1El novel·lista Jordi Pere Cerdà pintà, el 1998, a Passos estrets per terres altes1, uns aspectes de la realitat econòmica, social i política de la Cerdanya que va del final del segle XVIII fins als anys que segueixen les acaballes de la Primera Guerra Mundial. No volem aquí – és una cosa fora de les nostres competències – fer, gens ni mica, crítica literària. Com a historiador, voldríem esbrinar uns aspectes de l’obra que revela, sota els personatges de ficció, uns personatges ben reals, actors de la vida cerdana vuitcentista.

2Els herois d’aquesta obra ambiciosa i complexa són, per cert, creacions de l’autor, però es refereixen a personatges i a situacions ben reals. Fóra massa llarg aquí estudiar qui pot amagar-se sota cada un dels protagonistes de la novel·la. Ens acontentarem escorcollant uns quants elements que volten principalment a l’entorn de la figura del “Quervígol” mitificada per Cerdà. Mitificada, és clar: l’autor té uns coneixements de la realitat del XIX que li vénen de la tradició. De jovenet es va impregnar de les relacions que els avis, i de manera més general, els vells cerdans, per la majoria d’entre ells oriünds del seu poble nadiu, mantenien amb Sallagosa2. A través de l’exemple dels Vigo (o « dels Vigos », com ens ho ha dit Jordi Pere Cerdà mateix3), voldríem assenyalar com aquesta tradició oral és aprofitada per l’autor, que hi afegeix, quan convé, uns elements que treu de les seves lectures. És una cosa evident: una persona curiosa com ell sempre ha procurat eixamplar els seus coneixements relatius a la seva estimada Cerdanya. Jordi Pere Cerdà barreja en la seva obra les dues fonts : l’oral, d’origen popular, i l’escrita, sàvia o erudita.

El Quervígol a Passos estrets per terres altes

3“Quervígol” : aquest antropònim, encara que imaginari, és transparent per als que coneixen les realitats cerdanes del segle XIX. En Cerdà l’ha inventat juxtaposant dos mots. D’antuvi, “Vígol” ens relaciona amb el patrònim “Vigo”. “Quer” és una clara al·lusió al veïnat de Quers, a la vall de Querol4, on uns Vigo van viure del final del segle XVIII fins al 18685. El Quervígol intervé a l’ultima ratlla de la p. 211 de Passos estrets (« Quervígol, estàs aquí ! ») i es manté com a protagonista major de la novel·la fins al final (p. 277). Abans, però, el narrador havia fet una al·lusió (p. 150- 155) als Quervígol. Es diu que aquests s’estaven en un « Château » (l’autor utilitza la paraula francesa). L’ocupaven, però, de manera episòdica, ja que « en aquell temps vivien a Andorra » (p. 150). Els fets esmentats es situen en els anys immediatament anteriors a la Revolució Francesa, ja que una tal Adelaida de Quervígol, perfectament alfabetitzada en francès, ofereix un llibre a « ma douce Eugènie Corretger » d’Argosa [=Sallagosa] (p. 154). El Quervígol, home del segle XIX, és un militar de carrera – té el grau de comandant (p. 218) a l’exèrcit francès. Quan apareix a les pàgines 211-212 i que té una llarga discussió amb el manufacturer de Sallagosa Paulí Corretger, ja som en els primers anys del regnat de Lluís Felip6, quan encara Cerdanya pateix les conseqüències de la Primera Guerra Carlina7. El mateix Corretger qualifica els carlins de « bojos » i assenyala que tracta només amb « espanyols » que són « partidaris de la Constitució, encara que no ho diuen »8.

4Tot això permet a l’autor de subratllar el fet que, a la Cerdanya, dels dos costats de la ratlla fronterera, la ideologia dominant, entre les cases benestants que integraven l’ “oligarquia” comarcal9, era el liberalisme. Puigcerdà, vila liberal, va resistir amb les armes als intents dels exèrcits contraris al bàndol “constitucional”, tant durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840) com durant la Tercera (1872-1876)10. Això li permet imaginar també un Quervígol d’arrels liberals per no dir revolucionàries, ja que el seu heroi tenia un germà, militar com ell, que havia lluitat durant la Guerra d’Independència dels Estats Units d’Amèrica (1776-1783) amb el famós marquès de la Fayette11. El Quervígol mateix, durant la seva carrera militar, va participar en les campanyes napoleòniques a Espanya12. Home de cultura, el Quervígol ha llegit Cervantes (p. 229) i Chateaubriand (p. 231) i les seves al·lusions al Génie du Christianisme deixen bocabadat l’enfeinat Corretger. La seva adhesió a les idees de la Il·lustració, el seu suport actiu, com a soldat, a la Gran Revolució i la seva participació a l’epopeia guerrera del primer Napoleó a la península Ibèrica mostren que l’autor no va equivocat sobre les realitats cerdanes, ja que li contesta per l’intermediari del seu Corretger. Home de seny, Corretger recorda al Quervígol (p. 224) l’actuació de Campoverde, cap dels guerrillers espanyols a la Cerdanya francesa a la tardor de 1810 i al principi de 1811. Les devastacions que van cometre eren realment esfereïdores. La novel·la esmenta un incendi de Cruells (mas Rondola), prop de Sallagosa (p. 223-224), com també el d’unes altres masies de la comarca (p. 224). L’autor, però, imagina un « oncle », amo de Quers, que va pagar el rescat a Campoverde per salvar la masia del foc13. No tots els cerdans van ser heroics. Per a salvar homes i propietats van donar diners a l’enemic. Els homes de negoci, que eren molts a la Cerdanya, saben prou que el comerç no es beneficia gaire de les guerres quan tenen un efecte en el país mateix. Això el Corretger ho volia fer tocar del dit al Quervígol, més de vint anys més tard.

Per què un Quervígol militar?

5En els segles XVIII i XIX, els Vigo estaven fonamentalment lligats al món de la terra, a la ramaderia i a l’agricultura. Feien part d’aquesta “oligarquia pagesa” que dirigia la societat cerdana i li donava la seva empenta. Acumulaven les funcions polítiques al si dels seus pobles i, també, en el marc comarcal. I això, tant abans com després de 178914. Ben poques eren les relacions dels nostres Vigo amb la cosa militar. Hem trobat el 1746 i el 1749 un Vigo militar a Montlluís, testimoni d’uns capítols matrimonials15. Es tracta d’un tal Jean Bigo, capità d’infanteria, el qual no té cap lligam conegut de parentiu amb els Vigo, pagesos a Er, avantpassats del Quervígol de la novel·la.

6Al final del Primer Imperi sabem que un Vigo de Quers, nascut, però, a Er, Bonaventura Vigo-Grau (1793-1864), va servir uns mesos a Montlluís com a lloctinent als “Chasseurs de montagne”, és a dir a les files de miquelets francesos16. No es tracta pas, doncs, d’una unitat regular. Els miquelets, cossos de tropes auxiliars catalanes, arreplegaven homes del veïnatge. Tropes locals, tenien la reputació de ser molt poc disciplinades. Tenien eficàcia de manera puntual en operacions de guerrilles. Eren busca-raons que, a vegades, no vacil·laven a canviar de bàndol. Encara que solien “treballar” més pel seu compte, van ser “utilitzats” pels estats francès i espanyol, que incorporaren miquelets a partir de la Guerra de Successió d’Espanya (1702-1715) i volgueren aprofitar així l’energia dels muntanyencs catalans, llur coneixement dels terrenys d’actuació dels exèrcits i el fet que eren excel·lents en operacions de guerrilles. L’experiència militar de Bonaventura Vigo Grau, contemporani del Quervígol, i del qual hauria pogut ser un possible model, era, doncs, ben escassa : uns mesos entre els anys 1813 i 1815. Sota el Segon Imperi, aquesta “campanya” li valgué la Médaille de Sainte-Hélène, de la qual era titular el 185817. No tenim cap notícia, però, de la participació eventual de Bonaventura Vigo Grau en unes operacions militars. De tota manera, som ben lluny de l’experiència adquirida per un veritable militar professional, com ho imagina Jordi Pere Cerdà per al personatge de Quervígol.

7De fet, el model del Quervígol és un Vigo del segle XX. La casa pagesa dels Vigo rurals havia ja desaparegut i un dels seus descendents, Josep Vigo18 (que tenia 32 anys el 1914), havia tornat a Sallagosa, l’últim poble cerdà on havia viscut gent de la vella i il·lustre casa. S’hi havia casat i els seus fills hi nasqueren durant la Primera Guerra Mundial. Metge veterinari, va servir com a oficial durant aquest conflicte bèl·lic i acabà amb el grau de coronel. El 1943, era responsable de la Légion des Combattants de Sallagosa. Aquest càrrec el designava com un col·laborador descarat dels ultres de Vichy i dels alemanys. És clar que era d’opinions conservadores, però Jordi Pere Cerdà ens va dir, durant una entrevista que li vam fer el 2000, que el coronel Vigo no fou de cap manera un col·laboracionista. D’una banda, no quedà gaire temps al cap de la Légion de Sallagosa. D’altra banda, posà aleshores tota la seva influència al servei de la Resistència, de la qual l’autor de Passos estrets per terres altes va ser una de les figures cabdals a Sallagosa i a la Cerdanya. Jordi Pere Cerdà, el militant comunista, apreciava força aquest oficial que acabà per encarnar la imatge dels Vigo i de llur casa, de la qual anava recollint la tradició oral. S’inspirà en el coronel metge Vigo de les dues guerres mundials del segle XX per imaginar el tarannà del Quervígol del final del XVIII i de la primera meitat del XIX. Jordi Pere Cerdà ens va confiar que, tenint a l’esperit la imatge d’un Vigo que va conèixer, els Vigo del passat eren militars, com llur descendent del segle XX19.

Quervígol, veguer d’Andorra ? Els Quervígol, cadells ?

8El Quervígol de Jordi Pere Cerdà, en la seva conversa amb Corretger de Sallagosa, parla de la seva càrrega de veguer de França a Andorra. El seu interlocutor li parla dels Quervígol d’Andorra. Ell contesta : « D’Andorra no n’hi ha (...) A Andorra servim França (...) ». En el primer terç del segle XIX, doncs, els Vigo haurien estat veguers a Andorra20. Per aquest s’haurien establert prop de les Valls, a Quers. Prop de Foix també, ja que el cosenyoriu de França sobre les valls d’Andorra és un llegat de l’herència dels comtes de Foix. Això permet a Cerdà de mirar segles enrere, d’evocar les lluites entre els bàndols nyerros i cadells del final del segle XVI i del principi del XVII i de recular encara més enllà en el temps fins als segles XII a XIV. Els Quervígol es van ficar en el bàndol francès perquè ja eren en el de Foix. Els partidaris de Foix només podien ser del bàndol cadell en el temps del bandolerisme català del barroc21: la novel·la històrica de Manel Figuera, Els fills de la terra22, el pròleg de la qual va ser redactat per Jordi Pere Cerdà, ens pinta uns cadells vinculats amb els comtes de Foix, perquè, en èpoques encara més remotes, eren seguidors dels Castellbò23. Per a en Cerdà, aquesta funció de veguer resulta, així, d’una llarga tradició històrica multisecular. El Quervígol és un erudit – que, a la vegada, ha llegit24 i ha sabut conservar una tradició oral que li ve de la seva nissaga – i ho sap tot de la història de la Cerdanya i de les comarques pirinenques veïnes25. És el dipositari de la tradició familiar i al llarg de la conversa desperta la del seu interlocutor. Corretger sap, així, per què la seva casa, en el passat ja llunyà, va fer part dels valedors dels Banyuls, senyors de Nyer al Conflent, caps del bàndol designat precisament com a nyerro26. El Quervígol, que coneix perfectament el protagonisme dels Banyuls, senyors fargaires27, no ignora tampoc llur paper de bandolers. Cerdà, però, fa morir Tomàs de Banyuls, senyor de Nyer, a la plaça Major de Barcelona, amb el cap tallat28. De fet, mitjançant Quervígol i Corretger, Jordi Pere Cerdà conserva el record d’una Cerdanya víctima de les lluites aferrissades entre els bandolers dels segles XVI i XVII i fa dels seus herois els dipositaris, en el segle XIX, d’una llarga tradició històrica que pot conèixer a través de lectures, però a la qual va tenir accés gràcies a la tradició oral que, d’altra banda, sabé recollir29.

9Si en Jordi Pere Cerdà ens presenta un Quervígol veguer a Andorra, és que això correspon a una realitat històrica. En Cerdà, però, que coneix el fet per la tradició oral, el mitifica i el va transformant per les necessitats de la seva relació. De fet, mai no hi va haver uns Vigo veguers, gairebé per herència familiar. Un Vigo, però, va ser veguer a Andorra. Es tracta d’un fet recent i ben puntual en la llarga història de la casa Vigo. Els habitants de Sallagosa del final del XIX o del principi del XX sabien que un Vigo, nascut a Quers però casat a Sallagosa i que havia estat maire del poble, havia estat veguer de França a Andorra. Bonaventura, Antoni, Francesc Vigo30 (Quers, 11 de setembre de 1836 – Sallagosa 28 de juny de 1886) era el tercer fill de Bonaventura Vigo Grau (del qual ja hem parlat i que va ser el Vigo que més terres – repartides per tota Cerdanya – va tenir mai sota la seva possessió), que va sobreviure més enllà de l’edat de vint anys. Es va casar a Sallagosa el 13 d’abril de 1858 amb Caterina Giralt, una noia d’aquest poble, d’extracció social modesta ja que el seu pare era sabater d’ofici. És veritat que Bonaventura Vigo era un cabaler i que, quan es casà, el seu pare tenia ja unes dificultats financeres. Escollí, en un primer temps, de fer negoci. Instal·lat a Sallagosa, aviat fou benestant. Recuperà una part de l’heretat dels seus pares i va poder així adquirir una posició de “notable”31 respectat pels seus conciutadans de Sallagosa. D’un punt de vista polític, Bonaventura Vigo va donar suport, el 1871 ja, al règim republicà. Fou diverses vegades conseller municipal o “batlle” (maire) de Sallagosa, més particularment del 12 de febrer de 1878 al maig de 1884. Va ser elegit conseller del districte (arrondissement) de Prada pel cantó de Sallagosa el 1878 i decidí de no renovar el seu mandat a l’escrutini del mes d’agost de 1883. Aleshores, les autoritats republicanes li havien confiat un càrrec de més prestigi, ja que es tractava del de veguer de França a Andorra. Oficialment, la seva nominació es va fer pel març de 1883. Però, de fet, va ser efectiva uns mesos abans : fonts d’arxiu andorranes deixen pensar que Bonaventura Vigo va apoderar-se del seu càrrec pel juny de 1882, quan la Delegació permanent del copríncep francès passà de l’Arieja als Pirineus Orientals, després de la gran crisi social i política que patiren les valls d’Andorra el 188132. Podem suposar que fou el sotsprefecte de Prada mateix que va proposar Bonaventura Vigo per al càrrec de veguer de França a Andorra. Aquest funcionari havia pogut remarcar l’elegit cerdà del consell de districte. Un document escrit publicat per Esteve López i Joan Peruga33 indica que ja era veguer de França a Andorra el 1^r de setembre de 1882. Va ser designat amb la delicada missió de consolidar les posicions de la República francesa després dels incidents generats per la revolució del 1881. No cal oblidar tampoc que, en aquest moment, el règim republicà tot just acabava de triomfar d’una crisi política greu el 1877-1878 i que hom solia parlar de “conquesta de la República pels republicans”. Els republicans, buscant l’home idoni per defensar els seus interessos a Andorra, van pensar en Bonaventura Vigo. Com a “notable” polític, havia donat suport al partit republicà a la Cerdanya. Designant un home com Bonaventura Vigo, les autoritats franceses tenien cura, també, de designar un home molt pròxim de l’univers mental i cultural, del tarannà, també, dels andorrans. La missió de Bonaventura Vigo a Andorra sembla haver reeixit. Contribuí a restablir l’ordre públic i a defensar les prerrogatives del copríncep francès amb vista a les pretensions de la Mitra. Era considerat com un diplomàtic i cobrava com a tal un sou important34. No va poder, però, aprofitar-se d’aquesta situació que li permetia recuperar una part de les dificultats financeres que tenia. Es quedà a Andorra fins al principi de 1886, i morí poc després a Sallagosa. La situació financera i patrimonial que deixava als seus fills era desastrosa i aquests hagueren de liquidar el patrimoni35. De fet, la mort de Bonaventura Vigo assenyalava la fi d’una de les cases més prestigioses de la Cerdanya.

10Es veu, amb el cas de Bonaventura Vigo, com, en l’espai de mig segle aproximadament, un fet puntual (un Vigo veguer de França a Andorra, durant un xic més de tres anys) pot ser mitificat per una tradició oral que recollí el futur escriptor quan encara era ben jovenet (els Vigo haurien fet de veguer a Andorra, on servien França, no únicament en els anys vuitanta del segle XIX, sinó també en èpoques més llunyanes).

L’emigració a Lió. Corretger o Vigo ?

11Jordi Pere Cerdà retrata, a Passos estrets per terres altes, uns emigrants de Sallagosa que deixen la seva comarca nadiua per anar a Lió, la gran ciutat francesa de la indústria de la seda al segle XIX. Els Corretger, moguts per l’afany industriós volen desenvolupar el maquinisme i el negoci a la Cerdanya. Quan retrata aquests sallagosencs, Jordi Pere Cerdà fa al·lusió a preocupacions que eren les de moltes cases cerdanes del segle XIX (i, podríem afegir, de l’últim terç del segle XVIII). La protoindústria està cercant la via, vol desembocar en el negoci i el capitalisme, fonts d’enriquiment i somni de molts cabalers i, a vegades, d’hereters. Volent implantar una fàbrica a Sallagosa, els Corretger tenen consciència que els cal apoderar-se de les noves tècniques del maquinisme industrial. Volen desenvolupar el ram tèxtil, aleshores – durant el “primer” segle XIX – motor del creixement econòmic. La Cerdanya, amb, per exemple, els seus mitjaires i la producció que generaven estimulaven els intercanvis. La Cerdanya era, així, lluny de viure de manera autàrquica i, encara que aparentment enmig de les seves altes serralades, era un “país” obert a les influències de la modernitat urbana que s’adherí de manera majoritària – tant d’un cantó de la frontera com de l’altre – a les idees liberals. Els Corretger, així, se’n van a fer l’aprenentatge de l’organització industrial a Lió, de la mateixa manera que altres cerdans anaven a Barcelona (lloc de predilecció de l’emigració dels cerdans de França fins almenys la Primera Guerra Mundial) i a altres ciutats del Principat, com d’altres escollien altres ciutats franceses com Bordeus, Tolosa o Marsella. El que és curiós – però només fins a un cert punt – és que entre els emigrants de la Cerdanya a Lió hi va haver fills de la casa Vigo d’Er. Ara bé : Jordi Pere Cerdà, quan el vam interrogar, ens va dir que ignorava que els Vigo eren arrelats a Er des del segle XVII almenys, i, de manera quasi segura des del segle XV136. El fet, però, de l’emigració industrial a Lió havia forçosament de ser conegut per la tradició, tal com va ser transmesa dels anys 1830 als 1920-1930. Hi ha el fet de la proximitat entre els pobles d’Er i de Sallagosa que va en favor de la transmissió oral d’aquesta tradició. No cal oblidar, però, que els Vigo de Sallagosa, eixits del ram implantat durant uns vuitanta anys a Quers a la vall de Querol, eren cosins dels d’Er, bressol de la gran casa Vigo37.

12Els Vigo d’Er, sota el “guiatge ” d’Antoni Vigo (Quers, 1803-Er, 1861), germà de Bonaventura Vigo Grau que hem esmentat més amunt, experimentaren a la vegada l’auge i la davallada de la vella casa cerdana. Com el seu germà hereu de Quers i de Baltarga, Antoni Vigo, endeutat, hagué de liquidar, poc abans de morir, una part – si fa no fa la meitat – del seu patrimoni. Com ell, com el seu pare, com el seu oncle, com el seu avi, va ser una de les màximes notabilitats polítiques de la Cerdanya francesa. Quatre dels seus onze fills coneguts emigraren a Lió, on provaren de fer fortuna: Llorenç, nascut el 1836 ; Salvador, nascut el 1843 ; Josep, nascut el 1848, i Ernest, nascut el 185438. Nogensmenys, un altre fill d’Antoni, Enric, nascut el 1846, emigrà a Barcelona, on es va fer “negociant”. Arrelà a la ciutat comtal, on viuen encara avui el seus descendents (els Torrella), propietaris d’una part de l’antiga casa pairal dels Vigo. Cal dir que el sogre d’Antoni, Salvador Arro, que tenia 65 anys el 1835, havia guanyat prou diners en les activitats “protoindustrials” lligades al tèxtil, ja que era tintorer. D’altra banda, recordarem aquí que, el 1857, Pere Arro, possiblement emparentat a Bonaventura Arro i que feia, com ell, de tintorer a Er, va fer un préstec de 200 F a Llorenç Vigo, fill d’Antoni « élève de commerce demeurant à Lyon et domicilié à Err », per tal que pogués continuar el seu aprenentatge a la gran ciutat del Roine39. D’altra banda, fet significatiu, sabem que la germana d’Antoni Vigo, Rosa (nascuda a Er el 1807) i filla de Llorenç Vigo (Er, 1765-1841), es va casar el 1828 amb un negociant d’Er, Antoni Colomer. Aquest es va establir, precisament, a Lió, on va fer carrera en el negoci. Quan era viuda, encara establerta a Er, Rosa vivia (1858) alternativament tant a Lió com al seu poble natal40.

13Foren paradoxalment uns Vigo que seguiren, en el segle XIX, la via que els va dur al negoci i a la indústria de Lió. Haurien pogut servir de models als Corretger i, segur que en una certa manera així va ser, mitjançant una tradició oral que el talent de l’escriptor sabé “reinvertir” a les acaballes del segle XX.

Quervígol i Vigo, uns terratinents opulents

14Tanmateix, voldríem acabar amb el tema de la casa pagesa rica. Hem vist, ja, que Jordi Pere Cerdà fa dels Quervígol uns terratinents, rics propietaris de la vall de Querol. Aquest fet correspon a la realitat dels darrers anys del segle XVIII i a la del segle XIX fins al 186841, any de la liquidació de la finca de Quers per Llorenç Vigo (Quers, 1825 – Sallagosa, 1902)42. Era un fet conegut de tothom a Cerdanya. Jordi Pere Cerdà no ha oblidat el que li havia dit la seva àvia quan era encara ben jovenet: a Quers, « un camp dels Vigos per en fer la volta li calia un dia »43. Així, els cerdans – i encara els del primer terç del segle XX – es meravellaven del fet que un terratinent pugui ser amo d’una parcel·la tan vasta ! A més, es tractava d’una parcel·la de terra bona que es podia llaurar i on es podia fer sègol, forment o trumfes. Pel que es tracta d’aquest aspecte, la tradició oral era ben conforme amb la realitat, tal com ho pot esbrinar un historiador al principi del segle XXI. No cal oblidar tampoc que les diverses cases Vigo també practicaven la ramaderia, cosa normal en municipis com Er o Querol. Això, ho testimonien les actes notarials firmades pels Vigo, arran dels segles XVIII o XIX (capítols matrimonials, testaments). També ho fa palès la denominació d’edificis que podem trobar en uns documents notarials : així, el 1861, es parla dels immensos “Porxo de les ovelles” i “Porxo de les egües”44, venuts, amb més de 16 ha de terres, a Guillem Lledós i la seva esposa Mariana Constans per Antoni Vigo pocs dies abans de morir45.

Conclusió

15Jordi Pere Cerdà ens ha donat a Passos estrets per terres altes una representació personal de la casa Vigo de Cerdanya. Ho fa mitjançant la construcció d’un personatge de ficció, el Quervígol. Per reconstruir la societat cerdana dels anys 1780-1920, Cerdà utilitza el que ha après, escorcollant en els llibres (això és el seu vessant, “intel·lectual ” i “estudiós”), però també és atent, des de la seva joventut, a la memòria oral que sempre provà de recopilar per tal de conservar-la (això és el seu vessant “etnogràfic”). No s’acontentà pas, però, amb publicar contribucions erudites. Anà més enllà. És un escriptor que sap – sobretot en la seva obra teatral i en la seva obra de prosa – crear uns personatges i unes situacions de ficció que sempre arrelen, però, en una realitat social i històrica de la qual és un gran coneixedor i de la qual sap restituir una visió profunda i subtil. El cas del Vigo / Quervígol ens haurà permès de destriar els fets bàsicament reals, d’una banda dels mites construïts i vehiculats per la tradició oral, d’una altra banda de les creacions de l’autor per les necessitats de la seva obra...