• Contenu principal
  • Menu
OpenEdition Books
  • Accueil
  • Catalogue de 16037 livres
  • Éditeurs
  • Auteurs
  • Facebook
  • X
  • Partager
    • Facebook

    • X

    • Accueil
    • Catalogue de 16037 livres
    • Éditeurs
    • Auteurs
  • Ressources numériques en sciences humaines et sociales

    • OpenEdition
  • Nos plateformes

    • OpenEdition Books
    • OpenEdition Journals
    • Hypothèses
    • Calenda
  • Bibliothèques

    • OpenEdition Freemium
  • Suivez-nous

  • Lettre d’information
OpenEdition Search

Redirection vers OpenEdition Search.

À quel endroit ?
  • Presses universitaires de Perpignan
  • ›
  • Études
  • ›
  • Histoire et archéologie des terres catal...
  • ›
  • Memoria, poder i devociò: donacions cata...
  • Presses universitaires de Perpignan
  • Presses universitaires de Perpignan
    Presses universitaires de Perpignan
    Informations sur la couverture
    Table des matières
    Liens vers le livre
    Informations sur la couverture
    Table des matières
    Formats de lecture

    Plan

    Plan détaillé Texte intégral El orígens La penetració a Catalunya Memòria de llinatge i devoció Irradiació a Catalunya Pervivència Expansió Notes de bas de page Auteur

    Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge

    Ce livre est recensé par

    Précédent Suivant
    Table des matières

    Memoria, poder i devociò: donacions catalanes a la Grassa (segles IX-XII)

    Josep Maria Salrach

    p. 103-117

    Texte intégral El orígens La penetració a Catalunya Memòria de llinatge i devoció Irradiació a Catalunya Pervivència Expansió Notes de bas de page Auteur

    Texte intégral

    1Els habitants de les terres llenguadocianes i catalanes, sobretot els seus dirigents laics i eclesiàstics, van mantenir estretes relacions durant l’AIta Edat Mitjana. De fet, l’actual divisió político-administrativa i lingüística, que té precedents en època baixmedieval i moderna, no existia aleshores. Ens referim a l’època en que aquestes terres van formar part del regne visigòtic (segles VI i VII), del califat omeia i de l’émirat de Còrdova (segle VIII), de l’Estat carolingi (segle IX), de la constel.lació de comtats que hi van emergir (segle X) i d’uns principats feudals (comtats de Tolosa i Barcelona) que, mitjançant xarxes feudovassallàtiques, van intentar imposar l’hegemonia sobre el conjunt. De les relacions entre els homes del sud i del nord de la serralada pirinenca en aquella època hi ha un singular testimoni d’implicacions religioses i polítiques: la “devocio” catalana al monestir de la Grassa.

    El orígens

    2Les fundacions monàstiques en terra llenguadociana i catalana, que van seguir a la lluita contra l’Islam, formen part del procés de reorganització de les regions conquerides per les tropes carolíngies. Durant la presa de Septimània, l’antiga Gàl.lia gotica, cap al 749-759, els gots que hi habitaven es van dividir, i un sector important, potser majoritari, va unir-se als francs1. Entre aquests gots favorables al traspàs d’autoritat hi havia el comte de Magalona, pare del monjo Guitisa, més conegut per Benet d’Aniana2 Entre l’establiment del domini carolingi a les terres de Nimes, Magalona, Agde, Besiers i Narbona, a mitjan segle VIII, i la conquesta de Barcelona, el 801, durant l’espai de dues generacions, es va desenvolupar a la Septimània un important procés de colonització, que, d’una banda deu formar part del creixement agrari de l’època3 i com a tal devia ser impulsat pels gots naturals del pals, i, de l’altra, va ser resultat de la immigració d’hispani, probablement de la Tarraconense, que, en el context de la lluita entre francs i musulmans, van escollir la protecció de Carlemany. En son testimoni un seguit de preceptes carolingis d’aquells anys i posteriors, donant terres, legalitzant aprisions i fixant les obligacions dels hispani amb les autoritats locals4.

    3Els monestirs, que canalitzen sentiments i vocacions religioses, ajuden a sedimentar el poblament i d’alguna manera contribueixen a enfortir la nova autoritat, apareixen a Septimània durant les darreres dècades del segle VIII, amb el suport dels comtes i la iniciativa de laics i religiosos d’empenta com l’esmentat Benet d’Aniana, el seu amic Nimfrid, l’hispà Atala, Agobard, futur bisbe de Lió, etc. Fou llavors, pels volts del 782, que es fundaren gairebé simultàniament els monestirs de Sant Tiberi d’Agda, Caunes, Montolieu, Psalmodi, Sant Hilari de Carcassona, Sant Policarp de Rasés (obra d’Atala i Agobard) i Santa Maria de la Grassa5.

    4Quan Nimfrid va fundar el monestir de la Grassa, a la població llenguadociana homònima, prop del riu Orbieu, al Carcassès, o poc després, era comte de Carcassona Bel.ló (ho va ser abans del 812), un hisendat del Confient, que, segons la investigació de Ramon d’Abadal, va ser el tronc de la dinastia de comtes catalans, pare del comte Sunifred de Cerdanya i avi de Guifré el Pelós6. De la devoció dels seus descendents a la Grassa s’ha de deduir que Bel.lo estigué molt vinculat a aquest monestir per al qual potser va gestionar un precepte de Carlemany, i qui sap si fins i tot hi va ser enterrat. El cas és que la Grassa es beneficià ben aviat del favor de famílies importants de la zona, entre les quais les d’hispani, vassalls de Carlemany i Lluís el Piadós, com uns que abans del 838 li van donar el que havien eixarmat i posseïen per aprisió i precepte reial, probablement al Rasés: quicquid Spani praedicto monasterio dederunt de hoc quod ex eremo traxerunt, quem adprisionem vocant et per praeceptum genitoris nostri et nostro tenere videntur, llegim en un precepte que l’any 838 el rei Pipí d’Aquitania lliurà a la Grassa7.

    5A la mateixa època que Bel.ló governava a Carcassona, el comte de Tolosa i home fort a la Marca de Gòtia era Guillem de Gelona la descendència del qual també s’afincaria a Catalunya, es vincularia a la família de Bel.ló i mostraria una semblant devocio a Santa Maria de la Grassa8

    La penetració a Catalunya

    6Encara que Ermold el Negre i l’Astronom, les principals fonts sobre el setge de Barcelona, del 801, no esmenten a Bel.ló de Carcassona9 es de suposar que, per la posició de comandament a les terres meridionals de l’Imperi, ell o els seus familiars i fidels hi van jugar algún paper, altrament no es comprendria que, estroncat el futur polític dels descendents de Guillem de Gelona a la Marca Hispànica, fossin els fills i nets de Bel.ló els que hi prosperessin. Així, doncs, seguint o encapçalant els exèrcits carolingis cap al sud la família de Bel.ló hi va portar les seves experiències, aptituds, sentiments i records, entre els quais el de l’origen carcassonès del llinatge i la devoció a la Grassa.

    7Mort Bel.ló abans del 812, el govern de Carcassona va passar al seu fill Gisclafred i després a Oliba I, probablement també fill de Bel.ló, que va morir el 837. Dels fills d’Oliba I sembla que hi va haver també dos comtes de Carcassona, Oliba II i Acfred, i un probable abat de la Grassa, Sunifred10 Una altra branca del llinatge va ser l’encapçalada per Sunifred, comte d’Urgell i Cerdanya (834/39-848) i probablement també de Barcelona, Girona i un conjunt de comtats septimans (844-848)11. Aquest comte, fidel a Caries el Calb en una època de fortes dissidències, va rebre del monarca, l’any 843, un precepte pel qual se li concedien un conjunt de béns del Rosselló, el Confient, la Cerdanya i l’Ait Urgell. Al Confient, concretament, rebia la vila de Prada amb el esclaus que el monarca posseïa en aquell terrritori (in pago Confluente villa que vocatur Prata cum mancipiis que ad idem Confluente pertinent)12 De la vila de Prada formaven part alguns vilars, entre els quais el de Mata que el mateix comte va donar a la Grassa entre el 843 i el 848. Ho sabem perque anys després, el 865, un mandatari de l’abat de la Grassa, es presentà davant del tribunal del comte Salomó (849-868)13 reunit al castell de Sant Esteve de Pomers, prop de Clarà, en el Confient, per acusar a un tal Saroard, fidel d’aquest comte, d’haver usurpat al monestir l’esmentat vilar de Mata. Fa l’efecte que, per Salomó i Saroard, els drets i béns del vilar o el vilar com a tal eren fiscals i formaven part de la dotació comtal. Per tant el comte titular només en podia disposar com a usufructuari en profit propi o en benefici dels seus fidels i col.laboradors. Des d’aquest punt de vista, la donació de Sunifred no podia haver-se fet amb caràcter de transmissió de la propietat sinó com una concessió beneficial que el nou comte Salomó podia revocar en profit de qui volgués. Però el mandatari de la Grassa va desfer l’argumentació mostrant que el precepte de Caries el Calb havia investit al comte Sunifred amb la propietat plena de la vila de Prada (i, per tant, del vilar de Mata) i que, en conseqüència, la donació per ell efectuada era plenament vàlida i irrevocable14. Uns anys més tard, el 888, serà tota la vila de Prada del Confient (en rigor tots els béns i drets que la família comtal hi posseïa) que passarà a la Grassa per un acte de donació col.lectiva efectuat pels germans Sesenanda, Sunifred, Guifré comte, Radulf comte i Miró comte, per a remei de l’ànima dels seus pares, els comtes Sunifred i Ermessenda15.

    8Les donacions successives a la Grassa de béns situats en un mateix lloc del Confient, per obra del comte Sunifred i dels seus fills, podria no tenir cap significació especial sinó fos que van anar seguides durant generacions d’altres donacions efectuades per membres de les diferentes branques de la mateixa família comtal en diferents comtats. D’altra banda, és probable que els abats de la Grassa fessin costat als seus benefactors de la Marca, els descendents de Bel.ló, en questions d’alta políti ca relacionades amb la cort. L’abat Sunifred, de la Grassa, per exemple, era a Attigny on va recaptar un precepte per al seu monestir els mateixos dies de juny del 870 en que segurament es va prendre la decisió d’encomanar a Guifré el Pelós, fill del difunt comte Sunifred, el govern dels comtats d’Urgell i Cerdanya16. Un altre abat de la Grassa, Durand, el maig-juny del 899 va viatjar a Tours-sur-Marne, on es trobava la cort, formant part d’una comitiva de jerarques civils i religiosos de Septimània i la Marca en la que hi havia l’arquebisbe Arnust de Narbona, el bisbe Servus Dei de Girona, el matrimoni format per Esteve i Anna (segurament una besneta del comte Guillem de Gelona) i probablement el comte Guifré Borrell de Barcelona (besnet de Bel.ló de Carcassona)17.

    9Degué ser a finals del segle IX o principis del X quan la Grassa va adquirir Fontclara, la primera casa religiosa que incorporava al sud del Pirineu. En desconeixem les circumstàncies. Sant Pau de Fontclara va ser un monestir fundat per un particular, Saborell, a l’actual poble de Fontclara (municipi de Palau Sator, Baix Empordà), que aleshores formava part del comtat de Girona. Dotat inicialment amb els béns del seu fundador i primer abat, el 889 va rebre del rei Odó, amb el consentiment del comte Guifré el Pelós, un precepte de confirmació de propietats, donació de béns fiscals i concessió d’immunitat que, segons sembla, no va ser suficient per a donar-li impuis18. Poc després va passar a dependre de la Grassa, operació a la que no devia ser alié el comte gironí Guifré el Pelós o el seu fill i successor Guifré Borrell. El cas és que en el precepte atorgat per Caries el Simple a la Grassa el 908 Fontclara ja hi figura com una possessió d’aquest monestir19. Com és habituai la incorporació es va fer amb els privilegis i títols de propietat, per aixó el precepte d’Odó per a Fontclara es va guardar durant segles a la Grassa fins que va ser traslladat a la Biblioteca Nacional de París on avui es conserva.

    Memòria de llinatge i devoció

    10Explicàvem abans que, de les velles recerques d’Auzias i Abadal, i les més recents de Ponsich i altres, es dedueix que la direcció política de Septimània i la Marca Hispànica durant el segle IX fou en bona part un afer de dues famflies: la de Guillem de Tolosa, també conegut per Guillem de Gelona, i la de Bel.ló de Carcassona. De Guillem de Gelona provenen dues Unies, la ben coneguda de Bernat de Septimània i els seus fills, Guillem i Bernat Plantapilosa, fundador del ducat d’Aquitània, que, després del 852 fou eliminada de la direcció dels comtats catalans; i la de Berà I, primer comte de Barcelona, que el 820 va ser destituït per suspecte de traició. La posterior revolta de Guillemó, fill de Berà, el 827-828, probablement va arruïnar el futur polític d’aquesta branca de manera que, encara que un germà de Guillemô, Argila i un nebot, Berà II, van governar com a comtes a Rasès i al Confient (vers 844-847), cap altre membre conegut del llinatge va ocupar la dignitat comtal a la Marca i a Septimània. Aixó no obstant, com ha explicat Ponsich, els descendents de Berà I van posseir grans propietats, van rebre preceptes reials, van ostentar carrecs com el de vescomte i, per línia femenina, van enllaçar amb famílies prominents de la zona, entre les quais els descendents de Bel.ló. Aquests semblen haver estat els més afortunats. De Bel.ló procedirien, segons Abadal, tres branques: probablement la dels comtes de Carcassona (Oliba I, Oliba II, etc.) i d’Empúries (Sunyer I, Sunyer II), i amb seguretat la dels comtes’d’Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona i Besalu (Sunifred i els seus descendents)20. Hauria estat precisament aquesta línia la que, per fidelitat als orígens carcassonesos, va introduir a Catalunya la devoció a la Grassa, un sentiment que, segons sembla, va saber contagiar a les famflies amb les que es va aliar.

    11El matrimoni entre Radulf, suposat comte de Besalu (vers 878-vers 920), i Ridlinda, membre d’una tercera o quarta generació de descendents de Guillem de Gelona, n’és testimoni. Radulf és fill de Sunifred de Cerdanya que, amb els seus germans, entre els quais Guifré el Pelós, signa la ja citada donació de la vila de Prada a la Grassa, el 888. Ridlinda o bé és filla del comte Berà II de Rasés i Confient (fill d’Argila i net de Berà I) o bé ho és de Rotruda (filla de Berà I) i d’Alaric I d’Empuries21. El cas és que una (altra) filla de Rotruda i Alaric, Anna, i el seu marit, el fidel Esteve, el 876 van donar a Ridlinda (germana o neboda d’Anna) i a Radulf un conjunt de viles del Rosselló, Confient, Besalu i Perapertusès, entre les quais la vila empordanesa de Romanyà i la rossellonesa de Pesillà22. L’interessant per a nosaltres és que uns anys després, el 903, Radulf i Ridlinda van donar Pesillà al monestir de la Grassa amb la condició de que ells i el seu fill Oliba (nom del llinatge carcassonès) en retindrien l’usdefruit23. Així es devia fer i el 920, mort Radulf, el seu fill Oliba i la seva vídua Ridlinda van confirmar la donació24.

    12Fa l’efecte que a principis del segle X, en època de decadència de l’autoritat reial carolíngia, i d’afirmació del poder comtal per via familiar i de successió hereditària, per a la família comtal catalana i les seves branques, la devocio i patronatge a la Grassa s’havia convertit en una formula de fixació en la memòria dels llunyans orígens del seu poder. L’antiguetat en la possessió del càrrec comtal per part d’un llinatge era llavors, quan l’afebliment de la monarquia feia inviable la tradicional formula dels nomenaments, una justificació per a continuir posseint el poder comtal. Es al record o al foment del record d’aquesta antiguetat que la devoció a la Grassa devia servir. Per aixó mateix també la continuitat en la devocio podia ser una forma reivindicativa de participacio en el poder per a branques menors de la dinastia. Aquest sembla el cas dels descendents de Radulf i Ridlinda.

    13Per raons que s’han explicat en altre lloc, mort Radulf cap al 920, el comtat de Besalu no va passar als seus descendents sinó a Miró el Jove, un fill del seu germà Guifré el Pelós25. Oliba, fill de Radulf i Ridlinda, devia mantenir, però, les seves aspiracions, tant més quan el seu germà, Bernat, havia fet un bon matrimoni (amb Udalgarda, de la casa comtal de Roerga) i havia esdevingut vescomte de Roerga (vers 934), tronc de les cases vescomtals de Millau i Gévaudan26. Prova d’aquestes aspiracions, en una època en que el rei usurpador Radulf (923-936) no era reconegut a Catalunya, Oliba va intrigar a la cort amb l’ajut del seu germà Bernat i vers 929-935 va obtenir un precepte reial de donació i confirmació de propietat dels llocs de Santa Pau i Romanyà, al comtat de Besalú, i de Calmelles i Carcasés, al Rosselló27. Es tracta de l’únic percepte conegut de Radulf per a un personatge o institució dels comtats catalans. El fet que Romanyà, possessió de Radulf i Ridlinda, figuri entre el béns donatsconfirmats sembla demostrar que l’agraciat Oliba era el seu fill.

    14Possiblement és aquest Oliba o més aviat un fill seu dit també Oliba, levita, que, volent potser reivindicar simbòlicament la filiació carcassonesa i els ancestrals origens dels seus drets i aspiracions, va recòrrer a la vella formula de les generoses donacions de béns patrimonials a la Grassa: el 926 va donar a aquest monestir unes propietats de Flassà i Mollet de Ter, al nord-est del comtat de Girona, i cap al 948 n’afegí unes altres d’Aiguaviva i Anteras28. La del 926, que, de fet, es presenta com una donació per a esborrar el pecats i guanyar la salvació, és singularment important. Es tracta de vint-i-una propietats: sis vinyes, vuit camps, tres feixes, dos prats i dos masos, dispersos pels termes esmentats de Flassà i Mollet de Ter. Atesa la llunyania de la Grassa i la dificultat que devia suposar el control de les noves adquisicions, a l’escriptura de donació es van enregistrar curosament les afrontacions de les terres i les seves mides en dextres; per aixó sabem que les propietats donades suposaven una superficie total aproximada d’unes 27-30 hectàries, si bé d’aquestes unes 3’5 eren de vinya donada en complant a unes famílies a les que en la mateixa escriptura es reconeixia la propietat de la meitat d’aquesta superficie.

    15Una sèrie molt complexa d’indicis documentais, permeten pensar, a més, que aquest Oliba devia ser el mateix que, el 957, amb el seu germà Sunifred (un altre nom del llinatge carcassonès), i altres magnats de Besalu i Girona, es va revoltar contra l’autoritat del comte Guifré de Besalu, al nostre parer el seu cosí segon, que va ser assassinat29. La impressió, doncs, és que uns trenta-set anys després de que la mort de Radulf allunyés als seus descendents del govern de Besalu, els néts van intentar recuperar el poder per la força. El fracàs de la revolta i la posterior confiscació de propietats dels rebels va significar per a Oliba i els seus la pèrdua d’una sèrie de propietats que significativament es trobaven als indrets on hi havia hagut els béns de Radulf i Ridlinda i del seu fill Oliba30.

    Irradiació a Catalunya

    16Durant el segle IX i primera meitat del X les donacions a la llunyana abadia de la Grassa es converteixen a Catalunya en un costum de les branques comtals i no comtals eixides del tronc carcassonès. Devoció, record i afirmació política es deuen barrejar en aquesta pràctica, altrament no es comprendria que al mateix temps que els descendents de Radulf, també els de Guifré el Pelós fessin els seus donatius a la Grassa: un fill, Miró el Jove, comte de Besalu i Cerdanya, va fer una deixa de cent sous en el seu testament del 92531; un altre fill, Sunyer, comte de Barcelona, el 937 va donar una sèrie de propietats del comtats d’Osona i Besalu32; un nét, Sunifred, comte de Cerdanya, va fer un present de dues eugues en el seu testament del 96533; un altre nét, Borrell, comte de Barcelona, va llegar un alou de Llagostera en el seu testament del 99234, i els descendents d’aquests, com veurem, van fer semblantment durant els segles XI i XII.

    17D’aquestes donacions la més important és la del comte Sunyer, el fill petit del comte Guifré el Pelós, que, en morir el seu pare (897), potser perque era menor d’edat, no va rebre el govern de cap comtat i segurament va ser afillat pel seu germà gran, el comte Guifré Borrell de Barcelona a qui va succeir a Barcelona cap el 91135. Sunyer, tal vegada a causa de la seva inicial exclusió del càrrec comtal, va rebre dels seus pares o per acord entre els germans una série de béns repartits per diversos comtats, entre els quais uns alous de Besalu: a Oix, Maians, Sant Andreu del Coll, Santa Margarida de Bianya i Ridaura. Sunyer va tenir cura especial de Ridaura on, cap al 936-937, devia fer construir l’església, que va fer consagrar pels bisbes Guigó de Girona i Teodoric de Barcelona, i la va dotar amb uns alous d’Oix i Maians36 les esglésies de Sant Andreu del Coll i Santa Margarida de Bianya, amb els delmes, prirrucies i oblacions dels fidels, dominicatures, masos i altres béns37. Poc després, el 30 de juny del 937, el propi comte va donar al monestir de la Grassa i al seu abat, Guitisa, la vila de Ridaura, amb la seva església, i els béns i drets que pertanyien a aquest temple des de la consagració i dotació anterior38. Tenim la impressió que des de llavors Ridaura va jugar un cert paper de centre administrador del béns de la Grassa a Catalunya, o almenys a l’àrea gironina: a Ridaura es van guardar alguns dels títols de propietat de la Grassa relatius a béns d’aquesta banda del Pirineu.

    18Com ja és habituai, Sunyer justifica la donacio de Ridaura pel temor a les penes de l’infern i el desig de guanyar la vida eterna, però el significatiu és que justament escolleix la Grassa per a salvar-se. Molt gran havia de ser el sentiment depositat en aquesta casa quan uns anys després, el 947, Sunyer va deixar el càrrec i, segons sembla, hi va professar com a monjo fins a la seva mort, esdevinguda l’octubre del 95039.

    19Amb molta probabilitat, els abats de la Grassa, que els darrers decennis del segle IX potser havien jugat algun paper polític en la relació entre els comtes catalans i els monarques francs, ara, a mitjan segle X, van poder contribuir al canvi d’horitzons: l’allunyament de la cort carolíngia i l’apropament a Roma, un camí d’afirmació política dels comtes, segons Abadal40. L’ingrés de Sunyer en la comunitat monàstica corroboraria aquesta proximitat i comunicació d’idees entre els monjos carcassonesos i els comtes catalans. Per aixo no és d’estranyar que en el viatge, que el desembre del 951 van realitzar a Roma el bisbe Guisad d’Urgell, l’abat Arnulf de Ripoll, el comte Sunifred de Cerdanya i el pròcer Sala, fundador de Sant Benet de Bages, hi anés probablement l’abat de la Grassa41 El patronatge que els comtes i els seus familiars exercien en profit de la Grassa per força havia de ser contagiós i propagar-se entre els seus fidels i col.laboradors. Potser també alguns descendents d’hispani, vinguts de Septimània a Catalunya, van poder mantenir aquí un temps la devocio envers aquell monestir nascut en les seves terres d’adopció. No n’hem fet la recerca, però podem presentar alguns exemples d’aquesta relativa “popularització” de la devocio a la Grassa: el 928, els executors testamentaris d’una devota de nom Runa, que residia en el territori d’Elna, donen a la Grassa, i al seu abat Sunyer, unes cases amb els seus estables, un hort i un camp de la vila nova de Castelló, segurament Castelló d’Empúries42; el 932, un particular de nom Elpric dóna a la Grassa per a remei de l’ànima una vinya del terme de Canelles, en el comtat de Besalú43 Fins i tot podem mostrar com els abats s’interessen en ampliar les propietats en aquestes zones on el monestir s’havia afincat. Així, per exemple, el 1003, sis persones, probablement familiars, venen per cinc sous a la Grassa i al seu abat Bernat una casa amb estable dins de la vila de Castelló, en el comtat de Peralada. La propietat adquirida allinda en terra de l’abadia carcassonesa. També en aquest document es donen amb exactitud les mides del bé adquirit (dos dextres i un pas a llevant, set dextres a migjorn, dos dextres i un pas a ponent i sis dextres al nord) i se’n precisa l’equivalència (ipso dextro abet alnas VI et dimidio pede) potser perque la llunyania de la Grassa i les diferències de mesures entre unes i altres regions ho aconsellava44.

    Pervivència

    20En passar la barrera de l’any mil els temps han canviat. Les cases comtals catalanes han creat o fomentat en els propis comtats els seus santuaris, fogars de devoció i irradiació cultural i espiritual, centres de producció ideològica i panteons familiars: Ripoll, Camprodon, Cuixà, Serrateix, Besalu, Sant Pau del Camp, Sant Cugat, Sant Pere de Roda. Possiblement la memòria històrica dels avantpassats carcassonessos s’ha anat perdent, i, de fet, ja llavors devia resultar innecessari remontar-se tan lluny en els orígens per a justificar-se en el poder. Resta, si més no, el ritual, que mantenen els comtes de Besalú: Bernat Tallaferro, en el seu testament del 1120, deixa a la Grassa alode quod habebat in Petrafita et in Setago45 costum que segueix el seu successor, Guillem, que en testar, el 1034, llega a la Grassa una part dels seus béns mobles, i els alous de Coma i Eveig, a repartir entre Ripoll i la Grassa46. No fan el mateix els comtes de Cerdanya, Guifré, Guillem Ramon i Guillem Jordà, que en els seus testaments de 1035, 1094 i 1102, respectivament, obliden la casa carcassonesa47 i es mostren més interessats per Cuixà, Canigó, Serrateix, Ripoll i Sant Llorenç prop Bagà.

    21A Barcelona, en canvi, les relacions politiques i familiars amb els llinatges llenguadocians i l’extensió de vincles de dominació feudal sobre aquestes terres contribueixen a explicar, després d’un possible entebionament, la represa de les donacions a la Grassa i la tardana i espectacular expansió del domini d’aquest monestir a Catalunya. Possiblement, el nexe d’unió va ser Ermessenda, l’esposa del comte Ramon Borrell que procedia de la casa comtal de Carcassona, i que en el seu testament de 1057 va fer un llegat de cent mancusos a la Grassa, comportament que no va seguir el seu nét Ramon Berenguer I: les disposicions testamentàries d’aquest comte gairebé només concemeixen a questions successòries i de repartiment de béns i drets entre els seus fills48. Aixó no obstant, la voluntat d’expansió política i els vincles familiars, i qui sap si les relacions amb la Grassa, potser mai del tot eclipsades, van portar, com és sabut, a Ramon Berenguer I i Almodis a adquirir la potestat sobre el comtats de Carcassona i Rasès, a través d’una série d’operacions de compra de drets als seus titulars o hereus, el comte Guillem Ramon de Cerdanya, el 1067, i el vescomte Ramon Bernat de Carcassona, el 106849. El traspàs d’autoritat significava l’adquisició de drets feudals eminents sobre l’abadia de la Grassa, que Ramon Berenguer I va voler especialment posseir. Així, quan, pels acords de març de 1068, el vescomte de Carcassona Ramon Bernat va fer cessió al barceloní dels seus drets sobre la ciutat i el bisbat de Carcassona, amb les abadies de la Grassa i de Sant Hilari, i altres béns, i Ramon Berenguer I li va retornar en feu algunes d’aquestes possessions, que havien estat dels comtes de Carcassona, el comte de Barcelona va retenir especialment l’abadia de la Grassa, sobre la qual es va reservar un control directe50.

    Expansió

    22La crisi que es va produir als comtats catalans arran de les disputes entre els hereus de Ramon Berenguer I i a causa de l’assassinat de Ramon Berenguer II, el 1082, va determinar un retracés temporal de l’expansió ultrapirinenca de la casa de Barcelona. El procés reprendria el segle XII, i coincidiria amb un interés acrescut per l’abadia de la Grassa, que llavors assoit la màxima expansió a Catalunya. La iniciativa no va ser, però, barcelonina, sinó de famílies de Besalú on la devoció a la Grassa s’havia matingut: el 1085 va ser consagrada l’església del Sant Sepulcre de Paiera, a la Garrotxa, edificada per Arnau Gonfred, senyor de Paiera, i la seva muller Bruneguilda. La cerimònia va ser oficiada pel bisbe Berenguer Guifré de Girona, assistit pels bisbes de Carcassona, Magalona, Barcelona, Elna i Albi, l’arquebisbe de Narbona i l’abat de la Grassa. Pocs anys després, el 1107, Arnau Gonfred confià l’administració de l’església a l’abadia carcassonesa, que la converti en priorat, situació que va ser confirmada per una butlla de Gelasi II el 111951.

    23En aquella època, per evitar les intromissions dels senyors laics i la decadència espiritual, fruit de l’aïllament i les riqueses, i també per interessos polítics, es creaven congregacions, constel.lacions de petits monestirs entorn d’una abadia mare. L’exemple l’havia donat cap a l’any mil l’abadia de Cluny. En ple segle XI hi hagué altres monestirs creadors de congregacions, que van subjectar a la seva obediència nombrosos monestirs catalans; van ser Moissac, Sant Victor de Marsella, Sant Ponç de Tomeres i, ja a finals de segle, Sant Cugat del Vallès. El darrer intent congregacionsita, a principis del segle XII, en una època de plena influència de la reforma gregoriana, va ser impulsat per la Grassa52.

    24Després de la incorporació del Sant Sepulcre de Paiera, li va tocar el torn al monestir de Sureda, al Rosselló. La iniciativa la va prendre la comtessa Agnès del Rosselló, que el 1109, mentre el seu marit, Girard I, estava a les Croades, va donar aquesta casa a la Grassa53. Va venir després la subjecció de Sant Marti del Canigó (1114), l’abadiat de Berenguer, germanastre de Ramon Berenguer III54, i les donacions i vinculacions creades per aquest comte. El 1117 va donar a la Grassa i al seu abat Berenguer, fratri meo, el monestir de Sant Pere de Galligans, per a corregir, diu, les negligències i desviacions de la vida monàstica que s’hi produïen: Ideo autem hoc facio quia supradictus locus sancti Petri hactenus a secularibus monachis valde dissipatus est, quia etiam omnia bona ipsius domus interiora et exteriora tanquam neglexerunt et nullam religionis regulam observantes male tractaverunt. Et ut fideliter emendetur et regulariter instituatur. L’acte de donació es va fer a la ciutat de Girona, al claustre dels canonges de Santa Maria, amb l’acord del bisbe i el capítol, i de les autoritats laiques55, però no en sabem res de l’opinió dels monjos de Sant Pere.

    25Per contra, sabem que Tintent de vinculació del monestir de Sant Feliu de Gufxols, al Baix Empordà, que va impulsar també el comte Ramon Berenguer III, va topar amb una resistència irreductible. Potser per aixó l’any 1118 “l’abat Berenguer de la Grassa, obstinat, recolçat en els seus poders seculars i empès per la nefanda cupiditat (resumim la carta de invasione monasterii Guissalensis, redactada pel bisbe de Girona), va anar al territori gironí per a prendre possessió del monestir de Sant Feliu de Gufxols per la força, contra la voluntat de l’abat i els monjos d’aquesta casa i sense el consentiment del bisbe de Girona i dels seus canonges. Així va usurpar a l’Església de Girona un monestir que des de segles li havia pertangut, i ho va fer per les armes, no mogut per la justícia, ni amb intencionalitat religiosa, sinó a causa de la seva ambició”. Els monjos expulsats van recórrer a l’autoritat del diocesà que, perjudicat pel procés congregacionista, i recolçat pels seus canonges, es posà al seu costat i va llençar l’excomunió contra els honors, béns i possessions que l’abadia de la Grassa tenia en el bisbat de Girona, advertint que no l’aixecaria fins que no li fos retornat el monestir de Sant Feliu56. L’abadia de Gufxols va retrobar així la independència i Tintent congregacionista de la Grassa va tocar sostre.

    *

    26No és la nostra intencio resseguir aquí la història posterior de les vinculacions establertes entre la Grassa i els seus béns i institucions a Catalunya, i de com els lligams establerts durant l’Alta i Plena Edat Mitjana es van anar afluixant durant la Baixa Edat Mitjana i, segons sembla, es van extingir a l’Edat Moderna. N’hi ha prou amb recordar que si Ramon Berenguer III va ser un impulsor d’aquestes relacions, i en el seu testament de 1131 va continuar encara la tradició dels llegats a la Grassa57, i si el seu nét Alfons el Cast, després d’incorporar el Rosselló als seus dominis (1172), va mantenir el contacte58, en el futur, a mesura que l’expansió s’orientà vers altres horitzons, el sentiment envers la Grassa es refredà. Segles enrera la devoció, la política i el record, conjuntament, havien fet néixer la relació entre el monestir carcassonès i els comtats catalans. Després, a mesura que el record es perdia, l’expansió ultrapirinenca escalfava la devoció. Anar més enllà, però, i subjectar monestirs catalans a l’abadia forània, com el segle XII va voler fer Ramon Berenguer III, a semblança del seu avantpassat el comte Sunyer, el segle X, no es podia fer sense lesionar interessos i congriar resistències. Finalment, quan l’expansió s’orientà més decididament vers la Mediterrània i la Península, amb la Grassa ja només hi hagué la devoció i els vincles jurídics, però la història del seu deseiximent encara seria llarga.

    Notes de bas de page

    1 Sobre la conquesta franca de Septimània vegi’s els Annals d’Aniana i els Annals d’Uzès (ed. Dont. Cl. Devic i Dom J. Vaissete, Histoire générale de Languedoc, Toulouse, 1875, vol. II, cols. 1-12 i 23-29) i el treball de R. d’Abadal, “El paso de Septimania del dominio godo al franco a través de la invasion sarracena, 720-768”, Cuadernos de Historia de España, XIX, 1953, pp. 5-54.

    2 La font és la Vida de Sant Benet d’Aniana escrita per Ardó Smaragde, deixeble seu, cap al 822, i publicada per J. Mabillon, Acta Sanctorum Ordinis Sancti Benedicti. Vegi’s Ph. Wolff, “L’Aquitaine et ses marges”, Karl der Grosse, Lebenswerk und Nachleben, I: Persönlichkeit und Geschichte, Düsseldorf, Schwann, 1965, p. 274.

    3 Vegi’s al respecte les diverses contribucions a La croissance agricole du Haut Moyen Age, Flaran, 10, Auch, 1990, particularment el rapport de P. Bonnassie, “La croissance agricole du Haut Moyen Age dans la Gaule du Midi et le Nord-Est de la Péninsule ibérique: chronologie, modalités, limites”, pp. 13-35.

    4 R. d’Abadal, Catalunya carolíngia. II. Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vols., Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1926-1950, pp. 307-348 i 368-370.

    5 R. d’Abadal, Els primers comtes catalans, Barcelona, Vicens-Vives, 2a ed. 1965, p. 116.

    6 R. d’Abadal, Primers comtes, op. cit., pp. 13-26.

    7 R. d’Abadal, Diplomes, op. cit., pp. 329-330, i L. Levillain, Recueil des Actes de Pepin I et de Pepin II, Rois d’Aquitaine (814-848), París, 1926, n-33 i 34. A més d’aquest precepte de Pipí, en els seus origens, la Grassa va rebre un precepte de Caries el Calb, atorgat el 844 (durant el setge de Tolosa en el que Bernat de Septimània va ser capturat i executat), on hi ha referència d’un altre anterior de Lluís el Piadós: F. Udina, El Archivo Condala de Barcelona en los siglos IX y X, Barcelona, CSIC, 1951, pp. 93-96.

    8 Sobre la descendència de Guillem de Gelona vegi’s P. Ponsich, “Bera I, comte de Barcelone et ses descendents. Le problème de leur juridiction comtale”, Confient, Vallespir et Montagnes Catalanes, Actes du LIe congrès de la Fédération historique du Languedoc méditerranéen et du Roussillon, 1978, Montpellier, 1980, pp. 51-69.

    9 Ermold Le Noir, Poème sur Louis le Pieux et épîtres au roi Pépin, ed. i trad. E. Faral, Paris, Société d’édition “Les Belles Lettres”, 1964, versos 219-567, i Astronom, Vita Hludovici Pii, ed. J.-P. Migne, Patrologiae cursus completus. Series Latina, CIV, Paris, 1864, cols. 933-935.

    10 Sobre els comtes de Carcassona d’aquests anys vegi’s L. Auzias, L’Aquitaine carolingienne, 778-987, Toulouse, Faculté des Lettres, 1937; R., d’Abadal, Primers comtes, op. cit.-, i J.M. Salrach, El procés de formació nacional (segles VIII-IX), 2 vols., Barcelona, Edicions 62, 1978.

    11 J.M. Salrach, idem, II, pp. 12-19.

    12 R., d’Abadal, Diplomes, op. cit., pp. 332-334.

    13 Sobre aquest comte vegi’s J.M. Salrach, Procés de formació, op. cit., II, pp. 37-41.

    14 L’acta del judici a B. Alart, Cartulaire Roussillonnais, Perpignan, 1880, doc. 1.

    15 Histoire de Languedoc, op. cit., II, ap. 200-CXII, cols. 399-400.

    16 El precepte va ser editat per G. Tessier, A. Giry i M. Prou, Recueil des actes de Charles II le Chauve, roi de France (840-877), 3 vols., París, Académie des Inscriptions et Belles Lettres, 1943-1955, num 340. Sobre la dieta d’Attigny vegi’s R. d’Abadal, Primers comtes, op. cit., pp. 42-46.

    17 El precepte per a la Grassa ha estat editat per Ph. Lauer, Recueil des actes de Charles III le Simple, roi de France, Paris, Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, 1949, núm 20. Sobre l’expedició a Tours-sur-Marne, en general, vegi’s R. d’Abadal, Primers comtes, op. cit., pp. 257-260. Sobre el matrimoni Esteve-Anna, ultra la informació d’Abadal, vegi’s P. Ponsich, “Bera I...”, art. cit., pp. 61-62.

    18 R. d’Abadal, Diplomes, op. cit., pp. 112-115, i R. d’Abadal, Primers comtes, op. cit., pp. 66 i 118.

    19 Lauer, Recueil des actes de Charles III, op. cit., núm. 60.

    20 Sobre totes aquestes filiacions vegi’s les obres ja citades d’Auzias (L’Aquitaine carolingienne), Abadal (Primers comtes), Ponsich (“Bera I...”) i Salrach (Procés de formació), i les corresponents referències bibliogràfiques, entre les quais Abadal, “La família del primer comte barcelom, Berà”, Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, Barcelona, X, 1967, pp. 187-193. Per a una millor comprensió de la memòria del poder, les bases materials, les constel.lacions familiars i la força política de l’aristocràcia en època carolíngia, vegi’s P. Toubert, “El momento carolíngio”, a A. Burguiere, Ch. Klapisch-Zuber, M. Segalen i F. Zonabend (dir.), Historia de la familia, I, Madrid, Alianza Editorial, 1988, pp. 359-364.

    21 Per a aquestes possibles filiacions, vegi’s la documentació citada per Ponsich, “Bera I...”, passim, i Salrach, op. cit., I, p. 110, i II, pp. 8-10, 24, 49, 57 i 163-168.

    22 Histoire de Languedoc, op. cit., II, Pr. 190, cols. 384-386.

    23 Alart, Cartulaire Roussillonnais, op. cit., pp. 118-120. Aquest document habitualment ha estat datat del 898, creiem que per error.

    24 Idem, pp. 120-122. Aquest document, que va ser redactat l’anno vigesimo tertio regnante Carulo rege, habitualment ha estat datat del 915, creiem que per error: comptent els anys de regnat de Caries el Simple des de gener del 898.

    25 J.M. Salrach, “El comte Guifré de Besalu i la revolta de 957”, Amics de Besalú. II Assemblea d’Estudis del seu Comtat, Olot, 1973, pp. 3-4.

    26 F. Valls-Taberner, “Figures de l’època comtal catalana”, “Obres selectes de...”, IV, Madrid-Barcelona, 1961, pp. 17-19 i 21-25, i Ponsich, “Bera I...”, art. cit., pp. 64-65.

    27 R. d’Abadal, Diplomes, op. cit., pp. 385-386.

    28 El document de 926 a A.C.A., Monacals, pergamins de Santa Maria de Ridaura, Carpeta 1, perg. 3. És una copia del segle XII procedent de l’antic Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Girona. on el va llegir F. Monsalvatje, Noticias históricas del condado de Besalú, 26 vols., Olot, 1889-1919, XI, ap. 25, pp. 120-126. El document de vers 948 a A.C.A., Monacals, Girona, pergamins sense catalogar, perg. 135.

    29 Vegi’s el nostre estudi citat a la nota 25, pp. 20-24, on aportem les proves documentais (basades en el seguiment dels béns patrimonials) a favor de la filiació RadulfRidlinda/Oliba/Oliba levita i Sunifred.

    30 Al nostre treball citat a la nota anterior, on hi ha els indicis documentais sobre les vicissituds dels suposats fills i néts de Radulf, s’aporten notícies sobre altres descendents i sobre algunes actuacions dels germans Oliba i Seniofré després de la revolta.

    31 P. Bofarull, Los condes de Barcelona vindicados..., Barcelona, Impremta de J. Oliveras i Monmany, 1836, vol. I, pp. 88-90.

    32 Monsalvatje, Noticias históricas, op. cit., XI, ap. 78, pp. 165-166, i J. Botet, Los condes de Gerona. Los condes beneficiarios, Gerona, Imprenta y Librería de Paciano Torres, 1890, ap. 3, p. 76.

    33 P. Marca, Marca Hispanica sive limes hispanicus..., París, 1688, ap. 104, cols. 885-887.

    34 Idem, ap. 141, col. 945.

    35 R. d’Abadal, “Un gran comte de Barcelona preterit: Guifré-Borrell (897-911)”, Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad de Barcelona, Barcelona, V, 1964, pp. 83-130.

    36 Monsalvatje, Noticias históricas, op. cit., XI, ap. 78, pp. 165-166.

    37 Mabillon (Annales Ordinis Sancti Benedicti, op. cit., III, p. 507), que potser va veure l’original o una còpia de l’acta de consagració de Ridaura als arxius de l’abadia de la Grassa, cap al 1706, llegeix anno Incarnationis DCCCCL, però aquesta datació no és admisible perque no es correspon als anys dels bisbes consagrants, Guigó (908-vers 936) i Teudoric Probablement la consagració es va fer el 936, any que es correspon amb la indictione IX, que anota Mabillon. Sobre tota aquesta qüestió vegi’s Salrach, Procés de formació, op. cit., II, pp. 159-161.

    38 Biblioteca Nacional de París, Col.lecció Moreau, vol. VI, p. 55; Botet, Los condes de Gerona, op. cit., ap. 3, p. 76; Monsalvatje, Noticias históricas, op. cit., IV, ap. 2, pp. 177-178. D’aquest document existeix una copia del segle XII, en molt mal estat i que porta la data errònia de II kalendas iulii anno ab Incarnatione DCCCCLIII regnante Lodevico rege (30 de juny del 950), a l’ACA, Monacals, Girona, pergamins sense catalogar, calaix 130.

    39 R. d’Abadal, L’abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època, Barcelona, Aedos, 3a ed. 1962, p. 48, i Primers comtes, op. cit., p. 292.

    40 R. d’Abadal, Primers comtes, op. cit., pp. 302-312.

    41 Idem, p. 282, i L’abat Oliba, op. cit., p. 92.

    42 A.C.A., Monacals, Pergamins de Santa Maria de Ridaura, Carpeta 1, perg. 4. Es tracta d’un document original en molt mal estat de conservació que va arribar a l’A.C.A. procedent de l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Girona.

    43 A.C.A., Monacals, Girona, pergamins sense catalogar, calaix 154. Com l’anterior, és un document en molt mal estat de conservació que procedeix de l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Girona.

    44 A.C.A., Monacals, Girona, pergamins sense catalogar, calaix 130. Podria ser una copia del segle XI.

    45 Marca, Marca Hispanica, op. cit., ap. 191, col. 1 028.

    46 Idem, ap. 212, cols. 1 058-1 059.

    47 F. Miquel Rosell (ed.), Liber Feudorum Maior, 2 vols., Barcelona, CSIC, 1945-1947, doc. 693, II, pp. 201-204; i Marca, Marca Hispanica, op. cit., ap. 311, cols. 1.193-1.195, i ap. 330, cols. 1.224-1.226.

    48 Miquel Rosell, Liber Feudorum, op. cit., docs. 490 i 492,I, pp. 520-522 i 524-527.

    49 Idem, docs. 815, 817 i 824, II, pp. 298-299, 300-301 i 311.

    50 Vegi’s el resultat d’aquests acords, en forma de definició i infeudació, als documents 818 i 839 de la nota anterior.

    51 M.LL. Ramos i Martinez, “Sant Sepulcre de Paiera”, Catalunya Romànica. IV. La Garrotxa, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1990, p. 231.

    52 Informació més precisa sobre la subjecció de monestirs catalans a cases foresteres a A. Pladevall, Els monestirs catalans, Barcelona, Destino, 1974, pp. 48-49.

    53 Marca, Marca Hispanica, op. cit., ap. 341, col. 1.234, i P. Ponsich, “Sant Andreu de Sureda”, Catalunya Romànica. XIV. El Rosselló, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1993 pp. 341-343.

    54 Pladevall, Els monestirs, op. cit., p. 49.

    55 Marca, Marca Hispanica, op. cit., ap. 359, cols. 1.248-1.249.

    56 Idem, ap. 362, cols. 1.251-1.252. J. Badia i M.L1. Cases, “Sant Feliu de Gufxols”, Catalunya Romànica. VIII. L’Empordà. I, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1989, pp. 265-267.

    57 Li va deixar ipsam albergam de Stagell: Marca, Marca Hispanica, op. cit., ap. 381, col. 1.275.

    58 El 1192 va intercanviar amb l’abat de la Grassa un cens de trenta-cinc eimines d’ordi anuals de Ribesaltes, les albergues de Pesillà i Cornellà, un mas de Salses i una vinya de Les Garrigues, per tot el que el monestir tenia a Salses (Miquel Rosell, Liber Feudorum, op. cit., doc. 796, II, pp. 281-282).

    Auteur

    • Josep Maria Salrach
    Précédent Suivant
    Table des matières

    Cette publication numérique est issue d’un traitement automatique par reconnaissance optique de caractères.

    Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.

    Voir plus de livres
    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents

    Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem

    2001

    Figures du passeur

    Figures du passeur

    Paul Carmignani (dir.)

    2002

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Sébastien Robinne

    2003

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Christian Lagarde

    1996

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Yves Billard

    2003

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Christian Lagarde (dir.)

    2009

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    Pascale Arizmendi

    2010

    L’écran bleu

    L’écran bleu

    La représentation des ouvriers dans le cinéma français

    Michel Cadé

    2004

    L’avenir des langues anciennes

    L’avenir des langues anciennes

    Repenser les humanités classiques

    Olivier Rimbault

    2011

    La désorganisation

    La désorganisation

    Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise

    Muriel Texier

    2006

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie

    Marie-Laure Jalabert

    2009

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    David Giband et Jean-Marc Holz (dir.)

    2007

    Voir plus de livres
    1 / 12
    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents

    Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem

    2001

    Figures du passeur

    Figures du passeur

    Paul Carmignani (dir.)

    2002

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Sébastien Robinne

    2003

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Christian Lagarde

    1996

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Yves Billard

    2003

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Christian Lagarde (dir.)

    2009

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    Pascale Arizmendi

    2010

    L’écran bleu

    L’écran bleu

    La représentation des ouvriers dans le cinéma français

    Michel Cadé

    2004

    L’avenir des langues anciennes

    L’avenir des langues anciennes

    Repenser les humanités classiques

    Olivier Rimbault

    2011

    La désorganisation

    La désorganisation

    Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise

    Muriel Texier

    2006

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie

    Marie-Laure Jalabert

    2009

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    David Giband et Jean-Marc Holz (dir.)

    2007

    Accès ouvert

    Accès ouvert freemium

    ePub

    PDF

    PDF du chapitre

    Suggérer l’acquisition à votre bibliothèque

    Acheter

    Édition imprimée

    Presses universitaires de Perpignan
    • amazon.fr
    • decitre.fr
    • leslibraires.fr
    ePub / PDF

    1 Sobre la conquesta franca de Septimània vegi’s els Annals d’Aniana i els Annals d’Uzès (ed. Dont. Cl. Devic i Dom J. Vaissete, Histoire générale de Languedoc, Toulouse, 1875, vol. II, cols. 1-12 i 23-29) i el treball de R. d’Abadal, “El paso de Septimania del dominio godo al franco a través de la invasion sarracena, 720-768”, Cuadernos de Historia de España, XIX, 1953, pp. 5-54.

    2 La font és la Vida de Sant Benet d’Aniana escrita per Ardó Smaragde, deixeble seu, cap al 822, i publicada per J. Mabillon, Acta Sanctorum Ordinis Sancti Benedicti. Vegi’s Ph. Wolff, “L’Aquitaine et ses marges”, Karl der Grosse, Lebenswerk und Nachleben, I: Persönlichkeit und Geschichte, Düsseldorf, Schwann, 1965, p. 274.

    3 Vegi’s al respecte les diverses contribucions a La croissance agricole du Haut Moyen Age, Flaran, 10, Auch, 1990, particularment el rapport de P. Bonnassie, “La croissance agricole du Haut Moyen Age dans la Gaule du Midi et le Nord-Est de la Péninsule ibérique: chronologie, modalités, limites”, pp. 13-35.

    4 R. d’Abadal, Catalunya carolíngia. II. Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vols., Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1926-1950, pp. 307-348 i 368-370.

    5 R. d’Abadal, Els primers comtes catalans, Barcelona, Vicens-Vives, 2a ed. 1965, p. 116.

    6 R. d’Abadal, Primers comtes, op. cit., pp. 13-26.

    7 R. d’Abadal, Diplomes, op. cit., pp. 329-330, i L. Levillain, Recueil des Actes de Pepin I et de Pepin II, Rois d’Aquitaine (814-848), París, 1926, n-33 i 34. A més d’aquest precepte de Pipí, en els seus origens, la Grassa va rebre un precepte de Caries el Calb, atorgat el 844 (durant el setge de Tolosa en el que Bernat de Septimània va ser capturat i executat), on hi ha referència d’un altre anterior de Lluís el Piadós: F. Udina, El Archivo Condala de Barcelona en los siglos IX y X, Barcelona, CSIC, 1951, pp. 93-96.

    8 Sobre la descendència de Guillem de Gelona vegi’s P. Ponsich, “Bera I, comte de Barcelone et ses descendents. Le problème de leur juridiction comtale”, Confient, Vallespir et Montagnes Catalanes, Actes du LIe congrès de la Fédération historique du Languedoc méditerranéen et du Roussillon, 1978, Montpellier, 1980, pp. 51-69.

    9 Ermold Le Noir, Poème sur Louis le Pieux et épîtres au roi Pépin, ed. i trad. E. Faral, Paris, Société d’édition “Les Belles Lettres”, 1964, versos 219-567, i Astronom, Vita Hludovici Pii, ed. J.-P. Migne, Patrologiae cursus completus. Series Latina, CIV, Paris, 1864, cols. 933-935.

    10 Sobre els comtes de Carcassona d’aquests anys vegi’s L. Auzias, L’Aquitaine carolingienne, 778-987, Toulouse, Faculté des Lettres, 1937; R., d’Abadal, Primers comtes, op. cit.-, i J.M. Salrach, El procés de formació nacional (segles VIII-IX), 2 vols., Barcelona, Edicions 62, 1978.

    11 J.M. Salrach, idem, II, pp. 12-19.

    12 R., d’Abadal, Diplomes, op. cit., pp. 332-334.

    13 Sobre aquest comte vegi’s J.M. Salrach, Procés de formació, op. cit., II, pp. 37-41.

    14 L’acta del judici a B. Alart, Cartulaire Roussillonnais, Perpignan, 1880, doc. 1.

    15 Histoire de Languedoc, op. cit., II, ap. 200-CXII, cols. 399-400.

    16 El precepte va ser editat per G. Tessier, A. Giry i M. Prou, Recueil des actes de Charles II le Chauve, roi de France (840-877), 3 vols., París, Académie des Inscriptions et Belles Lettres, 1943-1955, num 340. Sobre la dieta d’Attigny vegi’s R. d’Abadal, Primers comtes, op. cit., pp. 42-46.

    17 El precepte per a la Grassa ha estat editat per Ph. Lauer, Recueil des actes de Charles III le Simple, roi de France, Paris, Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, 1949, núm 20. Sobre l’expedició a Tours-sur-Marne, en general, vegi’s R. d’Abadal, Primers comtes, op. cit., pp. 257-260. Sobre el matrimoni Esteve-Anna, ultra la informació d’Abadal, vegi’s P. Ponsich, “Bera I...”, art. cit., pp. 61-62.

    18 R. d’Abadal, Diplomes, op. cit., pp. 112-115, i R. d’Abadal, Primers comtes, op. cit., pp. 66 i 118.

    19 Lauer, Recueil des actes de Charles III, op. cit., núm. 60.

    20 Sobre totes aquestes filiacions vegi’s les obres ja citades d’Auzias (L’Aquitaine carolingienne), Abadal (Primers comtes), Ponsich (“Bera I...”) i Salrach (Procés de formació), i les corresponents referències bibliogràfiques, entre les quais Abadal, “La família del primer comte barcelom, Berà”, Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad, Barcelona, X, 1967, pp. 187-193. Per a una millor comprensió de la memòria del poder, les bases materials, les constel.lacions familiars i la força política de l’aristocràcia en època carolíngia, vegi’s P. Toubert, “El momento carolíngio”, a A. Burguiere, Ch. Klapisch-Zuber, M. Segalen i F. Zonabend (dir.), Historia de la familia, I, Madrid, Alianza Editorial, 1988, pp. 359-364.

    21 Per a aquestes possibles filiacions, vegi’s la documentació citada per Ponsich, “Bera I...”, passim, i Salrach, op. cit., I, p. 110, i II, pp. 8-10, 24, 49, 57 i 163-168.

    22 Histoire de Languedoc, op. cit., II, Pr. 190, cols. 384-386.

    23 Alart, Cartulaire Roussillonnais, op. cit., pp. 118-120. Aquest document habitualment ha estat datat del 898, creiem que per error.

    24 Idem, pp. 120-122. Aquest document, que va ser redactat l’anno vigesimo tertio regnante Carulo rege, habitualment ha estat datat del 915, creiem que per error: comptent els anys de regnat de Caries el Simple des de gener del 898.

    25 J.M. Salrach, “El comte Guifré de Besalu i la revolta de 957”, Amics de Besalú. II Assemblea d’Estudis del seu Comtat, Olot, 1973, pp. 3-4.

    26 F. Valls-Taberner, “Figures de l’època comtal catalana”, “Obres selectes de...”, IV, Madrid-Barcelona, 1961, pp. 17-19 i 21-25, i Ponsich, “Bera I...”, art. cit., pp. 64-65.

    27 R. d’Abadal, Diplomes, op. cit., pp. 385-386.

    28 El document de 926 a A.C.A., Monacals, pergamins de Santa Maria de Ridaura, Carpeta 1, perg. 3. És una copia del segle XII procedent de l’antic Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Girona. on el va llegir F. Monsalvatje, Noticias históricas del condado de Besalú, 26 vols., Olot, 1889-1919, XI, ap. 25, pp. 120-126. El document de vers 948 a A.C.A., Monacals, Girona, pergamins sense catalogar, perg. 135.

    29 Vegi’s el nostre estudi citat a la nota 25, pp. 20-24, on aportem les proves documentais (basades en el seguiment dels béns patrimonials) a favor de la filiació RadulfRidlinda/Oliba/Oliba levita i Sunifred.

    30 Al nostre treball citat a la nota anterior, on hi ha els indicis documentais sobre les vicissituds dels suposats fills i néts de Radulf, s’aporten notícies sobre altres descendents i sobre algunes actuacions dels germans Oliba i Seniofré després de la revolta.

    31 P. Bofarull, Los condes de Barcelona vindicados..., Barcelona, Impremta de J. Oliveras i Monmany, 1836, vol. I, pp. 88-90.

    32 Monsalvatje, Noticias históricas, op. cit., XI, ap. 78, pp. 165-166, i J. Botet, Los condes de Gerona. Los condes beneficiarios, Gerona, Imprenta y Librería de Paciano Torres, 1890, ap. 3, p. 76.

    33 P. Marca, Marca Hispanica sive limes hispanicus..., París, 1688, ap. 104, cols. 885-887.

    34 Idem, ap. 141, col. 945.

    35 R. d’Abadal, “Un gran comte de Barcelona preterit: Guifré-Borrell (897-911)”, Cuadernos de Arqueología e Historia de la Ciudad de Barcelona, Barcelona, V, 1964, pp. 83-130.

    36 Monsalvatje, Noticias históricas, op. cit., XI, ap. 78, pp. 165-166.

    37 Mabillon (Annales Ordinis Sancti Benedicti, op. cit., III, p. 507), que potser va veure l’original o una còpia de l’acta de consagració de Ridaura als arxius de l’abadia de la Grassa, cap al 1706, llegeix anno Incarnationis DCCCCL, però aquesta datació no és admisible perque no es correspon als anys dels bisbes consagrants, Guigó (908-vers 936) i Teudoric Probablement la consagració es va fer el 936, any que es correspon amb la indictione IX, que anota Mabillon. Sobre tota aquesta qüestió vegi’s Salrach, Procés de formació, op. cit., II, pp. 159-161.

    38 Biblioteca Nacional de París, Col.lecció Moreau, vol. VI, p. 55; Botet, Los condes de Gerona, op. cit., ap. 3, p. 76; Monsalvatje, Noticias históricas, op. cit., IV, ap. 2, pp. 177-178. D’aquest document existeix una copia del segle XII, en molt mal estat i que porta la data errònia de II kalendas iulii anno ab Incarnatione DCCCCLIII regnante Lodevico rege (30 de juny del 950), a l’ACA, Monacals, Girona, pergamins sense catalogar, calaix 130.

    39 R. d’Abadal, L’abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època, Barcelona, Aedos, 3a ed. 1962, p. 48, i Primers comtes, op. cit., p. 292.

    40 R. d’Abadal, Primers comtes, op. cit., pp. 302-312.

    41 Idem, p. 282, i L’abat Oliba, op. cit., p. 92.

    42 A.C.A., Monacals, Pergamins de Santa Maria de Ridaura, Carpeta 1, perg. 4. Es tracta d’un document original en molt mal estat de conservació que va arribar a l’A.C.A. procedent de l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Girona.

    43 A.C.A., Monacals, Girona, pergamins sense catalogar, calaix 154. Com l’anterior, és un document en molt mal estat de conservació que procedeix de l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Girona.

    44 A.C.A., Monacals, Girona, pergamins sense catalogar, calaix 130. Podria ser una copia del segle XI.

    45 Marca, Marca Hispanica, op. cit., ap. 191, col. 1 028.

    46 Idem, ap. 212, cols. 1 058-1 059.

    47 F. Miquel Rosell (ed.), Liber Feudorum Maior, 2 vols., Barcelona, CSIC, 1945-1947, doc. 693, II, pp. 201-204; i Marca, Marca Hispanica, op. cit., ap. 311, cols. 1.193-1.195, i ap. 330, cols. 1.224-1.226.

    48 Miquel Rosell, Liber Feudorum, op. cit., docs. 490 i 492,I, pp. 520-522 i 524-527.

    49 Idem, docs. 815, 817 i 824, II, pp. 298-299, 300-301 i 311.

    50 Vegi’s el resultat d’aquests acords, en forma de definició i infeudació, als documents 818 i 839 de la nota anterior.

    51 M.LL. Ramos i Martinez, “Sant Sepulcre de Paiera”, Catalunya Romànica. IV. La Garrotxa, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1990, p. 231.

    52 Informació més precisa sobre la subjecció de monestirs catalans a cases foresteres a A. Pladevall, Els monestirs catalans, Barcelona, Destino, 1974, pp. 48-49.

    53 Marca, Marca Hispanica, op. cit., ap. 341, col. 1.234, i P. Ponsich, “Sant Andreu de Sureda”, Catalunya Romànica. XIV. El Rosselló, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1993 pp. 341-343.

    54 Pladevall, Els monestirs, op. cit., p. 49.

    55 Marca, Marca Hispanica, op. cit., ap. 359, cols. 1.248-1.249.

    56 Idem, ap. 362, cols. 1.251-1.252. J. Badia i M.L1. Cases, “Sant Feliu de Gufxols”, Catalunya Romànica. VIII. L’Empordà. I, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1989, pp. 265-267.

    57 Li va deixar ipsam albergam de Stagell: Marca, Marca Hispanica, op. cit., ap. 381, col. 1.275.

    58 El 1192 va intercanviar amb l’abat de la Grassa un cens de trenta-cinc eimines d’ordi anuals de Ribesaltes, les albergues de Pesillà i Cornellà, un mas de Salses i una vinya de Les Garrigues, per tot el que el monestir tenia a Salses (Miquel Rosell, Liber Feudorum, op. cit., doc. 796, II, pp. 281-282).

    Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge

    X Facebook Email

    Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge

    Ce livre est cité par

    • Catafau, Aymat. (1998) Les Celleres et la naissance du village en Roussillon. DOI: 10.4000/books.pupvd.1936

    Ce chapitre est cité par

    • Chandler, Cullen J.. (2013) Carolingian Catalonia: The Spanish March and the Franks, c.750–c.1050. History Compass, 11. DOI: 10.1111/hic3.12078

    Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge

    Ce livre est diffusé en accès ouvert freemium. L’accès à la lecture en ligne est disponible. L’accès aux versions PDF et ePub est réservé aux bibliothèques l’ayant acquis. Vous pouvez vous connecter à votre bibliothèque à l’adresse suivante : https://freemium.openedition.org/oebooks

    Suggérer l’acquisition à votre bibliothèque Acheter ce livre aux formats PDF et ePub

    Si vous avez des questions, vous pouvez nous écrire à access[at]openedition.org

    Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge

    Vérifiez si votre bibliothèque a déjà acquis ce livre : authentifiez-vous à OpenEdition Freemium for Books.

    Vous pouvez suggérer à votre bibliothèque d’acquérir un ou plusieurs livres publiés sur OpenEdition Books. N’hésitez pas à lui indiquer nos coordonnées : access[at]openedition.org

    Vous pouvez également nous indiquer, à l’aide du formulaire suivant, les coordonnées de votre bibliothèque afin que nous la contactions pour lui suggérer l’achat de ce livre. Les champs suivis de (*) sont obligatoires.

    Veuillez, s’il vous plaît, remplir tous les champs.

    La syntaxe de l’email est incorrecte.

    Référence numérique du chapitre

    Format

    Salrach, J. M. (1995). Memoria, poder i devociò: donacions catalanes a la Grassa (segles IX-XII). In P. Sénac (éd.), Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan. https://doi.org/10.4000/books.pupvd.3751
    Salrach, Josep Maria. « Memoria, poder i devociò: donacions catalanes a la Grassa (segles IX-XII) ». In Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge, édité par Philippe Sénac. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan, 1995. doi:10.4000/books.pupvd.3751.
    Salrach, Josep Maria. « Memoria, poder i devociò: donacions catalanes a la Grassa (segles IX-XII) ». Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge, édité par Philippe Sénac, Presses universitaires de Perpignan, 1995, https://doi.org/10.4000/books.pupvd.3751.

    Référence numérique du livre

    Format

    Sénac, P. (éd.). (1995). Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan. https://doi.org/10.4000/books.pupvd.3739
    Sénac, Philippe, éd. Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan, 1995. doi:10.4000/books.pupvd.3739.
    Sénac, Philippe, éditeur. Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge. Presses universitaires de Perpignan, 1995, https://doi.org/10.4000/books.pupvd.3739.
    Compatible avec Zotero Zotero

    1 / 3

    Presses universitaires de Perpignan

    Presses universitaires de Perpignan

    • Mentions légales
    • Plan du site
    • Se connecter

    Suivez-nous

    • Flux RSS

    URL : http://pup.univ-perp.fr

    Email : pup@univ-perp.fr

    Adresse :

    Service général de l’université de Perpignan Via Domitia

    BU Sciences

    52 avenue Paul Alduy

    66860

    Perpignan

    France

    OpenEdition
    • Candidater à OpenEdition Books
    • Connaître le programme OpenEdition Freemium
    • Commander des livres
    • S’abonner à la lettre d’OpenEdition
    • CGU d’OpenEdition Books
    • Accessibilité : partiellement conforme
    • Données personnelles
    • Gestion des cookies
    • Système de signalement