Anna-María Ponrouch-Petit (1905-1977)
poesia occitana i grafia
p. 151-163
Résumé
En aquest treball ens ocupem de la grafia utilitzada per la poetessa occitana Anna-María Ponrouch-Petit (1905-1977). Constatarem que en alguns casos utilitza la grafia “moderna” (o mistralenca), i en d’altres, la “clàssica” (o reformada). Intentarem donar les raons de l’alternança gràfica a partir de les diverses influències que marcaren la producció poètica de Ponrouch-Petit com són Paul Alabarel, Prosper Estieu o Filadèlfa de Yèrda.
Entrées d’index
Paraules clau : Felibritge, poesia, grafia
Texte intégral
Introducció
1La gènesi d’aquest treball és un estudi que vam presentar al vuitè Congrés de l’Association Française des Catalanistes que tingué lloc a Tolosa de Llenguadoc el mes d’octubre de 2017. Per primera vegada, es parlava en un àmbit universitari de la figura d’Anna-María Ponrouch-Petit1. Va ser un goig poder presentar-la en una trobada científica internacional, no només per l’admiració que ens desperta aquesta persona, sinó també pels lligams d’amistat que tenim amb la seva família directa, i en concret amb la seva néta Estelle. Amb motiu de la temàtica escollida pels organitzadors de dit esdeveniment, dedicat a la presència catalana a l’estranger, vam considerar oportú presentar la trajectòria vital de la protagonista bo i posant l’accent en la seva contribució al Felibritge i a les relacions entre occitans i catalans. Efectivament, tot i haver evocat a grans trets la seva personalitat i la seva tasca de recopilació i difusió de la cultura occitana i, en particular de la vestimenta i objectes tradicionals de la zona de Narbona, vam exposar de viva veu la relació que inicià amb els felibres d’ençà que va tenir divuit anys, és a dir a partir de l’any 1923, i que anà alimentant i consolidant fins al final de la seva vida. Des d’aleshores inicià una activitat poètica que no abandonà mai. Ens vam referir a la seva producció literària i vam destacar els reconeixements que rebé per la qualitat de la seva producció poètica. També vam evocar l’impacte que rebé de la poetessa Filadèlfa de Yèrda2, no només per l’admiració que Ponrouch-Petit tenia per la seva producció poètica, sinó també per les proves d’amistat que rebé de part seva. Així mateix, ens vam referir a les relacions epistolars que va mantenir tant amb Filadèlfa de Yèrda com també amb el nebot de Frederic Mistral, també anomenat Frederic Mistral. D’altra banda vam posar en evidència les relacions que, com a felibre, Ponrouch-Petit va mantenir amb els catalans.
2Situem-nos però al present. No ens podem estar de dir que redactar aquest treball és un honor, i alhora també tot un repte pensant en el destinatari principal : el nostre mestre i amic Christian Lagarde. En el present treball, ens endinsarem en un aspecte per al qual va mostrar especial interès. Havent acabat la nostra exposició de Tolosa, es va interessar per la grafia que emprava la nostra protagonista. Ara és doncs el marc idoni per intentar aportar algunes pistes relatives a la grafia utilitzada per Anna- María Ponrouch-Petit que, com ja vam indicar, va néixer el 7 de novembre de 1905 a Ouveillan3 i va morir el 21 de juliol de 1977 a Montpeller. Per a la nostra demostració, primer de tot ens caldrà presentar, encara que sigui esquemàticament, la seva producció poètica, així com la grafia occitana. En segon lloc, ens fixarem en els anys que marcaren l’entrada de la nostra protagonista al Felibritge per mirar d’explicar, al següent apartat, les raons que la durien a escollir entre les diferents opcions gràfiques.
1. Producció literària d’Anna-María Ponrouch-Petit i grafia
3Gràcies a diverses fonts4, podem establir el següent repertori de poesies que han estat editades :5
Títol | Nom de la revista o festivitat | N° | data publicació |
A la Cigala | La Cigalo Narbouneso | 79 | Agost 1924 |
La cansou del Touret | La Cigalo Narbouneso | 81 | Oct. 1924 |
Ballado de las femnos d’autris cops | La Cigalo Narbouneso | 82 | Nov. 1924 |
Nadalet d’Ermito | La Cigalo Narbouneso | 83 | Des. 1924 |
1925 | La Cigalo Narbouneso | 84 | Gener 1925 |
Un gran remembre | Lo Gai Saber | 36 | Agost 1925 |
Lo vent d’Autouno | La Cigalo Narbouneso | 94 | Nov. 1925 |
Ginesto | La Cigalo Narbouneso | 100 | Maig-Juny 1926 |
Balado dal Printemps | La Cigalo Narbouneso | 111 | Maig 1927 |
Subre la Croutz d’uno Narbouneso | La Cigalo Narbouneso | 124 | Juny 1928 |
La cansou das Aures | La Cigalo Narbouneso | 128 | Oct. 1928 |
Lou castelet, Vielho legendo | La Cigalo Narbouneso | 130 | Des. 1928 |
Las socas | Lo Gai Saber | 58 | Març-Abril 1929 |
Primièra messa | Lo Gai Saber | 124 | Febrer 1935 |
Cançon de prima | Lo Gai Saber | 137 | Març 1936 |
Floretas sus un cròs | La Cigalo Narbouneso159 | 217 | Març 1936 |
Floretas sus un cròs | Lo Gai Saber | 139 | Maig 1936 |
La cançon del relòtge vielh | Trencavèl | 1 | Gener 1937 |
Lo fanau | Lo Gai Saber | 149 | Març 1937 |
Los debàs | Trencavèl | 4 | Abril 1937 |
Al rocàs de les tres Vèrges | Lo Gai Saber | 152 | Juny 1937 |
Nèu | Trencavèl | 13 | Gener 1938 |
Bressairolo | Trencavèl | 15 | Març 1938 |
Flor de dòl | Lo Gai Saber | 185-188 | Març-Juny 1940 |
Vinha d’automna | Lo Gai Saber | 190 | Set.-Oct. 1940 |
A las rèinas de Toloza | Lo Gai Saber | 240 | Juliol-Agost 1951 |
Brinde | Lo Gai Saber | 240 | Agost 1951 |
En onor de Ferroul | Lo Gai Saber | 248 | Nov.-Des. 1952 |
Sirventés de Muret | Jocs Florals de la llengua catalana (Tolosa de Llenguadoc) | Des. 1952 | |
De la mar verda à la mar blua | Felibrée de Blaye | 1952 | |
25 de març | Lo Gai Saber | 262 | Març-Maig 1955 |
L’ort dels Trobaires | Lo Gai Saber | 262 | Maig 1955 |
Per Santa-Estèla | Lo Gai Saber | 314 | Maig-Juny 1964 |
Litania | Lo Gai Saber | 357 | Juliol-Agost 1971 |
4I heus aquí una sèrie de poesies que no han estat editades :6
Batisme160 |
Lo pel |
Viulettas Tolozencas |
Menerba (1948) |
Lo molin (1948) |
Lo trevan |
Un plaid en Ovelhan 9 d’octobre 1188 |
Planh |
Buffa ventas! |
5Si donem un cop d’ull al conjunt poètic de Ponrouch-Petit, ens adonem, ja només amb el títol, que algunes de les composicions estan escrites amb la grafia mistralenca, i d’altres amb la grafia reformada coneguda com a “clàssica”. Recordem, encara que sigui a grans trets, que la grafia mistralenca, que també es considera com a “moderna”, va aparèixer l’any 1853 de la mà de Joseph Roumanille7, i tot seguit, de Frederic Mistral que, per la seva celebritat, donà nom a la grafia que emprà a Mirèio. Com que va ser utilitzada pels fundadors del Felibritge, també se la coneix amb el nom de grafia felibrenca. Es basa en la simplificació ortogràfica, i per tant suprimeix les vocals mudes, i en la voluntat de reflectir la pronunciació de les paraules per a cada dialecte.
6Tot just després de la primera gran guerra i en el marc de la nova escola felibrenca anomenada Escòla Occitana que es creà l’any 1919 sota la presidència del baró Marie-Louis Desazars de Montgailhard (1837-1927), Prosper Estieu i Antonin Perbosc8 idearen una altra grafia que, tot i sermés recent, se la considerarà com a “clàssica” : al cap i a la fi, es basa en l’ortografia medieval dels trobadors atès que busca la comprensió interdialectal per escrit i, alhora la generalització de les diferents pronunciacions dialectals al registre oral. És per això que transcriu les paraules a partir de la forma etimològica completa i no simplificada, així com la desinència –a per als mots femenins. Com veurem més avall, se’n començà la promoció des de la revista Lo Gai saber pocs mesos després de la creació de l’Escòla Occitana. Durant els anys trenta, i en concret a la Gramatica Occitana de Loïs Alibèrt (1935), quedà extensament descrita i definida : de fet hi és presentada com una reforma de la de Mistral per tal de donar unitat lingüística a tot l’espai occità i per a facilitar l’ensenyament de la llengua i la literatura occitanes : “Uèi, l’evolucion del Felibritge vèrs un occitanisme mai eficient met en evidencia la necessitat d’unificar los dialèctes per rendre possibles l’ensenhament dins las escòlas e la vida d’una literatura nacionala occitana” (Alibèrt 1976, p. XXXIV). No podem perdre de vista que el felibre i majoral Joseph Salvat va perfeccionar la grafia clàssica a la seva Grammaire Occitane (1943). Sigui dit de pas, va ser adoptada posteriorment per l’Institut d’Estudis Occitans (IEO) i per la comunitat universitària.
7Com és que Ponrouch-petit alterna les dues grafies ? Mirem de treure’n l’entrellat.
2. Primers anys de Ponrouch-Petit amb els felibres
8Podem dir que els primers contactes de Ponrouch-Petit amb el Felibritge es feren a través de la revista La Cigalo Narbouneso. Tal i com podem constatar més amunt, entre l’agost de l’any 1924 i el gener de 1925 (a l’edat de divuit i dinou anys acabats de fer i per tant dient-se encara Anna-María Petit)9 ja havia publicat cinc poemes, i la seva col·laboració amb La Cigalo Narbouneso continuà fins als anys trenta.
9Fixem-nos però en aquesta revista artística i literària que es començà a publicar l’any 1911 i que podem considerar particularment exitosa ja que al 1929 comptava amb mil abonats. A partir de l’any 1929 però, la seva publicació fou intermitent i al 1969 deixà de publicar-se. Els fundadors en foren Joseph Anglada, Prosper Estieu, Joseph Salvat i Paul Albarel. Aquest darrer (Saint-André-de-Roquelongue 1873 – Montpeller 1929) que l’any 1904 havia estat elegit mantenidor del Felibritge, fou nomenat Mestre de Gai Saber al 1911, i síndic de la Mantenença de Llenguadoc al 1912. La Cigalo Narbouneso esdevingué per a ell el canal idoni per cultivar la seva vocació d’escriptor felibre. La gran guerra, però, l’obligà a interrompre la seva activitat literària ja que fou mobilitzat i hagué d’anar al front de Salònica per a exercir com a metge-major. No obstant això, havent tornat de la guerra reprengué amb més afany que mai la seva dedicació al Felibritge des de Narbona que esdevingué la seva residència i, tant és així que el 7 de juliol de 1918 fou escollit majoral del Felibritge. Pel que fa a la revista La Cigalo Narbouneso, continuà participant-hi activament i amb intensitat : hi va escriure farses, contes, textos curts i comèdies. També hi va publicar per capítols la Petite histoire de la littérature méridionale10 així com diversos estudis sobre la seva ciutat i llegendes narboneses.
10Convé ressaltar que Paul Albarel destacà durant el període d’entre guerres per la seva producció teatral. Així com a començaments de segle la producció teatral en llengua occitana era molt minsa11, el repertori teatral va conèixer durant els anys de pre-guerra una eclosió : “avec la multiplication des écoles félibréennes, la propagation des idées régionalistes et la venue d’auteurs aussi originaux qu’entreprenants, les conditions favorables à l’éclosion d’un véritable théâtre occitan vont être réunies” (Fourié 1979, p. 464). I durant el període d’entre-guerres, aquesta eclosió es va anar consolidant gràcies a la proliferació d’obres sobretot d’Albarel, Émile Barthe12 i François Dezeuze13. Efectivament, Albarel no només fou autor de nombroses comèdies que publicava a La Cigalo Narbouneso sinó que les seves obres es representaven amb molt d´èxit pels pobles i ciutats. Si per a la representació d’obres de teatre calien companyies teatrals, en aquest sentit tenim constància de l’aparició de força companyies amateurs durant els anys vint. La revista Lo Gai Saber ens n’informa (Fourié 1979b, p. 465). Les més destacades són : la Cigala Servanienca, la Lauseto de Montpeller, el Groupe artistique de Pézenas, le Poulin de Montblanc, la Tòrre de Sauvian, així com les companyies de Cuxac-d’Aude, Vendres, Clermont-l’Hérault, Lamalou, Ouveillan, etc. Deixant de banda el discutible valor literari de les obres d’Albarel, que pretenien distreure i divertir, podem dir que per la seva afable personalitat i el seu empàtic tarannà era capaç d’atraure i sensibilitzar el públic.
11En aquest ambient, sabem que l’any 1923 Anna-María Petit formava part de la companyia de teatre que s’havia creat al seu poble natal que era Ouveillan, i que el 24 de juny de 1923, quan encara tenia disset anys, va participar a la representació d’una obra de teatre d’Albarel, La taco de familho. Com a membre de la companyia teatral d’Ouveillan va anar a la ciutat de Narbona amb motiu de la inauguració del bulevard dedicat a Frederic Mistral, per fer-hi la representació d’Albarel. Queda doncs evident que la jove Anna-María s’anà introduint als ambients felibrencs sota la influència de Paul Albarel que sempre va considerar com a mestre del Felibritge. L’admiració que la jove poetessa tenia envers Albarel quedà palesa en la festa felibrenca de la qual ella va ser organitzadora i que va tenir lloc a Ouveillan el 28 de juny de 1925 : Albarel fou obsequiat amb un estendard de Llenguadoc que les joves d’Ouveillan havien brodat amb fil d’or. Aquesta admiració i el respecte que Anna-María Petit mostrava de jove envers Albarel tenen a veure amb la grafia que utilitzava (però no sempre) la nostra protagonista.
3. La grafia a l’obra de Ponrouch-Petit
12Si observem la producció literària de Ponrouch-Petit, podem comprovar que entre l’any 1924 i 1928 va publicar onze poemes a La Cigalo Narbouneso. Només amb el títol ja copsem l’ús de la grafia mistralenca. A continuació en donem un exemple que correspon als dos primers versos del poema A la Cigalo (1924) :
Cigalo, dins lous camps, quand ven l’ivèr dourmisses,
Cantes pas toun refrin, sios mudo per un temps
Mes, quand das passerats, las vouès claros ausisses
Dises : Espertem-nous, gar’aqui lou printemps !
Alors, vènes canta ta cansou tindarèlo,
De ta vouès enraucado al ressou de carrèlo
E, pus caud e pus viù, lou soulel fa bél bél
Mentre que la sasou d’estiù, descend dal cèl.
(…)
13Podem constatar, per donar algun exemple, la terminació –o per a la desinència característica del femení en l’antiga llengua romànica ; també la utilització de les vocals ou per al so vocàlic velar [u]. El mateix podem dir per a la resta de poemes dels anys vint publicats a La Cigalo Narbouneso.
14En canvi, al sonet Un gran remembre, que composà amb motiu de les festes felibrenques que se celebraren a Castelnaudary en l’honor del trobador Arnaut Vidal el 25 de maig de 1925, hi trobem l’altra grafia, promoguda per l’Escòla Occitana. Heus-lo aquí tot sencer :
Dins la ciutat de Castelnòu enfestolida,
Al mes de Mai, foguèt lauzat Arnaut Vidal,
E s’i glorifiquèt ambe açò’n Majoral
Sempre jove, malgrat qu’aje barba florida.
Non pòdi debrenbar la joventa polida
Cantant la “Bresairòla” en paralar d’Oc mairal,
E, tant m’estrambordèt aquel bèl festanal,
Qu’i soscarai duscas que siague sebelida.
Mas mon gauch lo plus viu, ò Mèstre del sonet,
Foguèt d’aber prèp vos tastat lo “casolet” …
Tamben, quand serai plus qu’una blanca menina,
Dirai à mos felens asèits sul faudal miu :
“Cars enfantons, un jorn que vairaba la guina,
Vejèri’n Lauraguès lo grand Prosper Estieu !”
15Cal tenir en compte diversos aspectes. Direm en primer lloc que Albarel, com a bon felibre del tombant de segle, vehiculava la grafia mistralenca i que a més s’hi mantingué sempre fidel. A l’opuscle que Joseph Salvat dedicà a Paul Albarel el mateix any de la seva desaparició (Salvat 1929) deixa clar que Albarel no renuncià mai a la grafia emprada per Mistral. Referint-se a la nova grafia que defensava l’Escòla Occitana, Albarel deia, en francès, a Salvat : “vos réformes ne sont pas opportunes ; le peuple, ne vous comprenant pas, ne vous suivra pas” (Salvat 1929, p. 6). Quedava doncs evident la seva oposició a la reforma ortogràfica de l’occità tot i que matisava : “– Et si comme chacun dit, le salut de la langue d’Oc est à l’école, quelle langue enseignerez-vous, la langue de chaque village ou la langue littéraire de l’Occitanie ? – Oh ! alors, certes oui ! Le jour où l’on enseignera la langue d’Oc à l’école, il faudra accepter la graphie de l’Escòla Occitana” (Salvat 1929, p. 6.). Davant d’un Albarel fidel a l’ortografia mistralenca, no és d’estranyar que la jove poetessa que l’admirava seguís el seu exemple i que, per tant, els poemes publicats a La Cigalo Narbouneso se cenyissin sistemàticament a la grafia “moderna”.
16Pel que fa al poema Un gran remembre (publicat al 1925), cal tenir en compte que Ponrouch-Petit el dedicà a Prosper Estieu, i que, d’altra banda, no es publicà a La Cigalo Narbouneso sinó a Lo Gai Saber, revista de l’Escòla Occitana. Tot i que Prosper Estieu, Joseph Salvat i Joseph Anglada eren col·laboradors de La Cigalo Narbouneso que Paul Albarel havia fundat el 1911, tots tres constituïren l’any 1919 el primer comitè de redacció de Lo Gai saber. Així com Albarel fou l’ànima de La Cigalo Narbouneso, Estieu ho esdevingué de Lo Gai Saber. Prosper Estieu (Feudeille, Aude 1860 – Pamiers, Ariège, 1939) ja havia fundat altres revistes. Com a mestre de professió, va conèixer diversos trasllats fins que es va instal·lar a Raissac- sur-Lampy : s’hi quedà fins a la jubilació i hi dugué a terme moltes activitats. Fundà diverses escoles felibres i l’any 1900 fou elegit majoral del Felibritge (també va ser el cas d’Albarel al 1918). D’entre les revistes que va fundar, la més destacada és Lo Gai Saber i prou sabut és que aquesta nova revista14, alhora literària i d’informació sobre l’acció occitana, es convertiria en l’eina pedagògica per difondre i promoure la nova grafia occitana, ideada per Prosper Estieu i Antonin Perbosc. El primer número, que aparegué al setembre de 1919, començava dient : “Règles générales de graphie et de phonétique occitanes”, i anuncia que “elle sera rédigée en langue d’Oc épurée”. Efectivament, era la manera de referir-se a la grafia que es consideraria com a “clàssica”. Tenint en compte aquests elements, resulta lògic que la jove Anna-María Petit utilitzés la grafia propugnada per Estieu al poema Un gran remembre. Les festes felibrenques que se celebraren l’any 1925 a Castelnaudary suposaren doncs la publicació d’un primer poema amb la nova grafia.
17Aquesta festivitat aportaria una altra novetat a la jove poetessa. Va ser a Castelnaudary on va poder conèixer personalment la cèlebre poetessa Filadèlfa de Yèrda (Banios 1871 – Gerde 1952). Més enllà de l’amistat que es forjà entre les dues dones, cal dir que Filadèlfa de Yèrda obrí les portes a la jove Anna-María Petit als cercles felibrencs i a una colla de figures implicades al Felibritge. Amb la mort de Paul Albarel l’any 1929, l’admiració que Ponrouch-Petit tenia envers Filadèlfa de Yèrda anà augmentant i esdevingué el seu model i la seva consellera (Fourié, 1978 : 193). La mort d’Albarel, com ja hem comentat, va suposar que la Cigalo Narbouneso passés a ser intermitent a partir dels anys trenta. Gràcies però a les noves relacions que anà establint Ponrouch-Petit amb els ambients felibres, començà a publicar de manera força regular a Lo Gai Saber. Així mateix, l’any 1937 s’implicà activament a l’Escòla Trencavèl i per tant també publicà alguns dels seus poemes a la revista Trencavèl. Sigui com sigui, el mestratge de Filadèlfa de Yèrda s’anà consolidant. Si bé tenim constància de les estades que feia al molí de la família Ponrouch-Petit (Salvat 1963, p. 179), la correspondència que mantingueren ambdues evidencia el guiatge que Filadèlfa de Yèrda exercí sobre Ponrouch-Petit.
18Fixem-nos en els efectes que el mestratge de Filadèlfa de Yèrda podia tenir en la grafia emprada per Ponrouch-Petit. Considerada com la “fada de la Bigorra” (Salvat, 1963 : 1), va ser autora de Posos perdudos (1892), Brumos d’Autouno (1893) i molt admirada per Mistral i la resta de felibres. Aquestes obres, com és lògic i evident, se cenyien a la grafia mistralenca. Sabem però que al 1909 el Felibritge conegué tensions internes i això provocà que Filadèlfa de Yèrda s’enfrontés a Mistral i que fins i tot abandonés el Felibritge al 1911. Malgrat això, no parà de treballar i continuà dedicant-se incansablement a la preservació de la cultura occitana i a l’activitat literària. Durant els anys vint va ser guardonada diverses vegades pel Consistori de Tolosa i es va anar apropant de nou vers el Felibritge, l’Escòla Occitana i Prosper Estieu. L’any 1925 va conèixer un gran èxit gràcies a la recitació en llengua occitana de l’Elogi de Clamença Isaura al Capitoli de Tolosa, esdeveniment que l’apropà encara més vers el Felibritge, i que la dugué també cap a una evolució a nivell de la grafia : “Ce rapprochement avec les mainteneurs et maîtres qui avaient posé les principes du renouvellement de la graphie occitane orienta la poétesse vers une amélioration progressive de sa langue” (Salvat, 1963 : 121). Decidida a adoptar la nova grafia, Estieu esdevingué el seu mestre. El 13 de juliol de 1924 Filadèlfa li deia : “Comme vous voyez, je commence à suivre le sillon, le bon sillon montré par vous en vue de l’unification de la langue par la graphie. Seulement, pour maintenant, je m’en tiens à l’a féminin, par manque de science” (Salvat, 1963 : 164). Durant la preparació de l’obra Eds Crids que seria publicada l’any 1930, va intercanviar una sèrie de missives15 amb Estieu per demanar-li consells i correccions. Queda clar que li suposava un esforç considerable, cosa que només es justificava pel convenciment de la necessitat d’una unificació de la llengua. Tenint en compte que Anna- María Ponrouch-Petit es considerava com una fervent deixeble de Filadèlfa de Yèrda, resulta totalment comprensible que l’adopció de la grafia clàssica per part de Filadèlfa comportés la mateixa opció per part d’Anna-María Ponrouch-Petit.
4. Conclusions
19Si analitzem el conjunt dels poemes de la nostra poetessa, tant els que van ser publicats com els que no ho van ser, comprovem que pràcticament només els publicats a La Cigalo Narbouneso respecten la grafia mistralenca. Els poemes Nèu i Bressairolo apareguts a Trencavèl l’any 1938 també són exemples de la grafia mistralenca, però a tota la resta hi apareix la grafia clàssica. Recollint el que hem dit més amunt, podem afirmar que els diferents mestres marcaren l’opció gràfica de Ponrouch-Petit. Per bé que va considerar Albarel com un mestre en el decurs de la seva vida, seguint els esdeveniments i els nous mestres com Estieu i Filadèlfa de Yèrda, Ponrouch-Petit no es va quedar enrera, ans al contrari. També sabé evolucionar amb el seu temps bo i adoptant la nova grafia, cosa que en alguns casos provocà l’alternança entre ambdues grafies.
20Per tal d’il·lustrar l’ús cada cop més sovintejat de la grafia clàssica de la nostra poetessa, i alhora per donar a conèixer la seva obra, transcrivim tot seguit el sirventès16 que presentà al certamen dels Jocs Florals de la llengua catalana de 1952 a Tolosa17. El presentem en doble versió : a l’esquerra és la que ens ha arribat escrita a mà i signada per l’autora, a la dreta, la que ens ha arribat mecanografiada per ella mateixa i que, a més, ve acompanyada d’una traducció en francès i d’un comentari especificant que va rebre el “Premi dé Consistori dé 1.000 francs. Jocs Florals de la lengua Catalana Tolosa del lengadoc 1952”. Hem assenyalat amb negreta les variants gràfiques entre ambdues versions :
Sirventés | Sirventès de Muret |
Lo bel reï de l’ama arderoza, | Lo bel reï de l’ama arderoza, |
Lo qu’a “Las Navas de Toloza” | Lo qu’à “Las Navas de Toloza” |
L’an passat sioguet vinçédor | L’an passat sioguet vincédor |
Prinçe valent e trobador, | Prince valent é trobador, |
De Muret en terra Occitana, | Dé Muret en terra Occitana, |
Dolent sannos e desnudat !... | Dolent sannos e despulhat !... |
Montfort, el mêmes n’a plorat… | Montfort, el mêmes n’a plorat… |
De l’occiré avión fait jurada. | Dé l’occiré avion faït jurada. |
Era davant, en cap d’armada, | Era davant, en cap d’armada, |
Grand e dret subré son chabal !... | Grand e drét subré son chabal !... |
Sias maldits dé vostre trabal | Sias maldits dé vostré trabal |
O ! félons cavalhers de França | O ! félons cavalhers dé França |
Soldats de Dius plens d’aïrança ; | Soldats de Dius plens d’aïrança ; |
« Ville, Roussi, pichót baron, | « Ville, Roussi, pichot baron, |
Assassins del reï d’Aragon. | Assassins del Reï d’Aragon. |
Maï n’an mentit, bel reï en Peiré ! | Maï n’an mentit, bel Reï en Peiré ! |
An dit qué te calguet asseire | An dit qué té calguet asseiré |
À la messa avant lo combat, | A la messa avant lo combat |
Tant que d’amor eras lassat. | Tant qué d’amor éras lassat. |
Cap dé Dómna d’Occitania, | Cap dé Dama d’Occitania, |
N’auria faït tala felonia ! | N’auria faït tala felonia ! |
Sé per dónma as trapat la mort | Sé per donma as trapat la mórt |
Es per ta sór Eleanor | Es per ta sor Eléanor. |
En terra santa es ta relica. | En terra santa es ta relica. |
T’appelavon “El Catolica” | T’appelavon “El Catolica” |
Graçios, generos e franc | Gracios, generos è franc |
Per n’austris as offert ta sang. | Per n’aùtris as offert ta sang. |
Erès à la flor de ton áge | Erès à la flor de ton agé |
Reï de cortesia e parage | Reï de cortezia e paragé |
Seclé après séclé en aquel loc | Séclé après séclé en aquel loc |
Te ploraran las Musas d’Oc. | Té ploraran las Muzas d’Oc. |
21Direm que, tot i la utilització de la grafia clàssica en aquest sirventès que correspon a l’etapa ja madura dins la trajectòria personal i poètica d’Anna- María Ponrouch-Petit, hi trobem una sèrie d’oscil·lacions gràfiques. Hem indicat que per a Filadèlfa de Yèrda la incorporació de la nova grafia va ser una tasca no gens fàcil. En el cas de Ponrouch-Petit, les variants que acabem de posar en evidència reflecteixen també el fet que l’adquisició de la nova grafia no es fa de manera automàtica sinó que requereix un aprenentatge. Sigui com sigui, i a tall de conclusió, Anna-María Ponrouch-Petit sabia adaptar-se a les circumstàncies i segons quines fossin, les quals ja hem explicat, escollia entre la grafia “moderna” o la “clàssica”.
Bibliographie
Alibèrt, Loïs (1976). Gramatica occitana segons los parlars lengadocians, Montpelhièr, Centre d’Estudis Occitans.
Anna-María Ponrouch-Petit : Hommage en l’honneur du centenaire de sa naissance, Ouveillan, 7 novembre 1905 – Montpellier, 21 juillet 1977 (2005). Narbonne, Lettres et arts septimaniens.
Colon, Germà (2015). “Unitat lingüística catalanaoccitana ?”, in Vicenç Beltran / Tomàs Martínez / Irene Capdevila, eds., 800 anys després de Muret. Els trobadors i les relacions catalano-occitanes, Barcelona, Universitat de Barcelona, Publicacions i Edicions. p. 123-130.
Faulí, Josep (2002). Els Jocs Florals de la Llengua catalana a l’exili (1941-1977),
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Biblioteca Serra d’Or.
Fons dels Jocs Florals de la llengua catalana celebrats a Tolosa de Llenguadoc l’any 1952, Biblioteca Nacional de Catalunya, Manuscrit 9098.
Fourié, Jean (1978). “Anne-Marie Ponrouch-Petit”, Lo Gai Saber, tome XXVII, p. 191-193.
Fourié, Jean (1979a). “Paul Albarel et le théâtre languedocien de son temps”, Lo Gai Saber, tome XXVII, p. 399-408.
Fourié, Jean (1979b). “Paul Albarel et le théâtre languedocien de son temps”, Lo Gai Saber, tome XXVII, p. 464-472.
Lafont, Andrée-Paule (1962). Anthologie de la poésie occitane (1900-1960), Paris, Les Éditeurs Français Réunis.
Lafont, Robert (1971). L’ortografia occitana, sos principis, Monpelhièr, Centre d’Estudis Occitans.
Kremnitz, Georg (1989). “Catalanisme i anticatalanisme de les concepcions normatives a l’occità”, in Antoni Ma. Badia i Margarit / Michel Camprubí, eds., Actes del Vuitè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, Tolosa de Llenguadoc, 1988, vol. 1, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 159-175.
Palau Casellas, Fermí (1952). Recull de poemes presentats als Jocs Florals de la llengua catalana celebrats a Tolosa, Biblioteca Nacional de Catalunya, Manuscrit 9111.
Rafanell, August (2006). La il·lusió occitana. La llengua dels catalans, entre Espanya i França, Barcelona, Quaderns Crema.
Rouquette, Jean (1980). Le Docteur Paul Albarel, Majoral du Félibrige (1873- 1929), Castelnaudary, Société d’Éditions Occitanes.
Salvat, Joseph (1951). Grammaire occitane des parlers languedociens, Toulouse, Éditions Privat.
Salvat, Joseph (1963). Philadelphe de Gerde, Toulouse, Éditions Privat.
Notes de bas de page
1 Contràriament al treball anterior esmentat, utilitzarem el nom en occità i no en francès de la poetessa que aquí ens ocupa, prenent en consideració que és així com signava els poemes publicats a la revista Lo Gai Saber.
2 També hem optat per utilitzar el nom en occità i en concret amb la grafia “clàssica” per donar unitat al nostre text.
3 Així com per als topònims que es refereixen a les grans ciutats hem utilitzat la llengua catalana (Montpeller, Narbona, Tolosa de Llenguadoc, etc.), per als de contrades menys importants, hem deixat el nom en francès.
4 Per fer el repertori de totes les obres ens hem basat en tres tipus de fonts. D’una banda, hem consultat el número 389 de la revista Lo Gai saber, d’una altra banda, l’opuscle que es publicà a Narbona amb motiu del primer centenari del naixement d’A-M Ponrouch-Petit, i per últim hem disposat dels arxius familiars que encara es troben al Molí de Saint-Nazaire (Aude).
5 Malauradament no hem localitzat la publicació d’aquest poema. Només disposem de la versió publicada a Lo Gai Saber i, per consegüent, no podem comparar les dues versions.
6 Només hem trobat l’any d’escriptura per als poemes Menerba i Lo molin.
7 O Jousé Roumanilho en grafia mistralenca, va néixer a St-Rémy de Provença el 1818 i morí a Avinyó el 1891. Se´l coneix sobretot com a un dels set fundadors del Felibritge, editor i creador de la prosa moderna provençal. Ja de molt jove es va començar a relacionar amb altres poetes que reivindicaven la llengua occitana. Al 1854 s’instal·là a Avinyó per treballar al pensionat Dupuy on va tenir d’alumne el jove Frederic Mistral que ja escrivia poemes en provençal. Arran de l’afició de Mistral, i en despit de la diferència d’edat, es feren molt amics i l’any 1854 fundaren plegats, juntament amb cinc altres poetes, el Felibritge. A l’any següent creà la seva pròpia llibreria que es convertí en un referent de la reivindicació occitana i hi publicaria, entre altres, Armana provençau (a partir de 1855) i Mirèio (1859).
8 Encara que hagués tingut menys renom que Estieu i Perbosc, cal afegir la figura de Joseph Roux (Tulle, Corrèze 1834 – 1905). Com a capellà ensenyà al seminari menor de Brive i després fou vicari i rector de diferents parròquies en un entorn rural, com St-Hilari de Peyroux. A més d’home d’església, es dedicà a conrear la literatura : fou autor d’Hymnes et poèmes en l’honneur de la Vierge (1865), el poema Bernat de Ventadorn (1881), La chansou lemosina (1889). També s’interessà per la llengua occitana. Per això confeccionà un diccionari de l’occità que restà inèdit, recopilà proverbis i redactà una Grammaire limousine, on defensava el que més tard s’anomenaria grafia “clàssica” en contra de la de Mistral.
9 L’any 1925 també és el del seu casament amb Marcel Ponrouch.
10 Els diferents capítols van ser publicats entre el mes de juliol de l’any 1926 fins al juny de 1929.
11 La primera obra teatral d’Albarel, Margarideta, és de l’any 1905.
12 Émile Barthe (Nissan-les-Ensérune, Hérault, 1874 - 1939), a més d’haver escrit al final de la seva vida la novel·la La Nissanenco (1938), va ser autor d’almenys quaranta obres de teatre que, com les d’Albarel, van tenir molt d’èxit.
13 François Dezeuze (Montpeller 1871-1949) també formà part d’aquests autors de teatre que escrivien obres en occità destinades a distreure el públic. Sota el pseudònim de L’Escoutaïre, es va fer famós gràcies a les representacions que feien els diumenges les companyies d’aficionats per nombrosos pobles i ciutats. També fou editor i això permeté que durant quaranta anys es publiqués la revista La campana de Magalouna.
14 La revista Lo Gai saber no ha deixat de publicar-se des de 1919, malgrat la segona guerra mundial. Encara es publica avui en dia. Per a més informacions : <http://lo.gai.saber.free.fr/ >, consultat el 18 de febrer de 2019.
15 La correspondència entre Filadèlfa de Yèrda i Prosper Estieu queda recollida al III capítol del llibre de Joseph Salvat (1963, p. 161-191).
16 Val a dir que no hem trobat rastre d’aquest sirventès als diversos fons de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Buscant les obres que es presentaren als Jocs Florals de 1952, hem trobat uns quaranta manuscrits, alguns d’ells guardonats, de Xavier Casp, Vicent Casp, Lluís Esteve, Ramon Muntanyola, etc., però no el d’Anna-María Ponrouch-Petit. En canvi sí que hem trobat el poema “Muret : tomba d’Occitània” de J. Villalon que optà el Premi Pere d’Aragó, i que, segons està indicat al manuscrit, en fou guanyador ex-aequo. Podríem suposar que l’altre guanyador ex-aequo fou el sirventès de Ponrouch-Petit que transcrivim aquí gràcies al fons familiar que s’ha conservat al molí de Saint-Nazaire.
17 Segons Josep Faulí (2002, p. 70), aquests Jocs estaven dedicats a “commemorar i estrènyer els lligams culturals catalano-occitans”, raó per la qual es convocà el Premi Pere d’Aragó i els actes acabaren amb una visita al monument commemoratiu de la batalla de Muret on es féu una ofrena floral al monument del rei Pere.
Auteur
Llicenciada en Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, i després d’haver prosseguit estudis de filologia romànica a la Universitat de Neuchâtel (Suïssa), l’any 1991 va incorporar-se a l’ensenyament superior francès com a lectora de català a la Universitat de Rennes 2. Al 1998 hi va defensar una tesi doctoral amb el “label europeu” sobre morfologia verbal catalana. Entre 1999 i 2015 va ocupar una plaça de Maître de Conférences a la Universitat de Bretagne Sud, i des de 2015 és Professeur des Universités a la mateixa universitat després d’haver presentat una HDR a la Universitat de Perpinyà amb un treball inèdit sobre neologia lèxica en castellà i català i sota el guiatge del Professor Christian Lagarde. A més de la morfologia verbal i la neologia lèxica, ha dedicat treballs a temes relacionats amb la sociolingüística, didàctica de la llengua, paremiologia medieval, lexicografia i altres.
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009