Versión clásicaVersión móvil

Juifs de Catalogne

 | 
Martine Berthelot

Introducció

Texto completo

1Jueus de Catalunya i altres contribucions a l’estudi dels judaismes contemporanis és un recull de dinou articles, en francès i en català, part dels quals ja s’han publicat en actes de col·loquis i revistes especialitzades (sociologia, sociolingüística, història jueva, llengües i cultures romàniques...). Es tracta d’estudis, anàlisis, síntesis o reflexions portades a terme en el marc de les nostres recerques sobre el judaisme i la judaïcitat de la Catalunya contemporània, adés ampliades a l’àrea ibèrica i europea, adés focalitzades en la Catalunya del nord. Els hem ordenat i articulat en tres parts separades per tal de privilegiar-ne certa coherència.

  • 1 Expressió que ara solen utilitzar altres autors de Catalunya i d’Espanya.

2La primera part, Comunitats jueves a Catalunya, presenta diversos aspectes de la població jueva del conjunt dels Països Catalans amb una polarització en el que, durant molts anys, va ser la principal llar comunitària jueva a la Catalunya contemporània, o sia, la Comunidad Israelitat de Barcelona. Així, repassem en el seu desenvolupament: l’arribada dels jueus a partir del segle xix a Barcelona, València, Perpinyà, Andorra; la instal·lació de la famílies en la ciutat comtal durant la primera meitat del segle passat; i el que vam anomenar la “reimplantació comunitària”1; l’estructuració institucional; i la normalització en la societat global. D’altra banda, no es podia esquivar la qüestió lingüística doblement present (societat catalana bilingüe, comunitats jueves plurilingües): s’hi dediquen dos articles. Finalment, la presència jueva a la Catalunya del nord s’estudia en la seva dimensió patrimonial i memorialista.

3La segona part, Judaismes actuals, amplia el domini d’estudis a l’estat espanyol i a Europa, car ens sembla essencial conèixer aquests contextos històrics i sociològics englobants per a resituar-hi – i d’aquesta manera entendre millor – l’evolució i l’estat actual del judaisme català. Així doncs, veiem primer les evolucions que, del segle xviii ençà, van permetre l’obertura progressiva dels governs i de la societat espanyola al reconeixement del judaisme, fins al punt que, avui dia, es pot parlar d’un autèntic desplegament del mateix en diverses tendències. Judaisme plural, en plural, que des dels anys vuitanta, els sociòlegs europeus estudien en conceptes de “fragmentació/recomposició” tot i escodrinyant la significació d’aquestes mutacions. Amb ells, examinem la reconfiguració de les identificacions judaiques i els comportaments que se’n deriven, tant a Europa com a Espanya i a Catalunya on hem realitzat la major part de les nostres enquestes, entrevistes i observacions.

  • 2 Hem desenvolupat tot aquest aspecte a la síntesi de la nostra tesi d’habilitació (2004).

4La tercera part, Metodologia i problemes de recerca, és íntegrament dedicada als interrogants metodològics, atès que cap estudi científic no pot fer abstracció dels problemes de mètodes, eines, models, representativitat... Quan vam escometre les nostres primeres investigacions, al començament dels anys vuitanta, la judaïcitat catalana i l’hispànica eren un domini desconegut i gairebé sense estudiar: per tant, estudi rere estudi, ens va caldre aplegar unes bases epistemològiques (localitzades a Espanya pel que fa a la història política, a França i al Quebec per tot el que concerneix els aspectes sociohistòrics i psicosociològics), adaptar models metodològics, tractar de destacar-ne reflexions, i en ésser possible també, unes línies-força teòriques2. Es tracti d’història general dels jueus, d’història oral, de sociolingüística, o fins i tot de recerca bibliogràfica, ens sembla normal d’assabentar la nova generació d’investigadors de les nostres pròpies experiències.

5Tot plegat, aquests treballs palesen que, en començar el segle xxi, (ja) no hi ha unitat de la cultura jueva – com hom creu massa sovint encara fora dels medis jueus i especialment a la Península Ibèrica –, ni tampoc dualitat sefardita-asquenasita. La idea que el judaisme d’Espanya existeix només a través del sefardisme – reminiscència aquesta d’una “memòria” de la presència jueva a la sefarad medieval – ha estat desconstruïda definitivament pels historiadors catalans Eduard Feliu i Tessa Calders, o internacionals, com Yom Tov Assís, Simon Schwarzfuchs, Florence Touati-Wachsstock, entre d’altres. Quant a l’oposició entre els jueus originaris dels països de l’Islam i els de la cristiandat, ja no tégaire la convinença que tenia en un passat no tan allunyat. Avui dia, la “cultura” jueva, tal i com és viscuda per les diferents comunitats, i més enllà de les representacions que aquestes i “els altres” se’n fan, és plural, mestissada i multiforma: pluralitat dels orígens, de les identificacions, de les fidelitats a la memòria i a la consciència jueva, de les pràctiques religioses i tradicionals, pluralitat dels comportaments ciutadans, de les implicacions comunitàries i associatives. La judaïcitat barcelonina n’és el paradigme d’ençà la seva creació a principis del segle xx. Els sociòlegs i antropòlegs del judaisme francès (Dominique Schnapper, Chantal Bordes-Benayoun, Régine Azria, Laurence Podselver, Martine Cohen, Erik Cohen...) esmenten els judaismes en plural i els estudien en funció de llur varietat i especificitat; a la Gran Bretanya, sociòlegs i líders comunitaris evoquen el judaisme com a “comunitat de comunitats”; i no parlem de les comunitats nord-americanes, extremadament diversificades i molt menys centralitzades que les europees.

6A les societats contemporànies, doncs, els jueus ja no són únicament els membres d’una religió – el judaisme – i ja no s’han de comparar sistemàticament amb els fidels d’altres religions, pels quals l’ortografia francesa reserva la primera lletra minúscula. Així com molts altres investigadors i redactors en Estudis jueus contemporanis, utilitzem la lletra J majúscula pels substantius francesos Juif i Juive, car ser un/a Juif/Juive pot significar que aquesta persona es considera com a membre d’un poble, d’una ètnia, d’una nació,... i en aquest cas la llengua francesa fa servir la majúscula. La llengua catalana – que posseeix sens dubte altres subtilitats ortogràfiques – exigeix la primera lletra minúscula pels gentilicis, i resol doncs el problema pel substantius “jueu” i “jueva”. També convé evocar uns termes associats. Així, “israelita” és globalment sinònim de jueu, però s’utilitza molt menys (tret de França quan s’evoquen els jueus aburgesats del tombant del segle xix i principi del xx, ben integrats, allunyats de les comunitats organitzades, i que només conservaren el judaisme com a “confessió”). A França, aquest mot “israelita” recuperat uns quants temps després de la Shoah i emprat a tall d’eufemisme com per a suavitzar el mot “jueu” malmès durant els anys 30-40, es va abandonar en els anys setanta. En efecte, arran de les victòries d’Israel (1967 i 1973) que van ser viscudes amb orgull entre els jueus de la diàspora, el mot “jueu” es va revitalitzar i lluir amb ufanor, especialment a França. A Espanya, el fenòmen hi té alguna semblança amb el terme “judío”: per aquest motiu, quan es varen oficialitzar les comunitats jueves durant l’etapa franquista, totes van adoptar l’expressió “Comunidad Israelita de...”, a fi d’evitar l’etiqueta “judío/judía” encara massa impregnada de prejudicis.

7Ara bé, el cert és que el terme “israelià” (ciutadà de l’Estat d’Israel) no és sinònim d’israelita. Si la diferència és prou clara en francès, en canvi, en la llengua catalana ens hem trobat sovint amb la confusió israelià/israelita, especialment en els media, i també amb aquesta altra – típica d’Espanya – entre jueu i sefardita. Pel que fa a la paraula “comunitat”, communauté en francès, que s’utilitza força en aquest recull, també s’ha d’aclarir aquí (encara que ho fem en cadascú dels articles on pot ésser equívoc). La comunitat jueva (amb c minúscula) fa referència al conjunt de les persones que s’autodefineixen com a jueves, per tant, en aquest cas l’expressió “comunitat jueva” és sinònim de judaïcitat (lexema creat pel sociòleg i escriptor Albert Memmi), i també fa referència a les associacions jueves en general (una comunitat liberal, les comunitats ortodoxes...). Ara bé, s’escriu Comunitat (amb C majúscula) per esmentar una entitat oficial (la Comunidad Israelita de Barcelona/CIB, la Comunitat Jueva Atid de Catalunya...).

8Unes quantes paraules més sobre la forma. El concepte d’obra bilingüe s’ha imposat naturalment atès que els articles van ser redactats originalment en francès o en català, segons el públic a què anaven dirigits. Un resum en “l’altre” idioma precedeix cada capítol. D’altra banda, en tractar-se d’un recull de textos independents i, en aquest cas també, pensats i publicats per a uns públics diferents, pot succeir que algunes dades o contextualitzacions es repeteixin, produint certa redundància. Esperem que els lectors se n’acomodin.

9Finalment, volem expressar la nostra amistosa gratitud a Bernadette Roché, Maria Grau i Gentil Puig i Moreno, per les seves lectures patients i atentes, i els seus consells sempre judiciosos. Sense la seva generosa col·laboració, aquest llibre hagués estat diferent.

10M. B.

11Ceret, juny del 2011

Notas

1 Expressió que ara solen utilitzar altres autors de Catalunya i d’Espanya.

2 Hem desenvolupat tot aquest aspecte a la síntesi de la nostra tesi d’habilitació (2004).

Salvo indicación contraria, el texto y otros elementos (ilustraciones, archivos adicionales importados) se puede utilizar bajo licencia OpenEdition Books License.

Buscar en OpenEdition Search

Se le redirigirá a OpenEdition Search