, vet aquí un lloc predilecte de l’autor, no és a la cuina on les quatre dones graviten entorn del sol3 ? A la farga, entorn de la pell de neu de la Teresa hi giren quatre homes, tots quatre hi han acudit amb el pensament ple d’ella, cadascun, però, tindrà la Teresa que serà capaç d’imaginar, de confegir segons el grau més o menys elevat d’humanitat que hagi pogut assolir en el nivell on li ha tocat viure. Quatre homes que són com quatre camins que condueixen a la Teresa i quatre de les infinites possibilitats que tenim de configurar la nostra, la que sabrem trobar, (re)crear. El meu propòsit consistirà a intentar esbossar algun d’aquells camins que travessen la geografia de la Teresa dels Valentons i de trobar alguns dels passos que hi condueixen.

3La cuina, deia, és el lloc on la Teresa exerceix el seu poder, on el temps sembla que li pertany, que li obeeix « el temps d’una Teresa que anava i trastejava del foc a l’aigüera, al celler [...] experta potser perquè es movia en silenci, sense ramball, amb una dolçor dels gestos... » (p. 210). Un lloc on la Teresa hi exerceix poder de dona, segur, però més que això, perquè a l’origen del tropisme que manifesten els quatre homes hi podem sospitar aquella irresistible atracció que exerceix tot allò que té relació amb els nostres orígens, el començament de tot : « el caminar callat de la Teresa li feia pensar en un altre silenci, un silenci que li venia d’un temps llunyà » (p. 210), i al començament de tot s’hi troba evidentment el cau matern, la deu d’on brolla la vida representada per l’element femení – un element omnipresent en l’obra de Jordi Pere Cerdà. En aquest cas precís, el cau queda inscrit a la farga, altre indret altament simbòlic « venim tots del foc », afirma un dels personatges, un lloc on la matriu immemorial del temps forja dia rere dia el continu de les generacions, el rovell de l’ou d’on procedeix l’impuls vital que ens mou. La nostra Teresa sorgeix de la fusió dels dos llocs com si de les entranyes de la terra es tractés, i s’enfonsa pels viaranys més recòndits de l’esperit dels homes.

La Teresa d’en Regí Ner

4Sabem d’en Regí que hi era nat a la farga de dalt, un lloc de pas per a la gent del terme, i mai no se n’havia mogut, els seus dies transcorrien ritmats pel picar del martell sobre el ferro roent i pel servei que demanava la soldadesca de la força veïna. Hauria pogut continuar indefinidament el desgranar de l’existència si no fos que el Margaller li va comparèixer un bon dia amb aquella Teresoneta de cals Valentons, morta de por i grossa del fill de l’amo. Tant li feia al Ner, el peroler li feia bons tractes, es faria càrrec de les despeses de dona i criatura si ell acceptava de donar-li nom, a més, desençà que la Guideta era morta, el Ner vivia allà dalt com una bestiota feréstega. De dones en sabia ben poc, la seva mare de tots dos, la Guideta i ell, els havia abandonat deixant-los « arramits a les faldilles de la Nera vella » (p. 176) per seguir l’armada, i, el seu horitzó es limitava al que podia veure des de la farga ; és per això que la companyia de la Teresa va ésser benvinguda, sobretot que ella complia amb la part de feina que li pertocava. Penseu ! La Valentona sabia de ben petitona què val una dona. Val per allò que serveix.

5La figura rústega de la Teresa, vista amb els ulls d’en Ner, queda situada al nivell de les coses naturals, tal i com se li presenten a ell mateix sota la llum del sol que surt i es pon cada dia pel mateix costat. En Regí, que només tractava amb eugues i fedes, va haver d’acostumar-se primer a aquella forastera,

durant dos mesos sentia que em mirava de cua d’ull. Si em parlava no gosava mirar-me. Girava la vista. A la fosca venia a allargar-se a la vora del llit, ben arran del matalàs [...] fins i tot uns dies li va passar de dormir a terra... (p. 189).

6De primer a la Teresa li deia Rosa, el nom de la seva mare, després, quan el ventre se li va tornar més « abundant » i només després, en Regí va començar a dir-li Guideta, com la seva germana, fins que, atret pel misteri que intuïa sota el ventre arrodonit :

a partir d’aquí tot va canviar. Era ell el qui s’apropava, posava la mà, la treia, hi tornava quan pensava que ja havia agafat el son, fins que un dia em va demanar si li deixava escoltar el nen amb l’orella [ ... ] llavors va ser com si el meu ventre esdevingués una part del seu bé (p. 190).

7La innocència primitiva de Regí permet que aquella coseta miserable comenci a existir, a germinar al caliu de la farga, estem al primer sostre de la Teresa, a la clòfia més aparent del personatge que anirem descabdellant, un personatge amb un regust aspre de novel·la del XIX i el seu reguitzell de Rougon-Macquart, però serà això només, un regust, una de les moltes cares del prisma de lectura que ens ofereix Passos estrets.

8De fet, la mà d’en Regí podria molt ben ésser la mateixa que la d’en Vicenç sobre el ventre de l’Angeleta i que li feia pensar en « les canorques de blat, cap a Sant Isidro, quan se veu pujar de dedins l’espiga més tova, però suau i dolça »4, o dit d’una altra manera, segons Borges per exemple : la biblioteca tendeix a reescriure’s contínuament i tot llibre no és més que un palimpsest. En el cas de Passos estrets la figura de la Teresa transparenta sobre d’altres figures de la resta de l’obra, sobre l’Angeleta, però també sobre la Vicenta de les Quatre dones i el sol o la genèrica « Ariadna »5. Passos estrets és en aquest sentit un exemple d’intertextualitat, un eco constantment repetit de la totalitat, o gairebé, de l’obra cerdaniana, la recerca sistemàtica del qual necessitaria un treball molt més ambiciós que el d’aquesta modesta comunicació.

9La Teresa neix, doncs, en aquell món on la gent tenen « un natural callat, rutinari, on cadascú sap el que ha de fer, com ho ha de fer i el moment on convé fer-ho » (p. 190), un món codificat des de temps immemorials i en el qual les dones pagaven car el deshonor d’un embaràs “natural”. La Margarida “ven” l’Angeleta a en Vicenç i els Valentons repudien la Teresa a fi i efecte d’esborrar la falta, perpetuant així l’ordre, la llei de la tribu.

La Teresa d’en Paulí Corretger

10És precisament en nom d’aquell ordre que el vell Corretger puja a la farga d’en Ner. Poc que s’ho pensava ell que aquella ombra blanca que l’atalaiava darrere dels vidres de la finestra li causaria aquell trasbals. Ara, assegut a la vora del foc veia aquella Nera

vinclant el seu cos a tocar d’ell, per damunt del foc, el braç que vessava l’aigua amb atenció dins l’olla va sortir tot nu del xal que l’embolicava. Era un xal d’indiana. La pell del braç nu va fer ressortir el virolat de colors on hi havia uns verds, uns grocs i també un semblant de fulles morades. La indiana va entreobrir-se per deixar a descobert el braç, fins a l’aixella: els colors donaven a la pell com una resplendor, així mateix com la indiana oberta va deixar passar una lleugera però marcada olor íntima del cos (p. 182).

11Olors, colors, l’escalfor del foc i aquella flaire de cols bullint... que en feia de temps, anys, que Paulí no es trobava així a la cuina d’una dona. La Teresa li entra pels sentits. Són els sentits que alerten Paulí del perill que li ve a sobre. L’home reconeix perfectament, malgrat el temps, el neguit de joventut que s’empara d’ell i es diu que « calia fugir ! Era el manament, un dels manaments de son pare. Fuig del neguit ! » (p. 185). Impossible d’escapar, però, a l’atracció femenina que comença a prendre forma, que pren cos i que s’empara del voler de l’home. La que fins ara només vèiem amb ulls de tercera persona, s’anima i li sentim la veu ; per primer cop parla i ho fa en primera persona

Et dius Teresa, m’han dit ! La dona va afinar els llavis, com si volgués fer un somriure sense deixar els ulls fits als de l’home, i amb molta senzillesa va respondre. Em dic Teresa (p. 181).

12Ja la tenim, doncs, la Teresa, ocupant l’escena i el pensament de Paulí. Ara hi és en cos i ànima, amb tanta força que acaba superposant-se a la imatge de la Rosa, la Nera d’abans, i fa que l’home, entrant en el temps de la Teresa, quedi projectat en el seu de temps, un temps molt llunyà de quan la farga era el domini de la Rosa. La reveu... Paulí la reveu com si fos ara « el rostre enfogallat per la bravor del forn, a cos de gipó, la pell dels braços nus, la pitrera de neneta jove envermellida... » (p. 193) ; els records li pugen a la memòria sense aturador, uns records que, amplificats per la veu Teresa i el relat de la seva vida, ja no deixaran reposar la seva consciència en pau. Una vida que era l’exacta repetició de la de generacions d’anònimes com ella, amb el seu rosari d’humiliacions, abusos i maltractaments com els que va patir la Rosa i que Paulí va ser incapaç d’impedir.

13La Teresa-Rosa d’en Paulí adquireix categoria social, podria inscriure’s en la línia dreta de les « Dones de Llo »6. Llur veu ve a fondre’s amb la de la Teresa : « Qui et fa mal ? La seva mirada va lliscar a sobre els noms que se li presentaven. Deixà baixar amb lentitud el cap en senyal d’impotència i va dir : Tothom ! » (p. 199).

14El Paulí que Jordi Pere Cerdà fa pujar fins a la farga, que és com dir fins als límits de la seva consciència, formava part d’aquell cercle de pagesos mig contrabandistes que varen acumular prou riquesa amb el « comerç » com per poder formar el cossol d’una petita burgesia local ; el seu horitzó era el que li permetien de veure les muntanyes que l’envoltaven i que ben poques vegades havia franquejat. Tenia, però, prou sensibilitat com per remarcar que la Teresa « tenia una mirada espessa, fosca entre parpelles, pestanyes i celles, que donaven a la seva mirada com una profunditat, com una successió de plans » (p. 191). Sembla com si, en aquell precís instant, l’home copsés que la que tenia al seu davant, més que una dona era una metàfora de dona, una fantasma que l’obligava a refer el camí de la Rosa i, alhora, el de totes les dones escampades per la seva vida : l’àvia Engràcia, arraconada en el lloc fosc de la memòria amb « un rerafons d’església amb santcristos penjolats » (p. 211) i que ell recordava fent-lo resar en veu alta, o bé aquells « bultos » de dones tancades en la foscor d’una sala eixamplada pel silenci de les madeixes de llana i el passar del temps marcat pel picadís ritual de les broques.

15El que sobta del vell Corretger és la lluita permanent que manté, l’atracció-repulsió que li inspira la dona, allò que el seu pare anomenava el neguit de les dones. El seu pare li tenia dit i redit : « no et deixis portar pels neguits d’una dona, que t’hi negaràs ! », i és que la voluntat de Paulí quedava sotmesa a la visió estreta de tota una estirp d’homes amorrallats a les seves bèsties de càrrega i presonera de l’estantissa fe religiosa predicada per ties, mares i àvies. El gruix que començava a tenir la Teresa queda ofegat de sobte per la paletada de prejudicis que en Paulí llença a sobre del seu vestit vermell : « les dones que porten un tal vestit no parlaven català [...] minyona [pensa] si segueixes per aquest camí acabaràs per dona de barrets » (p. 191), el que ell vol és aclarir la situació i veure amb els seus propis ulls fins on arribava el perill i prou : « el seu fill Just al llit d’una Nera. Quina vergonya ! ».

La Teresa d’en Just Corretger

16El sentim més que no el veiem aquell Just entorn de la cuina, la seva presència és com l’amenaça d’una rufacada que pot descarregar a qualsevol moment. La Teresa se’l rememora « el cap fi, precís, amb el seu perfil de llosa dura [...] i l’ossamenta nerviosa del cos que la maxucava feia unes hores » (p. 218), un retrat impagable de veracitat que diu molt sobre aquell hereu orgullós tornat de Lió on l’havia enviat la família per tal que aprengués l’ofici que li tenien destinat, per esdevenir més tard un petit potentat local portat per l’onada tardorenca d’industrialització tèxtil que conegué la Cerdanya del XIX. Arribats a aquest punt, ja haurem assistit a la irresistible ascensió d’aquell cerdanet baixat un bon dia a la capital « amb les espardenyes plenes de fang » per deixondir-se i aprendre, a la vora d’actors de primera mà i amb una aplicació de Rastignac, els secrets més ben guardats de la comèdia humana. Amb ell, queda palesa l’eclosió de la petita burgesia rural, que fornirà de jutges, notaris i altres negociants rics la societat d’abans del 14 « per a un infal·lible repartiment del mannà fet per aquells que el sabrien portar millor i amb més profit » (p. 133).

17És cert que té fusta de conqueridor el petit hereu i a més ha tingut la possibilitat d’ultrapassar les muntanyes que l’envolten. La Cerdanya que contempla abans de baixar la vall de l’Aude li apareix com « una mà oberta i estesa al cim del Pirineu, orgullosa de plantar cara al cel » (p. 69). És cert també que les boires sedoses de la vora del Roine acaben per refinar el tosc muntanyenc, educació sentimental inclosa gràcies a l’experta i ambiciosa Hortense o a la mundana i culta Isola, tot això per dir que l’hereu Just portava ja no poques capes de vernís quan emprèn d’una revolada el camí de la farga de dalt, perquè si una cosa havia après també, era que la propietat és sagrada i la Teresa era seva d’ençà que se n’havia apoderat de qualsevol manera a sobre d’un piló de llana surja de ca la Paraira. L’havia marcat com qui marca el bestiar del ramat. Calia que l’hereu, consagrat amo feia poc, delimités ben bé quin era el seu territori i la Teresa en formava part. El seu crit rebota encara per les muntanyes « Senyor Just, què fa ? Senyor Just que no vull ! Senyor Just, què dirà mon pare ? » (p. 169), per recordar-nos segurament que els lligams que l’unien amb aquell tan poc Just hereu eren de sang i de violència i que només podrien ésser desfets amb sang i violència.

18Com el seu pare en el seu dia, en Just també havia tingut ocasió de tirar per un altre camí. Ell era un home ni més bo ni menys que un altre – Jordi Pere Cerdà ens ho recorda en l’epíleg de Passos « els personatges que he inventat no són mai dolents del tot ; no són tan bons com s’ho pensen i sobretot viuen tancats, o tenen tendència a tancar-se a sobre una defensa, que limita sovint la visió del món que tenen ». Passa, doncs, que sobre les espatlles de l’hereu hi recau tot el pes de l’esforç per conservar i augmentar el bé que li revenia i, malgrat que torni com Prometeu exhibint ben alt la torxa del progrés, es tractarà només d’un progrés material perquè ell continua fidel a l’ensenyament del seu primer mestre a Perpinyà, mossèn Ribes, quan els deia parlant de les dones que « eren un món que l’home ha de mantenir apartat. L’home hi poava les seves necessitats, les seves comoditats, i li havia escapat de dir : i el seu plaer » (p. 79) No és d’estranyar, doncs, que la Teresa d’en Just quedi encallada com un ocell dissecat, sense la més mínima possibilitat d’enlairarse perquè la mirada d’en Just s’havia quedat enrocada en el flanc de les seves muntanyes.

La Teresa d’en Quervígol

19El qui ara entra en escena pujant les escales de la cuina, sí que les havia deixat feia temps les seves muntanyes ; ara hi torna amb la testa coronada dels herois. El piló de fusta que li servia de cama era testimoni d’un passat al servei de totes les guerres en les quals va perdre, a més de la cama, qualsevol il·lusió sobre el senderi dels homes, ni que fossin reis. El guerrer, amb « el cos ben lligat dins del gec d’officier » (p. 213), presenta tots els atributs del paladí, capa inclosa ; de retorn a la seva terra hi pensava prendre un merescut repòs i què més bé que aquella bellesa gebrada que s’amagava darrere la pagesota que havia arrencat de mans de la soldadesca ?

És que d’entrada havia entès que es podria treure alguna cosa d’aquella noiota, amb la seva actitut de cabrideta espaorida, apallissada, tota estarrufada, encara que només fos sota el seu pèl rebordit, mogut d’esgarrifances, que havia guardat la blancor lluent, sedosa, de l’arròs. (p. 262).

20Per un instant sembla com si el rumb de la Teresa pogués canviar « avançant els braços cap a ell, la vermellor resplendent del seu vestit il·lumina aquell dalt d’escala ; l’home alça el cap vers ella, li somriu [...] avança el cap fins a la mà d’ella que ha quedat allargada per atendre’l amb un ajut qualsevol, l’home besa la palma oberta » (p. 212). El canvi de situació és espectacular ; en Paulí, que observa l’escena, no se’n sap avenir i nosaltres amb prou feines, potser perquè la incongruència del gest en un lloc com aquell ens dóna la mesura de la distància que havia pogut recórrer aquell Quervígol, una distància que li permetia de veure les muntanyes que els encerclaven des d’una certa perspectiva, la perspectiva que li donava el coneixement de la història, la freqüentació d’un altre món.

21Potser és amb aquell Pal·ladi (paladí ?) que la Teresa aconsegueix més amplitud de vol, més envergadura, no només perquè el tracte de l’home li permetia d’ésser més persona, sinó també perquè, amb aquella relació, ell tenia el valor de posar en joc quelcom que formava part de la seva essència :

un moment, perdia la presència alterosa del mascle per trobar-se com si fos un cos aïllat, una mica immaterial [...] Eren dos segons, dos segons només que el seu abandó el lliurava totalment a la voluntat d’ella, i ho ressentia com un intent, com una sensació de carícia total que suggeria... ho havia defugit però de veres havia ressentit que el moment aquell contenia l’atracció d’un perill de negativitat » (p. 235).

22El valor li servirà de ben poc al paladí a l’hora de conjurar un enemic indefugible com és el temps, un temps que ara li passa comptes recordant-li deutes pendents entre Corretgers i Quervígols, així com no li servirà de res a la Teresa que els ulls d’en Quervígol, únic mirall on ella esdevé per fi l’altre d’algú, que la mirada captivada de l’home, la projecti « vestida d’una llarga broma d’un vermell dolç, lleuger, com si el sol del crepuscle, tornant enrere, acabés de penetrar de nou a dintre la cuina dels Ner » (p. 269), no li servirà perquè l’ham del destí la pescarà de nou tornant-la al cau d’on havia sortit, al foc de la farga, anyell immolat a l’altar de la tribu. En Quervígol talla el fil de la respiració de la dona « amb el ritu del colomins » per no matar-la, « Matar-la de dret. Un assassinat ! Això no ho volia ni era capaç de fer-ho. El que volia era tenir-la seva, per sempre més... » (p. 272). Ell la seguirà també per sempre més deixant que la llosa de la ignorància, de la por, de la incapacitat, de la derrota, acabi per segellar amb tot el seu pes l’entrada de la farga, el cau de la Teresa.

23Desangelats, amb els ulls plens encara d’aquell « núvol de roses » que transparentava la pell de la Teresa, recossirem el terme incrèduls intentant mantenir l’encant, inútilment, emperò, perquè el defora continua tan immòbil com l’havia trobat en Paulí a la pujada : « Hi ha moments així que us capgira la impressió de caminar en un món adormit, un món on la vida hauria pogut desaparèixer de sobte » (p. 174). El pressentiment del vell manufacturer s’acaba de complir, doncs, la vida ha desaparegut de la farga de dalt i amb ella desapareix la possibilitat que aquells homes tenien d’arrencar-se del llot que llastava la seva vida ; la pèrdua de la Teresa és irreparable com ho pot ésser per al creient la pèrdua de la gràcia, o la pèrdua de la innocència per a l’infant.

24Deia en Quervígol que « la línia escrita seguida del llibre, afirmava una contestació en contra d’aqueix esborrany automàtic [...] el llibre dins sa continuïtat allargada, sinuosa de vegades perquè aconsegueix de tornar el pensament enrere » (p. 265), seguirem el seu ensenyament per explorar, doncs, el nostre propi camí intentant trobar « la saba de l’arrel », el punt més profund de la Teresa, el nucli incandescent que fon, que confon el tangible amb l’intangible. Per a això, ens fiarem de la gent del terme, tornarem enrere i flairarem l’aire per saber d’on bufa el vent dels encanteris que alerten en Paulí. Ell en sabia molt d’encanteris, sobretot tractant-se de dones, sempre havia pensat que la Rosa « potser tornaria de nit com feia la bruixa d’Ur, potser fos la Rosa filla del vent, així com la bruixa d’Ur era filla d’aigua » (p. 177).

Potser.

La Teresa de Lanós

25La neu es fa aigua quan es fon, això tothom ho sap. La neu es fon com s’és fosa la Teresa amb la cremor de l’alè dels homes, això és el que hem de fer saber. Perquè perduri la seva memòria haurem d’apel·lar al que ens queda de capacitat per meravellar-nos, sabent que el pas que duu a la Teresa de Lanós és estret i difícil, “més difícil que ho és per un camell d’entrar pel forat de l’agulla”. Aquest últim camí, el que finalment ens durà « al cor de la rosa », corre paral·lel al de La dona d’aigua de Lanós7 ; fins i tot es podria parlar d’una mena de transsubstanciació d’una figura a l’altra, d’un text a l’altre, cosa que podria ser que passés per la resplendor enlluernadora d’aquell « núvol enrosat, lluent sedós » (p. 269) que vestia la dona i que enrondava l’home, l’embolcava, podria ser perquè el Pal·ladi en va quedar

com encisat pel somni que l’acariciava de cada banda, [...] sa mirada va seguir el moviment fressós dels dos braços de Teresa, va encreuar-los al davant d’ell, admirava ! [...] Les mànigues que donaven claror als braços d’ella, portats endavant, tan lluny com ell podia, com si estirés de cada part dels ulls l’estelada lluent d’un camí de Sant Jaume envermellit, les mànigues de punta i pètals de seda rosa eren cosides finament, amb unes frunzes eixamplades, i en sortien les mans » (p. 270).

26L’encisament del pastor-Pal·ladi correspon fil per randa al del pastor de Lanós quan veu premiada la seva tenacitat i aconsegueix extreure l’encantada de les aigües :

Tot just si la veu, blanca, que ella s’endaura com si el sol de la tarda li dongués reflexos de rojor vespral [...] segueix un afinament de la forma, [...] Segueixen els cuixals, columnes fremisseres de vespilles de sal que es parteixen i exploten a la mirada del sol [...] Queda dret, encisat, els fils de la cabellera entortolligats al seu puny [...] ella ha tirat tota sa cabellera rossa per sobre la seva esquena, sa nuesa es troba vestida de fils d’or [...] Al cap d’un xic trenca el silenci del món i diu : Has guanyat, d’hora endavant sóc teva. (La Dona d’aigua de Lanós p. 27-29).

27A Lanós, ens trobem al començament del món, el pastor aprèn les paraules, « les formes de parlar de l’estany », i el que vol és endur-se’n la dona d’aigua cap a la vall per no estar mai més sol, bo i recordant les recomanacions de no deixar-se encantar. En canvi, amb el Pal·ladi ens trobem en un món que fina i amb un pastor que ja torna de moltes coses. De les paraules de l’estany, per exemple, ell n’ha fet pensament, i sap per què les dones d’aigua deserten les valls dels homes. No, el que ell vol és deixar-se encantar, vol que no hi hagi de tornar, a la vall, la seva dona de neu, vol quedar-se a l’estany amb ella on

té la mar que el volta, i ell juga a mar, amb el cos i les mans. Juga a peix i juga a mar perquè no pot dominar la mar [...] Ara la mar ha tornat fins a ell amb una pell de dona, feta volves sedoses, imantades de guspires [...] les mans li serveixen de pinta, de pala, de vela de rem. (p. 238)

28I fuig, el pastor-paladí, « fuig de mort », s’esfuma amb la dona de neu feta aigua, desapareix endinsant-se en « l’esfera completa, regirada, i mapamundi refet dins d’ell, tornat eix » enfilant-se tots dos cap a la via de llum que obrien els braços d’ella per anar a prendre plaça en la constel·lació de les altes terres de la literatura cerdaniana.

29El cas és que sabíem de dones d’aigua que s’evaporaven, però que hi haguessin pastors que fugissin amb elles, això, no ens ho havia explicat mai ningú, encara !

30Qui davalla ara els pendissos quasi corrent, som nosaltres. Sembla com si tota la muntanya s’hagués posat a rodolar a darrere nostre, sembla com si tota la gernació que poblava els boscos i pendissos, com si tota la gent del món emplenessin de trepigs l’aire a darrere nostre. No ens girem, no. A darrere segueix un vol de Corretgers, Margallers, Quervígols i Fivallers, Maurets, Cruells i qui-sap-lo de generacions empenyent-se les unes amb els altres, que fa feredat. Quasi és com si féssim cos amb el cabal de vida que acompanya la passa del nostre caminar. Al moment que anem per tancar les tapes del llibre, no podem deixar de fer llisar la vista sobre la vall, curulla de gent. Al mateix moment la processó dels personatges es para, com si una ganivetada hagués passat entre allò que és a dintre la vall i la resta del món. El capellà de la Quetxuga que en aquell precís moment passa el Pas dels lladres, hi perd l’oremus. Deu ésser per això que corre la dita pel poble que diuen que diu, parlant d’empreses atrevides : « Aqueix hi va perdre l’oremus ! »8.

31En un racó de l’escenari, just darrere la porta de l’església d’Argosa, mossèn Saporta ens mira sorneguer i continua la seva feina, impertèrrit davant la fatuïtat d’algunes : « Mais monsieur le curé, vous nous faites la Cathédrale d’Albi ! » (p. 22), continua impàvid davant les mirades de sospita que li llancen altres, en trobar-lo massa perfumat, massa poc com cal, gens com la gent del terme. I és que el mossèn artista és l’únic que sap pintar el color de la pell de la gent d’aquí. El pinzell a la mà

32– o potser és la ploma de l’escriptor ? –, continua traçant camins i ens deixa amb l’enyorança del pastor que sap dir els passos que ens deixarien veure, tornar, la dona de neu de les terres altes.