Memòries i arxius orals de la comunitat de Barcelona1
p. 262-273
Texte intégral
Mémoires et archives orales de la communauté de Barcelone
Le programme intitulé « Histoire orale de la Communauté Israélite de Barcelone » a été initié en 1990, date de sa conception et préparation, puis il s’est poursuivi avec le recueil de témoignages pendant les vingt-quatre mois suivants. Après une longue parenthèse, il a finalement abouti – tel que prévu – à la publication d’un ouvrage « Mémoires juives : Barcelone 1914-1954 » (en espagnol). Il s’agit de la première et encore unique expérience de ce type réalisée auprès de la minorité juive, tant en Catalogne qu’en Espagne. Le présent chapitre propose de faire connaître quelques-uns des aspects – formels et de contenu – liés à la fois au problème de la transmission de l’histoire vécue par les populations juives, et au travail de collecte des témoignages oraux dans les communautés, concrètement dans celle de Barcelone.
C’est d’abord la tradition mémorialiste propre aux Juifs qui est évoquée puisque, au long des siècles, ils ont recueilli sous diverses forme la mémoire collective des communautés de façon à la pérenniser : depuis les antiques coutumes et techniques mnémoniques jusqu’aux récents programmes scientifiques et technologiques.
Dans la deuxième partie, nous revenons sur le programme d’histoire orale tel qu’il a été mis en œuvre auprès des Juifs de Barcelone : l’idée et l’esprit de ses promoteurs, le cadre historique et institutionnel de référence, ainsi que les objectifs voire les enjeux pour la communauté elle-même. Nous mentionnerons également les orientations méthodologiques retenues pour l’élaboration des questionnaires, la planification des différentes phases, le choix des enquêteurs.
La troisième partie aborde sous un aspect critique les problèmes inhérents au recueil de témoignages oraux dans le contexte juif et dans le cadre plus concret d’une communauté juive en Espagne. D’un côté, parce qu’il s’agit d’une population cosmopolite, ce qui requiert un questionnement différent selon l’origine et l’époque d’arrivée. D’un autre côté, parce que l’évocation de thèmes considérés comme tabous se solda par la réticence de divers narrateurs à témoigner de ce qu’ils savaient mais taisaient dans un silence tacite, et que l’on pourrait interpréter comme les non-dits de l’histoire. Enfin l’inexpérience des jeunes enquêteurs, – bien que tous volontaires et bénévoles de la communauté – et leur méconnaissance d’une génération dont ils ignorent finalement beaucoup (comme nous avons pu le constater), ont également été un frein à un recueil optimal d’informations.
Mais les programmes d’histoire orale n’en sont pas moins fondamentaux lorsqu’ils servent à pallier un manque total de documentation écrite, d’où leur intérêt historique et scientifique. Et, qui plus est, intérêt symbolique, dans le cadre précis de la communauté judéo-barcelonaise puisque, pour la première fois, des Juifs en Espagne sont sortis de leur habituelle discrétion pour témoigner de ce que fut leur retour dans un pays qui les avait expulsés quatre siècles et demi plus tôt.
1Primer de tot, desitjem expressar el nostre agraïment al comité organitzador d’aquestes Jornades sobre Fonts Orals per haver acceptat aquesta proposta de comunicació sobre l’experiència d’història oral duta a terme amb la comunitat jueva de Barcelona. No parlarem aquí de referències bibliogràfiques i experimentals, ni de les tasques metodològiques clàssiques en qualsevol iniciativa de recull de fonts orals, ni dels problemes teòrics plantejats pel treball sobre la memòria o l’explotació de les dades d’origen oral, ni tampoc de les dificultats de definició conceptual entorn als termes “arxius orals”, “fonts orals” o “historia oral”. Ens vam trobar amb tots aquests aspectes, però pensem que seran amplament abordats i debatuts al llarg d’aquests jornades.
2Més senzillament, en el marc de l’àmbit 3, el nostre propòsit és de fer conèixer, d’una banda, la tradició molt pròpia dels jueus de perennitzar la memòria col·lectiva de les comunitats, d’altra banda, l’esperit, els objectius així com també els problemes específics plantejats durant la nostra experiència, i, per acabar, el seu interès.Aquest programa, titulat“Història oral de la Comunidad Israelita de Barcelona”2, va començar l’any 1990 amb el recull dels testimoniatges i, després d’un llarg parèntesi, finalitzà amb la publicació de l’obra Memorias judías: Barcelona 1914-1954. A hores d’ara, aquest programa representa la primera i única experiència d’història oral duta a terme amb jueus de Catalunya i d’Espanya.
HISTÒRIA JUEVA I TRADICIÓ MEMORIALISTA
3El programa d’història oral de la Comunidad Israelita de Barcelona (CIB), desenvolupat entre 1990 i 1992, i en el qual vam participar activament, no constitueix cap novetat en el camp de la història dels jueus. De fet, pot semblar paradoxal que l’anomenat Poble del Llibre hagi deixat molt pocs arxius escrits sobre la vida de les comunitats de la diàspora al llarg de la seva història mil·lenària. Constatació que els propis historiògrafs jueus justifiquen per les incessants vicissituds i persecussions durant les quals els arxius eren aniquilats gairebé al mateix temps que els jueus mateixos.
4Per pal·liar aquest buit escrit endèmic en la història del poble hebreu i seguir conservant, malgrat tot, la memòria i la transmissió dels grans esdeveniments jueus, primer van constituir i conrear al llarg dels segles una mena de culte del record de les catàstrofes i de les persecussions al voltant d’una tradició oral commemorativa i col·lectiva (relats, pregàries, poemes, dies de dejú). Més tard, van recórrer a uns escrits específics, els Memorbücher o “llibres del record”, que eren necrologies i martirologis de les comunitats asquenasites medievals3. Al segle xix, els jueus polonesos emigrats als Estats Units van recuperar aquesta tradició de col·lecta oral i conservació de les seves memòries en forma de Yizker-biher (també “llibres del record”) en els quals cadascú era invitat a escriure lliurement els seus propis records d’un món perdut per sempre4. Més a prop de nosaltres, però, és amb l’holocaust que s’ha fet molt palesa la necessitat de recuperar i fixar-ho tot, el que no s’havia pogut consignar per escrit, d’aquesta tragèdia jueva contemporània.
5És per això que, a principi dels anys seixanta, historiadors i investigadors de l’estat d’Israel van començar a recollir informacions orals considerades com a substituts d’arxius escrits inexistents, és clar, atès que es tractava dels testimoniatges dels supervivents dels camps de concentració que havien vist i viscut els horrors del nazisme. Més concretament, és el departament d’Història Oral de l’Institut del Judaisme contemporani de la Universitat Hebraica de Jerusalem – conjuntament amb el Museu de l’Holocaust, el Yad Vashem – que dirigeix aquest programa, la finalitat del qual és l’arxivament sistemàtic de tota la documentació oral (la qual pugui servir després per a la divulgació, i també per a l’anàlisi i la crítica científica). L’orientació d’aquesta iniciativa israeliana és doncs d’entrada clarament històrica.
6Aquesta aproximació israeliana va inspirar iniciatives semblants de recuperació de la memòria jueva als països occidentals: Estats Units, Canadà, Brasil, però també a Europa on, a França per exemple, un ampli programa científic interdisciplinari, recolzat per entitats jueves, va ser elaborat i dut a terme, entre 1978 i 1984, per universitaris i investigadors del CNRS5. A diferència del programa israelià, la “Història oral dels jueus a França” era més aviat orientada cap a les perspectives de les ciències socials (etnologia, sociologia, psicosociologia, lingüística, etc.) centrades en la problemàtica de les migracions, els canvis identitaris, el manteniment o la pèrdua de les tradicions, etc., encara que tota la part referent a la Resistència durant la Segona Guerra Mundial presentava un caràcter òbviament històric6.
7Tot aquest preàmbul permet d’explicar d’alguna manera l’esperit del programa d’Història Oral de la CIB, que s’insereix en aquesta llarguíssima tradició de recuperació, conservació i transmissió de la memòria jueva, programa que ara exposarem.
PRESENTACIÓ DELS ARXIUS ORALS DE LA CIB
8Abans de parlar d’aquest programa en si mateix, és necessari fer una breu història de la comunitat jueva de la Ciutat Comtal. Com se sap, els jueus van ser expulsats d’Espanya pels Reis Catòlics l’any 1492. Durant segles van ser absents de la Península, però començaren a tornar-hi molt a poc a poc, i discretament al final del segle xix. Actualment, hi ha dues comunitats jueves oficials a Barcelona a més d’associacions esportives i culturals. La CIB és la més antiga i l’Atid data de 1992. L’anomenada Comunidad Israelita de Barcelona fou la primera que presentà a finals de 1918 i obtingué (cinc mesos després) uns estatuts oficials de creació basats en la Llei d’associació de 1887. Pel que fa a la col·lectivitat humana, es va anar configurant a partir de diverses onades d’immigració al llarg del segle xx: turcs, polonesos, alemanys, jueus centre europeus de (Bulgària, Hongria, Romania), marroquins, argentins, israelians, georgians, ucraïnians, etc. Si bé, coneixem perfectament l’evolució d’aquesta comunitat d’ençà del 1954 (any d’inauguració d’un centre comunitari oficial i d’una sinagoga), en canvi no se sabia gairebé res de la primera meitat del segle, en què primer van viure discretament perquè eren pocs i, després, quasi clandestinament, entre 1939 i 1945. És doncs aquesta ignorància generalitzada lligada a la migradesa de documentació i d’arxius escrits el que va motivar un programa de recull de testimoniatges orals de les persones grans de la CIB, perquè elles en varen ser els fundadors i pioners.
Ideació i objectius
9En realitat, aquesta idea de col·lectar els testimoniatges dels primers jueus de Barcelona no va sorgir de la mateixa CIB (si bé hi va col·laborar el seu departament de cultura) sinó de la Fundació Baruch Spinoza (FBS), entitat laïca jueva d’orientació cultural universalista, amb seu a Barcelona. Per a la seva directora d’aleshores, aquest desconeixement gairebé total del passat jueu a Barcelona durant la primera meitat del segle xx se superposava amb un fet sociològic patent i ineluctable, que era el traspàs de nombroses persones grans, és a dir aquelles precisament que havien arribat a partir de 1914, que havien viscut els principis i l’evolució de la comunitat, que havien participat de prop o de lluny en la vida comunitària tot tractant d’obrir-se un camí dins la societat catalana durant els anys més difícils del segle xx, però que mai no havien tingut l’oportunitat de donar testimoni d’aquella època i sobre la seva experiència. Així doncs, partint d’una doble realitat històrica i sociològica, va néixer la idea de col·lectar sistemàticament, en forma de testimoniatges i relats de vida, els records d’aquesta gent, per a salvaguardar i poder transmetre a les futures generacions la memòria col·lectiva de la CIB. Fent això, la FBS es proposava dos objectius concrets: d’una banda, constituir un fons d’arxius orals (però també escrits, i en ésser possible etnològic a base de documentació i material que s’aniria demanant als narradors); i d’altra banda, reconstruir la història interna de la Comunidad Israelita de Barcelona i fer-la conèixer mitjançant una publicació.
10Per a ser més completa sobre la gènesi d’aquest programa de la FBS, hem d’especificar que no constituïa un projecte aïllat. De fet, va néixer l’any 1990 poc després de la creació de la mateixa FBS, en vistes a les activitats anomenades Sefarad’92, en commemoració del cinc-cents aniversari de l’expulsió dels jueus d’Espanya. Paral·lelament a les nombroses altres manifestacions universitàries, culturals i polítiques, la Commissió Nacional Jueva (el seu president també era president de la FBS, i president de la CIB) va encarregar al periodista José Antonio Lisbona la redacció d’un llibre sobre l’apropament polític d’Espanya, d’Israel i dels jueus al segle xx, per a poder oferir, diguem, una versió “oficial” d’aquest procés de reconciliació entre Espanya i els jueus7. Però, encara quedava com a incògnita tot l’aspecte humà, intern (diríem sociohistòric i antropològic) de l’arribada dels jueus a Espanya, la seva implantació i integració a la societat del país, i la reconstrucció de les sinagogues. D’aquí va sorgir la idea de treure a la llum aquesta altra cara de l’anomenat “retorn a Sefarad”. En principi, s’havia de començar l’experiència amb la comunitat de Barcelona per estendre-la després a les altres dotze comunitats jueves espanyoles. Però al final, només la CIB va ser l’objecte del programa.
Preparació, planificació, orientació
11Vam ser personalment associada a aquest programa per la directora i el president de la FBS com a investigadora universitària d’una banda, i com a coneixedora d’aquesta comunitat d’altra banda; la nostra missió consistia en l’assessorament cultural i metodològic. El programa, però, no tenia cap objectiu científic: es tractava només d’una iniciativa privada amb vocació de rescat i conservació de la memòria d’un col·lectiu determinat.
12En un principi, la directora de la FBS va demanar la nostra col·laboració metodològica per a contemplar i disenyar amb ella un primer projecte global, i, després, per a elaborar el dispositiu de preparació i llançament del programa. En realitat, la nostra col·laboració va ser molt més àmplia del que ens esperàvem en un principi, perquè de fet, de tot l’equip de voluntaris que va participar en aquella aventura, érem l’única especialista i tècnica, i per tant vam haver d’actuar o d’implicar-nos en diversos aspectes.
13No podem detallar aquí totes les tasques i fases metodològiques que solen efectuar-se en els programes d’arxius orals (preparació de les graelles, entrevistes, transcripció i arxivament del material, etc.) i que nosaltres també vam enfrontar. La totalitat d’aquests aspectes i alguns més van ser tractats en una guia metodològica que vam elaborar en el marc del programa car, inicialment, anava destinat com a exemple per a les altres comunitats espanyoles8.
14Només voldríem mencionar l’orientació de la problemàtica, o sigui les condicions d’arribada dels jueus a Barcelona durant la primera meitat del segle xx, i el procés de reconstrucció comunitària. Vam estructurar la nostra investigació en dos eixos simultanis. En un eix diacrònic (o cronològic) vertebrat a partir de la història política d’Espanya (dictadura de Primo de Rivera, Segona República, Guerra civil, franquisme) però que, de fet corresponia també a uns grans esdeveniments mundials (les dues guerres mondials, l’auge de l’antisemitisme i del nazisme, l’emergència dels països sota influència comunista). I en un eix sincrònic (o temàtic), vàlid per a totes les èpoques considerades, i centrat en la vida familiar i jueva a casa, les relacions amb la comunitat, la vida professional i la integració dins la societat catalana.
15Davant de l’escepticisme, i fins i tot la negativa, d’aguns membres consultants de la CIB d’utilitzar entrevistes semidirigides (que eren les més apropiades), unes entrevistes molt estructurades van ser elaborades. De fet però, a la pràctica, foren els propis entrevistadors qui decidiren d’adoptar l’una o l’altra. En total, unes quaranta persones van prestar el seu testimoniatge d’una llargada mínima d’una hora i mitja fins, en un cas, a vuit hores.
DIFICULTATS INHERENTS ALS ARXIUS ORALS EN MEDI JUEU
16En aquest apartat, és impossible evocar el conjunt de dificultats (o, si volem, de limitacions) que varen presentar-se al llarg d’aquest programa, però n’hi ha unes quantes de més específiques i directament lligades a aquest projecte pel fet que, d’una banda, concernia els jueus, i d’altra banda, resultava d’una iniciativa privada, és a dir no universitària i no institucional.
Cosmopolitisme de la CIB
17La primeríssima dificultat que, d’entrada va tenir una incidència en l’estructura mateixa i l’apropament de les entrevistes i preguntes, era lligada al cosmopolitisme de la CIB, que n’és la principal característica atès que es va anar formant amb diverses onades d’immigració de procedència geogràfica també diversa. Concretament: pel nostre segment diacrònic (1914-1954), havíem d’entrevistar un grup molt heterogèni amb persones originàries de Turquia i del Llevant (arribades entre 1914 i 1935), de Polònia i d’Alemanya (arribades entre 1930 i 1936), i els immigrants procedents de l’Europa central i de l’est (anys 1945-1950); cosa que significava unes identitats, cultures i tradicions molt diferents com també unes experiències històriques i condicions d’exili diferents. Donat aquestes divergències importants, que precisament s’havien de tenir en compte, ens va caldre no només elaborar tres graelles adaptades per a cada grup, sinó sobretot fer una feina bastant fina de tria i formació cultural dels enquestadors a fi d’adequar cada entrevistador amb el narrador, atès que la complicitat cultural (i sovint també lingüística) dels dos interlocutors és, com ho sabem, una condició sine qua non d’optimització dels resultats. En realitat – i com ho vam comprovar després quan vam explotar les entrevistes per al llibre – no sempre es va aconseguir aquest objectiu imperatiu, el qual va ocasionar alguns desencerts per part dels enquestadors.
Temes tabús i reticències
18Dues altres dificultats, de caire diferent però molt lligades, van plantejar-se. Es tracta de la identitat de la població entrevistada: d’una banda, eren jueus, i, d’altra banda, també eren persones grans, ja que la majoria tenia entre 65 i 85 anys.
19El principi de base de la Fundació Baruch Spinoza i de la Comunidad Israelita de Barcelona era que aquest programa de recull dels testimoniatges havia de ser una iniciativa totalment jueva: és a dir pensada, concebuda i realitzada per i amb persones jueves. Això comportava dos avantatges: per als enquestadors, el coneixement previ de “l’objecte” per cultura pròpia; i per als informadors, una garantia de seguretat atès que la gran majoria no s’haurien confiat a enquestadors no jueus – o, si ho haguessin fet, haurien callat molts aspectes –. Aquesta complicitat cultural (indispensable en els programes de recull de relacions de vida), a més de facilitar la fluïdesa de l’entrevista gràcies a la compenetració dels dos interlocutors, garanteix la confiança del narrador i, per tant, afavoreix tant la seva expansivitat com la fiabilitat del seu discurs.
20Però no vam comptar amb l’edat i la psicologia de les persones entrevistades: es tractava de persones grans que, en la seva majoria, havien viscut de prop o de lluny l’antisemitisme i els seus efectes físics i psíquics devastadors. D’altres, encara que refugiades i ben integrades a Espanya, continuaven sentint una certa desconfiança per part del poble espanyol, la reputació antijueva del qual era, com ho sabem, històrica. En altres paraules, era un col·lectiu que, a causa de les èpoques i vicissituds que van passar, havia après a ser molt discret tant en el seu comportament com en les seves paraules. Això féu que, de bell antuvi, certes persones es neguessin a participar en aquest programa, malgrat totes les garanties d’anonimat que van rebre de la FBS. Alhora, d’altres que hi participaren es van autocensurar en l’evocació de temes determinats (maçoneria, camps de concentració, conversions, mercat negre, etc.), ja sigui per por d’alimentar l’antisemitisme, ja sigui al·legant raons morals del tipus “No somos quienes para decirlo” o“No está bien hablar de esto”, o ja sigui també per voluntat pròpia d’oblidar o d’esborrar moments negres de la seva vida: “Ya no quiero hablar de esto”, “Ya no me quiero acordar de todo esto”. I clar, aquests aspectes més delicats i més desconeguts que precisament volíem treure a la llum, doncs, encara van quedar tapats per aquesta boira. Hi ha enigmes de la història que semblen insondables i irresolubles.
Inexperiència dels voluntaris
21Ja hem dit que el programa d’Història oral de la CIB era una iniciativa totalment privada que mai no va ser pensada ni disenyada en una perspectiva científica de recull de dades per a fer-ne posteriors anàlisis disciplinàries, per exemple.
22A més a més, tothom que hi participés havia de ser jueu i, si fos possible, membre de la mateixa comunitat, i per tant voluntari. Primer, per raons òbvies donat que –com ja hem dit– els jueus no es confiarien mai en profunditat amb no jueus (però això és un fet sociològic clàssic que es produeix amb altres col·lectius); i, també, per un altre motiu més pedagògic. En efecte, pels directors, qui havia d’interrogar els veterans havia de ser el jovent: era una manera de sensibilitzar els joves, cada cop més allunyats de la comunitat i ignorants de la seva història. Però també era una manera d’estimular la gent gran a participar i a contar tot el que havien de contar, en una relació clarament paternal i emotiva de transmissió intergeneracional de coneixements.
23Clar, els deu joves que, amb molta feina, vam aplegar, van rebre una triple formació: d’història contemporània jueva (que sovint desconeixien); d’història espanyola i europea de la primera meitat del segle xx; i una formació metodològica per a la situació d’entrevista i de recull de dades i per al seu paper d’entrevistadors. Malgrat aquesta formació, vam poder comprovar (en el moment d’explotar les transcripcions) que només tres o quatre van mostrar-se a l’alçada de la situació, i van aconseguir unes entrevistes molt dignes. Però, la majoria presentava disfuncionaments recurrents que modificaven el contingut i la qualitat de la informació recollida. Per exemple: algunes entrevistes s’assemblen a interrogatoris amb un efecte d’inhibició evident per al narrador que no té temps per contestar; en altres, assistim a un diàleg de sords entre el narrador que sempre segueix una mateixa idea mentre que l’entrevistador l’orienta cap a altres preguntes; en un tercer grup, els enquestadors acusen una falta de cultura jueva o general, i és el narrador qui els dóna lliçons d’història, etc.; també diversos entrevistadors no van saber explotar una informació inèdita que no esperaven, etc.9
24D’altra banda, en negar-se aquests joves a fer més d’una o dues entrevistes, fou la secretària de la FBS qui va fer les altres (amb molt de tacte, cal dirho) i qui en va fer la transcripció. Però, ella era sud-americana i només portava dos anys a Barcelona. El resultat en va ser unes transcripcions incompletes i a vegades errònies; nombroses paraules estrangeres sortien malament o no sortien; també van sorgir moltes faltes pel que fa als patrònims i topònims hispànics i catalans. En el moment d’explotar les entrevistes per a la publicació del llibre, ens va caldre començar per fer la feina de tornar a escoltar tots els enregistrements per a poder corregir les faltes de transcripció.
25Es clar que, en un programa científic, totalment elaborat i dut a terme per investigadors professionals i estudiants, i amb sessions regulars de seguiment i reflexions col·lectives, ens hauríem estalviat aquesta sèrie de problemes. I per tant, hauríem optimitzat la informació recollida. És en tots aquests aspectes en que rau la gran diferència entre una iniciativa privada feta amb els mitjans a l’abast, i un programe científic pensat, elaborat i desenvolupat segons unes pautes teòriques, metodològiques i tècniques ben controlades.
INTERÈS D’AQUEST PROGRAMA
Interès simbòlic
26Malgrat tots els problemes motivats per una feblesa logística evident, aquest programa presenta un interès innegable i polifacètic, començant per l’aspecte heurístic general, o sigui tant per a la història d’Espanya i de Barcelona, com per a la història jueva. Volem parlar del descobriment i de la valorització d’un segment històric singular i ignorat, atès que es tracta en bona part d’un període de clandestinitat per als jueus tornats a Espanya i, més concretament, implantats a Barcelona. Es tracta, a més, d’aspectes que mai no varen ser examinats ni tanmateix posats en relleu pels altres autors d’obres i d’investigacions sobre els jueus d’Espanya10.
27Un altre interès resideix en el discurs dels narradors. Primer de tot, és una informació de primera mà, i doncs original i inèdita. En segon lloc, és la primera vegada que uns membres de la CIB han acceptat de parlar, explicar, testimoniar, tot sabent que ho feien no només per a la pròpia comunitat jueva sinó també per a l’exterior; actitud aquesta que contrasta moltíssim amb la tradicional discreció i prudència jueva. A més, no hem obtingut una sola versió discursiva sinó més aviat una varietat d’opinions sobre una mateixa realitat, és a dir amb matisos, contradiccions i fins i tot polèmiques, cosa que difereix molt dels “discurs oficial” de la CIB, discurs tòpic, reductor, atònic, invariable i evidentment no representatiu del conjunt dels jueus, però sempre adoptat i ratificat per observadors exteriors, és clar.
28Per a la pròpia CIB que, d’ençà vint anys, pateix un cert estancament per l’afebliment de la identitat jueva, aquest programa va suscitar interés perquè apareixia com una voluntat de recuperar el passat i com un intent d’aturar la pèrdua progressiva de la identitat jueva. En aquest sentit, reconquerir la memòria col·lectiva significa prendre consciència d’un passat propi i d’una identitat pròpia per a, després, poder transmetre-la. I si volem anar més lluny en aquest raonament, fer conèixer aquesta part de la història viva i viscuda pels jueus d’Espanya, significa concretar i fer palpable aquesta presència que ja té un segle de presència a Barcelona. Per tant, fent això s’admet i es reforça aquesta realitat judeoespanyola i, en aquest cas, judeocatalana. En altres paraules, pot ésser una forma de reivindicar una identitat judeoespanyola o judeocatalana (reconeguda és cert, a nivell religiós i jurídic, però des de fa poc de temps i d’una manera diluïda).
Interès científic i històric
29Des d’un punt de vista científic, aquests testimonis podrien ser l’objecte de diverses lectures i de diverses anàlisis: perspectiva lingüística i semiòtica, sociològica, psicològica, antropològica11, etc. Encara que tractant-se d’una iniciativa privada, no sabem fins a quin punt aquests testimonis poden ser utilitzats per persones externes al programa. Aquí toquem el delicat problema deontològic que tants debats ha fomentat a França, però en el qual no podem endinsar-nos ara.
30Situant-nos ara en un altre nivell, el de la divulgació d’aquests testimoniatges i en el “retorn als informadors”, evocarem breument el punt final d’aquest programa, és a dir la publicació de l’obra Memorias judías: Barcelona, 1914-195412. Després d’un parentèsi de quatre anys en què enregistraments i transcripcions van dormir en els calaixos de la FBS, ens vam llançar en la seva explotació de cara a una divulgació, com era previst en un principi. Quan vam comencar un bon dia de 1996, no ens imaginàvem la feina, la paciència i el temps que caldrien per a poder elaborar un llibre“gran públic” a partir de més de mil pàgines transcrites en espai simple. Estalviarem totes les fases de treball que foren necessàries, insistint més aviat en la presentació escrita d’aquestes fonts orals.
31Es tracta d’un llibre de 741 pàgines que exposa els testimoniatges de forma encreuada i contextualitzada, segons una cronologia que va des de 1914 fins a 195413. L’obra s’articula entorn de quatre parts principals: els orígens dels narradors, l’exili i l’arribada a Barcelona, els temps de guerra (1936-1945), i els primers anys del franquisme que corresponen a la construcció de la sinagoga. Els testimonatges s’encreuen segons els temes abordats, i així es veu com tots aquests actors es parlen, es responen, es corroboren o s’oposen, etc. Finalment, i perquè el lector pugui entendre millor el context general (mundial, europeu, espanyol o català), hem afegit introduccions o textos de contextualització. Aquesta presentació vol donar vida al relat en el seu conjunt, però també vol ser autèntica, puix que les paraules dels narradors no són resumides, ni adaptades, ni reescrites. Només s’ha fet una neteja de les faltes de llengua i d’estil (repeticions, preguntes i intervencions inoportunes dels enquestadors, etc.). Aquesta forma ens semblava la més apropiada al corpus que teníem, i la més fidel a la paraula recollida in vivo.
***
32Ve’t aquí doncs un exemple d’aplicació de les fonts orals. És clar que en el context català i espanyol, aquesta experiència amb els jueus pot semblar original i innovadora, i és cert que, des d’un punt de vista històric, obre una altra porta sobre aquest tema mític i sovint falsejat del retorn dels jueus a Sefarad. Ara bé, com dèiem al principi, per la CIB, aquesta iniciativa se situa en una lògica jueva mil·lenària: no només és la tradició, sinó també el deure de transmetre una història i una identitat específica a les noves generacions. Lògica que haurien de compartir tots els pobles, sobre tot en aquesta època de mutacions ràpides, d’alienació i globalització cultural servil al consumisme angloamericà, i també d’amnèsia cada cop més irreversible.♦
Notes de bas de page
1 Comunicació publicada amb el mateix títol a: Font orals. La investigació a les terres de parla catalana, Actes de les Jornades de la CCEPC, Barcelona, 2003, pàg. 81-90.
2 Existeix una confusió amb el terme “comunitat”: Comunidad Israelita de Barcelona és el nom oficial de la primera entitat jueva creada a Barcelona l’any 1918; és d’orientació ortodoxa. Una segona agrupació jueva, Atid, d’orientació reformista i liberal, va ser creada el 1992. Però, quan fem servir l’expressió “comunitat jueva” sense majúscula, volem parlar del conjunt dels jueus de Barcelona que es reconeixen com a tal, independentment de la seva participació o afiliació a una d’aquestes dues entitats oficials. D’altra banda, avui dia cal evitar l’ús del substantiu “israelita” – que té unes connotacions molt particulars i limitades – en benefici del mot “jueu”. Per més explicacions, vegeu els dos primers capítols de: M. BERTHELOT, Cien años de presencia judía en la España contemporánea, Barcelona, ed. KFM, 1995, difusió Riopiedras, Barcelona.
3 Vegeu Yosef Hayim YERUSHALMI, Zakhor. Histoire juive et mémoire juive, Paris, Gallimard, 1984. També existeix en anglès amb el títol Zakhor, Jewish History and Jewish Memory, University of Washington Press, 1982.
4 Vegeu Annette WIEVIORKA i Itzhok NIBORSKI, Les livres du souvenir. Mémoriaux juifs de Pologne, Paris, Gallimard-Julliard, 1983.
5 Per al Canadà, per exemple: Marie BERDUGO-COHEN, Yolande COHEN i Joseph LÉVY, Juifs marocains à Montréal, témoignages d’une immigration moderne, Montréal, VLB éditeur, 1987.
6 Doris BENSIMON, Histoire orale des Juifs en France. Recherche sur les milieux juifs contemporains: traditions, langages, littératures et société, Rapport de synthèse, INALCO-CNRS, Paris, 1985.
7 José Antonio LISBONA, Retorno a Sefarad. La política de España hacia sus judíos en el siglo xx, Barcelona, ed. Riopiedras, 1993.
8 Aquesta guia metodològica titulada “Programa de constitución de archivos orales de las comunidades israelitas de España”, Fundación Baruch Spinoza, Barcelona, 1991, està inserida en: Martine BERTHELOT, Arxius orals. Teories i recerques. Pràctica. Diploma d’Estudis Avançats, Centre de Recerques i d’Estudis Catalans, Universitat de Perpinyà, 1991. També consta a la nostra tèsi HDR, vol. II, 2004, pàg. 167-199 (Vegeu bibliografia, al final del present llibre).
9 Unes sessions de seguiment i de recolzament havien estat previstes, però, un cop feta la primera entrevista, els joves voluntaris no van voler continuar. Vam orientar només la secretària de la FBS que va fer el 70 % de la feina restant.
10 A més del llibre de Lisbona, esmentem els de: Haïm AVNI, España, Franco y los judíos, Madrid, Altalena, 1974. Mercedes FERNÁNDEZ-MARTORELL, Estudio antropológico: una comunidad judía, Barcelona, Mitre, 1984. Antonio MARQUINA i Gloria Inés OSPINA, España y los judíos en el siglo xx, la acción exterior, Madrid, Espasa Calpe, 1987. Isidro GONZÁLEZ GARCÍA, El retorno de los judíos, Madrid, Nerea, 1991.
11 Personalment, vam fer una primera lectura sociològica; vegeu el nostre article “La otra cara del retorno a Sefarad”, dins Actas del Congreso de la Universidad de Iena, 1997, “Romanistik der Zukunft - Zukunft der Romanistik”, in Sephardica, 2001, pàg. 357-379.
12 Ediciones Riopiedras, 2001, Barcelona, 741 pàg.
13 1914, perquè és l’any en què va arribar a Barcelona el primer narrador, i 1954 és l’any d’inauguració del centre comunitari i de la sinagoga de Barcelona, que concreta – simbòlicament i material – tot el procés de reimplantació jueva a Catalunya i a Espanya.
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009