Les contalles de Cerdanya de Jordi Pere Cerdà
tradició, escriptura i llengua
Les Contalles de Cerdanya dans la tradition catalane des recueils de contes populaires
p. 17-30
Résumés
En la comunicació em proposo tres objectius enllaçats : a) establir succintament les característiques de la tradició de la replega de les rondalles de la literatura oral catalana des de les Contarelles (1885) d’Antoni M. Alcover fins al 1961, data de l’aparició de les Contalles de Cerdanya a l’editorial Barcino de Barcelona, b) situar les Contalles de Cerdanya dins d’aquesta tradició, i c) analitzar les particularitats lingüístiques – més concretament les dialectals – d’aquesta obra d’Antoni Cayrol en el context de la literatura rondallística catalana.
Dans cette communication, on se propose trois objectifs, liés entre aux : a) définir rapidement les caractéristiques de la tradition de collecte de contes de littérature orale catalane depuis les Contarelles (1885) d’Antoni M. Alcover jusqu’à 1961, date de la parution des Contalles de Cerdanya, aux éditions barcelonaises Barcino. b) situer les Contalles dans cette tradition, c) analyser les particularités linguistiques, et particulièrement dialectales, de cette œuvre de Jordi Pere Cerdà dans le contexte de la littérature orale catalane.
Dins aquesta comunicacion, nos prepausam tres objectius entreligats : a) definir brèvament las caracteristicas de la tradicion de recuèlh de las contaralhas de la literatura orala catalana dempuèi las Contarelles (1885) d’Antoni M. Alcover fins al 1961, data de publicacion de las Contalles de Cerdanya, a l’ostal d’edicion Barcino de Barcelona, b) situar las Contalles dins aquesta tradicion, c) analizar las particularitats lingüisticas, e especialament dialectalas, d’aquesta òbra de Jordi Pere Cerdà dins lo contèxte de la literatura orala catalana.
Texte intégral
1Les Contalles de Cerdanya de Jordi Pere Cerdà (el pseudònim d’Antoni Cayrol) no han estat gaire ateses pels estudiosos de la rondallística de la tradició moderna que ens ve de mitjan segle XIX i que inicià Manuel Milà i Fontanals dins la Renaixença. Per altra banda, l’estudi dels textos rondallístics de Cayrol és ben interessant des del punt de vista literari perquè, en contrast amb les altres experiències de replega rondallística, les de Jordi Pere Cerdà s’han de situar entre les que estan més elaborades literàriament: no són un simple recull de la tradició oral amb els retocs imprescindibles per a donar-li la faiçó necessària que demana la llengua escrita. I a més se situen en l’època postfabriana i en la intenció d’elaborar una llengua literària general, no dialectal, però arrelada a la llengua del país, sense renunciar, doncs, a l’origen geogràfic concret. Finalment, l’estudi de la llengua de les Contalles de Cerdanya mereix la nostra atenció filològica i lingüística.
La tradició de replega de rondalles
2El 1961, a la col·lecció « Tramuntana », iniciada a Perpinyà per Carles Bauby i després represa per l’editorial Barcino, dirigida per Josep M. de Casacuberta, aparegueren les Contalles de Cerdanya. No tingué reedicions fins al cap de setze anys, que aparegué a Perpinyà a la col·lecció « Sant Joan i barres ». Ara feliçment en tenim una altra edició, apareguda al mateix moment del col·loqui fet a la Cerdanya a Jordi Pere Cerdà, que estic segur que contribuirà a la seva difusió entre els lectors, com també a l’estudi que mereix.
3La replega de les rondalles populars catalanes de transmissió oral s’inicia, com dèiem, amb Manuel Milà i Fontanals, el 18531. Al final del segle XIX i al primer quart del XX hi ha una replega rondallística de molt gruix, amb varietat d’estils i intencions. Hi contribueixen Francesc Pelai Briz, Francesc Maspons i Labrós (Lo rondallaire, 1871-1885) i Maria de Bell-lloch (Llegendas catalanas, 1881), entre els autors de la Catalunya del sud. Els estudiosos de la tradició popular han destacat la col·lecció de Pau Bertran i Bros, El rondallari català, que aparegué el 1909, encara que s’elaborà força abans: és assenyalada com la primera amb un caràcter modern pel que fa al rigor de la transcripció en relació amb la tradició oral. Són rondalles de la Catalunya central, sobretot l’oriental2. Ben conegudes, per la personalitat de l’autor, són les de Jacint Verdaguer (Rondalles, 1905), que n’inclou cinc procedents del Vallespir.
4A Mallorca hi ha, del darrer quart del XIX, les « rondaies » d’Antoni M. Alcover, que començaren a aparèixer en forma de llibre el 1885 amb el títol Corltarelles d’En Jordi des Racó. El recull d’Alcover s’anà ampliant fins a resultar un conjunt extensíssim i d’un enorme valor folklòric i lingüístic. Les ha estudiades i les ha publicades críticament Josep A. Grimalt en els darrers anys. El marcat caràcter dialectal és un dels trets destacables de les rondalles alcoverianes, com també la intenció de fer una literatura moralitzant. També a les Illes hi ha les replegues de l’Arxiduc Lluís Salvador i les d’Andreu Ferrer i Ginard (Rondaies de Menorca, 1914). La replega a Eivissa és més tardana, però no per això de menys valor: ens referim a les Rondaies eivissenques de Joan Castelló i Guasch, publicades el 1952 a l’editorial Moll de Palma de Mallorca, també d’un gran interès lingüístic, com les d’Alcover o les de Ferrer i Ginard.
5A la Catalunya estricta continuà la tradició Joan Amades, a qui, però, se li ha retret el poc rigor des del punt de vista etnogràfic. Cal dir que són unes rondalles d’una enorme circulació, en particular en els àmbits pedagògics, i amb múltiples edicions. Valeri Serra i Boldú, del Pla d’Urgell, publicà un aplec de rondalles el 1922. Serra i Boldú té cura d’anotar la procedència de la història (la major part són de Bellpuig, i d’altres poblacions del pla lleidatà com Balaguer, Linyola, Bellvís) ; ara : la llengua hi és molt anivellada, com en el cas de Joan Amades, de manera que no s’hi traslluu a penes la procedència geogràfica – hi he detectat, però, el mot corder – i cal dir que n’inclou dues de procedència mallorquina, també tractades amb el mateix llenguatge, extremament assimilat a la varietat central. Per altra banda no hi ha una intenció estilística; l’interès se centra en la història que s’hi explica.
6Cal no oblidar la replega de Pasqual Scanu, les Rondalles alguereses, que publicà a Barcelona l’editor Rafael Dalmau el 1985. És una antologia rondallística majoritàriament d’altres autors i amb textos força antics, com els de Pier Enea Guarnerio de 1885. La llengua hi és molt marcada dialectalment.
7A la Catalunya Nord, Esteve Caseponce arreplegà els Contes vallespirencs (que aparegueren el 1907 en volum), d’un marcat caràcter moralitzant i lingüísticament molt dialectal. I al País Valencià el gran rondallista és Enric Valor, que inicià la publicació de relats d’aquest gènere el 1950. Foren arreplegades totes les seves rondalles en dos volums titulats Obra literària completa, València, 1975. S’hi observa una important elaboració de l’escriptura, i l’autor les presenta com a obra literària narrativa ; però s’hi identifica sempre la població d’on procedeixen i la llengua deixa veure aquest origen sense separar-se de la intenció de fer llengua normativa (amb propostes noves de gran interès).
8Malgrat la importància de la rondallística catalana, que ací he resumit molt breument, desconec una visió de conjunt que ens situï les obres en el seu moment i ens n’indiqui les intencions, els destinataris i la mena d’elaboració literària. L’obra de Ramona Violant Ribera La rondalla i la llegenda, un estudi imprescindible, només parla de la Catalunya central; res hi és dit ni referenciat de la Catalunya Nord, del País Valencià o de les Illes.
9En relació amb el desenvolupament de les replegues de rondalles d’origen oral, podríem establir tres etapes. La primera comprendria el període de 1850 al 1920, aproximadament, en què l’escriptura es caracteritza per un to molt dialectalitzant. A partir del 1920 i fins a mitjan segle, els folkloristes oferirien unes versions molt anivellades lingüísticament i d’acord amb una lectura restrictiva de la normativa fabriana. En tercer lloc, en l’etapa posterior a la Guerra Civil espanyola, trobaríem obres rondallístiques força elaborades literàriament, amb una llengua que no renuncia a les marques lingüístiques de procedència, amb la incorporació de mots que algú podria considerar dialectals en un sentit restringit: ací l’escriptor no vol renunciar al vocabulari que considera genuí malgrat que sigui restringit geogràficament. Podríem dir que aquesta darrera etapa desenvolupa la idea fabriana de la col·laboració de totes les contrades en la construcció d’una llengua literària comuna, potser aplicant la idea d’una manera generosa i poc restrictiva. Les Contalles de Cerdà se situen en aquesta tercera etapa.
10És reconegut que les Contalles de Cerdanya de Jordi Pere Cerdà foren una resposta a la crida d’Albert Manent als escriptors de Catalunya Nord a fer prosa. Aparegueren el 1961 i després se n’han fet dues reedicions: l’editada a Perpinyà el 1977 dins la col·lecció « Sant Joan i barres », també amb el títol de Contalles de Cerdanya, i l’editada a la casa Trabucaire, que té seu a Canet de Rosselló, el 2001, amb el títol de La dona d’aigua de Lanós – que s’incorpora a l’aplec del 1961 – i el subtítol Contalles de Cerdanya. En aquesta darrera edició hi ha també un valuós « advertiment » del mateix Jordi Pere Cerdà en què ens informa de la procedència de les històries. Val a dir que no he detectat canvis en aquesta darrera edició en relació amb les anteriors, llevat de la correcció d’errors tipogràfics, de manera que cal veure-la com una reedició de les anteriors, deixant de banda, és clar, la incorporació de « La dona d’aigua de Lanós ». En relació amb la motivació de Cerdà a escriure les Contalles, a Cant alt (p. 166), ens diu que el 1960, quan va anar a viure a Perpinyà :
Vaig aprofitar les hores solitàries per començar a escriure les Contalles. Escriure prosa era una experiència nova, sense cap relació amb la rajada de la poesia, diferent en absolut del manejament d’un diàleg teatral. Només eren dos autors rossellonesos que fins a aquells moments s’hi havien arriscat, amb traça, Caseponce en els Contes vallespirencs i Josep-Sebastià Pons en el Llibre de les set sivelles.
11Jordi Pere Cerdà ens exposa de manera clara la motivació a escriure les Contalles, que segueixen la dedicació a la recerca del cançoner popular3 :
La recerca de tradició oral, que vaig imposar-me, corresponia, ella també, a una necessitat intel·lectual. Havia d’autentificar als ulls del públic, i en particular el que em vorejava de més a prop, els intel·lectuals d’idees avançades del sendemà de la guerra, havia de demostrar la part viva, rica
– activa en el sentit de provocació moral – que demorava amagada a sota l’actualitat social, econòmica i política. / Va ser com si emprengués de trencar la massa de gel que cobreix les nostres rieres, al mes de gener, per trobar el fil viu de l’aigua pura, tan pura que sembla calenta de vida. Vaig arreplegar cançons i vaig arreplegar cassos, és el mot usat per les meves dictaires (p. 10).
12A això segueix ůn recordatori de la replega de la tradició en altres contrades :
Llavors que en la quasi totalitat de les comarques es trobaren a començament del passat segle, devots de la cultura o de la llengua, sinó de la vida social, per recollir els testimoniatges de la riquesa popular oral, aquest caire d’activitat va quedar aquí quasi sense servidor (p. 10).
13I es lamenta de la trigança a fer aquesta replega; en particular en relació amb l’època d’Antoni M. Alcover a Mallorca, cosa que representa que « allò que he recollit estava quasi sempre tan reduït que el canemàs tan sols, i encara, em podia servir. » (p. 10). I Cerdà confessa que les contalles parteixen del record d’unes poques frases de l’àvia (Maria Clerc-Peix), quan era infant. El punt de partida, doncs, sembla ser un record prim; consegüentment, l’elaboració escrita en aquest cas haurà de ser una feina de gruix.
L’escriptura rondallística com a elaboració literària
14El grau d’elaboració literària, és a dir el treball d’escriptura, sempre és difícil d’escatir en el gènere rondallístic, especialment perquè només tenim el text imprès i no podem recuperar la forma que es presentà a l’orella de l’escriptor; sabem també que els records es modifiquen amb el pas del temps.
15Tampoc la font oral hi és transformada en escriptura de la mateixa manera. J. P. Cerdà confessa l’evident elaboració literària operada sobre la tradició oral i alhora incideix en el tema de Tautoria del text escrit :
(...) no provo de fer meu el que no em pertany, la part més original d’aquestes obretes és seu pròpiament. La veu oral ho ha dut fins a mi, quasi a punt de perdre’s, i amb una formulació massa esquifida, per transcriure-la tal qual; mes l’esperit n’és respectat en propi. Sóc massa amant de tot el que és nostre, sobretot venint del poble, per amagar o bescanviar les parts respectives de cada u. (p 11)
16Si bé tota la rondallística escrita presenta inevitablement una elaboració literària, també podem dir que Tautoria de l’escriptor és present de maneres ben diferents segons els casos: la personalitat, l’estil, les intencions estètiques i ideològiques varien notablement. Cada autor fa la seva aportació personal a la replega de la rondalla, en cap cas es tracta d’un text purament oral – un etnotext. El cas de Jordi Pere Cerdà sembla situar-se més a prop del d’Enric Valor que, per exemple, del de Bertran i Bros o del d’Amades. Una simple lectura de l’obra de Cerdà ens fa veure de seguida que es tracta d’una elaboració acurada, amb intenció de fer literatura, amb intenció d’estil.
17Valguin per a provar això unes observacions de « Els tres germans i la filla del rei » a la manera de l’anàlisi estilística jakobsoniana. El nombre tres amara tot el text i passa de ser un tòpic de la tradició oral anònima a un component de l’estil de l’escriptor, i en múltiples facetes de forma i de contingut. En el títol ja comencem amb el tres : « Els tres germans i... ». Per a casar la filla el rei idea tres proves. La primera prova és la de llaurar un camp de tres jornals. La crida es fa per « planes, valls i muntanyes ». Per anar a cercar els pretendents la família reial compra tres equins diferents : « un cavall per al rei, una mula per a la reina i un ase per a la princesa ». I tot seguit es van succeint esquemes ternaris, de vegades purament descriptius, com els següents : « enflocats, ensellats i esquellats [els equins] feren la volta als pobles » (p. 38) ; « Fadrins, concos i vidus, no en faltà cap a veure’ls (...) » (p. 38) ; « Havent vist ciutats, pobles i veïnats sense trobar vassall (...) » (p. 38). Apareixen en escena els tres fills del pagès : « Ells no havien vist mai altra cosa que vaques, eugues i ovelles, i tots tres en quedaren enamorats ». La reina els aconsella que s’emportin per a la prova, dins d’un sarró, « gra, pa i mel » (p. 38). Es posa en marxa la prova per al primer fill del pagès : tres animals se li presenten: un porc, un tiró i una mosca ; cadascun té una sobrenom descriptiu diferent: el porc és « el senyor del greix », el tiró « el tortalembut», la mosca « l’escrutinyaire » (p. 39). Quan arriba l’hora de la prova de llaurar un camp : « L’hereu va agafar l’arada, l’agulló i les tirandes. Com que no era manc, ni tort, ni coix, a llaurar terra (...) » (p. 40). I per al tercer dels germans, el porc és « el musellut », « el botifarrut » i « el cuatort» dins la mateixa sèrie dialogal (p. 42); el tiró és « el dos-i-tres-fan-cinc »,« el de l’ull rodó » i « el fart de naps » (p. 43), la mosca « la rondinaire », « l’ennegrida » i « la voladora » (p. 43).
18És clar que hi ha altres estructures estilístiques, com la binària, que no passen desapercebudes : « Si l’hereu era fort i tanyut, el segon era esvelt i voluntari » (p. 41). En el diàlegs amb els tres animals que s’estableix amb el segon fill, el narrador dóna un parell de substantius referencials descriptius per a cada animal : el porc és « el ventrepanxut »i « el panxacontent » ; el tiró « el bellugacul » i « el pesuc »4; la mosca « la potapeluda » i « la viudeta » (p. 41).
19Podem afegir-hi, malgrat que algú pugui pensar que és forçar la cosa, que no és atzarós que en la prova darrera hi hagi dos múltiples de 3 : 12 minyones i presentades amb 6 trets idèntics, en què el pretendent ha de descobrir qui és la princesa : « Li presentaren dotze minyones cobertes d’un vel, pariones de vestit, de cos, d’alçada, de cintura, de cames i de calçat » (p. 45).
20Per altra banda, els esquemes mètrics, les rimes internes i les al·literacions hi tenen també una presència remarcable. No són pas sense elaboració conscient que s’escriuen els fragments següents : « El rei, del cas, n’estava content ; la reina, molt ressentida; i la nena, no ho sabem » (p. 37). Assenyalem també les frases següents, amb intervenció de la rima : « – Tinc pa. Encara no sé si menester em farà » (p. 41) ; « – No tindries pas un llepissó de mel dins el sarró ? » (p. 41) ; « Aquí tens la meva filla, que en aquest país trobar cavaller més valent no es podia » (p. 45). Algú pensarà que tot plegat és una mostra de l’ofici de poeta, que ja exercia de temps ; però també hi veiem una presència clara de la diguem-ne poètica de la rondallística. Però no podem anar més enllà en aquestes suposicions – ens manquen molts estudis sobre aquesta temàtica direm només que l’elaboració de J. P. Cerdà és marcadament poètica (repetim que en el sentit que Roman Jakobson dóna a la funció poètica), d’elaboració literària, de creació, que se separa de manera evident de la forma oral – malgrat que podem acceptar perfectament que aquests elements ja fossin present en una imaginable versió oral – i sense la intenció “científica” dels folkloristes més “purs”, que defugirien de fer “literatura”.
Llengua literària i arrelament
21La llengua escrita que practica Jordi Pere Cerdà mereixeria un estudi detallat, que no s’ha fet que jo sàpiga. I caldria confrontar-la amb la ideologia lingüística explicitada per ell mateix o que es dedueixi de la seva col·locació dins els espais socials i culturals de la Catalunya Nord.
22En primer lloc cal esmentar la preocupació de J. P. Cerdà per les solucions lingüístiques escrites. És reveladorg la lectura que fa Cerdà del pròleg de Francesc de Borja Moll a l’obra de teatre La set de la terra. Si Moll havia dit, referint-se a la Cerdanya, que « conserva una munió d’aspectes típics i poblets plens de tot el primitivisme que puguin desitjar el poeta tossudament bucòlic i el filòleg més devot de la impuresa dialectal » (p. 7), Cerdà, anys després, dirà que « Moll va encapçalar l’edició de La set amb una presentació afalagosa, i va respectar el meu idioma amb una consciència i un gran respecte, encara que indiqués en el pròleg que no era responsable « d’un poeta més tossudament devot de la impuresa dialectal » (Cant alt, p. 124). Podríem veure-ho com un indici de les relacions, que coneixem ben poc, entre el magma de la llengua de circulació oral i la llengua de l’escriptura, entre la ideologia i l’escriure, amb les actituds i les percepcions que van configurant en cada moment unes relacions variades i complexes. I també és pertinent de recollir un altre retall del pròleg de Moll del 1956 igualment en relació amb el català dels cerdans de França : « té un regust tot especial, tot pintoresc dins de la seva mescladissa, i – val a dir-ho – tot sorprenent, en molts aspectes, com a conservador de trets catalaníssims, sovint desapareguts de les comarques catalanes del sud » (p. 8).
23Resseguim les reflexions de Cerdà sobre la llengua a Cant alt. Cerdà diu en relació amb el teatre :
És veritat que la llarga obediència del teatre representat, que he experimentat vint anys seguits, m’ha fet una regla d’or de no tallar-me mai del parlar, de l’accent, de la morfologia, de l’expressió del meu públic. Però el crític que voldria estudiar el meu text hauria a bastament de constatar com, tot al llarg del meu escrit i de manera de més en més precisa, provi de fer un treball de dinamització de la llengua, d’enriquiment verbal, de musculatura catalana de la frase. [...] Tracti de les diferències de visió del fet “parlar català” segons el lloc geogràfic, el lloc històric on ens trobem (cada u ben separadament sol), segons el lloc, “en el temps” de la nostra conscienciació cultural catalana. Haurem fet un gran pas per entendre’ns i conviure, si acordem que els problemes de la “normalitat” de la llengua, les Normes, tal com les vivim els catalans, són només una marfuga històrica agreujada pels esdeveniments polítics que ens emmarquen. És una marfuga que passem voluntàriament, com una vacuna que ens apar necessària, suposa de la part de tots els catalans, qualsevol que sigui el lloc on es troben, un mateix esforç d’apropar-se als altres, d’obrir-se a una voluntat de comprensió d’un conjunt, que la història viscuda ha deixat sense acabar de complir. Si no es prepara els esperits a un procés de convergència que ha de compondre dos corrents, l’un d’obertura a les formes genuïnes populars; l’altre, de recaptament de les riqueses exteriors vers una integració unitària, pensada i reflexiva, si no es prepara els esperits catalans a aqueix respecte de l’altre, falsegem el procés d’aproximació tan ben començat pel Diccionari català-valencià-balear (ídem, p. 124).
24Ara, aquesta idea, tan fabriana, no té la recepció desitjada, com el mateix Jordi Pere Cerdà ens fa saber en relació amb la llengua de l’escena :
La reducció a quatre papers femenins de l’última obra no és sinó l’obligació portada per la falta d’actors disponibles, d’actors parlant amb una fonètica acceptable, i encara! Una de les protagonistes que va saber interpretar el seu paper amb una sensibilitat de gran actriu va haver d’aprendre el seu text síl·laba per síl·laba. D’això a Barcelona en van dir rossellonès amb molt bona voluntat, i a Perpinyà un amic meu, ple de zel, ho va estigmatitzar, en un diari, de volapuck, cosa que va contribuir a arrestar les representacions que estaven previstes seguidament (Cant alt, ps. 129-130).
25I van en la mateixa direcció, els mots següents :
Per a mi, judiqui que fins ara Barcelona ha sentit la catalanitat com l’extensió, a l’àrea catalanoparlant, de la mena d’electivitat superior que una capital representa. Ningú pot negar, a l’hora en què els estudis econòmics han mostrat la incidència que la concentració de població té un espai geogràfic, que es tracta d’una llei natural d’irradiació al volt d’un punt central; ara, m’apar que si els barcelonins s’acontenten amb una llei objectiva, encara que se li posin colors de groc i vermell, passem llavors a tocar de la reflexió per on ha de passar la població catalana per atènyer un nivell superior que la sensibilitzi vers pertinences comunes. Si no, tota actitud de força, arrossega un comportament agressiu, que fa aparèixer un dia o altre una actitud de defensa (Cant alt, p. 163).
26Aquest avís del perill del predomini del català barceloní5 com a únic parlar vàlid és de fet la postura fabriana d’invitar els diferents espais dialectals a fer l’operació que ell féu per al central. Crec que podem admetre aquesta coincidència ideològica ; Cerdà mira, em sembla, cap al mateix objectiu de Fabra : « Fabra sempre es va preocupar que les solucions ortogràfiques no entressin en contradicció amb les diverses pronunciacions, considerava viable l’acceptació de variants morfològiques en la llengua literària, remarcava la seva adequació a tots els dialectes i insistia en el fet que una feina de codificació com la que ell havia emprès amb el català oriental havia de donar resultats pràcticament equivalents a partir d’un altre dialecte »6.
27Tot plegat : en Jordi Pere Cerdà hi ha un plantejar-se la qüestió de la llengua, de la llengua escrita més concretament, i una actuació pràctica que ofereix solucions. No entrarem a valorar-les, aquestes solucions, sinó que només n’indicarem uns casos concrets que poden servir de mostra d’una pràctica lingüística literària d’un temps i d’un país.
28Jordi Pere Cerdà, a les Contalles, fa servir ací i allà el que podem anomenar geosinònims. Sabem que la Cerdanya és una comarca que mira cap a diferents bandes, lingüísticament poc uniforme segons els esquemes dialectals habituals, com ho prova que en la llengua parlada conviuen gos i ca. En « La dona lloba » llegim aquest encanteri : « Raça de gossos, / raça de ca, / Fes que llop torni, / llop llobarràs » (p. 140). Gos i ca són sinònims, normatius tots dos. En canvi es troba en la mateixa contalla tant el pastre (un occitanisme) no normatiu com el pastor, mots que conviuen també en el territori del dialecte septentrional. Però, a pesar del que es pugui deduir d’aquest darrer exemple, la llengua no és pas contundentment dialectal. Valdria una simple comparació, per exemple, amb Caseponce (i no cal dir, amb Saisset). De manera que hi ha una voluntat expressa de transcendir la llengua parlada dialectal sense, però, renunciar a l’arrelament lingüístic, podríem dir també que es tracta de superar el folklorisme per a fer literatura en un sentit culte del terme.
29Per altra banda, J.P. Cerdà adopta unes solucions literàries de viabilitat general, a més de ser naturals en el dialecte septentrional per haver-les conservades enfront d’altres territoris en què ha desaparegut de la llengua parlada. Ací podem connectar amb la idea de Moll : el parlar cerdà és « conservador de trets catalaníssims, sovint desapareguts de les comarques catalanes del sud ».
30El cas de clavillar (geosinònim de turmell) que apareix en les Contalles mostra la procedència geogràfica del text, dins dels recursos normatius – ja apareix al Diccionari de Fabra –, essent una forma de la zona pirinenca central (l’Alcover-Moll la localitza a Camprodon, la Cerdanya i al Pallars). Un altre exemple és la forma enforatar, que ha donat en el català central entaforar, per metàtesi. Aquella forma se’ns presenta, a tots els parlants, com una formació transparent, connectada directament amb l’arrel que l’origina, forat, mot que és general, de totes les varietats de la llengua. La preferència fabriana per entaforar, tot i que també recull enforatar, s’explica pel major domini del central, no pas per raons històriques7.
31Aquests mots geolingüísticament restringits, que remeten el text a un territori geogràfic concret, tot i que puguin estar recollits en els grans diccionaris, com el Diccionari català-valencià-balear, de vegades no tenen una exemplificació literària en aquests mateixos diccionaris. Tots sabem que l’ús literari (i les rondalles són literatura) dóna als mots de procedència típicament parlada una mena de categoria superior, quan hi ha raons perquè sigui així. Tot plegat, la doctrina fabriana que convidava els escriptors a posar a prova les solucions lingüístiques que creguessin convenients alhora que considerava que un bon escriptor, en fer servir un mot, el projectava a un prestigi que abans no tenia.
32Il·lustraré aquesta qüestió amb el mot canaula ‘collar de fusta, compost d’una sola peça doblegada que es trava pels extrems amb una clavilla i serveix per estacar els bous a la menjadora’ (Alcover-Moll). El mateix diccionari d’Alcover i Moll ens dóna l’extensió geogràfica del mot : Ribagorça, Pallars, Puigcerdà. Coromines, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, ens diu que és un mot sobretot de la Val d’Aran, però que també es troba des de Benasc fins a Cerdanya8 (vol. II, p. 496). Però cap d’aquests dos diccionaris no tenen recollit l’ús literari, l’ús escrit. Doncs bé, si fem atenció a l’obra de Jordi Pere Cerdà en tindrem un exemple literari. Al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans no apareix, i aquí hem de dir que això potser és lògic essent una peça tan particular de cabal lèxic català, que surt de l’espai de la llengua general ; però també podríem explicar-ne l’absència per la desconeixença de l’ús literari.
33Ara, algun mot, també especialitzat, ha tingut més sort, perquè ha estat recollit als grans diccionaris amb la citació de Jordi Pere Cerdà. És el cas de anoll, -a “vedell, vedella d’un a dos anys”. El mot és un derivat d’any i en tenim documentació des de l’Aragó fins al Conflent. La citació de « La dona lloba » és l’única citació que aquests diccionaris recullen : « els robaven les ovelles dels ramats, els mataven les braves i les anolles dins les estables » (p. 86). Doncs aquest mot sí que ha estat recollit al Diccionari de l’IEC (anoll m. Vedell que té entre un any i dos anys. // Poltre que té de quinze a divuit mesos). Ha tingut, doncs, més fortuna lexicogràfica, tot i que no té una extensió gaire diferent a l’anterior, encara que també es podria al·legar, a favor d’aquest, que es refereix a un concepte més general, no tan restringit com l’altre.
Tòpics de la cultura popular
34« La dona lloba » és una contalla diguem-ne inventada, a diferència de les altres. A l’Advertiment de l’edició del 2001 diu l’autor que « es pot comptar com una obra de pura imaginació, [malgrat] el dit que a Fontpedrosa una dona s’havia tornat lloba » (ps. 10-11).
35Com és sabut, el Pirineu és terra de llops, de fet com totes les contrades de bosc. El llop ara ha desaparegut, però fins no fa gaire era un animal molt present en la vida rural. Hi ha un gavadal de rondalles i històries de llops, pertot. Albert Manent ha publicat recentment un llibre sobre la tradició relacionada amb el llop al Camp de Tarragona9. A la Cerdanya i en general a les comarques pirinenques hi ha de segur un fons mitològic, rondallístic i anecdòtic relacionar amb el llop. Carles Bosch de la Trinxeria parla dels terribles danys que podien causar els llops als corrals10, les caceres de llops i com els passejaven empalats pels masos en recerca de recompenses i d’incentius adreçats a l’extermini de l’espècie. « La dona lloba » podem considerar-la com una continuació d’aquesta cultura oral, que reviu, en una formulació narrativa nova, en la contalla de Jordi Pere Cerdà.
36Recordem-ne l’argument. Hi ha un home molt ric, de mal geni, que tracta molt malament la seva gent. Aquest home té al seu servei un pastor vell que, un dia, perd una ovella. L’amo el castiga i fa que la vagi a buscar, però la troba ja mig menjada pel llop i li ho fa saber a l’amo. El ric el castiga a garrotades fins que arriba a fer-li ferides mortals. Aquest pastor té per única descendència una filla jove i bonica i el pare, perquè es vengi, proporciona a la filla un encanteri que consisteix a poder-se transformar, fent servir tres pèls de llop, en un vertader llop. La noia es transforma en lloba i així venja el pare fent destrosses entre els ramats de l’home ric. El ric té un fill jove i li encomana de cercar i eliminar la causa de les destrosses i un dia aconsegueix ferir la bèstia. La segueix fins al cau amb el rastre de sang que va deixant i quan és al cau troba una bella noia adormida « esclatant de nuesa, de llum i de beutat » (p. 88) amb tres gotetes de sang al clavillar. A aquesta trobada segueix l’enamorament i altres trobades apassionades, i la noia queda embarassada. L’una i l’altre arriben a sospitar qui són realment. La noia descobreix que és el fill de l’amo, pensa de matar-lo per venjar el pare, però no ho fa; el noi descobreix que les absències nocturnes de l’amada coincideixen amb les destrosses als ramats. El noi, sabent que la lloba és l’amada, no pot aturar que un dia que la troben uns altres homes manats pel pare sigui ferida al ventre ; llavors el fill del ric, desesperat, mata el pare d’una ganivetada i es llança a abraçar la lloba. Finalment ella li diu que li tregui els tres pèls i així es transforma en la noia que era mentre deslliura el nen que duia a les entranyes. La cloenda: tots tres van viure feliços i de l’amo dolent mai més se’n parlà.
37Malgrat que la contalla sigui diguem-ne d’autor, conté força elements de la cultura popular. El tòpic dels tres pèls té una tradició ben arrelada. Llegim a l’Enciclopèdia de la fantasia popular catalana (p. 557) que una forma antiga de fer un tracte consistia a arrencar-se tres pèls de la barba i posar-los a la cera del segell que tancava el document. En les rondalles és freqüent trobar que un animal doni a un jove un pèl seu com a recurs màgic per convertir-se en animal. Hi ha diverses rondalles en què apareixen pèls màgics : « Els tres pèls del diable », entre moltes d’altres11.
38Un altre tòpic és el de les tres marques de sang. En la contalla de Cerdà, quan el jove troba la noia adormida s’adona que « al clavillar de la dormidora brillantejaven tres perles de sang » (p. 88) i al final, quan la lloba/noia és ferida « al ventre, pur com la lluna al ple, li brillantejaven tres perles de sang, i pels cuixals de la mare adormida lliscà un infant » (p. 94). De manera que la trama de la passió amorosa comença amb tres perles de sang al turmell i acaba amb tres perles de sang al ventre. Jo hi llegeixo tres símbols que van junts: venjança, amor passional i vida nova. L’Enciclopèdia de la fantasia popular catalana (p. 664) ens diu que el símbol de la sang i amb ella el color vermell és la vida, la passió i la ira. No cal dir que estem parlant del número tres, potser el valor numèric més repetit en la tradició rondallística d’origen oral europeu, i de la mitologia, pagana i religiosa.
39Per acabar, he volgut indicar amb aquests apunts que les Contalles de Cerdanya de Jordi Pere Cerdà mereixen la nostra atenció per diverses raons. En primer lloc, com a mostra molt apreciable de recull de la tradició narrativa oral, literaturitzada això sí en un grau elevat en passar a l’escriptura, dins de la tradició que arrenca a mitjans del s. XIX ; creiem que enllaça en particular amb les narracions rondallístiques de mitjan s. XX amb més intenció literària, com les d’Enric Valor, i lingüísticament continuadors de la teoria de la llengua literària de Fabra. En segon, lloc perquè ens ofereix un llenguatge ple de mots i formes de molt d’interès lingüístic, que situa la llengua en un just punt entre la llengua general i la particularitat dialectal : una llengua literària amb un clar arrelament al territori d’on procedeix. I en tercer lloc, perquè ens forneix exemples ben interessants de tòpics i símbols del fons cultural comú.
Bibliographie
REFERÈNCIES
Bertran i Bros, Pau 1989. Rondallari català. Estudi preliminar i edició de Josep M. Pujol. Barcelona, Alta Fulla.
Botet, Renat 1997. Vocabulari rossellonès. Canet de Rosselló, Trabucaire.
Cerdà, Jordi Pere 1956. La set de la terra. Comèdia dramàtica en tres actes. Pròleg per Francesc de Borja Moll. Palma de Mallorca, Editorial Moll.
cerdà, Jordi Pere 1988. Cant alt. Autobiografia literària. Barcelona, Curial.
Cerdà, Jordi Pere 2001. La dona d’aigua de Lanós. Contalles de Cerdanya. Canet de Rosselló, Trabucaire.
Grimalt, Josep A. 1966. « Introducció » a Antoni M. Alcover, Aplec de Rondaies Mallorquines d’En Jordi d’es Racó, vol. I, Palma de Mallorca, Moll.
Lamuela, Xavier, Murgades, Josep 1984. Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona, Quadrens crema.
Manent, Albert 2000. La memòria del llop al Camp de Tarragona, Centre d’estudis riudomencs "Arnau de Palomar".
Molas, Joaquim (dir.) 1986. Història de la literatura catalana, vol. 8, Barcelona, Ariel.
Pujol, Josep M. 1989. « Estudi preliminar » a Pau Bertran i Bros, El rondallari català. Barcelona, Alta Fulla. Soler i Amigó, Joan 1998. Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, Barcelona, Barcanova.
Violant Ribera, Ramona 1990. La rondalla i la llegenda. Contribució a l’estudi de la literatura folklòrica catalana. Barcelona, Alta Fulla.
Notes de bas de page
1 Amb « Observaciones sobre la poesia popular », segons Joaquim Molas en col·laboració amb Josep Massot i Muntaner i Xavier Fàbregas (Història de la literatura catalana, vol. 8, 1986, p. 15) o J.M. Pujol, « Estudi preliminar » a Pau Bertran i Bros, El rondallari català, p. IX.
2 Vegeu J.M. Pujol, « Estudi preliminar » a Pau Bertran i Bros, El rondallari català.
3 Vegeu Cant alt, cap. 6.
4 Botet, al Vocabulari rossellonès, ens remet a una citació poètica del mateix Cerdà aplicant aquest adjectiu al mateix animal: « Els tirans, pesucs, coll verd, / Semblen soldats de la quinta,/ astorats i maladrets. »
5 No entrem ara a escatir si Cerdà es refereix realment al català "barceloní": segurament fóra més ajustat dir que es refereix a un "estàndard central".
6 Xavier Lamuela i Josep Murgades, Teoria de la llengua literària segons Fabra, Barcelona, Quaderns Crema, 1984, p. 19.
7 Comparem el cas amb el típicament rossellonès crompar, que sembla que cal tractar de dialectalisme no normatiu enfront del general i originari comprar.
8 L’Alcover-Moll diu que a Puigcerdà es fa [canèula].
9 Albert Manent, La memòria del llop al Camp de Tarragona, Centre d’estudis riudomencs "Arnau de Palomar", 2000.
10 A la novel·la Montalba s’hi conta la història d’un llop que aconsegueix entrar en un corral per una finestra i com que era molt alta no en podia sortir, de manera que es va enginyar la manera de fer-ho : fer una pila d’ovelles mortes fins arribar a la finestra i poder fugir.
11 Vegeu també l’Enciclopèdia de la fantasia popular catalana, p. 559.
Auteur
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009