Version classiqueVersion mobile
OpenEdition Books

Juifs de Catalogne

 | 
Martine Berthelot

Première partie. Communautés juives en Catalogne

Memòries jueves: crònica d’un retorn1

Texte intégral

  • 1 Publicat a: La Catalunya jueva, éd. Ambit-Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2002, pàg. 233 (...)
  • * Quarante témoignages de personnes âgées ou de celles arrivées dans la première moitié du xxe siècl (...)

Mémoires juives : chronique d’un retour
Ces mémoires des pionniers de la communauté juive de Barcelone se présentent comme une synthèse chronologique de l’arrivée des premiers sépharades et ashkénazes à Barcelone entre 1914 et 1954. Neutre pendant la première guerre mondiale, l’Espagne semble une solution, transitoire pour le moins. Et Barcelone, par sa situation d’ouverture sur la Méditerranée et sur le nord de l’Europe, sera pour de nombreux immigrants la porte d’entrée d’un pays mythique. Pendant les quarante années qui s’écoulent entre 1914, date d’arrivée non pas des premiers Juifs mais du premier narrateur de ces mémoires*, et 1954, année d’inauguration du centre communautaire, Barcelone attirera de nombreuses familles juives.
Seuls ou en famille, sans un sou en poche ou chargés de malles, de valises, de meubles, pauvres ou riches, légalement ou dans la clandestinité, les Juifs arrivent dans un flux discret mais continu : d’Istamboul, de Dresden, Cracovie, Berlin, Sofia, Plovdiv, Salonique, Bucarest, Paris, Milan… Nombre d’entre eux n’y seront que de passage quelques jours, quelques semaines ou quelques mois, le temps d’obtenir un visa afin de poursuivre leur chemin vers des terres plus lointaines. D’autres, séduits par les charmes de Barcelone, par la chaleur de ses habitants, décident d’y jeter racines et de s’y reconstruire une vie, une communauté. Ainsi, malgré les tragiques événements qui affecteront l’Espagne et la Catalogne pendant plusieurs décennies, peu à peu se formera un authentique creuset qui fera de la communauté juive de Barcelone, la plus cosmopolite et la plus grande d’Espagne.
Le texte replace la population juive (personnes seules ou familles) tout juste arrivée ou déjà établie à Barcelone dans le contexte du quotidien : économique, social, culturel et politique mais aussi familial et communautaire. L’on y voit les difficultés auxquelles ils sont soumis en tant qu’étrangers ou partageant le sort des autres habitants de la capitale. Mais l’on y découvre aussi la rapide adaptation, le désir d’enracinement et la volonté de recréer et faire vivre une communauté juive en terre ibérique.
La première partie traite des premières vagues d’arrivée (sépharades du Levant, Polonais, Allemands) dans une Espagne relativement calme et accueillante jusqu’en 1936, et dans l’industrieuse capitale catalane. La deuxième partie relate les années de la guerre civile espagnole et de la seconde guerre mondiale. Pendant ces quelque dix années noires, les Juifs de Barcelone connaissent à la fois mobilité (départs et nouvelles arrivées) et repli dans la semi, voire la totale clandestinité. La troisième partie décrit les temps de renouveau et surtout d’espoir et de revanche sur l’histoire, puisque dans les années cinquante sera inauguré le premier centre communautaire juif de l’Espagne contemporaine, enraciné et érigé dans la très symbolique « calle del Porvenir », rue de l’Avenir.

1Se sol dir que en l’imaginari dels jueus, Espanya sempre ha estat un país a part, mitificat o proscrit, patria impossible. Una visió molt romàntica dels amors i desamors entre Sefarad i els descendents d’Abraham. En realitat, aquesta animadversió va anar perdent força amb el pas del temps. I quan tocà l’hora de l’exili, la majoria dels testimonis ni tan sols es plantejaren la Península Ibèrica en aquests termes. En tot cas, ben diferents eren les motivacions i els sentiments de totes aquelles persones que arribaren a Barcelona al principi del segle passat. En efecte, els profunds canvis socials, econòmics i culturals, i els greus esdeveniments polítics que afectaran el conjunt de les nacions europees en la primera meitat del segle xx, aniran desarrelant i foragitant els jueus cap als camins de l’exili, una migració ben començada ja per moltes comunitats d’Europa central i sud-oriental.

2En mantenir-se neutral durant la Primera Guerra Mundial, Espanya sembla una solució, almenys transitòria. I Barcelona, per la seva ubicació d’obertura cap a la Mediterrània i al nord d’Europa, serà per a molts immigrants la porta d’entrada a aquest país mític. Al llarg dels quaranta anys que transcorregueren entre 1914, data de l’arribada del primer testimoni, Alberto P., i 1954, any d’inauguració del centre comunitari del carrer de l’Avenir, Barcelona serà la ciutat espanyola que més afluència jueva coneixerà. Sols o amb la família, en la indigència o carregats de maletes i baguls, pobres o rics, legalment o clandestina, els jueus arriben en un flux discret però continu. Des d’Istambul, Dresden, Cracòvia, Berlín, Budapest, Sofía, Plovdiv, Salònica, Bucarest, París, Milà... vénen de tots els horitzons d’Europa. Molts estaran de pas uns quants dies, setmanes o mesos, el temps just per poder aconseguir un visat, reprendre el viatge i continuar el seu destí fins a terres més llunyanes. Altres, seduïts per l’encís de la ciutat comtal, pel calor del seu poble, decideixen implantar-se a Catalunya i reconstruir una vida i una comunitat. Es així, malgrat els esdeveniments que afectaran la Península i més concretament Catalunya durant quatre dècades, com de mica en mica s’anirà formant un autèntic gresol que farà de la comunitat de Barcelona la més cosmopolita i la primera d’Espanya. Ve’t-ne aquí una crònica.

1914-1936: arribada i adaptació

3Quan esclata la Primera Guerra Mundial, molts sefardites d’origen turc es refugien a Barcelona per motius de nacionalitat. Després del conflicte, una part se’n torna o marxa cap a Marsella, París, Itàlia, mentre que d’altres, envoltats en l’ample moviment migratori que empeny els jueus europeus de l’est cap a l’oest, continuen venint, trobant a Catalunya un terreny propici per a desenvolupar un ampli ventall d’activitats professionals vinculades amb el comerç i la petita indústria. Durant els anys vint i fins al 1936, asquenasites polonesos empesos per la misèria, austríacs i alemanys víctimes de les lleis racials i de l’auge del nazisme, però també búlgars i alguns marroquins s’estableixen a Barcelona. Solidaritat i ajut mutu són paraules-clau en tots els processos migratoris. Les dificultats són diverses: primer, trobar un allotjament per tal de no gastar massa en pensions els diners estalviats; obrir-se un camí professional; després, legalitzar l’estada, aprendre l’idioma (un o dos...), adaptar-se a una nova forma de vida i de relacions amb la societat. En aquella època, aquells que immigraven a Barcelona no solien ser acomodats. Molts turcs i polonesos, sobretot, arribaven amb les butxaques buides. Per sort, ja existien, encara que de manera informal, unes xarxes de relacions espontànies i valuoses: parents, amics, coneguts, compatriotes o simples recomanacions i adreces. Sovint, abans de trepitjar la terra catalana, ja sabien on havien d’anar, a qui calia dirigir-se: els que no es beneficiaven de la presència d’un oncle o d’un amic, s’apropaven al petit centre comunitari jueu, a tal cafè o tal pensió. Allí, rebien o bescanviaven noms i adreces, consells, fins i tot mercaderies i, de vegades, una mica de diners que els permitessin fer un pas endavant en el difícil camí de la integració. En definitiva, aquesta petita provisió d’al·licient i de calor humà necessaris per llançar-se amb més cor a un nou destí; les ganes de sortir-se’n, la perseverança i l’energia feien la resta.

4Els jueus d’Europa solien dedicar-se a les activitats comercials i industrials, en les quals el sector de la indumentària i dels rams auxiliars els eren més destacats: sastreria i confecció, pellisseria (aquelles, específiques dels asquenasites), gènere de punt, sabateria i cuirs, merceria, bijuteria, perfumeria, drogueria. Dins d’aquesta branca, les activitats eren diferents i no es concentraven únicament en la venda; atès que, si bé era preponderant aquesta activitat, no excloïa la fabricació en petits tallers ja sigui de vestits ja sigui de maquinària per a la confecció, la representació (de cases jueves establertes a l’estranger) o la importació de matèries primes. A més, una certa jerarquia social articulava aquest sector tèxtil en el qual, al costat dels acomodats però escassos propietaris de tallers i botigues, una multitud d’empleats modestos es guanyaven la vida penosament, com per exemple, els marxants i els venedors ambulants (sovint, turcs) que comptaven entre els més humils. Els més pobres començaven a la zona del Paral·lel i de les Rambles venent corbates, mocadors o botons; alguns s’ajuntaven per a adquirir o llogar una parada al mercat dels Encants o de la Ronda Sant Antoni; d’altres – els viatjants – s’aventuraven per les carreteres aleshores plenes de clots de Catalunya i de la resta d’Espanya, per intentar eixamplar la seva clientela. Al costat d’aquest sector típicament jueu, altres com ara els productes químics i farmacèutics (amb seu a França o a Suïssa) eren més familiars per als alemanys potser, mentre que d’altres sefardites s’havien especialitzat en el sector mecànic i de les peces de recanvi, aportant unes innovacions tècniques i unes habilitats fins aleshores desconegudes a Espanya. Si la majoria va conèixer un ascens socioprofessional fruit de llur treball i competències, d’altres, com els alemanys acodomats i cultes, hagueren d’adoptar un gir dràstic per a poder subsistir: així, Kurt K., alt funcionari de l’administració de justícia a Berlín, es va reconvertir en fabricant i venedor de màquines de cosir; mentre que Sophía C., esposa d’un advocat, es va llançar amb el seu marit en l’elaboració de cervesa, i es va passar tota la seva vida en taller familiar a Montcada.

5Pocs eren els jueus que es feien conèixer com a tals, perquè la paraula “jueu” era tabú a l’Espanya profundament catòlica d’aquella època en què certa gent creia que s’assemblaven al diable i tenien cua i banyes, i on cada any per Pasqua, es practicava l’estrany costum de “matar els jueus”. Malgrat tot, els nostres testimonis són unànimes en recordar el bon acolliment i el calor humà que, com a estrangers, van rebre per part dels catalans: “Eran unos pedazos de pan. La verdad sea dicha” resumeix Luisa C. amb entusiasme. I és que pels sefardites, el judeoespanyol que parlaven fou un ajut valuós en aquesta nova vida, encara que, pels autòctons, era motiu de sorpresa tenyida d’ingenuitat que divertia intímament els jueus quan sentien frases com aquesta: “Sí que son inteligentes: ustedes vienen de un país de Oriente y hablan el español”.

6A tots els països on s’implanten, els jueus procuren agrupar-se i dotar-se d’una estructura interna que regeixi tant els serveis religiosos (oficis i ritus de pas), com socials (beneficiència, ajut als malalts, cementiri) o educatius (escola, classes d’hebreu). D’aquesta manera, es passa de la presència física individual o de grup a la comunitat organitzada. En el primer quart del segle xx, la col·lectivitat hebrea és un modest i discret nucli, habituat a reunir-se en cases particulars per les pregàries i algunes festivitats tradicionals. Fou al final de l’any 1918 quan presentaren uns estatuts interns de creació de la Comunidad Israelita de Barcelona (CIB), la primera de l’Espanya contemporània. Més potser que l’oficialització de la seva presència a la Península, el que millor ha quedat gravat en la memòria col·lectiva dels jueus barcelonins és l’expressió “Provenza, esquina Balmes” que designa la seva primera sinagoga i que simbolitza l’afecció d’aquest petit col·lectiu de pioners per a aquest lloc mític. La torre situada al número 250 del carrer Provenza, cantonada Balmes, llogada i progressivament condicionada com a centre cultual i cultural, serà durant més de vint anys el lloc de cita dels jueus de Barcelona. Fins que cert dia de gener de 1939, fou sacsejat, tancat per sempre i finalment enderrocat. Atès que el judaisme permet prescindir del ministre de culte, durant molts anys la petita comunitat de Barcelona funcionarà sense rabí, però amb oficiants, un dels quals, el senyor Nahum, un turc jubilat i savi, es va veure confiar aquesta responsabilitat de 1932, fins al tancament del centre, l’any 1939. De mica en mica, el “call”, com l’anomenen afectuosament els testimonis, es dota dels tradicionals serveis comunitaris, i es cobreixen les principals necessitats tècniques (circuncisions, matança ritual dels animals per al consum). I encara va més enllà, car es converteix en un centre dinàmic, amb una secció sionista, una altra femenina, i fins i tot una impremta per als impressos en hebreu, com els calendaris o les invitacions.

7Com a exponent de l’atracció que la capital catalana exerceix sobre els estrangers i els jueus concretament, una altra colònia sefardita es forma al Paral·lel durant els anys 20. No és el resultat d’una escissió amb la CIB sinó de l’arribada de nous immigrants de Turquia que, en no sentir-se afinitats amb els asquenasites i amb els seus compatriotes més acomodats de l’Eixample, prefereixen recrear-se un univers propi en el qual intentaren perennitzar les seves tradicions religioses i la seva llengua. Agudat Ahim (“Unió de Germans”) fou el nom que es va donar aquest segon nucli comunitari llevantí de la part baixa de Barcelona, on havien llogat una habitació per a les pregàries diàries i setmanals, i un teatre per a les grans festivitats jueves. Però, més que res, el homes solien reunir-se a l’estil oriental en uns cafès com el Còmic, el Café Nuevo o el Victòria. Lloc de descans, de reunió, d’oci, de partides de cartes i dòmino, el Còmic era també un punt de trobada gairebé obligat per aquests sefardites que no només s’aplegaven per plaer, sinó també per necessitat social i professional: “Todos eran judíos – ens diu Avner – Cuando venía un extraño y preguntaba al camarero una cosa: “Vaya usted allí”. Y ya estaba. Que oía hablar un poco extraño, y mira: “Allí, allí”, le señalaba”.

8Pel que fa a la CIB, els seus membres solien allotjar-se bé en un perímetre no massa allunyat de “Provenza, esquina Balmes”, lloc i cor del judaisme català, o bé a Sant Gervasi i La Bonanova, “gueto ashkenaze”, com ens va dir un testimoni d’una manera una mica exagerada. En efecte, com que el judaisme no és tan sols una religió dogmàtica, sinó també i sobretot una forma quotidiana de viure, de pensar, de sentir, els jueus establerts a Espanya no tenen, en aquella época, gaires oportunitats de viure’l plenament, és a dir, d’una manera visible i adaptada a la societat d’acolliment. Ben al contrari. I és més, molts d’ells ja han abandonat les pregàries i les tradicions per conservar només el que consideren l’essència de la seva identitat jueva: és a dir, un sentiment històric difús, el seu cognom, els records o bé la llengua de la infància: ídix o djudezmo. I és que el present i el futur són més apressants que el passat.

9Com a culminació d’una integració en procés, i després d’haver superat les primeres dificultats del complex procés d’immigració – trobar un pis, una feina i unes escoles per als fills, ajustar-se a la indiosincràsia catalana, familiaritzar-se amb els idiomes locals, adaptar-se a l’entorn social, i aquests subtils i nombrosos detalls que sempre col·loquen l’immigrant davant de la seva condició d’estrangeria, els nostres narradors també aprenen a gaudir dels plaers simples de la vida d’aquella època que – retrospectivament – consideren com els “feliços” anys vint i trenta: bars, menjar, música i balls a la Casa Lliure, a l’Hotel Orient o a la Maison Dorée; en fi, aquelles coses senzilles però essencials que van saborejant de tant en tant, com tothom, per alleugerir les preocupacions de la realitat quotidiana.

1936-1945: anys de tormenta

10Quan, el 18 de juliol del 1936, Espanya esdevingué l’escenari de l’alçament nacionalista, de la guerra civil però també de la revolució social, nombrosos jueus i estrangers feren novament les maletes: la majoria marxaren cap a Amèrica o Palestina; per a ells, Barcelona només hauria estat una breu escala. Els sefardites turcs i francesos tornaren al seus països, alguns a Gran Bretanya o a Amèrica del sud; fins i tot uns quants asquenasites alemanys van tornar a Alemanya. “Hubo un éxodo generalizado de los judíos”, afirma Kurt, però de forma general, “se marchó el que podía” matisa Rosalie. I en efecte, no tots els jueus de Barcelona tingueren la possibilitat de fugir. Si alguns, els més rics, foren forçats a cedir als revolucionaris els seus despatxos, tallers o indústries, molts altres es quedaren a Barcelona per elecció pròpia o millor dit perquè no tenien cap alternativa: aquesta categoria, sovint sense familiars per acollir-los a l’estranger, sense diners, visats o permisos d’immigració a certs països, i, fins i tot, sense objectiu o esperances, compartiren el destí ingrat de la majoria del catalans.

  • 2 SIM: Servicio de Investigación Militar: xarxa comunista d’espionatge i de contra-espionatge creada (...)

11Se sap que dins dels brigadistes internacionals, uns sis mil jueus vinguts de molts països participaren en la guerra d’Espanya com a voluntaris, fins i tot es va formar la companyia Botvine formada només per jueus. Pel que fa als jueus de nacionalitat espanyola en edat militar, foren allistats automàticament; en resultà que segons la zona on vivien, les idees per les quals hagueren de lluïtar no sempre coincidien amb les seves conviccions, especialment els de Sevilla, Ceuta i Melilla. A Barcelona, varis jueus, membres o no de la Comunidad Israelita, prengueren les armes ells també, com el testimoni Manolo T., fet presoner pels nacionals a Almadén, d’on pogué escapar amb l’ajut d’un company català, o com Isaac D. allistat als disset anys, el qual li valgué formar part de la “quinta del biberón”, gloriola que per a ell s’acabà malament, atès que soldat de l’exèrcit derrotat, primer va ser fet presoner de guerra i, després, obligat a incorporar-se a l’Ejército Nacional, sacrificant així set anys de la seva joventut. Però, no menys incert ni insegur era el destí de la població civil i de les famílies jueves davant del terror urbà que acompanyà la revolució social i la nebulosa extremista. Els asquenasites alemanys patiren més especialment l’assetjament tant del SIM2 com dels comités revolucionaris d’altres colors polítics. Així, Kurt K. va ser detingut tres vegades en les tristament famoses “txeques” de Vallmajor i de Sant Juan, mentre que Marcos F. primer va ser internat en una carbonera de la Bonanova, després traslladat a un vaixell ancorat al port de Barcelona, i finalment empresonat a la Model durant uns quants mesos.

12Mentrestant, l’actitud de la Comunidad Israelita fou de prudència i d’observació. De fet, la seva posició era, pels motius històrics que tots sabem, difícil i incòmoda. Amb tot, els testimonis coincideixen en què la majoria dels jueus barcelonins estaven, en el seu fur intern, a favor de la República, alguns fins i tot es comprometeren sindicalment. La majoria dels jueus adoptaren doncs una passivitat prudent o millor dit una neutralitat aparent, perquè no es do-nés el cas que l’actitud o l’opinió d’un sol membre recaigués en el conjunt de la col·lectivitat jueva i l’exposés a les dissorts que patien els capellans catòlics. Tement per la sinagoga i per les seves persones, tancaren el centre de Provenza Balmes, es replegaren i portaren una vida jueva reduïda en cases particulars. Fins que, al cap d’alguns mesos, va tornar a poc a poc la possibilitat de reactivar una vida religiosa mínima; i, si bé gosaren reobrir el temple, la unitat comunitària va quedar trencada.

13Per cert, a nivell particular, la vida quotidiana era tan dura pels jueus com pels altres barcelonins. Els més acomodats no passaren potser les privacions o les ganes que escometien a la gent més humil: els comerciants feient troc amb qui podien, d’altres rebien paquets de queviures i de roba de familiars a l’estranger, mentre que un altre grup sí que va patir molt, com ens dirà Regina P. Però, la por de les milícies, dels comités de control i sobretot dels bombardeigs era idèntica per a tothom. És més, sembla com si cada família adoptés la seva estratègia: els jueus amb nacionalitat estrangera penjaren a les finestres banderes dels seus respectius consulats; altres resolgueren el problema de la inseguretat, traslladant-se a la part alta de la ciutat comtal, compartint amb altres parelles i nens, unes cases de la Bonanova abandonades per famílies jueves exiliades. D’altres es refugiaren al camp, més especialment a Argentona on experimentaren la realitat espartana dels pagesos. Amb tot, els més esporuguits eren els que tenien una presència més visible, bé per la seva situació socio-econòmica elevada, bé per la seva estrangeria acusada com els alemanys i els austríacs delatats pel seu físic, accent o cognom. Aquests últims solien ser acusats d’espies al servei del govern alemany, mentre que els industrials, els empresaris i fins i tot alguns comerciants foren víctimes d’expropriacions i col·lectivitzacions o de requisicions: Kurt, Natalio, Yolanda, Régine, Sophía ens contaran com, de grat o per força, no tingueren altre remei que conformar-se amb els revolucionaris i complir les ordres del seus empleats.

14Quan finalment callen les armes, pels jueus l’alleujament és molt breu. Els pocs mesos que transcorregueren entre la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial foren de pau relativa, però d’inseguretat per als asquenasites amb documentació alemanya ja que les directives hitlerianes disposades des de Berlín pels jueus de l’estranger, i per tant d’Espanya – i especialment la lletra J de Juden (“jueu”) marcada en els passaports – limitaven els seus moviments i intents d’escapar de les mesures antijueves. Obeint un cop més a la llei assetjadora del temor de les persecusions, abandonaren Barcelona per a dirigir-se cap a Amèrica i Palestina. Tanmateix, foren substituits immediatament pels jueus barcelonins, exiliats de la Guerra Civil que retornaren, i, sobretot, per l’arribada massiva dels jueus de tota Europa pels quals l’Espanya neutral esdevingué una plataforma que els permetia de continuar el seu camí fins a terres més acollidores, encara que cada cop més comptades. Vingueren, per tant, nous fluxos d’immigrants, la majoria de pas, alguns dels quals, però, es quedarien per sempre a Catalunya.

15Així va continuant la història de la CIB. Entren en escena nous personatges, l’arribada dels quals – amb o sense passaports – i els avatars que els rodegen són a vegades dignes de les millors obres de ficció: unes famílies procedeixen d’Itàlia, d’altres de França, sovint són sefardites que, havent obtingut la nacionalitat espanyola gràcies al decret de 1924, s’instal·len amb tota legalitat, com ho assenyalen Alfredo, Víctor, Isaac P. o David. Els asquenasites, a més de ser més nombrosos, no tenen aquesta sort, han de travessar il·legalment els Pirineus sols i a peu – com la jove casada Nina, que intenta retrobar el seu marit – o amb guies poc escrupolosos. Una part, controlada per la policia espanyola, serà – segons les ordres del moment i l’arbitrarietat dels funcionaris – entregada manu militari a la frontera francesa, o empresonada uns quants temps i, finalment, alliberada. Una altra part arribarà – en tren o amb cotxe – sense massa traves fins a Barcelona. Mentre que per a d’altres, com Enrique L. i la seva familia, viatjar de Romania a Espanya es convertirà en un veritable viacrucis a través dels països ocupats.

16Amb tot, i si bé les condicions de vida hi són desoladores i difícils, Espanya és un refugi providencial pels milers d’exiliats jueus de trànsit a la Península; les organitzacions internacionals són molt eficients des del punt de vista mate-rial, mèdic i administratiu. En quant a les famílies locals, encara que privades del seu centre comunitari – sacsejat arran de la caiguda de Barcelona, i tancat per sempre –, organitzen una mena de xarxa paral·lela de solidaritat destinada a desenvolupar no només una activitat d’ajut a Barcelona i a tota Catalunya o més enllà, sinó també de rescat de les famílies a la frontera i als pobles dels Pirineus. Si, com ens diran diversos testimonis, el senyor Samuel M. destacà en aquesta noble feina, també la jove Beatriz no dubtava a burlar, amb només setze anys, la vigilància de la policia, mentre que Natalio anava cada dia a la plaça de Catalunya per a intentar localitzar compatriotes seus de Polònia i oferir-los menjar i allotjament a casa seva.

17Per a la col·lectivitat jueva de Barcelona, replegada des de juliol del 1936, als innumerables entrebancs de la vida quotidiana compartits per la resta de la població – ruïna de la ciutat, penúria alimentària, racionament, desplaçaments limitats, indigència administrativa i atmòsfera general de repressió – s’afegeix el greuge del clima molt antisemita alimentat pels agressius discursos de Franco, així com per la presència provocodara i temuda de la Falange, dels soldats alemanys i d’agents de la Gestapo, a més dels feixistes italians. El saqueig de la torre de Provenza-Balmes, el 1939, mai aclarit del tot, i les noves mesures de tolerància religiosa molt relativa – que succeeixen a la llibertat de culte atorgada sota la Segona República – acaben d’assestar un cop a la vida religiosa jueva, ja ben disgregada: sense territorialitat reconeguda ni organització, es redueix a les pràctiques mínimes: oficis de dissabte, algunes festes i servei funerari. Amb això es limitava l’observança religiosa dels fidels, encara que continuaven fent vida social bé a casa, bé als cafès de sempre, però amb més cautela i moderació que abans. I sempre amb l’esperança que milloressin els temps.

1945-1954: temps d’esperança

18Per als europeus, el final de la Segona Guerra Mundial i l’esclafament del nazisme constitueixen una victòria i un enorme alleujament. Per als jueus, signifiquen una terrible realitat: més de cinc milions d’entre ells moriren en mans de la barbàrie nazi. La majoria de les famílies asquenasites de Barcelona foren directament afectades per l’hecatombe: van perdre ja fos els pares, ja fos un germà, una germana, els avis o altres familiars; algunes persones es quedarien per sempre més amb el dubte de no saber res dels éssers propers, amb desaparicions mai explicades, amb adéus mai pronunciats; d’altres quedarien profundament afectats, com els germans Jaume i Enric V. que perderen cent vuit membres de la seva família en els camps d’extermini o assessinats expeditivament a la vora d’una carretera, en un riu o, fins i tot, a casa seva... Els nostres testimonis, supervivents de la tragèdia, agraeixen a Espanya el fet d’haver-los ajudat i acollit quan desenes de països els tancaven les portes.

19Els temps, però, eren de reconstrucció i de canvis. Amb l’arribada de noves famílies jueves originàries dels països de l’est – Hongria, Txecoslovàquia, Bulgària, Romania – la CIB conservaria el seu caràcter cosmopolita, però quedaria en un estat encara precari, car la vida comunitària es tornava a refer molt paulatinament i, sobretot, amb molta discreció.

20El que s’oferia als nouvinguts era un panorama social trist i afanyós, alhora emmarcat per una fèrria disciplina política, el caos econòmic i l’aïllament internacional. Per als jueus, però, acostumats a lluitar i buscar per ells mateixos alguna sortida a les situacions més adverses, i també aguerrits pels terribles anys que acabaven de travessar, aquella difícil situació fou possiblement més soportable que per a la resta de la societat. De fet, la condició socioprofessional semiliberal i individual amb què solien exercir de comerciants, artesans, viatjants, petits industrials, és a dir pel seu propi compte, i sense esperar cap subsidi per part de l’estat o dels patrons, així com també la seva formació tècnica i preparació intel·lectual, si més no lingüística, permeteren a molts d’ells no només de sobreviure, sinó també de viure i, fins i tot, d’anar prosperant.

21Una comunitat jueva és un col·lectiu humà, també és una entitat que dirigeix i protegeix aquest col·lectiu, i és finalment un lloc on es pot reunir, és a dir, una territorialitat específica. Després de deu anys de vida semiclandestina, la creació d’un comité esdevingué una feina urgent atès que, per als jueus privats d’una seu cultual i social pròpia, la junta directiva representava, d’una banda, una entitat i una garantia moral i, de l’altra, procurava subministrar les necessitats religioses més immediates: enterraments, casaments, beneficiència, visita i ajut als malalts i a la gent gran, contactes amb comunitats estrangeres, etc. Aquest nou comité es formà l’any 1946 en el cafè Agustí, del carrer Muntaner, cantonada Diagonal, on cada diumenge al migdia es reunien uns quants voluntaris ben decidits a tirar endavant un nou projecte de vida comunitària. La seva primera preocupació fou trobar un local que servís d’oratori, però també un oficiant – si fos possible un rabí – per assegurar el bon funcionament cultual i supervisar els serveis peculiars del judaisme. En els primers temps, la discreció es imprescindible i la modèstia també. Llogaren un pis, situat al carrer Muntaner, cantonada París, per albergar els oficis setmanals i les reunions. Però, amb el pas del temps, la comunitat cresqué en nombre i es desenvolupà: tornaren a Barcelona antigues famílies, arribaren nous immigrants d’Europa de l’est i també de Palestina; s’organitzaren noves activitats, les dones crearen una secció femenina, el jovent aspirà a tenir ocupacions pròpies. Aviat doncs, aquest primer local es feu petit i fou completat amb un altre situat a prop, a l’avinguda de Roma, cantonada Muntaner. Per a les festes no religioses i les reunions familiars, es llogà el Saló Rosa del Passeig de Gràcia, mentre que es feu indispensable el Teatro Escuela del carrer Consell de Cent per a les grans cites jueves anuals de Roix-ha-xanà i Iom Kipur, és a dir per cap d’any i el dia del perdó, quan hi sol concórrer molta més gent. És precisament en aquest teatre on tindràn lloc, l’any 1948, les primeres eleccions per sufragi universal amb l’objectiu d’organitzar un comité més formal.

22Si bé el llarg parèntesi forçat pels deu anys de guerra, d’adversitat i, sobretot, de trauma infligit pel genocidi accelerà per a algunes persones un procés d’allunyament comunitari i identitari ja ben començat, per a moltes altres, els nous temps havien de significar vida i esperança: “Queríamos repoblar el mundo”, ens va dir Beatriz amb un accent punyent. La comunitat jueva de Barcelona és petita, precària, cosmopolita. Cal estimular-la i cal reforçar la seva cohesió. El comitè ja ha fet els primers passos; el jovent no quedarà enrera. Eren pocs els joves d’aquella generació, però, sense diners ni facilitats materials, es mostraren actius, dinàmics, amb imaginació i il·lusió, amb ganes de viure, de servir a quelcom i sobretot de gaudir de la vida. Organitzaren activitats pels caps de setmana i les vacances: música, teatre, ping-pong, tertúlies, balls, excursions a la platja – primer a Montgat, més tard a Llavaneres – a la muntanya, campaments d’estiu a l’estranger... Es formaren parelles, començaren a ajuntar-se joves asquenasites amb joves sefardites, superant així una llarga tradició autàrquica i endogàmica d’una i de l’altra part. En definitiva, havent crescut o nascut a Catalunya, aquest jovent constituïa el veritable punt de partida d’una nova comunitat, ja no tan sols de jueus sinó de jueus catalans.

23El 14 de maig de 1948, com a resposta al trauma de la Shoah, l’Holocaust, un esdeveniment extraordinari sacseja i commou la judaicitat internacional: es proclama la creació d’un estat hebreu. Si bé molts jueus de Barcelona respongueren a la crida d’aquest nou estat, molts també s’enfrontaren amb l’insuperable dilema de complir amb la mil·lenària promesa del retorn a Jerusalem o de continuar vivint en la diàspora. Però, la majoria, és a dir la gent gran, els matrimonis amb fills, preferí adoptar una actitud de statu quo a Catalunya, per temor de llançar-se un cop més en la ruta imprevisible d’una nova vida. I és que, a la Península també, apareixen uns signes esperançadors amb el final de l’aïllament internacional i la intervenció nord-americana, decisiva per a l’obertura religiosa. Els veterans de la CIB no deixaran passar l’oportunitat per donar un nou gir i un “Avenir” estable a la vida de la seva comunitat, encara que sigui forçant una mica el destí.

24I és que fa anys que un petit grup va gestant en secret una idea: la de tornar a plantar a la Península els ciments d’una veritable sinagoga. Una bogeria, en opinió de molts membres. Una insensatesa, potser, però que feia revifar de nou aquell vell mite de Sefarad. Ens confia Avner: “Llegamos a la conclusión de que no se podía estar en un teatro, sería feo. Y se habló de hacer un call, una sinagoga”. Alberto el recolza: “Era lo más importante que la comunidad necesitaba en aquel momento, y todavia hoy, que era el emblema de la existencia comunitaria”. No fou fàcil. El projecte primer suscità sorpresa en la col·lectivitat hebrea i sobretot polèmiques en les que el temor de donar la cara en un país tan catòlicament franquista es veia confrontat amb el desig de superar d’una vegada aquell consens inacabat amb Espanya, i començar una etapa nova. La idea, però, es converteix en un autèntic projecte: va haver-hi donatius, molts donatius, generosos o modestos, segons els mitjans de cadascú. Potser, pel fet de ser a la rebel Barcelona, els fou més fàcil: el poder era lluny, catalans i jueus sentien una simpatia mútua. Això, explica potser també l’empenta del seu promotor, David Ventura, el ben anomenat, que s’encaminà, contra tots els impediments, tant de part jueva com de les autoritats públiques, per concretar la seva agoserada iniciativa.

25Al vespre del 27 de septembre de 1954, vigília del nou cap d’any jueu – 5715 segons el calendari hebreu – s’inaugura finalment el bell i gran edifici comunitari dels jueus de Catalunya. Sara, la vídua de David V., encara sent alegria i orgull per aquella emocionant retrobada amb l’Espanya dels seus llunyans orígens: “Fue muy emotivo... extraordinario todo... ¡Era la primera sinagoga! Y, además, después de la Inquisición... ¡Después de la Inquisición, muchísimo después! Fue una noche inolvidable aquella. Estaba la sinagoga tan llena, tan llena, hasta la calle, hasta las puertas. Todos vinieron... todos... todos...”. No hauria pogut ser altrament, en aquella nit d’epíleg i de renaixement, per a una sinagoga moderna, aixecada en un lloc tan simbòlic com el carrer del Porvenir – actualment carrer de l’Avenir.

***

261954. Així és com s’acaba una època pels primers jueus retornats a Sefarad. Però en comença una altra en aquesta primera i veritable sinagoga que reunirà als jueus de Barcelona, fidels o de retorn, dispersos o perduts per la gran urbs catalana. Una nova etapa s’inicia també pels testimonis, pels seus fills, els seus néts i descendents, així com pels seus correligionaris que algun dia, empesos al seu torn per l’adversitat, arribaran d’altres continents: del Marroc, d’Amèrica del sud, de l’Orient Mitjà, d’Europa de l’est. Aleshores, els tocarà trucar a aquesta gran porta del 24 del carrer de l’Avenir. Un flux sempre renovat per la cosmopolita Comunidad Israelita de Barcelona que avui dia, però, ja no és l’única entitat hebrea de la Ciutat Comtal puix que del seu si, en nasqué una altra, escissió dolorosa, per als uns, i símbol de lliure afirmació i d’esperança per als altres. Tres mil jueus, potser més, viuen avui a Barcelona; no són gaires, però, en vista de la història d’aquestes terres, la seva presència és molt significativa.♦

Notes

1 Publicat a: La Catalunya jueva, éd. Ambit-Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2002, pàg. 233-247, amb el títol “Memòries dels pioners de la comunitat jueva de Barcelona”. Adaptació en castellà amb el títol: “Crónica de la reimplantación de los judíos en Cataluña. Aspectos de su vida cotidiana en la primera mitad del siglo xx”, a: Los judíos de Cataluña, Homenaje a Jordi Pujol, Hebraica Ediciones, Madrid, pàg. 41-60.

2 SIM: Servicio de Investigación Militar: xarxa comunista d’espionatge i de contra-espionatge creada pels soviètics, tant eficient com temuda.

Notes de fin

* Quarante témoignages de personnes âgées ou de celles arrivées dans la première moitié du xxe siècle, ont été recueillis dans le cadre d’un programme d’Histoire orale de la Comunidad Israelita de Barcelona organisé et patronné par la Fundació Baruch Spinoza. L’ouvrage « Memorias judías : Barcelona 1914-1954 », ed. Riopiedras, Barcelona 2001, 741 p. (prix Samuel Toledano, Jérusalem, 2002), présente et contextualise cette histoire racontée par ses propres protagonistes.

© Presses universitaires de Perpignan, 2011

Conditions d’utilisation : http://www.openedition.org/6540