1Des de fa més de trenta anys, la tesi de Pierre Bonnassie sobre la feudalització de la societat catalana entre els segles X i X11 ha situat Catalunya en el panorama historiogràfic internacional i ha esdevingut, sobretot per a les regions de l’Europa mediterrània, un paradigma de la revolució feudal del segle X12. Des d’una perspectiva més interna, l’obra de Bonnassie ha exercit una influència fonamental per a tots els historiadors catalans del darrer quart del segle XX. En primer lloc, moltes de les hipòtesis que hi apuntava s’han explorat a fons mitjançant recerques monogràfiques. Així, s’han detectat profunds canvis en les estructures familiars de nobles i de pagesos des de l’alta edat mitjana fins a la plena feudalització, que van conduir cap al naixement del sistema de l’hereu únic3, i també radicals transformacions de les formes del poblament i d’organització del territori altmedieval, les vil·les i els vilars, fins que originaren tant el poblament concentrat en sagreres, celleres i viles com la dispersió en masos característica de moltes àrees rurals catalanes4. Igualment, s’ha aprofundit notablement en l’estudi de les particularitats dels drets de senyoria sobre la terra i sobre les persones, especialment en relació a l’origen i a la difusió de la servitud per terres de la Catalunya Vella5. I, finalment, s’ha millorat la comprensió del paper dels comtes-reis al capdavant de la societat catalana a través, en bona part, de l’estudi de l’organització de la fiscalitat reial des dels seus inicis al segle XII fins a la imposició d’impostos directes per part de les Corts del segle XIV6.

2En aquest panorama, les parròquies rurals hi tenen un paper més aviat marginal, tot i que, paradoxalment, la cronologia de la seva aparició coincideix amb la de la implantació de la societat feudal a la Catalunya Vella. Potser la inexistència d’estudis aprofundits sobre aquestes institucions religioses de caire local ha acabat generant la impressió que les parròquies no van desenvolupar cap paper actiu en els grans processos de canvi social, polític i econòmic a partir del segle XI, sinó que, com a molt, només en van ser el teló de fons. Un segon factor hi pot haver contribuït: les parròquies també són absents o, almenys, poc considerades en les obres dels dos pilars fonamentals de la historiografia medieval de Catalunya, Ramon d’Abadal i Pierre Bonnassie.

Una feudalització sense parròquies

3Certament, les parròquies apareixen de manera força escadussera en les principals contribucions historiogràfiques d’Abadal i de Bonnassie. El primer va dedicar nombrosos treballs a l’església catalana dels segles X i XI –el període en què va constituir-se la xarxa parroquial de la Catalunya Vella-, sobretot als monestirs creats en època carolíngia, als grans personatges que van governar els bisbats i les abadies catalanes i, sobretot, a la figura cabdal de l’abat Oliba7. Però també va assenyalar la precocitat de la creació de parròquies al bisbat d’Osona a partir de finals del segle IX de manera paral·lela a la castralització del territori8.

4En comparació, Pierre Bonnassie es va acostar més al nivell de les esglésies rurals, sempre, però, de manera col·lateral: per al segle X va ressaltar el control exercit pels comtes catalans sobre les autoritats eclesiàstiques del país, així com la influència dels principals moviments de l’església d’Occident, promoguts des de Roma i de Cluny, sobre les terres catalanes del segle X i també la fal·lera constructiva de nous monestirs, en estil romànic, abans i després de l’any 1000; pel que fa al segle XI Bonnassie va assenyalar la importància de l’apropiació de béns i drets eclesiàstics, de parròquies i de monestirs per part de magnats laics i també va destacar les resistències de pagesos i eclesiàstics a les violències dels senyors feudals, enmarcades en el context de la difusió del moviment de Pau i Treva de Déu al país i evidenciades amb la construcció de sagrers en l’espai d’asil eclesiàstic que envoltava els temples9. En relació als delmes, n’assenyalà que a les zones de franquesa eren els únics impostos públics que es recaptaven, fins que, durant la revolta senyorial del segle XI, van ser apropiats pels senyors feudals; a final de segle, però, s’inicià un corrent de restitució de delmes usurpats per laics a l’església que coexistia amb la cessió o infeudació de delmes d’esglésies a fidels laics o clergues10.

5Les parròquies no formaven part del discurs central de Pierre Bonnassie sobre el procés de feudalització de la societat catalana entre els segles X i XI. Segons ell, va ser sobre els castells que els comtes de Barcelona van articular una nova forma de poder polític que ja no es basava més en la delegació de drets i atribucions per part dels desapareguts reis carolingis, sinó en pactes privats entre els mateixos comtes i els propietaris dels castells, és a dir, en les convinences, en els juraments de fidelitat i en les prestacions d’homenatge11. La mateixa organització política dels comtats catalans basada en la possessió dels castells, tal com ha assenyalat Thomas N. Bisson, es va reconstituir al segle XII en temps del comte Ramon Berenguer III i només quan els seus descendents van començar a actuar com a reis d’Aragó es van posar unes noves bases per a la seva preeminencia, en tant que prínceps, al capdavant de tots els nobles feudals i la resta de la societat catalana12.

6En definitiva, les parròquies haurien quedat excloses de les hipòtesis predominants que expliquen la implantació del feudalisme a Catalunya: els col·loquis realitzats a Girona l’any 1985 i a Barcelona el 2002, centrats en aquesta qüestió, ho confirmarien definitivament, perquè no hi va haver cap ponència ni cap comunicació que destaqués, de manera rellevant, el paper de les parròquies en la feudalització catalana13.

Noves perspectives

7Malgrat l’oblit historiogràfic de la parròquia, en els últims anys s’han multiplicat les recerques que ressalten la implicació de les esglésies i de les parròquies en l’origen i en la consolidació del feudalisme català, sobretot el de la Catalunya Vella. Fins i tot, el mateix Pierre Bonnassie es va començar a interesar, a principis dels anys 90, per les esglésies rurals catalanes, pels clergues que hi servien i que van passar de capdavanters de les comunitats del segle X a servidors dels nobles feudals del segle XI i per les sagreres que, en els pitjors temps de la revolta feudal, haurien servit de refugi a les poblacions pageses14.

8En part, la revifalla de l’interès per les parròquies rurals deu força a la recuperació i a la progressiva publicació de les actes de consagració i dotació d’esglésies catalanes, especialment útils per documentar el procés de creació de parròquies i per assenyalar-ne les formes, les manifestacions i les etapes15. Aquests documents han estat presos com el punt de partida de moltes monografies sobre parròquies osonenques realitzades per Jaume Pladelasala, Ramon Ordeig i, sobretot, Antoni Pladevall16, però també constitueixen la base documental d’estudis més amplis realitzats sobre el clergat parroquial dels segles X i XI al bisbat d’Urgell i sobre la creació de les sagreres del segle XI als bisbats de Barcelona i Girona17; fins i tot, les actes de consagració catalanes han estat tingudes en compte en un estudi recent sobre la formació dels cementiris a nivell de tot l’Occident cristià18.

9Paral·lelament, algunes recerques han posat de relleu la contribució de les parròquies a la reordenació dels territoris altmedievals dels comtats catalans i també l’estreta vinculació dels principals senyors feudals del país amb els delmes, una contribució originàriament atribuïda a l’església, tot i que va ser introduïda als comtats de la Marca Hispànica a la fi del segle IX, just en el mateix moment en què es creaven els capítols canonicals a les seus episcopals19. A causa de la diversitat existent entre els territoris de la Catalunya Vella, presentem aquestes aportacions historiogràfiques dividides segons el sector geogràfic a què fan referència: les muntanyes del Pirineu –Pallars, Urgell, Cerdanya-, les terres més pròximes a la frontera musulmana –Osona i Bages al segle IX, Penedès i Garraf als segles X i XI– i les zones baixes de l’interior -Vallès i bisbats de Girona i Elna20.

10En primer lloc, la data de l’any 839 de l’acta de dotació de la seu d’Urgell, que recull el nom de 287 parròquies urgellitanes, ha estat corregida per la segona meitat del segle X21, la qual cosa ha ressituat el procés de parroquialització del bisbat d’Urgell i, per extensió, del Pirineu en unes cronologies més properes a la resta dels comtats catalans. A més, l’exhaustiva recerca de Jaume Oliver sobre el delme a la documentació de Pallars i Ribagorça ha demostrat que es tracta d’una prestació introduïda a partir de la fi del segle IX i estretament associada als comtes pallaresos i ribagorçans, que les cedien als seus fidels o als principals monestirs de la zona juntament amb els castells de la frontera o amb les esglésies del rerapaís. A finals del segle XI alguns bisbes urgellencs van introduir les mesures reformadores impulsades pel papat per tal de promoure la cessió dels delmes posseïts per laics als monestirs o a la catedral de la Seu d’Urgell, però els comtes del Pallars ho van aprofitar per desposseir els seus fidels dels delmes i reconstituir el seu poder sobre la classe nobiliària22. A més, els nobles del bisbat d’Urgell també havien imposat la seva autoritat sobre els clergues de les parròquies, uns personatges que havien estat els capdavanters de les comunitats rurals durant el segle X, però que al segle XI s’hagueren de conformar amb el fevum presbyterale que els concedien els senyors de les esglésies i dels seus delmes23. Finalment, Roland Viader ha destacat el paper de les parròquies andorranes a l’hora de l’organització de les comunitats rurals de la vall pirinenca, però a la vegada per a la seva integració en un món completament feudalitzat; a més, a diferència d’altres territoris catalans, els feligresos de les esglésies d’Andorra o, millor dit, el grup dominant de la pagesia aloera i benestant podien elegir lliurement el rector que els havia de servir i es quedaven, almenys fins el segle XIII, una part substancial del delme tal com era freqüent en altres sectors pirinencs24.

11La frontera entre els comtats catalans i al-Andalus va variar entre els segles IX i X. Tot i l’avenç fins a Barcelona el 801, les terres d’Osona i Bages havien quedat relativament desprotegides dels atacs musulmans i, per tal de defensar-les, els cristians van aixecar uns quants castells que acabarien estructurant internament el bisbat d’Osona. Així, des de finals del segle IX molts documents mostren com el comtat es dividia en castells termenats, a l’interior dels quals hi havia algunes parròquies i, sobretot, les vil·les i els vilars on residia la població rural25. En contrast, l’ocupació de les terres de la Marca fronterera del comtat de Barcelona -les actuals comarques del Penedès i Garraf- es va fer sense tenir en compte la xarxa preexistent d’esglésies o basilicas vinculades a vil·les i a edificacions antigues; al contrari, la conquesta va significar l’erecció de molts castells i la imposició, sobre tots els districtes castrals, del delme, una percepció d’origen públic que els comtes barcelonins cedien als seus fidels, a canvi d’erigir una nova església al recinte del castell que, a partir de finals del segle X i al llarg de l’XI, es convertiria en el nou temple parroquial26. I, efectivament, el delme es mantingué durant tota l’edat mitjana en mans dels nobles feudals i dels comtes: al segle XIV encara era la renda més important de les castlanies depenents dels reis catalans27.

12A l’interior de la Catalunya Vella, lluny de la frontera amb al-Andalus, la implantació de la xarxa de castells es va retardar fins ben entrat el segle XI i, encara, no va arribar mai a ser completa del tot. En canvi, la parròquia sí que es va convertir en la demarcació territorial bàsica de la comarca barcelonina del Vallès i dels bisbats de Girona i Elna fins a la fi de l’edat mitjana. En relació al Vallès, Jaume Vilaginés destacat l’estreta vinculació entre la difusió de les parròquies vallesanes al segle XI i la feudalització de la societat, atès que els senyors controlaven tant els delmes i les altres rendes parroquials com, a través de les capellanias, l’economia dels rectors i preveres de les parròquies28. Pel que fa a les terres de Girona i Elna, Lluís To ha assenyalat que la difusió de les parròquies es va produir, entre els segles X i XI, després que ja existís una atapeïda xarxa d’esglésies anteriors; també es fixava en el fet que els bisbes, en les actes de consagració i dotació, disposaven lliurement dels delmes i altres drets parroquials, però que això no va eliminar el patronatge laic exercit tant pels comtes com per altres personatges laics29. Centrant-nos més en el bisbat de Girona, també convé destacar les aportacions de Josep M. Marquès i Josep M. Salrach: el primer va insistir en la cronologia dels segles X i XI per a la constitució de la xarxa parroquial al bisbat de Girona, per bé que rarament es documenta el mot parrochia abans de l’any 1000; el segon, en canvi, s’ha interessat pels conflictes generats al segle XII per la propietat laica de molts delmes de parròquies gironines, fet que xocava amb les pretensions del bisbe, dels canonges i dels abats de controlar-los directament30. Les aportacions més rellevants per al nostre propòsit d’estudiar les parròquies han estat les de Ramon Martí. D’una banda, en la seva primera proposta sobre el concepte d’«ensagrerament» destacava, com a resultats de l’apropiació feudal de les esglésies, la difusió dels temples romànics característics de les àrees rurals del Vallès i del bisbat de Girona, la creació de les sagreres en l’espai d’asil que encerclava els temples i, sobretot, la instal·lació de residències dels senyors dintre del perímetre de les sagreres parroquials i la seva fortificació i conversió en castells31; de l’altra, en la seva recerca sobre l’evolució del significat del mot «alou» abans de l’any 1000, Ramon Martí ha observat com, en lloc de referir-se a la petita propietat pagesa, els alous que figuren en la documentació gironina descriuen els conjunts de drets que els poderosos posseïen i podien transmetre als seus hereus, entre els quals s’hi confonien prestacions corresponents als antics impostos públics amb altres càrregues derivades de la implantació de les parròquies i dels castells en les àrees rurals. Aquest estudi l’ha portat a afirmar que al bisbat de Girona, a diferència de les terres frontereres on els castells termenats tingueren un paper essencial en l’organització del territori, «durant el segle X es procedeix a la parroquialització i a la privatització dels ingressos que genera l’aplicació del delme eclesiàstic, aquesta vegada, però, sense fortificacions»32.

13En resum, sembla bastant clar que, en els diversos territoris de la Catalunya Vella, tant amb castells com sense, la difusió de les parròquies i de la percepció del delme es va produir a partir de la fi del segle IX i al llarg de tot el segle X. Els resultats, però, només són clarament perceptibles a partir de l’any 1000, gràcies a una major documentació i a una major precisió dels escrivans, però és en aquest moment, sobretot durant els anys 1030-1060 en què s’aguditza la crisi del poder comtal, que les exaccions violentes dels guerrers haurien fet confondre les antigues càrregues derivades del fisc públic i de les parròquies amb les noves imposicions banals, camuflades totes elles rera la senyoria dels castells, tal com havia descrit Pierre Bonnassie. Però en el moment en què va escriure la seva monumental tesi, Bonnassie desconeixia la documentació gironina dels segles X i XI -aleshores pràcticament tota inèditaque permet plantejar, tal com bé sap Ramon Martí, noves perspectives per a l’estudi dels processos de feudalització a la Catalunya altmedieval.

El cas del comtat de Girona33

14La conquesta de la ciutat de Barcelona pels francs, l’any 801, va allunyar definitivament la frontera musulmana de les terres gironins, ocupades tan sols quinze anys abans. Per aquest motiu, els castells són molt escassos en la documentació dels segles IX i X referida als comtats de Girona, Besalú i Empúries-Peralada, els tres territoris englobats pel bisbat de Girona. En canvi, enmig de les vil·les i vilars que constituïen els elements fonamentals –i encara massa desconeguts- del poblament rural gironí, hi havia moltes esglésies i de moltes menes. L’arqueologia ha posat al descobert els primers temples cristians de què tenim constància: mausoleus funeraris associats a vil·les romanes -Santa Cristina d’Aro–, mausoleus vinculats a fortificacions baiximperials i visigòtiques -Sant Julià de Ramis-, temples paleocristians de característiques particulars -Bell-lloc d’Aro-34. A la vegada, la documentació escrita del segle IX enregistra tres paraules diferents per designar esglésies rurals: cella, domus i basilica. En els casos de les cel·les de Sant Climent de Peralta, Santa Maria d’Amer, Sant Andreu del Terri, Santa Reparada de Begur i Sant Mateu de Canet, es tracta de petits cenobis subjectes al bisbe de Girona i a monestirs benedictins -Sant Medir, Sant Pau de Fontclara35–. Rere el nom de domus, se solen amagar les ermites i esglesioles allunyades de nuclis de població, com les de Sant Nazari de la Ganga i les esglesioles de la vall d’Arbúcies36. I les basilicas, almenys les catorze citades l’any 887 als voltants de la ciutat de Girona37, eren esglésies estretament vinculades amb vil·les altmedievals38 que, pel fet de ser designades amb aquest qualificatiu, podrien correspondre al model d’església rural visigoda basat en la influència que exercia sobre els feligresos que s’hi batejaven i no en l’atribució d’un districte territorial al temple39.

15Ara bé, la mateixa notícia del 887 és el primer testimoni a les terres de Girona de l’aplicació de les directrius de la cort carolíngia per implantar el pagament del delme a totes les esglésies40. El bisbe Teuter va donar els delmes i les oblacions de les basilicas esmentades -que pagaven, és clar, els feligresos residents en les vil·les i vilars associats- a la canònica de Sant Feliu i Santa Maria de Girona per al seu propi manteniment. La vinculació del delme amb les esglésies rurals és un fet d’enorme transcendència, perquè confereix un territori propi a cadascun dels temples. En aquest sentit, és altament significatiu l’ús del verb «aparroquiar», l’any 904, per designar l’acció d’establir el terme delmer de la Santa Maria de la Bisbal sobre les vil·les de Fontanet, Palatium Maurore i Fonteta i els vilars Abellars, Perduts i Murell41. Ni el verb ni el seu substantiu, «parròquia», apareixen gaire més en la documentació del comtat de Girona del segle X, però diversos documents permeten comprovar com en aquest moment els temples cristians rurals s’estaven convertint en els centres d’unes noves entitats territorials que agrupaven, al seu interior, unes quantes unitats de poblament preexistents. Les actes de consagració i dotació de Fitor (948), Amer (949) i Santa Coloma de Farners (950) enumeren, com a la Bisbal, les vil·les i vilars que constituïren la nova parròquia; les d’Arbúcies (923) i Vallcanera (968), a més, resseguien els accidents geogràfics de la rodalia de la parròquia42. En alguns documents gironins, s’arribà a emprar ocasionalment el mot appendicium per descriure el terme parroquial d’una església: així ho consignem a Calonge (945, 948) i a Aiguaviva (950)43. D’aquesta manera, als volts de l’any 1000, la parròquia ja havia esdevingut un nou marc de referencia espacial: en pocs anys, es passa de l’expressió «in termino de Buada vel in parrochia Sancti Felicis» (994), que remarca el pes de la vil·la en l’articulació del territori, a la «parrochia Sancti Felicis de Buata» (1036)44.

16Al segle XI la xarxa parroquial gironina surt a la llum dels documents escrits: en cent anys, el comtat de Girona passa de 13 parròquies a 125 i, especialment, en les dècades dels anys 1060 i 1070, el nombre de parròquies documentades es duplica. El fet més rellevant és que les parròquies del comtat de Girona documentades abans del 1100 ja sumaven el 75% de totes les que hi hagué fins al segle XIV. Les que no hi són comptades és perquè es trobaven en zones amb pocs textos conservats del segle XI o perquè van ser creades amb posterioritat, especialment als entorns de la ciutat de Girona i en viles de senyoria monàstica -Amer, Breda, Sant Feliu de Guíxols, Banyoles- on els monestirs cediren la cura d’ànimes a noves esglésies parroquials45. En efecte, el procés de creació de noves parròquies al comtat de Girona no va deixar espais buits: l’any 1041 la localitat de Fornells estava envoltada per les parròquies de Sant Feliu de Girona, Palol, Quart, Llambilles, Campllong, Riudellots, Aiguaviva, Vilablareix i Salt, les mateixes que en l’actualitat; i el 1062 la parròquia de Cruïlles limitava amb les de la Bisbal, Sant Cebrià dels Alls, Sant Cebrià de Lledó, Sant Sadurní, Monells i Corçà, també com ara46. Els límits parroquials estaven perfectament marcats en el terreny i eren coneguts pels que hi vivien, que podien resseguir-los a peu en cas que hi haguessin disputes: el 1072, davant les pretensions del prevere de l’església de Medinyà i de dos cavallers, els canonges de la seu de Girona van haver de demostrar que posseïen els delmes i les primícies del vilar Granollers, a la parròquia de Sant Julià de Ramis, perquè, com van poder assenyalar quan, acompanyats d’alguns veïns de Sant Julià, «piduvando perrexerunt per termines iam dictarum parrochiarum», el vilar esmentat pertanyia al terme de Sant Julià de Ramis47. I, fins i tot, es pot conjecturar que la parroquialització s’estava tancant als volts de l’any 1070: Santa Àgata de Montnegre va passar de pertànyer a la parròquia de Sant Sadurní el 1043 a independitzar-se’n del tot el 1064; en canvi, el lloc de Franciac es trobava entre els termes de les parròquies de Riudellots de la Selva i Caldes el 1045 i quan l’any 1079 s’hi va consagrar l’església de Sant Mateu, només va esdevenir una sufragània de la de Caldes; igualment, l’església sufragània de Santa Maria d’Aro, consagrada el 1078, no es va desvincular de la parròquia-mare, Santa Cristina d’Aro, fins al cap de molts segles48.

17Recapitulant el que diuen els documents escrits, tenim que la introducció del delme al bisbat de Girona, a partir de la fi del segle IX, va alterar l’estructuració territorial amb l’aparició d’unes noves demarcacions, les parròquies, que se sobreposaven al teixit de vil·les i vilars altmedievals preexistents. La difusió de les parròquies, produïda durant tot el segle X i bona part de l’XI, hauria originat una xarxa contínua de parròquies, sense espais buits entre elles i amb límits perfectament establerts sobre el terreny. Però els textos escrits no ho diuen tot i deixen oberts alguns interrogants, com el de les formes en què es va produir la multiplicació de les parròquies rurals gironines i el del paper que hi tingueren els senyors laics que, a partir del segle XI, eren els principals posseïdors de delmes parroquials del bisbat de Girona.

18En relació a la primera qüestió, i per molt que, a nivell teòric, es pugui imaginar que, en zones de muntanya, les parròquies situades al centre d’una vall són més antigues que les que es troben en sectors més marginals49, és molt complex documentar amb precisió com s’anaven fragmentant les parròquies, sobretot en una zona amb poques actes de consagració i dotació. En tot el comtat de Girona, només hem pogut datar bé un sol cas: de la parròquia de Caldes, hereva de l’antiga ciutat romana d’Aquae Calidae, se’n van segregar Vallcanera (968) i, restant com a sufragània, Franciac (1079)50. El model d’església matriu situada en un punt central d’un territori i esglésies secundàries als sectors més marginals no sempre va portar a la creació de noves parròquies: de les cinc esglésies depenents de Sant Quirze d’Arbúcies el 923, només Santa Maria de Lliors i Sant Pere Desplà acabaren esdevenint parròquies pràcticament independents al segle XIV; en canvi, els temples d’Espiells, Raset i Barrera, depenents de la parròquia de Sant Genis de Cervià el 1121, no s’independitzaren mai i les esglésies de Llofriu, Torroella de Montras i Esclanyà, al segle XIV, continuaven essent sufragànies de Sant Martí de Palafrugell51. En canvi, el que és del tot necessari és intensificar la recerca arqueològica en temples parroquials gironins: l’antiguitat dels temples excavats de Sant Esteve de Caulès i, més recentment, de Sant Cebrià dels Alls, que podrien ser del segle IX, i la importància de les restes preromàniques a Canapost, Sant Julià de Boadella i Romanyà, entre altres52, ens fan imaginar l’existència d’una molt completa xarxa d’esglésies rurals, o basilicas, anterior a la introducció del delme al bisbat gironí i a la progressiva territorialització d’aquests temples al llarg del segle X.

19El segon interrogant, el de com es va produir el procés d’apropiació del delme pels senyors laics, s’origina per la relativa poca informació conservada per les terres gironines en relació a aquesta renda. Sabem que existia des de feia temps en terres franques i que, a Girona, no va ser introduït fins el 887, en què el bisbe va cedir els delmes d’unes quantes esglésies a la canònica de la seu gironina53. Els bisbes, aparentment, van continuar controlant el delme al llarg del segle X, perquè en les sis actes de consagració del comtat de Girona conservades sempre s’esmenten els delmes i sempre els bisbes, potser «ex decimis episcopatus mei primitus» com passa a Arbúcies (923), són els qui els cedeixen a les noves esglésies creades; només en el cas d’Amer (949) es recorda que l’obtenció dels drets parroquials sobre les vil·les i vilars del terme es feia «sicut in regalibus preceptis est constitutum» 54. Però, a finals del segle X i a principis de l’XI, són molts els testimonis que barregen antics drets fiscals amb les rendes parroquials i, a més, les esglésies figuren com a centres articuladors del territori. Per exemple, el domini episcopal de la Bisbal d’Empordà, constituït per quatre vil·les i dos vilars a partir de les donacions obtingudes pels preceptes dels anys 844, 881, 886, 899 i 922, era descrit l’any 1002 com l’«ecclesiam Sancte Marie quant dicunt Episcopale cum ipso alaude velfisco»55. Els comtes també disposaven de dominis que incloïen esglésies i els seus drets: el 966 els marmessors del comte Miró van donar al monestir de Ripoll tota la vall de Tossa amb les esglésies de Sant Vicenç i Sant Lionç i els seus delmes i primícies; i el 993 el comte Borrell va donar l’alou de Caldes al monestir de Sant Pere de Galligants amb les esglésies, els delmes i les primícies corresponents56. Al segle XI la situació no canvia: la canònica de la seu de Girona, a partir del 1019, va rebre donacions de moltes esglésies del comtat de Girona –Cassà de la Selva, Calonge, Sant Julià de Corts- i de molts delmes -Bell-lloc d’Aro, Sant Amanç, Sant Martí Sapresa, Sant Martí de Llémena, Monells, Vilablareix, Santa Àgata, Sant Julià de Ramis, la Bisbal, Sant Iscle i Sant Cebrià de Vallalta, etc.– i, a més, la comtessa Ermessenda, entre el 1051 i el 1058 va cedir més esglésies i fiscos -la Pera, Sant Feliu de Boada, Pals, Sant Sadurní, Vilafreser, Camós, Riudellots de la Creu, la Mota, Bordils, Palafrugell, Calonge, Santa Cristina d’Aro, Caldes, Brunyola, Paret Rufí, Viladasens, Montcal, Pineda, Montfullà, Bescanó i Llorà57–. Els comtes i vescomtes també disposaven lliurement de les esglésies: els comtes de Barcelona van comprar l’església gironina de Sant Daniel el 1015 per edificar-hi un monestir femení; els vescomtes de Cabrera van donar l’any 1038 al cenobi de Sant Salvador de Breda l’església parroquial de Santa Maria de la mateixa població, juntament amb les de Gaserans i Tordera58.

20Davant d’aquest panorama, la reclamació efectuada pel bisbe de Girona, l’any 1002, davant el papa de Roma, el qual li reconeixia l’autoritat sobre «omnes ecclesias parochiales vel appendicios... cum decimis et primitiis et oblacionibus et alaudes que ad ipsas ecclesias pertinent vel habere videntur» als comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada59, arribava tard perquè moltes i, potser, la majoria de les esglésies gironines ja havien escapat del seu control real. Igualment, la celebració de dos concilis a Girona, els anys 1068 i 1078, sota la presidencia dels llegats pontificis Hug Càndid i el bisbe Amat, respectivament60, marca la introducció al bisbat de Girona de les directrius de la reforma gregoriana contra la simonia, o la compra de càrrecs eclesiàstics, i contra l’apropiació senyorial del delme si deixava sense recursos els preveres i clergues parroquials. De totes maneres, els presents en el concili del 1078 es van adonar de la impossibilitat de fer front als laics que controlaven esglésies i delmes: només se’ls va prohibir rebre les ofrenes de les misses i dels altars, les primícies i els drets sobre els enterraments i bateigs, però van poder continuar rebent sense impediment els delmes que posseïen durant el segle XI. El bisbe Berenguer de Girona, esperonat pel concili del 1078, va endegar una intensa, i brevíssima, campanya de consagracions d’esglésies gironines -cinc en menys d’un mes: Santa Maria d’Aro, Pineda, Sant Romà de Lloret, Sant Joan de Lloret i Franciac61–, en les quals, tot i que el bisbe semblava disposar lliurement dels delmes i drets parroquials, es manifesta el poder d’uns personatges laics que dotaven les esglésies consagrades i que cedien espais per a la sagrera. L’efecte dels concilis reformadors, tanmateix, només es nota a llarg termini: moltes esglésies i molts delmes que al segle XI havien estat en mans de laics van passar a formar part, entre els segles XII i XIII, del patrimoni d’alguns monestirs i, sobretot, de la seu de Girona62. La institució de les capellanies de la seu de Girona tenia com a finalitat primera posar un clergue del capítol al capdavant de les parròquies rurals que els havien estat cedides, per controlar-ne l’economia i sobretot la gestió dels clergues parroquials, per bé que els cavallers i nobles van poder salvaguardar els seus delmes. L’acord entre el comte de Barcelona i el bisbe de Girona, l’any 1156 així ho certifica: el bisbe va obtenir del comte «omnes ecclesias et earum capellanias quas tu prefate episcope a nostris militibus iniuste et contra omnem rationem in servitute detineri iustissime conquerebaris ... salvis decimationibus quas milites tenent per me»63. Tot plegat, però, no va ser definitiu: al segle XIV dos terços dels delmes majors dels ardiaconats de Girona i la Selva –l’antic comtat de Girona- encara estaven en mans de senyors, cavallers i ciutadans, tot i que el bisbe, a partir del 1220, havia aconseguit erigir-se com a senyor eminent dels titulars laics de delmes i exigir-los el pagament de lluïsmes i altres taxes de mutació quan eren traspassats64.

Conclusions

21Després del repàs de la documentació gironina referida a les parròquies i als delmes, s’imposa una primera constatació: tant important és el que diuen els documents escrits com el que no diuen o, fins i tot amaguen. Si al segle XIV els senyors laics continuaven essent titulars de més del 60% dels delmes del bisbat i si la major part de delmes en mans de la seu de Girona i de les institucions eclesiàstiques havien estat cedits per laics a partir de la fi del segle XI i durant els segles XII i XIII, això significa que al segle XI, abans dels concilis dels anys 1068 i 1078, la pràctica totalitat de delmes – i esglésies també– estava en mans de senyors laics.

22Com s’havia arribat a aquest punt? La recerca de l’evolució que conduí, des del final de l’Antiguitat fins a les parròquies «feudals» del segle XI, està per fer. De totes maneres, resseguint les hipòtesis d’Eudard Riu, sembla clar que cal analitzar a fons les esglésies pròpies i el dret de patronatge dels temps visigòtics perquè la difusió de temples cristians al camp gironí i català en els segles VI, VII i VIII es va realitzar més a iniciativa dels poders locals, els patrons de les esglésies, que no pas per la intervenció episcopal65. Això permetria imaginar que les esglésies rurals que apareixen en els documents del segle IX ja serien privatitzades tal com, d’altra banda, era corrent a totes les terres de l’imperi carolingi66. I la imposició del delme, des de la fi del segle IX, hauria acabat en mans dels senyors de les esglésies, tot i que les actes de consagració i dotació ho camuflin dient que era per al manteniment dels clergues de l’església consagrada67. Si no hagués estat així, no s’entendria que el delme i les esglésies figuressin com a part integrant, a vegades essencial, dels alous i dominis senyorials de finals del segle X i d’inicis de l’XI.

23Aquestes consideracions ens porten a considerar el segle X com un moment clau, almenys en el bisbat de Girona, per a la senyorialització de la societat a través de la parròquia, que va acabar esdevenint un nou marc de referència i d’exercici del poder. De fet, la imposició del delme en els termes parroquials va propiciar les primeres ocasions i circumstàncies favorables per a l’increment de la pressió senyorial sobre les comunitats pageses. I el que és realment remarcable és la llarga supervivència del delme com a element fonamental de les economies dels senyors feudals fins al final de l’Antic Règim, atès que, com que era una renda a parts de fruit, no estava sotmès a la devaluació dels censos fixos i sobretot dels que eren en diner68.