Migracions jueves als països de llengua catalana1
p. 20-29
Texte intégral
Migrations juives dans les pays de langue catalane
Ce texte retrace les étapes chronologiques du retour ou de l’arrivée des Juifs dans ces territoires – d’où ils avaient été anciennement expulsés puis absents jusqu’au xixe – et de leur réimplantation progressive dans toute cette aire qui forme une unité géographique, historique et linguistique. Tenant compte des différentes villes où sont désormais établies des communautés et associations juives officielles, c’est-à-dire : Barcelone, Valence, Alicante, Elche, Palma de Mallorca, Andorra-la-Vella et Perpignan, elles sont ici regroupées en trois zones principales correspondant : la première, à l’État français, la deuxième, à l’État espagnol et la troisième, à la Principauté d’Andorre. Si l’on considère ces trois états aujourd’hui différents puisque entités politico-administratives propres, d’un point de vue historique, il s’agissait d’un seul et même territoire dépendant de l’ancienne Couronne d’Aragon (1164-1715). Les décrets d’expulsion y affectèrent les Juifs de la même manière, que ce fût à Perpignan, Gérone, Barcelone, Palma ou Valence. Et, des siècles durant, il n’y eut plus de communautés.
Cela dit, quand le Roussillon (vidé de ses anciens Juifs en 1493) fut annexé à la Couronne de France en 1659, Juifs et nouveaux chrétiens des territoires français ne partageaient pas tous la même condition : tandis que dans l’ancien Comtat Venaissin, les descendant des Juifs du pape constituaient un groupe marginalisé, appauvri et déchu, à Bayonne et à Bordeaux, les nouveaux chrétiens ou « Juifs portugais », et, en Alsace les ashkénazes, récupèrent le droit d’une présence officielle et commencent à s’organiser en communautés. Dans la Catalogne ibérique, il faudrait attendre encore plus de deux siècles avant de voir réapparaître les premières personnes ou les premières familles, et plus tard encore le droit de se constituer en communautés plus ou moins officielles. Quant à la Principauté d’Andorre, elle n’accueillerait les premières familles juives transplantées qu’à la fin des années 1960 et n’autoriserait l’ouverture d’une association culturelle israélite que bien plus tard encore.
Ainsi, globalement, le retour des Juifs date de la même époque pour Perpignan et Barcelone. Les causes et les circonstances sont différentes, mais le processus est comparable : réapparition d’abord individuelle, sporadique et très discrète au début du xixe siècle dans le cadre d’activités économiques de type « nomades » ; des arrivées plus décisives se confirmeront dans les décennies suivantes – surtout dans la seconde moitié du siècle – autour d’activités et d’intérêts économiques liés au commerce, au crédit, à la banque ou au capitalisme naissant. Mais c’est surtout au xxe siècle, pour des raisons principalement politiques, qu’ils abandonnent leurs pays d’origine – dont, pour beaucoup, l’Algérie et le Maroc – et viennent s’installer à Barcelone, València, Palma, Perpignan, Andorre. Le texte ci-dessous retrace les circonstances de la réimplantation juive dans l’ensemble de ces territoires de langue catalane, et donne un aperçu de la composition communautaire pour chacune des villes considérées.
1Parlar dels jueus a Catalunya porta inevitablement a evocar el destí històric d’aquest col·lectiu, no només a Catalunya sinó també al conjunt de la Península ibèrica: presència multisecular que s’acabà en banys de sang, conversions forçades i finalment per l’expulsió2 i un llarg període d’absència – o, en tot cas, de silenci de part d’aquells que van optar per quedar-se i assimilar-se. Aquesta realitat passada coneguda en escreix no ha d’amagar la realitat actual d’una nova presència jueva ben integrada, i que ara desenvoluparem.
2Ens centrarem en l’època moderna i contemporània de l’anomenat “retorn” dels jueus –o millor dit, de la seva arribada progressiva des del segle xix– i la seva reimplantación en les terres de parla catalana. Tenint en compte les diferents ciutats on s’han obert associacions oficials: Barcelona, València, Alacant, Elx, Palma de Mallorca, Andorra-la-Vella i Perpinyà, les reagruparem en tres zones principals: una que correspon a l’estat espanyol amb el Principat de Catalunya, el País Valencià i les illes Balears; la segona que és el Rosselló, a l’estat francès; i finalment el Principat d’Andorra.
3Abans de començar, però, convé fer uns aclariments lingüístics, ja que el concepte de “comunitat jueva” ha estat distorcionat per una utilització abusiva – en particular per part dels mitjans d’informació – en el llenguatge comú, el qual engloba tots els jueus. De fet, l’expressió “comunitat jueva” cobreix dues principals realitats sociològiques. En primer lloc, una comunitat jueva (o israelita o hebrea) és una entitat cultural o religiosa, regida per estatuts oficials i/o institucionals (com ara la “Comunitat jueva Atid de Catalunya”, la “Comunidad Israelita de Valencia”, la “Communauté Israélite de Perpignan et des Pyrénées Orientales”, etc.). Als països de llengua catalana n’hi ha catorze. En segon lloc, l’expressió comunitat jueva es refereix també a la població jueva3, i més precisament és el conjunt de les persones que s’identifiquen i s’autodefineixen lliurament com a jueus, tinguin o no tinguin una relació amb la vida jueva oficial organitzada (ja sigui religiosa o secular). Quantitativament, el nombre de jueus autodeterminats i/o afiliats a les associacions cultuals i/o culturals organitzades és notablement inferior al nombre global de persones d’origen jueu. En altres paraules, hi ha moltes persones d’ascendència jueva que no s’identifiquen ni volen ser identificades amb la Comunitat jueva (comunitat/entitat oficial i/o bé comunitat/població autodeterminada), i és el seu dret: per tant, aquestes persones assimilades no entren per definició en un estudi sobre les comunitats i associacions jueves4. I, si volem precisar encara més, en tercer lloc, l’expressió Comunitat jueva (amb C majúscula) designa alhora el conjunt de totes les organitzacions institucionals religioses, socials i culturals jueves d’un país, així com també la població que s’identifica amb aquestes institucions. És sinònim de Judaisme en sentit ample (amb J majúscula): per exemple, el Judaisme francès, el Judaisme nord-americà, etc.
4Si bé considerem tres estats avui diferents, atès que són entitats políticoadministratives pròpies, des del punt de vista històric tots sabem que es tractava d’un sol i mateix territori que depenia de l’antiga corona d’Aragó. Els decrets d’expulsió hi afectaren els jueus de la mateixa manera, ja fos a Perpinyà, Girona o a les illes. Durant varis segles ja no va haver-hi comunitats organitzades.
5Ara bé, quan el Rosselló (buidat dels seus antics jueus) va ser annexat a la corona de França a mitjans del segle xvii, els jueus i els nouveaux chrétiens dels territoris gals es trobaven en una situació bastant desigual: mentre al Comtat Venessí, els jueus del papa constituixen un grup marginat, empobrit i decaigut, a Baiona i Burdeus, els “nous cristians” (o jueus portuguesos), i a Alsàcia, els asquenasites recuperen el dret d’una presència oficial que els permet d’organitzar-se en comunitats5.
6Globalment, la reaparició dels jueus data de la mateixa època per Perpinyà i Barcelona, els dos màxims pols d’atracció dels jueus en terres catalanes. Primer, reapareixen de forma individual, esporàdica i discretíssima a principis del segle xix, en el marc d’activitats econòmiques de tipus nomadístic; reaparició que, més tard, esdevé arribada decidida i implantació, i que es va confirmant al llarg del segle xix – sobretot durant la segona meitat – a l’entorn d’activitats i d’interessos econòmics vinculats amb el comerç, el crèdit i la banca o bé amb el capitalisme naixent6. Però, és sobretot al segle xx, per raons principalment polítiques que abandonen els seus països d’origen – entre els quals els països del Magrib – i s’instal·len tant a Barcelona, València, Alacant o Palma de Mallorca, com a Andorra o a Perpinyà. Ara, veurem de més a prop les circumstàncies de llur immigració en aquests territoris, començant per Perpinyà, atès que, cronològicament, fou allà on van començar a arribar.
ROSSELLÓ-CATALUNYA DEL NORD I PERPINYÀ
7Des de l’any 1493 (entrada dels Reis catòlics a Perpinyà i aplicació als jueus rossellonesos del decret d’expulsió) fins l’any 1659 (annexió del Rosselló al reialme de França), els jueus són oficialment absents d’aquest territoris. Situació més dràstica però, sens dubte, més clara que a les diferents províncies del reialme de França on, d’ençà del segle xii, els jueus havien anat patint regularment mesures d’espoliació i d’expulsió sempre seguides, això sí, d’autoritzacions o fins i tot d’encoratjaments a retornar-hi7. La situació s’estabilitza, però, i en la segona meitat del segle xvii alguns mercaders itinerants d’Avinyó comencen a arribar al Llenguadoc i a vendre gènere o mules en les fires locals de Tolosa a Narbona8. Des de Narbona, on s’implanten progressivament, comencen a desenvolupar negocis amb pagesos de poblets més al sud de Narbona fins a Perpinyà. D’altres – o sovint, fins i tot, els mateixos – també venen sedes i fan prèstec de diners amb els comerciants locals. Però, si bé tenen activitats mercantils al Rosselló, no s’hi fixen encara.
8És només cap els anys 1830-1840 que els censos oficials mencionen la presència d’unes poques famílies originàries essencialment de Burdeus, de l’antic Comtat Venessí i del Llenguadoc oriental9. Es dediquen al comerç del tèxtil i la venda al mig engròs. S’organitzen en una comunitat religiosa oficial en els anys 1870, i, deu anys més tard, se’ls autoritza a tenir un cementiri propi. En aquella època, arriben famílies de l’est de França i d’Alsàcia que fugen de la guerra de 187010. En el seu conjunt, si bé són poques les famílies que formen aquesta comunitat, estan ben integrades i participen activament en la vida ciudadana, malgrat les manifestacions d’antisemitisme vinculades amb l’affaire Dreyfus. Tan ben integrats que, a principis del segle xx, ja mostren signes d’assimilació pels varis casaments mixtos que s’hi celebren.
9Poques informacions tenim d’aquesta comunitat i del destí del jueus locals entre els anys trenta i cinquanta. Durant la segona guerra mundial, arriben famílies jueves del nord de França i d’Alemanya que fugen de les mesures racials, però poques s’hi arrelen de debò: o bé continuen cap a Barcelona, afegint-se al flux dels nombrosos fugitius que travessen el Pirineu amb mitjans de fortuna, o bé es queden al Rosselló només el temps de la guerra, i se’n tornen cap al nord més tard. El gran canvi es farà a partir del anys seixanta amb l’arribada dels sépharades d’Algèria com a conseqüència de la Independència d’aquest país11. La majoria s’instal·len a París i els seus voltants, Tolosa, Lió, Marsella i a tot el litoral mediterrani, de Niça a Perpinyà. L’estreta cohesió familiar, la forta adhesió per a les seves tradicions així com també els nombrosos lligams (familiars, culturals, religiosos, econòmics) que els uneixen a les altres comunitats judeo-algerianes immigrades al sud de França, canviaran de manera dràstica la vida de la comunitat perpinyanesa, donant-li més dinamisme i una coloració – alhora popular, exuberant i alegre – típica del judaisme d’Àfrica del nord (que, en aquella època, contrasta evidentment amb el judaisme provençal o alsacià més aburgesat i discret).
10Actualment, la comunitat jueva de Perpinyà compta, si fa no fa, un miler de persones. Ha perdut bastant del dinamisme que la caracteritzà fa unes dècades (sota els efectes de casaments mixtos, de l’emigració del jovent i de l’envelliment). A més a més, com a moltes altres entitats jueves, ha estat l’objecte de dissencions internes que empenyen els seus membres a allunyar-se’n o a organitzar-se en grups independents. Tanmateix, es beneficia d’una doble política ciutadana iniciada per la Vila de Perpinyà: una, orientada cap el diàleg interreligiós, i l’altra cap a la recuperació i promoció patrimonial de l’antic barri jueu. El qual val a dir que, en la seva reconstrucció identitària de principis de segle xxi, Perpinyà la catalana ha de comptar també, al costat dels altres col·lectius ètnics o religiosos (musulmans, protestants...), amb els jueus.
PRINCIPAT DE CATALUNYA, PAÍS VALENCIÀ, ILLES BALEARS
11Els primers israelites que arribaren a Barcelona, procedien de l’alta burgesia europea i dels nuclis de la finança i del capitalisme internacional12. Encara que poc interessats personalment en la vida tradicional jueva, utilitzaren el seu estatus per intervenir prop del poders públics espanyols i catalans, i ajudar els seus correligionaris més tradicionals a obtenir autoritzacions diverses, en especial, l’adquisició d’un cementiri. D’alguna manera, això constituí els inicis d’un retorn jueu. Calgué esperar unes quantes dècades més perquè s’oficialitzés la presència jueva. Els primers estatuts d’una comunitat a Espanya foren elaborats a Barcelona per suïssos, alemanys, francesos, turcs a finals de l’any 1918. Aquell acte va ser el punt de partida decisiu en la reimplantació comunitària dels jueus a Catalunya (i, més en general, a la Península ibèrica), reimplantació que es va nodrir de diverses onades d’arribada durant tot el segle xx.
12De fet, des d’un punt de vista històric (història recent, és clar), l’arribada dels jueus als territoris catalanoparlants de l’estat espanyol és el resultat de la coïncidència de dos elements: d’una banda, en els seus països d’origen, hi ha una conjuntura política, social o econòmica adversa que els empenys a emigrar (força push dels sociòlegs americans). D’altra banda, al mateix temps, a Espanya hi ha un començament d’obertura política i religiosa envers les minories no catòliques, especialment envers els sefardites; a més a més, a nivell econòmic, Barcelona (més que Madrid) oferia moltes possibilitats per al jueus que solen ser creadors d’empreses (ambdós elements – ideològic i econòmic – configurant la força pull, o sigui d’atracció).
13D’on i quan van venir? Globalment, tenim sis onades principals13. Als anys 1914-1932, arriben els sefardites de Llevant, de Turquia principalment. Als anys de la IIª República espanyola (1931-1939), els alemanys i els polonesos. Durant la dècada dels quaranta, arriben primer els fugitius del nazisme i més tard els hongaresos, romanesos, búlgars. La gran immigració jueva, procedent de l’antic protectorat espanyol del Marroc, arriba entre 1955 i 1975. De 1975 a 1990, arriben els sud-americans, sobretot els argentins. I, a la darreria del segle xx, els jueus originaris dels països de l’est.
14A nivell estadístic, aquestes onades d’immigració són desiguals: segons la procedència, les xifres van de desenes a centenars o a milers de famílies. A més, no totes les famílies es quedaren. Així que, avui dia, el conjunt de la població jueva no representa més de 4.000 o 5.000 persones.
15Des d’un punt de vista geogràfic, considerant la propensió dels jueus a instal·lar-se i crear comunitats en nuclis urbans, és més exacte situar la seva presència allà on existeix de manera oficial, és a dir: a Barcelona, València, Alacant, Benidorm, i Palma de Mallorca. Si bé es parla, des de fa uns quants anys, de moviments de gestació comunitària a Lleida i a Girona, encara no s’hi ha oficialitzat cap associació.
16És sobretot Barcelona que concentra la gran majoria de la població jueva. Com a resultat de les diferents onades, s’hi veu un gran cosmopolitisme i una important mobilitat geogràfica, tot i que hi ha un nucli estable de famílíes ben integrades des de fa quatre generacions. Pel que fa a les comunitats de València, Alacant, Benidorm, Elx i Palma de Mallorca, van aparèixer amb l’arribada dels sefardites del Marroc, que trobaren en aquestes ciutats del litoral català, unes condicions ecològiques i lingüístiques bastant semblants a les del nord del Marroc. Més tard, s’hi van establir jueus jubilats anglesos i nord-americans o nord-europeus. Tot i així, són petites comunitats amb un nombre de membres que no superen el centenar.
PRINCIPAT D’ANDORRA
17La comunitat jueva del Principat d’Andorra és certament la més petita d’Europa amb un centenar escàs de persones; oficialment, és una de les més recents puix que el seus estatuts li van ser reconeguts pel govern andorrà tan sols l’any 1997. L’aïllament (i no només geogràfic) del Principat d’Andorra combinat amb una tradició catòlica molt forta, va condicionar l’absència de minories religioses fins fa pocs anys, en tot cas oficialment, si ens referim al cas del col·lectiu jueu. I avui encara, la comunitat jueva hi té un estatut cultural i no pas religiós, tal com ho indica el nom mateix: Associació Cultural Israelita de les Valls-ACIV14.
18La implantació, a la ciutat d’Andorra-la-Vella, de les primeríssimes famílies jueves provinent del Marroc (antics protectorats francès i espanyol) té els orígens a la dècada dels anys seixanta. A diferència de les famílies judeo-marroquines que abandonaren les seves terres per establir-se a Barcelona, València, Madrid, Màlaga, etc., als anys cinquanta, o sigui just amb la independència del Marroc, els jueus d’Andorra arribaren a partir del mes de maig de 1967, és a dir que marxaren en el moment de la guerra israelo-àrab dels Sis dies, moment que constituí el segon gran moviment d’emigració dels jueus marroquins. En la dialèctica sociològica “força push” i “força pull”, la seva arribada a Andorra en aquella època no és casual ja que va coincidir amb el gran desenvolupament econòmic i sobretot comercial d’aquest petit país transfronterer. D’altra banda, el plurilinguisme (especialment castellà i francès) tant a Andorra com per aquests sépharades del Marroc, va pesar bastant positivament en la seva immigració.
19De les 150 persones que optaren per Andorra, una part en va marxar poc després, en veure que no es podien adaptar a l’entorn (societat tancada, clima rigurós, aïllament geogràfic) i, sobretot, perquè no s’hi podia dur a terme una vida tradicional jueva per falta d’infraestructura i de proveïment de productes religiosament lícits. Avui encara, han d’anar a Tolosa de Llenguadoc o a Barcelona per diverses necessitats religioses (cementiri, determinades compres, etc.).
20El moviment d’immigració jueva a Andorra no s’ha perennitzat, i des-près d’aquesta onada, no ha conegut altres fluxos que vinguessin a reforçar-la, tret d’unes quantes parelles d’Europa del nord, persones jubilades, el nombre de les quals és, però, insignificant.
***
21Per falta d’espai i de temps, ens és impossible desenvolupar ara la problemàtica sociològica de la integració d’aquestes comunitats allà on s’han establert. Ens limitarem doncs a esmentar ràpidament dos dels principals indicadors que solen ajudar a mesurar el grau d’integració dels col·lectius jueus de la diàspora a les societats globals.
22Com a comunitats, és a dir col·lectivament, els jueus són considerats per les legislacions dels països europeus i occidentals com a minories religioses15. Aquesta condició administrativa i jurídica els permet de crear les associacions o comunitats que dispensin els serveis religiosos, educatius, culturals, socials que els són necessaris i que responguin a unes aspiracions no només espirituals sinó també culturals, intel·lectuals o fins i tot ideològiques16. Vet aquí, com, al costat de les comunitats de l’ortodoxia rabínica, típiques del judaisme sépharade (i, de fet, les primeres reconegudes a l’estat espanyol en els anys seixanta i setanta), han anat apareixent altres associacions des de fa uns deu anys. Això fa que en el conjunt dels territoris de parla catalana, hi ha avui unes catorze comunitats i associacions de diverses obediències:
- a Perpinyà: la Communauté Israélite de Perpignan et des Pyrénées Orientales-CIPPO (sépharade tradicionalista); fa uns quants anys, va conèixer una divisió interna amb un grup dissident que la trobava massa ortodoxa, i va crear l’Alliance Juive des Pyrénées Orientales-AJPO. La CIPPO no reconeix aquesta dissidència i continua considerant que hi ha només una comunitat jueva a Perpinyà;
- a Barcelona: la Comunidad Israelita de Barcelona-CIB (ortodoxa tradicionalista), la més antiga de totes, és també la més important amb la Comunitat jueva Atid de Catalunya (reformista-liberal); la Comunidad Beth Shalom (liberal), i Jabad (ultra-ortodoxa lubavitx) són més recents i apleguen pocs membres;
- a València: la Comunidad Israelita de Valencia Bet Lea-CIV (sépharade tradicionalista) amb un centenar de persones; La Javurá (masorti, que prové del judaisme nord-americà), amb uns vint-i-cinc membres; la Comunitat Jueva Aviv de València (masorti, nascuda d’una dissidència amb La Javurá) amb pocs membres també;
- a Alacant-Benidorm: Comunidad Israelita de Alicante-CIA (sépharade tradicionalista); Comunidad Judía Beth Shalom (liberal);
- a Elx: Comunidad Judía Beth Yisrael de Elche (sépharade traditionalista);
- a Palma de Mallorca: Comunidad Israelita de Mallorca-CIM (sépharade tradicionalista) que acull sépharades i jueus jubilats de països nord-europeus o nord- americans (unes quantes desenes de persones);
- a Andorra-la-Vella: l´Associació Cultural Israelita de les Valls-ACIV, ja esmentada.
23Aquest pluralisme i dinamisme en el si del judaisme és un dels criteris paradigmàtics de la perfecta integració del col·lectiu jueu en la societat catalana global, puix que l’obertura i la reivindicació d’un judaisme plural només és possible en un entorn democràtic i favorable. En el cas contrari, el conjunt de la comunitat s’arreplega o bé es disgrega (és el que va passar per la comunitat de Barcelona i la de Madrid durant els anys més durs de la dictadura franquista; i d’alguna manera, és el que passà a Andorra abans de la possibilitat d’assumir el judaisme a plena llum). En aquest aspecte col·lectiu, doncs, la integració dels jueus als països catalans és un fet incontestable.
24Ara, el grau d’integració d’un col·lectiu exògen dins una societat determinada se sol apreciar també a nivell individual i familiar pel grau d’apropriació d’elements específics i rellevants de la societat acollidora: l’idioma/els idiomes, determinats hàbits socials, culturals, determinats valors (culturals també, polítics, ètics, etc.). Paral·lelament, es conserva i es transmet a la generació següent hàbits, tradicions i valors propis, al menys els que es consideren com a més importants i singulars de la identitat pròpia17. La dialèctica combinada del que és propi i es manté, i del que és aliè i s’adopta (sovint adaptant-ho), sol acabar amb una integració més o menys reeixida. En el cas dels jueus en general, llur experiència diaspòrica mil·lenària demostra que tenen una adaptabilitat natural i excepcionalment ràpida, atès que a totes les societats on han pogut integrar-se (és a dir on se’ls ha ofert aquesta possibilitat), han sabut, d’una banda, mantenir tradiciones religioses pròpies adhúc amalgamant trets de les societats i cultures dominants, i, d’altra banda, s’han amotllat a la societat de recepció participant naturalment de la vida econòmica, social, política, ideològica18.
25A més a més, com a més ràpida sigui la integració, més fàcil serà. La integració dels transplantats (o primera generació) se sol fer ràpidament; en el cas contrari, no es queden i marxen a altres països. Va ser el cas de certs alemanys a mitjans del segle xx que consideraren Barcelona com a massa tercermundista; també dels argentins en els anys 70-80 que, si bé van ser atrets per la fama d’esquerres de Barcelona, van ser disgustats per l’omnipresència del català en els anys en què la política de normalització del català era al seu màxim; el mateix es pot dir dels israelians o dels súbdits de l’ex Unió soviètica, pels quals Barcelona només representà una primera etapa en la seva ruta cap a l’oest, i que continuaren cap a Londres o als Etats Units; també es produí amb els sépharades marroquins que no s’acostumaren a les condicions de vida a Andorra, etc. Ara bé, pels implantats (és a dir per les generacions nascudes en aquests territoris), el problema ja no es planteja. En aquest cas, i contràriament a llurs pares, no són jueus estrangers immigrats, sinó que són de plè dret espanyols, andorrans, catalans, o francesos de confessió jueva, com els protestants, amb els quals, sociològicament i sociohistòricament parlant, tenen molt més punts en comú que amb els col·lectius musulmans.♦
Notes de bas de page
1 Comunicació presentada al VII Congrés de la CCEPC, València 16-18 d’octubre de 2008, Els processos migratoris a les terres de parla catalana de l’època medieval a l’actualitat, amb títol: “Migracions contemporànies: el cas dels jueus als països de llengua catalana: Rosselló, Principat, País Valencià, Illes Balears, Principat d’Andorra”. Actes del VIIè Congrés de la CCEPC, 2009, València, ed. CCEPC - Cossetània Edicions, p. 647-656.
2 Les comunitats de Barcelona i València, així com moltes altres de Catalunya desapareixen el 1391. Un segle més tard, són promulgats varis decrets d’expulsió: 1483, expulsió d’Andalusia; 1492, expulsió dels reialmes de la corona de Castella i d’Aragó (entre els quals Rosselló el 1493); 1497 de Portugal i 1498 de Navarra.
3 El terme sociològic “judaicitat” designa el conjunt d’aquesta població jueva autodeterminada (en francès judaïcité, en anglès jewry). En canvi, la “judeitat” és la identitat jueva.
4 Arran de la polèmica aixecada a França sobre el “communautarisme”, el filòsof francès Shmuel TRIGANO va puntualitzar d’una manera clara aquest problema de definició en el seu article: “La communauté juive. Essai de définition”, a: Observatoire du monde juif, nº 10/11, París, 2004, pàg. 5. Vegeu també capítol 12 d’aquest llibre, pàg. 236-237.
5 Esther BENBASSA, Histoire des Juifs de France, Paris, Seuil, 1997, pàg. 294-295.
6 Pel que fa al desenvolupament del capitalisme i la indústria a la Península ibèrica, vegeu: Miguel Ángel LÓPEZMORELL, La Casa Rothschild en España (1812-1941), Madrid, Marcial Pons Historia, 2005.
7 E. Benbassa, 1997, idem.
8 Gilbert LARGUIER, “Les mules, les soieries, l’argent: les juifs à Perpignan dans la seconde moitié du xviiie siècle”, a: Perpignan, l’histoire des juifs dans la ville (xiie-xxe siècles), Perpignan, col. Perpignan-Archives Histoire, 2003, pàg. 195-207; i del mateix autor: “Moïse de Carcassonne et le commerce des juifs en Languedoc et en Roussillon au xviiie siècle”, a: Découvrir l’histoire du Roussillon xiie-xxe siècle, PUP, 2010, pàg. 255-274.
9 Madeleine SOUCHE, “Les Juifs de Perpignan au xixe siècle”, a: Perpignan, l’histoire des juifs dans la ville (xiie-xxe siècles), Perpignan, col. Perpignan-Archives-Histoire, 2003 pàg. 209-223
10 Les tombes de l’actual cementiri jueu de Perpinyà (del carrer Rubens) constitueixen una font de documentació interessantíssima sobre els jueus d’aquella època.
11 Entre 1956 i 1967, uns 235 000 jueus d’Àfrica del Nord s’instal·len a França.
12 Julio CARO BAROJA, Los judíos en la España Moderna y Contemporánea, ed. Istmo, Madrid, 1978, t. 3, pàg. 206-211.
13 Martine BERTHELOT, “Aproximació socio-històrica a les comunitats jueves de l’estat espanyol: l’exemple de la comunitat israelita de Barcelona”, a: Actes del I Congrés per a l’estudis dels jueus en territoris de llengua catalana, ed. Universitat de Barcelona, pàg. 31-52.
14 Myriam ALMARCHA, “La comunitat jueva d’Andorra”, a: Actes del I Congrés per a l’estudis dels jueus en territoris de llengua catalana, ed. Universitat de Barcelona, 2003, pàg. 53-58.
15 Bé que aquesta categorització plantegi un problema per a les associacions jueves seculars i laiques que, per definició, no són religioses.
16 La legislació sobre les minories confessionals a Espanya ve recollida a la publicació: Acuerdo del Estado Español con los judíos, musulmanes y protestantes, Publicaciones Universidad Pontíficia Salamanca–Caja Salamanca y Soria, 1994.
17 En aquest aspecte concret, l’actitud dels jueus respecte a les llengües és típica del procés d’integració a les societats d’acolliment. Vegeu Martine BERTHELOT, Treballs de Sociolingüística Catalana, edicions 3 i 4, València: (1982) nº 4 pàg. 103-124; (1992) nº 10, pàg. 27-43; (1993) nº 11, pàg. 89-94; (1993) nº 14-15, pàg. 39-52. Vegeu també a la tercera part d’aquest llibre, el tercer capítol “Plurilinguisme, langues juives...”.
18 Grans cultures com la dels jueus d’Espanya o de Catalunya a l’edat mitjana, però també la cultura dels jueus “portuguesos” de Baiona i Bordeus a la França Moderna, o la cultura judeomagribina (amb les seves variants), la cultura yiddish dels asquenasites de Polònia, i, fins i tot, la cultura judeoamericana o la judeonovaiorquina actual, etc.
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Les monarchies espagnole et française au temps de leur affrontement
Milieu XVIe siècle - 1714. Synthèse et documents
Jean-Pierre Dedieu, Gilbert Larguier et Jean-Paul Le Flem
2001
La désorganisation
Contribution à l’élaboration d’une théorie de la désorganisation en droit de l’entreprise
Muriel Texier
2006
Le Livre Vert de Pierre de la Jugie
Une image de la fortune des archevêques de Narbonne au XIVe siècle. Étude d’une seigneurie
Marie-Laure Jalabert
2009