LLengües en contacte a la prosa narrativa de creació pròpia de Jordi Pere Cerdà
Alguns aspectes del lèxic
Langues en contact dans la prose narrative de création de Jordi Pere Cerdà. Quelques aspects lexicaux.
p. 71-101
Résumés
Col·locació de personatges en un jardi tancat, 1984, Cant alt, 1988, Passos estrets per terres altes, 1998, posen de manifest la gran llibertat lexical del narrador Jordi Pere Cerdà. Se’l veu simultàniament immers en el parlar septentrional, tributari dels idiomes veïns, neologista, amb un acatament dels processos lingüístics i una fantasia inventiva d’igual innocència. Un bany regenerador per al lector, fet partícip de la creació verbal i per tant literària.
Collocaciô de personatges en un jardi tancat, 1984, Cant alt, 1988, Passos estrets per terres altes, 1998, mettent en évidence la grande liberté lexicale du nouvelliste et romancier Jordi Pere Cerdà. Tout à la fois plongé dans le parler septentrional, tributaire des langues voisines, néologiste, il se soumet aux processus linguistiques avec autant d’innocence fantasque qu’il invente des mots. Un vrai bain de jouvence pour le lecteur, associé à la création verbale et donc littéraire.
Col·locació de personatges en un jardí tancat, 1984, Cant alt, 1988, Passos estrets per terres altes, 1998, mòstran la granda libertat lexicala del narrator Jordi Pere Cerdà. Òm lo vei a l’encòp immergit dins lo parlar septentrional, tributari dels idiòmas vesins, neologista, amb un respècte dels processes lingüístics e una fantasià capabla d’inventar de mots ambe la meteissa innocéncia. Un banh regenerator per lo lector, associat a la creacion verbala e doncas literària.
Texte intégral
1Antoni Cayrol, com ho reivindica el seu pseudònim, és fill de Cerdanya, de la part alta d’aquella comarca que el tractat dels Pirineus de 1659 inclogué al reialme de França. Pertany, doncs, a la comunitat essencialment pagesa, ramadera sobretot durant els anys 1920-1940 de formació del futur autor, que la línia de camí de ferro del tren groc relliga amb la vall mitjana i baixa de la Tet, o sigui les comarques de Conflent i Rosselló, les viles de Prada i Perpinyà, a les quals Sallagosa, cap de cantó, va vinculada administrativament.
2Aquella comunitat per a qui, a desgrat de totes les partions, la metròpoli, el nucli d’encontres, resta : « Puigcerdà, que el cerdans anomenen la Vila [...] Abans la guerra, la Vila era el receptacle de tot allò que Cerdanya criava d’arrel a la terra [...] hi acudia tot persona nada que es guanyés les garrofes a la comarca, fos de la banda de França, fos de la d’Espanya, o del bell mig de la ratlla »1. Però, si en la parla local la frontera estatal queda reduïda eufemísticament a ratlla, tanmateix de la gent de Puigcerdà, els de Sallagosa – com els de la Guingueta –, en diuen espanyols2. I això reflecteix prou l’ambigüitat, si més no cultural, en la qual Cerdà obrí els ulls a la vida. La parla familiar, la de la carnisseria dels pares, la del carrer d’un band i de l’altre de la frontra estatal, és el català. La d’escola, el francès, amb potser, com ho ha dit més d’un cop en Cayrol, un procés de francesització de l’alumnat més avançat a Sallagosa que en altres pobles del voltant, i fins i tot d’altres comarques nord-catalanes, a causa del nombre important, en un cap de cantó a tocar d’una frontera estatal, de funcionaris francesos, els fills dels quals parlen francès3.
3Per als joves de Sallagosa, als anys trenta-quaranta, la llengua referencial és el francès. El francès de les cançons que molina el « passa farines de cal Planes que feia ballar el jovent al so de Constantinople, de Ramona »4 de « l’últim aire de moda : Marinel·la, ah reste encore dans mes bras »5. El francès de les gires teatrals : « En aquells anys passava una tropa de teatre que ens oferia mes per mes, la nostra mesura d’il·lusions : Les mystères de Londres, La folle de Barcelone, La porteuse de pain »6. El francès o el castellà del cinema de Puigcerdà : « El Casino de Baix passava films americans parlats en castellà, i el Casino de Dalt pel·lícules en francès rodades a Berlín, com era de moda llavors ». Que el català pugui ser vehicle de cultura escrita, ni pensar-ho, malgrat que l’Antoni sabés una llibreria a Puigcerdà, on no tot devien ser llibres en castellà. Li va caldre un sèrie d’atzars perquè s’adonés que les seues potencialitats d’escriptura podien expressar-se en la llengua vernacla. Atzarós i llacunari ha estat també el seu estudi de la llengua catalana, que seguí la descoberta del català literari : l’assentament de girs, l’ampliació del lèxic resulten de lectures així com vénen – per sort ràpidament en vindran moltes – i no d’un aprenentatge sistemàtic. Per natura i costum, Cerdà és rebel als sistemes. El jove col·legial Cayrol havent hagut d’abandonar els estudis secundaris començats a Perpinyà, per tornar-se’n a l’aire pur de la comarca alta, s’entrega tot a la bulímia de lectura. En francès tot primer – i encara li dura –, també en castellà, que no li pot ser llengua estrangera perquè l’ha estudiada un xic i que és present a la “Cerdanya espanyola”; més tard en català. Sense discriminació de gènere, en funció – per al català – de l’arribada de les novetats que en Charles Bauby, director de la revista Tramontane que estiueja a Ro, li dóna per comentar. L’Elena Cristòfol, amb qui se casa el 1956, és filla de Cerdanya també i professora de castellà. A Montpeller li han ensenyat un poc a adregar la llengua nadiua. Més d’una vegada deu haver omplert per al marit un buit lexical, qui sap si tirant cap a un model castellà ? En tot cas, segur, malfiant-se del rossellonisme, sempre bo per estudiar, però mai per usar.
4A aquests – ràpidament evocats – condicionaments històrics, comunitaris i familiars se ve a sumar el que podem intuir d’una manera de ser i de fer de l’home Cayrol i que ens duu a apostar que, quan un terme se li adequa al pensament, no es deu pas prendre la molèstia de verificar-ne el sentit, ni tan sols l’existència. Així és com el lèxic de l’obra en prosa de creació pròpia de Cerdà, és a dir el recull de narracions Col·locació de personatges en un jardí tancat (1984, reedició revisada i ampliada el 1993) [d’ara endavant Col], la narració autobiogràfica Cant alt (1988) [CA], la monumental novel·la Passos estrets per terres altes (1998) [Pas] reflecteixen contactes venturers de la seua llengua literària amb els idiomes veïns.
5Proposar-se l’estudi del “lèxic de l’obra narrativa en prosa de creació pròpia” porta en si limitacions que cal tenir presents :
obra en prosa i no poesia, perquè la llibertat del poeta respecte a la llengua comuna és total i que això fa de mal destriar el fet de llengua del fet d’estil, la necessitat semàntica de l’estètica. Un domini tan vast que més val deixar-lo cotiu que florejar-lo.
obra en prosa de creació pròpia, deixant així de banda les Contalles de Cerdanya, les quals, bo i representant l’entrada en narració de Jordi Pere Cerdà, deuen molt a la literatura oral. I aleshores tornar a les informadores el que els pertany i a en Cayrol el que és seu ultrapassa les nostres capacitats lectores.
lèxic, i no morfologia i sintaxi, perquè, vist a l’engròs, no semblen pas tan afectades com el mateix lèxic per l’entorn idiomàtic de l’autor. Perquè en Cayrol i en Cerdà no són pas catalanoparlants embastardits com poden ser-ho autors més joves
i dels més bons ! – nascuts força després del 1920 : l’estructura morfosintàctica del seu català és correctíssima. Saber si inclou particularismes septentrionals, quan i com, és tot un altre tema. I si el moviment de la frase se’ns advera sovint de mal controlar, no caldria pas cedir a la facilitat d’atribuir-ho a una qualsevol plasmació de la sintaxi francesa : és un fet literari no lingüístic (encara per demostrar, però no gens qüestionable al nostre parer).
limitacions pròpies d’una servidora : tot un grapat de paraules o almenys d’accepcions, injustament sospitades de no complir amb la llei de la norma, tenint documentació en regla (com escometre per “adreçar la paraula”, sorollar en sentit de “sacudir” o obviar significant “fer obstacle”) s’han hagut de treure de la recopilació desviatòria primera.
Rossellonismes o "els mots de la tribu"
6Encara que no sigui el propòsit central d’aquest estudi, s’han d’assenyalar alguns dels gal·licismes lexicals usuals del català septentrional : “mots de la tribu” que Cerdà fa servir per fidelitat a la llengua materna, sense l’ostentació d’un jove novel·lista dels noranta, però tampoc sense la suspició de la generació novel·lística nord-catalana dels vuitanta. Ara bé, no se pretén amidar la “rossellonitat” del lèxic narratiu de Jordi Pere Cerdà. Sols se prendran en compte aquí, com en tot l’estudi, aquelles realitzacions que se solen qualificar de barbarismes. Doncs res de allavores (per llavors), res de sendemà (per endemà), res tampoc de eixamplar la mà (per allargar), res d’un tressís alternatiu d’alcohol o aiguardent, d’un visar per apuntar, res de pannes i padelles i mantes altres paraules particulars, marginals o antigues, que no haurien d’haver de justificar llur autenticitat i que només són barbarismes per al lector bàrbar o sigui foraster.
Gal·licismes
7En canvi, per familiars que siguin al lector català del Nord, uns quants gal·licismes de no gaire bona llei salpiquen la prosa cerdaniana : calcs del francès, amb o sense canvi de categoria gramatical, aproximacions fonològiques, manlleus d’ortografia normalitzada o no.
1 Calcs semàntics
Veure escrit sota una ploma il·lustre enfilar per “posar-se” una peça de vestir, com tothom se deixa anar a dir-ho ara a un moment o altre, pot alliberar les consciències : « les dones enfilaven els abrics » (Pas, p. 15).
El verb fretar, per exemple, eixit del frotter francès permet d’especialitzar les feines casolanes femenines, guardant el fregar per als plats de cada dia. Cerdà n’acata l’ús a : « parpelletes que s’agombolen en la part de les pells que es freten. » (Pas, p. 39).
fer semblant, (< fr. faire semblant) en sentit de “fer com si”..., “fer veure que”..., àmpliament present en tota l’obra : « A l’Andreu, aquella llegenda li convenia, ara que feia semblant d’ignorar-la » (Col, El gall de bosc, p. 90); « feien semblant de no recordar-se’n »(CA, IX, p. 107) ; « va fer semblant d’entrar en el joc i va riure » (Pas, p. 27).
fer part (< fr. faire partie), per “formar part”. Calc esmenat per la gent culta, recatalanitzada que no volent caure en el popular fer partida, es malfia de partida però enterina el fer. I com que el gir se sent dir, tothom l’acaba dient sense qüestionar-lo més. Cerdà també : « les tempestes feien part dels misteris » (Col, Col·locació, p. 125) ; « feia part del cos dels bombers » (Col, L’incendi, p. 62) ; « el llibre... feia part del nostre judici » (CA, XIII, p. 45).
fer pendent (< fr. faire pendant), per “fer joc”, i no evidentment, per dir “fer baixada” : « en la part de la façana que feia pendent al vuit gegant hi havia pintat el nom de la casa » (Pas, p. 13).
Els calcs van sovint conjuminats amb un procés de derivació semàntica, envestint una paraula catalana existent amb el sentit del mot francès emparentat. Com ara,armada, sobre la qual maniobra l’armée francesa : « la palanca del molí que no vigilava l’armada « (Col, La cita, p. 30) ; « El seu reialme era el terme, la seva armada, els cans » (CA, I, p. 15) ; « l’armada té massa pes per arriscar-se lluny dels baixos » (Pas, p. 204).
brabant, ve del Brabant flamenc, però no com el teixit rústec ben atestat, sinó com a peça d’arada vehiculada pels circuits comercials i lingüístics francesos : « El Joanet s’havia ficat al cap de comprar un brabant » (Pas, p. 20),
recreació és, de resultes de la récréation de l’escola de la república francesa, el temps d’esbargiment a la “cort”, al pati : « un gest, una paraula en les recreacions d’escola » (Col, Callastres, p. 42).
repetir i repetició se carreguen, com els répéter i répétition francesos dels sentits d’“assajar” i “assaig”, a l’hora de muntar una peça de teatre : « arribà a l’hotel una nit que repetíem “L’arlesiana” » (CA, XIII, p. 154) ; « havien posat en repeticions “Amor de pardal” » (CA, XVI, p. 190).
revenir, a més d’accepcions legítimes, cumula en Cerdà com en català septentrional, dos sentits més del revenir francès, el de “pertocar” : « la part del cel que li revenia » (Col, Els magencs, p. 36), i el de “resultar” : « L’hort era nostre. Llogat, però revé igual » (Col, Col·locació, p. 154-155),
tirar conclusions rosega el camp del genüí treure conclusions pel veïnatge insistent del francès : « havia de tirar-ne algunes conclusions, una línia de conducta » (CA, XX, p. 231).
tirar un pla, és el que fan els personatges de Jordi Pere Cerdà amb més empenta, quan “plantegen” o “endeguen”, com el rossellonès tira plans allà on el francès tire des plans : « un cop el pla tirat, calia dirigir la marxa » (CA, XIV, p. 164).
treballs se tendeix a substituir actualment a obres, per culpa del francès travaux que cobreix el sentit de les dues paraules catalanes : « els nous propietaris hi feien treballs » (Col, El paper de “maire”, p. 83). Aquest calc relativament recent, i per tant que podria no tocar un home de la generació de Cerdà, fa sentir la necessitat de prendre en compte l’evolució de les particularitats interlingüístiques de l’escriptura cerdaniana, paral·lelament a la de la llengua comuna. Impossible de fer per ara, i aquí.
2. Calcs semàntics inductors d’un canvi de categoria gramatical
8Calcant la categoria gramatical de l’equivalent etimològic francès, el rossellonès amplia el sentit de paraules existents. Cerdà no s’immuta dels més corrents d’aqueixos calcs.
contrabaix, passa de nom a adverbi, amb el sentit de “més avall” que té el francès contrebas : « la paret esbodregada el lliurava en contrabaix tal qual » (Col, p. 13).
revingut, assumeix com el revenu francès, a més de l’ofïcial de participi passat, el paper substantiu de “renda” : « un pressupost [...] que la revista trobava normal d’assegurar a la mesura dels seus revinguts, que eren justets » (CA, CXVIII, p. 210),
torn, substantiu, integra locucions prepositives a imitació del francès tour : « les parpelles que dibuixaven al torn dels ulls de l’Anna unes ulleres de pols » (Col, El gall de bosc, p. 104) ; « res no li escapava dels tràmits amagats que es multipliquen al torn de la vida d’un poble » (Col, Callastres, p. 42); « la vida girava al torn de l’hort d’en Biveres » (Col, Col·locació, p. 154).
3. Homofonies aproximatives, "apuprés"
9Hi ha mots i expressions més aviat cultes o en tot cas abstractes, que s’han alterat fonèticament a Catalunya Nord al contacte de l’equivalent francès o que simplement se n’han deduït par calc. Globalment resten comprensibles i poden passar per una realització errònia escadussera, que pequin per excés o per mancança. Generalment són coneguts dels “escrivans” nord-catalans que els escombren de llurs escrits. Jordi Pere Cerdà, no, o no sempre.
Entreprendre és massa llarg d’una síl·laba que el correcte emprendre per culpa del francès entreprendre : « El Fanal Sant Vicenç [...] entreprendrà un treball de catalanització pel cant » (CA, XVI, p. 190).
Armura, desmascar, parafrasar, remplaçar i romantisme són més curts d’una síl·laba que llurs homòlegs autoritzats armadura, desemmascarar, parafrasejar, reemplaçar i romanticisme : « l’armura que ha d’amagar als seus ulls el vorejar de l’inefable » (Col, Col·locació, p. 168) ; « no gosem desmascar el fil de la verge que passa a frec » (Col, Col·locació, p. 166) ; « penjàvem a casa els cremallers, per a parafrasar un terme francès » (CA, XVII, p. 196) ; « la tendència actual és remplaçar el respecte d’ésser per l’amor propi (CA, XVII, p. 205)» ; « em feia nosa el romantisme morbós » (CA, XIII, p. 158). Quan a un sentit comú s’afegeix una forma fonològica veïna, és de mal resistir. Per Cerdà, com per qualsevol.
de quant en quant, de tant en tant, de tant en quant retrocedeixen davant de temps en temps, tan fàcil de calcar sobre el francès de temps en temps : « que de temps en temps el pastor-vent peleiés contra ells, els semblava natural.» (Col, Col·locació, p. 117).
4. Manlleus
10No és pas rar que el català del Nord parlant, i en certa mesura Jordi Pere Cerdà escrivint, manllevin directament del francès, per empeltar-les dins la frase catalana, tot una mà de paraules mínimament reblanquides de català. Oralment se n’adapta la pronúncia si cal. A l’escrit, Cerdà – o el seu editor – va de l’absència de diferenciació : madama, a la tipografia distintiva, cometes : “Maire”7 o cursiva : Madama8, a la catalanització gràfica sense destacar : xambardament9.
Ententa està substituint entesa en el parlar popular. Se’l troba en Cerdà sense cap connotació col·loquial : « Gaudeixo exquisidament d’aqueixa ententa tan sovint comprovada » (Col, Col·locació, p. 175).
Assumir com si res l’envisatjar tan usual de la parla septentrional, que se resisteix a contemplar sense admiració, relleva del servei públic. Que l’autor de Cant alt (XIV, p. 169) en sigui agraït : « una bona part dels estudiants no va acceptar mai d’envisatjar-ho amb seny ».
Com també inserir dins l’escrit, com ho fan els cerdans en el parlar pisé / pisa per tàpia (< fr. pisé) : « El camí avança entre parets de pisé ataronjat, ortigues i alguna mata de lila » (Pas, p. 159).
Amb performància Cerdà fa obra útil, ja que atesta una catalanització espontània de l’oral septentrional (a partir del francès performance), la qual ens dispensa de proeses anacròniques i plusmarques forçades : « Allò del xiular no és únicament una performància satisfactòria » (Col, Callastres, p. 50).
El ruflets a partir del francès reflet, per reflexos, aigües resulta divertit d’ultralocalisme innocent : « hi havia el misteri dels altars, els ruflets de l’or dels retaules dins la foscor » (CA, I, p. 13).
Entre els manlleus senyoreja la terminologia paraadministrativa, l’estat francès, ni més ni més que l’espanyol en altres terres, regalant pel mateix preu la cosa i el mot.Bureau designa l’oficina sallagosana de duanes, com una mena de nom propi, amb “u” [y] francesa i tot. Car el buró catalanitzat no s’usa pas espontàniament a Catalunya Nord : « La duana havia llogat per fer-ne el seu “bureau” un antic cortí de porcs » (Col, La cita, p. 18).
Madama, com a títol de deferència, no pot designar qualsevol senyora, sinó l’esposa d’un administratiu de categoria, de procedència, de parla i de cultura franceses, [madamმ], amb vocal neutre final, d’acord amb el sud-francès dels nord-catalans en què madam seria un estrangerisme total : « la madama del director dels impostos [...] la Madama de les Indirectes » (Pas, p. 22).
Maire : « Un mort soldat són dos gendarmes que es presenten a cas vostra amb el Maire i un paper als dits portant el condol del President de la República » (Pas, p. 15). En desaparèixer les institucions catalanes també desaparegueren els noms dels càrrecs. El maire substituí el cònsol major al cap del municipi. Cerdà s’hi conforma com la gent del poble, sense adoptar el batlle de la recatalanització, i deixant l’alcalde als « lletraferits de poca cultura » (Col, El paper de “maire”, p. 73). Per això sap greu que la nova edició de Col·locació, hagi francesitzat maire en mere on se treu mal a reconèixer la denominació d’origen.
Récépissé (Col, El paper de “maire”, p. 71 ; CA, p. 17). Aqueixa peça clau del paperam administratiu, que podria ser, clar i català un comprovant, un rebut, un resguard, guarda amb la integritat francesa, quelcom d’hostil per al ciutadà nord-català. I això tant més que, dins el mateix context narratiu, l’autorització de circular, popularment dita “laissez-passer”, és sempre per Jordi Pere Cerdà, correctament anomenada passavant (Pas, p. 92).
Remerciement, no s’aplica pas solament al fet de donar les gràcies, com el mot francès manllevat i adaptat a l’oral, sinó que suposa una certa formalitat segellada per l’administració de dit agraïment : un enterrament, al més sovint en la parla comuna, un casament en la narració : « Allavores els dos nuvis van fer un refilet de remerciement » (Col, Col·locació, p. 113).
La llengua comuna integra manlleus fins als darrers estrats d’afebliment de la llengua que coneixem aquests decennis, entre gent tan pressionada pel francès, que en descuida els mots de tota la vida. Oblits lamentables, però que són. En l’obra narrativa de Jordi Pere Cerdà també se n’hi troben, escapats al seu control :sabots en lloc de peüngles / peülles : « el joc dels sabots feia petar les ferradures sobre les lloses del portal » (Pas, p. 277),
vis a vis per cara a cara, enfront, enfrontat : « es pot tapar la vista del passet obrint juntes les portes de les cambres que són vis a vis » (Pas, p. 197).
La catalanització de certes grafies de manlleus no pot deixar el lector septentrional indiferent. No sols fa plaer de veure com n’és de comú el nostre narrador quan diu, com tothom ho fa ocasionalment (tothom, és a dir els nord-catalans quan se saben entre ells, lliures de manllevar al francès perquè saben que seran entesos i llur joc de llengua comprès) : xambardament allà on caldria terrabastall (CA, XIX, p. 214), fixú per mocador (Pas, p. 155), fanfreluixes per galindaines (Pas, p. 85), coqueluixa per home de moda (Pas, p. 274), sinó que és una veritable jubilació de retrobar, sota l’ortografia enrevessada, l’oralitat del manlleu, amb la [y] que hi posen, el personatge, el narrador i el lector nord-català. Ara, el lector que no domina aquests processos intralingüístics, ja deu patir mals empatxos de recepció !
Conjuminació de dos mots catalans
11La conjuminació de dos mots catalans per fer-ne un de nou no és pas d’allò més usual en rossellonès, però concerneix almenys una paraula ben present en la narrativa cerdaniana. Una paraula o tres, car es tracta de bruig : « sense bruig ni estridències » (CA, XIX, p. 218) ; « Tot just havia corregut el bruig » (Pas, p. 17), potser eixit de l’envestida de bruit amb brogit, tots dos presents també a la prosa de Cerdà : « allò no posia ésser el bruit d’un mall sobre el tascó » (Col, Callastres, p. 12) ; « Hi havia brogit. No de la gent que hi treballava, emperò sí de les màquines » (Pas, p. 45).
Castellanismes
12Molt menys nombrosos que els gal·licismes, els castellanismes, entrats per sostres sucessius, no són pas rars tanmateix en el català septentrional. Dipositats per locutors del sud van jalonant els contactes transfronteres. A més d’aquells ben arrelats, que formen part del fons comú català i que s’han acabat acceptant : els puros (« el que porta barret, botiga, puro i cotxe », CA, I, p. 17), quartos (« remei són quartos », CA, I, p. 17) i altres vulto (« l’home arribà quasi a ran del seu cap, un vulto encapotat, encaputxat », Col, L’Incendi, p. 68), xorro (« el xorro de sang que segueix els degollaments », Col, Callastres, p. 53), potser passats a la història, se n’han “importat” d’altres al ritme de la història més recent, Retirada, contactes culturals i econòmics des de la transició democràtica. Llevat del nom d’algun producte made in Spain és rar que vinguin a emplenar cap buit lexical. Ben al contrari, se substitueixen a paraules catalanes preexistents esdevingudes sospitoses a les orelles catalanes del Nord, en no ser usades per catalanoparlants del Sud. Cerdà, per l’ús normal que en fa en la seua prosa, enterina alguns dels castellanismes més usuals del parlar comú, alliberant així les (males) consciències lingüístiques del Nord. Alguns que ja no s’usen gaire, però formen part de la memòria lingüística del país, Cerdà els té presents i els usa amb realisme a llur lloc historicolingüístic i narratiu exacte (xubasquer, cotrilla, tetes per exemple), en el grau d’assimilació de la llengua comuna pròpia.
1. Sufixació castellana d’un mot català
Sovint, és sols el sufix del mot que sóna a castellà.
Alberga es troba diverses vegades en les narracions de Cerdà, d’on alberg és absent. El francès auberge i més probablement el castellà albergue (ja que l’errada s’estila en parlars del Sud) hi contribueixen : « Alguns deien que havia estat hospital o alberga » (Pas, p. 161)
Barco fou indultat pel nostre narrador cerdà abans de ser-ho per la branca progressista de l’Institut : « les primeres fàbriques de tèxtil de Catalunya van ésser transportades de París a Lió [...] sigui amb el barco, sigui a pes d’esquena » (CA, I, p. 17).
Enterro, no va marcat de cap remordiment, en sentit pictòric del terme : « no vaig voler anar a l’enterro » (Col, Callastres, p. 58).
2. Sufixació catalana d’un mot castellà
xubasquer, d’ús no tan estès com els dos mots precedents, forma part tanmateix de la llengua normal de la faixa fronterera, o en formava part als anys cinquanta de la narració, quan aquest abric, bo per aguantar els xàfecs (chubasquero en castellà), s’estilava. Amb la “x” inicial, Cerdà n’acata gràficament la catalanitat.
3. Acomodacions fonètiques
13Ja present per descomptat en els exemples precedents, a més de la marca morfològica, la pronúncia catalanitzada pot ser el sol distintiu entre castellà i català.
Assumpto, és imprescindible a tot català del Nord que hagi tingut qualque negoci amb gent del Sud ; és dir prou que forma part d’ençà de temps de la parla cerdana. Cerdà l’usa com un llegat familiar : « Mon pare [...] era secret amb això com amb tots els assumptos grans i petits» (CA, I, p. 16).
Cotrilla (< cast quadrilla) és la litota amb què els Corretger de Passos estrets per terres altes recorden llur antiga xarxa de contraban (p. 136).
Peleiar (< cast pelear) pren un sentit figurat de “lluitar”, el d’“esforçar-se en va”, “maldar” : « i que de temps en temps el pastor-vent peleiés contra ells » (Col, Col·locació, p. 117).
Reparar, sobretot el participi adjectiu, reparat, s’usa de manera generalitzada en rossellonès per dir “arrecerat”, com ho fa Jordi Pere Cerdà : « rocs ben marcats de granit blanquinós, reparats de la molsa per l’intensa solrajada » (Col, El gall de bosc, p. 105).
Ocasionalment, reparar pot ser “veure de lluny”, “apercebre”, però mai “adobar una cosa feta malbé” sol sentit lícit en català, desconegut del rossellonès, sospitós de parentiu amb el francès : « d’allà on estava en Pere, reparava com les mil llengües del dragó... » (Col, L’incendi, p. 65).
Tetes, ultra que és el sol mot realment usat popularment en rossellonès, correspon al nivell de llengua familiar del narrador a qui Cerdà no podia fer dir pits i encara menys sines sense desautoritzar-lo : « posant-li la mà dreta al pit, com si volgués sospesar el pes que poden fer les tetes » (Pas, p. 81).
Si enterar (« Sanchis Guarner va voler cantar-me [...] la versió catalana de la Internacional, a fi que m’enterés de fe que tenia a davant de mi un republicà ”, CA, XI, p. 123) s’aparta de la classificació alfabètica és que també s’aparta dels precedents exemples, per ser de més recent introducció a la parla del Nord i d’extensió circumscrita als medis recatalanitzats. És estrany que Cerdà hi sucumbeixi, ell que se pot recolzar tranquil en la fermesa del seu català natural. Ara que, per poc que se malfiés de l’envisar local (manlleu adaptat de temps del francès aviser) i que no tingués prou en boca el normatiu adonar-se (usat també per ell : « Albert Manent ens va fer adonar de com ens servíem només d’una mà », CA, XIV, p. 172), li feia de mal resistir al que diuen tant de gent bé que s’enteren de tot.
Occitanismes
14Si bé Cayrol prefereix dubtar amb pot ésser, germà bessó del normatiu potser, que amb el belleu occità de tan ample acceptació entre els nord-catalans, dóna tanmateix entrada literària a alguns occitanismes bàsics del català septentrional.
Amolar per esmolar : « la tensió amolada dels seus sentits » (Col, La cita, p. 12).
Bastissa (« passat el centre comencen bastisses encara noves », Pas, p. 74) i bastiment (« fàbriques [...] amb l’arquitectura dels bastiments », Pas, p. 99) si no pertanyessin a la llengua veïna podrien derivar-se naturalment del verb bastir ben català. Cerdà no té per què resistir-se a l’alternativa còmoda que representen al sempitern edifici institucional.
Bureu, entre cometes, que alterna dins l’obra amb bureau i oficina, marca l’adhesió de Cerdà al parlar d’una comunitat compartida : « Havia pres el costum d’enllestir les feines comunals en un “bureu” de la casa de la vila » (Col, El paper de “maire”, p. 71).
Campestre substantivat a la moda gavatxa, trenca per Cerdà com per als seus compatricis la polisèmia del camp català : « Mon pare era home del campestre » (CA, p. 15).
Casual, ben ordinari en català septentrional per casal, també apareix en Cerdà : « els casuals de pagès que formen el dispers municipi » (CA, p. 117).
Defalt ocupa el lloc de defecte : « com podia exercir-se aquella vigilància perquè resultés sense defalt » (Pas, p. 41).
Trinc alterna amb tren, usual l’un, atestat l’altre : « Avançaven amb lentitud i és que portaven un mal trinc d’equipatge » ; « l’aldarull que enrondava l’arribada d’aquell tren d’equipatge » (Pas, respectivament p. 53 i p. 54).
Aquesta repassada de les variants de la llengua literària de Cerdà, atribuïbles a l’acció de llengües de contacte, pouades en la mateixa comunitat dels catalanoparlants del Nord i compartida de grat amb ells, no pretén a l’exhaustivitat per molt que se l’hagi somiada. Sobretot no pot, en cap manera, perquè no ha pres en compte les ocurrències, determinar el grau d’independència de l’escriptor respecte a la “tribu”. Ni la consciència del novel·lista d’adherir al ramat o d’extreure-se’n. Qüestions, totes elles de primera fila que bé caldrà resoldre si se vol aclarir com cal la llengua cerdaniana.
Amb la resta del lèxic de l’obra narrativa de Jordi Pere Cerdà divergent de la norma i de l’ús comunitari es podria fer la hipòtesi d’una consciència escriptora, no fos el temperament que sospitem a l’Antoni Cayrol i les nostres pròpies limitacions investigadores. De manera que, organitzar una presentació de les paraules de creació cerdaniana pròpia, manifestament degudes a la interferència del francès – molt – i del castellà – un bon xic –, és feina incerta. Primer perquè ignorem si tal o tal creació verbal que atribuïm a Cerdà no pervé pas del cercle sallagosà o familiar on pot haver tingut un ús temporer. Després perquè ens malfiem de la ciclotímia dels nostres criteris de correcció estilística, que ens farien oscil·lar de la impropietat i del barbarisme a la genialitat neològica.
Per a presentar els “cerdanianismes” o idiotismes propis de Jordi Pere Cerdà, preferim, doncs, mirar d’esbrinar per quins procediments etimològics s’hi ha arribat. És a dir, de quina manera sorneguera el francès – força – i el castellà – no tant – han dut Cerdà cap a vocables nous. O com Cerdà ha pispat al francès – un munt – i al castellà – prou –, però també a la llengua catalana estàndard els ingredients d’una renovació lexical. Fet i fet més beneficiari que no pas víctima d’una ubicació fronterera i marginal, com esperem poder aportar-ne la prova a continuació.
Cerdanianismes o idiotismes de Jordi Pere Cerdà
Calcs del francès
15L’espontaneïtat bilingüe genera calcs. Una igual comprensió de dues llengües els fa transparents per al locutor que omple a l’acte un buit lexical real o momentani en una d’elles per una traducció terme a terme de l’altra llengua. Si dubtéssim de la igual competència de Cerdà en català i francès, l’allau de calcs ens n’hauria de convèncer. Per al bilingüe els calcs són sovint solucions provisionals, per no trencar el fluir del pensament, deixant per més tard de fer les comprovacions necessàries... o de no fer-les o d’estimar-les innecessàries, com té el front de dir-nos-ho Cerdà un parell o tres de cops en la seua obra narrativa, amb l’assegurança de l’home madur i de l’autor confirmat : « penjàvem a casa els cremallers, per a parafrasar un terme francès de qui s’instal·la en una casa nova i brindàvem per noves amistats » (CA, XVII, p. 196-197) ; « no t’enganyis, diu, “picant” pels lionesos vol dir “atractiu”» (Pas, p. 105). Fent en català una remarca metalingüística que val pel francès, Cerdà marca la seua preferència per “picant”, enriquit del sentit que té per la bona societat lionesa al segle XIX, en comptes d’atractiu. En general per això, si l’autor s’adona del calc semàntic, no ens ho fa saber. Ara que, n’hi ha de prou discrets per a no immutar ni l’autor ni el lector que comparteix amb ell els mateixos referents de llenguatge.
1. Derivacions semàntiques calcades del francès
16Quan català i francès designen un concepte o una cosa amb mots semblants, sobretot si són del mateix origen, és còmode d’atribuir-los en comú les altres accepcions que poden tenir. No es tracta sinó d’una petita relliscada de sentit com les llengües en fan naturalment. És amb naturalitat també que el narrador Jordi Pere Cerdà fa les seves derivacions semàntiques personals.
Contrapunt i contrepoint tenen molt en comú, però sols el francès és adversatiu. Cerdà l’en fa també en català : « En contrapunt, sé que a vuit o nou anys, vaig quedar parat... » (CA, I, p. 15).
desmarcar i démarquer signifiquen “treure una marca”. Com que se’n deriva en francès el sentit de “diferenciar-se”, també ho farà el desmarcar de Cerdà : « de part d’aquells joves cavallers la voluntat de desmarcar-se d’uns representants d’aqueixa burgesia enriquida » (Pas, p. 252).
Si demora català i demeure francès volen dir tots dos “aturada”, per què no significarien pas tots dos “casa gran de certa categoria” ? : « vasta i indiferent demora d’una d’aqueixes famílies de la noblesa barcelonina » (CA, XIII, p. 156).
I si el francès demeurer a més d’“estar-se en un lloc” també vol dir “continuar sent”, per què no ho faria parió el català demorar ? : « projectes que poden demorar amagats (CA, XIII, p. 151).
En descriure una « silueta robusta i esquerrana » (Col, El paper de “maire”, p. 77), Cerdà se recorda que gauche en francès, a més de marcar un costat també qualifica la persona a qui s’aplica com a “maldestra”.
Fermat no és per Cerdà “subjectat, lligat” sinó com un superlatiu, amb base francesa, del seu equivalent català. Per “tancat i barrat” ? : « Els casuals de pagès, tancats, fermats » (CA, X, p. 117).
De la chaise longue, Cerdà en diu, per evitar el manlleu descarat dels seus compatricis, una mandrosa. Clar que no és ben bé el terme propi de gandula, desconegut al Nord en aquesta accepció, però sí un sinònim en sentit recte, al qual afegeix sinonímia de figurat : « La dona ha quedat allargada en la mandrosa » (Col, Col·locació, p. 172).
Món en l’evocació del públic nombrós del Festival de Prada, es beneficia de la polisèmia del monde francès : « tot un món americà malgirbat, extravagant » (CA, VIII, p. 96).
Sort, potser que guardi quelcom d’arcaic, però segur que es carrega del sentit de “possibilitat” que té el chance francès, a més del de “bon èxit” que comparteix amb el català : « hi ha deu sorts per una que morirem plegats » (Col, El gall de bosc, p. 94).
Un sentit propi i un sentit figurat francès originen l’afegitó d’un sentit figurat al sentit propi català :
Fléchir, en sentit recte de “posar el genoll en terra” i figurat de “pressionar”, fa que del flectar català (“posar el genoll en terra”), se’n desprengui per Cerdà un flectar amb sentit de “pressionar” : « el general Kast que de Gaulle enviarà a postes a Orà per flectar la revolta de l’OAS » (CA, XII, p. 136).
Magí, s’infla del valor afegit de “seny ordenador” que li traspassa el cerveau francès : « el magí de la cosa no fou pròpiament meu » (Col, El paper de “maire”, p. 71).
Sortir per venir amb prové del sentit derivat familiar del francès sortir, construït justament amb la preposició avec : « provo de superar l’obligatòria flaquesa [...] en sortint l’últim aire de moda » (Col, Callastres, p. 49).
2. Canvi morfosintàctic deduït del calc o inductor del calc
Considerant la construcció « ni vaig aprofitar per afalagar persona » (CA, X,
p. 122), és a dir “qualsevol persona”, solament com un efecte d’estil, es perd de vista el motllo morfosintàctic francès flatter personne, del qual és segurament eixit. Vet aquí com, persona de substantiu passa a ser pronom quantitatiu i significa ningú.Policíac i policier són dos adjectius qualificatius. Però l’un d’ells, el francès, se substantiva per designar, per elisió, la novel·la policíaca. La mateixa cosa fa policíac sota la ploma de Cerdà : « heus ací el que passa amb tots aquells policíacs i novel·les que ens passen per les mans » (Col, El paper de “maire”, p. 83). De fet, es tracta d’una falta “culta”, del narrador o de l’autor, els quals, en ambient de confiança, haurien manllevat sense manies : tots aquells (romans) policiers / polars.
En impossibilitat de inclou el nom impossibilitat dins la mateixa locució que la que construeix el francès sobre impossibilité. L’autor, però, sospita la irregularitat, corregint la preposició del calc popular dins la impossibilitat de : « En impossibilitat de reconèixer res d’anormal, va apaivagar poc a poc la tensió amolada dels seus sentits » (Col, La cita, p. 12).
Com que ressortir, francès i català, signifiquen tots dos “fer relleu”, quina temptació de fer servir el català per dir com el francès “vincular-se amb, emparentar-se amb, ser del ressort de”, canviant a més el règim del verb ! Cerdà no s’hi resisteix : « Anar a cercar la cançó era una operació que ressortia de la pràctica del psiquisme » (CA, VI, p. 71).
Emprant apunt amb el sentit de l’appoint francès, “el suplement, la torna”, Cerdà adverbialitza el substantiu : « el pagament va reduir-se a un prorrata d’exemplars per apunt » (CA, XVIII, p. 210).
3. La força tranquil·la del calc terme a terme en les frases fetes
17No pretenem pas fer Jordi Pere Cerdà sol responsable (o creador, com se vulgui) de les traduccions terme a terme de les frases fetes ressenyades a continuació. Segur que se produeixen escadusserament en el parlar comú, però no amb la freqüència dels fer semblant i fer part esmentats més amunt. Per tant, relleven més de la producció individual i llur presència en la narrativa cerdaniana marca més la tolerància de l’escriptor envers sa pròpia deixadesa. Llevat que sigui una bandera alçada en pro del parlar d’ara i d’aquí (veg. nota 10).
Bon infant, com el bon enfant francès, vol dir “amè” : « tot un món americà bon infant » (CA, VIII, p. 96).
Com no és possible té el valor superlatiu de “d’allò més”, copiat que és sobre el comme ce n’est pas possible francès : « eren com uns grans cavalls de roba bruna, bells com no és possible » (Col, Els magencs, p. 36).
Fet d’aquesta fusta en sentit de “d’aquesta mena”, prové mot per mot del francès fait de ce bois : « En Ramon no és fet d’aquesta fusta » (Col, Callastres, p. 57).
Moure un dit s’inspira de lever le petit doigt (“oposar-se mínimament”) sempre usat negativament, tot recordant-se del possible sentit opositiu de moure : « A partir del 47 l’establishment polític francès no es permetria de moure un dit en contra del franquisme » (CA, VIII, p. 95).
La construcció substantiu + ningun en lloc de cap + substantiu, podria fer pensar en un castellanisme, o en un arcaisme del català conservat als marges, però la seqüència mateixa fa decantar per un calc del gir francès : « no plantegés problema ningun » (CA, Epíleg, p. 237).
obrir el paraigua, és a dir “protegir-se per si de cas”, prové directament del francès ouvrir le parapluie : « Els meus amics socialistes [...] obriren el paraigua davant del feixisme militar » (CA, X, p. 117).
passar un àngel, o sigui “instal·lar-se un silenci incòmode en una conversa”, reprodueix un ange passe francès : « Aquí passa un àngel. Cerca els seus mots, ho entenc » (Col, Col·locació, p. 166).
Partir en guerra, s’inspira de partir en guerre per significar “oposar-se a” : « partien en guerra contra el vent » (Col, Els magencs, p. 134).
Per res (< fr pour rien) en lloc de perquè sí : « una ruta en llibertat, una ruta per res » (Col, Callastres, p. 45).
poder...molt, bé es calca sobre pouvoir très bien, per significar “ja...poder” o “prou...poder” : « la feina podia esperar molt bé » (Col, Callastres, p. 23).
sala de menjar per “menjador”, a partir de salle à manger, a penes corregit sintàcticament amb la preposició de : « la porta entre la cuina i la sala de menjar » (Pas, p. 115).
vull bé que... amotllant-se sobre el concessiu francès je veux bien que... correspon a ara o ara que catalans : « Vull bé que en Freud hagi posat el dit al punt exacte » (Col, Col·locació, p. 145).
Lapsus
18Al lèxic oral de la seua gent, Cerdà afegeix, a l’atzar de les lectures i del les converses amb sud-catalans, sovint cultes, tot de mots nous per a ell, que el context li aclareix o que interpreta per parentius fònics, semàntics, com palesen les moltes “impropietats” que preferim batejar “lapsus” pel que revelen de l’elaboració psíquica d’una llengua pròpia. Els fets de llengua recollits a l’apartat precedent, que consisteixen tots a substituir un mot o expressió català per un altre de català també, podrien ser mirats com a lapsus i els lapsus confegits a continuació com a calcs. Però s’ha volgut marcar, amb dos apartats diferents, un cert grau (almenys a la recepció) d’acceptabilitat, de banalitat per als primers i d’originalitat, de creativitat, d’humor, de sàtira per als segons. Lapsus també perquè, diuen més que l’estricte “terme” semàntic pel qual se’ls utilitza. Encara que la prudència ens recomani de classificar-los tècnicament segons llur mode de producció, la psicolingüística ens fa veure un Cerdà massa confiat o d’una excessiva malfiança. Car, si sembla que cap altra més llengua que el català no estigui concernida pel bescanvi de paraules, sovint aquest ve dictat o per la proximitat fonètica de l’equivalent francès o al contrari per la por de l’equivocació interlingüística.
Alguns d’aqueixos “lapsus” es mereixerien una atenció especial, pel que revelen dels recursos creatius de Cerdà en situació de buit lexical. Com ara,
empresa per impremta sens dubte a causa del parentiu dels participis passats emprès / imprès, permet defugir un “imprimeria” sentit, amb raó, com a massa lligat al francès : « el número sortirà a la primavera de 76 [...] va voler fer-se’n responsable fins a no oferir-me de tirar-hi una mirada tant com no va sortir de l’empresa » (CA, XIX, p. 220),
passatemps per rellotge de sorra : « dos cercles pintats sobre la paret com aquells passatemps que porten una esfera plena de sorra fina que hom capgira i amb el moment que necessita la sorra per escolar-se en l’esfera de sota, teniu el temps just per fer coure un ou » (Pas, p. 12). Un altre passatemps encobreix un fals buit terminològic, un buit ideològic, puix que es tracta d’anomenar passatemps el rosari. És un passatemps com un altre ! Irreverència facilitada per l’expressió “passar rosari” identificable sota la frase de Cerdà : « Eugènia s’havia apuntada sola. Apuntada, habitada per la rectitud del seu anar a missa de cada matí, el passatemps als dits. No deixava de resar, ni el passar dels granets pels seus dits. (Pas, p. 149).
el genial tribanella per tirabuixó o llevataps o estirataps. S’encerta que la troballa de Cerdà és la sola solució autènticament catalana, obtinguda per una benaurada derivació semàntica a partir de la designació d’una eina en desús. Què pot ser una tribanella sinó un tribe petit o una barrina petita, és a dir per la forma i l’ús, el tirabuixó, o llevataps ! :« Quervígol enfilava la tribanella al mig del tap de suro que tancava l’ampolla » (Pas, p. 217).
1. Parentiu fonètic dels dos mots catalans intercanviats, d’arrel comuna o no, per por d’una interferència del francès
A cabal per capaç decela que Cerdà sap el rossellonès acapable pres del francès capable. S’empesca, doncs, una formulació de prou bona cara si no bona llei, sobre la qual influeix potser el sentit real de l’expressió a cabal, “a compte propi” : « Annà ja no estava a cabal de lluitar » (Col, El gall de bosc, p. 101).
Addicte és usat per adient, potser desconegut, mentre Cerdà es deu malfiar del caire massa francès d’adequat : « als meus ulls Joan Oller era el representant addicte del liberalisme burgès » (CA, X, p. 120). Per sotamà involuntària, la crítica socio-política s’inscriu en el text. Lapsus revelador !
Assignatura per signatura, cerca a allunyar-se del calc del francès signature, suposat incorrecte puix que la gent entesa del país ha adoptat – per les mateixes causes psicolingüístiques subterrànies – el sudenc firma : « fer assignatures casa per casa, vendre diaris, explicar... (Col, El gall de bosc, p. 97). Autoritzar-se la signatura és encara, per Cerdà i els catalans del Nord, una assignatura pendent.
Cerdà usa un atiar perquè deu dubtar d’atudar, l’alternativa septentrional a apagar, que sap d’àmbit restringit. Li substitueix un mot del mateix camp lexical del foc, del qual potser no domina prou l’extensió semàntica, car la hipòtesi d’una correcció editorial és ben improbable. En resulta un contrasentit : « l’extensió del braser havia atiat el braser. Es notava amb la reducció del benestar calorós » (Col, L’incendi, p. 67).
Carrilet en sentit de “camí de ferro estret”, i no de “trenet” seria suficient a mostrar el paper del tren groc a Cerdanya, integrador cap a França i desvinculador del català : « un cop alçada la locomotora sobre els carrilets...» (CA, XVI, p. 189).
Encomanar per encarregar (desconegut o mal dominat) o per comandar (sospitós) constitueix una substitució no estrictament individual de Cerdà : « Era un conte del llop i ma mare l’havia encomanat a La Samaritaine per Nadal » (CA, I, p. 6).
Esmenar per esmentar (mal circumscrits ambdós) o mencionar (presumpte manlleu del francès). El lapsus, com el precedent, no és sols individual, però l’escrit literari li dóna cos si no validesa : « l’oposició radicava en un algú sense altre motiu segons el diari que va fer ressenya de la reunió i va esmenar-la » (CA, XVIII, p. 203).
Judici per jurat d’un premi literari, mostra la por del manlleu jury, oralment usat a Catalunya Nord, en matèria judicial : « feia part del nostre judici pel mateix premi Vila de Perpinyà » (CA, XVI, p. 145).
Rengle pren el lloc de rang en sentit de “categoria social” no fos cas que el rang comú fos culpable d’afrancesament : « tres o quatre famílies del seu rengle » (Col, El paper de “maire”, p. 77).
Solaç per “descans moral”, “maldecap evitat”, apareix com una ampliació semàntica d’un mot existent, que s’hauria pogut classificar més amunt si no s’hi endevinés una malfiança respecte al solatjament massa tributari del francès soulagement. Una bona proposta terminològica tot plegat! :« Era en morir l’Eugènia que havia sentit clarament el solaç de tancar la casa i de saber que quedaria tancada per sempre més. » (Pas, p. 147).
2. Parentiu fonètic – i a vegades etimològic – dels dos mots catalans intercanviats, per atènyer l’impacte semàntic o eufònic de l’equivalent francès
19De cops, Cerdà, per pujar de registre, marca una certa preferència per l’abstracte sobre el concret, sentit com a massa íntim, massa femení, massa tributari de la llengua materna.
Atracaments, en lloc de maldecaps, sembla que cerqui a evitar fracassos, tan comú en la parla general del Nord, i que alhora se recordi de les attaques verbals sofertes en el context evocat, (que poden tenir la violència d’agressions armades, és clar) : « he passat dins ma vida al mig de contrapuntaments, de traïdories, d’atracaments » (CA, XIII, p. 161).
Balanç per balança marca l’allunyament de la botiga per un ús metafòric, preferint l’essència del moviment a l’enginy, i sempre la malfiança del terme més semblant al francès : « El gra de pols que ajuda a fer flectar la inèrcia del balanç » (CA, XIV, p. 168).
Encalçar per encetar – massa material, massa alimentari per prestar-se com l’entamer francès a la metàfora ? – guarda, per al lector almenys, quelcom de la rapidesa de l’encalç : « el cor li repicava d’haver encalçat massa rabent la pujada » (Col, La cita, p. 12)
Endrapat format de tota evidència sobre drap, pot voler dir altra cosa que embolicar d’un drap amb certa dignitat, com se draper en francès ? No hi ha dubte per Cerdà. Per al lector, la superposició d’aquest sentit amb el més habitual de “menjar-se voraçment” i el sentit artístic de “aplicar drap per enguixar” dóna a les actituds més encarcarament, i al punt de vista més distància irònica : « l’individu s’amaga o s’endrapa amb el general » (CA, II, p. 23) ; « el geperut, botat com un galàpet, endrapat amb els quatre pellerots del seu ofici » (Col, El gall de bosc, p. 102).
Enze per nan revela el refús del castellanisme usual nano, mentre se satisfan l’orella i l’esperit, d’una pèrdua de matèria que dóna a l’expressió catalana sonoritats semblants a l’homòloga francesa “le nain Obéron” : « com un enze d’Oberó » (CA, XIV, p. 182 ).
Instant per instància defuig el francès instance per proximitat excessiva. En resulta a posta o per atzar objectiu la troballa estilística d’un instant fugisser per natura, però instant, insistent : « Pons [...] va obligar-se tota la vida a un exercici de virtuositat sintàctica que, per un treball psíquic afinava a despersonalitzar l’individu de l’instant puntual, que era el refús d’emprar el verb en primera persona, per a fondre’l en un neutre d’instant col·lectiu » (CA, XI, p. 125).
Jubilar per gaudir podria ser que resultés de l’encreuament de diferents processos amb la necessitat de trobar un equivalent català, no vulgar, al francès jouir de. El resultat és jubilatori per al lector, encara que desentoni amb la psicologia del personatge concernit : « cinc mesos que jubilava d’ella » (Pas, p. 235).
Retentiva en lloc de reticència no sembla pas originar-se en una formulació francesa. Però en atribuir a la facultat de memoritzar, o retentiva, el sentit de “capacitat de retenir-se, estar-se de, no comprometre’s” hi deuen entrar consideracions de registre (retinguda és massa comú) i de correcció (retinguda és massa clarament vinculat al francès retenue per ser lícit). És un dels mots fetitxes de Cerdà, un dels que expressen l’actitud que preconitza de cara al món : « ...exhalava la retentiva que portava a l’activisme » (CA, XV, p. 182) ; « eren coses que uns forasters es permetien de buidar així, sense retentiva, al mig d’una asssemblea de desconeguts » (Pass, p. 33) ; « no van marcar cap retentiva envers August » (Pas, p. 251).
Fer servir per apunt allà on un hom s’espera per la paga podria ser que marqués un desig d’elevar-se per damunt del interessos vulgars, en record dels appoints, appointements “pagaments annexos” en francès : « el pagament va reduir-se a una prorata d’exemplars per apunt »(CA, XVIII, p. 210)
Pernabatre en lloc d’abatre en una frase feta calcada del francès (l’home a pernabatre <fr l’homme à abattre) mostra un Cerdà defugint el trivial per refugiar-se en un fals sentit (de règim incorrecte a més a més) que magnifica la frase feta, visualitzant la vilesa dels atacs : « Pere Verdaguer [...] el tenen [...] per un home a pernabatre » (CA, XIII, p. 143).
Viu deu semblar pobre en vist del disil·làbic francès, vivant. Vigent, del mateix camp semàntic, irà millor i tant se val si fa dubtar el lector : « una coma d’un il·logisme tan patent puix que no dóna vida a cap riu vigent » (Col. Callastres, p. 39).
3. Parentiu semàntic, etimològic o fonètic dels dos mots catalans intercanviats sota influència de l’equivalent francès
20La paraula francesa és malgrat tot més sovint un model del qual no se sospita la justesa. No sempre quan caldria.
Afinar en lloc de fer cap a és sentit com un mot de formació semblant a la del francès aboutir : « Pons [...] va obligar-se tota la vida a un exercici de virtuositat sintàctica que, per un treball psíquic afinava a despersonalitzar l’individu » (CA, XI, p. 125).
Arremir-se reemplaça acollir-se en eco del francès s’en remettre à : « el pare es burlava de si mateix per haver d’arremir-se amb un vaquer » (Col, La cita, p. 29).
Cognom en lloc de nom no és exclusiu de Cerdà. Però sota la ploma de Cerdà acaba sent commovedora l’errada induïda entre els catalans del Nord pel paral·lelisme de les parelles nom-cognom / nom-prénom, usades en aquest ordre en sengles administracions, per la similitud formal dels dos nom i el parentiu fonètic entre els disil·làbics : cognom i prénom, de sentit diferent : « És ell qui va carregar les espatlles d’ella del cognom feixuc de Liberté, cognom que no va gosar emprar mai » (CA, IX, p. 108).
Envestir en lloc d’invertir també és prou comú. Del context on Cerdà l’usa resulten sobreentesos maliciosos : « l’IDEN havia proposat i contret amb nosaltres el projecte d’envestir-nos, junts, en uns treballs escolars.» (CA, XX, p. 224). Quantes envestides per establir un ensenyament català !
Enfocament en lloc d’abrandament, sobre els models subjacents francesos embrasement i fougue, retornant la paraula als seus orígens ignis, en multiplica el sentit : « no havia tingut el coneixement que un tal enfocament havia mogut els convidats » (Pas, p. 251).
Entremaliada per ficada, endinsada, compromesa, a partir del francès mêlée, entremêlée, sona com un atenuant, fa prendre, respecte als esdeviniments tensos evocats, una distància tota filosòfica, que les conviccions de Cerdà ens dispensen de creure revisionistes : « era pastora, filla, dona, mare de pastors, i uns quinze anys abans s’havia trobat entremaliada amb la tragèdia de Vallmanya » (CA, VI, p. 75).
Estrella volandera per estrella fugaç, sembla malfiar-se tant de l’estrella fugaz castellana com de l’estela filanta de la parla septentrional occitanitzada, tot recordant-se de la soucoupe volante francesa. Fals sentit que crea poesia, car en lloc de passar pel cel com un llamp, l’estrella de Cerdà pren el temps de vagarejar com moguda pel vent ! :« de vegades un nom conegut passava, com una estrella volandera que vindria a parar-se a frec de mà » (CA, IX, p. 106).
Gonya per “expressió de cara” ens sembla carregar-se del disil·labisme del francès del mateix sentit gueule. A Cerdanya, segons el DCVB el mot vol dir “ganyota”. Per Cerdà, tota cara interessant fa gonya : confluència de la fonètica impressiva amb l’autoretrat ? : « va ésser un riure nerviós que va estirar els llavis de tots vuit en una gonya esprimatxada » (Pas, p. 13).
El pèl de l’isard és substituït per una peladura, amb les mateixes tres síl·labes del francès pelage, si bé no amb el mateix sentit: « l’aigua se’ls torna llàgrima, i va escolant-se sense bruit..., gota a gota sobre l’herbei de la peladura » (Col, El gall, p. 161).
Ratllar en lloc de fregar, passar a frec segur que s’origina en la ratlla tan present, tan sovint fregada en la vida i l’obra de Cerdà, i accessòriament del raser francès : « una inconsciència que ratlla potser la innocència » (CA, p. 161).
Redimir, podria ser que fos per Cerdà l’equivalent del réduire francès en un context d’oposició de forces. Però el lector no se pot estar de conservar-li tanmateix el sentit de rescatar. La superposició dels dos amplia la lectura d’un ventall de matisos : « La marxa del regionalisme que París s’esforça desençà de l’edat mitjana de controlar, de redimir quan cal – i “quan cal” és un eufemisme que dura desençà » (CA, XVI, p. 192).
Rendir per retre, a imitació del rendre francès, fa d’una ressenya (retre) una lluita (rendir) : « jo podia rendir una imatge del món que observava al meu redó » (CA, XI, p. 128).
Castellanismes cerdanians
21L’exposició de Cerdà al castellà no és pas – prou se’n falta – tan intensa com al francès. El castellà li arriba en segon grau, per la via dels catalanoparlants del Sud, o hipercorrecció desencertada de catalanoparlants del Nord. Els castellanismes propis, per tant, són pocs, i no sempre exclusius del nostre autor.
1. Castellanització de la pronúncia
22– Depositar per dipositar. En triar un mot més solemne que posar, Cerdà recorre a un nivell del català que no li és familiar, refiant-se de les realitzacions acostumades de locutors acostumats al registre, però amarats de castellà : « Va depositar amb lentitud la postal damunt la taula » (Col, El gall de bosc, p. 103).
2. Derivacions semàntiques o lapsus induïts pel castellà
23Una accepció comuna al mot català i al castellà fa creure la comunitat extensiva a les altres accepcions, i resulta que no. Bàsicament és el mateix fenomen que ja s’ha assenyalat entre francès i català, llevat que aquí és molt probable que el calc semàntic pervingui de la por que el mot usual comú no sigui afrancesat.
Encontrar-se per ser, trobar-se – per por que no sonessin a gal·licisme se trouver, ètre ? – Aquest encontrar-se no té res de la reciprocitat que el faria correcte : « S’encontrava soldat dins París » (CA, I, p. 11).
Estellar per esclatar, explotar – i no “fer estelles”–, car esclatar deu semblar massa a prop d’éclater per ser de bon fiar. Llevat que el mot sigui compartit per una comunitat fronterera limitada, com un tecnicisme dels bombers cerdans de vora la ratlla, com ho podria evidenciar l’exemple : « bullia l’aigua amb uns xiulets de caldera a punt d’estellar » (Col, L’incendi, p. 61).
Infermetat per malaltia (cast, enfermedad), i no especialment “manca d’una o diverses funcions de l’organisme”, que seria un sentit correcte. Qüestió de registre i d’intensitat : la malaltia és massa benigna per al cas evocat : « ço era una greu infermetat que queia sobre ma mare » (CA, XIV, p. 164).
Per què peleiar-se per lluitar, combatre ? Per por que el batre’s sigui massa francès i el trucar-se massa rossellonès ? Per necessitat, sens dubte, d’un registre elevat, que els dos mots precedents no podrien restituir prou : és la lluita verbal, conceptual. Semàntica castellana, però forma reflexiva francesa : « els dos herois anaven a peleiar-se en camp mortal » (CA, VIII, p. 97).
Selló en lloc de butaca, permet de no caure en el fotull manllevat popularment del francès tot evitant la butaca que espanyoleja massa clarament. I si de la “sella adornada destinada a fer seure les dones en cavalcadures”, el selló obsolet passa a designar el mateix seient que el castellà sillón, tant millor per la llengua cerdaniana si no catalana : « una sala com morta, cada selló sota una mena de drap d’un blanc groguenc » (Pas, p. 118).
Tapet per tapís, catifa deu eixir d’una doble malfiança : tapís sona a francès, catifa fa cara d’espanyol. Cerdà confia en un tercer de forma ben catalana, sense adonar-se que potser li dóna més el sentit del tapete castellà que no pas el de cobrellit que té en català. Qüestió d’extensió semàntica ; poca cosa fet i fet : « El mig de l’hort, fangat... semblava un tapet de vellut fosc » (Col, Col·locació, p. 139).
Li arriba a Cerdà de preferir vivenda a propietat, terres, hisenda. Per por que els dos primers siguin d’ús massa restringit i el tercer un castellanisme vedat, s’arremeix a un mot no sospitós, sense mirar massa prim el sentit atestat, de “lloc on es viu” : « mai
a muntanya cap pagès hauria treballat la vivenda amb tanta fe » (Pas, p. 14).
3. Frase feta calcada
acomiadar-se a la moda anglesa sembla un calc de despedir-se a la francesa que hauria passat per la censura hexagonal, perquè Cerdà se degué malfiar, amb prou raó, d’un filar a l’anglesa, calcat del francès, que li hagués vingut naturalment: « en Paulí no podia acomiadar-se a l’anglesa » (Pas, p. 253).
4. Uns pocs manlleus
24No se’ls pot assegurar com a estrictament cerdanians. En tot cas no formen pas part del fons acostumat septentrional, si bé han pogut tenir algun ús restringit en l’espai i el temps. Creiem que si Cerdà els ha emprats, és que els havia sentits, com tants altres castellanismes de locutors del Sud, però que, en uns moments determinats solament, li han resolt un problema lingüístic que se li plantejava.
Han pogut servir a evitar una repetició, i potser a donar més expressivitat com carcajada i no riallada : « temo que a darrere de mi s’obri la carcajada del seu riure » (Col., Callastres, p. 57).
Han permès resistir la francesada. Esgarrifos val més que frissons quan s’ignora calfreds o esgarrifances : « sento esgarrifos de fred que em sacsegen... » (Col, Callastres, p. 57).
Barbarismes sense barbaritat
25Alliberat de moltes de les reticències del locutor mitjà, l’escriptor, creador de móns, té certa propensió, per capir el seu univers i donar-lo a entendre, a fer-se creador de mots. Si ell no creu que respecte de la llengua hagi d’anar amb inhibició10, i si Déu i el lector ho volen potser arrelaran algunes de les troballes. Com que aqueixes invencions segueixen més les vies de la sensació i de l’emoció que no les de la raó, fan, de retop, participativa del procés creatiu la recerca de llur gènesi, encara que l’hàgim d’expressar amb el metallenguatge antipoètic de sempre.
1. Manlleus del francès, sense embuts
26Manlleus defensats teòricament i tot,
per la teoria del buit lexical, agreujat de mancança conceptual : « Cerqui un mot que correspongui a “frôler” m’adoni que no n’hi ha cap. Quina cosa tan greu ! Quina cosa tan reveladora d’un psiquisme col·lectiu » (CA, XIX, p. 214),
de la fonètica impressiva. En un passatge de Passos estrets per terres altes (p. 87), Cerdà afirma la superioritat impressiva del charmant francès sobre el xamós català. La posa en boca d’un dels seus personatges-narradors : « l’oncle Vicenç diria : és una dona “charmante”. És el seu mot preferit quan una presència femenina li fa efecte. Troba que el “charmant” francès correspon més que el nostre “xamós”.»
per la necessitat de la veu narradora : « Quina idea havia passat pel cap d’aquell senyor a fer una escala de pedra picada de Dorres [...] Li’n deia “perron”, però tothom l’anomenava el pedró de Pontallome » (Pass, p. 48),
o la del context francès : « sortir de la cambra sense assaltar, com diuen els militars “à la hussarde” » (Pas, p. 61).
És que el manlleu a seques, fet “a postes”, ens interessa més aquí, el manlleu normalitzat per l’autor, és a dir integrat a la seua llengua d’escriptura, encara que cap autoritat acadèmica no li recolzi el neologisme. Justificables, totes les troballes, per qualcuna de les bones raons del mateix autor més amunt esmentades.Afermir per afermar (< fr. affermir) : « la idea de consagrar-nos al cant català irà afermint-se » (CA, XVI, p. 190).
Contrapart per no caure en el contrapartida que sent massa el francès contrepartie : « l’ajuda major va dur-me-la Carles Bauby [...] demanant-me en contrapart d’assegurar-ne la crítica a La Tramontane » (CA, X, p. 120).
Costumària per acostumada recrea en català la parella francesa accoutumée /coutumière : « aquell goig no s’esbrava amb l’alegria costumària » (Col, El gall, p. 114).
Esmogut per commogut recorda ému : « hi havia hagut, en el nucli dels intel·lectuals refugiats aquí, qui s’havia esmogut del lloc esquifit que representava el català
a les revistes » (CA, XIV, p. 169).Interloquat és de més categoria que els quedar sorprès, bocabadat, amb un pam de nas, com el francès interloqué : « la reflexió del comerciant interloquat com si se trobés concernit en el retret, ell també » (Pas, p. 219).
Rodonitat més aviat que rodonesa, a causa del francès rotondité : « En Jordi va comprendre a l’ensec que en la rodonitat de l’hòstia els devots adoraven el sol » (Col, La cita, p. 25).
Siderat s’imposa com un superlatiu de molt sorprès a partir del francès sidéré : « estic siderat de veure com el joc es va bastint » (CA, XIII, p. 142).
I els lectors encara més en veure amb quina tranquil·litat Cerdà escriu allò que un hom diu en privat.Som li deu semblar a Cerdà més lògic que cim, de cara al francès sommet, encara que el català acadèmic evoqui més aviat un planer : « un punt extrem, on al som de la trajectòria... » (Pas, p. 40).
Subodorar per sospitar obeeix la mateixa recerca de categoria, o de distància humorística ja esmentada, que el francès posseeix amb la parella supposer / subodorer : « he hagut de comprendre el que era el sentiment de nacionalisme francès que em contaminava, [...] Això m’ajuda a subodorar a casa dels altres el que en fa part.» (CA, XIII, p. 162).
2. Maneigs morfològics
27Cerdà pren amb la morfologia acadèmica, gèneres i natures dels mots, unes llibertats que se li amotllen al pensament.
Immens bo i usat en femení no en porta la marca. Per hipercorrecció i per no caure en el calc morfològic del francès – com ens passa amb gran refet en granda – l’escriptor s’absté púdicament de marcar el gènere : « reposava, el cap cofat d’aquella bola lluminosa, aèria, nuvolosa, que feia de tot el seu cap una rosa espellida, una rosa te, immens, quasi tan gran com el coixí on reposava (Pas, p. 149).
Fantasma esdevé femení, com sembla normal per una forma evanescent, vagament blanquinosa : «la fantasma era falsa » (Pas, p. 176).
Folre també és femení per Cerdà, a causa del francès housse o de la seua pertinença a les labors femenines ? : « les folres d’un blanc esgrogueït » (Pas, p. 119).
3. Transgressió de prefixos i sufixos
• Absència de sufix
Barc s’eleva per damunt de les conteses entre barco i barca : « En Ramon gira la vela que torna el barc cap a la sorra » (Col, Callastres, p. 53).
Emplec menysprea el polèmic emplego, sense dignar-se a creure l’emprament : « Tota aquella farda troba el seu emplec » (Col, Callastres, p. 52).
• Prefixos i sufixos personalitzats
Afalagós, per Cerdà, deu ser més impressiu que falaguer : « Moll va encapçalar l’edició de La Set amb una presentació afalagosa. i va respectar el meu idioma (CA, XI, p. 123).
Aparellat, emplena el buit corresponent al francès partenaire, millor que el manlleu catalanitzat comú al Nord, partenari : « El meu pare feia la manilla amb el Kast com ho hauria fet amb qualsevol aparellat » (CA, XII, p. 136).
Colominosa, és un derivat de colom, creuat amb lluminosa, matisat d’ufana colomina ? : « la dona era lleugera, obedient... Era colominosa » (Pas, p. 273).
Conflictuós, com el precedent, també funciona en mot-maleta. L’arrel del mot evoca el conflicte, el sufix esgarria la imaginació cap a virtuós o delictuós’. « l’experiència, molt més conflictuosa i densa, de la solitut existencial » (CA, I, p. 7).
Enervolat té, respecte al lícit enervat, quelcom d’aeri que li treu patologia i li dóna fantasia : « el nostre món de poetes, enervolats i excitats per una presència crítica que sabíem sense indulgència » (CA, Epíleg, p. 240).
Contrapuntament per contrapunt afegeix la noció d’acció al fet de contrapuntar : « contrapuntaments, atracaments » (CA, XIII, p. 161) ; « Les bressoles, després de tibantors, de contrapuntaments, de divisions » (CA, XX, p. 225)
Desavagament seria una barreja de desànim i de desvagament ? : « Zac i Pau replegaven el seu desavagament cap a la tintura » (Pas, p. 49).
Emperatiu per emperadriu (Col, El gall de bosc, p. 102), fluctuent per fluctuant (Col, Callastres, p. 42), mesquinisme per mesquineria o mesquinesa (CA, XIII, p. 161), molestós més aviat que molest (CA, I, p. 17), nadiva hipercorrecció de nadiua (CA, I, p. 9) palesen la llibertat escriptural de Cerdà.
El verb encolobrar-se s’imposa per dir el moviment ondulatori d’ençà que el poeta el creà a posta per l’anguilejar de les « rutotes de Cerdanya »11: « l’anella dels corrons, la faixa dels anells, quan s’encolobren amb l’espinada » (Pas, p. 238).
Lluerter, derivat personal de lluert, expressa la rapidesa inquieta del rèptil : « Va trobar-se al carreri va trobar-s’hi lluerter. Va ésser el temps d’un ai » (Col, La cita, p. 15).
Rastrar, més sec, més professional que l’atestat rastrejar, correspon millor al context : « fer veure als quatre o cinc que la sabien i la rastraven que la llebre és un hom que l’ha hajada » (Col, El gall de bosc, p. 89).
Temorització sona com una teorització del temor : « no és cap retret de part meva, i no hi havia cap temorització de part seva » (CA, XI, p. 126).
De l’encreuament de vorer amb voraviu sembla eixit el voriu que en porta el doble rastre i en guarda el doble sentit: « ha marcat pel camí voriu » (Pas, p. 144).
4. Neologia jubilatòria
28Cerdà és capaç, de fer-se a mida, de per mesura que en té menester per tapar buits, els mots que li semblen més escaients.
L’acte fent és per ell, un artefacte que se substitueix a la natura, un “faisant office de” : « el mocador va esdevenir l’acte fent que feia oblidar l’apèndix desgraciat » (Pas, p. 144).
Aminyonar-se és “fer-se minyona” : « ... l’Agustineta s’ha fet gran. Aminy onada, demostra una traça igual, amb els gustos de sa mare » (Pas, p. 51).
Carterut ho era Joffre quan era jove capità, quarteruda l’àvia de l’Antoni Cayrol, és a dir “durs”, “rígids”, “encarcarats” ? : « carterut, però jove, cara rodona i riallera » (Col, El gall de bosc, p. 103) ; « l’àvia era una dona alta i quarteruda, encara que magrantina » (CA, I, p. 11).
Enquallar superposa encallar i quallar per expressar l’aturada absoluta del moviment ? : « elements percebuts [...] on la fenomenalització els enqualla » (CA, XII, p. 138).
Enrepteir se recorda d’empedreir del qual té el sentit agreujat de repte : « l’angoixa s’enrepteirà definitivament » (CA, XV, p. 176).
Entrefent és l’anar fent de la gent que sempre va feinejant : « algunes existències que l’entrefent del quotidià acaba per crear » (CA, XIII, p. 149) ; « els meus amics [...] entraven per obligació en el joc del meu entrefent » (CA, XIII, p. 154).
Expodir per apartar, repel·lir sembla carregar-se d’odi : « la més senzilla raó volia que s’expodessin l’una de l’altra » (Col, El paper de “maire”, p. 81).
Fut per canó, tros de canonada, s’inspira del fust de la columna i ve portat per l’affût del canó francès : « un cos buidat, obert i el fut d’una canonada destapat » (Pas, p. 117).
Defugint o ignorant tant la punaise francesa com la xinxeta catalana, Cerdà crea el pinçó elaborat segons els millors principis de la neologia per designar aquell objecte metàl·lic, que fixa tot punxant : « hi havia a la paret, una postal clavada amb un pincó » (Col, El gall de bosc, p. 103).
Qui té por d’ainat per massa occitanejant, i no se sent còmode amb l’espanyolejant primogènit, pot manllevar a Cerdà el seu prenat tan natural : « el caràcter alegre del vostre prenat » (Pas, p. 249).
29Moltes de les innovacions lingüístiques de Cerdà haurien desaparegut entre el manuscrit i la impressió si l’editorial francesa ubicada a Catalunya Nord “Le Chiendent”, editora del primer Col·locació de personatges en un jardí tancat, hagués tingut correctors catalans, si la Mata de Jonc, editora de Cant alt, i Columna, editorial de Passos estrets per terres altes i del segon Col·locació, no haguessin respectat escrupolosament la llengua d’un artista confirmat. S’haurien corregit algunes relliscades, però sí que s’haurien perdut autèntiques troballes, solucions de recanvi o innovacions lexicals. I sobretot, no hauria estat donat al lector el contacte amb un lèxic, per cert sota forta influència de les llengües veïnes, ara acatant-les, ara defugint-les, i al més sovint sucumbint-hi innocentment. Un lèxic en fusió, tractat com a primera matèria : la primera matèria, plàstica, manejable, manipulable, del mester d’escriptor.
DEBAT
30Lionel Richard – Par nature, une langue vit sur de la communication, sur des échanges, et ce qui se passe pour toutes, depuis qu’il existe des langues, c’est que, par ces échanges, elles se transforment. Mais ce processus historique étant reconnu, paradoxalement une langue ne peut subsister comme instrument de communication que fondée sur un minimum de conventions ou de règles. D’un còté, il faut donc accepter son évolution. D’un autre, il est indispensable de la préserver d’une déstructuration qui empêcherait ses utilisateurs de se comprendre, et ruinerait finalement sa fonction. Sous cet angle-là, j’ai trouvé suggestive l’attention que vous avez portée aux coquilles et incorrections laissées dans les éditions barcelonaises des œuvres de Jordi Pere Cerdà. Vu les conventions syntaxiques, lexicales, qui garantissent le maintien d’un catalan relativement correct, il serait normal que les éditeurs de Barcelone suppriment les fautes manifestes dans le texte que leur propose Jordi Pere Cerdà. Si ce travail n’a pas été assuré, c’est pour une raison au moins, je crois : confiance a été accordée à l’auteur en pensant qu’il se servait de régionalismes, d’un catalan propre au Roussillon. Souvent, le constat est le même, en France, pour des livres écrits par des Belges, des Canadiens ou des Suisses : leurs incorrections de langue ont peut-être été repérées, mais elles n’ont pas été corrigées parce qu’elles ont été considérées, à tort, comme des particularismes.
31Miquela Valls – Columna a réédité Col·locació, et les quelques modifications lexicales apportées ne se justifient pas non plus. Il y a des correcteurs chez Columna et chez Curial, mais on y respecte la variante linguistique et surtout l’auteur, le grand écrivain reconnu.
Bibliographie
BIBLIOGRAFIA
Alcover, Antoni Ma i Francesc de B. Moll, Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca, Moll, 1968
Botet, Renat, Vocabulari rossellonès, Perpinyà, Trabucaire, 1997
Cerdà, Jordi Pere, Cant alt, Barcelona, Curial, 1988 (La mata de jonc)
Cerdà, Jordi Pere, Col·locació de personatges en un jardí tancat. Perpinyà, Chiendent-CeDACC, 1984. Edició d’on són tretes les citacions del present article
Cerdà, Jordi Pere, Col·locació de personatges en un jardí tancat, Barcelona, Columna, 1993
Cerdà, Jordi Pere, Contalles de Cerdanya, Perpinyà, Sant Joan i Barres, 1977
Cerdà, Jordi Pere, Passos estrets per terres altes, Barcelona, Columna, 1998
Cerdà, Jordi Pere, Obra poètica, Barcelona, Barcino, 1966 (Tramuntana)
Verdaguer, Pere, « Introducció » a Jordi Pere Cerdà, Obra poètica, Barcelona, Barcino, 1993, p. 5- 61 (Tramuntana)
Notes de bas de page
1 « El toro Colom », Contalles de Cerdanya, p. 47
2 « Hi ha foc ! Obrí la finestra de nou, i estirant el cap dins la guillotina de la nit, veié amunt, la resplendor de l’incendi. – Mecatxi, són els espanyols ! » (« L’incendi », Col·locació..., p. 62)
3 Vídeomemòria, CeDACC
4 Cant alt, I, p. 14
5 « Callastres », Col·locació..., p. 49
6 « Callastres », Col·locació..., p. 41
7 « El paper de "maire" », Col·locació..., p. 71.
8 « La madama del director dels impostos que tothom anomenava [...] la Madama de les Indirectes », Passos..., p. 22.
9 CA, XIX, p. 214.
10 « Haurem fet un gran pas per a entendre’ns i conviure, si acordem que els problemes de la "normalitat" de la llengua, les Normes, tal com les vivim els catalans, són només una marfuga històrica agreujada pels esdeveniments polítics que ens emmarquen [...] Si no es prepara els esprits a un procés de convergència que ha de compondre dos corrents, l’un d’obertura a les formes genuïnes populars; l’altre de recaptament de les riqueses exteriors una integració unitària, pensada i réflexiva, si no es prepara els esprits catalans a aqueix respecte de l’altre, falsegen el procès d’aproximació tan ben començat pel Diccionari català-valencià-balear en un país que ha inventat la inquisició, i l’ha viscuda set-cents anys diàriament, els esperits ja estan conformitzats amb qualsevol terror, ja no se n’adonen fins al punt que, si venia a faltar-los-el, ells inventoriarien unes normes convenients per emplenar el buit de la seva llibertat » (Cant alt, IX, p. 124-125)...
11 « Rutes », La guatlla i la garba, 1951
Auteur
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009