El dolmen dels Estanys III (la Jonquera: excavació i restauració d’un monument megalític a l’Alt Empordà)
p. 13-36
Texte intégral
Introducció
1El dolmen dels Estanys III (la Jonquera) es troba en una zona baixa, granítica, al peu dels vessants occidentals de l’Albera sud, on hi ha diversos estanys intermitents i dues masies: el Mas Baleta i el mas dels Estanys. És al cim d’un turó, situat al nord-oest del mas del mateix nom i a uns 1250 m a l’oest de la cruïlla dels termes de la Jonquera, St Climent Sescebes, Capmany (fig. 1).
2La seva altitud és de 188 m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques són, segons un GPS:
3Latitud Nord = 42° 24’ 3”
4Longitud Est = 02° 54’ 16”, del meridià de Greenwich.
Coordenades UTM: | X-0492138 |
Y-4694367 |
5Va ser identificat per Joan Budó, naturalista i veí de la Jonquera, l’any 1987, mentre estudiava els ocells de la zona d’estanys propera. Després va ser inclòs pel Geseart en una síntesi-guia sobre el megalitisme de l’Alt Empordà (Tarrús et alii, 1988), posteriorment va aparèixer en un pòster de la sèrie L’Empordà a cop d’ull (Grup d’Art i Treball de la Jonquera, 1990) i poc més tard en un llibre sobre el megalitisme empordanès (Tarrús, Chinchilla, 1992).
6Darrerament, se n’ha tornat a fer esment en un article sobre la investigació dolmènica a l’Alt Empordà (Carreras, Gay, Tarrús, 2000) i finalment en un volum que recull tots els estudis dels darrers 25 anys sobre el megalitisme de l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus (Tarrús, 2002).
Fig. 1: Mapa de situació del dolmen dels Estanys III (la Jonquera) © JTarrús, GESEART

7Es tracta d’un monument que exteriorment sembla apartar-se dels tipus arquitectònics coneguts a l’Albera, serra de Rodes i cap de Creus. En efecte, la presència d’un primer anell tumulari, concèntric a la cambra i format per grans lloses clavades, dins del qual s’hi encabia amb dificultats una gran llosa de coberta, arran del terra, sense que es veiés cap senyal de la possible cambra que tapava, li donaven un cert aire misteriós. Aquest primer anell peristàlit era voltat parcialment per un túmul de mida considerable, que acabava amb una vorada de grans blocs, restes del sòcol d’un mur perimetral de paret seca.
8Abans de començar l’excavació les opcions que contemplàvem eren diverses:
Que a sota la coberta hi hagués una cambra megalítica, més o menys enrunada, que formés part d’un sepulcre de corredor evolucionat (galeria catalana) o bé d’un dolmen simple, potser amb un accés tipus vestíbul-pou, dins d’una cronologia del neolític final-calcolític recent.
O bé que sota la coberta hi hagués una caixa petita, potser relacionable amb les tombes en cista del neolític mitjà; o fins i tot que es tractés d’una sepultura tumulària del bronze final.
9L’excavació prometia, doncs, ser molt interessant. Fos com fos, segurament ens trobaríem amb un tipus de monument desconegut fins aleshores entre els monuments sepulcrals prehistòrics de l’Alt Empordà.
10Per dur a terme aquests treballs d’excavació i de restauració del monument comptàvem amb la col·laboració i infraestructures de l’Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona, que avala el projecte, i també amb l’ajuda del Geseart, una associació amb una àmplia experiència en la consolidació i restauració de monuments megalítics. A nivell econòmic s’ha pogut comptar amb ajudes del Servei d’Arqueologia, de la Diputació de Girona i de l’Ajuntament de la Jonquera, que han contribuït a fer possible aquesta intervenció.
Els treballs d’excavació
11L’excavació es va dur a terme entre el mes de juny i la segona quinzena de juliol de 2004, durant els caps de setmana primer i en dies de vacances després. Hi varen col·laborar els següents arqueòlegs i companys: Josep Tarrús, Enric Carreras, Sebastià Delclòs, Clara Alonso, Pere Gay, Josep Agustí, Albert Fàbrega i Jaume Tarrús Chinchilla.
12Cal advertir ja que, malgrat que totes les terres varen ser garbellades, tant de la cambra com del túmul, no han aparegut ni materials arqueològics ni restes òssies humanes que ens puguin ajudar a definir la cronologia i l’ús sepulcral de la tomba. Sí que es varen recollir algunes mostres de carbons a la possible zona d’accés a la cambra, arran del paleosòl, que han estat analitzades per Raquel Piqué (UAB). Igualment, es varen recollir mostres de sediments, procedents de la ranura externa de la llosa lateral esquerra, a tocar el paleosòl, que han estat objecte d’una anàlisi palinològica per part de Francesc Burjachs i Isabel Expósito (URV).
13No cal dir que durant l’excavació es varen realitzar multitud de fotografies per documentar tot el procés i també les plantes, alçats i seccions necessàries, tant de la cambra com del túmul del monument.
L’excavació de la cambra
14Els primers dies de feina es varen dedicar a esmatissar a consciència tot el túmul, la part superior amb el peristàlit de lloses clavades i la inferior fins a la vorada de grans blocs ajaguts. Una vegada desbrossat tot el monument es varen veure més clarament quines lloses del peristàlit superior eren part de l’aflorament i quines eren plantades pels constructors del megàlit. Continuava sense veure’s res per sota de la gran coberta que tapava la cambra i que arribava fins a tocar les lloses plantades del cercle de lloses clavades, de 2,5-3 m de diàmetre, que l’envoltava.
15Va ser necessari, doncs, aixecar la coberta, amb l’ajuda d’una màquina, que la va dipositar uns metres al nord-oest del dolmen, fora del túmul però ben a prop perquè fos senzill de tornar-la a posar al seu lloc quan s’emprengués la restauració del dolmen. Una vegada treta la coberta ja es varen veure aflorar la testa de les lloses de capçalera i del lateral dret, mentre que el lateral esquerre continuava invisible, perquè – com vàrem saber després – estava més inclinat cap a l’interior de la cambra. Es confirmava que hi havia una cambra, megalítica per les mides que s’insinuaven, sota la gran coberta. A més a més, semblava que no estava massa malmesa, sinó només força inclinada d’esquerra a dreta a causa del pes de l’esmentada coberta gegantina (fig. 2).
Fig.2 : La cambra i el primer perímetre tumular del dolmen dels Estanys III (la Jonquera), una vegada retirada la coberta © JTarrús, GESEART

16Dins de la cambra, que semblava intacta, ens vàrem trobar amb un primer nivell de terres marronoses i força engrunades, d’uns 20 cm de potència i arqueològicament estèrils, llevat d’un fragment de teula medieval que va aparèixer al cim de tot. Tot seguit, les terres es varen fer més groguenques i compactes, amb presència de petits carbons però sense cap material arqueològic ni restes humanes, fins que, uns 40 cm més avall, vàrem observar l’existència d’un enllosat, força ben disposat, que ens marcava el terra original on s’havien dipositat els cadàvers (fig. 3).
Fig. 3: L’interior de la cambra enllosada del dolmen dels Estanys III (la Jonquera), després de la seva restauració © JTarrús, GESEART

17En total, doncs, l’altura interior de la cambra no superava els 60 cm, cosa que la convertia en la més baixa de les conegudes a l’Alt Empordà. Malgrat que les seves dimensions internes (1,50-1,75 m de llargada per 1 m d’amplada) no eren exageradament petites, la seva escassa altura ens va sorprendre força. De totes maneres, opinem que se l’ha de considerar una veritable cambra megalítica i no una cista o petita caixa megalítica, encara que només sigui perquè la seva gran coberta era inamovible i, per tant, les possibles reutilitzacions del sepulcre no s’haguessin pogut fer mai removent-la.
18Arribats en aquest punt, vàrem haver d’admetre que la cambra funerària devia d’haver estat violada, encara que molt antigament a jutjar per la consistència dels sediments que contenia. Aquesta era l’única explicació possible davant la manca absoluta d’ossos humans i d’elements dels aixovars funeraris -ni un bocí de ceràmica a mà-, una circumstància que era nova per a nosaltres després de 25 anys d’excavacions en aquesta àrea megalítica empordanesa.
19Tornant a l’estructura interna de la cambra cal dir que l’enllosat es conservava força bé al costat dret, mentre a la banda esquerra estava més fet malbé. És interessant anotar que la peça dreta més avançada de l’enllosat, a tocar l’entrada de la cambra, estava aixecada en un angle de 30°, per la pressió exercida per la llosa lateral dreta, bastant inclinada cap enfora.
20Pel que fa a la implantació de les lloses, es va observar que la llosa lateral esquerra estava encaixada en una ranura profunda practicada a l’aflorament rocós d’aquesta banda, que envaïa parcialment l’interior de la cambra. Per darrere d’aquesta mateixa llosa lateral esquerra existeix una altra ranura a la base de l’aflorament, on potser hi havia una llosa-falca que ajudava a mantenir-la dreta. Tant la capçalera com la llosa lateral dreta estaven simplement fixades dins de ranures menys profundes, excavades a la roca mare de granit local. Sembla que, a l’àrea on s’havia de posar la cambra, el fons rocós va ser rebaixat prèviament per tal de formar una superfície més planera, un replà enmig del fort pendent de la muntanya.
21La darrera sorpresa ens esperava a l’entrada de la cambra. Vàrem excavar curosament aquesta zona, sempre tan crucial, i no hi vàrem trobar cap sistema d’accés complex, tipus vestíbul o llosa rebaixada. Només hi havia algunes restes d’un probable mur de pedra seca, entre la paret que completava la llosa lateral esquerra (a) i l’extrem de la llosa lateral dreta (c). Sembla, doncs, que la cambra es tancava amb un mur baix de pedra seca, darrere el qual començava directament la massa tumulària.
L’excavació de la zona d’accés a la cambra
22Abans de començar l’excavació de la zona del davant de la cambra, on hi podia haver traces del sistema d’accés, vàrem aixecar i desplaçar amb una màquina fora del túmul un gran bloc de l’aflorament, possiblement esllavissat des de més amunt del pendent en una època posterior a la construcció del dolmen, per tal de poder-hi treballar amb comoditat.
23Després vàrem baixar ben a poc a poc aquesta zona davantera, aproximadament de 2 m de longitud per 1,5 m d’amplada, a la recerca de murs de pedra seca o de lloses arranades que poguessin conformar un vestíbul o bé un corredor d’accés. El sediment que hi trobàrem, després de la capa superficial, marronosa i amb restes dels incendis recents, va ser també una capa de sorres groguenques molt compactes, de descomposició granítica, amb algunes restes de carbons prop del nivell original d’ús de la cambra funerària que també coincidia amb l’inici del paleosòl del túmul. No vàrem observar cap retall a la roca mare, que aflorava cap al sud-est, ni tampoc cap altre senyal (blocs tombats, lloses trencades) que evidenciessin que aquella zona havia estat oberta de forma permanent en algun moment. Tampoc hi ha aparegut cap material arqueològic ni cap resta òssia humana.
24En aquestes circumstàncies sembla que el túmul de terra i blocs original del dolmen arribava en aquesta zona fins a tocar el probable mur de tancament de la cambra. Aleshores era possible reutilitzar aquest sepulcre? Normalment, les cambres simples megalítiques contenen multitud d’esquelets i, per tant, sembla que la immensa majoria estaven pensades per ser reutilitzades. En el cas que ens ocupa, amb una manca absoluta de restes humanes, haurem de contemplar dues possibilitats:
Pot tractar-se d’una cambra simple destinada a ser reutilitzada i per això la varen segellar amb un mur de pedra seca des de la seva construcció. En aquest sentit, val la pena recordar el cas d’alguns sepulcres de corredor de la mateixa zona, com el dolmen del Barranc d’Espolla o el Solar d’en Gibert de Rabós d’Empordà, amb murs de pedra seca a l’entrada del passadís, que en barraven el pas.
També pot ser que aquest sistema d’un mur com a tancament de la cambra, directament en contacte amb la massa tumulària, tot i la seva incomoditat, sí que estigués pensat per ser remogut, practicant un forat al túmul davant l’entrada de la cambra cada vegada que fes falta. En aquest cas el sepulcre seria realment reutilitzable malgrat la simplicitat arquitectònica que presenta.
L’excavació del túmul
25L’excavació del túmul, que envoltava la cambra funerària, es va realitzar en dues etapes, una vegada desbrossat completament. Tot primer es va rebaixar l’anell circumdant de la cambra, entre les lloses d’aquesta i el peristàlit superior, una àrea que feia una amplada d’1,25 m darrere la capçalera, 30 cm darrere el lateral dret i 20 cm darrere el lateral esquerre.
26Es va arribar fins a la base de les lloses clavades que formen aquest cercle megalític i així es va poder confirmar que era format per almenys 6 lloses clavades i un aflorament retallat, aquest darrer darrere el lateral esquerre (llosa a). Per davant de la cambra no es varen trobar altres lloses clavades, potser perquè mai no s’hi varen plantar. Pensem que aquesta mena de peristàlits que encerclen les cambres megalítiques d’època recent (algunes galeries catalanes i dòlmens simples) tenen una funció constructiva -reforçar l’estructura de la cambra-, per la qual cosa seria inútil al seu davant, donat que no hi havia cap llosa de tancament que calgués estintolar.
27A la banda esquerra del dolmen, a tocar la part externa de la llosa lateral d’aquesta banda (a), es va localitzar una ranura excavada a la roca, que devia servir per posar-hi una falca de suport a l’esmentat ortostat.
28La resta del túmul, que recolzava aquest peristàlit superior, es va fer evident sobretot al darrere i al costat dret de la cambra. Per davant i sobretot pel costat esquerre el túmul es diluïa a causa del fort pendent existent més enllà del replà artificial on és el dolmen. Era format per terra i blocs de mides mitjanes i petites, sense cap disposició especial, llevat que augmentaven de grandària a mesura que es descendia dins seu. A la base del túmul, entre els afloraments dels costat esquerre (sud-oest) i els de la banda dreta (nord-est) encara es podien observar diversos blocs de mida gran, ajaguts, que deuen ser el sòcol del mur perimetral de pedra seca que encerclava i protegia la massa tumulària més externa.
29Ja hem esmentat abans que no hi va aparèixer cap material arqueològic ni tampoc cap resta òssia humana.
La restauració del monument
30La restauració d’aquest dolmen no va ser senzilla, malgrat les seves reduïdes dimensions, perquè, en haver de reposar la coberta, ens vèiem obligats a tornar posar en posició vertical, ben falcades, les tres lloses de la cambra, que estaven totes fortament inclinades.
31Per això, quan es varen iniciar aquests treballs, a mitjan d’octubre del 2004, es va considerar necessari comptar amb l’ajut d’un paleta experimentat, en Josep Besa de Pau, i amb una màquina que ens permetés moure la coberta amb comoditat i sense perill. Recordem que l’havíem deixada més enllà del túmul per darrere de la capçalera, mentre efectuàvem l’excavació.
32La primera tasca fou, doncs, tornar a la seva posició vertical la capçalera, inclinada cap endavant, i les dues lloses laterals, tombades cap a la dreta a causa de l’esllavissada de la coberta cap aquest costat. La llosa lateral esquerra va ser la que va presentar més problemes, perquè estava trossejada i la seva integritat perillava cada vegada que la movíem. Una vegada aixecades totes les lloses, la fonamentació es va reforçar amb pedres i ciment.
33Tot seguit es va refer el mur de llosetes verticals, que completava la banda esquerra de la cambra. Hi vàrem deixar totes les llosetes originals i vàrem reforçar-les amb dues filades de blocs planers. El punt final d’aquest mur quedava ben marcat per una falca clavada al terreny, que coincidia amb l’extrem anterior del lateral dret. L’enllosat interior de la cambra es va respectar tal com era, afegint-hi només algunes noves llosetes al costat esquerre per tal de reforçar-lo i assegurar la seva conservació. Les lloses clavades del peristàlit superior varen ser aixecades, si estaven tombades, i redreçades quan estaven inclinades.
34Finalment, es va reposar la coberta al seu lloc amb l’ajuda d’una màquina, en la mateixa posició que tenia abans de remoure-la. Donat que l’alçada de les dues lloses laterals descendia cap endavant de la cambra, vàrem deixar que la coberta seguís el mateix pendent. No teníem cap prova que mai hagués estat anivellada, per la qual cosa aquesta opció és la que ens va semblar més fidel (fig. 4).
Fig. 4: Vista frontal del dolmen dels Estanys III (la Jonquera), una vegada col·locada de nou la coberta sobre la cambra © JTarrús, GESEART

35Tota l’àrea externa a tocar el túmul va ser igualment netejada de bardisses, per tal de donar més bon aspecte al monument. En aquest treball ens va ser de gran ajuda Jaume Justafré, treballador del PEIN (Pla d’Espais d’interès Natural) de l’Albera.
Arquitectura del sepulcre megalític (figs. 5-6)
36Tipus de sepulcre: cambra simple amb un mur de pedra seca a l’entrada.
37Tècnica constructiva : força atrinxerat per l’esquerra i per la capçalera, a causa del pendent existent del sud-oest al nord-est.
38Classe de roca : granit local.
39Orientació : l’eix de la capçalera s’orienta a 140° al sud-est.
40La cambra : rectangular, força baixa i formada per dues lloses laterals, la dreta (c) una mica més llarga que l’esquerra (a), una capçalera interna (b) i la coberta (d). Presenta un enllosat de peces primes, de les quals resten 15 elements a la banda dreta de la cambra. La seva mida varia entre peces mitjanes (25 x 25 cm) o petites (15 x 10 cm). El seu interior fa 1,50 m de longitud per 1 m d’amplada.
41Les seves lloses són rectangulars, de secció prismàtica, no estan arranades i presenten els caires i l’extrem superior repicats. Fan:
Amplada | Altura | Gruix | |
Llosa a = | 106 cm | 60 cm | 20 cm |
Llosa b = | 115 cm | 62 cm | 15 cm |
Llosa c = | 177 cm | 60 cm | 30 cm |
42La coberta (d) és ovalada, de secció prismàtica i presenta els caires repicats. Les seves mides són :
Longitud | Altura | Gruix | |
Llosa d = | 198 cm | 192 cm | 30 cm |
43Les dues lloses laterals estan inclinades en direcció esquerre-dreta, a causa de la caiguda de la coberta, que va quedar desplaçada una mica a la dreta. La capçalera també estava inclinada cap endavant, segurament a causa de la mateixa remoció.
44El sistema de tancament i d’accés:
45Sembla que la cambra quedava tancada per un mur de pedra seca que arrencaria de l’extrem de la llosa a (lateral esquerra) i devia arribar fins a la llosa c (lateral dreta), un espai que ara fa uns 20 cm d’amplada. En el moment de l’excavació, només es conservaven alguns blocs escampats i sense formar cap mur en aquest espai, entre la llosa a i l’aflorament cúbic que hi ha a l’entrada de la cambra. L’altura original d’aquest possible mur de tancament devia arribar fins a uns 60 cm, per sota de la coberta.
46Aquest sistema de tancament de la cambra per als dòlmens simples sempre s’havia considerat possible, però mai se n’havien trobat proves concretes en una excavació. Una altra cosa és saber si aquest mur estava pensat per condemnar definitivament la cambra funerària o bé ja es comptava en remoure’l, practicant abans un forat al túmul, cada vegada que convingués reutilitzar-la per a nous enterraments.
Fig. 5: Planta i alçats de la cambra del dolmen dels Estanys III ©JTarrùs, GESEART

Fig. 6: Planta i alçats del dolmen dels Estanys III (la Jonquera) dins del seu túmul © JTarrús, GESEART

47El túmul:
48Té una forma més o menys circular, però només és important al costat dret i per darrere la cambra a causa del fort pendent on és el dolmen. Presenta dos escalons. L’inferior, d’uns 8 m d’amplada, acaba amb una vorada de grans blocs de granit, que serien el sòcol d’un mur perimetral de pedra seca que servia per contenir la massa tumulària.
49El superior té unes dimensions irregulars d’entre 2 m i 4 m de diàmetre i encercla la cambra amb 6 lloses clavades, la majoria d’elles per darrere la capçalera i el lateral dret. Un retall a l’aflorament, darrere la llosa lateral esquerra (a), acaba de formar aquest peristàlit, que pràcticament desapareix al davant de la cambra, on només es conserva la llosa número 5.
50Les lloses d’aquest peristàlit de l’escaló superior no estan treballades, i tenen mides diferents:
Amplada | Altura | Gruix | |
Llosa 1 = | 70 cm | 40 cm | 15 cm |
Llosa 2 = | 102 cm | 45 cm | 20 cm |
Llosa 3 = | 110 cm | 60 cm | 14 cm |
Llosa 4 = | 134 cm | 75 cm | 25 cm |
Llosa 5 = | 45 cm | 82 cm | 10 cm |
Llosa 6 = | 50 cm | 40 cm | 10 cm |
Llosa 7 = | 50 cm | 52 cm | 10 cm |
Llosa 8 = | 70 cm | 45 cm | 25 cm |
51Totes es conserven en bon estat, llevat de la segona per l’esquerra (llosa núm. 2) que té la part superior tombada al terra.
Consideracions finals
52Aquest dolmen, tal com ja esperàvem, presenta tota una sèrie de novetats arquitectòniques que han fet molt interessant la seva excavació, malgrat que no hi hagin aparegut materials arqueològics.
53En primer lloc, cal destacar l’escassa altura interior de la cambra, molt inferior -menys de la meitat- a la d’altres dòlmens simples de la zona, ja siguin cambres amb accés per una finestra-porta com el de la Siureda a Morellàs (Claustre; Pons, 1988), per un vestíbul-pou, com el del Salt d’en Peió a St Climent Sescebes (Tarrús, 2000), o bé grans caixes megalítiques, com la de Ribes Roges de Teulís (Claustre; Donat, 1998). Això li dóna un aspecte de tomba petita, sense arribar a les dimensions de les cistes o petites caixes megalítiques del Pirineu occidental de Catalunya. Per altra banda, el mur de pedra seca que segurament obturava la cambra, ja fos pensat per ser remogut si calia o no, ens aporta una classe de tancament per als dòlmens simples moltes vegades sospitat però mai provat de forma fefaent a Catalunya. No podem deixar de preguntar-nos si aquest sistema de tancament tan senzill per a un dolmen simple no seria molt més utilitzat del que es podria imaginar -poques vegades es troben intactes les entrades d’aquesta classe de sepulcres megalítics-, o bé si es tracta d’una raresa d’aquest monument en concret.
54Finalment, el túmul escalonat en dues plataformes, la superior encerclada per un peristàlit de lloses clavades, és també força interessant. De fet, ja se’n coneixien exemples, potser no tan evidents, en altres dòlmens simples d’aquesta època tardana del calcolític recent, com ara al proper monument dels Estanys Il (la Jonquera) o bé al del Salt d’en Peió (St Climent Sescebes), una mica més lluny cap al nord-est dins de l’Albera sud. Però el cas del túmul escalonat dels Estanys III és, de tots, el més ben conservat i confirma la probable arquitectura dels dos anteriors (fig. 7).
Fig. 7: Vista general del dolmen dels Estanys III (la Jonquera), a prop del mas del mateix nom © JTarrús, GESEART

55Tot i que per la seva arquitectura situaríem aquest dolmen, com ja hem dit, en un moment tardà del megalitisme altempordanès, ja en un calcolític recent campaniforme de finals del IIIer mil·lenni cal.aC, no en podem aportar cap prova cronològica segura a manca de materials arqueològics. Hem descartat la realització d’una datació per C-14, donat que els pocs carbons de bruc recollits a l’entrada de la cambra eren massa pocs per donar un marge de seguretat suficient.
56Cal assenyalar, això sí, que les anàlisis paleoambientals ens tornen a marcar una cronologia tardana, un moment en què l’estrat arbustiu ja senyoreja un paisatge fortament antropitzat, amb presència de camps de conreu de cereals i prats per als ramats (fig. 8).
Fig.8 : Tàxons de pol·len i palinofàcies al dolmen dels Estanys III © F.Burjachs/l. Expósito, Universitat Rovira i Virgili de Tarragona

Bibliographie
Bibliografia
CARRERAS, Enric; GAY, Pere; TARRÚS, Josep – 121 anys de recerca megalítica a l’Alt Empordà, 1879-1999, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 33, pàgs. 23-52, Figueres, 2000.
CLAUSTRE, Françoise; PONS, Patrícia – Le dolmen de la Siureda (Maureillas) et les mégalithes du Roussillon, Groupe de Préhistoire du Vallespir et des Aspres, Millas, 1988.
CLAUSTRE, Françoise; DONAT, Richard – Le dolmen de Ribes Rojes, Taulis (Pyrénées-Orientales), dins Etudes Roussillonnaises, t.XVI, pàgs. 21-26, Perpinyà, 1988.
Grup d’Art i Treball de La Jonquera – Dòlmens de la Jonquera, dins la sèrie L’Empordà a cop d’ull, La Jonquera, 1990.
TARRÚS, Josep; BADIA, Joan; BOFARULL, Benjamí; CARRERAS, Enric; PIÑERO, Miquel Didac – Dòlmens i menhirs. 111 monuments megalítics de l’Alt Empordà i Vallespir Oriental, Guies del Patrimoni Comarcal, 3, editor Carles Vallès, Figueres, 1988.
TARRÚS, Josep; CHINCHILA, Júlia – Els monuments megalítics, Quaderns de la Revista de Girona, n° 37, Girona, 1992.
TARRÚS, Josep – Poblats, dòlmens i menhirs. Els grups megalítics de l’Albera, Serra de Rodes i Cap de Creus (Alt Empordà, Rosselló i Vallespir Oriental), edició de la Diputació de Girona, 2002.
Annexe
Annex : les anàlisis paleoambientals
L’anàlisi antracològica
per Raquel PIQUÉ, Universitat Autònoma de Barcelona
La mostra de carbons vegetals va ser obtinguda de la zona d’accés a la cambra, al seu davant, arran del paleosòl. No foren pas massa carbons i només se’n pogueren fer servir 6 unitats per efectuar aquesta anàlisi antracològica.
Tots resultaren ser de bruc (Erica,sp), un arbust actualment molt freqüent a la zona i que també hi era, pel que sembla, en el moment de la construcció del dolmen. Cal tenir en compte, a més, que a l’anàlisi palinològica el bruc representa gairebé la meitat (42,2%) del pol·len no arbori (el NAP, que és el 74,1 % del total) trobat dins del sediment del paleosòl d’aquest dolmen.
Podem afirmar, doncs, que el bruc era l’arbust més abundant a les rodalies del dolmen dels Estanys III, en el moment de la seva construcció. Aquesta forta presència del bruc encaixa amb el que s’ha observat en altres tombes megalítiques recents de la zona, com la del Salt d’en Peió (St Climent Sescebes), també un dolmen simple, tipus arca amb vestíbul-pou, en aquest cas.
Podem deduir doncs, que, a finals del IIIer mil·lenni cal. aC, l’àrea circumdant del dolmen dels Estanys III oferia un paisatge obert, clapejat de petits boscos, segons l’anàlisi palinològica. Aquesta situació sembla una constant als dòlmens recents de l’Albera, cosa que evidencia una forta antropització del paisatge en aquests darrers moments del seu megalitisme.
L’anàlisi palinològica
per Francesc BURJACHS i Isabel EXPÓSITO, Universitat Rovira i Virgili, Tarragona
L’única mostra analitzada s’ha tractat segons la tècnica de Goeury & Beaulieu (1979), modificada parcialment per Burjachs (1990) (Burjachs et al., 2003), tot seguint algunes directrius de Girard & Renault-Miskovsky (1969).
Per al càlcul de percentatges de l’AP/NAP (relació Arbori Pol·len/ No Arbori Pol·len) s’han exclòs de la suma base les espores de falgueres i molses, a causa de la seva particular forma de dispersió. Quant a les dades referents a la Palinofàcies, s’han exclòs de la suma base els tàxons Pseudoschizaea, ‘leiospherae’, estomes i el tipus ‘cèl·lules’, per tractar-se de tàxons de filiació ecològica indeterminada. D’altra banda, per al càlcul de la concentració palinològica (CP, grànuls per gram de sediment sec, fig. 8) s’ha emprat el mètode volumètric (Loublier, 1978).
Resultats de l’anàlisi pol-línica
La mostra estudiada ha resultat ser força rica, tant pel que fa referència a la concentració pol-línica (8.356 grans per gr. de sediment sec), com per la diversitat taxonòmica observada (26 tàxons identificats; fig. 8).
El recobriment arbori té una representació pobre en relació amb els valors dels tàxons arbustius i herbacis (25,9% d’AP, fig. 7). Els arbres més representats són l’alzina /garric (Quercus ilex-coccifera, 7,0%), l’arboç (Arbutus cf. unedo, 6,7%), els pins (Pinus, 6,1%) i els roures (Quercus caducifolis, 2,2%). Amb valors notablement inferiors, apareixen el boix (Buxus, 1,3%), el vern (Alnus, 1,0%), el ginebre /càdec /savina (cf. Juniperus, 0,6%), el salze (Salix, 0,6%) i l’avellaner (Corylus, 0,3%).
L’estrat arbustiu no apareix en aquest cas subrepresentat pol·línicament, com és habitual per l’escassa dispersió pol-línica que caracteritza aquest grup. De fet, s’ha determinat una alta presència de brucs (Erica sp, 42,8%) acompanyats d’estepes (Cistus, 11,8%) i aladern de fulla estreta /fals aladern (Phillyrea sp., 0,3%).
La resta de l’espectre pol-línic és format per plantes herbàcies. Destaquen els valors de les gramínies silvestres (Poàcies, 8,3%), seguides molt per sota en representació pels plantatges (Plantago spp., 1,6%), margarides, dent de lleó, lletsons, xicoira, etc., (Asteràcies del tipus liguliflores i del tipus tubuliflores, 1,3% i 1,0%, respectivament), blets, soses, etc., (Quenopodiàcies, 0,6%), artemísies (Artemisia, 0,6%), apiàcies (Apiaceae, 0,6%) i Caryophyllaceae (0,3%). També s’ha identificat la presència d’higròfites com ara les ciperàcies (Cyperaceae, 1,3%) i la boga i/o espargani (Typha-Sparganium, 0,6%). Finalment, cal destacar que s’ha identificat el tipus Cerealia o gramínies conreades (2,9%).
Hem considerat oportú incloure en aquest apartat els Pteridòfits.amb els gèneres de falguera Polypodium (herba pigotera, 0,3%) i Ophioglossum (llengua de serp, 0,3%), així com les ‘espores monoletes’, totes corresponents a falgueres (2,7%).
Resultats de l’anàlisi de la palinofàcies
Quant a la Palinofàcies (p.e. Diot 1991; Caratini et al., 1975; Combaz, 1964), els tàxons identificats pertanyen als grups de les algues, fongs, zoorestes i a d’altres ‘indefinits’ (‘leiospherae’, tipus “cèl·lula”, estomes i Pseudoschizaea), pràcticament tots de caràcter local, i sense gaire valor paleoecològic. A voltes, però, ens poden proporcionar una informació puntual o, si més no, dades que contribueixin a caracteritzar la mostra (estrat, nivell, sòl d’ocupació, tipus de mostra, etc.). Els tàxons adscrits al grup de fongs han estat determinats segons Jarzen & Elsik (1986), Nilsson (1983) i Van Geel (1978 i 1986), i interpretats segons Hawksworth et al. (1995).
El problema principal d’aquests palinomorfes de la Palinofàcies és la dificultat a l’hora de discriminar les restes fòssils de les que viuen actualment en els sòls: p.e. el gènere Glomus és una micoriza que viu associada a les arrels de les plantes, les hifes dels fongs habiten el subsòl, o les zoorestes d’animalets (cucs, insectes, aràcnids, etc.) poden circular lliurement entre els sediments.
El primer grup a descriure és el de les espores de fongs, les més abundants en aquest apartat (53,3%). Amb valors alts apareixen els tipus Polyadosporites (14,0%) i Polyporisporites (7,0%); també s’han identificat Exesisporites (3,9%), les micorizes Glomus sp. (1,9%), Chaetomium (1,9%), Striadosporites (0,8%), el tipus Alternaria (0,8%), Tilletia (0,6%), Puccinia (0,4%), Lycoperdon (0,4%), Basidiosporites (0,4%), i les seves respectives i banals hifes (19,5%).
Les ascòspores de Chaetomium (Jarzen & Elsik, 1986) o tipus 7A(Van Geel, 1978) contribueixen a la descomposició de la cel·lulosa (restes de plantes, fems, palla, draps de teixits vegetals, etc.), presentant una distribució molt cosmopolita. López-Sàez et al. (1998) l’han localitzat en acumulacions de fusta morta o cremada, i en sediments antropitzats, i Van Geel (1992) i Buurman et al. (1994) precisen el seu probable valor com a indicador d’un impacte antròpic indirecte.
El reduït grup d’algues (31,5%) només és representat per les cianofícies Gloeotrichia (29,6%) i Rivularia (1,6%), a més d’altres restes algals indeterminats (algae-varia, 0,4%).
En referència al grup d’indefinits, el tipus “leiospherae” (1,4%), podria relacionar-se amb els embolcalls d’acinets d’algues Cloròfites i per tant, pertànyer també al món de les algues (Llimona et al., 1985).
El tipus Pseudoschizaea (3,8%) amb molta probabilitat podria estar vinculat al món de les algues d’aigua dolça. De fet, els quists de Pseudoschizaea (Christopher, 1976), habituals tant a jaciments arqueològics a l’aire lliure (p.e. López-García, 1984), com en seqüències obtingudes per sondeig (p.e. Rossignol, 1969; Poumot, 1982), no han pogut ser adscrits a espècies algals concretes. Sovint s’associen a fases erosives (Pantaleón-Cano et al., 1996) i de rebliment ràpid.
Finalment, cal comentar la presència de zoorestes quitinoses. Aquestes són principalment pèls (12,8%), potes (0,4%), així com el que hem denominat ‘zoo (varia)’, al·ludint a altres restes quitinoses indeterminades (1,9%).
Interpretació dels resultats
La interpretació de les dades obtingudes de la determinació i quantificació dels diferents tàxons pol·línics identificats, ens condueix a un paisatge semiobert, on domina l’estrat arbustiu (fig. 8).
Així, el paisatge seria constituït per un mosaic de vegetació que inclouria un bosc esclarissat i mixt del tipus sureda /alzinar /pineda, on tindrien cabuda roures, ginebre /càdec /savina, arboç, boix i fals aladern /aladern de fulla estreta. De fet, el protagonisme seria del costat dels arbusts, brucs i estepes.
D’altra banda, sembla clara l’existència de boscos de ribera. Aquestes comunitats, ubicades al costat de cursos d’aigua, fonts i aigües embassades, com a mínim inclourien verns, salzes i avellaners.
A les clarianes del bosc i en zones obertes per a la pastura i l’agricultura, o de manera natural després d’incendis, hi hauria abundància de tàxons de plantes herbàcies, sobretot gramínies silvestres.
L’aspecte més antròpic del paisatge el constituirien els camps de conreu, en els quals, com a mínim, es cultivarien cereals (tipus Cerealia) i on també es trobarien plantes arvense-ruderals, com ara quenopodiàcies, asteràcies, plantatges, artemísies, etc. La presència de plantatges, de fet, se sol relacionar amb prats de pastura i, per tant, amb el desenvolupament de la ramaderia. A més, els valors retrobats de cereals (2,9%) són indicatius de la proximitat dels camps de conreu (Diot, 1992) o de l’arribada de palla o altres restes d’aquestes plantes en aquest indret (Hall, 1988).
Es pot constatar, doncs, el conreu de cereals i la potencial pràctica de cultiu i recol·lecció de fruits i herbes silvestres: sabem que, com a mínim, disposaven de glans, pinyons, cireres de pastor (d’arboç), avellanes, i també d’altres plantes herbàcies comestibles de les famílies quenopodiàcies (p.e. bledarave), asteràcies (p.e. enciam i escarola), apiàcies (p.e. pastanaga) i cariofil·làcies (p.e. colitxos).
Entre els Pteridòfits destaquem la determinació de les falgueres anomenades ‘llengua de serp’ (probablement de l’espècie Ophioglosum lusitanicum L., per la distribució geogràfica d’aquest gènere), que s’adiu bé amb la vegetació criptògama de l’indret estudiat.
De fet, i en relació amb la humitat necessària per al desenvolupament de les falgueres, les restes algals identificades ens indiquen que en aquest indret s’hi formaven periòdicament basses d’aigua.
D’altra banda, la presència del tàxon Pseudoschizaea ens indica que en origen els sediments analitzats provenen d’una sedimentació ràpida produïda per una tronada.
Els palinomorfes de fongs i zoorestes no ens aporten gaire informació, si exceptuem que són indicadors de la presència de matèria orgànica en descomposició.
Els sediments analitzats corresponen a un període de clima temperat, de tipus mediterrani, d’estacions contrastades.
Conclusions: el tipus de paisatge
El paisatge a l’entorn del dolmen devia ser de caire obert, tal i com sol succeir en els territoris ocupats per l’home, però que també s’adiu amb les suredes /alzinars esclarissats de l’Empordà. Els boscos estaven, doncs, integrats bàsicament per alzines /suros, roures, arboços, brucs, pins, brucs i estepes. Tanmateix, en els indrets més malmesos per l’acció de l’home o com a comunitats de transició (p.e. després d’un incendi forestal), opcionalment hi havien també garrigues, brolles i prats.
S’ha constatat una utilització del territori a través del conreu de cereals, de la mateixa manera que la presència de plantatges pot ser significativa d’activitats ramaderes.
Es tracta, doncs, d’un paisatge en mosaic, on les comunitats vegetals lluiten per assolir el seu clímax, dins el context en què es troben (sòl, incendis forestals naturals facilitats per la tramuntana o provocats per l’home, exposició solar, grau d’humitat, etc.) i en la mesura que l’impacte antròpic els ho permet.
El context climàtic és de tipus mediterrani, caracteritzat per temperatures suaus i amb dèficit hídric (de pluges) durant els mesos d’estiu.
Bibliografia de l’anàlisi palinològica
BURJACHS, F.– Palinologia dels dòlmens de l’Alt Empordà i dels dipòsits quaternaris de la cova de l’Arbreda (Serinyà, Pla de l’Estany) i del Pla de l’Estany (Olot, Garrotxa). Evolució del paisatge vegetal i del clima des de fa més de 140.000 anys al N.E. de la Península Ibèrica, Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona (Edició microfotogràfica de la Tesis Doctoral), Bellaterra, 1991.
BURJACHS, F.; LÓPEZ-SÁEZ, JA.; IRIARTE, MJ. -Metodologia arqueopalinológica. In: Buxó, R. -Piqué, R. (coord.): La recogida de muestras en arqueobotánica: objetivos y propuestas metodológicas, pàgs. 11-18, Ed Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona, 2003.
BUURMAN, J.; VAN GEEL, B.; REENEN, GBA. VAN -Palaeoecological investigations of a Late Bronce Age watering-place at Bovenkarspel. The Netherlands, Meded. Rijks. Geol. Dienst., 52, pàgs. 249-270, 1994.
CARATINI, C.; BELLET, J.; TISSOT, C. -Étude microscopique de la matière organique: Palynologie et palynofaciès. In: A.Combaz-R. Pelet (Eds.): Géochimie organique des sédiments marins profonds. Orgon II. Atlantique N.E. Brésil, pàgs. 157-205, CEPM-CNEXO, 1975.
CHRISTOPHER, R.A.-Morphology and taxonomic status of Pseudoschizaea Thiergart and Frantz ex R. Potonie emend, Micropaleontology, 22 (2), pàgs.143-150, 1976.
COMBAZ, A. -Les palynofaciès, Revue de Micropaléontologie, 7 (3), pàgs. 205-218, 1964.
DIOT, M.F. -Le Palynofaciès en Archéologie: Intérêt de son étude, Revue d’Archéométrie, 15, pàgs. 54-62, 1991.
DIOT, MF. -Études palynologiques de blés sauvages et domestiques issus de cultures expérimentales, Monographies du CRA, 6, pàgs. 107-111,1962.
GIRARD, M.; RENAULT-MISKOVSKY, J. -Nouvelles techniques de préparation en Palynologie appliquées à trois sédiments du Quaternaire final de l’Abri Cornille (Istres-Bouches-du-Rhône), Bulletin de l’A.FE.Q., pàgs. 275- 284, 1969.
GOEURY, CL.; BEAULIEU, JL. de -À propos de la concentration du pollen à l’aide de la liqueur de Thoulet dans les sédiments minéraux, Pollen et Spores, XXI (1-2), pàgs. 239-251, 1979.
HALL, VA. -The role of harvesting techniques in the dispersal of pollen grains of Cerealia, Pollen et Spores, 30 (2), pàgs. 265-270, 1988.
HAWKSWORT, D.L. et al.-Ainsworth & Bisby’s dictionary of the fungi, Wallingford & CAB International & International Mycological Institute, Kew, 1995.
JARZEN, DM.; ELSIK, WC. -Fungal palynomorphs recovered from recent river deposits, Luangwa valley, Zambia, Palynology, 10, pàgs. 35-60, 1986.
LLIMONA, X.; BALLESTEROS, E.; BRUGUÉS, M.; COMÍN, FA.; OROS, RM.; MOLERO, J.; ROMERO, J.; TOMÀS, X.; TORRELLA, F. -Plantes inferiors, Enciclopèdia Catalana, 558 pàgs. (Sèrie ‘Història Natural del Països Catalans’, vol. 4, Barcelona, 1985.
LÓPEZ-GARCÍA, P. -Estudio polínico de los sedimentos del yacimiento de Lavapés, Pontevedra Arqueológica, 1, pàgs. 179-185, 1984.
LÓPEZ-SÀEZ, JA.; Van GEEL, B.; FARBOS-TEXIER, S.; DIOT, MF. – Remarques paléoécologiques à propos de quelques palynomorphes nonpolliniques provenant de sédiments quaternaires en France, Revue de Paléobiologie (Genève), 17 (2), pàgs. 445-459, 1988.
LOUBLIER, I. -Application de l’analyse pollinique à l’étude du paléoenvironnement du remplissage Würmien de la grotte de LArbreda (Espagne), Académie de Montpellier, U.S.T.L., Thèse 3ème cycle, inèdita, Montpellier, 1978.
NILSSON, S. (Ed.), Atlas of Airborne Fungal Spores in Europe, Springer, Berlin, 1983.
PANTALEÓN CANO, J.; PÉREZ-OBIOL, R.; Yll, I.; ROURE, JM. – Significado de Pseudoschizaea en las secuencias sedimentarias de la vertiente mediterrànea de la Península Ibérica e Islas Baleares, In: B. Ruiz ZAPATA (Ed.) – Estudios palinológicos, pàgs. 101-105, Universidad de Alcalà, Alcalà de Henares, 1996.
POUMOT, C. -Palynologie et palynofaciès des sédiments récents des marais salants de Salin-de-Giraud (Sud de la France), Géologie méditerranéenne. Annales de l’Université de Provence, IX (4), pàgs. 551-562, 1982.
ROSSIGNOL, H. -Sédimentation palynologique récente dans la Mer Morte, Pollen et Spores, XI (I), pàgs. 17-38, 1969.
VAN GEEL, B. -A palaeoecological study of Holocene peat bog sections in Germany and The Netherlands based on the analysis of pollen, spores and macro- and microscopic remains of fungi, algae, cormophytes and animals, Review of Palaeobotany and Palynology, 25, pàgs. 1-120, 1978.
VAN GEEL, B. -Application of fungal and algal remains and other microfossils in palynological analyses. In: B. E. Berglund (Ed.: Handbook of Holocene Palaeoecology and Palaeohydrology, pàgs. 497-505, John Wiley & Sons Ltd, Chichester, 1986.
VAN GEEL, B. -Fungal spores as extra indicators for human impact in the past? Paper presented at the Abstracts 8th International Palynological Congress, pàg. 152, Aix-en-Provence, 1992.
Auteurs
Membre del GESEART (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional)
Arqueòleg i membre del GESEART
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009