Distribució, difusió i venda de teixits procedents de França a les botigues catalanes (1650-1800)1
p. 39-56
Résumé
L’objectiu del treball és contribuir a l’estudi sobre els canvis i les permanències de l’oferta de teixits d’importació a les botigues del Principat al llarg de l’època moderna. En aquest marc temporal i temàtic ampli hem centrat l’article en l’anàlisi de la comercialització de gèneres tèxtils procedents de França, observant els aspectes següents. En primer lloc, les característiques més importants dels gèneres distribuïts i venuts als taulells de les botigues de Barcelona (tipus de teixit, fibra, textura, colors, preus...). A continuació, els factors que marcaven la competència (qualitats, preus...) entre els gèneres procedents de França, la resta de teixits d’importació i els gèneres de producció autòctona que es venien a les botigues de Barcelona al llarg del període esmentat. Per últim, observarem els canals de distribució dins el mercat barceloní i els diferents mecanismes de difusió dels teixits francesos arreu del Principat.
Una mostra de vuit inventaris efectuats a importants botigues de teixits de Barcelona ens permetrà examinar aquests aspectes a la capital, i mitjançant l’anàlisi de nou inventaris de botigues ubicades en diverses poblacions del Principat, estudiarem els canals de distribució dels teixits d’importació de procedència francesa arreu del país.
Texte intégral
Introducció
1La primera part del treball té com a objectiu l’anàlisi de les característiques dels teixits procedents de França venuts a les botigues de teles de Barcelona entre l’any 1650 i 1800. Al llarg d’aquest període, la capital del Principat desenvolupà una xarxa d’establiments molt important2. El seu estudi proporciona informació bàsica sobre els canvis i les permanències de l’oferta tèxtil, tant autòctona com d’importació, dins el mercat barceloní i arreu del Principat.3
2La base documental de l’estudi se centra en la consulta de fons notarials, concretament inventaris efectuats en importants botigues de teixits de Barcelona. Cada inventari proporciona una instantània de l’estoc de l’establiment i una imatge fixa del negoci en un moment determinat. La major virtut de la font radica en l’exhaustivitat emprada pel notari, o en el seu cas l’escrivent, en descriure les característiques de cada peça de tela emmagatzemada a l’establiment (nom del teixit i procedència de fabricació, especialment en el cas dels gèneres d’importació, el color o l’estampat de cada article, la longitud i amplada de les peces, mesurada en canes4 i pams, i molt sovint el preu/cana del teixit5, taxat en el moment de redactar el document. D’altra banda, la riquesa en el detall amb la qual es varen transcriure els llibres de comptes de la botiga al final de l’inventari, i la minuciositat emprada en els balanços del negoci, permeten apropar-nos a l’estudi del món del crèdit comercial i el crèdit al consum, entorn els recursos de la venda al fiat, i les formes de pagament i finançament utilitzades pels botiguers envers els seus clients i a proveïdors. Tanmateix, un dels defectes més importants de la font és que no podem saber quant de temps portaven emmagatzemats els gèneres a l’establiment i, per tant, desconeixem els nivells de reposició i rotació dels articles i els cicles de renovació de les existències a les botigues.
3Conscients de les moltes possibilitats així com de les importants limitacions de la font, el treball s’emmarca en l’anàlisi dels aspectes següents. En primer lloc observarem els canvis en l’oferta i les característiques dels gèneres procedents de França (tipus de teixit, fibra, textura, colors...) al llarg del període esmentat a les botigues de Barcelona. Observarem els factors principals de competència (textures, qualitats, preus...) entre els gèneres procedents del país veí, la resta de teixits d’importació, i els gèneres de producció autòctona que es comercialitzaven als establiments de la capital. A continuació resseguirem els canals de distribució de gèneres tèxtils procedents de França al mercat barceloní, on observarem la seva difusió arreu del Principat, a través de les xarxes comercials de les botigues de la capital.
4A la segona part del treball analitzarem les característiques de l’oferta de teixits d’importació en diferents botigues de draps i teles ubicades en poblacions situades arreu del Principat. Amb aquests elements compararem la composició de l’oferta tèxtil a les botigues comarcals i als establiments de la capital. Finalment observarem els elements diferenciadors que conduïren a pautes de la demanda tèxtil canviants.
Característiques generals de l’oferta de teixits d’importació a les botigues de Barcelona
5Observem a la taula 1 com el volum de teixits era diferent a cada establiment analitzat, com també ho foren les característiques dels gèneres emmagatzemats a les botigues. Les variants foren diverses i poden obeir a múltiples factors. En efecte, uns estaven més lligats al tarannà i l’activitat mercantil de cada botiga, mentre que d’altres quedaven més subjectes a circumstàncies conjunturals o exògenes al negoci. Tanmateix, una primera conclusió que es desprèn dels balanços dels inventaris mostra un increment progressiu del nombre total de canes de teixits en estoc a les botigues barcelonines conforme avança el període analitzat (taula 1) ; aquest increment és especialment destacat en els inventaris de les botigues efectuats durant les últimes dècades del segle XVIII, quan el creixement demogràfic de Barcelona fou més important.6
Taula 1. Composició dels gèneres (segons la procedència) a les botigues de teles de Barcelona

Font : vegeu nota 7.7
6Crida l’atenció, a la taula 1, l’augment, tant en nombres absoluts com en termes relatius, del nombre de canes de teixits d’importació fins a mitjan segle XVIII, amb l’única excepció de la botiga de Joan Pau Martí, probablement pel fet que aquest inventari es redactà a primers d’octubre de l’any 1705, poc després del desembarcament de les tropes aliades i en moments de col·lapse polític, social i econòmic a la capital del Principat8.
7En termes generals, les dades de la taula 1 mostren l’increment generalitzat de l’oferta de teixits d’importació que s’ha de relacionar amb l’entrada sense control de gèneres forans al Principat, fins que l’eficàcia de les mesures aranzelàries de la política prohibicionista promoguda durant la dècada del 1780, canvià gradualment aquesta tendència9. Tanmateix, a part de la major o menor intensitat de les mesures proteccionistes, cal tenir en compte altres factors determinants tant en l’entrada de gèneres com en els canvis d’orientació de l’oferta tèxtil d’importació en el mercat català. Ens referim al comportament oscil·lant de la demanda i les pautes de consum de la població catalana. Un factor capaç d’arrossegar canvis d’orientació en el tràfic comercial dels gèneres d’importació, alhora que propicià transformacions importants en la trajectòria dels sectors productius de la manufactura autòctona10.
L’oferta de teixits procedents de França a les botigues de Barcelona
8Fins ara hem observat els moviments oscil·lants de l’oferta tèxtil forana als establiments barcelonins que tenim a la mostra, però encara desconeixem quin segment corresponia, entre els teixits d’importació, a la venda de teixits procedent exclusivament de França. Al llarg d’aquest apartat observarem les particularitats i les característiques d’aquests gèneres, així com els elements de més competitivitat que presentaven en el mercat tèxtil de la capital.
Taula 2. Volum (en canes) i procedència dels teixits d’importació a les botigues de Barcelona

Font : Vegeu nota 7.
9Observem a la taula 2 com l’oferta de teixits procedents de França fou una constant a les botigues de Barcelona al llarg del període estudiat, especialment destacat durant la segona meitat del segle XVII. La competència que els feien els gèneres procedents d’altres països fou important al llarg del set-cents, així com dels teixits que arribaven al mercat català a través de les tradicionals places comercials de la Mediterrània, com Gènova, Malta, o Venècia a l’Adriàtic.11
10Aquest darrer punt ens porta a una incògnita en el nostre treball difícil de solucionar amb la documentació analitzada. Efectivament, Gènova i Venècia eren importants centres del comerç internacional, reconeguts nuclis distribuïdors de gèneres tèxtils i altres béns de consum. Hi arribaven teixits procedents d’arreu d’Europa així com d’indrets geogràficament ben allunyats situats a les costes de la Mediterrània oriental i del nord d’Àfrica, amb la qual cosa hi ha la possibilitat que una part del volum de teixits que es distribuïen en aquestes places fos també originari dels nuclis industrials francesos, sense que la font així ho adverteixi. Un altre tema igualment controvertit és la veracitat que li podem atorgar a la font quan s’esmenta « procedència francesa ». En aquest sentit, cap la possibilitat que alguns d’aquests gèneres procedissin de diferents nuclis de producció europea (especialment anglesos i flamencs) i es redistribuïssin a les àrees del sud del continent a través dels centres comercials i ports més importants de França. Un cop exposats els punts febles de la font, intentarem desenvolupar un estudi minuciós sobre el tema, tot advertint que comptem únicament com de procedència francesa aquelles peces de teixits que la font així ho esmenti.
11La qüestió central és quines característiques tenien els teixits procedents de França i en quins elements competien amb altres gèneres tèxtils, ja fossin de producció autòctona o d’importació, venuts a les botigues de Barcelona. Per respondre, hauríem de distingir almenys tres blocs cronològics, en funció dels principals canvis observats en la composició de l’oferta a l’interior dels establiments de Barcelona.
Segona meitat del segle XVII i primeres dècades del set-cents
12Al llarg de la segona meitat del segle XVII i primers anys del set-cents no existí al Principat una política de proteccionisme duanera efectiva. L’entrada sense control i la forta competència que els gèneres forans —especialment francesos, anglesos i flamencs— provocaven a la indústria tèxtil autòctona agreujaven l’activitat comercial i econòmica del Principat. La visió de Narcís Feliu de la Penya en la seva obra Fènix de Cataluña12, és probablement la més coneguda i representativa d’un estat d’opinió que obeïa al desencís generalitzat davant unes traves gremials i governamentals que reglamentaven rígidament el procés productiu, i repercutien de forma negativa en el desenvolupament de la manufactura catalana i la seva competitivitat en el mercat local : « .... fabricandose en Cataluña, y adelante pudiendose fabricar cuanto han inventado las otras naciones. Porque primeramente ya de tiempo antiguo se tejen paños finísimos de todas suertes de colores, mejores que los de Holanda y Francia, con la calidad que mandan los Capítulos de Corte, y por no poderse fabricar ni fraudar a la ley, no se pueden dar con la comodidad que los de Francia, que como son faltos de hilos, y de labor solo aparentes, aún que se vendan barato, son caros a los que los compran y muy útil a los que los envian13. »
13Planys similars foren repetits arreu del país per membres de confraries i corporacions artesanes i per individus procedents dels diferents sectors econòmics, els quals impulsaren projectes de renovació de la manufactura tèxtil com a via per a contrarestar l’entrada i la competència dels gèneres estrangers, especialment francesos. Aquests teixits eren, d’altra banda, molt apreciats en el mercat català per les seves textures, la diversitat dels colors i el baix preu respecte els autòctons.14
14En aquests termes Josep Fontana posava de manifest el gruix i la importància de les importacions tèxtils que entraren pel port de Barcelona al llarg de la segona meitat del segle XVII : « Los tejidos extranjeros son uno de los capítulos más considerables de las importaciones barcelonesas, hasta el punto de representar un 40 por 100 de las de 1664-64 y un 30 por 100 de las de 1695-96 »15. Aquestes xifres són similars a les que podem observar en el microcosmos d’algunes botigues locals com, per exemple, les administrades per Jacint Arquer (1659)16 i Francesc Rodés (1685), ambdós establiments ubicats en plena zona comercial de la ciutat.
15L’inventari efectuat a la botiga Arquer, l’any 1659, mostra la composició de les existències tèxtils d’origen francès fornida bàsicament de fustanys17 arribats de Lió ; draps i baietes18 de mitjana i alta qualitat procedents de Lodeva i Carcassona, principals nuclis manufacturers del Llenguadoc ; sargetes procedents dels centres industrials de Châlons i Nimes ; també xamellots i escots, així com algunes peces de teles de lli, arribats dels nuclis industrials de la zona de la Bretanya. Val a dir que tots aquests gèneres competien al taulell de la botiga Arquer amb fustanys i baietes de característiques similars procedents de Flandes i Anglaterra, i amb draps fins i teles d’Holanda, entre altres articles.
16En termes generals, observem a l’establiment d’Arquer característiques comunes entre els gèneres d’importació, arribessin de França o d’altres àrees europees, tant pel que fa a les qualitats com a la gamma de colors dels teixits (blaus, turqueses, verds, marrons, etc.). En canvi, constatem diferències notables entre els gèneres d’importació i els de producció autòctona, en els quals dominaven les partides de draps de llana de baixa qualitat (setzens, divuitens...), baietes i estamenyes més aviat senzilles i alguna peça d’escot anomenada « de la terra ».19 El ventall de colors dels gèneres autòctons encara era més limitat. En efecte, hi dominaven els tons foscos com el negre, el pard, el color perdiu o el pèl de rata, etc. A l’inventari de la botiga Arquer no figura la taxació dels preus dels articles, la qual cosa aportaria noves possibilitats d’anàlisi com les que ofereix el de la botiga de Francesc Rodés, efectuat l’any 1673.
17Aquest establiment es caracteritzà per la gran quantitat de gèneres d’importació procedents de França (taula 2), entre els quals destacava una partida important de draps vint-i-dosens, draps vint-i-quatrens, i draps de qualitat superior, així com altres gèneres de llana fins o superfins procedents dels centres industrials del Llenguadoc, estamenyes arribades de Le Mans i un gran assortiment de baietes de diferents qualitats, des de fluixes fins a més atapeïdes, procedents de diferents centres manufacturers del país veí. Al costat d’aquests teixits arribats de França, es pot observar al magatzem una partida important de baietes de diferents colors i textures procedents d’Anglaterra, juntament amb draps, cotonades i indianes arribades de Gènova. L’element més important de competència entre tots aquests gèneres forans quedava condicionat bàsicament pel preu.
18En efecte, el preu, junt amb el tipus de textura, qualitat i el color del teixit, eren les característiques que més orientaven el consumidor a l’hora de decidirse a comprar un article o un altre. Per exemple, els draps vint-i-dosens procedents de Carcassona de diferents colors foren taxats a l’inventari de la botiga Rodés (1672) entorn els 42 i els 52 sous la cana (normalment la variació del preu en teixits de la mateixa qualitat depenia del color), el drap de llana procedent de Berry fou taxat a 54 sous la cana, en canvi els draps vint-i-dosens també de diferents colors elaborats a la mateixa Barcelona foren taxats entre els 56 i els 60 sous la cana. En aquest cas comptem un estoc de 84 canes i 4 pams de draps de Carcassona, 34 canes i 3 pams de drap del Berry, mentre que només 18 canes i 7 pams de draps autòctons amb característiques similars. Posem un altre exemple : la baieta divuitena de color negre procedent de França (desconeixem l’origen concret del centre manufacturer) fou taxada en el mateix inventari a 22 sous la cana, mentre que la que arribava d’Anglaterra oscil·lava entre els 16 i 20 sous la cana. En canvi, la baieta de característiques similars procedent de Torelló fou taxada a 31 sous la cana. Amb tot, compatibilitzem a l’establiment de Rodés un total de 112 canes i 3 pams de baieta divuitena negra d’origen francès, 99 canes i 5 pams de baieta d’Anglaterra, mentre que només 66 canes i 2 pams del mateix tipus de gènere autòcton. En aquest cas, l’element preu condicionà l’àmplia demanda que assoliren els teixits forans en el mercat barceloní i, inversament, la manca de competitivitat que patien els gèneres autòctons, malgrat les reiterades advertències de personatges il·lustres com Narcís Feliu de la Penya, alertant de possibles falsificacions en els controls de la qualitat dels teixits que arribaven de França.
19Davant d’aquesta perspectiva, el clam unitari dels diversos sectors industrials i econòmics fou la defensa del proteccionisme davant una indústria autòctona que seguia encarcarada per traves gremials, i agreujada per adversitats bèl·liques amb França, com les que visqué el Principat sota sobirania francesa entre els anys 1641 i 1652, qualificada pels contemporanis de veritable colonització econòmica ; o com els avatars socials i econòmics provocats per la contínua intermitència d’un estat de guerra amb el país veí al llarg de l’últim quart del segle XVII.20 En conjuntura similar, qualsevol iniciativa de control duaner quedava aclaparada per les circumstàncies.
20Aquesta tendència pessimista s’agreujà durant les primeres dècades del set-cents, quan els estralls provocats per la Guerra de Successió foren tràgics arreu del Principat i en especial a la capital, on el clima de setge esgotà tot tipus de recursos alimentaris, així com les reserves de gèneres tèxtils que poguessin quedar a les botigues de teixits de la ciutat, com podem observar a l’establiment de Joan Pau Martí21 (1705) (taula 1). Un cop acabada i perduda pels catalans la guerra, els aires de pau tornaren a apaivagar el mercat local i l’alt nivell de teixits d’importació, especialment francesos, omplí novament els taulells i magatzems de les botigues de Barcelona, com la de Pau Font (1724), la de Josep Alemany (1744), o la d’Anton Casanovas (1761).
De 1720 a 1780
21Si fins ara esmentàvem el protagonisme dels gèneres de llana d’importació a les botigues de teixits de Barcelona durant la segona meitat del segle XVII, al llarg del set-cents l’oferta estrangera, especialment francesa, es desplaçà vers un ampli ventall de teixits novadors, elaborats amb cotó i lli, i amb la barreja d’aquestes fibres vegetals amb la llana i la seda. Les noves textures van arrelar en el mercat barceloní pels molts avantatges que oferien aquestes fibres al consumidor, pel fet d’ésser més transpirables i atractives al tacte, vistoses pels nous colors i estampats, i amb un important incentiu que era el preu baix. Un dels articles més preuats en el mercat barceloní a principis del segle XVIII fou, efectivament, les indianes de cotó o de lli, elaborades a imitació de les asiàtiques, procedents d’importants centres manufacturers francesos.22 L’establiment de Pau Font (1724) comptava amb una partida important d’indianes procedent de França i de Gènova, a part d’un ampli ventall de gèneres francesos, compostos per draps procedents de Carcassona, Lodeva, Sedan i Elbeuf ; així com barragans, baietes, borates, cadissos i ratines procedents de diferents centres manufacturers del país veí ; escots arribats de Châlons i París, estamenyes de Le Mans i xamellots d’Amiens. Tots aquests gèneres competien al taulell de la botiga amb baietes, grisetes i xamellots procedents d’Anglaterra i, en especial, amb escots, xamellots i amb les teles de lli procedents de diferents nuclis manufacturers de Flandes, entre els gèneres importats. D’altra banda, entre l’oferta autòctona s’observa un augment dels draps i altres gèneres de llana com barragans, baietes, cordellats i ratines procedents dels centres industrials situats a les àrees del Prepirineu i prelitoral català,23 i de teixits de seda i gèneres de seda o bé llana amb la barreja de cotó o lli com les estamenyes, domassos, setins, bocarams, cordonets, i xamellots, entre altres.
22Una pauta similar es desprèn de l’anàlisi de l’inventari efectuat a la botiga de Josep Alemany (1744). En canvi, les coses varien substanciosament a l’establiment d’Anton Casanovas (1761). El fet més destacable és que entre la dècada dels anys 20 i la dels anys 60 sembla disminuir el segment de gèneres de cotó i de composició mixta arribats de l’estranger, mentre que l’oferta d’aquests teixits es va mantenir en alça a les botigues de Barcelona fruit de la puixança de la indústria autòctona. L’element preu seguia condicionant les oscil·lacions en l’oferta tèxtil d’importació a les botigues. Per exemple, les indianes procedents de França de fons blau i amb motius estampats de color encarnat, groc i blau foren taxades a 22 sous la cana a l’inventari de Josep Alemany, mentre que a la mateixa botiga el preu de les indianes autòctones amb característiques similars oscil·là entre els 22 i 24 sous la cana. En canvi, anys més tard, a la botiga d’Anton Casanovas, les indianes autòctones oscil·laven entre els 20 i 25 sous la cana mentre que les foranes es mantenien al preu de 25 sous la cana. Una altra dada important comparant el volum d’existències tèxtils entre un establiment i l’altre és que a la botiga d’Alemany el gruix més important d’indianes arribava de França, mentre que les peces del mateix teixit emmagatzemades a l’establiment d’Anton Casanovas eren de fabricació autòctona.
23A part de les indianes, la major part dels gèneres d’importació no patien la competència dels gèneres autòctons en el mercat barceloní al llarg d’aquest període24. Xamellots, escots, draps de mitjana i alta qualitat seguien arribant de França, així com les teles fines o molt fines amb totes les seves varietats i mescles procedien del nord de França, Flandes i Anglaterra, principalment.
Entre la dècada del 1780 i el 1800
24És, sens dubte, en els últims inventaris de botigues de la mostra on es visualitzen els majors canvis als magatzems dels establiments de Barcelona. L’element destacable és l’increment de les existències al llarg d’aquest període, mentre que s’observa un descens dràstic dels gèneres d’importació, especialment en el darrer establiment analitzat (taula 2).
25Els gèneres francesos eren minoritaris en els establiments d’Esteve Serra (1784) i Pere Aldever (1792), mentre que el segment més important de gèneres forans corresponia a llenços de mitjana qualitat, i teles fines i molt fines que arribaven a les botigues de Barcelona procedents de diferents centres manufacturers dels Països Baixos. En aquesta etapa els draps i les teles arribats de França tenien poca sortida comercial al costat de la puixança i la varietat de les teles flamenques, fossin llises o mostrejades amb motius diversos. Els preus seguien marcant la pauta i els teixits flamencs eren més competitius que els francesos a les botigues de Barcelona. Així, per exemple, la tela llisa fina procedent del nord de França fou taxada a la botiga d’Esteve Serra a 40 sous la cana, mentre que la peça de tela de característiques similars, procedent de Gant, fou taxada a 36 sous la cana en el mateix establiment.
26D’altra banda, s’observa en ambdues botigues una important davallada de teixits de qualitat mitjana i alta d’origen estranger, mentre que, en contrapartida, va augmentar la capacitat de l’oferta autòctona, ara ben assortida de teixits de llana de qualitats diferents procedents dels nuclis industrials catalans, de forma destacada dels centres de Sabadell i Terrassa, a part d’un increment important en l’oferta de llenços i de teixits de cotó estampats o indianes procedents de la mateixa Barcelona, de gran demanda entre els consumidors locals.
27A mode de conclusió observem un increment gradual del nombre de canes de teixit en estoc a les botigues de Barcelona, juntament amb un procés de diversificació de l’oferta francesa, més important en els establiments de la segona meitat del segle XVII i primeres dècades del set-cents que no pas en els inventaris de botigues efectuats entre els anys centrals i finals del segle XVIII. Aquest desplaçament de l’oferta tèxtil francesa fou condicionat per diversos factors entre els quals destaquem l’auge de l’oferta autòctona, fruit de les millores assolides en el sector i de l’emergència d’una política prohibicionista estatal cada cop més efectiva. A part hi havia el desplaçament de la demanda dels consumidors envers les teles fines i molt fines i els teixits de composició mixta que arribaven al Principat procedents dels Països Baixos.
28Finalment, les mesures aranzelàries promogudes en la dècada del 1780 trencaren la tònica dels intents anteriors, i es va aconseguir frenar l’entrada al Principat de gèneres d’importació. Aquest descens és ben palès als establiments d’Esteve Serra (1784) i Pere Aldever (1792). El nou aranzel establí uns drets generals fixos que oscil·laren entre el 15 i el 30%, amb la qual cosa perjudicaren els gèneres que arribaven del país veí. Posem un exemple. Segons les dades aportades per E. Fernández de Pinedo, les teles de lli procedents de França van passar de pagar una taxa del 5-6% al 18-26%,25 la qual cosa afavorí l’auge de les teles de lli autòctones així com les peces que arribaven al mercat català i barceloní procedents d’altres punts geogràfics de la monarquia hispànica.
Canals de distribució de gèneres tèxtils procedents de França a les botigues de Barcelona i al mercat català entre 1650 i 1800
29En aquest apartat observarem els principals canals de difusió dels gèneres francesos en el mercat barceloní i la seva distribució arreu del Principat. D’una banda analitzarem els llibres de comptes de les mateixes botigues barcelonines, en les quals hem estudiat anteriorment les variacions dels gèneres procedents de França. En aquest sentit, analitzarem la composició de la clientela i ens detindrem concretament en les vendes a l’engròs efectuades pels botiguers barcelonins a altres detallistes locals i a petits comerciants que administraven establiments ubicats en diferents localitats del Principat. Finalment, analitzarem els gèneres d’algunes botigues comarcals que es comptaven entre els clients dels establiments barcelonins.26
30Tots aquests detallistes tenien especial cura a identificar clarament els seus clients deutors en els llibres de comptes del negoci amb el nom, la procedència i la professió de cada individu. El fet d’apuntar l’ofici pot indicar menys coneixement del client deutor, però també la necessitat de distingir-lo d’altres d’igual nom i una dada significativa per ubicar socialment el deutor. Aquesta informació és molt útil per estudiar la composició social de la clientela i els canvis en el radi comercial de les botigues de teles.
31Observem a la taula 3 l’ofici de bona part de la clientela de les botigues analitzades. Un segment important del crèdit acumulat per aquests negocis corresponia a altres botiguers de teles i a comerciants (també negociants i traginers) que compraven gèneres a crèdit a les botigues de la capital per fer la revenda en àmbits locals (taula 4).
Taula 3. Composició social de la clientela de les botigues de Barcelona


Font : vegeu nota 7.
32Les dades d’ambdues taules donen indici de la capacitat d’aquests establiments per finançar un volum important de crèdit comercial, la qual cosa va permetre una xarxa extensa de relacions que, des dels botiguers de la capital, arribava a consumidors de localitats i d’indrets ben apartats per intermediació dels botiguers de poblacions petites i mitjanes.
Taula 4. Distribució del volum global del deute (A) i del nombre de clients (B), exclusivament botiguers dels establiments de Barcelona


33* Comprèn els territoris de les demarcacions actuals.
34Font : vegeu nota 7.
35En conjunt, observem una vertadera constel·lació de les relacions comercials dels establiments situats a les ciutats i localitats del litoral i de l’interior del país amb les botigues de Barcelona. Aquest fet reforça la hipòtesi de la fluïdesa d’importants corrents comercials d’intercanvi entre els botiguers de la capital, negociants, traginers i detallistes d’arreu del Principat i altres territoris de la monarquia hispànica en la segona meitat del segle XVIII.27
36Tanmateix, seguim preguntant-nos per les característiques i la procedència dels gèneres que els detallistes comarcals compraven i emmanllevaven a les botigues barcelonines. La resposta sobre aquest punt és pràcticament nul·la amb la informació que tenim. Una forma d’apropar-nos-hi, en efecte, és buscar en els fons notarials comarcals inventaris de botiguers de teles, dels quals sabem del cert que foren clients dels establiments barcelonins. Amb aquesta intenció hem localitzat entre la documentació notarial alguns exemples com la botiga de Joan Pau Gassiot (1659) de Mataró28, Miquel Aloy (1693) de Figueres29, Josep Bergadà (1723) d’Igualada30, Hipòlit Camps (1738) de Berga31, Joaquim Roca (1747) de Vilafranca del Penedès32, Joaquim Riera (1748) de Balaguer, Sebastià Garcín (1759) de Tortosa33, Jaume Salvet (1774) de Figueres34, i Joan Mandri (1793) de Mataró35. Tots aquests botiguers de teles tenien en comú el fet de ser clients dels botiguers barcelonins i, per tant, hi ha la possibilitat que els últims fossin proveïdors de gèneres tèxtils procedents de França.
37A continuació, observarem les característiques dels teixits francesos a les botigues comarcals i els aspectes diferenciadors que separaven aquests estocs amb els de les grans botigues de teixits de la capital. En general, els establiments comarcals comptaven amb una oferta tèxtil menys variada que els establiments de Barcelona, reduïda a gèneres de menor qualitat i baix preu, probablement com a resposta a uns nivells de demanda i pautes de consum de la població diferents. Una constant que es manté en els inventaris de totes les botigues comarcals és l’existència de draps de mitjana qualitat arribats de Carcassona, gèneres de llana o amb la barreja de llana i altres fibres com xamellots procedents d’Amiens o d’Obèrnia, borates i cadissos arribats de Nîmes, estamenyes de Le Mans, escots de Grenoble, durantes, droguets i teles de diferents textures procedents de Grenoble, Troyes, París i d’altres nuclis industrials del país veí.
38Per exemple, Joan Pau Gassiot (1659), administrador d’una botiga de teixits de Mataró, fou client tant de Jacint Arquer com de Francesc Rodés, entre altres comerciants de Barcelona. El magatzem de l’establiment de Mataró comptava diverses peces de teles bretones i draps de segona sort arribats de Carcassona, probablement adquirits o emmanllevats a Arquer o bé a Rodés, mitjançant el pagament en vals de crèdit signats36. Aquesta visió general permet aventurar que només determinats articles en existència a les botigues barcelonines es distribuïssin a l’establiment de Mataró. En canvi, el panorama es presenta completament diferent a la botiga de Miquel Aloy (1693), situada a la localitat de Figueres, al nord del Principat i a pocs quilòmetres del regne de França. Crida l’atenció que l’establiment figuerenc comptava amb un gruix d’existències tèxtils tant o més àmplies i variades que algunes botigues barcelonines. Una explicació plausible deriva que a la botiga figuerenca hi arribaven gèneres tèxtils directament de proveïdors francesos, a part de les compres efectuades a l’establiment de Rodés, i a altres detallistes i comerciants de Barcelona. En aquest cas, el mateix Aloy movia els fils de les xarxes de redistribució de teixits procedents de l’altra banda de la frontera, tant en àmbits comarcals com en àrees allunyades37.
39Els establiments de Gassiot i Aloy mostraven diferents graons en la xarxa de distribució de gèneres tèxtils d’importació a finals del segle XVII. Per una banda, Gassiot adquiria als botiguers barcelonins algunes canes de teixit procedent de França per vendre’l als parroquians que vivien més prop, mentre que el negoci d’Aloy prenia més volada en entrar en els grans circuits comercials lícits (ignorem en quina mesura també il·lícits), i en vendre els gèneres francesos controlant la redistribució en àrees empordaneses i en altres àmbits allunyats de la capital. Una característica igualment consolidada a les botigues de Josep Bergadà d’Igualada (1723), Joaquim Roca de Vilafranca (1747), Joaquim Riera de Balaguer (1748), Jaume Salvet de Figueres (1774) i Joan Mandri de Mataró (1793). En tots aquests casos la botiga comarcal havia intensificat la seva funció tradicional, afegint-hi una de nova com a centre de distribució de teixits d’importació a escala comarcal, regional i de redistribució en altres àmbits territorials de la monarquia hispànica. La venda a crèdit fou l’instrument capaç de teixir aquesta malla comercial que aprofundia la capacitat de consum de la població en el mercat interior.
Consideracions finals
40Les vies i els canals de distribució de teixits procedents de França al mercat català foren diverses. Des de Barcelona, els botiguers locals venien gèneres tèxtils al major a detallistes amb establiments oberts a les principals viles i ciutats del Principat. Aquests últims reprenien la mateixa funció redistribuïdora envers petits negociants, traginers i detallistes ubicats en petites localitats que, al mateix temps, redistribuïen els gèneres a consumidors de nuclis rurals mal comunicats. Algunes botigues comarcals també movien els fils de la xarxa, comprant directament a proveïdors francesos i oferint una oferta de gèneres tèxtils variada i adequada als ressorts de la demanda local.
41Draps de llana de mitjana i alta qualitat, teles fines de lli i teixits de cotó, i especialment les indianes foren els gèneres tèxtils procedents de França amb més demanda en el mercat barceloní i català al llarg del període estudiat. Els nuclis industrials proveïdors se centralitzaren durant la segona meitat del segle XVII i primeres dècades del set-cents a l’important zona del Llenguadoc, així com en altres centres comercials redistribuïdors del país veí com Marsella, Tolosa o Montpeller38. Al llarg de la segona meitat del segle XVIII es produí un traspàs comercial de les àrees del sud envers els nuclis industrials del centre-nord francès i als Països Baixos. Aquest canvi fou degut a un increment de la demanda en el mercat català en teles elaborades amb fibres de textures més lleugeres, de colors vistosos i qualitats diverses que procedien d’importants centres francesos i flamencs distribuïts al mercat català, uns cops a través dels corresponsals de comerç, altres directament pels mateixos botiguers de teixits.
Bibliographie
Bibliografia citada
FELIU DE LA PENYA, Narcís (1683), Fènix de Catalunya. Compendio de sus antiguas grandezas y medio para renovarlas. Barcelona.
FERNÁNDEZ DE PINEDO, Emiliano (1980), « Coyuntura y política económica », a M. TUÑÓN DE LARA (dir.) Historia de España. Centralismo, Ilustración y agonía del Antiguo Régimen, vol. VII. Labor. Madrid.
FONTANA, Josep (1955), « Sobre el comercio exterior de Barcelona en la segunda mitad del siglo XVII ». Estudios de Historia Moderna, V, p. 197-220.
MOLAS, Pere (1974), « La companyia Feu-Feliu de la Penya (1676-1708). Comerç de teixits vers el 1974 ». Cuadernos de Historia Económica de Cataluña, XII, p. 77-126.
SÁNCHEZ, Alejandro (1989), « La formación de una política prohibicionista en Cataluña, 1760-1840 ». Espai i Temps. Lleida.
THOMSON, James (1982), Clermont-de-Lodève, 1633-1789. Fluctuations in the prosperity of a Languedocian cloth-making town ». Cambridge University Press. Cambridge.
(1994), Els orígens de la industrialització a Catalunya. El cotó a Barcelona 1728-1832. Edicions 62. Barcelona.
TORRA, Lídia (1997), « Comercialización y consumo de tejidos en Cataluña (1650-1800) ». Revista de Historia Industrial, 11, p. 177-195.
(1998), « Comercio, difusión y consumo de tejidos de importación en Cataluña durante el siglo XVIII ». Pedralbes, 18, p. 73-82.
(2000), « Botiguers de teixits, crèdit comercial i crèdit al consum. Xarxes comercials a la Catalunya del segle XVIII ». Recerques, 41, p. 5-30.
(2002), « Cambios en la oferta y la demanda textil en Barcelona (1650-1800) », Revista de Historia Industrial, 22, p. 13-44.
TORRAS Jaume, DURAN Montserrat. (1986), « Industrias rurales en economías de montaña. La industria lanera en Cataluña en el siglo XVIII ». III Congreso de Historia Económica. Segovia.
TORRAS i RIBÉ, Josep M. (1990), « Els corresponsals del comerç català amb Europa al començament del segle XVIII », Recerques, 23, p. 115-139.
- (1999), La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714). Rafael Dalmau editor. Barcelona.
VILAR, Pierre (1964-68), Catalunya dins l’Espanya Moderna. Recerques sobre els fonaments econòmics de les estructures nacionals. Vol. III i IV. Edicions 62. Barcelona.
YUN, Bartolomé (1999), « La historia económica por el lado de la demanda y el consumo : unas reflexiones generales », a TORRAS, J. YUN, B. (eds.), Consumo, condiciones de vida y comercialización en Cataluña y Castilla, ss. XVII-XIX. Junta de Castilla y León, pàg. 9-23.
Notes de bas de page
1 Aquest treball s’engloba en el projecte d’investigació i finançat per la DGICYT (Projecte PB96- 0291). Agraeixo els suggeriments rebuts durant l’exposició d’aquest treball pels assistents al Col·loqui « Circulació de mercaderies i xarxes comercials a banda i banda dels Pirineus, segles XIII-XIX », celebrat a Andorra la Vella, 1-4 d’octubre del 2003.
2 P. Vilar, Catalunya dins l’Espanya moderna, vol. IV, p. 163 i ss.
3 Una visió més àmplia sobre aquest punt a L. Torra (2002).
4 Una cana de teixit equivalia a 8 pams.
5 Normalment en sous/cana o, si el gènere era catalogat d’alt preu, en lliures/cana. Una lliura catalana equivalia a 20 sous, i un sou a 12 diners.
6 P. Vilar (1964-8), vol III, p. 142.
7 Font : inventaris corresponent a la mostra de botigues de Barcelona :
-Inventari post mortem de Jacint Arquer (1659) : Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (a partir d’ara AHPB). Notari José Ferrer, Llibre d’inventaris i encants (1648-1683), p. 135.
-Inventari post mortem de Francesc Rodés (1685), AHPB. Notari Joan Guiu. Llibre d’inventaris i encants, s/n.
-Inventari post mortem de Joan Pau Martí (1705), AHPB. Notari B. Torres, Liber tercius inventariorum, 1682-1702, p. 509.
-Inventari post mortem de Pau Font (1724). AHPB. Notari F. Avellà, Liber primus 1713-1755. p. 133.
-Inventari post mortem de Josep Alemany (1744). AHPB. Notari S. Prats, Liber primus inventariorum, 1744-1747, s/n.
-Inventari post mortem d’Anton Casanovas (1761). AHPB. Notari S. Prats, Liber octavus inventariorum, 1761-1770, p. 115.
-Inventari post mortem d’Esteve Serra (1784). AHPB. Notari F.J. Elias Bosch. Manual dels anys 1780-1782, p. 458.
-Inventari post mortem de Pere Aldever (1792). AHPB. Notari J. Avellà Navarro. Prot. any 1792, p. 135.
8 Es pot trobar abundant bibliografia sobre els fets concrets d’aquests mesos, així com els esdeveniments desencadenants durant la Guerra de Successió. Vegeu, per exemple, J. M. Torras i Ribé (1999).
9 A. Sánchez (1988).
10 Algunes conclusions sobre el paper de la demanda a B. Yun (1999), i la bibliografia que aporta l’autor en l’article.
11 Aquests gèneres figuren en forma agregada a la columna encapçalada per « Altres procedències » de la taula 2.
12 J. Fontana (1955), « Sobre el comercio exterior de Barcelona en la segunda mitad del siglo XVII », Estudios de Historia Moderna, V, Barcelona, p. 199-219.
13 N. Feliu de la Penya (1683), Fenix de Catalunya. Compendio de sus antiguas grandezas y medio para revonarlas, p. 72.
14 Sobre aquest punt vegeu : P. Vilar (1964), vol II. p. 391 i ss. P. Molas (1977), p. 47.
15 J. Fontana (1955), p. 204.
16 A partir d’ara, la data que figura entre parèntesi al costat del nom del botiguer es refereix a la data en la qual s’efectuà l’inventari de les existències de l’establiment.
17 Teixit de cotó.
18 Els draps i les baietes són teixits de llana.
19 Com sovint mencionaven els gèneres de fabricació autòctona.
20 Ens referim a les guerres dels anys 1683-1684 i 1689-1697.
21 Joan Pau Martí fou sogre d’Esteve Canals i primer membre de la nissaga Canals, primer botiguers de teixits i després fabricants d’indianes.
22 Vegeu alguns exemples dels corresponsals de comerç a França a J. M. Torras i Ribé (1990).
23 L’origen d’aquests teixits era divers. Citarem els nuclis més vegades esmentats a l’inventari de la botiga de Pau Font : Esparreguera, Olesa, Camprodon, Sant Llorenç dels Morunys, Sant Joan de les Abadesses. Sobre el desenvolupament industrial en aquestes àrees vegeu : J. Torras i M. Duran (1986).
24 Sempre referint-nos als teixits que es venien a les botigues. Al marge d’aquests gèneres hi havia una oferta molt variada de teixits de menor qualitat que circulava a través d’altres canals de distribució, com els mercats ambulants periòdics i les fires de caràcter anual o bianual.
25 E. Fernández de Pinedo, A. Gil Novales, A. Dérozier (1980), « Centralismo, Ilustración y agonía del Antiguo Régimen (1715-1833) », Historia de España, vol. VII, Madrid, Labor, p. 127- 128.
26 Un estudi més ampli del tema a L. Torra (2000).
27 P. Vilar (1964-66), p. 194 i ss. Diferents exemples a P. Molas (1977), p. 121 i ss. L. Torra (1997).
28 Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA). Fons Notarial de Mataró. Manual 362 s/n.
29 Arxiu Històric de Girona (AHPG). Fons Notarial de Figueres. Notari B. Gayolà, manual 545, p. 15.
30 Arxiu Notarial d’Igualada (ANI). Manual 208, s/n.
31 ACA, Fons Notarial de Berga. Notari P. Claris Sala, manual 516, p. 16.
32 Arxiu Històric Comarcal de Vilafranca del Penedès (AHCVP), Notari Joan Rovira (P-XVIII-64- 1) n° 38.
33 Arxiu Històric de Tarragona (AHT). Fons Notarial de Tortosa. Notari Carles Vidal, caixa núm. 1023, manual 2.534 anys 1744-1769, p. 89.
34 AHG. Notari J. Aloy, manual 763, p. 237.
35 ACA. Manual 948, p. 524.
36 Sobre aquest punt vegeu : L. Torra (2000), p. 9-10.
37 Més informació sobre la botiga Aloy de Figueres, vegeu : L. Torra (2000), p. 23 i ss.
38 J. Thomson (1994).
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Mine claire
Des paysages, des techniques et des hommes. Les techniques de préparations des minerais de fer en Franche-Comté, 1500-1850
Hélène Morin-Hamon
2013
Études sur la sociabilité à Toulouse et dans le Midi toulousain de l’Ancien Régime à la Révolution
Michel Taillefer
2014
« Rapprocher l’école et la vie » ?
Une histoire des réformes de l’enseignement en Russie soviétique (1918-1964)
Laurent Coumel
2014
Les imprimeurs-libraires toulousains et leur production au XVIIIe siècle (1739-1788)
Claudine Adam
2015
Sedes Sapientiae
Vierges noires, culte marial et pèlerinages en France méridionale
Sophie Brouquet (dir.)
2016
Dissidences en Occident des débuts du christianisme au XXe siècle
Le religieux et le politique
Jean-Pierre Albert, Anne Brenon et Pilar Jiménez (dir.)
2015
Huit ans de République en Espagne
Entre réforme, guerre et révolution (1931-1939)
Jean-Pierre Almaric, Geneviève Dreyfus-Armand et Bruno Vargas (dir.)
2017