1. Introducció

1La convivència del text oral i el text escrit és el pa de cada dia en l’època que ens ha tocat viure. Quan encenem qualsevol pantalla per veure un producte audiovisual estam avesats a rebre, alhora, la paraula dita i l’escrita. Quan miram una sèrie estrangera, en versió original, tendim a fer-ho amb subtítols traduïts, per guiar-nos en la comprensió de la parla. Igualment, qui no hi sent activa els subtítols per poder captar el text. Ho fa l’aprenent que mostra inseguretat en la comprensió de l’oral o la persona que es veu allunyada de la varietat d’origen del producte. També ho fan al karaoke, si encara existeix aquest gènere d’oci, on els usuaris que segueixen lletres il·luminades per imitar els cantants. Aquests i molts d’altres són motius més que suficients per fer ús d’un text escrit com a suport d’un text dit. És per això que l’oralitat i l’escriptura ocupen un paper central, però no a parts iguals, dins els productes audiovisuals. La imatge combinada amb el so donen un tipus específic de text que n’obliga la múltiple recepció.

2Els estudis sobre subtitulació s’han centrat, principalment, en la visió del subtítol com una traducció del text oral en escrit. La subtitulació és una pràctica lingüística que consisteix a oferir, generalment en la part inferior d’una pantalla, el text escrit que pretén reproduir els diàlegs dels actors, principalment (Díaz, 2003, p. 32). D’aquesta definició, se’n desprèn una visió de la subtitulació com a eina per reproduir, per escrit, allò que es manifesta oralment. La subtitulació, normalment, és vista com a part de la traducció, «és una de les anomenades modalitats de traducció audiovisual, com el doblatge o les veus superposades» (Bartoll, 2012, p. 17). Així, la subtitulació és una manera més de traduir o adaptar i, per això, implica uns canvis entre el text d’origen i el text meta.

3La subtitulació es caracteritza pel transvasament del mode oral en l’escrit. Aquesta visió de l’oralitat i l’escriptura com dos modes aposta per la prototipicitat de les formes més representatives de cada mode comunicatiu. No només el canvi de canal, el fet físic que delimita la producció d’un tipus de text o d’un altre segons la intervenció de so i imatge (i que es dona en la subtitulació), serveix per delimitar la diferència entre oral i escrit. El canvi de canal actua com un factor més en la configuració del registre, de manera que oralitat i escriptura són identificables més enllà d’un canvi de medi de comunicació, en dos estils discursius que presenten característiques pròpies i que són la influència d’una suma de factors (Castellà, 2004, p. 21-22). És per això que la visió de la subtitulació com una pràctica de traducció pot esdevenir vàlida fins en les pràctiques dins d’una mateixa llengua, on es tradueix d’un mode a un altre, habitualment. D’aquesta idea, se’n desprèn que oralitat i escriptura no presenten una dicotomia tallant, sinó que s’entenen com dues realitats que constitueixen un contínuum. Gràfic i fònic són paràmetres dicotòmics i, per superar-los, cal entendre’ls com l’encapçalament de dos pols associats a la distància comunicativa (més gràfica) i la immediatesa comunicativa (més fònica) (Abascal, 2004, p. 15-16). En paraules d’Oesterreicher (1996), «lo hablado, o la inmediatez comunicativa, presenta una afinidad con la realización fónica pasajera y lo escrito, o la distancia comunicativa, a su vez con la realización gráfica perdurable» (p. 319). Així, el subtítol és un text que reclama una posició pròpia en el contínuum, que, per això, ha de menester de les característiques d’un mode dins l’altre.

4En la classificació ja clàssica dels textos entre oralitat i escriptura de Gregory i Carroll (2019/1987, p. 47), no és possible ubicar-hi textos com ara els subtítols, les transcripcions, les actes, les entrevistes, els dictats, els apunts, etc.; és a dir, aquells textos escrits provinents d’un discurs oral (Castellà, 2004, p. 24). Altres propostes com la de Munby (1978, p. 77) responen a aquesta necessitat d’ubicar-hi els textos escrits provinents d’un discurs oral, representats sota la categoria dels textos escrits per ser llegits com si fossin sentits. La subtitulació pretén mostrar-se per al receptor com un text oral que és escrit i, alhora, permet salvar la no recepció del text oral o bé complementar-la. Així, doncs, assumeix el rol del text oral però a través d’un canal gràfic. És per això que es pot afirmar que els subtítols són un text escrit (per la naturalesa del canal), llegit (pel canal de recepció) com si fos sentit (perquè emulen la funció del text oral, que és sentit). Pròpiament parlant dels textos audiovisuals, Mostacero (2004) concep el pas d’un text oral a l’escrit com un procés dinàmic que implica la pèrdua i guany de determinades característiques, definides com a traces d’hibridació —aquells elements que permeten identificar un text escrit com la transformació d’un text oral. Per això, Mostacero proposa els conceptes d’oralització i escripturació, que impliquen:

primero, que lo oral se transforma en texto escrito y, su contrario, que lo escrito se plasma en texto oral, gracias a la mayor o menor cantidad de elementos de textualización o de coloquialización, respectivamente; y, segundo, que de aquí se deriva la existencia de marcas o huellas que se pueden rastrear en el texto transformado, que son marcas de hibridación (Mostacero, 2004, p. 72).

5Les visions fins ara presentades descansen en la idea de prototipicitat per a cada mode, és a dir, en l’existència d’un tipus de text més representatiu de cada mode. Briz i Serra (1997) estableixen els textos col·loquials orals i els formals escrits com els dos casos més prototípics de cada mode, idea que sustenta la visió de Salvador (1989), en què «la classificació del discurs per modes ha de combinar-se amb l’escala de formalitat. Sovint la confrontació entre el discurs oral i l’escrit s’efectua entre punts oposats d’aquesta escala: la conversa informal i espontània, d’un costat, i el discurs escrit més elaborat i planificat (textos impresos literaris o científics), de l’altre» (p. 22). Aquesta visió permet a Briz i Serra descriure un feix de paràmetres dicotòmics per caracteritzar la prototipicitat d’un i l’altre mode:

los parámetros [...] permiten distinguir dos modalidades o registros de uso de la lengua extremos, el col·loquial oral (+fónico, +relación de proximidad, +saber compartido, +cotidianidad, -grado de planificación, +finalidad interpersonal...) y el formal escrito (+gráfico, -relación de proximidad, -saber compartido, -cotidianidad, +grado de planificación, -finalidad interpersonal...) (Briz & Serra, 1997, p. 2).

6Amb tot això es fa palès que a textos de distints modes se’ls associen característiques o traces estereotipades1. Així, s’espera que un text contengui elements que associam al seu mode com a propis i, per tant, que s’adeqüi a una situació comunicativa concreta2. L’adequació del subtítol al mode escrit implicarà la pèrdua de trets oralitzants i, per tant, l’adaptació als requeriments de l’escriptura, no només tècnics, sinó també del registre típic que s’associa a l’escriptura. El subtítol, situat en una cruïlla modal, ha de complir amb les exigències de l’escriptura, com són el codi ortogràfic, la puntuació, els elements visuals (cometes, majúscules, etc.) i, també, ha de complir amb les característiques esperables d’un text escrit, s’ha d’adequar en sintaxi, lèxic i morfologia per oferir un producte que el receptor accepti. És a dir, ha de ser llegible. Però, al mateix temps, ha de mantenir una relació amb el text d’origen, ha de reflectir l’oralitat i l’ha de traslladar als ulls dels espectadors. Els usos lingüístics del públic receptor i dels mateixos subtituladors són, a parer nostre, el delimitador clau en la configuració del model lingüístic usat en els subtítols i és aquesta la idea central de l’estudi: com varia la pràctica lingüística de la subtitulació depenent del lloc d’emissió d’un subtítol? Fins a quin punt preval l’adequació a l’escriptura davant la fidelitat a l’oralitat?

2. Corpus

7Per a la confecció d’aquest estudi s’han seleccionat sis mostres provinents de quatre sèries de televisió: Mai neva a Ciutat (IB3), Amor de cans (IB3), Pep (IB3) i Merlí (TV3). De les sèries Amor de cans i Merlí es fan servir els subtítols de les cadenes de producció, IB3 i TV3 respectivament. De Mai neva a Ciutat i Pep es disposa de dos parells de subtítols per sèrie: els d’IB3 i els de TV3, atès que les sèries varen ser subtitulades de nou per a l’emissió de TV3.

8Amor de cans és una sèrie de ficció d’IB3 produïda per Nova Televisió, dirigida per Maria Togores amb guió de Toni-Lluís Reyes, basada en la novel·la homònima de Maria-Antònia Oliver (1995). Es va estrenar el novembre de 2018 i va acabar l’emissió el febrer de 2021. Compta amb tres temporades de deu episodis cadascuna, d’una durada de 55 minuts. S’ha emès per IB3 i està disponible al seu canal de Youtube3. Pel que fa als subtítols, només existeix una única mostra d’IB3.

9Merlí és una sèrie de TV3 produïda per Veranda TV, amb idea i guió d’Héctor Lozano i dirigida per Eduard Cortés. Compta amb 3 temporades i un total de 40 episodis de devers 50 minuts cadascun protagonitzats per alumnes adolescents d’un institut i els seus professors. Merlí es va emetre del setembre de 2015 al gener de 2018, per TV34. No obstant això, la sèrie també s’ha emès per IB3 i La Sexta, per a la qual fou doblada al castellà i, posteriorment, ha estat disponible a Netflix, Movistar i Amazon Prime, tant en català com en la versió doblada al castellà. Així mateix, À Punt va emetre la sèrie en versió original i Televisió Espanyola també en va adquirir els drets d’emissió. Actualment, la sèrie es pot veure en obert pel servei a la carta de TV3. Pel que fa als subtítols s’ha pogut constatar que en l’emissió de Merlí per IB3 Televisió es varen usar els mateixos subtítols que per a la de TV3 sense cap modificació. Així, doncs, comptam amb un únic testimoni de subtitulació de la sèrie, el de TV3.

10Mai neva a Ciutat és una sèrie de ficció d’IB3, produïda per Espaitemps, creada per Joan Yago i Joan Fullana, dirigida per Joan Fullana. La sèrie va emetre el primer episodi el desembre de 2017 i el darrer el gener de 2020. Els protagonistes d’aquesta sèrie són joves de prop de trenta anys, majoritàriament mallorquins5. La sèrie ha estat emesa per IB3 i TV3 i es troba disponible a través del canal de Youtube d’IB3. Pel que fa als subtítols, compta amb dues versions: la d’IB3 i la de TV3. Els subtítols d’IB3 són els mateixos que es troben publicats a Youtube.

11Pep és una ficció d’IB3 produïda per Singular Audiovisual, dirigida per Ferran Bex, Juan Ortega i Miquel Verd. Es va començar a emetre el gener de 2020 i va acabar l’abril de 2022. Compta amb tres temporades, cadascuna de 12 episodis de 43 minuts. Els personatges de Pep abracen el ventall generacional d’una família6. Pep s’ha emès per IB3 i TV3 i també està disponible al canal de Youtube d’IB3. Pel que fa als subtítols, comptam amb dues fonts, els d’IB3 (que també són els disponibles a Youtube) i els de TV3.

12Gràcies a la col·laboració d’IB3 i TV3 a l’hora de facilitar els arxius originals de subtítols, ha estat possible confeccionar el corpus aquí analitzat. Per qüestions d’abastiment d’aquest estudi, es focalitza l’anàlisi en una selecció específica dels textos de les sèries. Del primer episodi emès de cada sèrie se n’han seleccionat dues mostres representatives i equilibrades de cada subtítol. Els detalls del corpus es poden veure a la Taula 1. Les mostres han estat analitzades seguint la metodologia i el marc teòric proposat a Garau (2022, en premsa).

3. Resultats

13De l’anàlisi de les mostres dejús presentades se’n desprèn l’afirmació de l’existència de dos models diferenciats de subtitulació. El punt central de discrepància entre el model d’IB3 i el de TV3 descansa sobre l’enfocament del respecte a l’oralitat i l’adequació a l’escriptura. El model d’IB3 prioritza l’ús dels elements lingüístics propis del registre formal escrit i, per tant, sacrifica les característiques oralitzants més marcades de col·loquialitat. TV3, en canvi, aposta pel manteniment dels trets orals i prefereix desbancar-se del prototipus d’escrit. Els subtituladors incorren en canvis lingüístics —principalment de tipus lèxic, semàntic, morfològic i sintàctic— que dibuixen tots plegats aquesta voluntat estilística de, o bé mantenir-se fidel al text oral, o bé, contràriament, desmarcar-se’n per satisfer l’expectativa del text escrit. Seguidament, se’n detallen les dades trobades de cada categoria a través de dades estadístiques basades en el corpus d’estudi i amb exemples il·lustratius dels canvis. Atesa la simplicitat, fenòmens com la supressió o l’addició de text es consideren, a nivell lingüístic, en el sumari de dades dels processos.

3.1. Canvis lèxics i semàntics

14Els canvis lèxics produïts en el traspàs del text oral a l’escrit són freqüents en els subtítols de les dues cadenes, però, com s’observa a les dades de la Taula 2, són més freqüents en els subtítols elaborats per IB3 i minsos en els de TV3. Els canvis lèxics observats són processos que recorren a la sinonímia o a substitucions lèxiques forçades per una percepció de canvi de registre (de més col·loquial a més formal). La major part dels casos de substitució lèxica efectuats per IB3 impliquen la substitució de l’article baleàric per l’article general, i, doncs, un canvi que es fa en pro del registre formal prototípic de l’escrit7; es poden veure exemplificats al 3g i 3j. De la mateixa manera, les altres substitucions lèxiques que es poden considerar són la substitució de formes lèxiques marcades per formes lèxiques no marcades, ja sigui perquè són d’àmbit restringit o perquè s’adhereixen als usos informals del geolecte (com és el cas de l’article baleàric). Així, les formes canviades poden marcar-se amb la presència (+) o absència (-) d’un conjunt d’etiquetes establertes com a marques perceptives associades a la peça lèxica substituïda i que són sempre dicotòmiques: formal/informal, general/restringit i normatiu/no normatiu. Els subtítols, doncs, en el cas d’IB3, tendeixen a l’ús d’una llengua més estandarditzada que la representada en el text oral, però això sovint no és detectable en els documents de definició de l’estàndard, sinó que es deu a una adhesió a fórmules de més ús, per bé que les fórmules descartades també puguin ser normatives, formals i, fins i tot, conegudes a tot el domini. Ens trobam aquí amb una evidència de conformació espontània de la varietat estàndard, i per espontània entenem també la tasca d’usuaris avançats com els subtituladors, quan apliquen modificacions seguint criteris que no han estat emesos per l’autoritat normativa (Dols, 2020). A la Taula 3 i a tall d’exemple, s’hi troben alguns casos detectats de substitució lèxica etiquetats amb la percepció que s’hi creu implícita i que es pretén superar.

15Com es desprèn dels exemples de la Taula 3 i dels altres analitzats (que per motiu d’extensió no els hi podem incloure), les substitucions lèxiques comeses pels subtituladors obeeixen a voluntats de canvi de registre en la transposició del text oral en l’escrit. Per una banda, els subtítols d’IB3 incorren fortament en canvis que pretenen transposar el registre col·loquial del text oral en un registre més formal a l’escrit. Per aquest motiu, els canvis lèxics que hi ocorren són per superar marques com -formal, -general i -normatiu. Contràriament, TV3 pretén mantenir la col·loquialitat del registre oral i du a terme manco substitucions lèxiques que IB3. Ara bé, l’actuació de TV3 no opera igual amb les sèries produïdes per IB3 que amb la sèrie de producció pròpia, Merlí, amb què fa servir unes solucions més formals i normatives en les subtitulacions, cf. 3d i 3l.

16Els canvis, doncs, pretenen superar les marques exposades anteriorment. En casos com els de 3a, 3b i 3i, el canvi lèxic promou la substitució d’una forma percebuda com a restringida del balear per una forma de caràcter més general. Igualment, els casos com 3c, 3d, 3f, 3h, 3k i 3l obeeixen a la voluntat d’evitar l’ús de lèxic no normatiu —és a dir, no recollit en el diccionari normatiu— i inclou, en el subtítol, solucions normatives de la llengua catalana. Finalment, els casos com 3d, 3e, 3g, 3j i 3l pretenen superar la situació d’informalitat que marca l’ús de les formes lèxiques presents en el text oral, per l’ús de formes no tipificades com a col·loquials en l’escrit.

17Generalment, els dos criteris de subtitulació estan diferenciats i IB3 aposta per un model lingüístic més convergent que no TV3. No obstant això, poques vegades els canvis lèxics impliquen canvis de valor semàntic. Els casos recollits de canvi semàntic es resumeixen a la Taula 4 i es distribueixen de manera força equitativa entre les diferents mostres de subtitulació, sense que se’n pugui desprendre una interpretació de caire lingüístic. Les dades de canvi semàntic respecte del canvi lèxic dels subtítols de Merlí de TV3 poden apuntar, d’acord amb l’anàlisi anteriorment presentada, que en la sèrie de TV3 de producció pròpia s’estila en major mesura l’adequació al registre escrit típic que en les sèries d’IB3 subtitulades per TV3.

3.2. Canvis morfològics

18Seguint l’estela dels canvis lèxics, la tendència cap al canvi és semblant (v. Taula 5). Els subtítols d’IB3 presenten la major part de canvis morfològics del corpus, mentre que els de TV3 en mostren pocs. Els canvis morfològics detectats més significatius corresponen a l’àmbit de la morfologia verbal —que a grans trets, presenten la substitució de morfemes propis de la morfologia verbal balear per morfemes generals— i nominal —en què es produeix la substitució de formes derivades per formes derivatives o per canvis en la formació dels plurals. Així, els subtítols escriuen feu per l’oral feis, fem per facem, petit per petitet (Amor de cans); cadufs per cadufos, junts per juntets (Pep), etc. Val a dir que bona part dels canvis morfològics presents en els subtítols es relacionen amb altres canvis com l’escurçament del text o canvis lèxics, de manera que es produeixen per mera concordança amb la reformulació textual dels enunciats. Per exemple, apareix el canvi al subtítol de Mai neva a Ciutat «M’han sortit tres pèls blancs en aquesta cella i dos a l’altra» per l’oral «M’han sortit tres canes en aquesta cella i dues a s’altra», on el canvi lèxic imposa un reajustament morfològic.

3.3. Canvis sintàctics i d’ordre

19Des del prisma de la sintaxi, les modificacions de les relacions entre constituents de les oracions dels textos orals en el seu pas a textos escrits són un mecanisme freqüent, ja sigui com a paràfrasi per estalviar espai en pantalla, com a reformulació d’estructures percebudes com a oralitzants o poc clares. Altre cop, els subtítols que més modifiquen el text oral són els d’IB3, que acumulen la major part de la casuística de canvi sintàctic. Bona part dels casos suposen una simplificació de l’estructura sintàctica del text oral, en pro d’una estructura més simple i menys tipificada d’oral en l’escrit, com es pot observar en els exemples 7a i 7d recollits a la Taula 7. Generalment, els canvis sintàctics impliquen la supressió d’adjunts oracionals que no aporta un canvi semàntic a l’oració, connectors, que expletius, dislocacions, etc. També s’observen casos en què s’adapten els usos col·loquials de certes construccions als preceptes normatius, com a l’exemple 7j, en què se substitueix la preposició per per per a amb valor de destinació.

3.4. Canvis d’estil

20Els canvis anteriorment exposats poden repercutir en l’estil final del text. És a dir, alguns dels canvis lèxics, morfològics i sintàctics són els responsables de promoure els canvis estilístics que impliquen un canvi de registre. Per exemple, el canvi de l’article baleàric pel general o la substitució de les formes plenes dels pronoms febles per les reforçades impliquen un acostament al registre formal i un abandonament del col·loquial. Actuen de la mateixa manera la supressió de repeticions, titubejos, anacoluts o interjeccions i la simplificació d’estructures sintàctiques oralitzants. En definitiva, es tracta de canvis lingüístics que impliquen l’adequació al registre típic de l’escriptura. No obstant això i contràriament, el manteniment de la fidelitat a l’escriptura, en els textos analitzats, implica la no adequació del text resultant als requeriments prototípics de l’escriptura, fenomen també quantificable. A la Taula 8 se’n resumeixen els casos i a la Taula 9 s’exemplifiquen.

21El canvi estilístic més freqüent en la producció d’IB3 consisteix en el canvi lèxic ja anunciat anteriorment, això és, el canvi de l’article baleàric pel general, com exemplifiquen els casos de 9i i 9j. Com s’adverteix a 9b, la supressió de construccions marcadament orals afavoreix també el canvi d’estil, com ho fan també l’ús de les formes dels pronoms associades amb els registres formals, com s’exemplifica a 9a, 9h o 9l.

3.5. Sumari de canvis

22Si es consideren conjuntament tots els canvis detectats en el corpus entre el text original i el text meta, s’obté una xifra de 1076 discrepàncies entre el text original i el meta per als subtítols d’IB3 i 630 per als de TV3. A simple vista, ja es destria una major fidelitat cap a l’oralitat en els subtítols de TV3, perquè presenten menors discrepàncies entre oral i escrit. La diferència més substancial, però, rau en el tipus de discrepància detectada en cada cas. La Taula 10 ofereix un sumari del nombre de discrepàncies detectades. Per una banda, el procés de supressió —l’eliminació de fragments del text oral en el subtítol— se situa com el procés més recurrent per ambdues subtitulacions (38,94 % per a IB3 i 32,54 % per a TV3). El procés d’addició —afegir material no existent en el text original en el subtítol— és més abundant en les subtitulacions de TV3 (21,11 %) que en les d’IB3 (3,62 %). El canvi lèxic es mostra predominant en la subtitulació d’IB3 (17,66 %), mentre que resulta molt més minso en la de TV3 (5,87 %). El canvi semàntic, emperò, manté unes xifres molt semblants en totes dues subtitulacions (2,04 % per a IB3 i 2,06 % per a TV3) i s’apunta com un dels processos menys usats en la subtitulació. El canvi morfològic registra una major casuística en els subtítols d’IB3 (4,18 %) que en els de TV3 (1,43 %). El sintàctic també predomina en els d’IB3 (6,69 %) respecte dels de TV3 (3,02 %). Pel que fa al canvi estilístic, els subtítols d’IB3 se situen com els que més canvis fan i, per tant, els que menys respecten l’estil del text oral (22,21 %), a diferència dels de TV3, que respecten més l’estil oral (6,50 %). Per això, els subtítols de TV3 són els que més inadequació al registre típic de l’escriptura manifesten (27,46 %), a diferència dels d’IB3, que s’hi adeqüen més (4,65 %). Tot plegat, els canvis gramaticals i la seva implicació estilística permeten parlar de dos models allunyats de subtitulació. Per una banda, se situa la tendència d’IB3 a adaptar el text oral als paràmetres estereotipats de l’escrit i, per l’altra, la de mantenir les característiques lingüístiques oralitzants de TV3.

4. Discussió

23Alguns dels exemples anteriorment exposats troben justificació en les pràctiques més habituals de la subtitulació, en què normalment s’assenyalen els procediments de reducció del text oral per encabir-lo en els paràmetres físics o comunicatius del subtítol; és a dir, processos d’escurçament del text original per fer-lo caber en l’espai limitat del subtítol i fer-lo comunicativament efectiu. Ens serveixen d’exemple les estratègies de paràfrasi, condensació, reducció o omissió que descriu Gottlieb (1997, p. 75) i d’entre les quals Bartoll (2008) marca la condensació com la més típica dels subtítols i matisa que «tanmateix, en la condensació —diferent de la reducció— el subtítol transmet el sentit i gran part del contingut estilístic de l’original. De fet, l’únic que es perd amb una condensació són els trets redundants del llenguatge oral» (p. 157). Així, sobretot els canvis sintàctics es poden lligar directament amb estratègies de reducció del text, que permeten encabir el text dit en la transcripció escrita del subtítol8.

24No obstant això, bona part dels canvis registrats advoquen per una motivació de diferent natura. Canvis com els exposats a la Taula 3 rarament poden considerar-se com una estratègia per evitar una llargada excessiva del subtítol. Així, doncs, els canvis lingüístics obeeixen a una voluntat de canvi de registre. Cal assenyalar, però, que aquests canvis no succeeixen en la mateixa freqüència en els subtítols d’IB3 que en els de TV3. Com s’ha avançat, les dades obtingudes permeten afirmar que IB3 du a terme una subtitulació més conscient de l’adequació al registre formal i a les característiques del text escrit que no una subtitulació fidel amb el text d’origen que procuri expressar les formes i els registre característic i de l’oralitat reflectit en les sèries de ficció. TV3, contràriament, prefereix ser fidel al registre oral col·loquial i transgredir les característiques estereotipades del text escrit.

25Aquestes diferències estilístiques es poden entendre, en casos com el de la doble subtitulació de Mai neva a Ciutat o Pep, com la tensió existent dins el diasistema català⁹: per una banda, el sistema de partida (de les Illes Balears) i, per l’altra, el d’arribada (o bé les Illes Balears, o bé el Principat de Catalunya), dos sistemes diferenciats però alhora integrats en un diasistema que els engloba com a part d’una mateixa llengua. Aquesta observable tensió es materialitza a través de les diferents tries d’estil nascudes en el procés de trasllat del text oral a l’escrit en els subtítols. No són iguals, per a IB3 i per a TV3, els criteris que s’usen per fer aquest transvasament. El pas d’un mode a l’altre comporta un enfocament lingüístic concret per a cada televisió. En aquest treball s’ha explorat una via d’anàlisi que esdevé útil per decantar les diferents tries, criteris i actuacions que efectua cada cadena davant del procés de subtitulació: primer, com IB3 s’encara a la subtitulació d’una producció pròpia (és el cas d’Amor de cans, Mai neva a Ciutat i Pep); després, com TV3 també ho fa amb una producció pròpia (Merlí) i, finalment, com TV3 actua davant d’una producció externa (Mai neva a Ciutat i Pep).

26Els resultats de les anàlisis de les mostres d’IB3 i de TV3 apunten cap aquests dos sistemes de tractament de la subtitulació. El sistema de TV3 té una tendència cap a la divergència, mentre que el d’IB3 cerca la convergència, entenent divergència com la marca d’elements de discontinuïtat, de contrast, entre dos sistemes lingüístics, i convergència com la continuïtat i conciliació de dos sistemes¹⁰. Els usos d’IB3 suggereixen una concepció específica de la llengua dels subtítols: cal que els subtítols facin servir la llengua pròpia de l’escriptura, una llengua formal lligada al concepte de llengua estàndard. És per això que IB3 du a terme un procés de substitució lèxica, sintàctica i estilística dels elements marcats d’informalitat i varietat dialectal: opta per l’article general i no el baleàric i, com s’ha vist en exemples anteriors, prioritza les construccions formals davant de les col·loquials. Contràriament, TV3 opta per mantenir les característiques d’informalitat del sistema balear. Sobre això, en feim dues anotacions:

1. Els subtituladors d’IB3 formen part del sistema balear, el mateix sistema de producció de les sèries de televisió. Per això, IB3 opta per acostar el text dels subtítols als usos habituals del mode escrit del sistema balear i, així, no produir estranyesa al lector.

2. Els subtituladors de TV3 no formen part del sistema balear i, per tant, opten per reflectir els usos orals informals en el text escrit. Això és per dos motius: primer, la voluntat de mantenir una fidelitat al text d’origen i, segon, perquè no presenten els mateixos mecanismes de diferenciació de registre que el sistema balear i, per tant, estan allunyats dels mecanismes lingüístics típics del registre formal balear.

27La primera anotació es pot comprovar amb el fet que IB3, per defecte, ofereix uns subtítols que respecten l’estil requerit pel mode escrit. La segona es pot confirmar amb dos motius: amb els casos analitzats de TV3 de subtítols de sèries d’IB3, on es demostra una voluntat de respecte del text original i, en conseqüència, una baixa adequació a les característiques estereotipades del text escrit i, també, amb la diferència d’actuació que TV3 presenta en la sèrie de producció pròpia, on tendeix a adequar-se més als requeriments del mode escrit prototípic.

28Així, mateix, a través de les anàlisis de subtitulacions d’IB3 s’observa també una tendència a la hipercorrecció¹¹, és a dir, a l’ús de formes pròpies d’un altra varietat geogràfica amb la intenció d’acostar-se a una idea d’estàndard. Això s’ha pogut observar, sobretot, amb exemples de lèxic i morfologia. Concretament són l’adopció de formes pròpies del Principat de Catalunya i, més específicament, de Barcelona. Aquest fet es pot entendre com una relació de centre – perifèria del diasistema català. El centre (Barcelona) suposa el punt de referència dels altres sistemes que integren la perifèria. Per això, els sistemes perifèrics incorren en imitacions del centre, tot deixant de banda els propis recursos de superació dels registres i sobrepassant les solucions proposades per l’autoritat normativa. S’associa, doncs, una visió de formalitat o adequació a elements propis del sistema central i, de rebot, una visió d’informalitat o inadequació dels elements propis del sistema perifèric. Aquestes percepcions potser fomentin la inseguretat lingüística, descrita per primera vegada per Labov (1966) i present en els estudis de sociolingüística de llavors ençà. Baldaquí (2009, p. 186-191) assenyala que la inseguretat lingüística beu, en essència, de tres factors:

a) Els factors relacionats amb la inseguretat formal. La inseguretat formal és la distància que els parlants interpreten que hi ha entre el seu ús lingüístic i els usos lingüístics prestigiosos.

b) Els factors relacionats amb la inseguretat en l’estatus. La inseguretat en l’estatus arreplega els fenòmens relacionats amb l’avaluació que el parlant realitza de l’estatus de la llengua o varietat que utilitza en comparació amb l’estatus d’una altra llengua o varietat amb què es compara.

c) Els factors relacionats amb la inseguretat en la identitat. La inseguretat en la identitat és la percepció dels parlants que la llengua o la varietat que practiquen no es correspon amb la que és pròpia de la comunitat de la qual el parlant sent que forma part, la qual cosa seria un factor generador d’inseguretat lingüística.

29Per tant, en els subtítols d’IB3, podem detectar-hi el primer factor, una concepció de distància entre els usos col·loquials i els formals (que s’associen als prestigiosos) i, segonament i en relació amb el segon factor, l’associació d’un major estatus a una altra varietat: la central. Aquests fets donen lloc a usos hipercorrectius de la llengua en la subtitulació i, doncs, a un allunyament formal del text d’origen en aspectes en què no caldria divergir-ne (morfologia verbal, lèxic, fraseologia, etc.). Això, pot incitar l’arribada al tercer factor: la no identificació dels elements propis del sistema per assolir la formalitat (la varietat de prestigi) i, llavors, el recurs a elements exosistèmics per salvar aquest ús de la llengua¹². Nogensmenys, el diasistema català és activament entès com un conjunt i no se’n qüestiona la pertinença. Com qualsevol parlant competent, la subtitulació d’IB3 és plenament conscient de bona part dels mecanismes de canvi de registre del sistema balear (com ho demostra l’ús de l’article general), malgrat la incorporació d’alguns elements subsidiaris del sistema central o solucions que sobrepassen la prescripció normativa. Aquestes observacions coincideixen amb les de Dols (2022), en què conclou:

while the language authority is more open to social multiindexicality and loosens requirements on unity, trends in formal speech are those of centripetal options disregarding the original dialect. There is enough evidence to hold that Balearic speakers tend towards a more unified variety, due to the perceived dynamism of Barcelona’s dialect just when the language authority responds to evolution in society with closer attention to dialects (Dols, 2022, p. 11).

30De la mateixa manera, Calero (2021) recull que «les perifèries són més conscients de les diferències lingüístiques respecte del centre i mostren una certa ambivalència sobre els usos particulars i els del centre, a més d’un sentiment més o menys fort d’inseguretat lingüística i una voluntat d’intervenir sobre la llengua en relació amb el centre» (p. 44). Ens trobam, doncs, davant una tendència observada de la perifèria que incorre en, per una banda, l’ús de solucions més convergents i pròpies de la varietat del centre i, segon, en l’abandonament de les formes pròpies del dialecte perifèric, probablement, per motius d’inseguretat lingüística i una visió inestable del seu prestigi, mentre que el centre reflecteix els elements de variació adscrits a la perifèria.

5. Conclusió

31El procés que implica la subtitulació fa que el subtitulador es vegi forçat a dur a terme una tasca de tria entre la fidelitat al text original i els requeriments del text meta. Aquesta tria pot simplement significar la supressió de part del missatge —que pot ser redundant, titubejant o poc clar— o, en el punt contrari, pot demanar una sèrie de canvis lingüístics. Amb els casos que s’analitzen, es demostra l’existència de dues concepcions lingüístiques diferenciades de la subtitulació i, alhora, de la distància entre el registre associat a l’oralitat i l’associat a l’escriptura. Per una banda, la tendència d’IB3 a adequar els textos dels subtítols a la tipicitat de l’escriptura demostra la competència lingüística activa dels parlants que formen part de l’àrea dialectal de producció dels seus textos: una tendència a fer servir els usos marcadament formals en l’escriptura. Per l’altra, hi trobam el caràcter oralitzant dels subtítols de TV3 i la tendència que demostren per adequar els subtítols al registre típic de l’escrit en la sèrie de producció pròpia, mentre es manté amb les sèries d’IB3 l’ús de formes poc formals. Aquesta pràctica resultaria estranya per a un parlant del sistema balear, però no ho és per als parlants exosistèmics que no coneixen els mecanismes propis del sistema balear per superar la informalitat. En definitiva, un conjunt d’usos lingüístics que donen compte de percepcions i actituds presents en la comunitat lingüística catalana.