Productes i xarxes. El comerç a Andorra i des d’Andorra en la primera meitat del segle XVII
p. 457-472
Résumé
Entre els mercats de Catalunya i del Llenguadoc, el Principat d’Andorra tenia un paper doble : constituïa el lligam entre aquests dos espais i, alhora, els aprofitava com a sortida per a les seves produccions. L’estudi dels fluxos comercials al llarg del segle XVII permet descobrir un món on l’intercanvi es fonamentava en xarxes fortament jerarquitzades que s’activaven tan bon punt les condicions eren favorables. Aquest comerç, que es desenvolupa en el marc, i als marges, dels privilegis dels quals es beneficiava Andorra, requeria la immobilització d’uns cabdals relativament importants que no eren a l’abast de totes les famílies. L’anàlisi dels fluxos i dels productes amb els quals es comercialitzava permet obtenir una imatge de la vall d’Andorra força allunyada dels estereotips de pobresa i estancament que sovint s’utilitzaven per definir aquesta regió.
Texte intégral
Introducció
1L’estudi del comerç a la vall d’Andorra durant el segle XVII requereix tenir en compte dues fases cronològiques llargues que se situen en una banda i l’altra de la crisi de la meitat del segle. Aquesta crisi profunda és conseqüència dels esdeveniments exteriors al país i tingué unes repercussions importants sobre l’economia de les valls, fins al punt de marcar un tall important en tots els sectors.
2Conèixer el comerç a la vall d’Andorra implica tenir en compte tres mercats diferents segons el destí i el lloc de producció de la mercaderia. En una hi havia els productes importats destinats al consum de la població. Essencialment, eren productes agrícoles que no es produïen a les valls i implicaven obligatòriament un desequilibri de la balança comercial. A tall d’exemple, hi trobem la sal, l’oli, el vi i diversos productes manufacturats que arribaven tant del Llenguadoc com de Catalunya. S’hi afegia el blat, que no era un producte del qual el país fos sistemàticament deficitari, però que esdevenia una mercaderia d’importació quan s’acumulaven anys de mala collita. En un altre nivell es trobaven els articles produïts a Andorra i que depenien obligatòriament de l’exportació per a la seva difusió. Essencialment hi trobem els productes de la ramaderia (ovina i equina) i de les fargues. De manera força més puntual, també hi havia la producció tèxtil, que se centrava essencialment en el poble de les Escaldes. La producció tèxtil, de les serradores i de les ferreries, es caracteritzava més aviat per una difusió local. Al costat oposat hi havia el comerç regional, per al qual el Andorra només era una via de pas. El negoci sobre els articles importats depenia de l’evolució de la demanda exterior i variava força d’un període a l’altre. Financerament aquests tres nivells estaven relacionats, una mateixa companyia comercial actuava en els diversos mercats i, freqüentment, els beneficis d’una branca es tornaven a invertir en una altra. La possibilitat d’actuar en un o l’altre dels segments del mercat es veia limitada per tres factors : el grau de coneixement del mercat, el potencial de crear una xarxa de difusió i la disponibilitat de capital.
El mercat siderúrgic
3El segle XVII s’inaugura amb el desenvolupament d’una primera infraestructura siderúrgica formada per quatre fàbriques. Cronològicament, la primera fou la farga del Vilaró, edificada probablement durant la darrera dècada del segle XVI, prop del poble de Llorts (1.430 m), a la parròquia d’Ordino. Les dues següents foren les fargues del Serrat i de Puntal ; foren aixecades al peu de la capçalera de la vall d’Ordino (1.550 m) entre els anys 1610 i 16191. Finalment, l’any 1643 es construeix l’últim taller a la parròquia de Canillo prop del llogaret de l’Aldosa2. Relativament important per a les fargues del Serrat i de Puntal, la documentació és força més escassa pel que fa a les fargues del Vilaró i de Canillo. No entrarem a analitzar el sistema de treball intern d’aquests edificis d’herència medieval que encara no treballaven segons l’anomenat procediment català ; només destacarem dos punts que foren favorables a la implantació : totes quatre disposaven d’unes zones d’abastament de mineral i d’uns boscos propers als tallers que els permetien obtenir una matèria primera a uns preus relativament baixos en relació amb les seves competidores del Sabartès3. A més, es beneficiaven d’uns privilegis duaners que els permetien exportar el ferro sense pagar cap dret de duana.
4La producció d’aquest tipus de fargues era reduïda. Per als edificis de Puntal i del Serrat, les temporades de producció anaven del mes de maig al mes de novembre i s’obtenien entre 50 i 55 tones de ferro brut per campanya. Així doncs, la producció andorrana a inicis del segle XVII es pot estimar en poc més de 200 tones de metall l’any. Això representa un valor comercial aproximatiu de 10.000 lliures catalanes a la sortida de la farga4. Per a les fargues de Puntal i del Serrat, el circuit de difusió del metall es limitava essencialment a l’eix pirinenc. Prop del 40 % de la producció anava al nord, cap a l’Arieja, la resta es venia al mercat local o a les comarques veïnes (Alt Urgell i Pallars). S’ha de fer una diferència important entre les dues zones : a l’Arieja el ferro era absorbit pels propietaris o administradors de fargues del Sabartès ; mentre que cap a Catalunya, els lingots eren destinats principalment als tallers de transformació del ferro brut (ferrers, serrallers...5). És a dir que, per una banda, el ferro brut entrava a la xarxa de venda dels mercaders de Foix o de Tolosa, i per l’altra el metall es venia directament als consumidors (cf. mapa annex6).
5L’obstacle principal d’aquest comerç era el preu del transport. De la farga a Ordino, on s’havien establert dos magatzems que pertanyien als dos copropietaris de les fargues de Puntal i del Serrat, el tragí corresponia al 2,5 % del valor comercial del ferro venut a la farga. L’increment era del 5 % per portar-lo fins a Sant Julià, darrer poble abans de creuar la frontera andorrana, i assolia el 10 % quan arribava a la Seu d’Urgell. Lliurat a Puigcerdà, l’increment era del 17 %, gairebé el mateix que es pagava per traginar-lo fins a les fargues de Siguer (16 %). Cap als Prepirineus, vers la zona d’Oliana o de Ponts, l’augment assolia el 20 % i de les poques referències conegudes per la plana s’apropen al terç del valor de les barres. El volum de circulació i el valor d’aquest tragí va permetre el desenvolupament d’una activitat econòmica relativament important al voltant de la farga. Per exemple, en el cas de la Seu, els petits traginers o els particulars podien optar per pagar el ferro a 40 sous i donar-lo a 44 sous a la ciutat episcopal o, per contra, el prenien a crèdit a 42 sous i només el pagaven en tornar a la farga. Per als clients que adquirissin nombroses partides de ferro al llarg de l’any, mentre es tractava d’un crèdit a curt termini, s’aplicava sistemàticament el preu de venda base utilitzat a la farga per a totes les transaccions7.
6Per tal de reduir el cost del transport del ferro i fluïdificar la seva difusió cap al sud, progressivament, es crearen diversos magatzems que servien alhora de taula de venda i de base per a la redistribució per als traginers. Fora dels que existien a la parròquia d’Ordino, els tres dipòsits principals eren el de Sant Julià (que apropava les barres de ferro al mercat català) i el de la Seu (que s’utilitzava per als lingots venuts al llarg d’un eix est / oest, cap a la Cerdanya, l’Urgellet i el Pallars, on també existia una botiga). El darrer establiment directament proveït per la farga estava ubicat a Ponts, però no fou fundat fins a l’any 1630, en un moment a partir del qual s’iniciaren els primers tractes directes entre la companyia de la farga i els ferrers de la plana.
7En aquest primer terç del segle XVII, el ferro servia de moneda d’intercanvi. Això és evident si s’observa el volum de les transaccions per regions. A l’Arieja, la venda mitjana era d’uns 600 quilos ; vers l’Alt Urgell era de prop de 250 quilos, i en el mercat andorrà, que es fonamentava en la redistribució, només era de 120 quilos. Als mercats del sud el negoci del metall no era una feina d’especialistes ; bàsicament, es tractava d’un mitjà utilitzat pels habitants per obtenir un producte fàcilment intercanviable8. La majoria de les vendes es feien contra un producte de retorn i, generalment, eren articles de consum corrent destinats a la revenda i al consum local. Això s’observa, per exemple, als llibres mestres de la casa Areny, on el 80 % de les persones citades entre els anys 1620 i 1636 havien comerciat com a mínim una vegada amb ferro mentre que aquest representava menys d’un terç de les transaccions9. Els compradors del ferro no eren únicament els traginers : gairebé tots els oficis documentats a les valls es troben representats als comptes de les vendes de ferro (clergues, pastors, jornalers, fusters...). També és interessant remarcar que a partir del moment que varen obrir les fargues andorranes s’identifica un creixement constant del comerç cap al sud. Molts dels ferrers de la Seu d’Urgell compraven ferro procedent d’Andorra mentre que les poques notícies que coneixem del període anterior fan referència a l’arribada a la Seu d’Urgell de ferro procedent de la Cerdanya10.
8En resum, podem dir que el mercat d’exportació del ferro andorrà no es trobava encara ben assentat a inicis del segle XVII. Els pagaments rebuts en contrapartida del ferro permeten intuir una zona de consum sensiblement més àmplia del que es veu per les vendes directes ja que aquestes darreres es limitaven a l’espai pirinenc. Malgrat això, no cal menysprear aquesta activitat ja que involucrava un nombre relativament important de persones que, entre salaris i marge beneficiari afegit, es repartien més de 3.000 lliures barceloneses l’any11. D’altra banda, el ferro tenia un paper de supletiu ja que gràcies a la producció del metall el mercat local equilibrava més fàcilment la seva balança comercial, que es tornava sovint deficitària a causa de la necessitat d’importar productes corrents que no produïa. Ara bé, si el metall facilitava els intercanvis per una part important de la població, bona part de la riquesa produïda es quedava en unes quantes mans12. Aquesta concentració no es feia només mitjançant l’acumulació dels beneficis realitzats sobre la producció de ferro : s’afegien els marges obtinguts sobre la revenda dels productes rebuts en pagament del metall13.
El mercat ramader
9Malgrat el seu paper gens menyspreable, la farga no era l’activitat majoritària. La base de la riquesa era la ramaderia ovina. Igual que en el cas de la siderúrgia, no entrarem a analitzar de manera detallada el sistema productiu i només apuntarem les xarxes i els fluxos principals que es poden identificar14. A partir de finals del segle XVI i, sobretot, al segle XVII, a Andorra es desenvoluparen unes companyies pastorals importants. Val a dir, però, que la quantitat de bestiar oví entre el segle XVI i el segle XVII no varia de manera significativa. En el període entre els anys 1516 i 1600, la mitjana de caps d’ovins declarada per l’impost (quèstia) era de 36.700, i entre l’any 1600 i 1640 de 35.500 caps15. Ara bé, el que es modifica fortament és l’estructura dels ramats. El bestiar s’anà concentrant en les mans d’uns quants ramaders, que tingueren un paper cada vegada més preeminent. Aquestes companyies gestionaven alguns milers d’animals i es trobaven en l’obligació de mantenir unes xarxes interregionals que els permetien organitzar la temporada d’hivern a la plana. Cal recordar que la possessió d’un ramat de 1.000 caps destinats a la venda no era menyspreable. En aquest sentit, cal tenir compte que, per exemple, la ciutat de Lleida, amb una població de prop de 10.000 habitants, comprava entre 4.500 i 6.000 caps l’any. Pel que fa a Andorra, una estimació fonamentada a partir dels comptes dels delmes i de les declaracions de quèstia (35 500 caps) permet avaluar una producció anyal mitjana d’uns 670 quintars de llana i d’uns 9.279 caps d’ovins. Respectivament, utilitzant la mitjana dels preus calculada a partir de les transaccions enregistrades per la venda de la llana blanca i pels anyells, resulten unes 5.360 lliures catalanes per la llana i unes 8.193 lliures pels animals. Malgrat ser força aproximatives, aquestes xifres permeten establir que el capital injectat per la ramaderia ovina era de 30 a 40 % superior al que donava la farga16.
10En l’àmbit local, el nombre d’assalariats es desenvolupa de manera considerable. Per als pastors, participar en aquestes companyies responia a dues necessitats ; per una banda, obtenir un salari i, per l’altra, poder participar en el moviment migratori cap a la plana organitzat per la companyia. Aquesta reestructuració de la filera ovina responia essencialment a dos criteris. En primer lloc, els ramaders andorrans ja no esperaven els compradors a les fires pirinenques i es desplaçaven directament als llocs de consum. En segon lloc, el bestiar de les companyies es destinava principalment a les carnisseries. La producció de formatges o de llanes que, malgrat la seva importància, havia passat a ser secundària. Aquesta opció es pot apreciar en la composició dels ramats. A finals d’estiu, quan es formaven les colles segons el seu destí, la ramada transhumant, que baixava a la plana per tornar a pujar al mes de maig, es componia essencialment d’ovelles (50/60 %), d’animals massa joves per ser venuts (25 %), de moltons (15 %) i de mascles. Aquesta base servia per regenerar el ramat. Per contra, la ramada destinada a la venda es componia majoritàriament de moltons de 3 i 4 anys ; de vegades representaven més del 80 % del nombre de caps. Aquest animal capat, que pesava més que els altres, era també el que es pagava millor. El preu de la carn de moltó, tant a Andorra com a les fires visitades pels ramaders, fou superior a la de l’ovella o de la baciva tot al llarg del segle XVII17.
11A la xarxa local, composta per socis i assalariats, s’afegien persones exteriors que facilitaven l’organització dels 7 o 8 mesos que passaven els animals fora de les valls18. Els socis de la plana tenien un paper important a l’hora de cobrar a les fires i mercats els deutes que tenien els compradors envers la companyia. Rebien les reconeixences de deutes per cobrar i sovint els diners així obtinguts s’utilitzaven per pagar les despeses de la ramada. D’aquesta manera els propietaris dels animals evitaven la utilització de la moneda metàl·lica. Aquest mecanisme, emprat entre altres per al pagament dels arrendaments de les terres d’hivernatge, tingué un paper força rellevant pel que fa a la comercialització dels equins.
12Les principals fires visitades eren les de Bellvís, de Santa Coloma de Queralt, de Guissona i de Montblanc. La venda en aquestes fires es feia principalment per animals vius. A Lleida i, sobretot, a Barcelona es tractava de la venda de carcasses. Sovint els animals eren comprats a pes i no s’establia un preu per cap. Només es recorria a la repartició per caps a fi de calcular el valor del ramat de cada ramader que havia participat en la companyia i així repartir les pèrdues i les despeses proporcionalment entre tots els participants. El ramat andorrà, de vegades complementat amb la compra d’animals francesos, es venia essencialment a Catalunya. La llana, al contrari, es venia majoritàriament a mercaders de Tarascó, mentre que els formatges tenien un consum principalment local19.
13Econòmicament, aquesta ramaderia s’assembla amb el que s’ha vist pel mercat del ferro. El mercat local no tenia el potencial per absorbir la producció. La venda dels animals i de la llana es traduïa en un moviment constant de diners cap a Andorra20. Igual que en el mercat del ferro, les companyies pastorals eren controlades per un nombre escàs de ramaders entre els quals hi havia els propietaris de les fargues. El capital creat en la ramaderia s’invertia en la siderúrgia, però els mecanismes de reinversió feien que els diners del ferro també s’utilitzessin en el mercat ramader. A més a més, les xarxes pastorals que havien de servir per organitzar la transhumància i la venda del bestiar foren una eina útil per poder desenvolupar una activitat comercial més àmplia. En tenim un exemple amb l’extensió cap a la plana del mercat del ferro controlat per Guillem Areny ; els primers clients eren originaris de Guissona, Castellserà, Bellvís, Verdú o Lleida, que eren les principals fires emprades en la venda del bestiar. La possibilitat de disposar d’aquesta xarxa i el capital acumulat mitjançant la venda del bestiar, que s’afegia per alguns a l’obtingut en la venda del ferro, constituïren els factors que varen permetre desenvolupar, a partir del 1635, una activitat comercial que ultrapassava àmpliament el que s’observa en el primer terç del segle XVII.
El mercat de trànsit
14El desenvolupament d’un comerç important entre el Llenguadoc i Catalunya era tributari del diferencial de preu entre els dos mercats, ja que la diferència havia de ser suficient per cobrir les despeses de transport amb animals de bast tot oferint la possibilitat d’efectuar una plusvàlua suficientment atractiva.
15En el segon terç del segle XVII, un dels productes característics d’aquest comerç fou la sal. L’any 1624, el cardenal Richelieu ordena un increment de 25 % del preu de la sal. Aquest creixement no s’atura fins al 1635-1637, quan els preus del Llenguadoc assoleixen el seu nivell màxim abans d’estabilitzar-se21. A Andorra, només és a partir d’aquesta data que s’infla el volum de venda de la sal. L’exportació de sal cap al nord no era una novetat ; el que canviava era la importància del flux i el destí del producte. Abans del 1635, la sal passava cap a l’Arieja a les bosses dels pastors o dels obrers que venien a treballar a les valls22. La sal, procedent de Cardona o de Gerri, es revenia a 60 sous tornesos el quintar a Ordino i el cost relativament elevat del transport fins al Sabartès apujava el seu valor a un nivell semblant al curs legal aplicat a l’Arieja. La importació de la sal no motivava el viatge a Andorra i sempre es tractava d’un complement o d’una mercaderia de retorn.
16Al llarg del primer terç del segle XVII, el consum de la sal comprada a Andorra es feia essencialment a la zona alta del comtat de Foix (Sabartès / Aston). A partir de 1635, succeeix a la inversa : carregaments sencers creuen els Pirineus direcció a Tolosa via Tarascó. Per la companyia Areny, l’única de la qual disposem de la totalitat de la comptabilitat, el volum de venda de l’any 1639 fou 14 vegades superior al del 1638, i el 1640 es duplicà en relació amb el 1639. En aquest moment, en els comptes apareix una transacció que es repetiria sistemàticament durant una desena d’anys : la quantitat de sal aportada a l’Arieja era abonada per una quantitat equivalent de congre o de bacallà23. Llavors el peix era exportat cap a Catalunya. En 10 anys, del 1636 al 1646/48, la companyia Areny va importar més de 40 tones de peix salat de Tolosa per mitjà de comerciants de Tarascó i de Foix i va exportar més de 60 tones de sal24.
17Aquests productes, però, no eren els únics amb els quals es negociava i cal afegir les espècies. Principalment el pebre, que malgrat el seu volum reduït — poc més d’una tona — no s’ha de menysprear, ja que el seu valor comercial era l’equivalent al de la sal transportada durant el mateix període. Aquest producte era venut al detall als traginers, que complementaven així el seu carregament amb un producte que no ocupava lloc i tenia un valor afegit important. En 10 anys el valor de les mercaderies adquirides per la companyia es pot avaluar a prop de 30.000 lliures. Les espècies i la sal en representaven un 8 %, el peix un 40 %. La resta provenia de la importació de teixits i productes de merceria. En total, 11.000 metres lineals de teles, 160.000 agulles i tiretes de diverses mides i formes, 3.500 parells de mitges i 1.000 capes de qualitats diverses passaren pel coll de Siguer a compte de la companyia25.
18Igual com passava amb el peix, tots els teixits eren adquirits a Tolosa i venuts a Catalunya. La llista de les qualitats de teixits que passaven per Ordino es componia de 46 teles diferents, però l’origen del producte només se citava per a la meitat dels articles. Principalment eren teles de Bretagne, de Laval, de Reims i de Cambrais. De l’altra meitat, l’origen no es menciona. Tret dels passamà de Pàmies, no s’ha pogut determinar clarament si es tractava d’una producció del Llenguadoc, però la denominació d’alguns productes portats a Andorra s’aparentava amb la que es coneix per la producció d’aquesta regió26.
19L’organització del comerç es feia per trams. La companyia només s’encarregava dels paquets expedits de Tolosa quan havien arribat a Tarascó o Siguer. Un primer tram es feia per passar els colls de Siguer i del Rat per portar els productes a la vall d’Ordino, on es disposava de diversos magatzems (el Serrat, Llorts, Ordino). A partir d’aquí es portava a Sant Julià i sobretot a la Seu d’Urgell, on s’havia aprofitat la xarxa creada per la venda del ferro. Pel Segre, els productes anaven a Ponts, on hi havia un magatzem que servia per a les vendes cap a l’Urgell i l’interior del Camp de Tarragona. Més a l’est, els productes anaven cap al Bages i la vall del Llobregat passant per Cardona-Solsona o Calaf. Per aquest eix, els articles arribaven fins al Barcelonès. Aquesta última via absorbia els productes de millor qualitat i els productes acabats (capes, mitges, merceria), el teixits més grollers i la major part del peix es distribuïen principalment cap a la Noguera i l’Urgell. El comerç desenvolupat per la companyia havia perdut el seu caràcter pirinenc.
20Al voltant de la companyia principal que importava els productes es formaren més d’una cinquantena de companyies que distribuïen els productes. Algunes eren autònomes i es limitaven a comprar el producte a la botiga. Aquestes transaccions directes deixaven entre 4,5 i 8 % de benefici a la companya central. Per a les altres la venda corresponia a un crèdit a curt termini, la companyia central, que havia importat els articles, lliurava els productes als traginers i, al retorn, els guanys i les pèrdues es repartien entre els participants. El joc d’escriptures reflecteix tres nivells de crèdit. El primer corresponia al crèdit corrent. Els deutes s’acumulaven a l’hivern i a la primavera per ser saldats a la tardor una vegada passades les fires. Llavors es feia un balanç del compte i si el comprador quedava deutor s’establia una reconeixença de deute davant d’un testimoni. Aquest mecanisme facilitava els pagaments, ja que els bitllets de deute es podien endossar sobre un tercer27. Finalment, quan el pagament definitiu tardava, s’establia un acte notarial i per primera vegada entrava en joc la noció d’interès, generalment a for de censal (5 %). Els carregaments que prenien els traginers als magatzems no es componien gairebé mai d’un sol article i, segons la composició del paquet, el benefici que podia obtenir la companyia mitgera variava del 28 al 55 % del valor dels fardells. Sobre el volum total de transaccions, el benefici mitjà s’apropava al 25 %, de manera que deixava un 12,5 % a la companyia central. De fet, el marge beneficiari real de la companyia fou superior, ja que el capital estava constantment en rotació. La compra de sal permetia la compra del peix, que a la vegada servia per comprar els teixits i, freqüentment, el pagament dels teixits es feia amb uns productes de consum corrent destinats a la venda local.
21Cal remarcar que, en el conjunt de les transaccions que concerneixen aquest comerç regional, no es troba ni una notícia de pagaments dels drets que havien d’abonar els andorrans quan no comerciaven per abastar el consum del país28. Aquests productes no entraven en els privilegis a l’exportació que posseïen les produccions locals i el comerç de revenda entre França i Espanya que passava per les valls estava sotmès al pagament de drets29. Es tracta clarament d’un contraban30. El pas de quantitats importants de mercaderies pels colls d’alta muntanya (2.500 m) en ple hivern31, que no es troba amb la mateixa intensitat en períodes més calmats, permet privilegiar la hipòtesi que s’havia aprofitat la desorganització de la frontera i els problemes d’abastament que afectaven Catalunya arran de la guerra.
22El volum enregistrat per la companyia Areny va assolir 37.179 lliures barcelonines, prop de 100.000 lliures torneses en prop de deu anys de funcionament32. Només disposem dels comptes detallats d’aquesta companyia ; l’anàlisi de la seva comptabilitat permet percebre que n’hi havia quatre o cinc més que funcionaven seguint un patró similar, però actualment és impossible avaluar el seus volums de transacció. Totes les altres associacions documentades depenien financerament d’aquestes primeres. Com que el mecanisme financer emprat per les companyies es fonamentava sistemàticament en el crèdit, resulta poc creïble que n’hi poguessin haver moltes més, ja que les famílies que disposaven, a la vegada, de la suma i dels contactes necessaris per tirar endavant aquest tipus de negocis no eren nombroses. El considerable increment que conegué aquest comerç es devia fonamentalment a la reducció del volum de pas per les vies clàssiques33. A la inversa, a partir de 1643, les zones en les quals els traginers venien els seus productes es trobaren directament afectades pels moviments militars. Diversos factors tingueren el seu pes i es combinaren per fer desaparèixer aquesta activitat. D’una banda, la revolta catalana iniciada l’any 1640 i el desenvolupament del sentiment antifrancès al Principat – en el qual s’emmarca la prohibició dels teixits francesos per les juntes – marcaven un context cada vegada més negatiu34. D’altra banda, en un àmbit més directe, les forces del mariscal d’Espenan deixaren el lloc a les tropes espanyoles, que eren força menys tolerants envers aquest comerç fonamentat en productes francesos. A més, l’any 1644, la caiguda de Lleida marcà el moment a partir del qual les rutes utilitzades pels traginers estaven totalment bloquejades. Passada la fase de davallada dels volums comercials (1643-1644) només foren enregistrades dues fases d’increment puntual, l’una el 1646-1647, l’altre el 1651, però tingueren una intensitat menor. El comerç de trànsit minva seriosament per acabar desapareixent totalment. En aquest moment la vall d’Andorra entra en una crisi econòmica profunda que durarà fins als anys seixanta. Les dues conseqüències directes de la crisi sobre el comerç foren la desaparició completa de l’activitat comercial interregional i el tancament de totes les fargues existents35.
23Caldrà esperar l’any 1680 perquè tornin a aparèixer companyies especialitzades en el comerç de teixits. Contràriament a la fase anterior, els andorrans compraven els productes directament a Tolosa sense passar per l’intermediari dels mercaders de l’Arieja. La sal, les espècies i el peix havien gairebé desaparegut dels comptes i només es documenten en el mercat local. D’altra banda, a diferència del que s’observava en el període d’activitat anterior, la totalitat dels drets comercials o de duanes es pagaven, cosa que confirma el caràcter il·lícit i poc ortodox del comerç de la primera fase. Els magatzems intermediaris que posseïa la companyia a l’Alt Urgell i a la Noguera havien desaparegut ; en contrapartida, fou oberta una botiga a Tàrrega de la qual posseïm els comptes per un període de 9 anys. La composició dels estocs també es modifica. Les sedes i les sargetes ja no s’importaven. Els productes acabats, com les capes i les mitges, s’havien reduït a la meitat. En contrapartida, hi havia teixits nous com el Saint Jean, les teles de París i d’Alemanya i sobretot el renni que es fabricava a la regió de Lyon36.
24Els productes importats en aquest moment eren de més baixa qualitat però, globalment, el volum de vendes fou més constant i superior al del període anterior. Ara bé, aquest moviment no tingué una repercussió directa sobre el mercat pirinenc comparable al que s’observa en la primera fase. Contràriament al que passava a la botiga d’Ordino o de la Seu d’Urgell, gairebé ja no hi havia compra per a la revenda ni a Andorra, ni a l’Alt Urgell. El valor mitjà de les vendes n’és un testimoniatge : fou de 7 lliures a la Seu d’Urgell, de 80 lliures a l’Urgell i de més de 150 lliures per als clients del Bages o del Vallès. La companyia era propietària de la botiga de Tàrrega i proveïa diversos altres magatzems que no li pertanyien. En tots els casos es tractava de botiguers especialitzats que compraven a l’engròs. Els pagaments en mercaderies de retorn eren força minoritaris i, de retruc, el nombre de persones implicades fou força més reduït37.
25La crisi de la meitat del segle XVII havia afectat fortament la vall d’Andorra. A la desaparició del comerç regional del tèxtil i del ferro s’afegí una reducció dràstica de l’activitat ramadera. Entre l’any 1640 i l’any 1646 la ramada andorrana es reduí a la meitat i la davallada s’accentua fins a l’any 1658/1659, moment en el qual la ramada només assoleix el 37 % del que era en 1641-164238. D’altra banda, una successió de collites deficitàries, l’increment dels preus i la inflació de la moneda afecten directament la població en un moment en el qual les possibilitats d’obtenir uns recursos econòmics complementaris es trobaven força minvats. Citem per exemple els preus del blat, ja que tingueren una incidència considerable per tal com obligava a la importació, sovint mitjançant la intervenció d’un propietari de companyia39. Al llarg del període 1600-1630, el preu mitjà de la carga de blat venuda a Andorra fou de 63,2 sous. En les crisis frumentàries dels anys 1630-1633 i 1643- 1647, el preu de la carga superà els 200 sous. En la crisi següent s’afegí el factor monetari40. L’any 1651, el preu de la carga en moneda corrent supera els 400 sous. Aquests preus alts es mantingueren fins a la fi del primer semestre de 1653, moment en el qual intervingué la reforma monetària a Barcelona. La posició financera adquirida pels propietaris de les diverses companyies els va permetre d’afirmar-se com a principals banquers de la vall. A més, com que el crèdit era l’instrument sistemàticament utilitzat per aquestes operacions, la situació només podia empitjorar en un context de crisi perllongada. A més llarg termini, una vegada superada la fase de crisi, aquests mecanismes es traduïren per un endeutament estructural d’una part de la població. Aquest fenomen es finalitzà per un moviment important de recuperació fonamentat en la terra ja que per als creditors era l’única cosa que tenia un valor segur.
Conclusió
26En conclusió, és evident que el mercat andorrà del set-cents ho era tot menys estancat. Posseïa un potencial de reacció i d’adaptació important i els negociants sabien treure partit de la seva posició tant geogràfica com financera. La facilitat d’adaptació de les companyies que assolien passar en pocs mesos de la venda de bestiar a la venda de tèxtils o del comerç del ferro a l’especulació sobre la moneda era una característica d’aquestes organitzacions. Una altra característica era la possibilitat de desenclavar el comerç : només era sortint dels límits pirinencs i adaptant-se a un marc regional més ampli que els fundadors de les companyies comercials pogueren aprofitar les possibilitats ofertes per les variacions dels preus dels diversos productes. Les traves inherents a la utilització d’una xarxa de comunicació de muntanya, i l’amplada de la zona geogràfica abraçada, implicaren el recurs constant a la massa salarial. Al nucli central dels mercaders s’afegiren uns tropells de traginers i de traficants. Controlar les xarxes era disposar d’una eina indispensable per distribuir els productes, però alhora era la possibilitat d’obtenir un accés ràpid a la informació. A més a més, era un mitjà per reaccionar de manera ràpida enfront de les noves exigències.
27Malgrat tot, el mercat andorrà romania dependent i només podia aprofitar-se d’uns esdeveniments que no controlava. Aquest mercat es va beneficiar de la desorganització consecutiva a la Guerra dels Trenta Anys, però es veié perjudicat per l’alçament dels Segadors. Llavors el crèdit, que havia estat un dels motors de l’expansió, esdevingué una metzina d’efectes a llarg termini.

Bibliographie
Des DOI sont automatiquement ajoutés aux références bibliographiques par Bilbo, l’outil d’annotation bibliographique d’OpenEdition. Ces références bibliographiques peuvent être téléchargées dans les formats APA, Chicago et MLA.
Format
- APA
- Chicago
- MLA
Bibliografia
J. Cantelaube, Forges à la catalane et forgeurs ariégeois. La longue fidélité des Pyrénées à la réduction directe du minerai de fer (XVIIe-XIXe siècle), Thèse de doctorat, Toulouse, Université de Toulouse le Mirail, 2002.
O. Codina, De fer et de laine. Economie et société des vallées andorranes 1575-1875, Tesi de doctorat, Universitat de Perpinyà, setembre de 2003, 3 vol.
G. Larguier, « Argent et frontière. Espèces et circulation monétaire en Narbonnais dans la première moitié du XVIIe siècle », L’argent dans la France méridionale à l’époque moderne dans Actes du colloque de 1995, Montpellier, ed. Centre d’Histoire moderne et contemporaine de l’Europe méditerranéenne et de ses périphéries, Université Paul-Valery, 1996, p. 33- 55.
E. Leroy Ladurie, « Les masses profondes la paysannerie », dans Histoire économique et sociale de la France, vol I, Paris, ed. P.U.F., 1977.
J. M. Minovez, L’impossible croissance du midi toulousain ? Origines d’un moindre développement (1661-1914), Paris, col. France au fil des jours, ed. Publisud, Paris, 1997.
J. Riera i Simó, Santa Maria de Meritxell, Centre agrícola et ramader, Andorra, ed. Arxius Nacionals, 1988.
P. Poujade, Une vallée frontière dans le grand siècle. Le Val d’Aran entre deux monarchies, Aspet, col. Universatim, ed. Pyrégraph, 1998.
P. Pujol i Tubau, « Antoni Janer i Catà, mercader, a la Seu d’Urgell a finals del segle XVI », dins Obra completa, Andorra, ed. Andorra, 1984, p. 473-554.
J. Savary de Bruslons, Dictionnaire universel du commerce, Paris, 1723-1730, t. II et III.
10.4000/books.psorbonne.20500 :C. Verna, Le temps des moulines. Fer, technique et société dans les Pyrénées centrales (XIIIe-XVIe siècle), Paris, Publications de la Sorbonne, 2002.
P. Vilar, La Catalogne dans l’Espagne Moderne, Paris, Ed. S.E.V.P.E.N, 1962.
Notes de bas de page
1 No coneixem la data precisa d’edificació de la farga del Serrat, però la documentació permet establir que la fàbrica fou inaugurada poc temps abans de la farga de Puntal (1619) – Arxiu Històric Nacional d’Andorra (a partir d’ara AHN), Fons Patrimonial de Casa Areny Plandolit d’Ordino (a partir d’ara FCAP), llibres de farga 32. Per a l’estudi d’aquesta farga, cal afegir els llibres de comptes 1, 2, 3, 27 i 46, originaris del mateix fons, el buidatge dels quals permet obtenir una imatge de la difusió del ferro entre 1619 i 1651.
2 J. Riera i Simó, Santa Maria de Meritxell, Centre agrícola i ramader, Andorra, ed. Arxius Nacionals, 1988, p. 90.
3 Per a aquestes fargues, ens remetem a l’anàlisi inclosa en el nostre treball, O. Codina, De fer et de laine. Economie et société des vallées andorranes 1575-1875, tesi de doctorat, Universitat de Perpinyà, setembre del 2003, vol. 2, p. 291-322. Per a una anàlisi més àmplia d’aquest tipus d’infraestructures anteriors al procediment català vegeu C. Verna, Le temps des moulines. Fer, technique et société dans les Pyrénées centrales (XIIIe-XVIe siècle), Paris, ed. Publications de la Sorbonne, 2002.
4 Entre l’any 1620 i el 1630, el preu base emprat per a la venda del ferro a les fargues del Serrat i de Puntal fou de 2 lliures catalanes el quintar ; el ferro fort (acer) es venia fins a 3,5 lliures.
5 Entre altres es documenten adquisicions realitzades pels ferrers de les sis comunes andorranes, de la Seu, de Fórnols, de Civís, de Noves, d’Esterri d’Àneu, de la Ribera de Cardós - AHN/FCAP, llibres 1, 2, 3, 4, 27, 32 i 46.
6 Per al mercat siderúrgic del comtat de Foix, vegeu J. Cantelaube, Forges à la catalane et forgeurs ariégeois. La longue fidélité des Pyrénées à la réduction directe du minerai de fer (XVIIe-XIXe siècle), Thèse de doctorat, Toulouse, Université de Toulouse le Mirail, 2002.
7 Per exemple, els 65 quintars 2 arroves 10 lliures de ferro (2.738 kg) venuts a Ponsa, ferrer de Fórnols, entre el maig del 1623 i el juny del 1628, foren integralment cobrats a 40 sous o, el que és el mateix, a 44 sous lliurats a la Seu quan tots els pagament es varen fer efectius de cinc a sis mesos més tard. Generalment, el ferro lliurat a la tardor (octubre) es pagava a la primavera o a l’estiu, el que es prenia a l’estiu (juliol) ho era a la tardor – AHN/FCAP, llibre 27.
8 Això afectava tant el comprador com el venedor. El propietari de la farga pagava part dels seus deutes en ferro, d’aquesta manera reduïa la seva inversió, ja que donava un producte sobre el qual ja havia carregat el seu marge i, de retruc, el client obtenia un article en el qual podia obtenir una plusvàlua afegida.
9 Xifres calculades a partir de les transaccions enregistrades en el llibre 1 de la casa Areny, 3.651 transaccions per un volum comercial que supera les 12.500 lliures barceloneses.
10 Per exemple, l’any 1590, el mercader Antoni Janer de la Seu d’Urgell venia a Francesc Boquet, serraller de la Seu d’Urgell, 6 quintars de ferro procedents d’una partida més important adquirida a la Cerdanya. El mateix any, Cardenal, traginer de Bellver, es comprometia a pagar l’adquisició d’unes mules pagant amb oli i ferro (P. Pujol i Tubau, « Antoni Janer i Catà, mercader, a la Seu d’Urgell a finals del segle XVI », dins Obra completa, Andorra, ed. Andorra, 1984, p. 473-554). Si es considera que en el mateix moment Janer estava associat amb diversos andorrans per d’altres productes (llana, teixits, mules...) es consolida la impressió lliurada per la documentació andorrana del naixement i desenvolupament de l’activitat siderúrgica de les valls en la frontissa del segle XVII. A més a més, cal remarcar que Janer venia el ferro a 48 sous el quintar mentre que, 30 anys més tard, el ferro andorrà lliurat a la Seu es venia a 44 sous. Si es tractava d’un ferro produït a la Cerdanya, s’apunta una reducció del preu del metall mentre que, a la inversa, en el mateix període, els altres productes documentats s’havien encarit. Ara bé, l’origen d’aquest ferro venut a la Seu d’Urgell és desconegut. Es tractava d’un producte cerdà, d’una importació francesa via el Pimorent, d’un producte expedit des del Conflent o del Rosselló ? A la fi del segle XVI, les escasses dades deixen pensar que hi havia un corrent nord-sud, però no permeten ser categòric.
11 Valor global calculat per la venda del ferro a la Seu d’Urgell. Això representaria més de 164 anys de sou per a un jornaler agrícola sense especialització i 33 anys de sou per a un maller que cobrava el jornal diari més elevat documentat (5 sous Bna). Per obtenir una imatge general de l’assalariat de la farga, cal afegir, a les més de 200 persones mencionades en la difusió del ferro, tots els obrers especialitzats estrangers que treballaven directament a les fargues i que provenien en gran part de l’Arieja (fargaires, minaires i carboners) i l’essencial de la plantilla de traginers de mena o carbó que es contractaven a Andorra o a les comarques catalanes veïnes (Pallars Sobirà, Alt Urgell i Cerdanya).
12 Les fargues de Puntal i del Serrat pertanyien en copropietat a les famílies Areny i Rossell d’Ordino, la farga del Vilaró a la casa Pal de la Cortinada i la de Canillo fou fundada per Miquel Adellach de Canillo. En aquesta darrera també participà Guillem Areny d’Ordino, que s’associà amb Adellach a finals dels anys trenta - AHN/AFCA, llibre 4 i 28.
13 En els comptes del magatzem d’Ordino es comptabilitzen 32 productes alimentaris diferents (grans, alcohols, espècies, fruita...), 42 articles manufacturats (armes, eines agrícoles o de tragí...) i una vintena de productes tèxtils, acabats (barretines, calces, capes, sabates...) o no (burell, drap blanc, cordellat...), de qualitat generalment baixa. Malgrat la presència contínua de clients estrangers a la botiga, la major part d’aquest productes tenien una difusió local.
14 Vegeu, O. Codina, op. cit, vol. 1, p. 198-290.
15 El màxim fou de 43.163 caps l’any 1612, i el mínim de 26.175 caps el 1624 (comptes del Consell General 1600-1640).
16 De fet aquesta ràtio s’hauria d’augmentar ja que les quatre fargues produïren juntes com a màxim durant 15 anys (1620-1636).
17 AHN, Arxius comunals, arrendaments de les carnisseries d’Andorra, Escaldes, Sant Julià i Canillo i AFCA i AFCR, documents referents a la venda de bestiar a les taules de carnisseria de Catalunya.
18 A més dels clients i dels pastors, aquestes xarxes reunien : els homes de confiança de la plana que arrendaven les terres per hivernar, els que havien rebut els poders per cobrar els animals (ovins i equins) en nom del propietari de la companyia, els gerents o propietaris dels magatzems en els quals els pastors s’aprovisionaven o rebien material des d’Andorra i una brigada de traginers, originaris tant de Catalunya com d’Andorra, que portaven la roba, els estris i els aliments necessaris per passar la temporada fora de casa.
19 Pel que fa a la llana, es documenta el trasllat de la llana xollada a l’Urgell fins a Tarascó.
També hi havia vendes de llana als mercaders i teixidors catalans (l’Urgell, Oliana, Organyà, la Seu d’Urgell…) però eren més reduïdes.
20 De fet es tracta només dels beneficis ja que bona part de la inversió es revertia a l’Urgell.
21 E. Leroy Ladurie, « Les masses profondes la paysannerie », dans Histoire économique et sociale de la France, vol. I, Paris, ed. P.U.F., 1977, p. 756-759.
22 Els que se citen més sovint a la documentació són, per ordre d’importància, els pastors, els traginers, els jornalers i obrers agrícoles, els carboners, els minaires, els fargaires, els ferrers i els mestres d’obra.
23 Per exemple, el 18 de octubre de 1638, fou establert amb el Sr. Tremons, negociant de Tarascó, que per cada quintar de sal que rebria a la seva botiga, lliuraria un quintar de congre a 178 sous barcelonins, preu que garantia fins al mes de gener següent (AHN/AFCA, llibre 3).
24 26 de congre, 9 de bacallà i unes 18.000 peses d’arengades (AHN/AFCA, llibre 2, 3 i 46). El pas del peix pels Pirineus no és, ni de lluny, una peculiaritat andorrana ; es documenta al llarg de tota la carena. Per exemple, el 1637, Felip IV autoritzava el pas de 200 cargues de congre francès cap a la Vall d’Aran (P. Poujade, Une vallée frontière dans le grand siècle. Le Val d’Aran entre deux monarchies, Aspet, col. Universatim, ed. Pyrégraph, 1998, p. 150-154).
25 Pel detall d’aquests productes vegeu, O. Codina, op. cit., vol. 2, p. 322-366. Cal afegir al flux de les mercaderies el de la moneda, ja que la major part de les importacions de França eren pagades en moneda d’or i d’argent catalanes i espanyoles. Això no era un cas específicament andorrà, ja que pel mateix període en Gilbert Larguier escriu que la regió de la Narbonesa era « una veritable província hispànica » (G. Larguier, « Argent et frontière. Espèces et circulation monétaire en Narbonnais dans la première moitié du XVIIe siècle », L’argent dans la France méridionale à l’époque moderne dans Actes du colloque de 1995, Montpellier, ed. Centre d’Histoire moderne et contemporaine de l’Europe méditerranéenne et de ses périphéries, Université Paul-Valery, 1996, p. 33-55).
26 Vegeu, J. M. Minovez, L’impossible croissance du midi toulousain ? Origines d’un moindre développement (1661-1914), Paris, col. France au fil des jours, ed. Publisud, Paris, 1997, p. 52-54.
27 Per al cobrament d’aquestes reconeixences de deutes no s’utilitzava exclusivament la xarxa establerta per difondre les mercaderies. Els bitllets eren utilitzats per organitzar la transhumància. Ara bé, les lletres creditícies que s’utilitzaven a l’exterior corresponien generalment a clients o socis que no eren originaris del sector pirinenc.
28 En el mateix moment, la situació sembla diferent en altres llocs de pas pirinencs, vegeu l’aportació d’Annie Brives en aquest col·loqui.
29 La producció de tèxtils andorrans és inexistent en els comptes d’aquest comerç, totes les transaccions que tractaven d’aquests articles fabricats a les valls concerneixen el mercat local i els pocs estrangers mencionats sempre eren treballadors establerts de manera temporal a Andorra. Aquesta característica en la difusió de les teles andorranes es confirma en tota la documentació consultada pel segle XVII i sembla corroborada pels comptes duaners de la Seu. Vegeu l’article d’Eva Serra i M. Àngels Sanllehy en aquest volum.
30 En un total de 2.666 transaccions, el pagament de drets només intervé cinc vegades.
31 Per exemple, un 52,7 % del peix importat entre 1636 i 1646 fou passat pels colls al llarg dels mesos de desembre, gener i febrer.
32 AHN/AFCA, llibre 2, 3 i 46
33 Per la fi del segle XVI, P. Pujol i Tubau menciona uns negociants de les valls associats amb Antoni Janer. Ara bé, en aquest cas els productes que es venien a la Seu d’Urgell provenien essencialment dels comtats o, pel que fa als productes estrangers, arribaven via Barcelona. Això reforça la hipòtesi que la inversió del flux i l’increment sobtat de l’activitat correspon a una situació particular (P. Pujol i Tubau, art. cit.).
34 P. Vilar, La Catalogne dans l’Espagne Moderne, Paris, Ed. S.E.V.P.E.N., vol. 2, p. 636.
35 De fet, per la farga del Vilaró el tancament s’havia fet més aviat però això es devia a la dificultat de proveir-se en mena, no fou conseqüència de la crisi de mitjan segle XVII.
36 Segons J. Savary de Bruslons, en l’article en el qual tracta del comerç de Marsella « renies, toiles provenant de Lyon, blanches et crues, qui s’expédient vers l’Espagne » i a la secció regny o regnie « Espèce de toile qui se fabrique en Beaujolais », Dictionnaire universel du commerce, Paris, 1723- 1730, t. III, p. 451 et t. II, p. 333.
37 Passat l’any 1689, la documentació impedeix conèixer l’evolució d’aquest negoci.
38 El nombre de caps declarats passà de 41.919 a 20.012 entre 1641/1642 i 1651/1652 i es reduí a 15.846 entre el 1652 i el 1657/1658. La represa s’inicià el 1660 i no fou fins a l’any 1672 que no es tornà a passar el llindar dels 30.000 caps (AHN/ASC, recomptes de la quèstia).
39 A més, aquests personatges es beneficiaven de la possibilitat de comercialitzar els fruits dels delmes, ja que arrendaven la recol·lecta de l’impost que tocava al capítol o al bisbe d’Urgell.
40 L’1 de gener de 1641, la dobla d’or es canviava a 48 sous ; l’1 de maig 1646 la paritat utilitzada era de l’1 per 100 sous ; l’1 de desembre de 1650 atenyia l’1 per 200, i, finalment, l’1 d’abril de 1653 era de l’1 per 320. Al maig s’aplicava la paritat de l’1 per 64. El coneixement exacte de les tasses de canvi i l’aplicació sistemàtica del valor or a les vendes o els deutes – quan, a la inversa, els pagaments es comptaven en argent o moneda corrent – foren un mitjà important de garantir una plusvàlua en sortir de la crisi monetària quan es consolidaren els deutes.
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Mine claire
Des paysages, des techniques et des hommes. Les techniques de préparations des minerais de fer en Franche-Comté, 1500-1850
Hélène Morin-Hamon
2013
Études sur la sociabilité à Toulouse et dans le Midi toulousain de l’Ancien Régime à la Révolution
Michel Taillefer
2014
« Rapprocher l’école et la vie » ?
Une histoire des réformes de l’enseignement en Russie soviétique (1918-1964)
Laurent Coumel
2014
Les imprimeurs-libraires toulousains et leur production au XVIIIe siècle (1739-1788)
Claudine Adam
2015
Sedes Sapientiae
Vierges noires, culte marial et pèlerinages en France méridionale
Sophie Brouquet (dir.)
2016
Dissidences en Occident des débuts du christianisme au XXe siècle
Le religieux et le politique
Jean-Pierre Albert, Anne Brenon et Pilar Jiménez (dir.)
2015
Huit ans de République en Espagne
Entre réforme, guerre et révolution (1931-1939)
Jean-Pierre Almaric, Geneviève Dreyfus-Armand et Bruno Vargas (dir.)
2017