Comunitats i associacions jueves actuals als territoris de llengua catalana
Esbos general i pistes de reflexió per a un projecte d’investigació1
p. 306-316
Texte intégral
Communautés et associations juives actuelles dans les territoires de langue catalane. Ébauche générale et pistes de réflexion pour un projet de recherche.
Toute personne attentive ou impliquée dans le judaïsme contemporain de Catalogne a déjà eu loisir d’observer des changements significatifs depuis quinze ans : qu’il s’agisse de la formation de nouveaux regroupements et obédiences juives, ou d’associations à but culturel et avec une projection dans la société globale. Ce mouvement (également perceptible à Madrid) a plusieurs lectures possibles : s’il exprime le pluralisme juif (il faut désormais parler de judaïsmes, judaïcités et judéités au pluriel), il est révélateur aussi d’un certain dynamisme ; de même que la visibilité dans l’espace public et dans les médias traduit une volonté à la fois d’affirmation et de reconnaissance de la part de la société globale.
Un autre mouvement assez récent et insolite a également été observé ; c’est l’arrivée de non-Juifs (chrétiens) dans ces entités juives, leur intérêt pour l’histoire du judaïsme catalan, y compris une demande de conversion au judaïsme (en réponse peut-être à la visibilité juive évoquée ci-dessus). L’on savait déjà que le judaïsme a toujours eu un pouvoir d’attraction pour les non-Juifs ; mais ce qui auparavant se dévoilait sur un mode individuel et intime ou d’une manière peut-être plus collective mais sous un caractère secret voire ésotérique (tel le groupe de cryptojudaïsme de Gérone dans les années 1990), se manifeste aujourd’hui comme un phénomène de groupe assorti d’une demande explicite, quand bien même il ne s’agit que de quelques dizaines de personnes.
Ces mouvements internes et externes au judaïsme redessinent le paysage judaïque de la Catalogne. D’une part, au niveau de la structure puisque les anciennes communautés orthodoxes-conservatrices coexistent maintenant avec les nouvelles associations et les nouveaux courants religieux : réformistes-libéraux, traditionnalistes-massortis et les ultra-orthodoxes Hassidim de Loubavitch*. Par ailleurs, cet élargissement des courants religieux modifie l’idéologie du judaïsme « classique » puisqu’il s’agit de groupes qui pratiquent ouvertement le prosélytisme (communauté Atid, à Barcelone ou Javura et même Aviv à Valence, par exemple). Finalement, il convient aussi de tenir compte des associations culturelles laïques qui, bien que présentant une certaine nature satellite, s’intègrent pleinement dans l’actuelle mouvance juive autochtone, participent de la culture juive au sens le plus large, et constituent des passerelles avec le monde non-juif.
Dans les pages suivantes, trois aspects seront développés. Il s’agira d’abord de profiler les bases méthodologiques et théoriques de ce projet de recherche. Puis, nous évoquerons les problèmes de fond liés à la situation actuelle du judaïsme. Enfin, nous nous centrerons sur la toute particulière projection du judaïsme en Catalogne et sur les représentations qu’en ont les Catalans.
1L’estudi del judaisme i de les judaicitats a la diàspora sempre s’ha de fer havent esguard al doble context de la societat global (societat “receptora”) i del judaisme europeu (i, fins a cert punt del judaisme mundial perquè no es pot fer abstracció de la influència dels dos grans focus que són Israel i els Estats-Units). Per tant, el problema que ens ocuparà en aquesta recerca no pot ser examinat sense referències a aquest doble contexte del que és local i del que és global. Concretament, s’han de considerar tres qüestions fonamentals: 1) La situació present, val a dir l’evolució recent, del judaisme a Europa; 2) El canvi de les comunitats a Espanya i Catalunya d’ençà 1975-1978; 3) La imatge actual del judaisme a Espanya i Catalunya.
2En els últims trenta anys, totes les societats dels països occidentals han experimentat notables, per no dir dràstics, canvis sociològics, culturals i religiosos; canvis que han repercutit paral•lelament en les seves respectives comunitats jueves, tot i essent més significatius per a elles, puix que més dissolvents de la identitat jueva i doncs més greus de cara a la perennitat de les comunitats. Per a intentar frenar el que tots els leaders comunitaris i observadors ara ja no dubten a anomenar l’ocàs del judaisme diaspòric, diverses mesures es prenen des dels diversos estaments i corrents religiosos i ideològics jueus. Ni la comunitat de França, la més forta d’Europa occidental amb poc menys de 500.000 membres, ni la d’Espanya amb uns de 15.000 jueus afiliats defugen d’aquest moviment. Qualsevol persona atenta o implicada en el judaisme contemporani a Catalunya ja ha pogut observar uns canvis ocorreguts, d’ençà deu-quinze anys3. Es tracta, primerament, de la formació, al marge de les comunitats existents de tendència ortodoxa-conservadora4 (comunitats que podríem anomenar d’antigues), de noves agrupacions jueves d’obediències religioses diferents. De la mateixa forma, s’han creat associacions jueves amb finalitat cultural i projecció a la societat global. Aquest moviment (que també es dóna a Madrid) presenta vàries lectures: si bé expressa el pluralisme jueu (cal parlar de judaismes, judaïcitats i judaïtats en plural), també és revelador d’un cert dinamisme; en quant a la visibilitat en l’espai públic i els mitjans de comunicació, tradueix una voluntat d’afirmació en la societat global i de reconeixement per part de la mateixa.
3També s’ha pogut observar un altre moviment força nou i insòlit: és l’apropament de no-jueus (cristians) a aquestes entitats jueves, el seu interés en el passat remot catalano-jueu, i fins i tot la demanda de conversió al judaisme (potser com a resposta a aquesta visibilitat jueva). Ja se sabia que el judaisme sempre havia tingut un poder atractiu per als no-jueus; però el que es donava d’una manera molt individual i íntima, o bé d’une manera potser més col•lectiva però amb un caràcter secret i fins i tot esotèric (pensem en el famós grup de criptojudaisme de Girona, fa uns vint anys), ara apareix com a fenòmen de grup, amb una demanda explícita (encara que només siguin desenes de persones).
4Aquests moviments, alhora dintre i entorn del judaisme, tornen a dibuixar el paisatge judaic a Catalunya. D’una banda, a nivell de l’estructura mateixa, car les tradicionals i més antigues comunitats ortodoxes-conservadores coexisteixen ara amb noves associacions i nous corrents religiosos: reformistesliberals, massorti i els ultraortodoxos hassidim de Lubavitch. D’altra banda, aquesta ampliació cap a noves tendències religioses canvia també el que podríem anomenar l’ideologia d’aquest judaisme religiós atès que es tracta d’agrupacions que practiquen obertament el proselitisme (Atid, a Barcelona o bé La Javura i Aviv a València, per exemple)5. En tercer lloc, al marge del judaisme religiós, convé tenir en compte les associacions culturals jueves que, si bé presenten cert caràcter satèl•lit, no només s’integren plenament en l’actual mouvance jueva autòctona, sinó que participen també de l’aura del judaisme tot i constituir altres formes de passarel•les amb el món no-jueu.
5Doncs bé: després de més de vint anys d’estudi de la Comunidad Israelita de Barcelona que pot aparéixer com la comunitat històrica de Barcelona, ens proposem ara d’ampliar el nostre camp d’investigació enfocant els propers treballs sobre aquest nou panorama del judaisme religiós, social i cultural actual als territoris de llengua catalana (TLC). En les pàgines següents, perfilarem les pautes metodològiques i teòriques d’aquest projecte, tot i tenint en compte el cas molt específic de la projecció del judaisme a Catalunya i de les representacions que els catalans en tenen.
L’ARQUITECTURA DEL JUDAISME AVUI ALS TLC
6S’ha triat el conjunt dels Territoris de Llengua Catalana (TLC), primer de tot per motius d’inscripció institucional: l’un és l’adequació d’aquest nou objecte de recerca amb l’esperit i les aspiracions d’aquest IIon Congrés per a l’estudi dels jueus en territoris de llengua catalana; el segon motiu ens és dictat per la nostra situació d’investigadora de l’Institut Franco-Català Transfronterer de la Universitat de Perpinyà, el qual fa anys que desenvolupa una línia de recerca sobre l’espai català i catalanoparlant. Ambdós estaments universitaris, des dels seus respectius punts de vista, coincideixen en una mateixa visió històrica, geogràfica, lingüística i cultural de l’espai català/catalanoparlant i de les societats que hi conviuen ara o que hi van conviure en el passat. En segon lloc, s’ha optat d’examinar el judaisme d’aquesta àrea, per motius científics: en aquest estudi del judaisme actual a Catalunya-Principat, convenia afegir-hi les comunitats dels altres països catalans (País valencià, Illes Balears, Rosselló) i d’Andorra, perquè així com a Barcelona, València, Alacant, Palma, Perpinyà i fins i tot a Andorra la Vella, el judaisme procedeix originalment o en bona part de l’aportació marroquina (i també algeriana en el cas de Perpinyà) dels anys cinquanta i seixanta. Tenim doncs un conjunt de criteris com l’origen geo-ètnic, la cultura religiosa i familiar, el bagatge lingüístic, que apunten cap a una suposada coherència-cohesió (al menys això és una hipòtesi) de totes aquestes comunitats i que fa que no es pot deixar de banda (un cop més) els territoris perifèrics o més petits6. En resum, són sis les ciutats implicades: Perpinyà, Andorra la Vella, Barcelona, València, Palma de Mallorca, Alacant; és a dir on són implantades comunitats i associacions jueves oficials. No es descarta incloure més endavant Girona, o Lleida, o altres indrets (de la Costa Brava per exemple), si s’hi palesa l’existència de formes d’agrupacions judaiques.
7Dit això, restem convençuda que aquesta recerca s’hauria d’ampliar a tot el conjunt de la Península ibèrica, incloent-hi el judaisme portuguès que comparteix moltes característiques històriques i culturals amb el judaisme d’Espanya i dels TLC. L’estudi de l’enigmàtica problemàtica dels conversos del Portugal que estan retrobant oficialment llur judaisme i que es reconstitueixen en comunitats, podria donar-nos pistes de recerca per a Espanya. I més en general, un estudi global dels judaismes del conjunt de la Península ibèrica permetria d’omplir els nombrosos buits encara existents en el nostre coneixement dels jueus de tota aquesta zona geogràfica i cultural.
8Parlem de Comunitats i associacions jueves, car, segons sembla, tant una forma com l’altra s’utilitza avui en dia per a identificar grups de persones lligades al judaisme7. El sentit comú ens ha acostumat a veure en una associació jueva i més encara en una “comunitat”, una entitat de serveis religiosos. Si bé és cert que les primeres comunitats i associacions jueves a Espanya i a Catalunya es dedicaven sobretot a tals serveis (tot i el seu nom a vegades d’associacions “culturals”)8, no és menys cert, ara per ara, que algunes associacions jueves són només culturals i/o socials i/o esportives o híbrides (com el Macabí a Barcelona, però també entitats dedicades al patrimoni jueu o al cinema jueu, per exemple). Per tant, totes les agrupacions judaiques seran integrades: sigui quin sigui el seu nom (comunitat, associació, cercle, etc.), antiguitat, tendència religiosa o cultural, importància numèrica, o el seu grau d’oficialitat (o marginalitat ) respecte al judaisme institucional – principalment, respecte a la Federación de comunidades judías de España – que és l’òrgan representatiu de les institucions jueves de l’Estat espanyol. El nostre paper no és de determinar quina agrupació és realment o no és jueva, sinó d’examinar de quina forma s’autodetermina, s’identifica i s’integra dins l’esfera jueva o judaica. Posició aquesta que vé dictada per l’aproximació sociològica i psicosociològica. D’altra banda, les “quantitats” essent relativament reduïdes, no ens podem permetre el luxe d’ignorar o de deixar de banda fets aïllats, marginals o actors individuals i poc nombrosos. És més, en l’òptica sociològica precisament, aquests fets o moviments formen part d’una globalitat, tenen un sentit i poden aparèixer com a línees de força sociohistòriques. En altres paraules, el que compta és la significació “aquí i ara”.
9Finalment, es tracta d’un estudi exploratori, en la mesura en què no hem fet cap investigació sobre les altres comunitats o associacions jueves. I que sapiguem, no s’han fet mai. El que es pretén per començar és, partint de zero, fer una ressenya general del judaisme dels TLC al principi del segle xxi. Més endavant, és clar, es podrà aprofundir en un o bé en diferents aspectes més rellevants.
- Els objectius o esglaons d’aquest estudi són tres. El primer és basat en l’aproximació sociològica: es tracta de fer un inventari de totes les agrupacions jueves actuals a fi d’establir un mapa del judaisme als Territoris de Llengua Catalana. Aquest treball implica de definir-ne els corrents religiosos o les influències; d’intentar conéixer, per a cada agrupació: la història i la gènesi, els caps de fila, l’origen dels membres, i si és possible el seu nombre aproximatiu, etc. Com a complement, s’hauria de poder dibuixar-ne l’organització general (estructures, infraestructures i serveis, lligams entre les diverses agrupacions, etc).
- El segon objectiu es recolza en l’aproximació psicosociològica: pretén perfilar aquestes judaicitats (col.lectivitats jueves) i els diversos modes d’expressió del seu judaisme (vivència religiosa i/o sentiment de vincle amb el judaisme). El problema de la identitat i de la judeitat (o sia de les diverses facetes de la identitat i llur combinatòria) serà també examinat.
- Un tercer objectiu/esglaó consistirà en interpretar aquesta diversitat i aquest canvi respecte a la situació anterior (abans dels anys vuitanta) ja que s’ha passat d’un judaisme que era “aparentment” homogeni (ortodox-conservador) i bastant tancat, a un judaisme pluralista i obert als no-jueus i a l’exterior. L’estudi és centrat en els TLC, però aquesta interpretació requereix de situar aquest camp i objecte en el marc més ampli de la península i de la societat global hispànica, i encara més ampli d’Europa atès que s’han de tenir en compte les influències exteriors i les interaccions amb l’exterior.
10En resum, no es tracta únicament de fer un simple inventari del judaisme als TLC, sinó també d’intentar explicar i entendre la dimensió de les particularitats d’aquestes comunitats jueves, i més en general del judaisme en aquesta àrea.
JUDAISME A CATALUNYA. CATALANS I JUDAISME
El canvi de les comunitats d’ençà vint anys
11El destí de les comunitats jueves de la diàspora presenta una correlació estreta amb el contexte global de les societats en què són integrades. O millor dit, el context polític i ideològic d’un Estat que condiciona la societat dominant, influeix de retruc en la vida jueva d’aquest país. Aquest fet es palesa perfectament en el cas d’Espanya i del conjunt dels TLC, fins i tot a Andorra on l’oficialització de la comunitat israelita (gener del 1997) no va poder ser efectiva mentre aquest territori es regia sota el sistema jurídicopolític exclusiu dels dos Co-prínceps9. Espanya ha passat d’una dictadura i d’un model de societat uniconfessional a una democràcia contitucional, al pluralisme cultural i a la llibertat religiosa. En el pla econòmic, ha passat de ser un país endarrerit a ser un estat equiparat al nivell europeu. En un espai de temps d’uns quinze anys (1975-1992)10 el país s’ha transformat totalment. L’evolució de les comunitats jueves va ser tan ràpida com l’evolució general del país i de la societat majoritària: tant a nivell de relacions amb l’exterior com a nivell de canvis interns. Ara donarem alguns exemples o indicadors sociòlogics d’aquest canvi.
- El país sencer s’ha obert a les influències exteriors, la societat española – sobretot la urbana – en pocs anys ha adoptat els models i part dels valors societals i culturals d’Europa occidental (influenciats com ho sabem pels Estats Units). A Europa occidental, família i sobretot religió han estat els primers en haver volat. D’una banda, les esglésies dominants ja no tenen cap poder en les societats occidentals; d’altra banda, l’alliberament de la dona i al seu paper fora de casa han generat nous hàbits nupcials (casaments més tardius, control dels neixements, divorcis, recomposicions de les famílies)11. etc. També assistim a un envelliment general de la població. D’altra banda, pels joves, la societat de consum i l’oferta cada cop més omniprésent dels mèdias han desplaçat total-ment els tradicionals vectors d’educació i de cultura. La col•lectivitat jueva ha evolucionat en total concordància amb el model dominant, perdent cohesió ètnica o comunitaria, i perdent cohesió familiar. S’han multiplicat els matrimonis mixtos i accelerat l’abandó de l’educació jueva per als fills.
- Altres canvis sociològics en la societat en general com una propensió a l’individualisme, al materialisme i a un consumisme à la carte, o al contrari com l’auge de l’ecologisme, concorren a allunyar la gent dels tradicionals focus de cohesió (ja siguin sindicals o culturals) o fins i tot urbanístics (és cada cop més evident la tendència a fugir dels centres urbans per a dispersar-se en les zones suburbanes o en pobles del litoral). Pels jueus, l’allunyament “físic” de la comunitat organitzada és sovint el pas cap a l’allunyament total.
- De la mateixa forma que ara Espanya representa un potent atractiu per la immigració ja sigui econòmica (a les grans urbs com Barcelona o Madrid) o turística i de lleures (el litoral i les illes), les comunitats jueves locals a Barcelona, a Alacant, a Palma de Mallorca (i és el cas també a Andorra) han acollit noves famílies procedents de països diversos, que s’han integrat amb més o menys encert (israelians, jueus de països de l’Est o jubilats anglesos, alemanys, nord-americans...).
- Un quart indicador de canvi en les societats actuals concerneix un desig d’espiritualitat. Aquesta ès una conseqüència directa dels canvis societals i de la pèrdua dels referents clàssics vinculats amb les religions dominants (catolicisme, per exemple) o també amb corrents ideològics i polítics aglutinadors (com, abans, el sindicalisme i el comunisme). D’una banda, hi ha hagut un abandó bastant generalitzat dels valors “àntics”, però el buit ideològic, intel•lectual o espiritual que se n’ha derivat necessita omplir-se. La tendència és una recerca espiritual que apunta cap a cert exotisme (és a dir allò que hom no coneix), i cert encant (allò que ens sedueix), fins i tot cap a cert rigorisme o ascetisme, i sobretot que sigui triat lliurament, sense pressió familiar o social (contràriament a les religions rebudes en herència). Aquest nou referent espiritual tant pot ser una religió reconeguda (el judaisme o l’islam), una filosofia (el budisme), com moviments més esotèrics de moda (xamanisme, cábala, maçoneria, etc). O moviments sectaris que exerceixen un proselitisme actiu (els derivats del protestantisme o de les religions índies i asiàtiques)12. Pels jueus, a més d’aquestes opcions anteriors, també pot haver-hi un desig de “retorn” (una teshuva) a la religió d’origen que no s’ha transmès (per exemple, argentins o russos de tradició ateista que volen re/descobrir el judaisme dels avantpassats); igualment pot ser una immersió total i més rígida en una religió que s’ha rebut parcialment (és el cas de sefardites per exemple que adopten la via ultraortodoxa del hassidisme)13.
- Cinquè indicador de canvi, en aquest cas, molt particular de l’Espanya democràtica, concerneix el seu pluralisme cultural i ètnic: ja d’entrada amb les diverses nacions històriques de la Península i de les Illes (catalans, bascos, gallecs, andalusos, etc.) que han obtingut reconeixement i autonomia. En segon lloc, amb tots els grups ètnics que conviuen a la Península i als territoris espanyols de llengua catalana. Els esforços desplegats en diversos estaments de la societat espanyola i catalana per a incitar la convivència i la integració de les poblacions exògenes enforteixen llur sentiment del dret a la identitat pròpia, i també legitimen d’alguna manera la seva visibilitat.
12Per cert, els jueus han aprofitat aquest foment de l’obertura i del diàleg per a donar-se a conèixer a l’exterior, per a projectar-se en la societat espanyola i catalana, en fi, per a mostrar que existeixen i formen part del teixit social global. Pensem, per exemple, en les cerimònies públiques de Hanukà a Girona o a Barcelona. Pensem en el programa de televisió del diumenge matí (a Tv-shalom), etc. Però no cal equivocar-se sobre l’objectiu d’aquesta visibilitat jueva: no només és una manera d’apropiació i d’arrelament territorial (una manera de mostrar que els jueus han tornat a Espanya i que donen la cara); és també una estratègia de les comunitats (ja siguin conservadores, liberals o ultraortodoxes) per a intentar captar els jueus allunyats o indiferents. En aquest cas, la visibilitat jueva en l’espai públic significa legitimitat i credibilitat però igualment proximitat i solidesa del vincle comunitari. Per tant, aquesta visibilitat s’hauria de considerar també com una mediació no només entre jueus i no jueus sinó també entre els jueus mateixos, i en aquest cas amb l’objectiu d’atreure els més allunyats i reforçar la construcció comunitària14.
13Doncs bé, el judaisme als TLC i a la resta d’Espanya és avui en dia molt diferent del que era encara fa trenta anys. La seva mutació ha estat paral•lela o consecutiva a les transformacions de la societat espanyola, però també és comparable als canvis ocorreguts en les altres comunitats jueves d’Europa occidental. Sota la influència de tots aquests canvis, el judaisme d’avui és plural i pluralista, amb diferents corrents religioses, quan només hi havia comunitats ortodoxes. És obert i visible, quan era tancat i molt discret. (Fets que paradoxalment no són acompanyats d’una evolució quantitativa en la població jueva). Per acabar, el que és més i potser típic d’Espanya o de Catalunya: per als no-jueus, representa actualment un cert poder atractiu com ho veurem a continuació.
La imatge del judaisme a Espanya i Catalunya
14Un altre punt de reflexió, fonamental si volem interpretar adequadament el lloc i el paper del jueus en l’espai catalanoparlant, és la imatge que en tenen els no-jueus, i més concretament els catalans. De fet, s’hi combinen tres nivells d’anàlisi: el primer és la representació del judaisme en l’imaginari col•lectiu; el segon és la imatge real que dóna el judaisme actual; el tercer és ensems la resposta dels catalans en front d’aquesta doble imatge i l’actitud dels jueus. Aquest tema, que és molt complexe i ample, ja podria ser l’objecte d’un sol estudi. Per tant, en aquesta exposició la nostra reflexió serà molt sintètica.
15– La història medieval dels jueus a Catalunya (excepcionalment rica) és avui objecte de curiositat per part del gran públic. Segles de convivència/ marginació del judaisme medieval, als quals van succeïr segles de fusió entre jueus conversos i vells cristians, i més tard segles de silenci, varen forjar en la conciència col•lectiva catalana un sentiment molt estrany on, avui, es barrejen curiositat, fascinació, mitificació per a una cosa secreta i fantasmada, així com també – a vegades – aquell sentiment tèrbol de pertànyer una mica al poble jueu, o, si més no, de proximitat amb el judaisme15. Aquest sentiment no és general, però, és bastant difós per a ser una línia en l’estudi sociològic del judaisme actual a Catalunya. És evident que el redescobriment del patrimoni monumental jueu a través d’una hàbil política cultural i turística de promoció d’aquest passat jueu (política basada en una monumentalitat tangible, però cal dir-ho també, canalitzada per un discurs més o menys científic molt seductor per a un public profà)16.
16Un altre aspecte d’aquesta representació del judaisme en l’imaginari català (aspecte vinculat amb els anteriors), ens ve donat pel prestigi intel•lectual del judaisme. No només perquè és la religió del Llibre, de la Bíblia. Sinó també perquè ha generat un llinatge inacabat de rabins, filòsofs i pensadors, científics i traductors, i en el cas molt concret de Catalunya, de cabalistes també. En l’imaginari col•lectiu, l’al•liança entre la ciutat de Girona i la càbala és indefectible. Part de l’encant de Girona prové de l’antiga presència jueva i de la seva aura intel•lectual, però també de tota la mitificació i dels fantasmes que giren a l’entorn de la llunyana realitat històrica.
17– Ben segur, la imatge que els jueus avui a Catalunya donen de les seves comunitats és molt diferent, però potser no menys atractiva. Primer, és la imatge d’un judaisme catalanòfil, ben integrat i molt a gust a Catalunya (en un estudi que vam fer en el passat amb la CIB, vam comprovar o millor dit descobrir que els jueus senten molta simpatia amb els catalans, i que en alguns casos se senten molt propers a la mentalitat catalana). És també la imatge d’un judaisme modern, pluralista i bastant elitista. És finalment la imatge d’un judaisme obert als no-jueus (concretament el liberal).
18Cal afegir que entre la representació històrica del judaisme català i la imatge real i tangible de les comunitats actuals, hi ha també com a tela de fons la representació vinculada amb el resorgirment de la llengua hebraica i de l’estat hebreu (fenòmen que s’ha comparat amb el catalanisme)17; a tot això cal afegir la imatge d’elitisme jueu vinculada amb figures notòries de la ciència o del pensament contemporani. (Creiem que d’alguna manera, a Catalunya, s’ha volgut veure en aquest aspecte nacionalista i elitista del judaisme, certa al•legoria amb el catalanisme).
19– Arribem ara al tercer aspecte de l’anàlisi, que és el punt de confluència entre jueus i catalans. Hi ha doncs un interés dels catalans pel judaisme i per la “cosa” jueva. Interés que no només es manifesta per una curiositat cultural, intel•lectual o fins i tot espiritual, sinó també per una demanda concreta prop de les comunitats jueves. Demanda d’integració a la comunitat jueva i de conversió. No és nou, i al contrari del que sovint es pensa i del que sovint ha passat, l’interés dels jueus i del judaisme és d’acceptar aquestes persones: i de fet el judaisme reformat-liberal, que és prosèlit, accepta aquestes demandes i accedeix al seu desig de conversió, mitjançant una preparació.
***
20Amb totes aquestes consideracions, ens hem apartat del marc metodològic d’aquest estudi de les comunitats en en TLC. Però, cal insistir en el fet que l’objectiu d’aquesta nova recerca no és unicament de descriure el nou paisatge judaic local, sinó d’entendre’l i d’explicar-lo. Només es podrà interpretar amb una mirada alhora més distanciada, més global i comparatista.♦
Notes de bas de page
1 Publié dans Actes del 2on Congrés per a l’estudi dels jueus en territori de llengua catalana [Actes du 2e Congrès pour l’étude des Juifs dans les territoires de langue catalane], ed. Institut Europeu de la Mediterrània, Barcelona, 2005, pàg. 91-104.
3 Es podria donar la data de 1992 com a any llindar d’aquest canvi. Any simbòlic en l’existència del judaisme contemporani a Espanya. És, primer, la culminació en el procés de resorgiment comunitari amb la presència dels Reis d’Espanya a la sinagoga de Madrid (30 de Març de 1992) que segella tot un procés – menys conegut – de passos i progressos jurídics i legals tant pel que fa a la vida comunitària i religiosa del judaisme, com pel que que fa a les relacions polítiques i diplomàtiques amb l’Estat d’Israel. En altres paraules, 1992 és l’any llindar o frontissa en la normalització del judaisme a Espanya.
4 Un dels primers exercicis serà d’identificar les diferents obediències religioses del judaisme, i definir o al menys aclarir el contingut, l’origen i la utilització de nocions com ortòdox, conservador, reformista, que no tenen la mateixa accepció als Estats Units i a Europa, o a França, Gran Bretanya i Espanya. Després d’haver presentat aquesta conferència al II Congrés, el professor Gérard Nahon ens va explicar que els mateixos hassidim no es consideren com a ultraortodoxos, denominació aquesta que, nogensmenys, ve donada en la nomenclatura jueva habitual.
5 Dit de pas, i a tall de comparació, existeixen agrupacions jueves mixtes amb un nom que identifica clarament aquesta doble opció. És el cas, per exemple, del jueus de l’illa de Tahiti a la Polinèsia francòfona que, des de 1982, s’anomena Association Culturelle des Israélites et Sympatisants de Polynésie (ACISPO). Fonts: Avi BEKER (ed), Jewish Communities of the World, 1998-1999 edition, Institute of the World Jewish Congress, Jerusalem 1998, pàg. 251.
6 Pel que fa a l’Alguer, de moment no es té constància d’una comunitat, però qui sap si no hi ha alguna cosa en gestació? El desenvolupament del turisme podria incloure les llavors d’un assentament jueu com es va produir amb pobles de la costa mediterrània d’Espanya. Mentre no es tingui cap element que ho confirmi o ho infirmi, la postura científica ens obliga a quedar oberts.
7 El mot “comunitat” no deixa de ser problemàtic i fins i tot polèmic a causa de l’ús impropi o abusiu que se’n fa ara. Serà necessari un treball introductori de conceptualització del que s’entén per comunitat jueva.
8 És el cas de l’ACIV, o Associació Cultural Israelita de les Valls, a Andorra. Part de les nostres informacions sobre aquesta comunitat, les treiem de la memòria de tesina de Myriam ALMARCHA, Una comunitat jueva: el cas d’Andorra, investigació realizada amb la nostra col•laboració i direcció, ICRECS, Universitat de Perpinyà, 2001.
9 La constitució andorrana de creació d’un estat propi data del 1993, i va ser efectiva al final del 1994. Els dos co-prínceps, el President de la República francesa, d’una part, i el Bisbe de la Seu d’Urgell, per la part espanyola, ara tenen un paper simbòlic.
10 O sigui de la mort del General Franco 1975 a 1992, any dels Jocs Olímpics de Barcelona, de Madrid capital cultural europea i de les commemoracions del Vè centenari de la descoberta d’Amèrica. En aquest cas també, 1992 té un significat especial per Espanya ja que simbolitza d’alguna manera el seu reconeixement “oficial” en el concert de les nacions democràtiques i econòmicament competitives d’Europa i més en general del món occidental.
11 Espanya és el país europeu amb l’índex de fecunditat més baix (1,3).
12 Com els adventistes del setè dia, els testimonis de Jehovah, els mormons, etc.
13 Fa uns vint anys, la sociòloga francesa, Laurence PODSELVER va estudiar aquest fenòmen i va demostrar que, a París concretament, el moviment hassidim de Lubavitch (d’origen asquenasita) havia augmentat considerablement gràcies a la integració de sefardites d’origen marroquí. Vegeu: “Le mouvement loubavitch: déracinement et réinsertion des Sépharades”. A: Pardès, París. 1986, vol. 3D3, pàg. 54-68. I també, “La séparation, la redondance et l’identité: les hassidim de Loubavitch à Paris”. A: Pardès, París. 1988, vol. 7-1, pàg. 167-175.
14 Aquesta és la tesi defensada per la sociòloga de les religions, Chantal BENAYOUN, que treballa, entre d’altres, sobre la comunitat jueva de Tolosa. “Appartenance communautaire, appartenance locale et citoyenneté”, in Les juifs et la ville, Presses universitaires du Mirail, 2000, pàg. 203-221.
15 Molt sovint es donen casos de catalans que reivindiquen arrels jueves, bé pel seu nom suposadament jueu, bé per determinades tradicions jueves que s’haurien transmès de generació en generació en la seva família, bé per una indescriptible sensació d’ésser jueu o de pertànyer al poble jueu.
16 Discurs que sol•licita la “memòria” col•lectiva, quan segles de silenci han tapiat aquesta memòria, a més pseudocol•lectiva. En realitat, es tracta d’una memòria fabricada per un discurs històric. Pel que fa a la famosa recuperació de la memòria sobre el judaisme català i espanyol, vegeu els articles d’I. OLAZABAL: “Memoria histórica y memoria colectiva. La recuperación del patrimonio judío en Gerona”. A: Annals de l’Institut d’estudis Gironins. Girona: 2001, vol. XLII, pàg.681-68 ; “Entre Histoire et Mémoire: les lieux de mémoire juifs dans la conscience collective gironine”. A: Actes del I Congrés per l’estudi del judaisme en territori de llengua catalana: Barcelona-Girona. Del 15 al 17 d’octubre de 2001. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2004, pàg. 213-226.
17 Joan Bautista CULLA I CLARÀ, “Cataluña-Israel, reencuentro en la libertad”, a Raíces no 5, Madrid, 1989, pàg. 20-27.
Notes de fin
* Voir dans la IIe partie du présent ouvrage, le chapitre « Descripció i significat de les diverses expressions del judaïsme espanyol ».
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009