1La presència jueva a Espanya és reduïda, si es compara amb altres països europeus o amb altres col·lectius religiosos no catòlics presents a la societat espanyola. No obstant això, actualment coneix una evolució sociològica interessant parquè, en poc menys de tres dècades, el judaisme d’aquest país ha passat de tenir una discretíssima i monolítica presència a constituir una realitat pluralista, reinvindicada i amb una visibilitat cada cop més gran a l’espai públic. Tot i que és relativament restringit pel que fa a nombre de persones – entre 20.000 i 40.0002 – té un pes simbòlic molt fort, a causa del llarg contenciós heredat del Decret d’expulsió pels Reis catòlics el 1492, derogat – també simbòlicament – cinc segles més tard, l’any 1992.

2Malgrat aquest retrobament oficial força recent amb Espanya, fa gairebé un segle i mig que els jueus han tornat i s’han organitzat en terres hispàniques. El primer nucli (procedent del Marroc) – informal i no-oficial – es va establir a Sevilla entre finals del segle xix i principis del xx3. Uns quants anys més tard, el 1918, un grup de jueus establerts a Barcelona van redactar i depositar davant les instàncies administratives oficials els primers estatuts d’una comunitat organitzada, iniciativa seguida pels de Madrid pocs mesos després.

3Al llarg de tot el segle xx, centenars de jueus arribats en diverses onades i de molt diverses procedències es van reinstal·lar a la Península ibèrica i a les illes Balears i Canàries. Només tolerats en les primeres dècades (excepte en el període de la Segona República española, en què oficialment van ser reconeguts i acollits), fou a partir dels anys setanta que començaren a constituir-se oficialment com a associacions israelites, “culturals” moltes vegades, per així evitar l’espinós problema religiós car en el país no existia cap més confessió que la catòlica4.

4L’any 1992, el reconeixement oficial del judaisme per part de l’Espanya democràtica no fou tan sols un acte emblemàtic de reparació d’una realitat històrica (la legitimació oficial del retorn dels jueus), de reconeixement de la presència de comunitats modernes, etc.: va significar també pels jueus un senyal d’obertura: obertura cap a l’exterior de les seves comunitats (és a dir, cap a la societat espanyola), i també obertura religiosa i ideològica dins de les mateixes. En efecte, les dissidències gestades i acumulades molt abans de 1992 (per exemple a la Comunidad Israelita de Barcelona), i aleshores més o menys fallides, van poder concretar-se i convertir-se després en noves tendències del judaisme com, per exemple, els reformistes. Des de llavors, altres tendències van sorgir –a vegades de forma ostentosa–, acabant així amb la seva tradicional discreció i amb l’immobilisme doctrinal típic del corrent ortodox. Són aquestes noves modalitats de la identitat jueva i el seu significat que tractarem d’examinar en les pàgines següents.

DE L’ORTODOXIA JUEVA ALS JUDAISMES AFIRMATS

5Per a entendre millor la pluralitat del judaisme avui a Espanya, és convenient fer unes consideracions prèvies. Un primer aclariment terminològic porta a distingir entre judaisme i judaicitat. Judaisme és el nom donat al conjunt de les doctrines procedents de la religió mosaica, així com al conjunt de les organitzacions jueves institucionals. La judaicitat és la col·lectivitat humana formada pel conjunt dels jueus que s’autodefineixen com a tals. Finalment, un tercer concepte, el de judeitat, és sinònim d’identitat jueva5.

6Una segona precisió fonamental: el judaisme institucional i organitzat és molt lluny de representar tots els jueus, ja sigui a Espanya o en els altres països on estan implantats i integrats. La judaicitat és el conjunt dels jueus: 1) autoafirmats, i/o 2) que tenen la voluntat de continuar afirmant, de la manera que sigui, la identitat que van heredar dels seus avantpassats (o que van adquirir per conversió). Per tant, parlar de judaismes, tal i com ho fem en el present estudi, és referir-se únicament a aquells col·lectius i individus “autodesignats” i no als “heterodesignats”6, contràriament al postulat del filòsof francès Jean-Paul Sartre que va escriure que una persona era jueva també perquè els altres la consideren com a jueva7.

7Aportem ara una precisió històrica pel que fa a l’època de constitució de les comunitats jueves a Espanya i a la seva oficialització pels poders públics. Tal i com s’ha dit abans, els jueus començaren relativament d’hora a dotar-se dels serveis religiosos i socials bàsics: lloc de culte, recinte propi en els cementiris, estatuts interns (Sevilla 1860 i després 1904; Barcelona i Madrid a principis del segle xx). Tot i això, les primeres comunitats reconegudes oficialment per les instàncies governatives (Ministeri de Justícia) són molt posteriors a l’arribada de les primeres famílies puix que daten dels anys seixanta8. Entre 1968 i 1978, es van constituir i reconèixer oficialment les dotze primeres “comunitats israelites”9 de l’Espanya contemporània, a les quals en seguirien d’altres més tard.

8Pel que fa a l’aspecte ètnico-religiós de la correlació entre origen geogràfic i doctrines, s’ha produït una evolució clara. Inicialment i tradicional, els corrents religiosos del judaisme espanyol estan molt lligats als orígens geogràfics dels seus membres, com ara: ortodoxia dels sefardites procedents dels Marroc10 (arribats entre 1955 i 1975), del Llevant11 o d’Europa central; progressisme dels sudamericans, especialment els argentins (arribats entre 1975 i 1990), així com també dels nous corrents procedents d’Israel i dels Estats Units (d’ençà 1992).

9Actualment, però, l’adhesió als diferents (i sobretot als nous) corrents ja no es pot desvincular de les profundes transformacions socials (culturals, familiars, ideològiques) experimentades a tots els països occidentals; la qual cosa fa que determinades co-ocurrències abans molt marcades entre origen geogràfic i opció religiosa ja no són operatives avui en dia: un sefardita no és forçosament ortodox; un jueu americà pot ser tradicionalista; fins i tot un lubavitch pot ser d’origen sefardita.

10Finalment, existeix en el judaisme espanyol una doble influència que combina, per un costat, el judaisme ortodox, o millor dit, ortodox modern, i en aquest sentit és una continuació de la doctrina ensenyada i seguida a Europa –especialment a França12– i als països del Magreb. Es caracteritza per una organització bastant monolítica i poc permeable a l’evolució de la vida moderna. Per l’altre costat, des de fa uns quinze anys, emergeixen els corrents progressistes arribats dels Estats Units, molt actius i oberts envers els nous reptes ideològics i avanços científics de la societat postmoderna. Cada cop que sorgeix un desacord en el si d’una comunitat progressista, suscita un moviment de dissidència, sovint entorn del seu cap espiritual –el rabí– que sol atreure un petit nucli de fidels i que reconstruixen o funden una nova comunitat, tal i com succeeix als Estats Units o a França13. A Espanya, aquest fenòmen s’ha pogut comprovar amb les dues comunitats liberals de Barcelona o amb les dues massortí a València. Fetes aquestes consideracions prèvies, vegem ara quina és la composició actual del judaisme espanyol i català.

Corrents del judaisme espanyol14

11– El judaisme ortodox/neoortodox i sefardí15. La tímida presència jueva a Espanya – inicialment detectable a Sevilla, Barcelona i Madrid, a més de Ceuta i Melilla, a partir de la segona meitat del segle xix – es va anar consolidant i dispersant a mesura que van arribar, al llarg del segle xx, petites i successives onades migratòries, la major part des de Turquia, Alemanya i altres països d’Europa central. Però, va ser sobretot l’aportació dels sefardites oriünds del Marroc espanyol (després de la Independència d’aquest país, l’any 1956) el que va impulsar de forma decisiva la reinstal·lació dels jueus a Espanya. Constituïts primer en associacions precàries i provisionals –sota la vigilància i el control de les autoritats del règim franquista– adoptaran un arquetípic model jurídicoadministratiu de nomenclatura oficial (“Comunidad Israelita de...”); el mateix ritu ortodox amb la possibilitat (en les més nombroses i importants de Barcelona i Madrid) de continuar la tradició litúrgica sefardita o asquenasita; la mateixa discreció i cautela envers l’exterior, ja que en aquella època el règim polític espanyol i els poders fàctics no “toleraven altres manifestacions que les permeses en l’exercici del culte privat”, i cal dir-ho també, perquè reinvindicar-se públicament com a jueu encara era un inconvenient seriós.

12Actualment hi ha una vintena de comunitats ortodoxes. Algunes han conservat el seu nom inicial (Comunidad Israelita de Barcelona, Comunidad Israelita de Málaga...), altres han canviat l’adjectiu israelita pel de judía (Comunidad Judía de Madrid), i unes quantes s’han donat un nom hebreu16. Gairebé totes són afiliades a la Federación de Comunidades Judías de España, l’organisme representatiu del judaisme davant dels poders públics espanyols.

13Per la seva condició històrica de comunitats principals, centralitzen, supervisen o proporcionen tant els serveis del culte religiós com els altres serveis socials, comunitaris (cementiri, beneficiència, escola, alimentació kasher) o administratius (relacions amb l’Agència jueva)17. I, tant la Comunidad Israelita de Barcelona com la Comunidad Judía de Madrid són propietàries de diversos edificis i immobles (àmplies i cèntriques sinagogues, biblioteques, escoles modernes, així com residències de lleures, activitats socials i vacances, etc.).

14Bé que aquestes comunitats o associacions religioses s’autodenominen “ortodoxes” i observen el culte i el ritual sinagogal del judaisme ortodox, a la pràctica diària ben poques són les persones i famílies que observen un judaisme real, total o estrictament ortodox. Les diverses conjuntures polítiques, ideològiques i legals que van marcar la història espanyola durant una bona part del segle xx, ja des dels primers moments van impedir a les comunitats israelites emergents portar a terme i desenvolupar una vida jueva normal: dificultats per l’observança del calendari judaic (descans sabàtic, celebració de solemnitats i festivitats religioses majors), de les lleis alimentàries, precarietat en la dotació d’infraestructures convenients i necessàries; al mateix temps, una tolerància només de facto del culte israelita aconsellava una prudent clandestinitat o semi-clandestinitat (segons l’època). Així doncs, la praxis religiosa de la gran majoria (llevat d’algunes poques famílies) s’acosta i convergeix més amb la del judaisme tradicionalista o massortí que no pas amb l’estricta ortodòxia.

15– El judaisme progressista està constituït per diverses comunitats reformistes, liberals, igualitàries i conservadores-massortí, d’implantació molt més recent a Espanya atès que les liberals van aparèixer a principis dels anys noranta i les altres a les acaballes del segle xx i al començament del xix. La primera associació progressista-liberal va ser fundada a Barcelona a partir d’un nucli sefardita dissident de la CIB recolzat per jueus argentins asquenasites, després de molts anys de discrepàncies i lluites amb els jueus sefardites ortodoxos, en particular amb els d’origen marroquí18. A Espanya, actualment hi ha tres comunitats liberals19, una igualitària20 (variació del corrent liberal, no afiliada a la World Union for Progressive Judaism, però sí orientada en la igualtat dones/ homes), i quatre massortí21.

16De quina manera funcionen? Poc necessitades de prestacions del judaisme tradicional com poden ser el bany ritual en un mikvé (alguns recomanen la purificació directa al mar) o l’alimentació kasher, aquestes noves associacions o comunitats no sempre posseeixen una seu oficial permanent: sovint són ubicades en un pis de lloguer o bé funcionen a la mateixa casa del seu dirigent (és el cas de La Javurà a València). Tampoc disposen dels serveis d’un rabí permanent: poden comptar amb el seu propi hazzán (xantre), o amb alguns fidels responsables i coneixedors de l’ofici, o bé és el propi dirigent el que condueix els serveis religiosos; per les festivitats majors com Kippur o Rosh-ha-shanà22, poden acollir un rabí titulat –que eventualment es desplaça dels Estats-Units, d’Argentina o del Canadà. No totes aquestes comunitats celebren els seus oficis regularment (un al mes, o a la setmana quan és possible): en canvi organitzen activitats culturals, classes de religió i de llengua hebrea. Solen mantenir una intensa activitat mediàtica a través d’Internet. D’altra banda, encara que són independents les unes de les altres, no estan desconectades o desvinculades: els seus membres es coneixen i, si s’escau, es poden reunir per contractar un rabí amb motiu de les festivitats anuals per exemple. Tant les liberals com les massortí mantenen vincles institucionals amb comunitats estrangeres (sobretot amb els Estats Units, de les quals treuen recursos econòmics i humans). Els membres poden ser afiliats o simples simpatitzants, residents a Espanya o estrangers que hi passen uns quants mesos o setmanes (jubilats, turistes, fins i tot homes/dones de negocis que viatgen regularment al país). Així mateix, es donen casos de membres afiliats simultàniament en dues o tres comunitats. Les comunitats liberals accepten candidats per a la conversió i parelles mixtes, és a dir, amb un cònjuge no jueu. En aquest sentit, existeix certa flexibilitat en l’adhesió. Aquesta obertura emana de les pròpies doctrines professades, però també condiciona la supervivència de les petites comunitats, algunes de les quals ni tan sols arriben als deu membres. Això no obstant, les comunitats progressistes molt obertes tenen el mèrit de recuperar jueus allunyats del judaisme organitzat, especialment joves, o catòlics d’origen jueu (com els descendents de xuetes23 de Mallorca, o d’antics conversos), o persones interessades en el judaisme que han decidit convertir-se o que ja ho han fet. També desenvolupen una labor a prop dels poders públics (entitats espanyoles, autonòmiques o ajuntaments), en dues direccions principals: la lluita contra l’antisemitisme i la xenofòbia, i la valoració del patrimoni judaic històric; a més a més, algunes s’impliquen de manera decidida en el diàleg interreligiós.

17– El judaisme laic. Des d’un punt de vista cronològic, les associacions jueves laiques van aparèixer a Espanya (concretament à Barcelona i Madrid) al mateix temps que les liberals, és a dir, abans o després del 1992. Com als Estats Units, Gran Bretanya o França, l’expressió de les divergències respecte a les comunitats organitzades espanyoles –aleshores ortodoxes totes – va plasmar l’oposició entre laics (“intel·lectuals”) i religiosos (“tradicionals”), la definició plural de la identitat jueva i el rebuig de formes institucionals i comunitàries considerades massa tancades, monolítiques o ultra-religioses i fins i tot sectàries.

18Impulsades per jueus sud-americans (principalment per argentins intel·lectuals, laics o poc religiosos, i d’esquerres), aquestes associacions començaren les seves activitats sota la cobertura formal de cercles de reflexió, per exemple a Madrid24, o bé com a col·lectius alternatius i extra-comunitaris que es proposaven obrir nous espais de trobada entre els jueus no-practicants però desitjosos de mantenir i expressar la seva identitat jueva. Aquest va ser el propòsit de les Asociaciones Hebraicas (de Madrid o de Catalunya), organitzant activitats de caire cultural i social (teatre, yiddish, assessorament per als nous immigrats, solidaritat, etc.), o de les Asociaciones Macabí (sionistes), més orientades cap a l’esport i les activitats per al jovent25. L’any 1991, la Fundación Baruj Spinoza, de caràcter privat, va ser creada a Barcelona; es tracta d’una entitat laica, orientada cap a l’humanisme, l’universalisme i amb una postura ciudadana i cívica que proposa un diàleg amb els no-jueus (i més especialment amb les entitats oficials de la Generalitat de Catalunya). Paralitzada en dues èpoques per problemes econòmics, continua mantenint una activitat discontínua.

19El judaisme laic espanyol té altres formes d’expressió, en particular culturals, com ara: la Semana del Libro Judío a Madrid, el Festival del Cine Judío a Barcelona, associacions promotores del turisme cultural judaic (com a Palma de Mallorca o Barcelona); aquestes activitats demostren que el judaisme actual també pot ser plural, visible, obert, interactiu i no forçosament religiós.

20– El judaisme ultraortodox a Espanya. La tendència integrista jueva també està present amb la implantació més recent dels Lubavitch. Hi ha tres comunitats, o millor dit “centres d’estudi”: a Barcelona, Madrid i Marbella26. Aquesta presència, molt reduïda pel que fa al nombre de membres, té malgrat tot una relevància especial a causa de la visibilitat i de l’impacte que genera la vestimenta dels homes (“homes de negre”) i sobretot per l’abast simbòlic que comporten per tal com pretenen rejudaitzar els israelites allunyats de la vida tradicional i religiosa, proposant-los un mode d’expressió judaic integral i una vivència separada de la societat global. A Barcelona, el nucli fonamentalista va sorgir de la pròpia comunitat ortodoxa, la CIB, a partir de la dissidència d’un rabí i l’adhesió d’alguns seguidors que consideraven la comunitat judeocatalana com a insuficientment ortodoxa. En altres casos, arribats dels Estats Units o d’Israel, els ultraortodoxos pretenen garantir l’autenticitat de la Tradició. Ben organitzats i molt actius, comptant a més a més amb importants recursos econòmics procedents d’Amèrica del nord, han donat una nova empenta al regular i normal subministrament de productes alimentaris kasher –importats des de França o Israel– tant als grans magatzems com a diversos llocs de venda per tota la geografia ibèrica; també ofereixen un assessorament per aquesta alimentació especial, alhora que porten una intensa activitat comunicativa i informativa a través d’Internet amb els seus correligionaris, sense oblidar una tasca missionera significativa dirigida cap als “altres jueus”.

INTERPRETAR EL JUDAISME PLURAL A LA SOCIETAT ESPANYOLA ACTUAL

21Com interpretar aquest pluralisme jueu avui en dia a Espanya, tenint en compte que és un fenòmen més aviat recent? Què significa? Com s’ha pogut expressar de forma tan diversa i ràpida? De fet, existeixen vàries lectures, entre les quals una dialèctica que aplega dues vessants. Una vessant interna al col·lectiu jueu i l’altra, externa, que es recolza en la relació dels jueus mateixos amb Espanya i la societat global. En ambdós casos, el perill de l’assimilació (és a dir de la pèrdua total de la identitat jueva) era i continua essent bastant evident, tant com per haver suscitat unes reaccions d’afirmació i supervivència. Aquest és el primer missatge i la principal raó de ser dels corrents moderns i oberts del judaisme progressista o dels missionero-proselitistes del fonamentalisme jueu. Però, convé identificar també el panorama global, molt positiu, de l’Espanya democràtica que va permetre l’obertura del judaisme, la seva visibilitat i, el que és més significatiu, la seva acceptació.

A nivell intern

22Pels jueus, la reconfiguració del judaisme i de la judaicitat en diverses sensibilitats no és exclusiva d’Espanya. És més aviat l’expressió, tardana a la Península ibèrica, d’un moviment que ja es va donar en altres països europeus fa unes tres dècades27.

23Primer, cal veure-hi un repte identitari doble. A l’Espanya actual, hom no és jueu com fa mig segle, és a dir, adoptant-ho tot o en part de l’ortodoxia organitzada (majoritàriament sefardita) o bé, al contrari, marginant-se de la institució jueva. Per motius històrics, se sol vincular Espanya amb els sefardites (aquells que són els descendents dels jueus expulsats de la Corona de Castella i Aragó al final del segle xv). Anys més tard, en l’imaginari col·lectiu dels espanyols encara persistia la idea que els jueus d’Espanya i a Espanya, només eren jueus sefardites. Nogensmenys, tal visió ocultava el component no-hispànic del col·lectiu jueu, és a dir, els asquenasites procedents de l’Europa central, dels països anglo-saxons28 i –la gran majoria– els d’Amèrica del sud. Per tots aquests “altres jueus”, doncs, el repte consisteix en afirmar-se amb o al costat dels sefardites i trobar la seva legitimitat en terres hispàniques.

24D’altra banda –i això valdrà també pel conjunt asquenasita– amb l’emergència de nous corrents procedents de l’estranger, s’han anat imposant a Espanya noves maneres de ser jueu, de definir-se i afirmar-se com a jueu: en el si mateix del judaisme doctrinari, respecte a les arrels i a les vivències familiars, a la història diaspòrica o als vincles amb l’Estat d’Israel; tot això, tenint en compte la ràpida i profunda evolució de la societat espanyola contemporània. Hem vist que coexisteixen diversos corrents jueus –alguns sociòlegs estrangers en diuen “sub-identitats” o “culturalitats”29– que van des de l’integrisme al laicisme passant per una amplia gama de sensibilitats individuals; així com també vàries maneres de viure-les segons determinades configuracions comunitàries o associatives, o bé al marge d’aquestes. Així doncs, avui en dia, el repte identitari és bàsicament el següent: situar-se i afirmar-se en el marc d’aquest judaisme plural i pluralista, és a dir, en el si nuclear dels diversos judaismes.

25També pot ser, pels jueus que abans eren marginals i silenciosos, una forma de crear vincles identitaris i socials integrant-se en el món organitzat jueu, car abans no hi havia cap lloc pels que no s’identificaven amb el judaisme ortodox, l’únic institucional i, per tant, l’oficial.

26Finalment, aquestes identitats jueves es combinen amb les opcions dels individus ja no únicament com a jueus sinó també com a ciutadans i persones civils (per exemple: homosexuals, parelles no casades, famílies recompostes, dones integrades en el món laboral, etc.), esborrant així les dissociacions interiors i dissonàncies que, a nivel psíquic, hom podia patir, perquè no estava en conformitat amb les opcions judaiques establertes.

27Considerem ara el segon repte que és demogràfic (i ben segur, estretament lligat amb el repte identitari). Afecta totes les comunitats d’Europa i més encara les petites com les d’Espanya: implica frenar l’allunyament comunitari i l’abandó dels valors tradicionals ja que el perill més gran pel judaisme és l’erosió de la tradició/les tradicions i dels valors jueus que porta cap a la dissolució de la identitat i, en el cas més extrem, cap a l’assimilació. Abans, és a dir, quan només existia el corrent ortodox, sols s’adherien a la comunitat organitzada els jueus que s’identificaven amb ella o amb la imatge que representava; els altres es quedaven al marge. Actualment, cada comunitat o associació que s’obre, més que treure fidels a les antigues, capta nous membres que ben sovint no anirien a les altres i s’assimilarien a la societat global. El repte demogràfic consisteix doncs a recuperar: 1) els jueus que la llei rabínica no considera com a jueus, és a dir els fills de mare no jueva (motiu pel qual els liberals demanen una filiació també patrilineal); 2) els jueus que vulguin viure d’una manera més conforme i amb una pràctica més adaptada a la vida moderna actual; i 3) el proselitisme, tasca específica dels moviments liberals, massortí així com els ultraortodoxos procedents dels Estats Units.

28D’altra banda, una persona pot ésser jueva, i alhora atea o agnòstica. Si aquesta persona es defineix en funció de bases històriques, familiars, ideològiques –o sigui en criteris no religiosos– se l’ha de considerar com a jueva si així ho vol ella. Aquesta autodeterminació és decisiva atès que té una alta representació numèrica, demogràfica. En efecte, a molts països (entre els quals es troba Espanya) es calcula que només la meitat dels individus que es consideren jueus són afiliats o mantenen contactes amb una comunitat o una associació organitzada. Quan la sociòloga francesa, D. Rozenberg30 avança l’estimació de 40.000 jueus a Espanya, sobreentén que la meitat no són afiliats, car la xifra global i total de les diverses comunitats sumen un total aproximatiu de 20.000 persones afiliades31.

A nivell extern

29Com es pot ara interpretar el judaisme en el marc de la societat espanyola? Són presents evidentment, el factor identitari (en aquest cas, afirmantse com a jueus en una societat de profundes arrels catòliques, però també avui dia multicultural i multiètnica), i el factor demogràfic (tractant de mantenir una massa crítica sostenible, és a dir un nombre de jueus que permeti al judaisme viure, transmetre’s i perpetuar-se), tal i com s’ha dit més amunt. A tot això, convé afegir una altra dimensió que podríem assimilar a un repte polític respecte a una realitat complexa: les difícils històriques i conflictives relacions entre Espanya i els jueus, l’existència d’un antisemitisme larvat però existent, el conflicte de l’Orient Mitjà, les relacions amb l’Estat d’Israel i les relacions amb el món islàmic fora i dins d’Espanya. Per a entendre millor aquest tercer aspecte polític, caldria situar l’evolució del judaisme espanyol contemporani en el marc de l’evolució del conjunt de la societat espanyola a partir de 1975, així com també de l’evolució política i les actuacions dels successius governs espanyols envers la qüestió jueva i l’Estat d’Israel.

30Al febrer de 1967 va entrar en vigor la llei sobre dret civil i llibertat religiosa que permetia a les comunitats (un dotzena en aquella època) de ser legalitzades i de constituir-se oficialment, considerant el judaisme com a confessió minoritària no-catòlica. A partir de la nova Constitució de l’Espanya democràtica (el 6 de desembre de 1978), s’instaura la laicització i separació de l’Església i de l’Estat, el catolicisme perd el seu paper de religió estatal i s’estableix la llibertat ideològica, religiosa i de culte (art. 16) per la qual cosa judaisme, protestantisme i islam ja no són considerats com a confessions minorades. Pels jueus, un altre pas important es dóna amb l’establiment de relacions diplomàtiques entre l’Estat d’Israel i Espanya (gener de 1986); finalment, la solemne presència amb el discurs de reconciliació dels sobirans d’Espanya a la sinogaga de Madrid (març del 1992) tanca definitivament el secular contenciós sorgit i derivat del conegut decret d’expulsió dels Reis Catòlics (1492). A totes aquestes intervencions polítiques destacades i cerimònies simbòliques, varen seguir diversos actes jurídics, polítics, culturals, etc, que van confirmar i consolidar la normalització progressiva del reconeixement dels jueus i del judaisme a Espanya.

31A un nivell més global i general, tota la societat espanyola s’ha anat obrint a les influències occidentals i ha rebut fluxos migratoris considerables (especialment musulmans: la majoria magrebins, però també asiàtics i africans subsaharians). Avui en dia, ningú ja no nega el formidable i dràstic gir impulsat per la democràcia. L’Espanya multicultural ha fet que sigui possible el pluralisme jueu, i la seva obertura encarna nous valors amb els quals els jueus s’identifiquen, que comparteixen i necessiten: la tolerància, el reconeixement de l’alteritat i de les diferències ètniques, religioses i culturals32.

32Si aquesta reivindicació jueva és avui oberta, és perquè ses fonamenta en uns ciments hispànics favorables. Al ja al·ludit acte oficial de reconciliació plasmat pel discurs del rei Juan Carlos al mes de març de 1992, potser convé afegir la reapropriació de la memòria jueva a Espanya mitjançant la rehabilitació històrica i cultural (obertura de museus jueus o sefardites) i la valoració turística d’innombrables barris jueus antics per part dels poders públics espanyols i autonòmics33; reapropriació de la memòria col·lectiva a través de festes i animacions anuals de reconstitució històrica, posant en escena cristians, jueus, moros, conversos (a Ribadavia o a Hervás, per exemple)34; sense deixar de banda, més recentment (2004) el reconeixement oficial de la Shoah mitjançant la instauració d’un Dia de la Memoria del Holocausto35, o fins i tot la creació recent també (2007) de la Casa Sefarad-Israel pel Ministeri espanyol d’Assumptes Exteriors.

Reivindicar els judaismes i donar-los visibilitat

33Durant molts i molts anys, de cara a l’exterior el judaisme espanyol oferia una imatge –si és que realment ho feia– monolítica, homogènia, tancada, i per tant, envoltada de tòpics i carregada de prejudicis. Conreava certa discreció: la numèrica (15.000 persones, poques comunitats) i la identitària ja que no hi ha-via cap visibilitat. Avui, la seva existència només pot ésser garantida per l’obertura, el reconeixement i la tolerància: en el món jueu mateix, i entre el món jueu i el no-jueu. En aquest aspecte, el repte identitari dels jueus també es manifesta respecte a la societat espanyola en general, puix que es tracta: 1) d’ensenyar el judaisme, donar-li visibilitat i projecció, i 2) de mostrar que el judaisme és plural, és a dir, que comprèn vàries tendències, i que ja no és –com abans– consensualment ortodox.

34La visibilitat a l’espai públic és cada vegada més afirmada (ja sigui de caràcter marginal en el cas dels integristes ultraortodoxos, ja sigui de forma integradora en tots els altres casos): pel carrer, els lubavitch –poc nombrosos però fàcilment identificables– són cada vegada més presents en grans ciutats com Barcelona o Madrid, en llocs emblemàtics com les històriques Girona o Toledo, o com la molt cosmopolita i“àrab” Marbella36; a internet (totes les comunitats i organitzacions jueves tenen les seves pàgines web); a la televisió (TV Shalom) i a la ràdio (programes del judaisme institucional); en aspectes culturals (festival del cinema jueu a Barcelona, fira del llibre jueu a Madrid, turisme cultural a Palma de Mallorca, Barcelona, etc.); fins i tot en alguns grans magatzems es poden veure i comprar productes kasher en èpoques concretes de les grans festivitats jueves com durant la Pasqua.

35Simultàniament, hi ha hagut una progressiva recuperació dels apel·latius: les primeres comunitats s’autodefinien com a “associacions culturals” israelites, després com a “comunitats” israelites, més tard algunes passaren a ser comunitats “hebrees”, i ara com a “jueves”; fins i tot n’hi ha que juguen la carta autonomista amb un nom alhora hebreu i català (Atid, Comunitat Jueva de Catalunya), o bé assignen noms hebreus: Beth-El; Javura; Jabad que també són distinctius doctrinals, així com els clubs Maccabí (orientació socio-esportiva sionista), o les Hebraicas (organitzacions laiques judeoargentines).

36La reivindicació de l’existència, la identitat i l’activitat a Espanya en l’espai públic és triplement militant: 1) És la nova cara de les relacions hispanojueves (i és com una ratlla definitiva sobre el passat antijudaic d’Espanya. 2) També és una forma voluntària de donar-se a conèixer cap a l’exterior atès que (tret dels ultraortodoxos) els jueus no són una minoria físicament visible, ni tampoc són nombrosos. 3) Finalment, és una forma de participar en la conducció del seu destí i del destí d’Espanya. Com que molts altres col·lectius, desitgen fer-se sentir, fer sentir la seva opinió, especialment en relació amb els problemes per a ells molt sensibles, com el conflicte israelo-àrab o la pujada de l’antisemitisme a Europa37, sense oblidar les qüestions bioètiques, etc.38. En aquest sentit, tant els jueus liberals recolzats econòmicament per organitzacions jueves dels Estats Units, com els laics poden desenvolupar un paper significatiu en el progrés.

***

37Lluny de ser homogènia i tancada – com encara molt sovint es pensa – la judaicitat espanyola és en realitat una suma de fluxos migratoris successius de procedències molt diverses, i en els seus judaismes respectius s’entrecreuen múltiples corrents minoritaris que si bé no han tret la supremàcia de les primeres comunitats ortodoxes, han obert i eixamplat el judaisme adoctrinador, les vies d’interpretació i de pràctica de la llei mosaica, així com les expressions identitàries ja siguin religioses o laiques. Aquest desplegament i recomposició del judaisme espanyol no és un fenomen de disgregació – com ho temien els dirigents de les comunitats ortodoxes fa un parell de dècades – ans el contrari: és la demostració d’un judaisme viu, dinàmic, adaptat al context actual, afirmat sense complexos, obert a les diferències i al diàleg malgrat els antagonismes que aquesta diversitat de tendències pugui generar en qüestions polítiques, ideològiques o bioètiques, per exemple. I aquí rau precisament la seva força, donat que representa tot el contrari d’un replegament comunitari, que tanta por suscita en països com França (on viuen mig milló de jueus, per cert). De cara a l’exterior, ara existeixen diversos “fronts” jueus amb els quals dialogar, comptar i negociar si es dóna el cas. En aquest sentit, tots aquests corrents judaics tenen alguna cosa per a aportar i un paper per a jugar a Espanya.♦