Version classiqueVersion mobile

Habitats et peuplement dans les Pyrénées au Moyen Âge et à l’époque moderne

 | 
Jean-Pierre Barraqué
, 
Philippe Sénac

Una societat de muntanya a l’època moderna: poblament, població, societat i la seva reproducció (El cas de la Vall de Ribes al segle XVII)1

Tünde Mikes

Texte intégral

Introducció

  • 1 El present article forma part del projecte de recerca en curs de l’autora «Família i patrimoni en u (...)

1Les vuit parròquies de la Vall de Ribes de l’època medieval i moderna, tema del nostre estudi, representen un territori d’uns 200 km2.

2Una economia agro-pastoral basada en l’aprofitament dels comunals situats a les comunitats elevades caracteritza la part dels cims. Aquestes comunitats participaran activament en una transhumància bi-direccional (oriental a terres de l’Empordà i meridional cap al Vallés). Al mateix temps a les parròquies del fons de la vall un percentatge del patrimoni privat més rellevant i la diversificació professional més pronunciada ens descriu activitats econòmiques diverses.

3Les diferències apreciables en l’aprofitament dels recursos naturals es reflecteixen igualment en la història d’aquestes comunitats i n’expliquen la seva formació. Les diverses zones de la vall representarien etapes diverses de la formació i consolidació de les comunitats d’habitants.

  • 2 Per a la formació i la història política de la vall, vegeu: M. Sitjar SERRA, Ribes de Freser, Quade (...)

4La part axial amb les tres parròquies més arcaiques -Fustanyà, Queralbs i Pardines- forma una entitat a part. Ribes, que de fet pertany al mateix moment de formació, tindrà un desenvolupament desigual gràcies al seu emplaçament central a la vall de la qual esdevindrà la capital. Per últim, les «quatre parròquies d’avall» són de més recent formació i pateixen més la influència dels dos grans monestirs veïns2.

Poblament i població

  • 3 Cf M. Berthe, «Le village et la maison en Cerdagne», in Villages pyrénéens. Morphogenèse d’un habit (...)

5La vall de Ribes -amb la Cerdanya, de la qual fou part annexa conjuntament amb la Vall de Toses veïna– es troba al cor de la cadena pirinenca i forma part d’aquella xarxa invulnerable de pobles territoris pirinencs que demostra el grau més elevat d’estabilitat de l’habitat entre els segles de la formació dels nuclis poblats i els dels nostres dies3.

  • 4 Cf. R. Blanchard, Assaig de geografia humana de muntanya, Barcelona, 1925, p. 59-75 amb les notes d (...)
  • 5 Contràriament a aquesta teoria sobre el poblament pirinenc, Thomas Bisson, (2003), analitzant els 4 (...)
  • 6 C. Higounet, «Les artigues de Midi de la France», in Flaran, 8, 1988, p. 11-33. En dona un bon exem (...)
  • 7 Aquesta, segons les hipòtesis de les noves recerques només hauria esborrat els focus de població fo (...)

6L’habitat agrupat4 o semi-agrupat en les mateixes parròquies que avui en dia encara persisteixen son un exemple de la fixació i determinació d’aquest poblament.5 La sèrie de poblats formats abans de l’any mil es mantenen al llarg de la història conservant les estructures prefeudals i es complementen amb la formació dels nous nuclis a través del moviment artigaire del segle X1116 – dada important per a considerar els efectes de la crisi baix medieval7.

7A l’època moderna aquesta estructura de pobles primerencs coexistirà amb un entramat de cases / masos disgregats de les cases velles i format per aquelles més fortes que seran les protagonistes del procés de la formació dels patrimonis.

  • 8 «[CJasal ho pati», que en documents dels segles XVI i XVII significa el terreny al costat de la cas (...)

8És en el període medieval que es cristal·litza l’estructura sociopolítica de la vall en diversos nivells sobreposats – la vall, els quarts formats per una o varies parròquies i els comuns. Emperò el pilar, el motor cohesionador d’aquesta societat seran les cases, les quals es configuren com a unitat bàsica de la societat. Com a unitats territorials, materials, humanes i simbòliques amb béns materials i immaterials, incloent en el seu sí l’edifici i el terreny adjacent – «el casal»8–, son explotacions agro-pastorals en el sentit d’unitats de percepció de rendes. Les persones que viuen en les seves entranyes portaran naturalment i durant segles la seva personalitat i nom i estaran identificades amb ella.

  • 9 Tenim les primeres notícies de les actes de fundació de l’església parroquial – amb el nom d’un gra (...)

9En aquesta primera part del nostre article ens proposem buscar els rastres d’aquesta perennitat casalera, tot cercant l’estructura de base de la societat. Des d’aquest aspecte estudiarem tres parròquies de la part axial – Queralbs, Pardines i Fustanyà tot comparant-les amb les restants.9

  • 10 La taula inclosa en el nostre estudi ens ajudarà visualitzar les dades dels diferents fogatges i ce (...)

10La vall compta amb una documentació demogràfica molt rica que fa possible el seu estudi de llarga durada10.

  • 11 No només des del punt de vista de la demografia al representar 150 cases, si no també des del de la (...)
  • 12 En el nostre anàlisi només presentarem el cas de les parròquies de Pardines, Queralbs i Fustanyà.
  • 13 Aquesta xifra s’hauria d’augmentar amb un numero indeterminat de «parcers» dels 4 o 5 caps de casa (...)
  • 14 Fins a finals del segle següent no tindrem dades demogràfiques de «les quatre parròquies d’avall» m (...)

11El primer document analitzat en tota la seva extensió (i molt substanciós per les dades que ens ofereix11) és el ja esmentat «Capbreu de la Vall de Ribes», un dels escrits més antics i més extensos de la llengua catalana. En ell es descriuen la partició i la satisfacció dels deures i dels tributs que pagaven els pagesos i les comunitats tant al rei, com al seu senyor. I desfilen davant nostre les cases de les comunitats pageses que en aquell moment eren del rei: la part axial, la més arcaica de la nostra vall. Tenim notícies de les quatre primeres parròquies de la vall amb Ribes al seu centre geogràfic12, igual que d’alguns dels vilars que més tard seran els «veïnats» de les parròquies més grans. Estem a finals dels segles XIII i la muntanya esta plena: les parròquies compten amb una població nombrosa: 44 cases a Pardines, 25 a Queralbs i 25 a Fustanyà, mentre que a Ribes tant sols n’hi ha 2413. El total de cases de la part reial del territori puja a 150.14

  • 15 Les dades del cens de 1378 són 37 cases per Pardines, 41 per Queralbs, 41 per Ribes i 10 per Fustan (...)

12Els documents del segle XIV expliquen la necessitat i els objectius dels nous registres: el descens de la població es tradueix en les dades dels fogatges de 1365-1370 i 1378. Les 195 cases de les 8 parròquies de la vall s’integren en la zona de menor densitat poblacional de Catalunya. El territori compta amb una densitat baixa de 2,3 focs/ km2, no arribant encara als extrems del buit sofert per les altres zones del Pirineu català15. Com no coneixem les dades equivalents dels finals del segle anterior (en 1283 faltava la població de la part meridional de la vall), només podem valorar el descens entre aquestes dos èpoques en el cas de les parròquies de Pardines i Fustanyà, mentre que constatem un fort ascens en Queralbs i Ribes. De tota manera la part axial manté el nombre de cases en la seva totalitat i Ribes, que és en aquestes dècades quan esdevé la capital de la vall, demostra un fort creixement del contingent dels seus habitants.

  • 16 Id: El fogatge de 1497. Estudi i transcripció I-II; Barcelona 1991, Fundació Salvador Vives i Casaj (...)

13Tenim les dades del segle XV gràcies al fogatge de 1487. La Vall de Ribes com a part integrant de la «Cerdanya espanyola» es troba en la regió VI establerta per Iglésies16 amb un 1,48 focs per km2. El document demostra un notable descens en el numero de cases en les tres parròquies axials comparades amb les dades del 1378, però apreciarem que el nombre total de cases de la vall no descendeix de forma tràgica. Hi ha un moviment interior en forma de desplaçament – migració en el sí de la vall.

  • 17 Cf. Id: Demogràfia pretèrita...p. 128; aquí ens costa molt acceptar com a bones les dades tant poc (...)
  • 18 Per l’any 1553 hem fet servir les dades de J. Peytaví Deixona, Catalans i occitans a la Catalunya m (...)
  • 19 Per l’estudi demogràfic de la població de la vall del segle XVII no podem comptar amb cap estadísti (...)

14Iglésies constata que la davallada continua segons les dades de 151517 i només significaran una certa recuperació les dades del fogatge de 155318. En aquells moments la Vall esta inclosa en un territori de 1,5 focs / km2 amb uns 77% de població rural19.

  • 20 Cf. J. Iglèsies i fort, Estadístiques de població de Cataluña – el primer vicenni del segle XVIII, (...)
  • 21 Segons el mateix Iglésies, la diferència irreal entre les dues sèries de resultats s’explicaria per (...)

15Les dades de les primeres dècades del segle XVIII són difícils d’aplicar a les realitats de la Vall de Ribes sobre tot a causa dels criteris poc homogenis en la recol·lecta20 dels resultats. Nosaltres hem utilitzat per a la nostra demostració les xifres del cens de 1716 i del cadastre de 171921.

  • 22 «... según la población de cada Pueblo de la subdelegación de Puigcerdà»; AH CC Corregiments/ Contr (...)

16Entre les dades de 1719 i 1787 hem inclòs les de 1762 procedents del «Reparto de vecindario en 5 clases...»22 que ens ofereix valors més fàcilment incorporables entre els determinants per a l’estudi de la població.

  • 23 Cf. Id: El cens del comte de Floridablanca, 1787 (part de Catalunya), I-II, Barcelona, Fundació Sal (...)
  • 24 Cf. Ibid, I/ 15 p; Corregiment de Puigcerdà.
  • 25 Cf: els mapes in: J. Nadal, E. Giralt, Immigració i redreç demogràfic Els francesos a la Catalunya (...)

17Les dades de 178723, primer de tot, es refereixen a habitants i no pas al nombre de cases. L’índex de creixement entre començament i finals del segle de la Il·lustració seria 139,54 amb un 40% d’augment de nombre d’habitants24. El gran impuls de creixement s’haurà registrat abans del 1787 i fins i tot abans del primer vicenni del segle XVIII. El salt s’ha produït al segle XV1125.

La societat de la vall a l’època moderna26

  • 26 El present treball és fruit dels primers resultats de l’estudi i és susceptible de sofrir modificac (...)

18Per aquesta anàlisi es podria comptar amb diversos tipus de fonts històriques. Els «Llibres del comú» o «Llibres de la vila» ens proporcionen excel·lents informacions generals sociopolítiques, els «llibres dels clavaris» els complementen amb precioses dades soccioeconòmiques de les nostres comunitats agràries. Emperò d’altres documents com els protocols notarials ens aclareixen a més a més varis aspectes socioculturals de les cases i famílies d’aquests pobles.

  • 27 La bibliografia que presentem i utilitzem en aquest article només abasta, naturalment, alguns aspec (...)
  • 28 En aquest estudi només podem senyalar la problemàtica ideològica que existeix al voltant del «paira (...)

19Per al coneixement de la història de les cases, podem comptar principalment amb dos tipus de documents que tenen com a objectiu fixar les normes d’aquesta reproducció social i avantatjar algun dels descendents: la donació entre vius en forma de capítols matrimonials i els testaments. Hem escollit entre aquests els capítols matrimonials27, donacions irrevocables, com a base de la nostra observació. Aquests documents són peces fonamentals en la vida de les cases i la sèrie d’aquests escrits representen les vèrtebres o els graons en la història de cada casa. Sia com a cartes de fundació de les noves cases, sia com a instruments que asseguren la continuació de les unitats més velles, són els documents per excel·lència que donen fidel testimoniatge de la seva persistència28.

20Hem pogut observar diverses etapes d’evolució dels capítols matrimonials de la vall. En els documents de finals del segle XVI destaquen els aspectes més personals amb més al·lusions als sentiments i amb fórmules jurídiques més elàstiques. En el segle XVII els capítols matrimonials es convertiran en escriptures cada vegada més formals i repetitives que finalment cristal·litzaran, al començament del segle XVIII, en documents jurídics força rígids.

21Igualment els capítols són les fonts de coneixement que més ens informen de les famílies i de les cases, mostrant-les com a unitats socio-econòmiques. L’estructura dels documents ens dona informacions dels seus actors i protagonistes: dels nuvis, dels pares i de les respectives famílies: descriuen l’aspecte «material» i «humà» de les unitats domèstiques. Els testimonis, les signatures, la data del matrimoni: són informacions sobre la societat que els envolta.

  • 29 Pels aspectes jurídics del tema, Cf., entre d’altres, G. M. de Brocà, Historia del derecho de Catal (...)

22L’herència, la dot i els pactes als seus voltants, així com les clàusules sobre successions i devolucions ens indiquen el règim econòmic de la casa ; però també la seva inclusió en una comunitat més amplia: els que consenten el matrimoni i els que formen part dels «consells de família», grups de parents o entreparents que assessoren en qüestions dubtoses, representen les col·lectivitats que regeixen i guien els comportaments de les cases segon el sistema jurídic i consuetudinari de les diverses comarques29.

  • 30 Aquesta documentació es troba en diversos arxius dels Pirineus: Arxiu Comarcal de la Cerdanya (ACCE (...)
  • 31 Al començament, als segles XIV i XV, la documentació és feble: els dos segles només compten amb 6 v (...)

23La documentació notarial30 de la nostra vall és molt rica i compren les èpoques baixmedievals i modernes i es troba especialment concentrada a l’arxiu de la vila de Puigcerdà31.

24El present treball és part integrant d’un estudi de llarga durada que ens permetrà veure les evolucions institucionals, soccioeconòmiques i de les dinàmiques socials. Amb aquesta finalitat per tal de fer possible una anàlisi i examen representatiu de la gran massa documental existent hem efectuat diversos talls cronològics entre finals del segle XVI i mitjans del XVIII – moment quan s’acaba la documentació notarial per a la vall. D’aquesta manera tindrem (després d’una curta mostra anterior) una primera època per al cinc-cents, una segona època, amb tres lapses pel al XVII – i un temps llarg a la primera meitat del XVIII, acabant la sèrie amb un cicle curt de pocs anys al final de la mateixa centúria.

25La primera època representarà els orígens del sistema i la seva gestació. La del segle XVII té com a objectiu descriure la efervescència de la vida econòmica i social, les dinàmiques socials que es reflecteixen d’una manera clara en la quantitat, en la qualitat i en la diversitat de documents. La tercera època reflectirà el procés de fixació, de cristal·lització del sistema – i naturalment també ens mostrarà la cada vegada més gran estratificació de la societat – mentre que el punt últim del final del segle de la Il·lustració ens servirà per a veure els canvis tipològics que pateixen els documents.

26Altrament, de la mateixa manera que hem establert talls cronològics, procedirem a dividir la vall en diverses zones geogràfiques i en zones o cercles concèntrics de influència entre aquestes i el món exterior. Hem establert 5 zones geogràfiques: la més arcaica part axial, la zona central amb Ribes com a capital, la zona meridional amb les «4 parròquies d’avall», la veïna Vall de Toses i el món exterior anomenat «fora del territori». A efectes analítics el nostre present examen solament es fixarà en les parròquies de la zona axial.

27En aquesta primera aproximació les dades introduïdes ens permeten captar a traves dels documents del segle XVII una societat amb una força vigorosa; les dades bàsiques personals dels 423 capítols entrats (dels quals 380 entren en els talls cronològics mencionats) ofereixen informacions precioses sobre els protagonistes de la nostra història, les cases i llurs membres.

28Com s’utilitzen aquestes dades? Des de punts de vista geogràfics i socioprofessionals s’han considerat les referències de la totalitat de la vall conjuntament amb les de «fora del territori». Emperò solament s’han analitzat els capítols i fitxes de la part axial pel que fa a la qüestió de la reproducció social i quant a les matèries concretes del matrimoni, dels dots, de les herències i dels seus pactes. Tantmateix s’han tingut en compte el conjunt de relacions interparroquials de les cases, igual que els matrimonis realitzats amb altres zones de la vall, amb la vall veïna o a l’exterior del conjunt del territori. El text complert dels 93 capítols examinats conformen el material heurístic d’aquesta primera aproximació i síntesi.

29Segons la nostra hipòtesi, l’estudi de capítols ens informarà dels trets estadístics de la societat de la vall però al mateix temps permeten observar la composició de les cases, el seu funcionament, la seva creació, les seves polítiques d’aliances i el seu procés de reproducció.

Les cases32

  • 32 Aquesta part del nostre article reposa sobre el text publicat per: T. Mikes, «El sistema familiar a (...)
  • 33 Les cases com a unitats socio-econòmiques representen un tema recurrent en la bibliografia pirinenc (...)
  • 34 B. Derouet estudia la correlació entre els diverses sistemes de reproducció social en «Pratiques su (...)
  • 35 Fidelment al seu nom, en aquest «système à maison» no s’utilitza gaire el mot «família». Els docume (...)

30Aquestes cases pirinenques33 com a unitats territorials d’explotació amb valors materials34, humans i simbòlics son mòduls que fixen la població al terreny i asseguren una màxima flexibilitat i adaptació entre el paisatge i els homes. L’estructura complexa i el sistema social i familiar de les societats de muntanya funciona a traves d’elles35 que connecten les persones (encara no individus) amb les esferes comunitàries de diversos nivells – la vall, el quart i el comú.

  • 36 Alguns autors han estudiat el tema dels matrimonis i casaments en regions pirinenques: cf. M. Cones (...)
  • 37 Només citem l’article clàssic de P. Bourdieu, «Les stratégies matrimoniales dans le système de la r (...)
  • 38 M. A. Sanllehy I Sabi estudia el paper dels comunals en la relació entre «Communautés et maisons du (...)
  • 39 L’expressió «quietud» utilitzada en aquest apartat pot semblar poc adequada per a un anàlisi de les (...)

31Aquestes cases realitzant els matrimonis36 dels seus membres introdueixen diverses estratègies37 per tal de mantenir i assegurar la seva continuïtat. L’us dels comunals38 – en funció de la possessió de terrenys privats de cada unitat – fa possible conservar les cases i aquesta conservació de les cases assegura la continuïtat de la comunitat pagesa. És un delicat exercici de sostenibilitat i una recerca del millor equilibri entre els recursos naturals i el nombre d’habitants, que es realitza de diverses maneres en cada període i en cada comunitat. Però l’últim objectiu d’aquest esforç d’adaptació de la comunitat pagesa és evitar la destrucció, la desaparició però igualment el desmesurat creixement de les cases: mantenir els béns dins la família i les famílies en el país. Malgrat tot, aquest equilibri – tot referint-se a les relacions interior/ exterior de les cases i de les comunitats – es representa a vegades com a sinònim d’una quietud39 i d’altres cops com signe de dinamisme. Treballarem amb aquests conceptes des de punts de vista de cohesió geogràfica – «força de l’espai» i de la solidaritat professional – «força de l’ofici».

L’equilibri com a sinònim de quietud: la força de l’espai

  • 40 En el present article cada al·lusió a èpoques diverses s’entén com a referència als tres talls cron (...)

32Quant a la cohesió de l’espai, durant tot el segle XVII, tenim una taxa d’endogàmia lleugerament elevada a totes les parròquies (aproximadament 50%). En el primer període els valors més elevats són els de la part axial, al segon és la zona central i meridional amb un 70%; mentre que al tercer aquest valor torna a la part axial i s’equilibra al voltants del 50%40.

33Però la veritable cohesió espacial s’observa a nivell de la vall: és aquí on veiem les taxes d’endogàmia més elevades: amb uns percentatges de 88, 80, i 82 la vall és un imant que no deixa partir el seu contingent humà.

34La gent de la part axial, objecte de la nostra present anàlisi, en gairebé a la seva totalitat (més o menys 100%) es casa a l’interior de la vall en els primers dos períodes, i aquest percentatge només baixarà en l’últim dels nostres cicles fins al voltant dels 80%: com si les fronteres de la vall comencessin a obrir-se.

35Tots aquests percentatges tan elevats denoten la força de la comunitat: la de la parròquia i sobretot la de la vall; no deixar sortir els seus efectius, ni personals, ni monetaris en forma de dots, ni força de treball.

36Però no es pot negar l’existència d’una certa exogàmia d’aquesta societat, visible sobretot en les relacions a nivell de la «zona de la vall» / «vall» / «vall veïna» amb tot el que és representat pel «fora del territori». Aquesta exogàmia ocupa el segon lloc a nivell de la vall, sobretot pel que fa la part axial i la capital de la vall. Aquesta exogàmia significa adquisició de nous marits en un 40% i de noves mullers en un 30%. 70-65% d’ells arriben de una distància d’uns 30 km, la resta fins a uns 50 km. La màxima distància en el cas dels homes són 100 km, i de les dones 60 km.

L’equilibri com a sinònim de dinamisme: la força de l’ofici

  • 41 Hem comptabilitzat 43 oficis que posteriorment distribuït en 8 grups socioprofessionals: pagesos, a (...)

37Amb aquesta expressió el que volem subratllar és la cohesió professional41 d’aquesta societat. Hem analitzat tots els homes que d’alguna manera tenen lligams familiars amb la vall gràcies als matrimonis reflectits per aquests capítols matrimonials: nuvi, pares dels nuvis, pares de les núvies. Aquestes aproximadament 700 persones treballen en un total de 43 oficis que ens fan dubtar de una pressuposada poca diversificació de les societats de muntanya. Hem agrupats aquests per un anàlisi més entenedor en 8 tipus d’oficis.

38Què veiem?

39Primer de tot un constant creixement dels registres, durant les tres etapes, en la majoria dels oficis. En segon lloc, el numero de persones considerades com a «pagès» disminueix d’uns 60% a 50% entre començament i mitjans del segle, i aquest tant per cent ja no es variarà gaire al llarg del segle. En canvi els altres rurals – treballadors, bracers, pastors, cabaners etc. – s’incrementen de 6% a 14 i després a 25%. El tèxtil té més importància a la primera meitat del segle.

40El veritable canvi es produeix entre el començament i a mitjan d’aquest segle XVII. Aquests canvis no tan sorprenents en percentatges són més entenedors si parlem d’efectius numèrics: el numero dels altres artesans es multiplica per 9, els altres rurals per 3,5 i els de tèxtil per 1,8. La mateixa comparació entre a mitjan i finals del segle ja no produeix una diferència tan gran, aquest salt percebut entre els primers dos períodes baixarà a nivells lleugerament superiors als dels inicis del segle.

41Hem interrogat les nostres dades pel que fa a l’existència d’una certa mobilitat social (professions de pares de nuvis – nuvis) – i el que hem trobat és una quasi immobilitat o una difícil mobilitat social. Les categories socials amb més endogàmia socioprofessional eren els pagesos, els representants del ram del tèxtil i els altres rurals.

42Les dades més significatives ens han aparegut a les respostes a la pregunta «com escollir parella», considerant més importants les dades obtingudes en el moment de la culminació de les estratègies de les cases. En el moment de fer la relació entre el nuvi i el pare de la núvia, ens adonem que a les primeres dècades del segle l’endogàmia socioprofessional és elevada sobretot en el cas dels pagesos (70%), dels representants del comerç (60%) i del tèxtil. A mitjans de segle aquestes dades es moderen, però els veritables canvis ens seran visibles en la tercera època! És una veritable fase de la cristal·lització social. Es perfilen les fronteres entre les diverses categories socials a traves del fenomen de la recerca de la parella – de fet és la recerca del semblant...

43A mesura que hom avança en la cronologia, les taxes d’endogàmia professional seran més altes que les d’endogàmia geogràfica.

44Nogensmenys, és la relació socioprofessional entre els dos pares –el del nuvi i el de la núvia-, dos caps de casa que demostrarà una endogàmia professional gairebé total: en el primer període els representants dels artesans tèxtils, i dels pagesos escolliren parella del mateix ofici en un 100%. Al segon període aquest percentatge tan elevat només s’entreveu en el cas del tèxtil. Al final del segle són els pagesos, els del tèxtil i els altres treballadors rurals on l’endogàmia socioprofessional és proper en xifres arrodonides a la totalitat dels matrimonis. Aquests són assumptes de cases i no d’individus. Ens trobem davant d’una societat de muntanya on conviuen diversos móns -el dels pagesos propietaris, el del tèxtil i els altres rurals- i que funcionen de manera gairebé sobreposada. Fet que es pot explicar fàcilment amb la mecànica del sistema familiar: la societat busca reproduir-se en els aspectes i categories socioprofessionals.

  • 42 Cf. R. Bonnain, «Le mariage dans les Pyrénées centrales, 1769-1836», in I. Chiva – J. Goy (eds.), L (...)

45Aquesta cohesió és la que suposa i representa la solidaritat més forta, superior a la cohesió geogràfica. La «corona matrimonial»42 existent al voltant de la vall es subordina a les qüestions professionals.

L’equilibri com a sinònim de dinamisme

46L’equilibri que venim de dibuixar reflectit en les relacions de la «força de l’espai» i de la «força de l’ofici» no es pot considerar com a característiques d’una societat immòbil. No és immobilitat sinó «dinamisme gremial» d’una societat estamental, forta en la seva identitat i en la seva solidaritat. Els canvis i creixements en aquest segle XVII són quantitatius, reflectits moltes vegades per l’augment o la multiplicació dels efectius d’algun ofici, corresponents als creixements demogràfics i a les situacions conjunturals.

47És l’estudi del dinamisme d’aquesta societat que es planteja d’estudiar en les properes investigacions. Es tracta d’ampliar les fases cronològiques i els camps d’anàlisi per fixar l’atenció en els mecanismes de reproducció de la societat: en les seves estratègies socials i les seves eines jurídiques.

48Els documents ens reflecteixen la imatge d’una societat diversificada i efervescent, amb un dinamisme creixent durant tot el segle. Els moments de més mobilitat i dinamisme es relaten en el tall cronològic que hem traçat entre els anys 1640 i 1660. Aquests anys es contrasten amb un període inicial de rigidesa al començament del segle XVII i amb una altra de cristal·lització al final del segle XVII que tornarà a intensificar-se en el segle XVIII. Entre començament i fi del segle XVII, el procés d’estratificació de la societat és més pronunciada: menys pagesos, més «altres treballadors rurals», més treballadors de la metal·lúrgia i del tèxtil i més artesans en general.

Les regles de funcionament: la reproducció social

49Acabem d’examinar les característiques numèriques de la població i de les unions matrimonials, l’aspecte obert o tancat d’aquesta societat pirinenca, així com els mecanismes i expressions d’aquest tancament o obertura: l’endogàmia – exogàmia tant geogràfica com professional.

50Com funcionava aquesta societat? Quins eren els mecanismes de la seva reproducció?

  • 43 Sobre la lògica de les relacions entre les estructures familiars i sistemes d’heretament cf. E. Le (...)

51El seu règim successori43 és profundament desigualitari, basat en la distinció o en l’avantatge de l’hereu entre els altres germans. En la nostra vall els hereus sempre son «universals», tindran tot el patrimoni present i futur dels seus pares i d’aquesta manera representaran un graó vertical, una etapa en la genealogia i història de les seves cases.

52Els matrimonis que hem observat mostren l’últim objectiu d’aquesta societat. La regla principal és reproduir les entitats bàsiques de la societat, i sobretot, no desaparèixer. Conservar la força de la comunitat que els manté per la gestió i utilització dels seus recursos naturals. Per aquesta raó no hem trobat cap capítol firmat entre hereus i pubilles: això probablement hagués sigut sinònim -alguns anys després de la signatura del contracte- de la desaparició d’una de les cases.

  • 44 Marie-Pierre Arrizabalaga, després d’haver estudiat en varies publicacions la família basca, les se (...)

53El 30% dels nostres documents son capítols firmats entre un hereu o una pubilla44 amb una cabalera o un cabaler, respectivament: 25 hereus es casen amb cabaleres i 5 pubilles formen família amb cabalers. Aquest percentatge relata un clar predomini dels homes en el moment de rebre l’heretat. El casament d’aquests hereus reflecteix fidelment la norma: l’amor feliç, l’amor socialment aprovat és aquell que està predisposat a l’èxit, a la reproducció d’una casa que és al mateix temps la reproducció d’una explotació econòmica i d’un lloc en el sí de la comunitat pagesa. La major part dels matrimonis es formen per la unió entre cabalers i cabaleres – al voltant de 60% del total dels nostres casaments.

  • 45 Per als diferents rols socials o bé la diversa socialització de les funcions socials que hi ha entr (...)
  • 46 P. Bourdieu, «Célibat et condition paysanne», Études rurales, 5-6 (1962), p. 32-135; El baile de lo (...)

54L’elecció de l’hereu45 determina sempre la sort i el futur dels altres germans i germanes. L’escollit rebrà el patrimoni dels pares – que té d’aquesta manera un moviment vertical d’hereu en hereu: tindrà els bens immobles dels seus avantpassats («la universal heretat»), el lloc que la casa ocupa en la comunitat, mentre que els cabalers46 se’ls assignarà un dot en el moment de contraure matrimoni, en concepte de «la seva part llegítima» en la herència. Aquest dot és el preu de la seva exclusió dels bens ancestrals i també el preu de la seva renúncia a la seva participació posterior en els bens dels seus pares. El dot de les cabaleres generalment consta d’una suma de diners i d’un aixovar: la composició d’aquest varia en gran mesura entre les èpoques i l’estatus socioeconòmic de la casa. El dot dels cabalers és menys freqüent en metàl·lic i més en espècies: eines, cereals per a sembrar, un petit tros de terra i un casal al costat de la casa per construir-hi la seva. De totes maneres les cabaleres són més afavorides que els cabalers: el seu dot és més elevat. Els capítols dels cabalers sovint només expressen l’aportació dotal de la núvia – el contracte comença i acaba en aquest punt per dissimular millor la seva pobresa.

  • 47 Sobre els diferents conceptes i moments d’aportar els dots, cf: B. Derouet, «Dot et héritage: les e (...)

55Els dots aportats47 per les núvies en la nostra vall s’agrupen principalment al voltant de dos oficis: els que provenen de «pagès» i aquells altres que emanen de l’ofici dels treballadors tèxtils i els reben els pagesos, artesans tèxtils i els altres treballadors rurals. Si ens fixem en l’escala de valors, veiem un creixement entre inicis, meitat i finals del XVII: 1 a 400, 1 a 700 i 1 a 1100 lliures, respectivament. En el primer període els valors més baixos de l’escala seran els més abundants, la primera d’aquestes escales és aquella que esta més farcida, després seran els nivells d’entremig aquells que seran més nombrosos.

56Si observem els dots aportats segon els tipus de parelles (hereus -cabaleres, pubilles –cabalers o bé cabalers -cabaleres), els dots més baixos seran els que paguen els cabalers a les cabaleres: fins a 150 lliures. Les pubilles poden tenir una ajuda superior: de 100 a 400 lliures.

57Emperò aquesta diferència és encara més visible en el cas dels dots que aporten les joves «donzelles». El 66% de les cabaleres proporcionen al seu futur marit cabaler entre 1 a 150 lliures, mentre que el 80% d’aquelles que es casen amb un hereu li aporten una suma d’entre 50 i 300. Aquesta regla és vàlida per al tot el segle, allò que canvia serà el nombre dels dots i, naturalment, la composició dels aixovars que sempre subratllen aquesta desigualtat.

58Però el dot no significa una part real de la herència i quedarà diferenciat dels béns de la casa; circula –té un moviment horitzontal conjuntament amb les «robes» i «l’equipatge»– son havers rebuts a través de les dones –també a través dels cabalers– que ho tenen «per part de la mare». Aquest flux monetari entre les cases és l’element que estableix les connexions entre les cases de nivell similar – és aquesta estratègia matrimonial que relliga les unitats domèstiques en una xarxa invisible que finalment constituirà el teixit polític de les comunitats. Però com la immobilitat dels bens propis esta assegurada pel sistema dotal, i els cabalers no tindran un dret sobre el patrimoni de llur parella pubilla, tanmateix, el dot també serà intocable i la persona que el rep només podrà utilitzar –lo i gestionar-lo mentre duri el matrimoni. Després, amb la dissolució de l’aliança, el dot, si no hi ha descendència, tornarà al tronc d’on havia eixit.

  • 48 Cf. M. A. Sanllehy I Sabi, «Cada veí una casa», in Comunitats, veïns i arrendataris a la Val d’Aran (...)

59Quant al pagament del dot, hem analitzat també la forma i els terminis48 amb els quals es satisfeia. El nombre d’aquests terminis depenia naturalment de la situació econòmica de la casa que devia emetre aquests pagaments. Les cases velles, amb més possibilitats monetàries, els pagaven en menys terminis – tanmateix aquest fet no representava cap regla general. El fet de rebre el dot en diverses quantitats petites era favorable al manteniment de les cases velles però molt desfavorable a la fundació de noves entitats que necessitaven una injecció de capital inicial més elevat.

60Els dots emperò no eren les úniques donacions que circulaven entre les cases. Segons la regla, el jove marit, després d’haver rebut simbòlicament el dot, signava «carta dotal i d’espoli», una promesa de pagament del «preu de la virginitat». En alguns contractes sobretot en el cas de cases fortes l’espoli devia ser la meitat del dot – però res mes lluny de la realitat! Hi havia més dots sense espòlit que amb, i sobre tot el més habitual era paga un espòlit mutu: aquesta era un altre forma de facilitar el casament dels cabalers. Les cases respectives ajudaven amb aquesta suma que representava una porció del dot. A vegades es pagava una suma diferent «un a l’altre»: la núvia aportava el dot, el seu futur cònjuge l’espòlit i al final la jove muller assegurava al marit al voltant el 60% d’aquesta darrera xifra.

61Som testimonis del difícil naixement de noves cases en un entorn de devolució desigual d’ «una societat de cases». Aquesta societat concentra el seu major esforç en conservar les seves unitats antigues, els troncs de les seves famílies, però també cuida, per raons diferents, els seus fills cabalers. Tothom hi participa: a vegades és el cabaler qui porta una casa al matrimoni. Més cops son les dos «cases mare» que la construeixen. La donació d’un tros de terra en forma de a «carta de gràcia» és molt significativa i nombrosa. Altres vegades son les comunitats rurals que ajuden a la formació de noves unitats deixant-los un petit terreny dels comunals: a partir de 1702 ho tenen més fácil perquè el consell i la comunitat de la vall posseirà tot el domini tan útil com a directe de totes les seves terres. Però la persistència d’aquestes cases serà precària.

62Després d’estudiar aquestes regles de funcionament, ens fixarem en altres de les característiques d’aquesta societat – per exemple com tracte els seus diferents membres, com defineix el destí dels personatges que la formen.

63Com és un territori de devolució desigualitària, la gran diferencia entre el que reben els hereus i els cabalers. Però si considerem més de prop la situació de l’hereu, la trobem com a ambigua. És hereu del patrimoni i successor designat del cap de casa en el seu rol, emperò només rebrà la seva herència més tard, al morir el pare. Mentrestant el matrimoni gran serà el senyor de la casa, l’hereu ha d’esperar el seu torn en una posició subordinada. No és gens company del cap de casa en «la seva sobirana autoritat» – la parella dels pares predomina sobre la dels joves.

  • 49 Cf. J. Fausi Condomines, 2002 [907], p. 128-129

64Dels nostres capítols, només 28 donen informacions sobre aquesta pregunta. En examinar els documents, primer de tot ens adonem del clar canvi entre començament i finals del segle: el paper del pare es dibuixa cada vegada millor, de manera «in crescendo» en la cronologia. Aquest predomini es perfila amb la formula «senyor, major, poderós i usufructuari» per al pare – i algunes vegades «senyora, majora, poderosa i usufructuària» per a la mare. Només hem trobat dues mencions de que el pare devia demanar el consentiment del seu hereu en qüestions que afecten el patrimoni tal com la venta dels bens, i només quatre pares «fan» el seu hereu amb cessió immediata de «tot drets i accions», però mai de la possessió de la herència. Les relacions intergeneracionals produiran tensions agudes. Les «discòrdies» fins i tot poden arribar a planificar la partició del patrimoni, en la qual, al començament del segle, encara es demanarà el parer o el dictamen de l’anomenat «consell de familia», com a institució genuïnament pirinenca49, per a resoldre les discussions. Aquestes controvèrsies entre cap de casa i hereu, dues esglaons en la cadena vertical de les successions i transmissions, son les més significatives perquè qüestionen el nucli, el cor del sistema: la casa i el seu patrimoni.

  • 50 Cf. nota n° 42.
  • 51 Cf. Repartiment dels comunals; finals del segle XIX; Arxiu Municipal de Queralbs, Llibre de Gibell, (...)

65El tractament dels altres personatges igualment depenia de la relació que tenien amb la vertebració de la casa. Els cabalers com no formaran part d’aquesta estructura vertical, seran exclosos de la herència, però mai de la casa ni de la família: sempre podran comptar amb els seus50. La viuda, venint d’un altre tronc, també quedarà fora del circuit de les herències: només algunes clàusules preveuen la seva compensació, sempre i quan ella mantingui les seves relacions amb la casa i si en guarda el nom i la condició de «viuda». En general, també pot disposar de la tercera part del seu dot per fer-ne «a ses lliberes voluntats». Algunes comunitats de veïns de la vall igualment tindran cura d’elles si es «comporten com a tal». Si tornen a casar-se perdran el seu estatus i en el mercat matrimonial el seu valor serà força reduït51.

66Una altra particularitat dels capítols matrimonials és el seu caràcter previsor: organitzen la vida i la successió dels membres de les cases per tres generacions. Primer de tot hi ha «l’heretament» entre el cap de casa en funcions i el seu hereu. Emperò aquest, al seu torn, també estipula les condicions i regles generals que ell farà valer amb els seus futurs fills. Aquest és el penúltim capítol d’aquest serial. L’hereu o bé el matrimoni jove – i en aquest segle XVII el més habitual és que els dos cònjuges ho fessin conjuntament – com a expressió del pacte entre les dues cases, declaren les seves intencions quant a l’heretament previst per als seus futurs fills.

67Els punts cardinals d’aquesta devolució virtual es concentren en tres punts: la nupcialitat, el gènere i la primogenitura.

  • 52 Cf. J. Faus i Condomines, 2002[907], p. 121-133.

68Quant a la nupcialitat52, entesa com un esglaó en l’escala de successions del tronc, les clàusules que apareixen, ens semblen primordials i en els nostres tres períodes successius les seves mencions seran cada vegada més abundants.

69L’expressió «fills per fills i filles per filles» és omnipresent en el discurs amb la qual hom dona preferència als descendents nascuts del (primer) matrimoni.Conté la prelació de l’heretament del primer matrimoni i funciona com una certa prelació col·lectiva.

70El gènere sembla importar poc a la primera època, a la segona és molt més visible. Naturalment la tercera època és aquella on el principi esta present amb més força. També és aquesta on hi ha més mencions que es refereixen a diversos aspectes del mateix tema.

71La primogenitura com a concepció a part no és present a la primera època, a la segona només figura amb dues mencions i a la tercera amb deu.

72D’aquesta manera es pot veure un desenvolupament en la cronologia de les expressions i també en el contingut d’aquestes promeses d’heretar: les prelacions que considerem omnipresents i obligatoris a partir del segle XVIII tenen menys importància al segle XVII i sobretot en la primera part d’aquell.

  • 53 Cf. la nota n° 29 per les obres de P. Ourliac, i id., «Coutumes et dialectes gascons», in Études d’ (...)

73Allò que importa més és la força del tronc: i es lluita per a donar-li preferència de diverses maneres. Es tracta de mantenir els béns en la casa –tronc– per la nupcialitat, per la restitució de totes les sumes o béns que n’havien sortit per alguna raó: dots o bé herències sense descendència tornen enrera, a la persona que les havia donat o bé al seu successor. Amb la institució del fideïcomís, més generalitzat al final de la centúria que abans, el patrimoni anirà a la generació posterior. La venda a carta de gràcia, molt freqüent en tota la regió, ens fa recordar les institucions del retracte gentilici53: representa, un cop més, la força de la casa. Igualment els aixovars i els escreixos, tot torna al seu origen.

74Naturalment, aquesta força del tronc i les disposicions amb les quals opera, comporta una limitació severa de la disponibilitat individual i expressa un esperit orgànic de la comunitat de la qual l’individu no n’és més que un article o un membre estructural.

75Tots aquests instruments jurídics i socials cerquen conservar la unitat patrimonial de la casa, però també la de la comunitat – i d’aquesta manera són sinònims de la permanència i de la preservació de la unitat social. També l’existència de fet del «consell de família» ens demostra la força d’aquest «aire comunitari». En el cas on la difícil solidaritat no és viable entre els principals elements de la cadena, el cap de casa i el seu hereu (o bé dos fills d’un cap de casa ja difunt sense testament) s’hauria d’arribar a una divisió o una partició dels bens. Tanmateix, sobretot al començament del segle, aquesta partició sempre seria temporal. Si bé alguns personatges de la nostra història es veien obligats de fer-ho, amb tot ens recordaven que el costum de mantenir els patrimonis units era més important que l’observança dels principis de dret romà que operaven en pro d’una divisió definitiva.

76El sistema de transmissions i de successions és el resultat d’un sistema de pensament, d’una història i d’un entorn determinats, que subratllen la seva coherència i la seva lògica estructural.

Conclusions

  • 54 Cf. G. Augustins, 1989, p. 197 i ss.

77La nostra vall té les característiques de les societats de muntanya presents a tot al llarg dels Pirineus: la casa és omnipresent i omnipotent. El cap de casa «fa un hereu» i li fa capítols amb els quals traça i continua el llarg camí escarpat de la línia successòria i transmet el seu rol. Emperò els cabalers també es casen. Ens trobem davant d’una «societat casalera» estratificada i jerarquitzada d’una manera relativament estable54 on els esglaons dels diversos grups socials que funcionen de manera paral·lela i sincronitzada, en circuits divergents i en mercats matrimonials diferents. Fins ben entrant al segle XVIII no veiem una important migració. Hi ha una migració significativa en el interior de la vall: de les parròquies de mitja muntanya cap a la «capital», fins al finals dels segle XIX. Anys després aquesta població «sobrant» surt de la vall però gairebé únicament per a participar en una «corona virtual» d’industrialització, a una distància màxima d’uns 20-30 km. D’altres fins i tot es queden a la vall fundant-hi indústries tèxtils, de paper i de metall aprofitant la gran riquesa hidràulica del riu Freser. Els uns i els altres son els cabalers de les cases de la vall.

Notes

1 El present article forma part del projecte de recerca en curs de l’autora «Família i patrimoni en un país de muntanya: estratègies socials i eines jurídiques per a la reproducció social – la transmissió del patrimoni i la successió». Tanmateix s’inclou en els treballs de la xarxa temàtica de recerca «Ressources naturelles – société – Pyrénées: Resopyr III de la Comunitat de Treball dels Pirineus (CTP 2006 XI-10002), investigadora principal a Catalunya: Tünde Mikes; i dels projectes «Información, relaciones sociales y análisis histórico: las condiciones de realización de la propiedad de la tierra en España antes y después de la revolución liberal» del MEC (HUM 2005-04731/Hist), investigadora principal Rosa Congost Colomer; i «Derechos históricos: la formación de un sistema de derecho privado en Cataluña; siglos XIII-XX» del MEC (SEJ 2006-15051-C03-02/ JURI), investigador principal José María Pérez Collados.

2 Per a la formació i la història política de la vall, vegeu: M. Sitjar SERRA, Ribes de Freser, Quadern de la Revista de Girona, 54, 1994, i íd., Campelles, Ajuntament de Campelles, 2000, T. Mikes, «Les comunitats i els «bons usos»: explotació i gestió dels recursos naturals a la Vall de Ribes a l’època moderna», in Les ressources naturelles des Pyrénées du Moyen Âge aux Temps Modernes – exploitation, gestion et apporpriation, Actes du Congrés International Resopyr 1, Travaux publiés par Aymat Catafau, Collection Études, Perpignan, Presses Universitaires de Perpignan CRHISM, 2005, p. 87-118 i T. Mikes, «Les comunitats de muntanya de la Vall de Ribes als segles XVI-XVIII i els seus antecedents medievals», in, Estudis d’història agrària, 18, «Economies de muntanya a Catalunya», Cehi, 2005, p. 131-163.

3 Cf M. Berthe, «Le village et la maison en Cerdagne», in Villages pyrénéens. Morphogenèse d’un habitat de montagne, ed. Maurice BERTHE & B. CURSENTE, Toulouse, Méridiennes, 2001, p. 179- 194.

4 Cf. R. Blanchard, Assaig de geografia humana de muntanya, Barcelona, 1925, p. 59-75 amb les notes de Pau Vila intercalades.

5 Contràriament a aquesta teoria sobre el poblament pirinenc, Thomas Bisson, (2003), analitzant els 48 memorials de greuges aproximadament dels anys 1162-1170 de tres poblats de la part axial, parla de «llars rústiques disperses» i estima per l’època en qüestió el volum d’habitants d’aquests llocs – valorant conjuntament amb les dades d’altres fonts indirectes – en un número que voreja el cinc-cents, Veus turmentades, Barcelona, Curial, p-53-56.

6 C. Higounet, «Les artigues de Midi de la France», in Flaran, 8, 1988, p. 11-33. En dona un bon exemple el «Capbreu de la Vall de Ribes» dels anys 1283-84, in P. D. Rasico, Estudis i documents de lingüística històrica catalana, Barcelona, Curial, 1993, p. 160-201.

7 Aquesta, segons les hipòtesis de les noves recerques només hauria esborrat els focus de població formats com a agregats o com a masos aïllats. Cf. M. Berthe, «Villages désertés des Pyrénées», in Villages pyrénéens. Morphogenèse d’un habitat de montagne, 2001, p. 245-249.

8 «[CJasal ho pati», que en documents dels segles XVI i XVII significa el terreny al costat de la casa de l’hereu o casa gran que amb la seva paret mitgera i dret d’atans ofereix la possibilitat de crear noves cases en moments de pressió demogràfica. Cf. Capítols de les cases Dalmau i Font de Pardines, 1611, p.ex. in Jaume de Pastors: Llibre de notes, f. 123v-124v, Ahce, Fonts notarials – Vall de Ribes.

9 Tenim les primeres notícies de les actes de fundació de l’església parroquial – amb el nom d’un grapat de cases en cada lloc. Cf. Els textos d’aquestes consagracions en: J. MARTI Santjaume, Dietari de Puigcerdà amb sa vegueria de Cerdanya i sots-vegueria de Vall de Ribes, Ripoll, 1926, i R. Ordeig I Mata, Les dotalies de les esglésies de Catalunya (segles IX-XII), vols. I/ 1-2,11/ 1-2, III/1-2, 1993-2004; Vic.

10 La taula inclosa en el nostre estudi ens ajudarà visualitzar les dades dels diferents fogatges i censos. A la mateixa s’ha inclòs els següents números de referència: 1) amb Fustanyà/ amb Pardines, respectivament, Cf. Bisson, 2) en la xifra no s’han inclòs les 32 cases dels futurs veïnats de Ribes (la xifra seria 56), 3) Fustanyà amb son veïnat Serrat, 4) numero excessivament baix segons la nostra interpretació , 5) valors excessivament alts 6) la xifra inclou les cases de Queralbs i Fustanyà, 7) és a dir la part axial, amb Ribes i sense la part meridional anomenada «quatre parròquies d’avall», 8) numero excessivament baix segons la nostra interpretació, 9) el cens de Floridablanca, contràriament a les dades anteriors expressades en «focs», interpreta «habitants» en lloc de «cases».

11 No només des del punt de vista de la demografia al representar 150 cases, si no també des del de la cultura material i de l’estructura socio-econòmica de les comunitats, així com tant pel que fa a la política de la vall quant al seu vocabulari abundant i variat.

12 En el nostre anàlisi només presentarem el cas de les parròquies de Pardines, Queralbs i Fustanyà.

13 Aquesta xifra s’hauria d’augmentar amb un numero indeterminat de «parcers» dels 4 o 5 caps de casa més acabalats de cada comunitat.

14 Fins a finals del segle següent no tindrem dades demogràfiques de «les quatre parròquies d’avall» meridionals. Les 32 cases que produeixen la diferència són els futurs veïnats de Ribes que en aquests paràgrafs els hem inclosos en la «futura capital» de la vall.

15 Les dades del cens de 1378 són 37 cases per Pardines, 41 per Queralbs, 41 per Ribes i 10 per Fustanyà. Cf. J. IGLÈSIES I FORT, «Demografia pretèrita del Ripollès», in Annals del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès, 1992, p. 129. Igualment s’ha utilitzat l’edició de diverses fogatges: Cf. íd: El fogaje de 1365-1370. «Contribución al conocimiento de la población de Cataluña en la segunda mitad del siglo XIV», Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, Tercera época, 694, vol. 36, n° 1. Barcelona, 1962, p. 3-110.

16 Id: El fogatge de 1497. Estudi i transcripció I-II; Barcelona 1991, Fundació Salvador Vives i Casajuana; Rafael Dalmau editor; I/38-39, 78-79, 86-96.

17 Cf. Id: Demogràfia pretèrita...p. 128; aquí ens costa molt acceptar com a bones les dades tant poc elevades per a Ribes.

18 Per l’any 1553 hem fet servir les dades de J. Peytaví Deixona, Catalans i occitans a la Catalunya moderna. (Comtats de Rosselló i Cerdanya, s. XVI-XVII), I-II; Òmnium cultural – antiga Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, 2005; p. I/ 41308-316 que ens faciliten els noms de cases, mentre que Iglésies no treballa aquest aspecte.

19 Per l’estudi demogràfic de la població de la vall del segle XVII no podem comptar amb cap estadística. Les dades que en el futur podrem oferir seran les de les fonts notarials.

20 Cf. J. Iglèsies i fort, Estadístiques de població de Cataluña – el primer vicenni del segle XVIII, I-II-III, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1974. Últimament també s’ha subratllat el seu caràcter poc precís que infravalora les dades reals, Cf. J. M. Bringué I Portella i M À. Sanllehy i Sabi, «Les muntanyes i els homes: una aproximació a la societat, l’economia i la història», Estudis d’història agrària, 18, «Economies de muntanya a Catalunya», Cehi, 2005, p. 31.

21 Segons el mateix Iglésies, la diferència irreal entre les dues sèries de resultats s’explicaria per la diversa tipologia dels documents esmentats, el segon oferiria un major rigor en la recollida de dades. Les 661 cases de la nostra taula equivaldrien a 1758 habitants; Cf. Id. Demografia pretèrita..., p. 133.

22 «... según la población de cada Pueblo de la subdelegación de Puigcerdà»; AH CC Corregiments/ Contribucions, 11-D-128.

23 Cf. Id: El cens del comte de Floridablanca, 1787 (part de Catalunya), I-II, Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1969-1970.

24 Cf. Ibid, I/ 15 p; Corregiment de Puigcerdà.

25 Cf: els mapes in: J. Nadal, E. Giralt, Immigració i redreç demogràfic Els francesos a la Catalunya dels segles XVI i XVII, Vic – Eumo, 2000, p. 27.

26 El present treball és fruit dels primers resultats de l’estudi i és susceptible de sofrir modificacions en el decurs del procés d’ampliació i d’examen de la base de dades.

27 La bibliografia que presentem i utilitzem en aquest article només abasta, naturalment, alguns aspectes del tema en qüestió. La limitació del nostre espai ens obliga seleccionar-ne seleccionar-ne un nombre reduït de títols. Com a guia de la nostra base de dades hem utilitzat el formulari de J. P. Fontanella, (1719), Tractatus de pactis nuptialibus sive de capitulis matrimonialibus, Genevae, 2 vols, I/ [7-9]. i alguns aspectes dels comentaris fets per F. DE P Maspons I Anglasell, Tractat dels pactes nupcials o capítols matrimonials que escrigué Joan Pere Fontanella, Barcelona, 1916. Igualment ens ha estat molt útil el treball de J. Faus I Condominas, Els capítols matrimonials a la comarca de Guissona; in R. Faus i Esteve, il·lustre notari català... Guissona, 2002, p. 61-178, com també l’excel·lent estudi de A. Barrera Gonzalez, Casa, herencia y família en la Cataluña rural, Alianza Universidad, 1990. fesús Lalinde els estudia exclusivament com a documents jurídics i la seva evolució sense tractar les seves implicacions socio-històriques; Cf. J. Lalinde Abadia, «Los pactos matrimoniales catalanes», Anuario de Historia del derecho Español, 33 (1963), p. 136-266 i id., Capitulaciones y donaciones matrimoniales en el derecho catalán, Barcelona, 1965, Cátedra «Duran y Bas ». Jaume Codina estudia la societat del Llobregat unicament a través dels capítols matrimonials: J. Codina, Contractes de matrimoni al delta del Llobregat (segles XIV a XIX), Fundació Noguera, 1997, estudis.

28 En aquest estudi només podem senyalar la problemàtica ideològica que existeix al voltant del «pairalisme»/ «casa pairal»/ «família»; Cf. sobretot els articles de Rosa Congost colomer i de Encarna Roca Trias del «Dossier: La invenció de la família catalana», Avenç, 1989, n° 132, p. 18-21; i del «Dossier: El Pairalisme», Estudis d’història agrària, 12, Cehi, Barcelona, 1998, p. 7-182.

29 Pels aspectes jurídics del tema, Cf., entre d’altres, G. M. de Brocà, Historia del derecho de Cataluña, especialmente del civil..., Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1985; Pel «dret pirinenc»: M. G. B. de Lagrèze, Histoire du droit dans les Pyrénées, Paris, 1867; R. Ma. Roca i SASTRE, «L’heretament fiduciari al Pallars Sobirà», in Conferències sobre varietats comarcals del dret civil català, 1934, p. 101-160; P. Ourliac, «L’esprit du droit méridional», in Études d’histoire de droit médiéval, Paris, 1979, p. 311-327 i Id., «L’ancien droit des Pyrénées», in Estudis de dret romà i d’història del dret comparat, Barcelona, UB PPU, 1989, p. 151-173. A. Celaya Ibarra estudia el sistema jurídic de la part espanyola i POUMARÈDE, Jacques ho fa de la part francesa de la serralada; els dos in La família als Pirineus. Aspectes jurídics, socials i culturals de la vida familiar: continuítats i canvis, Andorra, 1993, p. 20-30 i 34-43. R. Bonnain compara el dret escrit, les costums pirinenques amb les pràctiques successorals basant-se en fonts notarials: «Droit écrit, coutume pyrénéenne et pratiques successorales dans les Baronnies » in J. Goy, I. Chiva (eds.), Les Baronnies des Pyrénées, vol. 2, Paris, EHESS, 1985, p. 157-177. J. GOY emmarca el sistema pirinenc i el seu estudi en línies de recerca internacionals, cf: «À propos du «système de la coutume»: problématique en évolution», in L’Histoire grande ouverte- hommages à Emmanuel Le Roy Ladurie, Paris, 1997, p. 355-363. M. A. Fargas Peñarrocha repassa els canvis jurídics dels segle XVI: «Lagislación familiar-patrimonial y ordenación del poder institucional en la Catalunya del siglo XVI», Cuadernos de Historia moderna, 26 (2001), p. 89-114. Els articles de J. M. Pérez Collados, «El derecho catalán de succesiones en vísperas de la codificación», 2005, p. 331-367 i «El derecho patrimonial catalán en vísperas de la codificación», 2006, p. 249-284, ambdós en l’Anuario de Historia del derecho español analitzen el sistema català i la seva formació i cristal·lització en el segle XIX. A. Zink estudia les relacions imbricades i inseparables entre comunitats i cases, cf: L’héritier de la maison. Géographie coutumière du Sud-Ouest de la France sous l’Ancien Régime, Paris, EHESS, 1993.

30 Aquesta documentació es troba en diversos arxius dels Pirineus: Arxiu Comarcal de la Cerdanya (ACCE) a Puigcerdà, Arxiu Històric Comarcal de Ripoll, Arxiu Diocesà del Bisbat d’Urgell (Adu) i en part a l’Arxiu del Monestir de Sant Joan de les Abadesses. (Amsj). Hi ha alguns volums a l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona.

31 Al començament, als segles XIV i XV, la documentació és feble: els dos segles només compten amb 6 volums, obra d’un i de 4 notaris respectivament La segona meitat del segle XVI ens ofereix 76 volums de 10 notaris a Puigcerdà. El segle XVII és l’auge: ens informen 248 volums de 22 notaris custodiats a Puigcerdà, mentre que a l’ADU es guarden 6 volums. El segle de la Il·lustració esta representat per uns 90 volums de 7 notaris, principalment a Puigcerdà. A Ripoll es guarden diversos volums i capses amb capítols matrimonials.

32 Aquesta part del nostre article reposa sobre el text publicat per: T. Mikes, «El sistema familiar als Pirineus Orientals: el cas de la Vall de Ribes», in Actes del V Col·loqui d’Estudis Transpirinencs: Els poders locals als Pirineus: política, societat i cultura (en premsa)

33 Les cases com a unitats socio-econòmiques representen un tema recurrent en la bibliografia pirinenca. Aquí només remarcarem alguns. C. Lévi-Strauss, ens ofereix una visió socio-antropològica succinta «La notion de la maison: entretien avec Pierre Lamaison», Terrain, 9, 1987, p. 34-39; G. Augustins, «Maison et société dans les Baronnies au XIXe siècle», in Les Baronnies des Pyrénées, I, 1985, p. 21-122 i després en el seu grans resum d’història comparada, considera els Pirineus com a regió per excel·lència de «l’aire des système à maison», íd., Comment se perpétuer? Devenir des lignées et destins des patrimoines dans les paysanneries européennes, Paris, Nanterre, Publications de la Société d’ethnologie, 1989. L. Assier-Andrieu, Coutume et rapports sociaux – étude anthropologique des communautés paysannes du Capcir, Paris, CNRS, 1981, subratlla la relació entre comunitats, cases, patrimoni i família. M. Camiade Boyer, estudia les solidaritats i estratègies d’aliances i de poder en La casa en la comunitat andorrana del s.XVII al s.XIX, Andorra, editorial Andorra, 2001.

34 B. Derouet estudia la correlació entre els diverses sistemes de reproducció social en «Pratiques successorales et rapport à la terre: les sociétés paysannes d’Ancien Régime», Annales ESC, 1 (1989), p. 173-206. Id. en «Territoire et parenté. Pour une mise en perspective de la communauté rurale et des formes de reproduction familiale», Annales HSS, 3 (1995), p. 645-686 dirigeix la direcció del seu anàlisi comparatiu entre els Pirineus i els Alps cap a les qüestions dels mecanismes comunitaris, mentre que en 1997 qüestiona el paper del dret en les diverses categories de la transmissió i successió: «Les pratique familiales, le droit et la construction des différences, XVe-XIXe siècles», Annales HSS, 2 (1994) p. 369-391.

35 Fidelment al seu nom, en aquest «système à maison» no s’utilitza gaire el mot «família». Els documents ens parlen de cases, o, dels «seus», referint-se a les persones. Sobre el tema de la «família troncal» pirinenca Cf. – a més a més de les obres que figuren a la nota n° 29 – F. Le Play,Les Mélouga. Une famille pyrénéenne au XIXe siècle, ed. Nathan, 1994 [1857]; D. Comas d’Argemir i J. F. Soulet, Jean, La Família als Pirineus. Aspectes jurídics, socials i culturals de la vida familiar, Andorra, Govern d’Andorra, 1993. Els articles d’Antoinette Fauve-Chamoux estudien la família pirinenca des de punts de vista de la demografia històrica, Cf. «Population et famille dans les Hautes-Pyrénées aux XVIII-XXe siècles: l’exemple d’Esparros», in Les pyrénées et les Carpathes, XVe-XXe siècles. Recherches franco-polonaises comparées, 1981, p. 43-63; «Les structures familiales au royaume des familles-souches: Esparros», Annales ESC, 3 (1984), p. 513-528; «Le fonctionnement de la famille-souche dans les Baronnies des Pyrénéesavant 1914», Annales de Démographies Historique (1987), p. 241-261 i «Les modèles de transmission familiale «à l’identique» face à la croissance:perspectives eurasiannes de la famille-souche paysanne», in Problèmes de la transmission des exploitations agrícoles (XVIIIeXIXe siècles). Nécéssités économiques et pratiques jurídiques, Mélanges de l’École Française de Rome, 110, n° 1 (1998), p. 163-167. J. Poumarède, Jacques en 1979 estudia la relació entre el patrimoni i família: «Famille et tenure dans les Pyrénées du Moyen Âge au XIXe siècle», Annales de démographie Historique (1979), p. 347-360, mentre que en 2000 dona un estat de la qüestió de les noves recerques: «La famille pyrénéenne: état de question», Revue de Comminges, 2, n° 116 (2000), p. 25-35. R. Congost Colomer, Notes de societat. La Selva, 1768-1862, Santa Coloma de Farners, Centre d’Estudis Selvatans, 1992, s’apropa a aquesta societat igualment a través dels capítols matrimonials. En la introducció dels «127 genealogies de Fernando Viader » (2004) juntament amb Pere Gifre RIBAS ofereixen una bibliografia actual del tema; Biblioteca d’Història Rural, p. 5- 31.

36 Alguns autors han estudiat el tema dels matrimonis i casaments en regions pirinenques: cf. M. Conesa, «Maisons, familles, patrimoines. Le système à maison en Cerdagne, XVIIe- XVIIIe siècles», Domitia, 2 (2002), p. 115-141. Id. en Mariages et frontières. Le système matrimoniaux en Cerdagne française et espagnole (1640-1750) es fixa amb els efectes que ha pogut causar la formació de la frontera, Memoire de maitrise d’Histoire Moderne, b.l.d. de G. Larguier. Université de Perpignan, 1998. Cf. també J. Peytaví Deixona, La família nord-catalana. Matrimonis i patrimonis segles XV-XVIII, Perpinyà, 1996.

37 Només citem l’article clàssic de P. Bourdieu, «Les stratégies matrimoniales dans le système de la reproduction», Annales ESC, 4-5 (1972), p. 1105-1127.

38 M. A. Sanllehy I Sabi estudia el paper dels comunals en la relació entre «Communautés et maisons du Val d’Aran (XVIIe-XVIIIe siècle): un jeu d’équilibre entre le patrimoine communal et le patrimoine privé », Revue de Comminges, 166/ 2 (2000), p. 151-167.

39 L’expressió «quietud» utilitzada en aquest apartat pot semblar poc adequada per a un anàlisi de les societats d’època moderna – només considerem oportuna en la comparació amb altres dinàmiques socials del mateix segle XVII.

40 En el present article cada al·lusió a èpoques diverses s’entén com a referència als tres talls cronològics de l’estudi: 1600-1616, 1640-1660 i 1685-1700.

41 Hem comptabilitzat 43 oficis que posteriorment distribuït en 8 grups socioprofessionals: pagesos, altres treballadors rurals, artesans de tèxtil, artesans del ferro i altres metalls, altres artesans, comerç, intel·lectuals, i finalment nobles i oficials.

42 Cf. R. Bonnain, «Le mariage dans les Pyrénées centrales, 1769-1836», in I. Chiva – J. Goy (eds.), Les Baronnies des Pyrénées II, Maisons, espace, famille, París, Ehess, 1985, p. 123-156.

43 Sobre la lògica de les relacions entre les estructures familiars i sistemes d’heretament cf. E. Le Roy Ladurie, «Système de la coutume. Structures familiales et coutumes d’heritage en France au XVIe siècle», Annales ESC, 4-5 (1972), p. 825-846.

44 Marie-Pierre Arrizabalaga, després d’haver estudiat en varies publicacions la família basca, les seves estratègies de successions, les migracions i el paper dels mercats en aquesta última, en (2002) analitza la situació social de les herederes basques: «Les hérétières de la maison au Pays Basque au XIXe siècle», Lapurdum, 7 (2002), p. 37-55.

45 Per als diferents rols socials o bé la diversa socialització de les funcions socials que hi ha entre hereus i cabalers, cf: A. de barrera Gonzalez, op.cit., 1990, p. 302-310, 343-351 i J. Faus i Condominas, op. cit., 2002, p. 78-131 i 138, 139-144. L’article de D. COMAS D’Argemir estudia les diverses estratègies d’herència i de l’elecció de l’hereu: «Sistema d’herència i estratificació social: les estratègies hereditàries en el Pirineu Aragonès», Quaderns de l’Institut Català d’Anthropologia, 2 (1980), p. 25-56.

46 P. Bourdieu, «Célibat et condition paysanne», Études rurales, 5-6 (1962), p. 32-135; El baile de los solteros, Barcelona, Anagrama, 2004, com també els estudis comparats del volum Les cadets, s.l.d de Georges Ravis-Geordani.

47 Sobre els diferents conceptes i moments d’aportar els dots, cf: B. Derouet, «Dot et héritage: les enjeux de la chronologie de la transmission», in A. Burguière (dir.), L’histoire grande ouverte. Hommages à Emmanuel Le Roy Ladurie, Paris, Fayard, 1997, p. 284-292.

48 Cf. M. A. Sanllehy I Sabi, «Cada veí una casa», in Comunitats, veïns i arrendataris a la Val d’Aran, segles XVII-XVIII, UB Col·lecció Tesis Doctorals microfitxades, n° 2950, v. 2,1996, p. 1313-1370.

49 Cf. J. Fausi Condomines, 2002 [907], p. 128-129

50 Cf. nota n° 42.

51 Cf. Repartiment dels comunals; finals del segle XIX; Arxiu Municipal de Queralbs, Llibre de Gibell, segona part. Document en part amb numeració de pàgines; i «Còpia del Gibell» de Pere Bonada y Bonada; per facilitar-me la seva lectura dono les gràcies a la família Bonada. A més a més cf. Llibre de la vila de Pardines, decisió del consell del comú, 1798 i 1811, 76r-77rbis, 127v.

52 Cf. J. Faus i Condomines, 2002[907], p. 121-133.

53 Cf. la nota n° 29 per les obres de P. Ourliac, i id., «Coutumes et dialectes gascons», in Études d’histoire de droit médiéval, op. cit., 1979, p. 17-29; «La famille pyrénéenne au Moyen Âge», in Recueil d’Études sociales publié à la mémoire de Frédéric Le Play, Paris, A & J Picard, 1956 (reimpr. 2000), p. 257-263; «Las costumbres del sud-oeste de Francia», Anuario de historia del derecho español, 23 (1953), p. 407-422.

54 Cf. G. Augustins, 1989, p. 197 i ss.

Table des illustrations

URL http://books.openedition.org/pumi/docannexe/image/30261/img-1.jpg
Fichier image/jpeg, 54k

Le texte et les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont sous Licence OpenEdition Books, sauf mention contraire.

Cette publication numérique est issue d’un traitement automatique par reconnaissance optique de caractères.
Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search