• Contenu principal
  • Menu
OpenEdition Books
  • Accueil
  • Catalogue de 16031 livres
  • Éditeurs
  • Auteurs
  • Facebook
  • X
  • Partager
    • Facebook

    • X

    • Accueil
    • Catalogue de 16031 livres
    • Éditeurs
    • Auteurs
  • Ressources numériques en sciences humaines et sociales

    • OpenEdition
  • Nos plateformes

    • OpenEdition Books
    • OpenEdition Journals
    • Hypothèses
    • Calenda
  • Bibliothèques

    • OpenEdition Freemium
  • Suivez-nous

  • Lettre d’information
OpenEdition Search

Redirection vers OpenEdition Search.

À quel endroit ?
  • Presses universitaires de Perpignan
  • ›
  • Études
  • ›
  • Jordi Pere Cerdà
  • ›
  • L’irreparable destí de la Teresa dels Va...
  • Presses universitaires de Perpignan
  • Presses universitaires de Perpignan
    Presses universitaires de Perpignan
    Informations sur la couverture
    Table des matières
    Liens vers le livre
    Informations sur la couverture
    Table des matières
    Formats de lecture

    Plan

    Plan détaillé Texte intégral La Teresa d’en Regí NerLa Teresa d’en Paulí CorretgerLa Teresa d’en Just CorretgerLa Teresa d’en QuervígolLa Teresa de Lanós Bibliographie Notes de bas de page Auteur

    Jordi Pere Cerdà

    Ce livre est recensé par

    Précédent Suivant
    Table des matières

    L’irreparable destí de la Teresa dels Valentons

    L’irréparable destin de Teresa dels Valentons

    Teresa Dalmau

    p. 261-272

    Résumés

    Delimitar i enfocar el personatge de la Teresa permet d’entrar, d’una certa manera, en la complexitat de Passos estrets per terres altes, o en tot cas, de posar en perspectiva la superposició de "sostres” que componen el relat. L’espai de les terres altes és certament geogràfic i històric, però és sobretot mental. La comunicació pretén subratllar per una banda aquest espai mental que es dibuixa amb la Teresa i a través d’ella, per l’altra, assenyalar-ne l’amplificació per la ressonància que opera el text amb la resta de l’obra.

    Cerner et pointer le personnage de Teresa permet d’entrer, d’une certaine manière, dans la complexité de Passos estret per terres altes, ou en tout cas, de mettre en perspective la superposition des « sostres », des couches qui composent le récit. L’espace des hautes terres est certes géographique et historique, mais il est surtout mental. La communication a pour but de mettre en évidence cet espace mental qui se dessine avec et à travers le personnage de Teresa, et d’en apprécier l’extension par la mise en résonance du texte avec le reste de l’œuvre.

    Cenchar e fixar lo personatge de Teresa permet d’intrar d’un biais dins la complexitat de Passos estrets per terres altes o de se balhar d’amiras per l’amolonament de « sostres », dels nivèls que compausan lo raconte. L’espaci de las autas tèrras es de segur geografic e istoric, mai subretot mental. La comunicacion a per tòca de metre al lum aquel espaci mental que se dessenha amb e tras lo personatge de Teresa e de presar son extension pels ressons del tèxt e de l’òbra.

    Texte intégral La Teresa d’en Regí NerLa Teresa d’en Paulí CorretgerLa Teresa d’en Just CorretgerLa Teresa d’en QuervígolLa Teresa de Lanós Bibliographie BIBLIOGRAFIA Notes de bas de page Auteur

    Texte intégral

    1De novel·les on un dels personatges principals no aparegui fins ben entrada la segona meitat del relat, és probable que no n’hi hagi gaires. En tot cas, a Passos estrets per terres altes1 haurà calgut arribar a la pàgina 173 de les 291 que compta el llibre per entrar de ple en el domini de la Teresa i per començar a tenir consciència dels lligams que té establerts amb gairebé tots els personatges importants. El seu rastre es pot seguir ja de bon principi, però no es materialitzarà fins arribat el nus final, quan la presència “física” del personatge n’activa el desenllaç. És, doncs, des de l’espai que ocupa la Teresa, lloc d’entre els llocs, atalaia simbòlica, que ens serà donat de contemplar per fi el conjunt del territori situat « entremig de totes les terres »2 i que Jordi Pere Cerdà ha anat dibuixant pam a pam, que ha anat modelant sostre per sostre, per dir-ho en termes cerdanians, fins a bastir un món l’eco del qual ressona fins a nosaltres, en nosaltres, per cobrar-hi vida, per cobrar sentit.

    2El domini de la Teresa és la cuina de la farga de dalt. La cuina, vet aquí un lloc predilecte de l’autor, no és a la cuina on les quatre dones graviten entorn del sol3 ? A la farga, entorn de la pell de neu de la Teresa hi giren quatre homes, tots quatre hi han acudit amb el pensament ple d’ella, cadascun, però, tindrà la Teresa que serà capaç d’imaginar, de confegir segons el grau més o menys elevat d’humanitat que hagi pogut assolir en el nivell on li ha tocat viure. Quatre homes que són com quatre camins que condueixen a la Teresa i quatre de les infinites possibilitats que tenim de configurar la nostra, la que sabrem trobar, (re)crear. El meu propòsit consistirà a intentar esbossar algun d’aquells camins que travessen la geografia de la Teresa dels Valentons i de trobar alguns dels passos que hi condueixen.

    3La cuina, deia, és el lloc on la Teresa exerceix el seu poder, on el temps sembla que li pertany, que li obeeix « el temps d’una Teresa que anava i trastejava del foc a l’aigüera, al celler [...] experta potser perquè es movia en silenci, sense ramball, amb una dolçor dels gestos... » (p. 210). Un lloc on la Teresa hi exerceix poder de dona, segur, però més que això, perquè a l’origen del tropisme que manifesten els quatre homes hi podem sospitar aquella irresistible atracció que exerceix tot allò que té relació amb els nostres orígens, el començament de tot : « el caminar callat de la Teresa li feia pensar en un altre silenci, un silenci que li venia d’un temps llunyà » (p. 210), i al començament de tot s’hi troba evidentment el cau matern, la deu d’on brolla la vida representada per l’element femení – un element omnipresent en l’obra de Jordi Pere Cerdà. En aquest cas precís, el cau queda inscrit a la farga, altre indret altament simbòlic « venim tots del foc », afirma un dels personatges, un lloc on la matriu immemorial del temps forja dia rere dia el continu de les generacions, el rovell de l’ou d’on procedeix l’impuls vital que ens mou. La nostra Teresa sorgeix de la fusió dels dos llocs com si de les entranyes de la terra es tractés, i s’enfonsa pels viaranys més recòndits de l’esperit dels homes.

    La Teresa d’en Regí Ner

    4Sabem d’en Regí que hi era nat a la farga de dalt, un lloc de pas per a la gent del terme, i mai no se n’havia mogut, els seus dies transcorrien ritmats pel picar del martell sobre el ferro roent i pel servei que demanava la soldadesca de la força veïna. Hauria pogut continuar indefinidament el desgranar de l’existència si no fos que el Margaller li va comparèixer un bon dia amb aquella Teresoneta de cals Valentons, morta de por i grossa del fill de l’amo. Tant li feia al Ner, el peroler li feia bons tractes, es faria càrrec de les despeses de dona i criatura si ell acceptava de donar-li nom, a més, desençà que la Guideta era morta, el Ner vivia allà dalt com una bestiota feréstega. De dones en sabia ben poc, la seva mare de tots dos, la Guideta i ell, els havia abandonat deixant-los « arramits a les faldilles de la Nera vella » (p. 176) per seguir l’armada, i, el seu horitzó es limitava al que podia veure des de la farga ; és per això que la companyia de la Teresa va ésser benvinguda, sobretot que ella complia amb la part de feina que li pertocava. Penseu ! La Valentona sabia de ben petitona què val una dona. Val per allò que serveix.

    5La figura rústega de la Teresa, vista amb els ulls d’en Ner, queda situada al nivell de les coses naturals, tal i com se li presenten a ell mateix sota la llum del sol que surt i es pon cada dia pel mateix costat. En Regí, que només tractava amb eugues i fedes, va haver d’acostumar-se primer a aquella forastera,

    durant dos mesos sentia que em mirava de cua d’ull. Si em parlava no gosava mirar-me. Girava la vista. A la fosca venia a allargar-se a la vora del llit, ben arran del matalàs [...] fins i tot uns dies li va passar de dormir a terra... (p. 189).

    6De primer a la Teresa li deia Rosa, el nom de la seva mare, després, quan el ventre se li va tornar més « abundant » i només després, en Regí va començar a dir-li Guideta, com la seva germana, fins que, atret pel misteri que intuïa sota el ventre arrodonit :

    a partir d’aquí tot va canviar. Era ell el qui s’apropava, posava la mà, la treia, hi tornava quan pensava que ja havia agafat el son, fins que un dia em va demanar si li deixava escoltar el nen amb l’orella [ ... ] llavors va ser com si el meu ventre esdevingués una part del seu bé (p. 190).

    7La innocència primitiva de Regí permet que aquella coseta miserable comenci a existir, a germinar al caliu de la farga, estem al primer sostre de la Teresa, a la clòfia més aparent del personatge que anirem descabdellant, un personatge amb un regust aspre de novel·la del XIX i el seu reguitzell de Rougon-Macquart, però serà això només, un regust, una de les moltes cares del prisma de lectura que ens ofereix Passos estrets.

    8De fet, la mà d’en Regí podria molt ben ésser la mateixa que la d’en Vicenç sobre el ventre de l’Angeleta i que li feia pensar en « les canorques de blat, cap a Sant Isidro, quan se veu pujar de dedins l’espiga més tova, però suau i dolça »4, o dit d’una altra manera, segons Borges per exemple : la biblioteca tendeix a reescriure’s contínuament i tot llibre no és més que un palimpsest. En el cas de Passos estrets la figura de la Teresa transparenta sobre d’altres figures de la resta de l’obra, sobre l’Angeleta, però també sobre la Vicenta de les Quatre dones i el sol o la genèrica « Ariadna »5. Passos estrets és en aquest sentit un exemple d’intertextualitat, un eco constantment repetit de la totalitat, o gairebé, de l’obra cerdaniana, la recerca sistemàtica del qual necessitaria un treball molt més ambiciós que el d’aquesta modesta comunicació.

    9La Teresa neix, doncs, en aquell món on la gent tenen « un natural callat, rutinari, on cadascú sap el que ha de fer, com ho ha de fer i el moment on convé fer-ho » (p. 190), un món codificat des de temps immemorials i en el qual les dones pagaven car el deshonor d’un embaràs “natural”. La Margarida “ven” l’Angeleta a en Vicenç i els Valentons repudien la Teresa a fi i efecte d’esborrar la falta, perpetuant així l’ordre, la llei de la tribu.

    La Teresa d’en Paulí Corretger

    10És precisament en nom d’aquell ordre que el vell Corretger puja a la farga d’en Ner. Poc que s’ho pensava ell que aquella ombra blanca que l’atalaiava darrere dels vidres de la finestra li causaria aquell trasbals. Ara, assegut a la vora del foc veia aquella Nera

    vinclant el seu cos a tocar d’ell, per damunt del foc, el braç que vessava l’aigua amb atenció dins l’olla va sortir tot nu del xal que l’embolicava. Era un xal d’indiana. La pell del braç nu va fer ressortir el virolat de colors on hi havia uns verds, uns grocs i també un semblant de fulles morades. La indiana va entreobrir-se per deixar a descobert el braç, fins a l’aixella: els colors donaven a la pell com una resplendor, així mateix com la indiana oberta va deixar passar una lleugera però marcada olor íntima del cos (p. 182).

    11Olors, colors, l’escalfor del foc i aquella flaire de cols bullint... que en feia de temps, anys, que Paulí no es trobava així a la cuina d’una dona. La Teresa li entra pels sentits. Són els sentits que alerten Paulí del perill que li ve a sobre. L’home reconeix perfectament, malgrat el temps, el neguit de joventut que s’empara d’ell i es diu que « calia fugir ! Era el manament, un dels manaments de son pare. Fuig del neguit ! » (p. 185). Impossible d’escapar, però, a l’atracció femenina que comença a prendre forma, que pren cos i que s’empara del voler de l’home. La que fins ara només vèiem amb ulls de tercera persona, s’anima i li sentim la veu ; per primer cop parla i ho fa en primera persona

    Et dius Teresa, m’han dit ! La dona va afinar els llavis, com si volgués fer un somriure sense deixar els ulls fits als de l’home, i amb molta senzillesa va respondre. Em dic Teresa (p. 181).

    12Ja la tenim, doncs, la Teresa, ocupant l’escena i el pensament de Paulí. Ara hi és en cos i ànima, amb tanta força que acaba superposant-se a la imatge de la Rosa, la Nera d’abans, i fa que l’home, entrant en el temps de la Teresa, quedi projectat en el seu de temps, un temps molt llunyà de quan la farga era el domini de la Rosa. La reveu... Paulí la reveu com si fos ara « el rostre enfogallat per la bravor del forn, a cos de gipó, la pell dels braços nus, la pitrera de neneta jove envermellida... » (p. 193) ; els records li pugen a la memòria sense aturador, uns records que, amplificats per la veu Teresa i el relat de la seva vida, ja no deixaran reposar la seva consciència en pau. Una vida que era l’exacta repetició de la de generacions d’anònimes com ella, amb el seu rosari d’humiliacions, abusos i maltractaments com els que va patir la Rosa i que Paulí va ser incapaç d’impedir.

    13La Teresa-Rosa d’en Paulí adquireix categoria social, podria inscriure’s en la línia dreta de les « Dones de Llo »6. Llur veu ve a fondre’s amb la de la Teresa : « Qui et fa mal ? La seva mirada va lliscar a sobre els noms que se li presentaven. Deixà baixar amb lentitud el cap en senyal d’impotència i va dir : Tothom ! » (p. 199).

    14El Paulí que Jordi Pere Cerdà fa pujar fins a la farga, que és com dir fins als límits de la seva consciència, formava part d’aquell cercle de pagesos mig contrabandistes que varen acumular prou riquesa amb el « comerç » com per poder formar el cossol d’una petita burgesia local ; el seu horitzó era el que li permetien de veure les muntanyes que l’envoltaven i que ben poques vegades havia franquejat. Tenia, però, prou sensibilitat com per remarcar que la Teresa « tenia una mirada espessa, fosca entre parpelles, pestanyes i celles, que donaven a la seva mirada com una profunditat, com una successió de plans » (p. 191). Sembla com si, en aquell precís instant, l’home copsés que la que tenia al seu davant, més que una dona era una metàfora de dona, una fantasma que l’obligava a refer el camí de la Rosa i, alhora, el de totes les dones escampades per la seva vida : l’àvia Engràcia, arraconada en el lloc fosc de la memòria amb « un rerafons d’església amb santcristos penjolats » (p. 211) i que ell recordava fent-lo resar en veu alta, o bé aquells « bultos » de dones tancades en la foscor d’una sala eixamplada pel silenci de les madeixes de llana i el passar del temps marcat pel picadís ritual de les broques.

    15El que sobta del vell Corretger és la lluita permanent que manté, l’atracció-repulsió que li inspira la dona, allò que el seu pare anomenava el neguit de les dones. El seu pare li tenia dit i redit : « no et deixis portar pels neguits d’una dona, que t’hi negaràs ! », i és que la voluntat de Paulí quedava sotmesa a la visió estreta de tota una estirp d’homes amorrallats a les seves bèsties de càrrega i presonera de l’estantissa fe religiosa predicada per ties, mares i àvies. El gruix que començava a tenir la Teresa queda ofegat de sobte per la paletada de prejudicis que en Paulí llença a sobre del seu vestit vermell : « les dones que porten un tal vestit no parlaven català [...] minyona [pensa] si segueixes per aquest camí acabaràs per dona de barrets » (p. 191), el que ell vol és aclarir la situació i veure amb els seus propis ulls fins on arribava el perill i prou : « el seu fill Just al llit d’una Nera. Quina vergonya ! ».

    La Teresa d’en Just Corretger

    16El sentim més que no el veiem aquell Just entorn de la cuina, la seva presència és com l’amenaça d’una rufacada que pot descarregar a qualsevol moment. La Teresa se’l rememora « el cap fi, precís, amb el seu perfil de llosa dura [...] i l’ossamenta nerviosa del cos que la maxucava feia unes hores » (p. 218), un retrat impagable de veracitat que diu molt sobre aquell hereu orgullós tornat de Lió on l’havia enviat la família per tal que aprengués l’ofici que li tenien destinat, per esdevenir més tard un petit potentat local portat per l’onada tardorenca d’industrialització tèxtil que conegué la Cerdanya del XIX. Arribats a aquest punt, ja haurem assistit a la irresistible ascensió d’aquell cerdanet baixat un bon dia a la capital « amb les espardenyes plenes de fang » per deixondir-se i aprendre, a la vora d’actors de primera mà i amb una aplicació de Rastignac, els secrets més ben guardats de la comèdia humana. Amb ell, queda palesa l’eclosió de la petita burgesia rural, que fornirà de jutges, notaris i altres negociants rics la societat d’abans del 14 « per a un infal·lible repartiment del mannà fet per aquells que el sabrien portar millor i amb més profit » (p. 133).

    17És cert que té fusta de conqueridor el petit hereu i a més ha tingut la possibilitat d’ultrapassar les muntanyes que l’envolten. La Cerdanya que contempla abans de baixar la vall de l’Aude li apareix com « una mà oberta i estesa al cim del Pirineu, orgullosa de plantar cara al cel » (p. 69). És cert també que les boires sedoses de la vora del Roine acaben per refinar el tosc muntanyenc, educació sentimental inclosa gràcies a l’experta i ambiciosa Hortense o a la mundana i culta Isola, tot això per dir que l’hereu Just portava ja no poques capes de vernís quan emprèn d’una revolada el camí de la farga de dalt, perquè si una cosa havia après també, era que la propietat és sagrada i la Teresa era seva d’ençà que se n’havia apoderat de qualsevol manera a sobre d’un piló de llana surja de ca la Paraira. L’havia marcat com qui marca el bestiar del ramat. Calia que l’hereu, consagrat amo feia poc, delimités ben bé quin era el seu territori i la Teresa en formava part. El seu crit rebota encara per les muntanyes « Senyor Just, què fa ? Senyor Just que no vull ! Senyor Just, què dirà mon pare ? » (p. 169), per recordar-nos segurament que els lligams que l’unien amb aquell tan poc Just hereu eren de sang i de violència i que només podrien ésser desfets amb sang i violència.

    18Com el seu pare en el seu dia, en Just també havia tingut ocasió de tirar per un altre camí. Ell era un home ni més bo ni menys que un altre – Jordi Pere Cerdà ens ho recorda en l’epíleg de Passos « els personatges que he inventat no són mai dolents del tot ; no són tan bons com s’ho pensen i sobretot viuen tancats, o tenen tendència a tancar-se a sobre una defensa, que limita sovint la visió del món que tenen ». Passa, doncs, que sobre les espatlles de l’hereu hi recau tot el pes de l’esforç per conservar i augmentar el bé que li revenia i, malgrat que torni com Prometeu exhibint ben alt la torxa del progrés, es tractarà només d’un progrés material perquè ell continua fidel a l’ensenyament del seu primer mestre a Perpinyà, mossèn Ribes, quan els deia parlant de les dones que « eren un món que l’home ha de mantenir apartat. L’home hi poava les seves necessitats, les seves comoditats, i li havia escapat de dir : i el seu plaer » (p. 79) No és d’estranyar, doncs, que la Teresa d’en Just quedi encallada com un ocell dissecat, sense la més mínima possibilitat d’enlairarse perquè la mirada d’en Just s’havia quedat enrocada en el flanc de les seves muntanyes.

    La Teresa d’en Quervígol

    19El qui ara entra en escena pujant les escales de la cuina, sí que les havia deixat feia temps les seves muntanyes ; ara hi torna amb la testa coronada dels herois. El piló de fusta que li servia de cama era testimoni d’un passat al servei de totes les guerres en les quals va perdre, a més de la cama, qualsevol il·lusió sobre el senderi dels homes, ni que fossin reis. El guerrer, amb « el cos ben lligat dins del gec d’officier » (p. 213), presenta tots els atributs del paladí, capa inclosa ; de retorn a la seva terra hi pensava prendre un merescut repòs i què més bé que aquella bellesa gebrada que s’amagava darrere la pagesota que havia arrencat de mans de la soldadesca ?

    És que d’entrada havia entès que es podria treure alguna cosa d’aquella noiota, amb la seva actitut de cabrideta espaorida, apallissada, tota estarrufada, encara que només fos sota el seu pèl rebordit, mogut d’esgarrifances, que havia guardat la blancor lluent, sedosa, de l’arròs. (p. 262).

    20Per un instant sembla com si el rumb de la Teresa pogués canviar « avançant els braços cap a ell, la vermellor resplendent del seu vestit il·lumina aquell dalt d’escala ; l’home alça el cap vers ella, li somriu [...] avança el cap fins a la mà d’ella que ha quedat allargada per atendre’l amb un ajut qualsevol, l’home besa la palma oberta » (p. 212). El canvi de situació és espectacular ; en Paulí, que observa l’escena, no se’n sap avenir i nosaltres amb prou feines, potser perquè la incongruència del gest en un lloc com aquell ens dóna la mesura de la distància que havia pogut recórrer aquell Quervígol, una distància que li permetia de veure les muntanyes que els encerclaven des d’una certa perspectiva, la perspectiva que li donava el coneixement de la història, la freqüentació d’un altre món.

    21Potser és amb aquell Pal·ladi (paladí ?) que la Teresa aconsegueix més amplitud de vol, més envergadura, no només perquè el tracte de l’home li permetia d’ésser més persona, sinó també perquè, amb aquella relació, ell tenia el valor de posar en joc quelcom que formava part de la seva essència :

    un moment, perdia la presència alterosa del mascle per trobar-se com si fos un cos aïllat, una mica immaterial [...] Eren dos segons, dos segons només que el seu abandó el lliurava totalment a la voluntat d’ella, i ho ressentia com un intent, com una sensació de carícia total que suggeria... ho havia defugit però de veres havia ressentit que el moment aquell contenia l’atracció d’un perill de negativitat » (p. 235).

    22El valor li servirà de ben poc al paladí a l’hora de conjurar un enemic indefugible com és el temps, un temps que ara li passa comptes recordant-li deutes pendents entre Corretgers i Quervígols, així com no li servirà de res a la Teresa que els ulls d’en Quervígol, únic mirall on ella esdevé per fi l’altre d’algú, que la mirada captivada de l’home, la projecti « vestida d’una llarga broma d’un vermell dolç, lleuger, com si el sol del crepuscle, tornant enrere, acabés de penetrar de nou a dintre la cuina dels Ner » (p. 269), no li servirà perquè l’ham del destí la pescarà de nou tornant-la al cau d’on havia sortit, al foc de la farga, anyell immolat a l’altar de la tribu. En Quervígol talla el fil de la respiració de la dona « amb el ritu del colomins » per no matar-la, « Matar-la de dret. Un assassinat ! Això no ho volia ni era capaç de fer-ho. El que volia era tenir-la seva, per sempre més... » (p. 272). Ell la seguirà també per sempre més deixant que la llosa de la ignorància, de la por, de la incapacitat, de la derrota, acabi per segellar amb tot el seu pes l’entrada de la farga, el cau de la Teresa.

    23Desangelats, amb els ulls plens encara d’aquell « núvol de roses » que transparentava la pell de la Teresa, recossirem el terme incrèduls intentant mantenir l’encant, inútilment, emperò, perquè el defora continua tan immòbil com l’havia trobat en Paulí a la pujada : « Hi ha moments així que us capgira la impressió de caminar en un món adormit, un món on la vida hauria pogut desaparèixer de sobte » (p. 174). El pressentiment del vell manufacturer s’acaba de complir, doncs, la vida ha desaparegut de la farga de dalt i amb ella desapareix la possibilitat que aquells homes tenien d’arrencar-se del llot que llastava la seva vida ; la pèrdua de la Teresa és irreparable com ho pot ésser per al creient la pèrdua de la gràcia, o la pèrdua de la innocència per a l’infant.

    24Deia en Quervígol que « la línia escrita seguida del llibre, afirmava una contestació en contra d’aqueix esborrany automàtic [...] el llibre dins sa continuïtat allargada, sinuosa de vegades perquè aconsegueix de tornar el pensament enrere » (p. 265), seguirem el seu ensenyament per explorar, doncs, el nostre propi camí intentant trobar « la saba de l’arrel », el punt més profund de la Teresa, el nucli incandescent que fon, que confon el tangible amb l’intangible. Per a això, ens fiarem de la gent del terme, tornarem enrere i flairarem l’aire per saber d’on bufa el vent dels encanteris que alerten en Paulí. Ell en sabia molt d’encanteris, sobretot tractant-se de dones, sempre havia pensat que la Rosa « potser tornaria de nit com feia la bruixa d’Ur, potser fos la Rosa filla del vent, així com la bruixa d’Ur era filla d’aigua » (p. 177).

    Potser.

    La Teresa de Lanós

    25La neu es fa aigua quan es fon, això tothom ho sap. La neu es fon com s’és fosa la Teresa amb la cremor de l’alè dels homes, això és el que hem de fer saber. Perquè perduri la seva memòria haurem d’apel·lar al que ens queda de capacitat per meravellar-nos, sabent que el pas que duu a la Teresa de Lanós és estret i difícil, “més difícil que ho és per un camell d’entrar pel forat de l’agulla”. Aquest últim camí, el que finalment ens durà « al cor de la rosa », corre paral·lel al de La dona d’aigua de Lanós7 ; fins i tot es podria parlar d’una mena de transsubstanciació d’una figura a l’altra, d’un text a l’altre, cosa que podria ser que passés per la resplendor enlluernadora d’aquell « núvol enrosat, lluent sedós » (p. 269) que vestia la dona i que enrondava l’home, l’embolcava, podria ser perquè el Pal·ladi en va quedar

    com encisat pel somni que l’acariciava de cada banda, [...] sa mirada va seguir el moviment fressós dels dos braços de Teresa, va encreuar-los al davant d’ell, admirava ! [...] Les mànigues que donaven claror als braços d’ella, portats endavant, tan lluny com ell podia, com si estirés de cada part dels ulls l’estelada lluent d’un camí de Sant Jaume envermellit, les mànigues de punta i pètals de seda rosa eren cosides finament, amb unes frunzes eixamplades, i en sortien les mans » (p. 270).

    26L’encisament del pastor-Pal·ladi correspon fil per randa al del pastor de Lanós quan veu premiada la seva tenacitat i aconsegueix extreure l’encantada de les aigües :

    Tot just si la veu, blanca, que ella s’endaura com si el sol de la tarda li dongués reflexos de rojor vespral [...] segueix un afinament de la forma, [...] Segueixen els cuixals, columnes fremisseres de vespilles de sal que es parteixen i exploten a la mirada del sol [...] Queda dret, encisat, els fils de la cabellera entortolligats al seu puny [...] ella ha tirat tota sa cabellera rossa per sobre la seva esquena, sa nuesa es troba vestida de fils d’or [...] Al cap d’un xic trenca el silenci del món i diu : Has guanyat, d’hora endavant sóc teva. (La Dona d’aigua de Lanós p. 27-29).

    27A Lanós, ens trobem al començament del món, el pastor aprèn les paraules, « les formes de parlar de l’estany », i el que vol és endur-se’n la dona d’aigua cap a la vall per no estar mai més sol, bo i recordant les recomanacions de no deixar-se encantar. En canvi, amb el Pal·ladi ens trobem en un món que fina i amb un pastor que ja torna de moltes coses. De les paraules de l’estany, per exemple, ell n’ha fet pensament, i sap per què les dones d’aigua deserten les valls dels homes. No, el que ell vol és deixar-se encantar, vol que no hi hagi de tornar, a la vall, la seva dona de neu, vol quedar-se a l’estany amb ella on

    té la mar que el volta, i ell juga a mar, amb el cos i les mans. Juga a peix i juga a mar perquè no pot dominar la mar [...] Ara la mar ha tornat fins a ell amb una pell de dona, feta volves sedoses, imantades de guspires [...] les mans li serveixen de pinta, de pala, de vela de rem. (p. 238)

    28I fuig, el pastor-paladí, « fuig de mort », s’esfuma amb la dona de neu feta aigua, desapareix endinsant-se en « l’esfera completa, regirada, i mapamundi refet dins d’ell, tornat eix » enfilant-se tots dos cap a la via de llum que obrien els braços d’ella per anar a prendre plaça en la constel·lació de les altes terres de la literatura cerdaniana.

    29El cas és que sabíem de dones d’aigua que s’evaporaven, però que hi haguessin pastors que fugissin amb elles, això, no ens ho havia explicat mai ningú, encara !

    30Qui davalla ara els pendissos quasi corrent, som nosaltres. Sembla com si tota la muntanya s’hagués posat a rodolar a darrere nostre, sembla com si tota la gernació que poblava els boscos i pendissos, com si tota la gent del món emplenessin de trepigs l’aire a darrere nostre. No ens girem, no. A darrere segueix un vol de Corretgers, Margallers, Quervígols i Fivallers, Maurets, Cruells i qui-sap-lo de generacions empenyent-se les unes amb els altres, que fa feredat. Quasi és com si féssim cos amb el cabal de vida que acompanya la passa del nostre caminar. Al moment que anem per tancar les tapes del llibre, no podem deixar de fer llisar la vista sobre la vall, curulla de gent. Al mateix moment la processó dels personatges es para, com si una ganivetada hagués passat entre allò que és a dintre la vall i la resta del món. El capellà de la Quetxuga que en aquell precís moment passa el Pas dels lladres, hi perd l’oremus. Deu ésser per això que corre la dita pel poble que diuen que diu, parlant d’empreses atrevides : « Aqueix hi va perdre l’oremus ! »8.

    31En un racó de l’escenari, just darrere la porta de l’església d’Argosa, mossèn Saporta ens mira sorneguer i continua la seva feina, impertèrrit davant la fatuïtat d’algunes : « Mais monsieur le curé, vous nous faites la Cathédrale d’Albi ! » (p. 22), continua impàvid davant les mirades de sospita que li llancen altres, en trobar-lo massa perfumat, massa poc com cal, gens com la gent del terme. I és que el mossèn artista és l’únic que sap pintar el color de la pell de la gent d’aquí. El pinzell a la mà

    32– o potser és la ploma de l’escriptor ? –, continua traçant camins i ens deixa amb l’enyorança del pastor que sap dir els passos que ens deixarien veure, tornar, la dona de neu de les terres altes.

    Bibliographie

    BIBLIOGRAFIA

    cerdà, Jordi Pere, Passos estrets per terres altes, Barcelona, Columna, 1998

    cerdà, Jordi Pere, « Entremig de totes les terres », Poesia completa, Barcelona, Columna, 1988, p. 202-203.

    Cerdà, Jordi Pere, « Quatre dones i el sol », Obra teatral, Barcelona, Barcino. 1980 (Tramuntana ; XXVIII)

    cerdà, Jordi Pere, « Ariadna », Poesia completa, Barcelona, Columna, 1988, p. 186-188.

    Cerdà, Jordi Pere, « Angeleta », Obra teatral, Barcelona, Barcino, 1980 (Tramuntana ; XXVIII)

    Cerdà, Jordi Pere, « Dones de Llo », Obra poètica. Poesia completa, Barcelona, Columna, 1988, p. 103-105.

    Cerdà, Jordi Pere, « La dona d’aigua de Lanós », La dona d’aigua de Lanós : Contalles de Cerdanya, Canet de Rosselló, Trabucaire, 2001, p. 15-35.

    Notes de bas de page

    1 Passos estrets per terres altes és l’última novel·la de Jordi Pere Cerdà, amb la qual va obtenir el Premi Nacional de Cultura. 1999.

    2 « Entremig de totes les terres, / tu, el meu país, ets com un niu d’ocells ; / ets com un niu d’ocells a la forca d’un branc, / i caps sencer en el palmell de la mà, / entremig de totes les terres » Poesia completa, Barcelona : Columna. 1966, p. 202). Així és com Jordi Pere Cerdà ens donava a veure la seva Cerdanya poètica. Gairebé cinquanta anys més tard, amb la novel·la Passos estrets per terres altes ens dóna a veure el niu curull de vida i, si els llosats tenien cares, des d’ara les cares tenen noms i es mouen fent que el món que el poeta ens mostrava al palmell de la mà, a més a més rutlli.

    3 La similitud de les dues situacions és colpidora. A Quatre dones i el sol, les quatre dones d’una mateixa família es troben reunides a la cuina del mas ; en aquest cas, l’element detonant que posarà en marxa l’acció serà un home.

    4 Angeleta, esc. II, p. 32. L’Angeleta i la Teresa són també dues versions d’un mateix cas : la dona seduïda i abandonada, l’Angeleta "cau" en mans de l’hereu Bernadac, un arquetip d’hereu "sense entranyes" i la Teresa queda atrapada en la ballesta que li para l’hereu Corretger, tallat ell també sobre el mateix patró que el seu predecessor literari.

    5 L’Ariadna genèrica del mite de l’Antiguitat magníficament il·luminat per l’Ariadna del Dietari de l’alba : « La dona passava al clivell de ses mans el gra ros del silenci. / El sol l’empresonava d’un buit immens, i dreta i sola, / absorta ; / el pensament ficat en l’escala del temps pujava / aquell camí que va al cor de la rosa. [...] El pensament, clivell fet de palets sòlids / que destria / la llum, fet de sorra impol·luta i verge, / fet de roca picada / superposant els sostres, com els filtres callats / dins l’ombra / d’una cuina deixaten / gota per gota de l’àrid arxipèlag el seu / dipòsit d’aigua. / (...) La dona passava, / Ariadna sotmesa d’aparença sotmesa. / La ment feta un ocell d’únic vol vertical, pujava aquell camí / que va al cor de la rosa. ». La figura de la Teresa assoleix sovint el mateix grau de simbolisme.

    6 La Teresa il·lustra qualsevol dels versos de « Dones de Llo ». Ella també té « els ulls vius com esquirols » que, « més que no els llavis parlen i diuen que pena és vida ».

    7 Els Llibres del Trabucaire publiquen justament La dona d’aigua de Lanós : Contalles de Cerdanya en el marc del Col·loqui Jordi Pere Cerdà. Es tracta d’una versió revisada i ampliada de les Contalles de Cerdanya editades per la Barcino el 1961. L’editor escriu, presentant el llibre, que les Contalles « són una meravella estesa al llarg de la nostra literatura ». Hi estic d’acord, i en el cas de La dona d’aigua, la meravella afegeix un "suplement d’ànima" als Passos estrets – tret que no sigui a l’inrevés, qui sap ?

    8 Que l’autor em perdoni, i els lectors, pel plagi descarat i faceciós del meravellós conte de la Dona de Lanós. Això vol ésser només senyal d’homenatge i gratitud pel plaer de lectura que ens dóna Jordi Pere Cerdà.

    Auteur

    • Teresa Dalmau
    Précédent Suivant
    Table des matières

    Cette publication numérique est issue d’un traitement automatique par reconnaissance optique de caractères.

    Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.

    Voir plus de livres
    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents

    Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem

    2001

    Figures du passeur

    Figures du passeur

    Paul Carmignani (dir.)

    2002

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Sébastien Robinne

    2003

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Christian Lagarde

    1996

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Yves Billard

    2003

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Christian Lagarde (dir.)

    2009

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    Pascale Arizmendi

    2010

    L’écran bleu

    L’écran bleu

    La représentation des ouvriers dans le cinéma français

    Michel Cadé

    2004

    L’avenir des langues anciennes

    L’avenir des langues anciennes

    Repenser les humanités classiques

    Olivier Rimbault

    2011

    La désorganisation

    La désorganisation

    Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise

    Muriel Texier

    2006

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie

    Marie-Laure Jalabert

    2009

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    David Giband et Jean-Marc Holz (dir.)

    2007

    Voir plus de livres
    1 / 12
    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents

    Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem

    2001

    Figures du passeur

    Figures du passeur

    Paul Carmignani (dir.)

    2002

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Sébastien Robinne

    2003

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Christian Lagarde

    1996

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Yves Billard

    2003

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Christian Lagarde (dir.)

    2009

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    Pascale Arizmendi

    2010

    L’écran bleu

    L’écran bleu

    La représentation des ouvriers dans le cinéma français

    Michel Cadé

    2004

    L’avenir des langues anciennes

    L’avenir des langues anciennes

    Repenser les humanités classiques

    Olivier Rimbault

    2011

    La désorganisation

    La désorganisation

    Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise

    Muriel Texier

    2006

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie

    Marie-Laure Jalabert

    2009

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    David Giband et Jean-Marc Holz (dir.)

    2007

    Accès ouvert

    Accès ouvert freemium

    ePub

    PDF

    PDF du chapitre

    Suggérer l’acquisition à votre bibliothèque

    Acheter

    Édition imprimée

    Presses universitaires de Perpignan
    • amazon.fr
    • decitre.fr
    • mollat.com
    • leslibraires.fr
    • lcdpu.fr
    ePub / PDF

    1 Passos estrets per terres altes és l’última novel·la de Jordi Pere Cerdà, amb la qual va obtenir el Premi Nacional de Cultura. 1999.

    2 « Entremig de totes les terres, / tu, el meu país, ets com un niu d’ocells ; / ets com un niu d’ocells a la forca d’un branc, / i caps sencer en el palmell de la mà, / entremig de totes les terres » Poesia completa, Barcelona : Columna. 1966, p. 202). Així és com Jordi Pere Cerdà ens donava a veure la seva Cerdanya poètica. Gairebé cinquanta anys més tard, amb la novel·la Passos estrets per terres altes ens dóna a veure el niu curull de vida i, si els llosats tenien cares, des d’ara les cares tenen noms i es mouen fent que el món que el poeta ens mostrava al palmell de la mà, a més a més rutlli.

    3 La similitud de les dues situacions és colpidora. A Quatre dones i el sol, les quatre dones d’una mateixa família es troben reunides a la cuina del mas ; en aquest cas, l’element detonant que posarà en marxa l’acció serà un home.

    4 Angeleta, esc. II, p. 32. L’Angeleta i la Teresa són també dues versions d’un mateix cas : la dona seduïda i abandonada, l’Angeleta "cau" en mans de l’hereu Bernadac, un arquetip d’hereu "sense entranyes" i la Teresa queda atrapada en la ballesta que li para l’hereu Corretger, tallat ell també sobre el mateix patró que el seu predecessor literari.

    5 L’Ariadna genèrica del mite de l’Antiguitat magníficament il·luminat per l’Ariadna del Dietari de l’alba : « La dona passava al clivell de ses mans el gra ros del silenci. / El sol l’empresonava d’un buit immens, i dreta i sola, / absorta ; / el pensament ficat en l’escala del temps pujava / aquell camí que va al cor de la rosa. [...] El pensament, clivell fet de palets sòlids / que destria / la llum, fet de sorra impol·luta i verge, / fet de roca picada / superposant els sostres, com els filtres callats / dins l’ombra / d’una cuina deixaten / gota per gota de l’àrid arxipèlag el seu / dipòsit d’aigua. / (...) La dona passava, / Ariadna sotmesa d’aparença sotmesa. / La ment feta un ocell d’únic vol vertical, pujava aquell camí / que va al cor de la rosa. ». La figura de la Teresa assoleix sovint el mateix grau de simbolisme.

    6 La Teresa il·lustra qualsevol dels versos de « Dones de Llo ». Ella també té « els ulls vius com esquirols » que, « més que no els llavis parlen i diuen que pena és vida ».

    7 Els Llibres del Trabucaire publiquen justament La dona d’aigua de Lanós : Contalles de Cerdanya en el marc del Col·loqui Jordi Pere Cerdà. Es tracta d’una versió revisada i ampliada de les Contalles de Cerdanya editades per la Barcino el 1961. L’editor escriu, presentant el llibre, que les Contalles « són una meravella estesa al llarg de la nostra literatura ». Hi estic d’acord, i en el cas de La dona d’aigua, la meravella afegeix un "suplement d’ànima" als Passos estrets – tret que no sigui a l’inrevés, qui sap ?

    8 Que l’autor em perdoni, i els lectors, pel plagi descarat i faceciós del meravellós conte de la Dona de Lanós. Això vol ésser només senyal d’homenatge i gratitud pel plaer de lectura que ens dóna Jordi Pere Cerdà.

    Jordi Pere Cerdà

    X Facebook Email

    Jordi Pere Cerdà

    Ce livre est diffusé en accès ouvert freemium. L’accès à la lecture en ligne est disponible. L’accès aux versions PDF et ePub est réservé aux bibliothèques l’ayant acquis. Vous pouvez vous connecter à votre bibliothèque à l’adresse suivante : https://freemium.openedition.org/oebooks

    Suggérer l’acquisition à votre bibliothèque Acheter ce livre aux formats PDF et ePub

    Si vous avez des questions, vous pouvez nous écrire à access[at]openedition.org

    Jordi Pere Cerdà

    Vérifiez si votre bibliothèque a déjà acquis ce livre : authentifiez-vous à OpenEdition Freemium for Books.

    Vous pouvez suggérer à votre bibliothèque d’acquérir un ou plusieurs livres publiés sur OpenEdition Books. N’hésitez pas à lui indiquer nos coordonnées : access[at]openedition.org

    Vous pouvez également nous indiquer, à l’aide du formulaire suivant, les coordonnées de votre bibliothèque afin que nous la contactions pour lui suggérer l’achat de ce livre. Les champs suivis de (*) sont obligatoires.

    Veuillez, s’il vous plaît, remplir tous les champs.

    La syntaxe de l’email est incorrecte.

    Référence numérique du chapitre

    Format

    Dalmau, T. (2004). L’irreparable destí de la Teresa dels Valentons. In C. Carrera, T. Dalmau, M. Grau, & M. Valls (éds.), Jordi Pere Cerdà. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan. https://doi.org/10.4000/books.pupvd.9618
    Dalmau, Teresa. « L’irreparable destí de la Teresa dels Valentons ». In Jordi Pere Cerdà, édité par Cinto Carrera, Teresa Dalmau, Marie Grau, et Miquela Valls. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan, 2004. doi:10.4000/books.pupvd.9618.
    Dalmau, Teresa. « L’irreparable destí de la Teresa dels Valentons ». Jordi Pere Cerdà, édité par Cinto Carrera et al., Presses universitaires de Perpignan, 2004, https://doi.org/10.4000/books.pupvd.9618.

    Référence numérique du livre

    Format

    Carrera, C., Dalmau, T., Grau, M., & Valls, M. (éds.). (2004). Jordi Pere Cerdà. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan, Abadia de Montserrat. https://doi.org/10.4000/books.pupvd.9398
    Carrera, Cinto, Teresa Dalmau, Marie Grau, et Miquela Valls, éd. Jordi Pere Cerdà. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan, Abadia de Montserrat, 2004. doi:10.4000/books.pupvd.9398.
    Carrera, Cinto, et al., éditeurs. Jordi Pere Cerdà. Presses universitaires de Perpignan, Abadia de Montserrat, 2004, https://doi.org/10.4000/books.pupvd.9398.
    Compatible avec Zotero Zotero

    1 / 3

    Presses universitaires de Perpignan

    Presses universitaires de Perpignan

    • Mentions légales
    • Plan du site
    • Se connecter

    Suivez-nous

    • Flux RSS

    URL : http://pup.univ-perp.fr

    Email : pup@univ-perp.fr

    Adresse :

    Service général de l’université de Perpignan Via Domitia

    BU Sciences

    52 avenue Paul Alduy

    66860

    Perpignan

    France

    OpenEdition
    • Candidater à OpenEdition Books
    • Connaître le programme OpenEdition Freemium
    • Commander des livres
    • S’abonner à la lettre d’OpenEdition
    • CGU d’OpenEdition Books
    • Accessibilité : partiellement conforme
    • Données personnelles
    • Gestion des cookies
    • Système de signalement