Prefaci
p. 173-175
Texte intégral
1En el conjunt de fenòmens que abasten el que s’anomena globalització, les llengües ocupen un lloc prominent en l’articulació (harmònica o no) entre el que és de l’ordre global i el que és de l’ordre local. El multilingüisme social –coincidència de diverses llengües en un territori– és un fet que sovint crea tensions en les pràctiques comunicatives i polèmiques en les polítiques, de les quals no n’està exclosa l’escola. Es tracta doncs d’un fenomen controvertit que pren dimensions diverses. Així la defensa de les llengües hegemòniques es justifica com un capital que permet la comunicació en una única llengua entre persones que procedeixen d’horitzons i cultures diferents; aquesta és la ideologia globalitzadora que imposa l’anglès a totes les escoles del món. Així mateix, les llengües oficials de la Unió Europea són presentades, en els estats on són llengua oficial, com a valors essencials, representatius de la diversitat lingüística d’Europa, que cal protegir per aturar l’ús generalitzat de l’anglès com a llengua internacional. Per això, el Consell d’Europa recomana la fórmula 1 (la llengua oficial de l’Estat) + 2 (llengües oficials a la Unió Europea), de manera a fomentar una ciutadania capaç d’emprar la llengua oficial d’un dels estats i una altra llengua europea, a més de l’anglès. Ara bé, en molts països, existeixen també les anomenades, per algunes persones, llengües regionals o llengües autòctones i, per d’altres persones, llengües pròpies. Aquestes llengües són reclamades també per sectors de la població com a llengües d’escolarització, entenent que constitueixen no només un patrimoni cultural que cal preservar, sinó també un mitjà de comunicació específic. Cal afegir, així mateix, les reivindicacions dels col lectius procedents de la immigració i de la mobilitat internacional respecte de l’ensenyament de les seves llengües d’origen.
2D’aquest panorama, succintament exposat, se’n desprèn que el multilingüisme és un fenomen social complex, en el qual poden confluir diferents visions i ideologies, en una gradació que va des de la defensa aferrissada de la diversitat lingüística fins les concepcions homogeneïtzadores de la societat, arrelades en la vella idea del segle XIX “un Estat-una llengua” i en la defensa d’una “llengua comuna” per a cada país.
3En el camp educatiu, també s’observen visions a vegades oposades. D’una banda, encara preval la idea segons la qual quan un infant aprèn diverses llengües, acaba per no dominar-ne cap; aquesta idea sol acompanyar-se de consideracions sobre quines llengües cal ensenyar i sobre quines són supèrflues. D’altra banda, el plurilingüisme –entès, segons el Marc europeu comú de referència1, com a competència de les persones i alhora com a pràctiques quotidianes en què s’empren recursos lingüístics diversos– és percebut de manera positiva per a la formació de l’alumnat perquè assegura competències necessàries per al futur dels infants, però també perquè permet de superar l’etnocentrisme, de desenvolupar la consciència sobre les llengües i la comunicació i accelera els aprenentatges lingüístics futurs. En aquesta visió positiva, no existiria una gradació de llengües més i menys importants, només una necessitat de planificació de l’educació plurilingüe atenent als contextos d’ús de les llengües, a les motivacions de les famílies, als recursos humans de què disposi cada centre educatiu, entre d’altres circumstàncies, i tot plegat emmarcat en els aspectes històrics, socials, econòmics i polítics de cada societat.
4L’evidència empírica del multilingüisme social i del fet que és difícil trobar una comunitat o un grup que només empri una llengua –i menys encara amb la creixent presència en la vida quotidiana de les tecnologies que permeten la comunicació policèntrica i l’accés a la informació a partir de fonts diverses–, semblen donar la raó a qui diu que l’educació plurilingüe és irrevocable. També comencen a desenvolupar-se propostes del que s’anomena una didàctica del plurilingüisme, la qual preconitza la inclusió de diverses llengües en la planificació educativa; la integració d’aprenentatges lingüístics i continguts disciplinaris* en seqüències didàctiques; la incorporació en el currículum d’activitats que mostren visions positives de la diversitat lingüística en el món.
5El volum que teniu entre les mans aborda molts dels aspectes esmentats. En efecte, la recerca realitzada per Rita Peix explora el terreny de l’aprenentatge del català en un context europeu d’educació plurilingüe, la qual cosa comporta examinar el camp tot tenint en compte l’articulació de l’ensenyament d’aquesta llengua amb el de la llengua francesa i d’altres llengües considerades internacionals. L’estudi examina les tres dimensions de les dinàmiques lingüístiques i educatives a la Catalunya del Nord: les polítiques (locals/regionals, nacionals i internacionals), les representacions dels agents implicats (autoritats famílies, docents i aprenents) i les pràctiques, tant pel que fa al reclutament dels mestres com a la seva actuació a l’aula.
6El volum conté, com a punt de partida, el marc històric, així com les polítiques i les estratègies per a l’ensenyament del català i la formació de docents. Aquesta part constitueix una contribució notabilíssima a la comprensió de la situació actual de l’ensenyament del català a la Catalunya del Nord i, per tant, és una referència indefugible per a futurs estudis en el terreny.
7L’estudi incorpora també una discussió de certs enfocaments teòrics en un esforç per comprendre l’evolució de les concepcions intel · lectuals sobre qüestions tan controvertides com ara els processos d’adquisició de llengües, l’accés al plurilingüisme per part de les persones, així com l’impacte de l’ensenyament en l’aprenentatge.
8Un dels grans encerts de l’estudi de Rita Peix és el de proposar un aproximació multifocal per il · luminar el camp que estudia. En efecte, en coherència amb la complexitat del terreny de recerca, l’autora adopta un disseny d’investigació mixt, recollint dades qualitatives i quantitatives, per tal de posar en relació les polítiques lingüístiques i educatives, les opinions dels agents implicats en l’ensenyament del català, les motivacions de les famílies, les pràctiques a l’aula i els resultats dels aprenentatges. Aquesta opció li ha permès d’abastar de manera molt eficaç tot el panorama, amb un grau d’aprofundiment que aporta coneixements ineludibles per començar futures recerques.
9Pensem que tota persona interessada en l’educació plurilingüe, la formació de docents i l’avaluació dels aprenentatges trobarà en aquest volum respostes a molts interrogants sobre l’ensenyament del català a la Catalunya del Nord. L’obra té un enorme interès per a les persones que ensenyin les anomenades llengües regionals a França. Es tracta de qüestions al cor de la didàctica, que conviden també a la reflexió i a la intervenció en les polítiques i en les pràctiques.
Notes de bas de page
1 L’objectiu del Marc europeu comú de referència per a les llengües: aprendre, ensenyar, avaluar (Consell d’Europa, 2001) és proporcionar unes bases comunes per a la descripció d’objectius, continguts i mètodes per a l’aprenentatge de les llengües a Europa.
Auteur
-
Luci Nussbaum
Professora de didàctica de les llengües, Universitat Autònoma de Barcelona
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009
