La relació històrica a banda i banda de l’Albera: apunts sobre economia, política i literatura (segle XX)
p. 167-175
Texte intégral
Per una història local/comarcal comparada
1En els darrers decennis s’ha produït, arreu dels territoris catalans, un extraordinari auge dels estudis referits a la història local i comarcal. Certament existia en aquest aspecte un buit historiogràfic flagrant i, doncs, aquest creixement no pot ser vist sinó com un signe de normalització de la historiografia catalana en relació amb el conjunt d’historiografies pròximes més desenvolupades. Una característica comuna en la immensa majoria dels casos ha estat la de fer aquesta anàlisi local i/o comarcal tancada en si mateixa o bé referida només a un conjunt molt major “nacional” o “regional”, però gairebé mai no s’ha donat l’estudi comparat d’una realitat local/comarcal en relació amb una altra realitat local/comarcal pròxima o més llunyana. A hores d’ara, el que en podríem dir la història local/comarcal comparada és una àmbit pràcticament inexplorat. En molts casos aquesta comparació comarcal és una estricta necessitat metodològica per poder entendre la realitat històrica del territori analitzat. I aquest és el cas de l’Albera. Efectivament, es tracta d’una realitat “transcomarcal”, però a la qual cal afegir-hi la complexitat de ser també una realitat “transfronterera”. No cal insistir ara i aquí en les dificultats inherents a l’anàlisi d’un territori dividit administrativament per dos estats, però sí que convé recordar que tota frontera està sotmesa a uns condicionaments que varien segons el període històric que considerem. Existeix, doncs, una cronologia de la frontera (que encara està per determinar de manera precisa) que ens hauria de mostrar com en uns moments històrics determinats es fa més o menys permeable.
2A grans trets, podem parlar d’una frontera que inicialment (és a dir, en els primers moments del seu establiment, a la segona meitat del segle XVII) només va tenir una existència oficial, administrativa, però que progressivament féu forat fins i tot en l’àmbit de les mentalitats dels habitants d’un i altre costat de la ratlla. Així, si encara en el segle XIX la divisió no fou molt taxativa, esdevingué gairebé implacable en determinats moments del segle XX (especialment durant l’autarquia franquista) i repercutí directament en l’imaginari col·lectiu i en l’autoidentificació identitària amb l’escolarització obligatòria i amb el gran desplegament dels mitjans de comunicació de la segona meitat d’aquell segle.
3Tanmateix, ni en els pitjors moments dels segles XIX i XX no deixaren d’existir uns importantíssims vincles a banda i banda que, a nivell històric, foren molt intensos i transcendentals.
4En aquesta comunicació no podem anar més enllà de l’exposició d’alguns exemples en diferents àmbits que pretenen subratllar aquesta idea bàsica d’estreta intercomunicació.
L’àmbit econòmic
El sector primari
5D’entrada, pel que fa al terreny econòmic, cal parlar d’aquelles activitats vinculades al sector primari. Posem per cas, les pastures. No és fàcil constrènyer el bestiar en unes fronteres polítiques si aquestes s’interposen i trenquen itineraris establerts per una tradició consolidada per anys i panys. I el mateix podríem dir també de la pesca. Així mateix, les feines agrícoles de temporada han comportat la mobilització de gent a un i altre costat (per un lapse de temps reduït, això sí) en el moment de la recol·lecció, quan es necessita una gran quantitat de mà d’obra; és el cas de la recollida del raïm i de tota mena de fruita. Fins fa ben poc, encara era una pràctica comuna entre la gent de l’Empordà anar, a la tardor, a la verema a l’altra banda de la ratlla i, a principis d’estiu, anar a collir cireres a Ceret, com feia una bona part de la meva parentela.
6La majoria d’aquestes activitats vinculades al sector primari entrarien dins de l’anàlisi de la “llarga durada”, ja que s’iniciaren fa molts anys i s’han perpetuat fins gairebé els nostres dies. Però també en l’àmbit industrial trobem aquesta dimensió transfronterera, ja des dels mateixos inicis del fenomen industrialitzador.
Les connexions industrials
7En moltes de les empreses industrials instal·lades a l’Alt Empordà i a la seva capital, Figueres, ja d’ençà de la segona meitat del segle XIX (el període d’auge industrial de la comarca) hi trobem un soci de l’altre costat de la ratlla, com ha evidenciat l’historiador Jaume Santaló en la investigació que ara du a terme.1 I precisament és en aquest procés industrial que pren la seva base el republicanisme federal empordanès, un fenomen polític de primeríssim ordre pel que fa a la història de Catalunya del segle XIX i del primer terç del XX. Segurament la realitat econòmica nord-catalana, inscrita en el desenvolupament industrial i polític “francès” era vista pels seus veïns empordanesos com un model a seguir. S’imposava el “fer com ells” i el “fer coses junts”, ja que tenien interessos i afinitats comunes, i s’identificaven uns i altres com a catalans. Una identificació que sovint es veia reforçada per estrets vincles familiars d’un costat i altre de la ratlla.
8Dins el marc del desenvolupament industrial trobem un altre cas, el del desenvolupament de la indústria surera altempordanesa, que és un dels més emblemàtics de la fructífera relació que s’establí entre una i altra banda de l’Albera durant el XIX i principis del XX, i que ja ha estat explicat en aquest mateix col·loqui per Joaquim Alvarado. Foren els fabricants de taps de suro de la Catalunya del Nord els qui van promoure l’explotació del suro a l’Alt Empordà: a Darnius, Agullana, la Jonquera... D’aquí va néixer una indústria molt puixant, que ocupà milers de treballadors i que, posteriorment, es desplaçà cap al Baix Empordà, on va adquirir un desenvolupament extraordinari i es convertí en un sector de gran projecció internacional, com han explicat de manera magistral Josep Pla i Yvette Barbaza.2
El comerç
9No cal ni dir la importància que durant tot el segle XX (i abans) va prendre el comerç transfronterer; millor dit, el comerç fonamentat en el mateix fet fronterer, en el diferencial de preus entre una i altra banda. Es tracta d’un comerç dit “de petita escala”, però d’unes dimensions econòmiques crec que molt importants, que encara no ha estat quantificat de manera precisa i que amb el temps no ha fet sinó créixer. El procés d’integració europea (amb la corresponent adopció d’una mateixa moneda, l’euro, a banda i banda) en comptes d’actuar com a un element que tendís a fer minvar aquesta mena de comerç ha actuat com a un potenciador que li ha permès arribar a una escala totalment impensable pocs anys abans. Pensem només en el desenvolupament que ha en poc temps ha fet la Jonquera, esdevinguda un dels principals centres europeus de transport de camions, amb el que tot això comporta (proliferació espectacular de gasolineres, supermercats, prostíbuls...). O en la continuïtat d’un fenomen com el del Portús (partit longitudinalment per la ratlla fronterera dels dos estats) que encara avui manté la seva condició comercial de “petita Andorra” en el costat jurídicament dependent de l’estat espanyol. Ben sovint arriben autobusos especials procedents fins i tot de Marsella i de més enllà per anar-hi a comprar més bé de preu productes com tabac, alcohol, perfumeria, roba o sabates. Ja hem dit que és molt difícil quantificar el volum d’aquest comerç, però sembla que les valoracions realitzades fins ara han estat fetes molt “a la baixa”, si hem de creure la vox populi del lloc que afirma que en la població hi ha l’estanc que ven més de tot l’estat espanyol (i això vol dir més que Barcelona o que Madrid) i que el volum de vendes de colònia d’alta qualitat és tan elevat que va provocar que els responsables d’una marca molt prestigiosa es desplacessin des de París fins allà per veure què passava.
El contraban
10I si fins ara ens hem referit al comerç legal, el comerç fet al marge de la llei, el contraban, ha estat també una altra constant històrica d’una magnitud puntualment molt important. El contraban neix amb la mateix noció de frontera i evidencia l’existència d’una complicitat ben estreta (pel seu mateix caràcter il·legal i secret) entre gent d’un i altre costat. Sovint ha estat considerat un fenomen residual pel que fa a una dimensió macroeconòmica, però sí que ha estat reconeguda la seva importància en un àmbit d’escala comarcal. Tanmateix, en determinats moments històrics recents ha tingut una transcendència de primeríssima categoria. Aquest és el cas del període autàrquic del franquisme, l’etapa inicial de tancament fronterer propiciada pel règim dictatorial, que s’allargà durant tota la dècada dels quaranta i primers cinquanta. Popularment aquest tràfic al legal fou conegut amb el nom d’”estraperlo” i la seva transcendència fou extraordinària. Cal tenir present que el principal destinatari de tota aquest contraban fou la indústria barcelonina, necessitada de material i accessoris (peces de recanvi, coixinets,...) que havien d’assegurar la seva continuïtat. Paradoxalment, es tracta d’un episodi històric encara molt poc estudiat en bona part a causa del caràcter il·legal que aquest tràfic tingué en aquell moment, raó per la qual es fa difícil trobar material documental d’època sobre la qüestió. Així, un historiador de l’economia com Francesc Cabana, encara recentment per reconstruir el fenomen ha hagut de recórrer a la narració novel·lada, basada en fonts orals.3
El turisme
11En aquesta consideració dels vincles econòmics no podem deixar d’esmentar el turisme, esdevingut ja d’ençà de la segona meitat del segle XX com el principal sector de desenvolupament econòmic no tan sols de l’Albera sinó del conjunt dels Països Catalans (convertits, a son torn, en una de les grans potències mundials del sector). El turisme transfronterer abasta totes les modalitats conegudes, des del de curtíssima distància (representat per aquella gent que, els dies de festa, va a menjar a l’altre costat de la ratlla i tot seguit retorna un cop s’ha acabat l’àpat) fins al turisme de llarga distància, que aprofita el viatge per conèixer una i altra banda, de cop, perquè la divisió estatal no li sembla pas un impediment gaire gran. Així, no ha de sobtar que la immensa majoria dels turistes d’aquesta mena que fan nit a Perpinyà visitin també el Museu Dalí de Figueres.
L’àmbit polític
12En l’aspecte polític és on historiogràficament, fins fa poc, s’ha tendit a evidenciar més les desconnexions entre un i altre costat, puix que ja hem dit que el segle XX ha estat un moment de reforçament del fet fronterer. Tanmateix, els vincles han estat molt forts, molt més del que creuen la immensa majoria dels mateixos historiadors. I és que, com ja dèiem al principi d’aquest escrit, no s’ha fet gairebé mai una història comparada que ens hauria fet veure a les clares aquests vincles com una evidència.
El ressò dels grans esdeveniments
13L’impacte que els grans esdeveniments de les primeres dècades del segle XX van tenir en un costat i altre és una clara mostra del complex joc d’influències i d’afinitats que es produïren. Així, la Primera Guerra Mundial no tan sols afectà durament les poblacions de l’Albera i de tota la Catalunya del Nord, sinó que tingué també una clara repercussió al Principat, on es reclutaren un nombre no pas mensypreable de voluntaris que vinculaven el triomf dels aliats a la causa catalana. En aquest cas, el vincle fou el sacrifici dels catalans d’un i altre costat (moltíssim més gran, però en la banda nordcatalana), molt ben descrit recentment, des d’una visió ben desmitificadora, per Joan Daniel Bezsonoff en la seva narració La guerra dels cornuts.4
14Inversament, els grans esdeveniments del Principat tingueren la seva repercussió a la Catalunya del Nord. Així, la proclamació de la República catalana per part de Francesc Macià el 1931 (transformada tres dies després en Generalitat republicana), tingué un impacte que no ha estat prou remarcat encara. Devia ser, però, ben notable, perquè Charles Maurràs, des de les pàgines d’un diari de París, s’escandalitzés pel fet que a la Catalunya del Nord “el sol nom de República catalana desvetlla i remou un fons de simpatia obscura que ningú no sospitava”.5 I sembla fora de dubte que l’experiència autonòmica del període republicà tingué un valor referencial molt alt per l’aleshores encara embrionari moviment polític nordcatalà; una influència que s’estendrà fins i tot a terres d’Occitània i que estimularà el naixent moviment occitanista.
L’Albera, terra de pas i indret de refugi
15Històricament, tant l’un costat com l’altre de l’Albera han estat indret de refugi. Ja a finals del segle XVIII, a l’albada de la modernitat, l’Empordà i la Garrotxa acolliren els exiliats de la Revolució francesa. Inversament, les terres nord-catalanes refugiaren al llarg del segle del segle XIX liberals, republicans i lliurepensadors de primera línia, posem per cas Narcís Monturiol o Abdó Terrades. A principis del XX les guerres colonials empreses per l’imperi espanyol a Cuba, Filipines i, posteriorment, al Marroc foren esdeveniments que empenyeren gran nombre de gent a l’altre costat de la ratlla. Encara avui he conegut famílies instal·lades a Perpinyà originàries d’aquells moments convulsos. I, junt amb les guerres, no mancaren tampoc convulsions polítiques com ara la Setmana Tràgica (1909) o la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), que feren augmentar el contingent de refugiats. En aquest darrer cas, el de la dictadura primoriverista, les terres nordcatalanes jugaren un paper de primeríssim ordre, ja que foren l’escenari on els opositors democràtics s’organitzaren i assajaren d’impulsar el canvi polític, fins i tot amb la força de les armes, com fou el cas del frustrat complot de Prats de Molló, comandat per Francesc Macià el 1926.
16Ara bé, quan aquesta funció de territori d’acollida va jugar un paper transcendental fou arran del gegantí èxode provocat per la guerra d’Espanya del 1936-39. Aleshores, l’Albera es convertí en el marc principal del gran exili del 1939, protagonitzat pels republicans que fugien de la despietada repressió impulsada pels vencedors.
L’exili republicà
17El Portús i la zona de Portbou – Cervera foren els principals passos d’aquella fugida que, segons alguns càlculs, aplegà unes 500.000 persones.6 Molta d’aquesta gent fou reclosa en camps d’internament improvisats arreu de la Catalunya del Nord (i més enllà) en unes condicions de vida duríssimes que provocaren una alta mortaldat encara avui no quantificada. Així, doncs, els territoris d’una banda i altra de l’Albera visqueren de manera molt intensa i dramàtica l’esdeveniment, fins al punt d’incorporar-lo a la memòria col·lectiva dels habitants de la zona. Existeixen molts testimonis escrits i gràfics d’aquest èxode i de les condicions de vida dels refugiats. Alguns són d’una alta qualitat literària i humana, com és el d’Antoni Rovira i Virgili aplegat a Els darrers dies de la Catalunya republicana o el de Ferran Soldevila contingut als Dietaris de l’èxode i del retorn.7 D’altres són especialment punyents per la seva cruesa, especialment els referits als camps d’internament, entre els quals sobresurten aquells que es fonamenten en la força de la imatge, ja siguin la fotografia (Robert Capa, Agustí Centelles o Manuel Muros), el dibuix (Josep Bartolí) o la pintura (Josep Franch Clapers).
18Ara bé, l’any 1939 és tan sols l’inici d’un exili que es perllongà, en alguns casos, fins a quaranta anys més i que tingué el conjunt de la Catalunya del Nord com a lloc de refugi preferencial. No en va una xifra molts significativa dels refugiats republicans acabaren per instal.lar-se definitivament en territori nord-català i feren una aportació molt substantiva a la demografia de la zona.
19Al llarg de la Segona Guerra Mundial, que esclatà poc temps després de l’inici d’aquest exili republicà del 1939, l’Albera tornà a ser un lloc clau en el curs dels esdeveniments. Per aquí passaren els fugitius d’aquella guerra: exiliats de tota mena (com Walter Benjamin, que no arribà a assolir el seu objectiu), paracaigudistes britànics, resistents que es volien incorporar a la França lliure, nazis que intentaven escapar de l’avenç aliat...
La llarga nit del franquisme
20El final de la conflagració mundial no comportà l’enfonsament de la dictadura franquista com esperaven que succeís molts dels refugiats republicans i això féu que alguns optessin per retornar, però que d’altres perpetuessin llur exili fins molts anys després. D’aquesta manera, l’Albera va veure reforçada la seva funció de lloc de pas i d’indret de refugi durant tota la llarga nit de la dictadura. Al marge d’acollir molts refugiats, fou una peça clau en la dialèctica entre l’ “interior” (els territoris catalans sotmesos al franquisme) i un “exterior” situat a quatre passes i ubicat en un mateix marc nacional. El maquis antifranquista anà d’un costat a l’altre de la ratlla durant una colla d’anys. I el mateix trajecte seguiren molts militants clandestins i una ingent quantitat de propaganda antidictatorial quan la lluita de masses arraconà les accions armades de les forces opositores.
21Fins als darrers moments de la dictadura, els territoris nord-catalans tingueren un gran protagonisme en el marc del combat democràtic. Acolliren mítings i reunions de tota mena de partits i organitzacions sindicals, i s’hi féu la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, escola democratitzadora i peça clau de la recuperació de la consciència de catalanitat d’aquests territoris. També acompliren, més enllà de l’àmbit estricte de l’organització política, una funció alliberadora dels costums, puix que permeteren que molta gent procedent d’arreu dels Països Catalans pogués fer-hi algunes escapades i així fes un petit tast d’una vida menys constreta a les traves de tot ordre (religioses, morals, ideològiques) que va imposar el franquisme fins al darrer moment de la seva existència.
La literatura
22L’àmbit literari s’ha convertit en un terreny especialment important pel que fa a la vinculació entre un i altre costat de l’Albera durant tota la contemporaneïtat. La Renaixença literària catalana iniciada al primer terç del segle XIX reeixí arreu de l’àmbit lingüístic i va tenir una significació especial a la Catalunya del Nord i a la zona avui considerada. No en va el Canigó de J. Verdaguer esdevingué un dels grans referents d’aquell moviment literari i fou decisiu en la conversió de lindret en un gran mite que arribà a esdevenir un veritable símbol nacional. També trobem alguns escriptors que arriben a encarnar ells mateixos la unitat d’uns territoris dividits per la frontera estatal i que saben convertir-los en un mateix univers literari. És el cas de Carles Bosch de la Trinxeria, autor de Records d’un excursionista, que és la gran obra de referència del que acabem d’apuntar.
23Al llarg del segle XX, la unitat literària d’un i altre costat de l’Albera es va veure assegurada i reforçada per la consolidació d’un àmbit literari comú que abastà la totalitat dels Països Catalans. Hi contribuí de manera decisiva la institucionalització política i cultural autòctona –primer, amb la constitució de la Mancomunitat i l’Institut d’Estudis Catalans (a principis de segle) i, posteriorment, amb la Generalitat republicana dels anys trenta i el seu posterior restabliment al període final del franquisme. Això facilità que els principals escriptors (i, significativament, els que hi mantingueren un vincle personal) es referissin sovint a l’Albera en la seva producció escrita. La llista és llarga i inclou noms com el ja esmentat Josep Pla, Josep M. de Sagarra o J.V. Foix, només per citar tres dels grans noms de la literatura catalana del segle XX. Però el llistat també inclou, de manera destacadíssima, els escriptors nord-catalans que mantingueren la continuïtat del conreu de la llengua pròpia i la seva incardinació dins un mateix àmbit literari català. Posem per cas Josep Sebastià Pons o Jordi Pere Cerdà, per citar dues figures emblemàtiques. Ells foren qui asseguraren la continuïtat d’una tradició moderna que ha arribat fins als nostres dies i que compta amb escriptors de primera línia com Renada Laura Portet, Pere Verdaguer o els més joves Joan-Daniel Bezsonoff o Joan-Lluís Lluís.
Cloenda: Una gran expectativa de futur
24L’actual procés d’unió europea pot ser un element cabdal en la superació de l’actual divisió administrativa de l’Albera i pot possibilitar la construcció d’un futur en comú. Ara mateix ja hi ha unes quantes propostes que van en aquest sentit. Una és la demanda del reconeixement de l’Albera com a patrimoni de la humanitat, promoguda conjuntament per l’associació “Albera Viva” i les institucions públiques d’un i altre costat de la zona. Es tracta efectivament d’una iniciativa molt ambiciosa, però que alhora està molt ben plantejada i té possibilitats reals de ser aprovada. Això suposaria un canvi substantiu de l’actual situació, puix que hauria de comportar, entre d’altres coses, la promoció conjunta del territori (sense les divisions separadores actuals) i la creació d’un organisme de gestió compartit, de caràcter transfronterer i “de proximitat”, és a dir, amb possibilitats d’incidir realment en la vida quotidiana dels habitants de la zona afectada. Entre les altres propostes que compten també amb la implicació europea (ajuts Intereg) hi ha el Museu de l’Exili de La Jonquera, que ja ha iniciat la construcció del seu edifici i que aspira a esdevenir, pel rigor de la seva oferta museística, un referent de caràcter internacional.8 Es tracta d’una iniciativa que té Argelers com a “partenaire” de l’altra costat de la ratlla, que impulsa també la creació d’un centre dedicat a estudiar i recordar la reculada republicana del 1939. Aquests exemples il·lustren perfectament el moment òptim que ara vivim, obert a l’esdevenidor. Tots plegats tenim molt a dir i molt a fer. I tot és possible.
Notes de bas de page
1 Es tracta d’un treball sobre el republicanisme federal empordanès finançat gràcies a la beca d’història local que anualment concedeix l’Ajuntament de Figueres.
2 Josep Pla en parla sovint a la seva Obra completa, vegeu, per exemple, El meu país (Ed. Destino, Barcelona, vol. 7, 1974, 2a ed.) o Escrits empordanesos (Ed. Destino, Barcelona, vol. 38, 1989, 2a ed.). Yvette Barbaza hi dedicà un estudi ben notable a Le paysage humain de la Coste Brava, Armand Colin, 1966 (edició catalana: El paisatge humà de la Costa Brava, Ed. 62, Barcelona, 1988, 2 vol.).
3 Francesc CABANA, Els anys de l’estraperlo. Cròniques d’un possible empresari barceloní, 1939-1954, Ed. Proa, Barcelona, 2005.
4 Ed. Empúries, Barcelona, 2004.
5 Recollit per Ferran Soldevila al número monogràfic de la Revista de Catalunya dedicat a la proclamació de la República (núm 69, maig 1931, p. 483).
6 Les xifres donades fins ara sobre aquest exili cal agafar-les com a dades indicatives, puix que no ha existit una recerca sistemàtica i col·lectiva, crítica amb moltes de les fonts existents, que permetés la seva verificació o correcció posterior.
7 Editats respectivament a Curial (Barcelona, 1976) i Edicions 3i4 (vol I, València, 1995). Una relació sobre molts d’altres dels testimonis personals existents es pot trobar a l’article de Daniel DÍAZ ESCULIES “Aproximació bibliogràfica als exilis catalans de la guerra civil del 1936-39” (dins E. Pujol, coord., L’exili català del 1936-39. Un balanç, Centre d’Estudis Històrics i Socials, Girona, 2003).
8 Els eixos principals del projecte són a Enric PUJOL, ”El museu de l’exili de la Jonquera’’, Mnemòsine. Revista Catalana de Museologia, Museu d’Història de Catalunya – Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2004.
Auteur
Doctor en Història i coordinador de l’àrea d’història i pensament contemporani del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009