Version classiqueVersion mobile

Habitats et peuplement dans les Pyrénées au Moyen Âge et à l’époque moderne

 | 
Jean-Pierre Barraqué
, 
Philippe Sénac

La propietat privada a la muntanya. Un tema menor?

L’exemple del quart d’Escaldes-Engordany entre 1850 i 1914

Sebastià Villalón

Texte intégral

  • 1 A fi de facilitar la lectura del text, quan utilitzem el concepte de propietat privada, ho farem se (...)
  • 2 Evolució i estructura..., op. cit., és un treball de recerca dirigit per O. Codina, amb què Sebasti (...)

1Habitualment els estudis que tenen per objecte zones de muntanya han deixat en un segon pla la propietat privada1. Sembla lògic que aquest fet sigui així si només considerem l’extensió de terra com a element decisori. Perquè ens fem una idea, a la nostra zona d’estudi, el quart d’Escaldes (Andorra), aquest tipus de propietat a principi del segle XX no superaria el 8% (aproximadament unes 327 ha.) de l’actual propietat del comú d’Escaldes; la resta del territori era aleshores de propietat comunal, i s’utilitzava bàsicament com a pastura. I a sobre, com si això no fos suficient, en aquesta petita zona andorrana, la importància de la propietat agrícola in strictu sensu, gràcies a la plana al·luvial on conflueixen els rius valires i el Madriu i el petit altiplà d’Engolasters, sobrevaloraria el pes d’aquest tipus de propietat en comparació amb la d’altres quarts i comuns del Principat, on el pes del comunal encara és més accentuat. Per tant, des del punt de vista de la superfície, allò que és objecte de la nostra recerca pot arribar a semblar poc digne de ser estudiat2. Però, d’altra banda (com intentarem remarcar en aquest article), no podem oblidar que aquesta relativa petita extensió de terra es podia convertir en estratègica, en crucial per al funcionament de moltes cases pirinenques. Especialment quan, en certs moments de l’any, la pastura escassejava i hom es veia obligat a recórrer al farratge que es produïa en aquestes parcel·les gràcies a l’ús que se’n podia fer de la propietat particular (cosa que, per altre costat, no estava, ni molt menys, a l’abast de totes les cases).

  • 3 Un estudi de la situació econòmica i social de l’Andorra d’aleshores el podeu trobar als darrers ca (...)
  • 4 De fet, com més endavant exposarem, el cadastre més aviat ens serveix com a punt d’arribada d’un de (...)

2A continuació veurem com aquest mecanisme va guanyar importància a partir de 1850, i com la compra de terres comunals i «protecció» (defens) de la propietat privada s’accelerarà a partir d’aquest moment, paral·lelament al canvi i crisi econòmica que estava vivint Andorra a causa fonamentalment de la davallada de la farga i la transhumància horitzontal3. Però abans d’endinsar-nos en aquest fenomen de canvi sobre la manera d’utilitzar la terra, farem una descripció de l’estructura de la propietat de la vall d’Escaldes-Engordany per tal de sospesar l’abast real que hi va tenir, i entendre així quina era la base -des del punt de vista de la distribució de la propietat i els seus usos- a partir de la qual es va desenvolupar4. El text que teniu a les mans pretén ser una síntesi de les principals conclusions de la nostra tesina Evolució i estructura de la propietat: el cas del Quart d’Escaldes (1850-1914), presentada el setembre de 2004. Malgrat que exposarem les conclusions de la segona part de l’estudi, al voltant de la figura del defens i dels mecanismes existents a Andorra per accedir a la propietat privada a través de la propietat comunal, hem decidit (a l’espera d’un segon article) per una qüestió d’espai centrar-nos, quantitativament parlant, en la primera part entorn de l’estructura de la propietat.

El quart d’Escaldes-Engordany

3Actualment el comú d’Escaldes-Engordany es localitza al sud-oest d’Andorra, al voltant de la confluència entre el Valira d’Orient, el Valira del Nord i el Gran Valira, d’una banda, i la conca del riu Madriu, inclosa la seva capçalera lacustre, de l’altra. Amb una extensió de 4.182 ha., representa el 9% del territori del país.

4Avui en dia, Escaldes-Engordany és un comú, però antigament havia estat un quart (que vindria a ser, per entendre’ns, una subdivisió d’una parròquia o universitat catalana), que formava part del comú d’Andorra la Vella, tot i que amb molta més autonomia pel que li correspondria habitualment a una entitat d’aquesta envergadura. La seva capacitat d’arrendar o vendre terres comunals durant el segle XIX donen bona fe d’això, i s’allunyaria de les competències que habitualment solia disposar un quart andorrà. El territori que gestionava se circumscrivia bàsicament a la propietat privada de les cases que el formaven, d’una banda, i a les zones forestals col·lectives més pròximes, d’altra banda. Per sobre hi havia el comú, la principal atribució del qual era la gestió del territori comunal (es bo remarcar que com a propietat o domini comunal també s’entenia la propietat privada durant un cert període de l’any, en què teòricament les terres romanien improductives). Per portar a terme aquesta feina, els comuns disposaven, entre altres mecanismes, dels vedats temporals, que permetien obrir i tancar cadascun dels sectors del comú (el fons de vall, la mitjana muntanya i l’alta muntanya), en funció del període de l’any i els diferents interessos agropecuàris en joc.

5A partir del cadastre de principi del segle XX podem observar que les 327 ha., a què ens referíem anteriorment en parlar de la propietat privada, s’ubicaven bàsicament bé dibuixant una estreta franja al voltant dels rius, bé pujant els vessants més propers al poblament permanent o bé en planícies amb bones condicions agropecuàries. Els límits del quart semblen evidents en certes zones del quart, car les barreres naturals com les tarteres, les formacions rocoses o els rius els estableixen; però en d’altres no semblen tan diàfans, i a voltes es van convertir en focus de llargs conflictes jurisdiccionals entre el quarts veïns.

  • 5 Aquestes dades les hem extret de la qüèstia, que prenia la casa com a unitat fiscal, de 1850 i 1870 (...)
  • 6 T. Junoy, Relació sobre la vall d’Andorra, col. Promocions i Literària, n. 9, Andorra, Govern d’And (...)

6El poblament del quart en aquella època es distribuïa al voltant de dos nuclis: Engordany, al solà, amb un caràcter més marcadament agrícola, i Escaldes, a l’obaga, situat excepcionalment a l’ombra per les vinculacions que aquest petit nucli tenia, i encara té, amb els recursos termals que allà s’hi troben (a redós d’aquests recursos va emergir en època medieval una confraria de paraires, que va ser la primera, i única, activitat tèxtil de certa consideració documentada a Andorra). Quant a la demografia del quart durant el segle XIX, Escaldes era el nucli amb més pes demogràfic (64 cases)5, i aquest quart disposava, aproximadament, de la meitat de la població del comú d’Andorra (uns 340 habitants en la primera meitat del segle XIX, segons Junoy)6. Més enllà dels nuclis permanents, sobretot a la mitjana muntanya, hi podem trobar una sèrie de bordes (a Engolasters, a Entremesaigues i a Ràmio, tot i que també hi ha alguna borda a les parts més baixes del comú), que eren ocupades temporalment pels habitants del quart.

Estructura de la propietat a principi del segle XX

Usos i qualitats del sòl

7El cadastre de principi del segle XX proporciona una visió de conjunt dels usos i les qualitats del sòl del territori d’Escaldes-Engordany. Aquests dos aspectes estan influïts per diferents factors naturals, com l’altura, la geologia, els cursos d’aigua, etc.; però, a més d’aquests elements naturals, hem de considerar també, sobretot pel que fa als usos, la influència antròpica.

Usos del sòl (Escaldes-Engordany. 1910)

Usos del sòl (Escaldes-Engordany. 1910)

Font: AHN/ACA, cadastre, 1910.

  • 7 A l’annex proporcionat per Lluelles sobre els fluxos comercials hispanoandorrans, podem observar co (...)

8A cavall del segle XIX i XX a Andorra era habitual importar cereals espanyols, en més o menys quantitat, segons les conjuntures agràries (cosa que, d’altra banda, s’allunyaria del tòpic de societat muntanyenca reclosa sobre si mateixa)7. Probablement aquest fet explicaria la distribució de cultius que podem veure en el cadastre, en què la propietat privada no s’orienta excessivament cap a l’agricultura (les terres de sembradura tenen un percentatge només lleugerament superior als dels prats); es més, si considerem que algunes de les terres declarades com a garrigues tenien una finalitat ramadera, els percentatges entre les terres agrícoles i ramaderes encara són més igualats.

9L’element natural que més influència podia exercir en els usos i les qualitats del sòl era, sens dubte, l’altitud. Aquest factor podia incidir en les condicions climàtiques de cadascuna de les àrees de la vall, augmentant o disminuint la temperatura, el nombre de gelades o el període d’innivació.

Quadre 1. Usos i qualitats del sòl per intervals d’altitud (Escaldes-Engordany. 1910)

Quadre 1. Usos i qualitats del sòl per intervals d’altitud (Escaldes-Engordany. 1910)

Font: AHN/ACA, cadastre, 1910.

  • 8 L’estudi realitzat sobre el cadastre d’Ordino també confirma que el valor de la terra és inversamen (...)

10Al Quadre 1 podem observar com les qualitats del sòl disminueixen a mesura que augmenta l’altitud, tant per a aquelles terres que són de sembradura com per a aquelles que són de prat8. També aquest factor fa que la sembradura escassegi a partir dels 1.300 m. d’altura, ja que l’adaptació al medi, fins i tot pel sègol, en relació als prats, és cada cop més difícil.

11A banda d’aquest factor, n’hi havia d’altres com l’orientació de les valls, la geomorfologia, la litologia, la distància respecte els nuclis habitats o els sistemes d’irrigació, tots ells ben presents a l’àrea estudiada, que influïen concausadament, de manera més o menys decisiva, sobre els usos i qualitats del sòl.

12Els prats de propietat particular declarats al cadastre estaven destinats bàsicament a proporcionar l’aliment necessari per sustentar, ja sigui a través d’herba fresca a la primavera o a la tardor o bé a través d’herba seca emmagatzemada a les bordes, el bestiar gros, fins que no s’obrien les estives.

  • 9 Ibid., p. 67.

13A més, tal com han apuntat alguns autors i com comentarem més endavant, aquests prats estaven relacionats amb el defens. Aquesta figura de protecció de la terra s’obtenia a fi de produir unes segones herbes al mes d’octubre o bé allargar la consumició sobre peu fins a la primavera, i evitar d’aquesta manera que el ramat transhumant envaís aquestes prades després de baixar de les estives o bé que ho fes el no transhumant durant la interestació (novembre-maig)9.

14La majoria d’aquests prats vorejaven un curs d’aigua a fi de poder-los regar mitjançant una sèquia o canal que la derivava (els límits de les parcel·les del cadastre ens permeten resseguir la xarxa de canals que hi havia al territori). D’aquesta manera, es podia obtenir una herba alta i fresca i realitzar dues o tres segues de fenc a l’any, o bé un consum sobre peu, que al mateix temps servia per adobar el prat

Gràfic 2. Usos i qualitats dels sols que limiten amb cursos d’aigua (Escaldes-Engordany. 1910)

Gràfic 2. Usos i qualitats dels sols que limiten amb cursos d’aigua (Escaldes-Engordany. 1910)

Font: AHN/ACA, cadastre, 1910.

  • 10 Ibid, p. 6 de l’Annex (Gràfic n° 1.h.). Hem de tenir en compte que a Ordino la classificació de les (...)

15Com podem observar en el gràfic anterior, la major part de terres que limiten amb un curs d’aigua són de producció d’herba (el 75%). El fet que siguin les de major qualitat s’explica perquè -contrariament al que podríem pensar- l’extensió més gran de prats se situa a les zones més baixes del quart. Per altra banda, el cas d’Ordino, estudiat per Olivier Codina, ofereix uns resultats semblants, ja que també les terres que estan a tocar d’un curs d’aigua són majoritàriament prats (aproximadament, un 45%)10 Però, en comparació amb Escaldes, els horts li resten protagonisme ja que a Ordino ocupen un 18% de les terres que afronten amb un curs d’aigua. Ara bé, a Escaldes malgrat que molts horts no afronten amb un curs d’aigua, la major part d’ells estan sota la influència d’un rec (el Rec d’Engordany, el Rec d’Escaldes...), tal com ho indica la denominació de moltes d’aquestes parcel·les. Si comptabilitzéssim aquestes sembradures de primera i segona categoria, el percentatge a favor dels prats es rectificaria a la baixa i augmentaria el de les sembradures de primera, igualant d’aquesta manera les distribucions de terres que afronten amb un curs d’aigua entre Ordino i Escaldes (exactament, els prats d’Escaldes passarien a tenir un 60% i les sembradures un 30%).

16Per últim, voldríem fer una petita descripció, prenent com a referència la font cadastral, dels diferents sectors existents al quart d’Escaldes:

  1. El sector més baix (el que anomenarem fons de vall) abraçaria la plana al·luvial, el solà d’Engordany i l’obac d’Escaldes. És on es concentra la major part de la propietat privada i la de millor qualitat, tant agrícolament com ramaderament parlant. Per sota els 1.100 m d’altitud trobem, en primer lloc, els prats artificials, que es caracteritzen per l’ús de l’aigua dels rius propers com a regadiu i per estar protegits de l’aprofitament comunal mitjançant un defens. I, en segon lloc, també en aquest sector es localitza una estreta franja de terres agrícoles de regadiu, moltes d’elles també protegides amb un defens, associades a un ús més intensiu de la terra a causa del conreu del tabac o dels productes hortícoles. Per sobre d’aquesta altura, fins els 1.300 m. d’altitud, aproximadament, hi hauria el domini de les terres cerealícoles de secà, amb especial protagonisme del sègol i les rotacions bianuals amb guaret.

  2. A la mitja muntanya, per sobre del fons de vall, entraríem ja plenament en el domini dels prats millorats i les bordes. Un cas a part seria Sant Miquel d’Engolasters, ja que disposa d’uns trets climàtics i geomorfològics diferents dels de la vall del riu Madriu, cosa que li ocasiona que albergui més terres de conreu del que és habitual en aquest interval d’altitud. Cal distingir, però, dos subsectors a la mitja muntanya: els rebaixants i els solans i deveses. Els primers no tan sols se cenyien a l’àmbit més estrictament de la mitja muntanya, sinó que també abraçaven totes aquelles terres del primer sector que estaven en guaret, a banda dels erms i els boscos. Aquest subsector acomplia una funció molt important tant per a l’agricultura com per a la ramaderia, perquè aportava pastura extra i permetia adobar les terres agrícoles. En canvi, els solans eren terres d’ús estrictament pastoral, que acomplien una funció de pre-estives.

  3. Les estives constituïen l’últim sector del territori comunal. També de gran importància per l’aportació de pastures a l’estiu, era la peça clau al voltant de la qual girava la transhumància horitzontal i vertical. Al segle XIX aquest sector era subhastat pels comuns en peces (cortons). En clara contraposició al primer sector, l’alta muntanya es caracteritzava per l’absència de la propietat privada.

Distribució de la propietat

17El cadastre, malgrat les seves limitacions cronològiques -la seva creació data de principi del segle XX– i els problemes de frau i ocultació que pugui albergar, és capaç de proporcionar certes informacions a l’entorn del patrimoni de les cases escaldenques, com ara l’extensió, el tipus, la qualitat i ubicació de les seves terres, molt interessants des del punt de vista del nostre estudi.

  • 11 Per a l’estudi de la distribució de la propietat no hem utilitzat gaire el cadastre de 1910, ja que (...)

Quadre 2. Distribució de la propietat de la terra al Quart d’Escaldes-Engordany (1919)11

Quadre 2. Distribució de la propietat de la terra al Quart d’Escaldes-Engordany (1919)11

Font: AHNA – Cadastre del Comú d’Andorra (1919)

18La primera conclusió a la qual s’arriba estudiant la distribució de la propietat del cadastre entre les cases de la nostra àrea d’estudi és que la terra (de propietat «privada») a principi del segle XX estava concentrada en poques mans. Si ens fixem en el Quadre 3, veurem que el 9% dels propietaris controlava el 42% de la propietat, mentre que el 51% dels propietaris tan sols posseïa el 7%. Per tant, podem parlar d’acumulació terra a favor d’un grup minoritari de persones. Podríem pensar que aquesta visió és fragmentària, perquè les cases analitzades poden tenir repartit el seu patrimoni en diferents parròquies allunyades de la parròquia d’Andorra la Vella. Ho hem comprovat i no és un fet gaire habitual, ja que la majoria de cases del quart d’Escaldes, a excepció feta de les cases més grans, concentraven majoritàriament la terra en la seva parròquia i, concretament, en el seu quart. No obstant això, no podem parlar tampoc, ni per a les cases més grans, de grans extensions o superfícies patrimonials, sobretot si comparem aquestes cases amb patrimonis de la plana (tan sols un 13% superaria les 6 hectàrees). Però, tal com hem suggerit anteriorment, el valor estratègic d’aquestes terres els hi dóna un valor especial que seria bo tenir en compte.

19Una segona característica que podem observar a través de l’estudi del cadastre és que eren, per regla general, patrimonis molt esmicolats. Una característica que s’accentuava més quan més petit era el patrimoni en qüestió. Un fet que entendrem si ho relacionem amb el tipus de terra que posseeix cada grup de propietaris i la zona on s’ubica. Si observem el Quadre 3, veurem que els dos grups més grans dominen el 75% dels prats. Aquests prats se situen bàsicament al fons de vall i a la mitjana muntanya, on la talla de les parcel·les és superior, la qual cosa explica, en part, la tendència d’aquests propietaris a tenir la talla mitjana de les seves parcel·les més gran (vegeu el Quadre 2).

Quadre 3. Usos i qualitats del sòl per intervals de propietat (Escaldes-Engordany. 1910)

Quadre 3. Usos i qualitats del sòl per intervals de propietat (Escaldes-Engordany. 1910)

Font: AHCA – Cadastre del Comú d’Andorra (1910)

  • 12 Probablement podreu copsar millor aquesta distribució espaial a partir dels mapes, elaborats mitjan (...)

20A voltes, aquesta tendència dels grans propietaris a ocupar les zones de mitja muntanya i la plana al·luvial del riu Valira no només succeeix amb els prats, sinó que també ocorre amb les sembradures. Per contra, els grups més petits situen les seves terres agrícoles, no a la mitjana muntanya (i quan parlem de terres de sembradura a la mitjana muntanya, ens referim sobretot al pla d’Engolasters), ni al fons de vall, com ho fan els grans propietaris, sinó bàsicament al solà d’Engordany i a l’obaga d’Escaldes12.

21Per tant, ja podem començar a intuir que rere els quadres estadístics que hem presentat anteriorment s’amaguen realitats i orientacions agropecuàries diferents segons cada grup de propietaris, és a dir, que els tipus, les qualitats i la ubicació de la terra prenen formes diferents en funció de l’explotació familiar que es tracti. Per exemple, la sembradura més bona (S1 i S2) en els grups petits i mitjans adopta bàsicament la forma de petites parcel·les d’hort (així ho clarifica la mateixa denominació que tenen: hort de tal). En canvi, en els grups de propietaris més grans aquesta terra adopta la forma d’un camp (també el nom que reben hi fa referència moltes vegades) de dimensions relativament extenses, ubicat fonamentalment a la plana al·luvial del riu Valira.

22Un altre exemple d’aquesta mena el proporciona la sembradura de mitjana i baixa qualitat (de S3 a S5). Mentre els grans propietaris la tenen concentrada habitualment al petit altiplà de Sant Miquel d’Engolasters (a vegades al costat de bordes que tenen en propietat), els petits i mitjans propietaris la solen tenir ubicada al solà d’Engordany i a l’obaga d’Escaldes, o sigui, prop dels nuclis que habiten; és més, fins i tot podem dir que se situa en la seva respectiva àrea d’influència: les cases d’Engordany al solà d’Engordany, i les cases d’Escaldes, a l’obaga d’Escaldes (aquí es veu perfectament quina influència tenia la variable distància / altitud en l’estructura de la propietat).

23Tampoc hem de pensar que entre els «grans» propietaris -entenem com a gran tots aquells que tenen una extensió superior a la mitjana, o sigui, superior a les 4 hectàrees- no hi ha diferències. Ja hem comentat anteriorment com aquest grup posseïa la major part de prats (vegeu Quadre 3); però mentre els que tenen més de 8 hectàrees (que solen ser les cases més velles i importants) els posseeixen de primera i segona categoria al fons de vall, el segon grup més gran els tenen bàsicament de tercera, quarta i cinquena a Sant Miquel d’Engolasters o a la vall del Madriu, és a dir, a la mitja muntanya (si tenim en compte la cronologia de la venda de terres comunals, que és una petita part de les terres de mitjana muntanya, l’adquisició de terres d’aquest grup seria relativament recent, en comparació amb l’altre grup).

  • 13 Aquesta tendència també és observable en els inventaris de béns patrimonials del segle XIX. Vegeu S (...)

24De manera general podem dir que, a excepció del grup més gran, en tots els conjunts de propietaris hi predominen les terres de sembradura, tot i que la proporció tendeix a disminuir a favor dels prats a mesura que l’extensió augmenta, fins que en l’últim grup s’acaba invertint13. Com apunta Olivier Codina, probablement aquestes cases una vegada tenien assegurada la provisió de cereals –els patrimonis més grans no solen tenir més enllà de 4 hectàrees de sembradura, probablement una superfície suficient per autoabastir-se-, el que feien era destinar la resta del patrimoni a prats farratgers, que els hi podien reportar importants guanys amb la ramaderia.

  • 14 Qüèstia de 1850 i 1870. AHN/ACA, Carpeta 6.

25Ara ja sabem qui especulava amb la terra i l’orientava cap a finalitats ramaderes a principi del segle XX, sens dubte, molt més lucratives a Andorra que no pas la producció de cereals, els quals com ja hem comentat anteriorment, es podien arribar a importar de l’exterior (sobretot d’Espanya). La producció d’herba en aquestes patrimonis més grans els permetia alimentar un bestiar gros i talment gaudir més de les pastures comunals. No és pas una casualitat que aquestes cases siguin les que més tributin en concepte de bestiar gros a la qüèstia (un impost fiscal que gravava el nombre de caps de bestiar de cadascuna de les cases)14. Simplement per aquestes raons no hem de menystenir la funció que realitzava la propietat privada a la muntanya.

Boïgues i judicacions: dues maneres d’afrontar la crisi de final del segle XIX15

  • 15 Per a un anàlisi més aprofundit, i amb dades quantitatives, podeu consultar S. Villalón, Evolució i (...)
  • 16 E. lópez, J. Peruga, Diplomatari..., op. cit., doc. 71, p. 257-258.
  • 17 Codina exposa que algunes boïgues podien haver arribat a assolir un estatut perpetu i que aquest me (...)

26A partir de l’anàlisi de la documentació del comú i del quart, en què s’enregistren els moviments de compra-venda i arrendament de terres comunals, podem concloure que les boïgues i les judicacions eren, al territori d’Escaldes, i durant el període d’estudi, dos sistemes diferents d’accedir a la terra comunal. Les boïgues es caracteritzaven per ser un tipus de terra marginal per dues raons bàsiques: 1) tal com he pogut deduir a partir de la seva ubicació en les partides de terra del cadastre, perquè eren terres de baixa qualitat; i 2), perquè eren explotades de forma estrictament temporal. No podem dir que aquest sistema fos substituït pel de les judicacions, tal com va passar al quart andorrà de la Cortinada el 187116, ja que va coexistir amb aquest almenys fins a principi del segle XX, ni tampoc podem afirmar que les boïgues en el nostre cas es convertissin en un instrument per privatitzar la terra comunal, tal com s’ha pogut constatar en temps pretèrits17. Per portar això a terme, al Quart d’Escaldes existia un segon mecanisme: les judicacions. Aquest sistema, a pesar que durant el nostre període d’estudi va actuar més com un arrendament que com una venda, oferia la possibilitat d’adquirir la terra comunal a canvi d’una quantitat de diners. Un sistema que, sens dubte, no era pas nou al Quart, tal com apunta Codina, tot i que va ser potenciat durant la segona meitat del segle XIX, coincidint amb les transformacions polítiques i econòmiques que s’estaven produint al Principat. Les judicacions eren un tipus de cessió de terra comunal molt diferent al de les boïgues; la qualitat de la terra, la seva ubicació en el territori (contrastada també a partir del cadastre) o, fins i tot, la dimensió de les seves parcel·les, eren aspectes que el diferenciaven substancialment del de les boïgues, i que tenien la seva traducció en el valor del lloguer i la compra de la terra.

27Tot i això, podem dir que aquests dos sistemes tenien com a denominador comú la seva versatilitat, ja que tant un com l’altre podien ser utilitzats de forma diversa en funció del moment o la finalitat per a què se sol·licitaven. La crisi econòmica que va viure el país ha deixat de manifest com les boïgues, per exemple, podien arribar a adquirir un caràcter marcadament conjuntural al disparar-se la demanda per tal de resoldre les necessitats més bàsiques dels grups humils. Però també podien ser utilitzades per les cases més fortes per complementar les terres de conreu que tenien a la mitjana muntanya. Així, per sota d’una demanda més conjuntural, lligada a moments de carestia, també podia existir una de caràcter estructural, protagonitzada per un altre tipus de casa, amb uns objectius probablement diferents. De la mateixa manera, les judicacions podien respondre a realitats i criteris distints segons el cas i el període. D’aquesta manera, abans de la crisi econòmica de la segona meitat del segle XIX, i paral·lelament al creixement demogràfic, les judicacions foren utilitzades bàsicament per establir noves cases al Quart. Però, una vegada comencen els anys més difícils de la centúria, algunes de les judicacions es transformen en una sortida, en una aposta, a diferència de les boïgues, a llarg termini. Mentre les cases fortes les utilitzaran, juntament amb el defens, per ajudar a reestructurar les seves explotacions ramaderes, les cases més petites les faran servir, alhora que per aconseguir productes de primera necessitat, per pal·liar la crisi a través de cultius més intensius com el del tabac, que requerien el defens de la mateixa manera que els prats artificials. Malgrat tot, no hem de perdre de vista que estem parlant d’un percentatge de terra molt reduït, si agafem com a referència el cadastre, però que no va estar absent d’importància, ja que, per exemple, va ser la via -probablement la més fàcil-de moltes cases del Quart per accedir a la terra. Tot i això, caldria estudiar en una fase posterior quin comportament va seguir el mercat privat de la terra a Andorra durant el mateix període, quines semblances i quines diferències té amb el que acabem de descriure, i en quin sentit les judicacions i els defens són un indicador dels canvis que s’estaven originant al voltant de la terra.

  • 18 La constatació de l’augment del bestiar gros a Andorra en aquesta època, la podeu trobar a O. Codin (...)
  • 19 Malgrat que manquen moltes dades sobre la producció de tabac a Andorra (en part, perquè restaven oc (...)
  • 20 Al nostre treball es planteja la hipòtesi que un ús més intensiu de la terra, en aquelles parcel·le (...)

28En resum, la recessió general que marca l’economia andorrana de la segona meitat del segle XIX estimula la recerca a partir dels anys 60 de noves solucions a través de l’accés a la propietat comunal i el tancament de terres. Les judicacions i els defens es convertiran en una via per trobar-les a través de dos sectors tradicionals de l’economia andorrana com eren l’agricultura i la ramaderia. D’una banda, les cases més fortes sol·licitaran aquestes figures per desenvolupar les seves bordes de mitjana muntanya i així poder mantenir una cabanya bovina en progressió durant aquest període18; i, d’altra banda, la majoria de cases optaran per una via més «assequible» com era la del conreu del tabac19 o bé simplement utilitzaran les judicacions i els defens per obtenir productes de primera necessitat a través d’un conreu més intensiu de la terra20. Tanmateix, caldria indagar sobre quina influència va tenir l’hipotètic endeutament del Quart en l’impuls de tot aquest fenomen.

Conclusió

  • 21 Disposem d’un cadastre de mitjan segle XX que ens pot aportar llum sobre aquesta qüestió i altres r (...)
  • 22 La historiografia que hi ha sobre aquest tema és molt extensa (un petit estat de la qüestió el podr (...)

29El cadastre: un punt d’arribada? A jutjar per les judicacions (tornem a insistir, no sabem gran cosa del comportament que va seguir el mercat privat de la terra), en tant que la demanda més gran de terres comunals per a un ús privat es va donar abans de la Primera Guerra Mundial, és probable que allò que ens mostra la font cadastral sigui el resultat d’un procés de transformació prèvia (que s’allarga fins quan? No ho sabem21), que com hem explicat anteriorment passava per la ramaderia bovina i el tabac (una de les peculiaritats d’aquest petit país dels Pirineus). El lector atent podrà haver comprovat que, malgrat la migradesa del territori estudiat, el tema de debat no ho és pas, perquè parlem, en el cas de la ramaderia bovina i d’aquest episodi tardà d’«assalt als comunals», utilitzant la coneguda expressió de March Bloch22, d’un canvi d’abast europeu, que passava precisament (encara que no solament) per la propietat privada. Per tant, i tornant de nou a la qüestió inicial d’aquest article, podem dir que la propietat privada no és (o no hauria de ser) un tema menor per als historiadors que tracten els territoris d’alta muntanya, ja que moltes vegades (com a Escaldes-Engordany) oculta elements centrals de les societats que hi vivien.

Notes

1 A fi de facilitar la lectura del text, quan utilitzem el concepte de propietat privada, ho farem sempre per oposició al de propietat comunal, i tenint en compte que la propietat privada, tal com s’entén avui en dia, és a dir, com a perfecta o absoluta (tot i que val a dir que a Andorra, a diferència de Catalunya, la propietat dividida era pràcticament inexistent), aleshores no era gens freqüent, ja que estava sotmesa a diferents aprofitaments comunals, que limitaven el seu gaudi; tan sols la demanda al quart o comú d’un defens o tancament (semblant a la clôture francesa o a l’enclousure anglès) podia deslliurar el propietari d’aquests drets col·lectius sobre la «seva» terra. Per a més informació sobre aquest punt, i en relació al quart d’Escaldes, podeu consultar S. Villalón, Evolució i estructura de la propietat: el cas del Quart d’Escaldes (1850-1914), Girona, Universitat de Girona, 2004, p. 51-54. Pel que fa a la idea de propietat entesa com a element històric que es construeix i s’utilitza d’una manera o altra en funció dels diferents interessos en joc, i de les cauteles que cal fer quan s’empra per a l’anàlisi històrica, vegeu la recent obra de R. Congost, Tierras, leyes, historia. Estudios sobre «la gran obra de la propiedad », Barcelona, Crítica, 2006.

2 Evolució i estructura..., op. cit., és un treball de recerca dirigit per O. Codina, amb què Sebastià Villalón va assolir el Diploma d’Estudis Avançats (DEA). Aquesta investigació es va beneficiar d’una beca de dos anys atorgada pel Ministeri de Turisme i Cultura del Govern d’Andorra.

3 Un estudi de la situació econòmica i social de l’Andorra d’aleshores el podeu trobar als darrers capítols de la tesi doctoral de O. Codina, De fer et de laine: les vallées andorranes du XVIe au XIXe siècle, Perpignan, Presses universitaires de Perpignan, 2005.

4 De fet, com més endavant exposarem, el cadastre més aviat ens serveix com a punt d’arribada d’un determinat fenomen de transformació que nosaltres creiem percebre (de fet, no deixa de ser una hipòtesi, aquest fenomen de transformació, que caldria seguir comprovant). Com deia March Bloch, «el camino de toda investigación es ir de lo mejor conocido -o en el nostre cas del més fácil de conèixer– a lo más oscuro ». I aquest mètode regressiu és el que hem aplicat anant del cadastre de principi del segle XX a la documentació del segle XIX generada pel Quart d’Escaldes al voltant de la propietat. M. Bloch, Apologia de la historia o el oficio de historiador, México, coed. Instituto Nacional de Antropologia e Historia del Fondo de Cultura Económica, 1996, p. 66.

5 Aquestes dades les hem extret de la qüèstia, que prenia la casa com a unitat fiscal, de 1850 i 1870. AHN/ ACA, Carpeta 6.

6 T. Junoy, Relació sobre la vall d’Andorra, col. Promocions i Literària, n. 9, Andorra, Govern d’Andorra, 1986, p. 24-25.

7 A l’annex proporcionat per Lluelles sobre els fluxos comercials hispanoandorrans, podem observar com les entrades eventuals de blat a Andorra des d’Espanya a partir de 1864 fins a 1887, data a partir de la qual aquesta partida passa a agregar-se amb d’altres, van in crecendo. M. J. Lluelles, La transformació econòmica d’Andorra, Barcelona, l’Avenç, p. 484-492. Aquesta tendència sembla consolidar-se quan Carvajal, a finals del segle XIX, ens informa que el primer producte en quantitat exportat per Espanya a Andorra era el sègol (1.250 quintars) i en valor el tercer, per darrera del vi i la xocolata. Per altra banda, el 1909 disposem d’una altra relació que mostra com Andorra importa 50.000 quilos de farina d’Espanya per un valor total de 21.000 pessetes. E. López, J. Peruga, C. Tudel, L’Andorra del segle XIX, Andorra, Govern d’Andorra, 1988, p. 361-362.

8 L’estudi realitzat sobre el cadastre d’Ordino també confirma que el valor de la terra és inversament proporcional a l’altitud. O. Codina, De fer..., op. cit., p. 117-188.

9 Ibid., p. 67.

10 Ibid, p. 6 de l’Annex (Gràfic n° 1.h.). Hem de tenir en compte que a Ordino la classificació de les terres és diferent, doncs es divideixen simplement en horts, terres i prats.

11 Per a l’estudi de la distribució de la propietat no hem utilitzat gaire el cadastre de 1910, ja que sembla patir més deficiències que no pas el de 1919, que és el que utilitzem en aquest apartat. Per contra, el cadastre de 1919, no fa referència als usos del sòl, raó per la qual en l’anterior apartat només ens hem basat en les dades extretes del cadastre de 1910.

12 Probablement podreu copsar millor aquesta distribució espaial a partir dels mapes, elaborats mitjançant un Sistema d’Informació Geogràfica, inclosos en la nostra tesina. S. Villalón, Evolució i estructura..., op. cit., Annex.

13 Aquesta tendència també és observable en els inventaris de béns patrimonials del segle XIX. Vegeu S. Villalón, Evolució i estructura..., op. cit., p. 76 (Quadre 3).

14 Qüèstia de 1850 i 1870. AHN/ACA, Carpeta 6.

15 Per a un anàlisi més aprofundit, i amb dades quantitatives, podeu consultar S. Villalón, Evolució i estructura..., p. 95-139.

16 E. lópez, J. Peruga, Diplomatari..., op. cit., doc. 71, p. 257-258.

17 Codina exposa que algunes boïgues podien haver arribat a assolir un estatut perpetu i que aquest mecanisme va actuar com una judicació – O. Codina, De fer..., p. 63. Per altra banda, si observen el Cadastre també hi ha moltes peces de terra a les que s’anomena boïga. Susanna Vela, per la seva banda, també demostra que en Època Baix Medieval existien mecanismes per comprar les boïgues – S. Vela, «El Consell de la Terra d’Andorra i la potestat de fer i aplicar la normativa: les ordinacions en les vistes de Sancogesma, als segles XIII-XVI », dins Escriptors d’avui, escriptors d’aquí. Centre de la Cultura Catalana d’Andorra, Andorra la Vella, Centre de la Cultura Catalana, p. 102-109.

18 La constatació de l’augment del bestiar gros a Andorra en aquesta època, la podeu trobar a O. Codina, De fer..., p. 723-724. De fet, el desenvolupament de la ramaderia bovina i la reducció de l’ovina no era un tret exclusiu d’Andorra o dels Pirineus, sinó que era un tendència força generalitzada arreu de l’Europa occidental (encara va ser més accentuat a Dinamarca, Bèlgica, Anglaterra i Holanda): J. Risse, Histoire de l’élevage français, p. 133-175; una altra obra de referència que parla d’aquest fenomen, però a partir d’un cas més concret, és la de C. Rendu, La montagne d’Enveig: une estive pyrénénne dans la longue durée, Canet, Trabucaire, 2003. No creguem, per altra banda, que sigui pas una casualitat que en aquest moment es crei una central lletera a la Seu d’Urgell: D. Moliné, La Cooperación en el campo y una realidad cooperativa en el Urgellet, ed. Cooperativa Lechera del Cadí, 1952.

19 Malgrat que manquen moltes dades sobre la producció de tabac a Andorra (en part, perquè restaven ocultes sota l’ombra del contraban), sembla ser que a finals del segle XIX aquest cultiu va créixer gràcies a la introducció feta per A. Claramunt de noves llavors més ben adaptades al clima de muntanya: J. font, J. M. Bartumeu, Llibre blanc sobre el tabac, Andorra la Vella, d’Andorra, 1979, p. 13-19. Aquest frabricant de tabac, instal·lat a Andorra (també podem constatar, a través del Cadastre, com ell i els seus socis, tenien propietats a Escaldes; per al conreu del tabac? És probable), va ser també qui el 1899 promocionà la fundació de la Tabacalera Andorrana.

20 Al nostre treball es planteja la hipòtesi que un ús més intensiu de la terra, en aquelles parcel·les dedicades a l’horta (que no exclou tampoc que darrera d’aquesta denominació es pogués cultivar, a més de productes hortícoles, tabac), requerís d’un defens. S. Villalón, Evolució i estructura..., p. 117-134.

21 Disposem d’un cadastre de mitjan segle XX que ens pot aportar llum sobre aquesta qüestió i altres relacionades amb la dinàmica de l’estructura de la propietat. Aquesta feina, doncs, resta pendent.

22 La historiografia que hi ha sobre aquest tema és molt extensa (un petit estat de la qüestió el podreu trobar també a la nostra tesina: S. Villalón, Evolució i estructura..., p. 1-4). Però Bloch té el mèrit de ser un dels pioners a parlar d’aquests processos de dissolució dels comunals i avenç de l’individualisme agrari. Les principals referències d’aquest autor sobre aquest tema són: M. Bloch, La Historia Rural Francesa, Barcelona, Crítica, 1978; i «La lutte pour l’individualisme agraire dans la France du XVIIIe siècle », Annales d’Histoire Économique et Sociale, Paris, Annales d’Histoire Économique et Sociale, 1930.

Table des illustrations

Titre Usos del sòl (Escaldes-Engordany. 1910)
Crédits Font: AHN/ACA, cadastre, 1910.
URL http://books.openedition.org/pumi/docannexe/image/30291/img-1.jpg
Fichier image/jpeg, 11k
Titre Quadre 1. Usos i qualitats del sòl per intervals d’altitud (Escaldes-Engordany. 1910)
Légende Font: AHN/ACA, cadastre, 1910.
URL http://books.openedition.org/pumi/docannexe/image/30291/img-2.jpg
Fichier image/jpeg, 54k
Titre Gràfic 2. Usos i qualitats dels sols que limiten amb cursos d’aigua (Escaldes-Engordany. 1910)
Légende Font: AHN/ACA, cadastre, 1910.
URL http://books.openedition.org/pumi/docannexe/image/30291/img-3.jpg
Fichier image/jpeg, 21k
Titre Quadre 2. Distribució de la propietat de la terra al Quart d’Escaldes-Engordany (1919)11
Légende Font: AHNA – Cadastre del Comú d’Andorra (1919)
URL http://books.openedition.org/pumi/docannexe/image/30291/img-4.jpg
Fichier image/jpeg, 25k
Titre Quadre 3. Usos i qualitats del sòl per intervals de propietat (Escaldes-Engordany. 1910)
Crédits Font: AHCA – Cadastre del Comú d’Andorra (1910)
URL http://books.openedition.org/pumi/docannexe/image/30291/img-5.jpg
Fichier image/jpeg, 44k

Auteur

Membre del Centre de Recerca d’Història Rural de la UdG.

© Presses universitaires du Midi, 2009

Licence OpenEdition Books

Cette publication numérique est issue d’un traitement automatique par reconnaissance optique de caractères.
Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search