Comerç transpirinenc a Catalunya segons la documentació de la Generalitat de Catalunya (s. XVI-XVII)
p. 473-522
Résumé
Aproximació al comerç transpirinenc (s. XVI-XVII) a través de la documentació fiscal de la Generalitat de Catalunya (quaderns de la recaptació dels drets d’entrades i eixides, complementats amb dades de les visites d’inspecció i les tarifes duaneres). S’observa el caràcter proteccionista de la política fiscal. Les taules de frontera escollides verifiquen l’entrada de manufactures de teixits i merceria, la circulació de bestiar transhumant i de ferro, la sortida de sal i el control de la circulació de la llana. També s’identifica el volum de trànsits, la procedència i els itineraris dels marxants, dels traginers de bast i dels pagesos traginers. La conclusió és el caràcter deficitari de la balança comercial catalana pel que fa a les taules muntanyenques, que obliga a pensar que les marítimes devien compensar el dèficit del comerç català transpirinenc.
Texte intégral
1Històricament el Pirineu no havia estat mai una frontera. Els orígens històrics de Catalunya són pirenaicocarolingis. Els comtats originaris anaven de Ribargorça a Empúries-Rosselló, tot passant pels comtats d’Urgell, Cerdanya, Besalú i Pallars. Rià, la pàtria del casal de Barcelona, se situa entre les Alberes i les Corberes. Les rivalitats catalanotolosenques i les relacions catalanoprovençals o els lligams de Pere el Catòlic amb els albigesos i la seva mort a Muret, tot són símptomes d’unes relacions polítiques que descansaven sobre una realitat si més no economicocultural transpirinenca. Si dels territoris orientals passem als centrals, els estudis de Tucoo-Chala o Christian Bourret1 han verificat la voluntat política de formació d’un reialme transpririnenc i tant els historiadors de la Vall d’Aran com Serge Brunet, Patrici Poujade o M. Àngels Sanllehy2 han confirmat els lligams humans i les estretes relacions culturals i econòmiques dels territoris transpirinencs i, també, tal com han obsevat Ramon Sala pel Rosselló o Peter Shalins per la Cerdanya,3 van existir força dificultats per a la formació progressiva d’una frontera. Darrere de tots aquests vells lligams històrics hi havia unes relacions econòmiques unitàries o complementàries que, especialment les monarquies modernes, van combatre tot criminalitzant-les, amb la qual cosa la territorialització fronterera va incentivar bàndols de nova dimensió i, tot tipificant com a contraban les velles relacions comercials, també les van perseguir. Tot això hi hagué darrere dels conflictes del vescomtat de Castellbò o de la Guerra de la Ribagorça, explicats sovint només en termes antifeudals : és a dir, hi hagué les repetides prohibicions de comerç catalanoaragonès amb França dels segles XVI i XVII. No és gens estrany, doncs, que aquesta realitat transpirinenca s’imposi en termes demogràfics des de finals del segle XV, quan la crisi baixmedieval economicopolítica catalana dels segles XIV i XV i la crisi politicoreligiosa llenguadociana del segle XVI, obren un llarg període de reestructuració i remodelació de població transpirinenca i ajusten uns reequilibris en la balança demogràfica d’una banda i l’altra del Pirineu. Aquest fet segurament es basà en unes velles relacions de les quals hem perdut el rastre. Sense anar més lluny, la condemna reial de la sentència arbitral de 1486 sobre els remences, ens informa de la implicació d’algun transpirinenc o pirinenc en el conflicte, en excloure d’amnistia a un dit « lo francès » i a un altre dit « lo gascó », al costat dels pagesos de la Selva de l’Empordà o del Vallès. Més endavant, constitucions, capítols de cort i pragmàtiques reials verifiquen la presència dels gascons. Des del 1510 es preveu el control dels gascons plebeus « pastors o rabadans o vagabunts » armats « de ballestes e altres armes » i es reglamenta que només puguin dur bastons i ganivets despuntats. Lleis de 1534 i 1542, que fan ajustaments a la de 1510, amplien la identitat d’aquests transpirinencs o pirinencs a controlar. Ara, al costat dels gascons, hi consten « biarnesos, limosins, foxencs, donesans e altres francesos » i ja fa aparició la prohibició d’armes de foc. Però són exclosos de les prohibicions els « casats en los dits Principat y Comtats », la qual cosa demostra que la legislació catalana ja és conscient de l’existència de l’immigrat establert. Així com és conscient que cal eliminar les marques que foragiten els « treballadors, pastors e altra família estrangera (sens la qual nos pot viure en lo Principat de Cathalunya y comtats de Rosselló y Cerdanya) », per la qual cosa el 1553 es disposa que no pugui ser marcat cap « serrador, moliner, pastor, treballador, ni mosso de soldada ». De la mateixa manera que les patzeries van haver de protegir els lligams econòmics, especialment ramaders, entre els dos vessants del Pirineu, la legislació catalana es veié obligada a protegir la mà d’obra barata transpirinenca de la política repressiva de la monarquia4.
2En les corts de Montsó de 1362-1363 van néixer els drets del General, una fiscalitat d’estat5, que era un dels eraris públics més antics d’Europa6. Al segle XVI a Catalunya, doncs, existia una fiscalitat pròpia, externa a la monarquia hispànica. El dret d’entrades i eixides o dret del General o generalitats era un dels impostos d’aquest erari. El dret del General gravava « les importacions i exportacions dels béns, mercaderies i moneda que travessaven les fronteres marítimes i terrestres (amb França, Aragó i València) de Catalunya »7. Segons el capítol 15 dels capítols del redreç de 1481, és a dir, dels capítols de reglamentació de la Generalitat aprovats en les corts de 1481, les taules fiscals principals de Catalunya eren Perpinyà, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Lleida, Tortosa i Tarragona « qui són constituïdes --diu el capítol-- en les fronteres de Catalunya e a la marina », si bé la consignació de robes i mercaderies a la taula de Barcelona tenia una funció fonamental en l’expedició d’albarans de guia pel trànsit de mercaderies per Catalunya8. Anys més tard, concretament en les corts de 1547, va ser millor delimitada la frontera fiscal de Catalunya. El capítol 8 del redreç de 1547 establia les taules del manifest per a les entrades i sortides de mercaderies per la terra del Rosselló i Vallespir (Perpinyà, Ceret i Malpàs), per Aragó (Tortosa, Lleida, Balaguer, Flix, Aitona, Horta, Gandesa, Móra, Mequinença i Ulldecona), per la Vall d’Andorra i el Vescomtat de Castellbò (la Seu d’Urgell, Tragó, Oliana), per la terra de Conflent i de Capcir (Villafranca de Conflent), per la terra de Cerdanya (Puigcerdà) i per la terra de Pallars (Tremp, Tírvia, València d’Àneu, Areny de Noguera i Montanyana)9. Pel que fa a les nostres mostres del segle XVI observem que el trànsit de la sal i el ferro pagaven en sortir dels llocs d’explotació, encara que aquests fossin territorialment catalans. A través de l’albarà de guia es garantia el pagament del dret d’eixida d’uns productes destinats fonamentalment a l’exportació. Pel que fa a la llana sense obrar, de la qual es volia impedir la seva exportació, el control passava per l’obligació de posar-la en manifest10. En relació amb els teixits, també hem observat que a vegades els quaderns d’entrades i eixides registren el pagament en concepte de bolla, tot i que aquest impost específic sobre els tèxtils tenia administració recaptatòria pròpia11. Segurament el fet que les taules més d’una vegada gaudissin del doble caràcter recaptatori d’entrades i eixides i bolla, i que aquestes recaptacions fossin arrendades, explicaria que els quaderns d’entrades i eixides també poguessin registrar sovint les declaracions i els pagaments de teixits i robes de confecció.
3La documentació de la Diputació del General ha patit molt des del punt de vista arxivístic. Cal recordar que la Generalitat va ser abolida el 1714 amb l’ocupació borbònica de Catalunya i encara abans sota els Àustries havia patit diverses ofensives. Sigui com sigui, el fet és que la documentació relativa a la fiscalitat del General està molt malmesa i plena de grans llacunes. L’abolició de la institució va deixar la documentació en plena indefensió, arraconada dins la nova audiència borbònica, i l’oblit i el pas dels temps van continuar la destrucció.
4Des de la nostra perspectiva hem intentat treballar amb els quaderns d’entrades i eixides millor conservats de les taules que tipifiquem com a taules de muntanya per la seva localització geogràfica. L’organigrama fiscal de la Generalitat dividia el territori català en sobrecol·lectes, col·lectes i taules. La sobrecol·lecta de Ponent incloïa les col·lectes de Cervera, Tàrrega, Lleida, Balaguer, Pallars-Tremp, Manresa, Vilafranca del Penedès, Tarragona, Montblanc, Tortosa i les taules foranes de Ponent de Barcelona. Cadascuna d’aquestes col·lectes tenia una sèrie de taules fiscals d’entrades i eixides i de tenalles de bolla que, segons la visita de 1600, comptabilitzen més d’un centenar de taules i tenalles de la bolla12. La sobrecol·lecta de Llevant estava formada per les col·lectes de Vic, Berga, Camprodon, Puigcerdà, la Seu d’Urgell, Castellbò, Girona, Besalú, Figueres, Castelló d’Empúries, Perpinyà, Vilafranca del Conflent i taules foranes de Llevant de la col·lecta de Barcelona, i, segons les visites de 1600-1605, comptabilitzaven prop d’un centenar de taules i tenalles de la bolla13.
5Les taules que ens han permès fer algunes aproximacions sobre els trànsits comercials transpirinencs han estat : el Pont de Suert, Vilaller, Esterri d’Àneu i Gerri (de la col·lecta de Tremp-Pallars), Tírvia (de la col·lecta de Castellbò), la Seu d’Urgell (de la col·lecta del mateix nom), Camprodon, Ripoll i Ribes de Freser (de la col·lecta de Camprodon), Puigcerdà i Bellver (de la col·lecta de la Cerdanya-Puigcerdà), Figueres i Maçanet de Cabrenys (de la col·lecta de Figueres), l’Escala (de la col·lecta de Castelló d’Empúries), la Jonquera (de la col·lecta de Girona) i Cotlliure i Millars (de la col·lecta de Perpinyà)14. Ni totes són de muntanya ni totes les de muntanya hi són, com és el cas de Puigbalador o d’Estagell (de la col·lecta de Vilafranca de Conflent), de les quals només tenim algun rastre en la documentació complementària. Molt més enutjosos són els buits cronològics.
6El primer problema gros de la font és que no ens permet fer comparacions seculars sobre l’activitat d’aquestes taules ni tampoc establir un contrast del tot precís entre l’abans i el després de la Pau dels Pirineus. Pel que fa a les comparacions seculars és evident que això seria valúos per situar la cronologia concreta de la importància i davallada de l’entrada de capes de pastor gascones a Catalunya així com els canvis en el consum i pel que fa al contrast entre l’abans i el després de 1659 seria valúos per situar si hi hagué o no trasbals pel que fa a la sal de Cardona o el ferro del Conflent. Tot i així també alguna documentació complementària ens ha permès de fer algunes verificacions.
7El primer que hom pot observar pel que fa a les taules de muntanya és el seu caràcter deficitari per a la balança comercial catalana i el seu poc rendiment fiscal per a la Generalitat. Cal considerar que aquestes taules es troben dins d’àmbits territorials que han perdut pes demogràfic en el conjunt català i, des del punt de vista fiscal, devien ser molt més rendibles les taules litorals. Els ingressos fiscals bruts de la Diputació a Mataró en concepte d’entrades i eixides de les darreres terces conegudes del segle XVII assoleixen una mitjana de quasi 2.000 lliures, mentre que els ingressos pel mateix concepte de la ciutat episcopal d’Urgell oscil·laven entre les 200 i les 300 lliures per terça. No sabem què passà després a la Seu, però el dret d’entrades i eixides de Mataró el 1709 quasi triplicava les 2.000 lliures15. Sabem que Mataró es va convertir en una base de contraban i que s’hi negociava en plena platja fora de l’abast fiscal de la Generalitat fins a l’extrem que aquesta es veié obligada a fer aprovar en corts un capítol del redreç específic per a Mataró (1599)16 que obligava el receptor i credencer de les entrades i exides de la taula de Mataró a portar un llibre de manifest in situ i hi havien d’anotar « totes les robes y mercaderies que en dita platja se descarregaran », les quals havien de ser manifestades pels patrons i capitans dels vaixells « ans de descarregar en terra cosa ninguna » i aquests signar « en lo llibre del manifest de llur mà ». El mateix capítol indica l’origen d’aquests patrons i capitans : « Per quant en la taula de Mataró, de poch ensà, los francesos fan gran comers en la platja de dita vila y si feyan moltíssims fraus, de hont se han seguits molts danys al General, en particular a la taula de Barcelona per estar tant cerca de la dita vila ». Potser això explica que Mataró fos una de les poques noves poblacions catalanes que va aconseguir vot a corts els segles moderns, com una manera de comprometre-la amb la fiscalitat de la Diputació. Aquest pes del litoral explicaria que els anys vint del segle XVII les acusacions de la Lloctinència a la Generalitat de permetre el comerç prohibit per la monarquia hispànica amb els enemics de la corona comportessin la intervenció de la Lloctinència especialment contra les places del Maresme, la d’Arenys de Mar i la de Mataró. La comparació entre els ingressos de la Generalitat procedents de les taules de muntanya com la Seu d’Urgell, tot i ser una de les més actives, i els ingressos procedents de les taules del litoral com Mataró17 ens insinua aquesta desigualtat en els ritmes del comerç i del consum a Catalunya fruit dels canvis evolutius demograficoeconòmics i de la pèrdua de paper de la muntanya en els segles moderns.
8Tant Josep Iglésies com Pierre Vilar van verificar aquests canvis. Segons el fogatge de 1497, el territori del Pallars-la Seu ja era una zona de baixa densitat de població, entorn dels 3,91 habitants per km2 ; el 1515 encara la densitat va baixar una mica més fins a 3,79 habitants per km2 ; certament el 1553 es recuperava i obtenia 4,34 habitants per km2, però mentrestant la supercomarca litoral Baix Llobregat-Barcelonès-Maresme-Vallès, sempre evidentment més poblada, no havia pas escurçat distàncies sinó que havia anat allargant distàncies amb la muntanya, passant de 22,40 habitants per km2 a 25,48 el 1515 i a 25’93 habitants per km2 el 155318, i hom sap, també, que en el repartiment dels guanys demogràfics del segle XVIII, seguint una tendència anterior, el territori del Pallars-la Seu en surt perjudicat19. Tanmateix, la muntanya mai no fou una zona aïllada. És més, Garcia Espuche ha indicat que « un dels grans canvis del període 1550-1640 va ser precisament la potenciació de l’eix perperdicular a la costa que unia Barcelona, Vic, Ripoll i el Pirineu central. Aquesta via es convertí -escriu- en la ruta vertebradora dels nous canvis econòmics i territorials, i ajudà a que Vic i la seva regió passessin a ser motors decisius de la transformació »20. Però el paper de la muntanya en aquest procés està força per fer i en qualsevol cas les nostres verificacions comercials només obren el camí més a preguntes que no pas a respostes.
Les taules pirinenques entre 1587 i 1659 : una aproximació
9Per a un endreçament millor del material documental hem dividit les nostres taules pirinenques en tres espais : occidental, central i oriental, i hem intentat singularitzar-les segons les referències escadusseres disponibles, tot i possibles desafinaments i arbitrarietats. Les taules de les col·lectes de Tremp-Pallars amb Castellbò i la Vall d’Aran correspondrien a la zona occidental, les de Puigcerdà-Cerdanya, Camprodon i la Seu d’Urgell amb Andorra a la zona central, i les de Castelló d’Empúries, Figueres, Girona i Perpinyà-Rosselló a la zona oriental.
10Pràcticament no hi ha quaderns d’entrades i eixides pel que fa a aquest període, però la realització de visites d’inspecció de cada nou govern triennal de la Generalitat sobre la tasca fiscal del trienni anterior ens permet, especialment a través dels processos per frau fiscal, aproximar-nos als productes que transitaven a través d’aquestes col·lectes21 i ampliar la informació quan els albarans de guia o els quaderns d’entrades i eixides esparsos ho permeten.
Les col·lectes del bestiar de peu rodó i primer forat d’accés de les capes de pastor
11Les col·lectes occidentals estaven situades en una zona geogràfica molt accidentada. Per aquesta raó, els visitadors no sempre arribaven a totes les taules : « per ésser arribat el delegat de molt mala gana en la vila de Tremp - diu la visita de 1600- y las demés taulas de la col·lecta estigan en terra tant mala y fragosa que, sens no soble [sic] perill de sortida no podia pujar en ellas, li fonch forsat de pedir lo porter per a fer venir los taulers ab sos ferros y llibres y ab ses cartes [...] »22. I també per aquesta raó i per la grandària del territori el control dels fraus portava molta feina : « la col·lecta de Tremp y Pallas és molt gran y molt treballosa -es deia en la mateixa visita- y comprèn grandíssim terme de terra, so és de la col·lecta de Balaguer fins a la Vall de Aran y França y de Aragó fins a la col·lecta de Castellbò y cada dia se offereix fer moltes enquestes contra dels fraudans del General y també processos de absolucions de alguns fraus denuntiats y exhigits indebitament per los ministres y official de dita collecta »23. Castellbò afegia perillositat a la fragositat de la zona « y allí -diu el diari del visitador- per no ésser pràctich dit delegat y los de son companya, y també per los perills se li porien offerir per ésser mala terra, prengué en dita vila tres fadrins de peu y un de cavall los quals fadrins y de cavall lo acompanyaren anant y venint fins fou tornat en dita vila de Castellbò »24. Val a dir que les visites no són molt explícites pel que fa a aquest territori, però sí que ens permeten observar que hi passaven coses molt valuoses com bestiar de treball25, sal, teixits i capes de pastor. La visita 1590 ens informa del pas d’eugues de pèl roig, la del 1600 de l’activitat de l’aranès Pere Ros, que traficava amb rossins, els « trehia de Catalunya y aportava de la Vall de Aran al regne de València » on ja s’havia establert26. De la mateixa manera que eren molts els traginers de sal, com l’escomès sense raó per una guarda ordinària del General el 1598 a Montgarri27. Mentre el bestiar de treball era un producte d’entrada, la sal era un producte de sortida. També s’hi entraven determinades robes de confecció. Les denúncies de 1590 contra els abusos comesos per les guardes del General ens permeten observar que a Montferrer, de la col·lecta de Castellbò, hi passaven calces i capes de pastor però també coses tan especials com gorgueres de drap burell de frare amb mànigues i baixos del mateix drap de la gorguera. Les taules de Vielha, el Pont de Suert i Esterri d’Àneu eren estratègiques a les vies de comunicació entre la Catalunya ponentina i França. Segons les observacions de M. Àngels Sanllehy, la visita de 1614 comptabilitza el trànsit de quasi tres mil capes de pastor entre 1611 i 1612, sense comptar les que escapaven al control duaner ; en contrast, identifica a inicis de la segona meitat del segle XVII (visita de 1654) el trànsit cap a Catalunya de més bestiar i menys manufactures com les capes de pastor tot i que segueixen sent importants. La Vall d’Aran era sempre denunciada per abusar dels privilegis. La visita esmentada de 1614 detecta un grandíssim frau, ja que els taulers no havien aplicat les tarifes actualitzades vigents en els drets d’entrades i eixides. Els taulers es defensaven amb l’argument que els aranesos, per costum i per concòrdies del segle XVI (1528 i 1558) encara vigents, no havien de pagar bolla ; i, pel que fa als traginers aranesos, se’ls havia de cobrar drets alleugerits : un ral per cap de bestiar i 0,83% del valor de la resta de mercaderies28.
12Tenim, també, alguna informació fragmentària d’entrades i eixides de 1602 per a Tírvia i de 1605 per a Vilaller. Tírvia era una vila considerada molt pobre « no y ha menestrals sino és molt poch y tota la demés gent de dita vila és pobre y que no entenen sinó en poseir y per poch negoci, y en terres y pobles de aquexa manera de gent y viure, se té molta enveja als officials y persones que tenen officis de gràcia », explicava el tauler Josep Altés per defensar-se de les acusacions d’abús que li feien els habitants de la vila al qual « li han tingut y tenen molta malísia y enveja ». El tauler tracta malament la gent de Tírvia « en dita vila de Tírvia y ha poques persones que sàpien de scriurer com tots o los de més sien pagesos y molt ordinaris » i les mercaderies -diu- hi són portades per pagesos o traginers, persones « que no saben de scriurer per ésser terra de muntanya y a hont no passen coses de consideració sinó misèries y pobreses ». Tanmateix aquesta visió d’escassetat no vol dir que a la taula de Tírvia no hi passés res. El 15 de gener de 1602 Domènec Serpa i Jaume Moliner van manifestar el pas de 400 ovelles de la vall d’Andorra i sis traginers de la vall Ferrera prenien albarà de guia per un nombre indeterminat d’eugues i rossins i per 70 capes de pastor. El 23 d’octubre hi entraven més de mitja dotzena de barrets, que pagaven de tarifa un sou per barret. Les capes de pastor jugaven un paper privilegiat : el 24 d’octubre del mateix any Joan Sala ploma 110 capes de pastor i, tarifades al 50% del seu preu, paga 33 lliures per drets duaners. El 4 de maig de 1602 Toni Puig, del coll de Brac, entra 67 moltons que paguen de tarifa, a l’1,66% del preu, 1 lliures 5 sous 4 diners, la qual cosa suposa que el ramat va ser valorat en 76 lliures. Entre el 24 i el 31 de desembre hi entraven 20 jocs de cartes, la majoria fets bollar per Jaume Salleres, botiguer de Sort, i els jocs de cartes, com els barrets, pagaven de tarifa un sou per joc. Tírvia es manifesta com una cruïlla on coincideixen homes del Berguedà (Montclar), del Pallars Sobirà (Escaló, Alins, Esterri, Escalarre), del Segrià (Seròs), del comtat de Foix (Tarascó) o d’Andorra (Sant Julià). Malgrat « ser frontera de França y los habitants en dita vila y frontera tenen obligació de tenir armes y monitions », és un pas continuat de matxos, de sal, de llana, de formatges, de capes de pastor, de congre, de barrets, de jocs de cartes i de teles. S’hi persegueix la llana de la terra que passa a França sense declarar ni pagar, però el tauler Altés és acusat de cobrar llicències per passar llana a França a 3 rals (6 sous) la llicència per quintar de llana, s’hi persegueixen capes de pastor amb ploms falsos fets a França i s’hi denuncien les composicions fraudulentes de matxos no declarats segons 14 lliures el matxo no declarat.
13La informació que tenim de Vilaller és més precisa, tot i que només cenyida a la segona terça de 160529. D’una banda, sabem que Vilaller era la taula d’entrada des de l’Aragó si es passava des de l’Aragó pels ports del Pallars30. Els passatges són irregulars però d’una mitjana mensual de 31 passatges31. Al llarg de la terça hi passen 451 capes de pastor, 24 caputxons, 24 camises a més de tovallons, travessers, gandalles i nuvials. També hi passen un total de 117 peces de teles molt diverses (bretanyes, cambraïnes, holandes, alemanyetes) i 35’38 cordes de tela de muntanya32. Encara hi podem afegir 10 lliures de llana neta i 12 lliures de llana sutza, algunes pells d’ovella, 4 quintars d’oli, esquelles i un guarà i tres mulats. Gairebé tota aquesta mercaderia entra, només la llana, les pells d’ovella, l’oli i el bestiar sembla sortir, coincidint amb el que ha estat observat per Bourret per altres contrades i altres anys del segle33.
14Ni la fragositat, ni l’hivern, ni la guerra podia aturar la circulació pirinenca tal com ha estat dit per Cavailles que ha verificat el gran trànsit comercial pel Pirineu, especialment per la seva zona central, la de més alçada, o com ha estat dit per Annie Brives-Hollander que ha verificat el comerç d’hivern de l’aragonesa Torla34, o com demostren les patzeries del Pirineu central, que verifiquen que la guerra no era un obstacle per al comerç35.
Les col·lectes ferreres i ramaderes. El camí de la sal de Cardona
15A les nostres col·lectes centrals, al costat del bestiar mulatí i de la sal els visitadors hi troben en frau : ferro, pastell, teixits, roba de confecció i peix salat. Les capes de pastor hi són importants.
16Pel que fa a la taula de Camprodon, els albarans de guia d’agost de 1636 a agost de 1637, a part de mostrar-nos que s’hi manifesta llana, que hi passa algun animal de peu rodó (rossins i mulats), cuir, ferro de Prats de Molló (Vallespir) i onze milers d’esquerdes de pintes que van a Perpinyà, ens permet identificar la gran importància del pas de bestiar remugant (moltons, ovelles, cabres i crestats) procedent del Conflent i el Ripollès amb la declaració de més de quatre mil caps per un valor global de quasi 8.000 lliures, a més de mig centenar de bèsties lletones per un valor de 700 lliures i de més de tres-cents porcs per valor de 1.000 lliures36. S’especifica que almenys entorn d’uns mil tres-cents remugants eren portats « a tallar a Barcelona », i evidentment les declaracions de llana i cuir estan lligades al context d’una terra de gran importància ramadera que fornia llana, pell i carn a Catalunya, sense oblidar el ferro.
17La sal de Cardona passava per Das i Bellver de Cerdanya i pel coll de Jou i el coll del Pendís camí del regne de França. El 1600, el comerciant de Puigcerdà Joan Francesc « Gunita » valorava el volum de sal de contraban que passava pels dos colls prepirinencs camí de França en més de 1.000 càrregues anuals, i el paraire de Puigcerdà David Oller en més de 1.800 càrregues anuals37. La sal a Catalunya pagava d’eixida per dret del General un sou per lliura, és a dir, el 5% del preu. Tot i ser una pressió duanera més aviat lleugera, la pèrdua fiscal per sal era important, i són especialment acusats d’aquest frau els « carolans francesos », i hem d’entendre com a tals les persones originàries del regne de França que vivien a la vall de Querol. El govern extret el 1599 imposà, a tota aquella sal que pels colls de Jou i Pendís anava a França per la vall de Querol i el Pimorent, declarar, pagar i prendre albarà de guia a la taula de Puigcerdà, sota pena de pèrdua de la sal i multa de 10 lliures barceloneses per càrrega de sal en frau. Els fraus que el delegat de la Diputació Pau Mohet troba a Puigcerdà són, però, de moltes més coses, i permet observar que per la Cerdanya hi passava ferro, mules, matxos, bestiar de llana, « merlussa », cordellats, burells, pastell, corretjam, faldilles de burell, mànigues de cordellat, mitges, capes de pastor38, davantals i oli. El pastell decomissat a la Tor [de Querol] l’hem de suposar tolosà, la « merlussa » o peix salat requisada a Llívia venia de França, el ferro procedia del Conflent, l’oli era aragonès, els traginers requisats a Ripoll eren dits francesos i portaven teixits i roba de confecció procedents del regne de França. Tots aquests productes entraven de manera continuada en petits carregaments : dues càrregues d’oli, mitja o una arrova de « merlussa », entre una i dotze càrregues de sal, quatre o cinc càrregues de ferro, vuitanta parells de mitges39. Les composicions fraudulentes de les guardes del General ens donen algunes pistes sobre la valoració d’algunes d’aquestes mercaderies. Per 5 càrregues de ferro agafades al camí de Ribes de Freser, que pagava una tarifa duanera del 1,66% del preu, el trienni 1596-1599, Joan Baptista Auter, assessor del diputat local de la Seu, i el seu parell de guardes cobraven de composició un total de 16 rals, és a dir 1lliures12 sous. Per quatre càrregues de sal, que pagaven una tarifa del 5% del preu, Joan Oliba i Domènec de Portessa hagueren de pagar una composició d’1lliures6 sous. Els draps amb tarifes duaneres entre l’1,66% i el 10%, segons si estaven o no subjectes a bolla40, podien ser venuts a 30 o 32 sous la cana. Per uns 80 o més parells de mitges, que pagaven una tarifa duanera de l’1,66%, es reclama una composició de més de 12 lliures ; per una capa de pastor, que entre 1585 i 1599 havia pagat de duana el 50% del seu cost, s’havia exigit entre 2 i 12 o 16 sous per capa. Aquí també interessa remarcar la impressió que hom té d’una major voluntat de gravar els productes manufacturats procedents de l’exterior com roba de confecció o ferro i estany obrats (50%), per sobre de la sal i el ferro en barra domèstics, que només paguen el 1,66% el ferro i el 5% la sal.
18Ara bé, la visita de l’any 1600 d’aquesta zona denuncia també molt especialment el contraban andorrà : « Lo General pateix molt aserca dels andorrans ab lo motiu del propi ús que tenen perquè treuen moltes mercaderies y molts milanars de dinals y may paguen ningun dret » ; « [...] no és possible que tantes provisions de menjar i beure hagen de menester per son viure ». A través del propi ús i els privilegis de franquesa i immunitat que els havien estat confirmats repetidament en corts catalanes passaven lliurement mercaderies de tota mena per « vendre-les a francesos com de fet venen vi a les tavernes y hostals y passen aquells en Fransa ». Els taulers de la Seu d’Urgell també denunciaven el dany que feien els andorrans « en passar, en aquesta terra d’Andorra en fora y de les parts de hont a ells los apar, tot genero de bestiar axí de lana com bous y molatí sense pagar lo yntegre dret al General. Y també, després que han venut lo dit bestiar per les fires de Cathalunya, lo qual vall molts millanars de ducats, may es vist ... hayan may denuntiat dits diners ni pagat lo dret al General »41. Per disposició dels diputats de 30 d’octubre de 1593 els taulers de la Seu d’Urgell van quedar obligats a fer un horari duaner ampli « que de las sis horas de matí fins a les vuit de vespre tant de ivern com de estiu -deia l’ordre- despedissin als andorrans que són los que donan a fer en aquella taula ». No sembla, però, que la mesura hagués tingut l’efecte desitjat del tot. No es pot oblidar que Andorra era també una cruïlla comercial, com demostra la protesta del 25 de juny de 1638 des de Canillo per part dels síndics d’Andorra davant del veguer del bisbe de la Seu contra unes crides episcopals que prohibien a hispans i francesos comerciar dins les valls andorranes.
Les taules del Pirineu Oriental : entre la muntanya i el mar. Més consum i varietat
19A les col·lectes orientals de muntanya sembla desplegar-s’hi una major activitat, si més no perquè elles mateixes semblen ser unes millors consumidores i perquè la proximitat marítima fa de Cotlliure o de Canet uns ports de trànsit cap a altres destins.
20Com a la resta de col·lectes observades fins ara, per les col·lectes orientals, segons les visites consultades, hi passen capes de pastor, caputxons, barrets, tèxtil, sal, ferro, bestiar de bast, moltons, llana, pells, cuirs, jocs de cartes, oli i moneda, però s’hi pot observar una major diversitat tèxtil i potser una major diversitat de productes perquè també s’hi troba en frau : pergamí, llibres, cereals, arròs, gingebre, torrons, sardines, aram, estany, perles, candeles, claus i agulles de cap, això al marge del tèxtil procedent de Marsella i Alexandria i dels cotons procedents de Líbia i Malta.
21Si volem precisar la informació amb alguns albarans de guia i algunes entrades i eixides de la taula de Cotlliure (entrades i exides de juliol-setembre de 1585 i albarans de guia de gener-desembre de 1626) i els albarans de guia de la taula de Millars (febrer-juny de 1627 i maig-juliol de 1628), tot i ser una informació fragmentada ens permeten fer concrecions millors. Durant la tercera terça de 1585 per Cotlliure van entrar : 2 capes de pastor, 5 quintars de cotó en floca, un quintar de cotó filat, mig quintar de fil, 10 cordes, 3 bales de paper de 22 raïmes per bala, 5 barrils de trementina amb un pes total de 8 quintars, 5 quintars de cera berberesca, 24 quintars d’arròs, 2 caixes de pots de sucre de 3 quintars de pes total i 15,12 lliures de pes d’espècies diverses. En contrast en aquest mateix període sortien 446 quintars de ferro i 173 barrils de sardina. La condició marítima de Cotlliure difumina el comerç transpirinenc que arriba per barca. En tot cas, a Cotlliure el poc pes de les capes de pastor és significatiu. Els albarans de guia de 1626 ens informen que per Cotlliure transiten 6.620 quintars de ferro (dels quals sabem que 1.500 van a Mataró, 1.100 a Barcelona i 500 a Canet), transiten 400 quintars de bacallà, 20 bótes d’arengades, 653 càrregues de vi, 80 quarteres de nous, 112,50 quintars de llana de la terra, 3 bales de pell de moltó amb llana, 3 bales de cuirs adobats amb un pes total de 8 quintars que van a Calella, 1.576 càrregues de blat que van a Barcelona, 89 càrregues de fusta de duella per fer barrils, 19 càrregues de cercles, 3.653 lliures de forets de peces de vuit i de quatre i 58 coves de fulla. El ferro i la llana segurament vénen del Conflent i una part del ferro i la llana es queda a Catalunya, el bacallà ben segur és transpirinenc42, el blat que va a Barcelona segurament procedeix del Rosselló i és molt possible que tant les càrregues de vi com les arengades també, però no sabem el seu destí, de la mateixa manera que no sabem l’origen ni el destí de les altres mercaderies.
22Pel que fa a la taula de Millars, la relació transpirinenca és més clara. El 1603 marxants procedents del Bearn hi passen capes de pastor. Els albarans de guia revelen entre febrer i juny de 1627 l’entrada de 304 capes, aquí anomenades capes gascones, de les quals 255 van a Girona, 22 a Figueres i 27 a Barcelona i és el traginer tipificat com a francès Joan Pau Vinyals qui en declara gairebé la meitat de les que van a Girona. La taula de Millars registra també l’entrada de 240 canes de cotins i 460 canes de sarges, evidentment d’origen transpirinenc i destinat a Barcelona. La taula conflentina de Vinçà, el 1603-1604, despatxava en destí a Girona com a mínim : 474 capes gascones, 14 caputxos i 7 càrregues de capes de pastor43. També entren 33 caputxons, tots van a Girona menys dos que van a Barcelona ; també hi són declarats 69’96 quintars de llana procedents dels ramats de les Corberes i el Riberal, llana que es queda al territori per al propi ús, o passa a mans de gent d’oficis del país com el paraire Pere Boy i el sombrerer Bartomeu, el segon de Perpinyà, o viatja cap a Orís (2 quintars) o cap a Olot (12 quintars). La llana tendia a quedar-se a casa i era molt controlada per la política prohibicionista de Catalunya, que la necessitava per als seus obradors, ja que escassejava i encara més des que l’aliança dels genovesos amb els Habsburg privilegiava l’exportació de la llana aragonesa cap a Gènova. Els capítols del redreç de la Generalitat prohibien l’eixida de bestiars de Catalunya « per a tondre fora d’ells », és a dir, prohibien l’esquilada del bestiar fora de Catalunya. La llana era escassa, necessària i preuada. Els ramats podien sortir de Catalunya per péixer sense pagar (1481), sempre i quan es donessin garanties que ni bestiar ni carn ni llana serien venuts fora de Catalunya i, en cas de venda, calia pagar-ne els drets, sota pena de 20 lliures per centenar de caps de bestiar (1481). En cas d’entrada de ramats per herbejar també aquesta era lliure (1481) ; sempre, però, en tornar, si havia estat venuda carn o llana, calia el pagament dels drets corresponents (un sou per lliura de diners per dret de carnalatge i 10 sous per arrova de llana sutza i 15 sous per arrova de llana neta). Per tant es distingia entre la transhumància i la comercialització44. La importància de la llana es manifesta en la quantitat de disposicions sobre les ovelles i la llana pròpiament dita en tots els capítols del redreç i altres disposicions45. Segons les de 1481, la llana de la terra que sortia de Catalunya en teoria havia de ser despatxada a les taules de Barcelona, Tortosa, Perpinyà i Lleida, i pagaven 10 sous per arrova de llana sutza i 15 sous per arrova de llana neta i les llanes de la terra que circulaven per Catalunya havien de ser declarades per tal de poder-ne controlar l’eixida o el destí manufacturer que, en tal cas, pagava bolla. Com una demostració de la preocupació per l’eixida de la llana del país, les corts de Montsó de 1553 van augmentar el dret d’eixida de les llanes de la terra, que van començar a pagar 10 sous per lliura de diners, és a dir, drets de duana del 50% del seu valor46.
La política fiscal de la Generalitat
23La política econòmica catalana tendia, d’una banda, a ser proteccionista envers la pròpia producció i, de l’altra, a treure profit fiscal dels productes de consum més elevat com és el cas de les capes de pastor fins a 1599. Les entrades de teixits procedents de França eren molt mal rebudes i es percebien com un símptoma de feblesa i competència productiva, i d’aquí l’extrem control de la llana. Pel que fa a les capes de pastor, el 1481 ja pagaven el 50% del preu de dret duaner i els diputats les van valorar a 12 sous la capa, i el control va anar en augment davant de l’abús que es feia del concepte de propi ús, fins a l’extrem que les corts de Montsó de 1533 van decidir abolir la noció de propi ús en les capes de pastor noves, cosa que va comportar el dissentiment de Perpinyà en aquelles Corts en nom de la vila i dels comtats de Rosselló i Cerdanya. El 1585 encara es mantenia el dret del 50% sobre les entrades d’abillament, però el 1599, com un símptoma d’impotència, el dret d’entrada de calces i abillaments en general com « gorres y tota roba feta » tornava al dret de 4 diners per lliura, és a dir al dret de l’1,66%47.
24Pel que fa a les teles de procedència exterior, la política fiscal de la Generalitat va anar a remolc dels canvis europeus, com demostren els capítols sobre llur fiscalitat. El 1547 la súplica de corts és prou clara : « Y vuy en dia per ésser crescut lo cost de dites teles y mercaderies y per la antiquitat y varietat del temps mudats los noms de moltes delles y los qui aquelles apporten o apportar fan diguen les més voltes que no tenen lo ver cost ne despeses y amostrar aquell recusen per no haver de despatxar juxta la valor de aquell y despatxen ab la antiga tarifa ». Per totes aquestes raons els braços reclamaven noves tarifes. El capítol de cort 33 de 1520 ja s’exclamava dels danys fiscals que provocava al General la « mutació de noms » i la necessitat que comportava de renovar les tarifes de preus. Però fins al 1547 no sembla que fossin desplaçades les tarifes de 148148. Més tard unes ordinacions del 30 de desembre de 1573 corregides el desembre de 1576 abolien totes les disposicions anteriors.
25Hi havia una política fiscal vinculada a una política econòmica més lenta que no les novetats productives i de consum, a causa, potser, del lent ritme a què el rei sotmetia el sistema parlamentari català49. Tanmateix, les constitucions, els capítols de cort, els capítols del redreç, les actes de cort i les ordinacions de la Generalitat tendien a vincular la fiscalitat amb l’evolució de l’economia o els desafiaments econòmics. Una prova d’això són les disposicions relatives al comerç amb França, que no coincidien amb les de la monarquia. El capítol 14 del redreç de les corts de Montsó de 1547 va prohibir l’entrada de draps de França. No era fruit de cap raó militar de la monarquia hispànica, sinó resposta a una ordenació francesa del mateix sentit50. Segons Bourret, el 1602 va esclatar una guerra de tarifes duaneres entre les monarquies de França i d’Espanya. El 1625, la situació política es va tornar a agreujar. La guerra de tarifes duaneres no té raons militars i som davant de raons de competitivitat econòmica. La política econòmica catalana podia fer també les seves pròpies guerres duaneres com el 1547. Ara bé, no podia aguantar cap tancament de fronteres per raons militars monàrquiques, ja que això anorreava la dinàmica econòmica del país i la fiscal de la Diputació. Això explica la súplica catalana de les corts de 1552 reclamant l’obertura dels ports de França al comerç català51, com havia estat obtingut pels aragonesos, perquè la prohibició general del comerç perjudicava la població i la Diputació i això no estava renyit amb disposicions fiscals proteccionistes en relació amb les teles com revela la mateixa súplica de 1552.
26La guerra oberta amb França d’ençà del 1635 implicà la prohibició de la monarquia de comerciar-hi això comportà serioses conseqüències per al comerç català especialment marítim, el més conegut, i la situació s’enduria el 1638, « els diputats -explica J.H. Elliott- mai no havien mirat amb simpatia les proclamacions reials que prohibien el comerç amb França »52. De tota manera, Catalunya depenia tant d’aquest comerç, que s’havien de donar llicències d’importació d’ovelles des de la Vall d’Aran per a l’aprovisionament de carn de Barcelona, fins a llicències d’importació de manufactures, però els virreis perseguien l’activitat comercial que continuava malgrat les prohibicions. La dependència de Catalunya d’aquest comerç no significa que no tingués una política proteccionista ; però la Guerra dels Segadors va estroncar aquesta política. El Tractat dels Pirineus no sols va ser una derrota territorial pels catalans, que perdien les col·lectes de Rosselló, el Conflent-Vallespir i part de la col·lecta de la Cerdanya53, sinó que també reforçava l’òrbita econòmica del regne de França sobre Catalunya. La pèrdua de posicions de la Generalitat en un país devastat i eventualment en reculada competitiva conjuminada amb les clàusules de lliure comerç del tractat54 van ser una combinació molt negativa per a Catalunya.
Les taules pirinenques després del Tractat dels Pirineus
27No tornem a disposar de referències d’entrades i eixides fins al 1663. Ara, encara que també tenim moltes llacunes, la informació és més densa i força més indicativa. Els anys seixanta del segle XVII són els observats com els que enceten els símptomes de recuperació de la situació econòmica posterior als estralls de la Guerra dels Segadors. No és aconsellable seguir l’ordenació en tres espais pirinencs catalans perquè disposem de més informació i perquè sembla que l’activitat local tendeix a especialitzar-se ; o potser el fet de disposar de més informació ens permet veure més coses que no abans. Per aquesta raó analitzarem la situació per col·lectes i farem un tractament específic per al cas de la Seu d’Urgell, perquè el seu major nivell d’informació ens permet fer comparacions entre alguns mesos dels anys seixanta i alguns mesos dels anys vuitanta.
Les taules de la sal : Gerri i Bellver de Cerdanya
28Gerri formava part de la col·lecta de Tremp-Pallars, en deu mesos esparsos dels anys 1664-1665, es verifica el paper de les seves salines per evaporació d’aigua salada, senyorejades pels abats del monestir benedictí de Santa Maria55. La taula de Gerri de la Sal, a la dreta de la Noguera Pallaresa, va ser lògicament una taula de sortida de sal cap al consum català i transpirinenc. No podem esbrinar els seus destins, però entre la sal de sortida transpirinenca de la taula de la Seu d’Urgell de la primera terça de 1681 hi consten 4 quintars de sal d’aigua, encara que segurament la part del lleó de la sortida de sal catalana pertanyia a Cardona. La sal de Gerri pagava un impost de sortida de la vila - dit d’entrada de regne- que cal entendre com un albarà de guia o impost de circulació o de sortida de la font salada. Que les quantitats de sortida de la vila devien ser importants ens ho demostra que les partides de sal siguin comptabilitzades en càrregues que tripliquen el quintar i també els quasi 750 quilos de mitjana mensual que revelen aquests mesos esparsos documentats, i que fan una suma global de 61 càrregues, és a dir, de 183 quintars o de quasi 7.500 quilos de sal en menys d’un any. Completen les sortides de Gerri per aquest mateix període 4 arroves d’oli i 5’25 quintars de mel. Mentre les sortides són sobretot de sal amb un poc de complement agrari, les entrades són manufactures i queviures transpirinencs (mitges, sedassos, olles, arracades, rosaris, congre), així com llana aragonesa i civada i sabó, segurament també aragonès, com tal vegada ho devia ser l’oli de sortida segurament en trànsit per la col·lecta.
29Si Gerri es valia de les salines de la seva font salada, Bellver de Cerdanya és una taula lligada a la muntanya de sal de Cardona. Disposem de la terça d’estiu de 1663, de la terça d’hivern de 1664 i de la terça de primavera de 1665 ; són nou mesos esparsos en les llibretes fiscals en els quals només hi trobem sortides, i la sal és la mercaderia dominant o gairebé l’únic producte al costat d’un poc d’oli i d’algunes càrregues d’estelles. En aquests nou mesos esparsos, per Bellver de Cerdanya van passar 903,50 quintars de sal, és a dir, 37.585,60 quilos de sal (464 quintars la terça d’estiu de 1663, 369,5 quintars la terça d’hivern de 1664 i 70 quintars la terça de primavera de 1665). Volem aquí fer observar que aquests 903,50 quintars de sal de pas de camí de França tenia lloc a poc temps de distància de l’alçament dels angelets o revolta contra la novetat fiscal de la gabella de la sal (1667) que la monarquia de França imposà sobre les vegueries de Conflent, Rosselló i part de la Cerdanya, recentment incorporades. No és d’estranyar, així, l’alçament, ja que França tractava com a contraban també l’antic comerç de sal entre els catalans, la qual cosa afectava greument sobretot els territoris ramaders del Vallespir i el Conflent. En els anys 1674-1676 les llibretes d’entrades i eixides que es conserven verifiquen que la Guerra d’Holanda, que a Catalunya va ser l’episodi final de la revolta dels angelets iniciada el 1667 precisament contra la gabella de la sal, sí que degué perjudicar aquella zona de nova frontera, per tal com els collidors tanquen els comptes de cada una de les deu terces documentades amb aquesta explícita frase : « sens haverse collectat ninguna cosa »56. Tal vegada, més que una manca de comerç, la situació de guerra degué dificultar la vigilància fiscal i afavorir un comerç fora de control.
Les taules pirinenques del ferro
30La documentació d’entrades i eixides de la Generalitat revela que a les taules de Puigcerdà, Camprodon, Ribes de Freser i Maçanet de Cabrenys hi transitava molt de ferro.
31El Pirineu era un nucli poderós de ferro. En un vessant i altre hi havia fargues. Una relació del baró de Dietrich feta el 1667 enumera les fargues de Foix i Coserans. A les vegueries d’Ax, Merens, Lordat, Castelverdun, Quièr, Vicdessòs, Sant Pau, Tarascó, Foix, Bastida de Seron, Coserans i bisbat de Mirapeix n’hi consten unes 44. Fora d’aquest àmbit, al Conflent i al Vallespir n’hi havia unes 23. En total, en el vessant nord pirinenc s’hi comptabilitzen més de noranta fargues. Al vessant sud hi ha quatre regions mineres : Cabrenys, Espolla, Vall de Ribes, Andorra i Vallferrera. Les fargues s’agrupen a les riberes dels rius Muga, Darnius i Sant Llorenç de la Muga ; a la del riu Arnera, Maçanet de Cabrenys ; la farga de Sant Aniol es troba al riu Fluvià i les d’Espinabell, Camprodon, Vall de Ribes, Campdevànol i Ripoll al riu Ter. A Bagà en el Llobregat, a Bor i Bellver al Segre, les mines de Ransol d’Andorra es troben a la conca del Valira, hi ha ferro a Vallferrera al Pallars i a Llavorsí i la muntanya de Virós ja era citada com a lloc de ferro en la toponímia del s. IX. Encara actualment a la Catalunya del Pirineu hi ha vestigis d’una quarantena de fargues57 a la Vall d’Aran, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà, el Solsonès, el Ripollès i la Garrotxa. Segons el diplomatari de les Valls d’Andorra, el 1619 era activa la farga del Serrat, explotada per la companyia Areny i Rossell, d’Ordino ; i Ordino oferia experts en explotació de mines com Antoni Pal, que el 1623 obtenia autorització de Perpinyà per explotar durant un any les mines del Pimorent58.
32Amb aquesta colla de fargues no és estrany el paper del ferro en les taules esmentades, com aquestes verifiquen documentalment. Amb dotze terces situades entre 1633 i 1677, per la taula de Ribes de Freser entraren 351 quintars de ferro ; 186’5 quintars venien del Conflent, ara en mans del rei de França, 100 d’Andorra (Ransol) i 65 probablement de Ral del Ripollès (hi ha més d’un Ral). Per la taula de Puigcerdà, entre juliol i desembre de 1663 (és a dir, en el curs de mig any) transitaren 573’50 quintars, sobretot del Conflent però també de Querol (la Cerdanya) i de Ribes de Freser (el Ripollès). Per la taula de Maçanet de Cabrenys, en set terces situades entre juliol de 1663 i juny de 1665 hi transiten 848 quintars de ferro. En el cas de Maçanet de Cabrenys podem observar que les oscil·lacions són fortes : 256 quintars la terça d’estiu de 1663, 194 quintars la terça de tardor del mateix any, 121 quintars la terça de primavera de 1664 ; 20 quintars la terça d’estiu de 1664, 19 quintars la terça de tardor del mateix any, 44 quintars la terça d’hivern de 1665 i 194 quintars la terça de primavera del mateix any. La comparació entre taules la podem fer a través d’una tosca visualització mensual. Podem observar que per Ribes de Freser transiten uns 456 quilos mensuals de ferro, per Puigcerdà uns 3.976 quilos de ferro mensuals i per Maçanet de Cabrenys uns 1.680 quilos mensuals. En les tres taules el ferro figura com un producte d’entrada. Això sembla indicar un canvi respecte a la primera meitat del segle XVII, on segons hem pogut comprovar almenys pel cas de Cotlliure el ferro sortia (6.184 quilos mensuals en la terça d’estiu de 1585). A finals del segle XVI, doncs, observàvem la funció de Cotlliure com una taula de marina i la sortida de ferro indicava la seva condició de port que vehiculava part del ferro pirinenc, de procedència concreta incerta (però sembla que del Pirineu català), cap als països mediterranis. És més, les ordinacions del General ja ens indiquen aquesta funció de Cotlliure, compartida amb Perpinyà i Canet, com a lloc de sortida del ferro català fora de Catalunya. El capítol 38 de les ordinacions de la Diputació de 1638 diu : « La experiència ha mostrat que essent lo ferro que.s trau de Cathalunya en gran suma y lo dret se exhigeix de aquell molt tènuo y de poca quantitat [el ferro pagava l’1,66% del preu] y per consegüent ser los fraus se fan en pagar los drets de dit ferro molt grans : desitjant per ço los senyors deputats remediar semblants excessos ordenan que de assí avant sempre que arribarà lo ferro en la vila de Perpinyà, Canet, Coplliure o en altre qualsevol lloch que entrarà a una llègua vora mar se hage de posar tot en manifest [...] dins vint y quatre horas ». Ara ens trobem amb un ferro que entra. Ni el ferro del Conflent, ni el ferro de Querol havia estat un producte d’entrada. Ho seguia essent el ferro andorrà i hem de suposar que el ferro del Ripollès no paga per entrada de regne sinó en concepte d’albarà de guia des del lloc originari. D’altra banda, la taula de Camprodon ens demostra que el ferro dit rossellonès és més car que el ripollenc de Setcases, de preu 4 lliures el quintar el primer i de preu 3 lliures el quintar el segon. Però també observem, pel que fa a la taula de Camprodon, la distinció entre el dret d’entrada de ferro i el dret d’entrada de mena de ferro, si bé no hi ha diferència de pes fiscal entre un impost i l’altre. Aquesta doble terminologia deriva de la voluntat d’evitar un frau que s’havia estès, que perjudicava la Diputació i que calia neutralitzar, tal com explica el capítol 39 de les mateixes ordinacions de la Diputació de 1638 : « Attenent y considerant que no obstant totas las prevencions fetas per sas senyorias y sos predecessors per evitar los fraus se fan al General, y de cada dia se innovan novas trassas per defraudar aquells lliberament y sens temor de les penes imposades, y entre altres cauteles sia la que vuy en dia se pratica per defraudar lo dret del ferro portant-se’n aquell ab mena, càrregas dintre França, lo que.s fa ab facilitat, per estar las minas prop de la ralla de França, a hont en las fargas se fabrica, sens que pague dret algú, en molt dany de la cosa pública y dret de la Generalitat. Per ço per provehir a tan gran dany y obviar a la malícia dels tals » s’estipulava una penalització forta envers « qualsevol persona que traurà mena de ferro fora del present Principat y Comtats sens pagar lo dret al General al respecte del ferro, que comunment sol exir de cada càrrega de tres quintars, que sol ésser un quintar de ferro net per cada càrrega ». La pena de la infracció era de 10 lliures i confiscació de la càrrega de mena i el bast de transport. D’una banda, el ferro del Conflent o de Querol ara entra com a conseqüència del Tractat dels Pirineus ; de l’altra, hem de pensar que, tal com hem observat amb la sal de Gerri, la Generalitat controlava amb albarans de guia la sortida de mena de ferro, una fiscalitat que segurament pretenia controlar la circulació dels productes miners destinats a l’exportació des dels seus punts d’origen. Potser en plena guerra del Palatinat (1688-1697) aquest control es féu més necessari tant per al ferro que entrava com per al que sortia, i explicaria la súplica dels andorrans de 1688 tot demanant que s’eximís els habitants de les valls del pagament del dret del General i Guerra pel ferro fabricat a Andorra i exportat a Catalunya.
33Amb tot, des d’un punt de vista de iure la Generalitat trigarà a resituar la nova frontera, en part perquè no l’admet, en part perquè no necessàriament era una frontera definitiva i en part perquè no hi hagueren corts durant la segona meitat del segle XVII per poder fer nous capítols del redreç. Cal arribar a les corts del duc d’Anjou i a les de l’arxiduc Carles per trobar-nos amb una reformulació del que podríem anomenar noves taules de frontera. El capítol 35 del redreç de les corts del duc d’Anjou i el 29 del redreç de les corts de l’arxiduc Carles fan aquesta reformulació tot confirmant i fent retocs al capítol del redreç 8 de les corts de 1547 sobre « drets del General per qui de què com y quant y sots quines penes se han de pagar ». Tant un capítol com l’altre, tot i que no són idèntics, expliciten pel que fa a les mercaderies « ques treyan o exian per las parts de las fronteras de França » la substitució de les taules de Perpinyà, Vilafranca de Conflent, Ceret i Malpàs per les taules de Puigcerdà, Camprodon, Olot, Besalú i Figueres59.
34La taula de Ripoll, no precisament significada pel ferro, només permet observar per a la terça de tardor de 1664 el trànsit de 7’50 quintars de ferro i 2 arroves de tabac, però en canvi, en bona lògica, verifica per a la mateixa terça, fent honor a la seva especialització manufacturera, la sortida d’armes, el trànsit de 71 escopetes llargues de cinc pams i dues pistoles per un valor total de 353 lliures. En una terça de 1664, doncs, Ripoll despatxa armes per un valor molt superior al valor de les teles entrades per Maçanet en les quatre terces documentades de 1663-1664, que no arribaren a les 70 lliures.
35L’entrada de teles per la taula de Puigcerdà era molt important. En mig any (entre juliol i desembre de 1663), entraren 356,62 canes de teles de tipologia molt diversa (blauet, bretanyes, cambraïnes, terades, drap, estam, navals, renissos, sedassos, tela crua grossera i tela roja del Piemont). La resta d’entrades no sembla excessivament notable en quantitat però és qualitativament diversa. Aram en copa, plom obrat, alguna capa de pastor, algunes dotzenes de barretines i de mitges, aquestes darreres diuen ser parissines, productes de merceria com pintes, agulles i vetes, algunes d’aquestes darreres procedents de Gascunya, queviures, bàsicament congre, i una mica de bacallà, « merlussa », sardina fresca i formatge, espècies diverses (canyella, clavell, mostassa, pebre i gingebre), sucre candi i de pa, tabac, alum i cuir. Tampoc no hi manca el bestiar de peu rodó però en poca quantitat : 14 caps entre poltres i mulats. Pel que fa a Maçanet de Cabrenys, en canvi, la segona entrada en valor lliures en la terça d’estiu de 1663, la de tardor del mateix any i la de primavera del 1664 són els claus que representen el valor de quasi el 30%, més del 64% i de prop de 50% del valor de les entrades de cada terça respectivament, superant el valor en lliures del ferro en la terça de tardor de 1663 i de primavera de 1664. Però després els claus ja no juguen el mateix paper. Uns altres productes que semblen jugar un paper singular a Maçanet en algunes terces són els semals, els feixos de duella i les càrregues de cercles, que indiquen que és receptora de productes destinats a portar o a embarrilar mercaderies de queviures. La resta d’entrades de Maçanet ja és variada però relativament menor : barretines, rosaris, algunes pells (en alguna ocasió es diu de vaca francesa), teles, merceria de tela i de metall, fruita seca, cànem o gra de cànem, lli, i algunes olles de ferro. El panorama de la taula de Ribes de Freser és força més pobre, tot i que en les 12 terces del període 1663-1677 també hi entren teixits (alemanyes, renissos i teles tenyides), alguna capa de pastor, merceria (fil blau, agulles i sivelles), mitges, queviures (congre, bacallà i arengades), alguna manufactura de metall (ganivets i forquilles) i utensilis diversos com capsetes, tabaqueres i ulleres. Pel que fa a Camprodon, d’on no tenim quantitats, en el període de juliol a desembre de 1664 hi entra a més duella per a botes, merceria de metalls (didals, sivelles, tisores), altres manufactures de metall (ganivets i forquilles), alguna pell de cabra i cuirs, algun bestiar cavallí, alguns vedells, pocs teixits i algunes manufactures lligades a l’escriptura com tinters, a l’ensenyança com beceroles, o a la devoció com salms.
36D’aquestes taules que anomenem del ferro, les sortides del període documentat de cadascuna d’elles són pobres. De Ribes de Freser només surten 4 quintars de pega, de Puigcerdà 12,25 quarteres de blat, cordellats, estamenyes i ferro de Ribes de Freser60. De Camprodon 8,75 quintars de sal, 21 quintars de llana sutza i 18,50 quintars de llana neta. De Maçanet de Cabrenys en tenim un xic més d’informació i en unes o altres terces hi surt sal, bótes de vi, alguna pell de bou, drap setzè, drap pebret, barrils d’oli i nodrissos. Si a Maçanet les partides d’entrada de claus i ferro són fortes, la distància del valor en lliures entre les mercaderies entrades i les sortides pot ser brutal, com és el cas de la terça d’estiu de 1663, en què les entrades assoleixen un valor de 1.019,07 lliures i les eixides de només 17,18 lliures. Però, en canvi, a la terça d’hivern de 1665, on no apareix el ferro, les diferències són menors, perquè el valor de les entrades són 203’24 lliures i el de les eixides 104’69 lliures. A més, en aquesta terça destaca el paper dels draps en les eixides (28’61 canes entre vintidossens de pèl de rata de preu 3 lliures cana, setzens de color pebret o color penya de preu 2 lliures cana i borrell setzè de sa casa també de preu 2 lliures cana) que sembla indicar que a Maçanet es fan draps que s’exporten, com ja insinuaven les sortides de les terces anteriors. D’altra banda, a Maçanet ja hem dit que hi entra cànem i gra de cànem. La valoració qualitativa d’aquestes observacions de les sortides de Maçanet necessiten una informació millor, però coincideixen en cronologia amb la notícia de sortida de cordellats i estamenyes de Puigcerdà.
37Però segurament la lectura d’entrades i sortides només en termes de taules individualitzades amaga un fet català més general, l’existència d’una mena de balança comercial compensatòria entre el ferro del vessant nord i la sal del vessant sud, que és més visible quan s’observa el conjunt de les taules de muntanya, balança que en certa manera Tírvia exemplifica.
Tírvia : una balança comercial equilibrada entre el ferro i la sal
38En les escadusseres notícies de Tírvia de 1602, sobretot hi ballaven notícies de bestiar rumiant i de peu rodó i notícies de capes de pastor i llana ; el ferro no semblava entrar en joc. Ara, la taula dels mesos de juliol, agost i setembre de 1663 sembla oferir una altra cara. A Tírvia entra ferro, abadejo (8 arroves), bestiar cavallí, teles, cuirs, capes de pastor (només 3) i espècies (gingebre i canyella), mentre en surt sal, llana sutza i neta a més de blat (5 quarteres). Tírvia, per la quantitat de ferro que hi entra i de sal que en surt, sembla viure un trànsit nou. El Tractat dels Pirineus va deixar la col·lecta catalana ferretera del Conflent fora de l’abast dels catalans de la monarquia hispànica i va deixar la sal de Gerri o de Cardona fora de l’abast dels catalans de la monarquia de França. Ens falten dades per saber si l’entrada per la taula de Tírvia en tres mesos de 65 quintars de ferro i l’eixida per la taula de Tírvia en tres mesos de 33,12 càrregues de sal que no hem pogut documentar per a l’etapa anterior és una continuïtat dels trànsits del XVI i primera meitat del XVII o uns nous trànsits derivats de la nova situació. El que sí que continua és el paper de la llana que surt per la taula de Tírvia, 54 quintars de llana sutza i 8 quintars de llana neta en la terça d’estiu, o el paper del bestiar de peu rodó (entrada de 45 caps de bestiar cavalli dels quals 13 són eugues).
Els Pont de Suert : ramats i llana
39El topònim ja indica per partida doble el seu caràcter de cruïlla de trànsits. Suert, segons Joan Coromines, significa ‘poble del pont’ en la llengua bascoide que es parlava antigament en aquestes terres61. La pèrdua del sentit semàntic de Suert explicaria la reiteració romànica del topònim. El Pont de Suert era a la ruta que unia França amb les terres catalanes i aragoneses a través del port de Vielha62. La connexió amb França la fa, doncs, una taula important des de la perspectiva de les relacions pirinenques i transpirinenques. La taula del Pont de Suert només la coneixem pels albarans de guia de juliol, agost i setembre dels anys 1675 i 1676, els quals verifiquen la comercialització del bestiar dels ramats transhumants que en milers baixaven del Pirineu el mes de novembre (31.630 caps el 1675 i 27.510 caps el 1676). En els deu mesos en què es documenta presència de bestiar, passen 86.019 caps de bestiar per a ser comercialitzats. La majoria són ramats de llana de 3.500 caps aproximadament, al costat d’una menor quantitat de bestiar cavallí (329 caps) i de bestiar porcí (70 caps), molts dels quals procedents de l’Alta Ribagorça van en direccions diverses : Tremp, Àger, Balaguer, Castelló de Farfanya, Alguaire, Raïmat, la Garriga, Manresa o Barcelona.
40Aquesta elevada entrada de bestiar de llana es correspon també amb una elevada entrada de llana. Així, en aquests mesos de 1675 i 1676, els albarans de guia indiquen que han estat manifestats per la taula del Pont de Suert 232’25 quintars de llana més 5 bales i 49 saques també de llana.
Esterri d’Àneu : bestiar de peu rodó pirinenc i teles i merceria transpirinenques
41Només podem aproximar-nos a la taula d’Esterri a través de la terça d’estiu de 1663. Esterri era la ruta que unia França i el Pallars a través del port de la Bonaigua ; era, doncs, un punt força transitat. Durant aquests tres mesos per la taula transiten mercaderies per un valor total de 970,55 lliures, de les quals només 17,30 lliures pertanyen a les eixides ; és a dir, les entrades representen el 98,21%. Som davant d’una taula completament deficitària com totes les pirinenques, però ara les dades ens ho permeten demostrar i quantificar. L’hegemonia de les entrades pertany a les teles, amb el 32,12%, d’una gran diversitat i qualitats (cambraïna, cordellats blaus, morats, i de diferents colors, drap fi, drap gros, estrets blaus, muntanyes, navals, rasa, rasa blava, rasa negra, rasa grisa, renissos, tafetà estret, tela grossa, tela de lli i tela de seda) i a la merceria, amb el 26,04%, també molt diversa (maços de fil blau, vetes, trenilla, reates, agulles de cap, agulles de cosir, gafets i pintes) de la qual el valor principal pertany a la merceria de metall, segueixen per ordre d’importància el bestiar amb el 19,15% del valor de les entrades, el sucre, les espècies, la quincalleria, el tabac, els queviures (« merlussa »), els complements (barretines i mitges), la roba de confecció (camises, llençols i 1 capa de pastor), el ferro, la pólvora, la manufactura de ferro (esquelles, ganivets, rostalles), paper i rosaris. La manufactura de ferro podria ascendir dins aquesta jerarquia rudimentària del 0,47% al 29,06% si li suméssim la merceria de metall i la quincalleria. Al costat d’aquesta diversitat qualitativa i quantitativa de les entrades, les eixides són ben pobres : 3 quarteres de blat a 6 sous quartera, alguna pell de cabrit i 5,50 quintars de llana a 2 lliures quintar.
42Aquest model de comerç pirinenc permet observar la balança totalment deficitària del comerç català i permet entendre tant les lamentacions dels projectistes catalans dels anys vint del segle XVII com les propostes productives, comercials i organitzatives de Feliu de la Penya a les vigílies de la Guerra de Successió.
La Seu d’Urgell pirinenca i algunes taules mediterrànies : trets de muntanya i importància del consum
43Totes les taules de muntanya veuen passar productes de consum amb més o menys quantitat, és a dir, de vestir i menjar : teles, merceria i queviures com el congre. En el tractament individualitzat, hem preferit, però, assenyalar-les per les seves singularitats i deixar en segon terme les entrades de consum, que sempre solen tenir un valor molt inferior d’allò que les singularitza, com la sal, el ferro, el bestiar o la llana, és a dir, les primeres matèries. Ens ha semblat, en canvi, observar unes taules en les quals, sense abandonar del tot els trets de muntanya, les primeres matèries apareixen importants però tot jugant un paper més equilibrat al costat dels productes de consum, sigui en el terreny de les teles i la merceria, sigui en el terreny dels queviures. Ens ha semblat que la Seu d’Urgell, és a dir la ciutat episcopal d’una banda, i la Jonquera, una població a tocar de la mar de l’altra, són significatives d’aquesta major recepció de productes de consum. La Seu d’Urgell de la terça de tardor de 1662 no deixa de ser una taula que reflecteix l’economia de l’Alt Urgell i per tant té un espectacular trànsit d’entrades de bestiar popenc mulatí que no podem quantificar en valor perquè no se’ns indica el preu, però que si hi apliquéssim els preus coneguts d’altres contrades o anys, assoleixen diversos centenars de lliures63. Ara bé, un cop observat això també veiem que les entrades de la Seu d’Urgell gaudeixen d’una àmplia gamma de productes de consum segons la jerarquia següent : teles de qualitats i preus molt diversos, queviures, complements és a dir, barretines i mitges de diverses qualitats, tabac, ferro (sovint de Querol), espècies, merceria de tela i metall, manufactures religioses, manufactures de ferro, sucre, algunes capes de pastor i capsetes. La Jonquera també té alguns trets de muntanya per la importància de l’entrada de ferro o per la presència de bestiar, pells, forestals i llana, però hi fan costat de manera significativa l’entrada d’una bona gamma de productes de consum com teles, tabac, barretines, mitges, merceria de tela i de metall, alimentació, sucre, espècies, olles, dalles, capes, perdigons i algun producte industrial agrari com goma i gra de cànem. La Jonquera, encara que no té una balança comercial excedentària, compta amb una bona gamma de productes de sortida (sal, sabó, oli, taronges, arròs, avellanes i algunes manufactures com pólvora, mocadors, flassades i mitges de la terra). Els mesos d’abril, maig i juny de 1664 entraren per la Jonquera productes per valor de 1.171 lliures 10 s. (les teles en representaven un 45,77% i el ferro un 12,21%), els mesos d’octubre, novembre i desembre del mateix any entrà mercaderia per valor de 1.279 lliures, hi dominava el ferro (31,28%), seguit de les teles (24,15%), la pell (21,81%) i els queviures (5,86%). Pel que fa a les sortides, 58 lliures la segona terça de 1663, 167 lliures 19 s. la segona terça de 1664 i 232 lliures 11 sous la quarta terça del mateix any. La taula de Figueres se li assembla : d’una banda, Figueres, a la terça d’estiu de 1663, rep ferro, cuir, pells i teles en petites quantitats, i de l’altra, també mostra una activitat diversificada en les seves sortides (sal, blat, civada, alls64, sardines, però també cordovans, pintes de boix i armilles de seda i plata). Un cop d’ull a alguna taula litoral ens permet observar que n’hi ha que no són deficitàries, com l’Escala : de les terces d’hivern i primavera de 1664. Al gener, febrer i març de 1664, el valor de les entrades de l’Escala va ser de 234 lliures, i el de les eixides de 1.427 lliures. Les entrades són bacallà i perdigons, i les sortides oli, blat, civada i algunes teles. La part del lleó del valor de les eixides procedeix en ordre d’importància del blat (932 lliures), l’oli (315 lliures) i la civada (150 lliures). Els ingressos bruts de la Generalitat són 74,66 lliures, el 94,22% procedeix dels drets d’eixida. L’abril, maig i juny de 1664, el valor de les entrades de l’Escala és de 208,6 lliures amb l’entrada de teles, merceria, espècies, sucre i algunes mitges d’estam, mentre que el de les eixides és de 7.626,80 lliures i els valors més importants procedeixen fonamentalment de l’oli (7.124 lliures) i el blat (495 lliures) ; sal i sardines feien la resta amb poc paper. El panorama de la costa no ha estat el nostre punt d’observació, però ens ha semblat que valia la pena indicar que l’Escala, tot i que no totes les terces conegudes tenen aquest perfil65, és una petita manifestació de l’existència de factors d’equilibri de la balança comercial catalana a través sobretot de la producció agrària sense excloure alguna manufactura domèstica, això recorda en certa manera les paraules de Damians, que insisteix en l’existència d’una balança comercial de compensació66. Catalunya potser tendia a compensar doncs la balança transpirinenca del tèxtil i de merceria de tota mena a través del comerç mediterrani amb algunes manufactures, però molt especialment a través de productes agraris. És difícil verificar la procedència d’aquestes manufactures del nord. La terminologia de les teles ens indica procedències de Cambray, d’Alemanya o de Bretanya, però no dubtem que a la segona meitat del segle XVII aquesta terminologia ja no representa orígens sinó imitacions de teixits que estan sent fabricats per centres tèxtils més propers, de la mateixa manera que les mitges de París o les mitges a la moda anglesa segurament no són ni de París ni d’Anglaterra, sinó també de centres productors més propers a Catalunya que les imitaven.
44Al costat d’aquestes entrades les sortides esdevenen escasses tant a la Seu com a la Jonquera. De la Seu surt sal, oli i panses ; de la Jonquera també sal, oli i algun aliment agrari. Pel que fa a la Seu d’Urgell, els anys que separen la terça de tardor de 1662 de la terça d’hivern de 1681 només fan que demostrar el paper creixent del consum a la ciutat episcopal. L’entrada de productes manufacturats especialment de teixits, de barretines, de mitges i de merceria de tela i de metall contribueix a explicar, tal com ja hem dit abans, les inquietuds dels projectistes catalans dels anys vint del segle XVII i la seva preocupació davant del competidor francès. Aquesta situació es repetia els anys vuitanta amb Feliu de la Penya. Però tant els neguits dels primers com la florida d’iniciatives vinculades al segon demostren que Catalunya emprenia un camí de producció agrària i manufacturera que reclamava trencar amb la forta dependència de les manufactures exteriors transpirinenques, en el cas que estudiem.
Marxants, traginers, pagesos traginers i els seus itineraris
45La documentació no diu sistemàticament ni l’origen ni el destí de qui porta les mercaderies, i no sempre en diu el seu caràcter. S’ha definit una tipologia tot tenint en compte els casos en què s’explicita, la naturalesa de la mercaderia, la freqüència de pas i l’estació de l’any en què se solia passar. Això ha permès distingir tres tipologies de trànsits. Per tant, malgrat que en la documentació es troben diferents denominacions que responen a diferents realitats (traginer, paquetaire, comerciant, mercader, botiguer, mercader de teles, paraire, teixidor, sombrerer, sabater, serraller, bracer, mosso, pagès...), i la situació no sempre té límits diàfans, es poden fer aquests tres grups : els marxants, els traginers i els pagesos traginers.
46Els marxants de teles i de merceria són autèntics professionals del comerç, i semblen ser, la majoria d’ells, marxants del regne de França, encara que en alguns casos són botiguers de poblacions catalanes capitals de vegueria. La seva condició també era variada : podia ser un marxant amb botiga parada al seu lloc d’origen, o un simple venedor ambulant que Peralta qualificava de molt perjudicial per al comerç fix del Principat67.
47Alguns marxants destaquen per la gran varietat i quantitat de productes declarats, i encara que no s’expliciti, és evident que devien viatjar acompanyats, formant una veritable corrua. Per exemple, a la Seu d’Urgell, el 19 d’octubre de 1680, Antoni Sala declarava 43 productes diferents, entre els quals : 14 cordes de « renissos » de quatre pams i mig, 12 peces de « pergals de differens colors de Lió », 12 peces de tela de « Cambray », 19,5 dotzenes de « mitges de estam de Paris encarnades per a dona », 700 « plomes de Irlanda per escriurer », 52 dotzenes de « millers de agulles de cap assortides », 11 « dotzenes de miralls de Alemanya », 3 « dotzenes de relotges de llautó de sol petits » i 1 grossa « de ulleres »68.
48Els traginers de bast porten sobretot sal i llana (d’eixida) i ferro i congre (d’entrada). Sempre que s’ha pogut constatar procedeixen de nuclis de muntanya, i per la reiteració dels seus passatges semblen molt especialitzats en aquests trànsits. La freqüència de pas d’un mateixa persona era molt evident a taules com Vilaller (1605), Tírvia (1663), Bellver de Cerdanya (1663- 1664), Puigcerdà (1663)69 i Camprodon (1664). Hi ha casos de passatges d’un mateix traginer amb periodicitat quasi setmanal en períodes determinats de l’any, com Joan Oliva i Joan Naudi, que transiten per Bellver de Cerdanya entre 1663 i 1664, o Joan Caminal per la Seu d’Urgell, entre 1680 i 168170. En rares ocasions, llevat en el cas de Tírvia, es pot identificar el mateix personatge en el viatge d’anada i de tornada, evidentment amb productes diferents, sal d’eixida i ferro en barra d’entrada.
49En general, a causa de les quantitats importants que transporten, viatgen associats i per tant sovint hi consta la figura del company o companys. A Gerri, entre 1664 i 1665, en 12 casos d’un total de 62 trànsits hi és present la figura del company (un 19,35% de casos), a Bellver de Cerdanya, la tercera terça de 1663, en 12 d’un total de 37 (32,34%) i, a la primera terça de 1664, en 18 d’un total de 37 (48,64%)71. Aquestes societats són corrents a les taules més petites, per exemple a Esterri d’Àneu, o a Bellver de Cerdanya. A les taules de major pas de productes manufacturats, la figura del marxant, o del mosso del marxant, substitueix la del traginer i « son company ». Ha casos, com a Puigcerdà, on convergeixen tres tipus de traginers, amb una evident diferència, no només en productes i itineraris, sinó també en capacitat financera. Els que transporten ferro (amb partides de 2 a 9 quintars valorades en unes 20 lliures), els que transporten bestiar (de 5 a 10 caps amb un valor de 40-100 lliures per partida) i els que transporten teixits (amb molta varietat de teles, uns 13 productes diferents per passatge, amb un valor de 200 lliures per partida).
50Com va definir Pierre Vilar, i ha estudiat per al segle XVIII Enric Tello, la figura del pagès traginer és la demostració clara de l’economia pagesa d’autosubsistència i autoreproducció72. El comerç era una activitat complementària que garantia uns ingressos monetaris per a l’adquisició de determinats productes de consum més o menys bàsics73, i en les zones d’economia de muntanya, totalment indispensables per a l’adquisició dels cereals que garantien el proveïment una dilatada època de l’any74, per la qual cosa aquests territoris gaudiren de nombrosos privilegis d’origen medieval, confirmats i ampliats en època moderna75.
51La presència del pagès traginer es pot constatar a partir d’una simple observació : allà on es detecta una gran varietat de noms, amb cap reiteració d’una mateixa persona a la mateixa terça, o fins i tot, cap repetició en terces diferents, significa que els qui transitaven per aquella taula eren traginers de forma eventual. Potser també hi havia viatges no declarats, o potser eren viatges fortuïts amb voluntat de treure’n algun rendiment esporàdic. Les taules de menor trànsit són les que detecten aquests pagesos traginers ; Gerri, el 1664-1665, n’és un bon exemple, i també Maçanet de Cabrenys, encara que aquí alguns noms es repeteixen de terça en terça entre 1663 i 1665.
52A Camprodon s’evidencia un major trànsit de ferro a la terça d’octubre, novembre i desembre de 1664 que no pas a la de juliol, agost i setembre del mateix any. Això demostra que era una activitat complementària que s’exercia no pas quan es donaven les millors condicions meteorològiques, sinó quan la mancança dels treballs estacionals permetia disposar de més temps76 ; per això transitaven en determinades èpoques de l’any, habitualment entre la tardor i l’hivern. Els pagesos traginers transporten també especialment sal i ferro, però en quantitats menors que no pas els traginers de bast, transiten generalment sols i porten la mercaderia a pes, sense ajuda d’animals. A vegades aquesta categoria resta confosa amb la de traginers de bast, hi ha exemples d’andorrans que actuen com a traginers de bast i també com a simples guies de caps de bestiar en èpoques de fira. Cal dir que també es du el bestiar de les pastures d’alta muntanya a la plana. En trobem casos a taules ribagorçanes a finals del segle XVII, i molt més ben identificats, a Camprodon als anys trenta del segle, com el de Mo. Pauet Figueres, gran propietari de bestiar77. La majoria de vegades, el bestiar dels ramaders és guiat pels seus majorals o mossos. Un exemple notable el tenim documentat per a 1675-1676 a la taula del Pont de Suert, amb un trànsit d’uns 30.000 caps als mesos de novembre - corresponents a ramats transhumants78. Un cas diferent és el de les partides de 15 o 25 caps que pagesos andorrans duen a la Seu d’Urgell, es tracta en realitat de pagesos que treballen per compte propi, i habitualment no s’identifiquen com a mossos de cap casa forta.
53L’estacionalitat dels viatges resta ben palesa en els ingressos de les 17 taules de la col·lecta de Perpinyà entre 1587 i 158979. El mínim de trànsit se situava a la tercera terça (juliol, agost i setembre), amb uns ingressos d’unes 400 a 800 lliures, i el màxim a la segona terça (abril, maig i juny) i a la quarta terça (octubre, novembre i desembre), amb uns ingressos d’unes 800 a 1.000 lliures Probablement l’època de fires de bestiar que se celebraven a la primavera -Pentecosta-, i a la tardor -Tots Sants i Sant Martí- també tenia molt a veure amb aquesta estacionalitat. Cal tenir en compte que cada taula, segons el tipus dominant de mercaderies i el predomini de marxants o de traginers, podia tenir una estacionalitat diferent. A Puigcerdà, mentre la quarta terça de 1663 registrava 186 passatges, la tercera terça del mateix any n’havia registrat 168. A la Seu d’Urgell, mentre la quarta terça de 1680 en registrava 170, la primera de 1681 en registrava 118. A la Jonquera, mentre la quarta terça de 1664 en registrava 90, la tercera terça de 1663 n’havia registrat 3780.
54Atès que la documentació generalment obvia les dades sobre l’origen dels marxants i traginers, l’onomàstica pot ajudar a la seva identificació81. Es distingeixen clarament cognoms occitans entre els marxants i traginers que passen per Vilaller (Buigaes, Caperàs, Puentis, Puisegu, alguns de procedència aranesa com Castèt, Garès, Ademà, Bordes, d’Aran, Ladevesa, Fedussa, Abadia, Verdié, de Vilac, Espanha), per Esterri d’Àneu (Birós, Sant Serní, Sentenac), o per la Jonquera (Alart, Ausellac, Fosac, La Fontena, Lafont). A vegades s’explicita la nació, com a Tírvia, on, entre altres, s’esmenten Mosur Andrau « marxant francès » i Hierony Amillar « marxant francès », i a Camprodon, Antoni del Puig « paroler francès »82. Aquesta presència podia suposar incompliment dels deures fiscals, la tarifa de 1600, tot explicant que hi ha « molts forasters ò estrangers que no son vassalls del Rey nostre senyor y aporten en lo present principat moltes mercaderies per ha vendre [...] » exigia als credencers que demanessin « penyores als esmentats venedors » tot preveient la sortida fraudulenta de moneda que es faria83.
55Al Pont de Suert els traginers són dels pobles de l’entorn, dels Pallars - València d’Àneu, Gotarta, Perves-, de la Vall d’Aran i de la Vall de Boí - Barruera, Durro, Taüll, Erilliures També de França -Castillon-, d’Aragó, de Vilafranca del Penedès, o de Manresa, com els Dalmau, especialitzats en el transport de « cuiros de bou en pèl »84 cap a terres bagenques als anys setanta del segle XVII. A la Seu d’Urgell generalment no s’esmenta l’origen, llevat dels andorrans -de Sant Julià de Lòria, de Canillo i de la Massana- i dels de la Seu - « botiguer de la present ciutat »- tanmateix, en alguns casos s’indica que eren de Copons, Calaf, Solsona, Cardona, Manresa o Biosca. A Puigcerdà, els traginers són de la Cerdanya -Puigcerdà, Llívia, Isòvol, Ix-, de l’Alt Urgell -la Seu d’Urgell-, del Berguedà -Berga-, del Solsonès -Cardona-, del Conflent - Fontpedrosa-, o del Vallespir -Prats de Molló. A Camprodon els traginers són del mateix lloc, de Prats de Molló i de Prada, també de Seva, Olot, Setcases, Fontpedrosa i de Sant Marçal, als Aspres.
56Al Rosselló, i concretament a la taula de Millars, els albarans de la bolla de 1627 i 1628 demostren com els manifestos de la llana es feien per persones de l’entorn més immediat. La majoria eren de Sant Feliu, Cornellà, Estagell, Nefiac, Millars i Perpinyà, i es dirigien a diferents destins, molts a la propera ciutat de Perpinyà i altres a centres manufacturers més llunyans, com Barcelona o Granollers. A Maçanet de Cabrenys dominen els traginers de Sant Llorenç de Cerdans, d’Agullana, de Darnius, de Prats i del mateix Maçanet. A la Jonquera hi ha marxants i traginers de bast, molts d’origen transpirinenc ; també hi consten alguns mercaders d’Olot.
57La freqüència de pas registrada a cada taula, en anys de la dècada del 1660 -i per a la Seu d’Urgell de la del 1680- permet fer una classificació segons el trànsit. La taula que se situa en primer lloc és la de Puigcerdà, amb una mitjana mensual de 59,6 passatges, seguida de la Seu d’Urgell, amb 48,1 passatges, i Tírvia, amb 28,3. En canvi, en la relació de la mitjana d’ingressos totals per terça, la taula de Puigcerdà se situa en tercer lloc a una bona diferència de la taula de la Seu d’Urgell, ja que el valor de les mercaderies fa que tot i el menor trànsit d’aquesta taula, els ingressos siguin superiors : 304 lliures a la Seu i 161 lliures 10 s. a Puigcerdà.
58No sempre els camins85 triats pels marxants i traginers eren els més curts i avinents, com podia ser el camí reial ; moltes vegades s’apartaven d’aquesta ruta, ja fos per evitar assetjaments de malfactors86, ja fos per evitar pagar els drets fiscals. El 1600 s’afirmava que els « carolans francesos » feien un gran dany al General, ja que « oblidats de sa consiència passen molts centenars de càrregues de sal en lo regne de França sense pagar lo dret al General i apartant-se del camí real per obviar a tals [...] », o amb el passatge nocturn87. A la Vall d’Aran, el 1660, es justificava la dificultat de l’ofici del tauler per « [...] pode fugir los passatgants facilment passant en Fransa sens pagar los drets »88. Per altra banda, els traginers eren assetjats pels oficials reials i pels oficials del General que actuaven moltes vegades amb abús de poder i exigència de composicions89.
59Tot i així el control era necessari i era ben reglamentat en les Ordinacions i crides [...] tot vetllant per evitar aquest frau. A finals de la centúria, 1699, des de la Vall d’Aran es féu un recurs davant els intents fiscalitzadors de taulers com el de Balaguer, que exigia als aranesos el pagament dels drets vigents, i que titllava d’excessiu el transport de llana per part dels aranesos, tot acusant-los d’associar-se amb francesos i de fer valdre la seva posició privilegiada en negocis aliens90.
El camí de les mercaderies : trajecte llarg, trajecte curt i etapa
60Com ja hem dit, els productes comerciats a través de la carena pirinenca eren molt variats. Es detecta una balança comercial desfavorable a Catalunya, amb sortida de matèries primeres com la sal, la llana o la mena de ferro, i entrada de nombrosíssims productes manufacturats, des de teixits fins a quincalleria. Segons l’origen i el destí dels productes es poden distingir tres tipus de trajecte.
61Els trajectes llargs : poden ser considerats com a tals la sal de Cardona que viatja cap al regne de França, o els moltons que es desplacen fins a Barcelona. Així, els circuits de transhumància que lligaven les pastures pirinenques amb les terres de l’Urgell, la Segarra i el Bages, i fins i tot l’Alt Camp, l’Anoia i el Barcelonès. A Camprodon, el 1636, en enumerar alguns ramats s’especificava « ban a tallar a Barna »91.
62Els trajectes curts : corresponents a productes com la mena de ferro o la llana, que s’exporta sota control, ja que al Principat, per protegir la manufactura de llana, hi havia l’intent que no sortís la poca llana de què es disposava92.
63Per acabar, cal tenir en compte l’etapa pirinenca en el llarg camí seguit per mercaderies com les teles93, la merceria, la quincalleria o els queviures, entre altres coses de menor importància. Aquests són productes presents en el comerç transpirinenc, però que moltes vegades no són produïts ni consumits en aquest espai muntanyenc, sinó que el travessen en una etapa del seu llarg periple, que ultrapassa l’espai pirinenc, occità i català, des del centre de producció fins al de consum94. Aquest seria el cas de la merceria de metall, provinent de l’Illa de França o d’Alemanya via Milà, dels gafets de Lió, o de les mitges que aparentment procedeixen de París o d’Anglaterra, però que també poden ser imitades en centres tèxtils del regne de França més propers95. En aquest sentit són significatives les puntualitzacions del tauler de la Seu d’Urgell quan anota, el 1681, mitges « a modo inglesa encarnades per a dona », la qual cosa indica que no procedeixen pas d’Anglaterra. Tanmateix en la mateixa taula s’anoten « mitges de estam de Paris encarnades per a dona », « blanquisatges de Bordeus », « cotonines de mostres de Lió de França »96. Tot sembla indicar que els productes d’origen llunyà seguien arribant a Catalunya a la dècada dels vuitanta del segle XVII de la mateixa manera que ho feien des de mitjan segle XVI. En aquest àmbit és molt rica la informació fornida per les tarifes ; només hi farem una ullada ràpida, amb la cita d’alguns exemples que indiquen procedències ben diverses. El 1547 s’esmentaven : « aynauts de Alamanya », « aynauts de Flandes », « alnets de Gascunya », « agulles de Paris », « agulles de Alamanya », « fustanis de Milà », « fustanis de Piamunt », « tapisseria de Tornay ». El 1655, encara que hi havia esment a productes amb nom genèric com alemanyes, cambraïnes, o olandes, s’hi troben : « costances que solen venir per via de Lio o Genoua », « estopetas de Cambray », « teles baues y blanques de Alemanya », « draps de Olanda », « draps de Berri », « fustanis de Alemanya », « fustanis del Piamont », « telilles de fil y estam de Flandes », « mitges de estam de Paris », « mitges de estam a modo de Inglaterra ». El 1680 se segueixen esmentant les mateixes mercaderies, amb altres productes : « teles crues que venen de Viena », « sarjas de Londres », « mitges de seda de arrugar llargas que venen de Lió ».97 També el congre o el bacallà, productes atlàntics98, tenien en el Pirineu una etapa del seu llarg camí des del litoral fins als centres de consum catalans. En aquest aspecte les tarifes són molt més explícites que no pas les anotacions dels taulers, que simplement deien « congre », « merlussa » o « bacallà ». A la tarifa de 1600 s’hi troba « congre Broto [sic], ò de Fra[n]ça », a les de 1655 i de 1680 « arengades de Satubre, ò Bretanya » i « arengada inglesa »99.
64Aquests trajectes ens permeten concloure que hi havia unes àrees de mercat clares. Els productes declarats a la taula de la Seu d’Urgell entre 1680- 1681 arribaven a Solsona, Cardona, Calaf i Manresa, i això ens inclina a establir l’existència d’una línia en diagonal que separaria les terres que s’abastien dels productes que entraven pel litoral de les terres que s’abastien dels que entraven pel Pirineu. El congre consumit a Cardona, a Solsona o a Manresa arribava a través de la Seu d’Urgell procedent del mar del Nord i de l’Atlàntic, després d’un llarg circuit marítim i terrestre o marítim i fluvial per terres occitanes, i no pas a través dels ports del litoral català. Mentre que aquests ports del litoral, com Mataró, o bé funcionaven com a redistribuïdors de mercaderies d’itineraris de l’interior, o bé consumien productes arribats per barca d’altres ports mediterranis connectats amb els diversos eixos comercials internacionals.
Unes breus conclusions
65En tot moment hem comprovat la importància de les entrades per les taules de muntanya, si més no en el tèxtil, la merceria, el bestiar, el ferro i el congre. Això ens obliga a parlar d’una balança comercial deficitària catalana pel que fa al comerç pirinenc i transpirinenc. És evident, però, que se’ns escapà el frau fiscal en un sentit i l’altre de la circulació comercial. D’altra banda, sabem que les taules de muntanya no són el comerç complet sinó que són fragments d’eixos comercials internacionals i nacionals dins dels quals s’estava eixamplant el consum popular català. Aquest increment del consum forçosament havia de ser compensat pel paper que anava adquirint la comercialització de la producció agrària, tal com ens ha explicat Pierre Vilar, i per l’afany d’agents econòmics del país de satisfer el consum català amb manufactures pròpies, sense però aconseguir-ho. Això explica que els memorials de les primeres dècades del segle XVII fustiguessin la invasió comercial estrangera, sobretot francesa, Jaume Dalmau ho fa amb l’eloqüent : donen un ou per tenir un bou. Només una visió global i de conjunt del comerç català ens permetria destriar millor els eixos comercials deficitaris dels eixos comercials més o menys excedentaris o compensatoris100. Caldria comparar les taules litorals amb les taules de muntanya i comprovar si dibuixen el mateix escenari, així com ampliar l’observació amb fons notarials. Finalment cal també tenir present que després de la crisi política catalana de la Guerra dels Segadors, les taules fiscals de la Generalitat ja no són tota la informació del comerç a Catalunya perquè una part del territori català ha quedat sota la corona de França.
Annexe
Apèndix101
ESTERRI D’ÀNEU.
Entrades i eixides, 1663/III
ACA, G, DG, D-8/282
Entrades :
teles que paguen el 10% de dret : 129 canes [hem convertit 4,75 peces a canes segons un valor mitjà de 10,50 canes peça]. Tipologia de les teles : renís, tela grossa, navals, muntanyes, cambraïnes. Preus : renís : 6,77 sous cana, 8,75 sous cana (renís estret), 10 sous cana, 10,90 sous cana, 12 sous cana [el més freqüent 10 sous cana] ; tela grossa : 7 sous cana ; navals : 0,75 peces 10 lliures peça ; muntanyes i cambraïnes : 6 lliures peça.
teles de seda : 2 dotzenes a 2 lliures dotzena, dret 10% preu.
teles que paguen l’1,66% de dret : 235,87 canes [hem convertit 12 peces segons 10 canes i mitja la peça]. Tipologies : rasa, estret blau, cordellatsde diferents colors, cordellat blau, cordellat morat, drap fi, rasa blava, rasa negra, rasa grisa, drap gros, tafetà estret, tela de lli. Preus : rasa : 1 lliures cana, estret blau : 10 sous cana, cordellats de diferents colors 16,66 sous cana ; cordellat blau : 1 lliures 5 sous o 13,33 sous cana ; drap fi : 3 lliures cana, rasa blava : 1 lliures cana, rasa negra : 19,2 sous cana ; rasa grisa : 16 sous cana ; drap gros : 10 sous cana ; tafetà estret : 3,75 lliures la peça.
escapolos : 4 d’unes 5 canes cadascun [meitat cordellats i meitat renís, llargada unes 2,50 canes de mitjana], [segons el mateix any i terça de la Seu d’Urgell, la cana de renís valia entre 0,85 i 1,20 lliures la cana, segons l’amplada i el cordellat valia 0,70 lliures cana], dret del renís 10%, dret del cordellat 1,66%].
reates : 8 pams, entre 5 i 10 sous el pam, dret 1,66%.
vetes (fil grosser o de lli) : 13 + 2 pams, 12 sous dotzena, dret 1,66%.
maços de fil : 1 blau [segons el mateix any i terça de la Seu d’Urgell, el maç de fil valia 1lliures 8 sous i el dret era de l’1,66% del preu].
trenilla : 2 dotzenes + 7 pams, 10 sous la dotzena o 10 sous pam, dret 1,66%.
capes de pastor : 1 [12 sous de preu, dret 50%].
barretines : 69, preu 2 lliures la dotzena o 4 sous barretina, dret 1,66%.
camises : 4+5 i 1 llençol de drap gros (4 camises = 1 lliures camisa i 5 camises+1 llençol = 10 lliures) dret 1,66%.
mitges : 10 parells, no es pot deduir ni preu ni dret [segons la Seu d’Urgell 0,41 lliures el parell i dret 1,66%] .
tires : 4 grosses [en algun cas diu tires de canó] [segons la Seu d’Urgell a 4 sous la grossa i si són d’estam dret a 50%].
tabac : 5,31 quintars, 8 lliures quintar = 30 sous lliures, dret 3,33% del preu.
espècies : 151,50 lliures a 5 sous la lliura de pebre i a 6’66 sous la lliura de gingebre. No es dedueix el dret [segons referències de la Seu d’Urgell del mateix any i trienni els drets de les espècies a 1,66% del preu].
sucre : 1,25 quintars, preu entre 50-80lliures el quintar, dret 1,66%.
ferro : 1 quintar [9 lliures quintar, deduït dels 3 sous de dret segons 4 diners lliures, és a dir, segons dret 1,66%].
agulles de cap : 2 dotzeres de mil + 8 papers d’agulles de cap + 2 grosses d’agulles de cap [el paper d’agulles = 500 agulles], preu 3 lliures la dotzena de mil, 2 sous 6 diners el paper d’agulles, dret 1,66%.
centenars d’agulles de cosir : 400, 10 sous el centenar, dret 1,66%.
esquelles : [1 dotzena] [14 sous la dotzena], dret 7 sous, és a dir , 50%.
milers de gafets : 32,5, preu entre 8 i 10 sous el miler, dret 50%.
pintes : 2,6 diners pinta, dret 1,66%.
quincalleria : per un valor aproximat de 40 lliures.
raïmes de paper : 4,50, 1 lliures raïma, dret 1,66%.
congre : 2,30 quintars, 14 lliures quintar, dret 1,66%.
« merlusa » : 2 quintars, 5 lliures quintar, dret 1,66%.
ganivets : 305 : 156 closos a 1 lliures la grossa, 149 raors de França a 6 diners ganivet, dret dels closos 1,66%, dret dels raors 50%.
rostanel [rostalla? = podadores] 2 dotzenes, no es pot deduir ni preu ni dret.
bestiar : 13 eugues, 1 rossí i 1 burro [2 eugues tenen 3 anys]. Els preus de les eugues oscil·len entre 12 -18 i 20 lliures euga, el rossí 9 lliures, no es pot deduir el preu del burro ni de les eugues de 3 anys], dret 1,66%.
rosaris : 30, entre 1 sou i 1’66 sous rosari, dret 1,66%.
pólvora : 26 lliures, 6 sous la lliura, dret 1,66% .
cistells de calar? : 8, preu ?, dret 1 sou 4 diners.
2 lliures 6 ? sense aclarir que és [tal vegada són espècies], val 20 lliures i paga 4 diners per lliures.
Eixides :
blat : 3 quarteres, 16 sous quartera, dret 10% [són 0,24 lliures de dret].
pells cabrit. El preu són 6 lliures, no s’aclareix el dret [podria ser dret 1,66% i aleshores seria un 0,1 lliures].
llana neta : 5,50 quintars, preu 2 lliures quintar, dret 10 sous arrova [apareix com eixida] [són 11 lliures de dret].
Valor total de les mercaderies que transiten en aquesta terça és de 953,25 lliures. El valor dels drets en brut 38,18 lliures [seria una mitjana de dret de 9,62 diners per lliures és a dir un 4%]. D’aquest valor total de les mercaderies que transiten només 17,30 lliures procedeixen de les eixides, és a dir només l’1,81% del valor, però en aquest cas és el 29,70% dels drets a causa de la llana, que en teoria no hauria de sortir.
Observacions : Bernardí Ballester tauler del General d’Esterri d’Àneu ha recaptat 38 lliures 3 sous 9 diners. Dedueix el seu salari : de 3 sous per lliures = 5 lliures 14 sous i el lloguer de la botiga = 1 lliures i resta net al General 31 lliures 9 sous 9 diners donades a Josep Sansa, receptor del General de les col·lectes de Tremp i Pallars. Figura també citat un tal Josep Mateu arrendador del General.
LA SEU D’URGELL
Entrades i eixides, 1681/I
ACA, G, DG, D-21/816
Entrades :
capes de pastor : 1, a 12 sous, dret 50%.
dotzenes de barretines : 17’50, totes a 3 lliures dotzena (de llana, vermelles, virades, virolades), dret 1,66%.
dotzenes de mitges : 5,91 (qualitats : 17 parells grises d’home a modo angleses, 15 lliures 10 sous dotzena ; 1 d’home d’estam a modo angleses a 15 lliures dotzena ; 2,50 de dones d’estam encarnades de París a 5 lliures 15 sous dotzena, 1 de dona encarnades a modo anglès 10 lliures dotzena), dret 1,66%.
teles que paguen 10% de dret : 183,10 cordes + 8 peces (qualitats : navals : 12,50 cordes a 4 lliures 10 sous corda i 8’62 cordes a 6 lliures 10 sous corda ; cambrai : 2,25 cordes a 8’88 lliures corda ; cambraïna 6 peces a 4 lliures peça ; blanquinatges de Burdeus : 7,50 cordes a 4 lliures 10 sous corda [són 2 peces que sumen de tir juntes 30 canes] ; renís de 3 pams : 4 cordes a 2 lliures 6s corda, 36 cordes a 2 lliures 16s corda, 24 cordes a 3 lliures 2 s corda ; renís de 3,50 pams : 40 cordes a 3 lliures corda ; renís de 4 pams : 6 cordes a 3 lliures 7 s corda ; renís de 4,50 pams : 14 cordes a 3 lliures 16s corda ; renís de 5 pams : 20 cordes a 4 lliures corda i 2 cordes
a 4 lliures 11 sous corda ; sangala : 1,74 cordes a 2 lliures 17 sous corda ; terrada : 3,50 cordes a 4 sous corda [són 2 peces de tir 7 canes] ; 2 peces de tela viada per matalassos a 6 lliures peça i 4 canes tela viada per fer coixins [no consta preu].teles que paguen 1,66% de dret : 790,12 canes + 9 peces (qualitats : cotonines de mostra de Lió de França : 4 peces : 3 a 7 lliures 10 sous peça, 1 a 7 lliures 11 sous peça ; sarges de diferents colors de Tolosa : 215,75 canes a 1 lliures cana ; drap de Carcassona : 8,25 canes a 4 lliures 4 sous cana ; fustany bombosi pardo de Lió de França : 1 peça a 2 lliures 2 sous peça ; cadins de diferents colors : 3 peces de 2,50 pams + 463,87 canes : les peces a 12 sous cana, 126,87 canes a 11 sous cana, 337 canes a 8 sous cana [6 peces de cadins de diferents colors sumen totes juntes 126 canes 7 pams] ; barraganot : 1 peça = 6 lliures ; barraganes bordes : 5 peces en 7 trossos que fan 80 canes a 4 sous cana ; xamellots de Miens [d’Amiens?] : 17,25 canes a 20 lliures peça [tal vegada és 1 lliures 3 sous cana] ; borrell negre : canes a 1lliures 10 sous cana). [la relació permet verificar els tirs en canes d’algunes peces : 6 peces de cadins = 126 canes 7 pams, 2 peces de sarge de diferents colors de Tolosa = 152 canes 4 pams, 5 peces de sarge grisa de Tolosa sumen de tir 63 canes ; 7 peces de cadins estrets de diferents colors tiren juntes 337 canes ; 5 peces amb 7 trossos de barraganes bordes tenen 16 canes peça].
maços de fil : 130 blau (34 a 11 lliures 10 sous maç ; 96 a 1 lliures 9 sous maç) dret 1,66%.
cuiros de bou en pèl : 19 a 2 lliures 10 sous cuiro, dret 1,66%.
vedellets petits adobats : 60 a 1 lliures 5 sous peça, dret 1,66%.
vaqueta de ganga : 4 quintars, 2 arroves, 21 lliures, establerta la lliura en 6 sous 6 diners, dret 1,66%.
« serut » : 4 quintars a 8 lliures 10 sous quintar, dret 1,66%.
dotzenes de fil a la punyada : 24 (16 a 18 sous la dotzena i 8 a 15 sous la dotzena), dret 1,66%.
fil de crema : 1 lliura a 1lliures 8 sous, dret 1,66%.
justacòs : 1 de drap bord de França dels senzills a 3 lliures, dret 1,66%.
dotzenes de milers d’agulles de cap : 44 (1,50 de 24 unces a 2 lliures i 42,50 a 1lliures 16 sous), dret 1,66%.
milers d’agulles de cosir : 3, és la goma de 6 milers 6 lliures, dret 1,66%.
milers d’agulles de cap de mantell : 6 a 6 sous miler, dret 1,66%.
milers de gafets : 2 a 16 sous el miler, dret 50%.
grosses de botons de seda : 57, val la grossa 12 sous, dret 1,66%.
cordoneres de fil d’or de París : 2 grosses a 13 sous la dotzena, dret 1,66%.
dotzenes de vetes blanques de filera : 1 a 2lliures10 sous filera, dret 1,66%.
dotzenes de vetes crues de Gascunya : 7, a 1lliures la dotzena, dret 1,66%.
peces de vetes lluentes : 2, preu 0,25lliures peça, dret 1,66%.
cortinatge de llit d’estofa bord de Bèrgam : 1 preu 12 lliures, dret 1,66%.
dotzenes de pintes de barber : 2, a 2 lliures la dotzena, dret 1,66%.
« serdes » de sabater : 0’50 lliures a 2 lliures la lliura, dret 1,66%.
tatxes de sabater : 500 = 1 lliures, dret 1,66%.
quintars de ferro : 20’50 a 3 lliures quintar, dret 1,66% [de llata la majoria = en barra].
quintars d’aram de copa : 10,50, 40lliures quintar, dret 1’66%.
estany obrat : 6 lliures, a 46 lliures quintar, dret 50%.
llautó en planxa : 1 quintar 3 lliures 3 unces [1,02 quintars] a 50 lliures el quintar, dret 1,66%.
fil ferro : 5 lliures a 20 lliures el quintar, dret 1,66%.
fil de llautó [per encadenar rosaris] : 7 lliures 3 unces a 5 lliures quintar, dret 1,66%.
plom : 1 arrova a 27 lliures el quintar, dret 1,66%.
llaunes estanyades de la forma petita : 6 peces per fer llanternes petites + 4 peces per fer setrills : tot 2 lliures, dret 1,66%.
quintars de congre : 189,12 quintars, a 14 lliures el quintar, dret 1,66%.
arengades : 600 a 15 lliures 10 sous el miler, dret 1,66%.
cassià [fulles medicinals] : 1 quintar = 30 lliures, dret 1,66%.
tabac de fum comú en rull de França : 2 quintars 16 lliures [2,15 quintars] a 16 lliures el quintar, dret 1,66%.
plomes d’escriure d’Irlanda : 1 miler a 3lliures5 sous el miler, dret 1,66%.
tinters de banya : 1 dotzena a 1 lliures la dotzena, dret 1,66%.
estoigs petits : 1 dotzena a 1,50 lliures la dotzena, dret 1,66%.
« flasquillos » de carbó : 1,50 dotzena a 10 sous la dotzena, dret 1,66%.
grossa de resorts amb mànec de banya : 1 3 lliures grossa, dret 1,66%.
dotzenes de rosaris : 3 (de fusta) a 1 lliures les 3 dotzenes = 6,66 sous dotzena, dret 1,66%.
un missal comú i 2 quaderns de rèquiem : 3 lliures 10 sous, dret 1,66%.
bestiar : 69 caps (3 mules dobleres a 8 dobles cap, 18 mules i matxos de 9 dobles cap, 25 mules i matxos i 8 mules dobleres a 13 dobles cap, 15 caps mulatí dobler 13’50 dobles cap), dret 1,66%.
Eixides :
sal : 139,75 quintars [4 diu sal d’aigua], a 1 lliures quintar, dret 5%.
pega : 3 quintars a 21 lliures quintar, dret 1,66%.
oli : 60 quartans a 14 sous quartà, dret 5%.
panses :1 quintar a 2lliures 8 sous quintar, dret 1,66%.
avellanes en clovella : 6 quintars a 2lliures10 sous quintar, dret 5%.
avellanes trencades : 1 quintar, a 8 lliures quintar, dret 5%.
ametlles trencades : 3 quartes, 8 lliures quarta, dret 5%.
estelles de pintes : 1 càrrega [no es dedueix ni preu ni percentatge per dret].
aiguardent : 2 càrregues = 12 lliures, dret 5%.
vi : 7 càrregues (6 de vermell), 2lliures 10 sous càrrega, dret 5%.
pebre : 2 arroves amb un poc de gingebre a 3 lliures la lliura, dret 1,66%.
Observacions : el valor total de les mercaderies que transiten durant aquesta terça és de 10.366,69 lliures. En concepte d’eixides és de 297,02 lliures. És a dir, que les eixides són el 2,86% del valor total de les mercaderies que transiten. Pel que fa als drets del General, aquest ha tingut uns ingressos bruts de 236,54 lliures, dels quals 22,96 lliures per eixides ; les eixides són, doncs, el 9,70% dels ingressos bruts de la Generalitat. Els ingressos nets de la Generalitat són 193,24 lliures per descompte de 43,30 lliures de despeses de la taula, que són el 18,30% dels ingressos bruts. Aquestes despeses de la taula procedeixen de : terça del salari del Dr. Simon Gili (assessor de la col·lecta) : 5 lliures ; terça del salari del notari de la col·lecta Francesc Esteve : 5 lliures ; terça del salari del Dr. Tomàs Collera més paper i tinta : 8 lliures 5 sous ; terça del salari del procurador fiscal Josep Canell : 6 lliures ; terça del salari d’Isidre Planes guarda ordinària de la col·lecta : 5 lliures ; per tinta i paper i terça del salari del tauler i receptor Joan Traveria : 8 lliures 5 sous ; per port de ploms per la terça d’octubre, novembre i desembre : 15 sous ; port de llibres d’albarans i crides es feren : 11 sous ; al traginer per ploms ha portat : 1 lliures 16 sous ; a Joan Pereño Abad per 2 lliures de ploms se li comprà : 6 sous. Tot plegat amb alguna cosa més = 43 lliures 6 sous.
MAÇANET DE CABRENYS
Entrades i eixides, 1663/III.
ACA, G, DG, D-10/375
Entrades :
quintars de ferro : 256. El preu oscil.la entre 2,25 i 3 lliures quintar, dret 1,66% del preu
claus : 3,50 arroves + 1.800 claus, preu 2 lliures l’arrova o 0,36 diners el clau dineral? i 0,16 diners el clau de ferro, dret 5% del preu
parells de semals (portadores) : 48, preu 12 sous el parell de semals, dret 1,72% del preu
feixos de duella [?] : 4
barretines : 1 dotzena : preu dotzena 1 lliura, dret 1,66% del preu
rosaris blancs : 1 dotzena : preu dotz 11 sous, dret 1,66% del preu
peces de vaca francesa : 2 preu total 6 lliures, dret 1,66% del preu
peces de roba : 3 : una minissus? estrets, una cambresina, una de cotonets de Sicília : preu : 6 lliures 10 sous, 4 lliures i 3 lliures, dret 10% del preu
maç de fil blanc : 1, preu 1 lliura 10 sous, dret 1,66% del preu
Eixides :
quarteres de sal : 6,91, preu : 15 sous quartera, dret 10% del preu
botes de vi : 6, preu 1,50 lliures bota, dret 5% del preu
pell de bou : preu 3 lliures, dret 0,33% del preu
LA SEU D’URGELL
Entrades i eixides, 1663/III.
ACA, G, DG, D-40/1278
Entrades :
capes de pastor : 3, preu : 12 sous capa, dret 50% del preu
dotzenes de barretines : 11’33 dotzenes (qualitat : 6 dotzenes de drap vermelles, 3 lliures dotzena ; 2 dotzenes d’agulla de llana virades, 1 lliura 12 sous dotzena ; 31 barretines -17 virades, 10 vermelles, 4 blanques- 4,35 sous barretina ; 9 barretines 3,33 sous barretina), dret 1,66% del preu
dotzenes de parells de mitges : 35,75 dotzenes (qualitat : 15,5 dotzenes, mitges de dones d’estam vermelles de Paris, preu entre 5 lliures i 5 lliures 10 sous dotzena ; 10’50 dotzenes, mitges de dones a modo angleses vermelles : 8 lliures 10 sous dotzena ; 4,75 dotzenes, mitges angleses d’home negres o d’embotar : 12 lliures dotzena) 1,66% del preu roba que paga de dret 10% :
22 peces + 50 cordes + 41 canes [les peces poden tenir 7 alnes de tir o bé 15 canes o bé 10 canes] [unes 288 canes en total. L’alna i la cana de 8 pams són semblants, aproximadament un metro, i la corda són 4 canes ; per equilibrar el resultat s’ha comptat la llargada de les 22 peces sobre el promig de 7+15+10=10,66]. La qualitat és diversa : alemanyes de 7 alnes 9 lliures peça = 2,25 lliures corda ; cambraïna de 7 alnes 6 o 9 lliures peça = 1,50 o 2,25 lliures corda ; alemanya-cambraïna comuna : 6 lliures peça ; bocaram : 6 lliures peça ; roan : fi 1 lliura cana = 4 lliures corda ; renís de 3 pams d’ample : 3 lliures 8 sous corda ; renís de 4 pams : 4 lliures corda ; renís de 5 pams : 4 lliures 16 sous corda ; tarades de 4 pams : 4 lliures corda ; tarades crues : 3 pams 2 lliures 2 sous corda ; naval blanc : 6 lliures 10 sous corda ; naval nou batut : 8 lliures corda ; sangala 13,32 sous cana o 0,66 lliures corda
roba que paga de dret 1’66% :1 peça + 342,25 canes [si comptem la peça de 16 canes = 342,25+16= 358,25]. Qualitat diversa : 1 peça cotó de Sicília 2 lliures peça [si comptem 16 canes = 2,5 sous cana] ; 83 canes de cadins blau de 3 pams d’ample : 18 sous cana ; 32 canes de cadins lleonard clar : 18 sous cana ; 20 canes de cadins noranjat de 3 pams : 18 s cana ; 7 canes de cadins violat : 18 sous cana ; 21 cana ribers-tafa? estret noranjat : 11,42 diners cana ; 11 canes de cordellat blau de França : 14 sous cana ; 2 peces de 16 canes de tir cadascuna d’estam rutllens : 8 sous peça = 3 diners cana ; 11,25 canes de sarge gris de Tolosa : 1 lliura cana ; 50 canes de tafetà de quart i mig : 4 lliures cana ; 45 canes de tafetà de quart blau : 1,81 lliures cana ; 30 canes de tafetà de quart 1 sou cana
tiretes d’estam : una grossa, 4 sous grossa, dret 50% del preu
seda retorta :1 lliura, diferents colors, 5 lliures la lliura, dret 1,66% del preu
seda de sabater : 1 lliura, 2 lliures 10 sous lliura, dret 1,66% del preu
dotzena de peces de reata de Cremona : 8, 2 lliures peça + 6 de tir curt 3,33 sou peça, dret 1,66% del preu
dotzena de peces de vetes de filera : 5,66 + 3 trossos d’un total de 33 canes. Qualitat diversa (1’50 blanca i vermella : 1 lliura 4 sous dotzena de peces ; 2,50 crues de Gascunya : 1 lliura dotzena de peces ; 1 seda núm. 5 diferents colors : 3 lliures dotzena de peça ; 0,66 blanques i vermelles de filat : 1 lliura tot ; 33 trossos d’un total de 33 canes de seda d’un quart fet a Nàpols total 3 lliures, drets 1,66% del preu
maços de fil : 51 (29 blaus, 22 blancs) 1 lliura 8 sous maç, dret 1,66% preu
tabac : 4,68 quintars. Qualitat diversa : 6 lliures de tabac del Brasil : 60 lliures quintar ; 0,50 arroves de tabac de corda de Sant Cristòfol : 18 lliures quintar ; 4,50 quintars de tabac de corda comú : 16 lliures quintar, dret 3,33% del preu
espècies : 65 lliures (qualitat diversa : 3 lliures de clavell : 250 lliures quintar ; 60 lliures de pebre : 30 lliures o 31,12 lliures quintar ; 2 lliures de canyella : 40 lliures quintar), drets 1,66% del preu
sucre : 4,25 quintars (qualitats : 20 lliures en pa : 25 lliures quintar ; 3 quintars en pa : 90 lliures la càrrega [sembla com si la càrrega fossin 3 quintars, serien 30 lliures quintar] ; 1,05 quintars sucre : 26 lliures quintar), dret 1,66% preu
pes de passamans de panís : 2 lliures : 5 lliures la lliura, dret 1,66% preu
quintars de ferro : 22,50 en verga i barra + 4 millers? ferro de martell (preu 3 lliures 10 s quintar) [la totalitat del ferro de martell val 1 lliura], dret 1,66% del preu
dotzena de ganivets closos : 1, 5 sous dotzena, dret 50% del preu
fil de llautó : 34 lliures preu 44 lliures quintar, dret 1,66% del preu
càrregues pots? : 3, 1 lliura càrrega, dret 1,66% del preu
dotzenes de milers d’agulles de cap : 46,50 + 108 mil agulles de 24 (qualitat : 2 lliures la dotzena de mil, també les cinc dotzenes de mil xiques ; les 108 mil de 24 valen en total també 2 lliures) dret 1,66% del preu
milers d’agulles de cosir : 15 mil (1 lliura el miler o 6 lliures la goma de 6 milers o 1 lliura 2 sous 6 diners una partida de quatre mil), dret 1,66% del preu
cuiros de bou en pèl : 28, 2 lliures el cuir, dret 1,66% del preu
pintes de banya : 9, 3,33 sous pinta, dret 1,66% del preu
dotzenes de rosaris (qualitat 1 de tabor? 5 sous dotzena i 1 d’or? 10 sous dotzena) dret 1,66% del preu
estampes : 9, 3,33 sous estampa, dret 1,66% del preu
llibres : 2, preu 3,50 lliures cadascun, dret 1,66% del preu
formatges : 2,50 arroves, 2 lliures arrova, dret 1,66% preu
quintars congre : 11,50, preu 14 lliures quintar, dret 1,66% del preu
quintars bacallà : 1,25, 5 lliures quintar, dret 1,66% del preu
mules dobleres : 90 caps mulatí (mules i matxos) + 7 rossins dobles, dret 6 sous cap mulatí, 3 sous cap rossí
Eixides :
quintars de sal : 238,3 lliures cafís = 1 lliura quintar, dret 5 % del preu
bales pells de cabrit sense adobar : 2, 12 lliures la bala, dret 1’66% del preu
càrregues de vi vermell : 1, 2 lliures 10 sous càrrega, dret 5% del preu
Dues relacions de marxants, traginers i pagesos : Camprodon i Bellver de Cerdanya
CAMPRODON
Entrades i eixides, 1664/III
ACA, G, DG, D-7/230
Balet, Emanuel (cavalls, cuiro 2-VII)
Balet, Emanuel (ferro, pells 3-VIII)
Balet, Emanuel (cuiros 17-VIII)
Balineta, Gaspar (sal 31-VII)
Barbado, traginer del Solà, lo (ferro 29-IX)
Barber, Francesc (ferro? 3-VII)
Barber, Francesc (ferro 5-VII)
Barber, Francesc (ferro 29-VII)
Barber, Francesc (llana neta 5-VIII)
Barber, Francesc (duella 7-VIII) tornada*
Barber, Francesc (ferro 27-IX)
Batlle, Emanuel (cuiros 29-VIII)
Batlle, Emanuel (cuiros 23-IX)
Bigorra, Martí (cuir cabra 7-VII)
Biguer, Guillem, de Prats de Molló (ferro 11-VII)
Biguer, Guillem (cuiros pells 3-VIII)
Blasi, Pere (cuiros 4-IX)
Cabota de Setcases (capes de pastor 18-IX)
Caderlet, Bernat (duella 7-IX)
Camps, Pere (llana 31-VII)
Comamala, Llorenç (duella 13-VIII)
Coma[mala], Llorenç (duella 26-IX)
Dest, Mossur (cambraïnes, renissos 4-IX)
Garau, Josep (duella 16-IX)
Garau, Josep (duella 30-IX)
Girbal, Miquel (ferro 3-IX)
Girbal, Miquel (ferro 15-IX)
Girbal, Miquel (ferro 30-IX)
Gratacós, Jaume (duella 21-VII)
Ladinus?, Francesc (ferro 18-VIII)
Marenis, Joan (llana 20-VIII)
Marser, Jaume, ab sos companys (ferro 19-VIII)
Mata, Francesc (ferro, llana sutza 10-VII)
Mata, Francesc (ferro 19-VIII)
Mata, Francesc (llana 2-IX)
Matas, Francesc (llana neta, ferro 17-VIII)
Mateu, Francesc (ferro 1-IX)
Miró de Conflent, Josep (duella 9-VIII)
Oliver, Bartomeu (duella 21-IX)
Olot, Calvo d’ (ferro 24-VIII)
Olot, Tal d’ (duella 13-VII)
Parra?, Domenjó? (llana 29-VII)
Peris?, Candido? (« ha plomat » capa 25-VII)
Planas, Antoni (duella? 19-VII)
Puig, Antoni del, peroler francès (olles ferro, aram 10-IX)
Puig, Patladí del (ferro 30-VIII)
Puig, Patladí del (ferro 25-IX)
Pujol, Rafael (duella, ferro 24-VII)
Sala, Francesc (ferro 19-IX)
Sala, Joan (ferro 31-VII)
Sala, Joan (ferro 26-VIII)
Salesa, Isidro (ferro 27-VIII)
Salidé, Joan (ferro, llana neta 16-VII)
Scapa, Miquel (llana neta 2-VII)
Scapa, Miquel (llana sutza 17-VII)
Scapa, Miquel (llana sutza, cuiros 23-VII)
Scapa, Miquel (cuiros 29-VIII)
Scapa, Miquel (cuiros 14-IX)
Scapa, Miquel, i sos companys (ferro, llana sutza 29-IX)
Serrat, Joan i Calvo Dadé (llana, ferro 2-VIII)
Seva, Jeroni de, ab son company (ferro, llana sutza 9-VII)
Seva, Jeroni de (llana, ferro 21-VII)
Seva, Jeroni de (ferro, llana 29-VII)
Seva, Jeroni de (llana sutza 20-VIII)
Seva, Jeroni de, ab sos companys (ferro, llana neta 30-IX)
Seva, Pau (sal 29-VII)
Sicart, Ramon (cuiros 25-VIII)
Torner, Pere (ferro 12-VII)
Torrent, Joan Pere (ferro 9-VII)
Torrent, Pere (ferro 9-VII)
Torrent, Pere (ferro, vedells 24-VII)
Torrent, Pere (cuiros 8-IX)
Tubau, Joan, ab son company (duella 20-VII)
Vell, Bartomeu (ferro 7-VII)
Vell, Bartomeu (ferro 18-VII)
Vell, Bartomeu (ferro 29-VII)
Vell, Bartomeu (ferro 4-VIII)
Vell, Bartomeu (llana 11-VIII)
Vell, Bartomeu (ferro 12-IX)
Vell, Bartomeu (ferro, pells 25-IX)
Vell, Bartomeu (cuiros, ferro 22-IX)
Vilar, Climent (ferro 21-VIII)
BELLVER DE CERDANYA
Entrades i eixides, 1663/III
ACA, G, DG, D-4/139
[producte : sal]
Carreter, Josep (6-VIII)
Claret?, Joan (19-VI)
Clunet, Arnau (31-VIII)
Clunet, Arnau, Ollet, Joan, i sos companys (27-IX)
Clunet, Joan (6-IX)
Clunet, Joan (18-IX)
Gallart, Jeroni (19-IX)
Gallart, Jeroni (24-IX)
Guitart, Jeroni, traginer de Bagà (13-VII)
Llorenç, Joan (19-IX)
Mot, Oliver (22-VIII)
Mot, Oliver (13-IX)
Naudi, Joan, i sos companys (11-VII)
Naudi, Joan, i sos companys (18-VIII)
Naudi, Joan, i sos companys (31-VIII)
Naudi, Joan (6-IX)
Naudi, Joan (19-IX)
Naudi, Joan, i son company (27-IX)
Oliva, Joan, i sos companys (16-VII)
Oliva, Joan, i sos companys (20-VII)
Oliva, Joan (2-VIII)
Oliva, Joan, i son company (9-VIII)
Oliva, Joan (18-VIII)
Oliva, Joan (30-VIII)
Ollet, Joan (6-IX)
Perret, Antoni (24-VIII)
Perret, Joan, i son company (1-VIII)
Perret, Joan, i son company (3-VIII)
Perret, Joan (6-IX)
Perret, Joan (24-IX)
Planet, [nom il·legible], i son company (14-VII)
Poch, Pere (20-VIII)
Pujol, Francesc (25-VIII)
Vigo, Montserrat (6-IX)
Vilasala, Esteve, i company (estella de pintes 27-IX)
X [nom i cognom il·legibles] (19-IX)
Notes de bas de page
1 P. Tucoo-Chala, Histoire du Béarn, París, PUF, 1970. P. Tucoo-Chala, Gaston Febus, prince des Pyrénées (1331-1391), Biarritz-Pau, J & D éditions, 1993. C. Bourret, Les Pyrénées centrales du IXe au XIXe siècle. La formation progressive d’une frontière, Aspet, PyréGraph, 1995. C. Bourret, Un royaume « transpyrénéen » ? La tentative de la maison de Foix-Béarn-Albret à la fin du moyen âge, Aspet, PyréGraph, 1998.
2 S. Brunet, Les prêtres des montagnes. La vie, la mort, la foi dans les Pyrénées centrales sous l’ancien régime, Aspet, PyréGraph, 2001. P. Poujade, Une vallée frontière dans le gand siècle. Le Val d’Aran entre deux monarchies, Aspet, PyréGraph, 1998. P. Poujade, Identité et solidarités dans les Pyrénées. Essai sur les relations humaines (XVIe-XIXe siècle), Aspet, PyréGraph, 2000. M. A. Sanllehy, « Comunitats, veïns i arrendataris a la Val d’Aran (s. XVI-XVIII). Dels usos comunals a la dependència econòmica », Tesi de doctorat. Universitat de Barcelona, 1996.
3 R. Sala, Dieu, le roi, les hommes. Perpignan et le Roussillon (1580-1830), Perpinyà, El Trabucaire, 1996. P. Sahlins, Fronteres i identitats : la formació d’Espanya i França a la Cerdanya, s. XVII-XIX, Vic, Eumo, 1993.
4 Pel que fa a aquesta legislació catalana vegeu Constitutions y altres drets de Cathalunya compilats en virtut del capitol de cort LXXXII de las corts per la S.C. y R. Majestat del Rey Don Philip IV nostre senyor celebrades en la ciutat de Barcelona, any MDCCII. Barcelona, Joan Pau Marti y Joseph Llopis, 1704, vol. I, VIII-5-7 ; I, IX-11-3 ; I, IX-13-2 i 5 ; I, IX-19-1 i 2 i III, IX-9-1. També : E. Serra, « Signori ban dol e r s e legislazione nella vita parlamentare catalana », dins B a n d it i s mi mediterranei. Secoli XVI-XVII, a cura di Francesco Manconi. XV Comunità Montana del Barigadu-Busachi. Convegno Internazionale. Fordongianus-Samugheo (Sardegna), 4-5 ottobre, 2002. Roma, Carocci editore, 2003, p. 147-169.
5 M. Sánchez, El naixement de la fiscalitat d’Estat a Catalunya (segles XII-XIV), Girona, Universitat de Girona, Estudis Universitaris de Vic, 1995.
6 V. Ferro, El dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta, Vic, Eumo, 1987, p. 260-261.
7 V. Ferro, El dret públic..., p. 260.
8 « Capítols dels drets del General del Principat de Catalunya y Comptats de Rosselló y Cerdanya, fets per la Cort General celebrada per la bona memòria del cathòlic rey don Fernando segon en lo capítol de la seu de Barcelona a VIII de Octubre any de la Nativitat del senyor MCCCCLXXXI », cap. 49 dins : Capitols dels drets y altres coses del General del Principat de Cathalunya y Comptat de Rossello y Cerdanya fets en Corts generals del any MCCCCLXXXI fins en lo any MDLXIIII inclusive y dels drets que per practica y altrament se paguen, en lo trienni de MDLXXV per manament dels Molt Illustres Senyors Deputats y Oydors de Comptes corregits [...] Novament manats imprimir per los Excellentissims y Fidelissims Senyors Deputats y Oydors de Comptes de dit General [...]. En Barcelona, estampats per manament dels Excellent. y Fidelissims Senyors Deputats en casa Rafel Figueró, 1707.
9 »Capítols sobre el redres del General y casa de la Deputació fets per les Corts generals celebrades en Montsó per lo sereníssim príncep don Phelip primogènit y lloctinent general de la dita SCCM del emperador y rei don Carles en l’any MDXXXXVII », cap. 8 dins : Capítols dels drets y altres coses..., Barcelona, ... Rafel Figueró, 1707.
10 Hom pot comprovar tot això a través dels quaderns estampats d’ordinacions i crides de la Diputació del General de diversos anys del segle XVII que es conserven a la Biblioteca de la Universitat de Barcelona, Secció de Reserva. Per exemple : sobre la llana caps. 5 i 6 de 1617 ; sobre la sal, capítol 85 de 1638 ; sobre el ferro cap. 79, 80 i 81 de 1677.
11 Existia la bolla de plom, que gravava els teixits fabricats al país, i el dret del segell de cera, que gravava la compravenda de teles i roba de confecció.
12 ACA, G, VG-15. No sembla que la quantitat de taules fos fixa ; el pas del temps i els canvis han pogut contribuir a modificar-ne la quantitat.
13 ACA, G, VG-14 i 28 i també E. Serra, « Le Roussillon et la Generalitat de Catalogne aux XVIe et XVIIe siècles : les visites de la Diputació del General, 1590-1626 », dins Le Roussillon de la Marca Hispanica aux Pyrénées-Orientales (VIIIe-XXe siècles). Actes du LXVIIe Congrès de la Fédération historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon, Archives départementales des Pyrénées-Orientales, Perpignan, 7 et 8 octobre 1995, Perpinyà, Société agricole, scientifique et littéraire des Pyrénées-Orientales, 1995, CIIIe volume, p. 39-61.
14 S’han buidat els fons següents : ACA, Generalitat, Drets del General, el Pont de Suert D- 20/785 (1675-1676, albarans) ; Vilaller D-106/2167 (1605/III) ; Esterri d’Àneu D-8/282 (1663/III) ; Gerri D-9/320 (1664-1665) ; Tírvia D-106/2160 (1602-1607, EE i bolla), D-15/581 (1663/III) ; la Seu d’Urgell D-40, D-51, D-21/812-817 (1662/IV, 1663/III, 1664/I-II, 1665/I, 1680/I, 1680/III, 1680/III duplicat, 1680/IV, 1681/I, 1681/III) ; Camprodon D-107/2172-2173 (1636-1637, albarans) D7-230/231 (1664/III, IV), D-22/896 (1699/I) ; Ripoll D-12/482 (1664/IV) ; Ribes de Freser D-12/479-480 (1663/IV, 1665/I), D-20/797-806 (1675/I, II, III, IV, 1676/I, II, III, IV, 1677/I, II) ; Puigcerdà D-39/1255 (1663/III), D-39/1558 (1663/IV) ; Bellver de Cerdanya D-4/139-141 (1663/III, 1664/I [i.e. I, II, IV], 1665/II) D-18/696-704 (1674/III, 1675/I, II, III, IV, 1676/I, II, III, IV) ; Figueres D-8/294 (1663/III) ; l’Escala D-8/275 (1663/IV, 1164/I-II) ; Maçanet de Cabrenys D-10/375-381 (1663/III, IV, 1664/II, III, IV, 1665/I, II) ; la Jonquera D-9/357-359 (1663/III, 1664/II, IV) ; Cotlliure D-106/2150 (1585/III), D-107/2176 (1626, albarans) ; Millars D-24/932-933 (1627-1628 albarans). Tots corresponen a quaderns d’entrades i eixides per terces, llevat dels casos en què s’indica albarans. La terça és el trimestre fiscal.
15 La Seu d’Urgell ACA, G, DG, D21/812-817 (1680/I, III i IV i 1681/I i III). Mataró ACA, G, D56/1505-1517 (1689/II, 1698/III? i 1699/I). En el cas de Mataró, a diferència del que sovint es diu, la part del lleó dels ingressos de la Diputació procedeixen de les entrades i eixides i no de la bolla. La comparació, fins on és possible, dels ingressos per bolla de les darreres terces conegudes de finals del segle XVII de Mataró (ACA, G, DG, D81/1828-1835 : 1686/III i IV, 1687/I, II, III i IV, 1688/III i 1689/I) amb les terces conegudes de finals del segle XVII d’entrades i eixides, ens demostren que les entrades i eixides mataronines quintupliquen la bolla, i això verifica el pes comercial de Mataró. L’estat de la documentació no permet comparar la bolla i les entrades i eixides d’inicis del XVIII mataroní.
16 Capitols per lo redres del General y casa de la Deputació de Cathalunya fets en las Corts ... de Barcelona ... en lo any 1599..., Barcelona, estampats per manament del ... Consistori en casa Rafel Figueró, 1704, capítol LXXIII. p. 108. Acusacions de fer comerç en platjes desertes tot fraudant el General en podem trobar a la crida de 21 d’agost de 1584, ACA, G, G23/2, fol. 1-4.
17 Mataró « cas únic » -diu Elliott- « demostrava un increment real de drets de duana entre 1626 i 1636 », J. H. Elliott, La revolta catalana, 1598-1640, Barcelona, Vicens Vives, 1966, p. 324. A més, Mataró, tot i que encara, per exemple, a la terça d’hivern de 1699, els drets de les eixides no compensen del tot els drets de les entrades, els drets de les eixides ja representen la quarta part del total dels drets i procedeixen fonamentalment de l’exportació de vi i pinyó, ACA, G, D-56/1507 (1699/I).
18 J. Iglésies, Distribució comarcal de la població catalana a la primera meitat del segle XVI. Barcelona, Societat Catalana de Geografia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, 1957, p. 5-6, 9 i 14-15.
19 P. Vilar, Catalunya dins l’Espanya moderna, Barcelona, Edicions 62, 1966, vol. III, p. 111.
20 A. García Espuche, Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, Madrid, Alianza Editorial, 1998, p. 32-33.
21 Hem fet algunes prospeccions a les visites del govern extret el 1590 (inspecció del trienni 1587- 1590), ACA, G, VG, 210/plecs 97, 98, 99, 101, 102, 105, 106, 107 ; del govern extret el 1599 (inspecció del trienni 1596-1599) VG, 15/plecs 210, 208, 54, 28, 29, 31, 32, VG, 14/plecs 1, 14, 15, 19, 20, 21, 24, 25, 26 ; del govern extret el 1605 (inspecció del trienni 1602-1605) VG, 28/plecs 43, 48, 54 ; del govern extret el 1608 (inspecció del trienni 1605-1608) VG, 42/plecs 89, 91, 92, 95, 96, 97 ; del govern extret el 1614 (inspecció del trienni 1611-1614) VG, 56/plecs 78, 79, 85, VG, 58/plecs 85, VG, 69/plecs 171, 175 ; del govern extret el 1620 (inspecció del trienni 1617-1620) VG, 68/plecs 134,137 ; del govern extret el 1629 (inspecció del trienni 1626-1629) VG, 86/plec 102, VG 90/plecs 48, 57, 59, VG, 91/plec 74, VG 220/plec 114.
22 ACA, G, VG 15 fol. 937v.
23 ACA, G, VG, 15/29 fol. 174v.
24 Cal no oblidar que Castellbò havia estat territori disputat entre els reis navarresos i els catalanoaragonesos i, per tant, territori de bàndols agreujats per la política de vendes jurisdiccionals de la monarquia Trastàmara.
25 Visions de casos i de conjunt a : H. Blaquière, « Les échanges commerciaux arano-commingeois pendant la première moité du XVIIe siècle », Annales du Midi, t. 75 (1963), n° 63, p. 283-294. C. Bourret, Les Pyrénées centrales..., p. 308-318. P. Poujade, « Le commerce des mules entre la France et l’Espagne à l’époque moderne : l’exemple du Val d’Aran et des Pyrénées centrales », Annales du Midi, t. 111 (1999), n° 227, p. 311-324. El seguiment de les crides de la Generalitat són una bona base informativa sobre el frau fiscal, pel que fa al bestiar de tota mena és interessant la crida de 1584 relativa als « potros, rossins, matxos, mules, mulets, muletes, àzens, bous, vaques, vedells, vedelles, moltons, ovelles, anyells, cabrons, cabres, cabrits, cabrides, porcs, porcells, bacons de cansalada y altre qualsevol sort o spècie de bestiar », ACA, G, G23/2, fol. 45-48.
26 ACA, G, VG, 15/54 fol. 1661.
27 ACA, G, VG, 14/14 fol. 653v. Poujade ha verificat l’activitat comercial aranesa en gra, vi i oli pel consum propi que evidentment es corresponia amb un comerç transpirinenc de bestiar, sal i manufactures. P. Poujade, Une vallée frontière..., 1998, p. 142-156.
28 M. A. Sanllehy, « Comunitats, veïns i arrendataris ... », p. 463-475.
29 ACA, G, DG, Vilaller D-106/2167.
30 « Capítols sobre el redres... MDXXXXVII », cap. 12, dins : Capitols dels drets y altres coses del General ..., En Barcelona, ... Rafel Figueró, 1707.
31 Això suposaria uns 372 passatges l’any, una quantitat inferior als 715 aproximadament anuals de Puigcerdà (1663). Evidentment, sempre que parlem de passatges, ens referim als documentats.
32 1 corda són 4 canes i 1 cana són 1’60 metre.
33 En direcció nord : cereals, fruites, llana, sal i ferro. En direcció sud : tèxtils, capes, pastell i bestiar de treball, C. Bourret, Les Pyrénées centrales..., p. 281-383.
34 A. Brives-Hollander, « Les rélations commerciales entre une vallée française et une vallée espagnole des Pyrénées au XVIIe siècle : le cahier de péage de Torla (1642) », Annales du Midi, t. 96 (1984), n° 167, p. 253-272.
35 Lies et passeries dans les Pyrénées. Actes de la 3ème journée de recherches de la Société d’études des Sept Vallées, Luz-Saint-Saveur, 1er juin 1985, Tarbes, Archives Départementales, 1986 (inclou l’article d’H. Cavaillès, « Une fédération pyrénéenne sous l’ancien régime : les traités des lies et des passeries », Revue historique, CV (1910)). C. Bourret, Les Pyrénées centrales..., p. 283-387. S. Brunet, « Lies et passeries en Vallée d’Aran, XVIe-XVIIIe siècle », Revue de Comminges, t. 103 (1990), p. 243-260, 361-374. Lies et passeries des Pyrénées, escartons des Alpes, [número monogràfic], Annales du Midi, t. 114 (2002), n° 240.
36 ACA, G, VG, Camprodon D-107/2172-2173, es poden especificar el nombre exacte i els llocs concrets : Sautó (Conflent), Sant Bartomeu, Setcases i Vilallonga (Ripollès).
37 Si comptem a 120 quilos la càrrega seria més de 120.000 quilos o més de 216.000 quilos.
38 Les crides de la Generalitat sobre els drets de bolla i els drets d’entrades i eixides de la col·lecta de Puigcerdà de 15 de desembre de 1584, ens permeten observar la importància, entre altres coses, de l’entrada de « capes o caputxons de pastor per les taules de les viles de Bellver, Ribes de Freser i Bagà de la collecta de Puigcerdà per ser frontera de França », ACA, G, G23/2, fol. 22-30.
39 Annie Brives-Hollander pel que fa a Torla d’Aragó parla de 1.129 passatges l’any i considera que la càrrega d’un home era de 35 a 40 quilos.
40 La cort general de 1503 va treure « lo dret de cera de tota talaria o canamareria [canemasseria] » a canvi d’un dret del 10% d’entrada « e sia hagut per imposar [...] deu per cent en la entrada de les dites teles e canamasseria », Procés Familiar de la cort general de 1503, ACA, N-1000, fol. 89r. També ACA, G, Bans, Deliberacions i Ordenances sobre Generalitats, G23/1 (1506- 1539) fol. 5v i 6r. La nota 68 de la Cort General de 1481, que fa referència a un canvi posterior a 1481, també indica sense explicitar des de quan l’existència de teles « que ara no paguen bolla sinó per entrada 2 sous per lliure restant en la terra y essent de trànsit 4 [sic] sous d’entrada y 4 [sic] d’exida ». Cal indicar l’error de 4 sous corregit en el repertori de la tarifa que en realitat són 4 diners per lliura d’entrada i 4 diners per lliura d’eixida, « Capítols dels drets del General ... MCCCCLXXXI » dins : Capitols dels drets y altres coses del General ..., En Barcelona, ... Rafel Figueró, 1707. Pensem que això responia, a instàncies sobretot de Perpinyà, a la necessitat de gravar una roba que devia ser especialment d’importació, mentre que la de producció pròpia seguiria quedant subjecta a la bolla de plom (fabricació) i cera (compravenda). A la segona meitat del segle XVII, veiem que a la Seu d’Urgell es mesura en cordes la roba que paga el 10% d’entrada (per exemple, navals, cambraïnes, alemanyes, reníssos, sangales, terades) i es mesura en canes la que paga l’1,66% d’entrada (per exemple cotonines, sarges, fustanys, cadins, barraganes, xamellots, borrells), que és la que segueix pagant la bolla. Els tarifaris com el de 1680 demostren la presència de teles subjectes a bolla fol. 8v-16v i de teles no subjectes a bolla fol. 1r-8r, 17r-29v. També ho revela, entre d’altres, el tarifari de 1655, que no està foliat.
41 La moneda també havia de pagar tarifa duanera a la Generalitat de Catalunya i eren prou vigilats els mercaders genovesos, com per exemple és el cas d’Agustí Espinola senyor de Lermo, de la senyoria de Gènova, que arribava a Lleida procedent de Madrid amb 25 marcs de plata, o la vigilància sobre les barques de Canet o en general sobre les col·lectes frontereres de Llevant a través de les quals es portava moneda cap a França : VG/210, 1590 ; VG 15/28, 1605 ; VG 42/89, 1608. De crides pels drets sobre la moneda tot lamentant que els « incompliments són molt contraris al bé de tota esta república cathalana y del General » en podem trobar a ACA, G, G23/2, fol. 7 (20-XI-1582).
42 La Tarifa dels preus de les teles y altres sorts de robes y mercaderies que entren en lo Principat de Cathalunya y Comptats de Rossello y Cerdanya conforme la qual an de pagar los drets del General los qui les metran ... feta per manament dels Molts Illustres Senyors Deputats del dit General ... any MDC ..., En Barcelona, en casa Matheuat, 1671, cap. 12, fa referència al « bacallar que ve de Terranova per francesos y altres nacions estrangeres », al « congre de Galicia o Biscaya » i al « congre bretó o de França ».
43 Advertim que el 1603 les capes són venudes a 2 lliures 16 sous la capa. Això representa un valor força menor als 12 sous per capa establert pels diputats a finals del segle XV, el que permet observar que la mesura de 1599 d’abandonar el 50% que feia obsolets els rígids 6 sous i tornar al 1,66% del preu va ser una mesura assenyada.
44 Les Ordinacions i crides de 1617, capítol 6, indiquen que, per evitar la venda massiva de llana pròpia a França, s’obligava a declarar la llana i el bestiar de llana que estigués a 8 llegües de la frontera, abans de vendre-la i com a màxim dos dies després de l’esquilada.
45 1481/22, 23, 24 i 25 ; 1553/6 ; 1537/11 ; 1553/2 ; capítols de cort : 1537/39 ; 1564/11 ; constitució 1564/1. Augments el 1537/11 en tres diners per arrova de llana sutza i sis diners per arrova de llana neta dels trànsits de llana per l’Ebre que a partir d’ara pagarien 9 diners l’arrova de llana sutza i 18 diners l’arrova de llana neta i el 1553/2 augment en 10 sous per lliures de diners del valor de les llanes que s’exportin procedents de Catalunya.
46 « Capítols dels drets del General. Barcelona, 1481 » dins : Capitols dels drets y altres coses del General ..., En Barcelona, ... Rafel Figueró, 1707, cap. 20, f. 8v., 9r i 16r. : Llanes quin dret pagan de eixida y ahont se han de despachar. Llanes que ixen de Catalunya. cap. 39 : Llanes han ésser manifestades. Provisió per que frau nos faça en lo dret de les llanes. « Capítols sobre el redres del General. Corts Montsó 1553 » dins Capitols dels drets y altres coses del General ..., En Barcelona, ... Rafel Figueró, 1707, cap. 2, f. 158r. : Llanes que ixen de la terra que paguen. Aument de dret de exida de llanes.
47 Capítols de cort de 1481 cap. 73, 74, 75 ; Capítols de cort de 1533 cap. 33 ; Capítols de cort de 1537 cap. 6, 7 ; Capítols de cort de 1585 cap. 62 ; Capítols de cort de 1481, 1533, 1537 i 1585 dins : Capitols dels drets y altres coses del General ..., En Barcelona, ... Rafel Figueró, 1707. Capítols de cort de 1599, cap. 56 dins : Capitols per lo redres del General y Casa de la Deputacio de Cathalunya fets en las corts celebrades en lo monestir de Sant Francesch de Barcelona per la S.C.R.M. del serenissim senyor rey don Felip II de Aragò y III de Castella en lo any 1599 ..., Barcelona, estampats per manament del ... Consistori en casa Rafel Figueró, 1704.
48 Cal tenir present que les tarifes de l’any 1481 les coneixem per una edició de 1707, que fa referència també als capítols del redreç de 1481 i posteriors de 1512, 1520, 1533, 1537, 1542, 1547, 1553 i 1564 amb tarifes de 1547 i de 1575 corregides el 1576, per tant, tal vegada hi podrien haver més tarifes anteriors al 1547 no estampades.
49 Coincidim en el que ha estat dit per Oriol Junqueras, que ha estudiat el pensament econòmic català que representen els proteccionistes J. Càncer, Dalmau, N. Peralta i J. Damians, i el lliurecanvista F. Soler i la política institucional d’aquests segles. O. Junqueras, Economia i pensament econòmic a la Catalunya de l’alta edat moderna : 1520-1630, Bellaterra, UAB, 2003. [Recurs electrònic].
50 »Draps de França sots quina pena no poden entrar. Item, attès que en França se ha fet ordinació que no puguen entrar en França draps alguns de dit Principat y Comtats de Rosselló y Cerdanya. Perçò statuim e ordenam que draps de França no puguen entrar en Cathalunya y dits Comtats sots pena de confiscació al General de Cathalunya, encara que pagassen deu sous per lliura. Y que dita prohibició sie servada fins a tant que dita ordinació francesa sie revocada » cap 14 dels Capítols de de orts 1547, f. 145v. dins : Capitols dels drets y altres coses del General ..., En Barcelona, ... Rafel Figueró, 1707. No sembla que la disposició francesa respongués a cap represàlia d’un especial moment bèl·lic. Núria Sales diu a propòsit de les relacions conflictives a la frontera catalanooccitana : « De guerres amb França (o amb els « gascons i foixencs » o amb aquests i aquells), i comptant només els anys d’efectives destruccions, invasions o incursions en el Principat, n’hi hagué en 1503-1509, 1512-1526, 1535-1538, 1542-1544, 1557-1559 i 1595-1598 ; a més a més, hi hagué substancials intervencions en guerres de religió i civils franceses, de la dècada del 1560 fins a la del 1590, i mal definides incursions armades franceses com les de 1570, 1581 i 1583 », N. Sales, Els segles de la decadència (segles XVI-XVIII), Barcelona, Edicions 62, 1989, p. 83.
51 E. Serra, Les Corts catalanes, una bona font d’informació històrica, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2003, p. 30.
52 J. H. Elliott, La revolta catalana ..., p. 322-325.
53 La Diputació calcula entorn d’unes 16 mil lliures anuals les pèrdues fiscals per la separació d’aquestes col·lectes. E. Serra, « El pas de rosca en el camí de l’austriacisme », dins : Del patriotisme al catalanisme, Vic, Eumo, 2001, p. 86.
54 Edicte manat publicar per lo Excelentíssim Senyor Don Francisco de Orosco y Ribera marqués de Olias, Mortara y Zarreal ... del tractat de la Pau feta entre las magestats del rey N. S. que Déu guarde y del christianíssim de França ..., Barcelona, Martí Ialabert, 1660. Això és així malgrat que la clàusula 5 diu que el lliure comerç serà « guardando las leyes y costumbres de los payses ».
55 Gran geografia comarcal de Catalunya. Vol. 12 : El Pallars Sobirà. El Pallars Jussà. L’Alta Ribagoça. La Baixa Ribagorça. La Llitera, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1984, p. 56-60. E. Moliné, Els últims dos-cents anys del Monestir de Gerri (1631-1835), Tremp, Garsineu, 1998. I. M. Puig, El Monestir de Santa Maria de Gerri, segles XI-XV, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1991.
56 ACA, G, DG, Bellver de Cerdanya D-18/696-704.
57 A. Gallardo, S. Rubió, La farga catalana, [ed. facsímil de la de 1930], Barcelona, Rafael Dalmau, 1993, p. 51-58. R. Sorribes, Les indústries tradicionals a les comarques de muntanya, Barcelona, Generalitat de Catalunya, Departament de Política Territorial i Obres Públiques, 1993, p. 73- 78. Moltes mis referències i bibliografia sobre les largues a : N. Sales, Senyors, bandolers, miquelets i botiflers, Barcelona, Empúries, 1984, p. 50-66.
58 Diplomatari de la Vall d’Andorra, segle XVII, [a cura de] D. Bascompte Grau, Andorra, Govern d’Andorra, 1997, doc. 34 (p. 145-146) i 38 (p. 153-155). O. Codina, « La producció de ferro a la Vall d’Andorra », dins : La farga Rossell, Andorra, Govern d’Andorra, 2001, p. 27-40.
59 Capitols del General del Principat de Cathalunya, Comptats de Rosselló y Cerdanya fets en les Corts celebrades en lo monestir de Sant Francesch de Barcelona per la SCRM del rey nostre senyor don Phelip IV de Aragó y V de Castella, per lo redrés del General y Casa de la Deputació en los anys MDCCI y MDCCII, Barcelona, Joan Pau Martí llibreter del General y Casa de la Deputació, 1702, p. 67- 69. Capitols de Cort per lo redrès del General y Casa de la Deputació de Cathalunya fets en las Corts celebradas en dita Casa de la Deputació per la SCRM del rey nostre senyor don Carlos III en lo any 1706, Barcelona, Rafel Figueró, 1706, p. 51-53.
60 A la comarca entra molt ferro i surt ferro. Això ens obligaria a pensar tant en termes d’entrada com de circulació.
61 J. Coromines, Onomasticon Cataloniae, Barcelona, Curial, La Caixa, 1997, vol. 7, p. 185-187.
62 M. A. Sanllehy, « Comunitats, veïns i arrendataris... », p. 766-785.
63 A la terça de tardor de 1662 entren 50 caps de bestiar mulatí al preu de 18 lliures dels anys vuitanta representen 900 lliures.
64 A Catalunya l’exportació d’alls ja devia ser important de temps perquè el General, el 9-XI- 1582, s’havia esforçat a fer crides per recordar als taulers que els alls no pagaven 4 diners per lliura de dret (1,66%) sinó 1 sou per lliura (5%), ACA, G, G23/2, fol. 5 i 6.
65 El valor de les entrades de la terça de tardor de 1663 va ser de 482,5 lliures (bacallà i sucre) enfront de les 174,30 lliures del valor de les eixides (corall i sardines). Cal tenir present el paper de les barques en els itineraris del litoral i indicar que també aquestes o similars no podien sortir sense llicència. Crida [1585], ACA, G, G23/2, fol. 11.
66 »Responch, que es mes que cert que la mateixa quantitat de diner que importan las robas forasteras, que gastam ací, hix de Cathalunya, y passa als Regnes estranys, de hont ditas robas venen. Pero se ha de considerar, que sino se extingueix del tot lo diner comptants, es, perque tambe per altra part en aquest Principat, y Comtats, hi entra[n] cada any molts centenars de milanars de escuts, que resultan del valor de la draperia, sombreros, y flassadas, que de aci hixen pera Sicilia, Napols, Sardenya y altres parts, dels ferros, ametllò, auellana, pinyo, peix salat, y altres fruyts, y mercaderias de que forsosament han menester en altres Regnes y dels blats hixen de aci en ocasions de abundancia, y demes mercaderies, y coses, ab que se ve a compensar en gran part, lo notable dany quens causan ditas robas forasteras, sens las quals podem comodament passar », J. Damians, Molt Illustres y de molta magnificencia Senyors Consellers desta ciutat de Barcelona, [Barcelona, s. n., ca. 1630]. Biblioteca de Catalunya, Fullets Bonsoms 5404, fol. A2v.
67 »[...] los Franceses, que co[n] sus mercadurias van por las alquerias, y casas apartadas de labradores, y venden lienço, hilo, y demas conueniente, recibiendo al encuentro hueuos, gallinas, y qualquier cosa que les den, que vale mucho mas, de lo que les truecan. Este daño es tran grande, q[ue] del nacen otros quatro. El primero q[ue] veynte años ha que en el presente principado hauia mas de ochenta mil tie[n]das de lienço todas casas de naturales, y hoy quitado las que se hallan en Barcelona, Tarragona, Lerida, Gerona, y Perpiñan, y en estas pocas no se hallaran tiendas en otro lugar, como se hallauan dos y tres en el menor y mas pequeño de todos los lugares de Cataluña. La causa de esto es euidente, que como los dichos estrangeros van por las caserias, y alquerias las labradoras que viuen en ellas tomando la ocasion que tienen de co[m]prar, no embian ni van a los lugares, y assi sucede que el pobre mercader se queda con la mercaduria en la tienda. El segundo daño, que los mas dellos son gente soltera, que cada año passan en Francia con lo poco o mucho q[ue] han ganado dexandolo alli empleado o guardado para quando ellos saben [...] El tercero, que quando no iuan por la tierra ni caserias esta gente los labradores y labradoras iuan a las ferias de las villas [...] que agora es lastima de ver las ferias con tan poca gente, falta de trato y dinero. El quarto y vltimo daño es que engaña[n] a las pobres mugeres en el peso, medida y mercaduria [...] », N. Peralta, Memorial en fauor de la ordinacion hecha por la ciudad de Barcelona y sabio Consejo de Ciento al primero de iunio deste año MDCXX, En Barcelona : por orden de los Muy Ilustres Conselleres, en casa de Geronimo Margarit, 1620, p. 142-144.
68 ACA, G, DG, la Seu d’Urgell D-21/815.
69 Alguns són assidus : destaca el marxant de teles Bertran Coldemaisos, passa el 15-VII, 5-VIII, 7-IX, 3-X, 5-X, 12-X, 21-X, 27-X, 4-XI, 31-XII. La resta passen amb ferro, com Joan Vilardaga, el 17-VII, 24-VII, 1-VIII, 10-VIII, 24-VIII, 2-IX, 7-IX, 27-X, 15-XI, 25-XI, 7-XII, 10-XII. Altres com Pau Alabart de Cardona, Josep Torrabadella i Josep Nogués fan de 5 a 7 passatges en les dues darreres terces de 1663, ACA, G, DG, Puigcerdà D-39/1255, D-39/1258.
70 Joan Oliva i sos companys passen amb càrregues de 10 a 16 q. de sal (1663 : 16-VII, 20-VII, 2- VIII, 9-VIII, 18-VIII, 30-VIII ; 1664 : 29-III), Joan Naudi i sos companys passen amb càrregues de 10 a 27 q. de sal (1663 : 11-VIII, 18-VIII, 31-VIII, 6-IX, 13-IX, 19-IX, 27-IX ; 1664 : 21-II, 1-III, 29-III, 6-V, 1-X, 12-X, 22-X, 5-XI, 17-XI), ACA, G, DG, Bellver de Cerdanya D 4-139/140. Ibídem, la Seu d’Urgell D-21/815-816. A la Jonquera alguns fan uns cinc passatges per terça. Rafael Serra (3-VII, 24-VII, 10-VIII, 13-VIII, 15-IX, 8-X), Joan Vergés (6-IV, 17-IV, 28-V, 4-XI, 18- XI, 10-XII, 14-XII, 30-XII), Ibídem, la Jonquera D-9/357-359.
71 En aquests casos la mercaderia declarada ho és en una major quantitat (per exemple a Gerri un home sol declarava habitualment 2 càrregues de sal -249,6 kg transportats a bast evidentment-, i quan anava acompanyat en declarava 4 o més. A la Seu d’Urgell, entre 1680 i 1681, la sal es passava en partides de 2 a 10 q. (quintars) (de 83,2 a 416 kg) dominaven les de 4- 6 q. (166,4 a 249,6 kg). En canvi, a Bellver de Cerdanya, la sal passa en quantitats grans, de 8 a 27 q., amb una mitjana de 12,88 q. per passatge a la tercera terça de 1663, ACA, G, DG, Gerri D-9/320, la Seu d’Urgell D-21/815-816, Bellver de Cerdanya D-4/139-141.
72 Amb denominacions diverses : « pagesos mercaders », « pagès negociant », « comerciant pagès », P. Vilar, Catalunya dins l’Espanya moderna, Barcelona, Edicions 62, 1986, vol. IV, p. 210. Tello per al segle XVIII defineix la jerarquia : 1. Grans companyies comercials. 2. Botiguers i mercaders. 3. Pagesos o traginers revenedors, E. Tello, Cervera i la Segarra al segle XVIII, Lleida, Pagès, 1995, p. 418-419. Ídem, « Vendre per pagar : la comercialització forçada a l’Urgell i a la Segarra al final del segle XVIII », Recerques, 23 (1990), p. 141-160.
73 Segons privilegis del s. XVI, s’estima que els aranesos podien fer entrar anualment amb tarifa reduïda 72.500 kg de gra i 38.880 l. de vi, P. Poujade, Une vallée frontière ..., 1998, p. 152. Seix era el punt d’arribada del vi que es vendria a la Vall d’Aran, M. Cours-Mach, « Les relations frontalières entre la ville de Seix en Couserans et le Val d’Aran en Espagne du XVIe au XIXe siècle », dins : Couserans et montagne ariégeoise, Actes du Congrès d’études régionales de Saint-Girons (1975), Saint-Girons, Mauri, 1981, p. 63-81.
74 Anàlisis de casos a : J. M. Bringué, « Comunitats i béns comunals al Pallars Sobirà, s. XV-XVIII », Tesi de doctorat, Universitat Pompeu Fabra, 1995. M. A. Sanllehy, « Comunitats, veïns i arrendataris... ». O. Codina, « De fer et de laine, économie et société des vallées andorranes de 1575 à 1875 », Thèse, Université de Perpignan, 2003. El de traginer és l’ofici de molts dels cabalers pirinencs. El canton de Sant Beat a finals del segle XIX dóna una proporció d’un 24% de « colporteurs » entre els joves de vint anys, Demourant ha estudiat aquest ofici al Comenge entre 1841-1882, citat per J. Thomas, « Colportage et colporteurs dans les Pyrénées centrales au XIXe siècle : pour un renouvellement de leur histoire », dins : Les hommes et leur patrimoine en Comminges, Saint-Gaudens, Société des Études du Comminges, 2000, p. 849-862.
75 En els treballs esmentats de C. Bourret, P. Poujade, M. A. Sanllehy, O. Codina i D. Bascompte en tenim exemples nombrosos sobre la Vall d’Aran i Andorra. Per a la Cerdanya, S. Galceran, La indústria i el comerç a Cerdanya, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1978, p. 47- 56.
76 L’hivern no era pas un obstacle. Brives ha documentat el pas pel port de Torla, el 1642, en els mesos de febrer, març i abril, amb 117, 77 i 89 passatges respectivament, A. Brives-Hollander, « Les relations commerciales ... », Annales du Midi, t. 96 (1984), n° 167, p. 253-272. Els arrendaments del port de Vielha al segle XVII són plens de clàusules on, a més de fixar el valor del peatge, es fixava el nombre d’homes que haurien d’aixafar la neu, assenyalar el camí i fer de guies i portejadors, M. A. Sanllehy, « Comunitats ... », p. 766-785. Els colls de Siguer i del Rat, a Andorra, també registraven un comerç intensíssim els mesos d’hivern, O. Codina, « Prosperitat i crisi en una zona de frontera. La crisi del segon quart del segle XVII a Andorra », comunicació presentada a II Congrés Internacional d’Història dels Pirineus, Girona, 11-14 de novembre de 1998, [en premsa].
77 El 19-VIII-1636 Ponç Vinyes passa moltons de P. Figueres per valor de 800 lliures El 27-X-1636 Joan Magret (?) de Vilallonga passa 500 moltons « poc més o mancho » i 100 ovelles « poc més o mancho » « ban a tallar a Bar[celo]na, són de Mo. Figueras de dita vila », el valor total del bestiar és de 1.000 lliures, ACA, G, DG, Camprodon D-107/2172.
78 Es passava en ramats de fins a 3.500 caps. El 16-XI-1675, Francesc Gallar de Gotarta aporta a Barcelona 2.000 caps. El 15-X-1675, Pere Mora de Perves aporta a Àger 1.800 caps. El 4-XI- 1675, M. Antonio Pey aporta a la Garriga 3.050 caps. El 20-XI-1675, Mo. Capdevila aporta a Lleida 4.150 caps de bestiar de llana. El 30-XI-1675, Francisco Riquer de Gotarta aporta al terme d’Alguaire 2.700 caps de bestiar. El 6-XI-1676, Guillem de Barruera, majoral del Pubill de Barruera, aporta a Raïmat 2.100 caps de bestiar de llana, la responsió és a Lleida, ACA, G, DG, el Pont de Suert D-20/785.
79 ACA, G, VG 210, plecs 98-99.
80 ACA, G, DG, Puigcerdà D-39/1255, D-39/1258, la Seu d’Urgell D-21/815-816, la Jonquera D- 9/357, D-9/359.
81 Un recull exhaustiu per als territoris del comtats a : J. Peytaví, « Anthroponymie, peuplement et immigration en Catalogne moderne », tesi de doctorat, Universitat de Perpinyà, 2002.
82 ACA, G, DG, Vilaller D-106/2167, Esterri d’Àneu D-8/282, la Jonquera D-9/357, D-9/358, Tírvia D-15/581, Camprodon D-7/230.
83 Tarifa dels preus de les teles y altres sorts de robes y mercaderies ... any MDC ... En Barcelona, en casa Matheuat, 1671.
84 ACA, G, VG, el Pont de Suert D-20/785.
85 Xarxa de camins transpirinencs analitzada a : J. Sermet, « Un cadre historique des traversées transfrontières dans les Pyrénées françaises et espagnoles », Histoire des communications dans le Midi de la France, XXII (1981), n° 79, p. 21-52.
86 Entre les àrees de saltejadors de camins hi ha unes zones d’acció ben clares : tot l’entorn de la Jonquera, la zona septentrional de Puigcerdà i la zona meridional de la Seu d’Urgell, és a dir a l’entorn d’Organyà o Oliana, camí cap a terres de la depressió central, mapa « Saltejaments de camins », dins : Història, política i societat dels Països Catalans. Volum : Cartografia històrica, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2000, p. 161.
87 Joan Philipo, de la vila de Vilafranca de Conflent, i assessor del General del mateix lloc, era acusat el 1608 de potenciar aquest frau del passatge nocturn « és home que compra llanas y aquellas ven a francesos donant-los lloch y permetent que de nits y ha ores de acaptades la tragan de sa casa y aquella passen en Fransa de nits fraudant dit dret al General [...] », ACA, G, VG 42, plec 91.
88 ACA, G, VG 140. Alguns episodis concrets a : M. A. Sanllehy, « Comunitats, veïns i arrendataris ... », p. 479-492.
89 Segons els quaderns de la visita del primer terç del segle XVII, els guardes J. Veleta, T. Ribes i T. Banera, guardes extraordinaris de Vinçà, « van per tota la present terra prenent capes y altres dels caminants y composant-los y fent-los mol[tes] vexatjons y assò és lo que y sap », ACA, G, VG 28, plec 54.
90 »[...] que alguns Marxants Francesos aurian comprat en lo present Principat diferents partidas de Llana, y que per fraudar los drets à la Generalitat, intentarian passar aquells en nom de alguns Aranesos, dient estos ser suas proprias [...] », Suplicacio presentada per lo syndich de la Vall de Aran al Concistori dels Molt Illust. y Fidelissims Senyors Deputats y Ohidors de Comptes del present Principat de Cathalunya per la observansa de la franquesa y exempcio gozan los particulars de dita Vall de Aràn, en la paga del dret del General per las llanas extrahuen del present Principat, En Barcelona, en casa de Joseph Llopis, 1699, p. 18 ; « [...] y que es veu, y fama publica, que los Francesos se valen dels de la Vall de Aràn, posant, y comprant las llanas en son nom per estalviarse lo dret [...] », Ibídem, p. 21.
91 ACA, G, DG, Camprodon D-107/2172.
92 Encara al segle XVIII a la Cerdanya hi ha el record d’una manufactura tèxtil notable a segle XVI i que sofrí una gran davallada en els segles posteriors. Segons l’informe del benedictí Josep de Cruïllas i de Tord, monjo de Besalú, l’exportació de la llana en brut n’era una de les causes. Tot parlant de l’increment de la producció agrícola i ramadera (per mitjà dels tancaments) es deia : « Podría con este beneficio ponerse en movimiento muchos telares de lencería que 200 años que no se ha oído su ruído en aquel país [...] », La Cerdanya de finals del segle XVIII vista per Francisco de Zamora, [a cura de Salvador Vigo i Xavier Puig], Tremp, Garsineu, 1999, p. 87.
93 L’origen de les teles i la seva qualitat determinava uns nivells de preus molt diversos. Entre les de qualitat alta destacaven els teixits de Normandia (Rouen) i les sedes i tafetans italians, J. Estèbe, « Le marché toulousain des étoffes entre 1519 et 1560 », Annales du Midi, t. 75 (1963), n° 62, p. 183-194.
94 El gra i el vi produït a terres occitanes tenia uns mercats ben diversos (Holanda, Anglaterra, Aragó i Catalunya), P. Boissonnade, « La production et le commerce des céréales, des vins et des eaux-de-vie en Languedoc dans la seconde moité du XVIIe siècle », Annales du Midi, t. 17 (1905), p. 329-360.
95 Segons Minovez, la zona de producció tèxtil més important als s. XVII-XVIII se situava al Pirineu central (Comenge, Nebosan i Quatre Valls). A la fi del s. XVII Sant Gaudenç disputava la primera plaça a la vall d’Aura. Després segueix la part occidental (Pau i Oloron) i per últim, l’oriental, de Coserans al Rosselló més modesta. La producció a Sant Gironç decau i a la zona de Foix destaquen Pàmies i Tarascó. A la banda més oriental la implantació tèxtil no va reeixir, el centre més important fou Prada, mentre que Vilafranca de Conflent, Puigcerdà i Sant Llorenç de Cerdans estaven poc desenvolupades. J.-M. Minovez, L’impossible croissance en Midi toulousain ? 1661-1914, Paris, Publisud, 1997. Ídem, Sociétés des villes, sociétés des champs, Aspet, PyréGraph, 1997, p. 87-113.
96 ACA, G, VG, la Seu d’Urgell D-21/816.
97 Tarifa dels preus de les teles y altres sorts de robes que entren de França y altres parts en lo present Principat de Cathalunya y comptats de Rossello y Cerdanya feta per los senyors deputats seguint lorde del capitol de cort derrerament fet en les corts celebrades en la vila de Mo[n]ço en lo any MDXXXXVIJ. [Barcelona, Pere de Montpezat, 1547?], pàssim. Tariffa dels preus de les teles y altres sorts de robes y mercaderies que entran en lo Principat de Cathalunya y Comptats de Rossellò y Cerdanya co[n]forme la qual an de pagar los drets del General los qui les metran ... feta per manament del Molt Illustre [sic] Senyors Deputats del dit General ... En Barcelona, per Catharina Mathevad, 1655, pàssim. Tarifa dels preus de les teles y altres sorts de robes y mercaderies que entran en lo Principat de Cathalunya y Comptat de Cerdanya conforme la qual han de pagar los drets del General los qui les metran ... feta per manament del Molt Illustre Consistori dels Senyors Deputats del General y Oydors de Comptes ... En Barcelona, estampades per manament de dit Molt Illustre Consistori, en casa de Rafel Figueró, 1680, pàssim..
98 A mitjan segle XVII, a Montalban, traginers de Roerga intercanviaven oli d’oliva per pesca salada (bacallà, sardina, arengada i salmó) que havia arribat d’Anglaterra i dels països nòrdics a Bordeus, i via Garona arribava al mercat interior. El tabac era comprat amb bacallà, bacallà que havia estat comprat als bordelesos amb les prunes de Saint-Antolin, R. Toujas, « Le poisson séché, monnaie réelle à Montauban au XVIIe siècle », Annales du Midi, (1954), p. 171- 173. Tota una economia comercial complexa i a voltes menys monetaritzada del que podríem pensar.
99 Tariffa dels preus de les teles ... En Barcelona, per Catharina Mathevad, 1655, pàssim. Tarifa dels preus de les teles ... En Barcelona, estampades per manament de dit Molt Illustre Consistori, en casa de Rafel Figueró, 1680, pàssim.
100 J. Giménez i Blasco també observa per a la segona meitat del segle XVII una balança comercial deficitària a la taula de Mataró. D’aquest fet ja n’havia parlat J. Fontana pel que fa a Barcelona. El dèficit se’l relaciona amb l’increment del consum interior lligat a la prosperitat creixent del país, especialment agrària, a l’estabilitat monetària i al defugiment de qualsevol proteccionisme nociu. Aquesta situació permetia tant un creixent consum de teles estrangeres com un creixent consum de colonials. Tot plegat revela la imbricació del comerç català en la conjuntura internacional. La balança comercial deficitària, especialment pel que fa a les taules marítimes, podria tenir una explicació tant en qüestions d’ocultació fiscal com en una fase de silenci que estava posant les bases d’accés a la nova conjuntura europea del XVIII i al tomb de la balança comercial catalana a través dels productes agrícoles. J. Giménez, Mataró en la Catalunya del segle XVII. Un microcosmos en moviment. Mataró, Caixa d’Estalvis Laietana, 2001, p. 709-710. J. Fontana, « Sobre el comercio exterior de Barcelona en la segunda mitad del siglo XVII », Estudios de Història Moderna, V (1955), p. 199-219. Sobre el consum vegeu : J. Torras, M. Duran i L. Torra, « El ajuar de la novia. El consumo de tejidos en los contratos matrimoniales de una localidad catalana, 1600-1800 », dins : J. Torras, B. Yun (dir), Consumo, condiciones de vida y comercialización. Cataluña y Castilla, siglos XVII-XIX, Valladolid, Junta de Castilla y León, 1999, p. 61-69.
101 Tenim recollits en quadres com els del present apèndix les terces d’entrades i eixides de les taules següents, segons ordre alfabètic : Camprodon, Cotlliure, Bellver de Cerdanya, l’Escala, Esterri d’Àneu, Gerri, La Jonquera, Maçanet de Cabrenys, Millars, el Pont de Suert, Puigcerdà, Ribes de Freser, Ripoll, la Seu d’Urgell, Tírvia i Vilaller. Les dates i referèncias arxivístiques consten a la nota 14.
Auteurs
Universitat de Barcelona. Aquest treball s’inscriu en el projecte d’investigació del Ministeri, núm. de referència BHA2001-3578.
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Mine claire
Des paysages, des techniques et des hommes. Les techniques de préparations des minerais de fer en Franche-Comté, 1500-1850
Hélène Morin-Hamon
2013
Études sur la sociabilité à Toulouse et dans le Midi toulousain de l’Ancien Régime à la Révolution
Michel Taillefer
2014
« Rapprocher l’école et la vie » ?
Une histoire des réformes de l’enseignement en Russie soviétique (1918-1964)
Laurent Coumel
2014
Les imprimeurs-libraires toulousains et leur production au XVIIIe siècle (1739-1788)
Claudine Adam
2015
Sedes Sapientiae
Vierges noires, culte marial et pèlerinages en France méridionale
Sophie Brouquet (dir.)
2016
Dissidences en Occident des débuts du christianisme au XXe siècle
Le religieux et le politique
Jean-Pierre Albert, Anne Brenon et Pilar Jiménez (dir.)
2015
Huit ans de République en Espagne
Entre réforme, guerre et révolution (1931-1939)
Jean-Pierre Almaric, Geneviève Dreyfus-Armand et Bruno Vargas (dir.)
2017