Version classiqueVersion mobile

Juifs de Catalogne

 | 
Martine Berthelot

Première partie. Communautés juives en Catalogne

Aproximació sociohistòrica

L’exemple de la Comunidad Israelita de Barcelona1

Texte intégral

  • 1 Publicat a: Actes del 1er Congrés per a l’estudi dels jueus en territoris de llengua catalana, Bar (...)

Approche socio-historique des communautés juives de l’État espagnol : l’exemple de la Communauté Israélite de Barcelone
Ce texte se présente comme un état des lieux socio-historique de l’évolution de la plus importante et plus ancienne des communautés juives de Barcelone, à partir d’un triple regard sur le passé, le présent et l’avenir.
La CIB est depuis toujours caractérisée par deux traits essentiels : d’un côté, son cosmopolitisme puisque plus de trente pays d’origine sont/ont été représentés par des familles juives et, d’autre part, une grande mobilité géographique de ses membres. Grande richesse culturelle donc mais qui ne lui en confère pas moins une certaine faiblesse de par les incompréhensions internes voire les conflits susceptibles d’en résulter.
Le passé y est rappelé au travers des grandes étapes de la réimplantation communautaire (structuration et peuplement) depuis la création officielle de la CIB en 1918, et avec notamment les circonstances nationales et internationales qui les ont provoquées, ainsi que la situation espagnole au moment de l’arrivée à Barcelone des diverses populations juives. Les principales vagues d’immigration y sont évoquées puisqu’elles représentent la substance de la communauté ; cependant, le découpage est envisagé en fonction de la reconstruction progressive de la communauté et de son intégration dans le contexte espagnol, socle sur lequel a fluctué puis s’est assise cette communauté. Ainsi, y découvre-t-on : l’aire des pionniers juifs de l’Espagne (1918-1939) ; le franquisme jusqu’en 1954 (la période la plus dure au plan idéologique, mais – fait paradoxal – pendant laquelle la communauté juive s’est définitivement ancrée en terre ibérique) ; puis la période d’officialisation de la présence juive (1954-1975) malgré la discrétion des familles et de l’institution ; enfin, l’avènement de la démocratie, période de normalisation de la vie juive dans l’état et la société espagnole.
L’aspect sociologique est traité au miroir des marqueurs classiques de la judaïcité, c’est-à-dire autour de la dialectique « éloignement communautaire/préservation de l’identité ». La communauté (à la fois institution et population juive) se suffit-elle à elle-même pour assurer sa pérennité ? À partir d’exemples de quelques autres communautés occidentales, une réflexion est ici envisagée sur l’idée de territorialité juive, de dynamisme communautaire, de vie juive.
Enfin, la synthèse s’achève sur un bilan et un regard prospectif qui, là encore, prend appui sur les grandes tendances actuelles du judaïsme et des judaïcités d’Europe occidentale. L’importance numérique de la présence juive dans un pays, une région, ou plus concrètement une ville, est conditionnée par différents facteurs réunis : les interactions historiques entre le pays d’accueil et les Juifs, le système politique libéral ou démocratique, un haut niveau de développement socio-économique, des conditions socio-culturelles optimales et notamment une grande offre éducative. Mais il existe aussi des facteurs internes aux communautés pouvant affaiblir leur présence, leur taille et leur vitalité, et, à terme, menacer leur continuité démographique et donc leur pérennité : ainsi les mutations psychologiques, idéologiques et comportementales surgies de la modernité et ayant généré des changements culturels, des changements dans le style de vie, les habitudes familiales ; mais aussi l’éloignement communautaire, la désidentification au seul référent « juif », etc. Les plus grandes communautés juives espagnoles dont celle de Barcelone ne sont pas exemptes de ces mutations. D’òu la conclusion que la spécificité et l’exceptionnalité du retour des Juifs dans la Péninsule ibérique, d’une présence stable, et d’une intégration réussie, n’empêchent pas un mouvement de stagnation, voire d’involution numérique et dynamique susceptibles de réduire les communautés à un simple rôle de prestataires de services judaïques, plutôt qu’à des entités religieuses et culturelles démographiquement prospères.

  • 2 Com a exemples, podem mencionar: el treball precursor de Julio CARO BAROJA, Los judíos en la Españ (...)

1Les condicions i el context polític que van presidir al retorn i al reconeixement dels jueus a Espanya durant el segle xx ja no són ignorades. Diversos estudis i publicacions han descrit l’evolució d’aquest llarg procés, primer, de redescobriment dels sefardites al segle xix, després, d’apropament entre els jueus i els diferents règims de l’Estat espanyol durant tot el segle xx, i finalment, de normalització de les relacions tant en l’àmbit diplomàtic entre l’Estat hebreu i l’Estat espanyol com en el domini jurídic d’integració de les comunitats religioses, a partir dels anys vuitanta2.

2Ara bé, les causes de les diverses emigracions jueves cap a la Península (d’on vénen, per què van deixar els seus països d’origen, per què van optar per Espanya?) continuen essent bastant desconegudes així com també les condicions materials de la seva arribada i instal·lació personal o familiar, i, en l’aspecte col·lectiu, tot el procés de reimplantació comunitària (és a dir el reagrupament entorn d’una entitat jueva oficial).

3A continuació, intentarem desenvolupar aquests aspectes interns de la problemàtica jueva, basant-nos més especialment en la Comunidad Israelita de Barcelona (CIB) que fou creada al final de l’any 1918, i que va ser la primera i única comunitat jueva organitzada de la Ciutat Comtal fins al 1992, any en què es va constituir una segona comunitat: l’Atid. Posteriorment, altres associacions serien creades.

  • 3 Entre altres estudis: Plurilinguisme et enseignement au collège de la communauté israélite de Barc (...)

4Les dades que exposarem provenen de dues fonts principals: primer, d’investigacions que vam realitzar en el marc de la tèsi doctoral a principi dels anys vuitanta com a observadora participant (és a dir, des de dintre, quan treballàvem al col·legi sefardita 1979-1982); i, en els anys noranta (1990-1992), la Fundació Baruch Spinoza (FBS) ens va associar al seu programa d’història oral de la CIB realizat amb les persones grans d’aquesta comunitat per a intentar conèixer el que precisament no se sabia, és a dir, el procés de la seva arribada a Barcelona i de la reconstrucció comunitària3.

UNA COMUNITAT PLURICULTURAL I MÓBIL

5Dos trets caracteritzen la CIB d’ençà la seva creació: el seu cosmopolitisme i la gran mobilitat geogràfica dels seus membres, trets que si bé poden fer la seva riquesa cultural, també li confereixen certa debilitat.

6Famílies jueves de moltes nacionalitats s’han implantat o bé es van establir una temporada a Barcelona, venint de gairebé tota Europa: França, Suïssa, Alemanya, Austria, Bèlgica, Itàlia, Turquia, Grècia, Bulgària, Hongria, Romania, Austria, Polònia, Rússia, la ex-Yugoslàvia, Geòrgia, Ucraïna; de l’Orient Mitjà i del Magrib: Líban, Israel, Iran, Iraq, Síria, Egipte, Marroc; d’Amèrica del sud: Argentina, Xile, Paraguai, Uruguai, Veneçuela, etc. Si bé s’han pogut observar tantes procedències individuals o familiars, a nivell més general, la CIB s’ha anat configurant amb unes quantes onades d’immigració més compactes, més delimitades en el temps, i per tant més representatives des d’un punt de vista sociològic.

7Aquestes onades d’immigració resulten de la coïncidència de dos factors: d’una banda, es presenta una conjuntura política, social i econòmica adversa o molt desfavorable en els seus països d’origen que els obliga a fugir – és el que s’anomena la força push (que els empeny a exiliar-se) –; i, al mateix temps, Espanya mostra una evolució ideològica cap a l’obertura política i religiosa envers les minories no-catòliques i envers els jueus en particular, sobretot amb la qüestió dels sefardites – aquest segon aspecte constitueix d’alguna manera la força pull (és a dir la força d’atracció pels immigants). Ara bé, quins són els grans moments d’immigració jueva a Barcelona? N’hi ha sis de principals.

8La primera onada comença al voltant de la Primera Guerra Mundial, és a dir l’any 1914, i s’acaba progressivament cap als anys 1930-31-32. Es tracta dels sefardites turcs que fugen bé de França, París o Marsella (on ja s’havien establert arran del desmembrament de l’Imperi otomà i de la pujada del nacionalisme turc), o bé que arriben directament del Llevant. Els motius són principalment relacionats amb problemes de nacionalitat car si tenen la ciutadania turca no poden quedar-se a França, Turquia essent aliada d’Alemanya. A partir de l’any 1924, s’establiren a Barcelona famílies que pogueren beneficiar-se de la nacionalitat espanyola concedida als sefardites pel decret de Primo de Rivera.

9La segona onada concerneix els asquenasites de Polònia i d’Alemanya, a principi dels anys ’30, i especialment durant la Segona República espanyola. Abandonen Alemanya a causa de l’exacerbació de l’antisemitisme i de les lleis racials, i Polònia on també existeix un antisemitisme endèmic però, sobretot, a causa de la misèria; és l’època en què milers de jueus polonesos i russos emigren cap als Estats Units i l’Argentina.

10Un tercer corrent es fa palès durant la dècada dels quaranta. En els primers anys de la Segona Guerra Mundial (1939-1942) arriben els jueus que han d’abandonar Alemanya i els països ocupats com França o Itàlia. I, un cop acabat el conflicte, en vénen d’altres d’Europa de l’Est (Hongria, Bulgària, Romania) que aconsegueixen fugir dels règims comunistes. Alguns arriben a Espanya des-prés – ben sovint – d’un intent fallit d’immigració a Palestina (o Israel després de 1948).

11La quarta gran època d’immigració jueva se situa entre 1956 i més o menys 1975, i procedeix del Marroc, en particular de l’antic protectorat espanyol. Amb la Independència dels tres països del Magrib (a partir de 1956) i el conflicte israelo-àrab, els sefardites tenen por i es dirigeixen en un veritable èxode cap a Israel, França i el Quebec en el cas dels francòfons, mentre que uns quants milers de castellanoparlants opten per la Península Ibèrica i Barcelona.

12A partir de 1975, una cinquena onada d’immigració jueva – asquenasita, en aquest cas – procedeix d’Amèrica del sud, i més especialment d’Argentina. La dictadura militar molt antisemita del general Videla i la caça als intel·lectuals (jueus en particular) van ser el primer motiu de llur exili. Uns deu anys després, va surgir la greu situació econòmica que va empènyer milers d’altres a sortir. Molts es van dirigir cap als Estats-Units, França o Israel, país aquest d’on va tornar a marxar un cert nombre per no poder adaptar-se a la vida massa dura i a la llengua hebraica.

13Finalment, d’ençà els anys noranta, assistim un moviment migratori més incipient però no menys real de famílies jueves originàries dels països de l’Est: Geòrgia, Ucraïna, ex-Yugoslàvia. Part d’aquestes famílies va passar primer per Israel abans d’instal·lar-se a Barcelona.

14Ve’t aquí doncs els principals moviments d’immigració jueva a Barcelona. Els hem presentat d’una forma esquemàtica i compartimentada a causa dels origens diferents i dels motius pels quals van haver de deixar els seus respectius països. Però, si ho mirem bé, la presència jueva avui a Barcelona resulta d’un flux constant al llarg del segle xx, i que gairebé no s’ha aturat mai a l’excepció dels tres anys que va durar la Guerra Civil d’Espanya.

  • 4 Vegeu: Memorias judías: Barcelona 1914-1954 (o. c.), primera i segona part.

15És cert que el factor polític o econòmic va ser determinant en la seva decisió d’exiliar-se o fins i tot de fugir, però també hem pogut observar que sovint (i no només en casos aïllats) unes famílies han triat d’instal·lar-se a Barcelona de forma quasi espontània o deliberada, sobretot en els anys 20 i 30. Bé pels encants propis de la ciutat comtal (gran capital mediterrània), bé per les perspectives econòmiques (ciutat industrial, en via de desenvolupament, amb moltes possibilitats per a la gent amb sentit d’empresa). En aquella època, gran part dels jueus es dediquen a l’activitat industrial i sobretot als oficis relacionats amb diversos rams del comerç: representen grans cases disperses per tota Europa; viatgen molt; sempre estan disposats a innovar allà on no hi ha res, situació que, aleshores, era pròpia d’Espanya que començava a obrir-se però que acusava un gran retard en molts àmbits4. La seva mobilitat ja sigui individual per ser viatjants, o ja sigui motivada per l’organització econòmica en xarxes familiars (fills, germans o cosins dispersats a les grans ciutats europees o a diferents països) els predisposava a provar sort allà on podia haver-hi possibilitats i oportunitats. I doncs per què no a Espanya, sobretot, abans de la Guerra Civil?

16Amb tot aquest panorama, podríem pensar que la judaicitat barcelonina és força important numèricament. De fet, no és el cas. Primer, per raons inherents a Espanya que tenia un contenciós històric amb els jueus, i on la situació política durant quaranta anys (guerra civil i dictadura franquista) no va ser favorable. En segon lloc, per raons pròpies dels mateixos jueus: es tracta, com es deia abans, d’una comunitat molt mòbil. Aquestes persones, abans que tot, fugien del seu país i arribaren a Barcelona bé per casualitat (primer port o primera estació on van baixar), bé per provar (i veure si existien possibilitats de viure decentment). D’altres hi van venir només per refugiar-se mentre durés el conflicte al seu país, i després van marxar (va ser el cas dels refugiats de França durant les dues guerres mundials); d’altres (per exemple, els asquenasites alemanys o austríacs) no es van adaptar a la llengua, ni a la cultura mediterrània i “tercermundista”, i van anar a altres països, molt sovint als Estats Units on ja tenien família o coneguts; altres famílies (pensem ara en els marroquins), després d’instal·lar-se a Barcelona durant uns quants anys, s’orienten cap a França o al Quebec on ja tenen parents que han aconseguit un nivell de vida molt més alt que a Espanya; d’altres marxen a Madrid, etc. Existeix doncs tot un conjunt de causes diferents que expliquen aquesta alta mobilitat.

  • 5 No hi ha hagut cap cens en aquest sentit: els intents de cens duts a terme pels líders comunitaris (...)

17I el fet és que la població jueva de la CIB sembla equilibrar-se entre els implantats que formen un nucli estable des de moltes dècades, els que continuen arribant, i els que marxen. Generalment s’estima el nombre de 3 000 jueus a Barcelona. Es una xifra avançada sense cap variació des de fa molts anys (ja al 1955, en una carta dirigida al General Franco, el president de la CIB afirmava que hi havia 3 000 jueus a la Ciutat Comtal). Per falta d’estudis sociodemogràfics sobre la CIB i per falta de cens, no tenim cap dada fiable. Per tant, de la mateixa manera – suposem – que pels propis líders de la CIB, ens és impossible dir (ni tan sols de manera aproximativa) quants jueus va comptar aquesta comunitat al llarg de la seva història5.

PROCÉS DE REIMPLANTACIÓ COMUNITÀRIA

  • 6 S’han d’aportar aquí dues precisions lexicals: 1- Amb la utilització dels termes implantació/reimp (...)

18Per (re)implantació comunitària, entenem el procés de (re)construcció d’una entitat jueva entorn de les necessitats bàsiques de la religió jueva, necessitats que són: el culte, l’ensenyament, la beneficiència, el servei pels difunts, i, en ésser possible, també un cementiri. Lògicament, aquesta (re)implantació comunitària suposa l’agrupament d’una col·lectivitat jueva al voltant d’aquesta entitat6.

19En el cas de Barcelona, i més generalment d’Espanya, aquesta reimplantació comunitària presenta un caràcter d’excepcionalitat en vista de les circumstàncies històriques que, en el decurs dels segles passats, van lligar i brutalment deslligar Espanya dels jueus. I, per centrar-nos més especialment en l’època contemporània, tampoc no es pot dissociar el procés de reconstrucció comunitària jueva del context polític, ideològic, religiós, social i cultural on s’insereix, és a dir el context de l’Estat espanyol. Historiadors i periodistes han estudiat i donat a conèixer tot el procés d’obertura d’Espanya envers el que se sol anomenar la qüestió jueva i que, de fet, és complexa (diríem tridimensional) ja que aplega el problema cultural i d’alguna manera jurídic dels sefardites, el problema religiós i ideològic dels jueus i de l’antisemitisme, i les relacions polítiques i diplomàtiques amb l’Estat d’Israel.Va ser un procés llarg, amb entrebancs i variacions, a vegades difícil i tens a causa de la situació general de conflictes (guerra civil, guerres mundials, dictadura) però que finalment, amb la democràcia, va culminar a principis dels anys noranta per deixar lloc a una total normalització.

20Ara, en la nostra aproximació sociohistòrica, veurem de quina manera es va concretar, en la pràctica i en la materialitat, el resorgiment d’una comunitat jueva a Barcelona. Per cert, va ser un desenvolupament evolutiu atès que: d’una banda, es partia des de zero, d’una altra banda, també depenia del nombre de jueus, i, més en general, de la societat global espanyola, atès les comunitats de la diàspora s’han de cenyir al context estatal on estan instal·lades. En els països oberts als jueus, no va haver-hi problemes d’aquests tipus, en canvi, però, Espanya encara representava un cas molt a part, en el qual, els jueus conjugaven la temeritat amb certa prudència.

21D’entrada, podem donar alguns punts de referència només per perfilar els moments més forts d’aquesta reconstrucció comunitària: 1918, any de creació dels estatuts de la CIB; 1939-1945, època de semi-clandestinitat; 1954, any d’inauguració de l’edifici comunitari; 1986-1992, etapa de consolidació política, i 1992 també per la creació d’una comunitat liberal.

1918-1939: l’època dels pioners

22Si bé va haver-hi uns petits nuclis jueus més o menys organitzats a Sevilla i a Madrid molt abans de Barcelona (és a dir a finals del segle xix), fou a Barcelona on, per primera vegada, els jueus van presentar al gobernador civil, és a dir oficialment, els estatuts de la Comunidad Israelita de Barcelona (que ha conservat des de llavors el mateix nom). Aquest fet va succeïr el 31 de desembre de 1918, i els estatuts (basats en l’article 4 de la Ley de asociaciones del 30 de juny de 1887) varen ser aprovats i inscrits en el Registre d’Associacions el 6 de maig de 1919. Oficialment, doncs la CIB va veure la llum gràcies a la voluntat d’uns quinze socis fundadors, entre els quals un asquenasita suïsalemany, Edmond Metzger, que en va ser el primer president. La jove Comunitat es va dotar d’un local o millor dit d’una casa que tindrà durant gairebé vint anys al carrer Provenza n° 250, cantonada Balmes. Es tractava d’una torre amb un jardí, avui desapareguda. Els primers anys, es van ocupar els baixos i, a partir de 1923, tota la casa que progressivament serà acondicionada per al ritus sefardita i per l’asquenasita. La Comunitat ofereix òbviament un servei de culte (amb un oficiant atès que encara no tenia rabí) i un servei de beneficiència. L’any 1924, comencen classes de Talmud-Torà i d’hebreu. També es va organitzar una secció caritativa de dones. Aquesta voluntat de crear una comunitat coincideix amb l’arribada i la presència dels jueus d’origen sefardita procedents d’Europa oriental, sobretot de Turquia, i de França durant i després de la Primera Guerra Mundial.

23Però, es constitueix un segon nucli jueu a la zona del Paral·lel, alimentat per tota una xarxa de relacions amb els turcs de Marsella i de París. El Paral·lel està situat prop del port de Barcelona on arribaven els immigrants; en segon lloc, era un barri popular on podien trobar uns allotjaments barats atès que tenien un nivell social més aviat baix; també era una zona de molta activitat on més fàcilment podien trobar feina els turcs que, per exemple, solien exercir petits oficis vinculats amb el comerç (venda ambulanta de corbates, o de petit material per cosir, etc.), atres feien de camàlics. Sense ser una comunitat formal amb estatuts i residència comunitària com la CIB, ells s’organitzen pel culte i les grans festivitats anuals que celebren en locals de lloguer (hotels o teatres). Aquesta segona iniciativa de reagrupament jueu a Barcelona va tenir poc ressó perquè no va durar. Nogensmenys, en la nostra perspectiva d’estudi de la reimplantació comunitària jueva a Barcelona, crida l’atenció pel que fa a dos aspectes.

24Primer, cal saber que el reagrupament humà és justament paradigmàtic dels hàbits lligats als processos d’immigració; el seu paper és la conservació i la perpetuació d’una cohesió i d’una especificitat. Aquests sefardites de Llevant que, tret el fet de ser jueus, no compartien els mateixos referents socioculturals i socioeconòmics que els asquenasites, volgueren recrear-se un petit univers propi, però sense que hi hagués una escissió total amb la CIB, ja que tenien contactes. Així mateix, van reagrupar-se amb parents, coneguts, compatriotes per intentar retrobar – tot i que fos de manera reduïda – un ambient familiar i càlid on puguessin mantenir una llengua pròpia (djudezme) i unes quantes tradicions judeoturques per a atenuar les dificultats de l’exili.

25En segon lloc, ens inclinem a pensar que si els esdeveniments polítics no haguessin estat els que van passar (és a dir la Guerra Civil espanyola i, just després, la Segona Guerra Mundial), és molt probable que aquest segon nucli comunitari anomenat Agudat Ahim s’hagués desenvolupat, fins potser arribar a formar una segona comunitat sobre el model de les comunitats turques de París o de Marsella, per exemple. En efecte, des d’un punt de vista sociològic i psicosociològic, amb aquesta segona experiència dels turcs, identifiquem els principals factors que afavoreixen el reagrupament i l’emergència comunitària, a saber: l’ocupació d’un espai determinat (el Paral·lel i els seus voltants), una cohesió pel que fa al nivell socioeconòmic, a les pràctiques socioculturals i lingüístiques, i també a la identitat ètnica i la pràctica religiosa. En d’altres paraules, aquesta forma seva de separació social i residencial corresponia a una solidaritat ètnica que és el veritable ciment de tot projecte comunitari.

26Però, tornem ara a la CIB que, l’any 1931, després de diverses gestions, aconsegueix de l’Ajuntament de Barcelona un recinte hebreu al cementiri de Les Corts, el qual s’inaugura – si així es pot dir – amb l’enterrament d’una jove ballarina, el 25 de novembre de 1931. Abans, els jueus eren enterrats al cementiri de Montjuich. L’adquisició d’un cementiri representa un pas molt important de la implantació en la mesura que oficialitza molt simbòlicament també l’existència i l’arrelament d’una comunitat en una ciutat.

  • 7 L’estudi del registre dels enterraments de la CIB, només comença l’any 1931; per tant, no permet d (...)

27Fins al juliol del 1936, la reimplantació col·lectiva jueva i la reconstrucció de la comunitat continuen el seu curs. Arriben asquenasites d’Alemanya i de Polònia. En el cas dels polonesos, sovint són homes sols que vénen primer per a observar el panorama professional i social, i que, després, fan venir la seva familia o els amics. Les xifres generalment avançades apunten tres mil jueus en aquella època: no en tenim cap prova material, només són estimacions arbitràries7.

1936-1954: Crepuscle i nou despertar

28Amb la Guerra Civil, una part dels jueus abandonen Barcelona i Espanya; bé per refugiar-se a França o Suïssa d’on tornaran després, just abans que esclati la Segona Guerra Mundial, bé per emigrar a Amèrica i, en aquest cas, per sempre o per molt de temps. Durant la Guerra Civil, per tant, la col·lectivitat jueva disminueix notablement. Les famílies que opten per quedar-se (de fet, perquè no saben cap a on anar) deixen el seu domicili per refugiar-se fora de Barcelona (Argentona, Caldes de Montbui, Olot), o, al menys, a la part alta de la capital que no pateix els bombardeigs, com ara La Bonanova. Les activitats comunitàries queden reduides també, tot i que el centre comunitari de Provenza Balmes continua funcionant i obrint. Fins i tot, es van celebrar uns quants matrimonis. Fins aquell dia de gener de 1939, just després de la caiguda de Barcelona en mans dels nacionalistes, dia en què va ser saquejat. Es va tancar el centre i la vida jueva va passar a la clandestinitat (o semi clandestinitat segons testimonis d’aquella època, atès que la policia sabia qui eren els jueus i on vivien). Alguns oficis i festes se celebraven en cases particulars. Fins i tot, part del recinte hebreu del cementiri de Sant Andreu, novament estrenat l’agost de 39, va ser ocupat per nínxols destinats als difunts catòlics, segurament perquè mancava lloc.

29Aquesta situació d’estancament va romandre durant tota la Segona Guerra Mundial, època que, a la Península, corresponia al principi del règim franquista i a una etapa de gran repressió (es van donar varis casos de jueus perseguits i empresonats per ser maçons), a més de la presència molt temuda de soldats alemanys i dels falangistes pels carrers de Barcelona. Malgrat aquest panorama, van arribar noves famílies refugiades i recolzades d’una banda per les organitzacions judeoamericanes com el JOINT, però, cal dir-ho també, gràcies a la xarxa clandestina d’ajut organitzada per unes quantes famílies jueves de Barcelona. La capital catalana era una mena de plataforma per a tots els refugiats, i no només per als jueus.

  • 8 Vegeu: Memorias judías: Barcelona 1914-1954 (o. c.), tercera part.

30Arribaven en tren milers de persones. Bé, es localitzaven les famílies jueves Plaça de Catalunya, bé anaven a la frontera de Port-Bou o a Figueres, o a Barbastro. S’intentava de diverses maneres recuperar els refugiats per informarlos, recolzar-los moralment i material, i ajudar-los a aconseguir documentació per a poder viatjar al Marroc i a Portugal, i d’allà cap a Palestina o Amèrica8. Aquests nous refugiats, de totes formes, no podien quedar-se a Espanya per falta de documentació i perquè tampoc no era el seu objectiu. Per contra, des-prés de 1945, i després de la divisió d’Europa en dos blocs, van arribar famílies jueves dels països de l’Est (Hongria, Bulgària i Romania). També d’Egipte cap a l’any 1948 i el 1956.

  • 9 Idem, quarta part, últim capítol.
  • 10 Idem, quarta part.

31En aquesta època de postguerra mundial i de reconstrucció general, els jueus que s’han quedat a Barcelona comencen a reorganitzar-se, adaptant-se és clar a les poques oportunitats que els permet el govern franquista ultracatòlic, una de les quals és la possibilitat de poder exercir el seu culte en privat, tolerància concedida en el marc del Fuero de los Españoles de juliol de 1945. De fet, hi ha un autèntic desig de tornar a viure i a “poblar el món” (com ens va dir una persona a les Memòries)9 després de l’hecatombe de la Shoah. Va haver-hi també un real impuls per part de la joventut – estimulada per la creació de l’Estat d’Israel i pel sionisme – de viure d’alguna manera la seva identitat jueva, la qual durant uns deu anys havien hagut d’amagar o de reprimir. Primer, es va reconstituir el comité (en no disposar de local propi, solien reunir-se en uns bars de l’Eixample). Després, van llogar dos pisos (avingunda de Roma i al carrer Muntaner) per les activitats religioses i socio-culturals dels joves. Va ser també en aquella època, a la fi dels anys 40 i al principi dels 50, que van fer gestions i aplegar donatius i participacions de tots els membres de la comunitat, per a construir un centre comunitari en un edifici propi. Fins i tot procuraven pro-veïr-se de carn caixer, tenint l’autorització del Ministerio de Comercio per matar animals a l’escorxador i subministrar la carn10.

1954-1975: Oficialització i consolidació de la presència jueva

32Aquesta revifalla de la vida jueva a Barcelona culmina amb la inauguració d’un temple el dia 27 de setembre de 1954, vigília de l’any nou jueu (Roixha-xanà). Aquest esdeveniment és trascendental, no només per la col·lectivitat jueva de Barcelona, sinó també per tots els jueus d’Espanya, donat que es tracta de la primera sinagoga reconstruïda a Espanya després de l’expulsió de 1492. Curiosament, com a minoria religiosa els jueus només es beneficiaven d’una tolerància de part del Govern espanyol i, no pas d’un reconeixement oficial. Però, això no els va impedir de forçar una mica el destí. De la mateixa forma que la generació anterior va sol·licitar uns estatuts comunitaris basats en la llei d’associacions, aquesta segona generació va fer un pas més, construint un centre comunitari que ja no fos de lloguer sinó de propietat.

33Es dóna la circumstància que tot just inaugurat aquest bell edifici del carrer del Porvenir, va arribar a Barcelona la gran onada migratòria de jueus marroquins en un flux que va durar uns quinze anys (amb puntes al moment de les guerres israelo-àrabs l’any 1967 i l’any 1973). Els jueus marroquins s’adapten ràpidament a les estructures existents. Amb ells, no només va créixer en nombre la col·lectivitat jueva, però van reforçar la vida tradicional i religiosa, donant-li, això sí, una tonalitat clarament marroquina i un dinamisme nou pel que fa a les tradicions. Entre d’altres coses, va sorgir en 1969 un jardí d’infants que poc a poc esdevindrà el Colegio sefardita de Barcelona (i aplegarà uns 130 alumnes cap als anys 80-82). La Comunitat també transforma el xalet de Valldoreix (donat per un membre) en centre recreatiu, i el 1974 compra un altre terreny al cementiri del nord de la ciutat per a un tercer recinte hebreu.

34A partir d’aquell moment, es pot dir que la vida jueva ja és consolidada a Barcelona. La reconstrucció comunitària amb una sinagoga pròpia s’ha realitzat; la reimplantació humana s’ha assolit amb l’emergència de noves generacions nascudes a Barcelona, el qual significa que hi ha veritablement un arrelament. A més, al juny de 1967, la promulgació de la Ley de Libertad Religiosa legitima d’alguna manera aquest desenvolupament.

D’ençà de 1975: Normalització i evolució

35A partir de 1975, arriba a Madrid i Barcelona un flux important de refugiats argentins i, entre ells, milers de jueus. Cal dir que pocs d’ells s’acosten a la CIB, per ser ja, des de fa temps, bastant allunyats del sistema comunitari. Malgrat tot, les famílies que decideixen freqüentar la comunitat barcelonina tindran dificultats i també reticències per a integrar-se a l’ambient tradicional modelat pels sefardites marroquins. És cert que arran d’aquesta nova onada immigratòria, va sorgir una època de tensions i fins i tot de conflictes. Aquest xoc entre els nouvinguts i els “autòctons” no és el primer a la CIB, i és bastant clàssic en les comunitats.

  • 11 Pel que fa als canadencs, ens referim a tot un conjunt d’investigacions sobre els jueus marroquins (...)

36Abans, s’havien fet concessions per garantir una cohesió interna en front de les condicions exteriors. Ara, en els anys 1975 i sobretot en els vuitanta, d’una banda, la situació espanyola és molt diferent, i, d’altra banda, les divergències entre els asquenasites sud-americans i els sefardites marroquins – divergències ideològiques, culturals, sobre la concepció del judaisme i el lloc de la religió en l’organització comunitària – són massa fortes. Atès, a més, l’emancipació i la desafecció dels jueus argentins envers la pràctica religiosa tradicional, aquest conflicte va desembocar en un projecte de creació d’una altra associació jueva; aleshores, no es parlava de comunitat sinó més aviat de “club”, és a dir de reagrupació jueva no sobre la base de comunitat clàssica (és a dir, prestatària de serveis socials i religiosos), sinó a partir d’altres afinitats. Aquesta situació que és constant en les comunitats, ja va ser evocada per diversos investigadors canadencs en el cas dels jueus marroquins inmmigrats al Quebec, i molt ben analitzada també en el cas de Belleville per Claude Tapia que conclou al respecte: “On retrouve là les composantes habituelles d’un processus de succession au cours duquel une population d’'outsiders' fait irruption dans un contexte local et tente de s’y ménager une situation11.

37Per manca de recursos econòmics, no pogueren crear formalment aquest “club” o associació de jueus argentins a principis dels anys vuitanta, però en van sembrar la llavor. Diríem que la creació de l’Atid, l’any 1992, és una emanació d’aquest primer projecte. En tot cas, no hi ha cap dubte que la presència d’aquesta segona comunitat enforteix la reimplantació comunitària jueva a Barcelona.

38També va ser a partir dels anys vuitanta quan van començar a arribar yordim d’Israël, molt sovint sud-americans que no van poder adaptar-se a la vida al Pròxim Orient. I els anys 90 van veure també l’arribada a Barcelona de famílies jueves dels països satèl·lits de l’ex-Unió soviètica. Però en ambdós casos no es tracta realment d’uns fluxos importants. La veritat és que no disposem de dades prou precises per afirmar si aquests darrers fluxos d’immigració jueva han tingut un impacte decisiu en l’ampliació de la CIB; intuïtivament, diríem que no, perquè tant els israelians com els jueus dels antics països soviètics van venir a Barcelona una mica per provar el terreny socioprofessional; a més, com que molts tenen l’handicap lingüístic, si el panorama no els convé, és molt probable que deixaran Espanya per, potser, París o Londres o d’una manera més segura pels Estats-Units. És a dir, que contràriament al nucli autòcton ben implantat de dues o tres generacions ençà, per aquest nou grup, més “individualista”, l’itinerari migratori es combina amb l’itinerari socioeconòmic. Entre el seu país d’origen i un futur país d’ancoratge, fan una mena de prospecció experimental en diverses capitals – com Barcelona – on sovint estan només de trànsit.

39Tot i que el nombre de jueus afiliats a la CIB, en els anys noranta és bas-tant permanent i no afecta de manera notable la vida comunitària, en canvi el que consolida i segella – definitivament, diríem – la reimplantació dels jueus a Barcelona i la reconstrucció de la comunitat, són dos aconteixements de caire polític: en primer lloc, l’establiment de relacions diplomàtiques entre l’Estat d’Israel i Espanya el 1986, i el discurs del rei Joan Carles a la sinagoga de Madrid el 30 de març de 1992. Amb això, les relacions entre els jueus i Espanya s’han normalitzat. Cal tenir present que els dirigents de la CIB (però, per ser just, també els de Madrid) van treballar moltíssim amb les autoritats barcelonines, espanyoles i catalanes per a l’acceptació i per al reconeixement legal de la presència jueva. Sense aquest reconeixement de les màximes autoritats polítiques i, per tant, reconeixement oficial, la reimplantació humana, col·lectiva no hauria pogut aconseguir-se amb plenitud. Eren comdemnats bé a viure amagant la seva identitat, bé a assimilar-se, o bé a marxar. L’originalitat d’aquesta reimplantació comunitària i, per tant, col·lectiva – ja que a nivell individual, no existia cap problema – rau precisament en el fet que els jueus es van instal·lar en un país que no era gens preparat per a acollir-los: ni a nivell ideològic i cultural, ni a nivell polític, ni en el marc legal.

COMUNITAT, TERRITORIALITAT I VIDA JUEVA

40Ara, abordarem un altre aspecte de la reimplantació comunitària jueva: és el que concerneix la vida jueva i el judaisme. Tradicionalment, qualsevol procés col·lectiu d’immigració i d’implantació jueva en un nou país s’ha concretitzat de dues maneres simultànies i complementàries. D’una banda, per l’oficialització i l’organització d’una o vàries entitats comunitàries que ofereixin els serveis religiosos i socials, culturals... ubicats en edificis i llocs de vida apropiats: sinagoga, oratori, mikvé, local social o associatiu, escola, residència i hospital, etc. Acabem de veure que, en una mesura modesta, va ser el cas de la CIB. I d’altra banda, per l’organització, en un espai obert però ben determinat, d’un marc visible i d’un dispositiu comercial que permeti als jueus un mínim d’identificació “ètnica” i, en tot cas, de proveïr-se de productes per a poder mantenir diàriament el judaisme, atès que no és una religió que es practica només un cop a la setmana en un lloc consagrat sinó també un estil de vida. Volem parlar d’un barri o, al menys, d’uns quants carrers que, per comoditat, se solen anomenar “jueus”, però que, és clar, ja no corresponen als “ghettos” i llocs de segregació residencials i socials més

  • 12 Va ser el cas dels anomenats calls o aljamas de l’Edat mitjana, o dels shtetls de Polònia i de Rús (...)

41o menys tancats, com ho eren antigament12.

  • 13 París compta varis barris jueus: un dels més antics i coneguts, el de La rue des Rosiers i del Mar (...)

42Actualment, retrobem aquests barris o llocs privilegiats d’implantació jueva a totes les grans ciutats: París (la rue des Rosiers i el Marais, el barri de la Roquette, Belleville), Londres, Nova York, Buenos Aires, etc.13. Aquests barris, sovint reconstituïts espontàniament i on es concentren els comerços d’alimentació, d’objectes de culte, llibreries, cafès, restaurants, locals d’artesans, perruquers, etc., no només són llocs d’exotisme pels turistes; són sobretot llocs de sociabilitat i de transaccions comercials necessàries a la vida jueva diària i durant tot l’any, que en fan el marc i el cor visible. Poder proveïr-se de productes lícits (carn i vi casher) i menjars específics per les festes jueves (fruita, verdura, productes orientals, pans i pastissos), poder trobar objectes de culte (talit, mezuzot, menorot, hanoukiot, Maguen David, assafates de Pessah i vaixella), llibres d’oracions, d’història, de literatura yiddish o sefardita, premsa en hebreu, ídix o judeoespanyol, així com també poder retrobar-se en uns cafès portats per compatriotes, en restaurants caixer o típics, per exemple, tot això actua com a ciment de la identitat jueva. Perquè pugui mantenir-se una identitat jueva dinàmica i de continuïtat, ha d’haverhi vitalitat religiosa a la comunitat, perennitat de les tradicions a casa, i cohesió social fora de casa i de la comunitat. La sociabilitat, el ritme quotidià, l’ambient i l’entorn que es desprenen d’un barri jueu (amb comerços tancats i carrers buits de cotxes durant el shabbat i les festes, o al contrari animats les vígilies de festes) participa al conreu i al manteniment col·lectiu de la identitat, tant com ho poden fer la participació dels nens a les classes de Talmud-Torà, l’assistència dels homes als oficis de shabbat o, per tothom, el respecte de les màximes festivitats o del principals ritus de la vida (circuncisió, Bar Mitzvà, etc.).

  • 14 Pérez i Ventayol (2010) menciona aquestes dues comunitats a la mateixa època, o. c. p. 66.
  • 15 Vegeu Memorias judías: Barcelona 1914-1954 (o. c.), segona part. Una font periodística d’aquella è (...)

43Ara bé, en el cas de Barcelona no existeix, ni ha existit mai, aquest marc espacial prou dens i dinàmic perquè es pugui anomenar barri jueu. Vist amb ulls d’avui, això sembla normal, atès que les emigracions jueves del segle xx han ocasionat una ruptura i enterinat el fi d’un reagrupament en barris específics de segregació o d’autosegregació com existien a Turquia, Polònia i al Marroc. Però, si ens referim als anys 20 i 30, en què la situació política d’Espanya no suposava cap perill per als jueus, ans al contrari, aquests espais haurien pogut constituirse. I de fet, mirant-ho bé, hi ha alguns antecedents. En efecte, hem comprovat que, abans de la Guerra Civil sobretot, va haver-hi una tendència a reagrupar-se: per exemple, ja hem evocat el segon nucli comunitari de la Agudat Ahim dels sefardites de Llevant al Paral·lel14. També, en la mateixa època, els asquenasites de Polonia tenien unes botigues potser més concentrades al carrer Sant Pau i als seus voltants on venien, confeccionaven i arreglaven roba. Altres botiguers orientals tenien les seves parades al mercat de Sant Antoni. A propòsit, ens va dir un narrador que, abans de la guerra civil, acostumaven tancar el dissabte, però que sota el franquisme ja no gosaven fer-ho per por de ser descoberts com a jueus i molestats. En quant als més acomodats, solien viure a la part alta de Barcelona. Parlant de les famílies alemanes que vivien per Sant Gervasi i la Bonanova, un altre narrador va evocar – d’una manera, per cert, exagerada – aquests barris com un “ghetto ashkénaze15.

44Amb tot, no es pot parlar de barri o de carrer jueu tal i com els hem descrit anteriorment. Per tot un conjunt d’elements. Primer, un d’exterior lligat amb el context polític espanyol i amb la pressió social: temien organitzar una vida jueva visible en un país que continuava arrossegant la seva reputació antijueva (més mítica potser que no pas real), i, cal dir-ho també, on la societat molt cohesionada, fins i tot monolítica, encara ignorava el pluralisme religiós i ètnic que significaria, anys després, l’arribada dels fluxos d’immigració magrebina, africana, asiàtica amb signes visibles d’exterioritat. D’altra banda, han interferit uns elements interns del col·lectiu jueu, en particular, la seva precarietat o debilitat numèrica: malgrat les diverses onades d’immigració, mai no va ser prou fort per a impulsar aquestes activitats marcadament jueves en l’espai urbà barceloní (o espanyol). També, cal mencionar certa falta d’interès car, en aquella època, ja hi havia un allunyament de les tradicions jueves, del fet comunitari, i fins i tot de la judeïtat; en altres termes, molts d’ells ja havien triat un cert anonimat identitari en detriment de l’adhesió a la comunitat local organitzada.

  • 16 Els landsmanshaften (paraula ídix) eren associacions de persones originàries d’una ciutat o d’un p (...)

45Finalment, un altre element era el cosmopolitisme de la CIB i, per tant, una gran varietat de tradicions que d’alguna manera impedia la cohesió que suposa un únic origen geoètnic, i que és el que constitueix la característica normal d’un barri jueu (barri dels jueus polonesos, dels tunisians, del marroquins, dels turcs, etc.) i/o d’un reagrupament com els antics landsmanshaften16.

46Per raons evidents doncs, els jueus sempre han actuat amb discreció en pensar que una presència massa evident podia fer perillar la seva comunitat i adhúc la seva presència en la Península. És per això mateix que el centre comunitari del carrer de l’Avenir – que des de fora ne es caracteritza per cap signe, tret de les reixes súbtilment estilitzades – concentra varis serveis: dues sinagogues, un mikvé, una biblioteca, sales de reunió, una sala d’actes, apartaments del rabí i del bedell, etc. tot plegat en un edifici anònim. El carrer de l’Avenir, tot i que alberga el centre comunitari i la carnisseria caixer no és un barri jueu. De fet, la territorialitat jueva és difusa en la ciutat, perquè el col·legi sefardita és bastant lluny de la CIB (se situa a la part alta de la Bonanova amb moltes altres escoles catalanes), i el centre recreatiu és al poble de Valldoreix; per anar a ambdós llocs, cal desplaçar-se amb cotxe.

47Sabent que la identitat i la continuïtat comunitària es construeixen també en aquest marc espacial i específic d’identificació que té visibilitat i vida cada dia de l’any (i no només un cop a la setmana, o un cop l’any en la intimitat de la sinagoga o de la casa), l’absència a Barcelona (i també cal dir-ho en les altres ciutats d’Espanya) d’aquest segon component de tota reimplantació comunitària que és el “barri”, o marc espacial, ha contribuït i continua contribuint d’alguna manera a la seva feblesa. En no haver pogut afirmar-se exteriorment amb normalitat, la comunitat queda confinada en un món tancat i secret que d’alguna manera perjudica la seva existència. En aquest sentit el judaisme català sembla ben encaminat a adaptar-se als altres patrons religiosos i a esdevenir “una confessionalitat” per elecció personal, i ja no basada en un mode de vida transgeneracional. En aquest sentit, també s’apropa molt de les noves tendències del judaisme europeu actual, fins i tot pot semblar precursora... malgrat ella.

BALANÇ I PROSPECCIÓ

48Hem tractat de presentar el procés de reconstrucció de la Comunitat Israelita de Barcelona sota el seu aspecte alhora històric i sociològic, encara que de forma molt esquemàtica. En ambdós casos, hem pogut comprovar que durant tot el segle xx, la reimplantació comunitària va ser molt dependent, primer, del context nacional d’obertura progressiva (amb moments evidents d’obscuritat) i, després, del marc de tolerància i llibertat ulterior que els poders públics espanyols els van deixar. Tenint en compte el llarg i profund contenciós històric dels jueus amb Espanya, si els diferents governs espanyols no haguessin mostrat cap senyal d’obertura i de tolerància, la col·lectivitat jueva no hauria pogut seguir aquest procés de reconstrucció oficial. Seguint la conjuntura, i molt atents als progressos que notaven per part dels governs successius, ells també anaven fent uns passos més. En tot cas, constatem que mai no ha desaparegut la comunitat jueva de Barcelona, contràriament a la de Madrid que va plegar durant la Guerra Civil i a principis de la Segona Guerra Mundial.

49En un marc a priori poc favorable a la presència jueva, quins factors positius (pull) van poder impulsar o atreure els jueus a tornar a Espanya i a assentar-se a Barcelona? Tornem, en primer lloc al factor polític, i concretament de neutralitat durant les dues guerres mundials, que va fer que els jueus trobessin provisionalment o definitiva el seu lloc a Barcelona. Pels sefardites de Llevant, el decret de 1924, prorrogat fins al 1930, sobre la concessió de la nacionalitat espanyola; i el decret de 1948 pels jueus d’Egipte. L’aspecte lingüístic va influir molt en el cas dels castellanoparlants: sefardites de Llevant que parlaven el judeoespanyol (no només els turcs sinó també els grecs, els búlgars); marroquins de l’antic protectorat espanyol; els argentins i els altres sud-americans. Hi hagué també un factor econòmic interessant: en aquest país amb retard econòmic a causa del proteccionisme històric, molts van entreveure les possibilitats que tenien de fer conèixer i desenvolupar nous productes i tècniques, d’implantar sucursals d’empreses estrangeres, etc., i, per tant, de tenir un paper econòmic innovant, tot construint-se la seva integració individual i familiar en la societat catalana.

50Per què Barcelona i no pas Madrid? Primer, per la seva situació de proximitat amb la frontera francesa: Tolosa, Montpeller o fins i tot Marsella, amb les quals molts tenien contactes, són més a prop de Barcelona que no pas Madrid; i les vies de comunicació a Espanya van romandre difícils durant molts anys. Perquè és una ciutat portuària on arribaven els vaixells provinents de tot el Mediterrani.

51Sobretot era la ciutat espanyola de més important activitat econòmica i d’un gran dinamisme social, sindical, intel·lectual, que va tenir molt de ressó, en particular després de l’Exposició Universal de 1929. Finalment, la capital catalana sempre ha tingut fama de ciutat més oberta, més europea que Madrid.

  • 17 Ja vam desenvolupar aquest aspecte en una comunicació presentada durant el Congrés de l’ARIC (Asso (...)
  • 18 Hem traduït per “comunitat ampliada” el concepte anglo-americà de enlarged Jewish population en op (...)

52Hem vist que la Comunitat Israelita de Barcelona és cosmopolita, mòbil i més aviat reduïda: tres mil membres en una conurbació de tres milions d’habitants, és molt poc. Des de la “gran” onada d’immigració marroquina fa uns quaranta anys, la CIB no ha conegut amb les arribades posteriors cap impuls nou. La creació d’una segona comunitat jueva, Atid, d’orientació liberal i reformista, competeix ara amb la CIB, però no representa el perill major, com molts membres de la CIB s’ho imaginen. Ans al contrari, pensem que la presència d’aquesta segona comunitat – i ja ho dèiem molt abans de la seva creació17 – era necessària per a la vida jueva a Barcelona, perquè és oberta al concepte de comunitat ampliada (és a dir oberta als conjuges no-jueus, als fills de matrimonis mixtos, i propensa també a cert proselitisme): per tant, aglutina unes persones que de totes formes no anirien a la CIB considerada com a massa tradicional, i que probablement s’assimilarien18. Com més importants i més variats són el desenvolupament i l’oferta comunitària, més probabilitats tenen de suscitar la identificació i d’aplegar membres nous, atès que avui hom no és jueu únicament per referència religiosa.

Perspectives

53Ara, si volem fer algunes prospeccions per imaginar quin pot ser el futur de la CIB, cal buscar elements fora de la península i observar quina és la tendència de l’evolució de les comunitats jueves i dels moviments migratoris jueus arreu del món. En aquest segle xxi, els moviments de migració i d’assentament dels jueus ja no tenen res a veure amb l’esquema que durant segles va romandre inmutable. A partir de finals del segle xix i durant tot el segle xx, uns esdeveniments van capgirar totalment el paisatge geopolític i van ocasionar profundes mutacions geogràfiques, sociodemogràfiques i psicològiques per a les poblacions jueves: ens referim als grans moviments d’emigració cap a l’Occident de les comunitats d’Europa central i sud-oriental, el genocidi, la creació de l’Estat d’Israel, la Independència dels països del Magrib, i la desovietització.

  • 19 Idem pàg. 47 (dades de l’any 1990).

54Els demògrafs – com Doris Bensimon i Sergio Della Pergola, que han analitzat l’evolució demogràfica recent i l’actual repartició geogràfica del judaisme europeu – han aïllat i analitzat les noves tendències sociodemogràfiques en les quals destaquen unes quantes característiques clares. Així, la importància numèrica de la presència jueva en un país, una regió o per ser més exacte en una ciutat, és avui condicionada per quatre factors externs que han de ser reunits: les interaccions històriques entre aquest país d’acolliment i els jueus; el sistema polític liberal o democràtic; un alt nivell de desenvolupament socioeconòmic (industrial i tecnològic); i unes condicions socioculturals òptimes amb una gran oferta educacional. Barcelona reuneix potser algunes d’aquestes condicions (així com Madrid), però no totes; i les que té ara (desenvolupament socioeconòmic i obertura política) són massa recents per a fer-ne un pol d’atracció potent. En tot cas, des d’aquest punt de vista, Espanya dista molt de països com França i Gran Bretanya que són els que apleguen la població jueva més nombrosa de l’Europa comunitària amb respectivament 530.000 i 315.000 persones19.

  • 20 Régine AZRIA, “Pour une approche socio-historique”, in YOD, n° 36, Paris, 1993-1994, pàg. 26.

55D’altra banda els sociòlegs i psicosociòlegs han identificat uns factors interns que debiliten la presència, la dimensió i la vitalitat de les comunitats, i que, a llarg termini, fan perillar la seva continuïtat demogràfica i, doncs, la seva perennitat. Concretament, s’ha posat en relleu la mutació alhora psicològica, ideològica i comportamental dels jueus d’avui, que han evolucionat de la mateixa forma que totes les societats occidentals en general, sota l’impuls de la modernitat que ha generat canvis culturals, i canvis dels estils de vida pel que fa, entre d’altres, als hàbits de nupcialitat i fertilitat. La conservació dels valors tradicionalment vinculats amb la comunitat i amb la vida familiar es troba en via d’erosió. Ara, hom no és jueu per fusió total amb una comunitat determinada com abans; avui en dia, la judeitat és només un component de la personalitat, no n’és la totalitat ni forçosament el principal. Com a conseqüència, la comunitat organitzada ja no constitueix l’únic pol de referència i d’identificació. I com diu la sociòloga francesa Régina Azria, la comunitat “tend de plus en plus à ne jouer d’autre rôle que celui de simple prestataire de services: sociaux, culturels, éducatifs, rituels, mais aussi prestataires de bien symboliques, identitaires, idéologiques, religieux; (...) l’espace communautaire s’inscrit dans un espace plus large où s’exerce une concurrence serrée”20.

56A Barcelona, ja hem pogut observar aquest fenòmen que no és nou: les generacions anteriors (llevat potser dels marroquins) ja havien abandonat la majoria de les tradicions jueves (fins i tot en alguns casos molt abans d’arribar a Barcelona), no han transmès les judeollengües als seus descendents i ja hi havia matrimonis mixtos. Amb la nova generació, s’han anat accentuant l’allunyament comunitari, la disminució de la socialització jueva dels nens (al col·legi sefardita o a les activitats comunitàries pels infants i els joves); s’han anat accentuant els matrimonis amb no-jueus. Per falta de xifres, no podem parlar del balanç entre mortalitat i natalitat, però ens atrevim a pensar que és negatiu, simplement perquè és la tendència general a totes les comunitats d’Europa. Una altra constant, que es dóna molt entre la joventut jueva de Barcelona, és també la seva propensió a fer estudis superiors a l’estranger (Israel, França, Estat-Units) i, després, a no tornar a Espanya.

  • 21 R. AZRIA, “Réidentification communautaire du judaïsme”, in Identités religieuses en Europe, Paris, (...)

57En no ser que hi hagi noves i substancials onades jueves d’immigració i d’arrelament a Barcelona que vinguin a incrementar els actuals efectius de la CIB i a reforçar-la, és a dir: si no es produeix cap canvi significant pel que fa a la identificació – pensem en els retorns al judaisme religiós o teixuvà, corrent que ja s’està donant a les comunitats de França, per exemple21 –, i també pel que fa a la demogràfia pròpia de la CIB, la seva continuitat serà molt precària.

***

  • 22 L’absència de fonts sociodemogràfiques sobre la història, l’evolució i la situació actual de la Co (...)

58Un estudi sociològic realitzat en les regles de l’art ha d’incloure estadístiques, percentatges i quadres que representen els indicadors fiables d’una realitat22. L’absència gairebé total d’aquesta mena de fonts ens ha obligat a replegar-nos sobre altres mètodes d’investigació. És doncs principalment el resultat d’observació, d’enquestes etnogràfiques, d’entrevistes i de dades recollides al llarg de vint anys que ens han permès de dibuixar el perfil sociohistòric de la CIB. Breument en resumirem els dos aspectes més rellevants. El primer aspecte és l’especificitat i l’excepcionalitat del retorn i d’una presència estable dels jueus a Espanya – sobretot a Barcelona i a Madrid – sota forma de reagrupament col·lectiu i de reconstrucció comunitària, atès que par tien des de zero. Es pot dir avui que aquesta reimplantació és reeixida, gràcies a unes circumstàncies exteriors més o menys favorables, d’una banda, i d’altra banda, gràcies a l’arribada regular d’onades d’immigració. Però no caldria que, precisament, una integració massa reeixida en la societat catalana conduís a l’abandó de pràctiques identitàries i, per tant, a la desintegració comunitària. Això ens porta al segon aspecte: actualment, i seguint un moviment general que afecta la majoria de les comunitats jueves d’Europa (tret de les més importants), la CIB es troba en una fase d’estancament. Per utilitzar uns conceptes sociològics anglosaxons, ha passat a ser d’una comunitat de continuïtat o sigui, amb dinamisme i identificació forta (als menys, així es presentava en el seus moments forts, 1950-1975), a una comunitat de presència (és a dir de serveis).

59Quin pot ser el futur de la CIB? Com a entitat de serveis i de símbol, no canviarà. Com a col·lectivitat humana, és més difícil de fer previsions. La història no es repeteix però, dia rera dia, es pot comprovar que el món és versàtil. És per això que els sociòlegs, els demògrafs, els antropòlegs tenen dificultats per a preveure l’evolució de les comunitats jueves en general. I és per això també que el futur de la CIB, d’Atid i de les altres comunitats d’Espanya, no és únicament vinculat amb el futur de Catalunya i d’Espanya. També és tributari de l’avenir de les altres comunitats europees i més globalment de les opcions polítiques de l’Europa comunitària.♦

Notes

1 Publicat a: Actes del 1er Congrés per a l’estudi dels jueus en territoris de llengua catalana, Barcelona, 2003, pàg. 29-51.

2 Com a exemples, podem mencionar: el treball precursor de Julio CARO BAROJA, Los judíos en la España moderna y contemporánea, Madrid, Istmo, 1978, vol III (primera edició, 1963); o els estudis de l’historiador Haïm AVNI entre els quals l’obra España, Franco y los judíos, Madrid, Altalena, 1974; també la publicació conjunta d’Antonio MARQUINA i Gloria Inés OSPINA, España y los judíos en el siglo xx, la acción exterior, Madrid, Espasa Calpe, 1987; i finalment el més recent, més global i més complet del periodista José Antonia LISBONA, Retorno a Sefarad. La política de España hacia sus judíos en el siglo xx, Barcelona, Riopiedras, 1993. També és just mencionar estudis més puntuals com les investigacions de l’universitari Isidro GONZÁLEZ sobre la posició d’Espanya en les últimes dècades del segle xix i primeres del segle xx, entre les quals El retorno de los Judíos, Madrid, Nerea, 1991; i del mateix autor: ”Los judíos y la Segunda República (1931-1939)”, Alianza, Madrid 2004. Esmentem finalment, encara que no siguin conegudes a Espanya, les investigacions no publicades – per cert – de Josette Ouahnon sobre la política espanyola envers els sefardites de 1920 a 1980, les de Pascale Blin sobre la relació de Franco amb els jueus; així com també les observacions i anàlisis de la sociòloga francesa Danielle Rozenberg pel que fa al marc jurídic i polític de les minories religioses de l’Estat espanyol.

3 Entre altres estudis: Plurilinguisme et enseignement au collège de la communauté israélite de Barcelone, Tesina de llicenciatura, Montpeller, Universitat Paul Valéry, 1980. Les Juifs de Barcelone au xxe siècle: retour à Sefarad, identité juive et intégration à la société catalane, Tèsi de Doctorat de 3er cicle, Montpeller, Universitat Paul Valéry, 1984. Cien años de presencia judía en la España contemporánea, Barcelona, KFM, 1995. Memorias judías: Barcelona 1914-1954, Barcelona, Riopiedras, 2001.

4 Vegeu: Memorias judías: Barcelona 1914-1954 (o. c.), primera i segona part.

5 No hi ha hagut cap cens en aquest sentit: els intents de cens duts a terme pels líders comunitaris sempre van fallar perquè poques famílies contesten a aquesta mena d’enquesta. També es pot incriminar l’excessiva mobilitat no sempre controlable: hi ha famílies que s’afilien a la CIB quan arriben, però quan marxen no l’avisen. Finalment, d’ençà vint anys (i potser més) es nota una gran dilució de les poblacions jueves en les societats globals – inclosos a Barcelona – a causa d’una disminució de la identificació a un grup organitzat, i doncs un allunyament comunitari (matrimonis mixtos, assimilació, etc). En aquest cas la participació comunitària és escassa (es nota només per les festes majors); en tot cas, és sovint més simbòlica que no pas activa. Una manera de conèixer el nombre de jueus a les comunitats seria si els caps de família paguen les quotes anuals, cosa que no fan sistemàticament. De totes maneres, aquest problema de localització dels jueus i de demografia és patent a gairebé tots els països europeus. Aquesta és la conclusió de dos sociodemògrafs, Doris BENSIMON i Sergio DELLA PERGOLA: vegeu, al respecte, la publicació YOD n° 36, Paris, 1993-1994, “Les Juifs dans l’Europe d’aujourd’hui et de demain”.

6 S’han d’aportar aquí dues precisions lexicals: 1- Amb la utilització dels termes implantació/reimplantació/ implantar-se, apliquem a la comunitat de Barcelona els termes utilitzats i la diferència establerta per la sociòloga francesa, Dominique SCHNAPPER, entre implantés i transplantés: segons ella, els implantats són els jueus amb molts anys o nascuts a en un lloc determinat; mentre que els transplantats són els nous immigrats que encara no han tingut el temps d’integrar elements socials i culturals autòctons. Vegeu: Juifs et israélites, Paris, Gallimard, 1980. 2- Pel que fa al terme “comunitat”, aquí té un doble sentit: és alhora l’entitat o l’organització (s’escriu amb una C majúscula), i és també el conjunt dels seus membres o col·lectivitat humana, o “judaicitat” (en aquest cas, s’escriu amb una “c” minúscula).

7 L’estudi del registre dels enterraments de la CIB, només comença l’any 1931; per tant, no permet d’establir una relació estadística fiable d’aquesta primera època d’immigració jueva, començada cap als anys 1910-1914. Joan PÉREZ i VENTAYOL corrobora aquesta xifra tot i afegint que la ploblació jueva a Barcelona entre 1935 i 1936 va augmentar fins a unes cinc mil persones; Vegeu "L’exemple dels jueus. El catalanisme d’esquerres i la seva visió del poble jueu, del sionisme i del conflicte a Palestina (1928-1936)", Barcelona, PPU-Món Juïc, 2010, pàg. 65.

8 Vegeu: Memorias judías: Barcelona 1914-1954 (o. c.), tercera part.

9 Idem, quarta part, últim capítol.

10 Idem, quarta part.

11 Pel que fa als canadencs, ens referim a tot un conjunt d’investigacions sobre els jueus marroquins, portades a terme a Montreal, Quebec, Toronto per sociòlegs, antropòlegs, psicosociòlegs com: Jean-Claude Lasry, Joseph Lévy, Mikhaël Elbaz, Sarah Taïeb-Cohen, Esther Benaïm-Ouaknine, etc. Vegeu J. C. LASRY / C. TAPIA, Les Juifs du Maghreb, diasporas contemporaines, ed. Les presses de l’Université de Montréal, 1989. Pel que fa a França, vegeu per exemple: P. SIMON / C. TAPIA, Le Belleville des Juifs tunisiens, Paris, éd. Autrement, 1998, pàg. 78-88.

12 Va ser el cas dels anomenats calls o aljamas de l’Edat mitjana, o dels shtetls de Polònia i de Rússia que van durar fins a la Segona Guerra Mundial; va ser també el cas dels mellahs i de les haras, respectivament del Marroc i Tunísia, que van existir fins a la Independència d’aquests països, els anys cinquanta i seixanta.

13 París compta varis barris jueus: un dels més antics i coneguts, el de La rue des Rosiers i del Marais, va ser poblat durant molt de temps pels asquenasites polonesos i russos; actualment, és més cosmopòlit. Els sefardites de Turquía i del Llevant es van establir al carrer de la Roquette i al seu voltant. Pel que fa a Belleville, primer va ser lloc d’implantació de jueus asquenasites, i, a partir dels anys 50-60, pels sefardites de Tunísia. Per a més informacions al respecte, vegeu: Annie BENVENISTE, Le Bosphore à la Roquette, éd. L’Harmattan, 1990; Jeanne BRODY, Rue des Rosiers: une manière d’être juif, Paris, éd. Autrement, 1995; Patrick Simon /Claude Tapia, o. c.

14 Pérez i Ventayol (2010) menciona aquestes dues comunitats a la mateixa època, o. c. p. 66.

15 Vegeu Memorias judías: Barcelona 1914-1954 (o. c.), segona part. Una font periodística d’aquella època sembla corroborar aquesta opinió, encara que cap altre testimoniatge de la CIB ho confirmi; es tracta d’un article escrit el 30 d’abril de 1934 en el diari francòfon “Le Progrès”, de Salònica, on es pot llegir primer: “Une nouvelle communauté juive est en train de se former dans un quartier central de Barcelone, depuis l’arrivée et l’installation de plus de deux mille réfugiés israélites d’Allemagne qui, fuyant les persécutions hitlériennes ont trouvé ici un abri sûr. (...)” I més lluny, continua: “En effet, les émigrés d’Allemagne, qui se sont installés presque tous dans le même quartier (ce qui fait penser qu’ils sentent le besoin d’être unis pour se protéger contre qui sait quelle menace venant de la part des 'agentsinformateurs' hitlériens et qui les fait appeler par la presse les marranes allemands), ont déjà, presque tous, disposé des capitaux qu’ils ont pu emporter avec eux, les investissant dans de nombreuses entreprises qui connaissent, grâce au nouvel apport, une prospérité relativement satisfaisante. De nouveaux cafés et restaurants allemands ont été ouverts par eux sur divers points de la ville (...)”.

16 Els landsmanshaften (paraula ídix) eren associacions de persones originàries d’una ciutat o d’un poble d’Europa nord-oriental, creades en el nou país d’immigració. Intentaven proveïr tots els serveis i necessitats dels nouvinguts.

17 Ja vam desenvolupar aquest aspecte en una comunicació presentada durant el Congrés de l’ARIC (Associació per la Recerca InterCultural) a la Universitat de Sherbrooke, Canadà, Agost de 1989.

18 Hem traduït per “comunitat ampliada” el concepte anglo-americà de enlarged Jewish population en oposició a core Jewish population que seria la “comunitat nuclear” o “nucli comunitari”. Explica al respecte l’investigador israelià Sergio DELLA PERGOLA: “The ‘core’ consists of people who consider themselves Jewish, while the ‘enlarged population’ includes also people who previously considered themselves Jewish, others persons of recent Jewish descent, and non-Jewish household members associated with any of this categorie”, en: “An overview of the demographic trends of european Jewry”, YOD n° 36, París, 1993-1994, pàg. 29; i també del mateix autor: “World Jewish Population at the Dawn of the 21th Century” a Contemporary Jewries: Convergence and Divergence, Leiden-Boston, ed Brill, 2003, pàg. 45-61.

19 Idem pàg. 47 (dades de l’any 1990).

20 Régine AZRIA, “Pour une approche socio-historique”, in YOD, n° 36, Paris, 1993-1994, pàg. 26.

21 R. AZRIA, “Réidentification communautaire du judaïsme”, in Identités religieuses en Europe, Paris, La Découverte, 1996, pàg. 253-267.

22 L’absència de fonts sociodemogràfiques sobre la història, l’evolució i la situació actual de la Comunitat Israelita de Barcelona ens impedeix de conèixer amb exactitud, però també de comparar, avaluar, examinar i analitzar-ne les diverses facetes. Ja hem subratllat la marginalitat dels estudis jueus contemporanis; hauríem d’afegir també que estem davant d’una carència total de fonts i, cal dir-ho també, de voluntat. Per portar a terme un examen força complet i detallat, caldria posar en marxa tot un dispositiu de recollida i d’anàlisis de dades i de fonts variades, amb l’ajut de les diverses comunitats barcelonines. Encara no s’ha fet.

© Presses universitaires de Perpignan, 2011

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search