• Contenu principal
  • Menu
OpenEdition Books
  • Accueil
  • Catalogue de 15417 livres
  • Éditeurs
  • Auteurs
  • Facebook
  • X
  • Partager
    • Facebook

    • X

    • Accueil
    • Catalogue de 15417 livres
    • Éditeurs
    • Auteurs
  • Ressources numériques en sciences humaines et sociales

    • OpenEdition
  • Nos plateformes

    • OpenEdition Books
    • OpenEdition Journals
    • Hypothèses
    • Calenda
  • Bibliothèques

    • OpenEdition Freemium
  • Suivez-nous

  • Lettre d’information
OpenEdition Search

Redirection vers OpenEdition Search.

À quel endroit ?
  • Presses universitaires de Perpignan
  • ›
  • Études
  • ›
  • Catalans du Nord et Languedociens et l’a...
  • ›
  • II. Mobilisation sociale autour de l’aid...
  • ›
  • El Comité Nacional Catòlic de Socors als...
  • Presses universitaires de Perpignan
  • Presses universitaires de Perpignan
    Presses universitaires de Perpignan
    Informations sur la couverture
    Table des matières
    Liens vers le livre
    Informations sur la couverture
    Table des matières
    Formats de lecture

    Plan

    Plan détaillé Texte intégral Els inicis:Les tasques desenvolupades pel CNC:Les dificultats :La fi del CNC:Débat après les interventions de Paul TIRAND et de Gemma CABALLER et Queralt SOLÉ Président de la séance : Rémi SKOUTELSKY Notes de bas de page Auteurs

    Catalans du Nord et Languedociens et l’aide à la République espagnole

    Ce livre est recensé par

    Précédent Suivant
    Table des matières

    El Comité Nacional Catòlic de Socors als refugiats d’Espanya, una aproximació1

    Le Comité National Catholique de Secours aux réfugiés d’Espagne

    Gemma Caballer et Queralt Solé

    p. 109-140

    Résumé

    Fin février 1939, c’est sous la houlette du Comité National Catholique, qu’est créé, à Paris, le Comité National Catholique de Secours aux Réfugiés de l’Espagne. Ce nouvel organisme, resté méconnu jusqu’à nos jours, dont la fonction sera de centraliser l’aide aux réfugiés catalans et espagnols reclus dans les camps de concentration français, jouera un rôle essentiel. Les idéologues et promoteurs de cette initiative furent trois catholiques catalans, Josep Maria Trias Peitx, Maurici Serrahima et Ferran Ruiz-Hébrard, qui adhérèrent au comité dès sa création et intégrèrent respectivement les centres d’activité de Paris, Perpignan et Bordeaux. Le comité put également compter sur l’aide de personnalités françaises issues de la sphère religieuse ou laïque, publique et officielle, menée par le jésuite Dieuzayde (avec le soutien de l’évêque de Dax -Monseigneur Mathieu- président officiel du comité), Raymond Dupouy (délégué général du Comité National Catholique), le cardinal Verdier, le philosophe Jacques Maritain ou l’écrivain François Mauriac. A partir du 28 février 1939, jour de constitution du Comité, et jusqu’au printemps 1940, le Comité National Catholique de Secours aux Réfugiés de l’Espagne travaillera et luttera avec abnégation pour prendre la mesure de la situation générée par l’arrivée massive de réfugiés sur le territoire français. Comme nous l’avons dit précédemment, le rôle du Comité National Catholique de Secours aux Réfugiés de l’Espagne est jusqu’ici resté méconnu.

    Au cours de notre exposé, nous nous efforcerons de faire une première approche du travail réalisé par le Comité. Il s’agit d’un travail inédit et basé essentiellement sur des sources primaires jusqu’ici peu étudiées. Comme on pourra le constater au cours de cette conférence, grâce à l’examen de la bibliographie générale sur l’exil portant sur la période située immédiatement après la guerre espagnole, l’aide aux réfugiés n’a pas été un sujet beaucoup étudié, et quand cette période est abordée, c’est majoritairement par des historiens français. C’est sûrement pour cette raison que l’action de ce groupe de Catalans, catholiques et catalanistes, est restée méconnue jusqu’à aujourd’hui. Nous souhaitons, grâce à cette communication, remémorer le travail important réalisé et rendre hommage à ces hommes qui, dans des moments difficiles, mobilisèrent leur énergie pour lutter aux côtés des plus défavorisés.

    Texte intégral Els inicis:Les tasques desenvolupades pel CNC:Les dificultats :La fi del CNC:Débat après les interventions de Paul TIRAND et de Gemma CABALLER et Queralt SOLÉ Président de la séance : Rémi SKOUTELSKY Notes de bas de page Auteurs

    Texte intégral

    1La Biblioteca del Pavelló de la República, que pertany a la Universitat de Barcelona, custodia en el seu sí la documentació que conforma el Fons d’arxiu personal de Josep Maria Trias Peitx2 i, és a partir de l’anàlisi principalment d’aquest extens fons que a continuació presentem una primera aproximació al Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne.

    2Sorprenentment, la documentació sobre el Comité ha restat inèdita fins ara i la voluntat és oferir en el present article una primera aproximació en base a la informació localitzada en aquest fons personal d’un dels sens membres. A nivell bibliogràfic només una obra de Francesc Vilanova3 dedica unes pàgines al Comité, i s’ha considerat que la manca de bibliografia sobre el tema feia aquest especialment interessant, malgrat que, justament pel fet que estigui tan poc treballat i amb pocs referents investigats, s’ha de tenir present que les informacions que s’aporten poden variar a partir de les noves investigacions que, esperem, vagin apareixent: cal un estudi encara més aprofundit i la corroboració de determinades dades i informacions. En aquest sentit ens ha estat molt útil la informació localitzada als dietaris de Maurici Serrahima i les converses que s’han mantingut amb algunes persones, com el nebot de Ferran Ruiz-Hébrard Hébrard -mossèn Albert Ruiz–, que han permès perfilar alguns aspectes per tal d’anar configurant una radiografia el més exacte possible del que fou el Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne.

    Els inicis:

    3Quan el 24 de gener de 1939 Maurici Serrahima4, Ferran Ruiz-Hébrard5 i Josep Maria Trias Peitx arribaven a Portvendres a bord del vaixell “Sirocco”, deixaven enrere un país esmicolat per la guerra i derrotat també com a poble. Durant el conflicte, aquests tres homes havien desenvolupat una ingent tasca de socors per permetre la fugida de Catalunya de totes aquelles persones que veien la seva vida amenaçada6. És probable que aquesta experiència anterior els encoratgés a intentar ajudar a tots aquells que, com ells, s’havien vist obligats a creuar la frontera cap a un exili incert, essent la primera parada els camps de refugiats francesos.

    Carta d’Agustí Bartra (1908-1982) a Josep Maria Trias Peitx (1900-1979), des del camp d‘Agde (Erau), 18 de juliol de 1939.

    Image 10000000000002A3000001B23744E848695F0D8B.jpg

    Foto, fons de la Biblioteca del Pavelló de la República, Universitat de Barcelona

    4Ben aviat van preveure que la visió de caos i desesperació que envoltava als refugiats aniria empitjorant paulatinament amb el decurs dels dies, ja que les corrues de civils que havien albirat des de l’hotel de Caldetes -on van fer nit abans embarcar-se al “Sirocco”– eren esfereïdores. La constatació d’aquest drama humà que no havia fet més que començar va provocar que es plantegessin una nova acció d’ajuda, aquest cop per socórrer als exiliats. L’experiència adquirida durant la guerra, sumada als contactes que havien establert durant el conflicte, va provocar que es presentessin al Cardenal Verdier a Paris per tal de proposar-li un nou projecte que centralitzés l’ajut als refugiats i que funcionés sota l’empara del Comité national catholique de secours aux Basques, creat durant la guerra civil.

    Targetó del Comité national catholique d’accueil aux Basques et de Secours à l’enfance de Catalogne. S’hi destaca la presència de l’escriptor François Mauriac (1885-1970) i la de Claude Bourdet (1908-1996), secretari del comité, destacat militant catòlic social d’esquerres7

    Image 100000000000029800000201A818AA23EB3063B3.jpg

    Foto fons de la Biblioteca del Pavelló de la República, Universitat de Barcelona

    5Trias Peitx parla a les seves memòries de la creació d’un nou Comité. Maurici Serrahima, per la seva banda, afirma que es va produir una substitució del nom oficial de Comité national catholique de secours aux Basques pel del nou Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne. Sigui corn sigui, la proposta fou acceptada de seguida, tot i que la tria del nom ocasionà algun problema: la discussió se centrà en si el nou comitè s’havia d’anomenar “dels refugiats espanyols”, tal i com defensava el Cardenal; o bé “als refugiats de la guerra d’Espanya”, tal i com defensaven els catalans. Finalment el nom que s’establí fou el segon: Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne8.

    Tarja de circulació atribuïda a Josep Maria Trias Peitx per les autoritats franceses per tal de seleccionar obrers espanyols als camps (missió del Ministeri del treball), 9 de desembre de 1939

    Image 10000000000002A2000001EC9FCEE85FB614394B.jpg

    Foto,fons de la Biblioteca del Pavelló de la República, Universitat de Barcelona

    6L’estructura inicial del nou Comitè quedava fixada: els presidents d’honor eren el mateix Cardenal Verdier, arquebisbe de Paris, i Monsenyor Feltin, arquebisbe de Bordeus, i el president era Monsenyor Mathieu, bisbe d’Aire i de Dax. Aquests tres càrrecs coincidien amb els de l’antic Comité national catholique de secours aux Basques. Com a Secretari general fou designat Josep Maria Trias Peitx, que estaria situat a París mateix, mentre que en Maurici Serrahima actuaria des de Bordeus i Ferran Ruiz-Hébrard des de Perpinyà.

    7El Comitè, un cop creat, va establir relacions, segons el testimoni del mateix Trias, amb Juan Negrín i Indalecio Prieto, els dirigents socialistes de la SERE (Servicio de emigración de los republicanos españoles) i la JARE (Junta de auxilio a los republicanos españoles), respectivament, i va aconseguir una quantitat mensual de diners important per subvencionar-se que li va permetre treure gent dels camps. De totes maneres, cal assenyalar que la tasca realitzada per aquestes dues organitzacions espanyoles a França no va ser gaire destacable, ja que van esmerçar gran part de les energies en enfrontar-se entre ells mateixos. El Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne, però, no només va contactar amb els organismes espanyols, sinó que també va mantenir contactes -testimoniats a través de la correspondència- amb organitzacions estrangeres com el Comité National Britannique d’Aide a l’Espagne, el National Joint Committee for Spanish Relief, la Ligue internationale des amis des Basques (section française), el Comité Catholique de Secours pour les enfants espagnols (Brusselles), l'Autonomous Government of Euzkadi (Londres), el Centre d’Aide aux intellectuels d’Espagne (pour les artistes, écrivains et savants) de Paris, el Comité Central des Réfugiés, Paris, la International Comission for the Assistance of Spanish Child Refugees, el Parti de la Jeune République a Paris o de la mateixa Secció Catalana de l’Association des Amis de la République Française.

    8El suport per part de l’Església francesa per endegar el Comité el varen tenir de seguida, i sobretot els tres homes van poder comptar amb el suport del Bisbat de Perpinyà-Elna, del que aleshores n’era bisbe Henri-Marins Bernard9. Així mateix, de seguida van poder comptar amb la col·laboració de les Germanes de la Caritat, que pocs mesos abans, durant la guerra, ja havien estat ajudades per la gent d’UDC, sobretot per Trias Peitx, a Barcelona. Però malgrat la bona predisposició dels catòlics francesos, i malgrat la seva acollida, no els va ser fàcil als tres promotors aconseguir els permisos de “séjour” o “ récépissé ” : fou una feina complexa i desesperant, atès que sense aquest document no tenien llibertat per moure’s per França ni per entrar als camps en què pretenien treballar. En una carta amb data 8 de març de 1939 Ruiz- Hébrard li reclama a Trias Peitx la urgència d’aconseguir les acreditacions d’Alboy -un col·laborador- i la seva. I indica « les interferències entre autoritats civils i militars d’ací a baix, ens lliguen molt de mans»10. Ruiz també li demana que no oblidi el “ récépissé ”, perquè « si hem d’anar amunt i avall -i ara és imminent- no podem passar sense això, o quelcom de semblant però categòric que faci arrencar els gendarmes i àdhuc els prefectes». Ja el 8 de març Ruiz Hébrard havia aconseguit localitzar a dos col·laboradors del Comité: Pere Puig Quintana -antic president de la Federació Catalana d’Estudiants Catòlics i dirigent d’UDC a Barcelona i Isidre Miseracs -possiblement simpatitzant–, que « estan trempats i bé de salut ». De fet, la gent del Comité va esmerçar gran part dels seus esforços intentant aconseguir els permisos pertinents per moure’s per la zona i per entrar als camps.

    9Un cop establert i amb els permisos de mobilitat per França corresponents, la correspondència sembla indicar que Trias Peitx centralitzava les demandes i les actuacions que es duien a terme per tot l’Estat francès en relació amb els refugiats espanyols, però sobretot catalans. A Perpinyà, Ruiz-Hébrard es va instal·lar en un local al número 15 de la rue du Bastion Saint-François, que ell mateix qualificava de “magnífic”, però que al seu entendre no compensava altres mancances, tal i com exposava el 2 de febrer de 1939: “Aquí, el Comitè Catòlic, ens han cedit un local tal i com t’indicava. I prou! Ningú no ens ajuda. Vull dir ningú oficial del nostre ram. Som unes bèsties tan rares els catòlics que hem fugit al arribar Franco...(...) Cal que el Comitè Catòlic National pensi també en nosaltres. Som refugiats i no per poc temps com els altres, sinó per refer aquí la nostra vida. Cada cop veig mes definitiva la meva sortida11. Perquè àdhuc que s’acabi la guerra i volgués oblidar-se la nostra gestió -no parlo de l’amnistia, que ni la vull ni l’admeto ni la necessito, ni em dóna la gana- sempre més seríem ciutadans de segona classe. 1 no m'interessa. Que [¿] un pico – d’influència i de francs i de llocs de feina i del que sigui-pels quatre de bona fe que som nosaltres, i que no necessitarem en definitiva més que ningú”12. Maurici Serrahima per la seva banda també havia començat a actuar a Bordeus, de manera que abans inclús que s’acabés la guerra a Espanya el Comité ja havia començat a funcionar13.

    “ Laisser-passer ” (salconduit) atorgat pel comandant del camp de Sant Cebrià (Rosselló) a Josep Maria Trias i Peitx. Es pot veure que s’estava aleshores al carrer del baluard Sant Francesc de Perpinyà, n° 15 on estan ubicats importants locals de la diòcesi d’Elna-Perpinyà

    Image 100000000000029E000001AC59342D3C39FDBF2E.jpg

    Foto,fons de la Biblioteca del Pavelló de la República, Universitat de Barcelona

    Les tasques desenvolupades pel CNC:

    10El Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne es va fixar tres actuacions a desenvolupar envers els refugiats que havien creuat la frontera i que havien estat traslladats i instal·lats per les autoritats franceses en camps habilitats per retenir-los i controlar-los14. Els tres objectius eren ambiciosos i tots tres cercaven afavorir tant com fos possible els refugiats.

    11El primer era aconseguir el màxim nombre de reagrupaments familiars. S’ha de tenir present que moltes famílies que havien creuat la frontera unides, havien estat separades per les autoritats franceses, seguint la política de separar dones i nens dels homes, encara que aquests fossin els seus marits, pares o fills. Per aconseguir aquest reagrupament es crearen uns censos i registres de refugiats que permetien la localització dels diverses membres de les famílies que eren en els diferents camps. De fet, solucionar el reagrupament de les famílies va ser una tasca d’una gran complexitat i importància que va requerir d’un sistema innovador que permetés establir lligams entre “ recercadors ” i “ recercats ”, sistema força curiós i innovador que Trias Peitx descriu amb detall a les seves memòries:15 « Una cosa molt important d’aquells primers moments va ser un sistema de contactes, una vegada coneguda la localització de dones i nens. Hi havia el problema dels homes que no sabien on era la seva dona i viceversa. El sistema que vàrem pensar es feia a través d’Espanya! Vàrem editar unes targetes especials en les que només demanàvem que ens diguessin, per exemple: <Fulano de tal es troba a tal camp>. I com ho sabíem? Vàrem demanar tant als homes com a les dones que escrivissin a la seva família i que aquesta, per mitjà de la targeta, ens contestés a nosaltres. Perd la gent no tenia diners... Vàrem aconseguir un segell, que era la representació de la República tatxat per un timbre que deia “Réfugiés espagnols” que l'anul·lava, o sigui, era gratuït. El fet estrany és que Espanya va acceptar el segell. Per fer tot això em va ajudar el general dels camps que era un senyor molt simpàtic... Ens estimàvem molt. Per aquest sistema vàrem poder reunir unes 45.000 famílies». Aquest procediment també és recordat per Maurici Serrahima16, que afegeix alguns detalls destacables: « Un dels aspectes més interessants d’aquella feina, i potser el que, d’una manera immediata, va donar més prestigi al Comitè, va ser el d’aconseguir que es retrobessin els membres d’innombrables famílies que s’havien dispersat -o havien estat dispersades- en el moment de l’èxode. El procediment que va ser adoptat consistia a distribuir en tots els indrets on sabíem que hi havia “refugiats” -és a dir, de moment, “exiliats”– unes fitxes en les quals calia que coda un d’ells posés el propi nom complet, les característiques personals i l’adreça exacta de l’indret on es trobava; i, en l’altra cara, els noms i les característiques de les persones -familiars, amics o el que fossin-pel retrobament de les quals s’interessava. Quan rebíem les fitxes omplertes, les ordenàvem per ordre alfabètic en uns grans fitxers. En fer-ho, miràvem en cada una si els noms de les persones cercades coincidien amb els dels qui fins aleshores ens havien enviat fitxes demanant alguna recerca. 1, cada vegada que el fet es produïa, escrivíem immediatament al recercador fent-li saber on era el recercat i al recercat on era el recercador. L’èxit de la iniciativa va ser total. Aviat ens hi van ajudar els altres grups, de diverses tendències, que també treballaven pels refugiats. I tot seguit vam començar a rebre fitxes en quantitats tan enormes que no sols no va caldre convertir els fitxers inicials en grans caixes de fusta blanca, sinó que, de tantes que en van caldre, molt aviat vam haver de trobar un local nou, molt més espaiós, per a instal·lar-les... Ja en parlaré. Però abans vull dir que em dol no tenir presents les xifres de la quantitat immensa de fitxes que vam rebre -moltes desenes de milers– ni, cosa més important, les de les famílies i els amics dels quals vam aconseguir el mutu retrobament. Van ser -això si que ho recordo- uns quants milers. Però el que recordo més són les cartes d’agraïment que rebíem. N’hi havia moltes que, en llegir-les, ens feien venir les llàgrimes als ulls. 1 gairebé totes –en recordo d’escrites per anarquistes acèrrims– agraïen d’una manera especial que tot allò ho hagués fet un Comitè Catòlic... (...). No era pas aquesta l’única feina que fèiem. Però crec que, per ella tan sola, aquests resultats haurien justificat l’existència del Comitè».

    12El segon dels objectius que el Comitè es fixà fou treure el màxim nombre possible de dones i nens dels camps i traslladar-los a residències, châteaux, cases de colònies, etc. que havien estat llogades amb aquesta finalitat; o bé que els nens fossin acollits per famílies franceses. Com que moltes dones foren acceptades per treballar en empreses franceses mancades de mà d’obra, els nens restaven sols als camps. En aquest sentit es van aconseguir crear dues colònies per infants, la de “Les Pastourelles”17, a prop de Tolosa, i la de Cadaujac18, un poble situat a Aquitània, a prop de Bordeus. Tot i que la documentació indica que l’establiment de les dues colònies fou una actuació que també va emprendre el Comitè, cal assenyalar que a voltes la mateixa documentació és poc clara en aquest sentit, i a vegades sembla que fos fins i tot una iniciativa personal de Josep Maria Trias Peitx. En el cas de Cadaujac sembla ser que, a més, la colònia ja havia funcionat sota els auspicis del Comité national catholique de secours ata Basques19 durant la guerra, per tant segurament s’hi continuaren duent tasques envers els refugiats, aquest cop prioritzant l’atenció als infants.

    13El cas és, però, que les dues colònies van existir i que mercès a l’intercanvi epistolar de Trias o als informes respecte les colònies, podem saber com foren organitzades. El 2 de juny de 1939 era escrita una nota per part del Ministeri de l’Interior francès a Clara Candiani20 (ja esposa de Josep Maria Trias Peitx) en què se l’informava que “...j’ai l’honneur de vous faire connaître, comme suite à votre intervention concernant le centre d’hébergement de réfugiés espagnols de Cadaujac (Gironde) et la colonie des Pastourelles (Landes), qu’après examen de la requête présentée par les Comités Nationaux Catholiques d’Accueil aux Basques, Monsieur le Président Albert Sarraut, Ministre de l’Intérieur, vient de décider qu’une subvention mensuelle, calculée sur la base de 6 frs. par jour et dépenses d’entretien des réfugiés”21.

    14A “Les Pastourelles”, els infants estaven organitzats en “famílies” de 15 nens, i cada una d’aquestes famílies estava sota la responsabilitat d’un scout català. Cada un d’aquests grups de 15 rebia menjar, un dormitori comú, realitzava treballs diverses i jugava en grup i hi havia uns paràmetres clars a seguir: no se sancionava, sinó que es recompensaven els millors, en una atmosfera positiva i familiar; no es posaven obstacles: es pretenia que es visqués en un clima de llibertat; es treballava per la colònia, lluitant contra l’ociositat, considerada una plaga en els centres de refugiats; cada dia es feia una passejada pel bosc; cada diumenge es realitzava una sortida de tot el dia cuinant i menjant fora de la colònia i a l’estiu s’aprofitava la proximitat amb el riu Adour per banyar-s’hi i inclús fer exercicis de rem. Malgrat s’intentava plantejar tot des d’una perspectiva positiva, la documentació localitzada també posa de manifest algunes mancances, com per exemple la voluntat de poder tenir un professor però la impossibilitat d’aconseguir-lo. El balanç, però, continua sent positiu, atès que a la conclusió de la Note sur la colonie du Comité Catholique: colonie “Les Pastourelles”, Saint Vicent de Paul, près Dax (Landes)22 és que els nens arribaven en un estat físic lamentable però l’estada en aquest centre millorava considerablement la seva situació en tots els sentits.

    15Gràcies a l’intercanvi epistolar entre els germans Trias Peitx (Josep Maria i Lluías) podem conèixer com es va gestionar l’establiment de la colònia infantil de Cadaujac. En aquest cas val la pena ressaltar que es va intentar que el director fos Alexandre Galí23 –tot i que finalment fou nomenat per aquest lloc Josep Maria Casasses24-, així com el fet de poder conèixer la pròpia estructura de la colònia, que s’havia d’assemblar molt, per no dir que era igual, a l’organització de “Les Pastourelles”: hi havia un director, seguit d’un director pédagògie i un sots-director; una persona encarregada dels afers écònomies i d’intendèneia i una altra específica pel vestuari, una infermera, un professer d’espanyol i un de català, ajudantes dels professons i scouts perrecolzar les tasques dels altres membres de l’organització25. Malgrat que actualment no disposera de les xifres de nens que aquestes colònies van acollir, sabem que el seu bon funcionament va fer que se’ls sol·licités que es fessin càrrec de centenars d’infants d’arreu dels camps de França.

    16El tercer objectiu del CNC fou el de transformar els homes internats als camps en treballadors útils per a l’economia francesa, fet pel qual es va crear un Servei de Mà d’Obra dins del Comité. Ben aviat des del Comité van adonar-se que un dels aspectes claus per no ser repatriat era aconseguir sortir dels camps gràcies a un contracte de treball i és per aquest motiu que una part important de la tasca desenvolupada pel Comité va consistir en intentar treure dels camps de refugiats a tothom a qui es pogués facilitar un contracte laboral oferint-los feines diverses de les que la França d’abans de la Segona Guerra Mundial estava necessitada.

    17Cal reiterar que aquesta tasca del Comité -com les altres descrites- és molt poc coneguda, no n’existeix gairebé bibliografia -excepte la referència que en fa Francesc Vilanova al seu llibre Exiliats, proscrits, deportats– i que en el present article tot just fem un acostament al que suposà la feina desenvolupada pel mateix Comité, així com als resultats que s’obtingueren. A partir del fons Trias Peitx ja descrit podem fer una primera aproximació al que, sens dubte, va ser una feina ingent amb voluntat d’ajudar als milers d’homes que havien hagut de creuar la frontera de França.

    18L’objectiu del CNC era trobar feina als homes internats als camps en funció dels seus coneixements i habilitats, per tal que, un cop fossin fora treballant, no hi poguessin haver queixes per part de ningú, sobretot tenint en compte la imatge negativa dels refugiats que predominava dins una part important de l'opinió pública francesa. Però com podien aconseguir-ho en mig d’aquella situació caòtica?

    19Per tal de desenvolupar la feina fou clau trobar col·laboradors a cada camp, persones que abandonessin la seva condició d’“asilat”26 per tornar a ser civils dins l’Estat francès. En aquest sentit, molts dels col·laboradors amb els que els tres pilars de Pactuació (Trias Peitx, Serrahima, Ruiz-Hébrard) es van recolzar foren homes d’UDC o pròxims al partit. La manera com procedien amb la captació de col·laboradors era diversa: a vegades s’assabentaven que un antic amic o conegut estava en un camp i iniciaven les gestions per treure-’l perquè passés a formar part del Comité; d’altres vegades antics amics o coneguts, coneixedors de la tasca desenvolupada pel Comité, s’hi posaven en contacte i s’oferien a col·laborar-hi27.

    20Les condicions dels col·laboradors del Comitè eren, en principi i segons la informació que aporta un document manuscrit localitzat al Fons Trias Peitx, tenir taula i llit assegurat, a part d’un sou que anava de 100 a 300 francs mensuals28. Malgrat tot, la situació dels col·laboradors del Comitè tampoc era fàcil i no sempre els diners es rebien quan tocava: “La nostra situació continua tan apurada com quan us en vareu anar, sense poder-nos moure perquè no tenim ni un clau. He sabut que són a París, ultra en Gaussot, en Ruiz i en Serrahima. Suposo jo que l’objectiu principal deu haver estat el Congrés i els “quartos”. Per una i altra cosa us desitjo molta sort, que és com desitjar-nos-la a nosaltres mateixos [sic].’’29

    21És a partir de la correspondència entre els germans Trias Peitx (Josep Maria i Jesús), que podem conèixer amb concreció com actuaven aquests col·laboradors del Comité i les tasques que tenien assignades. El primer pas era que el col·laborador fos reconegut com a tal i que pogués gaudir dels avantatges que aquest fet li donava. Així, Josep Maria Trias Peitx li demanà a principis de maig a Jesús, internat a Montolieu (Aude) quines eren específicament les seves habilitats: “Sobre ço que em demanes de les meves condicions com a mecànic, et diré que de treballs manuals me ’n sé sortir de tots puix coneixo tots els treballs que es puguin presentar en l'entreteniment de qualsevol màquina de vapor; motors de gasolina; olis pesats i elèctrics; com també en matèria d’electricitat, tinc bastants coneixements.”30

    22A finals del mateix mes de maig, el dia 29, Josep Maria informa a Jesús de la seva nova situació31, tot indicant-li que el Comitè ha acceptat designarlo com a element tècnic a disposició de l’inspector de treball de Tolosa per ajudar els tècnics francesos que fan les proves de capacitació als metal·lúrgics del camp de Septfonds (Tarn i Garona) i encara en una altra carta dos dies després, del 31 de maig, li especifica quina serà la seva missió en relació amb el Comitè: “La teva missió a Septfonds és posar-te en nom del Comitè a disposició de l ’Inspector de Treball, Mr. Sabathé per a fer de secretari tècnic al fer-se les proves dels metal·lúrgics. Fixa’t bé: tu ets un col·laborador del Comitè el qual et paga totes les despeses, i el Comitè et posa enterament a les ordres de l’inspector. La teva feina serà probablement interrogar fent d’intèrpret a les proves i omplir les fitxes. Hauràs de treure amb material del Comitè (en Miserachs ja te’n donarà i després t’enviaran les nostres fitxes que s’estan fent) una doble fitxa, no sols dels que quedin aprovats, sinó d’aquells que quedin mitjanament bé. Dels primers passaràs la fitxa a en Lligonya per a la informació moral confidencial. Aquesta informació és per a nosaltres: als organismes oficials nosaltres no els hi passarem més que aquelles d’elements que poguem recomanar, car el Comitè no vol fer de policia. Els que no siguin aprovats perd hagin quedat mitjanament bé, cal animar-los car és probable que després passin també. (...) Cal que feu constar si l’interessat desitja continuar en relació amb el Comitè simplement per a solventar-vos totes les dificultats que se’ls puguin presentar que no seran poques segurament.”32

    23Els col·laboradors, per tant, a part de la feina que els era designada també havien de complimentar una altra fitxa en què havien de qualificar a la persona “ a nivell moral ”, atès que era una informació de la que sembla que volien disposar però no cedir a la policia francesa, ja que el Comitè no volia “fer de policia”.

    24A partir de la molt diversa correspondència entre Trias Peitx i membres del Comitè o col·laboradors, arribem a la conclusió que el “ nivell moral " al que es refereixen és el perfil social de la persona, no el perfil religiós. En una carta de Jesús a Josep Maria, per exemple, aquest li exposa que “... són bastants els que van marxant i es dóna el cas que la majoria d’ells són els que generalment són recomanables i es van quedant aquí, malauradament, la <púrria>, com se sol dir.”33; i, en una altra carta, encara és més explícit: “Hi ha molts xicots, que és una verdadera llàstima, però que cansats d’esperar i veient que no hi ha res positiu, es decideixen a tornar a Espanya i s’ha d’evitar de totes passades, ja que altrament, aquí no hi quedaran més que els lladres i assassins, que deixaran la nostra terra en mal lloc”34. El Comité tenia la responsabilitat de proposar feina a gent que pogués oferir garanties i que després no fés quedar en evidència la tasca del mateix Comité -tant per incompetència ni, com afirmava el mateix Trias35 «no convé que facilitem ningú sense tenir la certesa que no enviem un bandit»–. De totes maneres ens trobem amb una terminologia més que ambigua, ja que els “informes morals” podien tenir un significat molt i molt ampli.

    25El col·laborador del Comitè havia de realitzar, en primer Hoc, llistes amb les dades dels refugiats, la informació de les quals posteriorment es passava a unes fitxes que contenien les dades personals i professionals de cadascú. Aquestes dades eren: cognoms, nom, edat, naturalesa i comarca, casat o solter, família a França o no, conreu en el cas que fossin pagesos i, sobretot, una adreça la més completa possible dins del camp en el que estiguessin internats, ja que això facilitava moltíssim el posar-se en contacte amb ells en el moment que fossin reclamats. Posteriorment, quan es portaven a terme les proves, els col·laboradors havien de fer un seguiment dels qui es presentaven (per ser pagès, mecànic, metal·lúrgic, torner, ajustador, etc.), informaven dels qui aprovaven i els qui no al Comitè, i donaven suport o bé gestionaven el traspàs d’aquella persona des del camp de refugiats cap a la seva nova destinació. Així mateix realitzaven tots aquells informes que li eren demanats, fitxes individuals... Una carta del juliol de 1939 de Josep Maria Trias Peitx sol·licitant al seu germà Jesús tot de dades respecte pagesos del camp de Septfonds clarifica la feina d’aquest, que és un exemple de col·laborador: “Cal que tingueu en compte en fer la fitxa de donarnos sempre el lloc i la comarca d’origen; precisar-nos quina classe de cultura han fet (si vinya, cereals, fruiters, horta, si han treballat al remolatxa, i sobretot si saben dallar). Molt bé que ens senyaleu si saben de parlar el francès o no. Ara bé, el que et demanava en la meva darrera lletra era que enviessis la relació dels pagesos que vosaltres havíeu col·locat en aquestes contrades. M’interessa urgentment que me l’envieu, precisant no solament el nom de la persona col·locada, sinó també la de la persona que l’ha empleat i el lloc, o sia l’adreça actual del pagès. Interessa extraordinàriament tenir aquesta relació, perquè unint-la amb les altres dels que nosaltres hem col·locat, serviran per a demostrar el treball que en tots aquests assumptes per part dels organismes oficials. Sobretot feu-ho de seguida i envieu-ho”36.

    26Cal destacar que si bé inicialment les dificultats per trobar feina als refugiats van ser importants, la desesperació primer i la bona reputació de la tasca desenvolupada pel Comité després, van provocar que la correspondència rebuda pel Comité fos molt substanciosa. La mostra de cartes que es conserven en el fons de Josep Maria Trias Peitx és un bon exemple de les pors, temors, anhels i esperances que convivien amb els refugiats darrera les filferrades.

    Les dificultats :

    27Les tasques descrites que el Comitè s’havia proposat foren totes dutes a terme en bona mesura. Malgrat que actualment, com s’ha dit, encara no disposem de xifres exactes, en la documentació estudiada es constata que totes elles reeixiren, algunes amb més èxit que altres. Ara bé, que els resultats es puguin considerar positius no vol dir que no s’haguessin de superar dificultats diverses.

    28Un dels problemes que caldria ressaltar en primer lloc és el mateix fet que el comitè i les persones que el tiraven endavant fossin catòlics. Qui eren aquells catòlics que no havien marxat d’Espanya durant la guerra malgrat la repressió a la reraguarda republicana? Cal tenir molt present la propaganda que va desplegar-se durant la guerra sobre el dramatisme de les persecucions religioses, que s’havia acabat convertint en un símbol de la imatge que es pretenia donar de la República Espanyola per part dels sollevats. Així, amb les notícies que es feien arribar des de l’Espanya franquista, autoproclamada defensora de la religió catòlica, qui eren doncs aquests catòlics que havien creuat la frontera fugint de les tropes de Franco ? El dubte envers aquestes persones creients, però no franquistes, va provocar els recels d’una part de l’ajuda als refugiats, especialment dels comunistes francesos, que van mirar amb certa desconfiança el CNC. Ferran Ruiz-Hébrard ho constata ben aviat, el 2 de febrer de 1939: “Som unes bèsties tan rares els catòlics que hem fugit al arribar Franco... Les organitzacions d’A.C. no responen gens, i algun chauvine [sic] que se’n cuida, ens fa el buit declaradament. Altrament, no crec tampoc que existeix gran cosa d’organitzat quant a J OC i altres similars. Com que els medis episcopals i cancellerescs i curialescs ja han anat acollint des de fa un parell d’anys tots els capellans i religiosos de tota mena fugitius, penso que es situen ara en la fila dels que ja han complert, i tot el que fan o haurien de fer, cal arrencar-ho amb fórceps”37. Malgrat aquests recels suscitats pel fet de ser catòlics, alhora el CNC es va trobar sovint havent de lluitar contra els descrèdits i despropòsits que se’ls imputaven, i el fet que els titllessin de “rojos” per ajudar als republicans dels camps, fossin de la tendència que fossin. El Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne constantment estigué en el punt de mira de molts, i havia de vigilar de no ensopegar dins els enfrontaments que de seguida es van fer patents en l’exili espanyol.

    29Més enllà de les divergències de l’exili espanyol, també el CNC va patir-ne algunes d’internes, fet que la correspondència fa evident: dins el mateix comitè van tenir lloc conflictes, tant en la designació de càrrecs com en la manera d’actuar. Si bé inicialment els tres puntals (Serrahima, Trias Peitx i Ruiz-Hébrard) havien decidit que no farien política i que aquesta la faria el diputat d’Unió Democràtica de Catalunya Pau Romeva, a través de la correspondència es desprèn que Trias Peitx va aprofitar els seus contactes amb personalitats franceses -així com els de la seva esposa- i va prendre algunes decisions que sobrepassaven els límits de l’ajuda humanitària i s’endisaven en terrenys pantanosos políticament parlant. Així li expressa Maurici Serrahima a Trias Peitx en una carta de finals de març del mateix 1939, on li recrimina: « Ací han arribat des de París -i no per ningú que hagi estat a Perpinyà– impressions que l’actuació de certs elements donava al comitè un enllaç excessiu amb cases polítiques i que això no ha plagut, tot i que siguin només impressions poc precises. (...). Doncs, la nostra actuació ha de tendir a separar el comitè de tota actuació política, si només pensem en el nostre interès personal. També en l’interès que podríem anomenar polític: ens interessa situarnos a França –així ho vàrem decidir– en un pla de gent que no es fica per res en política: res millor, doncs, que un comitè plenament apolític. Evidentment, hi ha un altre aspecte: el del comitè. Si a ells els interessés altre cosa, els interessés aquest enllaç amb coses més o menys polítiques. Ja t’ho he dit, em tocaria callar, o plegar. Però és que el cas és el contrari. Aquesta gent d’ací només pensen en fugir de la política -entre altres raons per no comprometre la [xxx] que tant els ha ajudat, i per conservar la impressió cada cop millor que tenen entre els elements administratius- i s ’escamen cada vegada que en qualsevol afer -com ara un dels intel·lectuals les- coses es barregen per poc que sigui. Doncs, els interessos d’ells i els nostres coincideixen. Ara bé, en aquesta situació, per nosaltres qualsevol cosa que d’aprop o de lluny, amb motiu o sense, pugui semblar política, és un gran error. I et dic això perquè -parlem clar- dels elements catalans aquell que algú ha dit que s’acostava massa a la política, ets tu. Així m’ho han dit ací. I molt suaument se m’ha parlat de precisar la posició dels francesos, únics detentors de la personalitat del comitè, que nosaltres ho hem de respectar perquè només en som col·laboradors. Ací tindríem un altre resultat dolent: perdre la fortíssimo influència real que des del nostre lloc de col·laboradors podem exercir, si ens feiem sospitosos de voler anar externament per les nostres. Ara et vull dir una cosa molt delicada i molt difícil de dir. Excusa’m si t’ofengués gens, però vull dir-t’ho. Tinc clarament l’impressió que allò que contribueix més a semblar a algú que la teva activitat sigui política, o més ben dit que es pugui barrejar amb coses polítiques, és la intervenció de la Clara. Excusa’m, t’ho repeteixo. No crec que es tracti de cap acte concret, de cap actuació errada de la Clara: és de la seva simple presència en aquestes coses que es tracta. Ella té un nom i una posició política, que en certs ambients són ben conegudes. El fet que en ella hi hagi un moviment intern que l’acosti a nosaltres. No modifica en res, ara com ara almenys, el concepte que la gent tingui d’aquestes posicions polítiques conegudes. Doncs, això –així ho crec- farà semblar sempre que és una persona que s’acosta a les coses del comitè venint d’un camp polític»38. És evident que la postura dels dos pilars d’Unió al comitè era molt diferent: mentres Josep Maria Trias Peitx tenia ben clar que refaria la seva vida a França, Maurici Serrahima tenia tota la seva familia a l’Espanya de Franco i, evidentment, amb la incertesa del moment no desitjava fer res que el comprometés ni a ell ni als seus éssers estimats.

    30L’altra gran dificultat amb la que topà el comitè està directament relacionada amb el context en el que va bellugar-se, i fou precisament la mateixa política de repatriació promoguda per les autoritats franceses. És un fet demostrat que el govern francès va invertir grans esforços fomentant les repatriacions, ja que consideraven que tants milers de refugiats suposaven una gran càrrega per a l’Estat. En un primer moment es pretenia com fos evitar un possible col·lapse del seu mercat laboral i l’enfonsament definitiu de la precària situació econòmica francesa. En aquest context, no ens ha d’estranyar que l’entrada de milers de refugiats disposats a treballar gairebé a qualsevol preu fos vista com un greu périll. Les autoritats franceses, en general gens favorables a l’acolliment dels refugiats, van pressionar constantment -tot i que amb intensitat diferent en funció del moment- pel retorn dels refugiats. I aquesta actitud es veia reforçada per l’opinió de la mateixa societat del país: tal i com indica Séguéla39, l’acollida dels espanyols a França no va ser « ni infame ni amistosa », sinó més aviat fruit de les « circunstancias» i d’un conflicte d’opinions a França més que considerable. Part de la societat francesa era partidària de respectar el dret d’asil al màxim40 i d’altres, com el Mariscal Pétain -l’aleshores ambaixador francès a Espanya- van ser-ho de la repatriació immediata.

    31Respecte al punt de vista de la societat francesa, són prou exemplificadores les acusacions de Monsieur le Maire de Magny-la-Campagne (Calvados) en una carta de 1940, ja en plena Segona Guerra Mundial, en què qualificava a tots els espanyols que es localitzaven a França de “sospitosos” de tenir antecedents comunistes o bé algun que altre mort sobre la seva consciència. La carta va ser contestada pel membre del Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne Augustin Callebat41, que va expressar-se de manera contundent i que reproduïm extensament per les valuoses informacions que aporta: « Vous me permettrez de vous dire que vous manquez non seulement à la charité, mais à la simple justice. Et aussi que vous ne connaissez que bien imparfaitement la question de l’Espagne. Je veux croire que c’est là votre excuse. Car il y a en France plus que des civils qui ne regagneront jamais l’Espagne si l’amnistie – la connaissez vous? – accordée per Franco n’est pas modifiée. Ils sont nombreux les prêtres, les religieux et les religieuses – qui n ’ont jamais été communistes et qui n’ont pas de meurtres sur la conscience, qui ont reçu l’ordre de leurs supérieurs de rester en France. C’est le cas pour plusieurs Capucins, actuellement dans la province de Toulouse, notamment le Père Donostia, l’uns des plus célèbres compositeurs catholiques d’Europe, à qui l’on ne peut rien reprocher -si ce n ’est de s’être élévé avec autant de force et de courage contre certaines atrocités italiennes et allemandes comme il l’a fait pour les “rouges”. Ce qui lui vaudrait d’être immédiatement emprisonné à son arrivée en Espagne. Car, Monsieur, sachez-le bien, Franco, qui n’est pas qualifié pour discerner un certificat de catholicisme, n’est pas seul maître. Et vous seriez peut-être étonné si nous vous donnions des renseignements précis sur la “ collusion ” qui existe actuellement entre certains phalangistes et anciens anarchistes... que l’on n ’emprisonne pas. Vous le serez peut-être davantage si je vous dis que j’ai rencontré dans le camp de Bram, l’ancien président de la Conférence de Saint Vicent de Paul de Barcelone et dans d’autres camps beaucoup de catholiques. Et si, contrairement à ce que vous affirmez -en dehors d’éléments vraiment dangereux et qui ne peuvent inspirer que de l’horreur vu les nombreux crimes de toutes sortes qu’ils ont commis – ceux-là notre sélection les chassé [sic] – la majorité des Espagnols est composée des braves gens que les Ministres du Travail, de l’Armement et de l’Agriculture sont [sic] très heureux de les utiliser. (...)

    32“La France aux Français”! Que cela serait beau, Monsieur, si nos compatriotes avaient eu le courage d’avoir des enfants! Mais comme ce mot est vide de sens quand nous nous voyons contraints, par notre Lâcheté, de faire un appel incessant à toutes les races!

    33“Regroupez et reconstituez les familles... mais en Espagne”! Comme cette solution serait vite appliquée si l’on se décidait, de l’autre côté de la frontière, à être simplement humain!

    34Vous ne savez pas quelle est la hantise de tous ces “errants” et avec quelle joie ils regagneraient leur patrie!

    35...En attendant nous sommes plusieurs à penser que la charité n ’a rien à voir avec un nationalisme excessif pas plus qu’avec l’application d’une orthodoxie... non chrétienne. Il y a d’immenses détresses, de grandes misères à soulager. Peu importent les sarcasmes, les calomnies, les médisances. Nous pensons à Jésus. ..à la Samaritaine, aux cris, aux scandales provoqués -même parmi les apôtres. Nous essayons de mettre nos pas dans ceux du Divin Maître. Et cela nous suffit»42.

    36Com s’ha comentat, la situació inicial envers els refugiats per part del govern francès fou incentivar al màxim el retorn cap a l’Estat espanyol. Per fer-ho es servia de mètodes qualificats per Lluís Trias Peitx d'“injustos i indignants” com carregar-los amb les seves pertinences, cansar-los de sol i de vent i després interrogar-los de manera insistent i fins i tot insultar-los davant de les negatives reiterades; amenaçar als que no volguessin tornar a Espanya amb enrolar-los obligatòriament en columnes militaritzades per a fortificar els Alps i per treballar a les colònies; enganys respecte la situació a Espanya; la privació d’aigua durant tot el dia fins la matinada; insults com “sales réfugiés de merde”; propaganda i arengues pels altaveus, etc. El punt de vista de Lluís Trias no devia divergir gaire del d’altres internats, quan manifestava obertament : “aquí, nosaltres no som res, no tenim ni voluntat, ni opinió, ni som considerats com a éssers humans ...I estem en les seves mans, que peguen fort i fan el que els sembla. Ens volen cansar, desesperar.”43

    37Les polítiques de repatriació van tenir els seus efectes: la majoria de soldats de lleva, no compromesos políticament, van tornar a Espanya per reunir-se amb les seves famílies tot confiant en la nova justícia franquista44. Malgrat, però, que la majoria no tenien les mans tacades de sang (els que així era, prou van procurar no tornar), molts d’ells van anar a parar als camps de concentració, a les presons i als tristament coneguts batallons de treballadors, on expurgarien el pecat d’haver defensat la legalitat republicana.

    38Però aquesta política d’incentivar el retorn va anar variant, i ho va fer en funció del desenvolupament de la situació internacional : a mesura que les tensions s’accentuaven i l’esclat de la guerra s’anava veient cada cop com més inevitable, els internats van convertir-se en homes i dones útils i necessaris per treballar, i la repatriació forçosa es va convertir en demanda de mà d’obra. En el transcurs dels mesos “...es va abandonar progressivament la política de fomentar la repatriació i el retorn; en canvi, es va facilitar el reagrupament familiar i la integració en el món laboral, sobretot el públic i el vinculat als sectors econòmics més sensibles. L’estiu de 1939, la situació havia canviat de manera força considerable»45.El mes de maig de 1939, el Ministre de Treball francès, Charles Pomaret ja proposava en una nota confidencial als directors de les oficines departamentals de treball « que efectúen su reclutamiento de mano de obra para las explotaciones agrícolas, no ya en el extranjero como se había hecho hasta entonces, sino en los campas, donde numerosos españoles pertenecen a profesiones agrícolas y, hasta elprésente, se han quedado sin empleo»46. Un dies després, ja entrat el mes de juny, es va publicar una ordre del general Ménard47 que fou fixada amb cartells a tots els camps: « En cuanto a los refugiados que no sean repatriados... Francia desea utilizarlos y, en consecuencia, solicita para ello la colaboración y la buena fe de todos para que se constituyan equipos de trabajo bajo el manda de españoles para su utilización en la industria, la construcción... Como resultado de la formación de estos equipos se dará solutión al problema de la reunión de las familias»48.

    39L’estiu de 1939, doncs, la situació havia canviat de forma força considerable, i amb l’esclat de la guerra ja es va produir un canvi d’actitud total: França necessitava mà d’obra, no va fer cap esforç per retornar els homes vàlids, va donar facilitats extraordinàries als treballadors estrangers i va veure en els espanyols refugiats una possible reserva de treballadors per a reemplaçar els que serien mobilitzats en el futur. Fins aquell moment, però, el CNC havia mantingut una aferrissada lluita contra la propaganda i les pressions pel retorn forçat: no era fàcil que els homes i dones tinguessin paciència esperant una feina que no acabava de concretar-se i que a més els estava sent gestionada per un comitè catòlic.

    40Perd aquest canvi d’actitud de les autoritats franceses i la voluntat d’utilització d’aquesta mà d’obra va fer néixer un altre problema, de caire potser més humanitari. Els refugiats van passar a ser vistos com una mà d’obra barata, molt barata, fins al punt de tractar les persones com a mercaderies. La condició desesperada dels refugiats feia que aquests acceptessin treballar a preus molt baixos, fet que va fer sorgir algunes actituds ambicioses de lucre inhumanes, rebaixant la dignitat humana a la inexistència, com aquesta queixa de manca de caritat que en Joan Sabaté, col·laborador del comitè, envia a Trias Peitx49 en aquest cas concret relativa als vaquers dels Alps: «Avui hem rebut una altra carta d’un altre individu que va ésser enviat allí, en la qual es queixa així mateix que solament li donen llet per menjar. També n’hem rebuda una altra que ens diuen (dos) que no tenen roba ni calçat a propòsit i ens preguen que els n’enviem. Tot plegat demostra una gasiveria i una manca de caritat que hom no sap com qualificar. Us acompanyem còpia d’un rapport que acabem de rebre de Septfonds de resultes d’una demanda que vaig fer al vostre germà. És un document per posar en un cuadro. En Cornu esta indignat i a mi em venen ganes de tornar-me germanòfil. És una aliança perfecta d’ignorància, mala fe i ruqueria. Solament queda un consol, que, si persisteixen d’aquesta manera, al cul del sac trobaran les engrunes. A nosaltres ens faran la p...però França encara té més a perdre que nosaltres. Perdoneu que m ’hagi esbravat d’aquesta manera. Hi ha dies que un en té necessitat i creieu-me que avui n’és un. El bistró avui ens ha cridat l’alto i no tenim ni un franc per pagar el correu».

    41La tasca del CNC, en aquestes circumstàncies es feu, si és possible, encara més necessària : van fer mans i mànigues per trobar feina, una feina digna, al màxim nombre de reclosos dels camps que fos possible. I la feina ben feta va tenir recompensa, perquè si bé inicialment costava trobar aquests llocs de treball, va haver-hi un moment en què van començar a rebre cartes tot sol·licitant la seva mediació per cobrir feines diverses.

    La fi del CNC:

    42L’esclat de la Segona Guerra Mundial va caure com una llosa sobre la feina del comitè i cada cop es va fer més evident que la situació faria perillar la viabilitat d’un comitè que es preveia cada cop més mancat de recursos. Lluís Trias Peitx li exposava al seu germà Josep Maria els problemes econòmics als que s’enfrontaven un mes abans de l’esclat del conflicte: «El pare Riquet, qui va estar a Bordeaux per la setmana social, estava encarregat de sotmetre al Cardenal V. el text d’una lletra que signarien ell i Mgr. Matthieu per enviar-la als altres bisbes, demanant diners per al Comitè. Sembla que d’això n’ha sortit la idea d’unificar tots els organismes que atenen a estrangers en un sol que s ’anomena Secours Catholique Français i del que és secretari el dit pare Riquet. En Dupouy s’hi resisteix fort i el bisbe de Dax també però sense tanta resistència. Tot semblava resolt -i per això no em donava pressa a comunicar-t’ho- fent constar el comitè nostre com a adherent al Secours, però conservant la vida independent »50. Treballar a l’empar de qualsevol altra organització no era vist amb bons ulls, ja que el Comité temia una restricció de l’autonomia en la seva gestió dels refugiats. El comitè va continuar treballant després de l’esclat de la guerra focalitzant gran part dels sens esforços en l’ocupació dels refugiats que, ara si, eren reclamats per l’economia francesa, però, a la primavera de 1940, els recursos del Comité van reduir-se de manera important, influïts molt negativament per les circumstàncies d’una Segona Guerra Mundial que ja arribava a terres franceses. Malgrat l’ajut humanitari ofert pels quàquers i d’altres comitès, el suport als refugiats va rebre una nova sotragada amb la desviació de fons destinats, lògicament, a tots els refugiats que marxaven dels territoris que entraven en guerra i que eren ocupats pels alemanys. El 10 de juny els alemanys van entrar a Rouen i el govern francès va abandonar Paris per instal·lar-se a Bordeus. El 14 de juny els alemanys van entrar a Paris i dos dies després, el 16 de juny, Paul Reynaud va dimitir deixant el poder en mans del mariscal Pétain. El dia 18 Charles de Gaulle va llançar la seva cèlebre crida desde la BBC a Londres : « França ha perdut una batalla, no ha perdut la guerra». Tots els organismes d’ajut humanitari van haver de marxar de Paris i alguns dels membres del comitè destinats a la ciutat, com Trias Peitx i Clara Candiani, van ser dels darrers que van abandonar la ciutat. Amb data 22 de juny de 1940 França signava l’armistici: s’acabava de produir l’esfondrament de la Tercera República i l’Estat francès quedava dividit. A finals d’aquell mes de juny Trias Peitx i Clara Candiani van rebre una carta del bisbe d’Aix, president en exercici del Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne on molt amablement els notificava que havien decidit finalitzar les activitats del Comité. Va ser un cop dur, sobretot tenint en compte tota la feina que quedava per fer, amb centenars de milers de desplaçats per tot el territori francès. El Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne acabava de desaparèixer. Del Comité national catholique de secours aux réfugiés d’Espagne, a partir d’aquesta aproximació, val la pena destacar-ne certs aspectes. Per una banda, tal i com s’ha anat repetint al llarg del treball, ens hem trobat davant d’un tema gairebé inèdit i la corroboració d’algunes dades encara és un tema pendent. Un bon exemple és que una de les feines més rellevants que va portar a terme el comitè, si tenim en compte les persones que en van sortir beneficiades, és la realitzada pel Servei de Mà d’Obra, que va encarregar-se de l’ocupació dels refugiats dins l’economia francesa. Josep Maria Trias Peitx afirma en les seves memòries que entre el setembre de 1939 i el maig de 1940 van ocupar a 72.000 homes dins l’economia francesa. Aquesta xifra contrasta amb la que indicava el propi Trias en un informe51 datat, molt probablement el mes d’abril de 1940, en un moment en que els recursos del comitè minvaven, i que assenyala la xifra d’ocupats en 26.350 persones. Resta clar, doncs, que caldrà aprofundir en aquest punt i en d’altres que encara han quedat poc definits, i que per tant cal submergirse en la rica documentació pertanyent al fons personal de Trias Peitx conservat a la Biblioteca del Pavello de la República de la Universitat de Barcelona. Cal destacar que el fons personal de Josep Maria Trias Peitx forma part de la col·lecció del Centre d’Estudis Històriés Internacionals (CEHI), a la que va ser integrat provinent del centre de recerques de la Fondation Internationale d’Études Historiques et Sociales sur la Guerre Civile d’Espagne de 1936-1939 (FIEHS), que tenia seu a Perpinyà. El centre de recerques de la FIEHS va ser creat el 1972 amb l’objectiu de salvaguardar el màxim de documentació possible sobre la guerra civil i l’exili -evitant així que es perdés o es disgregués-, en uns moments en els quals, a l’Estat espanyol, aquesta tasca no era possible. Mort ja Franco, el Centre d’Estudis Historiés Internacionals (CEHI), coneixedor del valuosíssim fons que es conservava a la FIEHS, va establir contactes amb aquesta fundació per tal de traslladar els fons de la FIEHS a Catalunya i unir les dues col·leccions. La cessió definitiva del fons de la FIEHS al CEHI va tenir lloc l’any 1982. Cal destacar que, gràcies a la tasca desenvolupada per les dues entitats, s’ha aconseguit conservar i retornar a Catalunya nombrosa documentació sobre l’exili català, així com els fons personals de personatges tan rellevants com Jordi Arquer, Manuel Serra i Moret o el mateix Josep Maria Trias Peitx.

    43Finalment, reprenent el fil de la història del comitè, un altre punt en el que considerem que cal incidir és en les relacions del Comitè amb la jerarquia eclesiàstica francesa. Perpinyà va esdevenir un node clau en la tasca desenvolupada pel Comitè i dues de les persones responsables de gestionar la tasca des d’aquest punt van destacar la bona col·laboració que va establir-se. En primer Hoc el suport de l’Església francesa, i el suport del Bisbat de Perpinyà-Elna, fou bàsic, del que aleshores n’era bisbe Henri-Marius Bernard. L’ajuda de part de les persones dels camps, de certs militars, i també dels Inspectors de Treball dels camps amb els que els col·laboradors havien de treballar colze a colze fou essencial perquè es pogués desenvolupar la ingent tasca d’unir famílies, donar sortida als infants i trobar feina a milers de refugiats provinents de Catalunya i Espanya.

    44La tasca del Comitè, les persones que en formaren part, els individus i organismes que van ajudar a que aquest portés a terme una feina d’ajuda Humana més enllà d'ideologies i creences, foren en el seu moment reconegudes per molts, tot i que també vistes amb recels per altres ja que, com s’ha vist, alguns no acabaven de comprendre que uns catòlics, militants d’un partit que havia patit persecució a la reraguarda republicana, no restessin a l’Espanya victoriosa de Franco i, en canvi, haguessin d’exiliar-se i, un cop a l’exili, optessin per ajudar tothom, independentment de la seva filiació.

    Débat après les interventions de Paul TIRAND et de Gemma CABALLER et Queralt SOLÉ Président de la séance : Rémi SKOUTELSKY

    45Rémi Skoutelsky : je disais ce matin qu’au sein du mouvement syndical français, la guerre d’Espagne avait provoqué notamment chez les non-communistes une scission qui a été le point de départ qui allait amener certains d’entre eux à rejoindre le régime de Vichy et je crois que l’on peut faire un parallèle avec ce qui s’est passé avec les catholiques notamment lorsque l’on dit que la guerre d’Espagne a été la base d’orientations futures. Il y a un livre qui est sorti il y a longtemps sur les écrivains français sous l’Occupation et qui s’intéressait aux écrivains catholiques. Ce qui est très intéressant, c’est que vous citez François Mauriac qui au début de la guerre civile écrit dans Le Figaro un article violemment hostile à Léon Blum, à la limite de l’antisémitisme et qui disait en gros « Si Léon Blum fait passer des armes à l’Espagne, pour nous tous les coups seront permis » et finalement il va se retourner. De la même façon, Georges Bernanos qui a quand même été ancien « camelot du roi » et qui est vraiment un écrivain d’extrême droite, va écrire pendant la guerre civile Les Grands cimetières sous la lune qui est un livre antifranquiste. Or, on a deux exemples d’écrivains catholiques de droite voire d’extrême droite, qui avec la guerre civile vont rompre avec l’extrême droite et on les retrouvera tous les deux dans la résistance gaulliste. Il y a aussi une scission qui remonte à ce moment-là. On a là l’impact de la guerre civile sur le catholicisme.

    46André Balent : il a été mentionné dans plusieurs communications le rôle de la hiérarchie catholique notamment le rôle de l’évêque de Perpignan et d’Elne, Monseigneur Bernard. Effectivement, ce prélat a eu une attitude assez favorable aux réfugiés. Il a mis à disposition des locaux diocésains importants comme celui de la rue du Bastion Saint François à Perpignan. C’est quand même quelque chose qu’il fallait souligner. Le comité n’aurait pas pu fonctionner sans l’appui déterminé de cette hiérarchie catholique locale. Les catholiques locaux, mais c’est une opinion personnelle, ont eu une attitude très nuancée car beaucoup se trouvaient être des partisans de Franco en réaction aux crimes anarchistes, aux pilleurs d’églises du début de la révolution. Par exemple, mais au moment de la Retirada, certains curés du département, notamment dans les communes frontalières, ont une attitude favorable à l’accueil des réfugiés. Par exemple, le curé de Saint-Laurent-de Cerdans, l’abbé Bousquet qui a connu en première ligne la Retirada, a organisé l’accueil dans sa commune. Il a même pris l’initiative, avant même les élus locaux, socialistes SFIO.

    47Claude Pennetier : André a parlé des curés et moi je parlerai des instituteurs car on sait que ces derniers ont joué un rôle considérable pendant la guerre d’Espagne et avec les réfugiés. On trouve cela dans toute la littérature, dans différentes régions, spécialement dans le Sud-Ouest. Est-ce que c’est quelque chose qui est présent aussi en Catalogne ? Est-ce que cela peut croiser un moment la fonction de la franc-maçonnerie ? Ou est-ce qu’il y a d’autres relais comme le syndicat SNI, le Syndicat national des Instituteurs ? Car c’est comme syndicalistes, parce qu’ils ont eu l’attention particulière à l’enfance, et souvent c’est par l’attention à l’enfance qu’ils trouvent des relais et des façons d’agir. Il ne suffit pas d’avoir la bonne volonté mais d’être aussi efficace dans cette aide.

    48Paul Tirand : en ce qui concerne les secours aux exilés, ce sont les Jeunesses laïques républicaines qui, au départ, ont ouvert leurs centres de vacances avec le concours de la franc-maçonnerie à ces réfugiés. Et notamment dans l’Hérault, c’était Pierre Metge qui était directeur d’un cours complémentaire. À la Mauresque, également, il y avait pas mal d’enseignants qui intervenaient. D’une façon générale, je ne suis pas à même de vous répondre sur le rôle des instituteurs en ce qui concerne la guerre civile espagnole.

    49André Balent : l’aide des instituteurs dans les Pyrénées-Orientales a quand même été conséquente. Une qui a été symbolique, ce fut celle de l’institutrice en poste au Perthus, militante du SNI et pivertiste, Lucette Justafré. C’est elle qui a envoyé des correspondances à L’École libératrice expliquant les drames humains qui s’y déroulaient. Le secrétaire général du SNI, Delmas, a également exalté sa tâche. La section départementale du SNI a été très active en 1939, son secrétaire général Léon Sors également. Il était membre du PSOP, pivertiste également, et actif dans cette aide. Ce sont des gens qui se sont démenés pour faire sortir des enseignants venant de Catalogne et d’autres régions d’Espagne des camps de concentration d’Argelès, de Saint- Cyprien ou du Barcarès. Donc une action extrêmement déterminée et efficace.

    50Rémi Skoutelsky : par rapport à ce que disait André sur les catholiques locaux, la spécificité précisément, c’est peut être que le clergé [du moins certains de ces membres, minoritaires] dans la région ait pu soutenir des réfugiés républicains. Il y a un travail nécessaire à faire, transversal au niveau mondial sur l’opinion publique catholique et la guerre civile, car certes il y a des photos qui vont faire des ravages et je me suis beaucoup intéressé à la propagande par l’image pendant la guerre civile essentiellement côté républicain, mais en face elle a été très efficace aussi. Les photographies de momies de bonnes soeurs exposées devant les églises ont fait le tour du monde en 48 heures et dans l’opinion publique catholique, elles ont eu un rôle ravageur à un tel point qu’Ossart, un commandant de bataillon français des Brigades Internationales, me racontait qu’un jour il arrive dans un village et comme cela se faisait partout et pas seulement par les anarchistes, les militants locaux avaient exposé des cadavres de bonnes sœurs devant la porte de l’église. Il a dit à ses hommes de les enterrer et que si un photographe passait par là on pouvait imaginer les conséquences. On retrouve une constante, y compris dans le pôle hiérarchique catholique. Par exemple, au Pays de Galles, région catholique du Royaume-Uni, il y a une vraie rupture entre catholiques d’un côté et militants de la cause républicaine de l’autre. Quand on voit au Canada, ce qui est symptomatique c’est qu’il y a beaucoup de Canadiens qui vont dans les Brigades Internationales et quand on regarde du côté des Québécois, on a appelé le bataillon Mackenzie-Papineau, ce dernier étant un militant francophone du Canada. Cela a été fait dans un sens de politesse et politique. Le nombre proportionnel de population et le nombre de Canadiens français qui vont s’engager dans les Brigades Internationales est résiduel. Je pense que c’est à mettre en relation avec le poids de l’Église catholique qui était beaucoup plus importante au Québec qu’en Espagne avant la République.

    51Olivier Dedieu : j’avais une interrogation par rapport à l’intervention de Fabien Nicolas sur l’attitude du radicalisme sachant que l’exemple de la franc-maçonnerie pose question dans la mesure où le radicalisme et la franc-maçonnerie sont des univers qui ont beaucoup d’éléments compatibles. On peut résoudre le paradoxe pour l’Hérault car les exemples que vous citez ne sont pas ceux de maçons radicaux. Dans les années 1930, le radicalisme autant que les jeunesses laïques et républicaines passent aux socialistes ou à une mouvance qui est celle du syndicalisme enseignant incarnée par Pierre Metge autour d’une loge Auguste Comte qui sera la pépinière des dirigeants de la Fédération des Oeuvres Laïques de l’Hérault pendant quelques décennies. Je voulais savoir dans les Pyrénées-Orientales, puisque je ne suis pas catalan, les maçons sont quoi ? Socialistes, radicaux et s’ils sont radicaux quelle posture ont-ils par rapport à l’attitude de leurs leaders politiques qui eux-mêmes sont très mitigés par rapport à l’aide à la République espagnole ?

    52Paul Tirand : dans les Pyrénées-Orientales, à Perpignan il y avait deux loges : la première Progrès et fraternité et la deuxième Saint Jean des Arts et de la Régularité. La loge Progrès et Fraternité était plutôt de tendance socialiste et je dirai de tendance pivertiste, c’est-à-dire à l’extrême gauche du parti socialiste. La loge Saint Jean des Arts et de la Régularité n’était pas très marquée politiquement. Il y avait des socialistes, des radicaux mais globalement les franc-maçons dans les Pyrénées-Orientales étaient plutôt de tendance socialiste et bien souvent pivertistes. Dans le département de l’Aude, on peut considérer également que les franc-maçons étaient plutôt de tendance socialiste avec des radicaux socialistes très laïques. D’ailleurs à Perpignan, c’est tellement vrai que les francs-maçons qui ont aidé la République espagnole pendant la guerre civile, utilisaient en fait les réseaux pivertistes pour transférer des armes de l’autre côté de la frontière avec des gens comme Lloansi, anarchistes ou pivertistes.

    53Rémi Skoutelsky : juste sur la maçonnerie, est-ce que les francs-maçons français, à un moment donné se sont sentis concernés par les attaques contre la maçonnerie en Espagne ? Est-ce que la solidarité de la franc-maçonnerie française, compte-tenu de l’obsession antimaçonnique des franquistes, aurait été naturelle. Pour donner un exemple, il y a une brochure absolument « délicieuse » qui se retrouve à la Bibliothèque Nationale de Madrid. Elle concerne André Marty, qui a beaucoup marqué l’Espagne comme carnicero d’Albacete, ce qui n’est pas le cas, mais c’est un autre débat. Il y a une brochure publiée en 1944 en Espagne, après le débarquement, quand on sait que finalement la République va revenir au pouvoir en France, et cette brochure est entièrement consacrée à André Marty qui s’intitule La personalidad masónico-comunista de André Marty “el carnicero de Albacete ». Ce qui est extraordinaire, compte-tenu du parcours d’André Marty, c’est que les trois quarts de cette brochure sont consacrés au passé de franc-maçon d’André Marty et beaucoup plus qu’au rôle plus important qu’il a joué dans l’internationale communiste. Il y a vraiment une obsession qui est assez fascinante et je me demandais si les franc-maçons français avaient conscience de cette question ?

    54Paul Tirand : oui il y avait une obsession de la part des franquistes par rapport aux francs-maçons. C’est tellement vrai qu’il a été créé un tribunal répressif par Franco qui était un tribunal contre la franc-maçonnerie et le communisme, et ce n’est pas anormal qu’ils aient traité André Marty de franc-maçon, ce qui a été vrai pendant quelques années. Evidemment, les obédiences maçonniques ont eu conscience du fait que Franco était contre la franc-maçonnerie. L’action qu’ils ont menée l’a été notamment en fournissant des armes aux républicains et ensuite en accueillant des franc-maçons exilés. Il y a eu une action menée par la franc-maçonnerie au moment de la reconnaissance de Franco par le gouvernement. Après la Libération, lorsqu’on a ouvert la frontière avec l’Espagne, je crois que c’était en 1950, le Grand Orient est intervenu auprès du gouvernement français en se scandalisant que l’on ait pu ouvrir la frontière avec l’Espagne de Franco.

    55Un intervenant : je crois savoir, par rapport à Franco et la franc-maçonnerie, qu’il a voulu entrer jeune dans la franc-maçonnerie mais il s’était fait recaler et son frère a été franc-maçon. Il y a peut-être un côté obsessionnel pour Franco. C’est peut-être anecdotique mais cela peut peser dans le questionnement. Après il y a le fait que la franc-maçonnerie en Espagne était très faible vu le pouvoir du clergé.

    56Paul Tirand : j’ai lu dans certains ouvrages que Franco aurait été franc-maçon.

    57Un intervenant : son frère Nicolas l’était mais lui je ne crois pas. Lui avait tenté au moment où il était au Maroc.

    58Paul Tirand : de toute façon la franc-maçonnerie ne se glorifie pas que Nicolas Franco ait été franc-maçon. S’il l’a été.

    59Jacques Caprani : par rapport à cette espèce de pathologie de Franco par rapport à la franc-maçonnerie. Il avait des raisons personnelles et politiques. Les personnelles, c’est que son père était franc-maçon et son père se conduisait assez mal avec sa mère et donc Franco qui est resté amoureux de sa mère toute sa vie et qui n’a vécu que pour sa mère dans sa tête de malade mental relatif, de paranoïaque, il a fait en sorte toute sa vie de persécuter les francs-maçons parce que son père l’était. Il a pourchassé les francs-maçons jusqu’au dernier. Peut-on me dire combien de chefs d’État espagnol ou catalan ont été extradés à la demande de Franco et fusillés ensuite en Espagne ? Il n’y en a qu’un, c’est Lluis Companys, franc-maçon célèbre, d’Esquerra Republicana de Catalunya. Franco a demandé à Pétain, impérativement, de lui livrer Companys pour le faire fusiller parce qu’il était franc-maçon. Il avait la pire maladie que Franco pouvait considérer. Il pouvait admettre n’importe quoi mais surtout pas franc-maçon. Il fallait éliminer tous les francs-maçons. Quand vous allez dans une loge aujourd’hui à Barcelone, vous vous rendez compte que la coutume de prendre des surnoms subsiste. Les francs-maçons espagnols se cachent. Pourtant la République espagnole était tenue par des francs-maçons. Le gouvernement espagnol, le gouvernement catalan étaient francs-maçons de manière majoritaire. La guerre de Franco contre les franc-maçons était aussi politique que personnelle. Les franc-maçons constituaient une force politique très importante contre lui.

    60Josep Maria Solé i Sabaté: a mi em sembla que algunes d’aquestes afirmacions tan contundents s’haurien de matisar. Jo només tinc el testimoni personal d’en Ramon Serrano Suñer que, particularment a l’Agustí Pons, ens va dir que atacava la francmaçoneria perquè hi havia companys de professió, perquè hi havia militars que podrien posar en dubte el seu nivell jeràrquic que per Franco la francmaçoneria era un element més de la se va política personal. En referència a la família Company s, la presència a la Generalitat de francmaçons, jo n’he conegut alguns, alguns dels seus fills o dels familiars i la seva documentació. En Companys va ser lleugerament implicat en la llotja Llibertat amb un càrrec no massa important. En Tarradellas de la francmaçoneria deia que era una aptitud estètica, l’expressió que va dir i això s’haurà de traduir en francès « se’n fotia », « je m’en fous ». El que sí que eren elements que en Franco va lligar posteriorment que va ser francmaçoneria i comunisme, això si que era veritat.

    61Paul Tirand : je suis entièrement d’accord avec ce qui vient d’être dit. Bien souvent, on a raconté que le gouvernement espagnol était dominé par les francs-maçons, ce qui était totalement inexact, la preuve c’est que le grand maître de la grande loge d’Espagne, Moreno, s’est montré réticent pour entrer au gouvernement en tant que grand maître et évidemment il n’a pas interdit aux francs-maçons d’entrer dans ce gouvernement mais en fait c’était pour prouver au gouvernement espagnol qu’il répondait aux critères de justice et de fraternité de la franc-maçonnerie. Franco a lié franc-maçonnerie et communisme pour justement démontrer que ces deux formes de pensée étaient complémentaires, ce qui était en fait inexact.

    62Maria Costa : je voudrais rappeler qu’il n’y a pas une république qui a été balayée mais quand même au moins deux, car la République catalane qui était en phase d’émergence a été balayée avec les conséquences pour la Catalogne qu’on connaît encore. Ensuite, si le clergé catalan, ici, a été plutot ouvert c’est qu’il y a des raisons historiques. C’est que le clergé est devenu français cent ans après le territoire, donc la hiérarchie catholique était extrêmement liée à l’autre côté des Pyrénées par des liens structurants et forts. Ensuite sur la maçonnerie, je crois que l’on n’a jamais vu aucun dictateur aimer les maçons, ni les cultiver, ni les garder au plus près de lui. Quand François-Joseph décide de resserrer la bride à Vienne, la loge de Haydn et Mozart est fermée. Chaque fois qu’on a eu quelqu’un qui a voulu asseoir un pouvoir qui soit basé sur la hiérarchie et pas sur une critique subversive de ce que peut être le pouvoir, les maçons ont trinqué en premier. Ce n’est pas spécifique à Franco. Je ne sais pas si son oncle, sa tante ou son cousin en faisaient partie, mais c’est un élément subversif dont tout dictateur se débarrassait. On retrouve cela avec Hitler, tout de suite, et à chaque fois qu’un dictateur s’est installé quelque part. Le propre du siècle des Lumières d’où est issue la maçonnerie, est quand même de pouvoir mettre en question quelque chose qui est essentiel et qui est présenté comme une logique de droit divin, une espèce de fatum. Tout d’un coup, on le remet en cause, c’est subversif donc on vire les éléments de subversion. C’est très simple.

    63Rémi Skoutelsky : non, c’est un petit peu plus compliqué car précisément il y a une obsession de la franc-maçonnerie chez Franco. Aucun dictateur n’aime les francs-maçons. Mais ce n’est pas la question de dire s’ils aiment ou s’ils n’aiment pas, si ce sont des ennemis objectifs ou pas. Visiblement dans l’Espagne de Franco, l’exemple que je donnais avec André Marty était assez symptomatique. André Marty était l’incarnation du communisme, le communisme qui est une justification de la reconquista espagnole. Quand on écrit un opuscule sur Marty, on met en avant non pas le fait qu’il est communiste mais on met en avant le fait qu’il est franc-maçon. C’est quelque chose de très spécifique, il est évident que sous les autres régimes que vous avez décrits, on aurait mis d’abord en avant qu’il était communiste. De la même façon que d’un certain point de vue, le judéo-maçonisme va prendre la place du judéo-bolchevik ailleurs. De la même façon qu’en Espagne, de façon traditionnelle, les quelques textes que j’ai vus contre les protestants en Espagne n’étaient pas contre parce qu’ils étaient protestants, ce qui en soi, vu ce qu’était le catholicisme espagnol, pouvait poser un problème en matière de tolérance, mais parce qu’en tant que protestants ils avaient introduit la maçonnerie en Espagne. Il y a quand même une spécificité espagnole de ce point de vue là.

    64Un intervenant : juste pour conclure. Il y a eu des dictateurs francs-maçons, Pinochet, Castro. L’anti-maçonisme était une rhétorique éculée de toutes les droites conservatrices depuis le XIXe, depuis le clivage clair et net entre maçonnerie et catholicisme. Il faut regarder maçonnerie et maçonnerie, car il y a aussi des obédiences maçonniques de droite, la GLF et ensuite d’autres. Il faut se méfier des choses un peu simplistes, c’est difficile car la maçonnerie est une société secrète. Quand on regarde le cas de la France, c’est vrai que grâce à Vichy on a pu avoir des noms un peu exhaustifs et travailler dessus pour mesurer une influence, mais somme toute très relative car là où on a le plus de données, c’est chez les fonctionnaires puisqu’on les révoquait, mais l’idée du complot me gêne toujours car finalement cela voudrait dire que la République espagnole tenait dans les mains de mille francs-maçons. Je suis content que Paul Tirand relance des recherches là-dessus mais il y a un chantier énorme à faire et surtout, ce qu’il faudra regarder aussi, c’est l’action individuelle de gens républicains qui sont aussi maçons et qui vont aider la République, je pense notamment au milieu des armateurs sétois qui notamment par l’entremise de Jules Moch, qui n’était pas maçon, et qui organisait des réseaux de transports clandestins de matériel militaire par le biais du port de Sète.

    Notes de bas de page

    1 La present investigació ha comptat amb l’ajuda del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (Generalitat de Catalunya, Departament de la Vicepresidència).

    2 Josep Maria Trias Peitx ( 1900-1979) va ser un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya l’any 1931 i durant la guerra civil va ocupar el càrrec de secretari general del partit, destacant especialment en la seva tasca d’ajuda a les persones perseguides per qüestions de consciència religiosa. Al final de la guerra, el 24 de gener de 1939, juntament amb dos bons amics seus -Maurici Serrahima i Ferran Ruiz-Hébrard- va marxar a l’exili, un exili del que ja no tornaria mai més. Aquell mateix any, el març de 1939, va casar-se amb Clara Candiani, periodista francesa que havia conegut a València durant la guerra civil quan aquesta realitzava un reportatge pel seu diari, La Dépêche du Midi. Més enllà del paper actiu que va tenir a França a partir de 1939 envers els refugiats catalans i espanyols per ajudar i millorar la situació als camps a través del Comitè, tasca que s’analitza en el present article, també destaca per altres actuacions. Va tenir un paper cabdal en la posada en marxa de la residència per a intel·lectuals catalans a Roissy-en-Brie gràcies a la seva amistat amb Marc Sagnier i també diverses residències d’estudiants, una de les quals hauria d’haver estat dirigida per Alexandre Galí. Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial va ajudar als refugiats que venien de les zones ocupades pels alemanys i va iniciar un programa per la reconstrucció de viles abandonades, un bon exemple dels quals és Puycelsi, on s’han localitzat testimonis que el recorden. Acabada la Segona Guerra Mundial va endegar la iniciativa d’un Secours Catholique International que, entre d’altres aspectes, va treballar durament per la reconstrucció de les àrees devastades per la guerra. Josep Maria Trias Peitx va decidir restar a Paris, i no va voler tornar a Catalunya fins que no fos restablerta l’autonomia. Això no va ser possible : va morir a Cuixà l’agost de 1979, on va ser enterrat, i la seva documentació va ser cedida a la Fondation Internationale d’Études Historiques et Sociales, amb seu a Perpinyà. La documentació va passar posteriorment a ser dipositada al Centre d’Estudis Històries Internacionals de la UB. Es tracta d’un fons molt poc estudiat, bona prova d’això és que resulta incomprensible com la figura d’en Trias Peitx no havia estat analitzada en profunditat fins ara, amb l’aparició recent d’unes memòries que posen de relleu la tasca que desenvolupà. Vegeu : Caballer, Gemma ; Tubella, Imma ; Vinyamata, Eduard (eds.). Trias Peitx, Josep Maria. La solitud de la llibertat : memòries de Josep M. Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil. Sant Cugat del Vallès : Símbol, 2008.

    3 Vilanova, Francesc. Exiliats, proscrits, deportats : el primer exili dels republicans espanyols : dels camps francesos al llindar de la deportació. Barcelona : Empúries, cop. 2006.

    4 Maurici Serrahima (1902-1979) fou escriptor i polític. Membre d’Unió Democràtica de Catalunya, durant la guerra civil destacà pel seu paper d’ajut a persones vinculades amb el món religiós per tal que poguessin sortir del país i fou detingut pel SIM. No van arribar a jutjar-lo i fou exculpat. El 1939 s’exilià a França i tornà el 1940, moment en què inicià una intensa activitat de resistència política i cultural contra el franquisme. De la seva extensa obra, destaquen els seus dietaris.

    5 Ferran Ruiz-Hébrard (1903-1984) ocupava, quan va esclatar la guerra, el càrrec de vice-president segon de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. A conseqüència de la fugida a Itàlia del fins aleshores president de la FJCC, Félix Millet, Ruiz Hébrard va passar a ocupar el seu lloc, portant a terme una important tasca de reorganització de la Federació. Durant la guerra va treballar activament en la xarxa de salvament de sacerdots i va ocupar també la presidència del Comitè Catòlic d’Ajut a la Població Civil que es va crear el desembre de 1938. Finalitzada la guerra, va tornar a Espanya el 24 de setembre de 1940, però davant la impossibilitat d’establir-se a Catalunya es va veure obligat a residir a Madrid.

    6 Vegeu Caballer, Gemma ; Tubella, Imma ; Vinyamata, Eduard (eds.). Trias Peitx, Josep Maria. La solitud de la llibertat : memòries de Josep M. Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil. Sant Cugat del Vallès : Símbol, 2008, i Raguer, Hilari. La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps 1931- 1939. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976.

    7 Molts dels membres del Comité van representar, a França, una minoria entre els catòlics practicants, ja que en aquells moments la majoria d’aquests simpatitzava amb la causa franquista. Un cas ben representatiu seria el de François Mauriac, que va trencar amb el catolicisme tradicional amb la Guerra Civil espanyola, postura que el va dur paulatinament fins a les esquerres, com Claude Bourdet, precisament secretari del Comité.

    8 Vegeu Serrahima, Maurici. Memòries de la guerra i de l’exili : 1938-1940. Barcelona : Edicions 62,1981.

    9 Cal destacar que, mes enllà de la postura generalitzada a favor de la causa franquista, entre els bisbes, el d’Elna-Perpinyà es va situar en una posició més centrista, no impedint a certs capellans i rectors -com per exemple a Mossèn Bousquet, rector de Sant Llorenç de Cerdans, poble de la frontera, al Vallespir, un eclesiàstic modèlic en aquest sentit- d’ajudar els refugiats, mentre d’altres bisbes no volien tenir cap mena de compromís amb els “rojos” refugiats. També va ser ell qui va posar a disposició del Comité els espaiosos locals diocesans del carrer Bastion Saint-François on va anar a instal·lar-se la seu del Comité a Perpinyà.

    10 Carta de Ferran Ruiz a Josep Maria Trias Peitx, amb data Bordeus, 8 de març de 1939 (1 p.). Fons Josep Maria Trias Peitx. FP(Trias)3(1)aI. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    11 Finalment Ferran Ruiz-Hébrard va tornar a Espanya el 24 de setembre de 1940.

    12 Carta de Ferran Ruiz-Hébrard a Josep Maria Trias Peitx, amb data 2 de febrer de 1939 (1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)bl. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    13 Tal i com assenyala Francesc Vilanova, abans que acabés la guerra, el febrer de 1939, els catòlics catalans, amb l’ajuda francesa, havien aixecat una infraestructura no gens menyspreable. Vilanova, Francesc. Exiliats, proscrits i deportats. Barcelona : Empúries, 2006. p. 66.

    14 L’historiador Joan Villarroya i Font destaca al seu llibre Desterrats : l’exili català de 1939. Barcelona : Base, 2002, que la xifra d’exiliats que van creuar la frontera entre gener i febrer de 1939 va ser d’unes 470.000 persones.

    15 Caballer, Gemma ; Tubella, Imma ; Vinyamata, Eduard (eds.). Trias Peitx, Josep Maria. La solitud de la llibertat : memòries de Josep M. Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil. Sant Cugat del Vallès : Símbol,2008. p. 131.

    16 Serrahima, Maurici. Memòries de la guerra i de l’exili : 1938-1940. Barcelona : Edicions 62, 1981. p. 290.

    17 “Note sur la colonie du Comité Catholique : colonie “ Les Pastourelles ”, Saint Vicent de Paul, près Dax (Landes)”, [s.a.], (1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)c(11). Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    18 Carta de Lluís Trias Peitx a Josep Maria Trias Peitx, amb data Perpinyà, 4 de juliol de 1939 (3 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)aIV. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    19 Fundació Sabino Arana, Archivo Gobierno de Euzkadi, Informes / 1938 – 1938 / GE-0788-03.

    20 Claire Mille (Pans 1902-1996), va utilitzar el pseudònim professional de Clara Candiani. Destacada periodista, treballà al Figaro de 1927 al 1929 i, durant la Guerra Civil espanyola viatjà a Espanya a cobrir el conflicte per al seu diari, La Dépêche du Midi. Es consagrà sobretot a la ràdio, a “Paris PTT’’ abans de la guerra, a la ràdio pública a les emissores de la RTF i, després a "France Inter “ de 1948 a 1982. Animà fins 1982 l’emissió setmanal “Les Français parlent aux Français”. També treballà pel setmanari cristià (catòlic i protestant), progressista i d’esquerres. Témoignage chrétien. Fou una destacada militant sindicalista a les files del Sindicat de periodistes de la CFTC (central cristiana) i, després de l’escissió d’aquesta, de la CFDT (central deconfessionalitzada). Cal destacar finalment la seva activitat en accions humanitàries.

    21 Duplicat d’una nota del Ministeri d’Interior a Clara Candiani, amb data 2 de juny de 1939 ( 1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3( 1 ) bIV. B iblioteca del Pavelló de la República (UB).

    22 Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)c(11). Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    23 Alexandre Galí (1886-1969), fou un destacat pedagog i director de l’Escola Vallparadís de Terrassa. Deixeble de Pompeu Fabra, fou també col·laborador d’Enric Prat de la Riba en qüestions relacionades amb la pedagogia, àmbit en el que va ser reconegut a nivell mundial. Durant la II República va ser nomenat secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Al final de la guerra s’exilià a Tolosa, i no va tornar a Catalunya fins el 1943, quan va continuar amb les seves tasques pedagògiques i començà a realitzar-se com a historiador.

    24 Josep Maria Casasses havia estat nomenat secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya l’octubre de 1933 (durant el II Congrés Nacional d’UDC). Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola va ser substituït en el càrrec per Josep Maria Trias Peitx.

    25 “Proposition de personnel pour la colonie sur le plan transmis par le Bureau de Bordeaux”, Perpignan, 6 juillet 1939 (1 p.) Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)c(7). Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    26 “Els refugiats espanyols no són reconeguts com apàtrides ja que el govern franquista reclama la tomada i França ha reconegut aquest govern. La qual cosa els posa en una situació molt incòmoda : elis només són uns “asilats”, exclosos de tota protecció nacional -si no demanen al seu consolat un certificat de nacionalitat- o internacional” Phryné Pigenet, “D’una guerra a l’altra : la trajectòria socioeconòmica dels refugiats catalans a França des del 1939 al final de la segona guerra mundial”, a Segon Congrés Recerques. Enfrontaments civils :postguerres i reconstruccions, Lleida, 2002, vol. II, p. 188, nota 14 ; citat per Vilanova, Francesc. Exiliats, proscrits, deportats. Barcelona : Empúries, cop. 2006.

    27 Un bon exemple d’aquesta “captació” de col·laboradors el trobem amb la petició que Enric Ribera, reclòs al camp del Barcarès, adreça a Josep Maria Trias Peitx sol·licitant-li que li permeti col·laborar amb el Comité, després de felicitar a Trias pel seu recent enllaç amb Clara Candiani : “Permeteu-me que entre els dies de goig i joia que passeu i els que vindran, intercali un prec aquest company d’ideals i causa desterrat entre els sorrals d’aquest desert de Barcarès, i es que volgueu dedicar uns instants per recordar la meva lamentable situació entre filferros espinosos, amb un tracte de presoner de guerra i carregat de misèria difícil de poder-se’n desprendre mentre un es vegi obligat a conviure entre certa gent. Sé que aquest benemèrit Comité té medis al seu abast per portar a terme un acte tan altruista com humà i vos que hi teniu un ascendent destacat, no dubto que sabreu correspondre a aquest favor que us demano i així podré treballar amb una llibertat d'acció en la missió que el Comité m’ha confiat en aquest campament (...). Per aquí fa dies que es parla de propers desplaçaments ja sigui a França, Mèxic, com a camps especials de catalans. Jo voldria abans de prendre cap determinació, arribés una solució favorable al meu assumpte i així poder continuat essent un fervent col·laborador del Comité". Finalment Ribera va començar a treballar amb el Comité el 9 de juny de 1939 a les oficines de Perpinyà, per passar posteriorment a fer-se càrrec del camp del Barcarès.

    28 Jesús Trias en concret explica en una carta que el Comité li dóna per la seva tasca de 250 a 300 francs al mes.

    29 Carta de Sabaté a Josep Maria Trias Peitx, amb data Perpinyà, 17 de juliol de 1939 (1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(l)bII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    30 Carta de Jesús Trias Peitx a Josep Maria Trias Peitx, amb data Montolieu, 13 de maig de 1939 (2 p). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(l)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    31 Carta de Josep Maria Trias Peitx a Jesús Trias Peitx, amb data Perpinyà, 29 de maig de 1939 (1 p). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(l)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    32 Carta de Josep Maria Trias Peitx a Jesús Trias Peitx, amb data Perpinyà, 31 de maig de 1939 (1 p). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    33 Carta de Jesús Trias Peitx a Josep Maria Trias Peitx, amb data Septfonds, 14 de juny de 1939 (2 p). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    34 Carta de Jesús Trias Peitx a Josep Maria Trias Peitx, amb data Septfonds, 21 de juliol de 1939 (1 p). Fons personal Josep Maria Trias Peitx. FP(Trias)3(l)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB). Cal fer esment que aquesta qüestió no estigué exempta de polèmica, atès que en saber-ho les autoritats franceses es mostraren molt cautes i, de fet, van demanar que no es realitzés aquesta altra fixa de “nivell moral”.

    35 Carta mecanografiada de Josep Maria Trias a Joan Sabaté, amb data Paris, 15 de juny de 1939 (3 p.). Fons Trias Peitx. FP(Trias)3(1)bI. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    36 Carta de Josep Maria Trias Peitx a Jesús Trias Peitx, amb data Perpinyà, 25 de juliol de 1939.1 p. Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    37 Carta de Ferran Ruiz-Hébrard a Josep Maria Trias Peitx, amb data 2 de febrer de 1939 (1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)bl. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    38 Carta de Maurici Serrahima a Josep Maria Trias Peitx, amb data Bordeus, 2 d’abril de 1939 (2 p.) Fons Trias Peitx. FP(Trias)3(1)a. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    39 Séguéla, Matthieu. Franco-Pétain : los secretos de una alianza. Barcelona : Prensa Ibérica, 1994. p. 263.

    40 I no només respectar el dret d’asil, sinó també oferir als refugiats un tracte el més digne possible. Una bona mostra serien les declaracions del tinent coronel Morel el 2 de febrer de 1939 on reiterava : « No hay que darles a estos hombres que han luchado lo mejor que han podido, que han sido vencidos sobre todo por material alemán e italiano, por tropas en parte italianas, por una aviatión en su mayoría italiana y alemana, la impresión que, en esta Francia amenazada por Italia y Alemania, se les acoge como indeseables ni tampoco debemos establecer todos los contactas con ellos a través de alambradas »,& Rafaneau-Boj, Marie-Claude. Los campos de concentración de los refugiados españoles en Francia : 1939-1945. Barcelona : Oméga, 1995. p. 127.

    41 Al final de la carta, Augustin Callebat acaba relacionant els seus càrrecs, que testimoniaven que es tractava d’una persona amb una profunda fe cristiana i caritativa, lluny de qualsevol relació amb elements perillosos o delinqüents, ni tampoc comunistes. Concretament el seu perfil hi deia : “Délégué régional du Comité National Catholique de Secours aux réfugiés d’Espagne ; Mutilé de guerre ; Père de onze enfants, dont 3 actuellement en première ligne, un autre sera mobilisé sous peu et peut-être un cinquième. 2 enfants séminaristes, une fille dont l’état de santé l’a obligé à quitter le Couvent et qui se dévoue comme professeur dans l’enseignement libre avec une de ses sœurs plus jeune ; Tertiaire de Saint François ; Fondateur et Directeur du Secrétariat Social du Faubourg Bonnefoy, qui a placé plus de 700 chômeurs ; Président des Brancardiers de Hôpitalité [sic] diocésaine de la Haute-Garonne ; Président de la Fabrique de la paroisse de l’immaculée Conception ; Membre du Conseil d’Administration des Patronages et des Colonies de Vacances.”

    42 Carta d’Augustin Callebat à Monsieur le Maire, Magny-la-Campagne (Calvados), amb data 9 d’abril de 1940 (4 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3( 1 )bl. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    43 Informe mecanografiat de Lluís Trias Peitx, amb data 3 d’agost de 1939 (2 p.). Fons Personal Josep Maria Trias Peitx. FP(Trias)3(1)bl. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    44 Es comença a disposar d’estudis respecte aquests retorns cap a Espanya des d’alguns camps de refugiats francesos. A Guilhem, Florence. L’obsession du retour : les républicains espagnols, 1939-1975. Tolosa de Llenguadoc : Presses Universitaries du Mirail, 2005 s’aporten xifres del camp de Gurs :

    Núm. d’internats

    Retornats a Espanya

    10/05/1939

    18896

    421

    31/05/1939

    18337

    490

    07/06/1939

    18255

    128

    21/06/1939

    17005

    112

    28/06/1939

    16944

    118

    12/07/1939

    17876

    02/08/1939

    16528

    428

    45 Vilanova, Francesc. Exiliats, proscrits, deportats. Barcelona : Empúries, cop. 2006. p. 31-32.

    46 Rafaneau-Boj, Marie-Claude. Los campos de concentración de los refugiados españoles en Francia : 1939-1945. Barcelona : Oméga, 1995. p. 190-191.

    47 El conjunt dels camps de concentració, situats desde la seva obertura sota jurisdicció militar, eren dirigits pel general Ménard.

    48 Rafaneau-Boj, Marie-Claude. Los campos de concentración de los refugiados españoles en Francia : 1939-1945. Barcelona : Oméga, 1995. p. 192-193.

    49 Carta mecanografiada de Joan Sabaté a Josep Maria Trias, amb data Perpinyà, 7 d’agost de 1939 (2 p.). Fons Trias Peitx. FP(Trias)3(1)bII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    50 Carta de Lluís Trias Peitx a Josep Maria Trias Peitx, amb data Bordeaux, 8 d’agost de 1939 (1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)aIV. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    51 Document manuscrit de Josep Maria Trias Peitx, [abril 1940 ?], (2 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)b(1). Biblioteca del Pavelló de la República (UB). Aquest document sembla ser l’esborrany dels ternes que Trias Peitx volia tractar amb el Ministre de l’intérieur francès en una entrevista que no havia de durar més de 10 minuts.

    Auteurs

    • Gemma Caballer

      Bibliotecària, Pavelló de la República (Universitat de Barcelona) i membre del Centre ’Estudis Historiés Internacionals.

    • Queralt Solé

      Professera, Universitat de Barcelona, Departament d’Història Contemporània, i membre del Centre d’Estudis Històries Internacionals.

    Précédent Suivant
    Table des matières

    Cette publication numérique est issue d’un traitement automatique par reconnaissance optique de caractères.

    Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.

    Voir plus de livres
    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents

    Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem

    2001

    Figures du passeur

    Figures du passeur

    Paul Carmignani (dir.)

    2002

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Sébastien Robinne

    2003

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Christian Lagarde

    1996

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Yves Billard

    2003

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Christian Lagarde (dir.)

    2009

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    Pascale Arizmendi

    2010

    L’écran bleu

    L’écran bleu

    La représentation des ouvriers dans le cinéma français

    Michel Cadé

    2004

    L’avenir des langues anciennes

    L’avenir des langues anciennes

    Repenser les humanités classiques

    Olivier Rimbault

    2011

    La désorganisation

    La désorganisation

    Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise

    Muriel Texier

    2006

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie

    Marie-Laure Jalabert

    2009

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    David Giband et Jean-Marc Holz (dir.)

    2007

    Voir plus de livres
    1 / 12
    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement

    Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents

    Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem

    2001

    Figures du passeur

    Figures du passeur

    Paul Carmignani (dir.)

    2002

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Contribution à l’étude de la notion de revenus en droit privé

    Sébastien Robinne

    2003

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Le parler « melandjao » des immigrés de langue espagnole en Roussillon

    Christian Lagarde

    1996

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Le métier de la politique sous la IIIe République

    Yves Billard

    2003

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Le discours sur les « langues d’Espagne »

    Christian Lagarde (dir.)

    2009

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    « Nicolas Le Floch », le Tableau de Paris de Jean-François Parot

    Pascale Arizmendi

    2010

    L’écran bleu

    L’écran bleu

    La représentation des ouvriers dans le cinéma français

    Michel Cadé

    2004

    L’avenir des langues anciennes

    L’avenir des langues anciennes

    Repenser les humanités classiques

    Olivier Rimbault

    2011

    La désorganisation

    La désorganisation

    Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise

    Muriel Texier

    2006

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Le Livre Vert de Pierre de la Jugie

    Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie

    Marie-Laure Jalabert

    2009

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    Les territoires du sport entre politiques et pratiques

    David Giband et Jean-Marc Holz (dir.)

    2007

    Accès ouvert

    Accès ouvert freemium

    ePub

    PDF

    PDF du chapitre

    Suggérer l’acquisition à votre bibliothèque

    Acheter

    Édition imprimée

    Presses universitaires de Perpignan
    • amazon.fr
    • decitre.fr
    • mollat.com
    • leslibraires.fr
    • placedeslibraires.fr
    • lcdpu.fr
    ePub / PDF

    1 La present investigació ha comptat amb l’ajuda del Centre d’Història Contemporània de Catalunya (Generalitat de Catalunya, Departament de la Vicepresidència).

    2 Josep Maria Trias Peitx ( 1900-1979) va ser un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya l’any 1931 i durant la guerra civil va ocupar el càrrec de secretari general del partit, destacant especialment en la seva tasca d’ajuda a les persones perseguides per qüestions de consciència religiosa. Al final de la guerra, el 24 de gener de 1939, juntament amb dos bons amics seus -Maurici Serrahima i Ferran Ruiz-Hébrard- va marxar a l’exili, un exili del que ja no tornaria mai més. Aquell mateix any, el març de 1939, va casar-se amb Clara Candiani, periodista francesa que havia conegut a València durant la guerra civil quan aquesta realitzava un reportatge pel seu diari, La Dépêche du Midi. Més enllà del paper actiu que va tenir a França a partir de 1939 envers els refugiats catalans i espanyols per ajudar i millorar la situació als camps a través del Comitè, tasca que s’analitza en el present article, també destaca per altres actuacions. Va tenir un paper cabdal en la posada en marxa de la residència per a intel·lectuals catalans a Roissy-en-Brie gràcies a la seva amistat amb Marc Sagnier i també diverses residències d’estudiants, una de les quals hauria d’haver estat dirigida per Alexandre Galí. Amb l’inici de la Segona Guerra Mundial va ajudar als refugiats que venien de les zones ocupades pels alemanys i va iniciar un programa per la reconstrucció de viles abandonades, un bon exemple dels quals és Puycelsi, on s’han localitzat testimonis que el recorden. Acabada la Segona Guerra Mundial va endegar la iniciativa d’un Secours Catholique International que, entre d’altres aspectes, va treballar durament per la reconstrucció de les àrees devastades per la guerra. Josep Maria Trias Peitx va decidir restar a Paris, i no va voler tornar a Catalunya fins que no fos restablerta l’autonomia. Això no va ser possible : va morir a Cuixà l’agost de 1979, on va ser enterrat, i la seva documentació va ser cedida a la Fondation Internationale d’Études Historiques et Sociales, amb seu a Perpinyà. La documentació va passar posteriorment a ser dipositada al Centre d’Estudis Històries Internacionals de la UB. Es tracta d’un fons molt poc estudiat, bona prova d’això és que resulta incomprensible com la figura d’en Trias Peitx no havia estat analitzada en profunditat fins ara, amb l’aparició recent d’unes memòries que posen de relleu la tasca que desenvolupà. Vegeu : Caballer, Gemma ; Tubella, Imma ; Vinyamata, Eduard (eds.). Trias Peitx, Josep Maria. La solitud de la llibertat : memòries de Josep M. Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil. Sant Cugat del Vallès : Símbol, 2008.

    3 Vilanova, Francesc. Exiliats, proscrits, deportats : el primer exili dels republicans espanyols : dels camps francesos al llindar de la deportació. Barcelona : Empúries, cop. 2006.

    4 Maurici Serrahima (1902-1979) fou escriptor i polític. Membre d’Unió Democràtica de Catalunya, durant la guerra civil destacà pel seu paper d’ajut a persones vinculades amb el món religiós per tal que poguessin sortir del país i fou detingut pel SIM. No van arribar a jutjar-lo i fou exculpat. El 1939 s’exilià a França i tornà el 1940, moment en què inicià una intensa activitat de resistència política i cultural contra el franquisme. De la seva extensa obra, destaquen els seus dietaris.

    5 Ferran Ruiz-Hébrard (1903-1984) ocupava, quan va esclatar la guerra, el càrrec de vice-president segon de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. A conseqüència de la fugida a Itàlia del fins aleshores president de la FJCC, Félix Millet, Ruiz Hébrard va passar a ocupar el seu lloc, portant a terme una important tasca de reorganització de la Federació. Durant la guerra va treballar activament en la xarxa de salvament de sacerdots i va ocupar també la presidència del Comitè Catòlic d’Ajut a la Població Civil que es va crear el desembre de 1938. Finalitzada la guerra, va tornar a Espanya el 24 de setembre de 1940, però davant la impossibilitat d’establir-se a Catalunya es va veure obligat a residir a Madrid.

    6 Vegeu Caballer, Gemma ; Tubella, Imma ; Vinyamata, Eduard (eds.). Trias Peitx, Josep Maria. La solitud de la llibertat : memòries de Josep M. Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil. Sant Cugat del Vallès : Símbol, 2008, i Raguer, Hilari. La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps 1931- 1939. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976.

    7 Molts dels membres del Comité van representar, a França, una minoria entre els catòlics practicants, ja que en aquells moments la majoria d’aquests simpatitzava amb la causa franquista. Un cas ben representatiu seria el de François Mauriac, que va trencar amb el catolicisme tradicional amb la Guerra Civil espanyola, postura que el va dur paulatinament fins a les esquerres, com Claude Bourdet, precisament secretari del Comité.

    8 Vegeu Serrahima, Maurici. Memòries de la guerra i de l’exili : 1938-1940. Barcelona : Edicions 62,1981.

    9 Cal destacar que, mes enllà de la postura generalitzada a favor de la causa franquista, entre els bisbes, el d’Elna-Perpinyà es va situar en una posició més centrista, no impedint a certs capellans i rectors -com per exemple a Mossèn Bousquet, rector de Sant Llorenç de Cerdans, poble de la frontera, al Vallespir, un eclesiàstic modèlic en aquest sentit- d’ajudar els refugiats, mentre d’altres bisbes no volien tenir cap mena de compromís amb els “rojos” refugiats. També va ser ell qui va posar a disposició del Comité els espaiosos locals diocesans del carrer Bastion Saint-François on va anar a instal·lar-se la seu del Comité a Perpinyà.

    10 Carta de Ferran Ruiz a Josep Maria Trias Peitx, amb data Bordeus, 8 de març de 1939 (1 p.). Fons Josep Maria Trias Peitx. FP(Trias)3(1)aI. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    11 Finalment Ferran Ruiz-Hébrard va tornar a Espanya el 24 de setembre de 1940.

    12 Carta de Ferran Ruiz-Hébrard a Josep Maria Trias Peitx, amb data 2 de febrer de 1939 (1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)bl. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    13 Tal i com assenyala Francesc Vilanova, abans que acabés la guerra, el febrer de 1939, els catòlics catalans, amb l’ajuda francesa, havien aixecat una infraestructura no gens menyspreable. Vilanova, Francesc. Exiliats, proscrits i deportats. Barcelona : Empúries, 2006. p. 66.

    14 L’historiador Joan Villarroya i Font destaca al seu llibre Desterrats : l’exili català de 1939. Barcelona : Base, 2002, que la xifra d’exiliats que van creuar la frontera entre gener i febrer de 1939 va ser d’unes 470.000 persones.

    15 Caballer, Gemma ; Tubella, Imma ; Vinyamata, Eduard (eds.). Trias Peitx, Josep Maria. La solitud de la llibertat : memòries de Josep M. Trias i Peitx, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya durant la Guerra Civil. Sant Cugat del Vallès : Símbol,2008. p. 131.

    16 Serrahima, Maurici. Memòries de la guerra i de l’exili : 1938-1940. Barcelona : Edicions 62, 1981. p. 290.

    17 “Note sur la colonie du Comité Catholique : colonie “ Les Pastourelles ”, Saint Vicent de Paul, près Dax (Landes)”, [s.a.], (1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)c(11). Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    18 Carta de Lluís Trias Peitx a Josep Maria Trias Peitx, amb data Perpinyà, 4 de juliol de 1939 (3 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)aIV. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    19 Fundació Sabino Arana, Archivo Gobierno de Euzkadi, Informes / 1938 – 1938 / GE-0788-03.

    20 Claire Mille (Pans 1902-1996), va utilitzar el pseudònim professional de Clara Candiani. Destacada periodista, treballà al Figaro de 1927 al 1929 i, durant la Guerra Civil espanyola viatjà a Espanya a cobrir el conflicte per al seu diari, La Dépêche du Midi. Es consagrà sobretot a la ràdio, a “Paris PTT’’ abans de la guerra, a la ràdio pública a les emissores de la RTF i, després a "France Inter “ de 1948 a 1982. Animà fins 1982 l’emissió setmanal “Les Français parlent aux Français”. També treballà pel setmanari cristià (catòlic i protestant), progressista i d’esquerres. Témoignage chrétien. Fou una destacada militant sindicalista a les files del Sindicat de periodistes de la CFTC (central cristiana) i, després de l’escissió d’aquesta, de la CFDT (central deconfessionalitzada). Cal destacar finalment la seva activitat en accions humanitàries.

    21 Duplicat d’una nota del Ministeri d’Interior a Clara Candiani, amb data 2 de juny de 1939 ( 1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3( 1 ) bIV. B iblioteca del Pavelló de la República (UB).

    22 Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)c(11). Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    23 Alexandre Galí (1886-1969), fou un destacat pedagog i director de l’Escola Vallparadís de Terrassa. Deixeble de Pompeu Fabra, fou també col·laborador d’Enric Prat de la Riba en qüestions relacionades amb la pedagogia, àmbit en el que va ser reconegut a nivell mundial. Durant la II República va ser nomenat secretari general del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Al final de la guerra s’exilià a Tolosa, i no va tornar a Catalunya fins el 1943, quan va continuar amb les seves tasques pedagògiques i començà a realitzar-se com a historiador.

    24 Josep Maria Casasses havia estat nomenat secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya l’octubre de 1933 (durant el II Congrés Nacional d’UDC). Amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola va ser substituït en el càrrec per Josep Maria Trias Peitx.

    25 “Proposition de personnel pour la colonie sur le plan transmis par le Bureau de Bordeaux”, Perpignan, 6 juillet 1939 (1 p.) Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)c(7). Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    26 “Els refugiats espanyols no són reconeguts com apàtrides ja que el govern franquista reclama la tomada i França ha reconegut aquest govern. La qual cosa els posa en una situació molt incòmoda : elis només són uns “asilats”, exclosos de tota protecció nacional -si no demanen al seu consolat un certificat de nacionalitat- o internacional” Phryné Pigenet, “D’una guerra a l’altra : la trajectòria socioeconòmica dels refugiats catalans a França des del 1939 al final de la segona guerra mundial”, a Segon Congrés Recerques. Enfrontaments civils :postguerres i reconstruccions, Lleida, 2002, vol. II, p. 188, nota 14 ; citat per Vilanova, Francesc. Exiliats, proscrits, deportats. Barcelona : Empúries, cop. 2006.

    27 Un bon exemple d’aquesta “captació” de col·laboradors el trobem amb la petició que Enric Ribera, reclòs al camp del Barcarès, adreça a Josep Maria Trias Peitx sol·licitant-li que li permeti col·laborar amb el Comité, després de felicitar a Trias pel seu recent enllaç amb Clara Candiani : “Permeteu-me que entre els dies de goig i joia que passeu i els que vindran, intercali un prec aquest company d’ideals i causa desterrat entre els sorrals d’aquest desert de Barcarès, i es que volgueu dedicar uns instants per recordar la meva lamentable situació entre filferros espinosos, amb un tracte de presoner de guerra i carregat de misèria difícil de poder-se’n desprendre mentre un es vegi obligat a conviure entre certa gent. Sé que aquest benemèrit Comité té medis al seu abast per portar a terme un acte tan altruista com humà i vos que hi teniu un ascendent destacat, no dubto que sabreu correspondre a aquest favor que us demano i així podré treballar amb una llibertat d'acció en la missió que el Comité m’ha confiat en aquest campament (...). Per aquí fa dies que es parla de propers desplaçaments ja sigui a França, Mèxic, com a camps especials de catalans. Jo voldria abans de prendre cap determinació, arribés una solució favorable al meu assumpte i així poder continuat essent un fervent col·laborador del Comité". Finalment Ribera va començar a treballar amb el Comité el 9 de juny de 1939 a les oficines de Perpinyà, per passar posteriorment a fer-se càrrec del camp del Barcarès.

    28 Jesús Trias en concret explica en una carta que el Comité li dóna per la seva tasca de 250 a 300 francs al mes.

    29 Carta de Sabaté a Josep Maria Trias Peitx, amb data Perpinyà, 17 de juliol de 1939 (1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(l)bII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    30 Carta de Jesús Trias Peitx a Josep Maria Trias Peitx, amb data Montolieu, 13 de maig de 1939 (2 p). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(l)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    31 Carta de Josep Maria Trias Peitx a Jesús Trias Peitx, amb data Perpinyà, 29 de maig de 1939 (1 p). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(l)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    32 Carta de Josep Maria Trias Peitx a Jesús Trias Peitx, amb data Perpinyà, 31 de maig de 1939 (1 p). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    33 Carta de Jesús Trias Peitx a Josep Maria Trias Peitx, amb data Septfonds, 14 de juny de 1939 (2 p). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    34 Carta de Jesús Trias Peitx a Josep Maria Trias Peitx, amb data Septfonds, 21 de juliol de 1939 (1 p). Fons personal Josep Maria Trias Peitx. FP(Trias)3(l)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB). Cal fer esment que aquesta qüestió no estigué exempta de polèmica, atès que en saber-ho les autoritats franceses es mostraren molt cautes i, de fet, van demanar que no es realitzés aquesta altra fixa de “nivell moral”.

    35 Carta mecanografiada de Josep Maria Trias a Joan Sabaté, amb data Paris, 15 de juny de 1939 (3 p.). Fons Trias Peitx. FP(Trias)3(1)bI. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    36 Carta de Josep Maria Trias Peitx a Jesús Trias Peitx, amb data Perpinyà, 25 de juliol de 1939.1 p. Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)aIII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    37 Carta de Ferran Ruiz-Hébrard a Josep Maria Trias Peitx, amb data 2 de febrer de 1939 (1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)bl. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    38 Carta de Maurici Serrahima a Josep Maria Trias Peitx, amb data Bordeus, 2 d’abril de 1939 (2 p.) Fons Trias Peitx. FP(Trias)3(1)a. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    39 Séguéla, Matthieu. Franco-Pétain : los secretos de una alianza. Barcelona : Prensa Ibérica, 1994. p. 263.

    40 I no només respectar el dret d’asil, sinó també oferir als refugiats un tracte el més digne possible. Una bona mostra serien les declaracions del tinent coronel Morel el 2 de febrer de 1939 on reiterava : « No hay que darles a estos hombres que han luchado lo mejor que han podido, que han sido vencidos sobre todo por material alemán e italiano, por tropas en parte italianas, por una aviatión en su mayoría italiana y alemana, la impresión que, en esta Francia amenazada por Italia y Alemania, se les acoge como indeseables ni tampoco debemos establecer todos los contactas con ellos a través de alambradas »,& Rafaneau-Boj, Marie-Claude. Los campos de concentración de los refugiados españoles en Francia : 1939-1945. Barcelona : Oméga, 1995. p. 127.

    41 Al final de la carta, Augustin Callebat acaba relacionant els seus càrrecs, que testimoniaven que es tractava d’una persona amb una profunda fe cristiana i caritativa, lluny de qualsevol relació amb elements perillosos o delinqüents, ni tampoc comunistes. Concretament el seu perfil hi deia : “Délégué régional du Comité National Catholique de Secours aux réfugiés d’Espagne ; Mutilé de guerre ; Père de onze enfants, dont 3 actuellement en première ligne, un autre sera mobilisé sous peu et peut-être un cinquième. 2 enfants séminaristes, une fille dont l’état de santé l’a obligé à quitter le Couvent et qui se dévoue comme professeur dans l’enseignement libre avec une de ses sœurs plus jeune ; Tertiaire de Saint François ; Fondateur et Directeur du Secrétariat Social du Faubourg Bonnefoy, qui a placé plus de 700 chômeurs ; Président des Brancardiers de Hôpitalité [sic] diocésaine de la Haute-Garonne ; Président de la Fabrique de la paroisse de l’immaculée Conception ; Membre du Conseil d’Administration des Patronages et des Colonies de Vacances.”

    42 Carta d’Augustin Callebat à Monsieur le Maire, Magny-la-Campagne (Calvados), amb data 9 d’abril de 1940 (4 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3( 1 )bl. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    43 Informe mecanografiat de Lluís Trias Peitx, amb data 3 d’agost de 1939 (2 p.). Fons Personal Josep Maria Trias Peitx. FP(Trias)3(1)bl. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    44 Es comença a disposar d’estudis respecte aquests retorns cap a Espanya des d’alguns camps de refugiats francesos. A Guilhem, Florence. L’obsession du retour : les républicains espagnols, 1939-1975. Tolosa de Llenguadoc : Presses Universitaries du Mirail, 2005 s’aporten xifres del camp de Gurs :

    Núm. d’internats

    Retornats a Espanya

    10/05/1939

    18896

    421

    31/05/1939

    18337

    490

    07/06/1939

    18255

    128

    21/06/1939

    17005

    112

    28/06/1939

    16944

    118

    12/07/1939

    17876

    02/08/1939

    16528

    428

    45 Vilanova, Francesc. Exiliats, proscrits, deportats. Barcelona : Empúries, cop. 2006. p. 31-32.

    46 Rafaneau-Boj, Marie-Claude. Los campos de concentración de los refugiados españoles en Francia : 1939-1945. Barcelona : Oméga, 1995. p. 190-191.

    47 El conjunt dels camps de concentració, situats desde la seva obertura sota jurisdicció militar, eren dirigits pel general Ménard.

    48 Rafaneau-Boj, Marie-Claude. Los campos de concentración de los refugiados españoles en Francia : 1939-1945. Barcelona : Oméga, 1995. p. 192-193.

    49 Carta mecanografiada de Joan Sabaté a Josep Maria Trias, amb data Perpinyà, 7 d’agost de 1939 (2 p.). Fons Trias Peitx. FP(Trias)3(1)bII. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    50 Carta de Lluís Trias Peitx a Josep Maria Trias Peitx, amb data Bordeaux, 8 d’agost de 1939 (1 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)aIV. Biblioteca del Pavelló de la República (UB).

    51 Document manuscrit de Josep Maria Trias Peitx, [abril 1940 ?], (2 p.). Fons personal Josep Maria Trias Peitx, FP(Trias)3(1)b(1). Biblioteca del Pavelló de la República (UB). Aquest document sembla ser l’esborrany dels ternes que Trias Peitx volia tractar amb el Ministre de l’intérieur francès en una entrevista que no havia de durar més de 10 minuts.

    Catalans du Nord et Languedociens et l’aide à la République espagnole

    X Facebook Email

    Catalans du Nord et Languedociens et l’aide à la République espagnole

    Ce livre est diffusé en accès ouvert freemium. L’accès à la lecture en ligne est disponible. L’accès aux versions PDF et ePub est réservé aux bibliothèques l’ayant acquis. Vous pouvez vous connecter à votre bibliothèque à l’adresse suivante : https://freemium.openedition.org/oebooks

    Suggérer l’acquisition à votre bibliothèque Acheter ce livre aux formats PDF et ePub

    Si vous avez des questions, vous pouvez nous écrire à access[at]openedition.org

    Catalans du Nord et Languedociens et l’aide à la République espagnole

    Vérifiez si votre bibliothèque a déjà acquis ce livre : authentifiez-vous à OpenEdition Freemium for Books.

    Vous pouvez suggérer à votre bibliothèque d’acquérir un ou plusieurs livres publiés sur OpenEdition Books. N’hésitez pas à lui indiquer nos coordonnées : access[at]openedition.org

    Vous pouvez également nous indiquer, à l’aide du formulaire suivant, les coordonnées de votre bibliothèque afin que nous la contactions pour lui suggérer l’achat de ce livre. Les champs suivis de (*) sont obligatoires.

    Veuillez, s’il vous plaît, remplir tous les champs.

    La syntaxe de l’email est incorrecte.

    Référence numérique du chapitre

    Format

    Caballer, G., & Solé, Q. (2009). El Comité Nacional Catòlic de Socors als refugiats d’Espanya, una aproximació . In A. Balent & N. Marty (éds.), Catalans du Nord et Languedociens et l’aide à la République espagnole (1‑). Presses universitaires de Perpignan. https://doi.org/10.4000/books.pupvd.27159
    Caballer, Gemma, et Queralt Solé. « El Comité Nacional Catòlic de Socors als refugiats d’Espanya, una aproximació  ». In Catalans du Nord et Languedociens et l’aide à la République espagnole, édité par André Balent et Nicolas Marty. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan, 2009. https://doi.org/10.4000/books.pupvd.27159.
    Caballer, Gemma, et Queralt Solé. « El Comité Nacional Catòlic de Socors als refugiats d’Espanya, una aproximació  ». Catalans du Nord et Languedociens et l’aide à la République espagnole, édité par André Balent et Nicolas Marty, Presses universitaires de Perpignan, 2009, https://doi.org/10.4000/books.pupvd.27159.

    Référence numérique du livre

    Format

    Balent, A., & Marty, N. (éds.). (2009). Catalans du Nord et Languedociens et l’aide à la République espagnole (1‑). Presses universitaires de Perpignan, Mairie de Perpignan. https://doi.org/10.4000/books.pupvd.27044
    Balent, André, et Nicolas Marty, éd. Catalans du Nord et Languedociens et l’aide à la République espagnole. Perpignan: Presses universitaires de Perpignan, Mairie de Perpignan, 2009. https://doi.org/10.4000/books.pupvd.27044.
    Balent, André, et Nicolas Marty, éditeurs. Catalans du Nord et Languedociens et l’aide à la République espagnole. Presses universitaires de Perpignan, Mairie de Perpignan, 2009, https://doi.org/10.4000/books.pupvd.27044.
    Compatible avec Zotero Zotero

    1 / 3

    Presses universitaires de Perpignan

    Presses universitaires de Perpignan

    • Mentions légales
    • Plan du site
    • Se connecter

    Suivez-nous

    • Flux RSS

    URL : http://pup.univ-perp.fr

    Email : pup@univ-perp.fr

    Adresse :

    Service général de l’université de Perpignan Via Domitia

    BU Sciences

    52 avenue Paul Alduy

    66860

    Perpignan

    France

    OpenEdition
    • Candidater à OpenEdition Books
    • Connaître le programme OpenEdition Freemium
    • Commander des livres
    • S’abonner à la lettre d’OpenEdition
    • CGU d’OpenEdition Books
    • Accessibilité : partiellement conforme
    • Données personnelles
    • Gestion des cookies
    • Système de signalement