1. Pròleg
p. 9-15
Dédicace
A la memòria de Maria Àngels Anglada, qui ens descobrí, fa més de vint anys, la poesia de Josep Sebastià Pons
Texte intégral
D’esquerra a dreta : Enric Frère, Andreu Susplugas (gendres de Josep Sebastià Pons) i el mateix Pons al claustre de Santa Maria d’Arles.

© Hereus de Josep Sebastià Pons
1Creiem que és de justícia començar aquest Pròleg fent‑nos ressò de les paraules amb què Àlex Susanna encapçalà l’edició de la Poesia completa de Josep Sebastià Pons, publicada l’any 1988 :
« A l’hora d’escriure sobre Josep Sebastià Pons hi ha una qüestió prèvia que no podem evitar de plantejar‑nos : la de l’absolut oblit en què es troba, tant per part del públic lector normal com de l’universitari. Resulta desconcertant veure l’abandonament en què un país pot arribar a tenir un dels seus millors creadors, però molt em temo que aquesta sigui, precisament, una de les característiques de les cultures petites i maltractades com la nostra ».1
2Paraules que nosaltres compartim plenament i que reblà Ramon Pla i Arxé en afirmar, en la ressenya que dedicà a aquesta mateixa obra, que « [Josep Sebastià Pons] potser es tracta d’un dels casos més escandalosos de distorsió entre qualitat i prestigi ».2
3Les causes d’aquest fet són diverses, i s’ha assenyalat ja com un dels principals motius el fet que el nostre poeta nasqués i visqués la major part de la seva vida enllà de la frontera, al Rosselló, i més concretament a Illa. Aquest condicionant tingué, com ell mateix reconegué en el relat autobiogràfic L’ocell tranquil, unes conseqüències molt positives pel que fa a la seva formació literària, ja que posà al seu abast, d’una manera ben natural i sense escarafalls, la superba tradició literària francesa. Així, en recordar el procés de composició d’El bon pedrís (1919), Pons feia la següent afirmació :
« Jo tenia, doncs, l’ambició d’innovar. Em situava en la confluència de les dues llengües, l’una, impetuosa en la seva força, i l’altra en sordina. Si assolia d’imposar a la més feble l’estil i el moviment de la primera, descobriria la meva millor expressió ».3
4La combinació, en teoria, era perfecta, i els bons fruits no trigarien a arribar. Pons, sobretot a partir de L’aire i la fulla (1930), el recull que inicia la seva etapa de maduresa, i especialment amb Cantilena (1937), es converteix en una de les grans veus líriques de la poesia catalana del segle xx, però, paradoxalment, l’etiqueta de gran poeta —sens dubte el més gran— del Rosselló l’allunyava tant de la literatura francesa com de la catalana pròpiament dita. D’una banda, com deia plàsticament Josep Pla en el capítol dedicat al poeta d’Illa dins de la sèrie Homenots, « Josep S. Pons fou un admirable professor d’universitat i és un perfecte contribuent i ciutadà de la República, però la seva poesia no és el que a París en diuen la poesia francesa ».4 I, semblantment, en els cercles literaris del Principat, Pons dugué sempre l’etiqueta de poeta local, de poeta rossellonès, cosa que el privava, no cal dir que injustament, de l’alta consideració literària que mereixia. Podem, doncs, aplicar ben bé a Pons les paraules del gran escriptor suís en llengua francesa Charles Ferdinand Ramuz, qui en la seva carta al seu editor parisenc Bernard Grasset, que encapçala l’edició del seu llibre Salutation paysanne (1929), es planyia del fet que les fronteres, quan parteixen territoris d’una mateixa llengua, són prou fortes per crear diferències lingüístiques i per desfer la solidaritat d’una cultura.
5La nostra monografia, que arrenca llunyanament d’un treball de doctorat que vam redactar fa més de vint anys i que ara hem revisat profundament, té, com a primer objectiu, el d’ajudar a trencar aquesta falsa impressió de poeta local que ha pesat com una llosa damunt de l’obra i la figura de Pons, i, alhora, el de reivindicar‑lo com a un dels nostres grans poetes. Un crític tan agut com Marià Manent, per exemple, arribà a afirmar que « en els poemes escrits en memòria d’Helena, la seva muller —“Ara ella és sense veu i sense alè / i en cada vena el seu record murmura...”—, l’estranya mescla de serena possessió en el record i de punyent melangia ha inspirat uns versos que poden posar‑se entre els millors versos elegíacs del món ».5 La Faula d’Orfeu, l’únic poema de to major de Pons, s’inscriu plenament dins d’aquest context, i és al seu estudi —especialment de les fonts grecollatines que l’inspiren— que van dedicades les pàgines que segueixen. D’aquesta manera, esperem omplir un buit en la bibliografia ponsiana, ja que aquest gran poema, que podria haver constituït, tot sol, un poemari independent, no ha gaudit, tret d’algunes —ben poques— honroses excepcions, de l’atenció que mereix per part dels estudiosos.
6En el primer capítol (« Record i oblit en l’obra poètica de Josep Sebastià Pons. El sentit de la Faula d’Orfeu ») analitzarem, al llarg dels diversos poemaris ponsians i d’abundant material inèdit,6 l’evolució del binomi « record‑oblit », que és precisament el que articula la Faula d’Orfeu. En ell, veurem com, amb el pas del temps, l’oblit —sobretot de la muller morta l’any 1933— va guanyant terreny al record i, alhora, es va tenyint de tons profundament desesperançats, fins arribar a la reflexió final que inspira la Faula d’Orfeu, que, sota un aparat clàssic de tons fortament existencials, constitueix un autèntic assaig sobre la possibilitat real de salvar el record de les insidioses aigües de l’oblit.
7El segon capítol (« La Faula d’Orfeu en els clàssics grecs i llatins »), a banda de ser el més llarg de tot el llibre, en constitueix també el seu vertader eix vertebrador. Al llarg de les seves pàgines, intentarem identificar les fonts clàssiques que seguí Pons per a la redacció del seu poema, el que més pregonament beu de les deus de la literatura grecollatina de tota la seva obra, després del coqueteig amb l’antiga mitologia que traspua, ara i adés, en poemes com « Tu no saps el que han dit » (L’estel de l’escamot), « Conversa amb les Muses », « Conversa amb en Joanola » i « Faula de Venus » (L’aire i la fulla), i « La fageda » (Conversa). Tanmateix, sota l’aparat popular del gènere de la faula, que ens remet directament a La Fontaine i a la tradició rondallística tan arrelada al Rosselló i que trobàvem ja en altres « faules » ponsianes, com la « Faula de la granyota », de Conversa, la « Faula de Venus », de L’aire i la fulla, la « Faula d’un dia », de Contrapunt, o la « Faula de la lluna », de Cambra d’hivern (no hem d’oblidar que, com posa de manifest la nota manuscrita del mateix Pons, la seva primera intenció era escriure aquesta Faula en francès seguint precisament el model de La Fontaine),7 la veritat és que a la Faula d’Orfeu aquesta senzillesa popular és només aparent. En els seus versos hi trobarem ressons, entre d’altres autors, de Virgili, Ovidi i Teòcrit. Precisament, aquest equilibri entre la tradició popular —evident, per exemple, en la presentació viva de la naturalesa que amara tota la poesia de Pons— i el recurs als autors clàssics, que el gran professor universitari que fou Pons coneixia perfectament (com demostra la seva nodrida biblioteca), constitueix un dels principals al·licients del poema que ens ocupa, que sap mantenir, en tot moment, una perfecta equidistància entre la simplicitat popular i la freda erudició clàssica.
8Pons, però, és també un poeta del seu temps, i, en el tercer capítol (« Eurídice o la reinterpretació d’un mite »), estudiarem les dues darreres unitats del poema, que constitueixen una mena d’acte d’Eurídice, que es contraposa a l’acte d’Orfeu, que omple les quatre primeres unitats. Pons, en aquests versos, els més lírics de tota la Faula, posa de manifest que la tradició clàssica no ha d’estar renyida amb la modernitat, com demostra el fet que, rere alguns versos pronunciats per Eurídice, hi trobem, ni més ni menys, el ressò llunyà de Rilke, a banda d’una possible influència de la Jove Parca, de Valéry, que ja va posar de manifest fa anys el crític Josep Calvet.8
9Un cop acabat l’estudi de les fonts, abordarem, en el quart capítol, l’edició crítica del poema a partir tant de les quatre versions íntegres que, des de 1959, han vist la llum pública com del manuscrit inèdit de Pons de les quatre primeres unitats de la Faula d’Orfeu i de part de la cinquena (des del vers 262 en endavant), que es conserva a la Mediateca de Perpinyà per donació dels néts de J. S. Pons (Res. 2765/36/3‑10 i Res. 2765/37/21‑46).9 En la nostra edició —que parteix de la publicada l’any 1988 per Cristià Camps,10 recollim al peu totes les variants de les versions publicades anteriorment, sobretot de la primera, així com de la versió manuscrita, força divergent, en alguns passatges, de la versió definitiva i que deu reproduir un estadi d’elaboració del poema encara molt inicial. A diferència d’aquestes dues versions, les lectures divergents de l’edició de 1966 són molt escasses, i pràcticament inexistents les de l’edició de 1976. En la nostra edició, recollim totes les variants, tret de les merament ortogràfiques o de puntuació. Especialment interessants són les lectures —divergents en molts casos— que d’una bona colla de versos dóna el manuscrit del poema que se’ns ha conservat. Del seu estudi es desprèn que Pons revisà profundament la seva obra abans de donar‑la a l’estampa, i que n’acabà eliminant versos i estrofes senceres que no devia considerar prou reeixides o que creia que rebaixaven la força lírica del poema. Amb la seva eliminació, el poema guanya en concisió, qualitat que ja va assenyalar un dels seus primers crítics, el seu gendre Enric Frère, en unes notes inèdites que donem aquí a conèixer per primer cop.11 A més, aquest manuscrit indica que, quan se li oferien diverses alternatives lèxiques, Pons optà, en general, per la més encertada, a diferència del que féu, per exemple, Josep Carner en les successives revisions de la seva obra poètica.
10En el següent apartat reproduïm el text de la traducció francesa de la Faula tal com apareix en l’únic manuscrit que d’ella se’ns ha conservat, redactat per Pons amb una lletra molt descurada i amb lectures vacil·lants (Res. 2765/36/11, 15‑17, 19‑26), acarat a la versió definitiva, que després de la revisió que d’ell en feren ja pòstumament els seus néts Enric Frère i Andreu Susplugas —de les quals s’han conservat també sengles versions manuscrites (Res. 2765/38/1‑19 i Res. 2765/39/1‑31 respectivament)— va aparèixer en l’edició pòstuma de 1966. En l’edició de la versió del tot provisional que deixà inacabada Pons, hem respectat el text original, reproduint, entre claudàtors, les dobles lectures i recollint totes les supressions que apareixen ratllades en el manuscrit, sempre i quan aquestes siguin intel·ligibles. Algunes paraules del text, però, ens han resultat incomprensibles (com també ho van resultar als gendres de Pons), de manera que hem hagut de recórrer, més sovint del que hauríem volgut, a les cruces († †) per indicar que algun mot o grup de mots ha resistit tot intent d’interpretació o bé que aquesta interpretació ha donat un resultat insegur. Per tal d’alleugerir la nostra edició, no hem reproduït les abreviatures ni els subratllats que, d’una manera totalment aleatòria, acompanyen algunes paraules.
11La consulta, a la Mediateca de Perpinyà, de l’arxiu particular de Josep Sebastià Pons, que és tan poc conegut encara,12 ha tret a la llum, a més de la versió manuscrita de molts versos de la Faula abans esmentada (i de la seva versió francesa completa), unes notes manuscrites del poeta (i del seu gendre Enric Frère), rigorosament inèdites fins avui (Res. 2765/37/3‑6 i 9‑20). Devem la seva transcripció, en bona part, a Sebastià Frère, fill d’E. Frère i nét de Pons, a qui regraciem ben de cor des d’aquí. En el setè capítol, doncs, transcrivim una àmplia selecció d’aquestes notes, que, si bé son un punt inconnexes (justament pel seu caràcter privat i d’ús estrictament personal), permeten de copsar el procés de gestació de la Faula d’Orfeu i les fonts en les quals s’inspirà Pons (tant antigues com, secundàriament, modernes, com és el cas del Parlament o Col·lació que s’esdevenc a casa de Berenguer Mercader, de Roís de Corella), a banda de passar revista als principals personatges que trobarem a la Faula : Orfeu, Eurídice, les Parques, Hècate, Àrtemis/Diana i Persèfone/Prosèrpina. Al final del capítol en reproduïm, a títol purament il·lustratiu, quatre pàgines. En la seva transcripció, hem estat molt fidels al text original (malgrat el seu caràcter a voltes taquigràfic), amb l’única llicència de substituir el subratllat per la cursiva. Així mateix, com és de consuetud, marquem novament amb cruces († †) els mots o passatges inintel·ligibles.
12A banda del preceptiu apartat de bibliografia, clou el nostre estudi un capítol titulat « Judicis sobre la Faula d’Orfeu », en el qual reproduïm, per ordre cronològic de publicació (o de redacció, en el cas del primer text), els principals comentaris dedicats pels crítics a aquest gran poema, començant per unes notes inèdites d’Enric Frère, profundes i concises, a despit d’algunes repeticions i d’un estil a voltes inconnex, que tenen la seva raó de ser en el seu caràcter íntim i personal. Lluny, però, de copiar merament els textos, en fem una nova edició, anotant‑los quan cal i unificant els criteris de citació dels noms propis grecs, segons la proposta de Joan Alberich i Montserrat Ros, avui dia unànimement acceptada per la comunitat científica,13 i que ens porta, per exemple, a escriure sempre « Hècate » (i no « Hècata » o « Hecata », com fa Pons). L’única excepció en aquest sentit és el nom de la muller del poeta, que conservem en la forma que apareix sempre en la poesia de Pons (Elena), davant de la versió clàssica « Hèlena » o « Helena ».
13Ja per acabar, en el capítol de les reconeixences, ens plau de donar ben de cor les gràcies a tots els qui han ajudat a dur a bon port aquest treball. I en primer lloc volem recordar el mestre i amic August Bover, amb qui compartim l’admiració pel poeta d’Illa, i que ens ha ajudat sol·lícitament, tant ara com fa ara vint‑i‑cinc anys, quan ens vam acostar per primer cop a la poesia de Pons. També devem un reconeixement molt especial als membres del jurat del premi Ramon Juncosa d’Assaig i Biografia 2013, convocat per la Casa de la Generalitat a Perpinyà —Robert Vinas, Joana Serra i Joan‑Lluís Lluís—, que van considerar que el nostre treball era mereixedor d’aquest prestigiós guardó, i a Pep Vila, que ens ha animat en tot moment a publicar el nostre assaig. Així mateix, sense l’ajuda dels néts de Pons, Maria Susplugas‑Andrea i, sobretot, Sebastià i Helena Frère, no hauríem aconseguit els preciosos textos d’arxiu sobre la Faula que donem a conèixer, per primer cop, en aquest treball, ni n’hauríem obtingut les còpies digitals que ha tingut l’amabilitat de posar a la nostra disposició Marie‑Andrée Calafat, directora de la Mediateca de Perpinyà. A tots ells, així com a Sam Abrams, Joana Jaume i a l’enyorada Maria Àngels Anglada, que ens descobrí, fa gairebé tres dècades, la Faula d’Orfeu i a qui dediquem aquest treball, els volem donar des d’aquí les nostres més sinceres gràcies, com també al professor Joan Peytaví, a qui es va deure la generosa proposta de publicar aquest assaig dins de la col·lecció Joan Lluís Vives, de les Presses Universitaires de Perpignan.
14Eusebi Ayensa Riumors (L’Alt Empordà), hivern de 2017
Notes de bas de page
1 Àlex Susanna, « Pròleg » a Josep Sebastià Pons, Poesia completa. Barcelona : Columna, 1988, p. 9-10.
2 Ramon Pla i Arxé, « Invitació a llegir Josep-Sebastià Pons », dins Serra d’Or, núm. 351 (febrer de 1989), p. 44.
3 Josep Sebastià Pons, L’ocell tranquil. Narració autobiogràfica. Versió catalana de Ramon Folch i Camarasa. Barcelona : Barcino [Col·lecció Tramuntana, 25], 1977, p. 159.
4 Josep Pla, « Josep Sebastià Pons, poeta (1886-1962) », dins Homenots, Tercera Sèrie. Barcelona : Destino [Obra Completa, vol. XXI], 1959, p. 470. Yves Rouquette és encara més explícit en aquest sentit, quan afirma que « n’hi ha prou que [a França] un escriptor es declari d’expressió occitana o catalana perquè l’enterrin sota aquests mots » (cf. J. S. Pons : Choix de textes, Bibliographie, Portraits, Fac-similés. París : Éditions Seghers [Poètes d’Aujourd’hui, 97], 1963, p. 15). D’ara en endavant : Rouquette, J. S. Pons.
5 Marià Manent. Poesia, llenguatge, forma : Dotze poetes catalans i altres notes critiques. Barcelona : Edicions 62 [Llibres a l’abast, 111], 1973, p. 121. A partir d’ara : Manent. Poesia, llenguatge, forma.
6 La majoria de poemes inèdits provenen d’una sèrie de quaderns de joventut i dels plecs de poemes conservats a la Mediateca de Perpinyà per donació dels néts de Pons, i apareixen identificats amb la signatura Res[erve] 2764/12-24/1... (la primera xifra indica el fons Pons, la segona el número del plec/camisa o quadern, i la tercera, el número del document digitalitzat en concret). Més escadusserament hem recorregut també als Diaris personals de Pons, els originals dels quals, després de ser digitalitzats, han retornat a mans dels seus néts. En aquest cas, la signatura que els identifica és lleugerament diferent de la dels dos corpus anteriors (Quaderns i Plecs) : Re[serve], 23, número identificador de cada diari (1-11) i número del document en qüestió, separada cada unitat novament per línies obliqües. I, en un parell d’ocasions, citem la correspondència entre Pons i la seva muller durant el captiveri del primer, de 1914 a 1918, a Alemanya i Letònia, quan fou fet pres pels alemanys tot just començada la primera Guerra Mundial. Aquests documents epistolars són citats amb la signatura Res. 2765/9, acompanyada del número del document en qüestió. Tots aquests materials seran ben aviat accessibles als investigadors en la pàgina web de la Mediateca de Perpinyà.
7 Vegeu aquesta nota a la p. 127 del present treball.
8 Reproduïm un extens extracte del text de Calvet aquí al·ludit en el text 4 de l’apartat 8 (p. 153-155).
9 Ja l’any 1985 Antoni Comas havia defensat la conveniència d’una edició crítica de la poesia de Josep Sebastià Pons, perquè « són molt interessants les solucions ortogràfiques inicials, la progressiva supressió o substitució de rossellonismes, les esmenes i la revisió de versos » (cf. « La poesia de Josep Sebastià Pons i l’excessiva delicadesa de Tomàs Garcés », dins Mirador : Estudis sobre literatura i història dels Països Catalans, Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat [Biblioteca Serra d’Or, 49], 1985, p. 131).
10 Anunciem des d’aquí que estem preparant, per a la Diputació de Girona i les Edicions de la Ela Geminada, una nova edició crítica de la poesia completa de J. S. Pons, que està previst que aparegui al llarg de 2019.
11 Vegeu el primer text de l’apartat 8 (p. 127).
12 En aquest sentit, és especialment d’agrair l’esforç d’August Bover i del seu equip de col·laboradors per donar a conèixer la correspondència escrita o rebuda per Josep Sebastià Pons en una edició electrònica publicada sota els auspicis per l’Institut d’Estudis Catalans, del qual (i, més concretament, de la seva Secció Filològica) el mateix Pons havia estat membre corresponent. Vegeu les línies mestres d’aquest projecte, que ja ha començat a donar els seus primers fruits, a l’article d’August Bover titulat « Edició electrònica de l’epistolari Josep Sebastià Pons », dins Cahiers des Amis du Vieil Ille [Diada Ponsiana : Pons, país i llengua. Actes del Col·loqui. Illa, 7/9/2012], núm. 199 [número especial] (desembre de 2012), p. 112-115. Hom pot accedir a aquests documents epistolars a la següent adreça electrònica : http://www.iec.cat/recerca/projecte1. asp ?codi =PT2012-S04-BOVER. Data de la consulta : 15 d’octubre de 2017).
13 Cf. La transcripció dels noms propis grecs i llatins. Barcelona : Enciclopèdia Catalana [Biblioteca Universitària, 13], 1993.
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
La mel del record
Estudi i edició critica de la Faula d'Orfeu, de Josep Sebastià Pons
Eusebi Ayensa i Prat
2018
Jordi Pere Cerdà
o l'ànima literària de la Cerdanya : El pensament poètic i el compromís amb la paraula
Josep Marqués Meseguer
2021
Antoni M. Badia i Margarit, la llengua per damunt de tot
Immaculada Fàbregas Alegret et Mercè Pujol Berché (dir.)
2024
