Version classiqueVersion mobile

Circulation des marchandises et réseaux commerciaux dans les Pyrénées (XIIe - XIXe siècle)

 | 
Jean-Michel Minovez
, 
Patrice Poujade

Produits du commerce

Fluxos monetaris a través del Pirineu

Miquel Crusafont i Sabater et Anna M. Balaguer

Résumé

La moneda pròpia d’un estat té àmbit de circulació gairebé sempre exclusivament en l’espai territorial de sobirania d’aquest estat. És per això que la presència significativa de numeraris externs en un territori demana generalment una explicació. Al llarg de la història es produeixen fluxos monetaris a través del Pirineu, la qual cosa determina la presència de moneda francesa o encara d’altres països a la península Ibèrica o, inversament, presència de moneda peninsular a França o encara més enllà. Hem analitzat els casos més notables d’aquests fluxos, fent veure en primer lloc que ja es produïen a l’edat antiga i als temps altmedievals. En el s. XIII es detecten les irrupcions a Catalunya, Aragó i Navarra de diners llenguadocians de Montpeller i el Bearn, que en algun cas poden arribar a Mallorca. També s’escampa vers el sud francès el florí català a mitjan s. XIV. D’altra banda, el Camí de Santiago s’evidencia per un rosari de troballes de numeraris externs al llarg de la seva ruta peninsular. En cronologies més modernes examinem el macrofenomen del pas de la moneda espanyola a tot Europa i el flux de la moneda francesa a la península a la primera meitat del s. XIX.

Texte intégral

1La moneda produïda per un estat té gairebé sempre com a àmbit de circulació el territori de la sobirania d’aquest estat. És a dir, ni l’estat deixa que la seva moneda pugui sortir a l’exterior ni permet l’entrada en el seu territori de moneda forana. Tot això pot semblar avui il·lusori, en veure com manegem simultàniament monedes d’euro de tants països diferents. En realitat, ara ens trobem en unes circumstàncies excepcionals : les d’un grup de països en vies d’unir les seves economies. És clar, en qualsevol cas, que la concordança entre límits territorials de l’estat i espais de circulació de la pròpia moneda és la fórmula universalment vigent en els contextos històrics europeus que ara analitzem.

2Partint d’aquest fet, quan detectem a les èpoques medievals i modernes en el circulant d’un país “contaminació” de moneda exterior, cal que cerquem una explicació. És cert que en molts casos històricament coneguts el comerç, les guerres, els pagaments internacionals i altres mecanismes produïen fluxos monetaris d’un país a l’altre ; però, en tots els casos, l’estat receptor intervenia aquesta moneda forana, que llavors era sempre metàl·lica, i la reconvertia en numerari propi. És per això que la presència en el circulant de numerari extern és un fet singular i cal cercar-hi una explicació.

3Aquesta excepcionalitat és sobretot aplicable a la moneda menuda, és a dir, als anomenats diners de billó. El billó era un aliatge d’argent i aram amb el qual es fabricaven, durant l’època medieval i bona part de la moderna, les monedes de més petit valor, les d’ús més quotidià i domèstic. En canvi, la moneda d’or, la de més valor, a vegades era tolerada o fins tenia curs lliure d’un país a l’altra. Aquest fet es donava especialment en aquells països que encara no encunyaven moneda d’or.

4Al llarg de la història observem reiteradament casos de fluxos de monedes a través de la serralada pirenaica. No es tracta, pròpiament, d’una “constant històrica”, però sí que podem dir que n’hi ha exemples en totes les èpoques. Per tant, el tema és d’una extremada amplitud i aquí només podrem assenyalar alguns exemples de fluxos de diner, els més remarcables, i assajarem de donar-ne una explicació.

5Per fer visible els antecedents més remots d’aquestes rutes del diner a través del Pirineu, farem una breu referència a casos notables d’entrades o eixides de monedes en els temps antics i en el període altmedieval.

Antecedents

6Els casos més importants de fluxos transpirinencs a l’edat antiga es produeixen en el que podríem anomenar cicle grec. Ens referim al període en què només els grecs, pròpiament els inventors de la moneda, en feien ús al seu territori i en l’ampli rosari de colònies que tenien escampades per l’àmbit mediterrani.

  • 1 L. Villaronga, Monedes de plata emporitanes dels segles V-IV a. C., Barcelona, 1997.

7Hi ha, d’una banda, un flux nord-sud de la moneda de la potent colònia de Massàlia (l’actual Marsella), cap a la península Ibèrica vers el s. V abans de Crist. Aquesta penetració pot tenir un component marítim amb l’enllaç entre Massàlia i les colònies gregues de Roses i Empúries, però també es detecta una via d’entrada a través de la Cerdanya i les valls Segre-Ebre, afectant, per exemple Iltirta (la Lleida actual). Les monedes que arriben són petits divisors de plata que més tard són imitats i després adoptats com a numerari amb signes i llegendes propis1.

  • 2 L. Villaronga, Les monedes de plata de Rhode i Emporion i les seves imitacions, Barcelona, 2000.

8Vers el segle III abans de Crist observem un procés invers. Les colònies de Rhode (Roses) i Emporion (Empúries) encunyen llavors dracmes de plata que utilitzen en els seus intercanvis amb els pobles ibèrics. Aquestes dracmes tenen, per tant, una difusió vers l’interior peninsular, però també penetren pel sud de la França actual, cap al Llenguadoc i la vall de la Garona, zones on s’acaben encunyant en volums importants i en una gran varietat d’estampes, imitacions d’aquestes monedes de la zona catalana2.

  • 3 A. M. Balaguer, Història de la moneda dels comtats catalans, Barcelona 1999, vegeu especialment les (...)

9Fent un llarg salt a l’època altmedieval, tenim el moment de la intervenció dels reis francs carolingis a Catalunya i l’establiment de tallers monetaris a Roses, Empúries, Girona i Barcelona. Aquests tallers entren en activitat a partir del 797 (Barcelona des del 801) i s’hi mantenen amb numerari regular carolingi fins al 840 aproximadament. Curiosament, gairebé la totalitat dels exemplars que avui coneixem d’aquestes monedes han estat trobades en territori francès. Sembla probable que el numerari emès als tallers catalans no fos pròpiament una moneda d’ús comercial, sinó la que empraria el cos expedicionari de l’exèrcit de conquesta i el funcionariat franc. En el seu retorn, aquests usuaris serien els responsables de la repatriació de les monedes3.

  • 4 M. Crusafont i Sabater, « Dinero inédito carolíngio de Arles atribuible a Carlos el Ciego », Revue (...)

10En canvi, vers el segle X es fa patent una circulació en els comtats catalans de moneda franca carolíngia procedent de tallers ultrapirenaics. Aquest circulant se’ns fa evident tant per les troballes com per les mencions documentals i sembla clar que, a través del pas català, arriba fins als territoris andalusins, on apareix a voltes associat amb dirhems musulmans. Si assagem de trobar una explicació a aquest fet només podem assenyalar una hipotètica funció de mercat d’esclaus a Barcelona, com a zona de contacte entre Europa i el món andalusí4.

  • 5 A. M. Balaguer, Del mancús a la dobla. Or i paries d’Hispània, Barcelona, 1993, vegeu especialment (...)

11Diguem, finalment, que ha estat assenyalat erròniament un possible flux d’or de procedència musulmana d’al-Andalus vers Europa a través del passadís català durant el segle XI. En realitat, l’or que els catalans captaven llavors de l’àmbit andalusí, ja fos per via militar, ja fos pels tributs o paries que els imposaven, no arribà a transcendir a Europa de forma significativa, com s’ha pogut demostrar amb estudis sistemàtics de circulació i de troballes. Aquest or crea un circulant important als comtats de Barcelona i als seus associats de Vic i Girona i té un cert paper a Urgell i en un primer moment a Besalú, però té molt poc relleu fins i tot en els altres comtats com Empúries, el Rosselló o la Cerdanya. Només quan Ramon Berenguer I (1035-1076) va adquirir als diferents hereus la sobirania damunt dels comtats de Carcassona i Rasés per 45.000 mancusos d’or, arribem a detectar un breu moment de circulació àuria al Llenguadoc. L’encadenament de causa-efecte és, doncs, ben clar en aquest cas5.

12Vegem ara altres fenòmens de trànsit transpirenaic de monedes ja en les cronologies que són objecte de l’estudi proposat.

La penetració dels diners melgoresos i morlans Al s. XIII

13El diner melgorès es denomina així perquè havia estat la moneda pròpia del comtat de Melguell. Al s. XIII, però, la moneda era encunyada a la ciutat de Montpeller i els seus guanys es repartien entre els senyors de la ciutat (llavors els reis catalans), el bisbe de Magalona i la mateixa ciutat.

14El diner morlà era el que emetien els vescomtes del Bearn al seu taller monetari Morlàs, ciutat que donava, doncs, nom a la moneda.

  • 6 M. Castaing-Sicard, Monnaies féodales et circulation monétaire en Languedoc (Xe-XIIIe siècles), Tou (...)
  • 7 G. Depeyrot, Trésors et émissions monétaires du Languedoc et de Gascogne (XIIe et XIIIe siècles), T (...)
  • 8 Vegeu els capítols corresponents a circulació monetària i les conclusions generals de A. M. Balague (...)

15Tal com han pogut demostrar els estudis de Castaing-Sicard6 i després de G. Depeyrot7, al mosaic de dominis occitans de l’època hi havia dos rangs de monedes. D’una banda, uns numeraris potents, d’àmplia acceptació, que cobrien extenses àrees de circulació. Aquests eren els diners melgoresos, els morlans, els tolosans (dels comtes de Tolosa) i els ugonencs (dels comtes de Rodés). Els altres numeraris, Carcassona, Besiers, Narbona, etc., tenien una àrea de circulació molt restringida, en paral·lel a uns volums febles d’emissió. El mateix succeïa a Catalunya, on les monedes dels comtats d’Urgell i sobretot de Barcelona aviat varen dominar el panorama monetari, arraconant i acabant per anul·lar els altres numeraris dels comtes de la Cerdanya, Empúries, Rosselló, etc. Fou un primer pas per a la seva annexió8.

16El fet és, però, que el morlà i el melgorès no sols tenien un paper important enllà del Pirineu, sinó que acabaren per exercir un cert paper per sota de la serralada.

  • 9 M. Crusafont, « La circulación monetaria en la Navarra medieval », Numisma 230, Madrid, 1992, p. 93 (...)

17El diner morlà penetrà especialment per les zones de Navarra i l’Aragó. A Navarra, els estudis quantitatius de circulació ens permeten assenyalar en aquestes cronologies una presència màxima de només un 0,6 %, però arriba a un 4 % a l’Aragó. En canvi, el seu paper a Catalunya, evidenciat només per algunes mencions aïllades, és pràcticament despreciable9.

18Molt més incisiva és la presència del melgorès en algunes zones de Catalunya i també a Mallorca.

  • 10 Buidatge de mencions i sistematització de pagaments fet per nosaltres a partir del cartulari de J. (...)

19La seva expansió a Catalunya fou especialment notable als territoris més propers al Pirineu. Una anàlisi al comtat de Girona ens dóna la taula següent en percentatge de moneda circulant10 :

període

percentatge

1231 – 1240

0

1241 – 1250

38 %

1251 – 1260

14 %

1261 – 1270

4,5 %

1271 – 1280

0,8 %

1281 – 1290

20 %

1291 – 1300

4,8 %

1301 – 1310

3,8 %

1311 – 1320

4,8 %

1321 – 1330

0

  • 11 Vegeu els capítols de circulació monetaria de A.M. Balaguer, Història... citat.
  • 12 M. Crusafont i Sabater, Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa medieval, Madrid, 1982, p. 77-7 (...)

20Els estudis de circulació demostren una penetració del melgorès en comtats de moneda feble com ara el Rosselló o bé Empúries, i en d’altres on no s’encunya moneda com ara el Pallars ; però la presència de percentatges tan elevats en un comtat tan fortament vinculat al potent taller de Barcelona com fou el comtat de Girona demana una explicació específica11. La irrupció sobtada del melgorès es correspon exactament amb l’entrada en el circulant català de l’anomenat diner de doblenc de Jaume I. Aquesta moneda, de contingut de plata excessivament feble i amb el canvi fraudulent imposat pel rei respecte a la moneda anterior (4/3, quan li corresponia 4/2) provocà que al cap de poc temps es produís un rebuig generalitzat al nou numerari. La conseqüència fou una caiguda de la seva cotització i la recerca del refugi dels valors en monedes externes prestigioses i de bona llei12.

21Cal tenir present que en un període d’escassa pressió estatal, els comerciants podien dur la plata o la moneda forana que captaven a alguns d’aquells tallers monetaris que s’havien guanyat un bon prestigi amb l’estabilitat del valor de la moneda que emetien. D’aquesta manera obtenien una moneda de bona cotització, útil per als seus negocis, i escapaven a les incerteses del numerari català d’aquell moment, discutit i valorat a la baixa. És per això que el volum d’emissió d’aquests tallers potents no té únicament relació amb el potencial econòmic del seu territori emissor, sinó també amb el prestigi que el seus numeraris s’havien pogut guanyar.

22En el cas de Girona, és evident que hi ha una relació causa-efecte entre l’entrada del diner de doblenc en la dècada 1221-1230 i la resposta amb la invasió de melgoresos en la dècada següent. En períodes posteriors veiem que aquest circulant va minvant i, al marge d’una discontinuïtat episòdica en l’espai del 1281-1290, es va fent cada cop més marginal. La raó d’aquesta davallada cal cercar-la ara en la reacció de Barcelona, on el diner de doblenc fou inicialment ajustat a la paritat que li corresponia i finalment retirat i substituït des del 1257 per una nova moneda de millor llei : el diner de tern.

  • 13 D. Abulafia-B.Garí, En las costas del mediterráneo occidental, Barcelona, 1997.
  • 14 Anàlisi de circulació fet per nosaltres sobre els pagaments continguts al Diplomatari del monestir (...)

23Pel que fa a Mallorca, la presència dels melgoresos als primers anys de la conquesta cristiana, cal dir que es abassegadora. En una anàlisi de circulació trobem que, entre el 1233 i el 1247, el melgorès és pràcticament l’única moneda en circulació. Malgrat la presència de contingents occitans (i en concret de la ciutat de Montpeller) a la conquesta, aquest fet no pot ésser suficient per explicar una circulació tant exclusiva. És evident que quan els cristians varen arribar a l’illa els melgoresos ja hi devien circular com a conseqüència del paper d’enllaç que el regne musulmà de Mallorca exercia entre las zones llenguadocianes i el litoral africà13. D’altra banda, el numerari àrab mallorquí degué ésser retirat ran de la conquesta cristiana. Quan l’any 1247 el rei Jaume I va crear una moneda pròpia per als regnes de Mallorca i València, els melgoresos varen desaparèixer del mercat d’una forma sobtada. D’una banda, perquè s’establiren els mecanismes de canvi adients ; i, de l’altra, perquè es tractava ja llavors d’un numerari envellit i, per tant, desgastat, i els mallorquins preferiren accelerar-ne la tranformació14.

  • 15 J. Botet i Sisó. Les monedes catalanes, vol. II, Barcelona 1909, p. 40.
  • 16 Els repartiments de guanys varien amb el temps. Vegeu A. Germain, « Mémoire sur les anciennes monna (...)

24Cal advertir, finalment, que malgrat que els reis catalans eren també senyors de Montpeller, no per això acceptaven el curs del melgorès a Catalunya o bé a Mallorca després d’haver introduït la seva moneda, sinó que el prohibiren expressament15. La raó és ben clara : els sobirans catalans tenien la totalitat del guany en la moneda catalana o mallorquina, mentre que dels melgoresos en percebien un benefici inferior al 30 %, pel fet d’haver de compartir-lo amb la ciutat i el bisbe de Magalona16.

El florí d’or català a França

25A partir del 1340, els mallorquins de primer i els catalans després, iniciaren l’emissió de monedes d’or dins dels patrons de l’anomenat florí de Florència, una de les monedes europees més prestigioses del seu temps. La ubicació del taller monetari inicial a Perpinyà i la bona llei de les monedes de les primeres emissions degueren afavorir la dispersió d’una part d’aquest numerari al sud de França.

26Diferents troballes ens certifiquen el seu curs, al costat d’altres monedes europees de bona llei i com a part integrant d’un circulant d’àmplia acceptació a tot l’àmbit europeu on, com hem dit, hi havia molta més tolerància en la circulació de la moneda d’or forana.

  • 17 M. Crusafont i Sabater-R. Comas i Ezequiel, El florí d’or català : Catalunya, València, Mallorca, B (...)

27Anys més tard, però, aquesta presència dels florins catalans s’hi deixa de percebre. La causa sembla que cal cercar-la en la rebaixa del seu percentatge d’or. Si les primeres emissions perpinyaneses s’havien batut a 23,75 quirats (98,96 % d’or), les que ara es batien a Perpinyà, Barcelona, Saragossa i València només tenien 18 quirats (75 % d’or). En aquestes circumstàncies, els comerciants deixaren d’acceptar un numerari de baixa llei i, a més, no homologable amb les prestigioses divises italianes de Gènova, Florència o Venècia, que eren les que exercien el paper de referent en l’Europa del seu temps17.

El billó europeu a l’Aragó, Navarra i Castella

28Les anàlisis de circulació a partir de les troballes monetàries a l’Aragó, Navarra i també el nord-oest de Castella mostren la presència de petits numeraris europeus de molts variats països, pràcticament al llarg de tota l’època medieval.

29Aquest numerari desapareix gairebé del tot, però, si ens situem més endins de Castella, la qual cosa demostra que es tracta d’un fenomen centrat en una àrea ben concreta i que cal cercar-ne la causa específica. L’estudi de les troballes ha demostrat la penetració a través del Pirineu d’aquests numeraris forans i la seva relació amb l’anomenat Camí de Sant Jaume de Galícia, la coneguda ruta dels peregrins.

  • 18 Anna M. Balaguer, « Método de análisis de la evidencia y de los hallazgos monetarios, el Camino de (...)

30Aquestes penetracions ocasionals i de poc volum no són, doncs, conseqüència d’un flux d’intercanvis comercials, sinó que les troballes ens il·lustren de les pèrdues ocasionals dels peregrins que empraven la ruta compostel·lana. De fet, si marginem les informacions que ens trameten les troballes i passem a l’estudi de la circulació per via documental, veurem que a excepció de Galícia aquests numeraris desapareixen. Això demostra, doncs, que l’eventual moneda forana captada pel comerç era transformada en numerari propi del país. A Galícia i en zones properes d’Astúries i Lleó, sembla que el numerari forà arriba a entrar en el circulant, probablement per manca d’alimentació de moneda pròpia18.

El gran flux monetari Espanya-Europa de l’edat moderna

  • 19 Pierre Vilar, Oro y moneda en la historia, Barcelona, 1972.
  • 20 Christian Morrisson-Jean Noël Barrandon-Cécile Morrisson, Or du Brésil monnaie et croissance en Fra (...)

31L’arribada massiva de l’or i l’argent a la península Ibèrica a partir de la descoberta americana és un tema que compta amb una bibliografia abundantíssima. D’altra banda, la qüestió ha estat perfectament sintetitzada per Pierre Vilar19. La segona part o corol·lari d’aquest procés, és a dir, la reexpedició d’aquest contingent monetari vers Europa, és igualment una qüestió d’ampli abast i estudiada amb prou detall. Un estudi recent ha mostrat, per exemple, com el gran rellançament econòmic francès del s. XVIII descansava, en gran part, en l’exportació de productes a una Castella incapaç de generar-los i dels quals hi havia una gran necessitat per equipar la península i els grans espais americans colonitzats. Es tractava d’una conjuntura favorable que també saberen aprofitar els catalans20.

32Aquests fets són prou coneguts i no cal que ens hi estenguem. L’aspecte que ens interessa d’acord amb el tema a analitzar és la dificultat que tenia el diner espanyol per eixir del país per tal de pagar tots els productes importats. Durant tota l’edat moderna hi ha, dins les esferes governants castellanes, una veritable obsessió per evitar l’anomenada “saca de moneda”, és a dir, l’exportació del propi numerari. Segons el seu pensar, aquesta sortida de diner era la causa de l’increment constant dels preus i de l’empobriment del país.

  • 21 E. Hernández Esteve, « La contabilidad como instrumento de control y de política monetaria en la mo (...)

33Certament, els problemes eren prou uns altres. La puja dels preus no era altra cosa que el reflectiment del canvi de paritat metalls/productes davant la vinguda de tanta quantitat de metall. D’altra banda, si el país no era capaç de produir tot allò que consumia o bé que havia de reexpedir a Amèrica, bé havia d’importar. En comptes de frenar la “saca de moneda” el que s’havia d’haver fet és incrementar la producció pròpia. Només això, que mai es va intentar seriosament, hauria fet progressar el país, com féu avançar França al s. XVIII. Hi ha, però, una veu clarivident, una visió discrepant, enmig de la ceguera col·lectiva. Es tracta del valencià Pere Lluís de Torregrossa. Aquest mercader va passar al servei del rei Felip II, abandonant els seus florents negocis, i va ésser l’introductor de la comptabilitat per partida doble en la hisenda reial. L’any 1563 va escriure un memorial dirigit al rei en el qual intentava fer-li veure que les prohibicions de l’extracció de moneda no tan sols eren inútils sinó, a més, contraproduents. La seva exposició incideix en la necessitat imperiosa de proveir-se a l’estranger a manca de prou producció pròpia i que això no es podia fer sense la contrapartida del diner per pagar-ho. Defensa la lliure exportació de moneda en contrapartida a la lliure entrada de productes i fins i tot l’emissió de moneda de millor qualitat, que amb la seva fama rebaixaria el muntant del capital exportat. La part més interessant per a nosaltres és la seva afirmació que l’eixida de diner de forma clandestina produeix un increment dels drets de les lletres de canvi. De res serveix emetre lletres si el diner no pot eixir per pagar-les. Els riscs d’aquestes eixides, a causa de les prohibicions, fan que s’hagin de tenir en compte els perills i els entrebancs de les exportacions clandestines del diner i per això els drets del gir a l’estranger arribin a xifres de fins a un 6 %, quan en situació de lliure mercat serien només del 2 o el 3%21.

34És evident que una part, almenys, d’aquest flux de moneda havia de passar a través del Pirineu per via de contraban, molt més efectiu per burlar la vigilància estatal que per via marítima, on els ports ja tenien establerts els seus controls a efectes fiscals i l’arribada i sortida d’un vaixell no podia pas passar desapercebuda. No cal dir que l’informe de Torregrossa no tan sols no va ésser escoltat, sinó que fou durament blasmat. L’eixida de moneda de forma clandestina hagué, doncs, de continuar, amb els seus riscs i el seu sobrecost. Els passos pirenaics devien ésser bons testimonis d’aquest fet.

  • 22 A. Colson, « Recherche sur les monnaies qui ont eu cours en Roussillon », Societé Agricole et Litte (...)

35Val la pena afegir, però, encara una altra dada important sobre la qüestió, que sembla haver passat desapercebuda dels historiadors. La Pau dels Pirineus, a més de la mutilació territorial de Catalunya, tingué encara una altra repercussió negativa. Ens referim a una clàusula secreta dels acords per la qual Espanya es comprometia a pagar un milió anyal a França per temps il·limitat. Aquesta espècie de tribut es pagava encara al segle XIX i la plata espanyola que eixia per aquest concepte alimentava de forma significativa el taller monetari de Perpinyà. I és justament el responsable d’aquella fàbrica de moneda el que explica l’existència d’aquella clàusula i la importància d’aquesta nova sagnia de plata22. No sabem exactament com cal xifrar aquest milió, ja que no és prou ben especificat en el text esmentat. Si fos de rals de plata serien 3.500 kg anyals de plata. Si fos de ducats, dotze vegades més.

36En qualsevol cas, al marge de la sagnia del fiançament de les guerres europees i de l’eixida de moneda per a la compra de productes forans, cal afegir-hi encara el flux constant generat per uns pactes que fins ara ja teníem per prou desfavorables.

La moneda francesa a la península Ibèrica al s. XIX

37La sagnia de la plata espanyola cap a França es perllongà durant la primera meitat del segle XIX i en part potser fins i tot s’incrementà per un seguit de noves circumstàncies.

  • 23 M. Crusafont i Sabater, Història de la moneda catalana. Interpretació i criteris metodològics, Barc (...)

38D’una banda, s’havia establert una taxa de canvi clarament desfavorable a la moneda espanyola, que era de millor llei, de manera que resultava lucratiu canviar moneda espanyola per moneda francesa al canvi oficial. No cal dir que això fou un poderosíssim estímul per generar un formidable mercat de canvi clandestí23.

39Aquest nou flux es féu encara més fàcil i fluid amb les intervencions militars franceses. Primer amb la guerra del 1808-1814 i després amb l’entrada dels anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís per restablir l’absolutisme el 1823.

  • 24 M. Crusafont i Sabater-Anna M. Balaguer, « Francesc Paradaltas i Pintó y la fabricación de la moned (...)

40Hi havia encara un altre estímul per fer sortir cap a França la moneda espanyola d’argent. La plata vinguda d’Amèrica havia estat refinada amb procediments força rudimentaris i contenia petits percentatges d’or que els avenços tècnics del segle XIX permetien de separar. Els comptes de l’empresa Paradaltes-Miró de Barcelona, que aplicava també aquesta tècnica, revelen que l’or recuperat podia representar un 5 % net. Tenint en compte que l’or se solia valorar a unes dotze vegades per damunt de la plata, ja es comprèn que el guany era prou important24. Aquesta tècnica la coneixien prou bé els francesos, que atreien així plata espanyola.

41Un tercer mecanisme empenyia encara la plata espanyola cap a França : l’equipament tècnic dels tallers monetaris francesos era molt més avançat que els de la península i això els permetia pagar la plata a molt millor preu, la qual cosa n’estimulava l’exportació clandestina amb imparable eficàcia.

  • 25 A. M. Balaguer, « Troballa d’Alcoletge », Acta Numismàtica 12, Barcelona 1982, p. 255-264. En aques (...)
  • 26 J. M. Llobet i Portella, « Un interrogatori del 1861 sobre la circulació monetària a Cervera », Gac (...)

42El conjunt d’aquestes circumstàncies, més les que s’arrossegaven dels temps anteriors i l’estroncament de les remeses americanes amb la pèrdua d’aquells territoris, produí gairebé l’exhauriment del circulant propi i una veritable invasió de moneda francesa de plata de llei inferior. Aquest fet ens és testificat per alguns tresors amagats a l’època com el de Puig-reig o el d’Alcoletge25. Però també ens ho certifica una enquesta sobre el circulant que fou contestada des de Cervera, indicant que la moneda de plata en circulació era, predominantment de peces de “cinco francos, conocidos como Napoleones”26.

  • 27 J. Salat, Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña, Barcelona, 1818, p. 47.
  • 28 A. M. Balaguer, « Troballa... » citada, p. 262.

43També els documents oficials reconeixen la situació en atribuir, per exemple, l’any 1818, el valor de circulació de les monedes franceses27. L’any 1821 s’havien començat a prendre mesures per a la retirada d’aquestes monedes, però l’entrada el 1823 de l’expedició proabsolutista citada va obligar a ajornar de nou l’execució del projecte28.

  • 29 Joan Sardà, La política monetaria y las fluctuaciones de la economía española en el siglo XIX, Barc (...)

44Aquesta situació tingué un intent de correcció eficaç amb la instal·lació d’un taller monetari a Barcelona des del 1836 i la ràpida modernització que hi introduí el seu responsable Francesc Paradaltas. Aquest expert assajador, que havia fet els seus estudis a França, fou l’importador de les noves tecnologies. Ràpidament equipà la seca de Barcelona amb premses automàtiques del tipus Thonelier i les féu accionar amb la força d’una màquina de vapor. Això li va permetre pagar la plata a preus molt més avantatjosos i evitar així un dels mecanismes de la seva exportació. La plata mexicana que fins llavors anava a França es quedava ara a Barcelona, on ja als anys 1812-1814 s’hi havia aplicat també la tècnica de la separació de l’or per proveir-se d’aquest metall i fer-ne nova moneda. En l’etapa actual i entre els anys 1836-1846, és a dir, en deu anys, la seca de Barcelona va encunyar pel valor de 130 milions de rals. Això representava la meitat del valor total que llavors s’encunyava en tots els tallers espanyols29. També ens pot donar una aproximació a la xifra que fins llavors s’havia anat exportant. La producció de la seca de Barcelona representa un muntant anyal de 32.000 kg de plata.

  • 30 El mateix Paradaltas dóna informacions sobre l’actuació de la seca de Barcelona i els problemes que (...)
  • 31 M. Crusafont-Anna M. Balaguer, « Francesc Paradaltas... » op.cit.

45Malauradament, els avantatges de poder tenir un taller tan ben equipat en actiu no foren mai compresos per les autoritats espanyoles, de manera que l’any 1846 la seca fou novament clausurada, com ja ho havia estat el 181430. Encara el 1859 les circumstàncies polítiques varen permetre que Paradaltes fos nomenat director de la fàbrica de la moneda de Madrid. No cal dir que immediatament s’imposà la tasca de modernitzar-la. Però en això topà amb tota mena d’entrebancs, incomprensions i resistències que, quan va voler salvar resoludament, l’abocaren al cessament. Durà en el càrrec escassament un any31.

46Llavors els problemes monetaris eren ja uns altres, però l’endarreriment tècnic dels tallers espanyols va perdurar llargament.

Conclusió

47Hem assenyalat, de forma molt esquemàtica, alguns casos, els que ens han semblat més rellevants, de fluxos monetaris que, en major o menor proporció, tenien un component pirenaic. Cada un d’aquests casos demana estudis molt més profunds per poder diagnosticar les causes exactes del que en termes generals eren disfuncions. En qualsevol cas, també pel que fa a la moneda, creiem que ha quedat demostrat que la pretesa barrera pirenaica es mostra dotada d’una notable permeabilitat.

Notes

1 L. Villaronga, Monedes de plata emporitanes dels segles V-IV a. C., Barcelona, 1997.

2 L. Villaronga, Les monedes de plata de Rhode i Emporion i les seves imitacions, Barcelona, 2000.

3 A. M. Balaguer, Història de la moneda dels comtats catalans, Barcelona 1999, vegeu especialment les p. 23-36.

4 M. Crusafont i Sabater, « Dinero inédito carolíngio de Arles atribuible a Carlos el Ciego », Revue Numismatique 158, Paris, 2002, p. 271-278, vegeu també A. M. Balaguer, Història... citat.

5 A. M. Balaguer, Del mancús a la dobla. Or i paries d’Hispània, Barcelona, 1993, vegeu especialment les p. 50-68.

6 M. Castaing-Sicard, Monnaies féodales et circulation monétaire en Languedoc (Xe-XIIIe siècles), Toulouse, 1961.

7 G. Depeyrot, Trésors et émissions monétaires du Languedoc et de Gascogne (XIIe et XIIIe siècles), Toulouse, 1987.

8 Vegeu els capítols corresponents a circulació monetària i les conclusions generals de A. M. Balaguer, Història... citada.

9 M. Crusafont, « La circulación monetaria en la Navarra medieval », Numisma 230, Madrid, 1992, p. 93-118. Ibid, « La circulación monetaria en el Aragón medieval a partir de las menciones documentales », Gaceta Numismática 114, Barcelona, 1994, p. 37-65.

10 Buidatge de mencions i sistematització de pagaments fet per nosaltres a partir del cartulari de J. M. Marques i Planagumà, Pergamins de la mitra (891-1687). Arxiu Diocesà de Girona, Girona, 1984.

11 Vegeu els capítols de circulació monetaria de A.M. Balaguer, Història... citat.

12 M. Crusafont i Sabater, Numismàtica de la Corona Catalano-Aragonesa medieval, Madrid, 1982, p. 77-79.

13 D. Abulafia-B.Garí, En las costas del mediterráneo occidental, Barcelona, 1997.

14 Anàlisi de circulació fet per nosaltres sobre els pagaments continguts al Diplomatari del monestir de Santa Maria de la Real de Mallorca, vol. I, Palma de Mallorca, 1982. La qüestió de l’abundant circulació del melgorès a Mallorca ja va ésser assenyalat per A. Campaner, Numismática Balear, Palma, 1879, p. 100-102 i analitzada amb més profunditat per R. Soto, « Aproximació a l’estudi de la circulació de moneda a Mallorca després de la conquesta (1236- 1276) », I Simposi Numismàtic de Barcelona, vol. II, Barcelona 1979, p. 388-398.

15 J. Botet i Sisó. Les monedes catalanes, vol. II, Barcelona 1909, p. 40.

16 Els repartiments de guanys varien amb el temps. Vegeu A. Germain, « Mémoire sur les anciennes monnaies seigneuriales de Melgueil et de Montpellier », Mémoires de la Societé Archeologique de Montpellier, Montpellier, 1850, p. 134-256.

17 M. Crusafont i Sabater-R. Comas i Ezequiel, El florí d’or català : Catalunya, València, Mallorca, Barcelona 1996 ; pel que fa a la circulació monetària d’aquesta moneda vegeu especialment p. 48-53.

18 Anna M. Balaguer, « Método de análisis de la evidencia y de los hallazgos monetarios, el Camino de Santiago », Gaceta Numismática 115, Barcelona, 1994, p. 19-36, Ibid, « La circulation de la monnaie médiévale française dans la péninsule Ibérique », G. Depeyrot (ed.), Tresors... citat, p. 93-109. J. Gautier-Dalché, « Monnaies d’Outre-Pyrénnées dans le Nord-Ouest de la péninsule Ibérique. XVIIe-XVIIIe siècle », Bulletin philologique et historique, Paris, 1972, p. 75-97.

19 Pierre Vilar, Oro y moneda en la historia, Barcelona, 1972.

20 Christian Morrisson-Jean Noël Barrandon-Cécile Morrisson, Or du Brésil monnaie et croissance en France au XVIIIe siècle, París, 1999.

21 E. Hernández Esteve, « La contabilidad como instrumento de control y de política monetaria en la monarquía hispana », Moneda y monedas en la Europa Medieval (s. XII-XV), Pamplona, 2000, p. 19-52, sobre l’actuació de Torregrossa, vegeu p. 35-38.

22 A. Colson, « Recherche sur les monnaies qui ont eu cours en Roussillon », Societé Agricole et Litteraire des Pyrenées Orientales, Perpignan, 1854, p. 29-260, a la pàgina 222 porta aquesta informació que li donà M. Grosset, responsable de la seca de Perpinyà.

23 M. Crusafont i Sabater, Història de la moneda catalana. Interpretació i criteris metodològics, Barcelona 1996, p. 129.

24 M. Crusafont i Sabater-Anna M. Balaguer, « Francesc Paradaltas i Pintó y la fabricación de la moneda en el s. XIX », XI Congreso Nacional de Numismática, Zaragoza, 2002, p. 349-354.

25 A. M. Balaguer, « Troballa d’Alcoletge », Acta Numismàtica 12, Barcelona 1982, p. 255-264. En aquest treball es fa també referència a la troballa de Puig-reig.

26 J. M. Llobet i Portella, « Un interrogatori del 1861 sobre la circulació monetària a Cervera », Gaceta Numismàtica 60, Barcelona 1981, p. 49-50.

27 J. Salat, Tratado de las monedas labradas en el Principado de Cataluña, Barcelona, 1818, p. 47.

28 A. M. Balaguer, « Troballa... » citada, p. 262.

29 Joan Sardà, La política monetaria y las fluctuaciones de la economía española en el siglo XIX, Barcelona, 1961, p. 96.

30 El mateix Paradaltas dóna informacions sobre l’actuació de la seca de Barcelona i els problemes que va haver d’afrontar, F. Paradaltas, Tratado de monedas, Barcelona, 1847, Ibid, Hechos ocurridos en la Casa de Moneda de Barcelona, Barcelona, 1843.

31 M. Crusafont-Anna M. Balaguer, « Francesc Paradaltas... » op.cit.

Auteurs

Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (Institut d’Estudis Catalans). Barcelona.

Societat Catalana d’Estudis Numismàtics (Institut d’Estudis Catalans). Barcelona.

Le texte et les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont sous Licence OpenEdition Books, sauf mention contraire.

Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search