Version classiqueVersion mobile

Roches ornées, roches dressées

 | 
Michel Martzluff

2 - Aux sources des arts et des mythes

Tres menhirs amb gravats entre l’Alt Empordà i el Vallès Oriental

Enric Carreras, Josep Tarrús et Pere Gay

Résumé

En 1986, les membres du GESEART (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional) ont identifié le menhir phalliforme des Palaus (Agullana, Alt Emporda), célèbre pour ses gravures. Dix ans plus tard, nous avons pris connaissance, par un article, qu’il existait un autre ménhir à Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental), pourvu de gravures similaires, en forme de joug, également obtenu par piquetage. En 1997, nous avons aussi été visiter un autre menhir du Vallès - la Pedra de Llinàs — en forme de stèle — qui était connu depuis le Moyen Âge et qui présentait pareillement le même décor de grand joug. S’agit-il d’une thématique propre à l’art mégalithique de la côte catalane ou faut-il admettre qu’il existait des liens culturels étroits entre le groupe du Haut Empourdan et celui du Vallès oriental ?

Texte intégral

Introducció

1L’any 1986 membres del Geseart varen identificar el menhir dels Palaus (Agullana, Alt Empordà), que estava tombat en un marge d’un camp, en un punt molt dominant, possiblement ben a prop del seu emplaçament original. Una vegada dibuixat aquest menhir - famós pels seus gravats - ha estat publicat diverses vegades per nosaltres mateixos, la darrera en un article de síntesi sobre els gravats megalítics de l’Alt Empordà (Tarrús et alii, 1998).

2Aquest menhir fal.liforme dels Palaus presenta un gran gravat en forma de doble oval unit per la base (jou?) sobre la cara nord; mentre que a l’extrem superior de la cara sud s’hi observen les restes d’un gran antropomorf arboriforme. Els dos motius estaven fets amb un solc repicat de secció en U.

3La nostra sorpresa va ser gran quan 10 anys després ens vàrem assabentar, a través d’una notícia publicada per l’estudiós Antoni Mañé (Mañé 1996), que existia un altre menhir al municipi de Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental) amb un gravat idèntic sobre una cara, insculpit també per repicat.

4Sembla que aquest nou menhir en forma d’estela, actualment plantat a la plaça Joan Matons del veïnat de Martorelles de Dalt, va ser-hi traslladat per José Marín Castillo a principis de l’any 1970 des de la seva ubicació original, tombat a uns 30 m del proper dolmen de Castellruf, situat al mateix municipi.

Figure 1: Situació del tres menhirs amb gravats:
1: menhir dels Palaus (Agullana)
2: menhir del Castellruf (Santa Maria de Martorelles)
3: Pedra de Llinàs (Montmeló del Vallès)

Figure 2: El menhir dels Palaus (Agullana, Alt Empordà)

5El mateix dia que vàrem visitar aquest menhir (17/2/1997) també n’anàrem a veure un altre - la Pedra de Llinàs-, que acabava de ser recuperat a 2 m de fondària enmig del polígon industrial de Riera-Marsà, situat entre els termes municipals de Montmeló i Montornès del Vallès (Vallès Oriental). Aquest nou menhir en forma d’estela, documentat des de l’edat mitjana, tornava a presentar un gravat en forma de doble oval ο gran jou sobre una cara, encara que li mancava el solc que tancaria el signe pel darrere (Tarrús 1999).

6Aquest menhir de Montmeló ha sofert una història enrevessada que mereix una explicació més detallada. Segons un estudi publicat per Ignasi Cantarell (1999) aquest menhir ja és esmentat com a la Pedra de Llinàs l’any 1383 i també el 1669. Servia com a fita divisòria entre Montmeló i Montornès del Vallès. A finals del segle XIX Francesc Maspons i Labrós (1883) el cita com a un possible dolmen, situat a la confluència dels rius Mogent i Congost abans de desembocar al Besòs. Diversos autors posteriors (Domènech i Montaner 1886; Gibert 1909; Font i Sagué 1904; Bosch-Gimpera 1919; Rovira i Virgili 1922; Pericot i García 1925 i 1950; Serra Ràfols 1930; Estrada i Garriga 1950) repeteixen, si fa no fa, aquesta mateixa notícia. Aproximadament fins l’any 1943 el menhir caigut encara era visible i se’l coneixia popularment com a la Pedra del Diable (Ramal 1996). Poe després, segurament quan es va construir el poligon industrial de Riera-Marsà, el monument fou enterrat durant els moviments de terres que ocasionà. Es va haver d’esperar fins al 3 de juliol de 1996 perquè aquesta Pedra de Llinàs ο del Diable tornés a veure la Hum del sol. En efecte, aquell dia Ignasi Cantarell, Manuel Mata i Jaume Barberà la varen identificar a 2 m de fondària, al peu del turó i vora el revolt de Can Tacó, dins d’una rasa oberta per a les obres de sanejament de la Concentració Industrial Vallesana (CIV). Els autors de la troballa la varen publicar tot seguit el mateix any (Ramal 1996; Cantarell 1996). Posteriorment el mateix Ignasi Cantarell (1999), en tornarà a parlar més extensament en un treball posterior on també s’esmenten algunes dades extretes de l’informe que en féu Miquel Cura i Morera, a qui el Servei d’Arqueologia de la Generalitat li va encarregar l’estudi del monument. Miquel Cura, en aquest treball inèdit, realitzat l’any 1997, ja s’adona de la similitud entre els motiu gravat d’aquesta pedra - en forma de 3 a l’inrevés - i la inscultura en forma de Β de la cara nord del menhir dels Palaus d’Agullana. En el seu estudi, segons Ignasi Cantarell, compara el gravat de la pedra de Montmeló amb els motius que apareixen a les ceràmiques grises estampillades, del s. III a C, de l’eix del Llobregat. Amb tota aquesta documentació i dades - inèdites algunes - a les mans hem pensat que seria interessant de fer-ne un estudi de conjunt d’aquests tres menhirs amb gravats per tal d’esbrinar-ne, en el possible, el seu significat dins del panorama dels gravats megalítics de Catalunya.

7Cal aclarir, abans de res, que, per la nostra part, els considerem tots tres realment com menhirs, malgrat que cap d’ells es conservava dempeus quan va ser descobert recentment. La seva mateixa forma, en el cas del menhir dels Palaus; la seva proximitat a un dolmen, en el cas del menhir de Castellruf; i finalment, el poder disposar de documentació medieval, en el cas de la Pedra de Llinàs, ens semblen motiu suficient per a considerar-los monuments prehistòrics.

1. Els tres menhirs amb gravats

1.1. El menhir dels Palaus (Agullana, Alt Empordà)

8És en terres del mas del Forn, en el paratge dels Palaus, per damunt del riu Llobregat de Muga, en el vessant sud-occidental de l’Albera. És al veïnat de l’Estrada dins del terme municipal d’Agullana (Alt Empordà).

9Les seves coordenades geogràfiques, segons el mapa topogràfic 1: 25.000 - Agullana - del full 220-III de l’IG, són les següents:

10Latitud Nord = 42° 24’10”

11Longitud Est = 2° 52’21”, del meridià de Greenwich

12Per localitzar-lo cal seguir l’antiga carretera N-I fins a prop de La Jonquera, prendre el trencant que duu a Agullana i seguir-lo uns 450 m fins que veiem un camí que s’enfila a l’esquerra. Uns 200 m més amunt arribarem a un replà, ara convertit en camps, que és a la vora d’un bosc d’alzines. Si resseguim per davant (est) aquest bosc uns 100 m, arribarem fins al marge on està actualment plantat aquest menhir.

13Uns 450 m a l’est del menhir hi ha la vall del riu Llobregat de Muga. El menhir estava en el punt més alt d’aquest replà, que posseeix un suau pendent d’oest a est, just abans que comenci el pendent cap al riu. L’entorn immediat era un bosc d’alzines i suros. El mas més proper és el Mas del Forn, uns 250 m al nord. En el seu emplaçament original la seva posició era molt dominant, enmig d’un paisatge típicament granític. Actualment és a 100 ± 10 m s.n.m, però en la seva posició original, a uns 50 m a l’oest del lloc on ara és plantat, devia d’estar a 110 ± 10 m s.n.m.

14En un radi de 2-5 km, hi ha els altres dos menhirs d’Agullana: la Pedra Dreta (a 3,125 km al sud-oest) i el del Camp de la Matalena (a 2,35 Km a l’oest). El dolmen més proper és el de Rocalba (Agullana), que queda a 1,375 Km al nord-oest. Es tracta, doncs, d’un menhir clarament relacionat amb altres monuments del mateix tipus, que formen un triangle a l’entorn d’Agullana, i amb el dolmen esmentat. El menhir va ser redreçat el 24 de juny de 1987, en el curs d’una festa popular, organitzada pel Centre Excursionista de Figueres, l’Associació Cultural i Esportiva Jonquerenca i el Geseart.

15Es tracta d’un menhir de forma fal.liforme, amb una secció cilíndrica, fet de granit local. En la restauració de 1987 es va orientar el seu perfil (cara ampla) entre 240° SO i 60° NE. No tenim dades per suposar quina seria la seva orientació primitiva.

16Les seves dimensions són les següents:

  • Alçada externa actual = 2,50 m

  • Alçada total original = 3,20 m

  • Amplada = 0,80 m

  • Gruix = 0,40 m

17Es conserva sencer, amb els caires repicats per a donar-li forma. Les dues cares i sobretot l’extrem superior presenten signes de poliment artificial. Pel que fa als gravats cal dir que la cara anterior (nord) presenta un gravat en forma de doble oval unit per la base ο gran jou, format amb un sole de secció en U (de 3 cm d’amplada) i no gaire profund (1 cm màxim). El motiu amida 200 cm de longitud per 34 cm d’amplada màxima. Aquest gravat devia de quedar parcialment enterrat, quan el menhir estava dret, en la seva posició original. A l’extrem superior de la seva cara posterior (sud) s’hi veuen les restes d’un possible antropomorf arboriforme, format per un solc similar a l’anterior (2 cm d’amplada per 0,5 cm de fondària). Només se’n conserva la seva banda esquerra, en especial el que seria l’extremitat inferior esquerra, que té forma de banya de bou. El motiu amida 80 cm de longitud per 40 cm d’amplada. Aquests darrers corresponen únicament a la seva banda esquerra conservada.

1.2. El menhir de Castellruf (Santa Maria de Martorelles, Vallès Oriental)

18El menhir de Castellruf és dins del terme municipal de Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental), concretament a la plaça Joan Matons del veïnat de Martorelles de Dalt, on hi fou traslladat l’any 1970 des del seu emplaçament original a 30 m de dolmen de Castellruf.

19Aquest dolmen és situat a 1 km al sud-est del poble, arran de la línia del termenal entre Santa Maria de Martorelles i Alella i també de la separació geogràfica entre el Vallès Oriental i el Maresme, per la qual cosa tant ell com el menhir segurament devien de servir com a fita ο arca durant l’edat mitjana.

20Les seves coordenades UTM (segons el seu probable emplaçament original, tocar el dolmen de Castellruf) dins de l’Atles Topogràfic de Catalunya (1995) són les següents:

21Longitud est: 4 39 10

22Latitud nord: 45 95 75

23Es trobava, doncs, al vessant nord-oest de la serralada litoral, entre el turó de Galzeran al sud i el coll de la Font de Can Gurri al nord. El seu emplaçament original era, doncs, un punt molt dominant sobre la plana de la depressió prelitoral, a una altitud de 465 ± 10 m s.n.m.

Figure 3: El menhir de Castellruf, actualment a Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental)

Figure 4: La Pedra de Llinàs ο menhir de Can Tacó, actualment al Museu Municipal de Montmeló (Vallès Oriental)

24El dolmen i el menhir de Castellruf es trobaven molt a prop del dolmen del Collet de Can Gurri (1 km al nord-est), un sepulcre de corredor evolucionat ο petita galeria catalana molt ben conservat. Una mica més lluny, 3,25 km al nord-oest, hi havia la Pedra de Llinàs; mentre que 5 km al nord-est el grup format pel menhir inclinat de Can Camat (Orrius/Sant Genís de Vilassar) i una altra petita galeria catalana, el dolmen de la Roca d’En Toni ο de Can Boquet (Sant Genís de Vilassar), aquests dos darrers ja al Maresme.

25Es tracta d’un menhir de granit en forma d’estela, amb una secció trapezoïdal. Donat que ha estat traslladat no tenim dades per suposar quina seria la seva orientació primitiva.Es conserva sencer, amb els caires repicats per a donar-li forma i les dues cares desbastades de forma artificial.

26Les seves dimensions són les següents:

  • Alçada externa actual = 1,85 m

  • Alçada total original = 2,20 m (aproximadament)

  • Amplada = 0,60 m

  • Gruix = 0,50 m

27Presenta un gran gravat en forma de doble oval unit per la base ο gran jou sobre factual cara sud, format per un solc de secció en U (de 2/3 cm d’amplada) i no gaire profund (0,5/1 cm), insculpit per repicat. El motiu amida 137,5 cm de longitud per 22,5 cm d’amplada màxima. Aquest gravat devia de quedar totalment visible quan el menhir estava dret, en la seva posició original.

1.3. La Pedra de Llinàs (Montmeló, Vallès Oriental)

28La Pedra de Llinàs ο menhir de Can Tacó es troba actualment en el Museu Municipal de Montmeló, on fou traslladat l’any 1998 des dels jardins del defora de l’ajuntament de Montmeló.

29Tal com ja hem explicat va ser localitzat l’any 1996 per Ignasi Cantarell, Manuel Mata i Jaume Barberà dins d’una rasa oberta en un polígon industrial - Concentració Industrial Vallesana-, situat al nord-oest d’aquest ciutat, arran de la línia de terme amb Montornès del Valllès. Es probable, doncs, que també aquest menhir servís com a fita entre els dos termes durant l’edat mitjana.

30Les seves coordenades UTM (segons el seu probable emplaçament original, al peu del vessant sud del turô de Can Tacó, arran de la línia del terme entre Llinars i Montornès del Vallès) dins de l’Atles Topogràfic de Catalunya (1995) són les següents:

31Longitud est: 4 38 20

32Latitud nord: 46 00 75

33Originalment es trobava, doncs, al peu del vessant sud-oest del turó dels Tres Peus, enmig de la depressió prelitoral, en un punt molt dominant sobre la plana que l’envoltava, a una altitud de 120± 10 m s.n.m., prop del revolt de Can Tacó.

34Aquest menhir de Can Tacó ο Pedra de Llinàs es trobava en un punt equidistant entre el grup format pel dolmen i el menhir de Castellruf, juntament amb el dolmen del Collet de Can Gurri, situat a 3,25 km al sud-est; i el grup megalític de la Roca del Vallès (dòlmens de Can Gol I, Can Gol II, Cova del Moro de Céllecs i Can Planas), aquest a uns 4-5,5 km al nordest. Es tracta d’un menhir de granit en forma d’estela, amb una secció rectangular. No tenim dades per suposar quina seria la seva orientació primitiva, ni tampoc del moment en què va ser tombat, anterior al 1669. Els seus caires semblen treballats per repicats a fi de donar-li forma, mentre que les dues cares han estat polides de forma artificial. Va ser escapçat per la seva base, arran del motiu gravat, possiblement per picapedrers modems. Aquests devien de tractar de dividir-lo en tres trossos, tal com demostra la ranura artificial que encara conserva a la zona mitjana del gravat.

35Les seves dimensions son les següents:

  • Alçada actual = 2,30 m

  • Amplada = 0,75 m

  • Gruix = 0,55 m

36Presenta un gravat en forma de doble oval ο gran jou sobre una cara, encara que, a diferència dels menhirs dels Palaus i el de Castellruf, li mancava el solc que tancaria el signe pel darrere. Aquest solc té una secció en U (de 2/3 cm d’amplada) i no gaire profund (0,5/1 cm), insculpit per repicat. El motiu amida 147,5 cm de longitud per 42,5 cm d’amplada màxima. Aquest gravat, tenint en compte que al menhir li manca un fragment per la base, devia de quedar totalment visible quan el menhir estava dret, en la seva posició original.

2. Consideracions finals

37Som conscients que és molt difícil de demostrar que una antiga Pedra Dreta sigui realment un menhir prehistòric, llevat que s’hi pugui realitzar una excavació arqueològica al seu voltant i hi apareguin suficients troballes com per confirmar-ho. De totes maneres, l’existència de documentació antiga, la seva proximitat a monuments megalítics i la seva mateixa forma són sovint els únies arguments vàlids per a decantar-nos cap a una cronologia prehistòrica.

38Igualment conflictiu pot resultar adscriure els gravats que trobem en alguns menhirs al moment de la seva implantació ο de poc temps després. Altre cop, només si s’han trobat en el curs d’una excavació arqueològica, enterrats, podrem assegurar la contemporaneïtat entre el menhir i els gravats que dugui (Voruz 1991 i 1992). En aquest cas, però, la pròpia tipologia i la tècnica d’execució dels motius, sovint similar a l’altres monuments megalítics ens pot ajudar a establir aquesta antiguitat (Bueno, de Balbín 2000).

39Tots aquests supòsits anteriors es donen en el cas dels menhirs que ara presentem, per la qual cosa els hem adscrit a una cronologia prehistòrica i considerem que els seus gravats en són contemporanis.

40De fet, motius gravats de gran magnitud, algun similars als que ens ocupen, han aparegut sobre menhirs, lloses i cobertes de dòlmens de la Bretanya francesa, com les grans destrals tipus Mane Rutual (Shee 1975; L’Helgouac’h 1996); sobre els menhirs decorats de la Borgonya, com els grans cercles lligats per reguerons (Lagrost 1988); i sobre els dòlmens antics del sud-oest de la Península ibèrica, a Extremadura i Portugal (Bueno et alii 1999-b), també amb grans cercles entrelligats ο formant retícules. Més a prop de l’àrea costanera catalana que ens ocupa, cal recordar que entre els gravats sobre roques a l’aire lliure de l’Ait Empordà (Tarrús et alii 1998) i del Rosselló (Abélanet 1990) hi apareixen els cercles units per un regueró, de mides variades.

41En la nostra opinió, alguns d’aquests grans gravats en forma de cercles units per reguerons, podrien interpretar-se com a jous per a bòvids, tal com proposem en el cas d’aquests menhirs de l’Ait Empordà i el Vallès Oriental. Recordem que els jous són ben coneguts entre els gravats rupestres del Calcolític-Edat del Bronze de l’Europa Alpina i que també s’han recuperat objectes d’aquesta classe en els jaciments lacustres neolítics de la mateixa àrea, amb cronologies del neolític recent.

42En relació al gran antropomorf arboriforme de la cara sud del menhir dels Palaus (Agullana), volem recordar que ja fa temps que aquesta mena de monuments megalítics s’associen a gravats antropomorfs, sovint força grans, com en el cas del grup de la Borgonya abans esmentat (Lagrost 1988) ο els d’Yverdon a Suïssa (Voruz 1992).

43Per altra banda, cal assenyalar que cada cop són més freqüents les troballes de menhirs antropomorfs externs ο inclosos d’una tomba megalítica a la Peninsula ibèrica, tal com testimonien la magnífica estàtua-menhir, com la del sepulcre de corredor de Navalcán a Toledo (Bueno et alii 1999-a), decorat amb un serpentiforme, un «objecte» i cassoletes. Recentment a l’Ait Empordà, l’any 1999, s’ha identificat una possible llosa de forma antropomorfa, que formava part del mur dret del corredor del dolmen de la Banya de Saus a La Jonquera (Tarrús 1999).

44És possible que aquests menhirs amb gravats que ara presentem formessin part d’una senyalització prehistòrica del territori que pertanyia als seus constructors, juntament amb els dòlmens i les roques amb gravats de cadascuna de les zones implicades. Aquest tema del marcatge del territori en època megalítica ha estat profusament desenvolupat a Galícia (Criado et alii 1986) i darrerament s’ha exportat aquesta interpretació a altres indrets, amb resultats sempre positius, com demostren els treballs realitzats al sud de la Penísula Ibèrica (Bueno et alii 2000). Però, malgrat que ens acollim de grat en aquesta interpretació que vol veure en els gravats megalítics signes parlants d’una comunitat que pretenia delimitar el seu territori econòmic, queda per explicar l’enorme similitud que s’observa entre els motius d’aquests tres menhirs, separats per uns 100 km dins del corredor ο tobogan de la zona costanera, des de sempre la zona amb més facilitat de relació humana de Catalunya.

45Realment, aquests tres gravats en forma de doble oval, tancat (Palaus i Castellruf) ο no (Pedra de Llinàs), que interpretem com a possibles jous, són molt similars entre si, especialment els dos primers, malgrat la distància que els separa. ¿Què cal, doncs, pensar? ¿Es tracta, simplement, d’un motiu que devia de ser corrent a l’art megalític de la costa catalana ο bé cal pensar que existien alguna mena de lligams entre el grup megalític altempordanès i el del Vallès Oriental?

Bibliographie

Abélanet 1990: ABÉLANET (J.) - Les roches gravées nord-catalanes. Centre d’Études Préhistoriques Catalanes n°5, Prada, 1990, 209 p.

Bosch-Gimpera 1919: BOSCH-GIMPERA (P.) - Prehistòria catalana. Barcelona, 1999, 126 p.

Bueno, Balbín, Barroso, Alcolea, Villa, Moraleda 1999-a: BUENO (P.), BALBÍN (R. de), BARROSO (R.), ALCOLEA (J. J.), VILLA (R.), MORALEDA (A.) - El dolmen de Navalcán. el poblamiento megalítico en el Guadyerbas. Instituto Provincial de Investigaciones y Estudios Toledanos, Diputación Provincial de Toledo, Serie Ia, Monografías, 52, Toledo, 1999, 136 p.

Bueno, Balbín, Barroso, Aldecoa, Casado 1999-b: BUENO (P.), BALBÍN (R. de), BARROSO (R.), ALDECOA (Α.), CASADO (A.) - Arte megalítico en Extremadura: los dólmenes de Alcantara, Cáceres, España. Estudos Pré-Históricos, vol. VII, Viseu, 1999, p. 85-110.

Bueno, Balbín 2000: BUENO (P.) ΒALBÍN (R. de) - Art mégalithique et art en plein air. Approches de la définition du territoire pour les groupes producteurs de la péninsule iberique. L’Anthropologie, 104, Paris, 2000, p. 427-458.

Cantarell i Fontcuberta 1996: CANTARELL I FONTCUBERTA (I.) - La Pedra de Llinàs. Butllletí del Centre d’Estudis de Montmeló, núm. 1, Montmeló, setembre 1996.

Cantarell i Fontcuberta 1999: CANTARELL I FONTCUBERTA (I.) - La Pedra de Llinàs i la Carmeta del cafe de Baix. Montmeló, 1999, p. 1-13.

Criado, Aira, Día-Fieros 1986: CRIADO (F), AIRA (M. J.) DÍA-FIERROS (F.) - La construcción el paisaje: megalitismo y ecología. sierra de Barbanza, sierra Barbanza i paisaje megalítico. Servicio de Arqueoloxía, Santiago, 1986, p. 157-177.

Domènech i Montaner 1886: DOMÈNECH (I.), MONTANER (L.) - Historia General del Arte, vol. I (Arquitectura), ed. Montaner i Simón, Barcelona, 1886, 92 p.

Estrada Garriga 1950: ESTRADA GARRIGA (J.) - Síntesis arqueológica de Granollers y sus alrededores. Imp. Busquets-Roca, Granollers, 1950, p. 9-10.

Font i Sagué 1904: FONT I SAGUÉ (N.) - Lo Vallès. Primers pobladors. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, vol. XIV, Barcelona, 1904, 40 p.

Gibert 1909: GIBERT (A. M.) - Tarragona prehistòrica i protohistòrica. Barcelona, 1909, 65 p.

ICC 1 - Atlas Topogràfic de Catalunya, 1:50.000. Ed. Enciclopèdia Catalana, Institut Cartogràfic de Catalunya, Barcelona.

Lagrost 1988: LAGROST (L.) - Dolmens et menhirs de Bourgogne. Archeologia, 238, Dijon, 1988, p. 52-59.

L’helgouac’h 1996: L’HELGOUAC’H (J.) - De la lumière aux ténèbres. Rev. archéol. Ouest, Supplément n°8, Nantes, 1996, p. 107-123.

Mañé Sabat 1996: MAÑÉ SABAT (A.) - Localització de nous monuments megalítics. Vértex, núm. 159, Barcelona, 1996, p. 443.

Maspons i labrós 1883: MASPONS I LABRÓS (F.) - De Mollet a Bigas. Anuari de la Associació d’Excursions Catalana, Barcelona, any segon 1882, p. 200.

Péricot 1925: PÉRICOT (L.) - La civilización megalítica catalana y la cultura pirenaica. Facultat de Filosofia i Lletres, Universitat de Barcelona, 1925, 109 p.

Péricot 1950: PÉRICOT (L.) - Los sepulcres megalíticos catalanes y la cultura pirenaica. CSIC, Instituto de Estudios Pirenaicos, Barcelona, 1950, 171 p.

Ramal i Mata 1996: RAMAL I MATA (M.) - La Pedra de Llinàs. Crònica de Montmeló, 26, especial, Ajuntament de Montmeló, agost 1996, p. 1-4.

Rovira i Virgili 1922: ROVIRA I VIRGILI (A.) - Història de Catalunya, vol. I, Barcelona, 1922, 392 p.

Serra i Ràfols 1930: SERRA I RÀFOLS (J. de C.) - Martorelles (Barcelona). Noticiario Arqueológico Hispánico II, Cuadernos 1-3, Madrid, 1953.

Shee 1975: SHEE (Ε.) - L’art mégalithique de l’Europe occidentale. Actas de las I Jornadas de Metodología Aplicada de las Cienbcias Históricas, Prehistoria e Historia Antigua, Santiago de Compostela, 1975, p. 101-124.

Tarrús, Bofarull, Carreras, Gay, Piñero 1998: TARRÚS (J.), BOFARULL (B.), CARRERAS (E.), GAY (P.), PIÑERO (M.) - Reflexions sobre els gravats rupestres prehistorics de Catalunya: el cas de l’Ait Empordà. Cypsela XII, Girona, 1998.

Tarrús i Galter 1999 (inédit): TARRÚS I GALTER (J.) - Els grups megalítics de l’Albera, serra de Rodes i Cap de Creus (Alt Empordà, Rosselló i Vallespir Oriental). Tesi de doctorat, Universitat de Barcelona, 1999, 673 p.

Voruz 1991: VORUZ (J.-J.) - Le Néolithique Suisse. Bilan documentaire. Document du Département dAnthropologie et d’Ecologie de la Université de Genève, n° 16, Genève, 1991, p. 127-129.

Voruz 1992: VORUZ (J.-J.) - Hommes et Dieux du Néolithique. Les statues-menhirs d’Yverdon. Annuaire de la Société Suisse de Préhistoire et d’Archéologie, 75, Genève, 1992, p. 37-64.

Table des illustrations

Légende Figure 1: Situació del tres menhirs amb gravats:1: menhir dels Palaus (Agullana)2: menhir del Castellruf (Santa Maria de Martorelles)3: Pedra de Llinàs (Montmeló del Vallès)
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/4130/img-1.jpg
Fichier image/jpeg, 72k
Légende Figure 2: El menhir dels Palaus (Agullana, Alt Empordà)
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/4130/img-2.jpg
Fichier image/jpeg, 68k
Légende Figure 3: El menhir de Castellruf, actualment a Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental)
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/4130/img-3.jpg
Fichier image/jpeg, 64k
Légende Figure 4: La Pedra de Llinàs ο menhir de Can Tacó, actualment al Museu Municipal de Montmeló (Vallès Oriental)
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/4130/img-4.jpg
Fichier image/jpeg, 59k

Le texte et les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont sous Licence OpenEdition Books, sauf mention contraire.

Cette publication numérique est issue d’un traitement automatique par reconnaissance optique de caractères.
Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search