Els masos de Sant Quirc de Colera (segles XVI-XIX) segons un escrit inèdit de Josep-Anton de Nouvilas i de Quintana
p. 97-108
Texte intégral
1L’autor de l’escrit que publiquem, Josep-Anton de Nouvilas i de Quintana (Castelló d’Empúries, 20 d’abril de 1783-12 de juny de 1858) era hereu d’una nissaga de pagesos -el que ara en diríem propietaris rurals o terratinents- arrelada al terme de Sant Quirc de Colera des de la primera meitat del segle XVI, quan l’any 1516 l’abat del monestir benedictí va concedir al seu avantpassat restabliment emfitèutic del mas Alsina, dit abans mas Mestres, i després, com és lògic, mas Nouvilas.
2Josep-Anton era fill de Pere de Nouvilas i de Bahy (1753-1828) i de Caterina de Quintana i de Teixidor, que provenia d’un conegut llinatge pairal de Colomers, al Baix Empordà. L’any 1804 es va casar amb Ma Antònia de Ràfols i de Viard, de Vilafranca del Penedès, que era tia de la Mare Ràfols (sor Maria Ràfols, 1781- 1853) -molt famosa durant temps per les seves suposades visions profètiques-, germana de la Caritat que a la seva època va realitzar una gran tasca als hospitals i hospicis d’Aragó. Ha estat beatificada l’any 1994.
3Josep de Nouvilas i el seu fill Pere varen sufragar el nou temple parroquial de Sant Quirc i Santa Julita, a tocar el mas Nouvilas, a l’extrem meridional del vell terme. La nova església va ésser projectada pel mestre Josep Papell, de Figueres, i el contracte o preufet fou signat l’abril de 1784; es va beneir l’any següent1. La construcció d’aquesta nova església parroquial, d’unes proporcions molt grans per a un veïnat de pocs masos, tenia una intencionalitat que desconeixíem: els Nouvilas volien fundar una nova població al seu costat, com ja havia fet Isidre Ferran, de Garriguella, amb la fundació del nou poble de Colera, vora mar, projecte sol·licitat l’any 1768 i realitzat del tot el 17792.
4 Hem trobat els esborranys i el que sembla el text definitiu dels anys 1783 i 1784 d’aquesta sol·licitud del nou poble de Sant Quirc de Colera, signada per Pere de Nouvilas. No sabem si es va enviar a la cort de Madrid (ens falta investigar-ho), però suposem que sí, perquè Pere de Nouvilas va rebre del rei Carles IV un títol de noblesa, de cavaller. Els estralls de la “Guerra Gran” (1793-95) i els posteriors de la guerra napoleònica de 1808-14, que varen ésser terribles a la contrada. Devien tirar per terra el propòsit i només ha quedat com a testimoni de la vila planejada la seva església, que recull l’últim testimoni d’arquitectura i art religiosos d’aquest antic territori del monestir de Sant Quirc de Colera, d’origen altmedieval. Una única i vaga notícia sobre l’existència del projecte del nou poble, finalment no reeixit, el trobem en el diari dels viatges per Catalunya de Francisco de Zamora, “alcalde del crímen” de Madrid. Quan pel gener de 1790 Zamora visita l’Empordà deixa anotada la seva preocupació pels perills que comportaven, segons ell, la unitat del poble i de la llengua catalana a cada costat de la fontera i la proximitat de les idees jacobines: El hablar aquellos paises la misma lengua, les une más entre sí, separándoles de ambas Cortes, a que contribuye el hallarse tratados en una y otra con alguna desconfianza y tener el mismo espíritu... Las especies de erigirse en República no las oyen tan mal como las otras que corren. Un text que, indubtablement, avui manté un especial interès. Més endavant anota, aparentment sense venir a tomb: Nouvilas pretende hacer una población en San Quirse de Colera (lloc que no va visitar). Es força probable que la informació, li donés Antoni de Nouvilas i de Bahy, oncle de Josep-Anton, monjo -aleshores cellerer- de Sant Pere de Rodes, que moriria l’any 1793. Quan el 26 de gener Zamora visita el monestir fa constar que li va donar notícies de la casa el monjo Don Santiago de Nouviles, equivocant, sense cap mena de dubte, el nom de pila3.
5Josep-Anton de Nouvilas va patir una sèrie inacabable de trasbalsos quan encara era jove, agreujats per la situació del seu patrimoni familiar: els masos i terres de l’Albera, a tocar la frontera sorgida amb el Tractat dels Pirineus. Durant la Guerra Gran, Pere, el seu pare, va seguir l’exèrcit com a oficial-guia. El bestiar de transhumància, aleshores la principal riquesa familiar, va haver d’ésser allunyat de les terres pròpies, pels perills de la frontera, i traslladat en part al Montgrí i en part a les muntanyes de Tossa de Mar. Durant la guerra napoleònica, Josep-Anton, ja força més gran i casat, va haver de veure com la seva esposa, en estat del seu fill Ramon, havia de marxar per mar, per seguretat, vers la seva Vilafranca natal. Amb anterioritat, després de patir diversitat de vicissituds, la família s’havia recollit en una casa llogada dins de la ciutat de Girona, a la part alta de les escales de Sant Martí Sacosta, on varen patir el setge; allí va morir la seva mare, Caterina de Quintana (17 d’agost de 1809). Mentrestant, una germana, Ramona o Raimunda, que tenia divuit anys, esdevenia “heroïna” del setge formant part de la Companyia de Santa Bàrbara. Més endavant, el 1812, es casaria amb Antoni de Pagès i de Rich, hisendat de Vilatenim, i fou l’àvia del polític i escriptor Anicet de Pagès de Puig (1843-1902).
6Vers 1826, començada a superar la guerra, segurament tot seguit que ho va decidir el pare, Josep-Anton es va dedicar en cos i ànima a organitzar l’explotació de les finques segons el seu criteri, sens dubte encertat en la majoria dels aspectes. D’aquesta manera va redreçar aviat el patrimoni familiar. És, en bona part, el que ell mateix explica a l’escrit que publiquem.
7Un dels seus fills, aquell Ramon que hem anomenat, Ramon de Nouvilas i de Ràfols (1812-1880), seria un personatge rellevant, amb una vida agitada i de gran interès; dedicat a la milícia, va arribar a general (1845) fou senador i diputat i després Ministre de la Guerra a la Primera República espanyola (1873), primer d’ideologia liberal i monàrquic i més tard fervent republicà, com tants altres personatges de tot l’Empordà.
8El fill gran, l’hereu, Florenci de Nouvilas i de Ràfols (1805-1889) va seguir la petjada del pare en la recuperació del patrimoni, l’organització de la seva explotació i la restauració i millora dels edificis, dels conreus i dels camins.
9Josep-Anton de Nouvilas, després de les guerres va ésser batlle de Castelló d’Empúries i diputat provincial. Però primordialment era un home de cultura, escriptor i historiador notable, encara que les seves obres no varen ésser mai publicades.
10Entre la documentació que ha quedat, avui guardada a la casa pairal de Nouvilas a Castelló d’Empúries -el “Fons F. Nouvilas” (FFN) que estem catalogant-, s’ha conservat documentació de gran interès: l’antiga, curosament aplegada i conservada, sens dubte, per Josep-Anton, i la generada per ell mateix, en les seves memòries, comentaris històrics i de l’actualitat o anotacions diverses sobre el seu patrimoni, i alguna altra de posterior. Per desgràcia les guerres, sense oblidar la darrera de 1936-39, i altres calamitats, com aiguats, incendis, etc., fruit del pas del temps, han produït una pèrdua considerable d’aquest fons, que avui trobem força fragmentari.
11Josep-Anton de Nouvilas era un il·lustrat, una persona de vasta cultura i, alhora, un veritable grafòma. En això ens fa pensar en un altre empordanès il·lustre, Josep Pla. Ho anotava i apuntava tot, i a més, gràcies a la seva formació d’humanista, d’home de lletres amb voluntat d’historiador, els seus escrits tenen una diversitat i un interès extraordinaris: des dels intents de deixar-nos una història del comtat d’Empúries o un manual d’agricultura i els comentaris de fets d’actualitat, fins a les dades concretes i precises del dia a dia de la seva activitat com a propietari agrícola, ramader, silvícola, sobre les explotacions de forns de calç i de terrisser, les extraccions de mineral, el manteniment de les fonts i els camins, etc. Per exemple són molt interessants els comentaris abundants i dispersos sobre fenòmens meteorològics, un aspecte que tenim en estudi. Per dissort, com ja hem dit la riquesa original del fons documental s’ha perdut en una part considerable.
12Josep-Anton de Nouvilas es pot considerar com un escriptor encara inèdit i absolutament desconegut. Només s’ha citat alguna vegada com a autor d’un manuscrit sobre els dòlmens de l’Albera, que no s’ha localitzat. Sembla que l’any 1896 el tenia l’historiador Francesc Monsalvatje i sabem que hi eren esmentats almenys una vintena de megàlits4. Gràcies a aquesta notícia, J-A. de Nouvilas ha estat reconegut com el pioner de l’estudi del megalitisme empordanès, però hem de dir que, fins ara, al FFN no hi hem trobat cap còpia del manuscrit esmentat. Per desgràcia l’hem de continuar considerant perdut.
13J-A. de Nouvilas escrivia indistintament en català i castellà, sense que es pugui detectar el motiu pel qual decidia emprar l’un o l’altre idioma. En aquest sentit, volem deixar clar que els seus textos sobre història o amb pretensions literàries no són pas sempre en castellà, i que no són únicament en català les anotacions sobre temes domèstics. Volem dir que no sembla pas que considerés el castellà superior a la llengua materna com a idioma de cultura, malgrat el moment cultural que li tocà viure. Dominava el llatí i tenia, com a mínim, nocions de grec.
14Un dels escrits que hem pogut recuperar de J-A. de Nouvilas és el que publiquem a continuació. Ens hi dóna la seva particular visió de l’evolució del poblament i de la vida mateixa, en el territori alberenc de Sant Quirc de Colera. El text original en aquest cas és escrit en castellà, “Épocas y suertes de la Montaña de San Quirch”. Nosaltres, per a una millor comprensió per part de tots en aquest col·loqui, hem decidit traduir-lo al català d’una manera, això sí, del tot fidel, respectant fins i tot certes reiteracions:
Èpoques i sorts de la muntanya de Sant Quirc
15A les muntanyes de Sant Quirc de Colera, desertes i despoblades per la horrorosa pesta de 1348, tal com ho recorden encara tantes ruïnes i restes de parets de les cases dels veïns que hi havia, molts dels quals varen morir, s’hi establí la família de Nouvilas pels anys de 1500. Primerament com a habitants i propietaris d’un petit mas en feu dels monjos del monestir, les ruïnes del qual encara existeixen a la part més solitària de la muntanya, adquirint després altres extingides i arruïnades masies d’aquestes mateixes muntanyes, i finalment treballant les seves terres, i guardant els seus ramats. Amb motiu de matrimoni, succeïren i adquiriren les propietats de Francesc Mallol subjectes al mateix feu, que s’havia establert a les dites muntanyes a l’època citada, també pels anys 1500, i així es formà la propietat reunida de la família de Nouvilas en aquelles muntanyes.
16Caminant i observant per aquelles valls, contrades, turons i serrats deserts, s’hi troben monuments dels malaurats habitants que sucumbiren, a les porcions de terra, ara cobertes d’esbarzers, (...), farigoles, arbres i matolls, que varen aplanar amb la finalitat de que produïssin gràcies als seus afanys i treballs, fent llargues parets per sostenir la terra de la corrent impetuosa provocada per les pluges i aiguats. També es troben, en altres parts, restes o monuments de forns de calç i de terrissa, per la terra cuita i cremada en la seva (...) forma, i restes de sitges formades a les penyes, sota terra, les quals, encara que fossin petites servien per posar la reduïda collita dels seus grans o per amagar-hi les seves joies més preuades i evitar que les robessin les hordes de lladres i homes bulliciosos que feien incursions a l’època del feudalisme, protegits per varons que educaven més als joves dels seus pobles a la bandoleria i incursions, que procurant que fossin gent pacífica, bons pares de família i treballadors de les terres.
17A més del que s’ha dit, en certes parts d’aquells deserts, s’hi troben pissarres o pedres plantades o fites, que unes indiquen els límits o termes de la heretat o mas del propietari, i altres la devesa, particular de la casa o comuna amb altre o altres veïns, per pasturar-hi el seu poc bestiar.
18Després d’observades les restes dels antics pobladors de Sant Quirc, els noms i cognoms dels quals ens transmeten les capbrevacions que varen fer anys abans que els sobrevingués l’esmentada pesta, passem a l’època dels nous pobladors de 1500, com els Nouvilas, Mallols, Roquer, Soler i Castelló.
19Així com abans estava poblada la muntanya de 63 veïns, quedà després només de cinc, i després reduïda a sis, i sols propietat de tres. Aquests, com els Nouvilas, Roquer i Castelló, merament pagesos acomodats, com indica la construcció de les seves cases o edificis, varen anar engrandint les seves bordes o cabanes edificant a cada successor que es casava una nova estança per als nuvis, sempre construïda millor que la dels antecessors, doncs com diu l’Eclesiàstic edificaven segons les seves facultats i conveniències. I com que el luxe segueix el pas de les generacions i els seus progressos, a mesura que els nostres ascendents anaven millorant de fortuna, milloraren les comoditats i els edificis. Per conseqüent, no trobant-se tan delerosos i obligats pel treball, alhora que feien conrear les terres per dependents, criaven nombrosos bestiars per aprofitar les pastures que produeixen els terrenys incults i deserts dels antics pobladors. Així, mantenien un bon nombre de pastors i mastins, per guardar-los dels llops i feres i altres gossos llebrers, conillers i perdiguers, ja per dedicar-se exclusivament a la diversió de la cacera de perdius, llebres, conills, senglars, llops, guilles i altres bèsties, o bé per anar-los a visitar, pasturant a les deveses, o per als llauradors a les terres de conreu, amb les seves escopetes i els gossos. Perquè és conseqüència certa que en els terrenys deserts d’homes s’hi ha d’abandonar el bestiar i les feres, i com que vivint en la solitud estaven concretats als coneixements del terreny i del bestiar, sense comunicar-se ni participar dels coneixements de la societat, estimaven més la senzillesa i l’hospitalitat, que el compliment, l’agençament personal i la instrucció dels ciutadans. Només el primogènit sabia llegir i escriure una mica, els demés fills de la família, uns es dedicaven a les feines del camp i de la vinya, altres guardaven els caps de bestiar, els quals per l’estima que els tenien i per engreixar a les ovelles, moltons, xais, cabres, eugues i bous, abandonaven els sembrats i els boscos que, fins i tot els talaven i els cremaven perquè produís herba més fina i abundant.
20Aquesta ha estat la segona sort i època dels meus ascendents a les muntanyes de Sant Quirc, i la sort d’aquelles muntanyes i boscúries, dedicades de preferència al nodriment i pasturatge de tota espècie de bestiar, quedant destruïdes de boscos i reduïdes a petites collites.
21En confirmació del que he dit, un germà del meu besavi, conegut de molts que m’ho han explicat, com “l’oncle Andreu”, estava tot el dia amb els pastors seguint els ramats i, volguessin o no, els feia abandonar els sembrats i incendiava cada any part de les muntanyes. El bosc d’alzines que hi havia a la Coma de lEsteper, el bosc de roures que hi havia a la Coma del Roure i el bosc de suros que hi havia a Duran encara a final del segle XVIII, varen ésser eliminats, l’últim per plantar-hi vinyes. Els meus avis Paulí i Josep varen permetre plantar vinyes a Vilamaniscle i a Coma de Felis, i el meu pare Pere, com que el vi es valorava i el bosc no, va permetre plantar-les a Duran i al Sitjar. Però jo prefereixo els boscos a les vinyes, i fins i tot al bestiar (encara que en tinc tant com en criaven els meus avis), perquè em produeixen més que el bosc, que tota altra cosa dita, i per això els beneficio tant com puc, fent-los netejar de mates i garrigues, amb la finalitat que hi hagi terra més abundant i herba més fina per al bestiar, perquè hi creixin més suros, alzines, roures i altres arbres. He fet carreteres o camins que els travessen per poder traginar amb el carro la collita de suro i els carbons de mates, garrigues i arbres morts o extenuats i vells, que no són bons per a fusta de construcció. He procurat fer arreglar les fonts que hi ha, i descobrir-ne d’altres per aprofitar les seves aigües per regar les terres i per abeurador del bestiar, esperant treure, gràcies als meus afanys, beneficis del carbó, del que abans no se’n treia res, que els bestiars llaners no deixin la llana per les bardisses, gavarreres, esbarzers i altres mates i matolls, ja que sufocant les mates i matolls sufocaven les herbes, i així n’hi ha més i de millor qualitat; per conseqüent es podran criar més caps de bestiar i mantenir-los millor. Si ara ja em reporta molt de benefici poder traginar el suro amb el carro, serà encara millor augmentant el bosc i el l’alzina surera per l’espès planter que va pujant. De la mateixa manera que experimento ja benefici de l’arranjament que he fet a la font del mas Nouvilas, que abans era com una cova de llops, a la qual es baixava per dos escalons. Més grans beneficis trauré d’altres fonts, tant per a regar els prats o sembrats, com per la comoditat d’abeurar el bestiar, i dels caçadors i viatgers, desitjant on es pugui realitzar sembrar userda o herba fina i apelfada per als cavalls i bous, o bé a les terres de conreu, fencs, blats de moro, mongetes, patates i altres collites. Espero que aquelles muntanyes abandonades i descuidades, tornin, per fi, a ésser cuidades i més productives que no eren, igualment que els bestiars transhumants, de llaurar i fers o salvatges, com també les estàncies, masos i els domèstics. I que per fi de tristos i solitaris es converteixin en agradables i amens, i que trobem a les fonts i rierols les Nimfes, Nàiades i Nereïdes alegres i Pan amb la seva flauta, per estar impreses per tot arreu les mans i afanys de l’home, que per les seves obres, més que per la seva figura, indica el seu caràcter i ingeni.
22Finalment a les muntanyes de Sant Quirc presideix Minerva a les oliveres, Pomona als perers, pomeres, nesprers, servers i altres molts fruiters, i Vulcà als minerals, esperant cadascun que es doni culte a les seves comeses, ja que fins ara els homes els tenien per inútils, i amagats a les muntanyes de la terra; hi havia altres fruits de sabors amargs o insípids, i arbres plens de punxes a les branques i escabrositats a l’escorxa, de fruits petits, per això amb pics i càvecs s’ha remogut la terra, netejant amb podadora o empeltant els vegetals amb el ganivet i la canya.
23Havent sucumbit per la pesta, que extingí la major part d’Europa, els veïns, habitants i conreadors de la terra de les muntanyes de Sant Quirc de Colera, els noms i cognoms dels quals trobem escrits en els capbreus que feren els monjos del monestir en els principis del segle XIV i anys 1316 i 1317, uns quants anys abans de 1348 en que succeí aquella desastrosa pesta. Després, com que aquelles terres no produïen res per falta de colons i veïns, amb la finalitat que tornessin a produir, els monjos tornaren a establir-les als qui se’ls presentaren, com els Nouvilas, Mallol i Roquer, no sols el mas tal, sinó també altres masos amb aquell units i agregats. I com que per la falta de monjos en els monestirs i de resultes del Concili de Trento es va fer reducció i reunió de tots ells en certs monestirs, els de Sant Quirc i els de Sant Llorenç del Mont o de Sous varen ésser reunits al monestir de Besalú, havent deixat un sacerdot per celebrar el sacrifici i administrar els sagraments als pocs veïns i una casa per habitació, establint-se tot l’edifici menys l’església a Francesc Mallol5.
24Després de la marxa dels monjos a Besalú, aquelles terres quedaren a càrrec, cura i administració de simples llauradors, cabrers, vaquers, porquerols i pastors, que preferint els boscos a la sembra i conreu, no sols abandonaren els camps al bestiar, perquè tal vegada valia o creien que valia més, sinó que tampoc podien prosperar els boscos d’arbres alts i no hi havia en aquelles terres altres camins que els senders que feien els bestiars. El valor de les sureres naturals i indígenes estava reduït al de la gla i de la llenya, com en el cas dels demés arbres, fins que havent-se establert la fundició de ferro a Sant Llorenç de la Muga, pels anys 1760 a 70 un miner logista alemany començà a donar el valor que tenia el suro als propietaris de suredes. Els més expedits començaren a cobdiciar els guanys de l’alemany de manera que beneficiaven el seu suro i compraven el d’altres. Aleshores no donaven altre adob que socarrimar-lo o cremar-lo superficialment de tota la caspa o escorxa i de la cara interior i en feien taps que enviaven a Alemanya.
25Mentre el terreny es trobava en aquest estat salvatge i habitat per llauradors, guardians, bestiars, llops, senglars i altres feres, el meu pare Pere es traslladà a la vila de Castelló en 1785. L’oncle Andreu, oncle del seu pare, va voler quedar-se per seguir els ramats amb els pastors per les muntanyes. Aquell terreny va quedar de la mateixa manera, menys les vinyes de Coma de Felis, Sitjar i Vilamaniscle, i en tenien cura ignorants i pobres masovers, fins que l’any 1826, començant per l’heretat de Delfià i després poc a poc, primer una, després l’altra, vaig agafar al meu càrrec i cost el conreu de les heretats, fent conrear millor, adobar i sembrar els camps, tenint-hi més bestiar i fent-lo cuidar millor, prevenint, amb camins i la direcció de les arades, perquè no quedessin destruïts els camps per les aigües que s’enduien la terra, fent obrir nous camins per a que aquests camps no els travessin els transeünts, i plantades de vinya, olivera, el mateix que empaitar cada any, expurgar els arbres, obrir altres camins de carril en els boscos per netejar-los de matolls i sota bosc, beneficiar una i (...), treure el suro amb el carro, i en fi que tot estigui net per pasturar-hi el bestiar, i no podent amagar-s’hi s’allunyin d’aquelles terres els llops, guilles, senglars, conills i altres salvatgines que tan abundaven abans. I en aquell primitiu estat eren terres com abandonades i les creien com a pròpies, talant-les i saquejant-les, els veïns de Banyuls, Colera, Vilamaniscle, Garriguella, Mollet, Rabós i Espolla i els caçadors de per tot arreu les consideraven destinades a la seva diversió. L’any 1852 vaig posar, autoritzat pel govern, un guardabosc amb 6 rals diaris per a que vigili i denunciï tots els llenyadors sense llicència, faci respectar als que la tenen concedida, i també que denunciï a l’autoritat (...) els caçadors que sense presentar llicència vagin a caçar. He concedit a caçadors que destrueixen amb trampes, ballestes, llaços, fusells i de tota mena, els conills i altra cacera, que em paguin la tercera part del seu valor, pel molt dany que causen, de la qual cosa n’ha d’estar assabentat el guarda...”.
26JOSEP-ANTON DE NOUVILAS
27(original al Fons F. Nouvilas, Castelló d’Empúries)
Comentaris
28Aquest escrit l’hem localitzat en uns fulls solts posats dins d’un petit cartoral del monestir de Sant Quirc que es guarda al FFN. No porta data i és incomplet, hi falten una o més pàgines al final, però creiem que això no li lleva l’interès. Queda clar, per l’al·lusió, al final, al guardabosc que començà la seva tasca l’any 1852, que és dels darrers anys de vida de l’autor. Josep-Anton va morir el 12 de juny de 1858, per tant l’escrit s’ha de situar, evidentment, entre 1852 i aquesta data. La construcció de nous camins o carreteres, per altra documentació del FFN, la tenim datada principalment a la dècada de 1830.
29En el text també explica que la seva actuació de millora de l’explotació del territori, en diferents fronts, la va iniciar l’any 1826, sens dubte de seguit que en va tenir la plena responsabilitat. El seu pare, Pere de Nouvilas i de Bahy va morir no massa temps després, el 8 d’octubre de 1828, i ja devia haver deixat les decisions familiars a l’hereu.
30Entenem que el document té un atractiu ben especial, ja que és una informació de primera mà, il·lustratiu d’una època, i aporta una visió alhora personal i en certa manera erudita sobre l’evolució d’un territori concret de l’Albera, des del punt de vista d’historiador o amant de la història, de propietari rural i d’humanista de formació clàssica, amb el pas destructor de la Pesta Negra, a la primera meitat del segle XIV, com a primer protagonista, i el procés de reorganització del camp amb les masades que englobaren els masos rònecs després de la fi de la Guerra dels Remences: Sentència de Guadalupe de 1486.
31El text no necessita comentaris gaire extensos, és clar i entenedor. Nosaltres farem els mínims, els que entenem que tenen menester d’aclariments puntuals per als qui no són coneixedors de la contrada de l’Albera meridional a la qual fa referència, el terme parroquial, abans monàstic, de Sant Quirc de Colera, o bé quan les informacions complementàries ens han semblat d’interès.
32A continuació, doncs, comentarem diferents temes del precedent escrit de Nouvilas seguint fidelment l’ordre del seu discurs.
33Quan l’autor parla d’establiments “dels anys 1500” es refereix al que l’abat de Sant Quirc de Colera va fer l’any 1516 a Joan Nouviles (“veí de Rabós”) del mas Alsina, dit abans mas d’en Mestres, amb diversos masos rònecs agregats; aquest mas s’anomenarà aviat mas Nouvilas (més endavant conegut també com “la Casa Gran”). I a l’altre establiment emfitèutic fet per l’abat l’any 1521 a Joan Mallol de l’heretat d’en Miró, amb els corresponents masos rònecs. Més endavant, el 1556 s’estableix a Joan Mallol l’anomenat, ja, mas Mallol, dit antigament Frangarols (topònim documentat des del segle X: any 927) i després mas Boscà.
34Després de l’agregació de la comunitat benedictina de Sant Quirc a l’abadia de Sant Pere de Besalú (1592), el 23 de juny de 1598 l’abat Francesc Garraver va fer establiment emfitèutic a Joan Mallol de “la casa del Convent de Sant Quirc, amb el refetor nou, tot situat dins del monestir, com també el territori de tres masos (rònecs) propers, el mas Felius, el mas Coll i el mas Ramonell, juntament amb els camps de l’indret, el camp de la Figuera, el de Santa Maria i el del Colomer i l’hort prop de la font més alta”. Dels masos rònecs esmentats coneixem les seves restes o “casals”.
35Pel casament entre Josep Nouvilas i Cabanes (1678-1744) i Maria Moragas i Soler, que havia heretat el patrimoni dels Mallol per haver mort sense descendència el seu oncle Francesc Mallol i Moragas vers 1697, el llinatge Nouvilas va accedir a la possessió de la més gran extensió del territori, amb els masos Nouvilas, Mallol, del Convent i dels Pils, als quals havien estat afegits, en el seu moment, un nombre considerable de masos rònecs dels quals sabem els noms i, en alguns casos, hem localitzat les restes materials. Els hereus Nouvilas es feren anomenar “Nouvilas i Mallol” almenys durant tres generacions.
36Al primogènit Paulí de Nouvilas-Mallol i Moragas (1710-1779) li va ésser concedit el títol de “Ciutadà Honrat de Barcelona” l’any 1778 pel rei Carles III, amb el corresponent escut heràldic. L’any 1732 s’havia casat amb Maria d’Amill i Pont, d’Agullana, filla d’Ermengol d’Amill, heroi de la Guerra de Successió, que va morir a l’exili quan era governador de la plaça de Cotrone, al regne de Nàpols, llavors en poder de la casa d’Àustria. Aquest català insigne, abans de la dita guerra feia de mestre a Agullana on es va casar amb Rosa Pont, filla de l’hisendat local Llucià Pont.
37El mas o masos del Marc estaven en poder de la família Soler, de Figueres, fins que els varen adquirir els Nouvilas al segle XVIII. Aquest mas a la llarga va quedar deshabitat i unit al mas del Convent, que en principi tenia poc terreny, segurament només el que conreaven els monjos o els seus servents immediats amb les pròpies mans. Per aquest motiu el mas del Convent també és anomenat mas Marc en època més tardana; al segle XIX s’anomena també mas de Santa Maria i mas Roure.
38Els 63 veïns d’aquestes muntanyes figuren als capbreus de 1303 a 1317 que tenim en curs d’estudi. Els cinc masos habitats en temps posterior que s’esmenten -que després seran sis- són els Mallol, Nouvilas, Roquer, Castelló (o mas de Baix) i del Convent o Marc; més tard s’hi va afegir el mas dels Pils que tot primer era una simple borda o corral. La propietat només de tres, vol dir de Castelló i Roquer (els masos d’aquests noms) i els restants possessió dels Nouvilas, després de la unió amb els Mallol.
39El poblament antic, fins a la primera meitat del segle XIV, ja s’explica que era format per un gran escampall d’antics i petits masos i bordes. Hem pogut deduir que hi havia també vilars o nuclis reduïts de vàries cases, mig agrupats, com el de Ridegara o Riudegara, documentat des del segle XI del qual la pervivència són els masos Roquer, Castelló i Nouvilas, a l’extrem sud del terme, el de Vilamení, citat al segle XII, prop de l’Orlina, aigües amunt, el de Viesjuntes (segle XI) i el de Queralbs (Cheros albos al segle XI) enlairat a la serra, a llevant de la vall, paratge anomenat avui amb l’homònim Rocs Blancs. Pensem que hi podríem afegir encara Moresegues (segle XII), avui l’indret del Corral de Moresegues, en terres del mas Castelló.
40L’ “oncle Andreu” s’identifica amb Andreu Nouvilas i Moragas (1723-1789), que va morir solter, fill de Josep Nouvilas i Cabanes i de Maria Moragas ja citats i, per tant, oncle-besavi de l’autor d’aquest text.
41Paulí de Nouvilas-Mallol i Moragas, ja citat, era en realitat el besavi de Josep-Anton. Josep de Nouvilas-Mallol i d’Amill (1735-1784) era l’avi i Pere de Nouvilas-Mallol i de Bahy (1753-1828), el pare, que l’any 1784 o el 1785 va traslladar la residència familiar a Castelló d’Empúries, a la casa feta construir al barri del Puig Salner, on va néixer Josep-Anton. Ja hem indicat abans que l’establiment de la “Casa del Convent” a Joan Mallol per part de l’abat de Besalú es va esdevenir l’any 1598. Amb la desamortització dels béns eclesiàstics del ministre espanyol Mendizábal, després de 1835, els Nouvilas varen adquirir els censos que eren en mans de l’abadia de Besalú i els edificis de culte6.
42No hi ha dubte, finalment, que seria interessant esclarir del tot la intervenció en aquesta contrada del “miner logista alemany” i de l’enviament de taps de suro a Alemanya a la segona meitat del segle XVIII. La fàbrica d’armes de Sant Sebastià de la Muga es va crear durant el regnat de Carles III d’Espanya vers 1759 i l’any 1794 va ésser destruïda per les tropes franceses durant la Guerra Gran.
Notes de bas de page
1 BADIA-HOMS, Joan, “El retaule de la Mare de Déu del Bon Any, a Sant Quirc de Colera”, Taüll, n. 3-4, Secretariat Interdiocesà de Custòdia i Promoció de l’Art Sagrat de Catalunya, Octubre-Desembre 2001, pàgs. 19-21.
BADIA-HOMS, Joan, “Sant Quirc i Santa Julita, conjunt d’art religiós poc conegut”, Farella, Revista de Llançà n. 15, Setembre 2002, pàgs. 23-25.
2 BAIG i ALEU, Marià, “La fundació de la vila de Sant Miquel de Colera”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres, 1987, pàgs. 230-273 .
OLIVERAS SAMITIER, Jordi, Nuevas poblaciones en la España de la llustración, Fundación Caja de Arquitectos, Col. Arquithesis 2, Madrid, 1998, pàgs. 127-128.
3 ZAMORA, Francisco de, Diario de los viajes hechos en Cataluña, edició a cura de Ramon Boixareu, Curial, Barcelona, 1973, pàgs. 344, 347 i 359.
4 TARRÚS, J. ; BADIA-HOMS, J. ; BOFARULL, B. ; CARRERAS, E. ; PIÑERO, M-D., Dòlmens i menhirs. 111 monuments megalítics de l’Alt Empordà i el Vallespir oriental, Carles Vallès editor, Figueres, 1988, pàg. 7, que recullen una referència facilitada per l’arqueòleg Joan Garriga Pujol. El manuscrit no pot ésser “de final del segle XIX’’ com s’afirma en una obra més recent, ja que J-A. de Nouvilas va morir l’any 1858.
5 En realitat el receptor de l’establiment emfitèutic es deia Joan Mallol. En altres escrits de l’autor, guardats al mateix FFN, hi figura el nom correcte.
6 Les dades inèdites contingudes en aquest treball provenen de la catalogació i recerca de l’esmentat Fons F. Nouvilas (FFN).
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009