1Tradicionalment, hom situa a la primera meitat del segle XVIII el moment de l’aparició i l’extensió de la indústria surera a Catalunya. Malgrat que les propietats del suro, sobretot les aïllants, eren conegudes des de l’antiguitat,2 les noves possibilitats sorgides per al suro arran del descobriment del xampany a la segona meitat del segle anterior estimularen l’explotació i la comercialització a gran escala d’aquest producte. L’extensió del xampany comportà l’aparició dels primers obradors de taps a França,3 però l’increment de la demanda de matèria primera obligà als tapers francesos a anar a buscar suro de les alzines sureres de Catalunya, ubicades als massissos de les Gavarres, Ardenya, Montseny i Albera. Amb el pas del temps, els catalans aprengueren a elaborar els taps i passaren a controlar-ne els processos de fabricació i comerç. Aquesta ha estat la idea tradicional, que en aquests moments està pendent de les revisions oportunes. El fet innegable, però, és que d’un dia per l’altre, els propietaris de les alzines sureres catalanes es trobaren amb un increment inesperat del valor dels seus arbres.4 Tot i que tenim constància de l’aprofitament i la comercialització del suro des de molt abans de l’aparició del xampany,5 fou a partir del segle XVIII que els propietaris de les alzines sureres començaren a explotar a gran escala els seus arbres.

Elements previs

2Un aspecte que és fonamental tenir en compte és que, durant el període que abasta el present treball, l’elaboració dels taps de suro es desenvolupà en establiments de mitjana i petita mida, obradors amb una dotzena de treballadors o menys, i amb unes estructures de treball molt properes a les protoindustrials. La gran empresa surera fou una creació del segle XX, i la seva extensió fou lenta, durant la Guerra Civil espanyola encara podíem trobar un nombre important de petits tallers elaboradors de taps. En conseqüència, les inversions en capital fix foren mínimes, i bona part de les despeses dels fabricants de taps es destinaven al proveïment de matèria primera. Una bona xarxa de distribució de suro entre els establiments surers catalans podia permetre una reducció dels costos de fabricació.

3El massís de l’Albera fou un dels principals proveïdors mundials durant la primera part de la història del negoci del suro, que hem de situar des de mitjans del segle XVIII fins a la fi del segle XIX.6 És difícil calcular l’extensió exacta de l’alzina surera en aquesta zona,7 de la mateixa manera que és difícil fer-ho en qualsevol altra regió donat que aquest arbre neix esporàdicament al costat d’altres espècies. En qualsevol cas, tenim indicis que abans que els fabricants de taps i comerciants catalans comencessin a cercar suro a les deveses d’Extremadura i Andalusia Occidental,8 el massís de l’Albera fou objecte de l’explotació sistemàtica de les alzines sureres. En aquest context, l’objectiu d’aquest treball és presentar una sèrie de dades indicadores de la importància que tingué el suro del massís de l’Albera dins el mercat mundial del suro. Tot i que l’extensió de l’alzina surera en aquesta regió no es pot comparar amb la del sud-oest peninsular,9 ni tampoc amb la de la resta de la Catalunya surera, podrem veure com els fabricants i comerciants de taps feren gran nombre de negocis que tenien per objecte l’accés al suro de la zona.

Fonts

4Per a dur a terme els objectius d’aquest treball utilitzarem preferentment les fonts notarials.Fullejant els protocols notarials de l’Alt Empordà nord-occidental hom es troba molt sovint amb arrendaments i compra-vendes d’escorces de suro i amb compres de suro, així com altres referències a aquest producte. Analitzarem una sèrie de contractes que hem localitzat a les pàgines dels protocols notarials de la nostra comarca per tal de fer-nos una idea, la més aproximada possible, dels esforços dels tapers i comerciants de taps altempordanesos per tal d’accedir a la matèria primera. Bona part de les referències han estat localitzades al Registre d’Hipoteques, un registre centralitzat on s’anotava referència de les dades més importants dels protocols que se signaven a les nostres comarques.10

5En una segona part, analitzarem com es proveïa de matèria primera l’empresa surera més important de tota la història de l’Alt Empordà: Bech de Careda Hermanos. El fons d’aquesta empresa conserva correspondència i, sobretot, llibres diaris on s’anotava tota la seva activitat econòmica. Podrem veure com, malgrat que a partir d’un cert moment el suro del sud-oest peninsular és predominant en les seves adquisicions, les compres de suro de la pròpia comarca sempre tingueren un paper molt important. En aquest cas, hem tingut sort de comptar amb una font molt acurada. Bech de Careda Hermanos, a diferència d’altres empreses, portà una comptabilitat molt detallista. En els seus assentaments, pel que fa de les compres de matèria primera, a més d’anotar el proveïdor i l’import de la transacció, indicava la quantitat adquirida i, el que més ens interessa, la procedència d’aquell suro.

L’accés al suro altempordanès

6Tenim una pista indicadora que, a l’alçada de 1768, el suro altempordanès s’havia convertit en un important generador de riquesa. Aquell any, el bisbe de Girona, el Comte de Peralada, el Comte de Darnius, el capítol de canonges de la ciutat de Girona i les monges del monestir de Vilabertran aconseguiren que els terratinents11 d’Agullana, Darnius i la Jonquera paguessin el delme pel suro, les aglans i la llana, concretament 1/11 dels fruits.12 L’any següent fou el rector de la Jonquera el que obligà alguns propietaris del poble a que li paguessin la primícia per aquests mateixos fruits.13 El rector d’Agullana, el mateix any, féu que el propietari Joan Guinart li donés un quintar de suro dels 44 que cada any recol·lectava.14 Aquest interès sobtat de l’Església per participar dels guanys de la comercialització del suro és un clar indicador de la importància que aquest negoci havia adquirit durant la segona meitat del segle XVIII. I aquesta participació en els guanys l’aconseguí força anys després que aquest negoci funcionés. Només cal indicar les vendes de suro que els hereus de Pau Bech, d’Agullana, realitzaren a diversos comerciants de la Jonquera i Cotlliure durant el decenni de 1740, suposant-los un 75% dels seus ingressos anuals.15

Quadre 1: Ubicació de les alzines sureres objecte de contracte

7Entre mitjans del segle XVIII i mitjans del segle XIX hom es troba en els protocols notarials amb un nombre important de contractes d’arrendament o de compra-venda d’escorces de suro. Aquests contractes es caracteritzen fonamentalment pel fet que durant un període de temps o perpètuament un particular tindrà dret a accedir a les terres d’un altre amb la finalitat de fer llevar el suro. Hem localitzat noranta-cinc contractes d’aquest tipus al quadrant nord-occidental de l’Alt Empordà,16 signats entre 1751 i 1856, cinquanta-nou dels quals són arrendaments i trenta-cinc són compra-vendes. Aquesta diferència entre arrendament i compra-venda és relativa, analitzant els casos no s’aprecien diferències remarcables. Cal fer esment d’un problema: en la majoria dels contractes no es fa menció de la superfície exacta objecte de l’aprofitament. Aquest aspecte no ens permet valorar el valor del suro objecte d’aquestes transaccions.

8Un aspecte important és la presència dels municipis entre els arrendadors d’escorces de suro. Precisament, l’arrendament més antic que hem localitzat data de 1751 i és el Comú de la Jonquera que arrendà les escorces de suro de la seva propietat. Aquest municipi posseïa uns terrenys amb una extensió d’unes 4500 vessanes, 712,5 de les quals eren ocupades per alzines sureres. El 1751 la universitat de la Jonquera arrendà per cinc anys les escorces a Joan Darder, pagès; Joan Baptista Verneda, bracer i Josep Roura, mestre de cases, per un total de 1319 lliures i 15 sous. El 1774 les arrendava a Benet Donadeu, pagès, per cinc anys i 6500 lliures; el 1779 a Galderic Perxés, barretaire de Figueres, pel mateix període i import; el 1812 a Joan Azemar, negociant de Figueres per deu anys i 14 000 lliures;17 i el 1824 a Esteve Vila, propietari de la Jonquera, per cinc anys i 5325 lliures,18 assenyalant que la lleva es faria a ús i costum de bon pagès i que el contracte es podria anul·lar en cas de guerra, crema del bosc o altres eventualitats.

9A la segona meitat del segle XVIII, l’arrendament del suro era la principal font dïngressos per a la Jonquera.19 De la mateixa manera, el 2 de maig de 1770, els síndics procuradors de la universitat de Sant Climent Sescebes arrendaren les escorces de suro de les terres pròpies del poble al negociant agullanenc Josep Azemar i Caucas, per cinc anys i 2170 lliures,20 i el mateix dia, feren un altre arrendament pel període 1775-1780 a Benet Azemar i Caucas, germà de l’anterior i també negociant per 1527 lliures i 8 sous.21 Per la seva banda, Cantallops també arrendà les escorces dels arbres de la seva propietat. El 1752 arrendà el suro del Comú a Miquel Sobrepera per 400 lliures anuals durant cinc anys i el 1767 a Antoni Llauró per 320 lliures anuals.22 Finalment, sabem del cas d’Espolla, que el 17 de maig de 1821 arrendà el suro de la seva universitat al taper Joan Pagès, per 100 lliures durant cinc anys.23 Per tant, podem comprovar com l’explotació de les alzines sureres fou una font de recursos fonamental per als municipis, sempre mancats de liquidat.

10De tota manera, la major part dels contractes se signaren entre particulars. Així, el 22 de juny de 1769, Jaume i Josep Martí, pagesos de Capmany, arrendaren per cinc anys les escorces de suro de les terres que posseïen a Capmany i la Jonquera a Joan Guinart i Brunet, pagès d’Agullana,24 per 70 lliures. Tot seguit, se signava un nou contracte entre els mateixos subjectes i amb les mateixes condicions pel període 1774-1779.25 Aquesta situació és una constant que podem anar localitzant al llarg del període, contractes per cinc anys i el fet que un mateix dia es puguin signar diferents arrendaments de les mateixes escorces, al mateix arrendatari o a un altre. El 2 de juny de 1770, Pere Joan Masó, jornaler de Cantallops, arrendà els suros a Baudili Auquer, sastre de la Jonquera, per 10 lliures durant el període 1770-1775,26 i a Bonaventura Bonet, botiguer i comerciant de Cantallops, pel mateix import per al període 1775-1780.27 D’aquesta manera, l’arrendador s’assegurava els guanys de l’explotació de les seves suredes amb una mínima antelació. És el cas de Joan Vilanova, paraire de Prats de Molló, que el 26 de setembre de 1789 féu dos arrendaments per cinc anys (1797-1802 i 1802-1807) del suro del seu mas de Morellàs per 250 francs a Joan Guinart i Brunet,28 únic cas que hem localitzat d’un comerciant català fent-se amb suro ubicat en terrenys sota jurisdicció francesa. I és a partir de finals del segle XVIII que localitzem conflictes remarcables al voltant de l’accés al suro. El 4 d’octubre de 1777, Felicíssim Sunyer i el seu fill Joaquim, pagesos de Maçanet de Cabrenys, van vendre a Antoni Massot i Estrada, Ciutadà Honrat de Barcelona resident a Darnius, les escorces de suro dels masos Sunyer, Grau i Punsí, de Maçanet de Cabrenys, per quatre anys. El 5 d’octubre de 1783 signaven un nou contracte amb el mateix interessat pel qual li venien les escorces per cinc anys a partir de 1789. El preu total de l’operació pujava a 149 lliures, 6 sous i 8 diners i es prometeren l’anul·labilitat de les vendes. El 8 de febrer de 1790 Joaquim Sunyer inicià un plet davant la Cúria reial de Besalú contra Massot, exigint la nul·litat de les vendes i la restitució del suro que ja havia estat venut. Finalment, Massot hagué de pagar 625 lliures i llevar només els suros aptes.29 Al nostre entendre, aquest conflicte al voltant del preu dels arrendaments seria un indicador de l’existència d’una fase inicial en l’explotació de les suredes en què els arrendataris o venedors ignorarien el valor real de l’objecte del negoci. Aquesta fase considerem que ocuparia bona part del segle XVIII. A partir de finals d’aquest segle localitzem contractes amb imports més considerables. El 26 d’abril de 1791, Josep Azemar i Salvador Rovira, pagesos d’Agullana, pagaren a Antoni i Teresa Brusi un total de 1000 lliures per arrendar-los les escorces del mas Pujamaniscle d’Agullana durant dos períodes de cinc anys (1795-1799 i 1800-1804).30 Per la seva banda, l’11 de gener de 1818, el pagès Francesc Moy, de l’Estrada, arrendava per setze anys les escorces de les terres que posseeix a Capmany i Bosquerós a Salvador Armet per 2000 lliures.31

11La major part dels contractes localitzats són arrendaments, però també trobem compra-vendes de les escorces, tot i que, per les característiques del negoci, es tracta d’una simple diferència en la terminologia. Destaquem el cas de Pau i Salvador Verneda, pagesos de la Jonquera, que el 10 de maig de 1816 vengueren a Baldiri Brunet, negociant d’Agullana, la facultat de prendre i utilitzar les escorces de les seves terres durant vint-i-dos anys al preu de dues lliures el quintar les escorces i una llliura el quintar els trossos.32 Evidentment, aquest tipus de contracte obligava a algun mecanisme de control per part dels venedors. També podem localitzar casos de vendes a carta de gràcia, o sigui, les que el venedor es reservava el dret de “lluir i quitar” la cosa venuda, o sigui, recuperar-la tornant els diners rebuts. És el cas de Josep Rumbau, pagès d’Empúries, que el 10 d’octubre de 1824 vengué a carta de gràcia a Salvador Armet, propietari de la Jonquera, totes les escorces que posseïa a l’Estrada i Bosquerós per 800 lliures, estipulant que la venda era anul·lable i posant especial èmfasi en qui es quedaria els fruits quan es fés efectiva la retrovenda.33 Uns quants anys més tard, el 13 de juliol de 1851, Pau Budó, treballador de Capmany, vengué a carta de gràcia a Baldiri Reynalt, menestral de Sant Climent Sescebes, el dret de llevar les escorces de les seves terres de la Jonquera per 8 dobles de quatre i mitja. Reynalt s’assegurà que Budó no tindria dret a recuperar les escorces abans de 1854 i que si l’1 de juny de 1855 no s’havia fet efectiva la retrovenda Reynalt adquiria la propietat definitiva.34

12Els exemples són múltiples i ens donen una gamma molt variada de contractes i situacions. Reiterem el fet que gairebé mai no se’ns informa de la superfície de terreny que ocupaven les alzines sureres, cosa que no ens permet indicar si l’import d’un arrendament o compra-venda era elevat o no. El que sí podem veure és una important lluita per fer-se amb el control de les escorces de suro, matèria primera d’una indústria en expansió. Al llarg de l’època que abasta el present treball, la fabricació de taps de suro fou una activitat artesanal, amb inversions gairebé nul·les en capital fix. Els establiments on es feien els taps eren les mateixes cases dels tapers o petits tallers amb una dotzena de treballadors. En aquest context, el principal element per garantir el bon rendiment de les empreses era un fàcil accés a la matèria primera. Per això, localitzem aquests contractes.

13Tot i així, som conscients que els contractes que ens apareixen als protocols notarials han de representar una part petita del negoci de comercialització i explotació del suro altempordanès (i català en general). L’opció d’arrendament o compra-venda de les escorces, o sigui, del dret a llevar el suro, havia de ser una opció exclusiva dels estaments mitjans i baixos de la pagesia de la regió. Considerem que el que havia de predominar eren les vendes directes del suro ja llevat. Així, el propietari de les terres se’n garantia un major control i tenia un major marge de negociació en el preu de venda. En qualsevol cas, sabem que alguns hisendats, negociants i tapers de l’Alt Empordà nord-occidental aconseguiren controlar la matèria primera a base de diversos contractes com els que hem esmentat.35

Les compra-vendes de suro

14Les referències a vendes de suro són molt més difícils de localitzar en els protocols notarials. En no tractar-se d’una activitat que afectés la propietat immoble els contractants no es veien amb la necessitat d’anar a cal notari. Bona part de les transaccions es feren amb contractes privats o simplement orals. Tot i així, hem trobat alguna dada aïllada en els protocols.

15El 18 d’abril de 1807, Baudili Auquer, sastre de la Clusa, vengué a Benet Azemar, comerciant de la Jonquera, 223 quintars de suro de les seves terres del Rosselló per 1338 pessetes, sis pessetes el quintar.36 El 10 de juliol de 1819, Josep Coll i Roura, propietari de Maçanet de Cabrenys, vengué a Josep Gorgot, negociant i a Joan Forniol i Palau, propietari, ambdós també de Maçanet, 134 quintars de suro dels arbres que tenia al poble per 301 lliures i 10 sous, dues lliures i cinc sous per quintar.37 També podem parlar dels germans Baldiri i Pau Joera, pagesos de Capmany, que el 2 de gener de 1816 vengueren 200 quintars de suro a Joan Llamsó, negociant de la Vajol per 375 lliures,38 i el 15 de febrer de 1821 li feren una nova venda de 155 quintars per 400 lliures.39 Es podrien trobar altres exemples en els protocols, però considerem que és millor, si és possible, recórrer a altres fonts.

16Disposem, en aquest context, de la correspondència particular de Pere i Benet Cardoner, de la Jonquera, que eren ni més ni menys que els “col·lectors” (o sigui, comptables) del Comte de Peralada. Gràcies a aquesta correspondència, hem tingut coneixement dels negocis que aquest noble, senyor directe de la major part de l’Alt Empordà surer,40 féu amb el suro que restà sota la seva gestió directa.41 Ja en el segle XVIII, el Comte de Peralada havia venut el suro de Requesens per 1500 lliures durant cinc anys el 1767 i per 3600 lliures per deu anys el 1787.42 En el segle següent descobrí que era millor vendre el producte ja llevat. El 20 d’agost de 1825 vengué suro a un tal Cabra i sabem que havia venut un total de 459 quintars de suro de les terres que posseïa a Cantallops a uns comerciants anomenats Sobrepera, Batlle i Clavés.43 El Comte disposava de treballadors que s’encarregaven de fer la lleva i de traginar el suro de Requesens a la Jonquera, i arribà a entrar en el negoci de la fabricació, tot i que els resultats no foren del tot satisfactoris. El nostre home es trobà amb el problema que, per motius diversos, no disposava del domini útil de les terres on s’ubicaven les millors extensions d’alzina surera. D’aquell suro, únicament n’aconseguí el delme, i després del Trienni Liberal, en quantitats irrisòries fins a la desaparició d’aquesta aportació el 1837. Part d’aquests terrenys es trobaven en mans municipals. El 1610 el Comte de Peralada havia donat a tot habitant de Cantallops el dret d’accedir a les terres de la muntanya, a portar-hi ramat i a proveir-s’hi de llenya.44 Per motius que ignorem, el municipi n’havia aconseguit el control de facto i des de 1733 arrendava les escorces a particulars.45 I el 1665 havia cedit el domini útil de 4500 vessanes de terreny al municipi de la Jonquera.46 Cent anys més tard, aquestes terres eren objecte dels arrendaments que abans hem indicat.

17Això què ens indica? Que la gran noblesa no fou la beneficiària principal de l’auge de l’explotació de les alzines sureres als segles XVIII i XIX. En realitat, haurien estat els senyor útils, els hisendats locals, els que feren negocis importants explotant les suredes. Creiem que, a partir de cert moment i degut a les no molt bones condicions de la zona per a realitzar-hi activitats agrícoles, s’haurien especialitzat en l’explotació de les suredes. Els hisendats de l’Alt Empordà surer incentivaren el conreu de l’alzina surera en detriment d’altres possibilitats de conreu i cada any s’encarregaren de dirigir-ne la lleva, emmagatzemar el suro, pesar-lo i vendre’l al comerciant interessat.

Altres referències al suro

18Hem analitzat fins aquí contractes i referències en els protocols notarials en què les escorces de les alzines sureres i el seu producte eren l’objecte del negoci. Però també podem trobar referències en aquesta font en què el suro hi té un paper “col·lateral”, però mereixedor d’esment. Concretament, perquè aquestes cites poden posar de relleu la importància adquirida per aquest producte en el mercat.

19El 17 d’abril de 1787, Joan Oliart, pagès de Maçanet de Cabrenys, arrendà per cinc anys i cinc collites a Francesc Sellas, pagès de la mateixa localitat, el mas Oliart, acordant-se un arrendament a part de fruits. L’aspecte que ens interessa d’aquest assumpte és que Oliart es va reservar l’explotació de les escorces de suro i deixà ben clar que faria les lleves sempre que ho considerés convenient.47 El 3 de desembre de 1795 era Joaquim Sunyer, pagès de Maçanet de Cabrenys, el que arrendava el seu mas per cinc anys a Jaume Trulls, del mateix poble, per cinc anys, reservant-se Trulls el dret a explotar els suros.48 Un altre cas mereixedor del nostre comentari és el de Josep Olivet i Trilla, hisendat de Maçanet de Cabrenys, que en data 7 de juny de 1802 permetia que els seus germans Andreu i Jaume portessin els seus ramats a pasturar als seus masos Costa de Dalt i Mussiranya, però en la primera clàusula els prohibia explícitament accedir a la sureda. De les alzines només en podrien agafar les aglans i no les podrien tallar.49

20També podem trobar casos on s’estipulava la possibilitat d’anul·lar un contracte d’arrendament durant el seu desenvolupament. El 26 d’abril de 1791 Antoni i Teresa Brusi, pagesos d’Agullana, arrendaren les escorces del mas Pujamaniscle durant els períodes 1795-1799 i 1800-1804 a Josep Azemar i Caucas i Salvador Rovira i Martí, per l’import de 1000 lliures. El primer que feren els Brusi fou reservar-se el dret de revocar el contracte quan ho consideressin oportú, pagant als arrendataris els danys ocasionats.50 Hi ha la possibilitat que els Brusi es veiessin obligats a arrendar les escorces per necessitats econòmiques i confiessin en recuperar-les en breu, o bé, pot ser que simplement es quedessin a l’expectativa per veure els guanys que treien els arrendataris del suros i analitzar si els sortia més a compte assumir-ne el control i l’explotació directa.

21Aquestes referències són un altre indicador de la gran importància que adquirí l’explotació de les suredes a la nostra comarca a finals del segle XVIII i principis del segle XIX. Les maniobres aquí citades ens indiquen un interès dels propietaris de les alzines sureres en no perdre’n el control i evitar la derivació dels beneficis a tercers. De la mateixa manera, són un bon indicador que els pagesos amb un bon nivell de renda (que començaven en aquells moments a autodefinir-se com a hisendats)51 foren els principals beneficiaris d’aquest negoci. Conscients del valor de les escorces de suro, intentaren mantenir-ne l’explotació en les seves mans i vendre directament el producte als fabricants de taps. El problema però, és que és molt rar localitzar aquestes dades als protocols notarials. Hem d’anar a cercar als arxius privats notícies sobre comercialització de suro entre productors i fabricants. I entre aquests arxius, disposem dels de les empreses sureres.

Bech de Careda Hermanos: el proveïment de matèria primera

22El 6 de maig de 1891, Joaquim Bech de Careda i Olivas, propietari d’Agullana, i el seu germà Josep, comerciant de Mainz, constituïen una societat mercantil per deu anys, amb domicili social a Agullana i amb el nom de Bech de Careda Hermanos.52 El seu objecte era la fabricació i el comerç de taps de suro. S’establia un capital de 30 000 pessetes, ampliables fins a 200 000. Joaquim es quedà a Agullana des d’on dirigiria el procés productiu i Josep s’instal·lava a la sucursal que aquesta societat tenia a Mainz,53 on s’enviarien els taps provinents d’Agullana i es redistribuirien arreu de l’Europa Central i de l’Est.54 La constitució d’aquesta empresa era la continuació d’una activitat que la família Bech de Careda feia girar al voltant del suro almenys des de les tres generacions anteriors. El 1817, els boscos d’aquesta família havien produït un total de 28 quintars de suro.55 El 1853 Antoni Bech de Careda posseïa 264 vessanes d’alzines sureres, el quart propietari més important d’Agullana després d’Antònia Guinart, Josep Perxés i Jaume Viñas.56 El 1880, Benet Bech de Careda posseïa 280 vessanes d’aquests arbres en el municipi, mantenint també el quart lloc entre els principals propietaris d’alzines sureres a Agullana (rere Lluïsa de Portolà Guinart, Jaume Perxés i Pau Viñas, els successors dels mateixos de 1853).57 I cal que tinguem en compte que en aquestes fonts només tenim accés a les alzines sureres ubicades al municipi d’Agullana, resten fora del nostre coneixement les que poguessin tenir en altres localitats. Tenim constància que Joaquim Bech de Careda era propietari dels masos Lleona i Portell, ubicats a Maçanet de Cabrenys, el suro dels quals fou llevat i comercialitzat per part de l’empresa, com a mínim entre els anys 1894 i 1910.58 Amb això podem veure com parlem d’una família d’hisendats prou important, que devia comerciar amb els suros de les seves propietats des de ben aviat. En aquest cas, a més de comercialitzar la matèria primera es llançaren a la producció de taps. Bech de Careda Hermanos es constituï l’any 1891, però el pare dels germans Joaquim i Josep Bech de Careda, Benet, ja es dedicava a la fabricació de taps almenys des de 1874, com ens delata un llibre registre de la seva activitat econòmica iniciat aquell any.

23El que ens interessa remarcar en aquestes pàgines són les seves adquisicions de matèria primera, i, més concretament, de suro de l’Alt Empordà i, en menor mesura, del Rosselló. Un element fonamental del seu negoci: el proveïment de suro, juntament amb les compres de carracs i taps ja elaborats a altres empreses menors,59 suposava gairebé les 3/4 parts de les despeses de l’empresa.60 La comptabilitat de l’empresa ens facilita dades prou completes sobre l’adquisició de matèria primera per part de Bech de Careda Hermanos. Anem a veure quines dades ens dóna.

24La societat Bech de Careda Hermanos fou creada l’any 1891, però, a més dels llibres diaris de l’empresa, que finalitzen l’any 1913,61 es conserva un llibre de registre de les activitats comercials de la família (concretament de Benet Bech de Careda, pare dels germans fundadors de la societat) iniciat l’any 1874. Com que les seves característiques són molt similars a les dels llibres diaris analitzarem conjuntament les dades dels dos períodes. El tema que aquí ens interessa és esbrinar on adquirien suro els Bech de Careda. En el quadre 2 responem a aquesta pregunta a partir de les dades tretes dels llibres diaris de l’empresa.

25Podem observar com, a partir de la segona meitat del decenni de 1890, Extremadura i Andalusia Occidental foren les regions proveïdores de la major part del suro treballat per la nostra empresa.62 De la mateixa manera, també són remarcables els negocis amb el País Valencià, concretament amb el suro de la zona de la Serra d’Espadà.63 Perô els interessos del nostre treball es centren amb els altres dos punts d’origen. En el quadre 2, quan diem “Catalunya” ens referim al nord-oest de la nostra comarca de l’Alt Empordà i quan diem “França” ens referim al Rosselló. Efectivament, la totalitat de les adquisicions de suro dels Bech de Careda, abans i després de la constitució formal de l’empresa, es feren a la zona de l’Albera, a un i altre costat de la frontera. A partir sobretot de 1896, els Bech de Careda hagueren d’intensificar els seus negocis amb el sud-oest d’Espanya per adquirir suro, perô no deixaren de proveir-se de la matèria primera de la mateixa regié, ubicat a pocs quilòmetres de la seva fàbrica.

Quadre 2: Compres de suro en planxa (import en pessetes.)

26En els anys anteriors a la constitució formal de l’empresa les compres de suro a la mateixa comarca i al Rossellô representaren entre el 100% del període 1874-1880 i el 82% del període 1886-1890, i en aquesta darrera etapa el suro comprat per la nostra empresa no era a Extremadura ni a Andalusia, sinô a la Serra d’Espadà (en aquests moments, les dades que ens facilita el fons Bech de Careda Hermanos és l’únic que ens permet valorar la importància que tingué el suro d’aquelles contrades).64 Les dades d’adquisició de suro a Andalusia en el període 1881-1885 corresponen a una sola compra de 1920 quintars de suro el 19 de novembre de 1882 a Nicolàs del Río, d’un arrendament a Algesires.65 La resta del suro provenia de les suredes més properes, tant en jurisdicció espanyola com, en menor mesura, francesa.

27D’ençà la segona meitat del decenni de 1890 veiem un considerable augment de les compres de suro del Sud-oest peninsular. És una opció que prengueren la major part de les empreses catalanes perquè el suro d’aquelles regions, a part de ser més abundant, podia ser llevat amb major freqüència, cada vuit o nou anys, mentre que a Catalunya convenia esperar que haguessin passat un mínim de dotze anys des de la lleva anterior. Tot i que les notícies de viatges de catalans a Extremadura a comprar suro daten del decenni de 1830,66 és a partir de 1895 que els Bech de Careda intensifiquen les compres de matèria primera en aquelles regions. Tot i així, el proveïment de suro altempordanès i rossellonès no desaparegué, continuà representant entre 1/4 i 1/3 del total de les compres.

28Els proveïdors empordanesos de suro per als Bech de Careda eren hisendats de la mateixa comarca, que s’havien especialitzat en l’explotació dels seus arbres i venien el producte als fabricants de taps. Trobem a famílies com els Portolà-Guinart i, els Perxés d’Agullana; els Olivet de Maçanet de Cabrenys; els Laporta de la Jonquera i fins i tot el mateix Comte de Peralada, venedor del suro que li donaven les muntanyes de Requesens que continuaven sota la seva gestió directa. I trobem també a la mateixa família Bech de Careda venent el suro a la societat. Concretament, al llarg de tot el període analitzat, Benet i Joaquim Bech de Careda vengueren suro a l’empresa familiar per un total de 560 321,72 ptes, que representà el 33,5% del suro comprat a la mateixa comarca de l’Alt Empordà.

29A la banda francesa, propietaris de localitats com Morellàs o Llauró, així com comerciants de Perpinyà o Argelers, foren els proveïdors de suro sota jurisdicció francesa per a la nostra empresa, tot i que, com podem veure en el quadre 4.2, en una mesura molt inferior a la de la pròpia comarca.67 El que l’anàlisi de les dades del fons Bech de Careda ens permet veure és l’important paper que les suredes altempordaneses i, en menor mesura, les rosselloneses, mantingueren en el mercat mundial del suro. La base de la seva supervivència fou la qualitat d’aquest suro. Tot i que el suro del sud-oest peninsular era més abundant i es podia llevar amb major freqüència, i malgrat que els silvicultors d’avui en dia estan d’acord per destacar la major qualitat del suro d’aquella zona; a finals del segle XIX, el suro de les alzines sureres de la nostra comarca (així com el de les altres regions sureres catalanes, Gavarres, Ardenya i Montseny) era reconegut per la seva qualitat. Mirant la correspondència de l’empresa i algunes cites aïllades, hom pot trobar referències a la qualitat del suro altempordanès, i, fins i tot, cites expresses a la voluntat que els taps comercialitzats per l’empresa amb determinats clients estiguin elaborats amb suro català. Aquest factor, i les relacions que la família Bech de Careda havia anat establint amb els propietaris d’alzines sureres de la comarca, facilità el manteniment dels negocis amb suro altempordanès.

Conclusions

30Fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial, el suro de les alzines sureres altempordaneses fou objecte de comercialització per part dels comerciants de suro i fabricants de taps catalans, en una zona de petita explotació familiar, unes quantes famílies d’hisendats on destacaven amb un volum de riquesa considerablement superior a la dels seus veïns. Foren aquests, al nostre entendre, els principals beneficiaris de l’auge del comerç del suro a partir de l’extensió de la fabricació de taps a mitjans del segle XVIII. A partir d’aquells moments s’especialitzaren en l’explotació de les seves suredes. Disposaven cada any d’una colla de llevadors que feien les lleves corresponents i, posteriorment, s’encarregaven de la venda del suro resultant als clients, fossin comerciants de suro, fossin directament fàbriques de taps, com seria el cas de Bech de Careda Hermanos.

31El que hom localitza als protocols notarials és només una part del negoci que girava al voltant de l’explotació de les suredes. En els contractes no hem trobat grans propietaris arrendant o venent el dret de llevar les seves escorces, tot i que sí que els hem trobat en el paper d’adquisidors d’aquest dret, com en el cas dels Guinart d’Agullana. I també els trobem en referències protectores de les seves suredes, arrendant a parts de fruits masos sense incloure els suros, per exemple. Foren els propietaris de menor tamany els que es veieren obligats a desprendre’s del control dels seus arbres, tot i que posaren resistències, com hem vist.

32D’aquesta manera, finalitzem el present treball concloent que l’existència d’una gran massa d’alzines sureres a l’Alt Empordà, proveïdores de la matèria primera d’una indústria en expansió com era la surotapera, mobilitzà homes i capitals per aconseguir l’accés a aquest suro. Com que aquests arbres només creixen espontàniament en algunes àrees molt específiques de la Mediterrània occidental i que, en una indústria amb tan poca aportació de capital fix, la matèria primera representava una de les inversions fonamentals dels industrials surers, per tant, els interessava un accés fàcil i econòmic. Els propietaris altempordanesos, coneixedors d’aquesta circumstància, s’especialitzaren en la producció i explotació de les suredes, aconseguint-ne uns beneficis prou considerables.