URL originale : https://books.openedition.org/pupvd/1389
Un espai lingüístic desconegut
p. 84-110
Texte intégral
1Aquest estudi es va realitzar l’any 1992, al marge de la recollida de testimoniatges de la gent gran pel programa d’història oral de la Comunitat Israelita de Barcelona. La idea d’examinar el plurilingüisme d’aquesta comunitat ens va ser dictada per la lectura dels primers relats recollits, car la qüestió lingüística hi era doblement recurrent: primer, en el llenguatge mateix d’aquests sefardites originaris de Turquia i dels Balkans, i per tant que parlaven el judeocastellà, i, també, pel lloc que aquests locutors concedien a les llengües de manera més o menys subjectiva.
2Atès, però, que la dimensió lingüística (molt important en els temes relatius als estudis jueus) quedava poc reflectida al quëstionari sociohistòric, com a complement dels testimoniatges orals recollits en el marc d’aquesta primera fase del programa d’història oral, es va dirigir ulteriorment als mateixos informadors, és a dir, a les persones grans ja entrevistades, una breu enquesta sociolingüística, que ens pogués permetre de conèixer millor les llengües que havien après en la seva infància o joventut, les que van utilitzar en una època determinada o que encara utilitzaven, i les que anaven perdent progressivament.
3Com a postulat inicial –derivat de les entrevistes prèvies d’història oral, però també de la nostra observació i dels nostres treballs anteriors sobre la CIB2– intuíem que: d’una banda, els membres de la CIB coneixien nombrosos idiomes, segons el seu origen i itinerari geohistòric i sociohistòric, que els feien servir en determinades situacions de comunicació, la qual cosa reforçava evidentment el caràcter heterogeni i pluricultural de la CIB; però, d’altra banda, amb la integració a Espanya i l’aparició de noves generacions nascudes a Barcelona, molts d’aquests idiomes (en particular, les llengües judaïques) s’anaven perdent a poc a poc, en benefici d’un quadre lingüístic més reduït i més homogeni. Només la realització d’una enquesta (encara que fos modesta) podia confirmar o infirmar la nostra hipòtesi.
4Aquesta enquesta comprenia quatre parts que feien referència a:
l’origen de l’enquestat i dels seus pares, la data i l’edat d’arribada;
els idiomes coneguts: llengua materna, idiomes parlats, altres idiomes;
l’ús lingüístic: amb la família, a la comunitat, a la feina; i el lloc i la funció de la llengua catalana;
situació actual: les llengües més utilitzades diàriament, i la situació de les judeollengües.
5Tal com ho hem precisat, la majoria de les enquestes van ser dirigides a les persones que ja havien estat entrevistades en el marc del programa d’història oral. Les persones entrevistades, tant pels arxius d’història oral com per l’enquesta sociolingüistica, procedeixen dels països i de les èpoques anteriorment esmentades. És clar que eren persones molt grans (entre les quals figurava un centenari) i cada cop menys nombroses: una cinquantena més o menys a la comunitat, quaranta de les quals van acceptar d’explicar part de la seva vida. Vint-i-cinc d’elles aproximadament van contestar l’enquesta sociolingüística i cinc persones més, una mica més joves (entre cinquanta i seixanta anys), que van arribar en aquella època. D’aquestes trenta persones que van contestar l’enquesta sociolingüística, tretze ho van fer omplint els dos fulls que els havien estat enviats, les disset restants ho van fer per telèfon.
6Per tant, no es tracta d’una enquesta estadística ni quantitativa –no era el nostre propòsit inicial– sinó més aviat qualitativa. Cada persona enquestada és representativa només d’ella mateixa, tot i que existeixen factors constants que permeten establir determinades categories.
L’ENQUESTA: EXPOSICIÓ I COMENTARI DELS RESULTATS
7Entre les trenta persones enquestades, les setze primeres eren sefardites, o millor dit, judeoespanyoles, és a dir, que eren descendents dels antics jueus d’Espanya expulsats l’any 1492. Les altres catorze eren asquenasites, és a dir, antigament d’origen alemany. Més globalment, els sefardites són els jueus espanyols procedents majoritàriament dels països de la conca mediterrània (antiga zona musulmana de l’ex-imperi otomà) així com els jueus orientals procedents de l’Orient Mitjà i d’Àsia. D’altra banda, els asquenasites són els jueus procedents de l’Europa septentrional i de Rússia. Les importants migracions jueves del segle xx cap a Amèrica o als països de l’Europa occidental van reduïr o anihilar aquests assentaments seculars. Això no obstant, la dualitat sefardites/ asquenasites queda vàlida i és significativa almenys per aquesta generació de les diferències culturals, lingüístiques, psicològiques (i sovint religioses) entre els diversos subgrups estudiats. Per això, hem mantingut aquesta diferència en l’exposició i l’anàlisi dels resultats, atès que podrà revelar-se prou significativa en diversos aspectes.
8D’altra banda, cal especificar també que deu d’aquestes persones són dones, la qual cosa té també la seva importància pel que fa a les llengües. Ho explicitarem en el moment oportú.
9Finalment, i pel que fa a l’exposició i comentari dels resultats, hem de precisar que el marc reduït d’aquest article, a què ens obliguen les contingències editorials, ens impedeix realitzar una anàlisi massa afinada. Tanmateix, com que els quadres són bastant explícits, només ens cenyirem a les observacions més generals, aportant les precisions o explicitacions que hi escaiguin.
Origen i data d’arribada a Barcelona (Quadre 1)
10Quan es tracta d’estudiar les comunitats jueves actuals, sempre és fonamental tenir en compte el context geogràfic i històric d’origen. Són dues dimensions bàsiques que, per si-mateixes, solen justificar gran part de la realitat sociològica i psicològica d’aquestes comunitats tal com ara les podem observar. Per aquesta raó, l’enquesta comença amb preguntes relatives a l’origen de l’enquestat i dels seus pares, al seu itinerari abans d’arribar a Espanya, a l’any d’immigració a Barcelona i a l’edat que tenia en aquell moment.
11El quadre 1, que n’exposa els resultats, demostra clarament l’heterogeneïtat d’aquests grups, atès que la variable "origen" ressenya una desena de països. En el cas present, és l’origen dels pares el que determina l’origen de l’enquestat i no pas el país de naixença. En el cas de ser d’origen diferent el pare i la mare, es té en compte el país de naixença. És el cas, per exemple, de l’enquestat número 6: de pare turc, mare búlgara i país de naixença Turquia, el qual considerem com a turc. En canvi, en el cas de ser diferents l’origen del pare, de la mare i el país de naixença, el classifiquem a part. És el cas del núm. 10. Per a determinar-ne l’origen i poder-lo posar en un d’aquests grups necessitaríem més elements, com ara l’origen dels avis paterns i materns.
12Pel que fa a la "data d’arribada" a Barcelona, la majoria dels enquestats hi van venir entre els anys trenta i quaranta, amb tres dates punta: els anys 31-33, els anys 41-43 i els anys 46-48, històricament explicables:
Pel que fa als anys 1931-1933, dos grups destaquen de manera més específica: els turcs arribats l’any 31 i els alemanys l’any 33, els quals, a més, van venir directament a Espanya. La correspondència entre el país d’origen, el país escollit i la data d’arribada és bastant evident. En efecte, aquest periode que, a Espanya, correspon a la Segona República, també correspon als anys de la pujada del feixisme i de l’antisemitisme a Alemanya i a la consolidació del nacionalisme a Turquia, cosa que explica llur fugida i immigració a Espanya.
La segona data punta, els anys 1941 i 1942, correspon a la segona guerra mundial i, més concretament, a l’època en què els alemanys feien fora tots els jueus dels països ocupats (abans de començar a posar en marxa, a partir de l’any 43, la solució final). Tot i la dictadura franquista a Espanya, alguns van escollir de venir a la península, bé per guanyar temps (Espanya, en principi, era neutral), bé (i és el cas d’alguns sefardites) perquè Espanya ja s’havia mostrat tolerant envers ells, en particular amb el decret de 1924 que els havia ofert l’oportunitat d’aconseguir la nacionalitat espanyola3.
Finalment, els anys 1947, 1948 i 1949 corresponen a l’època de la creació de l’estat d’Israel i al començament del conflicte israelo-àrab. Malgrat tot, en aquest cas, no es pot establir una relació de causa-efecte, atès que, d’una banda, els enquestats arribats en aquella època són d’origen diferent i, d’altra banda, van passar per altres països de residència, és a dir, que l’any en què van deixar llur país no s’hi correspon forçosament.
13Precisament, la variable “altres països de residència abans d’Espanya” mostra resultats sorprenents, car més de la meitat dels enquestats van viure en un o diversos països abans d’arribar a Barcelona, la qual cosa pot ser significativa des d’un punt de vista sociolingüístic.
14Finalment, l’edat d’arribada a Barcelona pot ser també un bon indicador en la perspectiva sociolingüística, principalment per determinar el grau d’integració lingüística a Catalunya. Nens i adolescents arribats durant els anys de la Segona República tenien més facilitats i oportunitats d’aprendre català que no pas adults immigrats durant el franquisme. En conjunt, aquesta variable mostra que els enquestats eren força joves quan van arribar a Barcelona.
Idiomes coneguts
15Basant-nos en la realitat patent del multilingüisme no sols de la CIB, sinó també de la majoria de les comunitats jueves, vam dirigir als enquestats algunes preguntes relatives als idiomes que coneixen: els que parlen i els que entenen o llegeixen.
Primera, segona i tercera llengua (Quadre 2)
16Pel que fa a la primera pregunta sobre la llengua materna (L1), la segona llengua (L2), i la tercera llengua (L3), convé precisar que no sempre és fàcil discriminar entre L1 i L2 o entre L2 i L3. En les comunitats multilingües, els grups mateixos no sempre fan una diferència entre L1 i L2 car sovint els nens aprenen simultàniament dos o tres idiomes sense adonar-se’n (és el motiu pel qual alguns enquestats han mencionat dues L1 o dues L2). D’altra banda, el concepte de llengua materna és ambigu. La llengua materna, stricto sensu, és la llengua de la mare, però no sempre és la L1 dels seus fills, sobretot si aqueixa llengua materna és diferent de la llengua de la societat global, o bé de la llengua del pare4.
17L’exposició dels resultats en el Quadre 2 presenta constants generalitzables o comparables amb altres comunitats sefardites o asquenasites.
18– La llengua materna (L1), per als sefardites, i sobretot per als turcs, és el castellà, o millor dit, el judeocastellà vernacle, més freqüentment anomentat ladí5. Per als asquenasites, i per als enquestats originaris de l’ex-imperi austrohongarès, la llengua alemanya és majoritària. El yiddish, que era la llengua vernacla dels asquenasites de l’Europa central, és lògicament la L1 dels polonesos. Només els romanesos tenen com a L1 la llengua del seu país d’origen.
19Cal especificar que l’aprenentatge de la L1 no es justifica únicament en termes geogràfics. També hi influeix molt el nivell sociocultural. Tot i que hagin desenvolupat una literatura pròpia, com ara el yiddish, les judeollengües o llengües vernacles dels jueus eren considerades les llengües de les capes més baixes, o bé les llengües de les dones, és a dir, de la casa. Per aquest motiu s’ensenyaven llengües més prestigioses: l’alemany per mitjà de la fraulein (la mainadera alemanya) en el cas dels asquenasites, o bé el francès en el cas del sefardites de la conca mediterrània que van estudiar a les escoles de l’Alliance Israélite Universelle.
20S’imposa una precisió pel que fa als enquestats d’origen búlgar, la llengua materna dels quals no presenta cap homogeneïtat. En aquest cas, la situació geogràfica sí que hi té la seva importància. En efecte, la ubicació particular d’aquest país en els confins del que van ser l’imperi otomà i l’imperi austrohongarès, vorejat a més a més pel Danubi que tenia un paper essencial per a les comunicacions, en feia un país cruïlla i de barreja de pobles i de llengües. Elías Canetti mateix, sefardita búlgar, esmenta aquest multilingüisme en la seva obra La lengua absuelta6.
21– Pel que fa a la segona llengua (L2), els sefardites mencionen majoritàriament el francès (9 respostes sobre 16). Aquest resultat es justifica per l’escolarització, com hem dit abans, a les escoles francòfones de l’Alliance Israélite Universelle ubicades, en particular, en aquesta zona7. La segona llengua dels asquenasites presenta més diversitat, encara que domina el castellà (concretament per a aquells enquestats que van venir directament a Espanya) i el francès en el cas dels romanesos (el francès era, i encara és, llengua de cultura per la burgesia jueva i no-jueva d’aquest país).
22– Finalment, la tercera llengua (L3), és molt més heterogènia, encara que hi predomina l’anglès (10 respostes). També, i finalment, les llengües hispàniques (castellà i català) consten com a L1.
23Més enllà d’aquestes observacions, destaca un fet que pot semblar estrany respecte als sefardites: si contrastem el seu país d’origen amb les dues primeres llengües, i a vegades també amb la tercera, observem que molt pocs parlen la llengua del país, el turc. De fet, i és també una curiositat de la història, en la seva estada de més de quatre segles a Turquia, els jueus –com moltes altres minories no musulmanes que vivien tots en microcosmos– generalment no van aprendre turc. Només ho van fer per obligació durant l’anomenada època de turquització (anys 1920-1930) duta a terme per Mustafa Kemal, però, aleshores, la majoria ja havien emigrat8.
Conjunt de les llengües conegudes (Quadre 3)
24A més de les tres primeres llengües, vam demanar als enquestats sobre altres llengües conegudes. A partir de les seves respostes s’ha elaborat el quadre 3, en què es pot mesurar millor la riquesa lingüística d’aquesta mostra de trenta enquestats. En total, s’hi mencionen vint idiomes. La variació de llengües conegudes per persona va d’un mínim de quatre fins a un màxim d’onze, amb una mitjana de set llengües conegudes per persona.
Les llengues més conegudes són lògicament les llengües hispàniques: castellà i català (30 respostes) –cal tenir present, en efecte, que els enquestats són establerts a Barcelona d’ençà els anys 1930, almenys– i també el francès (llengua d’escolarització per a alguns, llengua de prestigi per a altres, llengua del país dels drets humans per a molts), l’anglès i l’alemany.
Les llengües jueves: hebreu, judeocastellà, yiddish varien segons determinats factors sociològics: origen geogràfic i social (pel que fa als dos últims) o sexe i grau de religiositat (pel que fa a l’hebreu), i, doncs, ocupen un terme mitjà (respectivament 16, 14 i 9 respostes).
Finalment, les altres llengües mencionades varien en funció de l’itinerari personal de cadascú (origen, migracions, professió, etc.), cosa que justifica el nombre reduït i més diversificat de resposes.
L’ús lingüístic
25Aquesta part de l’enquesta es referia a la utilització actual dels idiomes a l’àmbit familiar, comunitari i professional, com també a l’ús del català. Hem elaborat un quadre per a cadascú d’aquests quatre aspectes.
Llengua i família (Quadre 4)
26En el quadre 4, contrastem les llengües utilitzades en el moment de l’enquesta amb les diverses generacions de la família tenint en compte les dues primeres llengües (L1 i L2) d’origen que també són les llengües familiars, per saber si dins l’àmbit familiar existeix una continuïtat lingüística, o, per contra, si el fet d’haver-se integrat a Espanya representa un canvi en els hàbits lingüístics familiars.
La variable “amb el cònjuge” mostra que tots els sefardites parlen amb la seva parella una de les seves llengües d’origen, ja sigui castellà (o judeocastellà), ja sigui francès. La confusió que se sol fer entre castellà i judeocastellà (ja que anomenen correntment castellà al judeocastellà) ens impedeix saber exactament si els enquestats sefardites parlen el judeocastellà amb els seus germans o bé si han adoptat definitivament el castellà actual9. Tot i això, aquest resultat implica, a més, que el tipus de casament és endogàmic, és a dir, que s’ha casat amb una persona del mateix origen, la qual cosa significa també que no hi haurà molts canvis lingüístics amb els fills atès que el pare i la mare tenen i continuen parlant les mateixes llengües (i sobretot per als castellanoparlants). Aquesta observació no és exactament idèntica pel que fa als asquenasites: alguns d’ells parlen una llengua diferent de la seva llengua d’origen (suposadament la llengua de la seva parella). Això significa que es tracta d’unions exogàmiques (bé amb sefardites, bé amb no-jueus). De fet, aquests casaments exogàmics ja eren patents en el si de la CIB: els asquenasites europeus d’aquesta generació eren més propensos a contractar matrimonis mixtos que no pas els sefardites. És més: molts ja es van assimilar totalment a la societat global des dels primers anys de llur arribada a Barcelona.
La variable “amb els germans” és sensiblement diferent de l’anterior en la mesura que és amb el germans amb qui millor es manté l’ús dels idiomes d’origen, sobretot per als asquenasites: polonesos i romanesos.
Pel que fa a les variables “amb els fills” i “amb els néts”, és a dir, amb les generacions nascudes a Catalunya, observem que la llengua predominant, ja sigui per als sefardites o bé per als asquenasites, és el castellà, llengua ambiental, llengua de l’escola i, doncs, també dels joves entre ells.
27La utilització freqüent del francès (conjuntament amb el castellà) s’explica pel fet que molts nens feien o fan els seus estudis a les escoles franceses a al Liceu Francès (sota el franquisme, per poder escapar de les classes de catequesi obligatòries per a tots els alumnes).
28En la majoria dels casos, els enquestats no utilitzen (perquè no l’han transmesa) la seva llengua d’origen amb els seus fills: búlgar, polonès, yiddish, hongarès. Observació que és més evident encara amb la tercera generació. Són els romanesos i els alemanys els qui millor han sabut transmetre i mantenir les seves llengües d’origen, ja que retrobem aquestes llengües en els néts.
Llengua i comunitat (Quadre 5)
29El centre comunitari és un territori ètnic per excel·lència: alhora religiós, cultural i social. S’hi parlen diverses llengües, és cert, però potser no tantes com ens podríem pensar. Observem el quadre 5.
La variable “oficis religiosos” ha obtingut només la meitat de les respostes. Hi veiem tres justificacions possibles: 1) En aquesta mostra de trenta enquestats, hi consten deu dones. En el culte hebraic, només els homes solen participar als oficis; el paper religiós de la dona és domèstic (educació dels fills, cuina, transmissió de les tradicions, etc.). 2) Com en qualsevol altra religió, no tots els jueus són religiosos; també n’hi ha que no practiquen o d’altres que són agnòstics. 3) Per llur edat avançada, alguns enquestats ja no es poden desplaçar fins al centre comunitari. Sigui quin sigui el nombre de respostes, el resultat és que l’hebreu és la llengua religiosa. Per als sefardites, hauria pogut ser el ladí, que durant segles va ser la seva llengua litúrgica, però no n’és.
Quant a la variable “amb altres persones grans”, deu persones parlen unicament castellà, mentre que catorze també parlen altres idiomes (francès o bé les seves llengües d’origen). L’ús majoritari del castellà es justifica per dues raons: 1) És la llengua d’origen dels sefardites. 2) Per als asquenasites, és la llengua de la societat global del país on s’han establert, és la llengua d’unió i de comunicació dels estrangers a la península. Així com en l’àmbit familiar, en l’àmbit comunitari les persones grans han mantingut algunes llengües d’origen amb interlocutors de la mateixa generació. El cas és ben diferent en la variable amb els joves, atès que aquesta variable posa en evidència l’ús majoritari del castellà, a més a més com a llengua única ben sovint. Les justificacions són similars a les de l’àmbit familiar.
Llengua i professió (Quadre 6)
30Encara que le seves activitats professionals no siguin concretament especificades en l’enquesta, els resultats de les preguntes relatives a l’ús lingüístic en el domini professional (quadre 6) palesen dues coses.
L’ús del castellà domina àmpliament sobre el del català. Aquesta situació s’explica no pas en termes socioprofessionals pròpiament dits, sinó en funció de l’època d’activitat dels enquestats, que se situa sota el franquisme, quan l’ús públic del català era prohibit.
L’altra observació és que 13 de les 22 persones que han contestat, utilitzaven o utilitzen altres llengües, el francès en particular (11 persones). I en aquest cas, les activitats comercials amb l’estranger (tradicionalment desenvolupades per una gran majoria dels jueus), sí que hi tenen a veure.
El lloc del català (Quadre 7)
31En algunes de les preguntes anteriors, dades sobre el coneixement i l’ús del català, ja n’hi van aparèixer de forma implícita. Tot i això, hem dirigit als enquestats quatre preguntes concretes sobre el català. En el quadre 7, que n’exposa els resultats, hem transcrit les respostes dels enquestats tal com les van escriure (amb lletra cursiva i en castellà al quadre). Les altres respostes –molt més lacòniques– van ser obtingudes per telèfon.
La variable “parla català” ens indica que tothom coneix el català: 16 persones el parlen (SÍ), 10 persones el parlen un poco o bé no muy bien (sí) i 4 persones només l’entenen. La majoria dels sefardites el parlen normalment (10 persones dels 16), i, en el cas dels asquenasites, 6 el parlen bé, 4 el parlen més o menys i 4 l’entenen. Això sembla normal atès que, d’una banda, els sefardites tenen l’avantatge de conèixer el castellà que els ajuda molt a entendre i aprendre català, i, d’altra banda, els asquenasites van arribar més tard a Catalunya.
La variable “quan i amb qui parla català” fa veure que és al carrer sobretot (8 persones) on s’utilitza aquest idioma, amb amics catalans (6 persones), en relacions professionals o bé senzillament amb els catalans. Respostes com cuando el interlocutor insiste en no hablar o no contestar en castellano / si es posible, no / en pocas ocasiones, demostren que possibles reticències en front de l’ús de l’idioma català s’esborren en benefici d’un esforç de comunicació, cosa que atesta una sensibilitat cultural i un respecte evident envers els catalans.
Les respostes obtingudes a la variable “on l’han après” evidencia –ho lamentem molt– un defecte en la formulació de la nostra pregunta, atès que la majoria dels enquestats han contestat “a Barcelona”. De fet, calia demanar “i, com l’han après?”. Llevat de 2 persones que van assistir a classes de català, les altres l’han après de forma espontània al carrer, d’oïda, sols, és a dir, per immersió.
A la variable “llegeix o escriu en català”, notem també que la formulació de la qüestió podia ser ambivalent puix que s’hi podia entendre: “sap llegir i escriure en català” o bé “acostuma a llegir i escriure en català”. Els resultats mostren que 6 persones llegeixen i escriuen en català (sense que puguem determinar si ho saben fer o bé si ho fan efectivament). 12 persones només el llegeixen. En tot cas, aquests resultats conjunts superen la meitat de la mostra.
Situació actual
Llengües d’ús quotidià (Quadre 8)
32El quadre 8, que contrasta les tres llengües d’origen (LO1, LO2 i LO3) amb les llengües més utilitzades actualment (LA1, LA2 i LA3), posa en relleu l’important canvi que s’ha operat cap a la uniformització lingüística, en benefici lògicament de les llengües peninsulars, i sobretot del castellà donat que només dues persones mencionen el català en primer lloc.
33Malgrat tot, la meitat dels enquestats utilitzen també una segona llengua, ja sigui la seva primera llengua d’origen, ja sigui la segona, la qual cosa sembla normal atès que si fan servir el castellà a l’exterior, en l’àmbit familiar més íntim, mantenen almenys una llengua d’origen (supra el quadre 4, “llengua i família”). Només cinc persones mencionen la utilització d’una tercera llengua actual que també és d’origen. La utilització d’una segona i fins i tot tercera llengua actual (LA2 i LA3) demostra que en general el seu multilingüisme, tot i que sigui reduït a dos o tres idiomes, és encara operatiu.
Situació actual de les judeollengües (Quadre 9)
34Pel que fa al manteniment o la pèrdua de les judeollengües: judeocastellà i yiddish, els resultats expressats el quadre 9 són més aviat decebedors atès que 14 persones només (més o menys la meitat) van contestar la pregunta: ¿Hay judeolenguas que ya no habla más usted? ¿Cuál? ¿Por qué? D’aquestes 14 persones, 8 van contestar afirmativament, 3 negativament i 3 sembla que no van entendre bé la pregunta. Suposem que aquesta manca de resposta es deu a l’enquestador, que no hi va insistir massa.
35En tot cas, els sefardites semblen més conscients que els asquenasites respecte a la pèrdua de les llengües jueves, cosa que és normal perquè també les utilitzaven més. Recordem que només dues persones van mencionar el yiddish com a llengua d’origen, mentre que el judeocastellà era LO1 o LO2 d’almenys 9 persones (veg. supra el quadre 2).
36Quan es tracta de buscar la causa de la pèrdua de les llengües jueves, entre les poques opinions que s’hi van manifestar, domina més aviat la fatalitat (No hay ocasión, No hay con quién o Se pierde con el tiempo) que no pas la voluntat de deixar-lo de banda (Más adecuado hablar la lengua del país). Subratllem de passada l’acusació pertinent d’un enquestat que destaca que l’estat espanyol no ha fet res per salvaguardar aquesta riquesa lingüística.
SÍNTESI DELS RESULTATS
37Malgrat el caràcter informal i no quantitatiu d’aquesta modesta enquesta (atès que la finalitat principal era d’afegir-la als arxius d’història oral de la Comunitat Israelita de Barcelona, i no pas de servir de base a una anàlisi sistemàtica), podem deduir-ne algunes línies generals sobre els hàbits lingüístics i les funcions i usos de les principals llengües apreses, utilitzades o en procés d’abandó per part d’aquest col·lectiu jueu de Barcelona, o millor dit, per alguns dels diferents grups jueus reunits a la CIB.
De la diversitat lingüística a la uniformització
38Resumint la situació global del grup observat, en destaquem tres aspectes principals:
Una gran riquesa lingüística original que hem pogut constatar en el quadre 3 en el qual s’ha mencionat el coneixement (sigui quin sigui el grau) de vint idiomes, amb una mitjana de set idiomes per persona. I, subratllem de passa-da, aquesta enquesta anava dirigida només als jueus d’Europa. Si l’ampliéssim als altres grups de la CIB: originaris del Magrib, de l’Orient Mitjà o bé de l’Amèrica del Sud, el nombre d’idiomes seria més elevat i variat.Aquesta riquesa no és justificable únicament en termes geogràfics, és a dir, d’acord amb els diferents països d’origen. Ho és també en termes històrics, culturals, socials, econòmics o professionals. S’ha esdevingut, primer, una confluència de tots aquests factors, i després una capitalització lingüística individual per part dels enquestats.
Amb el trasplantament a Espanya i la integració en aquest país, es va presentar un model lingüístic totalment nou i, per dir-ho d’alguna manera, reduït a la seva expressió més simple, amb l’ús exclusiu del castellà, atès que aleshores (o sigui, durant els anys 40) només es podia parlar castellà. Com a conseqüència, s’ha anat donant per a tots aquests nous immigrants un marc lingüístic a poc a poc més uniformitzat en la mesura que hi ha hagut una convergència de tots els grups, primer de tot i lògicament, cap a les llengües peninsulars (el castellà i després el català) i, en segon lloc, cap a les llengües europees amb més ressó (el francès principalment, però també l’anglès i l’alemany), totes elles, ja siguin peninsulars o europees, llengües de la integració i de la comunicació amb l’exterior.
Pel que fa a les altres llengües: les judeollengües i l’hebreu, així com també algunes llengües d’origen, com per exemple el búlgar, el polonès, el romanès, etc., queden confinades a l’àmbit comunitari, familiar o individual amb una tendència ben pronunciada a un ús regressiu.
39Aquesta situació de glissement lingüístic, és a dir, de canvi i d’abandó d’algunes llengües en benefici d’altres, no és exclusiva de les comunitats jueves d’Espanya, sinó que també s’ha pogut observar en diferents països: els Estats Units, el Canadà, França i Israel. Fins i tot és una conseqüència natural del fenomen migratori. Ara bé, el que potser cal distingir és l’abandó generacional de les llengües amb base territorial (per exemple, els avis immigrats a Espanya parlen el búlgar, els fills l’entenen, i els néts el desconeixen) i l’abandó de les llengües ètniques com el judeocastellà i el yiddish, que pateixen la mateixa sort. Amb això toquem el complex i dramàtic tema de la pèrdua de les llengües ètniques no oficials, considerades massa sovint com a idiomes de les classes més baixes, o bé arcaics.
40Per entendre millor el multilingüisme del grup observat i els canvis lingüístics amb, d’una banda, el manteniment i fins i tot l’ascensió d’alguns idiomes, i, d’altra banda, la pèrdua progressiva d’altres, farem una breu restrospectiva aclaridora.
El pes de les contingències històriques
41Dit d’una forma esquematitzada, fins al segle xix, tant els asquenasites com els sefardites de l’Europa central i oriental vivien en comunitats pròpies i aïllades de la societat global, ja sigui perquè els eren imposades des de l’exterior (com els ghettos o barris jueus a l’Europa central, o com els shtetls o pobles jueus a Rússia), ja sigui perquè els jueus mateixos s’havien agrupat espontàniament per salvaguardar la seva coherència ètnica i poder desenvolupar millor la vida tradicional (és el cas dels jueus expulsats d’Espanya que es van establir a Turquia). A més, tenien una llengua vernacla: el judeoalemany o yiddish en el cas dels asquenasites, i en el cas dels sefardites el judeocastellà també anomenat djidyo, djudezmo o spaniolit a les comunitats de Turquia.
42A partir del segle xix i fins a l’adveniment del segle xx, alguns esdeveniments importants –alhora exògens i endògens– van transformar l’estructura d’aquestes comunitats que s’havien quedat inalterades des de feia segles, i que, de cop i volta, van haver d’afrontar tot un conjunt d’adquisicions i d’hàbits nous. Aquests esdeveniments van ser múltiples i es van esdevenir en gairebé tots els sectors: jurídic, polític, econòmic, social, lingüístic, cultural, ideològic, psicològic, etc. Limitant-nos a la zona de l’Europa central, oriental i sud-oriental, ara citarem els més destacats:
L’emancipació civil i jurídica concedida progressivament als jueus de tots els països d’Europa, que els fa sortir dels ghettos i contribueix a la secularització de la majoria i fins i tot a la seva participació en la vida publica10.
El desenvolupament de la indústria, el comerç i el capitalisme, que dóna naixement a una burgesia jueva, sobretot a Alemanya.
De forma concomitant, el naixement d’una classe obrera i el desenvolupament dels moviments obrers i socials sobretot a Polònia i a Rússia (el Bund, un dels primers partits obrers, va ser creat pels jueus de Rússia l’any 1897).
L’emergència de nous països (la “balcanització”) a conseqüència del desmembrament dels imperis austro-hongarès i otomà, i la inestabilitat d’algunes fronteres fins al 1914 (en particular la regió de Galitzia al sud de Polònia on vivien uns quants milions de jueus).
El desenvolupament dels nacionalismes, entre els quals el sionisme i també, més tard, el nacionalisme turc.
La penetració comercial i cultural de França i Gran Bretanya a l’Europa sudoriental i a tota la zona est de l’ex-imperi otomà, amb l’obertura de diversos comptoirs, agències, escoles, etc.
La implantació de les escoles francòfones de l’Alliance Israélite Universelle a Turquia (entre d’altres) que no només treballa per la seva emancipació i pro-grés social i moral, sinó que també aporta nous models culturals i lingüístics11.
El desenvolupament de noves corrents ideològiques i de pensament: progressista i reformista (pels jueus d’Alemanya), de tendències antireligiosa i areligiosa (pels jueus de l’est), etc.
Els desplaçaments dels jueus empaitats bé pels pogroms, bé pels di-versos nacionalismes que naixien en tota aquesta regió balcànica en particular.
43Amb tots aquests esdeveniments, els jueus entren, doncs, bastant ràpidament en la societat industrial, moderna, progressista, i d’infIuència occidental molt marcada (influència sobretot de les idees sorgides de la Revolució Francesa). Adopten noves formes de vida, entre les quals nous hàbits lingüístics considerats més universals i més utils per a la seva promoció i integració en les societats globals, renovades elles també. Així, les llengües vernacles i comunitàries –el judeoalemany i el judeocastellà– es veuen desplaçades per la necessitat d’aprendre idiomes nous, bé perquè són instruments i símbols d’assimilació (alemany, polonès, rus) i d’ascensió socioeconòmica i cultural (alemany, anglès, francès), bé perquè són imposats per noves realitats geopolítiques (obligació d’aprendre la llengua del país: romanès, turc, rus, etc.).
44Cal precisar, tanmateix, que la qüestió lingüística no sempre ha evolucionat naturalment i fàcil, per exemple, és el cas dels jueus de Polònia. Havien desenvolupat una gran cultura entorn del yiddish, llengua alhora tradicional, religiosa i popular (utilitzada per uns vuit milions de persones), que es veia amenaçada, d’una banda, per l’hebreu que els sionistes partidaris del retorn a Palestina estaven modernitzant i promovent, i d’altra banda, per llengües hegemòniques i de l’assimilació (l’alemany, el rus i fins i tot l’anglès). La situació va anar agafant tal forma que aviat es parlà de “guerra de les llengües” i que, fins i tot, es va organitzar una conferència internacional sobre el tema12.
45De la mateixa forma, a Turquia, la irrupció del francès per mitjà de les escoles de l’AIU va significar una ruptura alhora lingüística, social i cultural, car aviat va significar la constitució d’una nova elit. Per la seva banda, els rabins, que dirigien les comunitats, van veure ràpidament el perill que representava aquesta irrupció del francès i l’extensió dels costums occidentals i progressistes per la pau de les comunitats i el manteniment de les tradicions i de la religió. No obstant això, tot i la resistència dels més tradicionalistes, els canvis eren ineluctables.
Vers un nou model de multilingüisme
46Per cert, les persones que van contestar la nostra enquesta, i precisament perquè eren, la gran majoria, grans i molt grans (alguns van néixer al voltant del 1900), són hereus directes d’aquest context de canvis multidireccionals. Infants o adolescents, van rebre el fons lingüístic de les seves famílies (avis i pares), de la comunitat, però també de l’entorn no-jueu. Més tard, joves o adults, van viure el seu propi itinerari (emigració, estada a diversos països, immigració a Espanya, a Catalunya) i s’hi van superposar noves adquisicions lingüístiques. Han capitalitzat el fons de dues èpoques amb els estils de vida respectius.
47Així com per a totes les noves comunitats jueves que es van constituir a conseqüència de les grans migracions del final del segle xix i al començament o la primera meitat del segle xx (el Canadà, els Estats Units, l’Amèrica del Sud, etc.), per als jueus d’Espanya i de Catalunya podem dir que ara està consumada gairebé definitivament la ruptura espacial i temporal que va significar, d’una banda, l’arribada a Espanya, és a dir, en un territori que és, malgrat tot, més homogeni des del punt de vista lingüístic, més estable políticament, i, d’altra banda, l’adveniment d’una època més pacífica (localment almenys). Un nou model s’ha constituït, lingüísticament més reduït i més homogeni, i suposem que més estable també pel que fa al futur.
48És aquest model el que ara s’imposa a les generacions jueves nascudes a Espanya i concretament a Barcelona. La CIB, sens dubte, continuarà essent una comunitat multilingüe, però adoptant el model de la societat global, és a dir, amb l’ús de les dues llengües oficials (català i castellà), amb l’aprenentatge de llengües estrangeres (anglès i francès) i, per a alguns més, també amb l’hebreu.
49I no ès pas un atzar si aquest model de multilingüisme –i precisament amb aquests cinc idiomes que acabem d’esmentar– és el que, des de fa ben bé deu anys, es dóna al Liceu sefardita, el col·legi d’ensenyament primari de la comunitat jueva de Barcelona. Aquest multilingüisme que s’ofereix als nens jueus és alhora el resultat d’un compromís triàdic entre la realitat sociolingüística de Catalunya, les aspiracions i els dubtes dels pares (que davant del dilema cornelià de l’ensenyament del francès o bé de l’anglès van adoptar finalment tots dos idiomes), i la vocació tradicional, religiosa i sionista de la comunitat jueva de Barcelona pel que fa a l’hebreu.
50Més enllà, però, del Liceu sefardita, que aplega només un centenar d’alumnes, la CIB adoptarà, sense cap mena de dubte, el model lingüístic de la societat global catalana que hem dit abans. Forçarà així el procès d’integració en aquesta societat, però anirà perdent progressivament, ineluctablement, totes les particularitats que constituïen la seva riquesa i originalitat. Això és l’altra cara del procés d’integració.♦
Notes de bas de page
1 Publicat a: Treballs de sociolingüística catalana n° 10, ed. 3 i 4, València, 1993, pàg. 27-49; publicat també en castellà a: M. Berthelot Cien años de presencia judía en la España contemporánea, o. c. 1995, pàg. 184-214.
2 Entre els quals: Plurilinguisme et enseignement au collège de la communauté juive de Barcelone, i La communauté juive de Barcelone au xxe siècle: retour à Sefarad, identité juive et intégration à la société catalane, Universitat de Montpeller III, 1981 i 1984 (240 pàg. i 450 pàg.).
3 El reial decret del 20 de desembre de 1924, sobre la concessió de la nacionalitat espanyola per carta de naturalesa als protegits d’origen espanyol, era doblement restrictiu atès que anava dirigit només a les persones que complien dues condicions: d’una banda, demostrar el seu origen espanyol mitjançant la documentació apropiada, i, d’altra banda, prometre de no fixar la seva residència a Espanya. En realitat, pocs sefardites se’n van poder beneficiar, sobretot perquè els era difícil demostrar materialment la seva ascendència espanyola, més de quatre segles després de l’expulsió dels seus avantpassats.
4 Podríem transposar el cas, aquí a Catalunya i a Espanya, a les mares franceses o angleses (per exemple) casa-des amb catalans o espanyols, que no ensenyen als seus fills llur llengua –el francès o l’anglès– ni com a llengua primera ni tan sols com a llengua segona.
5 Segons el lingüista sefardita Haïm Vidal Sephiha, especialista en judeocastellà, hi ha una confusió entre judeocastellà i ladí. Per a molta gent, aquests dos conceptes es dónen com a sinòmims, mentre que per al lingüista són dues realitats ben diferenciades.
6 Parlant d’aquesta regió, escriu Elías CANETTI: “Rustschuk, al baix Danubi, on vaig venir al mòn, era una ciutat meravellosa per a un infant i, si dic que és situada a Bulgària, en dono una idea incompleta, perquè allà vivien persones de les procedències més diverses, en un dia es podien sentir set o vuit idiomes. A més dels búlgars, que sovint arribaven del camp, també hi havia molts turcs, que ocupaven un barri propi i, confinant amb aquest, hi havia el barri dels sefardites, el nostre. Hi havia grecs, albanesos, armenis, gitanos. De la riba contrària del Danubi venien els romanesos; la meva dida, que no recordo, però, era romanesa. També hi havia russos dispersos”. (La llengua salvada, ed. Proa Barcelona, 1985, pàg. 17).
7 La implantació de les escoles de l’AIU a Turquia data de l’any 1865 (a Istambul). L’any 1912 hi havia a Turquia 115 escoles jueves.
8 Poc preparats per a la turquització, la confusió va regnar en les comunitats jueves de Turquia. Una campanya antisemita va esclatar. El principal greuge que les noves autoritats turques feien als jueus era precisament el fet de no haver-se integrat lingüísticament i cultural en aquest país, mentre que Turquia els havia acollit des prés de l’expulsió d’Espanya i els havia tolerat durant més de quatre segles. De fet, durant tot aquell temps, els sefardites van conservar la llengua i les tradicions espanyoles, van aprendre francès, anglès o altres llengües europees, però no mai el turc. Vegeu l’article d’Esther BENBASSA-DUDONNEY: “Turcs et Juifs: Histoire d’un rendez-vous manqué”, a Combat pour la Diaspora, núm. 6, pàg. 41-52, Paris, 1981.
9 Hem observat reiteradament que aquestes persones grans de la CIB parlen castellà, però amb marques evidents del judeocastellà, en l’àmbit del lèxic (paraules amb una influència francesa forta); en l’àmbit fonètic (amb el so sonor [z] o l’africada sonora [dz] que no existeixen en castellà); i algunes formes de la morfologia verbal, en particular en el pretèrit perfet.
10 L’emancipació, que donava als jueus la completa igualtat civil i jurídica, va ser concedida primer de tot als jueus de França l’any 1790, concretament als jueus sefardites de Bordeus, Baiona i Avinyó, i l’any 1791 es va estendre a tots els jueus de França. A més, Napoleó va alliberar nombrosos ghettos: el de Venècia l’any 1797, el de Roma l’any 1810, el de Frankfurt l’any 1811. Pel que fa als altres països, els jueus d’Holanda van ser emancipats l’any 1796; els de Bèlgica, l’any 1830; els d’Alemanya i de Prússia, entre 1834 i 1868; Gran Bretanya, 1858; Itàlia, 1848-1870; Imperi austro-hongarès, 1867; Imperi otomà, 1908; Portugal, 1910; Rússia, 1917; Romania, 1918; Espanya, 1919, segons M. Gilbert. En general, l’emancipació política els va ser concedida molt més tard, durant el segle xix pel que fa als jueus de França. Vegeu Martin GILBERT, Atlas de la Historia judía, Ed. La Semana Publicaciones, Jerusalem, 1978.
11 L’Alliance Israélite Universelle (AIU) va ser creada a París l’any 1860 per sis persones (un rabí, un periodista, un enginyer, un advocat, un mestre i un comerciant). Els seus objectius van ser definits de la manera següent:
-treballar pertot arreu per l’emancipació dels jueus i pel progrés moral dels jueus; ajudar eficientment els qui pateixen a causa de la seva condició d’israelites, promoure la cultura i la civilització occidental a les comunitats jueves dels països de l’est i del nord d’Àfrica. L’acció de l’AIU es va estendre també a l’àmbit polític i humanitari (no sols pels jueus, sinó que també va intervenir pels cristians del Líban o pels protestants d’Espanya – l’any 1863). No obstant això, l’orientació major va ser l’escolarització dels nens i les nenes amb la creació d’unes cent-cinquanta escoles als països del redós mediterrani, però també amb la creació d’escoles de formació de mestres (l’École Normale Israélite Orientale de Paris i l’École Normale Hébraïque de Casablanca). El Liceu sefardita de Barcelona és assimilat a la xarxa de les escoles de l’AIU.
12 Es tracta de la Conférence de Czernowitz (1908). Vegeu Jean BAUMGARTEN, “La Conférence de Czernowitz et la politique des langues juives“, a: Les Nouveaux Cahiers. num. 103, Paris, 1991. Escriu J. Baumgarten: “Per als instigadors d’aquella conferència, mentre el yiddish perdia el seu caràcter de judeollengua a causa del contacte amb l’alemany, el rus o l’anglès, i els sionistes treballaven per fer de l’hebreu la llengua viva del poble jueu, es tractava de fer conèixer millor l’existència de la llengua popular, de protegir-la, desenvolupar-la i fixar-ne les normes lingüístiques (ortografia, gramàtica, lèxic). Es tractava sobretot de promoure la creació de xarxes d’institucions centrades en la llengua yiddish (biblioteques, teatres, escoles) i la difusió d’obres de la cultura jueva i universal, en particular gràcies a les traduccions en yiddish”.
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Juifs de Catalogne
Ce livre est diffusé en accès ouvert freemium. L’accès à la lecture en ligne est disponible. L’accès aux versions PDF et ePub est réservé aux bibliothèques l’ayant acquis. Vous pouvez vous connecter à votre bibliothèque à l’adresse suivante : https://freemium.openedition.org/oebooks
Si vous avez des questions, vous pouvez nous écrire à access[at]openedition.org
Référence numérique du chapitre
Format
Référence numérique du livre
Format
1 / 3