1Voler submergir-se en la poesia de Jordi Pere Cerdà, tenir la pretensió de fer un estudi que es voldria exhaustiu sobre un dels nombrosos temes que la travessen, és exposar-se a un perill que el títol d’aquesta ponència deixa suposar. Títol que he escollit, malgrat que no pensava donar-ne cap, car em sembla bo que els qui escoltin o llegeixin sàpiguen almenys el camí que l’autor del treball vol prendre... Camí que sovint per a ell no és pla, i es comprendrà per què.

2Doncs existeix el perill de voler centrar-se sobre un tema, perquè aquest tema sembla essencial per a l’autor, el poeta en aquest cas... o per a qui ha escollit parlar-ne, l’altre autor, el de la ponència, poeta igualment, el qui té la pretensió de la qual parlava al principi d’anar vers uns dels aspectes que omplen una part de l’obra, i també de la vida del poeta Jordi Pere Cerdà en el sentit de la seva realitat, quasi la seva realitat social. És a dir d’ésser primer, d’home després, i finalment de testimoni d’una època en la qual viu, i en la qual, em sembla, reivindica el seu paper. El que acabo de dir confirma el perill del qual parlava : voler trossejar – el terme és, com es pot pensar, voluntàriament exagerat – l’obra d’un autor, d’un autor que té escrits que el situen a la primera fila dels nostres contemporanis, dóna la possibilitat de no caure en un treball massa ambiciós, de tipus tesina universitària, però obre la porta encara més a visions reductores. Caldria llavors pensar en una altra obertura de porta, la que podria donar unes fites per aprofundir el treball considerat tan sols com un esbós. Totes aquestes consideracions fetes per qui sap que els seus passos el porten en terreny perillós, expliquen, doncs, aquest títol : « Una visió (corregit en “algunes visions”) de la dona (corregit en “de les dones”), en la poesia de Jordi Pere Cerdà ». El treball es centra en els llibres Poesia completa de l’editorial Columna1 i en els 14 poemes que fins ara eren inèdits, presentats amb el títol « Poders del mot », en Suite Cerdana, edició bilingüe amb una traducció francesa d’André Vinas2.

3Com ja es pot pensar, tota obra poètica conté una part important consagrada, directament o indirectament a la dona. Sovint el poeta pot posar en la seva obra la dona com a concepte, com es podria parlar del concepte de natura, de paisatge, sense tenir cap referència que tindríem la possibilitat d’anomenar vulgar en el sentit etimològic, és a dir la que podem tenir a l’abast, la que pot tocar algú del poble, en el sentit del qui viu amb algú i no del qui imagina quelcom a propòsit d’aquest algú. Tota l’obra poètica de Cerdà és allunyada de la dona abstracció pura, limitada al sol concepte de feminitat. La dona de Cerdà és una dona que avança sempre i que no es redueix a l’evocació del sol nom « dona » el qual, és veritat, omple la boca en una espècie de fruïció eròtica que fàcilment ens podria fer oblidar els altres aspectes. En la dona, en la dona de la poesia de Jordi Pere Cerdà, no hi ha res d’inútil. Vull dir per aquesta afirmació que pot semblar una mica arran de terra, terre à terre es diria en francès, que la dona de la poesia de Cerdà és lluny de l’aspecte decoratiu que era quasi l’únic en una certa literatura burgesa del segle dinou, o en la vida pseudomundana dels anys trenta, essencialment a França. La dona de Cerdà és al mateix temps la dona amb el paper tradicional de mare, esposa, mestressa – de casa vull dir, i de tota la casa, en els aspectes més materials i sovint de decisió –, amant, i quina amant!, dona que pot també protestar, una mica suffragette. He trobat en les meves lectures dues apreciacions a propòsit de la dona que, em sembla, podrien correspondre a la visió del nostre autor. Dic autor car s’ha de saber, i potser ho hauré de repetir, que la dona omple també la prosa i el teatre de Jordi Pere Cerdà. Doncs, dues apreciacions, l’una d’un home, l’altra d’una dona. En Tròpic del càncer Henry Miller diu : « No hi ha cap activitat femenina que sigui inútil... Si anem cap a una generalitat, és a la dona de mostrar-nos el camí. L’hegemonia del mascle s’acaba. Ha perdut el contacte amb la terra. »3. I Emilia Pardo Bazán en Los Pazos de Ulloa : « Estrany error d’imaginar que es podrà immobilitzar la dona i que la raça podrà avançar en qualsevol sentit. La dona immòbil, tot, absolutament tot, s’immobilitza »4.

4Algunes precisions sobre la importància d’un concepte, millor en aquest cas, d’una presència, poden ser donades per un aspecte material. En tota l’obra poètica de Jordi Pere Cerdà, al mig de milers de mots, tots carregats de sentit, el mot dona és present només trenta vegades – inclosos els títols –, i encara amb moltes repeticions, tres en « Dones de Llo », set en « Ariadna », un sol poema de Poders del mot, duu com a títol aquesta paraula aïllada, dona. De tots els reculls, només L’agost de l’any i Ocells per a Cristòfor no contenen ni una sola vegada, directament, el mot dona. Totes aquestes remarques, una mica artificials, ens asseguren una vegada més que la dona que Jordi Pere Cerdà ens presenta en la seva poesia cal anar a buscar-la en un altre lloc que la simple menció del mot sec no ens faria trobar immediatament. Potser s’hauria de precisar que, a la sequedat del mot, Cerdà afegeix d’altres mots que són, doncs, menys àrids i que sovint ens fan penetrar més íntimament en el món femení, almenys en la visió que en té el poeta. Mots com : la noia, la verge, Venus, Leda, la puta – per què no ? –, algun nom de tant en tant, la rentadora, la reina, la mestressa, la dama, la padrina, la vella, la monja, la mare, ella, la filla...

5Doncs hom s’adona ràpidament que la dona en la poesia de Cerdà no és un ésser únic, intel·lectualitzat, és, com ho dèiem, a l’abast en la seva realitat, en la seva simplicitat, en la seva complexitat que és riquesa, en la seva materialitat i immaterialitat segons la concepció d’Edgar Morin. La dona de la poesia de Jordi Pere Cerdà – i no tan sols de la seva poesia, ja ho he dit – fa sovint pensar en la que pobla també la poesia de Walt Whitman quan diu per exemple en Fulles d’herba (primera edició 1855) :

Una dona m’espera, conté tot, res no hi manca...
No són res menys que jo, res menys ;
tenen la cara torrada pels sols radiosos i els vents que passen,
saben nedar, remar, montar a cavall, lluitar, caçar,
córrer, picar, fugir i atacar, resistir, defendre’s
...són calmes, límpides, perfectament mestresses d’elles mateixes5

6En aquesta visió, com en la de Jordi Pere Cerdà, la dona és com el centre del món, és lliure d’ella mateixa, però relativament sotmesa a un destí que li seria dictat per la seva condició, doncs lliure, però no totalment, la dona dependrà sempre de quelcom, mot a posta imprecís. No és una visió masclista, és una visió patriarcal i una mica paternalista de la dona perfecta.

7Com Freud en El Malestar en la cultura, llibre de 1929-306, Cerdà insisteix sobre el paper social de la dona implicada en la vida quotidiana, vida quotidiana que es pot considerar com una espècie de cultura que li és pròpia. La rentadora de La guatlla i la garba (poemes escrits entre 1948 i 1950, publicats en 1951), ha « fet vida a la riba », i les seves mans gelades són com un missatge que s’estén vers els pobles, els voltants que es troben a la vora del riu on renta :

Les teves mans, totes roges,
corrien dins l’aigua fresca
com les fulles tardorenques
remolinant dins la gorga
I les teves mans gelades
que les fites emblavissen,
tu tenies de guardar-les,
oh, rentadora,
que d’escaire s’escapaven
com el gel de primavera
per seguir per valls i planes, (p. 31)

8En « El rei de Vedrinyans », la reina fràgil participa també a la vida de cada dia :

la reina al seu costat,
tremola com la branca
que penja del pollanc
...
I la reina cabdella,
en el llumet del foc,
les madeixes burelles
d’un petit escamot
que a l’establia bela
...
La reina tremolant
sembla una branca seca
que penja del pollanc. (p. 37-38)

9Aquesta reina de Vedrinyans, considerada amb simpatia, amor, té el seu contrapunt en les « dames de cort » que trobem en « El pastor andalús ». La crítica no és directa, però el lleuger humor basta :

Les dames de cort
fan anar el ventall,
roba de París,
sabata de ball ;
repiquen les mans,
i a cada passada
els tiren un ram. (p. 41-45)

10Quasi sempre, en aquesta participació de la dona a la vida social, l’home és també present, com si, enfront de l’adversitat les paraules de Freud, quan diu en un article de 1925 : « Així la masculinitat i la feminitat pures no són sinó construccions teòriques d’incert contingut »7, es poguessin fàcilment il·lustrar. El ja mencionat Walt Whitman diu també : « Els porto, homes i dones, els porto amb mi a qualsevol lloc que vagi ». En el poema « Se n’ha fet una fart » de Dignificació del carràs (poemes escrits entre 1952 i 1953), l’home, la dona jove o vella, els infants són evocats tots junts :

Se n’han fet una fart
de muntar murs i rocs
per aixecar les feixes
i guanyar a la muntanya
l’espai de la garrofa. (p. 119)

11Car és en la solidaritat que la dona dóna el millor d’ella mateixa. Si en « Amada en l’any 1958 », de Dietari de l’alba (poemes de 1956-1960), la constatació és : « El pa s’acaba, el vi va car », segueix Cerdà parlant, és clar de la força de l’amor entre dos éssers, però evocant també aquesta solidaritat que va més allà de l’amor entre dos individus :

Tu i jo
tenim un lloc
entre dos miliards d’éssers
que busquen dins la nit...
El pa s’acaba, el vi va car.
Som culpables, potser,
de tots els crims que porta el món,
com un mar que apilota la sorra
gra per gra dins un casal de vent. (p. 176-178)

12Aquesta solidaritat la trobem també en « Oh món » (amb data de 1954), entre home i dona, però no entre qualsevol home i qualsevol dona :

Món,
trobo fraternals
l’herba i el forment,
la dona del poble,
l’obrer de la fàbrica... (p. 197-201)

sinó entre l’home i la dona del món del treball, inseparables com en el poema de Un bosc sense armes (que conté poemes escrits en els anys 1952 a 1964) i que comença « Vivim en cases en ruïnes », on :

Sense creure-ho
Aquest jorn que tenim
com un cos al davant,
ferm, robust, amb les mans
el palpem. Igual provem
la carn de la dona
i el muscle
de l’eina de treball, (p. 219-220)

13Aquesta fusió de la dona amb el seu ambient, amb tots el qui participen a la seva vida, es deu una mica a una ambició personal frustrada pel que considera com els seus deures de dona i llavors es torna ajuda, element indispensable per a l’home per al seu treball social, per a totes les seves activitats. Freud diu : « La dona és ambiciosa, però per culpa de la societat reprimeix la seva ambició i la trasllada sobre els homes que la rodegen. »8. La dona esdevé com una protecció, una ajuda. Comença per una ajuda material d’emparament com els llosats fins a arribar a ser sempre a l’entorn nostre, part íntima, necessitat amb referències als elements materials de protecció com poden ser la casa, les portes, les parets. Això és patent en el primer poema de Dietari de l’alba :

Tindríem una casa,
arbre nascut de l’erm.
Una llosa penjada
en una ala del vent.
Una paret de pisa
per abrigar l’hivern.
Un test on floririen
violes pel mal temps.
Per porta, aquell somriure
que t’estrellen les dents, (p. 155)

14I en aquest joc d’una presència activa i necessària de la dona, hi ha també un altre joc amb la por de l’absència, momentània o definitiva. El poema de Dietari de l’alba que comença per « La nit em porta... » ens parla d’aquesta absència preocupant :

sento la teva absència com pesa al braç,
tinc el cor ple d’olors i els llavis sense feina. (p. 175)

15Aquesta absència és preocupant, doncs, car si insisteix en el mateix poema sobre el que manca :

Potser perquè ets absent i em manca el teu somriure,
confesso al silenci buit la meva oferta,
desxifrant els enigmes inscrits per sobre meu

parla també del que dóna la presència i és el que fa més forta la preocupació per l’ésser que no és aquí :

M’ajudes a bastir junt a les transparències
la dura realitat de mes incertituds
fluïdes com és l’aigua, massisses com és ella.

16Aquesta oposició – que és finalment una preocupació –, sovint la trobem en el mateix poema, i sovint en el mateix recull : Dietari de l’alba. Per exemple en el poema que comença per « M’agrada trobar els teus ulls... » :

Hi encontro el teu rostre nu,
clar com una primavera.
La carrossa de l’abril
s’ha emportat l’absència teva,
com l’aranya deixant fils
de silenci després d’ella. (p. 163-164)

17Aquesta menció a l’absència preocupant és seguida, més lluny, en el mateix poema, d’una al·lusió a la presència que cal considerar amb prudència perquè no es torni, encara una vegada, absència :

Davant teu tinc la prudència
d’una guia en país perdut ;
cada bes n’és prometença
que el bes que vindrà s’ha endut
en el desig que fas néixer.

18En el poema de Cantorer (poemes escrits entre 1966 i 1988), que comença per « T’esguardo dormir », la presència de l’ésser adormit és ella mateixa plena de perill :

T’esguardo dormir.
L’alba finestrera
dibuixa de plata
els contorns del rostre.
Descanses.
Ets dolça
com és dolça l’hora
que embolca d’absència
el teu abandó. (p. 299)

19Car la dona és fràgil, i és el que pot preocupar el poeta. És fràgil com la reina de Vedrinyans que, en una imatge magnífica,

tremola com la branca que penja del pollanc.

20La fragilitat es fa encara més forta pel petit canvi dels mots al final del poema :

...la reina tremolant
sembla una branca seca
que penja del pollanc. (p. 37-38)

21Ja hem vist que Cerdà considera encara més fràgil la dona de ciutat, i si hi ha una espècie d’humor en els versos que ja hem citat del poema : « El pastor andalús », ens sembla també sentir com una compassió per a la dona fragilitzada pel fet que és, tan sols, un element decoratiu :

Les dames de cort
fan anar el ventall,
roba de París,
sabata de ball ;
repiquen les mans,
i a cada passada
els tiren un ram.

22Abans de parlar de la dona, l’amor i la maternitat en la poesia de Jordi Pere Cerdà, cal evocar el paper important d’una dona en un moment particular de la seva vida : la vella, o més sovint, les velles, el plural és important. La primera aparició de la dona, en els poemes de Cerdà, es fa en el quart poema del recull La guatlla i la garba : « Camins dels horts ». I aquesta dona, aquestes dones més aviat, són les velles. Ens recorden que aquests horts no tenen res a veure amb l’aspecte decoratiu que era el dels horts descrits al principi del poema. Les velles representen la dura llei del treball i són allunyades d’alguns aspectes – que Jordi Pere Cerdà admet, reconeix – com poden ser la reputació que tenen de saviesa, el que conté de positiu llur llarga experiència, l’amor que pot inspirar per exemple una àvia, una padrina que anuncia les descobertes que farà més tard l’infant. Però en « Camins dels horts » :

L’encant s’acaba
entrant les velles
amb una aixada ;
el rec ja canta
i, a l’horitzó,
el sol s’espanta ;
les ombres ballen,
el poble dorm...
Pels horts treballen, (p. 9-10)

23Les dones de « Dones de Llo », de Cerdaneses (poemes escrits entre 1952 i 1953), són també dones velles afrontades al treball, com veurem en « Comiat » de Dignificació del carràs (1952-3), i aquest afrontament els dóna una certa dignificació i al mateix temps dignifica el paisatge, el poble, la gent. S’ha de llegir el poema sencer :

Dones de Llo,
suors negres de la terra
solidificades al sol,
amb posats de santes Maries velles.
Arrufides com
estorregalls de terra argila,
els ulls vius com d’esquirols
més que no els llavis parlen i diuen
que pena és vida ;
pintades de ferum d’ovella,
i el cansament al damunt,
que ve del feix sobreavançat de feines.
Tot surt del roc :
les cases, l’església, la gent.
Pits magres, punxes de sílex,
seques i dures espines de la llet.
Dones de Llo,
aqueixa nit curta de son
en la bravor de l’estiu ensuat,
refusa, dolorós, la pau al vostre cos.
Tan curta sembla la carícia de l’amor
per a vós, suors
solidificades al sol,
amb posats de santes Maries velles. (p. 103)

24Les mateixes dones de Llo, « endolades com elles soles saben fer-ho » de « Comiat» (Dignificació del carràs), són encara més dignificades amb la repetició tres vegades del « Vós » al principi de vers, i la repetició, quatre vegades, de « Dones de Llo » i també l’últim vers que a ell sol és com un resum de la visió que Jordi Pere Cerdà té de la dona, jove o vella : « Vós a qui tot serà perdonat perquè tant estimàreu viure » (p. 13).

25Sabem tots que la dona és el motor de la vida gràcies a dos elements que són l’amor, donat i rebut, i la maternitat que ella sola pot donar directament per l’acte que porta molts noms, molts noms tècnics, però que es designa amb l’expressió carregada de simbolisme, en castellà almenys de dar a luz, obrir els ulls a la llum. L’amor i la maternitat poden ser íntimament lligats, malgrat que certs poetes donin més importància a l’un o a l’altre. En la poesia de Jordi Pere Cerdà sembla no haver-hi cap dubte, « la dona mare » – són mots seus sovint repetits – es presenta en tota la poesia, i sovint en el mateix poema, pot tenir tots els papers : la mare, l’amant, l’amiga. Els qui han treballat la seva obra, Pere Verdaguer, André Vinas, Alain Laguarda, que han deixat escrits, però també tots els qui han amb ell evocat el tema o senzillament viscut uns moments íntims saben el pudor del poeta respecte a l’amor. Pudor, reserva, probablement, però en realitat directament o indirectament Jordi Pere Cerdà ho diu tot sobre l’amor per a la dona, per a Helena, per als infants, per a la humanitat, diu tot sobre la maternitat / paternitat, parla del desig, del plaer, de les recances, de les troballes, de les penes, dels drames, del sofriment. És veritat que, com ho diu Pere Verdaguer : « En el Dietari hi ha força més sofrença que goig, una sofrença que és un part interminable »9.

26Però el Dietari de l’alba no és l’únic recull a parlar de l’amor i de la dona, i de l’infant, i del sofriment. El recull és com una síntesi del que ha viscut el poeta a un moment de la seva vida, un moment precís quan « van ajuntant-se els dies / sobre la fusta dels [seus] anys ». Un moment precís en el qual s’ha de fer com un balanç, un balanç obligatori que s’imposa d’ell mateix i no que s’ha decidit amb la raó, perquè s’havia de fer. En el recull, l’amor va vers una dona, però també vers l’infant que arriba amb el magnífic vers curt, del poema sense títol de la pàgina 165, com un crit : « Ets nat », i el poema s’acaba també de la mateixa manera, amb una invocació curta que és com un ordre, un magnífic ordre vers la vida : « que sies ». Un altre poema, « Ella », és tot un himne a Ella – amb majúscula – que acaba de néixer i que és l’esperança :

...la mata
de l’esperança crescuda dins el moll dels ossos. Tu i jo
immòbils, el cor sencer fet una mata, d’esperança hem florit tots els dies i les nits d’aquest món en veure’t cap a cap
de la nostra abraçada, (p. 184-185)
Però la porta oberta a la llum :
La porta que has oberta
és plaga i és somriure...

un dia serà més plaga que somriure amb la mort de l’ésser que ve d’aparèixer. Val la pena llegir el que Pere Verdaguer diu d’aquest esdeveniment en el citat prefaci, i també llegir els versos que ha escollit ell. Diu :

Però el fruit també pot sucumbir, i aleshores el poeta en dóna una evocació de les més punyents que s’hagin pogut fer d’aquest drama :
A l’esquerda del dia...
acostaves al port
la bandera alçada
als colors de la mort...
Armades de mort
assetjaven el llostre.
La desesperança dels pares :
érem dos
perduts dins el sorral
d’una immensa agonia
I això no obstant, el realisme desapiadat :
Entre les cuixes de ta mare
un riu espès
escorria en silenci
la gleva podrida,
embossall del teu crit !
Quina sobrietat en la pena ! Mor un infant :
L’infant obria la porta del passat
amb un broc de tristesa
Jo no conec ningú que hagi parlat de l’amor i de l’infantament d’aquesta manera10

27En els altres reculls, en La guatlla i la garba, en « Rogacions » concretament, que les dones són joves i verges i es confonen amb el campestre, lleuger i alegre com elles :

Ara és temps que les noies cegues
van ballant enmig dels prats verds,
la boca dolça, el pit omplert
de saba i de sospirs de verge, (p. 17)

28En el poema següent, « La font de la monja », continua l’alegria de les noies, apareix un galant, però en secret, amagat :

S’hi enronda un vol de nenes, càntir als dits ;
l’ardor del sol pinta un roser en llur pit...
Sota l’ombra dels oms si s’atreveix
algun galant, l’ombra no en diu pas res. (p. 18-19)

29Ara pot arribar que « la carn dolça de les nenes » – és un vers del poema « Tarda », de La pell del Narcís (poemes dels anys 1950 a 1955) – es torni provocadora de desig i apareix l’erotisme, el desig més afirmat, sovint precís, en contradicció amb la reserva del poeta que certes vegades s’excusa en el mateix poema. La primera part de « Trucatge » de La pell del Narcís evoca l’amor febrós i, en la segona part, els mots « verges, puresa, visatge de gel, púdiques », són com una reserva :

Vestiria de blau
nostres llavis famaruts,
nostres mans lladres,
nostres ulls atrevits.
Garlandes de verges
brillant en la puresa de les galàxies
aproparien un visatge de gel,
amb mirades curioses,
i passarien
despectives,
púdiques
i glaçades
amb alentits de film (p. 133)

30Moments febrosos n’hi ha encara més en la poesia de Cerdà, com en el poema de La pell del Narcís, « En el camp de ta solitud », on la terra i la dona es confonen :

...sents viure dins els braços
l’instint carnal del llaurador
envers la terra. (pàg. 134-135)

31Com en « Tendrera i verda » del mateix recull :

T’espera el juliol
la set que posa al pit
i la febre del sol. (p. 139)

32En els dos següents, « Un vent vegetal », « El cor », el desig és també present :

Un vent vegetal passeja
ses arrels sobre el meu rostre
cercant el fil llunyà
que aparenta la pell
amb l’escorça de l’arbre, (pàg. 140)
El meu cor eixamplat
batalla dins la cambra,
pica contra la nit.
Li cal resistir
a aquells vents que s’esmunyen
en la casa esquerdada del pit. (p. 141)

33Però a costat de versos que obren la imaginació a l’erotisme el més clar, com els dos versos de « Per Sant Eloi », del recull Dignificació del carràs :

Pujarem el graó de les cent mil anyades del teu cos. (pàg. 13)

o en els versos finals del poema « Temps de la paraula » (Poders del mot, in Suite cerdana, Perpinyà, Publicacions de l’Olivier, 2000) :

Dansàvem, ombra i llum,
entre bes i clavada,
entràvem l’un dins l’altra...
lligats a la pujada
del guèiser de la sang
de la vida
i de la història nostres. (Suite cerdana, p. 114)

la tendresa, la dolçor són sempre presents quan Jordi Pere Cerdà parla de la dona, evoca la dona en la seva necessitat d’inspirar l’amor, més que de donar amor fent seva la frase de Freud : « Per a la dona, la necessitat de rebre amor és més intensa que la de donar amor »11.

Et cantaré sobre un ponent
de pinzellades florentines
amb un cel ple de sol...
i en el tou de la galta,
la marca d’un petó,
que dos llavis d’infant
hi han fet, enveja alta. (p. 121-122)
Tendrera i verda, terra
Carnació femenina
sota el bes de la pluja...
Avui ets tendra terra,
tens el pudor rosat
d’una dona besada... (p. 139)

34Tot el que hem dit de l’amor, de l’amor carnal, de la tendresa vers la dona, culmina en el paper de la mare, en la consideració del poeta per a la mare. Abans de l’afirmació rotunda que trobem en el poema de Dignificació del carràs, « Se n’han fet una fart » :

Dic prenys
perquè ço era
el seu paper
d’estar sempre en ganància... (p. 119)

paper també evocat a « Poble estès a la vora de la son », de La pell del Narcís :

Sé que he deixat fiblada dins ta carn,
com un flequer amassant pasta i llevat,
l’espina dura on brota el meu orgull, (p. 150-151)

i també en el poema sencer de Dietari de l’alba, « Espera » (pàg. 160-161), la mare omple l’obra poètica, des de la dona mare de La guatlla i la garba fins a la dona, mare, amant, amiga, una mica ambigua de « Ets la blava paret » i « Viatge », de Cantorer :

...En transparència,
mare sota lo dona... (pàg. 301-302)

35La mare és sovint comparada al paisatge :

Rodona com una mama,
la muntanya de Bagà
s’ageganta, cel enllà,
com un pit de dona mare (« Muntanya », pàg. 22)
En un plec matern de la serra
s’ha fet un niu,
i l’home hi viu ; la dona
canta en eixir el sol, i a les tardes riu.
Desitja igual cada parella ;
un treball,
casa blanca o vermella,
congriar la llar, fer créixer els infants. (« La casa Roja », p. 22)
Et cantaré de mare
la roca muntanyenca,
a l’aigua, donant vida,
promesa deslliurada
que un anhel interior,
camí de l’ànima, guia. (« Et cantaré », p. 121-122)

36En « Vila que el sol et canta... », de Un bosc sense armes, la dona mare adquireix una majestat que ennobleix aquest paper una mica reductor de ser tan sols mare :

...dóna a tes dones
com una majestat potent de semal,
i aquell ventre rotund
fet per llevar la càrrega
d’embriaguesa nocturna
i de foc entranyal. (p. 213-214)

37Majestat que retrobem en « Tota l’aigua del món » del mateix recull :

... les mans que et serveixen només
per tocar el roc,
el mar,
un arbre d’amistat,
el cos ple de la dona,
el seu ventre partit com uns portals d’església
i els borrons de sa vida empeltats amb ta sang. (p. 226-228)

38Podem també mencionar les dues expressions trobades en «Has posat la memòria... » de L’agost de l’any (poemes escrits entre 1963 i 1965), expressions una mica en oposició que donen també a la mare una dimensió psicològica, per què no psiconalítica : « Les mares infinites » i « Les mares abusives » (p. 246-248).

39Com s’ha pogut veure tot al llarg d’aquestes observacions, la dona en la poesia de Jordi Pere Cerdà és al mateix temps una portadora de certituds i de qüestionaments infinits. Doncs l’ambigüitat del títol de la ponència s’explica encara més : visió – o visions – d’una dona – o de dones. Sovint, i en aquest cas és patent, la singularitat val gràcies a la pluralitat i viceversa. Malgrat tots els altres aspectes que es puguin trobar en la poesia de Cerdà, si es fa abstracció de tot el que es relaciona amb la dona, què és el que queda? Descripcions poètiques, reflexions filosòfiques, constatacions quotidianes, penes i joies dins llur expressió més senzilla? Una mica de tot això, però quan aquests elements s’escalfen a la calor que sols sap donar una dona, arriba la poesia, la poesia només. La força, el poder que té la dona, i aquest vers és també una conclusió rotunda, les trobem en aquest primer vers d’un poema de Dietari de l’alba :

Pares el temps, d’una paraula (p. 171)