1L’objectiu d’aquest paper és l’anàlisi dels esments del delme eclesiàstic a la documentació alt-medieval relativa al Pallars i la Ribagorça, per intentar determinar les circumstàncies del seu establiment i evolució durant el període estudiat. Cal dir que s’inscriu dins d’una altra recerca en curs dirigida a establir les pautes de l’organització de l’espai rural feudal pirinenc amb l’estudi de la comarca del Pallars Sobirà1.

2Taxa fonamentada en preceptes bíblics (Constable 1964, pp. 9-19) que gravava el conjunt de la producció, el delme era originalment destinat al sufragi i manteniment de l’Església cristiana per part de la comunitat de fidels. Però, establert pels concilis de la Gàl.lia merovíngia (pp. 19-31) i definitivament imposat per la legislació carolíngia (pp. 31-56), l’extensió i durada de la seva percepcio van convertir al final el delme en una de les taxes més importants que intervengueren en la captura i dominacio del treball pagès, després de la liquidació de l’ordre imperial romà. Qui pagava i qui rebia els delmes, doncs, són ternes importants per als historiadors, més enllà de l’eventual resistència a la seva percepcio i les friccions que generava entre laics i eclesiàstics que, malgrat ser questions atractives, no eren tan comunes com agrada pensar habitualment.

3Malgrat la seva trascendència, el delme no ha estat encara objecte d’un estudi específic complet per part del medievalisme català. La referència obligada d’aquest treball, doncs, és la de sempre: la tesi de P. Bonnassie (1975-76) on, encara que l’autor no l’estudia en detall, es poden trobar esporàdiques referències al delme que permeten fer un esquema de la seva evolució fins el segle XII.

4Així, segons Bonnassie, l’evolució del delme reprodueix al detall el plantejament general de la seva tesi basada en l’oposició féodalisme/féodalité: era una càrrega originalment de caràcter públic-sovint l’única que es recaptava a les zones de franquesa a través de la xarxa parroquial (1975, p. 314)-que fou objecte de la rampinya, com la resta d’ingressos parroquials (1976, pp. 552, 602, 604), durant la revolta senyorial de mitjans del segle XI que acabà sobtadament amb les restes de la tradició antiga i establí les relacions feudals (feudo-vassallàtiques) en els comtats catalans; el pacte entre els senyors revoltats i els representants de l’antic poder public, mitjançant el qual aquests conservaven el seu lloc preeminent a canvi d’assegurar a aquells l’accés als beneficis de la submissió pagesa, va afavorir que el delme es convertis al final en una altra renda de la terra que s’adaptava perfectament a la remuneració de les prestacions vassallàtiques. L’església no es va mantenir al marge d’aquests canvis i es dóna així la paradoxa que a finals del segle XI es comença a observar un corrent de restitució dels delmes usurpats pels laics a l’església i, al mateix temps, un moviment invers que porta els clergues a infeudar aquests mateixos delmes a llurs fidels eclesiàstics i laics com la resta de drets banals o parroquials (1976, pp. 703-704, 757).

5Les observacions de Bonnassie sobre el delme, malgrat que no volien ser exhaustives, han estat acceptades per la historiografia catalana com definitives i durant molt temps ha semblat que ben poca cosa quedava per dir.

6Recentment, però, el delme s’estudia en treballs que tracten revisar amb mes cura questions tractades marginalment fins ara. Així, l’article de X. Puigvert (1992) demostra que la introducció del delme a la marca d’Hispània és un fet no anterior al darrer quart del segle IX, relacionat amb l’aparició a la província eclesiàstica narbonesa i, més concretament, a les diocesis de la Marca, dels capítols canonicals diocesans sota el nou estatut de la regla aquisgranesa. Segons Puigvert, és probable que la percepció del delme parroquial al sud dels Pirineus fos establerta pel concili de Troyes de l’any 878.

7També C. Batet (1993) ha estudiat el delme percebut, en el seu cas, a la marca del comtat de Barcelona on apareix des del principi “sistemàticament assignat als drets castrais i sense que en la seva adscripció participi el bisbe” (p. 247). Batet explica la minsa potestat episcopal atenent al fet que l’expansió territorial del comtat va ser “directament conduïda pel comte de Barcelona i va beneficiar principalment l’aristocràcia mili tar que havia col.laborat en la seva política expansiva” (p. 249).

8El Pallars i la Ribagorça són espais que compten amb documentació abundant i bibliografia específica de prou qualitat. Són adients, doncs, per un treball sobre el delme que, tanmateix, no podrà ser definitiu. Sí, però, que hi provo d’establir un marc general on la introducció i la percepció del delme en aquests territoris pirinencs sigui més comprensible. Per fer-ho he organitzat el treball de la forma que he cregut més util per un estudi exhaustiu de les mencions: l’anàlisi dels documents seguida d’una recapitulació amb les principals conclusions extretes de les anàlisis prèvies.

EL DELME ALS DOCUMENTS PRIMERENCS DEL PALLARS I LA RIBAGORÇA (SEGLE X)

9La documentació dels monestirs pirinencs publicada per R. d’Abadal (CCIII) permet fer algunes consideracions sobre el delme abans de l’any mil. El primer esment és a l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Sestui de l’any 949 (doc. 160). A partir de llavors, el delme s’esmenta a 10 documents més, dels quais 2 són actes de consagració i dotació de temples (docs. 162, 199, 200, 238, 261, 287, 296, 310; docs. 275, 316; a. 950-996).

10Els comtes locals apareixen posseïnt el delme i disposant-ne lliurement des dels primers documents. Així, l’abadessa Ermengarda, filla del primer comte hereditari del Pallars Isarn i germana del seu successor Guillem, dóna l’any 950 a l’abadia de la Grassa els seus alous a la vall d’Àneu, amb el consentiment del seu propi oncle, el bisbe Ató; concretament, Ermengarda cedeix al cenobi ultrapirinenc el monestir de Sant Pere de Burgal amb les esglésies subjectes i els delmes, primfcies i oblacions dels fïdels (doc. 162).

11La dinastia de comtes de Pallars no continuarà per la branca d’Isarn sinó per la del seu germà Lop. Els seus successors, però, també ostentaran la possessió del delme i, el 966, el comte Ramon II dóna al monestir de Gerri la villa d’Ancs amb el seu cens i l’església de Santa Cecília cum parrochia et decimis et primiciis atque oblacionibus et defunctionibus. El comte dóna la villa i la parrochia, amb llurs rendes clarament adiferenciades, cum consensu fratrum meorum et episcopi nostri Wisadi atque nobilium fidelium nostrorum (doc. 199). El 973, Ramon restitueix al monestir de Sant Pere de les Maleses el poble de Sossís amb els delmes i primfcies (doc. 222) i, tres anys més tard, el mateix comte actua amb el consens dels seus germans quan subjecta el monestir de Sant Pere de Vilanega al de Sant Serní de Tabèrnoles amb els seus delmes, primfcies i oblacions, segons la notícia arribada (doc. 238, a. 976). L’associació al càrrec comtal dels germans de Ramon II, tots disposant del delme amb el seu permis, la demostra la cessió al monestir de Lavaix feta per Borrell, Loponi condam prolis...sub potestate fratrum meorum Raimundo chomite et presenciam nostrarum Sungerio chomite, d’una terra al Jonquer amb els seus delmes, oblacions i primícies (doc. 296, a. 963/994).

12Els comtes de la Ribagorça no apareixen disposant del delme abans del 975, quan Guillem dóna al monestir d’Ovarra de aliquis de parrochiis meis...de castello Sangici et de Os superiore ipsam decimam” que té per herència paterna (doc. 236). Un altre esment és de finals dels anys 80, quan el comte Arnau cedeix al monestir de Lavaix l’alou de Soxi amb els delmes adscrits (doc.287).

13No totes les esglésies ribagorçanes documentades apareixen dotades amb el delme (docs. 179, 217, 218, 239, 249, a. 960-979). SI que el posseïa, però, l’església de Santa Maria de Güell, consagrada l’any 996 pel bisbe navarrès Jacob, qui la dotà amb les primlcies, delmes i oblacions dels fidels sicut olim fuit constitutum secundum canonica auctoritate (doc. 316). L’església de Giiell havia estat edificada pels esposos Oriol i Cheno, els més importants persónatges de la comunitat local atenent a la quantitat de béns amb què dotà cadascú el temple.

14Els monestirs titulars de la documentació també disposen del delme percebut als seus dominis, com ja s’ha vist quan Ermengarda alienava el delme dels alous que tenia a través de la possessió de les esglésies del cenobi de Burgal (doc. 162, a. 950). També el monestir de Santa Maria de Gerri demostra tenir-hi accés a la butlla de l’any 966, quan el papa li confirma les esglésies subjectes; d’aquestes, específicament, apareixen amb el delme Sant Feliu de Vilella i Santa Cecília d’Ancs cedida abans pel comte Ramon II. Ignoro si les altres esglésies del domini territorial de Gerri disposen de terme i ingressos parroquials en aquest moment (doc. 200). Els monestirs ribagorçans tampoc es diferencien dels del Pallars i disposen lliurement del delme: entre els anys 988/96, Santa Maria d’Alaó ven a un matrimoni un alou tingut per donació d’un prevere, tot reservant-se’n la percepció (ut decimas ad nos venditores vel qui adveniendi sunt perveniant usque in finem seculi). No es pot assegurar que dins els termes de l’alou no visquin altres individus no documentais que amb el seu treball generin les rendes que percebrà el monestir, per bé que el responsable del lliurament sigui el matrimoni comprador; sabem, en tot cas, que almenys una part del delme es recapta en vi (sive vineis...sive cupa cum sua sede, doc. 310).

15Finalment, un particular, Ecu, dóna l’any 980 al monestir d’Ovarra una vinya i un camp i confirma ad ipsos sanctos decimam de Coma Demna et alios donativos quos parentes mei dederunt ad Sancta Maria de Uvarra et de Nocellas; cal dir que la vinya donada també es trobava in loco qui dicitur ad Nocellas, on devia trobar-se, doncs, el nucli patrimonial familiar (doc. 261).

EL DELME AL CARTULARI DEL MONESTIR D’ALAO (SEGLE XI)

16El delme s’esmenta a 17 documents del cartulari del monestir de Santa Maria d’Alaó publicat per J.L. Corral (CA). Són de la primera meitat de segle 3 documents (docs. 233, 235, 236, a. 1021-1024) i 14 de la segona (docs. 255, 256, 261, 262, 264, 265, 266, 271, 278, 281, 295, 296, 297, 302, a. 1054-c.1100).

17Els comtes no apareixen sovint disposant lliurement del delme. De fet, només en un pareil de documents de l’any 1024, referits ambdòs a la mateixa església de Sant Marti de Castanesa, documento el comte Ramon IV (PJ)2 adquirint la meitat dels drets que té el prevere Galindó sobre aquest temple, permutant-los per la meitat dels que té ell mateix {de mea iusticia) sobre Santa Maria in Annuales. Sant Marti té els delmes dels alous adscrits a l’església, a més dels delmes, les primícies i altres rendes dels habitants de Castanesa que ja tingué també el pare de Galindó (doc. 236). Probablement el mateix dia, el comte Ramon dóna a Alaó el que acaba d’adquirir (doc. 235). Cal dir que l’any 1016 el propi comte Ramon IV ja cedí al monestir una meitat de l’església de Sant Martí (doc. 232). La permuta és amb tota probabilitat una operació pactada prèviament entre el comte, el prevere pertanyent a una família fidel i el cenobi per transferir al monestir la titularitat del temple i les rendes adscrites. En tot cas, el comte apareix com l’element central en la redistribució del delme d’una de les esglésies del seu comtat.

18Justament, la majoria de documents registren la donació del delme al monestir, sobretot durant el darrer quart de segle. Atenent a la concentració de donacions en aquests anys, reflexada en la regularitat amb què foren copiades en el cartulari, hom diria que els donadors es van posar d’acord per fer-les. En tot cas són particulars laics els qui cedeixen el delmes que, majoritàriament, perceben de les seves franqueses (docs. 255, 256, 261, 262, 264, 265, 266, 271, a. 1054/1079); en dos casos s’indica que el delme és percebut d’alous, un d’ells també dotat de franquesa i obtingut per compra (docs. 278, a. 1088; 281, a. 1088/92). En general, alous i delme apareixen sovint plegats a la documentació (docs. 235, 236, 278, 281, 302, a. 1024-c.1100).

19No totes les cessions, però, són voluntàries. Així, pels voltants de l’any 1100 el monestir va acudir als plets perquè el miles Galceran s’exvacués de omnes directos quam habet Sancta Maria in valle Singictana vel habere debet in decimas et primicias et defunctiones et oblaciones sive alios directos quos pater meus vel ego tulimus Beate Marie. Malgrat l’habituai resultat del plet-a favor de la corporació eclesiàstica interessada, Galceran i els seus hereus restaren en una situació de privilegi a la vall de Senyiu com a milites Beate Marie amb el dret a una novena part del delme, o a la meitat si l’altra part no podia evitar trencar les condicions del pacte (et ipsi clerici si fornicaverint ipsam calumniam quam pecaverint fornicator et fornicaria abeatis medietatem, doc. 296).

20Galceran apareix en aquests anys actuant com a testimoni de transaccions que afavoreixen el monestir i signant els pergamins com a seniore de Valle Singiz, al costat d’altres senyors locals titulars de castells (docs. 295, 297). Si aquest va ser el resultat d’enfrontar-se al monestir sobre la possessio del delme, cal que ens preguntem sobre què obtingueren a canvi els qui van fer dòcilment les donacions que la documentació presenta com pietoses.

21Tot just acabat el cicle de cessions de delmes al monestir, aquest pren la iniciativa en la regulació de com els percebrà. Així, pels volts del 1100 l’abat Bernat acorda amb els homes de Castanesa que donin la meitat dels fruits, el delme i la primícia de les vinyes de Sant Julià a la vall de Senyiu, i que els raïms siguin trepitjats in torculas Sancti Juliani (doc. 295), prescripció sens dubte destinada a evitar els fraus per part dels pagesos; també acorda amb uns particulars el lliurament del quart del fruit i el delme, probablement recaptats a la mateixa vinya per la mateixa raó que en el document anterior, si interpreto bé el document mutil.lat (doc. 297); i, finalment, dona a uns altres un alou del monestir al castell de Monesma in tali conveniencia ut nos mittamus unum bove et vos alii et donetis ad Sancta Maria et seniore qui ibidem sunt de ila laborancia medietate et decima...et de ipsas vineas similiter donetis medietate et decima (doc. 302).

22La potestat adquirida per Alaó sobre la percepció del delme durant el darrer quart de segle coïncideix amb la data de la probable interpolació a l’acta de la consagració pel bisbe Borrell, l’any 1021, de l’església Sant Martí del castell de Montanyana, construïda pel prevere Marques i dos laics (doc. 233). Al final de la dotació hom va incloure un fragment on els veïns, pretesament, lliuren decimas nostras al temple, al bisbe Salomó i a l’abat Everard, persónatges que no es documenten de veritat fins el darrer quart de segle, justament. Cessions “voluntàries”, plets i falsificació de textos, doncs, afavoreixen l’accés al delme per part d’Alaó, accés que segons els documents estudiats no es consolida fins el darrer quart del segle XI.

EL DELME AL CARTORAL DEL MONESTIR DE LAVAIX (SEGLE XI)

23Al cartoral del monestir de Santa Maria de Lavaix publicat per I. Puig (CSML) hi ha 13 documents del segle XI on s’esmenta el delme (docs. 3, 5, 6, 9, 12, 20, 24, 25, 26, 27, 28, 32, 39, a. 1007-1094/1103).

24Els principals protagonistes d’aquesta documentació són els comtes locals que cedeixen els delmes al monestir. Els comtes ribagorçans només apareixen en la figura del darrer d’aquests, Guillem Isarn, l’any 1016, quan dona al monestir la torre de Buira amb els seus delmes. La torre l’havia tingut pel comte el prevere Radibert. L’esment demostra que aquestes fortaleses secundàries tenen un terme adscrit on són percebudes les rendes (doc. 6).

25Els comtes més ben documentais, però, són els de Pallars des del mateix moment en què Sunyer es casa, vers el 1006, amb la seva neboda Tota de Ribagorça. El comte de seguida és afavorit per donacions dels seus fidels al monestir de Lavaix: l’any 1007 el propi abat Galí i alguns habitants dels llocs afectats cedeixen al cenobi illas decimas de Lacera et Palomera et de Terratus ipsa tercia parte...pro anima seniori nostro Sunnario comite (doc. 3). Els donadors no són simples pagesos sinó els senyors locals que es reparteixen amb Galí el delme que ara cedeixen al monestir del qual el propi Galí és abat. Es defineix així, doncs, una escala de fidelitats, des del comte als manaires locals i passant pel monestir, on la transferència dels drets sobre el delme té un notable protagonisme.

26Durant la resta del segle XI, el monestir de Lavaix és afavorit per les donacions dels successius titulars comtals del Pallars Jussà i del Pallars Sobirà competint pel control de la riba esquerra de la Noguera Ribagorçana. Entre els anys 1016-1024, Guillem II (PS) lliura a Lavaix alguns alous a la zona amb els delmes i serveis dels que hi viuen i treballen efectivament (docs. 9, 12, 20).

27Cal destacar la relacio que hi ha entre els predis que a la documentacio s’anomenen “alou” i el delme, tant si els titulars d’aquells són els comtes com altres senyors locals fidels (docs. 9, 12, 20, 28, 39, a. 1016/35-1094/1103). A un nivell més genèric, cal dir que aquest grup social es mostra a la documentacio catalana primerenca com l’únic que posseeix aquesta mena de propietat sinònima, per tant, de domini senyorial (Martí-Oliver, en premsa).

28Quant als comtes del Pallars Jussà, Ramon IV s’exvacua l’any 1043 de diversos béns que havien estat del monestir de Bellera, entre ells la villa Idirore amb el delme donat al cenobi pel seu pare Sunyer (doc. 24).

29A la segona meitat del segle XI segueixen competint els titulars dels dos comtats pallaresos. Així, Artau I (PS) i el seu germà Guillem Ramon donen a Lavaix el delme del portatge del coll de Viuet l’any 1060 (doc. 26); llavors, l’any 1081 Ramon V (PJ) dóna al monestir ipsas decimas de: in primis de quod nobis presentaverint homines nostri panen (sic) et vinun (sic) et carnen (sic) et cibaria ad iumentis nostris; postea de ipsas vachas que michi debent dare vel de ipsis placitis aut de quibuscumque mi dederunt; postea de hoc quod visi sumus habere per qualicumque voce in Valle Singici, de terris vel vineis, de obes, de vachas, de quod Dominus dederit ad integrum (doc. 32). El gran donatiu constituí un pas important vers la formació del patrimoni ramader del monestir a les altes valls del Pirineu.

30Els particulars laics i eclesiàstics també tenen accés al delme de llurs propis dominis: abans del 1016, el prevere Radibert tenia els del terme de la Torre de Buira, probablement per cessió comtal (doc. 6); Bertran donà a Lavaix el delme vinee mee qui est novalis en vida i post mortem...ad proprium alodem la meitat de la mateixa vinya, no necessàriament treballada per ell, entre 1044/47 (doc. 25); l’any 1065 Ramon cedeix al monestir el delme del seu alou propi que no és menys que tota la parròquia d’Asserant (doc. 28).

31La documentació monàstica presenta com il.lícita la possessió dels delmes que no són donats voluntàriament al cenobi. Aixf, l’any 1081 Bradilà s’exvacuà en plet de l’església de Santa Maria de Lacera, construïda i feta consagrar pels seus pares, per bé que l’abat Marquès misericordiam optatus dedit ei ipsa ecclesia per suam manum tenuisset eam, excepto illa tercia parte de ipsas decimas et illa tercia parte de ipsas oblaciones que pro fidelium mortuorum animas ibi tradite fuerunt (doc. 27). L’abat, evidentment, es refereix a la tercera part de les rendes eclesiàstiques donades pel seu antecessor Galí i altres homes de Lacera l’any 1007 (doc. 3). El refractari hereu del constructor va perdre la titularitat del temple davant les exigències del monestir que anava completant el domini eminent de les esglésies de la seva zona d’influència. Finalment, però, l’estatut privilégiat de Bradilà a la comunitat local no va ser greument disminuit.

32A finals de segle, el monestir de Lavaix deixa de ser només el beneficiari de cessions de delmes i comença a arbitrar la manera com el percebrà als seus propis dominis. Aixf, el prior Ramon convé amb els habitants de Sas, després d’assolir el control del conflictiu alou d’Erta, que donant ad Santa Maria unusquisque unum servicium de uno sester de ordii et duas fogazas et una perna et suam decimam directam, excepte dos que donant ipsam quartam partem et decimam, et de ipso alio que tenet ipsam decimam et uno admiramento quale isti alii donant. Document que dóna idea de la varietat de les rendes suportades pels integrants d’una mateixa comunitat rural (doc. 39, a. 1094/1103)

33En general, la lliure possessió del delme ostentada pels comtes, el monestir i llurs fidels contrasta amb la minsa potestat que sembla tenir el bisbe Eimeric de Roda l’any 1015: durant la consagracio dels altars de Lavaix (doc. 5), el bisbe els concedeix primitias et oblaciones sicut olim constitutum fuit secundum canonicam auctoritatem sicut canones canent: decimas et primicias Deo sunt donande et ad episcopum dividende de les terres de la dotació. Tot indica, però, que, malgrat el prescrit pels cànons, els que reben i distribueixen els delmes no són precisament ni Déu ni els bisbes.

EL DELME ALS DOCUMENTS DEL MONESTIR DE GERRI (SEGLE XI)

34A la col.lecció diplomàtica de Santa Maria de Gerri editada per I. Puig, recentment publicada (CDSMG), he localitzat 19 documents on s’esmenta el delme entre els anys 1018-1100 (docs. 4, 12, 13, 19, 21, 23, 24, 25, 28, 29, 34, 37, 46, 47, 50, 51, 59, 72, 78). El primer esment de l’any 1018 és una fita aïllada ja que les altres mencions no recomencen fins l’any 1070.

35A la majoria de documents són els comtes els qui apareixen disposant lliurement del delme, sobretot en donacions al monestir. Així, després d’una convinença entre el comte Artau I (PS) i l’abat Arnau sobre el castell de Peramea i les villae del seu terme amb les rendes que generen (doc. 12, a. 1070), els comtes donen a Gerri: un capmàs amb el seu delme l’any 1070 (doc. 13); un altre l’any 1077 (doc. 19); un tercer l’any 1081 (doc. 23); el delme dels plets i de les presentalles de la vall d’Àneu el 1082 (doc. 25); l’any 1082 el castell d’Escart i les esglésies del terme amb delmes, primlcies i oblacions (doc. 28); un altre capmàs amb el seu delme el 1085 (doc. 34); i, finalment, la villa d’Alós de Baix amb les esglésies, delmes i primlcies, i la confirmació dels delmes dels plets i les presentalles d’Àneu, on es troba la villa cedida (doc. 47, a. 1090). Només en un cas la cessió del delme es fa en forma de venda: Artau I (PS) ven el 1083 la villa de Canals amb l’església i les rendes parroquials pel preu pactat de 66 sous; la villa de Canals ja havia estat donada a Gerri anys enrera pel comte Ramon, d’on es conclou que la venda és una forma pactada de compensar el monestir d’una expoliació (doc. 29).

36En menys casos, els comtes disposen del delme afavorint llurs fidels. Així, el 1089 Artau II (PS) ven el castell de Rocafort i dues villae...ad milite nostro Wilelmo Guitardi amb els delmes i els serveis deguts al comte pels seus habitants, per 1500 mancusos i un cavall, (doc. 46); el 1092, Artau II (PS) ven un altre castell, el de Castellnou amb la villa d’Aransal i les rendes parroquials, a tres fidels per 1000 mancusos (doc. 51). La relació dels comtes amb llurs fidels no es limita a les alienacions de rendes en benefici d’aquests; en contrapartida, sembla que hom ha de reconèixer la potestat comtal sobre el repartiment dels beneficis generats pel domini de l’espai pagès i sobre els eventuals canvis en aquest repartiment. És el cas de Jofre Màier de Mur quan s’exvacua d’una coromina donada pel comte Ramon IV (PJ) al monestir, per bé que finalment li és cedida vitalíciament a canvi d’un cens anual; el monestir, però, es reserva la percepció del delme, fet que sembla ser el principal objectiu de tot el procés (doc. 4, a. 1018). També és el cas de Beatriu qui, l’any 1082, lliura una coromina de Bellveí al monestir in presentia domni Artalli comitis simul cum consensu et volumptate eius qui hoc donum fecit, per bé que en aquesta ocasió el delme resta en mans de l’església local (doc. 24); tanmateix, ben aviat aquesta església serà subjectada a Gerri per donació del mateix comte del Pallars Sobirà (doc. 26, a. 1082).

37Cal dir que el comte Artau II (PS) actua en algunes ocasions al costat del seu germà Ot, bisbe d’Urgell, en la cessió de delmes, tant al monestir com a llurs fidels (docs. 46, 47, a. 1089-90)

38Els particulars també cedeixen els delmes al monestir. El primer cas documentat l’any 1081 és quan Pere Uvalard dóna a Gerri un capmàs amb les dues terceres parts del delme (doc. 24); llavors, les cessions tenen lloc esporàdicament fins a finals de segle: Guillem Ramon, senyor del castell de Rocafort, dóna un altre capmàs amb el seu delme, i els altres delmes de tot el que posseeix, l’any 1086 (doc. 37); el 1092 Goçflèn i els seus fills cedeixen un tercer capmàs amb el delme i el servei (doc. 50); i el 1098 Pere Ramon, senyor de Sersui, dóna també les dues terceres parts del delme del sagrer de Santa Coloma (doc. 59).

39A vegades el comte apareix buscant el conseil dels senyors locals quan aliena part del seu patrimoni en benefici del monestir, especialment si es tracta dels seus propis parents (doc. 47, a. 1090). Tots plegats, i només ells, posseeixen els predis anomenats “alou” a la documentació, on perceben el delme que apareix sospitosament relacionat amb aquesta mena de predis (docs. 19, 24, 25, 37, 51, 72, a. 1077-1076/1100).

40Comtes, abats i llurs respectius fidels són un grup que disposa lliurement del delme sota la potestat darrera del primer. Aquest esquema resulta del conjunt de transaccions documentades que semblen tenir com a objectiu la concentració de la major part del delme en mans del monestir: primer-cronològicament, qualitativament i quantitativament-és el comte qui cedeix els seus delmes a Gerri, a vegades per refer-lo d’una expoliació prèvia, i després els seus fidels, guardians de castells i altres senyors locals. Concretament, els guardians de fortaleses semblen reservar-se una tercera part del delme quan el donen al monestir, porció que potser els correspon per la guarda de la fortalesa en nom del comte (doc. 37, a. 1086; 59, a. 1098). Només algun entrebanc aïllat, a la primera meitat del segle, solucionat per la intervenció directa del comte forçant l’exvacuació, dificulta la despossessió del delme dels senyors (doc. 4, a. 1018). Tots, però, lliuren dòcilment part o la totalitat de llurs delmes al monestir durant els darrers 30 anys del segle XI, fins i tot els aparentment modestos titulars de masos, beneficiaris de les rendes produïdes pels que viuen i treballen de veritat en aquestes unitats minimes d’explotació constituïdes per iniciativa senyorial, no sempre documentats (docs. 13, 19, 23, 34, 37; 50: et est ipsum caputmansum de Engilia Solma; 78, a. 1070-1100).

41Mentre segueix rebent delmes, cessions que continuaran durant els primers anys del segle següent, al darrer quart del segle XI el monestir de Gerri comença a prendre la iniciativa en l’ordenament de la seva percepció als seus dominis, comptant amb el que sembla imprescindible consens comtal. Així, en una data indeterminada entre 1076/1100 l’abat de Gerri i el comte Artau I (PS) estableixen una família a l’alou que té el monestir a Sant Pere de Pallars, Montardit i Coscolla, amb la condició que lliurin la meitat dels fruits i el delme; a canvi, els establerts adquireixen un estatut privilegiat, rebent un altre alou lliure de cens i convertits en batlles del monestir, responsables per tant de la percepció de les rendes als llocs en qüestió (doc. 72).

42Cal fer notar, finalment, com el delme es vincula a processos de treball extremadament diversos (docs. 12: de pane sive de vino sive de omnia que hominibus possident; 13: ubicumque laboraverit; 21: tam de monte quam de cultivis; 23: ubicumque laboraverif, 25: de placitis... sive et de presentalias de qualicumque re; 34: ubicumque laboraverif, 37: sive de terris sive de vineis sive de peccoribus domus mee; 47: decimis de presentaliis...de omnibus placitis; 72: ubicumque laboraveris, a. 1070-1100). Pels volts de l’any 1100, el monestir rebia anualment al Pla de Corts 48 moltons en concepte de delme, 1 per cada mas (doc. 78).

EL DELME A LES ACTES DE CONSAGRACIO D’ESGLÉSIES (SEGLES X-XI)

43Les actes de consagració i dotació d’esglésies són l’instrument legal mitjançant el qual s’institucionalitza la percepció del delme a les terres del Pallars i la Ribagorça. N’he localitzat 6 relatives a aquests territoris a la col.lecció d’actes del bisbat d’Urgell publicada per C. Baraut (ACEBU, docs. 2, 32, 42, 51, 68, 73, à. 839-1085).

44El primer document és l’acta de la catedral d’Urgell, la correcta datació de la qual ha fet córrer gran quantitat de tinta i ha permès que tothom digui la seva, sense que s’hagi arribat encara a una solució definitiva; només el recent article de J. Garsaball (1993), on l’autor rebutja la data acceptada tradicionalment de l’any 839 i en proposa una altra entre els anys 940-975, inicia el camí cap a una conclusió del debat. Probablement, dins de la segona meitat del segle X, la data encara es podria precisar més.

45La pretesa acta de la seu esmenta els delmes i prirmcies percebuts a les parrochiae dels pagi de Pallars, Ribagorça i Gistau; també es fa menció del rèdit sinodial percebut anualment per la catedral (doc. 2). Es evident la importància que té precisar si l’acta descriu l’estat de l’organització parroquial de la primera meitat del segle IX o de la segona meitat del segle X pel que fa a la percepció del delme, l’únic esment segur del qual a la diòcesi d’Urgell és, durant el segle IX, l’attribuit a la catedral pel rei Caries l’any 860 sobre la producció específica de ferro i pega a la vall d’Andorra (DACSU, doc. 20). Cal dir que a la documentació del segle IX parrochia no fa referència al territori adscrit a cada temple concret sinó que és sinònim de diòcesi o districte episcopal (DACSU, doc. 5, a.835: parrochias...OrgeUitanam, Bergitanam, Cerdaniensem, Paleariensem, Anabiensem, Cardosetanam, Terbiensem, Gestabiensem et Ripacorcensem), és a dir, no res permet pensar que la percepció del delme sigui generalitzada quan encara no hi traces de la petita demarcacio parroquial establerta, precisament, per a percebre’l. Generalització del delme i creació d’una densa xarxa parroquial, centrada en les esglésies rurals cada vegada més nombroses, són dos processos que no coïncideixen i no prenen una embranzida fins a les darreries del segle IX a la diòcesi d’Urgell i fins a mitjans del segle X a les terres occidentals d’aquest bisbat. Els indicis mostren, doncs, que efectivament cal retardar la data de l’acta de la seu fins a la segona meitat del segle X quan, ara sí, el delme interferirà l’organitzacio dels més diversos processos de treball pagès (sive in montibus sive in vallibus, tam de cultibus quam de aprisionibus, doc. 2).

46Les transformacions produïdes a la diòcesi d’Urgell des de finals del segle IX, però, no beneficien necessàriament als propis bisbes. Així, segons la segona acta de consagracio de la catedral de l’any 1040, al comtat de Pallars el bisbat nomès posseïa la parròquia de la vall de Siarb amb els delmes, prirmcies i defuncions (doc. 51); situació que contrasta amb les nombroses parròquies posseïdes a l’Ait Pallars segons la primera acta de consagracio (doc. 2). Ha perdut parròquies entre la redacciò de l’acta i el judici? o la llista inicial era també una falsificaciò, destinada justament a posar les esglésies sota la potestat de la seu?

47Els bisbes consagren els temples de Pallars i Ribagorça, confirmantlos els termes parroquials on percebran les rendes adscrites. Però, a petició de qui són consagrades les esglésies? Qui dóna el seu consentiment perquè el bisbe ho faci? Algú concedeix prèviament els territoris que composaran el terme parroquial? Té el bisbe potestat sobre totes les rendes incloses en la dotació? i, si no és aixf, qui les posseeix?

48Els comtes i els abats dels principals monestirs, en estreta col.laboració, semblen els més interessats en la proliferació d’esglésies parroquials. Les actes també recullen l’interès dels senyors locals, fidels dels comtes i sovint encarregats de la guarda de castells, o, esporàdicament, de les comunitats pageses. Aixf, l’any 949 el bisbe Guisad consagra Sant Pere de Sestui rogatus per l’abat Ató Bonfill de Gerri que l’havia fet edificar i que dóna a l’església ornaments litúrgics, llibres i uns alous propers al temple (doc. 32); el 998, el bisbe ribagorçà Eimeric consagra l’església de Sant Pere d’Eroles, al Pallars, a precs dels seus constructors: els comtes locals Ramon i Sunyer associats en el càrrec, l’abat Isarn de Sant Pere de les Maleses-cenobi a qui s’adscriu el temple-, el sennior Ecimany i els veïns d’Eroles (doc. 42); ja entrat el segle XI, l’any 1068 el comte Ramon V (PJ) havia fet edificar, cum alumnis meis, l’església de Santa Maria del castell de Mur que consagra el bisbe Guillem Guifré d’Urgell (doc. 68); finalment, el 1085 el bisbe Bernat Guillem consagra Sant Sadurní del castell de Llordà, dins el comtat d’Urgell, cum consilio seniorum eandem castro, Ermengaudus cornes et marchio et Arnallu Dachoni et Raimundo Berilli, scilicet, et capellano Ermengaudus Bernardi et clericos cunctos et multos alios homines et feminas habitantibus ipsius castri qui ibi fuerunt (doc. 73).

49Els comtes de Pallars, per altra banda, apareixen en algun cas concedint a l’església consagrada pel bisbe el terme on el prevere beneficiari podrà recaptar les rendes parroquials. Aquesta potestat l’ostenta el comte Guillem l’any 949 quan el bisbe Guisad confirma a l’església de Sant Pere de Sestui parrochiam quod ibidem concedit domnus Willelmus cornes...ut omnes homines qui infra hos terminos laboraverint ad officium divinum ad ipsam ecclesiam Sancti Petri et decimas et primicias de omni re quod nominari potest homo ad iamdicta ecclesia semper occurrant deinceps et in antea (doc. 32).

50El bisbe, doncs, pot invocar els cànons a l’hora de dotar els temples (sicut olim constitutum fuit secundum canonicam auctoritatem: decimos et primicias a Deo sunt donandos et episcopus sunt dividendos i altres formules semblants, docs. 42, 68, 73). Però la potestat sobre el delme l’ha de compartir, al menys, amb els comtes i altres senyors locals que lliurement decideixen si el posen a disposició dels temples consagrats. Això es veu clarament a les dotalies: a l’esmentada acta de Sant Pere de Sestui és el comte qui atorga el terme parroquial (doc. 32, a.949); a Santa Maria de Mur l’any 1069, el comte Ramon V (PJ) dota l’església amb el delme d’uns alous propis, de la carn que perceben al terme del castell, dels molins, i d’un altre alou que havia estat d’un fidel, mentre un grup de senyors locals lliuren respectivament els delmes de la quadra d’Alberola, d’altres predis indeterminats, de l’alou de l’Alzina i d’un altre alou del qual hom es reserva l’usdefruit sota la senyoria de Santa Maria i a canvi d’un cens (doc.68); finalment, el 1085 el bisbe Bernat Guillem subjecta a Sant Sadurní de Llordà les altres esglésies del terme parroquial amb delmes, primicies i oblacions (doc. 73). En cap dels tres casos, però, es pot afirmar que el bisbe tingui potestat prèvia sobre el delme i no es limiti a confirmar la donacio que en fan els senyors locals; específicament, en les dues darreres actes el bisbe concedeix només les primicies i oblacions dels temples principals, malgrat la cita dels cànons on s’inclou el delme, sense que es pugui pensar en un oblit de l’escrivà.

51Els bisbe de Ribagorça Eimeric encara sembla tenir menys potestat sobre el delme quan l’any 998, al comtat de Pallars, concedeix a Sant Pere d’Eroles només primicies i oblacions, de nou malgrat la cita dels cànons. Ni els comtes locals ni altres senyors locals sembla que cedeixin en aquesta ocasio llurs delmes perquè el bisbe els atorgui al temple consagrat (doc. 42).

52La potestat del bisbe sobre el delme, finalment, s’ha de matisar encara fent la distinció entre la propietat canònica que té el bisbat sobre l’església i la propietat d’usdefruit que en té el prevere responsable. Aixf, el 949 hom prescriu que ningú gosi usurpar les rendes a l’església de Sant Pere de Sestui i al seu sacerdot (et nullus alius sacerdos infra hunc terminum constitutum decimas usurpet ad iam dicta ecclesia, sed integras perveniant et a sacerdote nostrum qui eas digne regit, doc. 32), d’on es conclou que aquell és el beneficiari d’un pacte entre el bisbe i els constructors del temple, és a dir, els comtes, abats i manaires locals que es mostren més interessats en la proliferacio d’esglésies que doten amb predis diversos i els delmes de llurs alous. Es més que probable, cal no oblidar-ho, que el propi sacerdot sigui parent d’aquests senyors locals, fet que no allunya excessivament els ingressos de llurs previs titulars.

EL DELME ALS DOCUMENTS DE LA CATEDRAL D’URGELL (SEGLES X-XI)

53A la col.lecció diplomàtica publicada successivament per C. Baraut (DACSU) hi ha 35 documents relatius al Pallars i la Ribagorça amb referències al delme; entre aquests no compto l’acta de consagracio i dotació de la catedral d’Urgell, tradicionalment datada l’any 839 (doc. 7), tractada a l’apartat específic sobre el delme a les actes de consagracio i dotació del bisbat d’Urgell (ACEBU). Dels documents seleccionats, només un és del segle X (doc. 254, a. 997; docs. 271, 315, 324, 378, 390, 479, 480, 511, 594, 596, 627, 665, 667, 673, 675, 676, 682, 723, 823, 825, 829, 837, 884, 889, 909, 926, 934, 962, 1004, 1027, 1065, 1170, 1186, a. 1001-1099).

54La pròpia catedral apareix posseïnt el delme i les primicies del bisbat a la butlla del papa Silvestre II de l’any 1001 (doc. 271), situació que es repeteix l’any 1012 en una nova butlla de Benet VIII (doc. 324); encara a finals de segle, els documents papals confirmen a la seu d’Urgell els delmes i primicies del bisbat (doc. 1170, a. 1099). Entre aquestes dates, l’any 1024, durant el judici per al qual sembla que es va fer l’acta de consagració i dotació falsa, la seu diu tenir potestat sobre els delmes de les parròquies del Pallars i la Ribagorça (doc. 390). Sembla que la potestat canònica que tenen els bisbes d’Urgell sobre els delmes no la tenen els bisbes ribagorçans, al menys, no s’esmenta a la confirmació del seu bisbat l’any 1017, on el comte Guillem II (PS) intervé activament (doc. 351).

55Cal veure, però, quin delme posseeix efectivament la catedral d’Urgell al Pallars i la Ribagorça més enllà del que prescriuen els cànons i dels arguments judicials. La primera menció específica és a l’acta de dotació de la canònica l’any 1010 (docs. 315, 480), on els comtes de Pallars li cedeixen les parròquies de la vall de Siarb amb llurs delmes, primicies i defuncions, així com l’universo censu que de prefatis parrochiis redditur, expressió (censu) que deu referir-se a les rendes satisfetes específicament per les villae incloses dins els termes parroquials (CCIII, doc. 199, a. 966). Llavors, entre els anys 1010/1033 la seu recupera, en judici presidit pels comtes Ramon IV i Bernat (PJ&PS), els predis del monestir de Senterada tingut il.lícitament pel jutge Miró en nom del comte; concretament, el comte Bernat cedeix ipsas ecclesias de ipso termino de Petrabruna et de Belvezins...cum ipsas decimas de meas connaminas et Sancto Stephano cum tercia parte de ipsa parrochia et Sancto Andrea de ipso Puio simul cum tercia parte de ipsa decima et ipsas franchezas totas ab integrum, més altres esglésies, tot ad proprium alode (doc. 479). Es possible que els fidels dels comtes restin com a possessors (in batlia) dels predis després de l’exvacuació.

56Durant la segona meitat del segle, sovintegen les cessions de delmes a la seu, en forma de donacions dels propis comtes de Pallars (docs. 667, 682-823-926, a. 1054-1079), dels vescomtes (doc. 676, a. 1055) i de particulars, alguns reconeguts fidels dels comtes (docs. 673, 889, 934, 1004, 1065, a. 1054-1090); i en deixes testamentàries (docs. 665, 825, 837, a. 1054-1071). Documento només una permuta en què el capítol bescanvia amb el bisbe Guillem la quarta part del delme de la riba del Ció per l’església de Sant Vicenç d’Alins amb les rendes adscrites, l’any 1055, operació que indica l’interès de la canònica, amb el consens del bisbe, per controlar la xarxa parroquial del bisbat (doc. 675). Finalment, la seu només adquireix per compra en una ocasió i durant la primera meitat de segle: el castell de Rua, al límit entre els comtats de Pallars Jussà i Urgell, amb els alous i l’església castrai amb delmes i primicies, adquirit per 1000 sous l’any 1022 (doc. 378).

57La seu d’Urgell, doncs, adquireix durant la segona meitat del segle XI diversos delmes percebuts als territoris occidentals del bisbat. És evident, però, que si rep delmes és que fins aquest moment no els ha posseït. Qui són els principals posseïdors de delmes en aquestes terres?

58En primer lloc, els comtes locals que, ja s’ha vist, disposen lliurement de les rendes de les parròquies del comtat tot decidint si les lliuren als bisbats (doc. 315, a. 1010) o no (doc. 351, a. 1017); i tenen potestat per despullar-ne llurs fidels de la possessió si n’acorden amb la catedral el lliurament (doc. 479, a. 1010/1033). Els comtes també apareixen disposant lliurement del delme de llurs pròpies villae en transferències dins de l’àmbit familiar, per bé que sovint acaben en mans de la seu. Cas exemplar és el del conflictiu alou de Sort: tingut pel comte Ramon IV (PJ) per successió en el càrrec fins que el 1038 el ven a la seva muller (doc. 511) qui, al seu torn, el cedeix a la canònica el 1055 (doc. 682), Ramon V (PJ) en confirma la donació l’any 1069 com a penitència propter peccati quod feci quando sarracenos super christianos adduxi ubi multi christianorum occisi fuerunt et captivi (doc. 823); encara durant el darrer quart de segle el comte Sunyer (PJ), haurà de confirmar a la seu el domini de Sort amb els delmes i primicies per compensar-la de l’expoli comès per ell mateix (doc. 926, a. 1079). Malgrat la donació inicial, les successives confirmacions indiquen que els comtes tenen certa potestat sobre l’alou cedit.

59Més sovint, però, els comtes es documenten en cessions de predis amb els delmes adscrits a llurs fidels. Així, el 1046 Guillem Arnau rep de Ramon IV (PJ) la villa de Cellers (doc. 594); el 1049 Brocard, fill de vescomtes, compra el castell d’Arcalis i les esglésies del terme a Artau I (PS) (tam de fevum quam de franchum vel de meos dominicarios, doc. 627); i el 1086 Artau II (PS) la villa de Lleret a Bernat (doc. 1027). Els béns cedits pels comtes, però, més tard o més d’hora acaben en mans de la seu, de fet, per això apareixen en aquests documents que legitimen el domini senyorial de la corporació. Puc resseguir l’itinerari de la villa de Cellers, llegada a la seu el 1054 (doc. 665), i del castell d’Arcalís, donat el mateix any (doc. 673). Algun indici permet pensar que darrera les cessions a la seu per part dels fidels dels comtes hi ha la figura de llur senyor. Aixf, Ramon V (PJ) confirma la deixa testamentària de la villa de Cellers poc després de fer-se efectiva (doc. 667, a. 1054) i és marmessor d’Alamany donant la villa d’Alams amb les rendes eclesiàstiques de Sant Andreu (doc. 825, a. 1070). Possiblement la donació del castell d’Arcalís a la seu també resulta d’un pacte entre la pròpia catedral, el seu propietari i el comte que li havia venut (doc. 673, a. 1054). Durant la segona meitat del segle XI, doncs, comtes i fidels són implicats en un joc de pactes i fidelitats destinats a fer la seu titular dels delmes percebuts dins els termes del bisbat.

60Els particulars apareixen disposant del delme des de finals del segle X. Es tracta de fidels dels comtes com Gisbald qui, el 997, dóna a Arnau l’alou del castell de Rua amb els delmes i primlcies (qui mihi advenit per seniori meo domno Borrello comite, doc. 254). Durant la segona meitat del segle XI augmenten els esments: deixes testamentàries i donacions en vida a la seu (docs. 665, 673, 825, 837, 884, 889, 934, 1004, 1065, a. 1054-1090) i cessions entre els propis particulars que deuen ser el fonament de relacions de fidelitat (docs. 596-889, a. 1046-1042/69) o de parentiu (doc. 723, a. 1060). També es dóna el cas de donacions a favor d’esglésies locals: l’any 1076, el constructor de Sant Esteve de la Sarga la dota amb el delme de l’or i la plata de la Fabregada i la tercera part del delme de les altres coses d’aquest assentament miner i metal.lúrgic (doc. 909); i l’any 1081 hom dóna a Santa Maria de Tremp el delme d’uns dinars, horts i bestiar. En el darrer cas, el bisbe d’Urgell confirma la donacio, termena els béns cedits i els situa sota la pau i treva (mitto terminatum quid hic est in pacem et in treva, doc. 962). Cal dir que en alguns casos els béns cedits a les esglésies són retornats als antics titulars en règim de batllia (docs. 934, 1004, a. 1079-1085).

61Com a les altres col.leccions diplomatiques, posseïdors del delme i alous apareixen sovint relacionats (docs. 254, 378, 479, 511, 594, 627, 665, 667, 673, 676, 682, 723, 823, 837, 884, 909, 926, 1004, a. 997-1085).

62A finals del segle XI, el papa Urbà II confirma a la catedral d’Urgell el patrimoni incrementat espectacularment amb les cessions dels darrers 50 anys; entre els béns confirmats s’hi troben delmes, primlcies i oblacions que a partir d’ara podran ser, més que abans, secundum canonicis sanctiones distribuendas (doc. 1170, a. 1099). Un bon exemple de la nova situació és el document, sense data però probablement de finals de segle, on la canònica es queixa contra Hug Miró qui adquisivit unum molinum quod de ipsum...non habuit prefate sedis nec eius canonica decimum nec ullum servicium vel mandamentum (doc. 1186). Ara sí, comença a ser inacceptable que la seu no percebi el delme d’un predi qualsevol.

63Finalment, cal fer esment de la coneguda capacitat del delme per adaptar-se a processos de treball extremadament diversos (docs. 271: predia culta vel inculta; 479: de meas connaminas; 594: Cellers...cum suis decimis; 675: de rivo...vel de eius ribera; 723: de pane et vino; 884: un capmàs amb el delme ex omni expleto quod exinde exierit; 909: de auro et argento; 934: terris et vineis et cum suo decimo; 962: de ipsos nostros linarios et de ipsos ortos et de totum qui ibi abent et de ipsas bestias; 1065: infra Valle Ferrarensis; 1186: unum molinum, a. 1001-1099).

*

64Segons R. d’Abadal (CCIII, pp. 116-127), aprofitant la crisi motivada per la substitució violenta del casai comtal de Tolosa, al qual eren adscrites les terres objecte d’aquest treball des de principis del segle IX, un comte Ramon I s’independitza cap al 872 i esdevé el “tronc de la casa comtal de Pallars i Ribagorça”. A la seva mort, però, poc després del 920, els dos territoris se separen per tenir cadascun llurs propis comtes privatius i una evolució historica diferent: el Pallars es dividirà en els comtats jussà i sobirà a partir del 1011, mentre la Ribagorça serà comtat independent fins passar a dependre dels reis navarresos l’any 1025 (Martínez 1991, pp. 88-132; Galtier 1981). La tediosa anàlisi de la documentació mostra la potestat que té la nissaga de comtes locals sobre el delme, taxa que posseeixen, lleguen als seus successors i cedeixen a llurs fidels, als monestirs de la regió i a la catedral d’Urgell.

65El lligam entre el delme i els comtes es manifesta des del moment de la concreció de les respectives demarcacions territorials, fet que, com demostra R. Martí (1995), no és anterior al darrer quart del segle IX i s’ha de relacionar amb l’aparició de nissagues de comtes que accedeixen al càrrec per herència i no per benefici reial. Així, malgrat algunes temptatives fallides incloses en els preceptes atorgats insòlitament pels comtes de Tolosa als monestir locals (CCIII 40, a. 840; 55, a. 859), el comtat de Pallars no apareix constituït abans del govern de Ramon I, quan el concepte comença a ser esmentat a la documentació local (CCIII 132, a. 920), per ser plenament acceptat durant el govern dels seus fills a finals dels anys 40 del segle X (CCIII 155, a. 947; 158, a. 948).

66La cronologia dels primers esments del delme coïncideix amb la concreció dels comtats: a partir dels anys 949 (CCIII 160) i 950 (CCIII 162) al Pallars, mentre a la Ribagorça són posteriors, a partir de l’any 975 amb seguretat (CCIII 236), en consónància amb la concreció tardana del comtat (CCIII 177, a. 959; 179, a. 960) estretament lligada a la conquesta i conversió en seu episcopal de Roda d’Isàvena (R. Marti, 1995; CCIII 158, a. 956).

67Els preceptes carolingis, on no s’esmenta mai el delme entre els ingressos dels monestirs (CCIII 2, 6, 8, 11, 18, 41, 55, 70), confirmen indirectament el vincle entre la concrecio dels comtats i la introducció del delme. A les copies d’aquests preceptes fetes pels propis comtes locals, en l’afany de legitimar la seva posició, tampoc s’esmentarà el delme malgrat que ja existirà en aquell moment (CCIII 172, 197, 235, a. 958-975).

68L’anàlisi dels primers esments al Pallars i la Ribagorça confirma la proposta de X. Puigvert (1992) sobre una introducció del delme a la marca d’Hispània no anterior al darrer quart del segle IX i, al mateix temps, que és un fenomen estretament vinculat a la perpetuació en el càrrec de nissagues de comtes locals i, coetàniament, a la concrecio de demarcacions territorials específiques on exerciran el seu govern.

69El delme també apareix posseït lliurement per particulars laics i eclesiàstics que se’l cedeixen entre ells. L’anàlisi dels esments, però, permet afirmar que els propis comtes els atorguen o, en tot cas, els reconeixen aquest dret, a canvi de col.laborar activament en l’expansió sobre al-Andalus i el rerapaís fora de la jurisdicció comtal.

70Un instrument de l’expansió comtal és el castell termenat. La proliferació de castells estableix un nou entramat que liquida les restes de l’organització territorial antiga (R. Marti, en 1995) i sobre el qual els agents de l’expansió es reparteixen l’exercici de l’autoritat, més ben dit, el domini cada vegada més estricte del procés de treball pagès i l’accés al producte d’aquest treball. Des del principi de l’expansió, els documents mostren al comte com el repartidor per excel.lència que cedeix delmes als seus fidels, desposseeix els traïdors (CCIII 194, a. 964: ipso alode de Ramione traditore...quia sic voluit me Ramius tradere; 217, a. 972: ipsum alodem qui fuit de Ezone traditore) i, en general, redistribuent com vol les parcelles de poder (CCIII 247, a. 979).

71La cronologia dels castells coincideix sospitosament amb la dels esments del delme. Així, les fortaleses proliferen al Pallars, per bé que n’hi ha algunes ja durant el segle IX, a partir de mitjan segle X (CCIII 3, 17, 98, a. 817-893; 108, 149, a. 908-941; 162, 164, 184, 200, 204, 207, 222, 297, a. 950-995; DACSU, 218, a. 986-989; MH 114, a. 973); a la Ribagorça, on els castells són més nombrosos durant el segle IX (CCIII 5, 7, 14, 44, 45, 69, 98, a. 823-900) i la primera meitat del segle X (CCIII 130, 154, a. 918-947), també augmenten durant la segona meitat, coïncidint, doncs, amb els primers esments del delme a la mateixa documentació (CCIII 166, 175, 179, 187, 194, 203, 236, 259, 281, 301, 316, 322, a. 955-1000). Aquests castells anteriors al segle XI s’estableixen sobretot a la frontera amb al-Andalus; la frontera, pero, no és una línia definida i durant un temps hi haurà enclaus al rerapaís poblats per andalusins i indígenes, sense coneguts problemes de convivència, que escaparan al control comtal. Al cas espectacular del petit assentament de Gía a la capçalera del riu Éssera, d’on X. Ballestín ha pogut determinar que provenien els savis Abu Marwan Sulayman b. Husayn b. Yusuf al-Ansari i Abu al-Walid Yahya b. Sulayman b. Husayn b. Yusuf al-Ansari entre els anys 408/1017 i 548/1153 (1994), cal afegir el lloc de Sant Vicenç de Soperuny, conquerit pel comte Unifred cap el 950 (CCIII 161), i tal vegada les valls Axenis (sobre l’Éssera) i de Betesa, on els andalusins cremaren sengles esglésies el 959 i 987 (CCIII 178, 277) sense que necessàriament es tracti d’incursions vingudes de lluny. Aquests enclaus semblen determinar la geografia dels primers castra: mentre a la Ribagorça proliferen al rerapaís i als límits meridionals del comtat, al Pallars, on no es pot documentar presència andalusina a la conca superior de la Noguera, la majoria s’estableix in ipsa marcha (CDSMG 2, a. 1012)3.

72Les esglésies són també instrument de l’expansió comtal al rerapais i a la marca. A vegades refent vells temples ensulsiats (MH 114, a. 973: ecclesias qui ab antiquo tempore erant fundatas et sacris altaribus titulatas in extremas ultimas finium, in loco vocitato castrum Lordano vel in civitate Ysauna, quae est destructa a sarracenis et ecclesias qui ibi sunt; 141) o constrüïnt-los de bell nou, comtes i senyors locals es mostren interessats en la proliferació d’esglésies, consagrades sol.lícitament pels bisbes, que són dotades amb les rendes de llurs propis predis, encarregades a preveres fidels sovint parents i convertides en instrument de recaptació dels delmes satisfets pels pobladors del nou terme parroquial. Algun document és clar en destacar el paper similar d’esglésies i castells en el control del territori: si autem placet ipsi comiti ut castellum illud stet integrum, stet, et si non placet, destruatur et ecclesia in loco eius in honore Sancta Mariae construatur (CSML 34, a. 1090).

73Els monestirs i la catedral, titulars de la documentació, són els més beneficiats pel tràfic de delmes i la cronologia del seu flux és semblant en totes les col.leccions estudiades. Així, els monestirs reben cessions continuades de delmes comtals des de mitjan segle X (CCIII) fins el primer quart del segle XI, quan, en general, els esments es rarifiquen fins esgotar-se després de mitjan segle; només el monestir de Gerri (CDSMG) rep regularment cessions dels comtes fins a finals de la centuria. Els particulars, després d’algun esment esporàdic durant el segle X, cedeixen massivament llurs delmes a tots els monestirs a partir de la segona meitat i, sobretot, el darrer quart del segle següent; unes poques d’aquestes cessions són manifestament forçades, via judicis que els particulars perden sempre enfront dels cenobis i que es donen sobretot a finals del segle XI, via intervenció dels comtes que semblen pressionar per fer-les efectives (CA, CSML, CDSMG). Quant a la cronologia de la documentació d’Urgell, de fet, no varia gaire: cessions comtals sobretot durant el tercer quart del segle XI per esgotar-se poc després, i cessions de particulars durant la segona meitat de la mateixa centuria; les cessions forçades judicialment, amb l’acord dels comtes, es produeixen durant la primera meitat de segle (DACSU). Cenobis i catedral coïncideixen en començar la redistribució dels delmes cedits durant el darrer quart del segle XI i principis del segle següent.

74No es pot assegurar que les corporacions eclesiàstiques no tinguin accés a uns pocs delmes, no documentats perquè no són objecte de transacció, abans de les cessions de comtes i particulars. En tot cas, pero, amb el flux de cessions n’obtenen la major part. L’única institució marginada en aquest repartiment del delme és el bisbat de Ribagorça, els titulars del qual, per les circumstàncies de la seva fundació (CCIII, pp. 183-184), s’han de refiar més de les rendes pròpies que dels ingressos generats per una feble organització diocesana.

75El tràfic de delmes s’intensifica quan les mesures reformadores impulsades pel papat són introduïdes a la diòcesi d’Urgell pels bisbes d’orígen pallarès Bernat Guillem (1076-1092), Guillem Arnau (1092-1095) i Ot (1096-1022). Els dos primers són fills de famílies emparentades amb els comtes i vescomtes del Pallars Sobirà i Ot és germà del propi comte Artau II (Puig 1980; CR 1992, p. 51). Bernat Guillem, de fet, insisteix en recordar que fou elegit canònicament i consagrat pel papa Gregori VII, no com el seu antecessor Guillem Guifré, fill del comte de Cerdanya, que comprà el càrrec amb diner (ACEBU 71, a. 1080: non simoniace sed absque ulla contagione specialiter apud Romam unctum et consecratum, et kanonice cum suis apicibus ad Urgellicam sedem ab eo remissum).

76La reforma gregoriana es proposa lluitar contra la simonia, el nicolaïsme i els abusos generats pel patronatge laic sobre les esglésies; quant als delmes i altres spiritualia, a diferència d’altres ingressos sense caràcter sagrat, els reformadors consideraven que era més important qui en tenia la titularitat que la pròpia pèrdua financera. Per això els bisbes, que en tenien la potestat canònica confirmada des del sínode de Roma del 1078, acceptaren la cessió de delmes als monestirs, i no a les parròquies, mentre els laics en perdessin la titularitat; el papat, de fet, afavoria la cessió de delmes als cenobis (Constable 1964, pp. 83-98; CA 273, a. 1075-1085).

77Durant el darrer quart del segle XI, doncs, es produeix la coïncidència entre els afanys reformadors a la diòcesi d’Urgell i l’onada de cessions de delmes als monestirs de la regió i a la pròpia catedral. Evidentment, no es pot creure en un generalitzat rempell de pietat dels comtes i els rudes senyors de la frontera. La tesi de P. Bonnassie (1976) proposa una explicació millor: la represa del poder comtal, després del pacte amb els nobles revoltats, impulsa el retorn del delme rampinyat als seus legítims titulars, per bé que llavors és retornat en pagament de serveis vassallàtics. Les violències al Pallars s’acaben cap el 1095. La cronologia coïncideix.

78Es pot dir, però, quelcom de nou. Potser durant les violèneies del segle XI els senyors desposseïren algunes esglésies dels ingressos parroquials. Però això mateix feien alguns comtes (DACSU 479, a. 1010/1033; 926, a. 1079; CDSMG 29, a. 1083) i, en tot cas, es pot pensar que eren delmes tinguts per donacions prèvies d’altres laies. El cert és que el delme apareix des del principi en mans dels comtes i llurs clienteles militars, és a dir, és un cens eclesiàstic en mans de particulars laies, fet que no permet continuar atribuint-li un caràcter públic: el delme no és un impost d’una pretesa fiscalitat estatal sinó una renda, potser l’única satisfeta de forma generalitzada per la pagesia, però una renda al cap i a la fi.

79R. Martí ha demostrat que des del darrer quart del segle IX, quan els càrrecs comtals són privatitzats, és ociós distingir entre impost i renda ja que tots els censos-parroquials, alodials o castrais-s’han privatitzat també 1995. Una recerca feta conjuntament (Martí-Oliver, en premsa) mostra que entre la desintegració del “règim beneficiari” carolingi i l’establiment del nou “règim feudal” (la féodalité) hi ha un “règim alodial” que no res té a veure amb la pagesia lliure volguda per la historiografia, regit per senyors immunistes que també han culminat la privatització dels antics beneficia, iniciada sota els reis carolingis (CCIII 41, a. 849: quod per alodem possident sive eciam et beneficium quod nos eis concedimus vel concessum abemus...nec nullus ex fidelium nostrorum...nec illorum homines qui super illorum alodem comanent aut in beneficium), i col.laboren amb el comte en l’expansió territorial, aportant-hi llurs pròpies clienteles armades. L’anàlisi dels esments ja ha mos trat el vincle entre alous i delmes: amb els censos eclesiàstics, de fet, es paga la col.laboració dels senyors aloers en l’expansió (CCIII 161, a. 950: locum nomination Sancto Vincencio...que ego abstraxi cumfidelibus meis de gentem paganorum).

80Hom segueix proposant que la revolta senyorial del segle XI estableix les relacions feudals i liquida el mon antic. Els senyors, doncs, innoven. Seria un bon exercici intel.lectual plantejar-se la possibilitat que els senyors no es revoltin per innovar sinó, al contrari, per defensar el vell ordre: no l’Antiguitat, liquidada del tot amb la consolidació de dinasties comtals locals (CCIII145, a. 939: sicut iussio est domini regis nostri Recensvindi regis et lege gotorum magister usque ad nos et ex tempore nos finem decrevimus), sinó el “règim alodial”. L’innovador seria, justament, el comte quan, assegurat el domini de la marca, submet els senyors aloers a un nou “règim beneficiari”, ara dit “règim feudal”, i sobre ell construeix gradualment el nou estat feudal. (Martí-Oliver, en premsa).

81Cap el 1095, amb uns convenis on es reparteixen les àrees d’influència i la fidelitat dels guerrers (CR 1993, p. 29), acaben al Pallars les turbulències que enfrontaven els dos comtes i llurs fidels. Fa uns anys que s’ha intensificat el flux de delmes a les esglésies i aquestes ja els comencen redistribuir a canvi de serveis vassallàtics. A la catedral d’Urgell, bisbes fidels dels comtes del Pallars Sobirà han iniciat la reforma que lluita contra la possessió d’esglésies pels laics, la compra de càrrecs eclesiàstics, el casament de preveres i els pactes matrimonials entre parents massa propers: mesures que ataquen directament el poder dels llinatges aristocràtics. Just quan els dos comtes pallaresos es reparteixen les àrees d’influència, la reforma s’intensifica amb l’arribada del bisbe Ot, l’elecció del qual és aprovada pel papa Urbà II al concili de Clermont-Ferrand, on es confirma la potestat episcopal sobre el delme i es predica la croada; Ot, sol o amb el seu germà Artau II (PS), fa donacions al monestir de Gerri (CDSMG 26, 28, 35, 43, 44, 45, 47, 79, a. 1082-1100) i altres alienacions a favor de fidels del comte i del monestir (CDSMG 30, 31, 36, 45, 46, a. 1082-1089), aprova la subjeccio del cenobi al de Sant Victor de Marsella feta pel seu germà (CDSMG 55, a. 1096), l’hi restitueix unes esglésies usurpades cum suis decimis et primiciis et oblationibus et cimiteriis et alodiis (CDSMG 91, a. 1105), hi funda una sagristia (CDSMG 96, a. 1106) i el governa en absència de l’abat (CDSMG 117, a. 1122). Quant a la catedral, el 1099 el papa li confirma predis i censos (DACSU 1170). Poc després de morir, la feina feta li val la canonització (DACSU 1428, a. 1133). Papes, bisbes i abats reformadors, doncs, coincideixen en interessos amb uns comtes que s’afanyen a desposseir els seus fidels dels delmes per donar-ne la titularitat a l’església. Comunitat d’interessos4 que potser provoca la revolta dels senyors i una guerra entre comtats però, al final, dominats els revoltats i assolit un acord, converteix els comtes en els veritables primi inter pares del règim feudal. La història inicial del delme és en gran part el relat de la captura dels senyors i la seva integració en un estat feudal que a partir de llavors dirigirà tota l’agressivitat, estimulada i legalitzada per la predicació de la croada, cap a l’exterior5. Ot, efectivament, es guanyà la santedat.

82Ch. Wickham ha facilitat les pautes per identificar i comparar les estructures socials de les societats camperoles dins l’ampli ventall de sisternes socials de l’Europa alt-medieval (1992). Les “peasant-based societies” no eren igualitàries, però l’explotació tendia a fer-se dins l’àmbit domèstic i, en tot cas, els tributs satisfets a un eventual superior retornaven majoritàriament en forma de regals que aquell havia de fer per conservar la seva posició. Els historiadors sovint consideren signe de “decadència econòmica” uns constrenyiments socials que impedien l’acumulació d’excedents, quan en realitat eren part d’una organització funcional destinada a bloquejar l’aparició de senyors de renda en el context d’un mon de pagesos subsistint en una relativa independència, on l’estat de la xarxa d’intercanvis facilitava dues coses: “To eat more or to work less” i, com Wickham, jo també sospito que van fer ambdues coses (p. 245).

83Segons P. Bonnassie (1976, p. 611), la duresa del clima, la raresa de les terres cultivables, el sobrepoblament i el perill de la fam van unir les comunitats muntanyenques del Pallars entorn dels comtes. Mai, però, no s’ha demostrat cap d’aquestes misèries. És millor pensar que els poders exteriors a les comunitats pageses relativament independents hagueren de negociar amb elles el seu lloc preeminent6. El delme intervé en aquesta negociació ja que els feudals poden presentar-lo com un tribut legítim a les comunitats andalusines conquerides, que en pagaven un de quantitativament semblant (usr, percebut sobre la producció de la terra treballada), i com a relativament menut als no-musulmans que satisfeien càrregues més pesades (giziya, harag; percebudes sobre la terra posseïda) (Lkkegaard 1950, pp. 31, 64, 69, 72, 87, 175; Barcelo 1984-85, pp. 48,50; Maíllo 1987, pp. 175-76; Simonsen 1988, p. 26). El delme i l’ usr, però, són del tot diferents: no només pel seu orfgen (preceptes bíblics aprofitats per la legislació carolíngia, per una banda, i tradicions contenint els fets i els dits atribuits a Muhammad i als primers califes per l’altra), sinó també per llur contingut, ja que mentre l’ usr s’assimila a l’almoina satisfeta per la comunitat musulmana (zakat), el delme és clarament una renda pagada per tothom que beneficia els senyors que en tenen la potestat. Preceptes religiosos i oportunisme, doncs, més la violència sempre com a recurs últim, fan del delme un important element en la consolidacio del domini senyorial en els territoris conquerits.

84El delme, que pot ser la renda més gran en zones on no hi ha un domini senyorial generalitzat, facilita la consolidacio de poders locals, al costat dels drets publics cedits pels estats en desintegració. L’estudi del “règim alodial” (Martí-Oliver, en premsa) permet afirmar que des de l’arribada dels poders exteriors i, sobretot, des de l’expansió comtal sobre les comunitats pageses, no hi ha camperais que siguin al mateix temps documentats i exemptos de pagar renda. Ni a la frontera, on la relativa situació privilegiada dura poc, sembla haver-hi pagesos exempts i des del principi tots paguen, al menys, el delme, que es pot considerar la renda fundacional.

85Encara que la documentació escrita informi millor sobre les querelles per la possessió del delme, els pagesos són els veritables protagonistes d’aquest paper. Les querelles només són un afer entre senyors que, malgrat l’extrema violència ocasional (Bonnassie 1976, pp. 611-646), no són gens disposats a liquidar-se com a classe dominant. El més important és que les disputes acaben amb la total submissió pagesa i que la renda, consolidada, organitza i dirigeix el procés de treball pagès tot seleccionant-ne els productes (Barcelo 1988). Al capdavall, tots els senyors en surten beneficiats, inclosa l’Església que amb el control del delme pot completar la parroquialització: les nombroses esglésies romàniques que es troben fins al darrer racó del Pirineu són la petja, bella i sinistra alhora, de tot aquest procés7.

86Aquest llibre sobre història i arqueologia de les terres catalanes hauria de fer evident que la integració entre treball de camp i recerca documentai és imprescindible per concebre i entendre la formació del feudalisme. L’estudi del delme, com el de qualsevol altra renda, és incomplet si no es constata el seu efecte en l’organització d’un espai rural on es produeixen per força excedents per satisfer-lo. Per això, aquest paper restarà de moment inacabat.