Version classiqueVersion mobile

Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge

 | 
Philippe Sénac

Onomàstica i poblament a la Catalunya septentrional a l’alta edat mitjana

Jordi Bolòs

Texte intégral

1Les fonts documentais que ens poden permetre de conèixer l’alta edat mitjana són escasses -malgrat la riquesa de documents que tenim a Catalunya- i sovint són molt formulàries i per això repetitives. Aquest fet ens ha d’impulsar a trobar i a utilitzar altres mètodes que ens permetin d’apropar-nos al passat. Això ho podem fer fent us d’altres fonts no escrites (treballs arqueològics, antropològics, d’anàlisi pol•línica, etc.) i també intentant d’analitzar des d’altres perspectives les escrites.

2Amb aquestes notes intentarem d’aproximar-nos al coneixement, d’una banda, d’una possible pervivència, des dels primers segles medievals o fins i tot des del final del mon romà, mitjançant l’ús de la toponímia i de la cartografia, i, de l’altra, d’unes innovacions, esdevingudes durant l’època carolíngia, mitjançant l’anàlisi de l’antropommia.

I. Toponímia i organització del territori

  • 1 Vegeu, pér exemple: A.Aguilar, O.Olesti, R.Plana, «Cadastres romans a Catalunya: Empordà i Gironès (...)
  • 2 Vegeu, per exemple: J.Bolòs, «Aportacions al coneixement de les vies de comunicacio», Symposium In (...)
  • 3 Aquest aspecte l’hem estudiat, per exemple, en: J.Bolòs, «Paisatge i societat al “Segrià” al segle (...)

3En alguns indrets, molts dels elements del paisatge històric han perdurat al llarg dels segles. Així, per exemple, la forma dels camps. Només cal fer esment de l’organització nascuda amb la centuriació d’època romana, la qual ha arribat, poc o molt, fins a l’actualitat, perdurant al llarg de tota l’època medieval i moderna.1 Un altre aspecte d’aquest paisatge geogràfic, humanitzat, que tampoc ha sofert grans canvis al llarg de molts segles, ha estat, per exemple, el de les vies de comunicació. És prou conegut que els camins de l’alta edat mitjana molt sovint eren els mateixos que les vies d’època romana.2 També en aquest aspecte cal parlar, doncs, de continuïtats. Un altre aspecte de qualsevol paisatge en relació amb el qual podríem veure perduracions és el dels llocs de poblament, tot i que calgui ésser conscients que de vegades hi pot haver hagut certs canvis d’ubicació, d’aquests establiments humans, poc o molt importants, i que en les continuïtats o les transformacions han tingut un pes important circumstàncies com la creació d’esglésies, de castells, de vilesnoves, etc.3 Al costat dels camps de conreu, de les vies o bé dels centres de poblament, els, mits són un altre element del paisatge històric que sovint també ha perdurat ai llarg dels segles.

  • 4 M.Aston, Interpreting the Lanscape. Landscape Archaeology in Local Studies, Londres, 1985, ps. 39- (...)
  • 5 D.Bonney, «Pagan Saxon burials and boundaries in Wiltshire», Wiltshire Archaeological and Natural (...)
  • 6 M.Rouche, L’Aquitaine des Wisigoths aux Arabes. 418-781. Naissance d’une région, Paris, 1979, ps. (...)

4És cert que els límits no són visibles sobre el terreny, com la major part dels altres elements del paisatge, però, malgrat això, també tenen un paper fonamental en l’organització d’un cert territori, territori que podem observar, per exemple, des de qualsevol indret en un moment determinat.4 I, n’hi ha molts de lïmits o partions! No sols hi ha els grans lïmits de les unitats politiques. També hi ha lïmits de parròquies i de comunitats pageses o urbanes. I, així mateix, també hi ha partions de dominis senyorials i de possessions pageses. Aquesta atapeïda xarxa d’afrontacions ha d’haver sofert alguns canvis al llarg del temps, però, en alguns casos, ha tingut pervivències sorprenents. A Anglaterra, hom ha assenyalat que alguns lïmits actuals poden tenir l’origen en l’època prehistòrica.5 És cert que és un cas excepcional (o almenys el seu coneixement és excepcional), però, tanmateix, és prou significatiu d’aquesta existència d’una notable tendència a la continuïtat. A la Gàl•lia, també s’han estudiat notables perduracions d’algunes afrontacions. En concret, pel què fa a l’Aquitània, hom ha indicat que alguns dels termes comunals actuals, com és prou sabut, tenen l’origen en lïmits parroquials. A més, aquestes partions, en alguns casos, s’originaren en lïmits de grans dominis de l’alta edat mitjana més remota. En concret, M.Rouche, troba diversos exemples d’això al llarg dels principals rius aquitans: la Garona i el Loire.6

  • 7 Un primer intent el vàrem fer a: J. Bolòs, «Parròquia i organització del territori. Una aproximaci (...)

5A partir d’aquestes premisses, nosaltres podem intentar de fer el mateix en relació amb la Catalunya nord-oriental, en concret en relació amb les comarques de la Garrotxa, de l’Empordà, del Gironès i, especialment, del Rosselló i del Conflent.7

  • 8 P. Aebischer, Etudes de toponymie catalane, Barcelona, 1926; J. Coromines, Estudis de Toponímia ca (...)
  • 9 Trobem força topònims acabats en «-ac» també a Catalunya. En alguns casos pogueren ésser portats p (...)

6Abans de tirar endavant, cal, però, que hi introduïm una nova dada. Com és prou sabut, en el territori català, els topònims acabats en «-à» (-anum) o «-ana» corresponen, molt sovint, a llocs on hi havia hagut un fundus d’època romana. Així, per exemple, el topònim Cornellà recorda un fundus de Cornelius, el lloc Avià o Vià un fundus d’Avitius, Tiurana un de Tiberius, etc.8 En principi, podem considerar que corresponen als topònims acabats en «-ac», que predominen sobretot a les terres occitanes.9

7Si sumem aquestes dues dades, la possible pervivència dels límits i el fet que els topònims acabats en «-à» reflecteixen llocs on hi hagué un domini romà, podem fer un pas més i intentar de veure si hi ha alguna relació, que pugui tenir un origen en el passat, entre els llocs de poblament o llocs centrais actuals que tenen un topònim d’aquest tipus i el territori que ara en depèn. Per això, per a fer una primera aproximació, podem fer us de la cartografia actual.

  • 10 B.K. Roberts, The Making of the English Village. A Study in Historical Geography, Burnt Mill, 1987 (...)

8Abans, però de fer aquest pas, cal recordar que els que es dediquen a l’estudi del paisatge històric també han assenyalat la relació força estable entre un lloc de poblament, un lloc central, i el seu terme. En una economia agrícola i ramadera, aquest terme ha de permette d’obtenir cereals, vi, fusta i llenya, farratge i pastures i, si pot ésser, pesca i caça. Normalment, la continuïtat d’aquestes necessitats i alhora d’aquestes àrees productives assegura la perduració de la relació mutua. A l’hora de triar un indret com a lloc de poblament, les bones relacions (vies), la capacitat de proveir-se d’aigua, la tradició, la possibilitat de defensar-se, etc., tenien també força importància.10

  • 11 M. Rouche, Op.cit., p. 216. interpreta així el topònim Cazères, situat dins del fundus Tertiacus i (...)

9Abans de centrar la nostra anàlisi al Rosselló, podem descriure un territori actual on sembla que ha restat ben reflectida una organització territorial força antiga. Si seguim el riu Fluvià, a les comarques actuals de la Garrotxa i de l’Ait Empordà, trobem a l’est de Besalu, a la riba esquerra del riu, la població de Maià de Montcal i, a la riba dreta, la de Serinyà; més a l’est, resten contraposats, a banda i banda, els llocs de Crespià i d’Esponellà; poc més cap a llevant, trobem Pompià i Vilert, poble antigament anomenat Sisterianus, etc. Del terme de Vilert en depèn un enclavament anomenat les Caselles, situat a la riba esquerra del riu. A més, prop de Crespià, més cap al nord-oest, trobem Pedrinyà, topònim també creat en època romana. La toponímia actual i, en part, els límits actuals sembla que reflecteixen encara tota una xarxa força atapeïda de fundi, que cal suposar que foren creats abans de començar l’edat mitjana. La distància entre aquestes explotacions d’època romana és de poc més de 2 km. D’altra banda, l’existència d’unes «caselles» arran del riu potser hom la pot relacionar amb l’existència d’un poble de pescadors.11 Així doncs, podem atrevir-nos a suposar que els h’mits actuals, que reflecteixen bàsicament els termes de les parroquies creades en època carolíngia, permeten de reconstruir els h’mits dels grans dominis que hi varen existir en època visigòtica i que tenen l’origen en l’època del Baix Imperi romà. És només una primera aproximació.

  • 12 Per a trobar les formes més antigues dels topònims i llur data hem emprat: P. Ponsich, Límits hist (...)
  • 13 No és pas ben segur que tots aquests topònims acabats en «-à» siguin sempre d’època romana. N’hi h (...)

10Centrem-nos, ara, al Rosselló. Si ens fixem en la zona compresa entre els rius Aglí i Tet, trobem que, una mica lluny de les maresmes de la costa, després de Labeianum (any 916), hi ha les poblacions de Clairà (Cleiranum, 1013) i Pià (Apianum, 901), a la riba esquerra i dreta de l’Aglí.12 Més amunt, a la riba esquerra hi havia Turà (Turano, 1211), on s’alça l’ermita de Sant Marti, i a la riba dreta Ribesaltes, on potser hi havia un altre lloc de poblament de tradició antiga, tot i que el topònim actual sigui català.13 Una mica més amunt, trobem el poble i el terme d’Espirà d’Aglí (Aspirano, 1098). Al sud-oest d’Espirà hi ha el terme de Baixàs (Baxianum, 843).

11Si seguim la Tet, des la mar, trobem, una vegada passat Castellrossello, a la riba esquerra, el Vernet, a l’alta edat mitjana també anomenat Agarani (901), i a la riba dreta Perpinyà (Perpinianum, 927). Si seguim per la banda esquerra de la Tet, hi ha Sant Esteve, en època carolfngia encara anomenat Acutiano (843). Després, seguint la mateixa banda del riu, hom arriba a dues poblacions, Baó i Vilanova de la Ribera [o de Roter] que duen (o duien) noms germànics; llur terme segurament correspon a l’espai ocupat per un antic fundus o per uns fundi, batejats de nou en època carolíngia. Més amunt, trobem, a la riba sud del riu, el Soler, Pallaganum (876), i a la nord, Pesillà de la Ribera (Pidilianum, 876). Davant seu hi havia hagut Rellà (Rilianum, 941), dins o a tocar del terme de Sant Feliu d’Avall. Seguint més cap a l’oest, trobem Cornellà de la Ribera (Cornelianum, 898), Pulianum (953) que segurament era a Millars, Nefiac (amb un origen potser també antic), «Talaçà» (Talaçano, 1019), a Illa, «Marçugà» (Marcugano, 898), a Bulatemera, etc. I així entrem al Confient.

12Si seguim el riu Rard i els seus afluents, com la Canta-rana, trobem una organitzacio molt semblant. Si ens enfilem per la conca del Rard, des de la costa, arribem, primerament, a Alenyà (Alignanum, 904), «Boaçà» (Buacano, 876), Tesà (Tezanum, 832) i Cornellà del Bèrcol (Cornelianum, 883), tots quatre al sud del riu. Més enllà ve Vilanova de Raó, lloc amb un nom germànic (que possiblement també coincideix amb un antic fundus). Després trobem «Barrià» (Barrianum, 993), al terme de Pollestres, Pontellà (Pontelianum, 876), amb l’enclavament de Nyils (Asiniles, 930) a Paîtra banda del curs del Canta-rana, i Cirà (Ceceranum, 884), Llupià (Lupianum, 953) i Palaudà (973), a tocar de Tuïr. Més al sud encara hom hi troba Paçà (Pacianum, 975).

13A les ribes del Tec també hauríem trobat una organitzacio semblant. A la riba esquerra, Elna i, a la riba dreta, el Palau de Vidre, anomenat en època carolíngia Securinianum sive Palatium Rodegarium (899); en aquest cas, el topònim de tradició romana és acompanyat del nom carolingi. Tot seguit trobem Brullà (Brulianum, 944), a la banda nord del riu, i el lloc de Cabanes i més al sud Tanyà (Tagnane, 875), a la riba dreta. Seguint riu amunt encara hauríem trobat Ursigano (976), al Voló, i Morellàs (Maurelianum, 1011).

  • 14 També hi trobem Cirac (i a l’altra riba, Corbiac). Com ja hem dit, és molt possible que aquests no (...)
  • 15 Recorda, per exemple, el que trobem en algunes valls de la Cerdanya, on trobem un repartiment de l (...)

14Al Conflent, ja ha estat assenyalat diverses vegades, que el nombre de topònims acabats en «-anum» és molt elevat. Seguint el riu, trobem un primer grup en Vinçà (Vincanum, 950), Lentillà (Lentilianum, 955), Seïllà (Cesillanum, 1267), Foixà (1310) i Espirà de Confient (.Aspiranum, 1003); potser Glorianes i Marquixanes també són noms formats en època romana. Una mica més amunt, trobem Rià (Arrianum, 864), potser Catllà (Castellanum, 948), Orbanyà (Orbananum, 1279), Flaçà (Flacanum, 950), possiblement Marinyans i Orellà (Orelianum, 957), a la riba esquerra de la Tet, i Clerà (Clerinianum, 879), Taurinyà (Taurinianum, 846), Cuixà (Cuxanum, 846),14 Cornellà de Confient (Cornelianum, 901), Fullà (Fauliano, 840), Serdinyà (Segdinianum, 950), Aituà (Uitesanum, 1011), a la riba dreta del riu, etc. Tota una atapeïda xarxa que, allà on s’ha conservat sembla que reflecteix que cadascuna de les petites valls que s’estenien a banda i banda del riu Tet corresponien a un fundus. De vegades fins i tot sembla com si la vall hagués estat partida en dues explotacions, una a la part superior (Foixà, Seïllà, Taurinyà, Aituà) i una altra a la part inferior més propera al riu (Vinçà o Espirà, Cuixà, Serdinyà).15 En aquesta comarca del Confient, també trobem algun poble amb un nom que hom pot relacionar amb un antroponim germànic, indret que pot correspondre al centre d’un domini o a un vilatge d’època visigoda o carolíngia; així, el lloc d’Estoer, situat entre Seïllà, Espirà, Villerac i Clerà. Estoer deriva d’Asto(h)cirius, nom de persona gotic.

  • 16 J. Pons i Sala, «Propietats agràries d’itàlics a Catalunya: algunes consideracions a l’entorn de l (...)
  • 17 Vegeu: J. Pons i Sala, «A propòsit dels topònims Helvianvm i Sempronianvm, dos noms en -anvm avui (...)

15Crec que no podem evitar de parlar d’un aspecte, encara que surti dels límits de l’època medieval. De quina època eren els fundi que reflecteixen aquests topònims? El marc cronològic és força limitat, tot i que s’estén al llarg d’uns cinc segles. Tal com estudià J. Pons, els primers noms en «-anum» a Catalunya són d’abans del canvi d’era; així, per exemple Cinyana, Deciana, Semproniana, Antistiana o Palfuriana.16 Se’n continuaren creant, però, fins al moment de les invasions germàniques. D’altra banda, cap al final del Baix Imperi, al mateix temps que s’esdevenia una reducció del nombre de fundi romans, es degueren perdre alguns d’aquests topònims.17 Crec però que, per a entendre la pervivència, hem de suposar que aquells que varen arribar a l’edat mitjana reflectien una realitat de poblament més o menys viva als darrers segles del mon romà.

  • 18 A. Roure et alii, La villa romana de Vilauba (Camós), Girona, 1988. A la p. 104, hom diu: «Aquest (...)
  • 19 M. Rouche, Op.cit., p. 217.

16Acceptat això, de fet, l’època més fosca és la de domini visigòtic. Després, a partir de l’època de domini franc o carolingi, la continuïtat del poblament i, fins i tot, la d’alguns grans dominis és prou coneguda. Es difícil, però, d’assegurar aquest nexe, pel que fa a l’existència d’uns dominis i d’uns llocs de poblament o de llurs límits, entre el mon del Baix Imperi i el mon carolingi, tot i que hi ha diversos elements que ens fan suposar que existí. En primer lloc, la mateixa pervivèneia dels noms de lloc. En segon lloc, que vers l’any 500 encara es creés, a prop de Banyoles, al costat d’un fundus Cornelianus (Cornellà del Terri) un possible fundus Burgundianus (Borgunyà). En tercer lloc, per les dades arqueològiques que demostren una pervivència d’algunes de les villae de tradició romana fins cap al segle VII.18 Finalment, en darrer lloc, per les mateixes característiques de l’espai ocupat per les parròquies d’època carolíngia (que, com hem dit, han perdurat fins ara); aquestes característiques coincidei molt bé amb les de l’espai que sembla que depenia, per exemple, de les villae aquitanes durant l’època de domini visigot o franc.19 Per a acabar, m’agradaria d’assenyalar doncs quines són aquestes característiques d’acord amb els exemples estudiats.

17Un dels trets comuns a molts d’aquests dominis ja es desprèn del que hem dit més amunt. La major part d’aquests llocs són situats al llarg de rius. Evidentment això suposava molts beneficis de tipus econòmic: pesca, ocells aquàtics, regadiu, existència d’un riberal planer per als camps de cereals, etc. A més, fins i tot, si el riu era prou cabalós, podia permetre una comunicació ràpida pel seu curs.

  • 20 J. Moran que està estudiant els topònims d’època romana al Pla de Barcelona i al Baix Llobegat, m’ (...)

18Al mateix temps, però, no ho hem d’oblidar, també eren situats al costat de vies de comunicació que seguien paral·leles al curs de l’aigua. Aquestes vies les tenim ben documentades ja a l’època carollngia; ben segur que cal cercar-ne llur origen, en quasi tot els casos, a l’època romana.20

  • 21 A. Chastagnol, Le Bas-Empire, París, 1969, ps. 204-205.

19Pel que fa a la distribució interna de l’espai que depenia de cadascuna d’aquestes parròquies, possibles fundi, a tot arreu és bàsicament la mateixa: una zona propera al riu amb camps de cereals, un vessant on hi podia haver les vinyes i unes muntanyes on hi podia haver boscs i pastures. Recorda molt les descripcions que fan alguns autors de l’Antiguitat tardana. La petita herència d’Ausoni, a l’Aquitània, al segle IV, era formada per uns camps de conreu de cereals, per una superficie més petita de vinyes i per encara una superficie més reduïda de pastures; els boscs, en canvi, al fons, lluny del riu, s’estenien per un terreny dues vegades més gran que els camps, les vinyes i els prats junts. Prop del lloc de poblament hi havia una font, un petit pou i un riu.21

20En alguns casos, intuïm que en la toponímia actual encara resten reflectides algunes possibles construccions incloses en els grans dominis. Així, per exemple, com ja hem vist, en relació amb unes caselles o cabanes que hi havia al costat del Fluvià. Al llarg de la Tet, trobem un lloc de Cabanes (documentat l’any 854) que segurament pot tenir un origen semblant. Potser també tenien un origen semblant llocs com Terrats, Nyils (Asinilos) i potser Tuïr (Tecorium o Tugurium), etc. L’origen d’alguns aquests llocs de poblament potser cal cercar-lo a l’època carolíngia o potser als darrers segles del mon clàssic.

  • 22 M. Aubrun, La paroisse en France des origines au XVesiècle, Paris, 1986, p. 33-36.

21Dins d’aquest marc, com ja és prou conegut, hi hagué, amb la introducció del cristianisme, l’aparició de capelles o oratoris en molts dels grans dominis que hi havia durant el Baix Imperi romà; molts d’aquests oratoris després esdevingueren esglésies parroquials.22 De fet, aquest pot ésser que fos un dels nexes que permeteren d’unir el mon romà i el mon carolingi. Això potser fou el que va fer possible la continuïtat, fins i tot quan ja havien desaparegut algunes d’aquestes grans propietats de tradicio romana. Quan en època de Carlemany s’estructurà una atapeïda xarxa de parròquies a tot l’Imperi i es converteixen molts dels antics oratoris en esglésies parroquials, segurament, en molts casos, encara s’estava a temps de salvar els límits de l’antic domini que potser algunes vegades encara s’havia conservat (d’altres vegades, potser, s’ogafaven els termes de l’espai que depenia d’una comunitat de pagesos).

  • 23 De fet, la continuïtat d’alguns dominis, des l’època romana fins a la feudal, ha estat proposada e (...)

22L’existència d’aquest possible nexe que va permetre que en alguns casos no es trenqués la continuïtat entre el mon romà i el medieval crec que cal tenir-lo present, ni que sigui encara a nivell d’hipòtesi de treball. De fet, no sols ens permet d’afirmar una continuïtat de prop de 2.000 anys, en relacio a un aspecte del paisatge, sinó que ens permet de conèixer una mica més bé algun aspecte d’una època tan fosca i poc coneguda com és la visigòtica. Aquest nexe el trobem força clarament en el poble de Palau de Vidre, població propera a Elna. En un document de l’any 899 trobem que s’esmenta Securinianum sive Palatium Rodegarium. L’antic domini d’un Securinius romà esdevingué el domini d’un Rotger carolingi. La villa del romà esdevé el palau del franc. Potser el fundus romà va continuar fins a esdevenir el domini carolingi. 23

23Un aspecte que cal tenir present és el de la possible superficie d’aquestes explotacions o fundi. Evidentment, hem d’agafar com a punt de referència les extensions dels municipis actuals, amb els perills que això comporta. Per exemple, els actuals municipis de Pià i de Clairà, prop de la costa, fan 13,1 i 19,3 km2. Sant Esteve (l’antic Acutiano) fa 11,6 i Pesillà, 15,1 km2. Baixàs, més cap a la muntanya, fa 18,9 km2. En canvi, Baó o la Vilanova de Roter només fan 7,9 i 4,3 km2, respectivament. En aquests dos casos darrers sembla com si aquestes vilesnoves haguessin estat fruit d’una desmembració o partició d’un antic fundus o domini més gran.

24Més cap al sud, al voltant d’Elna, Brullà fa 7,8 km2, Tesà, 4,8, Cornellà, 5,4 i Alenyà, 5,3 km2. La mida és més petita. Més cap a l’oest, Pontellà (amb Nyils i amb un enclavament a l’altra banda del riu Cantarana) fa 13,7 km2.

25Si ens en anem al Confient, també trobem mides força reduïdes: Vinçà (amb Lentillà) té una superficie de 7,7 km2, Espirà de 6,0, Clerà (amb Villerac) de 8,7, Taurinyà (amb una àmplia llenca de bosc) de 14,5, Fullà de 9,6, Cornellà d’11,0, etc.

26No podem oblidar, ni amagar, que aquestes mides corresponen a les superficies actuals dels municipis (i a les de les parròquies nascudes a l’edat mitjana, les quais es repartiren d’una forma regular el territori). Amb tot, si suposem una continuïtat dels límits, hem de suposar també una certa pervivència de les superficies. Aixf doncs, en general aquests dominis (o termes pobletons), potser en alguns casos de tradició clàssica, podien tenir unes mides que oscil•len entre els 5 km2, els més petits, i els 15 km2, els més grans. Els més propers a la costa, situats en terres planes (més riques per als cereals) o al costat d’estanys i d’aiguamolls (importants no sols per a la pesca ans també per a la ramaderia), eren, en principi, més petits; els de les zones de muntanya, amb poc espai per a les terres de conreu i amb més terres forestals i de pastura, lògicament, eren més grans. La mida normal, mitjana, era, tanmateix, d’uns 10 km2.

II. Antroponímia i població

27L’època carolíngia, a tot l’Imperi, és una etapa en què s’enfronten innovacions i continuïtats. A Catalunya, però d’una forma especial encara es produeix més aquesta contraposició entre les novetats i les pervivències. Les coses novelles van lligades sobretot a dos fets: passar a dependre d’un imperi o d’un regne franc i esdevenir un territori situat en una zona de frontera. La primera d’aquestes innovacions va durar, reaiment, poc menys de dos segles; la segona, almenys, va durar, sense grans canvis, fins al segle XII.

28Aixf com hem fet us de la toponímia per a apropar-nos al coneixement del passat altomedieval, també podem conèixer algunes coses de l’alta edat mitjana mitjançant l’anàlisi de l’antroponímia. Som conscients de les limitacions que també té aquest mètode de treball i dels perills que pot comportar el seu us sense uns coneixements lingüístics sòlids. Amb tot, creiem que una bona anàlisi comparativa de les dades antroponí miques pot permetre de conèixer influències i línies de migració. És cert que hom sempre es pot plantejar si es tracta d’un moviment de persones o bé d’una moda. A Catalunya, a l’època carolíngia, el tant per cent de noms germànics, en concret visigòtics, evidentment no s’entendria sense pensar en el fenomen moda; però, en alguns casos, en especial en relació amb els noms fràncics, potser no és així.

  • 24 J. Bolòs i J. Moran, Op.cit.

29El que signa aquestes ratlles, amb J. Moran, ha fet un recull d’antropònims d’abans de l’any 1000, de Catalunya, ara en curs de publicació.24 A partir de l’estudi d’alguns casos concrets, tenint com a referència aquest repertori que inclou uns 40.000 noms de persona, hom pot afirmar:

  1. L’existència d’un fons comú d’antropònims a tot el territori català.
  2. L’existència, dins dels comtats catalans, de zones on predominen o on hi ha d’una forma exclusiva uns certs noms. També podem assenyalar certes coincidències amb noms de territoris situats fora de Catalunya.
  3. L’existència evident de l’arribada de gent de fora, tant vinguda del nord, de la Gàl•lia, com del sud, d’«Hispània», la terra musulmana segons els documents.
  4. L’existència de migracions internes.

30A partir d’aquestes premisses, que intentem de justificar en un estudi introductori del Repertori d’Antropònims Catalans I, ens podem aproximar a la situació que hi havia al bisbat d’Elna, en especial al Rosselló i al Confient.

  • 25 R. d’Abadal, «Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil: Eixalada-Cuixà», (...)

31En un document de l’any 840-841, trobem una llista de noms d’homes que en aquestes dates, o pocs decennis abans, vivien o havien viscut al lloc de Fullà, a la petita vall del riu de Saorra, el qual aflueix per la dreta a la Tet, a la comarca del Confient.25 Podem intentar d’analitzar les característiques de llurs noms, a partir bàsicament de comparar-los amb els altres noms que trobem al Repertori.

32Com a tot arreu, en primer lloc, cal assenyalar que hi ha un tant per cent de noms que són comuns al conjunt del territori català. En aquest cas, però no són gaire nombrosos (Maior, Cixilo, etc.). Deixant de banda aquest conjunt de noms més comuns, crec que cal assenyalar quatre aspectes que resten reflectits en els antropònims esmentats en aquest document. En primer lloc el fet que hi hagi bastants noms únics o molt rars, fet que sembla suposar un cert tancament, un cert isolament de la població (i alguna vegada potser també algun error de transcripció). En segon lloc, cal, però, assenyalar un cert lligam amb els noms de la zona litoral, amb el Rosselló i amb tota la costa catalana. En tercer lloc, podem indicar que s’hi reflecteix un nexe amb el conjunt de les terres de la Catalunya septentrional. Finalment, en quart lloc, convé indicar les reduïdes influències de l’antroponímia vinguda amb els francs o carolingis.

  • 26 Cal pensar que pot ésser que alguns d’aquests noms hagin estat mal transcrits, fet que en pot fer (...)

33Pel que fa al primer aspecte, podem posar com a exemples noms excepcionals o molt rars com Vulo, Goteleba (que potser podem relacionar amb una Godebeba de Berga), Eralius (sic), Addanasinda, etc.26 D’altra banda, cal dir que, com és lògic, la major part dels noms germànics que hi trobem són gòtics.

34Pel que fa al lligam amb el litoral, podem assenyalar que el nom Alexander, que trobem en aquest document del Confient, és un antropònim usual també, sobretot, als comtats de Barcelona, Girona i Besalu. Tot i que mai puguem rebutjar ben bé la possibilitat del fet casual, el territori on és documentat aquest nom coincideix amb l’àrea d’un conjunt de noms de tradició romana que trobem en especial al llarg de la zona marítima i que sovint també hauríem pogut trobar a les costes llenguadocianes o provençals. El nom Mascarani, que segurament cal relacionar amb el nom Mascaroni, també és més aviat predominant en les terres més orientais de Catalunya (Barcelona, Osona, Manresa, Ripoll, Empuries, Girona, Confient). El nom germànic Chindiberga per contra, d’acord amb les dades que tenim, és més aviat septentrional (Urgell, Cerdanya, Ripoll, Peralada, Confient, Rosselló, Osona, Manresa).

35L’antroponímia, en aquest cas del lloc de Fullà, al Confient, ens sembla reflectir -tal com ho fa el mateix document- una comunitat arrelada des de fa molts anys en aquest territori, fet que explica les característiques dels antropònims que hem esmentat més amunt i que justifica que, si fa no fa, un 50% dels noms siguin gòtics i que la resta no siguin germànics.

  • 27 R. d’Abadal, Op.cit., apèndixs 2 i 3, ps. 243-246.
  • 28 Al Políptic de l’abat Irminon trobem, per exemple, un home també anomenat Baso. Vegeu: M.-Th. Morl (...)

36Podem trobar un segon exemple de conjunt de persones del bisbat d’Elna del segle IX en una llista de testimonis relacionats amb la població de Baó, al Rosselló, de l’any 843.27 En aquest cas, hi ha algunes diferències en relació amb l’exemple precedent. Potser la més notable és l’important tant per cent de noms fràncics que hi trobem, prop d’una tercera part. De fet, el nom del mateix lloc, Baó, sembla que és fràncic (Baso o Basone cal relacionar-lo amb el nom de persona Badone).28 En aquest indret trobem noms com Aldomarus, Dagobertus, Alogamius, Angafredus, Alderamnus, Bertus, etc. clarament fràncics. En general, podem dir que, al costat d’uns quants noms de persona força usuals als comtats catalans (Desiderius, Trasoarius, David o Ennecho), trobem d’altres de molt rars, com alguns d’aquests antropònims fràncics, o com el gótic Ildevigius (trobem un Eldevigius a Girona) o com Iudila o Rauticus, etc. Així mateix, també convé assenyalar una coincidència força gran d’aquest conjunt de noms amb antropònims de la Catalunya més septentrional, tal com ja hem vist que s’esdevenia en el cas precedent, en relació amb els homes de Fullà.

37En aquest cas, a partir de l’antropommia podem arribar a la conclusió que ens trobem amb una comunitat fruit d’una barreja, esdevinguda no pas gaires anys abans, entre gent que duia noms fràncics (plausiblement Baso i alguns parents o amics), potser vinguts del nord de la Gàl·lia o de la Germània, amb la gent del país, que duien noms que pertanyen al fons cornu heretat de l’època de domini islàmic i visigòtic. De fet, enllaçant amb el que vèiem a l’apartat precedent, podem contraposar una villa de tradició antiga, Fullà, amb un nom acabat precisament en «-à», on la població perdurà al llarg dels segles, amb aquesta vil•la nova de Baó, creada en època carolmgia i segurament intercalada entremig de la xarxa de dominis que hi havia en un moment precedent.

  • 29 R. d’Abadal, Op.cit., apèndixs 56, 57, 58, 59 i 60, ps. 272-278.

38Un tercer exemple és relacionat també amb el monestir de Cuixà i és tret de les diverses llistes de noms de persones que participaren en les renovacions de les donacions, fetes els anys 878 i 879. Aquestes renovacions s’esdevingueren ran de la pèrdua de les escriptures de cessió que hi hagué en destruir-se el monestir d’Eixalada i el seu arxiu.29 En aquest cas, també podem assenyalar, al costat d’un tant per cent de noms que podem trobar a tots els comtats de la Catalunya Vella, el que anomenem fons cornu, d’una banda l’existència de nombrosos noms quasi exclusivament locals, de l’altra l’existència d’antropònims més aviat orientais, dins del territori català, i, en darrer lloc, el fet que hi hagi uns altres noms més septentrionals.

39Entre els poc usuals, podem assenyalar Sion, Nantuario, Signulfo, Vincio o Bissio. Com a orientais hom pot esmentar, per exemple, Venrello, Dexter, Aspidio, Ariani, Saturnini, Richario i Savarico i, potser, com a septentrionals, per exemple Amarella, Idegisus, Gulgiscli o Ranosinda. En aquest territori, el nombre de noms no germànics (gòtics) és força elevat, tanmateix els noms fràncics hi són quasi inexistents (potser només un Aldinus o Odinus). En alguns casos, el tant per cent de noms no germànics s’apropa a la meitat i supera el 25% que solia ésser usual en raolts indrets. En molts aspectes ens trobem, tot i haver passat uns anys, amb unes característiques semblants a les que hom trobava en relació amb el primer exemple de Fullà, també del Confient.

  • 30 M. Rouche, Op.cit., p. 142-148.

40Intentem d’anar més enllà en el coneixement de la importància que tingué durant l’època de domini carolingi l’existència d’un tant per cent d’antropònims fràncics, realitat que sembla que és reflex de l’arribada de grups de pobladors provinents del nord, potser de l’Austràsia o de la Nèustria o potser de terres més properes, com l’Aquitània, on des del segle VI i fins a l’època de Carlemany s’havien instal·lat comunitats franques, sovint en llocs estratègics. Vinguessin de més lluny o de més a prop els francs que arribaren als comtats catalans, podem establir un clar paral•lelisme entre les instal•lacions de comunitats d’aquest poble germànic que hi hagué a l’Aquitània i les que trobem a Catalunya.30 De fet, a Catalunya, trobem un tant per cent més elevat de noms de gent franca en els llocs on en un moment primerenc hi hagué la frontera o una zona de repoblació difícil. Podem suposar que era així al Rossello d’abans de l’any 785, als comtats d’Empuries, de Girona i de Besalu vers aquesta data, a l’Ait Urgell i a la Cerdanya, cap al 790, i a les valls de més enllà de les muntanyes del comtat cerdà, això és a l’Ait Berguedà o al Ripollès, al llarg de bona part del segle IX. Aquesta impressió la podem contrastar amb allò que ens pot dir una anàlisi dels antropònims.

  • 31 D. Kremer, «Zur Urkunde A. 913 des Archivo Condal in Barcelona», Beiträge zur Namenforschung. Neue (...)

41Hi ha alguns noms o alguns elements de noms germànics que sembla que només poden ésser fràncics. Així, per exemple, els antropònims començats per «Bert-», «Folc-», «Gauz-», «Eich-», «Geir-», «(H)ug-», etc. sembla que han de tenir aquest origen. A partir dels exemples recollits en relació amb la vall de Sant Joan de les Abadesses, podem intentar veure, dins el territori català, on sovintejaven més aquests noms fràncics.31

42Si cerquem noms que comencin per «Bert-» al Repertori d’Antropònims Catalans, als segles IX i X, en trobem a molts comtats o territoris (Barcelona, Besalu, Brocà, Confient, Empuries, Girona, Osona, Penedès, Peralada, Ripoll, Rossello, Urgell, Vallespir). Gairebé a tot arreu de la Catalunya Vella. En realitat, però, ens adonem que alguns comtats han restat exclosos: el Pallars i la Ribagorça, la marca de Manresa, etc.

43D’altra banda, i això encara pot ésser tant o més interessant, si ens fixem en quins comtats trobem noms amb aquest primer element abans de l’any 900, ens adonem que sols són tres: Rosselló, Empuries i Urgell. És cert que en part aquesta dada, fruit de cenyir-nos només al segle IX, és molt casual. Això no obstant, si fem aquest mateix buidatge, sols de noms documentats fins l’any 900, en relació amb alguns altres dels noms que poden tenir un origen fràncic, trobem que allà on n’hi ha més és al Rosselló. En segon lloc, trobem els comtats de Besalú i d’Osona. En tercer lloc, el de Girona. En quart lloc el de Cerdanya i el de Ripoll. En cinquè lloc el comtat d’Empúries, les valls de Brocà i Lillet i el comtat d’Urgell. Finalment, en sisè lloc, el Confient, el Berguedà, el Vallespir i potser el Pallars. En darrer lloc, els comtats de Barcelona i de Manresa.

44Cal tenir, però, ben present que hi ha diversos elements que poden afavorir una certa distorsió d’aquestes dades i que, en principi, fan que calgui valorar més els resultats obtinguts en alguns dels comtats. Així, per exemple, que del conjunt dels antropònims instroduïts al Repertori, un 18,6% siguin trets de documents del comtat d’Osona i només un 2,3% de documentació del comtat de Rosselló fa que les dades relacionades amb aquest darrer tinguin encara més importància dins del conjunt. Si apliquem un coeficient corrector, en funció del tant per cent de noms de cada comtat introduits al Repertori, tenim uns resultats que segurament s’ajusten més a la realitat que no pas els anteriors, tot i que segurament tampoc no siguin ben exactes, ja que hauríem de tenir present altres variables que no podem tenir en compte (com pot ésser el tipus de document utilitzat, qui era qui portava el nom, etc.). El resultat, un cop feta aquesta correcció, és el següent: Rosselló 80, Vallespir 55, Cerdanya 43, valls de Brocà i Lillet 33, Besalu 26, Empuries 23, Girona 18, Berga 17, Ripoll 13, Confient 11, Urgell 8, Osona 6, Pallars i Ribagorça 4, Manresa 3 i Barcelona 1. Tot i que, cal dir-ho, aquestes xifres són totalment relatives i molt aproximades a causa del nombre reduït de casos de la mostra, sembla que veiem encara més una zona septentrional on, abans de l’any 900, la influència franca fou més important que en els comtats meridionals, on, segurament, a poc a poc, també degué entrar al llarg del segle X. De fet, sembla que hi ha una important diferència entre els territoris que caigueren en mans dels francs abans de l’any 800 (bisbats d’Elna, de Girona i part oriental del bisbat d’Urgell) i els restats territoris de la Catalunya Vella.

  • 32 D. Kremer, Op.cit. en la nota precedent.

45Convé també tenir present que, per exemple, la vall de Ripoll, ja ocupa, en aquesta llista, el lloc novè. Amb tot, sabem, com ja hem dit, que en aquesta vall la influència d’elements fràncics fou molt alta. Així, en el vilar de «Rodebaldencs», del qual, gràcies al judici de l’any 913, sabem el nom de tots els habitants (hi vivien 10 parelles i una dona), hom troba 9 noms fràncics (5 d’home i 4 de dona que, per cert, no eren pas casats entre ells); la resta eren noms germànics no fràncics i noms no germànics.32 És potser només un cas extrem, però que demostra clarament que en alguns indrets hi hagué una migració notable de gent que duia noms fràncics. En aquest cas de la vall de Sant Joan de les Abadesses, cal pensar que l’arribada d’aquesta població es degué produir cap a l’any 880.

46Aquestes migracions degueren durar, per tant, si fa no fa, poc més d’un segle. Al Rossello pogueren començar poc abans del final del segle VIII. Al conjunt de la Catalunya Vella es degueren acabar potser cap al final del segle IX. En certa manera, l’arribada de Basó i els seus homes a Catalunya, a les planes del Rossello, degué coincidir amb l’inici d’aquest procés migratori; l’arribada a la vall de Sant Joan de les Abadesses de Rodbald i uns parents o amics degué correspondre al final d’aquest procés, ja a l’època de Guifre el Pilós. Cal assenyalar que la sort dels uns i dels altres no fou pas gaire bona. Malgrat llur origen els homes vinguts amb el franc Basó acabaren depenent del monestir de Sant Miquel de Cuixà; el homes de Rodbald, després del judici de l’any 913, restaren dins el gran domini nuclear de l’abadia femenina de Sant Joan.

III. Cloenda

47A partir del coneixement de la documentació carolíngia i d’un us de les dades que ens pot aportar la toponímia, l’antroponímia i la cartografia, podem dir que l’època carolfngia és una etapa de continuïtats i d’innovacions. El fet que es creés una atapeïda xarxa parroquial en època carolfngia-que amb pocs canvis ha arribat fins a l’actualitat-ens ha permès d’intentar conèixer alguna cosa de com era la xarxa de grans dominis de l’època visigòtica, que té l’origen en l’època del Baix Imperi romà. L’existència de noms acabats en «-à» i les troballes fetes en altres països, en relació amb la continuïtat dels límits, poden permetre de reconstruir dominis com Pià, Sant Esteve d’«Aguçà», Pesillà, Tesà, Pontellà, Vinçà o Cornellà de Confient i veure quina extensio podien tenir i com es podien repartir l’espai, a banda i banda dels principals rius, ocupant la franja de camps dels riberals i els vessants de la vall, destinats a les vinyes, als boscs i a les pastures. Llur extensio hem pogut suposar que era de 5 a 15 km2. Algunes vegades encara sembla que hom pugui endevinar la xarxa atapeïda de fundi, uns al costat dels altres, com, per exemple, entre l’Aglí i el riu Tet. En alguns casos, entremig d’aquest dominis antics, s’intercalaren vilesnoves (per exemple en relació amb poblets creats per francs o gots com Basé, Rotger o Roter), possiblement en època carolfngia. És també evident que ara, amb les dades que tenim, resten moites zones buides, en traslladar aquesta possible organització de fundi sobre els mapes actuals. Cal pensar que, al llarg dels segles, potser ja abans de l’època carolíngia, hi degueren haver alguns canvis dels noms dels llocs principals (potser, alguna vegada, arran de la desaparició o desintegració primerenca dels fundi).

48Hem vist també que les característiques dels antropènims a la Catalunya dels segles IX i X no són iguals a tots els comtats, malgrat haver-hi un fons cornu a tot el territori, poc o molt diferent del dels altres països. Sobretot, fruit d’unes migracions internes o externes diferents, trobem que, a les diverses zones, hi ha un percentatge diferenciat dels diversos tipus d’antropònims (gòtics, fràncics, de tradició romana o grega, cristians o bíblics, romànics, etc.). Hem assenyalat en especial que en aquesta zona nord-oriental el tant per cent de noms fràncics és més elevat que en altres contrades, realitat que també trobem, poc o molt, per exemple, al comtat de Besalu o al Ripollès.

  • 33 Pel que fa als aspectes antropològics: E.Vives, La població catalana medieval. Origen i evolució, (...)
  • 34 Vegeu: R. d’Abadal, Catalunya Carolíngia. Els diplomes carolingis a Catalunya, II, Barcelona, 1952 (...)
  • 35 De fet, és prou significatiu que al Pallars, que passà a dependre directament dels comtes de Tolos (...)
  • 36 Compareu, per exemple, amb els noms més antics de Lleó: Gregorio del Ser Quijano, Documentation de (...)
  • 37 R. Abadal, Catalunya Carolíngia, Op.cit., p. 313. Una d’aquestes comunitats d’hispans potser s’ins (...)

49Al comtat de Rosselló (al poblet de Baó, per exemple, intercalat entremig de l’antiga xarxa de fundi), al Ripollès (en els vilars de «Rodbald», de «Francons» o de Vedellar, per exemple), al comtat d’Urgell (potser en una Vilanova propera a la Seu), etc. s’instal•laren comunitats vingudes de fora, de terres més septentrionals.33 Aquestes comunitats molt aviat es barrejaren amb la gent del país. Cal tenir present que, al mateix temps que hi havia aquestes immigracions, també arribaven gent provinent de l’altra banda de la frontera musulmana, els hispans, molt més ben documentats a causa de venir de fora de l’imperi i, per això, d’haver provocat alguns conflictes amb les autoritats o amb els restants pobladors del lloc.34 No sabem pas amb seguretat d’on podien venir els homes que duien noms fràncics. De fet, a causa de llur repartiment sobre el territori català, sembla més probable que provinguessin de l’Austràsia o de la Nèustria que no pas de l’Aquitània.35 Els hispans, en canvi, segurament, no venien pas de tan lluny. De fet, si ens fixem amb els noms que duien, veiem que la major part eren semblants als que trobem al conjunt de la Catalunya Vella; no duien pas noms típics del mon hispànic occidental, com Munio, Nunnus, Didacus, Gundesalvus, etc. quasi inexistents als comtats catalans, tot i que aquest territori havia fet part del mateix regne visigòtic.36 Precisament dels quatre exemples de Munio que trobem a tot Catalunya, abans de l’any 1000, un és del Rosselló (any 875); un altre és del Pallars-Ribagorça (Munione), un és d’Osona (Munna) i un del comtat d’Urgell (Mumio?). Per contra, els hispans, que surten en un document de l’any 812, duen noms com lohannis, Quintila, Calaposius, Asinarius, Egila, Stephanus, etc., força semblants als de la resta de la poblacio. De fet, si els poguéssim diferenciar, com hem intentat de fer amb els francs, segurament això ens permetria de delimitar altres comunitats que s’intercalaren també entremig del conjunt de la poblacio (i molt aviat s’hi fongueren), tal com s’esdevingué amb les comunitats vingudes de les zones més septentrionals de l’Imperi carolingi.37

50Els estudis dels antropònims poden aportar a l’historiador, per a aquesta època d’abans de l’any 1000, força dades sobre les caractéristiques d’una poblacio determinada. Ens poden permetre de saber sobretot les influències externes que ha sofert una comunitat. Ens permeten de saber les relacions humanes recents i les relacions més llunyanes en el temps i en l’espai. Llunyanes en el temps i profundes, com podien ésser les que s’establien al llarg de la costa o les que es constituïen, per exemple, al llarg de l’eix de comunicació format pels rius Tet i Segre. Relacions més recents, però llunyanes en l’espai, com poden ésser les establertes amb gent que ve tant del nord (francs), com del sud (hispans). Relacions, recents o potser molt velles, però d’abast limitat, com les que s’esdevingueren, en aquesta època d’expansió política i de repoblació, entre els comtats de Rosselló i de Peralada, entre el Vallespir i Besalú, entre la Cerdanya, el Ripollès, Osona i el Vallès, etc.

1. Mapa de la conca baixa de la Tet i de l’Aglí (Rosselló). 1. Límit actual de municipi o comú.- 2. Estany o aiguamoll

2. Mapa de la conca baixa del Tec i del Rard (Rosselló). 1. Límit actual de municipi o comú.- 2. Límit probable.- 3. Estany o aiguamoll

3. Mapa de la conca alta de la Tet (Conflent). 1. Límit actual de municipi o comú.- 2. Límit probable

4. Mapa de Catalunya a l’època carolíngia. 1. Zona de frontera o marca.- 2. Principals vies de repoblació i de penetració i de població amb noms fràncisc

Notes

1 Vegeu, pér exemple: A.Aguilar, O.Olesti, R.Plana, «Cadastres romans a Catalunya: Empordà i Gironès, Cerdanya, Vallès Occidental», Tribuna d’Arqueologia. 1989-1990, 1991, ps. 111-124. Pel que fa a l’edat mitjana: J.Bolòs, «Aportació al coneixement de les terres de conreu a Catalunya a l’edat mitjana», Acta Historica et Archeologica Mediaevalia, 14-15, 1994, ps. 143-174.

2 Vegeu, per exemple: J.Bolòs, «Aportacions al coneixement de les vies de comunicacio», Symposium Internacional sobre els Orígens de Catalunya (segles VIII-XI), Barcelona, 1991, ps. 409-436; J.Bolòs, V.Hurtado, «La xarxa viària catalana a l’alta edat mitjana. Una aproximació des de la cartografia», Anuario de Estudios Medievales, 23, 1993, ps. 3-26.

3 Aquest aspecte l’hem estudiat, per exemple, en: J.Bolòs, «Paisatge i societat al “Segrià” al segle XIII», Paisatge i societat a la Plana de Lleida a l’Edat Mitjana, Lleida 1993, ps. 45-81.

4 M.Aston, Interpreting the Lanscape. Landscape Archaeology in Local Studies, Londres, 1985, ps. 39-43.

5 D.Bonney, «Pagan Saxon burials and boundaries in Wiltshire», Wiltshire Archaeological and Natural History Magazine, LXI, 1966, ps. 25-30; D.Bonney, «Early boundaries in Wessex», Archaeology and the Landscape: Essay for L.V. Grinsell, Londres, 1972, ps. 168-186.

6 M.Rouche, L’Aquitaine des Wisigoths aux Arabes. 418-781. Naissance d’une région, Paris, 1979, ps. 215-220.

7 Un primer intent el vàrem fer a: J. Bolòs, «Parròquia i organització del territori. Una aproximació cartogràfica», I Congrés d’Història de l’Església catalana des dels orígens fins ara, Solsona, 1993, ps. 259-284.

8 P. Aebischer, Etudes de toponymie catalane, Barcelona, 1926; J. Coromines, Estudis de Toponímia catalana, I, Barcelona, 1965, ps. 233-238.

9 Trobem força topònims acabats en «-ac» també a Catalunya. En alguns casos pogueren ésser portats per repobladors, a l’època carolíngia.

10 B.K. Roberts, The Making of the English Village. A Study in Historical Geography, Burnt Mill, 1987, ps. 105-126.

11 M. Rouche, Op.cit., p. 216. interpreta així el topònim Cazères, situat dins del fundus Tertiacus i al costat de la Garona.

12 Per a trobar les formes més antigues dels topònims i llur data hem emprat: P. Ponsich, Límits històrics i repertori toponímic dels llocs habitats dels antics «Països» de Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir, Cerdanya, Fenolledès, Prada, 1980.

13 No és pas ben segur que tots aquests topònims acabats en «-à» siguin sempre d’època romana. N’hi ha alguns de dubtosos. D’altres, com per exemple Hortafà o Rigardà, sembla gairebé segur que no son tan antics. Hortafà s’ha d’interpretar com un «hort d’Affa». Vegeu: P. Aebischer, Op.cit., p. 116. En la documentació d’època carolfngia, trobem el nom germànic Affanus en quatre documents del comtat d’Osona, el més antic dels quais de l’any 922. J. Bolòs i J. Moran, Repertori d’Antropònims Catalans, I, I.E.C. (en curs de publicació).

14 També hi trobem Cirac (i a l’altra riba, Corbiac). Com ja hem dit, és molt possible que aquests noms acabats en «-ac» fossin creats en una data coetània al moment en què es crearen els noms acabats en «-anum», peró també pot ésser que fossin portats de les terres occitanes, en època carolingia.

15 Recorda, per exemple, el que trobem en algunes valls de la Cerdanya, on trobem un repartiment de l’espai semblant, organitzat aixf ja en una època molt reculada, a l’origen de l’edat mitjana. Vegeu: J. Bolòs, «Parràquia i organitzacció...» Op.cit. en la nota 7, ps. 280-281.

16 J. Pons i Sala, «Propietats agràries d’itàlics a Catalunya: algunes consideracions a l’entorn de les mansions de la Via Augusta que duen el sufix-ana», Pyrenae, vol. 21, 1985, ps. 129-139.

17 Vegeu: J. Pons i Sala, «A propòsit dels topònims Helvianvm i Sempronianvm, dos noms en -anvm avui perduts», Estudis Universitaris Catalans, vol. XXIX, 1993, ps. 835-842, en concret, a la p. 841, esmenta dos exemples, en relació amb el País Valencià i la Laietana.

18 A. Roure et alii, La villa romana de Vilauba (Camós), Girona, 1988. A la p. 104, hom diu: «Aquest final (segle VII) de la vil•la amb el seu posterior abandonament ocorregué de manera paulatina, i sense que arqueologicament hàgim pogut constatar cap causa violenta que accelerés aquest procés.» El lloc de Vilauba és esmentat encara en època carolíngia. Vegeu també J. Pons, Op.cit. en la nota precedent.

19 M. Rouche, Op.cit., p. 217.

20 J. Moran que està estudiant els topònims d’època romana al Pla de Barcelona i al Baix Llobegat, m’ha assenyalat que molts d’aquests noms, que cal relacionar amb antigues villae romanes, hom els troba precisament al llarg de les antigues vies romanes.

21 A. Chastagnol, Le Bas-Empire, París, 1969, ps. 204-205.

22 M. Aubrun, La paroisse en France des origines au XVe siècle, Paris, 1986, p. 33-36.

23 De fet, la continuïtat d’alguns dominis, des l’època romana fins a la feudal, ha estat proposada en relacio a altres indrets de Catalunya, com Vilamajor, al Vallès. M. Aventín, Vilamajor 872-1299. De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme, Sabadell, 1990, p. 35.

24 J. Bolòs i J. Moran, Op.cit.

25 R. d’Abadal, «Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans de l’any mil: Eixalada-Cuixà», Analecta Montserratensia, vol. VIII, 1954-1955, apèndix 1, p. 243.

26 Cal pensar que pot ésser que alguns d’aquests noms hagin estat mal transcrits, fet que en pot fer un cas únic.

27 R. d’Abadal, Op.cit., apèndixs 2 i 3, ps. 243-246.

28 Al Políptic de l’abat Irminon trobem, per exemple, un home també anomenat Baso. Vegeu: M.-Th. Morlet, Les noms de personnes sur le territoire de l’ancienne Gaule du VIe au XIIe siècle, vol. I, Paris, 1971, p. 49.

29 R. d’Abadal, Op.cit., apèndixs 56, 57, 58, 59 i 60, ps. 272-278.

30 M. Rouche, Op.cit., p. 142-148.

31 D. Kremer, «Zur Urkunde A. 913 des Archivo Condal in Barcelona», Beiträge zur Namenforschung. Neue Folge, 9, 1974, especialment ps. 78-80.

32 D. Kremer, Op.cit. en la nota precedent.

33 Pel que fa als aspectes antropològics: E.Vives, La població catalana medieval. Origen i evolució, Vic, 1990, p. 170. En relació amb l’Ait Urgell: J. Bolòs, «Antropènims i poblament», Catalunya Romànica, vol. VI, Barcelona, 1992, p. 78.

34 Vegeu: R. d’Abadal, Catalunya Carolíngia. Els diplomes carolingis a Catalunya, II, Barcelona, 1952; A. Dupont, «L’aprision et le régime aprisionnaire dans le Midi de la France», Le Moyen Âge, tom LXXI, ps. 179-213 i 375-399. A la p. 192, diu: «La transformation "officielle" d’une partie du Midi méditerranéen en un foyer d’appel pour les Goths d’Espagne [...]. On se trouve donc en présence d’un mouvement de colonisation organisé et patronné par le souverain carolingien.»

35 De fet, és prou significatiu que al Pallars, que passà a dependre directament dels comtes de Tolosa cap a l’any 800, és on hi hagués menys noms fràncics.

36 Compareu, per exemple, amb els noms més antics de Lleó: Gregorio del Ser Quijano, Documentation de la catedral de León (siglos IX-X), Salamanca, 1981, p. 57.

37 R. Abadal, Catalunya Carolíngia, Op.cit., p. 313. Una d’aquestes comunitats d’hispans potser s’instal•là a la Villa Gothorum, a les Malloles, molt a prop de Perpinyà, la qual, segons les excavacions que s’hi han fet, no fou ocupada fins al segle IX, segurament per gots que provenien de terres més meridionals.

Table des illustrations

Légende 1. Mapa de la conca baixa de la Tet i de l’Aglí (Rosselló). 1. Límit actual de municipi o comú.- 2. Estany o aiguamoll
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/3745/img-1.jpg
Fichier image/jpeg, 138k
Légende 2. Mapa de la conca baixa del Tec i del Rard (Rosselló). 1. Límit actual de municipi o comú.- 2. Límit probable.- 3. Estany o aiguamoll
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/3745/img-2.jpg
Fichier image/jpeg, 359k
Légende 3. Mapa de la conca alta de la Tet (Conflent). 1. Límit actual de municipi o comú.- 2. Límit probable
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/3745/img-3.jpg
Fichier image/jpeg, 150k
Légende 4. Mapa de Catalunya a l’època carolíngia. 1. Zona de frontera o marca.- 2. Principals vies de repoblació i de penetració i de població amb noms fràncisc
URL http://books.openedition.org/pupvd/docannexe/image/3745/img-4.jpg
Fichier image/jpeg, 153k

© Presses universitaires de Perpignan, 1995

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540

Cette publication numérique est issue d’un traitement automatique par reconnaissance optique de caractères.
Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search