1El 1991, el Grup Teatral Bellver decideix intentar la representació de l’obra de Jordi Pere Cerdà Quatre dones i el sol. El repte era considerable, ja que es tractava d’una part d’un gènere nou per a una companyia de teatre aficionat, poc avesat a interpretar obres considerades “serioses” o “intel·lectuals” i per altra part, feia poc que la companyia del Romea de Barcelona l’acabava de representar amb molt bona crítica. Ara, deu anys després, podem mesurar retrospectivament el salt endavant que va representar per a nosaltres, i penso que per a tots el cerdans, la representació d’aquella obra.

2La meva comunicació consistirà, doncs, a resseguir fil per randa la nostra experiència i la recepció que va tenir a la Cerdanya. La meva experiència particular, com a actriu de l’obra interpretant la Vicenta, m’haurà servit per a constatar fins a quin punt les dones de Cerdanya hem estat i continuem sent les hereves de les Quatre dones.

Resposta general del Grup Teatral Bellver a aquesta representació

3En general, la reacció va ser negativa. Vam ser un grup de persones els qui, cansats de representar sempre obres còmiques, ens vam proposar de fer alguna cosa més seriosa. La majoria del Grup consideraven que la gent que ens venia a veure volia riure, passar una bona estona i que representar un drama era una bogeria : « ja n’hi ha prou de penes a la vida perquè, a més, els n’hi haguem de fer sortir en una obra de teatre ». Per tant, he de dir que el suport de la majoria del Grup va ser nul·la, no perquè tinguessin res en contra de l’autor o de la seva obra, que molts d’ells no coneixien, sinó perquè no feia riure. Més aviat penso que, en part, la reacció era deguda al fet que eren gent de muntanya i, malgrat els aires de modernor que es respiren a Cerdanya, no són gaire amants dels canvis ; haver d’afrontar un repte d’aquests tipus els feia por. No veien necessari donar aquest pas, i el fet que uns quants del mateix grup ho tinguessin tan clar encara els va fer anar més en contra. Sempre he dit que, realment, sobretot al principi, ens vam quedar sols : les quatre dones (les actrius ) i el sol (el director). Després, però, un grupet de tres o quatre persones es van posar a la nostra disposició per al que volguéssim. Ja n’hi havia prou, teníem un traspunt i un parell de persones que ens feien de tramoistes i del que calgués. Més endavant vam tenir l’ajuda d’un encarregat dels efectes especials, de l’electricista, que ja fa quaranta anys que mai no ens ha fallat i d’un músic de Músser que tocava l’acordió diatònic. L’ambient no podem dir que fos el millor, però com que els “oponents” no venien als assajos podíem treballar amb tranquil·litat, això sí, amb un sentiment d’incomprensió terrible. A mida que passava el temps, com que crèiem moltíssim amb el treball que ens havíem proposat, anàvem agafant seguretat amb nosaltres mateixos i ens vam concentrar del tot en la feina.

Estudi del text, familiarització amb l’obra i escenificació

4Vam començar a assajar l’agost de 1991 en una casa particular i al voltant d’una taula. Llegíem l’obra per escenes. De cada una d’elles n’eliminàvem o en canviàvem paraules o expressions que podien resultar difícils a l’hora de memoritzar-les o perquè la gent les pogués entendre. Vam respectar al màxim l’obra original i cal dir que, a mida que passava el temps, tornàvem a incloure-hi paraules de l’original perquè ja les havíem interioritzades, assimilades i les enteníem del tot. Vam posar un accent especial a mantenir la parla cerdana, amb aquella il·lusió de recuperar aquelles paraules que per vergonya molts dels cerdans (almenys els de la meva banda) hem deixat de dir. Més tard vam començar a llegir i entonar per actes, tantes vegades com fos necessari. Després vam haver de memoritzar.

5Va arribar un moment en què va ser del tot necessari pujar a l’escenari. La Bepa i la Vicenta es movien pels laterals de l’escenari, l’esquerre i el dret respectivament. La Bepa a l’entorn de la taula, les trumfes o la mitja ; la Vicenta a l’entorn del puela o la cadira de palla, menys cap a la fi de l’obra, que havia d’estar al centre de l’escena. La Margarida i l’Adriana es movien pel centre i no tenien límits, perquè eren les de la casa, i així ho vam anar assajant, amb variacions al segon acte, durant la reflexió que la Vicenta fa a la Bepa.

Per què aquesta posada en escena i no una altra

6De possibilitats, quan et planteges posar en escena una obra de teatre n’hi ha moltes ; segons la meva manera de veure i com a aficionada al teatre, tot depèn d’allò que et proposis destacar, comunicar o simplement dels medis de què disposis. Nosaltres des d’un bon començament i perquè el missatge que volíem donar anava per aquí, vam voler reproduir la sala d’una masia cerdana, que és on se solien donar moments tant tràgics com els que tenen lloc en l’obra. Era a les sales de les cases on es feia vida de família i on s’esdevenien els fets destacables de cada dia. Per això nosaltres vam fer la típica representació que molts anys enrere podien haver fet de Terra Baixa qualsevol companyia de l’època. D’aquesta manera miràvem de donar més valor a allò que comunicaven els personatges, que ja era una empresa prou difícil. Així doncs, un decorat de masia amb un finestral al fons, un puela, una cadira de palla, un balancí per a la Margarida, una taula amb un porró de vi i un pa rodó al costat d’una ganiveta, ens va semblar que comunicava allò que podíem esperar que fessin seu la gent del país que pogués assistir a la representació.

7Ja havíem vist anteriorment les Quatre Dones que s’havien reestrenat al Romea el 1990. D’aquesta en vam treure idees, però també en vam desestimar d’altres que ens van semblar massa urbanes, massa foranes a la realitat rural. També, un temps més tard, el grup de teatre Somiteatre d’Andorra en va fer una altra adaptació, que no cal dir que va ser impecable, encara que segons el meu parer no s’acostava al missatge que nosaltres volíem donar. Per tant, en tot moment vam ser conscients d’allò que fèiem i de per què ho fèiem, si no va quedar prou bé és perquè no en vam saber més.

L’estrena

8El dia 3 de gener de 1993 va tenir lloc a Bolvir l’última representació de l’obra Quatre dones i el sol. El periple havia estat llarg i la primera representació l’havíem feta el 2 de novembre de 1991, just dos dies abans que l’autor complís setanta-un anys, al Cinema Nou de Bellver de Cerdanya. Encara recordo amb emoció l’arribada d’en Pere Cerdà la nit de l’estrena, quan encara no havia entrat el públic. Nosaltres patíem perquè pensàvem que no tindríem gent, ja que la feina que ens havíem proposat s’apartava molt de tot el que havíem fet fins aleshores. Al cap de molt poca estona se’ns va comunicar que hi havia cua, que hi havia molta gent. De nosaltres, de les actrius principalment, depenia ara que tot anés com feia temps ens havíem proposat. Sempre recordaré l’emoció que vaig sentir, la por, la responsabilitat i per sobre de tot la il·lusió de poder representar un paper amb el qual m’hi sentia tant identificada. Per a mi interpretar el personatge de la Vicenta era molt important. A l’entorn meu havia conegut moltes Vicentes i es pot dir que vaig créixer al costat d’una Vicenta que, a l’igual que ella, en arribar un moment i per aconseguir la seva pròpia llibertat va preferir fugir d’aquest món. Per això estava tan il·lusionada, volia dir aquelles paraules que segur que moltes altres Vicentes de Cerdanya no havien pogut dir mai i que potser tampoc s’havien plantejat de dir, m’hi volia recrear. Volia que tots els de la sala reconeguessin en la meva Vicenta aquella dona amb la qual segur que alguna vegada havien topat.

9El teatre estava de gom a gom. No era únicament gent de Bellver, hi havia gent de tota la Cerdanya i fins i tot de fora. Aquell caliu, aquell silenci, les primeres paraules desenfadades de l’Adriana : « Fa fosc ja mare, no voleu que encengui el llum » ; la contesta de la Margarida, tota seca « Hi veig molt bé. Els meus ulls s’han acostumat tot l’hivern a cosir sense mirar ». Tot havia començat, ja no ens podíem tirar enrere. Jo no podia sortir fins que no m’encenguessin el llum. Va arribar el moment. Un cop vaig haver sortit a escena tota l’angoixa va desaparèixer. Volia barallar-me amb la Margarida, volia apassionar-me per coses que sabia que la Margarida no podia fer, volia recordar-li la meva història amb el Batista, volia en definitiva trobar la meva llibertat. No em movia de l’escenari un cop havia entrat en escena , fins que en sortia quasi al final de l’obra. Representava un esforç considerable, sobretot per unes persones que no tenen per costum repartir-se el paper amb tant poca gent, tot ens ho fèiem entre les quatre. Per a mi el tros més dificultós era cap a la meitat del tercer acte, quan la Vicenta s’allibera del xantatge de trenta anys i ha de mostrar un canvi, que ha de ser fet en uns moments, de forma radical, mostrant-lo amb els seus actes, les seves expressions, el seu ritme de parlar, en tota ella. Aquell tros era espantós, quan assajàvem, no hi havia manera que em sortís. Jo crec que el problema principal era que durant dos actes i mig de l’obra havia representat un tipus de personatge molt ben definit, però de cop i volta el personatge s’alliberava. Haver de dir allò de « és això sí, un esgarrifament, tant de dolor com de goig, això no s’oblida mai », no hi havia manera que em sortís. Per consolar-me a mi mateixa em deia que no es podia resumir tan fàcilment tota una vida en un instant, en una escena concreta, i havia de fer uns esforços terribles. Però a la fi va anar sortint malgrat tot, però encara ara penso que no em va sortir prou bé, però és que ja no en sabia més. Quan sortia d’escena m’agradava quedar-me al lateral per veure com s’anaven desgranant els últims moments de l’obra i principalment l’últim, quan la Margarida estripa el mocador. El dia de l’estrena em vaig emocionar molt : la nostra Margarida, després de tenir suficient estona el mocador vermell entre les seves mans, va deixar anar aquell esgarrip tan emotiu i el va estripar amb un gest tan autèntic que em sembla que per moments tots vam restar tan parats que no teníem ni esma per aplaudir. Seguidament van arribar els aplaudiments, molts. Va ser tan emotiu veure tanta gent aplaudir ! Vam sortir a saludar quatre vegades. La gent no se n’anava. De mica en mica la gent va anar marxant, però molta d’altra es quedava per donar la seva opinió de si la Vicenta es penjava o no. Vam estar molta estona parlant del final de l’obra, en Pere Cerdà també va estar amb la gent comentant aquest final.

10Un cop acabada l’obra, no ens sabíem explicar què havia passat aquella nit. Una cosa sí que va quedar clara, vam proporcionar a la gent que va venir la possibilitat de comunicació tan necessària en un acte cultural d’aquesta magnitud. Parlàvem del públic que havíem tingut, de la manera com havien reaccionat, aquella nit gairebé no ens vam posar al llit.

Les dones i Jordi Pere Cerdà

11Un dels aspectes que més m’ha impressionat des d’un bon començament és la importància que dóna a les dones en la seva obra i molt principalment en aquesta. Sempre m’ha sorprès, agradablement és clar com a dona que sóc, que un home, un home cerdà tot s’ha de dir, sàpiga reflectir tan bé, amb tanta fidelitat, la psicologia profunda de la dona cerdana del seu moment. És clar que són dones tretes de la realitat, però de moment fins que ell no ho va fer ningú no havia parlat d’elles com ell ho ha fet. Per a mi és molt important. Moltes de nosaltres arrosseguem traumes sovint seriosos només pel fet de ser dones i d’haver nascut en un medi rural tan concret. Som hereves recents d’elles. Aquesta obra ajudarà sempre a aquelles dones de l’àmbit rural que vulguin entendre el seu present, el perquè de la seva situació actual, ja que rellegint les vides de la Margarida, l’Adriana, la Bepa i la Vicenta hi trobaran motius per reflexionar-hi, fet sempre necessari per lluitar per un futur millor, més igualitari. Cada una de les quatre dones té una personalitat molt definida amb les quals cada dona pot sentir-se identificada però totes elles tenen característiques de cada una de les altres. Descriu com ningú ho ha fet mai la duresa de la dona a cops de desenganys o simplement la lluita per sobreviure en un món de feina dura. En aquesta obra exposa de forma brillant l’existència d’un matriarcat. Dels homes se’n parla, però no surten en cap moment, encara que en Pere Cerdà sap molt bé com fer-los presents servint-se de les converses de les dones. Només amb una sola frase de la Margarida proporciona tot un munt de missatges : « els homes els cal per treballar, menar la casa i donar vida als fills, i encara dels fills te’n pots molt ben passar », o bé quan raona amb l’Adriana que vol trobar xicot : « creus que un home et donarà la llibertat ? » Són raonaments del tot actuals en els quals cada vegada hi trobo més significat. És per tot això que intento transmetre la importància que aquesta obra té per a la dona d’aquí, és un referent per a totes les dones cerdanes, encara que els faci mal veure-s’hi reflectides. Dels homes, se’n continua parlant però gairebé sempre, « les dones – com diu l’autor en l’obra El dia neix per a tothom – val a dir-ho, estan fetes a tot. Tant poden fer de criades com de senyores ».

12Sincerament, crec que l’apartat de les dones i en Pere Cerdà mereix un estudi a part, principalment perquè les dones cerdanes trobin moltes explicacions a les vides de les seves mares o de les seves àvies i aprenguin a valorar-les i entendre-les millor i d’aquesta manera poder conèixer-se millor elles mateixes.

Conclusió

13Crec que en Pere Cerdà no és conscient de l’obra que va crear, encara que en el seu moment fos escrita expressament per a quatre dones que volien fer teatre. Ha ultra-passat els límits que s’havia proposat i s’ha convertit en un document d’una realitat social, etnogràfica i històrica importantíssima.

14En el llibre Literatura pirinenca contemporània1 hi he llegit : « Vist amb el recul dels anys, he escrit el meu teatre per a Perpinyà, i no he pensat mai en Cerdanya, sinó per servir-me de la societat que voltava entorn de mi », afirmacions que feia per justificar la seva tasca, molt important, a favor de la llengua. Però jo crec que estava tan concentrat en la tasca que s’havia proposat que no va parar atenció de com parlava dels de Cerdanya, com els definia, com sentien i com es movia la seva gent. Per a ell, era tan natural veure com vivia la gent amb la qual s’havia barrejat que no va saber veure que ho feia molt bé, que tractava els seus personatges d’una manera tan humana, tan profunda que ha fet que la seva obra encara sigui actual avui dia a la nostra comarca.

15La gent de la qual va escriure en Pere Cerdà no estaven preparats per entendre que algú escrivís sobre ells ; els de la generació següent estaven massa amoïnats per fugir del món rural, potser faltava aquest pas següent per tal que les noves generacions cerdanes i pirinenques en general, redescobreixin la seva obra i la contemplin, tenint a Cerdanya com a referent, com el resum d’una realitat que els afecta molt directament.