Version classiqueVersion mobile

Juifs de Catalogne

 | 
Martine Berthelot

Deuxième partie. Judaïsmes actuels

Aspectes sociodemogràfics del judaisme europeu actual1

Texte intégral

  • 1 Aquest article (revisat i completat) sorgeix d’un estudi realitzat en el marc del seminari Els jueu (...)
  • 2 Per exemple, l’historiador anglès Bernhard WASSERSTEIN, Vanishing Diaspora: The Jews in Europe sinc (...)
  • 3 Dominique SCHNAPPER, “Les limites de la démographie des juifs de la diaspora”. Revue française de s (...)

1Perilla el futur dels jueus d’Europa? Amb aquesta interrogació que es fa ressò de les veus pessimistes que ja fa temps que circulen entre els jueus mateixos2, es pretén cridar l’atenció sobre la involució creixent – científicament demostrada pels sociodemògrafs i sociòlegs – del conjunt de la població jueva del nostre vell continent. L’observació sociològica i sociodemogràfica de la judaïcitat i del judaisme d’Europa (entenem la judaïcitat observable i autodefinida) no és gaire fàcil3. D’una banda, perquè no representen una entitat homogènia i reductible a un model (com podia ser el cas fa unes quantes dècades a Europa o en àrees de gran població jueva com el Magrib, per exemple), ben al contrari: és contrastada i desigual en els diferents països que componen aquesta realitat geopolítica majoritàriament cristiana. També es tracta d’una realitat mòbil, tant des del punt de vista geogràfic com històric (el canvi ha estat constant durant tot el segle xx).

  • 4 Doris BENSIMON conserva aquesta categorització, “Les juifs dans l’Europe contemporaine”. Yod, núm. (...)

2D’altra banda, i com a rerafons actual, no es pot eludir la qüestió:“Què entenem avui per Europa?”. Abans de la caiguda del mur de Berlín (1989) i del desmembrament del conjunt soviètic, es parlava d’Europa de l’Oest i d’Europa de l’Est, o sigui de dues entitats geopolítiques i geosocials, geoculturals i geoeconòmiques totalment diferenciades. Avui, ja no és el cas. Aquests dos esdeveniments han canviat la configuració política, econòmica i sociològica dels països de l’Est. A més a més, cal tenir en compte l’ampliació contínua de l’Unió europea amb la integració regular de nous països d’Europa oriental i d’antigues repúbliques soviètiques, el qual canvia evidentment l’idea clàssica que hom es feia d’Europa. Si bé, la sociòloga francesa Doris Bensimon conservaba l’antiga dicotomia est/oest fa uns 15 anys, pel seu costat, el seu col·lega israelià Sergio Della Pergola, ja fa temps que ha adoptat una altra representació del vell continent, dividint-lo en quatre zones que tracta per separat: Unió europea, antiga Unió soviètica, altres països d’Europa de l’oest i Països dels Balcans4.

3En les pàgines següents, intentarem donar una ullada a la població jueva d’Europa a l’inici d’aquest segle xxi, començant per una incursió en la demografia i repartició geogràfica que ens permetrà d’apreciar la davallada numèrica de la judaïcitat europea. Seguidament, els indicadors socioculturals d’evolució ens ajudaran a comprendre els canvis en els hàbits de vida dels jueus. Finalment, ens acostarem al que, avui en dia, pugui representar la identitat entre els jueus europeus. També, si escau, proposarem unes definicions o uns aclariments històrics que ajudaran a interpretar millor les dades purament demogràfiques o sociològiques.

XIFRES I CAUSES D’UNA DAVALLADA DRÀSTICA5

  • 5 Gran part de les xifres mencionades en la primera part d’aquest capítol son tretes dels estudis i e (...)

4Per començar, algunes xifres i percentatges:

  • 6 Pel món, columnes establertes a partir de: Bensimon,1993-1994 i 1994; Della Pergola, 1993-1994, 200 (...)

TAULA 1. Repartició dels jueus al món i a Europa en xifres absolutes6

TAULA 1. Repartició dels jueus al món i a Europa en xifres absolutes6
  • 7 Quadre establert a partir de Bensimon, 1993-1994 i 1994; i Della Pergola, 1993-1994, 2002 i 2010.

TAULA 2. Repartició dels jueus al món en percentatges7

TAULA 2. Repartició dels jueus al món en percentatges7

5La lectura de les dues taules anteriors ens ensenya dues coses: – 1935-1945: la sagnia global a causa de la Shoah i, abans o després, a l’emigració dels jueus cap a Amèrica, la majoria. – A partir de 1945: una doble polarització (taula 1) amb una curva ascendent per la judaïcitat (o població jueva) mundial, o sigui que es recupera progressivament; i una curva descendent pel que fa a la judaïcitat europea que no deixa de minvar. Els percentatges (taula 2) són eloqüents pel que fa als desplaçaments, car en menys d’un segle, la judaïcitat europea ha passat d’ocupar un 60 % à un 10 % de la població jueva mundial. A hores d’ara tenim dos centres de gravetat de la judaïcitat mundial amb Els Estats Units i l’Estat d’Israel.

  • 8 Régine AZRIA, Le judaïsme. Paris, Repères La Découverte, 1997; especialment, el capítol VI, “Les Ju (...)
  • 9 Anne de TINGUI, “Les Russes d’Israël, une minorité très influente“, Les études du CERI, n° 48, 1998 (...)
  • 10 2007: 2.051.000 (Della Pergola, o. c. 2007). I, 2010: 2.007.850 (Della Pergola, o. c. 2010).
  • 11 Segons Beker, fa deu anys la població jueva era la següent: Israel, 4.700.000; Estats Units, 5.600. (...)
  • 12 Fins a l’any 1791, el conjunt de tots els jueus de l’Europa cristiana vivien sotmesos a diverses re (...)
  • 13 Martin GILBERT, Atlas de la historia judía. Jerusalem: La semana publicaciones, 1978, pàg. 58.
  • 14 Mireille HADDAS-LEBEL, “Baptême d’un israélite”. Yod, núm. 3, 1978, pàg. 73.79.

6Des d’un punt de vista històric i sociohistòric, aquesta enorme davallada és imputable a diversos factors. a) En primer lloc, al genocidi, parquè més de la meitat dels gairebé 10 milions de jueus europeus (1939) van morir assassinats. La Shoah, evidentment, va constituir la major sagnia de la judaïcitat europea en termes de vides perdudes (més de 5 milions) però també en termes de vides per a néixer, com ho assenyala amb molta pertinència la sociòloga francesa Régine Azria8. b) És imputable, en segon lloc, al conjunt de guerres i esdeveniments polítics mundials, que jalonaren la segona meitat del segle xx i provocaren l’emigració dels jueus bé cap a Amèrica o bé cap a Israel. La principal causa va ser els problemes i canvis ocorreguts als països de l’Europa de l’Est arran de la caiguda del mur de Berlín i del canvis polítics a l’ex-Unió soviètica. Més d’un milió de jueus de Rússia van emigrar cap a Israel o9, en una proporció menor, cap als Estats Units, cosa que fa que aquest país (i més concretament la ciutat de Nova York, amb uns 2 milions de jueus)10 hagi esdevingut el segon gran nucli jueu després d’Israel11. Per contra, l’arribada massiva a França dels jueus sépharades del Magrib (Algèria, Tunísia i Marroc) entre 1956 i 1965 va compensar, en el país gal, l’emigració i la desaparició dels asquenasites que s’havia produït arran de la pujada del feixisme i de la II Guerra Mundial. c) Un tercer factor en la caiguda del nombre de jueus a Europa rau en l’assimilació. Aquest fenòmen, potser més insidiós i no tan visible (perquè no és tan massiu) ha estat constant al llarg dels segles xix i xx, o sigui d’ençà de l’emancipació12. L’accés als drets cívics i jurídics significà aleshores progressos importants en la vida dels jueus: sortida progressiva13 dels guetos i, consecutivament, integració i plena participació a les societats globals. Però també, portada al seu extrem, la integració va significar assimilació i conversions sobre tot a França i Alemanya. Segons fonts de l’època, s’avalua que entre 200.000 i 250.000 jueus van convertir-se al cristianisme a Europa durant el segle xix14. L’assimilació dels jueus també va conèixer un segon gran moment d’apogeu després de la II Guerra Mundial i del traumatisme del genocidi.

Repartició per països i ciutats d’Europa

  • 15 Quadre establert a partir de Della Pergola 2010.

Taula 3. Països europeus amb més població jueva15

Taula 3. Països europeus amb més població jueva15
  • 1 França és la tercera comunitat jueva del món en nombre de persones, després d’Israel i els Estats U (...)
  • 2 Per l’any 2010, la Jewish Virtual Library dóna: 483.500 jueus a França, 292.000 al Regne Unit, i 11 (...)
  • 3 Les xifres avançades en l’American Jewish YearBook per a Espanya no varien des de fa més de trenta (...)

Note *1
Note **2
Note ***3

  • 16 Dades tretes de: Bensimon (o. c. 1993-1994), Della Pergola (1993-1994); Attias i Benbassa, Dictionn (...)
  • 17 Della Pergola AJYB, 2007, pàg. 599.
  • 18 Della Pergola, 1993-1994, o sigui, per totes aquestes ciutats franceses, les dades són una mica ant (...)
  • 19 Per aquestes dues ciutats de Gran Bretanya, treiem les dades de: A community of Communities, Report (...)
  • 20 Myriam ALMARCHA, La comunitat jueva d’Andorra. Tesina de mestratge. Universitat de Perpinyà, Instit (...)

7A l’Europa occidental, una característica purament jueva és de viure en ciutats i en metròpolis, és a dir, allà on hi hagi unes grans possibilitats econòmiques, culturals i intel·lectuals. I més especialment allà on hi hagi una gran activitat i influència no només nacional sinó també internacional. El 92 % dels jueus de la Unió Europea es concentren en ciutats de més de 1.000 jueus. Els sociodemògrafs reparteixen les principals ciutats i regions d’establiment dels jueus en tres grups: les que tenen un percentatge superior als 13 jueus per 1.000 (1,3 %) habitants, les que en tenen entre 1 i 3 per 1.000 habitants, i les grans ciutats on la població jueva és inferior a l’1 per 1.000. Per comoditat, nosaltres donarem aquí les xifres absolutes en ordre decreixent16. Així, la metròpoli amb més jueus és París i cinturó: 284.000 (22 per 1.000 o sigui 2,1 %); Londres i sud-est d’Anglaterra: 195.00017 (1,5 %); Marsella (65.000), Manchester i rodalies (28.000), Niça (20.000), Lió (20.000), Tolosa (18.000), Brussel·les i cinturó: 15.000 (1,5 %), Estrasburg (12.000)18. Les altres ciutats amb població jueva serien: Berlín, Frankfurt i cinturó, Hamburg, Copenhaguen, Luxemburg, Milà. I també: Anvers (la comunitat més ortodoxa d’Europa, formada essencialment de hassidim), Amsterdam i Roma. Aquestes últimes, es considerava que havien tingut una vida jueva important en el passat; avui tenen més de 10.000 jueus (si fa no fa 2 per 1.000). I finalment: Leeds (10.000) Glasgow (5.600)19, al Regne Unit. Entre les més petites, cal mencionar la comunitat jueva d’Andorra, creada oficialment el 1997, i que compta uns 100 membres20.

  • 21 Della Pergola (1993-1994, 2002, 2007, 2010), Bensimon (1993-1994 i 1994), Attias i Benbassa (1997, (...)

8Pel que fa a Rússia i Polònia21, les xifres de la davallada demogràfica parlen per si mateixes:

Taula 4. Rússia i Polònia

Taula 4. Rússia i Polònia
  • 22 Della Pergola, AJYB, 2007, pàg, 599. El mateix autor donava 108.000 jueus a Moscou l’any 2002.
  • 23 Dada treta de M.-P. Rey, o. c. 1993-1994. En el seus estudis, o. c. 1993-1994 i o. c. 2002, Della P (...)

9A Polònia, la judaïcitat ha passat de representar el 10,5 % de la població total (l’any 1939), al 0,1 per 1000. A Rússia, representen l’1,5 per 1000 de la població total. Actualment, els jueus viuen sobretot a Rússia occidental, el 98 % en ciutats: Moscou (amb uns 95.000 jueus)22, Sant Petersburg, Kíev, Odessa, Taixkent. El Birobidjan (regió autònoma jueva creada a l’extrem orient el 1934 per Estalin) agrupava, cap als anys 1990-1993, uns 9.000 jueus, o sigui un 4 % de la població total d’aquesta regió23.

  • 24 S. Della Pergola, o. c. 1993-1994.
  • 25 Della Pergola, 2010, pàg. 60-61.

10Quina és, ara, la taxa de les judaïcitats en els països europeus? L’any 1990, la taxa de jueus a Europa era del 2,8 per 1.000 de la població global24. En el seu estudi de 2002, Della Pergola avançava la xifra de 2,0 per 1.000. Segons el mateix autor, l’any 2010, la judaïcitat representa l’1,8 de tots els països europeus, i el 2,2 per mil als països de l’Unió europea. O sigui que és baixa car es compta, no pas per cada cent habitants, sinó per 1000 habitants, i és desigual. En vet aquí algunes xifres per 201025:

11A Espanya, on el sociodemògraf israelià continua estimant la judaïcitat en unes 12.000 persones, la taxa seria de 0,3 per mil habitants. A Gibraltar on viuen uns 600 jueus per 31.000 habitants, representarien 19,4 per mil, o sigui la xifra més elevada de tota Europa.

INDICADORS SOCIOCULTURALS D’EVOLUCIÓ I DE CANVI

12Les notables mutacions societals (és a dir, ensems socials i culturals) generades a partir dels anys cinquanta, sobretot en el decurs de les tres últimes dècades, fan pensar que a més o menys llarg termini el futur dels jueus,

  • 26 Vegeu nota 2, a la introducció d’aquest estudi.

13o més ben dit del judaisme de la diàspora europea, estaria compromès. Això és almenys la conclusió a què han arribat alguns observadors, tant a Europa com a Israel26. Totes les comunitats jueves d’Europa occidental, fins i tot als països amb una judaïcitat important com França o Gran Bretanya, han patit una erosió en quantitat (hi ha molts menys jueus) i pel que fa al grau d’adhesió a la religió i a les tradicions ètnicoreligioses o d’apropament a les comunitats organitzades (o sigui que el judaisme ha deixat de ser un referent bàsicament religiós, i de ser viscut com a tal). A Espanya també aquest canvi s’ha pogut notar. Els observadors del judaisme avancen generalment dues causes principals que examinarem ara.

Pèrdua del reagrupament físic i de la cohesió ètnica

  • 27 Per exemple, el sociòleg i pensador Edgar MORIN, Le monde moderne et la question juive, Paris, Seui (...)
  • 28 És a dir, abans de l’emancipació cívica i jurídica atorgada a finals del segle xviii a França i al (...)
  • 29 Haskalà: moviment jueu d’idées reformistes desenvolupat als segles xviii i xix, paral-lelament al d (...)

14La primera causa, que és una paradoxa, es fonamenta en la constatació dels historiadors segons la qual, durant segles, la supervivència del judaisme i la unitat dels jueus es mantingueren gràcies a la marginació social-religiosa que patiren27. En efecte, la “guetoïtzació”, és a dir, l’antic28 reagrupament obligatori i tradicional en barris o pobles jueus afavoria la cohesió cultural, familiar, amb el pes de la religió, l’endogàmia i l’enculturació o sia la transmissió dels valors, de les cultures i les llengües. Aquest antic estat de coses que marginava els jueus, i mantenia a la força la seva unitat i autoreproducció, canvià totalment arran de l’emancipació progressivament atorgada durant tot el segle xix, a tots els països d’Europa. A partir d’aquell moment, el destí dels jueus d’Europa seguí dues vies distintes, però que, d’alguna manera, finalment coincidiren en el mateix efecte de dilució que es comprovarà el segle xx. a) Als països democràtics de l’Europa occidental (com França o Alemanya), l’emancipació permet als jueus d’integrar-se socialment, econòmica i cultural com a persones, també els permet com a comunitats una reconstrucció estructural (creació del sistema consistorial, com a França), i els permet finalment una evolució ideològica que completa un procés d’obertura ja engegat gràcies al moviment de la Haskalá29.Arran d’aquesta “regeneració” del judaisme, i fruit de la llibertat i de la normalització, una part dels jueus s’allunyà del nucli comunitari per assimilar-se o sigui fondre’s totalment en la societat, fins a l’etapa extrema, per a alguns, de desaparèixer com a jueus. b) Als països d’Europa de l’Est, la gran cohesió a l’entorn de la yiddishkeit acabà primer a Rússia amb la Revolució de 1917; en aquest país revés a les afirmacions culturals i religioses, els jueus es “russificaren”, és a dir, adoptaren els nous valors patriòtics i/o s’assimilaren. Després de la II Guerra Mundial i els acords de Ialta, els països que passaren a l’òrbita soviètica aplicaren, a llur torn, una política antisemita que conduí els jueus a assimilar-se. En ambdós casos, antagònics, la pèrdua de la cohesió comunitària i familiar (sigui lliurement triada, o bé forçada) constitueix un dels factors sociohistòrics i socioculturals d’erosió demogràfica de la judaïcitat europea.

  • 30 S. Della Pergola, o. c. 1993-1994.
  • 31 Régine AZRIA, “Juifs des villes, juifs des champs”. Les cahiers du judaïsme, núm. 3, 1998, pàg. 42- (...)

15Per la seva banda, els sociòlegs tenen altres explicacions sobre la pèrdua del reagrupament i la cohesió ètnicoreligiosa. Així, pels sociodemògrafs com Della Pergola30, l’evolució de les poblacions jueves pel món, i doncs, a Europa, sempre ha estat determinada per factors polítics, econòmics i culturals: períodes de creixement jueu sovint van alternar amb declivis brutals arran de les emigracions i a la destrucció o desaparició de les comunitats; i és més: quan una comunitat es desfa en un lloc, no és per a reconstruir-se i repetir-se en un altre lloc sinó per a transferir-se sovint en llocs dispersos i adoptar noves formes de vida. La tendència general actual és la implantació a les grans capitals nacionals o regionals que compten amb connexions internacionals, situades en grans zones socioeconòmiques i amb molts equipaments cuturals i educatius (estudis superiors, per exemple). També, com ho ha observat i examinat Régine Azria31, hi ha certa tendència dels jueus (com dels ciutadans en general) a fugir de les ciutats per a establir-se a zones residencials periurbanas i rurals. Globalment, però, urbanització, conglomeració, alt nivell educatiu i creixent especialització en activitats liberals i de managering caracteritzen els jueus de l’Europa actual (sobretot occidental), opcions socioeconòmiques que solen acompanyar-se d’una desconnexió comunitària parcial o total, amb totes les conseqüències que puguin resultar-ne.

16Finalment, si bé en aquest paràgraf s’ha al·ludit a la reagrupació més aviat comunitària com a referent de la cohesió ètnica, també es podria afegir la idea del matrimoni endogàmic, d’alguna manera la llar jueva també essent tradicionalment un espai de reagrupament físic i de cohesió ètnica. Però, com ho veurem a continuació, el matrimoni no només ha perdut el seu paper institucional i simbòlic, sinó que ja no actua de forma sistemàtica com a element de transmissió dels antics valors jueus.

Pèrdua de les tradicions i adopció dels modes de vida “globals”

  • 32 Neologismes introduïts pel filòsof i sociòleg sefardita Albert MEMMI (1962), Portrait d’un juif. Pa (...)

17La segona causa d’erosió quantitativa de la judaïcitat europea, però també qualitativa de la judeitat32, (més recent que la pèrdua de la cohesió comunitària i familiar), ens ve donada per l’evolució del conjunt de les societats occidentals cap a una uniformització dels modes de viure dels diversos components de les societats urbanes. Els progressos tècnics i científics, el benestar social, els canvis en els hàbits quotidians i en el pensament s’han acompanyat d’una ruptura o si més no d’una distensió forta del lligam religiós. Per als jueus, que estan en fase total amb aquests múltiples aspectes de la modernitat, l’efecte final arriba a ser el mateix, i es palesa per l’abandó d’una vida ritmada per normes i usos religiosos i tradicionals considerats com a massa constrenyidors (això val tant per als cristians com per als jueus). Aquest fet es tradueix de diverses maneres.

  • 33 El sociòleg Erik COHEN, “Valeurs et identité des Juifs de France”. Observatoire du monde juif, núm. (...)

18En l’aspecte religiós: la desafecció comunitària (és a dir, la participació cada cop més reduïda, per no dir nul·la, a la vida jueva organitzada) es combina amb altres formes de “dejudaïtzació”, la qual es concreta en l’abandó de les pràctiques religioses, és a dir, retrocés de l’observança de les lleis alimentàries, del descans sabàtic, de la freqüentació sinagogal i d’alguns ritus de pas com la Bar mitsvà o els casaments; es tradueix també per l’ocàs dels valors espirituals en la vida quotidiana. Ben sovint el judaisme esdevé, com el catolicisme, una simple confessió o sia una religió viscuda en privat i à la carte. Aquest fenòmen és general a totes les comunitats jueves d’Europa (i supera en molt els “retorns”). En l’aspecte cultural: abandó de tradicions geoètniques, culturals o familiars; no-transmissió generacional de les llengües jueves; descens de la freqüentació dels centres d’estudis (fins i tot de les yeshivot), i fins i tot de l’aprenentatge de l’hebreu; també s’observa un ocàs de la cultura jueva profana (literatura, pensa-ment, música, filosofia) que s’inspirava en temes jueus. Totes aquestes pèrdues són compensades o substituïdes per l’adopció de models culturals globals. En l’aspecte sociodemogràfic: matrimonis mixtos, baixa de la nupcialitat (o sia celibat cada vegada més freqüent)33, creixement negatiu i envelliment són actualment la font de preocupació dels responsables comunitaris.

  • 34 S. Della Pergola, o. c.1993-1994, pàg. 29, parla de “core and elarged jewish population”. Conceptes (...)
  • 35 M.-P. Rey, o. c. 1993-1994, pàg. 122.
  • 36 D. Bensimon, o. c. 1993-1994, pàg. 39-42.

19Vegem aquest aspecte sociodemogràfic de més a prop. a) La nupcialitat ve donada per dos tipus de situacions: els matrimonis mixtos, que actualment representen com a mitjana el 50 % dels matrimonis jueus d’Europa (30 % a Espanya, i entre 65 % i 75 % a Alemanya), amb una repercussió en la demografia comunitària i l’allunyament que això suposa; els canvis en els hàbits matrimonials: menys casaments (i més parelles sense casar), casaments més tardius (entre 30 i 45 anys), inestabilitat matrimonial (més divorcis), etc. O sigui, hàbits que incideixen en el creixement natural i que porten els sociòlegs i sociodemògrafs a distingir entre població jueva “nuclear” (que compta només els jueus legítims segons la Llei talmúdica, o sigui els nascuts de mare jueva i els convertits) i població jueva “ampliada”34 (que integra les parelles no jueves, els fills nascuts de mares no jueves). b) Creixement natural. Després de l’ensulsiada demogràfica enorme provocada per la Shoah, no només en nombre de víctimes mortals sinó també en concepte de neixements que no s’han produït, i sota els efectes de la vida moderna, les fluctuacions conjuntes de la nupcialitat, la fertilitat, la mortalitat, en fi, del creixement natural, han afectat du-rament la dimensió i la vitalitat de les comunitats. (Actualment 1,5 nen per dona jueva, quan en caldrien 2,1 per a poder estabilitzar la dimensió de les comunitats). Amb aquest ritme, es preveu una baixada del 30 % de la població jueva. c) Envelliment. Aquest factor és més característic als països de l’Est on les comunitats jueves varen ser destruïdes per la Shoah i posteriorment sotmeses als governs comunistes antisemites. La comunitat jueva de Rússia es caracteritza especialment per factors de declivi: al costat d’una emigració fortíssima, la comunitat local pateix un augment dels matrimonis mixtos (fins al 60 %), una baixa de la natalitat i l’envelliment de la població jueva; dos exemples: ja el 1970 el 25 % dels jueus de Rússia tenien més de 60 anys contra el 12 % de la resta dels russos35. A França, el 1988, el 42 % dels caps de família tenien més de 50 anys, i el 2002, el percentatge havia passat a 52 %36. d) A més a més, tant la baixa demogràfica com l’allunyament comunitari i sinagogal tenen una altra incidència greu per a les comunitats organitzades: llur empobriment, fins i tot el tancament d’alguns centres car tenen cada cop més dificultats per a mantenir immobles. A la Gran Bretanya, moltes petites sinagoges han hagut de tancar. Mentre que a França, s’estima que les infraestructures comunitàries excedeixen en molt la demanda i l’ús que se’n fa.

  • 37 Vegeu M. BERTHELOT, Memorias judías, Barcelona 1914-1954, Barcelona, Riopiedras, 2001.

20Ben evidentment, bona part d’aquests canvis es poden observar a Espanya i a Catalunya. Pel que fa a la Comunitat Israelita de Barcelona (CIB), per exemple, aquesta situació ja era palesa els anys 30, 40, 5037. L’arribada dels marroquins, amb llur gran cohesió religiosa i familiar, va donar un impuls nou durant vint o trenta anys. Però l’erosió sembla ineluctable, i ara la CIB també coneix aquests problemes.

INDICADORS DE LA IDENTITAT JUEVA I DE LA IDENTIFICACIÓ AMB EL JUDAISME

Debat actual entorn del concepte de “comunitat jueva”

  • 38 Vegeu nota 33.

21De la mateixa manera que els filòsofs, teòlegs o historiadors solen utilitzar el concepte messiànic de poble jueu, fins fa uns quants anys la majoria dels sociòlegs solien designar els jueus utilitzant l’expressió comunitat jueva o comunitats jueves. Per la seva banda, el filòsof i sociòleg sefardita Albert Memmi havia introduït, a principis dels anys seixanta, dos neologismes per plasmar les diferències amb la paraula judaisme, que ell reservava per al conjunt de les institucions i per a la doctrina mosaica: així, va crear el concepte de judaicitat per evocar la col·lectivitat humana i l’altre de judeitat per parlar d’identitat jueva38. Aquestes denominacions àmpliament acceptades i utilitzades pels científics van passar a formar part de l’aparell conceptual referit al món jueu.

  • 39 La tipologia i les definicions donades els anys setanta pel psicosociòleg sefardita Claude TAPIA, “ (...)
  • 40 R. AZRIA, “Pour une approche socio-historique”. Yod, núm. 36-37, 1995, pàg. 24-26.
  • 41 És a dir, una actitud totalment en contradicció amb l’ideal laic de la república francesa.
  • 42 Shmuel TRIGANO, “La communauté juive. Essai de définition”. Observatoire du monde juif, núm. 10/11, (...)
  • 43 Vegeu també, entre d’altres, J. C. Attias / E. Benbassat, o. c. 1997.

22Actualment, però, entre els observadors i científics (jueus en particular) hi ha una propensió cada vegada més gran a abandonar l’expressió molt ambigua de comunitat jueva en benefici de l’expressió més genèrica els jueus39. Pel sentit comú, aquest canvi s’explica pel fet que, d’una banda, tenim les entitats jueves amb els seus membres afiliats (aquelles que formarien les comunitats o millor dit les associacions), i d’altra banda, hi ha un gran nombre de jueus que no participen en cap d’aquestes organitzacions40 i, doncs, que no es poden englobar en el concepte de comunitat, encara que es considerin com a jueus. Però cal saber també que, últimament, el debat sobre el concepte de “comunitat” (jueva, musulmana, gitana, etc.) s’ha aguditzat a França com a conseqüència d’una vulgarització mediàtica abusiva d’aquest concepte, i d’una recuperació política que amalgama d’una banda el que és nacional i comunitari, i d’altra banda comunitat i “comunitarisme” (en francès communautarisme, és a dir, tancament i replegament de la comunitat)41. Fins al punt que alguns historiadors, pensadors i sociòlegs s’han replantejat el contingut i l’ús de l’expressió “comunitat jueva”. Per exemple, el conegut filòsof i universitari sefardita Shmuel Trigano proposa un aclariment en vuit punts42, que resumirem en part aquí ja que té el mèrit de ser concís i molt actual, i per tant ajudarà el lector a entendre millor els indicadors de la identificació dels jueus respecte al judaisme o a la comunitat jueva que tractarem en aquesta part. Així doncs, segons Trigano, la “comunitat jueva” és un terme genèric que designa un conjunt d’associacions voluntaristes, immerses en la societat civil (la cité) i que només concerneixen llurs membres (punt 1); la finalitat d’aquestes associacions és de conrear una herència, il·lustrar valors i defensar interessos compartits pels membres (punt 2); les associacions o institucions jueves no són de cap manera intermediàries entre els ciutadans jueus i l’Estat (punt 4); la “comunitat jueva” és, doncs, una federació d’associacions i no pas de persones i encara menys de tots els jueus de França (punt 6); la “comunitat jueva” no“representa” els jueus que no són membres d’aquestes associacions o que queden al marge de qualsevol vida jueva (punt 8). Aquesta definició és aplicable – ens sembla – al conjunt dels països occidentals. El que cal resaltar és que per comunitat jueva no s’ha d’entendre tots els jueus d’un país, sinó únicament els jueus que s’autodeterminen com a jueus i/o que s’identifiquen amb el judaisme (ja sigui religiós, cultural, social, fins i tot intel·lectual)43.

Alguns recordatoris previs respecte al judaisme com a fet religiós

23Segons el judaisme tradicional-ortodox – estipulat a la Halakhà o sigui, la Llei – el primer criteri de la judeitat determina que una persona és jueva si és nascuda de mare jueva, o bé si és convertida segons el ritu ortodox. El segon criteri és que el judaisme es fonamenta menys en un dogma o una creença (com el cristianisme) que en una praxis multiforme (pràctiques alimentàries, tradicions, mode de vida, estudi, ritus de pas, transmissió generacional, etc.). Ara bé, avui dia la majoria dels observadors i dels estaments del judaisme (sociòlegs, psicosociòlegs, sociodemògrafs, filòsofs, líders comunitaris i fins i tot rabins liberals) coincideixen en què, avui dia, la definició ortodoxa del Gran Rabbinat d’Israel ja no correspon amb les diverses expressions de la identitat. La definició de la judeitat (identitat jueva) i els seus límits són cada vegada més complexos i nebulosos. De fet, existeixen mil i una formes de ser jueu.Actualment, es dibuixen tres tendències bastant semblants (i més o menys equivalents a Europa, als Estats Units i a Israel): un 30 % s’afirma implicat amb la religió; un 30 % és implicat amb la tradició històrica, familiar o comunitària; un 30 % implicat amb a la realitat jueva sense cap significació religiosa. Vegem ara aquestes tres concepcions.

Indicadors de la pràctica religiosa i tradicional

  • 44 Aquesta pràctica total sí que és “comunitarista” en el sentit d’un replegament i d’una automarginac (...)

24Es tracta dels indicadors clàssics de creença, pràctica i vivència (regular o no). Són molt variables i lligats amb les exigències de la vida profana i moderna; també varien en funció de la tendència religiosa (tradicional, liberal o ultraortodoxa), de la religiositat personal o familiar, de les condicions socials, professionals, perquè fa temps que la vida moderna deixa un espai cada cop més reduït per a la pràctica religiosa. Dit això, es pot resumir dient que aquests indicadors van des d’una pràctica laxista o mínima (per exemple, només observar el dejuni de Dia del Perdó – Yom Kippur – o el Sopar de Pasqua – Seder –, és a dir una o dues vegades a l’any), a una ortopraxis normativa o observança regular d’una gran varietat de pràctiques (aquelles prescrites a la Llei), i, fins i tot, a un mode de vida jueva “total” (endogàmia i distanciació dels no jueus)44. Vegem-ho més en detall.

    • 45 Kidush: Benedicció del vi i del pa que precedeix el sopar del shabbat.

    La pràctica tradicional a casa, a més d’ésser familiar i/o personal, també pot ser: a) regular (cacherout; celebració del shabbat amb encesa de les espelmes, kidush45, estudi; totes les festivitats de l’any); b) interioritzada (portar els tefilin sota els vestits; recitar benediccions; banyar-se ritualment; no utilitzar electricitat pel shabbat – o sigui no telefonar, no mirar la televisió, etc.; fer donatius; c) reduïda (només festivitats majors com Yom Kipur i Pasqua), ritus de pas (circumcisió, bar mitsvá, casament i/o funerals...). Aquesta pràctica tradicional també es pot exterioritzar: mezuzà, menjar casher fora de casa, no utilitzar cotxes, autobusos pel shabbat, etc.

  • La participació comunitària pot consistir en: recursos als serveis (oficis a la sinagoga, bany ritual...); participació a les/unes festes religioses (Perdó, Cap d’Any) i diferents manifestacions commemoratives (Shoah, creació d’Israel...); implicació i voluntariat comunitari.

  • L’educació jueva pot ser: formal (iniciació religiosa –Talmud Torá–; escoles jueves a temps complet per als nens; centres/cercles d’estudis religiosos per als adults; activitats del dissabte a la tarda); informal (colònies; moviments de joventut; viatges a Israel; activitats culturals i/o esportives – clubs Maccabi – etc.).

    • 46 R. AZRIA, “Pratiques juives et modernité”. Pardès, núm. 14, 1991, pàg. 53-70. Per a Gran Bretanya, (...)

    La pràctica total” es dóna entre els ultraortodoxos però també és sovint el fet dels neoreligiosos o neoortodoxos46 que, si bé no són tan nombrosos, tenen un pes simbòlic molt fort. Determinats perfils entren en aquesta categoria: els joves de famílies desjudaïtzades o de matrimonis mixtos (recerca de les arrels); persones decebudes pel militantisme (comunistes, sionistes); persones transplantades que han abandonat part de les seves tradicions d’origen, etc.

Indicadors polítics i ideològics47

  • 47 D. Bensimon, o. c. 1994, i Attias / Benbassa, o. c.1997.

25Els indicadors polítics, ideològics i militants han estat i són encara molt presents a l’Europa de l’Est i a França. Surgiren amb l’emancipació. Globalment, hi ha hagut dues etapes.

26Finals del segle xix començament del segle xx: època de la militància política. Aquests moviments daten del segle xix i es manifesten tant a l’Europa occidental (a conseqüència de l’emancipació i la secularització) com a l’Europa oriental (Polònia, Rússia, Bulgària). En ambdós casos eren vinculats – bé per adhesió, bé per rebuig – als nacionalismes i concretament al sionisme. En cal destacar: a) el moviment socialista i laic, el Bund o Unió general dels obrers jueus de Lituània, Polònia i Rússia; b) els moviments sionistes (moviments nacionals que reclamaven la restauració d’una vida jueva independent a Palestina); c) a França, el militantisme jueu es manifestà en corrents d’esquerra i d’extrema esquerra: comunistes i trotskistes que, durant la II Guerra Mundial, foren molt actius en la Résistance contra els invasors alemanys.

  • 48 És present a Israel i als Estats Units on nasqué oficialment l’any 1963, amb la creació pel rabí Sh (...)
  • 49 D. Bensimon, o. c. 1994, pàg. 108.
  • 50 Per exemple Le Cercle B. Lazare, Identité et Dialogue, Le Cercle Amical Ouvrier Juif, etc.

27D’ençà de 1960. Apareix una nova tendència més ideològica que político-sindicalista, i que s’articula a l’entorn d’un rebuig religiós: es tracta del moviment laic, areligiós però humanista i comunitarista48. Per la Federació Internacional del Judaisme Laic i Humanista, “és jueva qualsevol persona d’ascendència jueva o que es declara jueu/jueva i s’identifica amb la història, els valors ètics, la cultura, la civilització, la comunitat i el destí del poble jueu”49. L’any 1960, es creà a Brussel·les el Centre Communautaire Laïc Juif amb activitats comunitàries i culturals. A França, diverses associacions existeixen de trenta anys ençà o més50. El 1989 es va crear l’Association pour un Judaïsme Laïc et Humaniste (on es defensa una identitat jueva “positiva” independent de la convicció i de la pràctica jueva). S’han multiplicat els cercles i associacions laico-humanistes.

  • 51 Per exemple, a Paris, Le Comité d’Information sur le Moyen-Orient i Le Forum Citoyen Juif; a Marsel (...)

28En un país com França (amb la població jueva més important d’Europa), l’última tendència concerneix l’impuls associatiu generat per l’augment de l’antisemitisme i fins i tot cert rebuig de la comunitat jueva en aquest país, però també per la crisi de l’Orient Mitjà que estigmatitza Israel51. En aquest cas, el despertar i el dinamisme de les associacions jueves s’assemblen més a una reacció d’alerta, de reflexió i d’informació en front de l’adversitat que regna en l’opinió pública, que no pas (com pels religiosos) a una reacció d’alerta de cara al perill de baixa demogràfica i d’allunyament comunitari.

Altres referents identitaris: consciència històrica de poble o de pertinença52

  • 52 R. Azria, o. c. 1995, “Réidentification communautaire du judaïsme”, a: DAVIE, Grace; HERVIEU-LEGER, (...)
  • 53 R. Azria, o. c. 1996, pàg. 253-267.

29Hi ha almenys tres principals referents identitaris jueus altres que la dimensió religiosa rebutjada o mai viscuda, i que són característics o, si més no, heredats del segle xx. A nivell més individual, i potser més psicoanalític, també poden influir alguns senyals d’identitat. a) Israel.La creació de l’Estat d’Israel l’any 1948 canvià totalment la identificació amb el judaisme, sobretot després de la Shoah. Un poc més tard, les guerres israelo-àrabs, especialment la Guerra dels Sis dies (maig 1967), actuaren a més com a catalitzadors de la nova generació. D’ençà vint anys, els problemes generats per la qüestió palestina han dividit l’opinió jueva mundial. Però Israel, com a llar nacional jueva, roman un dels principals referents identitaris. b) L’antisemitisme, endèmic i periòdicament reactivat per partits d’extrema dreta, últimament s’ha vist rellevat per l’antiisraelisme i l’antisionisme de partits d’extrema esquerra amb el problema palestí. En tot cas, obliga a un cert estat de vigilància. c) El genocidi (essencialment pels asquenasites) i certa lleialtat, fidelitat i respecte a la família o als membres de la família que, enmig del segle xx, moriren assessinats pel fet de ser jueus. d) El que els nord-americans anomenen el survivalism, és a dir, un “retorn i una sacralització de la memòria”; és un fenòmen de reapropriació d’un passat o d’uns origens jueus en què el deure de memòria (mitjançant diverses activitats intel·lectuals i culturals) intenta compensar la desaparició de formes tradicionals de la vida jueva53. e) Més individualment, existeix també la conciència històrica de pertànyer a un poble o a un col·lectiu que va travessar i patir les pitjors vicissituds i que continua estant dempeus. En tot cas, és el sentiment de formar part d’una “cadena”. En el mateix sentit, afegim també diverses sensacions d’alteritat no sempre evidenciades però presents: sentir-se diferent dels altres, pensar, actuar d’“una altra manera”, amb un sentit “ètic” molt clar i present, tenir una altra sensibilitat en front dels esdeveniments. f) I finalment, acabem amb la ineluctable mirada de l’Altre que inspirà al filòsof francés J. P. Sartre la terrible constatació que algú és jueu perquè els altres el fan jueu.

30Aquests indicadors no religiosos i no militants no impedeixen l’associació d’alguns elements simbòlics de pràctica. Aquells vinculats amb certes tradicions religioses, però que tenen sobretot un pes social per la “convivialitat” que valoritzen, i, doncs, que són compatibles amb un ateisme: per exemple, festivitats alegres mantingudes pels i per als nens (Sukkot, amb les tendes edificades als patis, jardins o terrasses i decorades amb fruites; Purim, amb el carnaval, Seder de Pessah), també circumcisions i Bar mitsvot.

Cap a nous perfils sociològics

  • 54 E. Cohen, o. c. 2004, pàg. 7-13. Exposa el resultats d’aquesta enquesta de manera més detallada, i (...)
  • 55 Investigadors i observadors del CERIJ, Centre d’Études et de Recherche sur l’Identité Juive.
  • 56 H. HANNOUN, “Les trois visages de la communauté juive dans la France du xxie siècle”. Les Cahiers d (...)

31En els paràgrafs anteriors, hem fet una presentació “clàssica” de la sociologia religiosa del judaisme que insisteix sobretot en la part religiosa, cultural i identitària. Però no volem tancar aquest capítol sense esmentar uns nous perfils sociològics de la població jueva actual que alguns especialistes francesos han fet aparèixer al llarg dels estudis que duen a terme regularment. Així, per Erik Cohen (estudis del 2002), els jueus de França es reparteixen en quatre grups: els tradicionalistes (31 %) i els revivalistes (23 %) representen els religiosos, mentre que els universalistes (24 %) i els individualistes (22 %) són o bé deslligats de l’aspecte religiós, o bé molt més lliures respecte a la tradició54. En realitat, aquesta tipologia engloba no només la pràctica religiosa o la consciència identitària, sinó que va més lluny, ja que integra com a criteris suplementaris d’observació i d’anàlisi el grau d’adheriment o de rebuig als valors “profans” de la societat global. A Marsella, un altre equip d’investigadors de la identitat jueva55 proposa un tipus de classificació basada, en aquest cas, en la relació i la participació dels jueus amb la comunitat organitzada, ja sigui una comunitat religiosa o una comunitat “laica”; així, hi hauria els “militants” (conscients de llur judeitat, i molt actius), els “espectadors” (jueus conscients però poc actius) i els “in-diferents” que són jueus per casualitat (sic) i viuen com els no jueus56.

  • 57 E. Morin, o. c. 2006, pàg. 59-70.

32Aquestes dues noves classificacions (i és possible que n’hi hagi d’altres) pretenen emfatitzar sobre el fet que ja no s’ha de contemplar el col·lectiu jueu segons el criteri únicament religiós (donat que la pràctica religiosa minva constantment) o polític i ideològic (si bé l’activitat associativa té un pes simbòlic, és encara lluny d’aplegar un gran nombre de membres), sinó també – i potser sobretot – tenint en compte la laïcització/secularització de bona part d’aquest col·lectiu (sovint silenciós) i els nous comportaments socials, societals i culturals (envers la comunitat organitzada i envers la societat civil) que se’n deriven. De fet, pretenen analitzar els jueus, ja no com a jueus únicament, sinó com el que són en realitat, és a dir, com a ciutadans integrats enmig de les poblacions i dels països on viuen, i com a ciutadans actius i reconeguts en tots els àmbits d’aquestes societats. És així com cal interpretar les últimes concepcions sociològiques (però també sociohistòriques i psicosociològiques). El sociòleg i pensador Edgard Morin plasma aquesta visió quan parla de la “doble identitat judeogentil”, denominació forjada per ell mateix57. En efecte, després de l’emancipació i la sortida dels guetos, i amb la seva integració en les nacions modernes, els jueus accedeixen a l’estatus de gentils i passen a ser judeogentils, ciutadans de les nacions modernes occidentals.

SUPERVIVÈNCIA I FUTUR DEL JUDAISME A EUROPA

33Com ho hem vist més amunt, en un espai de temps de 60 anys, la població jueva d’Europa s’ha dividit per sis.Val a dir que el futur del judaisme europeu està en una situació de gran precarietat i vulnerabilitat per no dir d’ocàs pronunciat. Historiadors, sociòlegs i pensadors, rabins i líders comunitaris, conservadors, ortodoxos, liberals, laics, sionistes o no, etc., tothom sap que actualment la qüestió central del judaisme, arreu del món, concerneix la seva supervivència i el seu futur ja que el nombre de jueus no deixa de minvar. Unes solucions proposades per a intentar aturar, o almenys frenar, aquest abandó emanen de diversos estaments jueus. Els uns opten per replantejaments derivats de la realitat; el punt de partida de les seves reflexions gira entorn de la famosa definició de qui és jueu i entorn de les definicions corol·làries de comunitat jueva i de pertinença a la comunitat jueva, comunitat en el sentit de col·lectivitat o de població. Les definicions són múltiples. Els sociòlegs, però, han identificat dues concepcions del que es pugui entendre per “comunitat jueva”, concepte íntimament lligat amb el d’identitat i fins i tot d’identificació.

  • 58 Resumim aquí la seva definició: “The enlarged Jewish population includes the sum of: a) the core Je (...)
  • 59 Erik Cohen, o. c., 2002, p. 21.
  • 60 L’any 2001, a Rússia, el nucli de la població jueva s’estimava en 275.000 persones, i la població j (...)

34Una concepció restrictiva és la comunitat nuclear o nucli comunitari (core Jewish population) formada pels jueus “de ple dret” (segons la tradició halàkhica) sigui quina sigui la seva forma d’afirmació jueva (i independentment del seu paper amb una entitat jueva organitzada). L’altra concepció és la comunitat ampliada, que designa el conjunt molt més gran, més heterogeni i més difós format per parelles mixtes i els seus fills (sobretot si la mare no és jueva), i per no-jueus d’ascendència jueva que s’identifiquen amb el judaisme58. Aquest concepte de “comunitat jueva ampliada” (enlarged Jewish population) va ser suggerit en els anys setenta pel sociodemògraf israelià Sergio Della Pergolla, i d’aleshores ençà és generalment admès pels sociòlegs del judaisme. Pel seu costat, el sociòleg franco-israelià Erik Cohen, en el seu estudi sobre la població jueva de França del 2002, adopta una posició molt més amplia o oberta atès que opta per una pertinença subjectiva al judaïsme: “Est Juif, celui qui se considère comme Juif. Et ce, quel que soit son statut vis-à-vis de la Halakha”59. En aquest sentit, la idea de població jueva “ampliada” és una autèntica oportunitat per al judaisme ja que la diferència numèrica que en resulta respecte a la població jueva “nuclear” és considerable, i fins i tot pot ser multiplicada per dos60.

  • 61 A França, es considera aquesta postura com a communautariste. El replegament comunitari observat en (...)
  • 62 I també a Espanya: és el cas de la CIB a Barcelona, de la Comunitat Israelita de València o de la C (...)
  • 63 Aquesta pregunta està plantejada clarament a l’obra de Benbassat i Attias, o. c. 2002.

35Paral·lelament, s’han disenyat dues postures religioses, antagòniques, que ja porten a terme una política missionera activa per a lluitar contra la desjudaïzació i l’ocàs del judaisme i de la judaïcitat. Ambdues practiquen el proselitisme. Així, el judaisme reformista-liberal defensa la via de l’obertura i de la tolerància i, per tant, la concepció d’una comunitat ampliada. Es pot dir que obra per a conservar una massa crítica (el nombre de jueus). Aquesta postura prové dels Estats Units i, si bé no té el mateix ressò a Europa, actualment coneix una certa progressió. La comunitat Atid de Barcelona, per exemple, n’és una representació. Les comunitats liberals són probablement les més ben situades per a captar els jueus “silenciosos”, és a dir, els que no tenen cap vincle comunitari, que tenen una família no jueva, però que resistint-se a una assimilació total poden, en qualsevol moment de la vida, sentir la necessitat d’apropar-se a una comunitat. D’altra banda, el judaisme ultraortodox que defensa evidentment la concepció nuclear de la comunitat jueva, proposa un retorn amb una fidelitat total a la Llei i al rigorisme, ideal que implica una separació amb la societat majoritària. Aquest plantejament radicalista i purista que lluita per preservar la doctrina del judaisme, prové més aviat d’Israel. A la diàspora, té el seu exponent principalment a Nova York, Londres i París61 però també molt marginalment a Barcelona amb l’agrupació dels hassidim de Lubavitch. Per ells, els casaments endogàmics representen l’única forma de preservació i de cohesió de grup. D’aquí, un tancament comunitari considerat com a perillós en alguns estrats jueus. Entre ambdues propostes (l’una que defensa la “quantitat” i l’altra que propugna la “qualitat”), i que de fet corresponen a dos corrents oposats del judaisme, es troba el judaisme intermediari que és el majoritari a Europa62. Oficialment anomenat ortodox, a la pràctica és conservador-tradicionalista (conservative, als Estats Units). Per a totes aquestes comunitats durament afectades per l’allunyament comunitari dels seus membres (i que no acostumen a fer proselitisme) el problema essencial es concreta amb la pregunta següent: Què fer, o com fer, per què la gent no deixi de ser jueva?63 El problema és tant més greu que aquestes comunitats són l’objecte d’una contradicció entre, d’una banda, la seva vocació ortodoxa-tradicionalista amb les exigències que allò suposa per als seus membres, i, d’altra banda, la pràctica religiosa dels mateixos membres que, a causa del context social, societal o sociològic modern, difícilment pot ser ortodoxa (o, si més no, en casos molt comptats).

36Què fer? D’ara endavant, tothom sap que la continuïtat jueva està condicionada, d’una banda, per una taxa de natalitat alta, i de l’altra, per mesures a favor del reforçament de la identitat i de l’educació dels infants. Però aquestes mesures només són eficients a Israel on l’entorn i l’ambient generals recolzen aquesta política.

***

37Aquesta mirada sociodemogràfica al judaisme europeu ens ha permès d’observar contrastos i pluralisme en el si de la població jueva, però també elements convergents. I sobretot, si comparem el judaisme europeu d’avui i el judaisme europeu de fa cinquanta anys o més, veiem uns canvis dràstics. En menys d’un segle, la judaïcitat europea (majoritària a l’est d’Europa) s’ha traslladat cap a l’oest del continent (o ha emigrat cap a Israel i Amèrica). Pel que fa als orígens (no hem insistit en aquest aspecte), també el judaisme que era gairebé totalment asquenasita (però que va ser delmat per la Shoah) s’ha vist augmentat amb l’arribada dels sefardites de la conca mediterrània (Turquia, Egipte, Pròxim Orient, Magrib). El judaisme del segle xxi ha deixat de tancar-se en les “comunitats”, en les tradicions (religioses o culturals), en la família. És un judaisme cada cop més obert i receptor d’aportacions no jueves. La repartició geogràfica és desigual tant pel que fa a les zones polítiques i culturals (Europa occidental / Europa oriental), com pel que fa a l’establiment en les capitals que tenen un pes econòmic i cultural o pluricultural notori i amb una projecció internacional destacada. En l’aspecte demogràfic, a gairebé tots els països s’observa una tendència convergent cap a la baixa numèrica de la població jueva (amb índexs de nupcialitat i de fertilitat decreixents, amb un envelliment creixent, i conseqüentment amb un balanç defuncions-naixements negatiu). En l’aspecte sociològic i cultural, existeix també una propensió desigual però cada cop més gran cap a l’exogàmia; la desjudaïtzació que se’n deriva influencia negativament el pes demogràfic i comunitari. En un pla institucional, l’organització del judaisme també és molt diferent a cada país. Si és reconegut i dinàmic a Europa occidental, la situació és crítica als països de l’Est, on la presència jueva està en via accelerada d’erosió (mort natural a l’Europa central o emigració pel que fa a Rússia). L’ocàs religiós tradicional (institucional o bé ortodox) ha generat no pas un buit religiós total sinó unes formes noves de consciència i d’expressió dels valors jueus. Valors que es viuen cada cop més de forma individualitzada i privada.

38El segle xx, el judaisme europeu ha sofert greus traumatismes: començant per l’incommensurable anihilament de les comunitats asquenasites i la brutal desaparició de milions de persones durant la II Guerra Mundial; però també extinció lenta de la població jueva als països de l’ex-Unió soviètica i emigració cap a Israel o cap als Estats Units; finalment, erosió progressiva de la judeïtat, baixa demogràfica de la judaïcitat d’Europa occidental i estancament de les comunitats organitzades. La freda realitat de les xifres obliga a ser realistes. De la mateixa forma que la revifalla de l’antisemitisme (en particular a França) i l’antiisraelisme generats pel conflicte israelo-palestí obliguen a un estat permament d’inquietud i de vigilància.

39Significa aquest panorama que les poblacions jueves d’Europa són condemnades a una lenta extinció (o a l’exili)? Perilla el futur dels jueus a Europa? No ens toca evidentment especular o vaticinar sobre el futur del judaisme a Europa. En les pàgines anteriors, hem proposat només una visió demogràfica i sociològica, per tal de donar a conèixer-ne la situació actual, situació preocupant per cert. La qüestió del futur és molt més complexa, i requereix molts més punts de vista i exàmens encreuats: de pensadors i politòlegs en particular. És clar, el judaisme està imbricat en les societats globals i, com elles, resta sotmès a l’evolució general que sempre és multiforme. Per tant, potser no s’ha de considerar la situació actual com a preludi d’un acabament programat o previsible, sinó com a paradigma d’evolució i d’adaptació a la nova realitat europea (i mundial). Una altra Europa s’està construïnt, pas a pas: qui sap si la lenta gestació d’una vertadera consciència europea de tots els ciutadans i pobles europeus no comporta també per als jueus d’aquest continent les llavors d’una consciència juevoeuropea supranacional capaç de transcendir les seves febleses demogràfiques i la diversitat d’orígens, de sensibilitats i de tendències en el si de les diferents comunitats i països? Gestació d’una nova consciència, d’un nou llenguatge, d’una nova identitat, i doncs, d’una nova força i d’un nou pol geogràfic del judaisme que en farien una entitat comparable al judaisme americà o l’israelià.♦

Notes

1 Aquest article (revisat i completat) sorgeix d’un estudi realitzat en el marc del seminari Els jueus i Europa (Institut d’Estudis Nahmànides i Universitat de Girona), presentat l’11 de maig de 2005 amb el títol “Present i futur dels jueus d’Europa: crònica d’una mort anunciada?”. Està publicat a la Revista Catalana de Sociologia, amb el títol: “Mirada al judaisme europeu actual. Aproximació sociodemogràfica i sociològica”, Barcelona, 2009, pàg. 19-33.

2 Per exemple, l’historiador anglès Bernhard WASSERSTEIN, Vanishing Diaspora: The Jews in Europe since 1945. (Londres: Primera publicació Hamish Hamilton, 1996. Edició revisada Penguin Books, 1997]. Edició en francès: Les Juifs d’Europe depuis 1945: Une diaspora en voie de disparition, Paris, Calmann-Lévy, 2000). A França, la historiadora Esther BENBASSA i el filòsof de les religions Jean-Christophe ATTIAS, Les juifs ont-ils un avenir? Paris, Hachette, 2002. A Israel, el sociodemògraf Sergio Della Pergola. Curiosament, el mateix Teodor Herzl ja havia profetitzat que amb la creació de l’Estat sionista (que ell mateix havia impulsat), a llarg termini la judaïcitat diaspòrica no podria sobreviure. El sociòleg francès Georges FRIEDMAN, Fin du peuple juif? París, Gallimard, 1965, arribà a la mateixa conclusió; la seva tesi d’un poble jueu minvat per l’assimilació a la diàspora i per la israelització a Israel, mal acollida fa uns quaranta anys, sembla avui compartida per tothom.

3 Dominique SCHNAPPER, “Les limites de la démographie des juifs de la diaspora”. Revue française de sociologie, XXVIII-2, 1987, pàg. 319-332.

4 Doris BENSIMON conserva aquesta categorització, “Les juifs dans l’Europe contemporaine”. Yod, núm. 36-37. [Actes del col·loqui “Les Juifs dans l’Europe d’aujourd’hui et de demain”, Paris], 1994, p. 11-15. Sergio DELLA PERGOLA (1993-94, 2002, 2007, 2010: Vegeu referències completes a la nota 5). Per l’any 2010, Della Pergola reagrupa els paísos d’aquesta manera: - Unió Europa: Alemanya, Aùstria, Bèlgica, Bulgària, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlandia, França, Grècia, Holanda, Hongria, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Polònia, Portugal, Regne, Unit, República txeca, Romania, Suècia, altres... - Repúbliques europees de l’antiga Unió soviètica: Bielorússia, Moldàvia, Federació russa, Ucraïna. - Altres països d’Europa de l’oest: Gibraltar, Noruega, Suïssa. - Països dels Balcans: Bosnia-Herzegovina, Croàcia, Macedònia, Serbia, Turquia, altres...

5 Gran part de les xifres mencionades en la primera part d’aquest capítol son tretes dels estudis i enquestes dirigides pel sociodemògraf Sergio Della Pergola, i especialment: - “An overview of the demographic trends of European Jewry”. Yod, núm. 36-37, 1993-1994, pàg. 29-48; - “World Jewish Population 2002”, American Jewish Year Book [Nova York], 2002, núm. 102. The Jewish Agency for Israel, Department for Jewish Zionist Education, Demography. - World Jewish Population 2007“, American Jewish Year Book, North American Jewish Data Bank, University of Connecticut, 2007, pàg. 551-600. - “World Jewish Population, 2010“, Mandell L. Berman Institute-North American Jewish Data Bank, University of Connecticut, 2010, pàg. 16-19 I 46-51.

6 Pel món, columnes establertes a partir de: Bensimon,1993-1994 i 1994; Della Pergola, 1993-1994, 2002, 2007 i 2010. Per Europa, columnes establertes a partir de: Bensimon-Della Pergola, La population juive de France: Sociodémographie et identité, Jerusalem, Hebrew University of Jerusalem, 1986 [et Paris, CNRS, 1986]; Bensimon, 1994 Della Pergola, 1993-1994, 2002, 2007, 2010.

7 Quadre establert a partir de Bensimon, 1993-1994 i 1994; i Della Pergola, 1993-1994, 2002 i 2010.

8 Régine AZRIA, Le judaïsme. Paris, Repères La Découverte, 1997; especialment, el capítol VI, “Les Juifs et le judaïsme aujourd’hui”, que també ens serveix de referència en aquest estudi.

9 Anne de TINGUI, “Les Russes d’Israël, une minorité très influente“, Les études du CERI, n° 48, 1998, pàg. 3-5.

10 2007: 2.051.000 (Della Pergola, o. c. 2007). I, 2010: 2.007.850 (Della Pergola, o. c. 2010).

11 Segons Beker, fa deu anys la població jueva era la següent: Israel, 4.700.000; Estats Units, 5.600.000 (Nova York, 1.900.000), o. c. 1998. L’any 2002, la repartició era 5.025.000 per a Israel i 5.700.000 per als Estats Units amb 2.051.000 per a Nova York (Della Pergola, o. c. 2002). Un estudi més recent del sociodemògraf israelià, publicat en el Jewish Press de Jerusalem, afirma que el 2005 hi ha més jueus a Israel que als Estats Units i que Tel Aviv desplaça també Nova York en nombre d’habitants jueus.

12 Fins a l’any 1791, el conjunt de tots els jueus de l’Europa cristiana vivien sotmesos a diverses restriccions socials, polítiques i econòmiques, i tenien l’obligació de viure en barris específics. Pocs mesos després de la Revolució Francesa, el nou govern atorga a la comunitat jueva sépharade o “portuguesa” de Burdeus i Baiona els mateixos drets d’igualtat que a la resta de la població francesa. Un any més tard, els asquenasites d’Alsàcia són “emancipats” a llur torn.

13 Martin GILBERT, Atlas de la historia judía. Jerusalem: La semana publicaciones, 1978, pàg. 58.

14 Mireille HADDAS-LEBEL, “Baptême d’un israélite”. Yod, núm. 3, 1978, pàg. 73.79.

15 Quadre establert a partir de Della Pergola 2010.

16 Dades tretes de: Bensimon (o. c. 1993-1994), Della Pergola (1993-1994); Attias i Benbassa, Dictionnaire de civilisation juive, Paris, Larousse, 1997, pàg. 103.

17 Della Pergola AJYB, 2007, pàg. 599.

18 Della Pergola, 1993-1994, o sigui, per totes aquestes ciutats franceses, les dades són una mica antiquades (no s’han actualitzat) i doncs segurament han minvat les xifres.

19 Per aquestes dues ciutats de Gran Bretanya, treiem les dades de: A community of Communities, Report of the Commission on Representation of the Interests of the British Jewish Community, Institut for Policy Jewish Research, 31 mars 2000, p. 51. Per la mateixa data, s’hi estimava la població jueva de Londres i rodalies (Greater London) en 208.000 persones.

20 Myriam ALMARCHA, La comunitat jueva d’Andorra. Tesina de mestratge. Universitat de Perpinyà, Institut Franco-Català, 2001. Les illes mediterrànies de Xipre i Malta totalitzarien unes 100 persones (Della Pergola, AJYB, 2007).

21 Della Pergola (1993-1994, 2002, 2007, 2010), Bensimon (1993-1994 i 1994), Attias i Benbassa (1997, quadres p. 256 i 262), Beker (1999, p. 12-13), i també Marie-Pierre REY, “Les Juifs de Russie: une communauté en crise”. Yod, núm. 36-37, 1997, pàg. 119-129.

22 Della Pergola, AJYB, 2007, pàg, 599. El mateix autor donava 108.000 jueus a Moscou l’any 2002.

23 Dada treta de M.-P. Rey, o. c. 1993-1994. En el seus estudis, o. c. 1993-1994 i o. c. 2002, Della Pergola no menciona el Birobidjan. No disposem de cap dada actualitzada per aquesta regió.

24 S. Della Pergola, o. c. 1993-1994.

25 Della Pergola, 2010, pàg. 60-61.

26 Vegeu nota 2, a la introducció d’aquest estudi.

27 Per exemple, el sociòleg i pensador Edgar MORIN, Le monde moderne et la question juive, Paris, Seuil, 2006. A la pàgina 26, escriu i desenvolupa la idea segons la qual “l’étonnante survie juive se comprend à partir de cette boucle où le judaïsme fermé est entretenu par l’antijudaïsme et l’entretient”.

28 És a dir, abans de l’emancipació cívica i jurídica atorgada a finals del segle xviii a França i al llarg de tot el segle xix en els altres països europeus.

29 Haskalà: moviment jueu d’idées reformistes desenvolupat als segles xviii i xix, paral-lelament al de les Lumières franceses o de l’Augfklärung a Alemanya.

30 S. Della Pergola, o. c. 1993-1994.

31 Régine AZRIA, “Juifs des villes, juifs des champs”. Les cahiers du judaïsme, núm. 3, 1998, pàg. 42-55.

32 Neologismes introduïts pel filòsof i sociòleg sefardita Albert MEMMI (1962), Portrait d’un juif. Paris, Gallimard. pàg. 28, per a establir diferències amb la paraula judaisme, que ell va reservar al conjunt de les institucions i a la doctrina mosaica: el concepte de judaicitat evoca la col·lectivitat humana i el de judeitat designa la identitat jueva.

33 El sociòleg Erik COHEN, “Valeurs et identité des Juifs de France”. Observatoire du monde juif, núm. 10/11, 2004, p. 7-13, evoca i té en compte les diferents modalitats que ara han substituït la tradicional institució matrimonial i familiar, ja que parla de parelles mixtes, cohabitació informal, cohabitació institucionalitzada o “pacte civil de solidaritat” (PACS), parelles homosexuals, famílies recompostes.

34 S. Della Pergola, o. c.1993-1994, pàg. 29, parla de “core and elarged jewish population”. Conceptes que el sociodemògraf continua utilitzant en estudis posteriors (2002, 2004, 2007).

35 M.-P. Rey, o. c. 1993-1994, pàg. 122.

36 D. Bensimon, o. c. 1993-1994, pàg. 39-42.

37 Vegeu M. BERTHELOT, Memorias judías, Barcelona 1914-1954, Barcelona, Riopiedras, 2001.

38 Vegeu nota 33.

39 La tipologia i les definicions donades els anys setanta pel psicosociòleg sefardita Claude TAPIA, “Le phénomène communautaire”, Les Nouveaux Cahiers, núm. 24, 1971, pàg. 60-71, aleshores molt àmpliament compartides també, resulten una mica caducades avui dia, per les noves accepcions de la paraula comunitat.

40 R. AZRIA, “Pour une approche socio-historique”. Yod, núm. 36-37, 1995, pàg. 24-26.

41 És a dir, una actitud totalment en contradicció amb l’ideal laic de la república francesa.

42 Shmuel TRIGANO, “La communauté juive. Essai de définition”. Observatoire du monde juif, núm. 10/11, 2004, pàg. 5.

43 Vegeu també, entre d’altres, J. C. Attias / E. Benbassat, o. c. 1997.

44 Aquesta pràctica total sí que és “comunitarista” en el sentit d’un replegament i d’una automarginació.

45 Kidush: Benedicció del vi i del pa que precedeix el sopar del shabbat.

46 R. AZRIA, “Pratiques juives et modernité”. Pardès, núm. 14, 1991, pàg. 53-70. Per a Gran Bretanya, B. Wasserstein (o. c. 1996) cap. X i XI.

47 D. Bensimon, o. c. 1994, i Attias / Benbassa, o. c.1997.

48 És present a Israel i als Estats Units on nasqué oficialment l’any 1963, amb la creació pel rabí Sherwin Wine d’una comunitat jueva “secularitzada i humanista”, convertida en Federació Internacional del Judaisme Laic i Humanista. L’any 1988 comptava amb 30.000 membres.

49 D. Bensimon, o. c. 1994, pàg. 108.

50 Per exemple Le Cercle B. Lazare, Identité et Dialogue, Le Cercle Amical Ouvrier Juif, etc.

51 Per exemple, a Paris, Le Comité d’Information sur le Moyen-Orient i Le Forum Citoyen Juif; a Marsella, Le Collectif Paix et Vérité; a Lió, l’associació Défis. Vegeu la revista: Observatoire du monde juif, 2004, pàg. 72-87.

52 R. Azria, o. c. 1995, “Réidentification communautaire du judaïsme”, a: DAVIE, Grace; HERVIEU-LEGER, Danièle (dir.). Identités religieuses en Europe. Paris: La Découverte, 1996, pàg. 253-267; D. Bensimon, o. c. 1994.

53 R. Azria, o. c. 1996, pàg. 253-267.

54 E. Cohen, o. c. 2004, pàg. 7-13. Exposa el resultats d’aquesta enquesta de manera més detallada, i analitza diverses altres enquestes realitzades entre 2002 i 2005 a l’obra Heureux comme Juifs en France?, ed. Elkana/FSJU/ Akadem, Jerusalem, 2007.

55 Investigadors i observadors del CERIJ, Centre d’Études et de Recherche sur l’Identité Juive.

56 H. HANNOUN, “Les trois visages de la communauté juive dans la France du xxie siècle”. Les Cahiers du CERIJ, núm. 8, 1999. En línia a: <http://www.cerij.org/cerij08visages.html>.

57 E. Morin, o. c. 2006, pàg. 59-70.

58 Resumim aquí la seva definició: “The enlarged Jewish population includes the sum of: a) the core Jewish population ; b) all other persons of Jewish parentage who – by core Jewish population criteria – are not Jewish currently ; and c) all of the respective further non-Jewish household members (spouses, children, etc.). Non-Jews with Jewish background, as far as they can be ascertained, include: a) persons who have themselves adopted another religion, even though they main claim to be also Jewish by ethnicity or preference [...]; and b) other persons with Jewish parentage who desclaim being Jewish”. AJYB, 2007, p. 559.

59 Erik Cohen, o. c., 2002, p. 21.

60 L’any 2001, a Rússia, el nucli de la població jueva s’estimava en 275.000 persones, i la població jueva ampliada en 520.000. A Holanda, l’any 2000, 30.000 jueus ho són de descendència matrilineal, i 13.000 de descendència patrilineal. Als Estats Units la relació és de 5.300.000 i 9 a 10 milions. I a Brasil, de 86.000 a 117.000. A Alemanya, els 200.000 jueus de l’antiga Unió Soviètica han estat controlats estrictament i menys de la meitat s’ha pogut integrar en les comunitats autòctones que només accepten els membres que són jueus segons la Halakhà, o sigui nascuts de mare jueva. Fonts: Doris Bensimon, “Données démographiques et sociologiques en France et ailleurs”. Journée de réflexion sur les couples mixtes. Centre Medem-Arbeter Ring, 2006. En línia a: <www.centre-medem.org>.

61 A França, es considera aquesta postura com a communautariste. El replegament comunitari observat en algunes “comunitats” religioses és un problema tant per a aquestes comunitats com per al Govern francès, que veu en aquest tancament radicalista l’antítesi de la seva política republicana de laïcització.

62 I també a Espanya: és el cas de la CIB a Barcelona, de la Comunitat Israelita de València o de la Comunitat Israelita d’Alacant.

63 Aquesta pregunta està plantejada clarament a l’obra de Benbassat i Attias, o. c. 2002.

Notes de fin

1 França és la tercera comunitat jueva del món en nombre de persones, després d’Israel i els Estats Units. Després arriben: el Canadà (375.000 jueus), el Regne Unit (292.000), Rússia (205.000) i Argentina (182.000). A Austràlia són 107.500 i al Brasil 95.000.

2 Per l’any 2010, la Jewish Virtual Library dóna: 483.500 jueus a França, 292.000 al Regne Unit, i 119.000 a Alemanya.

3 Les xifres avançades en l’American Jewish YearBook per a Espanya no varien des de fa més de trenta anys. Aquesta dada estàtica es deu a la falta de cens de la població jueva en aquest país. Della Pergola reconeix que les estimacions per a Espanya (així com per a Suècia) “no són basades en fets precisos” (2002, pàg. 12). Normalment, les mateixes comunitats jueves d’Espanya avancen empíricament la xifra aproximativa de 20.000 à 40.000 jueus per a la Península i les Illes Balears i Canàries. Però, aquestes xifres no descansen en cap estudi demogràfic sinó en pures estimacions especulatives.

© Presses universitaires de Perpignan, 2011

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search