• Contenu principal
  • Menu
OpenEdition Books
  • Accueil
  • Catalogue de 16377 livres
  • Éditeurs
  • Auteurs
  • Facebook
  • X
  • Partager
    • Facebook

    • X

    • Accueil
    • Catalogue de 16377 livres
    • Éditeurs
    • Auteurs
  • Ressources numériques en sciences humaines et sociales

    • OpenEdition
  • Nos plateformes

    • OpenEdition Books
    • OpenEdition Journals
    • Hypothèses
    • Calenda
  • Bibliothèques

    • OpenEdition Freemium
  • Suivez-nous

  • Lettre d’information
OpenEdition Search

Redirection vers OpenEdition Search.

À quel endroit ?
  • Presses universitaires de Perpignan
  • ›
  • Études
  • ›
  • (De)bat a bat
  • ›
  • II. Estudis de lingüística
  • ›
  • L’evolució del demostratiu aqueix durant...
  • Presses universitaires de Perpignan
  • Presses universitaires de Perpignan
    Presses universitaires de Perpignan
    Informations sur la couverture
    Table des matières
    Liens vers le livre
    Informations sur la couverture
    Table des matières
    Formats de lecture

    Plan

    Plan détaillé Texte intégral 1. El determinant demostratiu aqueix i el seu àmbit d’ús 2. El sistema demostratiu en la llengua antiga 3. Evolució dels determinants demostratius de proximitat en el català modern 4. Discussió Bibliographie Notes de bas de page Auteur

    (De)bat a bat

    Ce livre est recensé par

    Précédent Suivant
    Table des matières

    L’evolució del demostratiu aqueix durant l’època moderna

    Pau Martín Miñana

    Résumés

    Dins del conjunt demostratiu del català, no sempre s’inclou el determinant aqueix en el paradigma, si no és considerat com una forma secundària de aquest. Aquest treball examina el demostratiu aqueix i les seues variants en textos de l’edat moderna per tal de resseguir-ne el desenvolupament enfront del de aquest i de comprovar l’establiment de cada forma dialectal. Els resultats indiquen que, a diferència del català general, en la Catalunya del Nord s’empra més (aqu)eix que (aqu)est des del segle XVIII. Pel que fa a les formes, el corpus en registra tant de reforçades per aqu- com de no reforçades en els diversos dialectes. No obstant això, en català central, nord-occidental i balear es registren amb una freqüència considerable les formes no reforçades com est.

    Among the several demonstratives of the Catalan system, the determiner aqueix is barely contemplated in the main paradigm and is generally considered as a secondary form of aquest. This paper examines aqueix and its variants in texts from the Early Modern period in order to check its development in relation to aquest and identify the establishment of several dialectal forms. According to the results, unlike most of the Catalan areas, in Northern Catalonia (aqu)eix is more used than (aqu)est since the 18th century. Regarding the forms, the corpus shows both the reinforced ones (with aqu-) and simple ones in the different dialects. However, in Central, Northwestern, or Balearic Catalan the simple forms like est obtain a considerable frequency.

    Entrées d’index

    Keywords : determiners, demonstratives, dialects, Early Modern period, Catalan

    Paraules clau : determinants, demostratius, dialectes, edat moderna, català

    Texte intégral Bibliographie Notes de bas de page Auteur

    Texte intégral

    1. El determinant demostratiu aqueix i el seu àmbit d’ús

    1Actualment al llarg del territori català podem trobar diverses formes demostratives (com ara, aquest i este), així com diferents organitzacions díctiques (binària o ternària). Mentre que majoritàriament s’empra un sistema de dos graus de proximitat, hi ha sistemes dialectals com el valencià i el ribagorçà que fan ús de tres. Seguint la Gramàtica de la llengua catalana (a partir d’ara GLC) (IEC, 2016, p. 601-602), la divisió de l’espai díctic, que parteix des de la perspectiva de l’emissor, varia segons el tipus de sistema que s’estableix.

    2D’una banda, el sistema ternari divideix entre un primer grau de proximitat immediata, un segon de proximitat mediata i un tercer de llunyania. D’una altra banda, el sistema binari separa un primer grau de proximitat a l’àrea d’interlocució enfront d’un segon grau de llunyania a aquest. Aquestes dos estructures queden exemplificades tot seguit a la taula 1 a partir dels determinants demostratius: es reflecteixen les formes més esteses del sistema binari (raó per la qual l’anomenem català general) i les dels sistemes ternaris valencià i ribagorçà, d’acord amb la GLC (IEC, 2016, p. 601) i Veny (1982, p. 146).

    Taula 1. Determinants demostratius del català general i dialectal

    català general

    valencià

    ribagorçà

    proximitat

    immediata

    aquest, aquesta, aquests, aquestes

    este, esta, estos, estes

    est(o)/este, esta, estos, estes/estas

    mediata

    eixe, eixa, eixos, eixes

    (e)ixo/ixe, eixa, eixos, eixes/eixes

    llunyania

    aquell, aquella, aquells, aquelles

    aquell, aquella, aquells, aquelles

    aquell/aguell, aquella/aguella, aquells/aguells, aquelles/aguelles

    Font: IEC, 2016, p. 601 i Veny, 1982, p. 146.

    3Si ens fixem en la distribució binària, el primer grau equival als dos primers graus del sistema ternari. Dit d’una altra manera, mentre que en valencià i en ribagorçà es pot focalitzar sobre la proximitat immediata (esta cadira) i mediata (eixa cadira) respecte al parlant, en el primer grau del sistema binari no es du a terme aquesta distinció (aquesta cadira).

    4No tots els sistemes binaris funcionen des d’aquesta configuració, atés que el primer grau no sempre inclou la proximitat mediata1. De fet, és comú trobar organitzacions binàries que oposen proximitat (immediata a l’emissor) i llunyania (o mediatesa), com és el cas de l’anglés (this/that), o també, del castellà americà (este/ese) (Kany, 1976, p. 320, apud Di Tullio, 2013, p. 334).

    5Així com ocorre en català, el castellà també comprén diversos sistemes demostratius: mentre que el castellà peninsular en posseeix un de ternari (este/ese/aquel), Di Tullio (2013, p. 334-335) exposa que el sistema demostratiu americà fa ús d’un segon grau que no només assenyala la proximitat mediata sinó també els elements llunyans. És a dir, el segon grau va expandir la seua àrea en detriment del tercer grau i, en conseqüència, aquesta neutralització ha donat com a resultat un sistema binari en què queda marginada la forma que era pròpia del tercer grau (aquel).

    6També podem mencionar el cas del portugués brasiler, el qual, segons Marine (2005), té un pseudo sistema ternari. Al Brasil s’han neutralitzat els dos primer graus (este/esse), però en comptes de substituir-ne un per l’altre, cada forma s’ha especialitzat en un mode de la referència diferent. El primer grau (este) s’empra per a la proximitat díctica, tant immediata com mediata, de l’espai físic que envolta el diàleg; en canvi, el segon grau (esse) es fa servir com a anafòric, per a recuperar un referent textual esmentat amb poca anterioritat. Per tant, si parem atenció a l’ús, s’estableixen dos sèries binàries: una de díctica (este/aquele) i una d’anafòrica (esse/aquele).

    7Tal com s’ha pogut comprovar, la neutralització i els canvis funcionals en els sistemes demostratius no són fenòmens excepcionals. Tenen un desenvolupament particular, ja que a diferència del procés de gramaticalització habitual, en què un element lèxic va adoptant funcions gramaticals, els demostratius ja parteixen d’una base díctica (Diessel, 1999, p. 150). Seguint Vindenes (2018, p. 657), l’evolució dels demostratius s’entén com una renovació cíclica constant, que pot completar-se o no.

    8Aquest punt de partida ens pot ajudar a entendre com van evolucionar els demostratius catalans, que desemboquen en diferents resultats depenent del dialecte. Com es veurà més detingudament a § 2, el sistema demostratiu antic va arribar a disposar de tres graus (IEC, 2016, p. 601; Batlle et al., 2016, p. 220), amb les formes (aqu)est, (aqu)eix i aquell i, si parem atenció de nou a la taula 1, es pot observar que aquesta estructura ternària es manté en els sistemes del valencià i ribagorçà. En canvi, els determinants del català general es van desprendre del grau intermedi i es va ampliar l’àmbit d’ús especialment de les formes aquest, aquesta, aquests i aquestes. Per tant, de manera general en català va tindre lloc una neutralització dels dos primers graus, com suggereix el comentari de Ballot que, quan adverteix al seu tractat gramatical que «est y eix no són sinònims» (1814, p. 23), estaria testificant el caràcter recent del canvi.

    9Ara bé, no només el valencià i el ribagorçà conserven la forma aqueix, en el seu cas sense el reforç aqu- (v. taula 1). Per exemple, a la població valenciana de Tàrbena, que va ser repoblada per mallorquins a l’edat moderna, es manté la forma intermèdia reforçada aqueix en un sistema díctic trimembre (aquest, aqueix, aquell) (Beltran Calvo & Segura-Llopes, 2019, p. 198). Així mateix, al nord valencià, concretament a Peníscola, Xert i altres zones del Baix Maestrat, s’arriba a escoltar la variant reforçada aqueix(a) (Beltran Calvo & Segura-Llopes, 2019, p. 198) o, fins i tot, aqueixe a les Serres de Benassal (Coromines, DECLC, III, p. 234).

    10Com exposa Colomina (2008, § 3.2.2.2), en els territoris que tenen un sistema binari també hi ha zones on aqueix, aqueixa, aqueixos i aqueixes coexisteixen juntament amb aquest, aquesta, aquestos, aquestes, com ara a les Illes, l’Alguer i la Catalunya del Nord. També al Baix Cinca conviuen les dos formes, però amb variants no reforçades (eix, eixa, eixos, eixes i est, esta, estos, estes) (Colomina, 2008, p. 551).

    11En definitiva, tot i que haja estat neutralitzat per aquest en el català general, el demostratiu (aqu)eix encara es manté en una bona part dialectal del domini lingüístic, ja siga amb la forma reforçada per aqu- (aqueix), ja siga sense aqu- i amb la vocal paragògica (eixe, eixo) o, com el cas de les Serres de Benassal, amb el reforç i la paragoge (aqueixe). A grans trets, la distribució d’aquesta forma es pot il·lustrar a través del següent mapa del Petit Atles Lingüístic del Domini Català:

    Figura 1. (Aqu)est i (aqu)eix en el territori català

    Image 10000201000001FE000002EACBBFE85303A716B6.png

    Font: Veny, 2007-2019, mapa 1204.

    12Per tal d’entendre com es va desenvolupar enfront de la forma de primer grau (ex. aquest), cal dur a terme un recorregut del demostratiu (aqu)eix i les seues variants lèxiques a fi de revisar la seua evolució des del sistema demostratiu antic. Amb aquest objectiu, en el següent apartat (§ 2), s’examinarà com es crea el sistema demostratiu català i el funcionament que tenia (aqu)eix (i variants) dins del paradigma.

    2. El sistema demostratiu en la llengua antiga

    13Com l’actual valencià o ribagorçà, el llatí clàssic presentava un sistema demostratiu de tres graus. Això no significa que aquests dialectes ni tampoc cap llengua romànica (v. § 2.1) manté l’organització demostrativa del llatí clàssic, atés que aquest sistema va patir un gran nombre de canvis que revisarem a continuació.

    2.1. L’herència del sistema demostratiu llatí

    14El llatí posseïa una sèrie de demostratius que tenien valor díctic i anafòric: hic com a primer grau, iste com a segon i ille com a tercer. A més, hi havia una altra sèrie de demostratius: is que funcionava com a anafòric per a qualsevol referent, idem per a referents específics entre la diversitat i ipse per a referents exclusius enfront de l’alteritat (Egido, 2000, p. 85-88). També, existia el reforç díctic ecce, o la seua variant eccu, que aportaven un matís emfàtic (Tekavčić, 1972, p. 190).

    15Iso Echegoyen (1974, p. 467) especifica que la pèrdua de hic i is marca l’inici de tota la modificació del paradigma demostratiu. D’una banda, iste va expandir el seu àmbit d’ús cap al primer grau i això va propiciar la decadència de hic. D’una altra banda, is va caure en desuetud a favor del demostratiu ille, el qual va incrementar el seu valor fòric i van originar el pronom de tercera persona com a resultat tònic (ell) i l’article romànic com a resultat àton (lo > el).

    16Això va fomentar per a l’ús díctic la forma ille encapçalada per ecce/eccu, un reforç que esdevenia indispensable a fi de distingir el demostratiu (eccu ille > aquell) d’altres categories (com l’esmentat el pronom fort ell), tot i que també estava present en altres demostratius (per exemple, eccu iste > aquest, al costat de iste > est).

    17La reducció envers un sistema díctic de dos graus ((ecce/eccu) iste i (ecce/eccu) ille) que va succeir en el pas cap a les llengües romàniques va produir que tots els sistemes demostratius romànics heretaren inicialment una organització binària. No obstant això, en algunes àrees es va reconstruir una estructura ternària.

    18En català, així com en les llengües iberoromàniques (esse, port.; ese, cast.) i en alguns parlars italoromànics, com ara el sard o el sicilià (kussu i kissu, respectivament, segons Tekavčić, 1972, p. 197-199), es va reprendre la forma demostrativa procedent del l’anafòric llatí (eccu) ipse i es va introduir dins del conjunt de determinants demostratius.

    2.2. La forma (aqu)eix dins del paradigma demostratiu català

    19Com la resta de llengües romàniques, el català va heretar primerament un sistema binari que oposava formes provinents de (ecce/eccu) iste (> (ai)cest, aquest, est) com a primer grau i de ecce/eccu ille (> (ai)cell, aquell) com a segon grau (Batlle et al., 2016, p. 217). Pel que fa a la forma (aqu)eix (< (eccu) ipse), els primer testimonis que apareixen al Corpus Informàtic del Català Antic (d’ara endavant, CICA) es remunten a la segona meitat del segle xiii i mostren un valor anafòric2, com s’exemplifica en (1).

    (1) a. Peynores que són obligades a alcun o·s venen per pròpia auctoritat del creedor, so és, si en la carta serà dit o contengut que lo deutor o els deutors diran en la carta al creedor que dels béns per él o per éls obligatz lega a él vendre o enpeynorar per sa pròpia auctoritat, tantz tro que de tot lo deute sia a él plenerament pagat e enaxí venda serà feta d’aqueix béns per lo creedor (Costums de Tortosa, p. 192, 1272, CICA).
    b. e·l rey Karles estec·I poc en pensat, e puys respòs e dix:
    —Vulats que yo u aja dit hó no, yo dic que eyl és entrat en la terra de Sicília malvadament e no deguda.
    Adoncs resposeren los missatges dei rey d’Aragó e dixeren:
    —Sèyer, nós vos responem a aquexes paraules per manament del rey d’Aragó e de Sicília (Crònica de Bernat Desclot, p. III.130, fi del segle xiii, CICA).

    20Malgrat que aquest funcionament manifesta que (aqu)eix no pertanyia en principi al paradigma demostratiu díctic, a partir del segle xiv és possible detectar-ne casos en què exerceix funcions díctiques, com es pot corroborar en (2). Per un costat, en (2a) el demostratiu du a terme un ús situacional, és a dir, assenyala un element de l’entorn conversacional en què s’insereix la intervenció, concretament on se situa el receptor.

    21Per un altre costat, a pesar que a l’inici es mencionen altres zones, en (2b) aquexa terra no es tracta d’un anafòric, sinó d’un díctic en referència al lloc a qui va dirigida la carta, això és, Mallorca. Com indica Coromines (DECLC, III, p. 234), és propi de la literatura epistolar aquesta funció de (aqu)eix per a marcar l’espai del destinatari, mentre que (aqu)est remet a l’espai de qui l’escriu.

    (2) a. —Lencalot, hix d’exa nau hí entra an sel castel e vauràs gran partida de so que desigas veser (Questa del sant grasal, fol. 119rb, 1380, CICA).
    b. Lo rey d’Aragó
    Fem-vos saber que havem reebuda vostra letra per la qual nos havets significat que havets entès, per les espies que teníents en Gènoa, que de Mònech són eixides novellament per dampnificar les nostres terres galees de Niça una·, e lo patró és appel·lat Banqueto. Item que havets noves certes per letres de mercaders qui són [a] Gènoa que s’í armen·X galees e·una nau. E algunes altres novelles que se contenien en la dita vostra letra. E que aquexa terra se apparella als mils que pot per esperar affers [...] certificam-vos que nós, per donar socors a la illa e regne de Mallorques, tenim apparellats·C homes a cavall e bona gent e lesta e·IV ballesters (La reintegració de la Corona de Mallorca a la Corona d’Aragó, Carta 388, 1343-1349, CICA).

    22Per consegüent, el determinant (aqu)eix desenvolupa una funció díctica que apunta cap a la zona del receptor (i que s’amplificarà en designar una proximitat mediata, amb o sense receptor). Amb la incorporació d’aquest demostratiu dins del paradigma díctic, el català regenerarà una sèrie demostrativa trimembre, que en els determinants3 correspon a (aqu)est per al primer grau, (aqu)eix per al segon i aquell per al tercer.

    23Aquest és el sistema demostratiu que s’estableix entre el final de l’edat mitjana i l’inici de l’època moderna i, com es pot evidenciar amb els següents exemples del Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Modern (a partir d’ara CIGCMod) i del CICA, el demostratiu (aqu)eix, tant amb el reforç aqu- com sense, funciona en els diferents dialectes del català:

    (3) Text nord-occidental
    a. y de aquí dret a lles alzines en la costa situades, ha ont se farà un segell per memòria de l’esdevenidor; y de aquex segell, alzines anllà, munt per comella y sarrat amunt (Diplomatari de la Vall d’Andorra segle xvii, primera meitat del segle xvii, p. 174, CIGCMod).
    b. attès que la dita minyona anomenada Francesca, serà prest de edat de poder casar, casant-la ab un perayre se treballarà en la botiga, i d’exa manera podran ser alimentats los dits pubills (Diplomatari de la Vall d’Andorra segle xvii, primera meitat del segle xvii, p. 191, CIGCMod).

    (4) Text valencià
    a. I el virey los respongué, enternescut, que no tenia en son servici més de quatre esclaus i que exos els oferia y els fea francs per a què enterrasen (Memòries de Josep Aznar, 1640-1648, p. 61, CIGCMod).
    b. els quartonegaven en navaxes y els treyen la raïl que tenien, y de aquexa manera en escapaven alguns y molts quedaven allesiats del gran dany que rebien (Memòries de Josep Aznar, 1640-1648, p. 70, CIGCMod).

    (5) Text alguerés
    a. I·ls qui, sens causa llegítima, ho dexaran de fer, sien, una vegada, admonits dels rectors, ý en la nostra cathredal del curat que tendrà aquex càrrec, ý, no emendant-se ho refferèschan a nós, o al vicari, o comissari de aquell districte (El sínode del Bisbe Baccallar, 1581, p. 249, CICA).
    b. dient aquelles coses, de les quals se manifèstan los peccats dels penintents, de hont ve, aquells restar-ne infamats, ý per exa causa avorrir la ditta confessió (El sínode del Bisbe Baccallar, 1581, p. 261, CICA).

    (6) Text balear
    a. s’à de fer an el llit demunt de una a la altra una plomade ab la serca de la a y an el llit devall altra ab la serca de la c. Fetas exas dos plomades, s’a de tellar tot lo pedreñ a regla de dalt a bax (L’art de picapedrer de Josep Gelabert, 1653 p., 277, CIGCMod).
    b. La causa de asò és que tenim la altària y emplària allimitade, sens poder fugir de aquella dos mides; de manera que aquexa ansa se à de formar ab lo escasà a un bon parèxar a la vista (L’art de picapedrer de Josep Gelabert, 1653 p. 576, CIGCMod).

    (7) Text català central

    a. Me digué que estaba esperant aqueixa justificació per compondrer-se en los lluïsmes de varias casas que hi havia comprat en aquella isla (La correspondència epistolar de la família Burguès, 1750-1850, p. 50, CIGCMod).
    b. Queridíssim germà: me alegraré que esta te trobi bo y, com penso que encara seràs en eixa de Coromines, te escrich esta per dir-te que acabo de rebrer una carta molt llarga del Sisó (La correspondència epistolar de la família Burguès (1750-1850), p. 59, CIGCMod).

    (8) Text català septentrional
    a. la case se trobant las parets fetes y de quatre parts tres cobertes de teules y lo sostre de las cambres cabinet y rabost y en eixa èpoque, Joseph Boer morí y lo revernt Lluís Vidal va deixar la cure per son malor per prendre benefici de la mongie a la comunitat eglesiàstica (Llibre de notes del mas del Boix (I), 1753-1799, p. 88, CIGCMod).
    b. resolguérem de affermar·nos per la possessió, en conseqüèncie abandonàrem la cause de aqueixos dos y ne prenguérem dos altres que férem intimar per lo possessori que foren Thomàs Colat y Joan Nou (Llibre de notes del mas del Boix (I), 1753-1799, p. 96, CIGCMod).

    24Aquests exemples manifesten no només que la forma (aqu)eix es feia servir en tot el català, sinó també que encara no s’havia consolidat l’especialització dialectal de les formes reforçades per aqu- ni de les no reforçades. També fa palés que no s’havien bandejat encara les formes amb -eix; de fet, els exemples de (7) i (8) són del final de l’edat moderna, de la segona meitat del segle xviii.

    25Ara bé, cal tindre en compte que la reducció cap a un sistema binari estaria en marxa4 i que, tot i trobar testimonis de formes amb -eix, aquestes anirien minvant en la major part del territori català a favor de aquest i les seues variants lèxiques, que ampliaven el seu camp d’ús cap a la distància mediata. A fi d’indagar al voltant de les transformacions del sistema demostratiu i el paper de les formes amb -eix dins d’aquests canvis, en el següent apartat (§ 3) s’analitzarà el desenvolupament de (aqu)eix en diversos textos de l’època moderna procedent de diferents dialectes del català.

    3. Evolució dels determinants demostratius de proximitat en el català modern

    26Després d’haver fet una ullada general al funcionament dels sistemes demostratius del català des de la llengua antiga fins a l’actual, aquest treball planteja dur a terme una anàlisi quantitativa de (aqu)eix (i les seues variants flexives) per tal de fer-ne un seguiment des de cada dialecte i, així, comprovar l’evolució d’aquesta forma que acabarà sent abandonada majoritàriament en el català general.

    27Per a poder tenir en compte el seu progrés, es confrontaran els resultats obtinguts de (aqu)eix (i variants) amb els del demostratiu (aqu)est (i variants). Per a completar l’anàlisi, també es pararà esment a l’ús de les formes reforçades per aqu- i les no reforçades. Això ajudarà a determinar quines formes es consoliden en els textos moderns i a veure com s’assenten les formes sense reforç, tant de primer com de segon grau, en dialectes d’organització ternària com és el cas del valencià.

    28El corpus s’ha confegit a partir dels documents del CIGCMod, que abasta des de la segona meitat del segle xvi fins a la primera meitat del segle xix. Per a equilibrar alguns períodes i dialectes, s’hi han incorporat els textos del segle xvi del CICA, a més d’un text de la primera meitat del segle xix del Corpus Informatitzat del Valencià (d’ara endavant CIVAL).

    29Els documents que componen el corpus han estat organitzats segons criteris diacrònics (divisió cada 50 anys des del segle xvi fins a la primera meitat del segle xix) i diatòpics (català nord-occidental, valencià, alguerés, balear, central i septentrional). Al corpus hi ha representació de cada període temporal i de cada dialecte, llevat del català septentrional i de l’alguerés de la primera meitat del segle xvi, així com de l’alguerés de la primera meitat del segle xvii. Serà important fer-hi atenció en observar el descens dels determinants en aquests punts, que va vinculat a la manca d’exemples.

    30En total, s’han extret 33612 determinants demostratius de proximitat, és a dir, de la forma tradicional de primer grau ((aqu)est i variants) i de segon grau ((aqu)eix i variants). En conjunt, de les 8041061 paraules que conformen el corpus, aquestes formes obtenen una freqüència relativa del 0,4180045395 %. La Taula 2 presenta les diferents variants gràfiques registrades en el corpus, juntament amb el nombre total de casos i la seua freqüència relativa.

    Taula 2. Variants dels determinants aquest i aqueix registrats al corpus5

    Image 1000000000000360000001A1BB36914C1E39737C.png

    Font: Pau Martín Miñana.

    31Per a analitzar el progrés d’aquests demostratius cada mig segle i en cada variant dialectal, també es pren en consideració la quantitat d’ocurrències que reuneixen les variants de la Taula 2 d’acord amb el nombre de paraules de cada període i dialecte. En els següents apartats es pararà atenció al desenvolupament dels demostratius enumerats en la Taula 2 en els diferents dialecte al llarg de l’època moderna (§ 3.1) i, així mateix, es revisarà l’evolució de les variants formals més emprades (§ 3.2).

    3.1. L’evolució del demostratiu (aqu)eix enfront de (aqu)est durant l’edat moderna

    32Si s’examina solament el desenvolupament diacrònic de (aqu)eix i de les seues variants en la totalitat del corpus, es contempla el manteniment d’aquestes formes al llarg dels segles de l’edat moderna i, fins i tot, el seu increment especialment a partir del segle xvii. Això no obstant, en acarar aquests resultats amb els de (aqu)est i les seues variants, es pot percebre la baixa freqüència que realment obtenen (aqu)eix i variants en comparació, com s’evidencia a la Figura 2:

    Figura 2. Evolució de (aqu)eix, (aqu)est i les seues variants durant l’edat moderna: a l’esquerra únicament (aqu)eix i variants i a la dreta confrontació de (aqu)eix amb (aqu)est i les respectives variants

    Image 100002010000025800000173D456A7E0AB45991A.png
    Image 10000201000002580000017368BA0D67A1603995.png

    Font: Pau Martín Miñana.

    33En efecte, a grans trets, al llarg de l’època moderna (aqu)est i les seues variants són molt més freqüents que (aqu)eix i les seues variants. La Figura 3 confirma que aquest fenomen afecta no només els dialectes on es produirà la reducció binària del sistema demostratiu, sinó també on mantindrà la distribució ternària, és a dir, en el dialecte valencià. De fet, després de l’alguerés, en valencià hi ha el percentatge més baix de casos de (aqu)eix i variants si els comparem amb la quantitat de (aqu)est i variants.

    Figura 3. Freqüència d’aparició de (aqu)eix, (aqu)est i les seues variants durant l’edat moderna d’acord amb cada dialecte

    Image 100000000000025800000173B85D39BEB9E83C31.jpg

    Font: Pau Martín Miñana.

    34És possible que el predomini de (aqu)est (i variants) sobre (aqu)eix (i variants) estiga relacionat amb l’àmbit d’ús d’aquests dos determinants: a través dels textos podem intuir que l’àmbit d’ús del primer grau era més ampli i el del segon grau més restringit que en l’actualitat. Per a entendre-ho millor, es pot posar com a exemple el valencià: actualment és més freqüent l’emprament del segon grau (ex. eixe) que el primer (ex. este) en converses col·loquials, sobretot en funció anafòrica (Martín Miñana, 2019, p. 76 i 81).

    35En canvi, en els textos de l’edat moderna és habitual veure el primer grau amb valor anafòric6. Inclús podríem dir que hui en dia en exemples com els de (9) es faria servir més aviat el segon grau en comptes del primer:

    (9) a. gastí en tes alabançes tants conceptes amorosos, que apenes en una caixa puch tenir tancats los tomos. Respon-me si ab estes [eixes?] coses imito als que, mentirosos, diuen cestes per ballestes, o tinc verdaders los morros (Famosa comèdia de la gala està en son punt, p. 157, 1630, CIGCMod).
    b. El dia, puix, vint-y-dos hagué toros, y es muntà a dihuité y algo més en los millors carafals. Y este [eixe?] dia un antepit a lo millor se asolà, a on havia molta gent de alto bordo y embosats (Col·loquis taurins, 1748, p. 81, CIGCMod).

    36Si bé en terreny anafòric la frontera entre primer i segon grau no és completament nítida i dificulta el fet de determinar quin grau demostratiu seria convenient, la baixa freqüència de (aqu)eix (i variants) amb relació a (aqu)est (i variants) en aquests casos suggereix que el primer grau era el preferent per a exercir aquestes funcions. Això repercutiria en la freqüència d’aparició dels dos determinants: d’una banda, seria més alta en el primer grau perquè funciona en contextos on actualment s’escolliria més aviat el segon grau i, d’una altra banda, seria més baixa en el segon grau, marginat d’espais que ocuparà més endavant.

    37En la Figura 4 es pot comprovar la preeminència general de (aqu)est i les seues variants enfront de (aqu)eix i les seues variants al llarg dels segles de l’època moderna en cada dialecte estudiat, amb una excepció: el català septentrional a partir del segle xviii.

    Figura 4. Evolució de (aqu)eix, (aqu)est i les seues variants durant l’edat moderna en els diferents dialectes catalans: dalt esquerra nord-occidental, dalt dreta valencià, mig esquerra alguerés, mig dreta balear, baix esquerra català central i baix dreta septentrional

    Image 10000201000001BD00000113807A020AD41F41DF.png
    Image 10000201000001BD00000113D8068DBC20363A23.png
    Image 10000201000001C400000117AFDEA4D187D0F6B6.png
    Image 10000201000001C90000011DF196D7ADD84E833A.png
    Image 10000201000001A300000102BC04B097B2D3B7B8.png
    Image 10000201000001A30000010234A29348FE0E8692.png

    Font: Pau Martín Miñana.

    38L’ascens de (aqu)eix i variants, que inclús arriba a superar lleugerament la freqüència de (aqu)est i variants en els textos del segle xviii i de la primera meitat del segle xix, fa palés que al final de l’època moderna el català septentrional comença a triar la forma (aqu)eix (i variants) per davant de (aqu)est (i variants). Aquesta tendència pot arribar a neutralitzar (aqu)est i les seues variants en pro de la forma (aqu)eix i les seues variants, que ocuparien el primer grau dins del sistema binari. A tall d’exemple, en (10) es podria considerar que s’empra aqueix per aquest si s’interpreta que l’«abraç» s’està duent a terme durant la intervenció:

    (10) AFRÀNIO: [...] Los sobresalts vajan fora pus veitg present mon amor, lo dols ymant de mon cor. Dónia·m los brassos senyora (Aquí se abrassan) CONSTANTINA: Aqueix [Aquest?] abraç vos demostra, vos manifesta y expressa que encara so princessa únicament seré vostra (Comèdia del rei irritat, segona meitat del segle XVIII, p. 473).

    39En conjunt, el corpus d’aquest treball denota un clar predomini de la forma (aqu)est i les seues variants respecte a (aqu)eix i les seues variants, excepte en el català septentrional a partir del segle xviii, en què sembla que era (aqu)eix la forma que ampliava el seu àmbit d’ús cap al primer grau. Els textos septentrionals mostren al final de l’edat moderna certa preferència per la forma (aqu)eix i variants, sense abandonar (aqu)est ni les seues variants. Es pot intuir, per tant, una reducció binària en què les formes amb -eix s’emprarien amb major preferència que les formes amb -est. Seria l’única variant dialectal de les assenyalades en § 1 que fa constar en el corpus l’ús indistint dels demostratius aquest i aqueix com a primer grau (en un sistema que si no era ja binari, s’hi encaminava).

    40A continuació, en § 3.2, s’afinaran els resultats d’aquesta recerca i es revisarà el desenvolupament dels determinants de proximitat tenint en compte a més el reforç aqu-, de manera que es puga conéixer l’afermament de les formes reforçades o no reforçades en els diferents dialectes.

    3.2. Les formes reforçades per aqu- i les formes no reforçades

    41Si bé durant l’època moderna hi ha certa fluctuació entre els determinants amb reforç aqu- i sense, com il·lustraven els exemples (3)-(8) en § 2.2, el català actual s’hi han decantat majoritàriament per les formes reforçades, mentre que en els dialectes valencià i ribagorçà han arrelat les no reforçades (v. § 1). Per tant, en el pas de l’edat moderna a la contemporània les variants dialectals anirien especialitzant-se cap a les formes que s’hi han establert actualment. Tanmateix, d’acord amb els resultats reproduïts en la Figura 5, el corpus examinat no manifesta aquestes tendències evolutives.

    Figura 5. Evolució de aqueix, eix, aquest, est i les seues variants formals i flexives durant l’edat moderna en els diferents dialectes catalans: dalt esquerra nord-occidental, dalt dreta valencià, mig esquerra alguerés, mig dreta balear, baix esquerra català central i baix dreta septentrional

    Image 100002010000025800000173AF5FFE02A2CFC8AF.png
    Image 1000020100000258000001737EC1E61FD5979CC7.png
    Image 1000020100000258000001736C0D3403A611DC3B.png
    Image 100002010000025800000173A286DAA8FFE3D505.png
    Image 100002010000025800000173623504A9624049FD.png
    Image 1000020100000258000001730A4F431B07A176A6.png

    Font: Pau Martín Miñana.

    42Només en els textos de la primera meitat del segle xix del català septentrional, alguerés i balear s’albira l’assentament dels determinants reforçats. Com ja s’ha analitzat en la Figura 4 (v. § 3.1), els textos septentrionals revelen al final de l’edat moderna el creixement de (aqu)eix i variants per damunt de (aqu)est i variants, fet que provocaria que en la reducció binària es preferiren les formes amb -eix abans que les formes amb -est en aquest dialecte.

    43Això sí, mentre que en els textos de la primera meitat del segle xix tenen major freqüència els reforçats (aqueix i variants), durant el segle xviii són més emprats els no reforçats (eix i variants). Consegüentment, hi ha certa vacil·lació entre formes reforçades i no reforçades durant l’època moderna.

    44En relació amb els textos algueresos, des del segle xviii es decanten pel reforçat aquest i variants, i no tant pel no reforçat est i variants. En canvi, en el cas dels textos balears, no es decideixen per aquest i variants fins a la primera meitat del segle xix. És més, especialment al segle xviii, els textos balears opten amb molta més freqüència pel no reforçat est i variants, més que per les variants reforçades.

    45Si seguim analitzant els resultats del català central, sorprén que els textos utilitzen cada vegada més el no reforçat est i variants en comptes dels no reforçats a partir del segle xviii. De la mateixa manera, tampoc era esperable que en els textos nord-occidentals predomine el no reforçat est i variants per davant del reforçat aquest i variants des del segle xvii.

    46Com que el dialecte valencià s’inclinarà finalment cap als no reforçats establerts actualment, el gràfic sí que correspon a l’esperat. A partir del segle xvii hi ha major freqüència dels no reforçats de primer grau (est i variants), mentre que decau l’ús de les variants reforçades (aquest i variants), els quals a penes es registren des de la segona meitat del segle xvii. Pel que fa al segon grau (eix i variants), es distingeix un tímid ascens del seu ús a partir dels textos de la segona meitat del segle xviii. En un principi, aquestes formes aniran en augment i ampliaran funcions fins a l’estat actual (Martín Miñana, 2019, p. 76).

    47En resum, el valencià segueix els paràmetres previstos, mentre que els textos d’altres dialectes com els del català central, nord-occidental i també gran part de l’evolució del balear exhibeixen resultats que s’allunyen de les formes emprades actualment. Per tal d’indagar entorn a aquest fenomen, en els següents gràfics de la Figura 6 hem detallat l’evolució de cada variant flexiva del determinant (aqu)est a fi de confrontar el desenvolupament de les formes valencianes amb les del català central, nord-occidental i balear.

    Figura 6. Evolució de (aqu)est i les seues variants formals i flexives durant l’edat moderna en valencià en diversos dialectes: dalt esquerra català central, dalt dreta nord-occidental, baix esquerra balear i baix dreta valencià

    Image 10000201000002580000017383B1C4ECB8D9AAFB.png
    Image 1000020100000258000001739D27532ECB10DCB7.png
    Image 100002010000025800000173F669CF6DCA8DBE55.png
    Image 1000020100000258000001735AC2D3D66F4F2562.png

    Font: Pau Martín Miñana.

    48Si comparem el gràfic valencià al dels altres dialectes, la diferència principal sorgeix en les formes determinants del masculí singular. Els textos valencians impulsen l’ús del no reforçat paragògic este, en detriment del reforçat aquest (que cau en desuetud a partir de la segona meitat del segle xvii) i de la forma no paragògica est (que no manifesta una alta freqüència en tot el corpus). En canvi, en els textos centrals i nord-occidentals este no té pràcticament presència, sinó que es pren la forma sense paragoge, est, al costat del reforçat aquest.

    49A pesar que est obté bastant freqüència en el corpus, aquests resultats no es reflecteixen en la parla actual. No sembla viable mantindre el demostratiu est a causa de les complicacions que pot generar el seu cos fònic: la pronúncia d’un monosíl·lab acabat en dos consonants (-st) esdevé dificultosa davant d’una altra consonant. Així doncs, es pot pensar que el motiu pel qual est presentaria un nombre de casos gran podria tindre raons estilístiques. Obres de referència, com la gramàtica de Ballot, promovien aquesta forma, més propera a l’ètim llatí, iste:

    Los demostratius serveixen pera senyalar, y són: Sing. masc. fem. y neut. Nominatiu. Est, esta, açò o ço. [...] Plural. Nominatiu. Estos, estas [...] Sing. masc. fem. y neut. Nominatiu. Eix, eixa, axò. [...] Plural. Nominatiu. Eixos, eixas [...] Los pronoms est y eix no són sinònims. Est expressa lo més prop. Eix lo més apartat y allò lo més distant. Allò sembla pronom [...] Sing. masc. fem. y neut. Nominatiu. Ell, ella, allò (1814, p. 23-25).

    50Encara que també fomenta l’adopció del sistema ternari, és possible que per als escriptors fora més complex el fet d’introduir el grau intermedi i la seua forma corresponent que intercanviar la forma segurament més quotidiana, el reforçat aquest, per la forma recomanada, el no reforçat est.

    51Per la seua banda, en la documentació balear sí que apareixen casos del no reforçat paragògic este durant el segle xviii (v. Figura 6). Ara bé, a diferència dels textos valencians, es manté l’ús del reforçat aquest al llarg del corpus. Seguint Coromines (DECLC, III, p. 716), mentre que este en valencià es pot entendre com una forma pròpia, aquesta forma demostrativa en textos balears de l’edat moderna caldria considerar-la com un castellanisme. Cal tindre en compte que la neutralització d’àtones d’aquesta zona haguera produït confusió entre el determinant masculí este i el femení esta, com s’evidencia en els següents exemples de textos balears de (11).

    (11) a. Molt honorables y savis concellers, lo per què avem fet ajuntar a vosses mercès és per fer-los sabedors de com los moredors de este vile nos estan representant la necessitat tant que tenen (Acta del Consell General de la Universitat de Deià, p. 303, 1705, CIGCMod).
    b. Una cuixa de moltó farcida. Per fer esta plat, se fa de esta manera [...] (Art de cuina. Llibre de la cuina menorquina del segle xviii, ca. 1740-1750, p. 111, CIGCMod).

    52Al cap i a la fi, per a interpretar els resultats del corpus és necessari prendre en consideració que les dades no reflecteixen fidelment la parla de l’època. El pes de les indicacions dels tractats lingüístics o de la influència d’altres llengües podria haver orientat els autors envers l’ús d’unes o altres formes.

    53En qualsevol cas, el corpus constata la preferència pels no reforçats al llarg de l’edat moderna en textos de bona diversitat del territori catalanoparlant, ja siga per l’establiment d’aquestes formes com és el cas del valencià, ja siga per probablement motius estilístics com esdevé en textos del català nord-occidental, central o balear.

    4. Discussió

    54Tot seguit se sintetitzaran diverses qüestions plantejades al llarg d’aquest article i es posaran en comú els resultats que s’han observat amb els estudis consultats sobre la matèria. El treball se centra en l’estudi de (aqu)eix (i variants) enfront de (aqu)est (i variants) i la consolidació d’aquestes formes en el sistema demostratiu català.

    55La forma (aqu)eix va pertànyer al sistema demostratiu català antic com a determinant intermedi (IEC, 2016, p. 601; Batlle et al., 2016, p. 220), però en la major part del territori catalanoparlant la seua neutralització amb aquest va instaurar un sistema binari, que va impulsar sobretot la forma reforçada aquest en detriment de aqueix. Així mateix, hi ha sistemes dialectals trimembres, com el del valencià, que manté els dos demostratius, este (i variants) com a primer grau i eixe (i variants) com a segon grau, però amb formes no reforçades.

    56Així doncs, hem dut a terme una anàlisi quantitativa que ens ha permés observar quins eren els demostratius més freqüents (les formes amb -est o -eix) en cada dialecte al llarg de l’època moderna, així com la tria entre formes reforçades per aqu- o no reforçades en els diferents dialectes.

    57En contrastar aquestes formes demostratives, es detecta de manera general que (aqu)eix (i variants) obtenen moltes menys ocurrències que (aqu)est (i variants), també en textos valencians, un dialecte en què actualment es manté el sistema ternari. De fet, si comparem l’ús del grau intermedi en aquests textos amb els d’un corpus col·loquial valencià actual (Martín Miñana, 2019, p. 76), es pot afirmar que en els textos de l’edat moderna l’ús del grau intermedi es mostra més restringit que en el col·loquial actual.

    58Consegüentment, en els territoris en què esdevé la neutralització dels dos primers graus ((aqu)est vs. (aqu)eix) no sembla estrany que siga (aqu)est la forma que amplie l’àmbit d’ús cap al segon grau i no al contrari, és a dir, que (aqu)eix s’estenga cap al primer grau, com ocorre amb això envers açò o aquí envers ací. Pel que fa a les zones amb sistemes binaris que empren actualment tant aquest com aqueix per al primer grau, com ara a les Illes, l’Alguer o la Catalunya del Nord, entre d’altres (Colomina, 2008, § 3.2.2.2), només el català septentrional a partir dels textos del segle xviii revela una freqüència de (aqu)eix (i variants) un poc més alta que (aqu)est (i variants) en el nostre corpus.

    59És més, la tria de aqueix (concretament aquei) en comptes de aquest en la Catalunya del Nord es confirma en la Figura 1 (Veny, 2007-2019, mapa 1204) i, segons les dades d’aquest treball, aquesta preferència es desplegaria des del segle xviii, quan el català septentrional es desvincularia de la tendència general i començaria a emprar més freqüentment (aqu)eix (i variants) com a forma de primer grau en comptes de (aqu)est (i variants).

    60També cal afegir que no hem trobat en tots els dialectes una preferència evident entre formes reforçades per aqu- i les no reforçades. En valencià sí que es compleixen les expectatives: d’una banda, augmenta la freqüència dels no reforçats i, de l’altra, es mantenen est i variants (com un primer grau d’un ús tal vegada més ampli que l’actual) i eix i variants (com un segon grau que sembla més restringit que hui en dia).

    61Ara bé, hi ha una alta freqüència de formes no reforçades en el català central, nord-occidental i balear al final de l’edat moderna, fet que no concorda amb l’ús actual. Emprar realment est, este o esta haguera estat difícil de mantindre en aquests dialectes, ja siga per tindre un cos fònic complex (com est) o per confusió fonètica (entre este i esta, per exemple).

    62Considerem que caldria parar atenció a la petjada de gramàtiques de referència com la de Ballot (1814), així com la pressió que potser prové d’una altra llengua com el castellà. Encara que seria necessària una recerca més completa en aquest punt, pensem que el model gramatical de l’època podria haver promogut una variant formal (concretament, les formes no reforçades) que quedara reflectida en l’escriptura (v. Martín Miñana, 2022).

    63En definitiva, sembla que durant l’època moderna la bifurcació dialectal del sistema demostratiu es consolide en moments diferents, ja que el sistema dialectal ternari valencià escull determinants no reforçats cap a la segona meitat del segle xvii i sosté aquest paradigma fins a l’actualitat, mentre que els sistemes binaris més generals fan ús d’una diversitat formal en què tant (aqu)est com (aqu)eix podien emprar-se com a primer grau i que, com és el cas del català septentrional, fins al segle xviii no hi ha una preferència clara.

    64Tot i això, ja des del segle xvii es detecten els primers casos de neutralització, així que podríem afirmar que la bifurcació del sistema demostratiu català es consolidaria aproximadament entre els segles xvii i xviii, no només perquè el sistema valencià manté una organització ternària que aferma les formes no reforçades, sinó també perquè els sistemes binaris mostren la neutralització dels dos primers graus i l’ampliació de l’àmbit d’ús de (aqu)est o de (aqu)eix.

    Bibliographie

    Des DOI sont automatiquement ajoutés aux références bibliographiques par Bilbo, l’outil d’annotation bibliographique d’OpenEdition. Ces références bibliographiques peuvent être téléchargées dans les formats APA, Chicago et MLA.

    Format

    Diessel, H. (1999). Demonstratives. John Benjamins Publishing Company. https://doi.org/10.1075/tsl.42
    Vindenes, U. (2018). Cyclic renewal of demonstratives. John Benjamins Publishing Company. https://doi.org/10.1075/sl.17047.vin
    Diessel, Holger. “Demonstratives”. Typological Studies in Language. John Benjamins Publishing Company, December 15, 1999. doi:10.1075/tsl.42.
    Vindenes, Urd. “Cyclic Renewal of Demonstratives”. Studies in Language. John Benjamins Publishing Company, October 19, 2018. doi:10.1075/sl.17047.vin.
    Diessel, Holger. “Demonstratives”. Typological Studies in Language, John Benjamins Publishing Company, 15 Dec. 1999. Crossref, https://doi.org/10.1075/tsl.42.
    Vindenes, Urd. “Cyclic Renewal of Demonstratives”. Studies in Language, vols. 42, nos. 3, John Benjamins Publishing Company, 19 Oct. 2018, pp. 641-68. Crossref, https://doi.org/10.1075/sl.17047.vin.

    Cette bibliographie a été enrichie de toutes les références bibliographiques automatiquement générées par Bilbo en utilisant Crossref.

    Ballot, Josep Pau (1814): Gramatica y apologia de la llengua cathalana, Barcelona: Joan Francesc Piferrer. < https://www.cervantesvirtual.com/obra/gramatica-y-apologia-de-la-llengua-cathalana--0/ > [Data de consulta: 21/08/2022]

    Batlle, Mar; Martí, Joan; Moran, Josep & Rabella, Joan Anton (2016): Gramàtica històrica de la llengua catalana, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

    Beltran Calvo, Vicent & Segura-Llopes, Carles (2019): Els parlars valencians, València: Universitat de València.

    Casanova, Emili (1993): «Evolució i interferència en el demostratiu català: una explicació», dins Actes del novè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, vol. 3, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 161-195.

    CICA = Corpus Informatitzat del Català Antic (2009), Torruella, J; Pérez Saldanya, M., & Martines, J. (dirs) <http://cica.cat/> [Data de consulta: 09/11/2022]

    CIGCMod = Corpus Informatitzat del Català Modern, Institut Superior d’Investigació Cooperativa IVITRA – Universitat d’Alacant.

    Coromines, Joan (1980-2001): «Eix. Est.», Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (vol. 3), Barcelona: Curial, p. 233-236 i p. 716-728.

    Diessel, Holger (1999): Demonstratives. Form, function and grammaticalization, Amsterdam – Filadèlfia: John Benjamins.

    10.1075/tsl.42 :

    Di Tullio, Ángela (2013): «Ahí y por ahí en el español de Argentina», Anuario de Letras. Lingüística y Filología, vol. 1, núm. 2, p. 327-356.

    Egido, Mª Cristina (2000): «Sobre los demostrativos: orígenes y evolución», Estudios humanísticos. Filología, núm. 22, p. 85-110.

    García Fajardo, Josefina (2006): «Los demostrativos. Funciones y valores referenciales», Sintaxis histórica de la lengua española. Segunda parte: la frase nominal, vol. 2, Mèxic: Universidad Nacional Autónoma de México, p. 465-608.

    IEC (Institut dels Estudis Catalans) (2016): Gramàtica de la llengua catalana, Barcelona: Institut dels Estudis Catalans.

    Iso Echegoyen, José Javier (1974): «En torno al sistema deíctico pronominal en latín y su paso a las lenguas románicas», Revista Española de Lingüística, núm. 4, p. 459-472.

    Marine, Talita de Cássia (2005): «O sistema dos pronomes demonstrativos no português do Brasil: uma especialização das formas», Revista do GEL, núm. 2, p. 39-53.

    Martín Miñana, Pau (2019): «La referència del demostratiu en la conversa col·loquial», La construcción del discurso en español y catalán / La construcció del discurs en espanyol i català, Hamburg: Buske, p. 65-86.

    Martín Miñana, Pau (2022): «El demostratiu en tractats gramaticals de l'edat moderna» , La bifurcació dialectal del sistema demostratiu valencià en l'època moderna (Tesi doctoral), Universitat de València, País Valencià, § 12, p. 200-211.

    Pérez Saldanya, Manel & Rigau, Gemma (2011): «“Totz hic viuen ací, e yo sol no yc puc viure!”: una aproximació històrica als adverbis demostratius», Noves aproximacions a la fonologia i la morfologia del català: volum d’homenatge a Max Wheeler, p. 459-488.

    Pérez Saldanya, Manel (2015): «Paradigms as triggers of semantic change: Demonstrative adverbs in Catalan and Spanish», Catalan Journal of Linguistics, núm. 14, p. 112-135.

    Tekavčić, Pavao (1972): Grammatica storica dell’italiano, vol. 2, Bolonya: Il Mulino.

    Veny, Joan (1982): Els parlars catalans, Palma: Moll.

    Veny, Joan (2007-2019): Petit Atles Lingüístic del Domini Català, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. <https://aldc.espais.iec.cat/> [Data de consulta: 09/11/2022]

    Vindenes, Urd (2018): «Cyclic renewal of demonstratives», Studies in Language, vol. 42, núm. 3, p. 641-668.

    10.1075/sl.17047.vin :

    Notes de bas de page

    1 Tampoc no tots els sistemes demostratius ternaris divideixen l’espai díctic per distància: el japonés, per exemple, té un sistema ternari que separa els àmbits dels agents del discurs: té un primer grau (kono) delimitat a l’àrea del parlant, un segon grau (sono) que indica l’entorn de l’oient i un tercer grau (ano) que fa referència a un ens o lloc llunyà a tots dos (Diessel, 1999, p. 39-41). Encara que aquesta també haja estat la classificació tradicional dels sistemes ternaris, en sistemes com el del castellà o el del valencià el grau intermedi apunta cap a una proximitat mediata que pot incloure o no l’àrea de l’oient, per la qual cosa no es considera un sistema organitzat segons els interlocutors, sinó la distància.

    2 També es pot trobar l’ús de aqueix anteposat a un relatiu amb un funcionament semblant al de l’article o del demostratiu aquell: «Tot testimoni de crim e d’aqueix qui són apelatz en los fetz civils que sien testimonis, e aquels qui àn promés a la part que faran testimoni, la qual forsa deu ésser feta en aquesta manera» (Costums de Tortosa, p. 213, 1272, CICA).

    3 També es produeixen les sèries trimembres en les altres categories demostratives: pronoms neutres (açò, això i allò) i adverbis locatius (ací, aquí i allí). Per a ampliar la informació al voltant d’aquestes formes, es recomanen els estudis de Casanova (1993) i, especialment per als adverbis, Pérez Saldanya i Rigau (2011) i Pérez Saldanya (2015).

    4 La reducció binària també va tindre lloc en els pronoms neutres (això/allò) i els adverbis (aquí/allí) en detriment de les formes de primer grau, que provenien del llatí ecce (concretament, açò i ací). El primer cas clar trobat per Pérez Saldanya i Rigau (2011, p. 481) al CICA pertany al xvii i és una mostra de l’adverbi demostratiu aquí com a primer grau: «que lo que jo dich és veritat, ý axis, aquí ahont jo só, debaix de mi ý de mos peus» (Viatge a l’infern d’en Pere Portés, 1621?, p. 236).

    5 Malgrat que esto també es registra al corpus com a pronom neutre demostratiu, en aquest estudi s’han inclòs només els casos en què funciona com a determinant. Les 223 ocurrències dimanen del text balear Art de cuina. Llibre de la cuina menorquina del segle xviii (ca. 1740-1750, CIGCMod): «i deixa-lo coure de esta manera per espai de mitja hora. I passat esto termini posa-li un poc de vi blanc bo» (p. 114). Com que tots els casos provenen d’un mateix text, el determinant demostratiu esto no es preveu com una forma representativa. No obstant això, sembla apropiat reconéixer l’existència d’una variant paragògica del determinant masculí amb -o, perquè a diferència del pronom neutre és difícil considerar-la com a castellanisme.

    6 Com explica García Fajardo (2006, p. 602-603), també succeeix en castellà: este tenia un ús tan ampli que «había penetrado en los terrenos de aquel desde el siglo xiii; mas aún en el siglo xv con nuevas funciones». L’aflorament de esse no esdevindrà fins al segle xv, quan pren valor díctic i inicia la seua recuperació a pesar de compartir funcions no només amb aquel, sinó també amb este.

    Auteur

    • Pau Martín Miñana

      Universitat de València
      ORCID: 0000-0003-2155-2739

    Précédent Suivant
    Table des matières

    Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.

    Voir plus de livres
    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents

    Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem

    2001

    Figures du passeur

    Figures du passeur

    Paul Carmignani (dir.)

    2002

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Sébastien Robinne

    2003

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Christian Lagarde

    1996

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Yves Billard

    2003

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Christian Lagarde (dir.)

    2009

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    Pascale Arizmendi

    2010

    L’écran bleu

    L’écran bleu

    La représentation des ouvriers dans le cinéma français

    Michel Cadé

    2004

    L’avenir des langues anciennes

    L’avenir des langues anciennes

    Repenser les humanités classiques

    Olivier Rimbault

    2011

    La désorganisation

    La désorganisation

    Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise

    Muriel Texier

    2006

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie

    Marie-Laure Jalabert

    2009

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    David Giband et Jean-Marc Holz (dir.)

    2007

    Voir plus de livres
    1 / 12
    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents

    Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem

    2001

    Figures du passeur

    Figures du passeur

    Paul Carmignani (dir.)

    2002

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Sébastien Robinne

    2003

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Christian Lagarde

    1996

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Yves Billard

    2003

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Christian Lagarde (dir.)

    2009

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    Pascale Arizmendi

    2010

    L’écran bleu

    L’écran bleu

    La représentation des ouvriers dans le cinéma français

    Michel Cadé

    2004

    L’avenir des langues anciennes

    L’avenir des langues anciennes

    Repenser les humanités classiques

    Olivier Rimbault

    2011

    La désorganisation

    La désorganisation

    Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise

    Muriel Texier

    2006

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie

    Marie-Laure Jalabert

    2009

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    David Giband et Jean-Marc Holz (dir.)

    2007

    Accès ouvert

    Accès ouvert freemium

    ePub

    PDF

    PDF du chapitre

    Suggérer l’acquisition à votre bibliothèque

    Acheter

    ePub / PDF

    1 Tampoc no tots els sistemes demostratius ternaris divideixen l’espai díctic per distància: el japonés, per exemple, té un sistema ternari que separa els àmbits dels agents del discurs: té un primer grau (kono) delimitat a l’àrea del parlant, un segon grau (sono) que indica l’entorn de l’oient i un tercer grau (ano) que fa referència a un ens o lloc llunyà a tots dos (Diessel, 1999, p. 39-41). Encara que aquesta també haja estat la classificació tradicional dels sistemes ternaris, en sistemes com el del castellà o el del valencià el grau intermedi apunta cap a una proximitat mediata que pot incloure o no l’àrea de l’oient, per la qual cosa no es considera un sistema organitzat segons els interlocutors, sinó la distància.

    2 També es pot trobar l’ús de aqueix anteposat a un relatiu amb un funcionament semblant al de l’article o del demostratiu aquell: «Tot testimoni de crim e d’aqueix qui són apelatz en los fetz civils que sien testimonis, e aquels qui àn promés a la part que faran testimoni, la qual forsa deu ésser feta en aquesta manera» (Costums de Tortosa, p. 213, 1272, CICA).

    3 També es produeixen les sèries trimembres en les altres categories demostratives: pronoms neutres (açò, això i allò) i adverbis locatius (ací, aquí i allí). Per a ampliar la informació al voltant d’aquestes formes, es recomanen els estudis de Casanova (1993) i, especialment per als adverbis, Pérez Saldanya i Rigau (2011) i Pérez Saldanya (2015).

    4 La reducció binària també va tindre lloc en els pronoms neutres (això/allò) i els adverbis (aquí/allí) en detriment de les formes de primer grau, que provenien del llatí ecce (concretament, açò i ací). El primer cas clar trobat per Pérez Saldanya i Rigau (2011, p. 481) al CICA pertany al xvii i és una mostra de l’adverbi demostratiu aquí com a primer grau: «que lo que jo dich és veritat, ý axis, aquí ahont jo só, debaix de mi ý de mos peus» (Viatge a l’infern d’en Pere Portés, 1621?, p. 236).

    5 Malgrat que esto també es registra al corpus com a pronom neutre demostratiu, en aquest estudi s’han inclòs només els casos en què funciona com a determinant. Les 223 ocurrències dimanen del text balear Art de cuina. Llibre de la cuina menorquina del segle xviii (ca. 1740-1750, CIGCMod): «i deixa-lo coure de esta manera per espai de mitja hora. I passat esto termini posa-li un poc de vi blanc bo» (p. 114). Com que tots els casos provenen d’un mateix text, el determinant demostratiu esto no es preveu com una forma representativa. No obstant això, sembla apropiat reconéixer l’existència d’una variant paragògica del determinant masculí amb -o, perquè a diferència del pronom neutre és difícil considerar-la com a castellanisme.

    6 Com explica García Fajardo (2006, p. 602-603), també succeeix en castellà: este tenia un ús tan ampli que «había penetrado en los terrenos de aquel desde el siglo xiii; mas aún en el siglo xv con nuevas funciones». L’aflorament de esse no esdevindrà fins al segle xv, quan pren valor díctic i inicia la seua recuperació a pesar de compartir funcions no només amb aquel, sinó també amb este.

    (De)bat a bat

    X Facebook Email

    (De)bat a bat

    Ce livre est diffusé en accès ouvert freemium. L’accès à la lecture en ligne est disponible. L’accès aux versions PDF et ePub est réservé aux bibliothèques l’ayant acquis. Vous pouvez vous connecter à votre bibliothèque à l’adresse suivante : https://freemium.openedition.org/oebooks

    Suggérer l’acquisition à votre bibliothèque Acheter ce livre aux formats PDF et ePub

    Si vous avez des questions, vous pouvez nous écrire à access[at]openedition.org

    (De)bat a bat

    Vérifiez si votre bibliothèque a déjà acquis ce livre : authentifiez-vous à OpenEdition Freemium for Books.

    Vous pouvez suggérer à votre bibliothèque d’acquérir un ou plusieurs livres publiés sur OpenEdition Books. N’hésitez pas à lui indiquer nos coordonnées : access[at]openedition.org

    Vous pouvez également nous indiquer, à l’aide du formulaire suivant, les coordonnées de votre bibliothèque afin que nous la contactions pour lui suggérer l’achat de ce livre. Les champs suivis de (*) sont obligatoires.

    Veuillez, s’il vous plaît, remplir tous les champs.

    La syntaxe de l’email est incorrecte.

    Référence numérique du chapitre

    Format

    Miñana, P. M. (2023). L’evolució del demostratiu aqueix durant l’època moderna. In J. Marqués Meseguer & E. Aguilar Miró (éds.), (De)bat a bat. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan. https://doi.org/10.4000/books.pupvd.42268
    Miñana, Pau Martín. « L’evolució del demostratiu aqueix durant l’època moderna ». In (De)bat a bat, édité par Josep Marqués Meseguer et Estel Aguilar Miró. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan, 2023. doi:10.4000/books.pupvd.42268.
    Miñana, Pau Martín. « L’evolució del demostratiu aqueix durant l’època moderna ». (De)bat a bat, édité par Josep Marqués Meseguer et Estel Aguilar Miró, Presses universitaires de Perpignan, 2023, https://doi.org/10.4000/books.pupvd.42268.

    Référence numérique du livre

    Format

    Marqués Meseguer, J., & Aguilar Miró, E. (éds.). (2023). (De)bat a bat. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan. https://doi.org/10.4000/books.pupvd.41594
    Marqués Meseguer, Josep, et Estel Aguilar Miró, éd. (De)bat a bat. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan, 2023. doi:10.4000/books.pupvd.41594.
    Marqués Meseguer, Josep, et Estel Aguilar Miró, éditeurs. (De)bat a bat. Presses universitaires de Perpignan, 2023, https://doi.org/10.4000/books.pupvd.41594.
    Compatible avec Zotero Zotero

    1 / 3

    Presses universitaires de Perpignan

    Presses universitaires de Perpignan

    • Mentions légales
    • Plan du site
    • Se connecter

    Suivez-nous

    • Flux RSS

    URL : http://pup.univ-perp.fr

    Email : pup@univ-perp.fr

    OpenEdition
    • Candidater à OpenEdition Books
    • Connaître le programme OpenEdition Freemium
    • Commander des livres
    • S’abonner à la lettre d’OpenEdition
    • CGU d’OpenEdition Books
    • Accessibilité : partiellement conforme
    • Données personnelles
    • Gestion des cookies
    • Système de signalement