Version classiqueVersion mobile
OpenEdition Books

Roches ornées, roches dressées

 | 
Michel Martzluff

3 - Les hommes et leur terre en Pyrénées de l'est

Dama blanca, bruixa, Verge, la representació de la dona en les llegendes andorranes

Martina Camiade Boyer

Résumé

Fada, bruixa, Verge i dama blanca es troben al centre d’aquesta comunicació que tracta de la representació de la dona en les llegendes de les Valls d’Andorra en el decurs dels segles. A partir d’unes quantes transcripcions de llegendes, analitzem la particular condició de la dona pirinenca i la incidència de l’organització del territori en comunitats de valls sobre l’especificitat del seu estatut únic. La casa donava a la dona-pubilla un paper clau en la societat. En un règim de propietat col·lectiva com traspua la paritat social i econòmica entre homes i dones? Com ha perdurat fins avui dia a través la tradició oral i la literatura popular?

Fée, sorcière, Vierge et dame blanche sont au centre de cette communication qui traite de la représentation de la femme dans les légendes des Vallées d’Andorre au cours des siècles. À partir d’un certain nombre de transcriptions de légendes, nous analysons la condition particulière de la femme pyrénéenne et l’incidence de l’organisation du territoire en communautés de vallées sur la spécificité de son statut. La casa donnait à la femme-héritière un rôle clé dans la société. Comment, dans un régime de propriété collective s’est dégagée la parité entre hommes et femmes ? Comment a-t-elle perduré jusqu’à nos jours à travers la tradition orale et la littérature populaire ?

The fairy, the witch, the Holy Virgin and the White Maid are at the core of this communication which deals with the representation of woman in the legends of the Vale of Andorra in the course of years. From a certain number of transcripts of legends, we analyze the peculiar condition of the Pyrenean woman and the incidence of the structure of the area in communities of valleys on the specificity of her status. The “casa” gave a key role to the heiress in society. In a system of collective poperty, how has parity between men and women emerged? How has it lasted till these days through oral tradition and vulgar literature?

Texte intégral

Com a mena d’introducció

1L’any 1966, Ricard Fiter va fer un recull de les llegendes andorranes. L’autor i el seu equip van voler donar la versió «més segura» d’aquestes llegendes ja que aquestes havien estat transmeses oralment pels avis al costat de la llar ο bé explicades com a contes per les mares als seus fills.

  • 1 Mossèn Jaume Argelagós Alsina va arribar a Andorra en 1932 com a vicari a Sant Julià de Lòria i va (...)

2Així aquest anàlisi pren en compte la sèrie de llegendes que tractaran de la dona. El nombre més important va ser recopilat sota el títol Les Llegendes d’Andorra per Ricard Fiter (Fiter 1966) assessorat per l’Esteve Albert. Hem de reconèixer a Fiter la presa de consciència del paper educatiu i social de la llegenda quan en la seva part introductòria diu «cançons, llegendes i d’altres manifestacions culturals han construït el bressol llegendari del nostre poble que s’ha anat trametent a través de les generacions amb cura i amor» i el trencament perillós en aquesta continuïtat educativa amb la obertura al món modem i unes generacions que sempre córren darrere el temps i que ja esmentava en Fiter: «en aquestes darreres dècades veiem amb gran tristesa com aquests tresors emanais de la més noble ànima de les Valls se submergeixen silenciosos en el fons impetuós dels corrents modernistes». D’altres el van precedir com en Gaston Combarnous en 1933 amb una versió de la Dama Blanca d’Auvinyà. Mossèn Jaume Argelagós1 rector de la Parroquia de Sant Julià de Lòria, Montserrat Palau Marti en el seu llibre Andorra, Joan Pere Salarich, Pere Canturri. No descuidarem Mossèn Cinto Verdaguer que va aprofitar les seves estades a Andorra recorrent cims i valls del 25 d’agost al 7 de setembre de 1883 per recollir algunes llegendes.

3Però les llegendes es transmeten de viva veu, i moites vegades es canvien i varien del sentit original. Els canvis i variacions de la llegenda són el propi del gènere oral. Al menys la seva forma escrita permet a les noves generacions de conèixer la seva existència.

4També es tindrà en compte de les gravacions dutes a terme per emissions de televisió de 1986 a 1993 durant els quais, padrins ens varen servir d’informadors.

1. El paper de la llegenda

5Aquesta mostra de llegendes andorranes a l’abast del gran públic, permet d’analitzar com actuen les llegendes. La Miquela Valls en el seu llibre sobre «Andorra cap a la literatura» defineix la llegenda com «un mitjà per a assimilar les joves generacions dins l’escala de valors d’una societat donada. Fa de mantenidora, assegura la permanència de les estructures socials; és conservadora en tots els sentits de la paraula». Pot ésser considerada com a factor de cohesió social.

  • 2 Valls 1992, p. 17.

6Segons Miquela Valls, «La llegenda té un paper formatiu de l’individu: alimenta la imaginació de l’infant, estimula la vida interior. Fades, dracs i bruixots permeten al nen resoldre els seus problemes de dependència del grup, de la família, d’afirmació de la pròpia personalitat. Els éssers fantàstics son unes figures del món subconscient que ajuden l’individu a atenuar les seves angoixes, fent-lo passar així sense trauma a l’edat adulta. Les llegendes són uns assaigs per la vida de debò, fent aquesta més conforme als models culturals del grup»2.

7La transmissió es fa en condicions privilegiades com els moments de descans, de relació entre les generacions, en un càlid ambient de tendresa i en una forma encisadora amb fórmules màgiques, repeticions encantadores, harmonies de sonoritats.

2. Dama i fada

2.1. La llegenda de «La Dama Blanca d’Auvinyà»

8La «Dama» és més aviat una fada. Aquesta apareix en dues llegendes veïnes: La Dama Blanca dAuvinyà recollida per Joan Pere Salarich i La Senyoreta, recollida per Mossèn Jaume Argelagós. En els dos casos, es tracta d’una dama vestida de blanc que apareix en la parròquia de Sant Julià de Lòria, prop de la frontera hispano-andorrana. No tothom assimila els dos personatges però, tant l’un com l’altre condueixen un enemic al mig del bosc i l’aterroritzen: el Bisbe de la Seu d’Urgell! ο un cap sarraí; aquest enemic és després transformat ο reencarnat en un Ilop ferotge, que mor en mans d’un home coratjós del país, el Síndic, en el cas de la Dama Blanca d’Auvinyà; però l’heroi nacional mor també a causa de terrors nocturns ο d’una estranya malaltia sense que la Dama Blanca pugui fer-hi res. El que va passar amb la Dama ο la Senyoreta i el Bisbe ο el cap sarraí no ha estat mai revelat: és el secret del bosc misteriós, de la nit propicia als terrors, fades senyores dels somnis ο dels encanteris, homes-llop, poder i límit, de la fada de la que en la llegenda d’Auvinyà ens diu que prové d’una familia noble i antiga, experta en encanteris i bruixeria, respectada en el país com defensora de les llibertats de la comunitat d’habitants.

9Vet aquí com es castiga el qui «gosa violar la contrada» i els llocs mateixos, com la cascada d’Auvinyà, són aquí per dir «la eterna cançó de la llibertat i de la pau de la terra».

10La Dama Blanca conta l’origen d’Andorra i la manifestació de les virtuts andorranes com el sentit de la llibertat i de la independència. La dama es vestida de blanc, com pràcticament totes les fades. Les dames blanques són éssers femenins eixides del ventre de la terra, i doncs símbols de la fertilitat, de la germinació i de la vida. Són associades a l’aigua, lligam amb la feminitat des de la més alta antiguitat, al blanc i a la lluna, astre femení casi en totes les cultures del món. La dama blanca es bona, femenina, font a la vegada de vida, de saviesa i de ciència. Les fades són l’expressió d’una realitat socio-econòmica de les dones pirinenques.

3. Verge

11La Llegenda de la Verge de Meritxell (versió de Joan Pere Salarich) i, escrita per Joan Pla, la Llegenda de la Verge de Canòlic, pertanyen al corrent pirinenc de les invencions de verges soterrades per a escapar a l’invasor àrab. Obeeixen a l’esquema classic: en un Iloc desert i insòlit (una gabernera florida en un clap desnevat al bell mig de l’hivern en el cas de Meritxell), un animal (un ocell en el cas de Canòlic), descobreix una talla romànica de la Verge. Se la porta a l’església més pròxima, però l’endemà se la torna a trobar al lloc de la invenció; i la cosa dura fins que s’interpreta com una voluntat de la verge que li construeixin una capella: al lloc mateix, d’on mai més no es mourà.

12El culte marià és freqüent en els Pirineus. Horn cristianitza els cims, promontoris com Meritxell situat a la Parròquia de Canillo, la primera per ordre protocol·lari i com Canolich, poblet ubicat en la Parròquia de Sant Julià de Lòria. Es en el segle XIX que l’església triomfant annexa la fada, la dama blanca. L’ésser femení, vestida de blanc i benèfica és la Verge.

  • 3 Història de Nostra Senyora de Meritxell, (1874), Barcelona.

13Aquestes dues llegendes son eixides de dues històries3 que corresponen al segle XIX, el qual va portar en el seu paroxisme una certa definició de l’ésser femení.

14L’estereotip de la natura femenina es prou posat en èmfasi en la cultura escrita essencialment masculina d’aquesta societat on la subordinació de la dona és confirmada: la dona s’acompleix en la maternitat, criant els fills i donant plaer als homes. Els homes són del costat de l’esperit, del poder, de la guerra, de la història. Les dones infanten guerrers i treballadors, els nodreixen, i els hi procuren plaer. La dona, mare de tots, complidora fins a la seva mort.

4. Bruixa i metzineres

15Cinc de les vint-i-sis llegendes fan intervenir fades ο bruixes. Una d’elles, recollida per Mossèn Jaume Argelagós i titulada simplement La bruixeria, reuneix tots els elements coneguts de les bruixes andorranes: aquestes es reuneixen per dansar al voltant del diable que toca la flauta ο el timbal prop del llac d’Engolasters ο en els cims de Fontargent i Fra Miquel; formen tres cercles concèntrics que s’obren ο s’apropen a mercè de la dansa; les bruixes ballen i es piquen a les cuixes. De vegades, joves imprudents s’apropen per espiar-les i les bruixes els converteixen en gats que s’enfilen sobre les espatlles de les bruixes i ballen amb elles. Es pot reconèixer una bruixa perquè té el cor a la dreta. A despit de la desaparició dels joves curiosos, les bruixes no són gens esfereïdores i és fàcil de protegir-s’hi, només cal no assistir a la seva gresca ο sàbat, ο de refiar-se d’un senyal que mostra la presència del diable: quan els cabells del cap sens posin de punta, cal allunyar-se el més ràpidament possible, ja que el lloc és embruixat pel maligne.

16Fora del sàbat, les bruixes estarien sota l’efecte d’una droga al·lucinògena que els gripaus en contindrien força: l’«Amanita Muscaria».

17Només el conte de bruixes recollit per Joan Pere Salarich, L’hotel de la Margineda, els és hostil. En efecte, la bruixa és bonica però... estrangera, i les velles del país marxen tot dient «tan boniques, i a més a més estrangeres... això acabarà malament». La jove hostalera és forastera. Es converteix en una bruixa malèfica i enverinadora, atraient i fent desaparèixer en el seu hotel els valents joves del país. El cor de les velles padrines representa la remor pública però aquesta acusació no és compartida pels homes com cal del país, ja que ells també, sense dubte, estan sota l’encanteri de la jove hostalera que pot així perpetrar a plaer tots els seus crims. Només un prodigi la denuncia després la seva mort: el carro de morts que la porta al cementiri s’enfonsa en el camí sense que cap força terrestre el pugui alliberar, i desapareix sota la terra enmig d’un olor de sofre. Excepte l’epíleg cristià, el tema de la bella devoradora d’homes joves és un arquetipus de les llegendes: les sirenes, Circea...

18La bruixa de la llegenda Els tres soldats desertors de les guerres napoleòniques recollida pel mateix autor, té caràcters negatius: la bruixa és lletja, dura, sense cor, però viu amb una noia jove (el seu doble positiu) molt bonica, dolça i bona, a través de la qual adquireix bondat i dolçor: dóna hospitalitat als tres desertors estrangers. Però aquests, es porten malament; la bruixa recorre als sortilegis malèfics per castigar els soldats que han matat a la jove; es tracta doncs, d’una justa venjança i d’una protecció del país contra l’estranger: la bruixa fa esclatar una tempesta que fa perdre els soldats a la muntanya i un llamp els fulmina convertint-los en pedra.

19La dona que no vol donar pa als pobres, en la llegenda L’estany d’Engolasters recollida per Mossèn Cinto Verdaguer, apareix al seu marit torturada pels dimonis. El tema del diable, així com el de la bruixa dolenta, és lligat al de l’estranger: en la llegenda que acabem d’anomenar, el diable pren l’aparença d’un estranger que condueix al marit innocent per camins de contrabandistes cap a la seva castigada muller; en la llegenda El tresor de la font de Manegó de Joan Pere Salarich, és un àvid estranger qui invoca el diable per a descobrir un tresor i desapareix amb ell quan una dona invoca Jesús i la Verge Maria.

20La toponímia és també un indici preciós. Pere Canturri i Joan Pere Salarich van fixar l’atenció sobre la freqüència dels topònims lligats als dimonis i a la bruixeria; es coneixen quatre «roc de les bruixes» un a Andorra la Vella destruït per construir l’aparcament dels grans magatzems Pyrénées, l’altre a Prats (Canillo), i a Sornàs, a la sortida del poble d’Ordino i al Puig de la Massana. Tots són coneguts pels gravats que s’hi troben. Només els de Prats han estat estudiats per Pere Canturri i David Mas i segons ells semblen ser eixits de l’Edat de Bronze per les parts superiors de la plataforma i de l’època medieval pels costats. A Sornàs, la figura representa una dona i la llegenda diu que és una bruixa que va ser cremada en aquest lloc. Referent al roc de les bruixes de Prats, que segons els nostres informadors servia a les bruixes de la Parròquia de Canillo la nit de Sant Joan per anar a ballar, cal dir que enfront existeix la «Roca de la Salve» (Canillo) a l’est del Coll d’Ordino, on els pelegrins vinguts d’Ordino, veient el Santuari de Meritxell, canten el «Salve Regina» en honor de la Verge Maria que van a venerar. Aquí veiem l’annexió del mite pagà per la cristianització.

5. Els processos de bruixeria i metzineres a Andorra

  • 4 Galinier-Pallerola 1988, p. 374-400.
  • 5 Fiter i Rossell 1748, Manual Digest, p. 128-132.
  • 6 AHN, Armari de les sis claus, 352.
  • 7 Fiter i Rossell 1748, Manual Digest, p. 131.

21Històries de bruixes i mezitneres són corrents a Andorra. En la història es coneix 41 judicis de bruixeria a les Valls d’Andorra entre 1551 i 1661. Una concentració més forta apareix entre 1604-1622, 38 casos. Són igualment concentrats en l’espai. En efecte, Canillo és la parròquia més afectada amb 13 casos, segueix Ordino amb 8 casos. Totes les acusades són andorranes. És una dona entre 50 i 58 anys, més aviat vídua4. Antoni Fiter i Rossell en el Manual Digest escrit en 1748 dedica un capítol: Inquisicio com se introdui en las Valls, potestat de sos Ministres en ellas limitada. Ens explica com les Valls admeten el tribunal de la Inquisició per mitjà del Bisbe - Príncep d’Andorra. Però els ministres, oficials i altres familiars no volen subjectar-se a la justícia andorrana, ni obeir al Conseil General, negant els seus usos i costums5. Per aquestes causes s’estableix una concòrdia en 15956 entre els Síndics, Bernart Ricart i Mateu Moles, representant el Conseil General i Don Francisco Arevalo de Sauzo, visitador del Sant Ofici. Acorden que el tribunal de la inquisició a les Valls d’Andorra tractarà només d’assumptes relacionats amb la fe catòlica. El nombre de familiars no passarà de deu. Aquests hauran de complir amb les lleis i arrestos del país i obligats a contribuir a les despeses d’obres públiques com les demés cases. No estaran obligats a ser sometents, però hauran de pagar les soldades si cal. En cas de disputes amb habitants del país els familiars seran jutjats pel Sant Ofici i no per la justícia andorrana. I, finalment estaran obligats a pagar el cot quan els sigui imposat pel Conseil General però podran recórrer davant del Sant Ofici. Malgrat que aquesta concòrdia limita els drets i privilegis dels familiars del tribunal de la inquisició a les Valls d’Andorra, continuen els problemes i les queixes. Enric IV, rei de França i Príncep de les Valls intervé i en 1601 «expedi una Carta Orde, terrible, y forta dirigida al Conseil General... que ninguna persona de qualsevol gran estat ο condicio que sia (y nomenadament los oficials, y familiars de la Inquisicio) de aqui en avant, se atrevesca apretendrer eximirse, sie en civil sie en qualitat de actor, sie en qualitat de reo, per devant altra justicia, que de la ordinaria de ditas Valls baix pena de inobediencia, y rebellio contra dels Contra-Verentors, y altres cosas»7. A partir d’aquell moment és el Tribunal de Corts, tribunal penal a Andorra que pren cura de la lluita contra la bruixeria. Les sessions i les tortures tenen Hoc a la Casa de la Vall, seu del Conseil General ο de la Terra.

22Segons el quadre i gràfic 2 adjunt, podem observar que si bé en els anys 1614-1649 els delictes de bruixeria atenyen un 2,4% representen malgrat tot una feble representació en relació als altres casos. Augmenten paulatinament les baralles, cops i ferides, morts i temptatives de mort que passen de 7,9 casos a l’any (1541-1561) a 19,2 (1614-1649) i a 23 (1650-1654).

23Es curiós de remarcar que en entrevistes efectuades l’any 1986 i l’any 2003 a Ordino i a Canillo (Bernard Naudi 2003), els casos de bruixeria eren encara presents en la ment de la població d’aquestes parròquies. Coneixien qui era bruixa i de qui li venia el poder. Cada casa andorrana gaudia del seu llibre d’oracions per protegir-se, Tesoro de milagrosy oraciones de. la Cruz de Caravacas, en el qual figura a la contraportada la marca de la casa, amb una barreja de cabells i de sang assecat. En aquesta mateixa època, Mossèn Jaume Argelagós, rector de Sant Julià de Lòria durant més de 60 anys, m’explicava que en els anys 40 exorcitzava les dones acusades de bruixeria en el llindar de l’església parroquial.

6. Pubilla ο hereva, el paper de la dona en la societat

24Si les fades són la focalització mitològica del culte de la Terra-Mare, són també el record d’estructures socials ben antigues.

25En el Pirineu la condició de la dona es especifica. Pot esdevenir pubilla ο hereva. L’home que es marida amb una pubilla abandona el seu nom pel nom de la casa de la seva muller. No podia vendre qualsevol dels seus béns sense la seva autorització. Tota compra era per la casa. I en cas de defunció de l’hereva, esdevenia administrador dels seus béns i usufructuari fins a la majoria dels seus fills. Encara avui dia a Andorra, pubilles continuen gestionant els seus béns. En el nostre estudi de la Parróquia de la Massana de 1621 fins avui dia, i particularment pels pobles d’Arinsal, del mas de Ribafeta, de l’Aldosa i d’Anyós, per un total de 61 cases, 18 són en mans majoritàriament d’una hereva. Algunes cases segueixen tenint pubilles durant 5, 6 generacions seguides com casa Aldosa de l’Aldosa, casa Cerola d’Anyós per exemple. La importància del nom de casa revela la seva situació tant en l’espai d’explotació que en el de filiació. Es transmet bilateralment, com el patrimoni que l’acompanya. Té una individualitat i una personalitat compartida amb l’hereu ο l’hereva.

26En tot cas, el nom de la Casa és un element permanent que reflecteix sense cap dubte la vida de la comunitat en la qual la persona es troba immersa del seu poble, de la seva Parròquia. La casa, element permanent d’un sistema basat en una economia ramadera, que retrobem en totes les valls pirinenques, perdura al llarg dels segles fins a l’actualitat sense gaire variacions. La casa porta un nom que identifica tots els seus membres i el seu patrimoni, sempre i quan es tracta dels béns. Però tots els altres actes escrits, com registres parroquials, que modulen la vida d’un ésser: el naixement, el casament, la mort, que defineixen el seu estat, sobretot com a cap de casa, a més dels cognoms i noms, aquestes persones són designades pel nom de la casa que l’acompanya sempre. En tots els registres parroquials compulsats a partir del segle XVII, trobem el nom seguit del de la casa. Cap diferència entre l’home i la dona en aquell nivell. L’hereva ο l’hereu és el que pot assegurar la continuïtat de la casa. Les diferències s’estableixen a nivell polític, car la dona no pot accedir a cap càrrec polític fins 1973. No era present en les assemblées del Comú i del Conseil General, però la dona-hereva manava.

Quadre 1: Recapitulació dels casos de bruixeria

Quadre 1: Recapitulació dels casos de bruixeria

Quadre i gràfic 2: Delictes jutjats pel Tribunal de Corts a partir de les sentències

Quadre i gràfic 2: Delictes jutjats pel Tribunal de Corts a partir de les sentències

7. Un personatge clau que acompanya la dona, la dama, la fada: és el llimoi

  • 8 Mas 1980, p. 83.
  • 9 Mas, ibidem p. 84.

27El llimoi és un ésser petit, «... és eltestimoni - partícip en tots els fets en aparença poc ο gens explicables i amb visos d’aire de borrufa en la història de les Valls. És una espècie de dimoni al nostre servei permanent, exclusiu d’Andorra; a diferència de tots els altres que són eventuals; i diem espècie de dimoni perquè sembla que el més heterodox; cal prendre’l com un producte genuí de la maldat pura...» «Aquest diabló habita a la vora del poblet de Bixessarri i és per tant ben assequible d’anar-hi qui el vulgui trobar ο concertar unrendez-vouscom vaig fer jo mateix»8, ens diu Sergi Mas en el seu llibre Cassigalls. I més, «què se’n féu de la fornera d’Engolasters, després de la inundació sobtada del lloc? Segons ens diu R. Alsina, se l’endugué en llimoi al cau, per veure si ella el podia ajudar a dur una mica més d’aigua al seu torrent que patia de sequera9.

28Com s’ho va fer la mítica Dama Blanca, vetlladora del pas d’entrada al sud de les Valls, per dur sempre la vestimenta tan blanca? Només cal preguntar al llimoi i ell ens donarà la resposta.

  • 10 Mas, ibidem p. 85.
  • 11 Són els tres rius més importants d’Andorra: Grau Valira, Valira d’Orient, Valira del nord. Configur (...)

29Preguntant al llimoi sobre l’etimologia de la flor nacional, la grandalla, explicà que abans era una flor anònima que se li acudí d’automirar-se. «Veient-se tan bella, encisada, començà a trobar-se totes les gracies; no del tot satisfeta del que li donava el més brunyit dels espills, inclinà el cap per millor analitzar ocultes boniqueses que pogués escatimar la imatge reflectida; un graciós gir li permeté de veure’s el melic; llavors anà edipant-se més i més, fins a contraure el mal de l’esperit del mitològic Narcís»10. No es para aquí la cosa, al Narcís valirenc dels frescos prats andorrans li va donar per la xerrera, i encara per sempre més, es va retrobar encantat, creient que el seu melic era una corona guarnida amb els colors de la gràcia, la gentilesa i la majestat i els tres botonets del mig eren els tres Valires11 fets de granets d’or. Els seus pètals els veia com un mantell de blancor virginal, formant les parròquies. I de tant garlar, a Sant Julià la van començar a anomenar Garlanda. Els Déus, ben tips de tanta xerrera, la condemnaren a la mort prematura.

30Finalment sempre segons Sergi Mas, en Llimoi, «ell mateix sorprès per la història, emocionat i amb pos d’alaferit mestre en Gai Saber, fa sorgir de la boca semi-infernal uns sagnants rodolins»:

  • 12 Mas, ibidem p. 86.

«Sóc Narcis,
sóc Narcis...
Quin encís, quin encís...
Garla, garla
La Garlanda
Dalla, dalla
La gran dalla
Ature’t, no’m toco’s...
Sóc tan bella!
L’home ho entén
... i, envejós, la talla»
12.

8. Algunes llegendes d’Andorra

8.1. La Dama Blanca d’Auvinyà recollida per Joan Pere Salarich

31Saltant joiós sobre les penyes, el riu d’Auvinyà baixa de la Rabassa, fins que a la fi en una graciosa cascada prop de Sant Julià de Lòria, salta el cingle i va rendir les seves aigües.

32En el lloc que domina la Vall, sobre el riu, al costat d’Auvinyà, es dreçava en temps molt llunyans una torre habitada per una dama de gran bellesa i que sempre anava vestida de blanc; per aquest motiu, la gent la coneixia per la Dama Blanca d’Auvinyà.

33Aquesta dama era la filla del darrer senyor de la contrada, el qual havia fet bastir la torre per oposar-se a les freqüents incursions de la gent armada de l’Urgell, que amenaçaven les llibertats i privilegis que anys abans els hi havien concedit els reis francs. Per altra part, els senyors de la torre eren considerats sota veu per tot el poble com molt experts en encantaments i bruixeries, més com eren ardits defensors de les llibertats de la terra, tothom els tenia en gran consideració i estima.

34El Bisbe que regia els destins de la mitra en aquella època, era molt ambiciós i havia intentat diverses vegades intervenir en els afers del país, entrant acompanyat de gent armada per coaccionar els prohoms de les Valls. Davant les continuades pretensions del prelat, la Dama l’havia comminat moltes vegades: «Si no respectes les nostres llibertats et castigaré», però ell, que era superb i estava segur de la seva força, feia el sord a les exhortacions de la Dama, anant i venint quan li plaïa.

35A la fi, una nit que el cobdiciós prelat, amb tot el seu brillant seguiment, tornava d’Andorra, restà astorat davant una visió que es dreçava lluminosa sobre el fons de la cascada d’Auvinyà. Una dama de cabells rossos i vestida de blanc, es mostrava parada enfront del camí, il·luminada per la lluna plena. Dels seus vestits, sen desprenia una Hum meravellosa i fantàstica que va esglaiar, per la seva majestat, el bisbe i els seus acompanyants, deixant-los plantats al mig del cami, sense gosar ni donar pas.

36- Qui sou?... Què voleu?... tingué esma de dir el bisbe, a la fi, tremolant de por.

37La Dama restà callada i, fent-li signe que la seguís, el precedí dins el bosc, on restaren llarga estona. L’escorta no gosà seguir el seu senyor, esperant-lo fins que tornà tot trasbalsat. Llavors li posaren tota mena de questions, més a totes elles restà callat, sense voler contar res del que li havia succeït. Continuaren la ruta sense dir un mot, seguint la Vall del Valira, i el bisbe restava com trastocat, repetint de temps en temps:

38- No.no tornaré mai més a Andorra...

39Fou a partir d’aquell fet que els seus mandataris acompliren les escasses comissions a les Valls, i cada vegada que passaven per la cascada, veien la Dama al costat del camí, recordant-los la seva vigilància.

40Passaren els anys. La Dama deixà d’aparèixer als legataris i ells ho comunicaren al bisbe. Ell, que ja s’havia refet de l’esglai, emprengué la ruta, tot sol, cap a Andorra...

41No se’l tornà a veure mai més. Desaparegut el bisbe, no es va veure mai més la Dama ni a la cascada ni a la torre d’Auvinyà. Semblava que la terra se’ls hagués engolit a tots dos.

42Aquest fet esglaià les bones gents de la contrada, car al mateix temps que desaparegueren la Dama i el bisbe, un Hop molt ferotge comença d’escometre’s el bestiar, matant ovelles i corders i fins els pastors que els guardaven.

43Sola i abandonada la torre d’Auvinyà prengué un caràcter sinistre i ningú no s’atrevia acostar-se pels seus voltants. Solament els pastors més agosarats ho intentaren per encalçar el Hop, sense resultat, ja que mai ningu no aconseguí d’apropar-se a la fera i els qui ho aconseguiren foren devorats.

44L’estat de coses fou tan insostenible per als pastors i pagesos de l’indret, que el mateix Síndic, home valent i de gran empenta, decidí de donar mort al llop.

45A tal efecte cridà els més valents pastors de la parròquia de Laurèdia, de les masies de Fontaneda, de Bississarri, d’Aixirivall i de Llumeneres. Fins i tot en vingueren de Santa Coloma i d’Andorra la Vella i de les més llunyanes de la Maçana, Ordino, Encamp i Canillo. Tots els homes ardits de les Valls acudiren a la crida del Síndic i, un dia, de bon matí, feren cap a la Rabassa, on segons els darrers que havien intentat de donar-li caça, tenia l’amagatall el llop.

46A la nit el Síndic tingué un terrible somni. El llop prenia proporcions gegantines ο bé es feia fonedís. Hi havia moments que aconseguia de clavar-li el punyal, però llavors de les ferides en sortien dolls de sang ardenta que li escaldaven les mans i la roba. La terrible bèstia, en lloc de morir, es girava d’una revolada i li esqueixava la cam amb les urpes i els ulls. Provava de córrer i les cames se li segaven...

47Es despertà amarat de suor i en tota la nit ja no pogué dormir. La nit següent encara fou més terrible. I així nit darrera nit.

48Es posà malalt. Les velles més enteses en herbes remeieres, que havien fet guaricions gairebé miraculoses, fracassaren. Veils pastors que habitaven en apartades Valls, famosos per la seva ciència en mals donats, foren cridats en va. Els físics dels encontorns que hi acudiren, encuriosits per tant estranyes al·lucinacions, es declararen impotents. Tothom es donà compte que els dies d’aquell brau home, que els havia lliurat de tan terrible assot, estaven comptats.

49Quan el Síndic veié arribada la seva darrera hora i ja havia rebut els darrers auxilis espirituals, aparegué de nou la Dama, costant-se al llit del moribund. Tots els presents s’hi aproparen i d’una sola veu clamaren:

50- Salveu el nostre Síndic, Senyora!

51La Dama negà tristament amb el cap i, amb llàgrimes els ulls, va respondre:

52- Pue salvar les vostres llibertats. El que m’és impossible de fer és salvar-lo a ell del poder del bisbe. El llop que va matar era el vostre opressor.

53Acabades aquestes paraules la Dama desaparegué i el Sindic lliurà la seva ànima. D’aquell dia ençà cap senyor més no s’atreví a atemptar contra les llibertats de les Valls.

54La cascada d’Auvinyà continua despenyant-se pel cingle, cantant l’eterna cançó de la llibertat i de la pau de la terra.

8.2. La bruixeria recollida per Mossèn Jaume Argelagós

55Segons les llegendes, tots els llacs dels Pirineus havien estat centre de reunió de les bruixes, que dansaven en cercle al voltant del llac. Es creu que a Andorra, les bruixes, es lliuraven a llurs danses amb una ardor diabòlica.

56Les bruixes de la contrada pirinenca, compreses les del Canigó, del Cadí i del Puigmal, es reunien entorn del llac d’Engoslasters, on en vestit d’Eva dansaven histèricament fins a la follia.

57Formaven tres cercles concèntrics i, a cada cadència de la música, els cercles s’acostaven un a l’altre, i les balladores es donaven un cop amb les cuixes.

58Els joves, empesos pel desig voluptuós de contemplar les bruixes, pujaven fins al llac d’Engolasters per espiar-les al clar de la lluna. Promptament descoberts per les bruixes vigilants, aquestes, amb un manat de palla encantada, els convertiren en gats negres que s’enganxaven a l’esquena de les dansaires, que acabaven les seves danses portant totes elles un gat enganxat i moites fins on portaven dos. La dansa era dirigida pel diable que tocava la flauta i el timbal.

59Les bruixes andorranes es reunien també al cim de Fontargent i de Fra Miquel, mentre els bruixots ho feien a la Serra del Cadí, on es divertien amb les diablesses embruixades amb les quais dansaven desesperadament.

60Certes nits, encara que la barreja de bruixes i bruixots era absolutament prohibida, la barreja es feia entre els bruixots i els diables i entre els dimonis i les bruixes, a la memòria, segons es diu, del festí de Baltasar, amb l’orgia i el crim diabolic del degollament de Sant Joan Baptista.

61Es creia a Andorra, per distingir les bruixes de les que no ho eren, que els canviaven el cor de costat, posant el de les bruixes al costat dret. Aquesta operació es realitzava justament la nit de Sant Joan.

62Quan una dona suspecta de bruixeria moria, per a tenir la certitud del seu estat només calia obrir-li el pit per comprovar en quin costat tenia el cor.

63Una característica especial de les bruixes andorranes era que no podien anar a les seves reunions sense haver fet la migdiada, encara que sols fos un moment. Dormien amb un ull tancat mentre que amb l’altre observaven tot el que passava entorn seu. Vigilaven amb gran cura de no fer tard a les assemblees, car el diable punyia severament les tocatardanes.

64Els andorrans creien que la proximitat del diable feia posar els cabells de punta com filferros. Es per aquesta raó que els joves no tenien por de travessar de nit el bosc, car creien que la proximitat del dimoni, els seria avisada a temps per desviar el seu camí.

8.3. L’hostal de la Margineda recollida per Joan Pere Salarich

65Quan en Janot de l’hostal va prendre xicota a la Seu, les padrines dels voltants digueren sentencioses: «Tan bonica i forastera, això no pot anar bé!».

66Quan en Janot de l’hostal es va maridar amb la forastera, altre cop repetiren les padrines: «Tan bonica i forastera, això no pot anar bé!».

67En Janot, però, estava tan embocabadat amb la seva muller que no tenia temps d’escoltar a les padrines...

68Semblava que amb la nova mestressa tot l’hostal s’hagués rejovenit. De totes les parròquies de la Vall, des de Canillo a Sant Julià, i fins i tot dels poblets de la Seu i els seus encontorns, el jovent, com si el vi de l’hostal de la Margineda fos més bo i les orellanes més saboroses, venia en corrua i tohora les rialles i les cantades esclafien dins la cuina i menjadors.

69I en Janot deia i repetia:

70- Es la sort i l’alegria que he esposat...

71No veia les mirades dels fadrins a la seva dona i no veia les mirades de la seva dona als fadrins...

72Les mirades de l’hostalera es fixaren en un foraster més bell i atrevit que els altres, fins que un dia digué el foraster:

73- Et vull per mi tot sol.

74I l’hostalera va començar a rumiar la manera de fer que en Janot no hi fos més...

75D’una vella bruixa que vivia al peu d’Engolasters va aconseguir unes arrels de tora, l’herba més metzinosa que pot trobar-se a les Valls i va donar-la a en Janot.

76Emmalaltí en Janot i, encara encegat per les gràcies de la seva muller, repetia:

77- Es la sort i l’alegria que he esposat...

78I les padrines tingueren raó... en Janot va morir.

79Quan l’hostalera hagué enterrat al marit fou rica. Els diners encengueren les seves mirades i ja no va pensar més en el foraster. Sols pensava en les unces i, com més en tenia més en volia.

80Aprengué mil fetilleries per atraure els hereus rics i els forasters amics de la barrila i novament les rialles esclafiren a l’hostal de la Margineda.

81Passaren els anys i seguiren les cantades i molts hereus forasters van desaparèixer després de passar per l’hostal.

82Les padrines murmuraven:

83- Es la forastera, que té l’hostal embruixat.

84Però l’hostalera somreia i deixava dir i el vi i les cançons atreien nous hereus i nous forasters.

85L’hostal va fer-se vell i l’hostalera perdé el seu esclat. Varen seguir murmurant les padrines i un dia, amb les seves unces, vella i sola, la mestressa maleïda va rendir la seva ànima.

86El dia de l’enterrament carregaren la caixa en el carro i emprengueren el camí del cementiri de Santa Coloma.

87Passat el primer tombant el camí, la comitiva va haver d’aturar-se, car el pobre matxo que arrossegava el carro semblava no poder més. Després d’una petita parada de descans, emprengueren de nou al camí. Deu passes més enllà el matxo, extenuat, caigué a terra. Estranyats, els acompanyants varen anar fins a una borda veïna i, agafant un pareil de vaques, les posaren en el Hoc del pobre animal. Les vaques lograren arrencar el carro del lloc, però poc després hagueren de parar-se sense poder donar ni un pas més. Els concurrents, esfereïts, varen veure com poc a poc s’ensorraven les rodes del carro. Uns moments després era ja gairebé colgat. Amb una forta sentor de sofre va anar ensorrant-se en el camí, fins que desaparegué junt amb el bagul i el cadàver de l’hostalera. L’endemà, en el lloc que havia ocorregut el fet, els passants sols trobaren un clot. Clot que encara pot veure’s no lluny de la Margineda i en el camí que porta a Santa Coloma.

8.4. Llegenda de la Verge de Meritxell, recollida per Joan Pere Salarich

88Era el dia de Reis.

89Els habitants del llogaret de Meritxell es dirigien a Canillo per assistir a la missa de tan assenyalada diada. En passar per on avui s’aixeca el Santuari, vegeren una gabarnera florida. Estranyats de veure tal planta florida en el temps que era, s’hi acostaren i gran fou la seva sorpresa en trobar al peu de l’arbust una bella imatge de Nostra Senyora.

90Cridant el miracle anaren corrent a Canillo a explicar-ho al senyor rector.

91Acabada la missa dels Reis, el senyor rector, amb tot el poble, es dirigiren a Meritxell a fi de recollir la imatge i portar-la a Canillo.

92Després la col·locaren a l’altar major i prometeren construir una bella església per aixoplugar-la.

93L’endemà el bon sagristà de la parròquia, en obrir la porta de l’església, trobà a faltar la imatge de la Verge.

94Al crit de: «Sacrilegi..., han robat la Verge...» tots els de Canillo restaren esfereïts, fins que un viatger que ignorava els fets de la vetlla va presentar-se dient que en passar per Meritxell, venint d’Andorra, havia vist una bella imatge de la Verge al peu d’una gabarnera florida prop de Merixell.

95- Això deu ésser que la Verge vol estar a Encamp - digueren tots els presents. Així ho comunicaren als vilatans d’Encamp que, agraïts a la preferència de la Mare Celestial, anaren en piadosa processó a cercar-la, tot i prometent bastir en el seu honor una bella església.

96Tornaren a Meritxell i altra volta trobaren la Verge al peu de la gabarnera. A més, tot el voltant de l’arbust estava net de neu per més que la nit abans havia caigut una grossa nevada.

97De nou els presents cridaren el miracle i, reunits els habitants de Canillo i d’Encamp construïren una capella.

98La gabarnera continuà florida i cada any torna a florir, com floreix cada any la devoció dels andorrans que, agraïts dels favors que els ha dispensat la Verge de Meritxell, l’han anomenada Patrona de les Valls.

Bibliographie

Abélanet et alii 1998: ABÉLANET, (J.), BALENT (Α.), BATAILLE (J.), CAMPMAJO (P.), FABRE (P.), GUISSET (C.), CARR (M.), PAYRE (D.), VALLS (J. L.) - Histoires de pierres, històries de pedres. AME, ADECO, Perpinyà, 1998.

Abélanet 1999: ABÉLANET (J.) - Lieux et légendes du Roussillon et des Pyrénées-Orientales. Editorial el Trabucaire, Perpinyà, 1999.

Albert 1987: ALBERT (Ε.) - Andorra màgica. Editorial Andorra, Andorra, 1987.

Bernard Naudi 2003: BERNARD NAUDI (S.) - Aproximació a l’estudi de les creences a Andorra. Master 2on any, I.F.C.T., Universitat de Perpinyà, 2003.

Fabrega 2000: FABREGA (A.) - Llegendes de ponts, dòlmens i menhirs a Catalunya, itineraris. Edicions El Farell, Sant Vicenç de Castellet, 2000.

Fiter 1966: Fiter (R.) - Les llegendes d’Andorra. Edicions Andorranes, Andorra, 1966.

Fiter i Rossell 1748: FITER I ROSSELL (A.) Manual Digest, 1748, reprint Conseil General d’Andorra, 1977.

Galinier-Pallerola 1988: GALINIER- PALLEROLA (J. F.) - Le sentiment religieux en Andorre du milieu du XVIe au milieu du XIXe siècle. Tesi de doctorat, sota la direcció del Professor Bartolomeu Benassar, volum II, Universitat de Tolosa le Mirail, 1988.

Gratacos 1986: GRATACOS (I) - Fées et gestes. Privat, Tolosa, 1986.

Gomis i Mestre 1987: GOMIS i MESTRE (C.) - La bruixa catalana. Editorial Alta Fulla, Barcelona, 1987.

Mas 1980: MAS (S.) - Cassigalls. Editorial Filfon, Andorra, 1980.

Mas 1986: MAS (R.) - La llegenda de la Dama Blanca. Editorial Maià, Andorra, 1986.

Valls 1992: VALLS (M.) - Andorra cap a la literatura. Editorial Maià, Andorra, 1992.

Notes

1 Mossèn Jaume Argelagós Alsina va arribar a Andorra en 1932 com a vicari a Sant Julià de Lòria i va quedar al servei de la Parròquia fins l’any 1976.

2 Valls 1992, p. 17.

3 Història de Nostra Senyora de Meritxell, (1874), Barcelona.

4 Galinier-Pallerola 1988, p. 374-400.

5 Fiter i Rossell 1748, Manual Digest, p. 128-132.

6 AHN, Armari de les sis claus, 352.

7 Fiter i Rossell 1748, Manual Digest, p. 131.

8 Mas 1980, p. 83.

9 Mas, ibidem p. 84.

10 Mas, ibidem p. 85.

11 Són els tres rius més importants d’Andorra: Grau Valira, Valira d’Orient, Valira del nord. Configuren les très valls d’Andorra que porten els mateixos noms que els rius.

12 Mas, ibidem p. 86.

Table des illustrations

Titre Quadre 1: Recapitulació dels casos de bruixeria
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/4279/img-1.jpg
Fichier image/, 48k
Titre Quadre i gràfic 2: Delictes jutjats pel Tribunal de Corts a partir de les sentències
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/4279/img-2.jpg
Fichier image/, 104k
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/4279/img-3.jpg
Fichier image/, 58k

Auteur

Maître de conférences I.F.C.T. / I.C.R.E.S.S., Universitat de Perpinyà. camiade@univ-perp.fr

© Presses universitaires de Perpignan, 2005

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540