Pòrtic
Escriptores nord-catalanes del segle XX ençà
Texte intégral
1Una errada de càsting m’ha alçat a aquesta tribuna puix que he sobrepassat, de bon tros, l’edat de figurar entre els joves investigadors. Podia haver refusat, per decència, per no enterbolir una imatge tan clara i tan viva de la recerca en lletres catalanes, però he preferit prendre’m la invitació com un homenatge, si no a la meua ciència almenys a la meua docència, com un acte de gratitud del jovent envers una padrina dels Estudis Catalans de Perpinyà. I també —més precisament per a les joves investigadores— com un contraexemple, puix que el que miraré d’exposar a continuació no és sinó l’embrió, o més exactament el fetus avortat, d’una tesi que no he defensat mai però que m’ha permès de viure de l’interior, d’intuir visceralment més que d’estudiar teòricament, diverses facetes de la ginocrítica.
1. Antecessores
1.1. Llunyanes
2La repassada històrica de l’escriptura de dones en llengua catalana d’aquest territori septentrional potser caldria fer-la arrencar d’Isabel Compter de Çagarriga (1632-1653), però he anat posposant l’estudi de les seues Lires a Nostra Senyora del Carme, com a antecedent prescindible. Josep Tastu, editor lletraferit vuitcentista, se proposava de publicar-les, diuen, però són les obres de la seua esposa, la poeta Amable Voiart Tastu (1798-1885), que marcarien les primeres pautes de la literatura femenina al Rosselló (Grau, dins Aldrell et altri, 2019). Aquesta lorenesa que viu a París, no té per què adoptar una llengua que el seu marit sap, estudia, però no fa servir per escriure. N’hi ha prou amb qualques versos francesos —benvinguts, s’ha de saludar— sobre paratges rossellonesos, tantes vegades reproduïts ulteriorment (Tastu, 1930) per assentar un model d’escriptura femenina nord-catalana en francès que faria de mal desbancar en el context sociolingüístic de finals del segle xix, començament del xx.
1.2. Envers 1900, principatines i occitanes
3La Renaixença al Principat ha trigat a comptar amb figures femenines. Hom no s’ha d’estranyar, doncs, que el seu ressò, tardà, al nord de l’Albera només desvetlli plomes mascles. Fins i tot convé valorar molt positivament la presència de na Dolors Monserdà de Macià (1845-1919) a les Festes Literàries de Banyuls de la Marenda, que premien un poema seu (Monserdà, 1888), així com peces de Victòria Penya de Amer (1927-1898) (Penya, 1888) i Enriqueta Paller i Trullol (Paller, 1888); les dues primeres, essent les soles dones catalanes publicades al Journal Illustré des PO al tombant de segle xix (Monserdà, 1896) (Penya, 1901). A l’autora de La fabricanta se li fa un lloc d’honor a la Société d’Études Catalanes quan se crea a Perpinyà el 1906: textos seus se publiquen a la Revue Catalane els anys següents (Monserdà, 1908), entre els poquíssims de dones i els únics en català, amb tres poemes de Remei Molins d’Andreu (Molins, 1910). I si cap dona nord-catalana no hi consta, no sembla pas ser per voluntat deliberada dels senyors de la Société d’Études Catalanes, que donen la paraula a la barcelonina Agna de Valldaura (Joaquima Santamaria, 1854-1930) (Valldaura, 1913) com, en temps de Gran Guerra, a la felibressa bigordana Filadelfo de Yerdo (1871-1952) (Yerdo, 1918).
4A la revista Montanyes Regalades, Juli Delpont (1865-19245) se mostra un bri més obert a les veus de dones com ho és als altres territoris de parla catalana: presenta Maria Guardiola Caravent, Mercè Vila (1916), la mallorquina Maria Antònia Salvà (1917), la llemosina Margareta Priolo (1916), la provençal Madona Mistral (1917) i la sud-catalana Mercè Vila (Vila, 1943).
1.3. Inicis del segle xx. Rosselloneses a les revistes
5Delpont fa també un petit lloc a La Pubilla de l’Escarabill i al seu «Gat poc aixuia», sovint reprès els anys següents en diverses revistes (Rivemale, 1917, 1919). Agnès Rivemale, l’autora d’aqueixos versos populars, deixa el pseudònim casolà per passar al francès quan el tema esdevé seriós (Rivemale, 1919), segons una distribució diglòssica de les llengües semblant a la d’Albert Saisset / Un Tal (1842-1894). La producció d’aquesta poeta és massa minsa per treure’n conclusions fidedignes, però constatant que el parell de composicions còmiques seues (Rivemale, 1918) precedeixen un petit manat de versos en francès, un hom pot fer la hipòtesi que podia haver escrit en català si d’altres models no se li haguessin imposat tan bon punt sortida de Ceret, la seua vileta.
6En efecte, les qui llavors donaven el to en les publicacions locals eren, per limitar-nos a les primeres aparicions de rosselloneses de soca-rel o d’adopció, les Marie Bausil (1870-1942) al Coq Catalan de son germà Albert el 1910, Marie Barrère-Affre (1885-1963) a Le Cri catalan el 1912, Jeanne Nerel a La Veu del Canigó el 1913, Jeanne Brun épouse Brunhes alias (Jeanne)-Yves Blanc en poesia (1884-1969) a la Revue Catalane el 1917, Odette Fourgassié alias Doëtte Angliviel (1898-1948) omnipresent a La Tramontane del seu espòs Charles Bauby, a partir de 1919.
7Des del segle xxi, com ja ho retreia Pons a Jeanne Nérel —a qui Juli Delpont havia mirat de donar veu catalana traduint-li extractes d’un conte francès d’ambientació nord-catalana (Delpont, 1918)—, apar clarament que no n’hi ha prou amb parlar del país per ser autèntica i encara menys escriptora catalana (Pons, 1914). Però els primers decennis el segle xx, no s’esperava que el compromís d’una escriptora del Rosselló amb la seua terra passés, posem per cas, d’alexandrins «À la vigne catalane» i a «La coiffe du pays» (Barrère, 1912), d’un «Hymne au Roussillon» (Nérel, 1913a) o d’un «Enterrement catalan» (Blanc, 1919) en bon francès.
2. Anys vint, una poeta: Simona Gay
2.1. El despuntar
8Els primers Jocs Florals de la Ginesta d’Or el 1924 i el 1925 guardonen les mateixes, com era d’esperar. De manera que, quan el 26 de setembre de 1926, al banquet ofert per la Colla del Rosselló a mossèn Josep Bonafont, el Pastorellet de la Vall d’Arles en poesia (1854-1945), a Illa, s’alça una dona jove, de cos altiu, per llegir el seu homenatge en versos catalans (Gay, 1926), és tot un esdeveniment. Que sigui, de petita, una fidel parroquiana del mossèn poeta no basta per justificar la transgressió de «la llei que nos ten assentades / quan els homes poden parlar», i que ella mateixa recalca en el seu poema. El que ho pot explicar, en canvi, és que Simona Gay, Pons de fadrina (1898-1969), és la germana petita del poeta Josep-Sebastià Pons (1886-1962). De sempre ha admirat aquest germà gran que li ha obert l’ànima a la poesia (Gay, 1950) i del qual ha llegit els quatre reculls publicats: Roses i xiprers (1911), El bon pedrís (1919), L’aire i la fulla (1921), Canta Perdiu (1925), el primer d’amagat quan encara estava en pensió a ca les monges de Portbou.
2.2. El català
9Parem-nos un instant sobre aquest fet, ben revelador de la situació sociolingüística en la qual se troba immersa, llavors, la futura poeta de 13 anys, com tantes altres minyones de la seua condició petitburgesa i quasi totes les dones de lletres franceses precedentment esmentades. Si la Simona se delecta de la lectura de Roses i xiprers és que pot llegir català sense haver-ne après. Com el sap, doncs? Per aprenentatge natural, encara que la llengua de relació familiar i d’escola sigui el francès; perquè el català és present per tot el poble, al carrer, als camps, a casa amb les criades. En té un sòlid coneixement passiu que només li caldrà reactivar per escriure’l. A prova d’això, el tot primer assaig «Adiu als quinze anys», compost pel seu aniversari de 1914.
2.3. Primers passos
10El setembre de 1926, al moment de l’homenatge a Bonafont, Simona Gay s’acaba de desvetllar a l’escriptura poètica, per no parar mai més, empesa sens dubte pel xoc emocional i estètic rebut, a primers d’agost de 1926, a les Festes, religioses i literàries, del coronament de la Verge de Font-romeu. Als Jocs Florals de circumstància s’han il·lustrat, en francès, Isabelle Sandy (1884-1975) «Romancière d’Andorre et de Llivia» i les poetesses rosselloneses ja llorejades a Perpinyà (senyores Barrère-Affre, Cuillé-Sauvy, Yves Blanc, Doëtte Angliviel) (Institut du grenat, 2016), mentre que les dones guardonades en català són totes del sud.
11Ben aviat, Simona Gay esfumaria fronteres. El seu país, mar i muntanya, el seu nin, la seua nina, l’inspiren. Perfà el seu català estudiant. Son germà la corregeix, l’incita a més exigència. Llavors, ella sotmet les seues millors composicions al consistori de la Ginesta d’Or que, meravellat per la novetat, les premia el maig de 1927. «Sa révélation fit sensation parmi les écrivains catalans et le public roussillonnais, C’était la première fois qu’une dame du Roussillon prenait part à un concours de poésie catalane» (Gomila, 1970). Capdavantera ho és també a l’Almanach Català Rossellonès (Gay, 1927), a la Revue Historique et Littéraire du Diocèse de Perpignan (Gay, octubre 1927). Gràcies als lligams teixits a partir de Font-romeu amb Tomàs Garcés (1901-1993), esdevindrà «primera dama rossellonesa» i ho serà també a La Revista sud-catalana (Gay, 1931) i als Jocs Florals de Girona, que li atorguen la Flor Natural el 1930.
2.4. Primers reculls publicats
12Se’n segueix el recull Aigues vives (1932), primer poemari d’una catalana del nord, va sense dir. Aquest poemari fou unànimement acollit, amb lloances en els medis literaris tant a Perpinyà com a Barcelona i com en els cercles meridionals de París. El motiu d’aquest reconeixement cal retrobar-lo tant en les qualitats pròpies com en el parentiu amb Josep-Sebastià Pons, el que fa de la Simona Gay una privilegiada i, per molts anys, un cas a part, fins i tot si el seu segon recull, Lluita amb l’àngel (1938), compost dins l’embranzida vital del primer i editat en les mateixes condicions, no rep els mateixos elogis. El destret existencial que hi traspua i l’alliberament prosòdic que s’hi insinua, destorben una imatge bo i feta de gràcia i feminitat delicada.
3. Anys trenta
3.1. Jocs Florals de la Ginesta d’Or
13Mentrestant, escriptores catalanes del Sud, Remei Molins d’Andreu (Molins, 1910), Maria del Carme Nicolau (Nicolau, 1927), Rosa Maria Arquimbau (Arquimbau, 1929), Carme Montoriol (1893-1966) (Montoriol, 1939), concorren en català als Jocs Florals de Perpinyà. Llurs composicions publicades en revistes nord-catalanes, el nomenament de Simona Gay com a mantenidora dels Jocs Florals en reemplaçament d’Esteve Caseponce el 1933, ajuden a dissociar català i escriptura d’homes. No és suficient per capgirar tendències encarcarades, però a l’efímer traucar de l’Enriqueta Falgarone de Ceret als Jocs de 1931, seguiran a partir dels Jocs de 1939 les més duradores Germaine Llobet (Llobet, 1939) i Angèle Balent (1871-1951) (Balent, 1939) alias Margarita Siba (Siba, 1939).
3.2. Teatre popular: Llúcia Bartre
14La publicació el 1931 de Primers passos, petit recull de comèdies, se fa al marge d’aquests apropaments floralescos nord-sud. I l’autora, Llúcia Bartre (1881-1977), no deu res tampoc a la seua veïna d’Illa Simona Gay, la qual sembla haver ignorat aqueixa compatrícia de vena popular. Els fundadors de l’associació dels «Amis du Vieil Illa» sabran, però, equiparar-les, fent-les el 1961 vice-presidentes de llur associació promotora dels Cahiers als quals ambdues col·laboraran i on les contribucions femenines sempre han estat més nodrides que enjondre.
15Llúcia Bartre, pagesa-expedidora amb el seu home a la vileta del Riberal, ha muntat una petita tropa de teatre amateur per mor de restaurar l’ermita de Sant Maurici amb el recapte de les representacions. La llengua catalana se sobreposa a la francesa com a major font d’ingressos (com passaria anys després per Jordi Pere Cerdà) i la dramaturga, per necessitat, s’engresca de per mesura que el terrer pairal i la llengua mairal li van fornint arguments dramatúrgics. Les representacions, però, no passaran mai del Riberal. Les ressenyes de la Ginesta d’Or no l’esmentaran pas abans de 1938 pel seu tercer recull de peces, Bartranades, el qual apareixia després de Retalls (1933) i Flors d’argelag (1934), i que els Jocs Florals, per la seua banda, trigaran una desena d’anys a llorejar. Hi segueixen Rialles el 1942, Els set pecats capitals el 1948 i una Pastoral el 1972. Va caldre tota la insistència del mantenidor de la «section catalane», Carles Grandó (1889-1975), per imposar-la com a reportadora el 1947 i com a presidenta el 1950. Es tracta del mateix any que l’Almanach Català rossellonès incloïa, ben tardanament, una autora, tanmateix del tot adient amb l’esperit rialler de la revista (Bartre, 1950). Llúcia Bartre resta encara avui la sola autora de teatre popular nord-catalana, precursora dels Pere Guisset (Ceret, 1920-2000), Jaume Llong (1951-2021), Josep Tolzà (1931) i fins Miquel Sargatal (1960).
3.3. Llengües i dones
16Als primers anys trenta, com Llúcia Bartre, la majoria de dones de Catalunya Nord parlen català, mes poquíssimes sospiten que el podrien escriure. Les rosselloneses, generalment de bona família, que volen fer d’escriptores, manegen prou bé el francès per fer carrera en la llengua de Molière i a fora del país, com la famosa aventurera Titaÿna, Elisabeth Sauvy de Vilanova de Raò (1897-1966). Als Jocs Florals de la Ginesta d’Or, més que res a la secció catalana, fora de la Simona Gay (poeta d’excepció), s’hi arremeixen dones de condició modesta que s’acontenten amb un parell de composicions anyals, prou satisfetes d’haver fet el doble pas de la literatura i de la llengua.
17El moviment renovador Nostra Terra, no fa per elles. Entre els fundadors, un sol nom de dona Clàudia Salvy (1900-1986), en el qual fa de bon reconèixer, catalanitzat, el pseudònim Claude Salvy de Marie-Magdeleine Sauvy, sense que això origini per a l’escriptora francesa cap canvi de llengua literària ni participació a la revista epònima del moviment. Cap dona no n’és directament contribuïdora, però s’esmenta com a capdavantera de la normalització lingüística Agnès Rivemale; a més, el 1936 i el 1939 hi surten, traduïts al català per Maria del Carme Nicolau, versos de Jeanne-Yves Blanc en pro de la República Catalana, d’acord amb els plantejaments del grup. D’altres dones, més atrevides, hi haguessin vingut, però amb la Segona Guerra Mundial Nostra Terra implosiona.
4. Postguerres (anys quaranta-cinquanta)
4.1. Contactes nord-sud
18Sort que romanen els Jocs Florals de la Ginesta d’Or, tant més útils en temps de guerra, i postguerra, «Perquè, els certàmens de poesia, manyacs com són, resten permesos, o tolerats, quan tot és prohibit» (Valls, 2008). Prou se n’aprofiten els literats sud-catalans exiliats. Entre les escriptores que s’afegeixen al parell d’acostumades d’abans de les guerres, hi trobem Sara Llorens de Serra (1881-1954), Roser Mateu (1892-1986), Lola Anglada (1892-1984) i les germanes Vayreda, ja confirmades: la Maria dels Àngels (1910-1977) i la Montserrat (1924-2006), com també Palmira Jaquetti (1895-1963). De cop, són moltes veus catalanes que se fan sentir a la cerimònia floralesca, i tantes plomes expertes que augmenten el gruix català de Tramontane. Hi podia haver recels per evident desigualtat de temàtiques i nivell lingüístic.
4.2. Els Jocs Florals se feminitzen
19Grandó (1889-1975) ho obvia, creant una secció rossellonesa i una «De Catalogne», per no cohibir en demesia les plomes rosselloneses mal avesades a la lletra catalana. Es tracta d’una discriminació positiva que confirma Angèle Balent (Balent, 1942) i que integra, a fora dels Jocs, les pàgines de Tramontane (Balent, 1950) i de l’Almanach Català Rossellonès (Balent, 1950). Algunes poetes passen d’esquitllentes: Marcelle Gaudin (Gaudin, 1943), Jacqueline Vidal (Vidal, 1950), Betty Caprani (Caprani, 1950), Simone Borrell (Borrell, 1950), Helena Cristòfol (Cristòfol, 1950), Marie-Louise Rouzaud (Rouzaud, 1951), Lily Salvat (Salvat, 1953); més endavant, Lolita Cargol (Cargol, 1963).
20Maria Rosa Clos, per la seua banda, s’hi trobarà més a gust: serà memorialista del concurs català el 1946, poeta en català i francès, i guardonada amb regularitat una dotzena d’anys (Clos, 1948 i següents). També hi trobem la Marcel·la Rocaries (1903-1773), filla del Vallespir que, bona mestressa d’escola de la República Francesa, s’espera deu anys amb poemes francesos (Rocaries, 1948) a la porta de la secció catalana dels Jocs Florals. Un cop franquejat el llindar, s’espleteix en versos ben vinguts de forma i d’una gran vivacitat d’evocació (Rocaries, 1958). Per acabar, les perpinyaneses Rosa Gely alias Rosa del Vernet i Maria Rosa Castang-Roget (1894-?), ambdues de Perpinyà, tenen prou bona ploma, una llengua sòlida, el sentit del ritme i del mot. En una altre context podrien haver estat escriptores de debò. La participació anyal, durant una trentena d’anys, als Jocs Florals de Perpinyà, i algun forà, els ha tingut lloc d’obra: més fina d’observació per Maria-Rosa Castang-Roget (Castang-Roget, 1953), més espontàniament musical per Rosa Gely (Gely, 1952).
4.3. Publicacions
21Hom miraria potser avui de publicar col·lectivament aqueixes poetes, per donar-les a conèixer a fora del cercle floralesc lector de les plaquetes de peces premiades. En llur temps no s’hi pensava. Tampoc fou el cas de Carles Grandó, puntal dels Jocs Florals, prou sensible tanmateix a l’escriptura femenina per haver dedicat un petit estudi a les dones de lletres del Rosselló (Grandó, 1956). Les Lectures escollides rosselloneses que s’atenen als clàssics retenen Simona Gay (Verdaguer, 1966), mentre els Regards sur la littérature catalane antologuen un altre poema de la Rocaries sobre veremes a Banyuls (Llech-Walter, 1977). Poc se devien esperar les Angèle Balent, Marcel·la Rocaries, Maria-Rosa Castang-Roget, Rosa Gely i fins Llúcia Bartre, a comparèixer un dia, al costat de Simona Gay, en una antologia de poesia femenina de tots els Països Catalans, confegida amb motiu de l’Any Internacional de la Dona (Albert, 1975). Brigita Azema, habituada en els Jocs Florals en català i francès i occità pels volts de 1960, els hi podia haver fet costat (Azema, 1958).
4.4. Una obra dispersa: Joana Maureso
22Joana Maureso, Mouragues de fadrina (1902-1995), despunta als Jocs Florals en poesia catalana el 1946. Hi torna els anys següents en francès —llengua que no abandonaria mai completament escrivint la lletra d’alguna cançó, publicant una bonica llegenda versificada (Maureso, 1951)— i en català fins a ser declarada a fora de concurs el 1954 (Maureso, 1946). Li tocarà, llavors, fer memòries del concurs català de 1958 a 1978. L’Almanac Català rossellonès la consagra publicant-la a fora dels Jocs Florals (Maureso, 1950) i, ulteriorment, també reunirà versos costumistes, cantables, en un llibret (Maureso, 1971). Serà, en efecte, a la Revista Catalana, sota l’autoritat d’Enric Guiter, on Maureso dona als anys setanta una multitud d’escrits en català (Maureso, 1973), proses, sovint, amb tints ara etnogràfics, ara meravellosos, de més cos que la seua producció anterior tot servant la seua amenitat de «padrina» (Queralt, 1995).
4.5. Els Jocs Florals, tret de sortida
23Pels Jocs Florals de la Ginesta d’Or s’assagen envers 1950, a falta d’altre lloc d’expressió a banda i banda del Pirineu, futurs autors de l’esplet literari nord-català de les «trenta glorioses»: Jordi-Pere Cerdà (1920-2011), Pere Verdaguer (1929-2017), Francesc Català (1929-1989), Joan Morer (1922-2008) i Miquel Perpigna (1931).
24Raquel Perxés (1931), la sola resident rossellonesa de la categoria «Joves», no persevera en literatura després de dues participacions (Perxés, 1950). Notarem també que Renada-Laura Portet (1927-2021), nada als anys vint com els precedents, triga a presentar-se als Jocs Florals fins als anys setanta, quan ja han deixat de ser de pas obligat, encetant, això sí, una fornida i gloriosa carrera d’escriptora. Dos casos, però, no assenten una teoria de gènere. Algun minyó prometedor ha deixat la literatura un cop guardonat, com ho féu Raquel Perxés. La Renada, llavors Calmon, potser que no sentia encara, als vint anys i com els seus coetanis mascles, la necessitat de plasmar en literatura les seues cabòries, ni de defensar, il·lustrant-la, la llengua catalana. En tot cas, la que torna al país al cap d’anys d’exili amb ganes d’escriure la «llengua enyorada» necessita fer-se reconèixer als Jocs Florals com per recuperar un temps perdut.
4.6. Als marges: Elisabet Oliveres-Picó
25Present a les ressenyes dels Jocs Florals i a les pàgines de Tramontane des dels anys cinquanta, Elisabeth Oliveres-Picó (1909-1973) s’aparta dels cànons floralescos. Hom remarca, tanmateix, el 1950, un treball seu sobre la presència rossellonesa a la crònica de Bernat Desclot. Apassionada d’història catalana, se distingeix com a membre de la Fédération Historique du Languedoc méditerranéen et du Roussillon, fent conferències —la primera dona en fer-ho el 1952— per la Société Agricole, Littéraire et Scientifique. El butlletí les va publicant: se’n fan llibrets separats tal com seran pronunciades, és a dir, en francès (Oliveres-Picó, 1952). Ara bé, el 1953 concorre als Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili amb una versió catalana del seu primer parlament: «L’odissea de l’infant Jaume». El 1952 els Jocs Florals de la Ginesta d’Or havien recompensat una petita prosa seua en català, «Els avis», i el 1954 dona a Tramontane curtes proses costumistes tintades d’humor, primer tast d’Estampes del Rosselló. D’aquest llibre de contes i memòries emparentat al Llibre de les set sivelles de Josep Sebastià Pons, aparegut en 1956, i a Contes a Pipiu d’Enric Guiter, de 1960, s’acostuma a dir que deu tant a l’autora en títol com al seu espòs, el pintor sud-català refugiat Josep Picó, més expert que ella en català. La cosa, que queda per aprofundir, no enterboleix pas el pler de la lectura, però priva de considerar Elisabet Oliveres-Picó com a precursora de les narradores nord-catalanes dels anys vuitanta. Caldria examinar d’igual manera els nombrosos textos que, com Joana Maureso Mouragues, publica la Revista Catalana d’Enric Guiter, els quals augmenten de molt l’obra catalana sota el seu nom (Oliveres-Picó, 1970).
5. Anys seixanta: una oportunitat editorial
26Tanmateix, a la Catalunya Nord s’ha obert el 1957 una escletxa editorial amb la col·lecció Tramuntana, la qual Carles Bauby (director de la revista Tramontane) ha incitat l’editorial barcelonina Barcino a crear. Prou sap ell que manuscrits s’esperen i, així, anima llurs autors (Brazès i Cayrol, nom de família aquest darrer de Jordi Pere Cerdà) a perfer-los per publicació. Simona Gay, que no ha deixat d’escriure els anys quaranta i cinquanta, entre penes, eufòria i nostàlgia, al grat dels retorns al país i de les absències, té en bona via tot un recull, Camins, on ha destriat en tres apartats —Camí de goig, Camí de pena, Camí d’amor— les seues sensacions i emocions de dona alhora exaltada i assenyada, nodrida de fe cristiana. Premiada un parell de vegades als Jocs Florals de la llengua catalana, ha vorejat plomes selectes. La proximitat i el mestratge de Josep Sebastià Pons li fan acréixer les autoexigències. Oposa a la insistència de Bauby la necessitat de reiterades repassades. No pot decebre, després de tants anys sense publicar, els seus primers admiradors ni els literats exiliats amb qui s’ha trobat. La mort del germà adorat i admirat el gener de 1962 que la trasbalsa físicament i mentalment, l’eleva poèticament. Els versos simples i punyents que el buit fratern li inspiren, vindran llavors a coronar, el 1965, La gerra al sol, una esporgada reorganització de Camins. Poc abans, a la tardor de 1964, els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Perpinyà, atorgant-li la flor natural, l’havien reconeguda com la dona de lletres que aspirava a ser, dins l’estela de son «germà de sang i de poesia» (Garcés, 1970).
27La notorietat de Simona Gay, però, no fou ni molt extensa ni molt duradora, esfumada per (o confosa amb) la de son germà, que tampoc era multitudinària. La reedició dels seus tres reculls de poesia en un sol volum el 1992, en el marc d’un conveni institucional nord-sud guiat per Francesc Català (gran admirador de la Simona Gay dona i poeta), li ha permès de ser presa en compte en antologies de poetes catalanes contemporànies (Abelló, 1999, p. 39-43; Panyella, 1999; Abrams, 2020, p. 296-298), i a partir d’aquí de comptar, pel cinquantenari de la seua mort, entre els escriptors i escriptores de l’any 2019. Podria ser un rebot per publicar la important recollida de folklore que no havia pogut dur a terme, per revisar la seua obra poètica i per endegar, també, treballs sobre la seua figura.
6. Anys seixanta i setanta: el GREC
28L’acte floralesc de 1964 pancatalà que coronava en Simona Gay el record de son germà, el van muntar Jordi Pere Cerdà, Pere Verdaguer, Francesc Català, Gumersind Gomila i Josep Maria Corredor (1912-1981) en nom del GREC (Grup Rossellonès d’Estudis Catalans), associació unitària creada el 1961 per revifar la llengua, promoure’n l’ensenyament i agilitzar-ne la difusió. Al GREC, poques dones hi ha: Elena Cayrol com a esposa de poeta i professora, Elisabeth Oliveres-Picó com a esposa de refugiat, historiadora i mecanògrafa. És ella, en efecte, que pica els primers números de l’òrgan de l’associació, la revista Sant Joan i Barres, on s’han de dibuixar noves línies i expressar noves veus. Les contribucions, però, són essencialment masculines. Les dones, en tota la durada de la revista —de 1961 a 1987—, hi apareixeran poc, i tot primer de retruc amb la ressenya d’una conferència d’Elisabeth Oliveres-Picó (1962). Després venen les poetes: Lola Estrada, que té el català per la mà com a filla del sud, amb tres poemes espaiats (Estrada, 1962) i un parell de col·laboracions de caire informatiu més endavant; cinc poemes de Simona Gay —només faltaria!— arran dels Jocs Forals de la Llengua Catalana (Gay, 1964) i alguns altres, trets de La gerra al sol, els anys següents. Un extracte d’Estampes del Rosselló marca els 10 anys de l’aparició del llibre (Oliveres-Picó, 1964). Més tard despuntarà la «Senyora1» Thibaut-Comelade (1928-2021), predicadora de la recatalanització de la cuina (Thibaut-Comelade, 1968).
29Entorn de la Universitat Catalana d’Estiu incipient, minyones s’hi fan de valent: Marcel·la Barbe, que gosa un poema solitari (Barbe, 1971); un parell de contribucions femenines, tècniques abans que literàries (Serra, 1971; Peypoch, 1970); catalanes del Principat (Latorre, 1969; Via, 1974); l’andorrana Montserrat Palau Martí, aviada per son germà Fermí —contribuïdor regular de Sant Joan i Barres als anys seixanta.
30A Sant Joan i Barres (Mauné, 1974) i a partir de 1975 a l’Almanac Català del Rosselló, creat per suscitar l’escriptura popular en català (Mauné, 1976), apareixen petits textos, alguns d’opinió, d’altres més literaris, en una prosa acurada i en un perfecte català central, signats per Rosa Maria de la Gràcia. Se tracta de la Rita Mauné, filla d’exiliats, professora de castellà i català en un liceu de Perpinyà. No li coneixem cap més escrit creatiu que una narració de tres pàgines en un recull col·lectiu de contes (Mauné, 1981). Les seues poques contribucions a la crònica en català del diari L’Indépendant impulsada pel GREC, presenten el mateix caràcter d’eficàcia i elegància (Mauné, 1973). Té tot el talent, massa rar, d’una dona de seny i cor, sens dubte massa absorta per imperatius vitals per creure prou en la seua escriptura.
7. Des dels anys setanta: Renada-Laura Portet
7.1. Irrupció
31Esgarriada un temps —per molt que ho denegués posteriorment— entre els dretans de l’Institut Rossellonès d’Estudis Catalans dissidents del GREC, a la revista dels quals publica (Portet, Revista Catalana, 1974), Renada «Paula» Portet irromp a Sant Joan i Barres amb un conte de tombant popular tocat d’erotisme, que els Jocs Florals del mateix any han remarcat (Portet, 1974). Reincideix l’any següent amb una altre conte de caràcter semblant (Portet, 1975). El 1976 la Flor Natural escau a «aqueixa veu eminentment femenina que feia fretura a la nostra poesia, d’ençà de la mort de Simona Gay» (Cerdà, 1976), pels alexandrins tan vessants de desigs com clàssicament ritmats (Portet, 1976).
32Anuncien la imminència de l’obra a venir. El poema seria atribuït intratextualment a la protagonista de la primer novel·la de la Portet, L’escletxa (Portet, 1986). El primer conte, i un altre publicat en un recull col·lectiu del GREC (Portet, La casa, 1981), són un tast de Castell negre (Portet, 1981), mentre el segon conte premiat —potser per massa atrevit encara— esperaria el segon recull de narracions breus (Portet, 1990).
33Cal valorar, al seu impacte, just l’aparició de la primera obra narrativa de la Renada, mereixedora del premi principatí Víctor Català, publicada abans i tot de les primeres narracions de Jordi Pere Cerdà —de redacció anterior (Cerdà, 1984) i, tanmateix, poeta editat des de 1951, confirmat per la representació del seu teatre i per l’edició de la seua poesia el 1966, però desanimat d’ençà i més afanyat a tirar endavant l’obra del GREC que a copsar les obertures editorials sud-pirinenques. Tot el contrari de la Renada, que deu l’amplitud de la seua obra tant a un talent de ploma evident, a un menester de desfogar-se dins l’escriptura, com al seu afany en cercar-se editors i prologuistes famosos, fora de la Catalunya del Nord, territori que no podria oferir un lectorat suficient a les seues ambicions creadores. Sense valoracions morals, Jordi Pere Cerdà no havia pas mancat, per això, d’adonar-se el 1983 que aquesta dona —a penes més jove que ell però escriptora nova de trinca— havia integrat, d’entrada, dins la seva tasca literària, l’autopromoció de l’obra com ell, llavors, no s’ho sabia fer (Cerdà, 1988). Una darrera oportunitat col·lectiva amb el GREC (Portet, 1983a) i la dona ja s’hauria enlairat a d’altres esferes.
7.2. La dona. La lingüista
34Se’n cal fer càrrec: Renada-Laura Portet viu dins i per a la seua obra; massa preocupada, al meu parer, de donar una imatge —extremada en totes direccions— d’ella mateixa per endur-se del tot una lectora. Això fa, doncs, que me sigui encara de mal reexaminar l’obra abundant, variada i onejant de la poeta i narradora Portet. Car, la vessant lingüística sobre la qual mantingué la seva fama compromesa des del premi Vila de Perpinyà, atorgat el 1981 a un treball de tesina com se n’havien defensat d’altres sota la direcció d’Enric Guiter, tragué més el seu impacte social de l’embolcall d’intencions —i la convocatòria de presentacions ben apadrinades— que de la novetat de la matèria. Per tant, en fem abstracció a l’hora de tornar cap a la seua obra per no enterbolir-ne la lectura, sempre que digressions prescindibles no ens hi remetin; com ara, en boca de la professora Irene, narradora de L’escletxa o, sota la ploma sapientíssima, de Duoda (Portet, 2003 i 2005). Apreciem molt, en canvi, la Renada, en alt grau, quan el fet de llengua no adorna l’obra, ans la protagonitza, com a N’hom (Portet, 2017), l’últim recull de poesia. La contracció col·loquial rossellonesa de «un hom» hi penetra al fur intern de la persona —de la poeta i de qui la llegeix—, deixant-lo nu i cru entre un «hom» xipoter de vox populi i «un hom» d’implacable introspecció.
7.3. El jo poètic i narratiu. Una recepció parcial
35Voldríem superar els nostres prejudicis en l’apreciació que fem de l’obra de la Renada Portet, descuidar el que la persona de l’autora arribava a tenir de molesta insistència. Si saludem la inserció de peces electes de la Renada a les grans antologies de poesia catalana actual (Abelló, 1999; Panyella, 1999) no creiem, per això, haver de compartir lloances, quan vessen fora de test.
36Ens sap greu que les desventures del premi frustrat de Castell negre, repetides ad libitum, dispensin d’entrar en els florejaments d’infància del jo narrador. A destinació d’un lectorat sud-català, L’escletxa assenta la figura de la protagonista (i de l’autora) com a professora de català genial injustament menystinguda i mofada. Preferim escoltar-hi uns salutaris esclats d’autoderisió. Dins l’erotisme enganxador de Lettera amorosa (1990), llestem el correcte «paltó de Rimbaud» que ensenya a acceptar-se com a maleïda. Descanviaríem tots els quenaldians Jocs de convit (1990) per al sol poema «El primer matí de les herbes», aquell que diu la desclosa precoç dels sentits. I en el poemari següent (Portet, 1992), la peça XX en dona la clau elegíaca, als versos finals admirablement cadençats: «l’esplín furtiu, en un jardí desert, / de l’ombra d’una nena anomenada oblit».
37Trec mal a extasiar-me sobre la metàfora filada poeta = profetessa d’El cant de la Sibil·la (1995), per massa insistent i també perquè no sé destriar-ne l’aprofitament de circumstàncies que en motivaren l’escriptura i en propiciaren la difusió arran de la descoberta, tardana, als mèdies francesos per la veu de la rossellonesa Gisela Bellsolà, del cant nadalenc català.
38Se sol dir, de les proses d’Una dona t’escriu (2005), que són el testament de la padrina a la seua neta de 10 anys a qui l’obra és oferta. Ho és, a la narració epònima que nos val una entranyable escena d’escriptura nocturna vora el llitet de la nina adormida. Les altres peces haurà valgut més que la petita Paulina s’esperi de ser més grandeta per llegir-les. I si no se les ha llegides, millor. La literatura té menester de tantes fixacions fantasmals sobre la infància que no arriba a salvar un benvingut pols d’humor?
39Salpicades d’humor esperàvem que ho fossin les Memòries de la Viuda reposada (1991), signades del pseudònim jocosament catalanià «Vicent Valencià», com les escenes eròtiques de Tirant lo Blanc protagonitzades pel personatge titular. Només assistim, altra vegada, a una tranquil·la pedofília familiar lliurement consentida, sense guinyar mai cap a Martorell. Publicitat mentidera, diríem, per un producte comercial! Quant a l’anònim El metro de Barcelona, atribuït a la nostra autora, qui l’ha vist?
7.4. Narració erudita
40Rigau & Rigaud; Un pintor a la cort de la Rosa Gratacul (2002) i El Mirall de Duoda (2003) han estat rebuts a l’engròs com a història; de fet, són biopics en la línia de L’allée du roi de Françoise de Chandernagor (1981), citat per la Renada en els «Annexos i complements» de Rigau. Rigau i Duoda s’emparenten pels protagonistes històrics, l’elaboració a partir de documents ja tractats per especialistes (indicats en bibliografia, molts comentats, algun com «descuidat»!) i per la veu narrativa. El primer ha agradat més que el segon, sobretot a Perpinyà, on ha rebut el premi Rosselló del Cercle Méditerranéen de literatura en una versió francesa feta ad hoc per l’autora amb canvi oportunista de subtítol (Portet, 2005). El començament és alerta, però de per mesura la inventivitat de la novel·lista minva de cara a les seues fonts llibresques que quasi acaba transcrivint. El segon, malgrat la interessant figura de «dona» que «escriu», idònia perquè la Renada s’hi identifiqui i l’animi dels seus anhels, pot repel·lir a causa del document autèntic citat (massa sovint) en llatí, per la sola satisfacció de l’autora. Però podia renunciar, la Renada, a expandir la seua erudició, fins de segona mà? El seu assaig de teatre sobre «el cor menjat» s’hi va malauradament empantanegar (Portet, 1995).
41El gènere breu la sol dispensar d’exposats erudits, llevat si el tema hi porta i, llavors, fins fa gràcia (Portet, 2009). Per això, en part, ha arribat a ser-hi impressionant. Ella mateixa preuava per damunt de totes les seues obres el Castell negre dels debuts. Molts dels seus lectors, també. Arran de l’edició francesa (Portet, 1982), Pere Verdaguer cenyia perfectament la veu narrativa renadiana:
Avec ironie, avec tendresse, avec angoisse R.L. Portet, notre grande dame des lettres, nous place, comme devant un miroir, face à l’équivoque de notre dualité, à travers les faiblesses de nos multiples personnalités (écrire n’est-ce pas se démultiplier?). Elle délivre, du carcan traditionnel, les folles aventures, toujours possibles, de notre esprit (Verdaguer, 1982).
8. Anys vuitanta: Josiana Cabanas, l’altra narradora
8.1. Dona de lletres
42Quasi al mateix temps que la Renada Portet, la que seria als anys vuitanta la seua competidora, Josiana Duhalde, Cabanas de fadrina (1952), també enceta la carrera a Sant Joan i Barres com a secretària benèvola i autora de textos funcionals i de ressenyes (Cabanas, 1977a). Car aquesta minyona de família altvallespirenca afegeix, a un excel·lent català oral familiar, l’estudi voluntari de la llengua (amb Jordi Carbonell a la JAEC a mitjan anys setanta) que li fa escriure una prosa matisada, elegant, eficaç. A l’Almanac Català del Rosselló, on ha integrat el comitè de redacció, va fent les classes. Se la veu passar amb aplicació de les collites de llengua popular i impressions de lectura (Cabanas, 1977b) a l’escrit creatiu, sovint dins la continuïtat de la contalla popular, d’acord amb l’esperit «almanac» (Cabanas, 1977c).
8.2. Narradora breu
43Els primers anys vuitanta ja se pot dir que, amb la Josiana Duhalde-Cabanas, el GREC ha reeixit el que s’havia proposat: portar a l’escriptura en català, graduant els esforços, gent que hi hauria renunciat tota sola. La Josiana, com la Renada, participa als dos reculls de contes col·lectius que edita l’entitat (Cabanas, 1981 i 1983). La col·lecció Sant Joan i Barres s’enriqueix, llavors, d’un volumet d’elegant portada il·lustrada de «Ventalls» de l’artista rossellonès Joan Lluís Vilà: Senzilles històries de dones, dit «Recull de novel·les», és a dir, de narracions breus. Al 1981, el Premi Vila de Perpinyà preferí coronar la compilació toponímica de la Renada més aviat que l’emergència de la prosa sense complaences de la Josiana. Entre la dotzena justa de curtes proses narratives, n’hi trobem una sola ja de publicada (Cabanas, 1981). Totes són d’ambientació moderna, rosselloneses sense excés de pintoresc, marcades d’un punt de vista femení sense esbravaments en demesia. Jordi Pere Cerdà, com tocava al director de les publicacions del GREC, destaca al pròleg la determinació, gens ostentatòria, de la jove autora, el que restaria la marca de fàbrica de la Josiana: «ens trobem davant d’un caràcter d’escriptora que treballa amb minúcia, embasteix punt per punt, filbasta, talla i composa el marc del seu desig d’escriure» (Cabanas, 1983, p. 7-8).
44La metàfora era fàcil. Com agafant-se-la de rebot, la Josiana, ara Cabanas-Duhalde, reincideix el 1986 amb Punts de creu. Aquesta vegada la publicació se normalitza, puix que és el Trabucaire, editorial novament creada a Perpinyà, qui se’n fa càrrec. Tot en finor, l’autora contrapunta la mediocritat femenina del títol amb la interpretació lliure de l’ouvrage de dames de Roger-Cosme Esteve que il·lustra la portada. Una col·laboració més estreta de l’escriptora amb l’artista havia produït el 1985 l’obra d’art-llibre A través d’un vidre entelat l’espera. Bell, innovador, femení per natura.
8.3. Periodista
45Després d’aqueixos inicis més que prometedors, res més. O més aviat: una vida «senzilla» de dona, que alliberant-se del matrimoni, ha de guanyar-se les garrofes amb el que sap fer més bé, és a dir, escriure. El 1987 El Punt, que s’acaba d’estendre a Perpinyà, té menester de plomes, gens o poc pagades; la Josiana hi acudeix. Com la Renada-Laura Portet, que s’hi espleteix (Portet, 1987), o la historiadora Alícia Marcet (1939-2016) (Marcet, 1987), que s’hi atreveix fora del gènere científic, essent columnista i cada vegada més periodista. S’hi està fins al 1990. Donarà encara qualque crònica després, ja com a contribuïdora benèvola qualsevol quan L’Indépendant la contracta. El diari d’aquí hi ha guanyat una bona professional, de la qual aprofita l’expertesa en temes d’història, vivències i tradicions catalanes, com ho confirmaran els llibres publicats a finals de carrera (Cabanas, 2003, 2016 i 2013). Jubilada el 2012, no ha parat, per això, d’escriure (xarxes socials, llibres) però no ho ha tornat a fer en català. Què ha privat les lletres nord-catalanes d’una veu tan necessària? Solament la dificultat confessada de no saber crear prou llarg per complir els requisits editorials?
9. Fi de segle xx, inicis del xxi: oportunitats
9.1. Més dones
46En paral·lel i complement dels Jocs Florals, els quals publiquen ara llurs premiats a la revista Conflent i en llibret propi des de 1998, l’Almanac Català del Rosselló haurà ajudat algunes dones a revelar-se a elles mateixes, ni que fos tardanament: Pilar Balada (Balada, 1977), Verònica Torrent (Torrent, 1979), Jordina Malet (Malet, 1984), Anna-Maria Gallarda-Sirere (Gallarda-Sirere, 2002). D’algunes, Roseta Puigmal (Puigmal, 1997) i Rosa Negre (Negre, 2005), sabem que tenen escrit molt més que el poc que han publicat. Les prosistes són més nombroses que abans, senyal d’una millora del coneixement de la llengua, sens dubte voluntàriament etudiada: Maria-Lluïsa Borràs (Borràs, 1981), Margarida Mingall (Mingall, 1983), Cebriana Detuyat (1995), Annie Figueres (Figueres, 1996), Joseta Tarrius (Tarrius, 2002).
9.2. Susagna Baixàs-Lable
47És el cas també de la Susagna Baixàs-Lable (1918-2001). La seua carrera professional als correus, França amunt, ha menat aquesta salancaire a Besiers, pocs anys abans de la jubilació a mitjan anys setanta. Prepara el retorn al país estudiant escrupolosament les normes del català que té dins l’orella des de la infància. Son pare, Esteve Baixàs, avesat al concurs de poesia, li ha fet conèixer els Jocs Florals de la Ginesta d’Or. Massa tronats, no fan per a aquesta dona d’empenta. A l’Almanac, més obert, prolonga lliurement l’obra del pare: dona faules, contalles, coses vistes i fantasies, una trentena de proses curtes, que podien haver confegit un bonic petit llibre (Baixàs, 1979). De fet, sols haurà participat en una publicació col·lectiva (Baixàs, 1983). Fomentar l’escriptura en català des de l’associació «L’Embranzida», o fer present el català a la premsa, li convé més: després d’uns articles d’actualitat cultural a L’Indépendant, troba el seu lloc al Travailleur Catalan, a la columna signada «Susagna del Vernet». Dona exigent amb bon criteri, orgullosa de la seua llengua, ambiciosa per la literatura del seu país, encetava un retir esperançador per a les lletres nord-catalanes, quan un xoc al cap un dia de tramuntana, li tolgué la paraula catalana recuperada de poc.
48Malaguanyada dona de lletres en esdevenir, Susagna Baixàs-Lable haurà estat, una dotzena d’anys solament, un cas rar al costat d’escriptores prescindibles; car, en situació de fretura, llengua i literatura fan de bon confondre: les gates passen fàcilment per llebres. Fomentar l’ús escrit del català i suscitar alhora vocacions literàries, a la manera de l’Almanac, són dues metes de més mal encertar a l’encop que dos pardals amb la mateixa pedra.
9.3. Pruïja d’escriure
49Tanmateix, l’entossudiment a escriure en català d’unes dones, de fetes a grans als anys 1980-2000 (Palmira, Bardes-Reynaud de cognom; Carme Clausell-Bernat; Margarida Giral-Valls), mereix una atenció que llurs sols escrits no despertarien. Filles del sud, tenen, sobre les coetànies del nord, l’avantatge d’una llengua segura, potser l’orgull de saber manejar-la i una absència de cohibicions a l’hora de llançar-se a escriure i fer-se publicar. Han banyat —elles o per pares interposats— en un context no diglòssic d’oposició a la repressió lingüística, que se tradueix en afany d’escrit; i, en el cas de la Palmira (1929), en una aptitud rara a la jaculatòria en actes públics. També hi trobem poemes premiats en Jocs Florals rossellonesos i tolosans, a les trobades de felibres; poemes i relats donats anyalment a l’Almanac Català del Rosselló (Palmira, 1986); poemes d’homenatge a gent i entitats que són reunits en plaquetes autoeditades (Palmira, 1991), si no beneficiades d’alguna ajuda institucional (Palmira, 1988); algunes columnes a El Punt (1990).
50De Carme Clausell Bernat (1909-2002), Jordi Pere Cerdà, sol·licitat per fer el pròleg d’un llibret de dues narracions breus (Clausell, 1984), destaca l’«entusiasme» a escriure d’aquesta dona humil «desitjosa de recuperar el seu manco d’ensenyament», a falta de poder fer-ne altres elogis. Malgrat els premis de consolació obtinguts als Jocs Florals de Perpinyà, Tolosa i algun altre lloc, malgrat les «novel·les» en francès i català (de fet, diàlegs simplistes a penes contextualitzats) que s’entossudiria a fer imprimir i prologar per gent eminent (Clausell, 1980), la senyora Clausell no arriba als requisits literaris mínims. Només són llegidors els poemes i proses curtes retinguts a l’Almanac (Clausell, 1976).
51Almenys, la dona sabria comunicar el goig d’escriure a la seua filla. Margarida Valls (1927), Giral del nom del marit, Roger (1925-1980), escriptor del poble, d’origen altvallespirenc i amb residència cerdana, dona regularment als Jocs Florals (Giral-Valls, 1972) i a l’Almanac Català del Rosselló (Giral-Valls, 1976) poemes i petites proses de caire íntim o patrimonial dins una llengua prou acurada. Un llibre autobiogràfic (Giral-Valls, 2006) reuneix el millor de les seues composicions, amarades del seu amor a la família, a l’art, al país. Per saludar-ne la sinceritat artística, Pere Verdaguer il·lustra amb proses poètiques pintures de l’autora (no gens «indiferents») reproduïdes al final.
52A la perifèria del GREC, si bé no directament contribuïdora de cap de les seues publicacions, Suzanne Pomès-Antich publica el 1981 Al clot de la mà, un poemari «amb traducció francesa» de versos curts i ben ritmats on el record de Pons encomana la fusió salutària amb la natura, els treballs i els dies.
9.4. Les dones dels CAVI
53A la revista Conflent, nascuda el 1961, ni les dones ni el català no hi tenen gaire presència, tampoc la creació literària. Això fa que, llevat de les premiades als Jocs Florals, puix que la revista pren el 1972 el relleu de Tramontane en publicar un número anyal dedicat a la Ginesta d’Or, i d’algun article d’etnografia catalana (Noé, 1963), ben poques dones s’hi llegeixin.
54En canvi, els Cahiers des amis du Vieil Ille o CAVI (microclima poètic d’Illa, empremta de Simona Gay, Llúcia Bartre, mestratge de Pons?), han vist passar des de llur aparició el 1962 més autores que cap altra revista nord-catalana, unes quantes en català, com ara la poeta Joana Safont-Auriol (1938), la lletrista de sardanes Joseta Beluch (1928-2015) o la Maria Teresa Vaquer (1920-2009), dona de casa i de feines, per això vinguda tard a l’escriptura. I encara qui sap si, fora de l’ambient d’Illa, ho hagués gosat mai. Com a filla del poble, eixida de les altes valls canigonenques, és una catalanoparlant de primera fila, capaç d’escriure com poca gent una prosa catalana fluida (Vaquer, 1990) i, com quasi cap dona, vigoroses «bertranades» (Vaquer, 1988). Però li és difícil d’emancipar-se dels tòpics floralescos d’un vers convingut (Vaquer, 1988) i no se li acut, pels seus meritoris relats d’història i vivències locals (Vaquer, 1985) de compondre’ls (o de versar-los) en una llengua materna, que escalivaria el lectorat de proximitat poc avesat al català. Això fa també que la majoria d’escrits seus als Cahiers vagin en el bon francès après a escola.
10. Estudis catalans
10.1. Veus
55L’inici de normalització de l’ensenyament del català durant els anys setanta ha fet emergir, a partir del final dels vuitanta, un cert nombre de joves amb un bon coneixement de la llengua, entrenats al seu maneig escrit i, doncs, potencials escriptors i escriptores. Però saber de lletra no basta a fer d’escriptora, ni a fer-la durar: Natàlia Nou (1970) plega després d’uns primers assaigs narratius (Nou, 1992). Minyones expertes com Júlia Taurinyà (1974), Laura Bertran (1972) i Celina Llambrich (1971) han preferit, fins ara, el parlar a l’escriure. Animen els pocs mitjans de comunicació en català de Catalunya Nord, alguna d’elles desviant-se per això de destinacions literàries al seu abast.
10.2. Plomes
10.2.1. Maite Barcons
56Aparentment Maite Barcons Reniu (1964) ha fet la tria inversa, deixant ones i premsa (Barcons, 1999) per la lletra a compte propi. Però la trajectòria d’aquesta filla del Maresme que s’hi ha estat fins als vint anys, hi ha tornat a viure a tongades; és, a la vegada, més atípica i més exemplar d’una voluntat de realitzar-se com a dona. Venint a cercar al Nord una llibertat defesa al sud en el seu temps, també hi ha trobat, donada la fluïdesa natural del seu català, oportunitats, editorials des dels seus primers escrits (Barcons, 1988) i universitàries, que l’han fet créixer, escriure, concórrer a certàmens, publicar. Prosaics camins d’emancipació de Ni ofici ni benefici premiats a la Nit de Sant Jordi d’Òmnium Cultural Catalunya Nord el 1999, després d’haver estat remarcada el 1996 per la narració curta «Nit de sang i de foc», investigació etnogràfica d’arrel feminista (Barcons, 2016). En poesia, el Premi Francesc Català de la nit literària nord-catalana (Barcons, 1998) li dona ales: quotidià tal com ve de Poemes intercalables (2000) i de Caminades (2017), fusió de la vida i de la recerca de Pouamots (2021). Els dos primers llibres de prosa, narrativa o investigadora, editats al Trabucaire els dos darrers, que tiren més cap a la poesia, són publicats a «Paraules».
10.2.2. Aire nou editorial
57En pocs anys, la col·lecció «Paraules» s’ha fet indispensable a la literatura del «Sud de França». En instal·lar-se a Illa el 2013, André Robèr, l’editor llibertari de K’A, poeta i grafista d’experiència, no va trigar gaire, com a reunionès expert en poesia criolla, a copsar quin camp literari restava cotiu a Catalunya Nord: la poesia, femenina, catalana, que s’aganyia pels camins sembrats de ginesta i que els premis Francesc Català d’Òmnium Cultural Catalunya Nord deixaven ofegar dins la bardissa pancatalana.
58Era urgent d’ajuntar noves plomes: Alba Aldrell (1987), Estel Aguilar (1990), amb d’altres ja conegudes i no per això ben reconegudes: Colette Planas (1955), Maite Barcons, a més de dones desconegudes com a poetes: Cristina Giner (1963), Marielle Olive (1966), Elisabeth Margail (1960). Joana Serra, la llibretera, les havia reunides per fer lectures el 2018. Teresa Dalmau, militant del patrimoni literari que portava a Illa els actes de l’any Simona Gay en 2019, suggerí un recull col·lectiu. El títol, Aigues sempre vives (Aldrell et altri, 2019), extrauria la poeta illenca d’un mig oblit i n’evidenciaria l’actualitat. Alhora, (re)llançaria carreres. Per les dues més joves, la penedesenca Alba Aldrell i la castellonenca Estel Aguilar, aleshores afillades a Catalunya Nord, Aigues sempre vives haurà estat un bon llançament. Per les rosselloneses Marielle Olive, Elisabeth Margail i Cristina Giner, haurà estat una incitació a declarar-se públicament poetes, elles que de sempre havien escrit sense finalitat de lucre ni de glòria. Per reincidir, caldria a Marielle Olive un català més sòlid, però l’Elisabeth Margail té una llengua prou matisada i àgil per tornar al rotllo poètic o per evolucionar sola. Com ho ha fet la Cristina Giner, la qual, un cop desbloquejada pel poemari comú i amb l’emulació del seu company, el cantant Pere Figueres, ha lliurat una rere l’altra dues plaquetes intimistes (Giner, 2020 i 2021). Per Maite Barcons-Reniu, Aigues sempre vives haurà estat un retorn al vers regular, un nou impuls dins una obra ja ben començada.
11. Poeta per natura. Colette Planas
59Per Colette Planas, l’altra poeta amb obra publicada anteriorment —i la degana del recull—, Aigues sempre vives segella més que no origina el salt qualitatiu, i de retop el seu canvi d’estatut dins el panorama poètic nord-català.
11.1. Fer les classes
60Ella diu que de poeta se n’ha sentit sempre si s’anomena així tenir els sentits esbatanats al món —“badar”, en diuen—, una manera no convencional de fer els deures de classe, amb l’orella atenta al dring de cada llengua, parlada, passiva, apresa, sentida o de contacte. El pas a l’escriptura el fa als anys vuitanta empesa per una parella de professors xilens exiliats a Perpinyà, en castellà, en el petit fulletó Ventanal. La sol·liciten els companys que porten Le Hangar Ephémère. En francès i ja amb el català que sap de manera passiva i ha anat perfeccionant a la facultat fins al mestratge sobre Un Tal (Planas, 1984), mira de no desmerèixer de les vistes avantguardistes d’una revista on, amb ella, una colla d’«estudiants feliços» (Planas, 1997, p. 8) conviden de quan en quan Jordi Pere Cerdà. Li és difícil: ho confessa un poc més tard (Planas, 1987), quan a l’Escola Normal Superior el seu professor de castellà i català —el també novel·lista i poeta Joan Tocabens (1940)— li dona el model d’una escriptura de peu planer amb el tarannà propi. L’avia cap als Jocs Florals, que a ell li han provat. La Colette, obedient, admirativa, irà fent les classes —sense descuidar, però, de viure, de viatjar, d’enamorar-se, de ser mare, de riure i plorar, anar-se’n i tornar—: 10 anys de Ginesta d’Or on son pare, Marcel Planas, l‘ha precedida (Planas, 1987); d’Almanac Català del Rosselló, on Jordi Pere Cerdà l’aprecia, no sols per la tria idiomàtica. Adregada per aquests tres «mentors» (Aldell, p. 149) sense manifestar l’afany de veure’s reconeguda, però determinada a no decebre els qui la sostenen, fa mèrits amb poemes sobris (Planas, 1989), íntims (Planas, 1988), originals fins quan el tema n’és banal (Planas, 1992).
11.2. Publicar poemaris
61A partir de 1987, la Colette concorre als premis, com qui va passant exàmens, perquè cal aprovar-los per accedir a la classe superior. Els guardons s’apiloten, els desa per sostres en el seu calaix discret: Ginesta d’Or de 1987 a 1994, Nit de Sant Jordi 1993 i 1994, Premi Sant Andreu i primer premi de poesia d’Eus el 1997.
62A la fi del mateix any, tot un poemari, Muralles pintades de blau, apareix a «La Nouvelle Pléiade Paris», o sigui, a compte d’autor. La portada, sòbria façon Grasset. El contingut, però, és autèntic; ho certifica Jordi Pere Cerdà al prefaci. Un Cerdà que un hom sent intimidat al llindar d’una «poesia de fembra» (Planas, Muralles, 1997, p. 9), vera sens impudor.
63Mestressa d’escola (1984-1995), consellera pedagògica de català (1995-2016) amb la passió d’escampillar «classes bilingües arreu del país» i «transmetre el gust de l’escriptura poètica a la mainada petita» (Planas, 2005, contraportada), puntal d’una família reconstruïda, cor d’un cercle d’amistats en expansió, etc., per continuar espicassant els mots, s’ha hagut «d’apprendre à gérer le temps au mieux» (Planas, 2005, p. 1), però no en fa escarafalls, ni retrets a ningú, quasi us ho agrairia. Continua escrivint (perquè no sabria com fer-s’ho si no) i publicant en revistes, tan complidora amb l’Almanac Català del Rosselló com amb les afalagadores sol·licitacions exteriors, occitanes, estatals, estrangeres. Un poemari bilingüe català-francès —de fet, dos reculls, Àsil poètic a Vinçà (cant a les arrels) i Mel de mil·lenni (himne a l’amor)— ix a llum el 2005, un regal als qui l’han ajudada a autoeditar-lo pels seus cinquanta anys, un guany preciós per a la literatura nord-catalana. El títol de portada, Carrer i dona hort, ret a la padrina de Vinçà que li ha «lletrejat el parlar cru / dels somnis dels contes de la poesia» (Plana, 2005, p. 9) l’homenatge d’una neta satisfeta d’haver recuperat el lloc exacte que l’àvia li tenia preparat: «Carrer i hort» sota Canigó, on el caliu i la solitud, a mitges, faciliten la creació, on s’amanyagaran les impressions del pròxim viatge.
11.3. L’altre, l’altra
64Car la Colette, que va estar a punt de viure a Algèria (Planas, 1997, p. 74), té menester d’ailleurs per prendre una distància salvadora quan les realitats l’ofeguen, per fregar-se a altra gent i altres usos, per retrobar-s’hi nova i a punt de solfa al retorn. Ni Deixa entrar la poesia (2009), ni Transparents (2017) ni Lluna de Buzuki (2021) existirien sense aqueixos anar i tornar fruitosos.
65Ha prestat aquest tret al petit heroi de La tornada de l’Anton d’Eus (2011) i de La volada de l’Anton d’Eus (2013), dos contes infantils que la pedagoga Colette Planas ha fet seguir d’un aparat didàctic de primera fila on l’aprenentatge del català i l’aprofundiment de la nostra cultura s’entrellissen naturalment amb l’obertura als altres.
66El seu temps lliure de jubilada, la Colette l’aprofita ben aprofitat: dos reculls propis publicats, sense deixar per això la feina docent sempre que es tracti de fer estimar la poesia, de fomentar-ne la creació (Planas, 2020). Dur a terme la part catalana d’un florilegi de la poesia en «langues de France» (Vierny, 2019, p. 231-257), de primer l’espantava. Se’n creia incapaç. Un bri empesa, s’hi va tirar de caps. Després de mesos de feina grossa, de penetrar-se de les obres del proïsme poeta, se’n va sortir amb menció excel·lent a unanimitat d’antologats i antologades i de lectors i lectores: la somiatruites s’havia revelat literata.
67La Colette Planas, és la dama de la poesia nord-catalana, sense assignació de gènere. Qüestió d’edat, de qualitat literària, d’afable presència mai intrusiva. Qüestió d’acceptació per als i per a les poetes més joves, que convida entorn seu sense condicions.
11.4. I la prosa?
68Fins ara, la creació en prosa no ha atret la poeta Planas. Té, però, dos contes publicats, un altre que s’espera, un parell més de premiats (Planas, 1993 i 1994). I al finestró en català de L’Indépendant dominical se veu com ha fet seu l’art de la columna, un espai breu per criticar, indignar-se, persuadir, convèncer, commoure, divertir i seduir (Planas, 2018). La Colette ho sap fer curt en una llengua cada cop més clara i catalana i una empatia rara envers el lectorat (Planas, 2018).
69Manca narrativa a la literatura femenina nord-catalana. El post de la Renada resta vacant. Qui s’hi posarà? La Colette Planas, el dia, ben improbable, que la poesia no la satisfaci del tot? La Josiana Cabanas encara hi seria a temps si hi volgués tornar. La Maite Barcons, si deixés de vora (o girés, en un altre llenguatge) flors remeieres, bruixes i potingues. Una de les poetes incipients? Una estudianta de ploma prou àgil que se les hagi amb aquesta assignatura col·lectiva pendent i la fes seua?
70Quin espai per incentivar l’escriptura narrativa, no exclusivament la femenina, però on les minyones de Catalunya Nord no se sentissin submergides («taller» especialitzat en creació d’històries, ficció, residència assessorada)? Quin marc multimèdia per acollir produccions, col·lectives en un primer temps, per a les quals ja tindríem un parell de títols tots trobats: «Castell sempre negre» o «Històries ximpletes de dones»?
No-conclusió
71El format breu no era pas el més adaptat a l’inventari d’un segle llarg de literatura femenina a la Catalunya Nord que hem provat de fer. O capgirant la valoració: el tema llestat no convenia a l’espai i durada impartits. Podia haver reprès alguna conferència passada, que no ha passat de conferència tot i tenir-la escrita (vosaltres, joves investigadors i investigadores amb empenta, sabeu que això és la darrera cosa a fer!). Però, com que a proposar-me (no dic reeixir) l’impossible el maig del 68 i tota una vida de dona, m’han ensenyat a no renunciar-hi, he llestat la missió impossible sabent que realment ho seria.
72Perquè calia tibar els fils de trama d’una història literària femenina tot presentant les principals escriptores (majoritàriament desconegudes) que la integren, cosa de mal fer sense recórrer a la monografia. I un enfilall de monografies no fa pas història.
73Perquè les obres mestres —i també les honorables i passadores— no són pas mai de generació espontània: naixen d’una feixina de condicions favorables (de cops favorables perquè s’hi reacciona en contra!), d’un entorn que les propicia. Hem procurat de no deixar del tot de banda ni l’evolució sociolingüística del país, ni l’editorial.
74Per una obra remarcable n’hi ha d’haver de prescindibles. I aqueixes, és imprescindible tenir-les presents2, no per erudició sinó per situar, apreciar, relativitzar, aquella. Amb el risc de l’enumeració, de l’acumulació insípida de dades.
75Perquè, tractant-se de llengua minoritària, no és descartable la relació amb l’altre idioma d’ús i/o d’escriptura: s’hi ha al·ludit només al cas per cas, no com a problemàtica.
76Tractant-se de la Catalunya del Nord, la relació amb els altres Països Catalans és inobviable: en termes d’estira-i-arronsa, atracció-repulsió, ajuda-entrebanc, anar i venir. No m’hi he pas capficat en demesia.
77Per fi, si els casos de dones escriptores que s’han anat presentant han permès de pressentir diferents aspectes de la literatura de dones (temes, enfocaments, gèneres, etc.), no m’he encarat amb la problemàtica global ginocrítica, ni tan sols he clarament plantejat (ja no parlem de resoldre) la relació de dependència-emancipació de la literatura femenina envers la masculina, en un mateix espai-temps, que pot arribar a ser la família mateixa.
Cufí, Jacqueline (1970): «La cultura catalanaPoemes catalans avec traduction française en regard,
Palmira (1889a): «La «Coneixença»,
Bibliographie
Abelló, Montserrat; Aguado, Neus; Julià, Lluïsa & Marçal, Maria Mercè (1999): Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del segle xx, Barcelona: Edicions de la Magrana.
Abrams, Sam; Broch, Àlex; Casacuberta, Margarida & Cònsul, Isidor (2020) (eds.): 21 escriptores per al segle xxi, Barcelona: ECSA – Proa Edicions.
Aguilar, Estel; Aldrell, Alba; Barcons, Maite; Giner, Cristina; Olive, Mariela & Planas, Colette (2019): Aigües sempre vives, [Pròlegs de Valls Robinson, Miquela; Grau, Marie & Sales, Jordi], Illa: Éditions K’A.
Albert Esteve; Matheu, Roser & Saltor, Octavi (1975): Les cinc branques, poesia femenina catalana, Barcelona: Esteve Albert i Corp.
Arquimbau, Rosa Maria (1929): «Pren-me», La Tramontane, núm. 150 (juny-juliol), p. 154
Azema, Brigitte (1958): «Estels fugitius», La Tramontane.
Azema, Brigitte (1959): «Hort català», La Tramontane, núm. 422 (Jocs Florals), p. 90.
Azema, Brigitte (1960): «Oferta d’una rosa», La Tramontane, núm. 445 (maig-juny), p. 204.
Azema, Brigitte (1962): «A la Quimera», La Tramontane, núm. 455-456, p. 113.
Azema, Brigitte (1964): «Les velles», Tramontane, núm. 477-478 (Jocs Florals), p. 135.
Azema, Brigitte (1967): «Per un ramellet», Tramontane, núm. 507-508 (maig-juny), p. 43.
Azema, Brigitte (1975): «Sota el cirerer», Conflent, JF, núm. 69, p. 167-168.
Azema, Brigitte (1976): «Cançó per un casament», Almanac Català del Rosselló, p. 40.
Baixàs-Lable, Susagna (1979): «La granota vermella», Sant Joan i Barres, núm. 77 (hivern), p. 9.
Baixàs-Lable, Susagna (1980): «La muntanyeta de les Coves», Conflent, núm. 105, p. 32.
Baixàs-Lable, Susagna (1981a): «Salanca meva», Conflent, núm. 111 (Jocs Florals), p. 57.
Baixàs-Lable, Susagna (1981b): «El temps de la clemència», Almanac Català del Rosselló, p. 89-93.
Baixàs-Lable, Susagna (1982a): «Naturalesa», Conflent, núm. 166 (Jocs Florals), p. 30.
Baixàs-Lable, Susagna (1982b): «El gat vegetarià», Almanac Català del Rosselló.
Baixàs-Lable, Susagna (1982c): «La cabra de l’Etevota», Almanac Català del Rosselló, p. 102-103.
Baixàs-Lable, Susagna (1983a): «Somni d’hivern», Almanac Català del Rosselló, p. 66-67.
Baixàs-Lable, Susagna (1983b): «Havia dit», Conflent, núm. 123 (Jocs Florals), p. 49.
Baixàs-Lable, Susagna (1983c): «Beutat de bronze havia dit», Almanac Català del Rosselló.
Baixàs-Lable, Susagna (1984a): «En Pauet i la coccinel·la», Almanac Català del Rosselló, p. 19-20.
Baixàs-Lable, Susagna (1984b): «L’Anita dels núvols», Contes de Nadal, GREC, p. 25-30.
Baixàs-Lable, Susagna (1984c): «Pagès assabentat, poeta», Conflent, núm. 128 (Jocs Florals), p. 31.
Baixàs-Lable, Susagna (1985a): «Jardí de ciutat», Almanac Català del Rosselló.
Baixàs-Lable, Susagna (1985b): «Esper», Conflent, núm. 136 (Jocs Florals), p. 41.
Baixàs-Lable, Susagna (1985c): «Mai no morirem», Almanac Català del Rosselló, p. 16-17.
Baixàs-Lable, Susagna (1985d): «L’OVNI de Santa Maria», Almanac Català del Rosselló, p. 49-52.
Baixàs-Lable, Susagna (1986a): «Celestial telèfon», Almanac Català del Rosselló, p. 33-36.
Baixàs-Lable, Susagna (1986b): «Paula», Conflent, núm. 141 (Jocs Florals), p. 49.
Baixàs-Lable, Susagna (1987a): «L’Ulisses de Sant-Mateu», «Jardí de ciutat», «La senyoreta de Tuïr», Almanac Català del Rosselló, p. 80-86; p. 87-90.
Baixàs-Lable, Susagna (1987b): «L'home», «Cacília», Almanac Català del Rosselló, p. 80-86.
Baixàs-Lable, Susagna (s.d.) «L’Anita dels núvols», Contes de Nadal, GREC, p. 25-30.
Balada, Pilar (1977): «Amor, per sempre adéu», Conflent, núm. 89, p. 230.
Balada, Pilar (1979): «La fosca nit», Conflent, núm. 100, p. 42.
Balada, Pilar (1980): «L’ocell de Ceret», Conflent, núm. 105, p. 32.
Balada, Pilar (1982): «Ombra negra», Conflent, núm. 116 (Jocs Florals), p. 30.
Balada, Pilar (1983): «Amor de viure», Conflent, núm. 123 (Jocs Florals), p. 50.
Balent, Angèle [Siba, Marguerite] (1939): «Cançó», Art & Action, núm. 11-12 (abril-maig), p. 8.
Balent, Angèle [Siba, Marguerite] (1942): «La font del roc», Art & Action, núm. 18 (maig), p. 17.
Balent, Angèle [Siba, Marguerite] (1943): «El parlar català», Art & Action, núm. 21 (maig), p. 15.
Balent, Angèle [Siba, Marguerite] (1946): «Cançons per la mainada», Tramontane (Jocs Florals), p. 24.
Balent, Angèle [Siba, Marguerite] (1947): «Llegenda», Tramontane (Jocs Florals), p. 29.
Balent, Angèle [Siba, Marguerite] (1948): «La flama», Tramontane (Jocs Florals).
Balent, Angèle [Siba, Marguerite] (1950a): «El ramellet», Tramontane, núm. 321 (maig), p. 185.
Balent, Angèle [Siba, Marguerite] (1950b): «La gata grisa», Tramontane, núm. 321 (maig), p. 186.
Balent, Angèle [Siba, Marguerite] (1951) « Palau mallorquí», Tramontane, núm. 330 (febrer), p. 43.
Barbe, Marcela (1971): «Platja de Banyuls», Sant Joan i Barres, núm. 45 (1971), p. 14.
Barcons, Maite (1997): «Amic», «Alquímia», Almanac Català del Rosselló, p. 77.
Barcons, Maite (1998a): «Somni de pedra vella», Almanac Català del Rosselló, p. 29.
Barcons, Maite (1998b): Com un infant guardo els meus jocs amagats dels altres, [Obres premiades a la Nit de Sant Jordi], Perpinyà: Òmnium Cultural Catalunya Nord.
Barcons, Maite (1999): «Roques» (10/09/1999), «Elna» (21/09/1999), «Concerts» (05/10/1999), «Sèries» (20/10/1999), «Impost injust» (02/11/1999), «Absurd» (10/11/1999), «Sexisme» (20/11/1999), El Punt – Catalunya Nord.
Barcons, Maite (2000a): «Rebaixes i llengua» (22/01/2000), «Rebaixes de cine» (01/02/2000), «Positius?» (11/02/2000), «Fotuts!» (17/02/2000), «En Quimi i jo» (01/03/2000), «Positivisme» (15/04/2000), «Modes i culte» (21/06/2000), «Fi de curs» (28/06/2000), «Sols i amb fills» (23/09/2000), «D’acord pel català» (06/10/2000), «No sabem res» (14/10/2000), «Vés a botavant!» (20/10/2000), «Paternalismes patètics» (27/10/2000), «Tergiversar» (07/11/2000), «I el Comte Guifré?» (01/12/2000), «Miracles a dojo» (09/11/2000), «Peace & love» (07/12/2000), «Neures nadalenques» (23/12/2000), «Senyores de festa» (30/12/2000), El Punt – Catalunya Nord.
Barcons, Maite (2000b): Ni ofici ni benefici, Canet de Rosselló: Trabucaire.
Barcons, Maite (2000c): Poemes intercalables, Girona: Senhal.
Barcons, Maite (2001): «Pensa-té» (03/01/2001), «El verd d’Isabel» (10/01/2001), «Tornar a cantar» (17/01/2001), «Trobar-se per gust» (26/01/2001), «L’enigmística» (03/02/2001), «Acadèmia dels somnis» (09/03/2001), «Coses a mitges» (22/03/2001), «Comte Guifré» (30/03/2001), «Esperit obert» (05/04/2001), «Figueres» (26/04/2001), «No els invito mai més!» (17/11/2001), «Problemes de fringaires» (15/12/2001), «Quatre gats escaldats» (29/12/2001), El Punt – Catalunya Nord.
Barcons, Maite (2002): «Esnobar i surfar» (11/01/2002), «Trampa» (12/01/2002), «Recs i agulles» (26/02/2002), «El prefix -para» (25/05/2002), «Música als supermercats» (22/06/2002), «Qui és l’Émilie?» (26/07/2002), «Confuci tenia raó» (18/10/2002), «La barrera de la incomunicació» (14/11/2002), «Gent estranya i ànimes enganxades» (14/12/2002), El Punt – Catalunya Nord.
Barcons, Maite (2016a): La medicina tradicional popular a la Catalunya del Nord, Canet de Rosselló: Trabucaire.
Barcons, Maite (2016b): Caminades, Illa: Éditions K’A.
Barcons, Maite (2021): Pouamots, Illa: Éditions K’A.
Barrère-Affre, Marie (1912): «A la vigne catalane», «La coiffe du pays», Le Cri Catalan (desembre).
Bartre, Llúcia (1931): Primers passos, Perpinyà: Imprimerie de l’Indépendant.
Bartre, Llúcia (1933): Retalls, Perpinyà: Imprimerie de l’Indépendant.
Bartre, Llúcia (1934): Flors d’argelac, Perpinyà: Imprimerie du Midi.
Bartre, Llúcia (1937): Gendre i sogra, Perpinyà: Imprimerie du Midi.
Bartre, Llúcia (1942): Rialles, Perpinyà: Impremta de l’Indépendant.
Bartre, Llúcia (1948): Els set pecats capitals, Perpinyà: Impremta de l’Indépendant.
Bartre, Llúcia (1950): «Les xipoteres», Almanac Català Rossellonès, p. 42.
Bartre, Llúcia (1979): «El turista/ Leanor», Almanac Català Rossellonès, p. 99-100.
Batlle, Adela (1969): «La cocarda», Cahiers des amis du vieil Ille, núm. 28 (4t trim.), p. 25.
Batlle, Adela (1970): «Record o Illa del temps passat», Cahiers des amis du vieil Ille, núm. 31 (3r trim.), p. 33-34.
Batlle, Adela (1977): «La cocarda», Almanac Català del Rosselló, p. 70-73-104.
Batlle, Adela (1982): «Record d’una nova descoberta d’Amèrica», Almanac Català del Rosselló, p. 116-120.
Batlle, Adela (1985a): «La cigala i la formiga», Almanac Català del Rosselló, p. 98.
Batlle, Adela (1985b): «Illa vilatge meu», Almanac Català del Rosselló, p. 142-143.
Belmàs, Mercedes (1970): «La barretina», Tramontane (Jocs Florals), p. 141.
Belmàs, Mercedes (1971): «La puntaire», Tramontane (Jocs Florals), p. 146.
Beluch, Josette (1989): «La nit de Nadal», Cahiers des amis du vieil Ille, núm. 125, p. 42.
Beluch, Josette (1993): «Serrabona», Cahiers des Amis du Vieil Ille.
Beluch, Josette (1994): «Nit de Nadal», Cahiers des Amis du Vieil Ille.
Beluch, Josette (1995a): «Illa de Tet», Cahiers des Amis du Vieil Ille, núm. 131, p. 42.
Beluch, Josette (1995b): «Sol de Banyuls», Cahiers des Amis du Vieil Ille, núm. 128 (hivern), p. 62.
Beluch, Josette (1995c): «Un bonic corn de cel blau», Cahiers des Amis du Vieil Ille, núm. 128 (hivern), p. 64.
Beluch, Josette (1997): «El balcó de l’Aspre», Cahiers des Amis du Vieil Ille, núm. 136 (hivern), p. 43.
Beluch, Josette (1998): «Sant Maurici», Cahiers des Amis du Vieil Ille, núm. 141 (primavera), p. 42.
Beluch, Josette (2000): «Blancs núvols», Cahiers des Amis du Vieil Ille, núm. 148 (hivern), p. 42.
Beluch, Josette (2011): «Els patufets», Cahiers des Amis du Vieil Ille, núm. 192 (març), p. 9.
Blanc, Yves (1919): «Enterrement catalan», Le Coq Catalan (13/09/1919).
Borràs, Maria-Lluïsa (1981): «Escultura», Almanac Català del Rosselló, p. 34-35.
Borràs, Maria-Lluïsa (1985): «Recordant la primera sardana», Almanac Català del Rosselló.
Borràs, Maria-Lluïsa (1986a): «La mascara», Almanac Català del Rosselló, p. 69.
Borràs, Maria-Lluïsa (1986b): «Un pobre avi», Almanac Català del Rosselló, p. 107-108.
Borrell, Simone (1950): «Al molí», Tramontane.
Cabanas Duhalde, Josiana (1977b): «Jacint Verdaguer», «Llegint Kavafis», Almanac Català del Rosselló.
Cabanas Duhalde, Josiana (1977c): «Nadal de xicolata», Almanac Català del Rosselló, núm. 4, p. 57-61.
Cabanas Duhalde, Josiana (1978): «Les fantasies de mossèn Josep», Almanac Català del Rosselló, p. 27-30.
Cabanas Duhalde, Josiana (1979a): «Enric Granier-Mailly», Sant Joan i Barres, núm. 70 (estiu 1979), p. 8-13.
Cabanas Duhalde, Josiana (1979b): «Els espardenyers de Ceret», Almanac Català del Rosselló, núm. 7, p. 24-26.
Cabanas Duhalde, Josiana (1980a): «Hem llegit alguns llibres: Ramona adéu», Sant Joan i Barres, núm. 79 (estiu), p. 35-38.
Cabanas Duhalde, Josiana (1980b): «Escola d’estiu d’Elna: una experiència, un èxit», Sant Joan i Barres, núm. 80 (tardor), p. 7.
Cabanas Duhalde, Josiana (1980c): «Entrevista a Lluís Llach», Sant Joan i Barres.
Cabanas Duhalde, Josiana (1980d): «Quinze, setze i disset d’octubre o la gran por de l’any quaranta», Almanac Català del Rosselló, p. 37-41.
Cabanas Duhalde, Josiana (1980e): «Conte moral del noc de l’avi», Almanac Català del Rosselló, p. 117.
Cabanas Duhalde, Josiana (1981a): «El temps passa, els rellotges també», Almanac Català del Rosselló, p. 51-57.
Cabanas Duhalde, Josiana (1981b): «El jardí d’Adela», Contistes rossellonesos, GREC, p. 77-85.
Cabanas Duhalde, Josiana (1982): «Els tresors de la vella marquesa», Almanac Català del Rosselló, p. 111-114.
Cabanas Duhalde, Josiana (1983): Senzilles històries de dones [Premi Vila de Perpinyà 1981] [Pròleg de Jordi Pere Cerdà], Perpinyà: GREC.
Cabanas Duhalde, Josiana (1984a): «La Vicenta dels penjants de granats», Almanac Català del Rosselló, p. 120-121.
Cabanas Duhalde, Josiana (1984b): «Sistema D», Almanac Català del Rosselló, p. 124-125.
Cabanas Duhalde, Josiana (1985a): «Estrany pelegrinatge», «Els gegants del caos de Targasona», Almanac Català del Rosselló, p. 39-42.
Cabanas Duhalde, Josiana (1985b): A través d’un vidre entelat, l’espera, Perpinyà.
Cabanas Duhalde, Josiana (1986a): «El calaix dels dibuixos», Almanac Català del Rosselló, p. 26-29.
Cabanas Duhalde, Josiana (1986b): Punts de creu, col·lecció «Flash», Perpinyà: Llibres del trabucaire.
Cabanas Duhalde, Josiana (1987): «Carnaval», Almanac Català del Rosselló, p. 75-77.
Cabanas Duhalde, Josiana (1988): «L’infant sargantana», Almanac Català del Rosselló, p. 58-60.
Cabanas Duhalde, Josiana (2003): La procession de la Sanch. Six siècles de foi et de tradition, Perpinyà: Mare Nostrum.
Cabanas Duhalde, Josiana (2006): Crimes et mystères en Roussillon, Perpinyà: Éditions des Presses Littéraires.
Cabanas Duhalde, Josiana (2013): Saint Mathieu 1955-1972, mon village dans la ville, Perpinyà: Éditions des Presses Littéraires.
Callís, Janina (1990): «La meva pàtria», Almanac Català del Rosselló, p. 98.
Caprani Betty (1950): «La dansa», Tramontane.
Cargol, Lolita (1961): «Al mes de maig», Tramontane, núm. 445 (Jocs Florals), p. 206.
Cargol, Lolita (1962): «Terra catalana», Tramontane, núm. 455-456 (maig-juny) (Jocs Florals), p. 113.
Cargol, Lolita (1963): «Vacances a Font-romeu», Tramontane.
Castang-Roget, Marie Rose (1953): «Canigó», Tramontane.
Castang-Roget, Marie Rose (1954): «La Font de Sant Domingo», Tramontane, núm. 369 (juny) (Jocs Florals), p. 197.
Castang-Roget, Marie Rose (1955): «La ginesta», Tramontane, núm. 377 (juny) (Jocs Florals), p. 163.
Castang-Roget, Marie Rose (1956): «El somni d’en Pere Pinya», Tramontane, núm. 389 (maig) (Jocs Florals), p. 187-188.
Castang-Roget, Marie Rose (1957): «Oració», Tramontane, núm. 402 (juny) (Jocs Florals), p. 182.
Castang-Roget, Marie Rose (1958): «La terra de l’alba», Tramontane.
Castang-Roget, Marie Rose (1959): «Les coves», Tramontane, núm. 422 (Jocs Florals), p. 92.
Castang-Roget, Marie Rose (1960): «La núvia», Tramontane, núm. 432-433 (Jocs Florals), p. 67.
Castang-Roget, Marie Rose (1962): «Vells carrers de Banyuls», Tramontane, núm. 445 (Jocs Florals), p. 204.
Castang-Roget, Marie Rose (1963): «Porta closa», Tramontane, núm. 467-468 (Jocs Florals), p. 141.
Castang-Roget, Marie Rose (1964): «El meu cor», «La gitana bonica», Tramontane, núm. 467-468 (Jocs Florals), p. 136.
Castang-Roget, Marie Rose (1965): «L‘home dels psalms», Tramontane, núm. 487-488 (Jocs Florals), p. 150.
Castang-Roget, Marie Rose (1966): «Amor», Tramontane.
Castang-Roget, Marie Rose (1967): «La tisanera», Tramontane, núm. 507-508 (maig-juny) (Jocs Florals), p. 45.
Castang-Roget, Marie Rose (1968): «Porta closa», Tramontane.
Cerdà, Jordi Pere (1976): Sant Joan i Barres (tardor de 1976), p. 14.
Cerdà, Jordi Pere (1984): Col·locació de personatges en un jardí tancat, Perpinyà: Éditions du Chiendent – CDACC.
Cerdà, Jordi Pere (1988): Cant alt. Autobiografia literària, Barcelona: Curial.
Clausell Bernat, Carme (1971): «Un gran amor», Conflent, núm. 549-550, p. 146.
Clausell Bernat, Carme (1976): «El poeta», Almanac Català del Rosselló, p. 43.
Clausell Bernat, Carme (1977): «El meu fill», «Solitud», «Evidència del siamès», Almanac Català del Rosselló, p. 135-136.
Clausell Bernat, Carme (1981): «El cel nuvolós», Almanac Català del Rosselló, p. 105.
Clausell Bernat, Carme (1982): «Poema», Almanac Català del Rosselló, p. 73.
Clausell Bernat, Carme (1983): «Amor i pau», Almanac Català del Rosselló, p. 98.
Clausell Bernat, Carme (1984): Pensió d’ancians seguida de La Torre dels tres pins.
Clausell Bernat, Carme (1985): «Do de puresa», Almanac Català del Rosselló, p. 103.
Clausell Bernat, Carme (1986): «El professor i el seu alumne», Almanac Català del Rosselló, p. 100.
Clausell Bernat, Carme (1987): «Un Pastor solitari», p. 104.
Clausell Bernat, Carme (1988): «Els dos amics», «Recordant el meu net», «Dins el tren de Cerdanya», «Tots germans» Almanac Català del Rosselló, p. 43-44; p. 108-109.
Clausell Bernat, Carme (1989): «El poeta sempre espera», «A la placeta», Almanac Català del Rosselló, p. 35.
Clausell Bernat, Carme (1990): «Sense esperances», «Destí», Almanac Català del Rosselló, p. 103.
Clausell Bernat, Carme (1991): «Recordant el poeta català», Almanac Català del Rosselló, p. 53.
Clausell Bernat, Carme (1993): Pensió d’ancians, Perpinyà.
Clausell Bernat, Carme (1995a): «Sense esperances», «Destí», Almanac Català del Rosselló.
Clausell Bernat, Carme (1995b): «Olivers», «El be», Almanac Català del Rosselló, p. 52.
Clausell Bernat, Carme (1997): «Crec en tu», Almanac Català del Rosselló, p. 96.
Clausell Bernat, Carme (1998): «Escorça marcida», Almanac Català del Rosselló, p. 22.
Clausell Bernat, Carme (1999): «Les nostre ànimes», «Ni ombrívola», p. 14.
Clausell Bernat, Carme (2002) «Un poblet de Cerdanya», Almanac Català del Rosselló, p. 70.
Clausell Bernat, Carme (2004): «Pàl·lid horitzó», Almanac Català del Rosselló, p. 50-51.
Clausell Bernat, Carme (2005): «Melangia», Almanac Català del Rosselló, p. 98.
Clos, Maria Rosa (1948): «El meu Canigó», Tramontane, núm. 294 (gener), p. 50.
Clos, Maria Rosa (1949): «Desgràcies d’un hortolanet», Tramontane, núm. 308 (abril), p. 195.
Clos, Maria Rosa (1950): «Els llauradors», Tramontane.
Clos, Maria Rosa (1951): «El gitanos», Tramontane, núm. 337 (setembre), p. 303.
Clos, Maria Rosa (1953): «Els ametllers florits», «Puresa», Tramontane.
Clos, Maria Rosa (1954): «Lliçó de rosa», Tramontane.
Clos, Maria Rosa (1955): «La font clara», Tramontane, núm. 377 (maig) (Jocs Florals), p. 164.
Clos, Maria Rosa (1956): «Esperança», Tramontane, núm. 389 (maig) (Jocs Florals), p. 164.
Clos, Maria Rosa (1957): «Mar», Tramontane, núm. 402 (juny) (Jocs Florals), p. 182.
Clos, Maria Rosa (1958): «El meu mas petit», Tramontane.
Clos, Maria Rosa (1959): «Flor de codonyer», Tramontane, núm. 523-524 (Jocs Florals), p. 126.
Cristòfol, Helena (1951): «Cerdanya», Tramontane, núm. 321, p. 175.
existeix», Sant Joan i Barres, núm. 41-42 (octubre), p. 33-34.
Detuyat, Cebriana (1995): «Faula ecològica», Almanac Català del Rosselló, p. 71-72.
Detuyat, Cebriana (1996): «Gossos i llops del Canigó», Almanac Català del Rosselló.
Detuyat, Cebriana (2004): «La mestressa criada», Almanac Català del Rosselló, p. 54-58.
Detuyat, Cebriana (2008): «Records de Nadal», Almanac Català del Rosselló, p. 49-50.
Detuyat, Cebriana (2009): «La comtessa de Prats de Molló», Almanac Català del Rosselló, p. 109.
Devaux Cigayret, Sílvia (2008): «L’home que no era d’aquí», Almanac Català del Rosselló, p. 112.
Estrada, Lola (1962): «Per què?», Sant Joan i Barres, núm. 14, p. 21.
Estrada, Lola (1963): «Nadalenca», Sant Joan i Barres, núm. 15, p 3.
Estrada, Lola (1965a): «Evocant Pompeu Fabra», Sant Joan i Barres, núm. 20, p. 3.
Estrada, Lola (1965b): «Giravolt ventós», núm. 21, p. 16.
Estrada, Lola (1966): «Víctor Català», Sant Joan i Barres, núm. 25, p. 20.
Fàbrega Llongariu, Rosa (2002): «Pel cim del mas d’en Ramonet : les cabres», Almanac Català del Rosselló, p. 72.
Figueres, Annie (1996): «Els ralls», Almanac Català del Rosselló, p. 95-96.
Figueres, Annie (1997): «Els tres consells», Almanac Català del Rosselló, p. 95-96.
Figueres, Annie (1998): «Ah si parlessi tamul!», «Primavera», «La mort de la rosa», «El cuc», Almanac Català del Rosselló, p. 31-33.
Gallarda-Sirera, Anna-Maria [Gaillarde-Sirère, Anne-Marie] (2002): «Desertitud», «T’havia de dir més coses», Almanac Català del Rosselló, p. 51-52.
Gallarda-Sirera, Anna-Maria [Gaillarde-Sirère, Anne-Marie] (2004): «Cada demà», Almanac Català del Rosselló, p. 34.
Gallarda-Sirera, Anna-Maria [Gaillarde-Sirère, Anne-Marie] (2005): «T’agrada i a mi no», Almanac Català del Rosselló, p. 34.
Gallarda-Sirera, Anna-Maria [Gaillarde-Sirère, Anne-Marie] (2008): «El vent demà», Almanac Català del Rosselló, p. 111.
Gallarda-Sirera, Anna-Maria [Gaillarde-Sirère, Anne-Marie] (2011): «Antany», «Poemes en prosa», «Psiquiatre», «El gerani», Almanac Català del Rosselló, p. 55-57.
Garcés, Tomàs (1970): «Els tres llibres de Simona Gay», Serra d’Or (juliol).
Gaudin, Marcelle (1943): «L’esquellí», Art & Action.
Gay, Simona (1926): «El ramellet», L’Éveil Catalan (01/10/1926).
Gay, Simona (1927): «Al Mirador», Almanac Català Rossellonès, p. 43.
Gay, Simona (1928): «Flor de la clina», Almanac Català Rossellonès, p. 19.
Gay, Simona (1929): «Una rossellonesa a Núria», Revue Historique et Littéraire du Diocèse de Perpignan, núm. 100 (12/10/1927), p. 495.
Gay, Simona (1930): «Adéu a Illa», Almanac Català Rossellonès, p. 50.
Gay, Simona (1931): «Aigues vives», «Melangia», «Sant Miquel de Llotes», La Revista (01/06/1931).
Gay, Simona (1932): Aigues vives Eaux vives. Poèmes catalans avec traduction française en regard, París: Éditions Occitania.
Gay, Simona (1938): Lluita amb l’àngel. Lutte avec l’ange. Poèmes catalans avec traduction française en regard, París: Éditions Occitania.
Gay, Simona (1950): «En lisant Concert d’été», Tramontane (07/08/1950).
Gay, Simona (1964): «El mas d’en Marc», «Pluja al camp», «Juliol», «Tardor», «Camí de Casenoves», Sant Joan i Barres, núm. 19, p. 12-14.
Gay, Simona (1965): «Neu de llum», núm. 23, 1965, p 3.
Gay, Simona (1966): «Juliol», Sant Joan i Barres, núm. 24, p. 18.
Gay, Simona (1992): Obra poètica, [edició a cura de Miquela Valls], Barcelona: Columna.
Gely, Rosa (1952): «La pregària», Tramontane, núm. 345 (maig), p. 345.
Gely, Rosa (1953): «Canigó», Tramontane.
Gely, Rosa (1954): «El vi del Rosselló», Tramontane, núm. 369 (juny), p. 165.
Gely, Rosa (1955): «Ala! Petits», Tramontane, núm. 377 (maig), p. 165.
Gely, Rosa (1956): «Rotllo de l’aranya», Tramontane, núm. 389 (maig) (Jocs Florals), p. 176.
Gely, Rosa (1957): «Al molí», Tramontane, núm. 402 (juny) (Jocs Florals), p. 181.
Gely, Rosa (1958): «Festa al port», Tramontane, núm. 412 (juny), p. 128.
Gely, Rosa (1959): «Traginer d’amor», Tramontane, núm. 422 (Jocs Florals), p. 93.
Gely, Rosa (1960): «Cuita-te manyaga», Tramontane, núm. 432-433 (Jocs Florals), p. 66.
Gely, Rosa (1964): «Cantarelles de Pasques a l’Escaldador», Tramontane, núm. 477-478, p. 140.
Gely, Rosa (1974): «L’amor traïdor», «Pabordessa», Conflent (Jocs Florals), p. 137.
Giner, Cristina (2020): Co-incidències, Illa: Éditions Paraules.
Giner, Cristina (2021): Cos dispers, Illa: Éditions Paraules.
Giral-Valls, Margarida (1972): «La barretina», «Ursule du Port d’Avall», Conflent.
Giral-Valls, Margarida (1973): «Els catalans no som a vendre», Conflent.
Giral-Valls, Margarida (1974): «Som o no som catalans?», Conflent.
Giral-Valls, Margarida (1976a): «La barretina», Almanac Català del Rosselló, p. 105
Giral-Valls, Margarida (1976b): «En un poblet del Rosselló una barretina vermella», Conflent.
Giral-Valls, Margarida (1976c): «En un poblet del Rosselló una barretina vermella», Almanac Català del Rosselló.
Giral-Valls, Margarida (1977a): «La neu», Conflent.
Giral-Valls, Margarida (1977b): «Els catalans no som a vendre», Almanac Català del Rosselló, núm. 5, p. 46-47.
Giral-Valls, Margarida (1979a): «El coratge cerdà», Almanac Català del Rosselló, p. 95-96.
Giral-Valls, Margarida (1979b): «Els dos cirerers», Conflent.
Giral-Valls, Margarida (1980a): «Pau i tardor», Conflent.
Giral-Valls, Margarida (1980b): «Arrels i barretina», Almanac Català del Rosselló, p. 46-50.
Giral-Valls, Margarida (1980c): «La caseta de l’avi», Almanac Català del Rosselló, p. 100.
Giral-Valls, Margarida (1981): «Qui ha vist plorar la mare», Conflent.
Giral-Valls, Margarida (1982): «Entre aquest món i l’altre», Almanac Català del Rosselló, p. 64.
Giral-Valls, Margarida (1983): «El somriure de l’estiu», Almanac Català del Rosselló, p. 101.
Giral-Valls, Margarida (1984): «El miracle de Nostra Senyora de Bell-lloc», Almanac Català del Rosselló, p. 114.
Giral-Valls, Margarida (1986): «Dorres i el darrer picapedrer», Almanac Català del Rosselló, p. 93-94.
Giral-Valls, Margarida (1987): «La secada a Dorres», Almanac Català del Rosselló, p. 105-106.
Giral-Valls, Margarida (1988a): «Recordant la llar del poeta Giral del Rosselló», «Volia ésser un arbre», Almanac Català del Rosselló, p. 107; p. 130.
Giral-Valls, Margarida (1988b): «Boires del Canigó», «Primavera», «Sol d’amor», Almanac Català del Rosselló, p. 34-37.
Giral-Valls, Margarida (1989a): «En un poblet del Rosselló una barretina vermella», «La dimensió misteriosa», Almanac Català del Rosselló, p. 33-34.
Giral-Valls, Margarida (1989b): «Conte surnaturel», Conflent.
Giral-Valls, Margarida (1990a): «La caseta a la Cerdanya», «Avui és la festa de la Mare de Déu», Almanac Català del Rosselló, p. 104.
Giral-Valls, Margarida (1990b): «Homenatge d’A. Machado», Almanac Català del Rosselló, p. 110.
Giral-Valls, Margarida (1991): «La capella de la Mageta», «La Cerdanya a l’estiu», Almanac Català del Rosselló, p. 52.
Giral-Valls, Margarida (1992a): «La Cerdanya a l'estiu», Almanac Català del Rosselló, p. 29-52.
Giral-Valls, Margarida (1992b): «L’Úrsula del port d’avall» Almanac Català del Rosselló.
Giral-Valls, Margarida (1995): «Si jo fos ocell», Almanac Català del Rosselló, p. 29 i 52.
Giral-Valls, Margarida (1996): «Cantem a Argelers», Almanac Català del Rosselló, p. 41.
Giral-Valls, Margarida (1997a): «Homenatge a Roger Giral», Almanac Català del Rosselló, p. 91.
Giral-Valls, Margarida (1997b): «Sol d'amor», Almanac Català del Rosselló, p. 108.
Giral-Valls, Margarida (1998): «Boires de Canigó», «Primavera», Almanac Català del Rosselló, p. 35-37.
Giral-Valls, Margarida (1999): «Un Nadal de Cerdanya», «Si veniu a Cerdanya», Almanac Català del Rosselló, p. 431.
Giral-Valls, Margarida (2002): «Sortida a Llívia», Almanac Català del Rosselló, p. 71.
Giral-Valls, Margarida (2004): «Si l‘avet pogués parlar», Almanac Català del Rosselló.
Giral-Valls, Margarida (2005a): «La primera fulla de tardor», Almanac Català del Rosselló, p. 99.
Giral-Valls, Margarida (2005b): «Una alegria catalane», Almanac Català del Rosselló, p. 100.
Giral-Valls, Margarida (2006): Ma vie Vicències, Perpinyà: Les Presses Littéraires.
Giral-Valls, Margarida (2008a): «Un singlar pas com els altres», Almanac Català del Rosselló, p. 103.
Giral-Valls, Margarida (2008b): «Les papallones», Almanac Català del Rosselló, p. 105.
Giral-Valls, Margarida (2009): «Records d’artista», «Fugideta», Almanac Català del Rosselló, p. 111.
Giral-Valls, Margarida (2011): «La Marcelineta», Almanac Català del Rosselló, p. 85-89.
Girard, Martina (1991): «Per tu», Conflent (Jocs Florals), p. 59.
Gomila, Gumersind (1970): «L’amitié de Simone Gay», Cahiers des amis du Vieil Ille (març), p. 22-23.
Grandó, Carles (1956): «La femme dans les lettres roussillonnaises», Bulletin de la Société Agricole Scientifique et Littéraire.
Institut du grenat (2016): «Le couronnement de la vierge de Font Romeu et le monde de la littérature régionaliste», Institut du grenat (setembre). <https://www.institutdugrenat.com/2016/09/le-couronnement-de-la-vierge-de-font-romeu-et-le-monde-de-la-litterature-regionaliste-1926> [Data de consulta: 11/11/2022]
Latorre, Roser (1969): «Les excursions», Sant Joan i Barres (octubre), p. 39.
Llech-Walter, René (1977): Regards sur la littérature catalane, Perpinyà: GREC.
Llobet, Germaine (1939): «Poemes», Art & Action, núm. 8 (gener), p. 4.
Lo Jotglar [Delpont, Juli] (1918): «Quim berger du canigou», Montanyes Regalades (febrer).
Malet, Jordina (1983): «Cançó de les ones», Almanac Català del Rosselló, p. 27.
Malet, Jordina (1984): «Mon germà», «El meu amic», Sant Joan i Barres.
Malet, Jordina (1985a): «Per quatre paperots», Conflent, núm. 136 (Jocs Florals), p. 43.
Malet, Jordina (1985b): «Un estel blau», Almanac Català del Rosselló, p. 100-102.
Malet, Jordina (1985c): «El meu amic», Almanac Català del Rosselló, p. 46.
Malet, Jordina (1986): «Per quatre paperots», «Esbalaiment d’una mestra a Cerdanya fa temps», Almanac Català del Rosselló, p. 74-75; p. 147.
Malet, Jordina (1987a): «Cançó de les ones», «Uns passatges»; Almanac Català del Rosselló, p. 102-103.
Malet, Jordina (1987b): «Cançó de bressol per una velleta», Conflent (Jocs Florals), p. 41.
Manyà Anna (1984): «Pluja de setembre», Conflent, núm. 128 (Jocs Florals), p. 32.
Manyà Anna (1992): «Paradís perdut», Recull Premis St Jordi, p. 31-36.
Marcet, Alícia (1987a): «Parlant de mil·lenaris», El Punt – Catalunya Nord (08/05/1987).
Marcet, Alícia (1987b): «Què n’has fet del teu talent?», El Punt – Catalunya Nord (29/05/1987).
Marcet, Alícia (1987c): «Una altra diada», El Punt – Catalunya Nord (05/06/1987).
Marcet, Alícia (1987d): «Francès, no, ianqui, sí», El Punt – Catalunya Nord (19/07/1987).
Marty, Coleta (1977): «Una llana de cada color», «Primavera», Almanac Català del Rosselló, núm. 5, p. 64.
Marty, Coleta (1979): «Un dia en trindrà prou la mar», Almanac Català del Rosselló, p. 48.
Marty, Coleta (1982): «Retrat de l’àvia», Almanac Català del Rosselló, p. 100-101.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1973): «La Marieta Xixi», L’Indépendant (28/10/1973).
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1974): «La fi de dues barretines», Sant Joan i Barres, núm. 55 (juny), p. 31.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1975a): «Quan un català troba un altre català», L’Indépendant (16/02/1975).
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1975b): «Les filles d’Eva», L’Indépendant (23/04/1975).
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1975c): «L’any de la dona», L’Indépendant (17/07/1975).
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1975d): «La curiositat», L’Indépendant (01/08/1975).
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1975e): «Els veremadors», L’Indépendant (03/09/1975).
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1976a): «Els nostres poetes», Almanac Català del Rosselló, p. 19.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1976b): «Els monstres del nostre segle», Almanac Català del Rosselló, p. 95-96.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1976c): «Soremonda de Peralda, Guillem de Cabestany», Almanac Català del Rosselló, p. 22-26.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1976d): «L’abella i l’escarabat», Almanac Català del Rosselló, p. 20.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1976e): «Quin català?», Sant Joan i Barres (primavera), p. 3-4.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1977a): «El nen que volia fer fuster», Almanac Català del Rosselló, p. 139-140.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1977b): «Han Ryner», Almanac Català del Rosselló, p. 65-69.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1979): «El Tarlandós», Almanac Català del Rosselló, p. 64-66.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1981): «Jo acuso», Contistes rossellonesos, Perpinyà: GREC, p. 129-131.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1986): «La boina», Almanac Català del Rosselló, p. 18-20.
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1987): «El més privat és el més desitjat», El Punt (15/05/1987).
Mauné, Rita [Rosa-Maria de la Gràcia] (1988): «El millor tresor», Almanac Català del Rosselló, p. 139-140.
Maureso, Joana [Jeanne] (1946): «El vano de l’àvia», Tramontane (juny) (Jocs Florals), p. 26.
Maureso, Joana [Jeanne] (1947): «Pregària de la mare» Tramontane (Jocs Florals), p. 30.
Maureso, Joana [Jeanne] (1948): «L’Ave Maria», «Pregària de la mare», Tramontane (maig 1948).
Maureso, Joana [Jeanne] (1949a): «La bugadera», Tramontane, núm. 305 (gener), p. 20.
Maureso, Joana [Jeanne] (1949b): «Sol i pluja», Tramontane, núm. 309 (maig), p. 155.
Maureso, Joana [Jeanne] (1950): «Com abans i com sempre», Tramontane, núm. 321 (maig), p. 186.
Maureso, Joana [Jeanne] (1951a): «El gitano», Almanac Català Rossellonès, p. 54.
Maureso, Joana [Jeanne] (1951b): Jacinta et Joan de las Illas, Perpinyà: Imprimerie du Midi.
Maureso, Joana [Jeanne] (1951c): «L’amistat», Tramontane, núm. 333 (maig), p. 173.
Maureso, Joana [Jeanne] (1951d): «Jocs i monines», Almanac Català Rossellonès, p. 61.
Maureso, Joana [Jeanne] (1952): «No dormis», Tramontane (maig), p. 170.
Maureso, Joana [Jeanne] (1954): «Sona campana», Tramontane (Jocs Florals), p. 181.
Maureso, Joana [Jeanne] (1971): És Perpinyà, Perpinyà: Imprimerie du Canigou.
Maureso, Joana [Jeanne] (1973): «Benaurada Elizabeth», Revista Catalana, núm. 17-18 (2n, 3r trim.), p. 4.
Maureso, Joana [Jeanne] (1974a): «Caliu espiritual», Revista Catalana, núm. 22 (2n trim.), p. 23-25.
Maureso, Joana [Jeanne] (1974b): «Diumenge de Pentecosta al país de Mireia», Revista Catalana, núm. 22 (2n trim.), p. 12-14.
Maureso, Joana [Jeanne] (1974c): «Antics costums de les Garrotxes i del Capcir», Revista Catalana, núm. 24 (4t trim.), p. 21-27.
Maureso, Joana [Jeanne] (1975): «El retrat d’en Jaume», Revista Catalana, núm. 28 (4t trim.), p. 6-8.
Maureso, Joana [Jeanne] (1976): «Una cafetera de pisa», Revista Catalana, núm. 21, (1r trim), p. 5.
Maureso, Joana [Jeanne] (1977a): «La font de l’amor», Almanac Català del Rosselló, núm. 5, p. 103-104.
Maureso, Joana [Jeanne] (1977b): «Nit d’hospici», Almanac Català del Rosselló, p. 32.
Maureso, Joana [Jeanne] (1977c): «Era un bes de Rússia», Revista Catalana, núm. 33 (1r trim.), p. 5-7.
Maureso, Joana [Jeanne] (1977d): «La coca al pernil», Revista Catalana, núm. 34 (2n trim.), p. 5-6.
Maureso, Joana [Jeanne] (1977e): «El perol d’aram», Revista Catalana, núm. 35 (3r trim.), p. 23-25.
Maureso, Joana [Jeanne] (1977f): «La coloma del Pare Nadal», Revista Catalana, núm. 36 (4t trim.), p. 5-6.
Maureso, Joana [Jeanne] (1978a): «Història de micos», Revista Catalana, núm. 38 (2n trim.), p. 23-25.
Maureso, Joana [Jeanne] (1978b): «El Xiquet cerca treball», Revista Catalana, núm. 39 (3r trim.), p. 27-32.
Maureso, Joana [Jeanne] (1978c): «El pioc de Nadal un plat de resistència», Revista Catalana , núm. 40 (4t trim.), p. 27-29.
Maureso, Joana [Jeanne] (1979a): «El meravellós viatge Mariona d’això ja fa molts anys», Revista Catalana, núm. 43 (3r trim.), p. 25-31.
Maureso, Joana [Jeanne] (1979b): «El palau de cristall», Revista Catalana, núm. 42 (2n trim.), p. 7-11.
Maureso, Joana [Jeanne] (1979c): «L’ocell rar», Revista Catalana, núm. 41 (1r trim), p. 7-9.
Maureso, Joana [Jeanne] (1979d): «Gerderes i amor», Revista Catalana, núm. 44 (4t trim.), p. 5-11.
Maureso, Joana [Jeanne] (1980a): «Les coses de la vida», Revista Catalana, núm. 45 (1r trim.), p. 27-30.
Maureso, Joana [Jeanne] (1980b): «Un conte blau», Revista Catalana, núm. 46, (2n trim), p. 23-25.
Maureso, Joana [Jeanne] (1980c): «L’adeu de Cendreta», Revista Catalana, núm. 47 (3r trim.), p. 7-8.
Maureso, Joana [Jeanne] (1980d): «Un bol de Xina», núm. 48 (4t trim.), p. 21-23.
Mingall, Margarida (1979): «Casos i contines», Almanac Català del Rosselló, p. 122.
Mingall, Margarida (1980a): «Endevinalles», «Casos», Almanac Català del Rosselló, p. 78-79.
Mingall, Margarida (1980b): «Dites», Almanac Català del Rosselló, p. 70-72.
Mingall, Margarida (1981): «Enemics socials», Almanac Català del Rosselló, p. 98-99.
Mingall, Margarida (1982): «El diner va casar-se amb la fortuna», Almanac Català del Rosselló, p. 123-123.
Mingall, Margarida (1984): «L’àguila, l’os i la formiga», Almanac Català del Rosselló, p. 94-95.
Mingall, Margarida (1986): «Molt treballa la formiga», Almanac Català del Rosselló, p. 142.
Molins d’Andreu, Remei (1910): «Tardor», Revue Catalane, núm. 43-44 (juliol-agost), p. 258-260.
Monserdà de Macià, Dolors (1888): «La creació de les flors», Souvenir des fêtes de Banyuls-sur-mer, Perpinyà: Imprimerie de Charles Latrobe, p. 107-113.
Monserdà de Macià, Dolors (1896): «La caputxa catalana», Journal Illustré des P.O.
Monserdà de Macià, Dolors (1908a): «Antonieta i la cadernera», Revue Catalane (gener).
Monserdà de Macià, Dolors (1908b): «Contra el mal parlar», Revue Catalane (novembre).
Montoriol Puig, Carme (1939): «Poemes», Art & Action (juny).
Montoriol Puig, Carme (1940): «Impressions», Art & Action, núm. 14 (gener), p. 6.
Negre, Rosa (2005a): «Papallona», Almanac Català del Rosselló, p. 23.
Negre, Rosa (2005b): «Els tres reis», «Espurnes», Almanac Català del Rosselló, p. 91.
Nérel, Jeanne (1912a): «L’Ermite de Santa Creu», Pays d’Oc, p. 210.
Nérel, Jeanne (1912b): «Le porro», Pays d’oc, p. 16.
Nérel, Jeanne (1913a): «Hymne au Roussillon», La Veu del Canigó, núm. 51, p. 366.
Nérel, Jeanne (1913b): Ma sœur Monique, París: Charpentier.
Nicolau, Maria del Carme (1927a): «Darrera voluntat», La Tramontane.
Nicolau, Maria del Carme (1927b): «La gran cançó», «El teu nom», L’Éveil Catalan.
Nicolau, Maria del Carme (1930): «Fantasiant», Tramontane (Jocs Florals), p. 124.
Nicolau, Maria del Carme (1931): «Fantasia d’amor», Tramontane (maig-juny) (Jocs Florals), p. 137.
Nicolau, Maria del Carme (1937): «El meu record», Art & Action (desembre).
Nicolau, Maria del Carme (1950): «Enyorament», Tramontane (Jocs Florals), p. 316.
Nicolau, Maria del Carme (1952): «Intima», Tramontane (agost-octubre), p. 280.
Noé, Marcelle (1962): «Cançons populars», Conflent.
Nou, Natàlia (1988): «Els trabucaires. Criminals i mite», Almanac Català del Rosselló, p. 56-57.
Nou, Natàlia (1992a): «L’Isard», Almanac Català del Rosselló, p. 25-26.
Nou, Natàlia (1992b): «Francesc Macià», Almanac Català del Rosselló, p. 27-30.
Nou, Natàlia (1993): «El trabucaires», «Criminals i mite», «El poet i la dama negra», Almanac Català del Rosselló, p. 56-62 i 63.
Nou, Natàlia (1994): «El matxo del traginer», Almanac Català del Rosselló, p. 74-75.
Nou, Natàlia (1995): «El país dels sentiments», Almanac Català del Rosselló, p. 46-51.
Nou, Natàlia (1997): «Amor càrmics», Almanac Català del Rosselló, p. 99-102.
Nou, Natàlia (1998): «Una història qualsevol», Almanac Català del Rosselló, p. 39-43.
Oliveres-Picó, Elisabet (1952a): «L’odyssée de l’infant Jaume», Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, p. 139-147.
Oliveres-Picó, Elisabet (1952b): «Els avis», Tramontane (maig 1952).
Oliveres-Picó, Elisabet (1953a): «Relations historiques entre la Provence et le Roussillon», Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, p. 55-58.
Oliveres-Picó, Elisabet (1953b): «Les papes d’Avignon et les rois catalans», Bulletin de la Société agricole, littéraire et Scientifique.
Oliveres-Picó, Elisabet (1954a): «Estampes salanqueses», «Gastronomia folklòrica rossellonesa», Tramontane (juny).
Oliveres-Picó, Elisabet (1954b): Estampes del Rosselló, Barcelona: Barcino.
Oliveres-Picó, Elisabet (1954c): «A la Salanca fa quaranta anys», Tramontane, núm. 368 (maig) p. 148-149.
Oliveres-Picó, Elisabet (1956): «Le roi sans royaume: Jacques IV de Majorque», Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, p. 77-99.
Oliveres-Picó, Elisabet (1957): «La fin du royaume de Majorque», Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales.
Oliveres-Picó, Elisabet (1958): «L’île de Bonaire», Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, p. 117-142.
Oliveres-Picó, Elisabet (1959): «Animaux, corsaires et abordages», Bulletin de la Société Agricole, Scientifique et Littéraire des Pyrénées-Orientales, p. 151-158.
Oliveres-Picó, Elisabet (1960): «Francesc Eiximenis», Bulletin de la Société Agricole, Scientifique el Littéraire des Pyrénées-Orientales, p. 105-122.
Oliveres-Picó, Elisabet (1965): «Estampes del Rosselló», Sant Joan i Barres, núm. 20, p. 20.
Oliveres-Picó, Elisabet (1968): «Philippe II et les Roussillonnais», Bulletin de la Société agricole, littéraire et Scientifique.
Oliveres-Picó, Elisabet (1970a): «Ramon d’Abadal i el Rosselló», Revista Catalana, núm. 5 (4t trim.), p. 9.
Oliveres-Picó, Elisabet (1970b): «Algunes notes sobre la pesca a l’estany de Salses», Revista Catalana, núm. 10 (4t trim.), p. 25.
Oliveres-Picó, Elisabet (1971): «In memoriam Ferran Soldevila», Revista Catalana, núm. 11 (1r trim.), p. 3.
Oliveres-Picó, Elisabet (1972): «La caça en el Rosselló», Revista Catalana, núm. 16 (4t trim.), p. 10-14.
Oliveres-Picó, Elisabet (1973a): «El capità fantasma», Revista Catalana, núm. 17-18 (2n i 3r trim.), p. 16-22.
Oliveres-Picó, Elisabet (1973b): «Influència de dos estaments en el destí del Rosselló», Revista Catalana, núm. 17 (1r trim.), p. 3-9.
Oliveres-Picó, Elisabet (1973c): «Les agulles o sèquies d’Argelers», Revista Catalana, núm. 20 (4t trim.), p. 6-12.
Oliveres-Picó, Elisabet (1974a): «El meravellós a les Cròniques catalanes», Revista Catalana, núm. 22 (2n trim.), p. 22.
Oliveres-Picó, Elisabet (1974b): «Relacions entre els comtes de Besalú…», Revista Catalana, núm. 24 (4t trim.), p. 24.
Oliveres-Picó, Elisabet (1975): «Les relacions entre els reialmes…», Revista Catalana , núm. 25 (1r trim.), p. 2.
Pagès, Carme (2017): Renada-Laura Portet. La seva essència, Vic: Embolcall.
Paller i Trullol (1888a): «Amor fraternal», Souvenir des fêtes de Banyuls-sur-mer, p. 11-13.
Paller i Trullol (1888b): «A Banyuls», Souvenir des fêtes de Banyuls-sur-mer, p. 120-125.
Palmira (1986): «Per la vida es perd la vida», «La sardana de Talteüll», Almanac Català del Rosselló, p. 89-91.
Palmira (1987): «Records d’infantesa», «Els gitanos», Almanac Català del Rosselló, p. 62-64.
Palmira (1988): Taltahull. Tautavel, Sant Esteve dels Monestirs: IMF Productions.
Palmira (1989a): «Dolça Catalunya», Almanac Català del Rosselló, p. 53.
Palmira (1989b): «Nit de Nadal al país dels Pastorets», Almanac Català del Rosselló, p. 118.
rateta que no escombrava», «La rateta», Almanac Català del Rosselló, p. 100-101.
Palmira (1989b): «Coneixença », Conflent (Jocs Florals), p. 72.
Palmira (1990a): «Ascensor exterior», Almanac Català del Rosselló, p. 50.
Palmira (1990b): «Els avis d’abans i d’aara», Almanac Català del Rosselló, p. 70.
Palmira (1991a): Poesia amb senzillesa, Sant Esteve dels Monestirs: Éditions presses littéraires.
Palmira (1991b): «Fets d’estiu», «La vella filosa», «Port català», «Afanya’t, fill meu, si vol ser català», «La guerra de la sal», Almanac Català del Rosselló, p. 72-76.
Palmira (1993): «El cargol de Bompàs», Almanac Català del Rosselló.
Palmira (1994a): Poesia amb fe i tradició catalana, Sant Esteve dels Monestirs: Éditions presses littéraires.
Palmira (1994b): «Atzavara», «La campana», Almanac Català del Rosselló, p. 68-69.
Palmira (1996): «Rosselló», Almanac Català del Rosselló, p. 57.
Palmira (1997a): «Orfeó català de Santiago de Xile», Almanac Català del Rosselló, p. 64.
Palmira (1997b): «La ciutadella de la solitud», Almanac Català del Rosselló, p. 65.
Palmira (1998a): «Infants de tot el món», Almanac Català del Rosselló, p. 45.
Palmira (1998b): «Una plaça, una font, un arbre, un banc», «El tren de Cerdanya», Almanac Català del Rosselló, p. 46-47.
Palmira (1999): Brindis i homenatges. Encontres i agermanaments, Sant Esteve dels Monestirs: Éditions presses littéraires.
Palmira (2000a): «La gent gran», El Punt – Catalunya Nord (19/05/2000).
Palmira (2000b): «Campanes», El Punt – Catalunya Nord (21/07/2000).
Palmira (2000c): «No t’adormis», El Punt – Catalunya Nord (18/10/2000).
Palmira (2000d): «Somniem encara», El Punt – Catalunya Nord (17/11/2000).
Palmira (2000e): «Vide-grenier», El Punt – Catalunya Nord (15/12/2000).
Palmira (2001a): «Ecologista», El Punt – Catalunya Nord (05/01/2001).
Palmira (2001b): «Què són?», El Punt – Catalunya Nord (08/02/2001).
Palmira (2001c): «Paraules, paraules», El Punt – Catalunya Nord (08/03/2001).
Palmira (2005): «Ferrer dels temps futurs», «L’amor», Almanac Català del Rosselló.
Panyella, Vinyet (1999): Contemporànies. Antologia de poetes dels Països Catalans, Barcelona – El Mèdol: Institut Català de la Dona.
Penya de Amer, Victòria (1888): «Una criada del dia i una senyora com cal», Souvenir des fêtes de Banyuls-sur-mer, Perpinyà: Imprimerie de Charles Latrobe, p. 160-162.
Penya de Amer, Victòria (1901): «Flor de gener», Journal Illustré des P.O.
Perxès, Raquel (1950a): «Adéu ma pàtria», Tramontane, núm. 321 (maig), p. 203.
Perxès, Raquel (1951b): «Demà serà Nadal», Tramontane, p. 179.
Perxès, Raquel (1952): «Perquè», Tramontane, núm. 345 (maig), p. 187.
Peypoch, Irene (1970): «Opinions», Sant Joan i Barres (desembre), p. 15.
Planas, Colette (1984): «La por», «Pi de la Serra», «Pell de balla», Hangar Ephémère, núm. 1, p. 26-31.
Planas, Colette (1984): «Els set quadres d’una imaginació», Hangar Ephémère, núm. 2, p. 70-71.
Planas, Colette (1987a): «Són pobres mes paraules», Almanac Català del Rosselló.
Planas, Colette (1987b): «Mon país», Conflent (Jocs Florals), p. 40.
Planas, Colette (1989): «Poesia», Almanac Català del Rosselló, p. 113.
Planas, Colette (1990): «Poesia», Almanac Català del Rosselló, p. 73.
Planas, Colette (1992): «Poesia de dol», «Violència a Perillós», «Horitzons callats», Almanac Català del Rosselló, p. 73-76.
Planas, Colette (1993): Llum, fill del sol i de la lluna. Conte poètic. Perpinyà: Òmnium Cultural.
Planas, Colette (1994): Arquet de mar. Conte poètic. Perpinyà: Òmnium Cultural.
Planas, Colette (1995): «Sant Pere», «Fam», Almanac Català del Rosselló, p. 80-81.
Planas, Colette (1996): «Sense tu», «Amb tu», «Escric», Almanac Català del Rosselló, p. 68-69.
Planas, Colette (1997a): «La volada de l'Anton d'Eus», «Aquest matí la mar», Almanac Català del Rosselló, p. 87.
Planas, Colette (1997b): Muralles pintades de blau, [prefaci de Jordi Pere Cerdà], París – Fitor: Éditions Nouvelle Pléiade.
Planas, Colette (1998): «Feliç aniversari Aïda», «Mare», «A la gent», Almanac Català del Rosselló.
Planas, Colette (1999): «El reis del captaire», «Els infants venen a adorar», Almanac Català del Rosselló, p. 42.
Planas, Colette (2002a): «Sentiments», «Música d’infant», «El pont», Almanac Català del Rosselló, p. 83.
Planas, Colette (2002b): «Padrina», Almanac Català del Rosselló, p. 105.
Planas, Colette (2006a): Carrer i dona hort, [pròleg de Jordi Pere Cerdà], Sant Esteve del Monestir: Éditions Presses littéraires.
Planas, Colette (2006b): Deixa entrar la poesia, Éditions EHA.
Planas, Colette (2011): La tornada de l’Anton d’Eus. Conte col·lectiu, Perpinyà: SCEREN – CRDP de l’Académie de Montpellier.
Planas, Colette (2013): La volada de l’Anton d’Eus. Conte col·lectiu, Perpinyà: SCEREN – CRDP de l’Académie de Montpellier.
Planas, Colette (2017): Transparent, Illa: Éditions K’A.
Planas, Colette (2018a): «Del tió de Nadal al tió de Carnaval», L’Indépendant (02/01/2018).
Planas, Colette (2018b): «Som i serem gent catalana», L’Indépendant (01/04/2018).
Planas, Colette (2018c): «Jordi-Pere Cerdà», L’Indépendant (06/05/2018).
Planas, Colette (2018d): «Falten professor(e)s d’escola bilingües», L’Indépendant (16/09/2018).
Planas, Colette (2018e): «Ecologia del menjar bé», L’Indépendant (30/12/2018).
Planas, Colette (2018f): «Descatalanitzats», L’Indépendant (30/10/2018).
Planas, Colette (2018g): «55 urnes per la llibertat», L’Indépendant (01/11/2018).
Planas, Colette (2019a): «Resolucions de l’any nou», L’Indépendant (20/01/2019).
Planas, Colette (2019b): «La Retirada, recorda-te’n», L’Indépendant (28/04/2019).
Planas, Colette (2019c): «Infinita poesia», L’Indépendant (16/06/2019).
Planas, Colette (2019d): «S’estofa el pulmó de la terra», L’Indépendant (13/10/2019).
Planas, Colette (2020e) (dir.): Roses de Sant Jordi. Poe’mots. Poesia en català Joves de Catalunya Nord, Illa: Éditions Paraules.
Planas, Colette (2020f): «Polsim de català», L’Indépendant (05/01/2020).
Planas, Colette (2020g): «Rentadors», L’Indépendant (09/02/2020).
Planas, Colette (2020h): «Colesterol», L’Indépendant (29/03/2020).
Planas, Colette (2020i): «La Font d’en Beu i tapa», L’Indépendant (21/06/2020).
Planas, Colette (2020j): «Fòbia», L’Indépendant (13/09/2020).
Planas, Colette (2020k): «A fregar, les dones!», L’Indépendant (27/12/2020).
Planas, Colette (2021l): Lluna de Buzuki / Lune de bouzouki, Illa: Éditions Paraules.
Planas, Colette (2021m): «Fòbia», L’Indépendant (13/09/2021).
Planas, Colette (2021n): «Els camps de refugiats a les illes gregues», L’Indépendant (18/07/2021).
Planas, Colette (2021o): «Plegar», L’Indépendant (12/12/2021).
Planas, Colette (2022p): «L’any de la picor i el pas lingüístic», L’Indépendant (09/11/2022).
Planas, Colette (2022q): «Déu-n’hi-do!» , L’Indépendant (30/01/2022).
Planas, Colette (2022r): «Nit de Sant Jordi XXXIII», L’Indépendant (29/05/2022).
Pomès-Antich, Suzanne (1981): Al clot de la mà / Dans le creux de la main, Perpinyà: Éditions du Castillet.
Pons, Joseph (1914): «Jeanne Nérel et le Roussillon», La Veu del Canigó (05/03/1914).
Pons, Joseph (2019): Poesia Catalana completa [a cura d’Eusebi Ayensa], Girona: Edicions de la ela geminada.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1974a): «El català a l’escola», Revista Catalana, núm. 16 (4t trim.), p. 29.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1974b): «El caramell de glaç», Sant Joan i Barres, núm. 57 (octubre), p. 20-27.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1975): «La taula», Conflent, núm. esp. Jocs Florals.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1976): «Si sabies amor», Sant Joan i Barres, núm. 65 (tardor), p. 14-17.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1977): «Una obra mestra de la literatura catalana 'Solitud'», Almanac Català del Rosselló, p. 48-56.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1978): «El senyor de Teixac», Almanac Català del Rosselló, p. 54-58.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1981a): «La casa del notari», Contistes rossellonesos, Perpinyà: GREC, p. 155-167.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1981b): Castell negre, Perpinyà: Éditions Le Chiendent.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1982): Château noir, Perpinyà: Éditions Le Chiendent.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1983a): «El convit de Nadal», Contes de Nadal, Perpinyà: GREC, p. 85-91.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1983b): A la recerca d’una memòria. Els noms de llocs del Rosselló, Perpinyà: CDACC.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1986): L’escletxa, Barcelona: El Llamp.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1987a): «La Fenolleda: catalana?», El Punt – Catalunya Nord (18/05/1987).
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1987b): «La veritat és la veritat», «Nacionalismes…», El Punt – Catalunya Nord (24/07/1987).
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1988a): «No caure en el parany», El Punt – Catalunya Nord (28/08/1988).
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1988b): «Somiant-te abolida, frontera…», El Punt – Catalunya Nord (20/10/1988).
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1988c): «Nord-Sud», El Punt – Catalunya Nord (30/10/1988).
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1988d): «Localismes…», El Punt – Catalunya Nord (04/11/1988).
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1990a): Lettera amorosa, Perpinyà: Editorial Trabucaire.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1990b): Jocs de convit, Barcelona: Columna.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1992): Una ombra anomenada oblit, Barcelona: Columna.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1995a): El cant de la Sibil·la, Santes Creus: Fundació Roger de Belfort.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (1995b): Guillem de Cabestany o El convidat imprevist, Perpinyà: Regidoria de la Cultura catalana.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (2002): Rigau & Rigaud. Un pintor a la cort de la rosa gratacul, Barcelona: Destino.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (2003): El mirall de Duoda, Péronnas: Éditions de la Tour Gile.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (2005a): Una dona t’escriu, Canet de Rosselló: Trabucaire.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (2005b): Rigau & Rigaud. Un peintre catalan à la cour du Roi-Soleil, Baixàs: Balzac éditeur.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (2005c): «En nom de la dignitat», El Punt – Catalunya Nord (05/02/2005).
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (2008): Duoda comtessa de Barcelona, Col·lecció Bofarull, Rafael Dalmau editor.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (2009): «Perpinyà 1659», dins F(r)iccions al Pitineu, Perpinyà: El Casal.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (2011): «Aura», Almanac Català del Rosselló, p. 63-68.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (2017): N’hom [Pròleg de Pere Verdaguer], Barcelona: Emboscall.
Portet-Calmon, Renada [Renada-Laura] (2021): Les noms de lieux du Roussillon. De la protohistoire à nos jours, [Préface de Michel Tamine], París: L’Harmattan.
Puigmal, Roseta (1997): «El gos», Almanac Català del Rosselló, p. 21.
Queralt, Jacques (1995): «La belle marraine de la poésie catalane», L’Indépendant (05/12/1995).
Ragain, Margarida (1977): «La confitura d’esbergínies», Almanac Català del Rosselló, p. 119-121.
Rebull, Teresa (1979): «Quan ha passat el foc», Almanac Català del Rosselló, p. 118.
Rebull, Teresa (1981): «El pi», Almanac Català del Rosselló, p. 78-80.
Rivemale, Agnès (1919a): «El gat poc aixuia», La Renaissance Catalane.
Rivemale, Agnès (1919b): «Confusion», «Frileuse», «À la Titus», La Renaissance Catalane.
Rivemale, Agnès (1923): «Procession de Pâques», La Tramontane, núm. 76 (abril), p. 50.
Rivemale, Agnès (1930): «Le dernier bonnet catalan», La Tramontane, núm. 159 (maig), p. 44.
Rocaries, Marcelle (1948): «Hiver», Tramontane, núm. 294 (gener), p. 2.
Rocaries, Marcelle (1949): «Souvenir d’Aristide Maillol», Tramontane, núm. 309 (maig), p. 144.
Rocaries, Marcelle (1958): Al temps que l’àvia se deia N’Anna», Tramontane, núm. 412 (juny), p. 126.
Rocaries, Marcelle (1961): «El nin d’un dia», Tramontane, núm. 445 (Jocs Florals), p. 205.
Rocaries, Marcelle (1963): «Mare de Déu de la Sort», Tramontane, núm. 467-468, p. 140.
Rocaries, Marcelle (1964): «El cirerer de Font-bona», Tramontane, núm. 477-478 (maig) (Jocs Florals), p. 141.
Rocaries, Marcelle (1968): «El nin de set anys», Tramontane, núm. 518-519 (maig) (Jocs Florals), p. 141.
Rouzaud, Maria-Lluïsa (1951a): «Bosc de pins», Tramontane, núm. 333 (maig), p. 174.
Rouzaud, Maria-Lluïsa (1952): «L’àngel lladre», Tramontane, núm. 345 (maig), p. 171.
Safont-Auriol (1986): «Canigó», Conflent, núm. 141, p. 49.
Safont-Auriol (1990): «Paraules», Conflent (Jocs Florals), p. 37.
Safont-Auriol (1995): «Rebost», Cahiers des Amis du Vieil Ille, núm. 128 (hivern), p. 81-82.
Safont-Auriol (1998): «Silenci», «Fullaraques», «Canigó», «Albera» Almanac Català del Rosselló, p. 64-65.
Safont-Auriol (2006): «Àvia», Cahiers des Amis du Vieil Ille, núm. 173 (maig), p. 33.
Safont-Auriol (2007): «Faisà», Cahiers des Amis du Vieil Ille, núm. 178 (setembre), p. 35.
Safont-Auriol (2008): «Crepuscles», Conflent (Jocs Florals), p. 43.
Safont-Auriol (2022): «Ocellada», Cahiers des Amis du Vieil Ille (setembre).
Salvat, Lily (1953): «Clar matí», Tramontane, núm. 356 (maig) (Jocs Florals), p. 134.
Salvat, Lily (1955): «Trist, l'hivern?», Tramontane, núm. 377 (Jocs Florals), p. 162-163.
Salvat, Lily (1956): «Sardana de la Bepa», Tramontane, núm. 389 (maig) (Jocs Florals), p. 189.
Serra, Francina (1971): «Estatístiques de la Universitat Catalana d’Estiu», Sant Joan i Barres (desembre).
Tarrius, Joseta (2002): «Guiuleta», Almanac Català del Rosselló, p. 102-103.
Tarrius, Joseta (2004): «Cant funest», Almanac Català del Rosselló, p. 100-101.
Tarrius, Joseta (2005): «Amagat», «Cap de turc», Almanac Català del Rosselló, p. 68-70.
Tarrius, Joseta (2008): «Fer això», «Calçat», Almanac Català del Rosselló, p. 31-33.
Tarrius, Joseta (2011): «Nit d’espiritisme», Almanac Català del Rosselló, p. 32.
Tastu, Amable (1930): «Ermitage de Consolation», La Tramontane.
Thibaut-Comelade, Eliana (1968): «La cuina catalana a l’abast del lector», Sant Joan i Barres, núm. 32 (juny), p 3.
Tocabens, Joan (2017): «De l’alchimie des mots à la magie du verbe / De l’alquímia dels mots a la màgia del verb», dins Planas, C., Transparent, Illa: Éditions K’A.
Torrent, Verònica (1978): «Les orenetes», Almanac Català del Rosselló, núm. 7, p. 12.
Torrent, Verònica (1979a): «Un cas com un cabàs», Almanac Català del Rosselló, p. 12.
Torrent, Verònica (1979b): «Un prec a les nostres Mares de Déu catalanes», Almanac Català del Rosselló, núm. 7, p. 47.
Torrent, Verònica (1979c): «Muntanyes de les dues Cerdanyes», Almanac Català del Rosselló, núm. 7, p. 47.
Torrent, Verònica (1980): «Nit de nadal», Almanac Català del Rosselló, p. 105.
Torrent, Verònica (1981): «Cançons per la meua dona», Almanac Català del Rosselló, p. 101.
Torrent, Verònica (1982): «Sentiments», Almanac Català del Rosselló, p. 95.
Torres-Amouroux, Andrea (1998): «Malenconia», «Plenitud», «El camí», Almanac Català del Rosselló, p. 77.
Torres-Amouroux, Andrea (2002): «A la vora del Rard», Almanac Català del Rosselló, p. 23.
Torres-Amouroux, Andrea (2005): «El tren de la nit», Almanac Català del Rosselló, p. 49.
Torres-Amouroux, Andrea (2011): Passejada pels carrers d’Alenyà: els vells oficis», Almanac Català del Rosselló, p. 40-41.
Torres-Amouroux, Andrea (2012): «La capella de Vila-rasa», «Recordo», «He oblidat», Almanac Català del Rosselló, p. 67-68.
Valldaura, Anna (1913a): «Pages choisies: Les tres illes, Lo mal caçador», Revue Catalane (juliol), p. 209-219.
Valldaura, Anna (1913b): «Pages choisies: La bota de Sant Farriol», Revue Catalane (setembre), p. 277-279.
Valls, Miquela (1995): «Joana Auriol Safont», Cahiers des Amis du Vieil Ille (hivern), p. 81.
Valls, Miquela (1997): «Lucie Bartre», Cahiers des Amis du Vieil Ille (març).
Valls, Miquela (2008): «Discurs de la Presidenta», Jocs Florals de la Ginesta d’Or.
Vaquer, Marie-Thérèse (1977): «Le bavardage à la Font d’en Ribalta», Cahiers des Amis du Vieil Ille, núm. 59 (3r trim.), p. 20-23.
Vaquer, Marie-Thérèse (1985): Matot de Valmanya, Perpinyà.
Vaquer, Marie-Thérèse (1986): Rêveries autour de Saint Maurice, Perpinyà.
Vaquer, Marie-Thérèse (1988): «Els préssecs d’Illa», «Primavera al Rosselló», «Remei radical», Almanac Català del Rosselló, p. 61-63.
Vaquer, Marie-Thérèse (1989a): «Dites», Almanac Català del Rosselló.
Vaquer, Marie-Thérèse (1989b): «Quan un català s’expatria», Almanac Català del Rosselló.
Vaquer, Marie-Thérèse (1989c): «Nit de Nadal al país dels Pastorets», Almanac Català del Rosselló, p. 118-119.
Vaquer, Marie-Thérèse (1990): «Tardor», «Quan un català s’expatria», Almanac Català del Rosselló, p. 84-86.
Vaquer, Marie-Thérèse (1992): Le marquis de Montespan et les illois, Perpinyà.
Vaquer, Marie-Thérèse (1995a): «La tardor», Cahiers des amis du Vieil Ille, núm. 130 (estiu), p. 42.
Vaquer, Marie-Thérèse (1995b): «Els préssecs d’Illa», Cahiers des amis du Vieil Ille, núm. 128, hiver, p. 57.
Vaquer, Marie-Thérèse (1996): «Pagesos d’antany», Cahiers des amis du Vieil Ille, núm. 135 (tardor), p. 38.
Vaquer, Marie-Thérèse (2009): «Sobre els passos d’un temps remot», Cahiers des amis du Vieil Ille, núm. 186 (agost), p. 10.
Verdaguer, Pere (1966): Lectures escollides rosselloneses, Barcelona: Editorial Barcino.
Verdaguer, Pere (1982): «Mardi à la librairie Coste-Torcatis, R.L. Portet signe la version française de Castell negre», Midi Libre (22/04/1982).
Vidal, Jacqueline (1950): «Record», Tramontane, núm. 321 (maig), p. 203.
Vidal, Jacqueline (1951): «Mediterrani», Tramontane, núm. 333 (maig), p. 179.
Vierny, Marie-Jeanne & Paganelli, Norbert (dirs.) (2019): Par tous les chemins. Florilège poétique des langues de France, alsacien, basque, breton, catalan, corse, occitan, Lormont: Le bord de l’eau.
Via, Ramona (1974): «Reflexions sobre "El cronomòbil"», Sant Joan i Barres (octubre).
Vila, Mercè (1921): «L’arbreda», Montanyes Regalades (novembre), p. 175.
Vila, Mercè (1943): «Notes tardorals», Tramontane (octubre-desembre), p. 117-118.
Xixell, Marta (1981): «Un tonto», Almanac Català del Rosselló, p. 46.
Yerdo, Filadelfo de (1918): «El manescau Joffre», Revue Catalane (febrer).
Notes de bas de page
1 Així apareix anomenada la primera vegada, sense el seu nom «Eliana» que la faria famosa.
2 El pòster de les estudiantes del màster MEEF de l’IFCT de Perpinyà presentat en el V Congrés de l’Associació de Joves Investigadors en Llengua i Literatura Catalanes (V CIAJILLC), celebrat a l’abril de 2022, n’és una il·lustració.
Auteur
-
Miquela Valls Robinson
Institut d’Estudis Catalans – Universitat de Perpinyà Via Domícia
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009
