Version classiqueVersion mobile

Passió col·leccionista

 | 
Gabriel Alcade Gurt
, 
Francesc Miralpeix Vilamala

1. El colleccionisme eclesiàstic decimonònic a Catalunya

Texte intégral

  • 1 Checa i Morán, 1985. Val la pena aturar-se a llegir Morán, 2010.
  • 2 Schlosser, 1987.
  • 3 Fontbona, 1987, p. 60-61; Fontbona, 1995, p. 167-186; Fontbona, 2009, p. 75-85.
  • 4 Borràs, 1987.
  • 5 Colección Cambó, 1990; Collecció Raimon Casellas, 1992.
  • 6 Martín González, 1992.
  • 7 Marés, 1977.

1A diferència de la tradició historiogràfica francesa o italiana, l’estudi sobre el consum artístic en general i el col·leccionisme en particular a casa nostra, entenent aquesta pràctica com el vessant més refinat de l’estimació i possessió d’objectes artístics, segueix essent escàs. Sense anar més lluny i amb l’excepció del Segle d’Or espanyol i les grans col·leccions àuliques, un dels primers estudis de recopilació de la historiografia hispànica sobre el tema data de 19851, i l’edició castellana d’un dels grans clàssics de la disciplina, Las cámaras artísticas de Julius von Schlosser, és de 19872. Si fa no fa, a Catalunya daten dels mateixos anys. Ens vénen a la memòria els estudis “pioners” de Francesc Fontbona sobre el col·leccionisme català decimonònic3, de Maria Lluïsa Borràs sobre els col·leccionistes d’art a Catalunya4, els catàlegs resultants de les grans exposicions dedicades al llegat Cambó o a la col•lecció Casellas5 o la monografia dedicada a Frederic Marès, un dels grans col·leccionistes i antiquaris del país6. Marés, recordem-ho, va llegar-nos les seves memòries, que han acabat convertint-se en una gran eina per cabussar-se en el complex món de l’antiquariat i el col•leccionisme a l’Espanya de postguerra7.

  • 8 Carbonell, 1995, p. 137-190, 2000, p. 145-180. I el més recent, amb una reflexió àmplia sobre el qu (...)

2Des d’aleshores ençà, han aparegut treballs que han assentat les bases metodològiques per a l’estudi de la disciplina a casa nostra. En aquest sentit, cal subratllar-ne un de fonamental: el documentat estudi de Marià Carbonell sobre la presència de pintura religiosa i profana en els inventaris barcelonins de la fi del segle XVI i de la primera meitat del segle XVII8. Malgrat que la investigació de Carbonell parteixi d’inventaris i encants on prevalen les quantitats i les mides per davant de les consideracions estilístiques o estètiques, per dir-ho en paraules del mateix Carbonell, pel seu estudi hi desfilen algunes de les grans col•leccions de les classes benestants – en el sentit més genuí del terme – del període modern, com ara les de Pau de Fluvià, Francesc de Montcada i Montcada, marquès d’Aitona i propietari de la casa Gralla, o Enric Folch de Cardona-Aragó i Fernández de Córdoba.

  • 9 Torras, 2012.
  • 10 Velasco, 2011.

3El filó obert per Carbonell ha estat explorat en els darrers anys en més d’una direcció. Val la pena destacar, per exemple, la recent monografia de l’historiador Santi Torras, centrada en el fenomen del consum artístic – i per extensió del col•leccionisme – a la Catalunya del segle XVII9. Encara és aviat per valorar les moltíssimes aportacions del treball de Torras, però de ben segur que l’allau d’informacions extretes de la pacient recerca d’arxiu portada a terme per l’autor inspiraran més d’un estudiós de l’art i de la cultura del període. No és menys interessant l’estudi que Alberto Velasco ha dedicat al canonge premonstratenc Jaume Pasqual i a la seva espectacular – i malaguanyada – col•lecció arqueològica i numismàtica aplegada a l’entorn del monestir de Bellpuig de les Avellanes, ensems amb el seu paper com a erudit i antiquari10. De la publicació de Velasco s’ha de destacar, a més, la complexa xarxa de relacions que Pasqual teixí a l’entorn de la Universitat de Cervera i amb les elits il· lustrades de l’Espanya de la fi del set-cents.

  • 11 Bellsolell, 2011.
  • 12 Alsina, 2009.
  • 13 Quadras, 2010a; Quadras, 2010b, p. 22-29.
  • 14 Buscató, 2011.
  • 15 Quílez, 2007, p. 13-58.
  • 16 Bassegoda, 2007, p. 119-152.
  • 17 Barrachina, 2007, p. 223-261.
  • 18 Fontbona, 2007, p. 263-274.
  • 19 Bonaventura Bassegoda, Mite i realitat de la pinacoteca de Sebastià Anton Pascual (1807-1872). Conf (...)
  • 20 Bassegoda i Domènech, 2013.

4Lentament, l’àmbit universitari també s’ha encomanat d’aquest interès per la cultura material. Sense intenció de ser exhaustius, subratllem la tesi doctoral sobre les col•leccions del totpoderós vicecanceller de Carles V Miquel Mai a càrrec de Joan Bellsolell11, els treballs de màster de Laia Alsina sobre la col•lecció de Miquel i Badia12 i de Mercè Quadras sobre l’antiquari Domingo Viñals13, i encara, per bé que més decantada cap al patrimoni, la tesi sobre la formació de les col•leccions d’arqueologia a Girona de Lluís Jaume Buscató14. En aquesta mateixa línia, iniciatives de recerca vinculades a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona han impulsat la celebració de simposis i edicions de llibres sobre el fenomen col· leccionista. Cal destacar l’edició del cicle de conferències Col•leccionistes, col•leccions i museus a la Fundació Caixa Catalunya (Barcelona, 2004), amb aportacions ben significatives de Francesc Quílez sobre el col•leccionisme públic a la Barcelona del segle XVIII15; de Bonaventura Bassegoda – que en fou l’editor – sobre les col•leccions de Josep Puiggarí, Josep Estruch i Charles Deering16; de Jaume Barrachina sobre les grans col•leccions de Maties Muntadas, Jaume Espona i Miquel Mateu17; o de Francesc Fontbona sobre les col•leccions Plandiura i Sala18. Les jornades celebrades a Sitges el 2012 dedicades al col•leccionisme serviren perquè Bonaventura Bassegoda presentés les primeres conclusions sobre l’estudi de la grandiosa col•lecció Sebastià Pasqual19, perquè Francesc Quílez esbossés la figura de Rossend Partagàs o Artur Ramon tracés la història de l’antiquariat a la Barcelona de postguerra20.

  • 21 Socias, 2009; Pérez i Socias, 2011; Socias i Gkozgkou, 2012, 2013.
  • 22 Pérez, 2009.
  • 23 Sala, 2004a, 2004b.
  • 24 Aguilar, 2009.
  • 25 Fontbona, 2009, 1995.
  • 26 Vélez, 2009a. Vegeu també Vélez, 2005c. Una mirada més àmplia del fenomen a Vélez, 2005b.
  • 27 Vélez i Furió, 2005.
  • 28 Mata, 2011.
  • 29 Bassegoda i Domènech, 2011.
  • 30 Coll, 2012.
  • 31 Bassegoda i Domènech, 2012.

5Paral•lelament, el grup de recerca de la professora Immaculada Socias ha celebrat diverses jornades sobre el tema, si bé és veritat que més encarades a la dispersió del patrimoni a través del mercat i al col•leccionisme de les grans fortunes americanes de principis del segle XX21. Per al cas català ens interessa subratllar les aportacions de Yolanda Pérez sobre Manuel d’Oms y de Santapau, primer marquès de Castelldosrius22 – amb la indispensable contribució de la historiadora Núria Sala a la biografia del personatge–23, que justifica de ple les possibilitats d’estudi de la noblesa catalana d’època moderna; la col•lecció Santacana estudiada per Myriam Aguilar24 o el paper que jugà la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi en la formació de les col•leccions institucionals, tantes vegades reivindicat per Francesc Fontbona25. Calafegir-hi els estudis de Pilar Vélez sobre el col•leccionisme d’escultura a la Catalunya dels darrers dos segles26, ja en part recollits per ella mateixa i per Vicenç Furió al catàleg de la brillant exposició celebrada al Museu Marès27. En les sessions impulsades per Socias, les fabuloses històries de tresors, exportacions, compres, tractes, etc. dels Huntington, Byne, Hearts i companyia (fins i tot de l’arquitecte Josep Pijoan) discorren amb episodis de gran interès per al col•leccionisme i el patrimoni artístic català, com ara les cartes creuades entre Walter W.S. Cook i Joan Serra Vilaró28 o l’omnipresent Charles Deering29. Les peripècies de la col•lecció del magnat americà i la relació amb Utrillo i Casas han cridat l’atenció d’Isabel Coll, que n’ha publicat un extens estudi30. Paral· lelament, Bonaventura Bassegoda i Ignasi Domènech han explorat les col•leccions del Palau de Maricel31.

  • 32 Garcia, 1997.
  • 33 Vegeu també Fontbona i Durá, 1999.
  • 34 Vegeu també Casanovas, 2009.
  • 35 En relació amb el context general, Figuerola, 1994. El cas concret del Museu Episcopal de Vic, Gros (...)
  • 36 Berlabé, 1995, 2001, 2009.
  • 37 Segueixen essent de gran utilitat els estudis de Barral, 1985, 1988 i 1993. Vegeu també Gros, 1985 (...)

6En aquest breu estat de la qüestió de la historiografia recent dedicada al fenomen del col•leccionisme no hi podia faltar tampoc el vessant més institucional del fenomen. No és el lloc ni disposem de l’espai per desglossar-ho in extenso, motiu pel qual remetem el lector a la consulta de la monografia d’Andrea A. Garcia, on trobarà un amplíssim estat de la qüestió32 sobre les institucions deganes de la conservació de les col•leccions artístiques a Catalunya: la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi33 i l’Acadèmia de Bones Lletres34. Cal afegir-hi encara alguns estudis sobre el paper que hi tingueren les càtedres d’arqueologia sagrada, des dels que glossen la coneguda intervenció del bisbe Morgades a Vic35 als que concreten les accions dutes a terme pel bisbe Meseguer a Lleida en els inicis de la museologia catalana, especialment benvinguts en un moment de disputa entre les diòcesis de Lleida i Barbastre36. Segueix faltant, però, una visió global del fenomen arreu del territori català que incideixi en l’estudi de l’impacte de les polítiques del papa Lleó XIII en la creació de les càtedres i instituts d’arqueologia sagrada, embrions dels futurs museus diocesans37.

  • 38 Maestre, 2007.
  • 39 Ojuel, 2012.
  • 40 Fuentes, 2013, p. 137-172. Vegeu també Fontbona, 2001.
  • 41 Velasco, 2011b.
  • 42 Cao i Sureda, 2011, 2011-2012. Vegeu també Ordeig, 1991.

7No tindríem una perspectiva general del fenomen sense prendre en consideració el paper que també hi jugaren les exposicions artístiques impulsades per societats, ateneus, comissions, centres d’estudis o agrupacions. En aquest sentit són molt útils les aportacions de Vicente Maestre sobre les exposicions retrospectives38 o de Maria Ojuel sobre la Barcelona de Carles Pirozzini, amb una mirada amplíssima als projectes expositius i culturals impulsats a la vitalíssima Barcelona de la fidel segle XIX i dels primers decennis del segle XX39. Una mirada, però, que necessàriament s’ha de completar amb l’anàlisi de Sergio Fuentes del Palau de Belles Arts com a punt de trobada del col•leccionisme40, d’Alberto Velasco sobre l’exposició de 1867 i els inicis del col•leccionisme de pintura gòtica a Catalunya41 o el de David Cao i Marc Sureda sobre l’activitat del Cercle Literari de Vic42.

1. EL SEGLE XVIII. COL∙LECCIONS I CASES-MUSEU

  • 43 Gros, 1985, p. 65; Alcolea, 1985.
  • 44 Amb algunes excepcions, aquesta impressió ja es pot copsar al recull que pels volts de 1804 féu el (...)

8Tal com subratllaren Miquel dels Sants Gros i Santiago Alcolea43, la literatura artística dels darrers anys del segle XVIII i principis del segle XIX no esmenta cap col•lecció de rellevància a la Catalunya d’aquells anys44. No obstant això, l’ombra allargada de la historiografia de la decadència política i cultural del període era encara llavors un agafador massa segur per rebatre els silencis de les edicions d’Antonio Ponz o Juan Agustín Ceán Bermúdez. Tal com hem anunciat més amunt, els treballs dels darrers anys de Carbonell, Torras o Quílez han contribuït a fer-nos adonar que el problema de fons segueix essent fonamentalment la manca d’estudis des d’una perspectiva sociològica del consum i del comerç artístic. Aquest desconeixement encara s’agreuja més a l’hora de parlar de col•leccions formades per eclesiàstics o en entorns eclesials. Exceptuant alguns casos ben coneguts, que tractarem amb més detall tot seguit, segueix havent-n’hi d’altres que han passat desapercebuts o han estat directament ignorats. Les raons d’això últim les podríem buscar en els mateixos avatars de la nostra història, tan tossudament lligada als episodis d’abandonament i destrucció del patrimoni artístic i documental de les esglésies i cenobis. I així i tot, ens equivocaríem si ho reduíssim únicament als avatars bèl•lics: l’atzar, la manca d’una tradició cultural sòlida, la instauració tardana de les acadèmies, l’arrencada lenta de la sociologia de l’art com a metodologia d’estudi entre els investigadors del país, etc. de ben segur que cal comptar-les com a causes d’aquest camí pendent de recórrer.

  • 45 Bosarte, 1786. En relació amb Desplà i la seva collecció, vegeu Duran, 1972.
  • 46 Carbonell, 1991.
  • 47 Massó, 2004.
  • 48 Torras, 2012, p. 188.
  • 49 Torras, 2012, p. 280.
  • 50 Torras, 2012, p. 460, nota 149.
  • 51 Miralpeix, 2014.

9Tot i que els exemples més coneguts són dels segles XVIII i XIX, hi ha alguns casos anteriors que delaten la presència del gust col· leccionista entre l’estament eclesiàstic, per bé que dispars. Estem pensant en els ja coneguts de la col•lecció de l’ardiaca barceloní Lluís Desplà ressenyada per primera vegada per Isidro Bosarte45; en el conegut gabinet numismàtic i epigràfic d’Antoni Agustín (1517-1587)46, bisbe de Lleida i arquebisbe de Tarragona (amic del també col· leccionista tarragoní Lluís Pons d’Icart)47; en la pinacoteca del sacerdot Jaume Ramon Vila (que volgué ser enterrat en un sarcòfag de marbre de Gènova!)48; en la col•lecció de quadres segrestada i venuda del bisbe d’Urgell Pau Duran (1582-1651)49; en les làmines romanes i les tres mil medalles del cabiscol de Girona Bernat de Ripoll detallades al seu inventari de béns de 164850; en les vint-i-cinc pintures que el canonge Francesc Dorca llegà el 1741 al capítol de Girona a través del seu marmessor Bonifaci Dorca, etc.51

10Els casos més rellevants, però, sorgeixen exponencialment a partir del segle XVIII, a mesura que quallaren les idees il· lustrades aplicades al coneixement de la història des d’un esperit crític del coneixement d’aquesta ciència. Per això, el Viage Literario a las iglesias de España (1803-1852) del pare Jaime Villanueva és una font de primer ordre per trobar-hi notícies d’eclesiàstics que es dedicaren a aplegar i estudiar el passat a través de les seves col•leccions artístiques i documentals, ja fossin personals o com a responsables d’arxius o institucions. Sovint, però, el reconeixement de Villanueva cap als monetaris i biblioteques d’aquests personatges – eren les tipologies més habituals de “col•leccionisme” – sembla estar més a prop de la definició de D. Diderot de l’“anticomanie” feta a l’Encyclopedie – la mania de col•leccionar antigalles – que no pas de reconèixer-los la seva important contribució a l’estudi, inventari i interpretació del passat. En altres paraules, les seves aficions no eren equiparables a les tasques que havien endegat en el si de les acadèmies espanyoles i europees erudits de la talla de Bernard de Montfaucon, autor de L’Antiquité expliquée et répresentée en figures (1719), el comte de Caylus, autor del cèlebre Recueil d’Antiquités (1752-1767) o els afins a les famoses Society of Antiquaries (1707) i Society of Dilettanti (1732) londinenques.

11Aquest recel cap a aquests erudits es pot resseguir en la figura abans citada del premonstratenc Jaume Pasqual, al qual Villanueva no acabà de reconèixer la seva tasca col· leccionista, titllada d’acumulativa i inútil:

  • 52 Villanueva, 1850, p. 90-91.

Este literato (que trabajó hasta su muerte en el ministerio sacerdotal, como si fuese su única ocupacion) se entregó con tal ardor á las investigaciones históricas y diplomáticas, que vino á dar en el estreno tan perjudicial á la literatura que es la universalidad. El afan desmedido de adquirir, sin fijarse en uno ó dos objetos que sean como el centro de todo el estudio, y á cuya ilustracion sirvan todas las vigilias, viene al fin á parar en que el literato muere rodeado de colecciones, de notas y de preciosidades sin digerir, y, que no pueden ser útiles al mundo, si otro no emprende de nuevo la misma carrera, y no concibe y pare el fruto que mas fácilmente hubiera dado el primero. Este es el caracter del señor Pascual: grande hacinador de documentos de toda especie, efecto de la sed que le devoraba en este ramo, y que no le permitia fijarse en un punto solo de literatura.52

12Per Villanueva, però, el gabinet numismàtic, la biblioteca, la col•lecció natural i la glíptica del pare Pasqual eren prou rellevants com per sentir-se obligat a deixar-ne constància, malgrat que li causaven fatiga mental:

  • 53 Villanueva, 1850, p. 92.

Nada de lo dicho rebaja en mi concepto el mérito del señor Pascual, que consiste en haber recogido muchas preciosidades, que acaso de otro modo perecerian, ó no serian tan conocidas; y no solo las sobredichas, sinó otras de varios géneros, de que quiero dar razon. Todas se hallan hoy dia recogidas en lo que fué aposento de este señor, cuya pieza principal se ha convertido en biblioteca. [...] En el otro cuartito colateral á este de los cód. mss. [códices manuscritos] estan guardadas con grande esmero otras preciosidades que recogió con el mismo afan el señor Pascual. Tres monetarios ví allí, en dos de los cuales hay una copiosa coleccion de monedas de toda especie de gran mérito y estimacion para los anticuarios; però lo debe ser mas sin comparacion uno pequeñito de concha, donde estan las medallas mas raras é inéditas, y algunas tal vez singulares. Hay asimismo una buena coleccion de historia natural, porcion de camafeos y otras antiguallas de toda especie. La descripcion circunstanciada de todo esto, y aun solo de los objetos más raros, alargaria mi trabajo hasta un punto insufrible.53

  • 54 Velasco, 2011a, p. 73-75. Una mirada més concreta a la comitència artística al voltant de Pasqual e (...)

13No obstant això, una cosa és la valoració que en féu el dominic Villanueva, potser tan severa perquè la dispersió (o inquietud) intel·lectual de Pasqual no encaixava del tot en la metodologia del criticisme il·lustrat que preconitzava Villanueva, i una altra l’interès real de la col•lecció. En aquest sentit, Velasco ha subratllat l’existència d’obres tan singulars, a banda del monetari, com els bronzes procedents de l’encant de Vicencio Juan Lastanosa, un dels grans col·leccionistes hispans del segle XVII54. I si se’ns permet expressar-ho com una conjectura, la singularitat de la col•lecció Pasqual ben bé podria haver inspirat el personatge del canonge Juan Ferragut de la Gerona de Benito Pérez Galdós:

  • 55 Pérez Galdós, 2004, p. 48. Cf. Buscató, 2011, p. 225.

Juan Ferragut, canónigo de la catedral, que desde los primeros días del sitio huyó de Gerona buscando lugar más seguro. Aunque este vete· rano de las milicias docentes de Cristo no figura en mi relación, debo indicar que era el primer anticuario de toda la alta Cataluña; hombre eruditísimo e incansable en esto de reunir mo· nedas, escarbar ruinas, descifrar epígrafes y husmear todos los rastros de pisadas romanas en nuestro suelo. Su colección numismática era célebre en todo el país, y además poseía inapre· ciable tesoro en vasos, lámparas, arneses y libros raros [...].55

14No deixa de ser curiós, d’altra banda, que Villanueva no fos tan sever amb iniciatives similars. Així per exemple, “l’afició antiquària” del capellà de Prats de Lluçanès Francesc Mirambell li semblà prou rellevant com per deixar-ne fixat el record:

  • 56 Villanueva, 1821a, p. 11-12.

De esta rara moneda y de otras cuatro de la misma ciudad he merecido un exacto dibujo al laborioso paleógrafo D. Francisco Mirambell y Giol, socio de la Academia de Bellas Letras de Barcelona, y cura de la villa de Prats de Llusanés en esta diócesi. Su infatigable aficion á la anti· cuaria, singularmente á la paleografía, es mucho más recomendable por la pericia en dibujar y grabar por su mano cuantos diplomas y monu· mentos conducen á su objeto, de los cuales tiene ya trabajadas las muestras de los siglos XIII, XIV y XV. Pues digo que de este sugeto es el adjun·to dibujo y tambien la explicacion de las cinco monedas Ausonenses que él posee, y hallarás al fin de esta carta, con que excuso decir más. No creo haya quien desprecie esta antigualla porque no es romana; antes era muy de desear que se publicase una coleccion de las del tiempo medio, singularmente de las muchas que se acuñaban en este principado en los varios condados que le dividian.56

15Mirambell era acadèmic de Bones Lletres, un detall gens irrellevant si tenim en compte les al•lusions al paper de les acadèmies i dels acadèmics que apareixen en el Viage literario – o als treballs dels acadèmics Ponz y Bosarte –, com a portadores i garants del coneixement i de la raó. Un bon exemple d’això que diem és el reconeixement de la tasca portada a terme per la polièdrica personalitat del berguedà Pere Puig:

  • 57 Villanueva, 1821c, p. 119.

Le hospedó el comerciante D. Pedro Puig, que es al mismo tiempo arquitecto inteligente, y ha transformado su casa en una academia de las nobles artes, en las cuales se ocupan con fruto todos los individuos de su dilatada familia: tiene sus talleres separados de dibujo, de escultura, de pintura, y tambien un salon de música con la orquesta á punto, y varios instrumentos y coleccion de buenos papeles, y un órgano com· pleto que se deja atras á los de algunas iglesias. Viéneles de casta la aficion á las artes de gusto, bien asi como descendientes del célebre pintor Viladomat, cuyos estudios y borrones heredaron y conservan con el debido aprecio; los cuales, digo la curiosidad de verlos, fue la ocasion de que yo pudiese conocer á esta apreciable familia, y disfrutar de su afabilidad y trato dulce y festivo, que rara vez dejan de acompañar á los que estudian la naturaleza.57

  • 58 Villanueva, 1851a, p. 58.
  • 59 Ponz, 1788, p. 84-87. Un estat de la qüestió sobre el gabinet dels Salvador es troba a Camarasa, 20 (...)
  • 60 Salat, 1818, vol. I, p. XI.

16En realitat, el reconeixement i l’estima que els germans Villanueva tingueren cap a les persones cultivades afavorí que al seu projecte editorial hi apareguessin, de tant en tant, descripcions de col•leccions de particulars, com ara l’excelsa pinacoteca del lleidatà Ignasi Gomar (“[...] ví algunos buenos cuadros, entre los cuales son de merito un Sanson en el seno de Dálila, de escuela romana, y ocho grandes láminas de cobre con asuntos apaisados, de los cuales son graciosos un David, á quien salen á recibir las doncellas, y el rapto de Europa”)58, o el famós gabinet naturalístic dels Salvador, del qual Ponz ja elogiava la varietat i la qualitat dels objectes al seu Viage59. Tot i que el gabinet dels Salvador fou concebut com el resultat d’una aplicació científica i pedagògica, no és l’única col•lecció d’aquesta tipologia de la qual tenim notícia. Segons Salat, al Monestir de Montserrat el pare Manuel Blanco n’hi tenia un: “El R.P. Fr. Manuel Blanco benedictino, vicario de los hermitaños del real monasterio de Monserrat, empieza á formar un museo, y tiene algunas petrificaciones, mármoles, conchas, y otras producciones naturales muy raras con algunas monedas romanas, medallones y algunas catalanas de Manresa, Olot, &c”60.

17D’aquests petits armaris de curiositats o rareses minerals i naturals, clarament evocadors dels gabinets de curiositats cinccentistes i siscentistes, n’existiren alguns més, com el que impulsà a la fi del segle XVIII a Vic el bisbe Francesc Veyan:

  • 61 Villanueva, 1821b, p. 126.

Añadió á este establecimiento un pequeño mu· seo de historia natural del país, que espera su aumento y perfeccion de los prelados sucesores. [...] He tenido la complacencia de ver mi catálogo de obispos, pintado antes que impreso. Porque luego que este prelado leyó mi trabajo sobre el episcopologio antiguo y moderno, resolvió adornar con los retratos de medio cuerpo de sus antecessores el salon de sínodos dispuesto para ello con buena proporcion, ordenando por sí mismo los epígrafes latinos de cada uno de ellos. Las pinturas son decentes, obra de Mari· ano Colomer y Luciano Romeu.61

18Tornant a les grans col•leccions, a Barcelona Villanueva es féu ressò de l’interès per les antigalles del cabiscol Marià Oliveras i de Plana, que proposà un sorprenent museu d’escultures i epigrafies a l’aire lliure, al nou passeig de l’Esplanada. La proposta, segurament inspirada en els lapidaris i museus de l’aristocràcia italiana, recollia quelcom de l’esperit il•lustrat de l’accés universal a la cultura i a la millora dels espais públics:

  • 62 Villanueva, 1851b, p. 126-127. Ho posà en relleu Garcia, 1997, p. 157-164.

He oido á muchos eruditos de esta ciudad lamentarse sentidamente del abandono con que son miradas esta y otras antiguallas, y de la paciencia con que se ha sufrido que los zapateros aguzasen en esta piedra sus trinchetes, y los muchachos hiciésen con ella su génio y lo que acostumbran. Tambien sé de cierto que el erudito señor Don Mariano Oliveras, Capiscol de esta iglesia, propuso á quien podia verificarlo el proyecto de reunir esta y las demas antiguallas de todas clases en un para· ge público, que podia ser el paseo que llaman de la Esplanada, levantando de trecho en trecho los pedestales correspondientes, que al mismo tiempo servirian á la decoracion y honrarian la ciudad, y por la noche podian ser guardadas por los mismos guardas del paseo. Igual proyecto podia adoptarse en todas las ciudades, recogiendo los monumentos antiguos en las casas de ayuntamiento, ó aduanas, ó escuelas, ó colegios, ó paseos; lo cual, sobre ser tan conforme á las sábias providencias que sobre esto ha tomado el Gobierno, honraria mucho á las ciudades, y ahorraria infinito trabajo á los forasteros.62

19Barcelona, però, comptava amb dues col•leccions de visita ineludible: la del pare Fra. Juan Izquierdo i Capdevila del convent de Sant Agustí i la del canonge de la col·legiata de Santa Anna Ramon Iglesias, que abordarem més avall. De la primera, en diu el següent:

  • 63 Villanueva, 1851b, p. 119 i 172. En relació amb la biblioteca, vegeu Casas, 1998.

En su línea es muy respetable el monetario que ya dije del P. M. Fr. Juan Izquierdo, del ór· den de San Agustin, el cual es muy de desear que concluya las adiciones, que tiene muy ade· lantadas, á la obra de las medallas del P. M. Florez, produciendo muchísimas inéditas, las cuáles él posee, sobre las que tiene recogidas el capitan Don Vicente Garcia de la Huerta [...] La celda del padre maestro exprovincial Fr. Juan Izquierdo honra por sí sola el convento, y lo honrará siempre si los religiosos saben resistirse á las instancias de los golosos literatos. Primeramente en su biblioteca descuellan buenos manuscritos [...] A mas de esto posee dicho padre un buen monetario, y ordenado con tanta inteligencia como curiosidad. Es considerable la copia de medallas de familias Romanas y del tiempo medio en los condados de este pais. A esto acompaña una biblioteca toda de numismática y algunas preciosidades de historia natural. Adornan la celda algunos buenos cuadros. En el oratorio tiene un retrato de San Luis Bertran, que me pareció de lo mejor del Valenciano Espinosa, y un Calvario á la manera de Rubens, y un cuadrito extrangero de autor desconocido para mí, que representa la entrega de la túnica ensangrentada de Josef á su padre Jacob. Sobre esto acaba él mismo de colocar en el De profundis cinco cuadros del excelente Viladomat, y son: Nacimiento, Circuncision y Adoracion de los Magos, disputa en el templo y el Pasage del Centurion, todo comparable con lo major de nuestra nacion. Por lo que he visto de este profesor, me parece otro Ribalta.63

Fig. 1-Antoni Viladomat, Jesús entre els doctors. Monestir de Montserrat.

20El destí de la col•lecció de quadres del pare Izquierdo fou el mateix que el de tantes altres col•leccions setcentistes i vuitcentistes que es dispersaren o perderen per efecte de successos com la Guerra d’Independència o les desamortitzacions i exclaustracions. En el cas que ens ocupa, la Guerra d’Independència posà punt i final a la pervivència del conjunt. Així se’n lamentava Raimundo Ferrer:

  • 64 Ferrer, 1809, vol. IV, p. 277-278.

Ha pasado la Comisión á la celda del difunto P. Fr. Maestro Juan Izquierdo, Ex-Provincial de la misma religión, en donde han hallado el curioso y abundante monetario que tenia, junto con la copiosa y selecta libreria, con otras preciosidades muy apreciades de los antiquarios. El monetario (que valia muchos miles de duros) ha marchado, como igualment 124 quadros escogidos, y muchísimos libros selectos.64

  • 65 Ferrer, 1809, p. 278, nota 1. Per a una descripció del monetari, vegeu Salat, 1818, p. 12. Salat re (...)

21Al peu de pàgina, en una nota segurament escrita a posteriori, Ferrer indicà que “el monetario se ha vuelto á recobrar, pero faltando las medallas de oro y de plata. Los quadros han desaparecido, y se vieron vender algunos por los ropaveheros en la Rambla á un vilísimo precio. [...] Quanto sentiran los curiosos antiquarios tamaña dilapidación”65.

  • 66 Miralpeix, 2005, p. 677.
  • 67 Ruiz Porta, 1914a, 1914b.
  • 68 Ponz, 1788, vol. XIII, p. 189.

22Almenys, però, dos dels quadres de Viladomat, la Circumcisió i Jesús entre els doctors [Fig. 1] esconserven en una col•lecció privada i al Museu de Montserrat respectivament66. Fora de Tarragona, una de les col•leccions més ben considerades era la del canonge Ramon Foguet67. El pare Flórez ja havia assenyalat Foguet com un dels grans erudits del seu temps (les informacions que el tarragoní li facilità foren essencials per a la redacció del volum de l’España Sagrada dedicat a Tarragona). Antonio Ponz també n’havia elogiat la pinacoteca: “Entre sus cuadros los hay de Carducho, de Rivera, de Ribalta, de Orrente, de Juncosa y de otros artifices acreditados”68. I Villanueva insistí en la quantitat i qualitat dels objectes aplegats pel canonge:

  • 69 Villanueva, 1851c, p. 121-122.

Consta esta biblioteca de unos cuatro, mil volúmenes. Las pinturas de este literato, que tanto celebró Ponz, vinieron á manos de su hermano Don Francisco Foguet, comensal de esta iglesia. El monetario pasó igualmente al mismo convento [Pp. Observants de Sant Francesc]. Está bien clasificado y consta de mas de tres mil monedas, aunque en esta cuenta entran varias modernas y medallas-de proclamacion, premios y otras semejantes.69

  • 70 Massó, 2003, p. 225 i Velasco, 2011a, p. 128-129. Encara és d’utilitat la ressenya biogràfica de Fi (...)
  • 71 Buscató i de la Fuente, 2010.

23Foguet morí el 1794 i dos anys abans arribà a Tarragona el canonge que continuà l’interès per l’antiquarisme a la ciutat: Carlos Benito González de Posada i Menéndez, fundador de la primera escola de dibuix de la ciutat el 1801. Com ha explicat detalladament Jaume Massó, les col•leccions antiquàries de González de Posada – fins i tot Alexandre de Laborde es féu ressò de la quantiosa col•lecció de ceràmica antiga que posseïa al Voyage en Espagne– foren l’embrió del futur Museu Arqueològic de Tarragona70. Sigui com sigui, els casos fins ara explicats –i en especial els de Pasqual, Foguet o González– testimonien una pràctica col•leccionista més estesa del que la manca d’estudis podria fer-nos pensar. Per acabar-ho de reblar val la pena llegir la magnífica anàlisi sobre el tràfic d’antiguitats que Lluís Buscató i Pablo de la Fuente han documentat a l’Empordà dels darrers anys del segle XVIII, amb el prior de Santa Anna i cardenal Francisco Javier Zelada i l’auditor de la Rota Antoni de Sentmenat implicats en l’obscur intent de “moure” les troballes de les vinyes del mas Canyet de Palamós, propietat de Josep de Maranges71.

2. EL SEGLE XIX. MUSEUS I CÀTEDRES

24Sense acabar d’abandonar del tot el context il•lustrat, cal fer esment a algunes de les col•leccions que acabarien donant peu, com la suara esmentada de González de Posada, a les futures pinacoteques-museu del segle XIX. Una de les més ben assortides fou la del canonge de la col· legiata de Santa Anna de Barcelona Ramon Iglesias, que Villanueva elogià de forma semblant a la col•lecció del canonge Izquierdo:

  • 72 Villanueva, 1851b, p. 144-145.

Con el deseo de adquirir algunas de estas noticias pasé á casa del canónigo de esta colegial Don Ramon Iglesias, donde entre otras preciosidades que no esperaba, encontré una coleccion muy respetable de pinturas. Este instruido eclesiástico supo sa· car el debido fruto de varios viages que hizo fuera de España en su juventud, y parte expendiendo algunos caudales, parte sabiéndose aprovechar de algunas felices casualidades, ha recogido hasta cien cuadros originales de profesores célebres. Tal es un Buen Pastor, que algunos creen de Ribera y yo no extrañaria fuese de Murillo. Del primero es indudablemente un San Antonio Abad de estatura colosal, y del segundo una bellísima Anunciata: de Lucas Jordan una Rebeca y Eliecer: de Cárlos Marata una Virgen con el niño durmiendo en brazos: de Guido Rheni un San Juan Bautista, que está por concluir: del catalan Viladomat una Santa Ana, un San Francisco Javier y dos figuras excelentes de Jesus y Maria con otros muchos cu· adros: de Simon Vouet una Diana y Endimion, tres cuadros de Sátiros, el carro del Sol y un Marte y Venus: de Joanes un Jesus coronado de espinas: una bellísima Concepcion que parece de Mateo Cerezo: un San Francisco de Paula de Sebastian Conca: el convite del Fariseo de Rubens. Y basta porque no puedo contar todo lo que allí hay, ni tampoco te servirá mucho esta noticia, si no vienes á verlo, como hacen todos los curiosos é inteligentes que pasan por Barcelona, donde no es esta la única coleccion de preciosidades que llamen la atencion. Pero quise decir algo de ella, aunque esto no toca á mi viage, ya que pasé allí un rato tan alegre.72

Fig. 2 - Josep Juncosa, Èxtasi de santa Teresa. Casa d’espiritualitat del santuari del Miracle del Riner.

  • 73 Laplana, 1999, p. 19-21.
  • 74 Laplana, 1999, p. 19-21.
  • 75 L’adscripció d’aquest darrer a la collecció Iglesias prové de la identificació de l’anagrama SY al (...)

25Res se’n sabria del destí d’aquesta rica col•lecció de quadres adquirida pel canonge en les seves estades italianes si no fos per un fet poc comú: el 1815, veient la destrucció portada a terme pels francesos a Montserrat, Iglesias decidí llegar la seva pinacoteca al monestir perquè servís com a pol d’atracció dels visitants a la muntanya. Com explica el pare Laplana, el Museu de Montserrat que volia fer el canonge hauria de regir-se per una junta formada per l’abat de Sant Benet de Bages, el prior de Santa Anna, el marquès de Villel i dos monjos montserratins encarregats de tenir-ne cura73. El rei fins i tot demanà que els seus retrats fossin separats en una sala diferent de la dels retrats d’herois i de fets de la guerra. S’instal•laren a la sagristia a finals de 1827, en un nombre que oscil•la, segons quina sigui la font consultada, entre dos-cents i quatre-cents quadres74. Algunes de les obres reconegudes com a integrants de la pinacoteca d’Iglesias – marcades amb l’anagrama SY – són les natures mortes del napolità Anielo Ascione i algunes còpies d’època, com ara una Primavera de Jacopo Bassano, un Arcàngel Gabriel i una Verge nena derivats de Carlo Maratta i els retrats ovals de Ferran VI i Bàrbara de Braganza, còpia dels originals de van Loo. De pintura catalana en provindria el Jesús entre els doctors de Viladomat i l’Èxtasi de santa Teresa de Josep Juncosa [Fig. 2], conservada juntament amb altres obres probablement procedents de la mateixa collecció a la casa d’espiritualitat del Santuari del Miracle del Riner75.

  • 76 Tarter i Font, 2003. Vegeu també Miralpeix, 2004a.
  • 77 Subirá, 1957; Llorens, 1962; Pedrero-Encabo, 2000.
  • 78 Tarter i Font, 2003.
  • 79 És una rèplica de la Magdalena Penitent de la collecció madrilenya Duque de Hernani o de la colle (...)
  • 80 La parròquia de Sant Just i Pastor de Madrid guarda un quadre amb un sant Sebastià idèntic a aquest (...)

26No havia d’envejar res a la col•lecció d’Iglesias la pinacoteca aplegada pel prevere i organista moianès de les Descalzas Reales de Madrid Josep Elias i Verdaguer (1690-1771), almenys si fem cas del nombre i de la qualitat d’alguna de les obres sortosament conservades al museu i a l’església de Moià76. A la seva faceta com a organista i compositor, ben coneguda per la historiografia musical77, cal afegir-hi la vocació d’aquest sacerdot per comprar quadres a les subhastes públiques de béns de Madrid, que una vegada traspassat llegà al cambril de la Mare de Déu de l’església de Moià. La importància i la fama del seu llegat s’estengué ràpidament i l’espai es convertí en un lloc de visita habitual, fins al punt que l’any 1785 el visitador episcopal es queixava dels destorbs que ocasionaven les visites per a la celebració de la missa. A la resposta del qüestionari de Francisco de Zamora, Francesc de Vilarrúbia consignava entre els visitants il· lustres al cambril la vídua del virrei del Perú Fèlix d’Amat78. De les més de quatre-centes obres que conformaven la col•lecció abans de l’ocupació napoleònica només en quedaren cent catorze olis i trenta-vuit “papers” passat el conflicte. Després de la Guerra Civil espanyola encara en quedaren menys: vint-i-quatre pintures, que per ordre de l’Ajuntament es traslladaren a la casa natal de Rafael Casanova de Moià. D’aquests, a banda dels fragments de bodegons d’escola espanyola del segles XVII i XVIII, alguns de molta qualitat, són dignes de subratllar les teles Aparició de la Verge i el Nen a sant Antoni de Pàdua signada pel madrileny Francisco Camilo el 1663, al qual també se li ha atribuït l’oli Sant Josep advertit per l’àngel [Fig. 3]; una Maria Magdalena, les característiques de la qual s’ajusten a l’estil i als models de Mateo Cerezo [Fig. 4a]79 i encara hi afegirem un Sant Sebastià de factura esplèndida, una versió d’un Sant Sebastià curat pels àngels [Fig. 4b] atribuït a Juan Carreño de Miranda o a Diego Polo80.

  • 81 Quílez, 2007, p. 13-19.
  • 82 És de molta utilitat l’estudi de Vélez, 2009b.

27L’entrada al segle XIX, com hem vist, va ser desigual en allò que afecta la conservació i la continuïtat d’aquestes col•leccions. Tal com ha subratllat Francesc Quílez per a la història del col•leccionisme públic vuitcentista, aquests personatges i els seus béns convisqueren amb un context de valorització del patrimoni més aviat escàs81. No per això, però, s’hauria de menystenir el paper que hi tingueren aquestes petites col•leccions, ja que moltes acabarien nodrint col•leccions més grans – especialment de la burgesia decimonònica – i altres conformant l’embrió dels futurs museus de l’Església. Tanmateix, el rastre del col•leccionisme eclesiàstic al segle XIX es dilueix a mesura que es van succeint els efectes nefastos contra el patrimoni eclesiàstic derivats de la Guerra del Francès i les desamortitzacions i exclaustracions. Paral·lelament (o com a conseqüència) el col•leccionismede la burgesia comercial i industrial prendrà embranzida fins a arribar al seu punt més àlgid en el període d’entreguerres, al segle XX. En realitat, bona part de la història del col•leccionisme eclesiàstic queda inevitablement diluïda en els inicis de la formació dels museus catalans. En contextos de salvaguarda i d’urgències patrimonials, aquells béns resultants del gust particular de canonges, priors, preveres o capellans quedaren desproveïts del valor afegit dels seus propietaris legítims, disgregats entre tantes altres obres aplegades arran de les coniscacions del govern bonapartista, que serviren de base per a la galeria de l’Escola de Llotja, o durant la recollida d’obres al convent de Sant Sebastià – futur museu de l’Acadèmia de Belles Arts – i al Museu Lapidari nascut en el si de l’Acadèmia de Bones Lletres duta a terme el 183582.

Fig. 3 - Francisco Camilo (i taller), Sant Josep advertit per l’àngel. Casa Museu Rafael de Casanova, Moià.

Fig. 4a - Mateo Cerezo, Maria Magdalena. Casa Museu Rafael de Casanova, Moià.

Fig. 4b - Atribuït a Juan Carreño de Miranda o a Diego Polo, Sant Sebastià curat pels àngels. Casa Museu Rafael de Casanova, Moià.

Fig. 5 - Lluís Vermell, Retrat de mossèn Joan Riba i Fíguls. Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

  • 83 Gros, 1985, p. 65-66. Sobre Ripoll, vegeu-ne la compilació bibliogràfica a Ordeig, 1991, p. 330, no (...)
  • 84 Villanueva, 1821b, p. 126. Per conèixer el tema hem utilitzat l’estudi d’Ordeig, 1991, p. 326 i seg (...)
  • 85 Salarich, 1854, p. 194.

28El camí cap a la integració de les col•leccions eclesiàstiques en els museus de les institucions públiques és cada vegada més constatable a mesura que ens endinsem en el segle XIX, quan les acadèmies, societats, agrupacions, comissions i altres organismes associatius es multiplicaren. Un bon exemple és el monetari que aplegà el canonge arxiver Jaume Ripoll Vilamajor, que en morir passà a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El seu origen, segons apunta mossèn Gros, radicaria en la voluntat d’ampliar i fer més consistent el gabinet del bisbe Veyan abans esmentat83. En efecte, a finals del segle XVIII el bisbe de Vic impulsà la creació de la biblioteca pública annexa al palau episcopal seguint la reial ordre de Carles III d’aprofitar les biblioteques dels jesuïtes expulsats i hi afegí un “pequeño museo de historia natural del país”84. A mitjan segle XIX, Salarich ja el descriu com un naturalia amb algunes antiguitats i obres d’art85.

  • 86 Velasco, 2011b, p. 20-22. La descripció del museu es pot trobar a Cornet, 1860, p. 380-392. Cornet (...)

29Sense abandonar Vic, i com a símptoma de la institucionalització del vessant antiquari dels eclesiàstics, trobem l’exposició arqueologicoartística “retrospectiva” organitzada el 1868 pel canonge ardiaca Jaume Collell i Bancells. Emperò, seguiren havent-hi casos ben peculiars, com el de mossèn Joan Riba i Fígols (1805-1873) [Fig. 5], propietari del Museu de Sal Gemma de Cardona. La seva col•lecció de figures de sal, adquirida anys més tard pel Museu Diocesà de Solsona, contenia una selecció de taules gòtiques procedents de la collegiata de Sant Vicenç de Cardona, entre molts altres artefactes i aparells científics. El destí de bona part d’aquella col•lecció de pintures, com explica Velasco, és força sorprenent: fou adquirida pel cònsol prussià Julius Rudolph Ottomar Freiherr von Minutoli abans de 186086.

  • 87 Mata i París, 2009.

30La continuació d’aquesta succinta història d’algunes de les col•leccions eclesiàstiques ha d’acabar amb la irrupció de les grans exposicions de la segona meitat del xix i l’arrencada de la fundació dels seminaris, càtedres i museus eclesiàstics. Ara bé, no vol dir que sigui el punt i final del col•leccionisme eclesiàstic: la recentment inaugurada col•lecció de mossèn Romà Comamala a Vilabella és el testimoni més evident de la pervivència d’aquest fenomen87.

Notes

1 Checa i Morán, 1985. Val la pena aturar-se a llegir Morán, 2010.

2 Schlosser, 1987.

3 Fontbona, 1987, p. 60-61; Fontbona, 1995, p. 167-186; Fontbona, 2009, p. 75-85.

4 Borràs, 1987.

5 Colección Cambó, 1990; Collecció Raimon Casellas, 1992.

6 Martín González, 1992.

7 Marés, 1977.

8 Carbonell, 1995, p. 137-190, 2000, p. 145-180. I el més recent, amb una reflexió àmplia sobre el que significa el colleccionisme d’època moderna, Carbonell, 2012-2013, p. 439-462.

9 Torras, 2012.

10 Velasco, 2011.

11 Bellsolell, 2011.

12 Alsina, 2009.

13 Quadras, 2010a; Quadras, 2010b, p. 22-29.

14 Buscató, 2011.

15 Quílez, 2007, p. 13-58.

16 Bassegoda, 2007, p. 119-152.

17 Barrachina, 2007, p. 223-261.

18 Fontbona, 2007, p. 263-274.

19 Bonaventura Bassegoda, Mite i realitat de la pinacoteca de Sebastià Anton Pascual (1807-1872). Conferència pronunciada a la I Jornada Mercat de l’Art, Col· leccionisme i museus, Palau Maricel, Saló d’Or (Sitges), 5 d’octubre de 2012. L’inventari de Pascual el donà a conèixer Àngels Solà (1999). En relació amb l’edició de les actes de les jornades, consulteu Bassegoda i Domènech, 2013.

20 Bassegoda i Domènech, 2013.

21 Socias, 2009; Pérez i Socias, 2011; Socias i Gkozgkou, 2012, 2013.

22 Pérez, 2009.

23 Sala, 2004a, 2004b.

24 Aguilar, 2009.

25 Fontbona, 2009, 1995.

26 Vélez, 2009a. Vegeu també Vélez, 2005c. Una mirada més àmplia del fenomen a Vélez, 2005b.

27 Vélez i Furió, 2005.

28 Mata, 2011.

29 Bassegoda i Domènech, 2011.

30 Coll, 2012.

31 Bassegoda i Domènech, 2012.

32 Garcia, 1997.

33 Vegeu també Fontbona i Durá, 1999.

34 Vegeu també Casanovas, 2009.

35 En relació amb el context general, Figuerola, 1994. El cas concret del Museu Episcopal de Vic, Gros, 1997.

36 Berlabé, 1995, 2001, 2009.

37 Segueixen essent de gran utilitat els estudis de Barral, 1985, 1988 i 1993. Vegeu també Gros, 1985 i Alcolea, 1985. Més recentment ha abordat el tema des d’una perspectiva comparada Requejo, 2005.

38 Maestre, 2007.

39 Ojuel, 2012.

40 Fuentes, 2013, p. 137-172. Vegeu també Fontbona, 2001.

41 Velasco, 2011b.

42 Cao i Sureda, 2011, 2011-2012. Vegeu també Ordeig, 1991.

43 Gros, 1985, p. 65; Alcolea, 1985.

44 Amb algunes excepcions, aquesta impressió ja es pot copsar al recull que pels volts de 1804 féu el canonge Carlos González de Posada, 1907.

45 Bosarte, 1786. En relació amb Desplà i la seva collecció, vegeu Duran, 1972.

46 Carbonell, 1991.

47 Massó, 2004.

48 Torras, 2012, p. 188.

49 Torras, 2012, p. 280.

50 Torras, 2012, p. 460, nota 149.

51 Miralpeix, 2014.

52 Villanueva, 1850, p. 90-91.

53 Villanueva, 1850, p. 92.

54 Velasco, 2011a, p. 73-75. Una mirada més concreta a la comitència artística al voltant de Pasqual es pot llegir a Velasco i Yeguas, 2011.

55 Pérez Galdós, 2004, p. 48. Cf. Buscató, 2011, p. 225.

56 Villanueva, 1821a, p. 11-12.

57 Villanueva, 1821c, p. 119.

58 Villanueva, 1851a, p. 58.

59 Ponz, 1788, p. 84-87. Un estat de la qüestió sobre el gabinet dels Salvador es troba a Camarasa, 2004, p. 721-727; Riu, 2005, p. 140-141, 2008.

60 Salat, 1818, vol. I, p. XI.

61 Villanueva, 1821b, p. 126.

62 Villanueva, 1851b, p. 126-127. Ho posà en relleu Garcia, 1997, p. 157-164.

63 Villanueva, 1851b, p. 119 i 172. En relació amb la biblioteca, vegeu Casas, 1998.

64 Ferrer, 1809, vol. IV, p. 277-278.

65 Ferrer, 1809, p. 278, nota 1. Per a una descripció del monetari, vegeu Salat, 1818, p. 12. Salat repassa alguns dels gabinets més importants que tenien monedes a la Catalunya dels primers anys del segle XIX.

66 Miralpeix, 2005, p. 677.

67 Ruiz Porta, 1914a, 1914b.

68 Ponz, 1788, vol. XIII, p. 189.

69 Villanueva, 1851c, p. 121-122.

70 Massó, 2003, p. 225 i Velasco, 2011a, p. 128-129. Encara és d’utilitat la ressenya biogràfica de Fita, 1907.

71 Buscató i de la Fuente, 2010.

72 Villanueva, 1851b, p. 144-145.

73 Laplana, 1999, p. 19-21.

74 Laplana, 1999, p. 19-21.

75 L’adscripció d’aquest darrer a la collecció Iglesias prové de la identificació de l’anagrama SY al revers de la tela. Vegeu Miralpeix, 2004b.

76 Tarter i Font, 2003. Vegeu també Miralpeix, 2004a.

77 Subirá, 1957; Llorens, 1962; Pedrero-Encabo, 2000.

78 Tarter i Font, 2003.

79 És una rèplica de la Magdalena Penitent de la collecció madrilenya Duque de Hernani o de la collecció Legarda. Vegeu Buendía i Gutiérrez, 1986, p. 57 i cat. 70 i 72, respectivament.

80 La parròquia de Sant Just i Pastor de Madrid guarda un quadre amb un sant Sebastià idèntic a aquest. Vegeu-lo a López i Carreño, 2007, p. 194. Pérez Sánchez, 1986, p. 202, cat. 16. Pérez Sánchez l’atribuïa al “círculo más inmediato de Carreño”. Tanmateix, l’àngel, de forta empremta ticianesca, li recordava l’estil de Diego Polo. El fons de paisatge blavós i el to vellutat i mòrbid presents en la tela de Moià fan pensar en les característiques tècniques de Carreño de Miranda. També les cames curtes que G. Cruzada Villaamil ja detectava en el Sant Sebastià (1656) del Museu del Prado; vegeu Cruzada, 1865, p. 649.

81 Quílez, 2007, p. 13-19.

82 És de molta utilitat l’estudi de Vélez, 2009b.

83 Gros, 1985, p. 65-66. Sobre Ripoll, vegeu-ne la compilació bibliogràfica a Ordeig, 1991, p. 330, nota 10.

84 Villanueva, 1821b, p. 126. Per conèixer el tema hem utilitzat l’estudi d’Ordeig, 1991, p. 326 i següents.

85 Salarich, 1854, p. 194.

86 Velasco, 2011b, p. 20-22. La descripció del museu es pot trobar a Cornet, 1860, p. 380-392. Cornet ressenya un llibre amb més de cinc mil firmes de visitants.

87 Mata i París, 2009.

Table des illustrations

Légende Fig. 1-Antoni Viladomat, Jesús entre els doctors. Monestir de Montserrat.
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/8055/img-1.jpg
Fichier image/jpeg, 540k
Légende Fig. 2 - Josep Juncosa, Èxtasi de santa Teresa. Casa d’espiritualitat del santuari del Miracle del Riner.
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/8055/img-2.jpg
Fichier image/jpeg, 512k
Légende Fig. 3 - Francisco Camilo (i taller), Sant Josep advertit per l’àngel. Casa Museu Rafael de Casanova, Moià.
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/8055/img-3.jpg
Fichier image/jpeg, 292k
Légende Fig. 4a - Mateo Cerezo, Maria Magdalena. Casa Museu Rafael de Casanova, Moià.
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/8055/img-4.jpg
Fichier image/jpeg, 272k
Légende Fig. 4b - Atribuït a Juan Carreño de Miranda o a Diego Polo, Sant Sebastià curat pels àngels. Casa Museu Rafael de Casanova, Moià.
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/8055/img-5.jpg
Fichier image/jpeg, 292k
Légende Fig. 5 - Lluís Vermell, Retrat de mossèn Joan Riba i Fíguls. Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/8055/img-6.jpg
Fichier image/jpeg, 226k

Le texte et les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont sous Licence OpenEdition Books, sauf mention contraire.

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search