Version classiqueVersion mobile

Géographies du vertige dans l'œuvre d'Enrique Vila-Matas

 | 
Mar Garcia
, 
Anne-Lise Blanc
, 
Alain Badia

Géopoétiques

“Ensayando tramas o tramando ensayos”. Relecturas i la construcció de la ficció crítica

Oriol González Tura

Texte intégral

Prèvia

  • 1 En aquest sentit, algun dia voldria resseguir el rastre de la literatura catalana en l’obra vilamat (...)

1L’objectiu d’aquesta intervenció és explicar una part concreta –en el temps i en l’espai– dels mecanismes de construcció i posada en pràctica de la poètica vilamatiana. La concreció temporal i espaial que més endavant aclariré s’explica per l’acceptació de les limitacions d’aquest lector davant de l’obra de Vila-Matas. Tot i que, des que el vaig descobrir amb Bartleby & compañía (2000), l’he llegida completa, em declaro fascinat, però sobretot superat per la quantitat ingent de referències creuades dins d’una mateixa obra, d’una obra respecte a una altra o respecte a la d’altres autors. Per això entenc que intentar filar el tapís de relacions de tot el corpus vilamatià és una tasca gairebé impossible. No obstant això, sóc del parer que aquesta xarxa de relacions és fonamental per explicar la poètica de l’autor i ajuda, sens dubte, a entendre’l una mica més, perquè els títols de Vila-Matas no són autònoms ni s’expliquen per si sols, sinó que s’insereixen en un entramat cada vegada més complex de relacions literàries: les explícites i, sobretot, les implícites1.

  • 2 Una intervenció posterior a la meva exposició en el col · loqui perpinyanenc em va fer notar amb mo (...)

2Pel que fa al tipus d’anàlisi que assajaré, més que explicar la poètica en si mateixa –cosa que, d’altra banda, s’ha fet i es fa abastament i amb encert–, l’estudi pretén presentar els mecanismes de construcció i posada en pràctica –que acaben sent el mateix– d’aquesta poètica. A partir dels textos publicats sota l’epígraf «Relecturas» en el suplement literari Babelia d’El País, pretenc establir l’estadi més recent de teoria poètica de Vila-Matas2 i veure com s’ha plasmat en els últims textos de creació publicats, bàsicament el relat «Chet Baker piensa en su arte» (dins els volum Chet Baker piensa en su arte. Relatos selectos, 2011) i la novel · la Aire de Dylan (2012).

Del diari al llibre

  • 3 Simon Leys. La felicidad de los pececillos. P. 80.
  • 4 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. Ensayos selectos. P. 498.
  • 5 Enrique Vila-Matas. Chet Baker piensa en su arte. Relatos selectos. P. 319.
  • 6 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. Ensayos selectos. P. 517.
  • 7 Íbid. P. 515.

3Simon Leys afirma que «el mayor placer de leer está en la relectura»3. Aquesta idea també es pot aplicar a Vila-Matas perquè en la relectura hi troba una redescoberta plaent de l’obra fins al punt que «releer es una forma muy amable de oir la temblorosa verdad que dice que hay vida»4, perquè la relectura permet un acostament a la veritat profunda de l’obra en qüestió. L’entén, i així queda palès en els textos, com «el recuerdo –siempre reflexivo– de lecturas del pasado»5. És aquesta combinació de record i reflexió, afegida a l’acte «físic» de rellegir l’obra el que d’una banda li permet retrobar-se amb les primeres impressions sovint oblidades del llibre i, de l’altra, construir noves lectures més profundes o des d’un altre punt de vista –cosa que abans no hauria pogut fer– : «Busco una nueva forma de ver El extraño caso del doctor Jekyll y Mr. Hyde desde un ángulo ligeramente distinto al de anteriores lecturas»6. I encara, aquest retrobament amb certs títols té també certa funció creativa perquè «haberlo ahora reencontrado [Suspense, de Patricia Highsmith] puede ayudarme en mi camino»7 i contribueix d’una manera o una altra a definir la pròpia escriptura.

  • 8 La col lecció ha anat creixent, tot i que amb menys periodicitat que en els inicis, però l’anàlisi (...)
  • 9 Al seu torn, el relat que dóna títol al volum té l’origen en l’article «Chet Baker piensa en su art (...)

4Els textos objecte de l’anàlisi pertanyen a la secció periòdica del suplement cultural Babelia del diari El País. Entre «Kafka en tranvía» (22/11/2009) i «El joven tumbado» (10/03/2012)8, es publicaren un total de vint-i-vuit textos en què Vila-Matas recupera i analitza des d’una perspectiva particular i poc convencional –pel que fa a la crítica literària– alguna obra. Generalment no es tracta de cap novetat editorial –en tot cas de reedicions–, sinó d’obres ja publicades que per un motiu o un altre li interessen. Una part d’aquests textos, concretament fins a la relectura «Marcel Schwob hacia Samoa» (6/05/2011), s’han incorporat en tres títols recents de l’obra vilamatiana: Chet Baker piensa en su arte. Relatos selectos9, Una vida absolutamente maravillosa. Ensayos selectos i El viajero más lento. Així, disset de les vint-i-tres «Relecturas» que es van publicar fins a l’aparició dels dos primers volums van a parar al primer recull en un ordre diferent al de publicació en el diari. D’aquestes, el text «Una vida absolutamente maravillosa» s’incorpora al volum homònim com a text independent. Les altres setze relectures es presenten agrupades en la secció «Notas» i vinculades a algun dels altres textos del volum mitjançant la numeració, tot i que no es llegeixen com a notes convencionals –perquè el lector, per exemple, no interromp la lectura del text principal per llegirles–; sinó que tenen entitat pròpia i es poden llegir al marge del text al qual s’han vinculat. És a dir, aquests textos no són ben bé unes notes explicatives comme il faut –començant per l’extensió–, encara que es presentin com a tals, perquè, entre d’altres aspectes, es relacionen amb textos escrits prèviament i que en el seu moment van ser concebuts sense les notes de suport. No obstant això, l’autor ha constatat certes relacions entre passat i present –com si d’una relectura d’ell mateix es tractés– i ha vist que textos recents complementen i completen –si això últim és possible– textos passats. Al mateix temps, aquesta forma de presentació atribueix a les relectures seleccionades una categoria assagística major, amb totes les particularitats formals que es vulgui. A més, el volum Una vida absolutamente maravillosa se subtitula «Ensayos selectos», cosa que contribueix encara més i sense possibilitat de dubte –tot i que amb Vila-Matas mai no es pot estar segur de res– a llegir la selecció de relectures com a textos crítics o assagístics. En canvi, com veurem, quan opta per incorporar-los al relat «Chet Baker piensa en su arte», en destaca la vessant narrativa amb què aquests textos han estat construïts. Tanmateix, en ambdós casos, els textos desglossen una teoria literària sobre una nova forma de narrativa, que s’està posant en pràctica en el mateix moment, de manera simultània, a la formulació.

  • 10 Enrique Vila-Matas. Chet Baker piensa en su arte. P. 299-300.
  • 11 Íbid. P. 308.

5Al relat «Chet Baker...» hi van a parar quatre de les relectures originals: «Doctor Finnegans y Monsieur Hire» (10/10/2009), «El último Joyce» (14/11/2009), «El viaje alrededor» (2/01/2010) i «La playa inglesa» (13/02/2010). Si bé es manté l’ordre de publicació en el diari, no apareixen correlativament en el relat, sinó que es corresponen a les seccions 1, 8,18 i 23 respectivament. Els trets propis de les «Relecturas», que es comentaran tot seguit, permeten a l’autor inserir els textos originals en el relat de manera natural i pràcticament sense fer-hi modificacions, llevat d’alguns casos puntuals, com passa per exemple quan s’afegeix un fragment de text necessari per ajustar els continguts originals de la relectura al fil del relat, en la secció 18 de la narració10); o quan ha de prescindir d’una part de la relectura original perquè, tot i que té un component narratiu, no encaixa amb la trama argumental del relat que l’acull, com passa amb els quatre primers paràgrafs de la relectura «La playa inglesa», que, tot i mantenirne ingredients com la solitud del narrador en una habitació d’hotel, ha d’eliminar-los perquè en el relat, el protagonista és a Turín11.

  • 12 Al seu torn, aquesta relectura parteix del text també titulat «Fracasa otra vez», inclòs en la secc (...)

6En la segona edició d’El viajero más lento s’hi incorpora com a epíleg la relectura «El arte de no terminar nada (Lichtenberg)» (14/08/2010), de manera que com passa amb el text «Una vida absolutamente maravillosa», funciona de manera més independent que la resta. En tota aquesta distribució es prescindeix de les relectures «Un Bradbury perfecto» (23/05/2009) i «Fracasa otra vez» (30/10/2010) perquè no troben cap referent en els textos d’Una vida... al qual puguin servir de nota i no encaixen en el relat «Chet Baker...». Ara bé, l’anècdota que engega el text «Fracasa otra vez», el congrés sobre el fracàs, serveix com a punt de partida d’Aire de Dylan12.

Característiques

7A banda de la finalitat primera, la revisió crítica d’alguna obra ja llegida, aquests textos tenen altres trets comuns que permeten descriure’ls com a conjunt unitari. Així, en la majoria de casos, es parteix del record de la primera lectura de l’obra i de les impressions que va deixar en l’autor:

  • 13 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. P. 291.

Corría el año de 1972 y tenía cierta idea de lo que podía ser un hombre inteligente, pero ninguna sobre cómo se podía llegar a ser el hombre más molesto de todo un siglo, y eso me interesaba bárbaramente. Vi muy pronto que había comprado mi biblia personal, pero tardé más en enterarme de que ya no me separaría nunca de aquél libro [Conversaciones con Marcel Duchamp]13.

  • 14 Íbid. P. 486.

Recuerdo la primera vez que terminé Locus Solus. Al cerrar el libro, tuve la impresión de que cerraba la losa que caía sobre mi propia tumba. Supe que a partir de entonces iban a quedarme obsesivamente grabados, en una atmósfera de descanso eterno, todos los secretos de aquella finca singular, sin similitud alguna con otras que pudiera uno encontrarse por aquí o por allá, por los senderos de la vida o de la literatura. Y también supe que no tardaría en variar notablemente el rumbo de mis lecturas. Porque Locus Solus de Roussel (1877-1933) no sólo me pareció una propuesta literaria que se tomaba insólitas libertades sino que, además, estaba muy alejada de lo que hasta entonces en mi tierra me habían dicho que era una novela14.

8El sentit del record de la primera lectura es completa quan esdevé el motor per al segon acostament a l’obra; és a dir, per la relectura real, pròpiament dita. Aquest segon acostament contrasta d’una manera o una altra amb el record que es té de la primera vegada que es va llegir el llibre –o que es diu que es té, allò d’«em sembla que em semblava» que deia Ferrater– de manera que renova i amplia l’admiració i l’interès per l’obra:

  • 15 Íbid. P. 533.

En mi relectura de Perorata he vuelto a merodear por la sensación extrema de ese presentimiento que, como si fuera el paisaje de fondo de toda incursión en lo público, se percibe extrañamente oculto entre las páginas del libro. Y he confirmado que han pasado los años y, como diría el poeta, la verdad desagradable sigue asomando: la literatura es una sinfonía de cuervos, hoy perdidos en el mafioso centro de la selva fúnebre de su industria15.

9Aquest record l’empeny a recuperar el llibre i aquest acte té com a conseqüència una redescoberta positiva i enriquidora de l’obra:

Después de volver ayer al libro, me dije que con razón Duchamp se atrevió a hablar de una vida maravillosa.

Pero lo mejor siempre llega con su novela breve Los hermosos años del castigo, que pude releer ayer con renovada admiración.

Fue una revelación cuando lo leí [Molloy, Samuel Beckett] y ahora que he procedido a su relectura, me he quedado impresionado y emocionado ante la lucidez de su arte...

La he releído estos días [Petersburgo, Andréi Biely] y no influye en lo que digo el estado de ánimo con el que abordara este libro el 6 de octubre de 1981, cuando comencé a leerlo por primera vez...

  • 16 Íbid. P. 292, 480, 495, 519 i 527 respectivament.

Leí el libro de Huysmans [Contra natura] hace años sin que me dejara huella alguna. [...] Su relectura, en cambio, me está dejando huella, incluso dejando extrañamente muy animado, como si hubiera conocido de golpe la dimensión depravada de ciertas fiestas privadas16.

  • 17 No és l’objectiu d’aquest estudi analitzar el sentit d’aquestes al · lusions, tot i que bé mereixer (...)

10Les relectures són un mecanisme evident, però altament eficaç, per ampliar aquest «tapiz que se dispara en muchas direcciones» que caracteritza de manera transversal l’obra de Vila-Matas. A banda de l’obra –o obres– objecte de la relectura, en alguns casos el llibre rellegit, i per tant més o menys passat, es pot connectar amb alguna obra més recent, com passa, per exemple, quan relaciona La invención de la soledad de Paul Auster i Tiempo de vida de Marcos Giralt Torrente a partir del tema comú de la mort del pare. Un altre cas paradigmàtic d’aquest tret és el text «Doctor Finnegans y Monsieur Hire», en el qual, a partir de Mis dos mundos, de Sergio Chejfec, planteja una xarxa de relacions literàries entre Finnegans Wake, de Jame Joyce; La prometida de Monsieur Hire, de George Simenon; les obres de Samuel Beckett i les de John Banville/Benjamin Black17.

11A mesura que els textos anaven apareixent a la premsa vaig detectar-hi un cert caràcter narratiu que em va fer pensar que eren alguna cosa més que uns innocents textos crítics. Generalment, en el moment de la lectura present, el narrador/autor/rellegidor se situa en algun entorn i/o en alguna situació que desencadena l’acció, ni que sigui mínima, fins al punt que pot ser imaginada o somiada, perquè el somni també funciona com a motor narratiu:

Salgo al balcón de mi cuarto de hotel en Bournemouth, al sur de Inglaterra. [...] Es ya de noche y no puedo quitarme de la cabeza que hace un rato, en este mismo balcón, cuando atardecía, he visto que la mano de mi vecino era delgada, fibrosa y rugosa, de una palidez verdosa, peluda.

  • 18 Aquest sintagma serveix a Vila-Matas per titular el recull de les primeres obres publicades aparegu (...)
  • 19 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. P. 515-516 i 487 respectivament.

Anoche soñé que volvía a Locus Solus, aquella gran finca y lugar solitario18 que en los días del pasado tanto me fascinó. Y esta mañana, ya perfectamente despierto, me he dedicado a revisar la novela. Más allà del deslumbramiento inicial irrepetible, he visto que lo que más pervive hoy en mí de este libro es el procedimiento que inventara su autor para crearlo19.

  • 20 Enrique Vila-Matas. Chet Baker piensa en su arte. P. 264.

12Como tengo insomnio, pasaré la noche con mi lenguaje nocturno. Imagino que llevo ya media vida leyendo Finnegans Wake20.

13En aquest afany d’atorgar narrativitat als textos, el viatge –motiu recurrent en les obres vilamatianes– , ja sigui real o imaginat, també serveix per generar una mínima acció o trama:

Viajé a Sarzana, en La Sapienza, al norte de Italia, y, nada más despegar el avión me di cuenta de que me había dejado en casa los somníferos y también el ensayo de Walter Benjamin que había previsto releer durante el trayecto.

Salgo hacia las Azores de un modo inmóvil, releyendo Dama de Porto Pim, de Antonio Tabucchi, un artefacto literario que a veces recuerdo como una especie de Moby Dick en miniatura y también como un libro que en su momento me sorprendió –hablamos de febrero de 1984– porque sus menos de cien páginas parecían componer un buen ejemplo de «libro de frontera»...

  • 21 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. P. 489, 504 i 526 respectivament.

Hay viajes en los que uno no ve lo que esperaba ver y en cambio, se da de bruces con espumas pálidas que parecen querer clarear la noche, justo al final de una propia vida, de mi propia vida imaginaria21.

14El viatge es relaciona directament amb altres components narratius, com l’hotel, la solitud del «narrador» o les referències musicals que aporten una banda sonora particular al text, les quals coincideixen amb les estratègies narratives que també aplica a «Chet Baker...» i a Aire de Dylan.

La construcció d’una poètica

15Al mateix temps que hi detectava aquests components narratius, també hi observava com Vila-Matas anava desglossant en les relectures una poètica pròpia, de manera que l’artefacte de la relectura, des de l’obra –o obres– seleccionades, fins a l’esquelet del text estan al servei de la presentación –i, en certa manera, execució– d’unes idees poètiques determinades. Aquestes idees es van presentant de manera progressiva i aparentment reiterativa, però, com passa amb els aspectes formals, aquesta repetició i creixement progressiu de les idees donen cohesió al conjunt dels textos, fins al punt que es complementen els uns als altres. En si mateixos, aquests aspectes són mecanismes de construcció –o reconstrucció– de la poètica vilamatiana i també són aspectes claus d’aquesta poètica, de manera que forma i contingut es fusionen, igual que passa amb la crítica i la narració.

16La clau de la construcció d’aquesta poètica rau en l’oposició de termes o conceptes, com passa per exemple a «Doctor Finnegans y Monsieur Hire», en què aquests dos personatges literaris representen dues maneres aparentment oposades de narrar; o en aquesta oposició entre Duchamp i Picasso:

[...] la necesidad de estar y no estar al mismo tiempo. Ser el activo y pesado Picasso y producir todo el rato, pero también ser el indolente y gran amante del juego que fue Duchamp, y prodigarme lo menos posible y en realidad no hacer nada y practicar el arte de saber respirar y de caminar por la Quinta Avenida.

17Aquesta oposició de contraris es concreta per exemple en la visió humorística –i irònica– del drama:

[...] esos elementos humorísticos son el contrapunto que el propio Kafka establecía para restarle presión al drama.

  • 22 El subratllat és meu.
  • 23 Íbid. P. 293, 484 i 518 respectivament.

[...] uno de los aspectos más notables del libro de Stevenson es que no resuelve la contradicción22. [...] Inventa un procedimiento, un tipo de ficción que le permite mantener la tensión. La forma es siempre forma de una relación y Stevenson, que abrió caminos a los mundos de Pessoa y de Borges, profundiza en un tipo de escritura, un estilo y una construcción, que le permite mantener unidos los polos más extremos con sus redes antagónicas y opuestas23.

  • 24 Íbid., P. 519.

18Com a conseqüència directa d’aquest contrast de termes i oposicions apareix el concepte de dualitat o de personalitat múltiple, que arran de la relectura de la novel · la de Stevenson, el fa reflexionar sobre les personalitats múltiples i la contradicció –o la discrepància–: «[...] puntos de encuentro de diversas personalidades. Yo mismo, sin ir más lejos, vivo fraccionado en varios personajes discrepantes e independientes»24.

  • 25 Enrique Vila-Matas. Chet Baker piensa en su arte. P. 245.

19Aquest tret propi dels personatges és atribuïble, també, a la teoria de la novel · la que està definint, ja que presenta personalitats múltiples: narrativa i assaig. La poètica defensa la confecció d’un text amb personalitats múltiples, és a dir que es pugui llegir com una novel · la, seguint una trama superficial, o com un assaig, aprofundint en la «realidad brutal del mundo»25. Aquest concepte general de l’oposició i la dualitat es concreta també en la necessitat de trobar un equilibri entre la narrativitat o llegibilitat del text i la capacitat de transmetre i contenir-la:

  • 26 Íbid. P. 246.

Estoy tan convencido del divorcio entre la confortable narración de algo y esa realidad no narrativa del mundo actual como del progresivo resurgimiento de la narración en la escena central de la cultura. Es decir, que del mismo modo que creo que la no narratividad (al menos desde el punto de vista convencional) de Finnegans Wake de Joyce es puro arte, también considero sumamente artístico, por ejemplo, un libro con tanto ingenio narrativo como La prometida de Monsieur Hire de Simenon26.

20Aquest fragment pertany a «Doctor Finnegans y Monsieur Hire», que al seu torn enceta el relat «Chet Baker...». Des de bon començament, quan el narrador encara no s’ha presentat ni descrit, el lector entén que es tracta d’un text de ficció –amb tanta prudència com es vulgui utilitzar aquest terme aplicat a Vila-Matas–, però entén que la veu narrativa no és la de l’autor, sinó la d’algun personatge que hom anirà descobrint i coneixent progressivament. Tanmateix, es poden llegir exactament les mateixes paraules en el marc d’un text suposadament crític, en un suplement literari i signat per Enrique Vila-Matas; per tant, és evident que ens trobem davant d’uns textos que tenen una doble personalitat. A més a més, aquest fragment, planteja el nucli de la teoria i la pràctica literària que l’autor va exercitant en les «Relecturas»: intentar trobar una forma d’equilibri entre textos –i concepcions literàries– tan aparentment divergents com Joyce i Simenon:

  • 27 Íbid. P. 313.

[...] fundir a Finn y Hire y encarnarlos a los dos a la vez, pasar a convertirse en una unidad vagabunda que mejore la realidad. Y también, si es posible, el realismo27.

  • 28 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. P. 211.

21Aquesta tensió de contraris el porta a defensar que la novel · la ha de tenir la capacitat de «pertenecer tanto al centro como a la marginalidad»28. Es tracta, doncs, d’escriure textos d’aparença lleugera, senzilla, però amb contingut profund. Per aconseguir això, és fonamental l’estil: frases simples però potents en significat. Aquesta reflexió estilística també és fruit del retrobament amb algun autor o alguna obra:

  • 29 Íbid. P. 479-481.

Fleur Jaeggy va siempre a lo esencial [...]. Su arte, al dejar solo en pie lo esencial, no tiene a veces salida más natural que la inteligencia y la crueldad. [...] las frases simples –algunas terriblemente sencillas– y que, en el fondo, es también su trazo más divertido. [...] Vivir en las frases simples. Ese deseo de otro tiempo regresó ayer cuando rencontré la sencillez dulce, pero potente, de Jaeggy29.

  • 30 Aquest concepte de la literatura entesa com a investigació i l’ús de la forma de la novel · la dete (...)

22Samuel Beckett també és exemple d’aquesta feliç contradicció entre l’aparença senzilla i la complexitat profunda de l’obra, perquè aconsegueix unir l’estil Finnegans sota la forma de novel la detectivesca30:

  • 31 Íbid. P. 495.

[...] he vuelto a pensar en la esclavitud de la ficción y en esa tediosa necesidad que tienen las novelas de tener que hablar siempre de «un asunto» cuando en realidad el arte auténtico no es algo que trate acerca de algo que esté por ahí, de una experiencia propia, por ejemplo, o de la vida de nuestros vecinos y todo eso. [...] sus libros son libros muy conmovedores, todos tienen una suerte de vuelta de tuerca detectivesca en el clímax, y no es descabellado pensar que tienen mucho del género detectivesco31.

23D’aquesta manera aconsegueix semblar senzill però autèntic a la vegada, dues característiques aparentment contradictòries:

  • 32 Íbid. P. 515.

[sobre Simenon] cómo se podía ser tan sencillote y al mismo tiempo tan extremadamente creativo. [...] lo que envidié de Highsmith fue que supiera ser una escritora tan astutamente simple32.

  • 33 Íbid. P. 508. El subratllat és meu.

24Aquests trets són els que troba per separat a La prometida de Monsieur Hire i a Finnegans Wake, respectivament, però que junts constitueixen la clau de volta de la poètica que està definint. Aquest procés de definició inclou també la concreció del gènere: l’assaig narratiu o la ficció crítica. Unes expressions sinònimes que porten incorporat el caràcter dual o múltiple que Vila-Matas atribueix al text que està construint. Així, en les relectures parla de Maupassant y el otro com «un ensayo narrativo tan divertido como irreverente y agudísimo»33 i, al mateix temps, «Chet Baker...» duu com a subtítol «Ficción crítica».

De la teoria a la pràctica

25La integració dels textos crítics en un relat de ficció –o ficció aparent– fa que el mateix text, llegit en entorns diferents, generi impactes i sensacions diferents –fins i tot oposades. Com a «Relectura» de Babelia i fins i tot com a «Nota» dins del volum Una vida absolutamente maravillosa, el lector parteix de la base que es troba davant d’un text crític, o si més no reflexiu, sobre una obra o un autor. El lector també assumeix que la veu que construeix el text es correspon amb la de l’autor real i que, en principi, no hi hauria d’haver cap narrador que s’interposés entre l’autor i el lector. En canvi, quan el mateix text es presenta dins d’un relat de ficció amb títol propi, que al seu torn forma part d’un recull subtitulat «Relatos selectos», la percepció que en té el lector i la interpretació que en fa són unes altres. Ara, entre ell i l’autor s’hi ha interposat un personatge narrador. El paradigma d’aquesta dualitat textual és la relectura «Doctor Finnegans y Monsieur Hire», perquè planteja a nivell teòric la dicotomia Finnegans/Hire i a la vegada és la primera secció de «Chet Baker...», de manera que encarna perfectament la personalitat múltiple que Vila-Matas atribueix a l’assaig narratiu/ficció crítica.

26A «Chet Baker...» es teoritza sobre el procés de transformació de la literatura i es narra segons la forma que s’està teoritzant al mateix temps; és a dir, la narració representa la teoria exposada i portada a la pràctica al mateix temps, i amb un equilibri absolut, per això és un pas més respecte de les «Relecturas» o Perder teorías (2010), en què la teoria tenia més pes que la narració:

Un día, el doctor Finnegans y Monsieur Hire [...] podrían llegar a construir –de hecho, estas líneas se dirigen hacia ese objectivo– una sociedad muy equilibrada, incluso una idílica unidad familiar.

  • 34 Enrique Vila-Matas. Chet Baker piensa en su arte. P. 282 i 288 respectivament.

Mi idea diferente de realismo pasaría por ensamblar, sin grandes trastornos para el lector, el mundo de lo no narrativo (del que Finnegans Wake es su gran icono y punto más extremo) con el mundo de las narraciones estables y transparentes de los gemelos idiotas. Extraer de ese ensamblaje un realismo más realista, quizá gracias a la discreta introducción de la sombra radical de lo inenarrable en las convenciones narrativas de siempre34.

27El narrador de «Chet Baker...» afirma: «si yo fuera un narrador me decantaría por la reflexión, la indagación, la compaginación astuta de lo hire con el revés del fotograma realista, la combinación sabia entre lo que producen los escritores pretenciosos y lo que hacen sus gemelos idiotas» (284); és a dir, defineix el narrador hipotètic que li agradaria ser –i que en realitat ja és– escrivint aquest text de ficció crítica que combina la reflexió que genera la relectura de determinades obres amb les peripècies d’un crític literari amb ambició d’escriptor durant una nit d’insomni –element clau en alguna relectura– en què es dedica a buscar una nova fórmula narrativa que consisteixi en «alojar con la máxima comodidad posible en mí mismo a dos arquetipos distintos de modos de enfocar la práctica literaria» (303). De manera que el relat està construït a partir d’un doble mecanisme: d’una banda, l’acció del narrador protagonista durant una nit d’insomni –llegir, escriure, escoltar música, mirar per la finestra...–, i de l’altra, la concatenació de reflexions sobre el concepte de novel · la –i per extensió de literatura– a partir de la successió de citacions –més o menys textuals– d’altri i les lectures critiques –és a dir, relectures– d’altres obres. Per tant, combina una acció aparentment realista i superficial amb la reflexió profunda i extrema sobre la literatura.

28Aquests mecanismes i els aspectes que s’han presentat fins ara també són presents a Aire de Dylan. Començant per la contradicció que és un tema fonamental, sinó el tema, de la novel · la:

  • 35 El subratllat és meu. Vila-Matas presenta aquestes paraules com a pròpies en la relectura «Doctor F (...)

Hablar mucho, como mi padre, y a la vez conocer las sabias pautas del silencio, como mi madre. Dos posibilidades de las que ya habló Kafka: hacerse infinitamente pequeño o serlo. Y en realidad suscribir aquello que decía el propio Duchamp: “Siempre me he forzado a la contradicción, para evitar conformarme con mi propio gusto”35. Que viene a ser parecido a lo de Walt Whitman: “¿Me contradigo? Muy bien, me contradigo”. En esa frase el poeta norteamericano habría encontrado una manera como otra de tomar posiciones ante la vida y una forma de tener, como mínimo, dos versiones de un mismo tema: él mismo. (294)

  • 36 Vegeu la nota 12.
  • 37 Enrique Vila-Matas. Aire de Dylan. P. 132.
  • 38 Aquesta dualitat es porta una mica més a l’extrem quan, dins de la narració de ficció, Vilnius assi (...)

29A Aire de Dylan es posa en pràctica la poètica narrativa que s’ha anat construint progressivament en la col lecció de relectures i s’ha anticipat de manera més definitiva a «Chet Baker...». Hi ha elements més anecdòtics, com el motiu del congrés sobre el fracàs, que es correpon directament amb la relectura «Fracasa otra vez»36; però també n’hi ha de més profunds com el caracter dual –o la personalitat múltiple– del text. En una entrevista Vila-Matas afirma: «Quería desmarcarme de Dublinesca y antes de seguir mezclando la narrativa y el ensayo, preferí jugarlo todo a una carta» (El Mundo, 14/03/2012). L’autor, molt astutament, reconeix que es decanta per una de les dues opcions entre les quals s’ha debatut part de la seva obra –Bartleby & compañía, Chet Baker...– però no diu explícitament quina. Aparentment, atribueix a Aire de Dylan més pes narratiu i el lector, si en fa només una lectura superficial, és queda amb la linealitat de la trama. Tanmateix, sota de la trama i, per tant, de la narrativitat i llegibilitat de la novel · la hi ha un fort component assagístic que, com presagia a «Chet Baker...» i a les «Relecturas», queda ben dissimulat i ens acosta a la «realidad última, el centro mismo del misterio del mundo»37. Però la dualitat del text literari38, que desemboca també en un joc d’oposicions i contrastos, no és només un tret formal de la novel · la, sinó que esdevé també un dels temes principals perquè hi ha personatges que debaten sobre la necessitat d’entendre el sentit profund d’allò que es llegeix, més enllà de l’aparença o la superficialitat. Max, el crític de cinema pervers, defensa la narrativitat senzilla, aparent, comprensible. En canvi, Lancastre defensa una literatura que superi el realisme i també la fusió entre ficció i assaig; talment com unes reencarnacions literàries de Hire i Finnegans. Aquest component de senzillesa narrativa es concreta amb la trama detectivesca sobre la investigació de la mort de Lancastre, que encarna Vilnius perquè, segons el narrador, els escriptors investiguen sobre la realitat perquè saben que allò més aparent és fals. Justament aquesta voluntat d’accedir a la veritat absoluta el porta a concebre el projecte de l’autobiografia inventada del seu pare.

  • 39 Íbid. P. 35.

30A banda d’aquests aspectes, n’hi ha d’altres que connecten de manera més o menys explícita la novel · la amb les relectures i, fins i tot amb «Chet Baker...». És el cas, per exemple, del moment en què Vilnius, que viu en un hotel com el protagonista del relat curt, i en moments de solitud nocturna – no oblidem que «cuando oscurece, siempre necesitamos a alguien»39 –es dedica al retrobament de companyies literàries, que com les obres rellegides, influeixen d’una manera o una altra en el procés creatiu:

  • 40 Íbid. P. 134.

No digo que esté seguro del todo, pero quizás en este sueño pudo mínimamente influir el hecho de que, antes de dormirme, hubiera yo abordado la relectura de Hambre, novela de Knut Hamsun que me gusta mucho porque habla de un joven perdido y de los movimientos de su mente. De hecho, es la novela que me inspiró la idea de llevar un Registro del Inconsciente [...]40.

  • 41 Aquesta relectura passa a ser la nota 16 del volum Una vida absolutamente maravillosa.
  • 42 Enrique Vila-Matas. Aire de Dylan. P. 69.
  • 43 Íbid. P. 103.

31Aquest paràgraf podria pertànyer a una relectura perquè té les mateixes característiques. Hi ha altres moments en què la novel · la connecta amb els textos crítics publicats prèviament. Són recurrents, per exemple, les referències a Leviatán, de Joseph Roth, que, com en la relectura «El brillo de lo auténtico (J. Roth)»41, li serveix per reflexionar sobre l’autenticitat en l’art i la literatura. També apareix el tema de la personalitat múltiple, que connecta amb «La playa inglesa»; és fonamental el tema del fracàs que remet directament al text «Fracasa otra vez»; o la presència de Marcel Duchamp, protagonista d’«Una vida absolutamente maravillosa». Aquests són només alguns exemples de com Vila-Matas utilitza el material aparentment més assagístic o crític de la seva producció per bastir i construir textos aparentment més ficticis. I ho fa perquè en els primers defineix una poètica narrativa que també posa en pràctica progressivament, però quan arriba a la realització plena –si és que s’hi arriba mai– d’aquesta poètica, se serveix, lògicament, de l’esquelet que ha anat construint prèviament. A més, el nivell de construcció també té dues cares, perquè es dóna tant pel que fa a la forma del text, «esos híbridos entre relato y ensayo»42, com pel que fa al contingut, temes i idees que s’hi desenvolupen, que en definitiva acaben en la recerca de «la parte de verdad que puede ser transmitida a través del lenguaje»43.

32Per tant, encara que tingui aparença lineal, senzilla, detectivesca, Aire de Dylan, en realitat, segueix –de fet, amplia i perfecciona– l’assaig narratiu o la ficció crítica que ha construït en els textos precedents.

Conclusions

  • 44 Íbid. P. 133.

33Així, doncs, ens trobem davant de textos duals o que tenen doble personalitat, com el personatge de la novel la de Stevenson; és a dir, que tant funcionen com a crítica o com a ficció. El que costa més de descobrir és quina de les dues és la identitat vertadera d’aquests textos –suposant que n’hi hagi alguna que ho sigui, de vertadera– i està per veure quin dels dos elimina l’altre. Tanmateix, després de llegir Aire de Dylan, hom s’adona que no s’eliminen ni s’exclouen. La narrativitat domina l’assaig, en aparença, perquè és justament l’assaig que s’amaga sota l’aparença de narrativitat el que ens acosta al «centro mismo del misterio del mundo»44.

34Per enllestir aquest intent d’anàlisi, havia de revisar les citacions i les referències d’Aire de Dylan. Vaig agafar l’exemplar del prestatge, n’anava passant les pàgines buscant les marques i els fragments subratllats que m’interessava localitzar, però no hi trobava els passatges escollits. Fins que al cap d’una bona estona no em vaig adonar, perplex, que m’havia confós de llibre i, amb les presses, havia tibat del prestatge Dublinesca. Certament, aquesta confusió es podria atribuir a la precipitació. Tanmateix, em sembla que el lapsus ha estat providencial i que té un significat profund més enllà de l’anècdota, fins al punt que ha estat una revelació de la veritat –que pretensiós!– de la literatura vilamatiana. Aquesta confusió m’ha permès constatar –segurament era una idea intuïda, fins i tot llegida en algun lloc o altre– que totes les obres de Vila-Matas s’assemblen –aquí els detractors moguts per l’enveja tenen un punt feble–, que sempre parlen del mateix i l’estil és germà, més ben dit, bessó. Més enllà de les aparences, la veritat, doncs, és que Vila-Matas escriu una única obra –i també una obra única– en què la fragmentació acaba construint un tot absolutament unitari –ni que sigui des de la contradicció, aparent. Cada volum o recull compacte de textos –penso en les «Relecturas»– suposa una baula més en la construcció d’una obra total, que connecta amb els textos anteriors i que anticipa i connecta també amb els textos futurs –que en molts casos ja són textos presents. De manera que l’aparició de cada nou text obliga –o com a mínim, indueix– a la relectura dels textos anteriors, que, llavors, adquireixen una nova dimensió, que no tenien quan es van llegir per primera vegada. És a dir, l’obra de Vila-Matas té com a tret inherent la relectura. Ell mateix ha aplicat aquest caràcter a altres textos d’altres autors i això li ha permès trobar nous camins o aprofundir en idees literàries que al seu torn el porten a escriure noves obres que ens obliguen a retornar a les anteriors. Dit d’una altra manera, Vila-Matas construeix l’obra a base d’un espiral de lectures i relectures. Construeix la seva literatura a partir de literatura.

35Heus aquí, doncs, els mecanismes de definició, creació i posada en pràctica d’una poètica narrativa. Tot junt: definició-pràctica, perquè també és tal com s’elaboren les «Relecturas» i «Chet Baker...»: mentre es defineixen, es posen en pràctica. L’explosió –definitiva?– arriba amb Aire de Dylan, en què, per molt que l’autor ho vulgui negar o desmentir, també hi ha un component de reflexió poètica o literària elevat –entesa també com una certa visió del món–; tot i que, com la realitat brutal del món, s’amaga sota l’aparença senzilla d’una novel · la de lladres i serenos.

Bibliographie

LEYS, Simon. La felicidad de los pececillos. Barcelona: Acantilado, 2011.

VILA-MATAS, ENRIQUE. Perder teorías. Barcelona: Seix Barral, 2010.

VILA-MATAS, ENRIQUE. Chet Baker piensa en su arte. Relatos selectos. Barcelona: Debolsillo, 2011.

VILA-MATAS, ENRIQUE. Una vida absolutamente maravillosa. Ensayos selectos. Barcelona: Debolsillo, 2011.

VILA-MATAS, ENRIQUE. El viajero más lento. (2a edición). Barcelona: Seix Barral, 2011.

VILA-MATAS, ENRIQUE. Aire de Dylan. Barcelona: Seix Barral, 2012.

Notes

1 En aquest sentit, algun dia voldria resseguir el rastre de la literatura catalana en l’obra vilamatiana. Intueixo que, tot i que no s’esmenta explícitament gairebé mai, és un pòsit que d’una manera o una altra ha marcat la seva producció.

2 Una intervenció posterior a la meva exposició en el col · loqui perpinyanenc em va fer notar amb molta fortuna que la formulació de la poètica vilamatiana és constant en la seva obra i que, en tot cas, el més precís és parlar de la renovació o la reformulació de les idees literàries de Vila-Matas, més que no pas d’una «nova» poètica.

3 Simon Leys. La felicidad de los pececillos. P. 80.

4 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. Ensayos selectos. P. 498.

5 Enrique Vila-Matas. Chet Baker piensa en su arte. Relatos selectos. P. 319.

6 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. Ensayos selectos. P. 517.

7 Íbid. P. 515.

8 La col lecció ha anat creixent, tot i que amb menys periodicitat que en els inicis, però l’anàlisi té unes limitacions temporals evidents, i només s’han tingut en compte els textos recollits en els volums esmentats i publicats fins a la data del col loqui.

9 Al seu torn, el relat que dóna títol al volum té l’origen en l’article «Chet Baker piensa en su arte», publicat en la despareguda secció «El último domingo» d’El País (31/01/2010). A la vegada, aquest text està vinculat amb la relectura «Doctor Finnegans y Monsieur Hire» (10/10/2009).

10 Enrique Vila-Matas. Chet Baker piensa en su arte. P. 299-300.

11 Íbid. P. 308.

12 Al seu torn, aquesta relectura parteix del text també titulat «Fracasa otra vez», inclòs en la secció Dietario voluble (El País, 19 d’abril de 2009). El punt de partida d’ambdós textos és el mateix, però en el cas de la relectura, el fil deriva cap a la reflexió sobre diverses obres.

13 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. P. 291.

14 Íbid. P. 486.

15 Íbid. P. 533.

16 Íbid. P. 292, 480, 495, 519 i 527 respectivament.

17 No és l’objectiu d’aquest estudi analitzar el sentit d’aquestes al · lusions, tot i que bé mereixerien una reflexió.

18 Aquest sintagma serveix a Vila-Matas per titular el recull de les primeres obres publicades aparegut recentment: En un lugar solitario. Narrativa 1973-1984.

19 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. P. 515-516 i 487 respectivament.

20 Enrique Vila-Matas. Chet Baker piensa en su arte. P. 264.

21 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. P. 489, 504 i 526 respectivament.

22 El subratllat és meu.

23 Íbid. P. 293, 484 i 518 respectivament.

24 Íbid., P. 519.

25 Enrique Vila-Matas. Chet Baker piensa en su arte. P. 245.

26 Íbid. P. 246.

27 Íbid. P. 313.

28 Enrique Vila-Matas. Una vida absolutamente maravillosa. P. 211.

29 Íbid. P. 479-481.

30 Aquest concepte de la literatura entesa com a investigació i l’ús de la forma de la novel · la detectivesca, així com la funció de l’escriptor com a crític connecten directament amb les idees que Ricardo Piglia planteja a Crítica y ficción (2001). Queda per a una altra ocasió l’estudi profund de les relacions entre Vila-Matas i l’autor argentí.

31 Íbid. P. 495.

32 Íbid. P. 515.

33 Íbid. P. 508. El subratllat és meu.

34 Enrique Vila-Matas. Chet Baker piensa en su arte. P. 282 i 288 respectivament.

35 El subratllat és meu. Vila-Matas presenta aquestes paraules com a pròpies en la relectura «Doctor Finnegans y Monsieur Hire» (íbid. P. 247). Aquest recurs de presentar paraules d’altri com a pròpies o cites inventades és habitual i reconegut en la literatura vilamatiana.

36 Vegeu la nota 12.

37 Enrique Vila-Matas. Aire de Dylan. P. 132.

38 Aquesta dualitat es porta una mica més a l’extrem quan, dins de la narració de ficció, Vilnius assisteix al congrés sobre el fracàs i construeix un discurs que no és una conferència, sinó que més aviat és una narració: «narraba y en cambio no conferenciaba» (íbid. P. 61). És a dir, en aquest text, ningú fa el que s’espera que faci i res no és el que s’espera que sigui.

39 Íbid. P. 35.

40 Íbid. P. 134.

41 Aquesta relectura passa a ser la nota 16 del volum Una vida absolutamente maravillosa.

42 Enrique Vila-Matas. Aire de Dylan. P. 69.

43 Íbid. P. 103.

44 Íbid. P. 133.

Auteur

Llicenciat en Filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La inquietud per la literatura el va portar a cursar el doctorat en aquesta mateixa universitat mentre començava a treballar com a professor de català. Ha presentat un treball de recerca sobre Agustí Bartra (1908-1982), De Xabola a Crist de 200.000 braços. La recerca de la veu, en el qual intenta explicar el pas d’una novel · la a l’altra com a procés de definició de la poètica bartriana. Actualment compagina les tasques en una editorial barcelonina de llibre de text i literatura infantil i juvenil amb estudis i recerques literàries vinculades al Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània (UAB). És també autor de l’estudi «Crist de 200.000 braços o el mite del camp de concentració» (Maria Campillo Llegir l’exili. Barcelona, L’Avenç, 2012). També ha publicat ressenyes en les revistes Els Marges i Estudis Romànics

© Presses universitaires de Perpignan, 2013

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search