Version classiqueVersion mobile

Habitats et peuplement dans les Pyrénées au Moyen Âge et à l’époque moderne

 | 
Jean-Pierre Barraqué
, 
Philippe Sénac

El poblament rural a la conca alta del riu fluvià (La Garrotxa): l’Antiguitat Tardana i l’alta edat mitjana (segles VI-X d.C.)

Cristian Folch Iglesias, Jordí Gibert Rebull et Ramón Martí Castelló

Texte intégral

Introducció

1Aquest text presenta els resultats preliminars i fins ara inèdits d’una recerca encetada fa dos anys que pretén estudiar el poblament rural de l’Alta Edat Mitjana a la Vall d’en Bas, dins el marc general de la comarca de la Garrotxa, i que es concreta en l’excavació arqueològica del jaciment de l’Aubert com a activitat central de la mateixa. Aquesta recerca es porta a terme des de la Universitat Autònoma de Barcelona i forma part d’un projecte marc, finançat pel Ministerio de Educación y Ciencia, que porta per títol Ocupación, organización y defensa del territorio durante la transición medieval (HUM2005- 04988, anys 2005-2008), que un de nosaltres dirigeix.

  • 1 Entre aquestes, cal destacar la feina desenvolupada per Maria Saña, de la Universitat Autònoma de B (...)
  • 2 En aquest sentit, la connexió amb Osona i l’Empordà a partir de la construcció, sovint discutida, d (...)

2D’entrada, cal dir que, a diferència de comarques veïnes com ara l’Empordà, la Garrotxa ha rebut escassa atenció a nivell de projectes de recerca arqueològica, salvant importants excepcions centrades en l’època prehistòrica1; per altra banda, tampoc han estat nombroses les intervencions preventives o d’urgència, en una comarca amb un creixement urbanístic força moderat i on les obres vinculades a infraestructures d’importància han estat molt reduïdes fins a dates relativament recents2.

3No obstant, i aprofitant el marc que ens ofereix el programa RESOPYR, creiem convenient elaborar una primera síntesi en relació al poblament tardoantic i altmedieval de la comarca, estudi que contempla l’anàlisi de dades complementàries que avui podem extreure tant de fonts arqueològiques com documentals o toponímiques. Volem insistir, finalment, en que aquest treball és deutor de la nostra pròpia línia de recerca, tant individual com col·lectiva, desenvolupada en altres àrees geogràfiques durant els darrers anys.

4Per altra banda, l’abast geogràfic que ens hem imposat a l’hora de dur a terme el present estudi es correspon plenament amb l’epígraf inicial, és a dir, la conca alta del riu Fluvià amb els seus afluents, des del seu naixement a la Vall d’en Bas fins poc més enllà del seu pas pel nucli de Besalú. Es tracta d’uns límits geogràfics precisos que venen a coincidir bàsicament amb els de l’actual comarca de la Garrotxa, si bé hem deixat fora una petita part de la comarca, la més meridional i que conforma les capçaleres del riu Brugent i la riera de Llémena, cursos tributaris del Ter. Així mateix, per bé que la zona que pretenem estudiar s’inclou íntegrament dins els antics límits del comtat medieval de Besalú, aquest englobaria encara certes àrees avui pertanyents a les actuals comarques del Ripollès i l’Alt Empordà que hem decidit no integrar en el nostre estudi.

Situació geogràfica

  • 3 AADD, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, volum 3. Gironès, Pla de l’Estany, Selva i Garrotxa. En (...)

5La comarca de la Garrotxa, situada al nord-est de Catalunya, forma part de l’extrem oriental del pre-Pirineu i del Pirineu catalans, limitant al nord amb el Vallespir, a l’est amb l’Alt Empordà i el Pla de l’Estany, al sud amb el Gironès i la Selva i a l’oest amb Osona i el Ripollès. La comarca es troba dividida en dues parts, l’alta i la baixa Garrotxa: la primera comprèn el territori al nord dels cursos del Fluvià i de la riera de Bianya, on es troben els contraforts calcaris pirinencs, mentre que la segona engloba les fosses tectòniques d’Olot i Santa Pau, on es localitza la regió volcànica més important de la Península Ibèrica. De fet, l’orografia de la comarca és complexa i variada, amb grans diferències entre l’àrea subalpina de l’Alta Garrotxa i el paisatge més suau del sud de la comarca. El riu principal que travessa la comarca és el Fluvià, que neix al sector sud-occidental de la mateixa, fruit de la unió de diverses rieres; un cop travessada la Vall d’en Bas i havent rebut les aigües de la zona de Ridaura i la Vall de Bianya, el riu gira a l’est, on els afluents més importants del mateix són els rius Llierca, la conca del qual drena bona part de l’Alta Garrotxa, i Ser, aquest últim amb part del seu recorregut pel Pla de l’Estany, que hi vessen les aigües des del nord i el sud respectivament. Pel que fa al clima, aquest és de tipus mediterrani de muntanya humida, amb pluges abundants durant tot l’any, per sobre de les regions veïnes, i temperatures suaus gràcies a la influència mediterrània. Aquestes condicions climàtiques afavoreixen una gran diversitat vegetal, donant peu a la convivència d’elements propis tant del món centreeuropeu com del mediterrani3.

Territoris antics i poblament rural a l’antiguitat tardana

  • 4 J. CANAL, E. canal, J. M. Nolla i J. Sagrera, «Les uillae de Constantí a Carlemany. Aportacions gir (...)
  • 5 A. Prieto i R. MARTÍ, «Ordenamiento territorial antiguo y medieval del nordeste peninsular», La ciu (...)

6A nivell general, l’organització territorial que es desprèn de la documentació legal d’època visigoda s’estructura en una gradació sovint recurrent que pot resumir-se en civitates, costella, vici i villae4, entitats jerarquitzades que, a la vegada, quedarien englobades dins els territoria, circumscripcions jurídiques majors que se situen al capdavant d’aquesta organització5; així, al nord-est de Catalunya, les civitates de Gerunda i Empuriae, al mateix temps seus episcopals, es constitueixen en centres dels respectius territoris, on quedarien englobats altres punts de poblament de menor entitat.

  • 6 Per bé que el lloc citat sigui la «villa Borraciano», avui Borrassà, a l’Alt Empordà. Catalunya Car (...)
  • 7 X. Puigvert, «Període Visigòtic», G. Alcalde i F. Burjachs dir., Els Primers Mil·lennis, Quaderns d (...)
  • 8 R. MARTÍ, «Territoria en transició al Pirineu medieval», dins Actes del 3er curs d’arqueologia d’An (...)
  • 9 F. Busquets i M. Fàbregas, «L’excavació d’urgència del jaciment de la Devesa (Besalú, La Garrotxa)» (...)
  • 10 J. Sagrera i M. Sureda, «El poblament antic i medieval al voltant de Santa Maria de Besalú: les dad (...)

7Al costat d’aquests, a la conca alta del riu Fluvià s’hi documenta, en una data relativament antiga com és l’any 817, el territorio Bisuldunense6, que vindria a completar, juntament amb els altres territoris anteriorment citats, l’estructura política de les actuals comarques gironines en aquesta època7. En aquest cas, però, és evident que el punt central del territorium no està constituït, com en els altres exemples, per una civitas, sinó per un nucli que exerceix funcions principals i que pot estar o no fortificat. Així, en consonància amb la primera menció documental del castrum Bisulduni, citat el 966, les darreres intervencions arqueològiques practicades al turó de Santa Maria no permeten parlar de construccions fortificades en aquest lloc abans del mateix segle X. No obstant, fortificat o no, la menció precoç del territori de Besalú permet entreveure l’existència d’un nucli més o menys modest, que pot o no situar-se en el punt específic del turó de Santa Maria, i que esdevé des de temps antics seu central del seu territori, tot i que aquest, almenys durant el segle IX, sembla vinculat al comte de Girona8 i, abans d’això, potser a la seu episcopal d’Empúries. Pel que fa a les dades arqueològiques, cal esmentar la presència de nivells d’època tardorromana que semblen concentrar-se a la zona baixa del centre històric i al lloc de la Devesa, on també s’hi han localitzat estructures d’època romana imperial9, mentre que, segons es desprèn de les darreres intervencions menades, aquests són absents dalt el puig10.

  • 11 M. COROMINAS, «Nota preliminar sobre el poblado romano de Besalú», Annals de l’Institut d’Estudis G (...)
  • 12 P. Castanyer i J. Tremoleda, La vil·la romana de Vilauba, un hàbitat rural d’època romana al Pla de (...)

8En general, les restes arqueològiques pertanyents a l’Antiguitat Tardana a la Garrotxa són escasses; intervencions recents, però, han permès documentar diversos jaciments que comencen a mostrar les característiques del poblament rural en aquesta època. De fet, aquesta migradesa de restes conegudes es pot fer extensiva a l’època romana imperial; així, l’únic jaciment amb certa entitat d’època romana conegut a la comarca, a banda del nucli de Besalú, és el localitzat prop de Can Ring, també a tocar de Besalú, motiu d’una primera intervenció arqueològica temps enrere11, on es documentaren restes d’un establiment agrícola amb una cronologia que sembla establerta en principi entre els segles I a.C – III d.C. Aquest jaciment formaria part del que els arqueòlegs anomenen convencionalment una « vil·la romana», concepte utilitzat genèricament per designar un domini rural format per les terres de conreu i les diverses construccions destinades tant a habitatge com a l’explotació del camp, el que s’anomena pars rustica, pars urbana i pars fructuaria12. Amb una implantació territorial força estesa, aquest tipus d’establiment rural acostuma a presentar un patró d’assentament condicionat pel seu caràcter de centre de producció agropecuària i és constant la seva ubicació a les planes fèrtils i fluvials.

  • 13 Informació extreta de la pàgina web de l’empresa Arqueociència, encarregada dels treballs (www.arqu (...)

9Un altre exemple d’aquest tipus d’assentament s’ha trobat recentment durant el seguiment de les obres de la via de Bracons al seu pas pel municipi de la Vall d’en Bas, treballs que han posat al descobert un jaciment força interessant, Can Rubió, a tocar del petit nucli de Joanetes, prop del riu Fluvià; la intervenció posterior a la seva localització ha posat al descobert un conjunt de restes arqueològiques en una àrea d’uns 1800m2 d’extensió, formades per un total de nou pous i quinze canalitzacions, amb diverses tipologies i funcionalitats, un dipòsit o lacus, un àmbit o habitació i una bassa. Cronològicament, el conjunt s’ubica dins els límits dels períodes altimperial i baiximperial romà, amb pervivències posteriors, la qual cosa li atorga un ampli espectre cronològic, situat entre els segles I i VI d.C. Aquestes restes probablement formarien part d’un assentament més extens, encara no localitzat, mentre que, a partir de l’estudi global del conjunt d’estructures localitzades, es proposa una funcionalitat relacionada amb activitats de drenatge i distribució d’aigua. Es tractaria, doncs, d’un equipament de serveis format per una xarxa de canalitzacions, col·lectors i estructures accessòries que transportarien aigües de pluja o d’escorrentia cap a un punt d’abocament encara no localitzat13.

  • 14 C. Folch i J. Gibert, Informe de les excavacions arqueològiques al jaciment de l’Aubert (Vall d’en (...)

10Com tants d’altres assentaments d’aquestes mateixes característiques i cronologia, l’ocupació del jaciment de Can Rubió no sembla depassar el segle VI. S’inicia o generalitza, doncs, en aquest moment, un procés de transformació del poblament que ha de donar pas a nous tipus d’assentaments i una nova forma d’ocupació del territori amb característiques pròpies, similars als altmedievals. També a la Vall d’en Bas, el cas del jaciment de l’Aubert, amb una cronologia situada a l’entorn dels segles VII i VIII i que fins ara hem pogut estudiar a partir de dues campanyes d’excavació14, en constitueix un exemple paradigmàtic.

  • 15 X. Puigvert, L’Època Medieval, Quaderns d’Història d’Olot, Olot, 1996, p. 23.
  • 16 La localització del jaciment de l’Aubert tingué lloc dins el marc del projecte Prospecció Arqueològ (...)

11De fet, avui és una masia tradicional la que conserva el topònim de l’Aubert, edificació que es troba situada en un vessant a l’est del riu Fluvià, en el sector més meridional de la Vall d’en Bas, a tocar de l’antic camí ral que comunica la zona de la Garrotxa amb la ciutat de Vic i que ja l’any 1117 es esmentat amb el nom de camí d’Osona15. Identificat durant un projecte de prospeccions arqueològiques16, el jaciment es localitzà en una plataforma situada un centenar de metres al sud del mas actual, tot just en el pas dels prats del fons de vall als boscos dels vessants, ocupant una àrea, si ens atenem a la dispersió del material ceràmic, de 800 m2 aproximadament. Les dues campanyes fins ara practicades han permès documentar, per una banda, tres àmbits que formarien part de l’espai de vivenda, bastits amb murs construïts a partir d’un sòcol de pedres ben desbastades per les cares vistes i lligades amb fang, sobre el qual s’aixecaria un alçat amb tàpia que, al seu torn, suportaria una coberta feta amb branques i fang; a l’interior dels àmbits es documenten altres estructures, entre elles un fogar i diversos forats de pal. D’altra banda, i a tocar de l’espai d’habitatge, s’ha excavat un petit àmbit amb un model constructiu similar a l’anterior i que podem interpretar com un espai d’emmagatzematge si fem cas de la troballa de diversos fragments corresponents a grans contenidors ceràmics.

  • 17 J. Enrich, J. Enrich i Ll. Pedraza, Vilaclara de Castellfollit del Boix (El Bages). Un assentament (...)

12A l’espera dels resultats de les datacions radiocarbòniques en curs, i tenint en compte les característiques del jaciment i del seu material arqueològic, pensem que cal proposar de forma preliminar una cronologia per al conjunt a l’entorn dels segles VII-VIII. Així ens ho fa pensar l’absència d’importacions ceràmiques ben conegudes i la similitud del material ceràmic amb d’altres jaciments d’aquesta mateixa cronologia, com és el cas de Vilaclara de Castellfollit del Boix, de referència obligada17. Així mateix cal dir que, a banda de la ceràmica, l’excavació de l’Aubert ha permès recuperar també diversos fragments de pedres de molí manual, un fragment de ganivet de ferro i un braçalet de bronze.

  • 18 M. Fuertes i C.Montalbàn, «El Serradar, una necròpolis i un habitat de l’Antiguitat Tardana a Sant (...)
  • 19 X. Aquilué et alii, «Intervencions arqueològiques a Empúries (L’Escala, Alt Empordà) als anys 2000- (...)

13A nivell de les comarques gironines, en els últims anys s’han excavat altres jaciments corresponents al model definit per l’Aubert. Així, tindríem també el cas del Serradar18 (Sant Pere Pescador), un jaciment datat a l’entorn del segle VII format per quatre espais d’habitatge i una necròpolis amb dotze tombes de lloses; podem afegir encara el jaciment del Carrer del Museu n° 1 d’Empúries19 (L’Escala), datat en els segles VI-VII, format per dos àmbits i que també es posa en relació amb una necròpolis de tombes de lloses localitzada a la banda sud-oriental del turó d’Empúries. Es tracta d’exemples que ara permeten estudiar les característiques d’aquests establiments de reduïdes dimensions que substitueixen el poblament de tradició romana-imperial i que sovint no presenten importacions ceràmiques, fet que fins ara ha dificultat enormement la seva atribució cronològica. Es tractaria d’assentaments amb una clara vocació agropecuària que se situarien en zones de vessant, prop de cursos d’aigua, sense respondre a cap model constructiu en concret, ja que alguns presenten habitatges construïts amb pedra i altres amb materials peribles.

  • 20 J. Esteba i R. Dehesa, «Sant Aniol de Finestres: de santuari de sacralització de les aigües a templ (...)
  • 21 J. Burch et alii, Els temples i els cementiris antics i altmedievals de mas Castell de Porqueres, Q (...)

14En relació a la implantació del cristianisme en el món rural, les basíliques constitueixen l’exemple més clar d’aquest fenomen a nivell arqueològic. Volem destacar, per a la zona de la Garrotxa, el cas de l’església parroquial de Sant Aniol de Finestres, on les excavacions de l’any 2005 van permetre documentar les restes d’una església anterior a la romànica. Concretament es tracta de bona part d’un absis de planta quadrada amb una cronologia situada a l’entorn dels segles VI-VIII i construït per sobre de les restes d’un possible santuari amb paviments de mosaic20. Per proximitat geogràfica, també volem destacar el cas de Mas Castell (Porqueres), on una revisió recent ha permès restituir els resultats de les excavacions antigues. S’hi han documentat quatre fases pertanyents a l’Antiguitat Tardana: en primer lloc, l’espai estaria ocupat per una necròpolis dels segles IV-V, mentre que en un segon moment es construeix una basílica amb tres naus i un petit absis rectangular, conjunt datat a la segona meitat del segle V; en una tercera fase situada a la segona meitat o finals del segle VI, aquesta església seria modificada, quedant reduïda a una sola nau i a un absis poligonal; finalment, en la darrera fase, datada al segle VII, s’allarga la nau i l’edifici és compartimentat21. Amb diversos exemples excavats al nord-est de Catalunya, l’arqueologia demostra una ràpida difusió dels edificis eclesiàstics de caire rural en aquesta època, amb restes excavades de diverses basíliques que són la prova arqueològica que demostra la presència efectiva i creixent de centres religiosos en l’àmbit rural; en tot cas, però, i en l’estat actual de la recerca, sembla que la seva implantació territorial no seria massa estesa, com sembla comprovar-se a la zona objecte d’estudi, on, tot esperant futures intervencions, els exemples coneguts són ben escassos.

  • 22 C. Folch, «El poblament al nord-est de Catalunya durant la transició a l’Edat Mitjana (segles V-XI (...)
  • 23 En relació als conjunts funeraris de les seus episcopals, veure J. M. Nolla i J. Sagrera, Ciuitatis (...)
  • 24 G. Alcalde, R. Buixó, J. Descamps, J. Oller i Ll. Pujolràs, Informe de les excavacions arqueològiqu (...)
  • 25 G. Alcalde, M. Saña i C. Tornero, Prospecció arqueològica a la Vall d’en Bas, les Preses i Riudaura (...)

15És també a nivell funerari on el registre arqueològic pertanyent a l’Antiguitat Tardana pren especial rellevància, com ho demostren estudis específics realitzats a les comarques gironines22. Deixant de banda els cementiris més o menys extensos vinculats a les civitates23, en àmbit rural convé destacar l’aparició de petites necròpolis amb característiques similars. A la zona d’Argelaguer, en el lloc conegut com el Rost del Pi, es va excavar anys enrere una tomba de lloses que conservava encara part de la coberta i les restes de l’inhumat; aquesta tomba pertanyeria a una necròpolis més extensa desapareguda a causa dels treballs agrícoles, un conjunt funerari situat en el cim d’una petita elevació sobre el riu Fluvià24. Així mateix, possiblement correspongui a un cementiri de característiques similars a l’anterior una tomba de lloses localitzada recentment al lloc dels Boïcs, en el terme de Joanetes25.

  • 26 B. Agustí i M. Mataró, «Les Goges. Un cementiri entre els segles VII i IX (Sant Julià de Ramis, Gir (...)

16La tendència és clara durant l’Antiguitat Tardana i ens mostra una proliferació de necròpolis aïllades, segurament vinculades a petits assentaments rurals com els citats més amunt. Els cementiris vinculats a esglésies encara no són significatius, tot i que, com veiem més amunt, comencen a estar presents en l’espai rural, tal i com ho indiquen les diverses excavacions efectuades en algunes basíliques i les seves necròpolis associades. Normalment aquestes necròpolis aïllades presenten molt poques tombes, fet que indica que es tractaria de petites comunitats; no obstant, es coneixen alguns casos de necròpolis extenses no vinculades a edificis religiosos; prop de la Garrotxa, pocs anys enrere es va excavar la necròpolis de les Goges (Sant Julià de Ramis, el Gironès), amb més de dues-centes tombes que cal situar cronològicament entre els segles VII-IX26; aquest cas podria correspondre, molt probablement, a un cementiri compartit per diverses comunitats i amb un ús relativament prolongat. Aquestes necròpolis, independentment de la seva extensió, que no presenten cap relació amb un centre religiós mostrarien, en tot cas, que les comunitats pageses encara no passen, necessàriament, per l’església.

  • 27 G. Alcalde, M. Molist i A. Toledo, Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat del Pont (la Garrotxa) (...)

17Finalment, convé valorar també el que sembla ser l’ocupació esporàdica, encara mal definida, de coves i abrics en aquesta època, un fenomen que s’observa també en altres àrees. En tot cas, sembla tractar-se de visites de caràcter puntual i de poca durada, que no han deixat cap rastre estructural observable i que només es reconeixen per la presència de materials ceràmics. Així, només a la vall del riu Llierca, trobem ocupacions d’aquesta mena als jaciments de la Cova 120, la cova dels Ermitons i la Bauma del Serrat del Pont, tots ells amb restes ceràmiques que arriben com a poc al segle V127.

La conquesta islàmica i la integració a Al-Andalus

18Els diversos autors que han tractat el moment de la conquesta islàmica coincideixen a afirmar que és probable que, abans del 714, els musulmans haguessin recorregut gran part de la zona més oriental de la Tarraconensis, ocupant els diversos centres urbans i de poder. Aquesta ocupació, com sembla esdevenir-se a la resta d’Hispania, i tret d’excepcions molt concretes, es va produir majoritàriament a partir de pactes amb les aristocràcies i de l’establiment de dependències fiscals. Més enllà d’això, però, l’anàlisi d’aquest període s’ha vist limitada, deixant de banda alguns habituals prejudicis historiogràfics, per la pràctica absència de testimonis documentals que hi facin referència i per les dificultats de l’arqueologia per reconèixer el registre arqueològic propi d’aquestes cronologies. Ha estat, doncs, a partir d’aquesta constatació que l’anàlisi de la toponímia ha esdevingut un recurs necessari que ha permès plantejar diverses hipòtesis, tot començant a destriar les característiques de l’organització territorial d’època islàmica en base a la identificació de sèries toponímiques concretes.

  • 28 Ja P. Bonnassie posava de relleu que el mot, pels volts de l’any mil, ja no evocava res per als con (...)
  • 29 R. martí, «Palaus o almúnies fiscals a Catalunya i al-Andalus», Les societés méridionales à l’age f (...)
  • 30 Sobre el procés complex de realització d’aquest repartiment, i les múltiples tensions que es genera (...)
  • 31 Anomenats també «palatia fisci». R. MARTÍ, «Palaus o almúnies ...», 63.

19Així, comprovem com el topònim «palau» i les seves diverses variants apareixen amb profusió tant a l’àrea de Catalunya Vella i fins al Penedès, com al nord dels Pirineus i fins la regió de Narbona-Carcassona, presència que es detecta tant a nivell del registre toponímic conservat com en la seva aparició en les fonts documentals medievals ja a partir del segle IX. Diversos autors n’han assenyalat repetides vegades el seu origen poc clar, tot i que sovint s’hi ha volgut veure al seu darrere l’existència d’una institució lligada al domini públic i fiscal vinculat a l’època tardorromana28. No obstant, en diverses publicacions anteriors hem raonat la identificació d’aquests palatia amb una primerenca xarxa d’establiments corresponents a la conquesta islàmica29, situant el seu origen a partir de la verificació del cinquè estatal sobre els béns conquerits30, fet que, sobre el terreny, es tradueix en l’aparició d’un gran nombre d’establiments que, majoritàriament, s’ubiquen al voltant de les seus episcopals i sobre, o ben a prop, de les vies principals de comunicació. Aquest origen andalusí de la institució sembla confirmar-se a partir de diversos indicis: en primer lloc, el propi àmbit geogràfic que mostra la seva dispersió i que es fa evident sobretot a Catalunya Vella i en altres àrees de la meitat nord peninsular, mentre que, al nord dels Pirineus, la seva presència és ben evident a la Septimania, incorporada també a al-Andalus durant part del segle VIII. Podria objectar-se, en aquest sentit, un possible origen en època visigoda que coincidiria també amb el marc geogràfic descrit; no obstant, en verificar les fonts escrites d’aquesta època, es comprova que el mot palatium es refereix sempre a la seu del palau reial, sense cap implicació en la gestió de les finances públiques. No és sinó en fonts vinculades als primers temps de l’estat andalusí, que trobem referències documentals relacionades amb l’existència d’una xarxa de palatia rurals31.

  • 32 Es tracta d’una interpolació de l’any 951sobre un precepte del rei Odó de l’any 890 confirmant les (...)
  • 33 Potser el més conegut sigui el governador d’Osca de finals del segle VIII, portador d’aquesta matei (...)
  • 34 C. Folch, «Estratègies de conquesta...», 143.

20Per altra banda, l’anàlisi de les mencions antigues de palatia en terres catalanes permet observar diversos casos de denominacions compostes significatives que expliciten el funcionament d’aquesta xarxa d’establiments en època emiral. L’exemple més clar que tenim a les comarques gironines el trobem en la menció d’un inequívoc palacium Abtauri, prop de l’actual nucli de Colomers, al Baix Empordà32, denominació provinent de l’apel·latiu Abu Tawr, utilitzat per alguns personatges importants de la Marca Superior d’al-Andalus en els segles VIII-IX33. Per altra banda, el cas de les comarques gironines també exemplifica clarament fins a quin punt aquesta institució s’implanta en el territori, amb nombrosos exemples que es distribueixen a l’entorn de les seus de Girona i Empúries i sobre la xarxa viària i els cursos fluvials34.

  • 35 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 394, a. 969.
  • 36 «... in villa que dicunt Palacio...» Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 254, a. 940. Aquest topònim (...)
  • 37 Malgrat que no coneixem directament la cita documental, sembla que aquest lloc apareix com a «vilar (...)

21Pel que fa a la comarca de la Garrotxa en concret, documentem diversos topònims d’aquesta sèrie que mostren lleugeres variants; així, trobem un palaciolo a Dosquers (Maià de Montcal)35 i un palatium prop de Montagut36, als quals cal adjuntar els llocs de Palou, a Begudà37, de Palol, a Tortellà, i de Palau, a Castellfollit de la Roca.

  • 38 C. Folch i J. Gibert, «Prospeccions arqueològiques al terme municipal de Bàscara (Alt Empordà). El (...)

22Com s’ha pogut determinar en estudis anteriors dedicats a la creació d’aquesta xarxa d’establiments, la seva dinàmica de distribució respon de forma majoritària a dos paràmetres recurrents: d’una banda, la seva ubicació al voltant o en relació a centres urbans, especialment seus episcopals, i altres nuclis principals, normalment caps d’antics territoria, i, per altra, la seva dispersió tot seguint el traçat de vies de comunicació importants. De fet, el cas del territorio Bisuldunense sembla no defugir aquest esquema bàsic en situar-se bona part dels topònims prop del riu Fluvià, a banda i banda del nucli de Besalú, resseguint en aquest cas el traçat d’una antiga via que uniria Empúries amb Besalú38 i que continuaria vers l’interior. Cal dir, però, que cap d’aquests punts ha estat treballat arqueològicament i que, per tant, no disposem ara com ara de dades que permetin valorar l’entitat d’aquests emplaçaments durant el període altmedieval, a banda de la presència de diversos exemplars de moles de molí manual de basalt conservades a la casa de Palou de Begudà.

  • 39 R. MARTÍ, «La defensa del territori durant la transició medieval», Actes del Congrés els castells m (...)
  • 40 J. Zozaya, «Fortificaciones tempranas en al-Andalus», Mil anos de fortificaçoes na Península Ibéric (...)
  • 41 C. Folch, J. Gibert, J. Llinàs i R. martí, «Excavacions arqueològiques a la Torre del Far (Santa Co (...)

23Ha estat també a partir d’una hipòtesi toponímica inicial que s’ha pogut identificar una primerenca xarxa de torres de senyals vinculada també al context de la conquesta islàmica; així, la relació establerta entre el topònim pharus, sinònim llatí de la manura àrab, i un seguit de grans torres monumentals de característiques comunes tradicionalment vinculades a una genèrica època romana ha obert la porta a l’estudi arqueològic d’aquest sistema i dels seus elements integrants39, un conjunt monumental i toponímic que és especialment notable a les comarques gironines. En síntesi, es tracta de grans torres de planta circular amb un diàmetre que gira a l’entorn dels deu metres, construïdes normalment amb grans blocs que sovint mostren un encoixinat exterior. Similars característiques constructives ja han estat observades, amb les variants pròpies de cada cas i regió, en altres zones de la Península Ibèrica en relació a fortificacions andalusines primerenques, on destaca el recurs a tècniques constructives manllevades de la tradició clàssica40. De fet, l’excavació arqueològica duta a terme per part del nostre equip a la Torre del Far de Santa Coloma de Farners només ha pogut determinar un únic moment d’ocupació de l’edifici, associat a materials clarament altmedievals, sense que s’hagi detectat cap ocupació anterior ni posterior41.

  • 42 J. Tura, «Castell de Falgars, una torre romana a la Garrotxa», Cypsela, 9 (1991), p. 111-119.
  • 43 Es tracta de la publicació del testament del clergue Guigó per part del bisbe Hildesind d’Eina i al (...)
  • 44 «... et de meridie, descendit de Monte Frigido et venit in castro qui dicunt de Collotorto, et asce (...)

24A la Garrotxa, vinculem a l’esmentat sistema la torre coneguda com Castellot de Falgars o del Far, situada en el cim més oriental de la serralada del Mont, amb un control visual evident sobre l’Empordà, la vall del Fluvià i bona part dels Pirineus orientals, construïda amb grans carreus sovint encoixinats42; precisament, el topònim es registra ja l’any 983, en relació al proper monestir de Sant Llorenç de Sous43. De la mateixa manera, es coneix també l’existència d’un Faro prop del límit entre els actuals termes municipals de Santa Pau i Sant Feliu de Pallerols, topònim documentat l’any 1029 en l’afrontació meridional de l’antiga parròquia de Sant Miquel Sacot i que, malgrat no haver estat encara localitzat definitivament, cal situar de forma segura a la serra del Corb, a la divisòria d’aigües del Ter i el Fluvià, concretament entre les restes del castell de Colltort i el cim de Roca Lladre, tal i com ho assenyala específicament la documentació en situar-lo en aquest vèrtex44.

  • 45 R. Marichal i PH. Sénac, «Ruscino: un établissement musulman du VIIIe siècle». Villa II. Ciudades y (...)
  • 46 C. Folch i J. Gibert, Informe de les excavacions arqueològiques al jaciment de Can Gorgals Vell (Sa (...)

25Més enllà del que hem vist, poques són les restes documentades a la comarca que, a nivell arqueològic, es poden vincular directament al període islàmic; aquest fet és podria fer extensiu a les àrees geogràfiques veïnes, integrades a al-Andalus durant un període cronològic similar. No obstant, cal destacar projectes arqueològics recents desenvolupats sobre jaciments que es poden relacionar amb la conquesta islàmica i que han d’ajudar a determinar les característiques pròpies del registre arqueològic d’aquest moment. En aquest punt, els darrers estudis realitzats a Ruscino (Perpinyà)45, on es documenta una presència significativa de monedes i de segells de plom de l’emirat, assenyalen aquest emplaçament com un punt important de caràcter estatal vinculat a les conquestes transpirinenques; per altra banda, també les excavacions desenvolupades al jaciment de Can Gorgals Vell (Santa Coloma de Farners)46 mostrarien un establiment d’aquest mateix moment, en aquest cas vinculat a la Torre del Far citada més amunt.

  • 47 F. Busquets i M. Fàbregas, «L’arqueologia a Besalú (La Garrotxa) a l’entorn de l’any mil», Actes de (...)
  • 48 C. Folch, «La cerámica de la Alta Edad Media en Catalunya (siglos VIII-IX d.C): el estado de la cue (...)
  • 49 X. Puigvert, «Dels àrabs als francs», G. Alcalde i F. Burjachs, Els Primers Mil·lennis, Quaderns d’ (...)

26En relació a la zona d’estudi, a Besalú i concretament a la zona de la Devesa, les excavacions arqueològiques mostren una ocupació formada per sitges i restes de murs amortitzada en el segle X per una de les torres de la muralla. Malgrat que els seus analistes atribueixen al conjunt una cronologia àmplia entre els segles VIII i X47, part del material ceràmic documentat mostra, al nostre entendre, paral·lels significatius amb el que es documenta a Ruscino, fet que vindria a confirmar la vigència d’aquest emplaçament durant el segle V11148. No obstant, cal considerar que, a nivell de poblament rural, el registre arqueològic no mostra canvis significatius, com demostren les excavacions de jaciments amb un origen situat al segle VII i que perduren durant el segle següent, com és ara el cas de l’Aubert, presentat anteriorment. Finalment, i per proximitat geogràfica, cal esmentar la troballa d’un fals de bronze de l’any 728 al marge dret del riu Fluvià, entre Serinyà i Esponellà49.

La conquesta carolíngia i la instauració dels comtats

  • 50 R. MARTÍ, «Territorio en transició...», p. 50-62.

27És a partir de la conquesta franca quan comencem a registrar esments de territoris concrets en la documentació local més antiga del segle IX, circumscripcions geopolítiques que divideixen el nou espai conquerit; en aquest procés la Garrotxa queda englobada dins el territorio Bisuldunense forma inicial que, com hem vist, sembla heretar-se de l’Antiguitat Tardana. Més endavant, el concepte sembla evolucionar cap al pago Bisuldunense, documentat el 844, fins acabar per imposar-se el comitatu Bisuldunense, documentat el 871 dins un procés genèric d’afermament dels comtats a tota Catalunya Vella a finals del segle IX50.

  • 51 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 88, a. 894.
  • 52 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 65, a. 889.
  • 53 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 473, a. 979.
  • 54 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 330, a. 959.
  • 55 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 376, a. 966.

28La documentació també és ben explícita en referir-se a les valls com a entitats territorials que se situarien jeràrquicament per sota dels territoris i que, al seu torn, englobarien termes menors, pricipalment de villae. Així, es documenta en aquesta zona el valle Basso (Vall d’en Bas)51, el valle Miliarias (Mieres)52, el valle Sancta Pace (Santa Pau)53, el valle Biania (Vall de Bianya)54, el valle Albet o de Beget55, el valle Agogia (Vall d’Aguja) o el vallem Bichilibim, proper a l’anterior.

  • 56 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 38, a. 866.
  • 57 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 41, a. 871.
  • 58 L. Moret i J. M. VILA, «L’església del monestir de Sant Llorenç de Sous (Albanyà, Alt Empordà)», II (...)

29En aquest marc territorial cal destacar la política de fundació d’esglésies i monestirs, on cal citar, a la comarca de la Garrotxa, diversos casos que apareixen a la documentació més primerenca, tot i que no sigui abans de la segona meitat del segle IX, com succeeix amb els monestirs de Sant Julià i Sant Vicenç del Mont l’any 86656 i el de Sant Aniol d’Aguja57. De fet, és sobre una fundació monàstica vinculada a aquest últim i documentada també l’any 871, Sant Llorenç del Mont o de Sous (basílica in honorem sancti Laurentii), que tenim les úniques referències arqueològiques referents a aquest tipus d’establiments en la seva fase inicial; així, les excavacions arqueològiques realitzades han pogut documentar un mur semicircular per sota l’absidiola meridional de l’edifici romànic, a més d’un mur i les restes d’un enterrament. Aquestes restes vindrien a confirmar l’existència d’una petita església amb un absis semicircular pavimentat amb opus signinum, amb una habitació associada, i una necròpoli, estructures que els excavadors daten, com a mínim i tot seguint les informacions documentals, a finals del segle IX58.

  • 59 J. Llinàs et alii, La Peralada ibèrica i medieval segons l’arqueologia, Figueres, Monografies Empor (...)
  • 60 Catalunya Carolíngia, vol. II, 368-370.

30En la seva expansió, els francs prioritzaren la conquesta i l’ocupació de ciutats o de centres territorials. Conquerides les seus episcopals, l’ocupació del territori també comporta la creació de nous punts fortificats que assumeixen funcions de centre territorial o que són enclavaments d’especial interès estratègic. Al nord-est de Catalunya, aquesta opció és ben manifesta en la fundació del castrum Tolone vers la fi del segle VIII sobre la vil·la de Peralada, que dona nom al territorium petralense, on les excavacions ratifiquen l’extensió i la solidesa de la fortificació, on es documenta un mur de dos metres de gruix, construït de bell nou59. En la comarca de la Garrotxa, però, no es disposa de dades arqueològiques sobre fortificacions d’aquest període, essent la primera referència del castell de Besalú de l’any 957. Si més no, a la Vall d’en Bas sabem que el castrum Gorni (possiblement Puig Gorners) era un dels límits septentrionals de Joanetes l’any 89860, tot i que aquesta fortificació, desapareguda de la documentació més enllà d’aquest esment, podria vincular-se potser amb l’avenç dels cerdans sobre Osona a finals del segle IX.

  • 61 Per veure les característiques d’un d’aquests assentaments rurals, veure C. Folch i R. MARTÍ, «Exca (...)
  • 62 «... et in Basse, locum qui dicitur Olotis, cum antiqua ecclesia in honore sanctae Marie funda ta», (...)
  • 63 «alaudem meo in comitatu Bisuldunense, in valle que dicunt Basso, in locum ubi dicitur Sancti Stefa (...)
  • 64 «... et in valle Basse villam quae dicitur Sancti Stephani cum valle Ionathes, cum villis et villar (...)
  • 65 «villare que vocant Terrucio», Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 88, a. 894.
  • 66 «terminatur in collo qui dicitur de Basso et de Terrucio», Catalunya Romànica, vol. IV, p. 403.
  • 67 «in valle Baso, villa que vocant Presas, ubi eclesia fundata est in onorem Sancti Petri et ipso Pug (...)
  • 68 «et ipsum alodem quod merebat habere in valle Basso, in villa Balbos vel in ipsa Pinna», Catalunya (...)

31Els darrers esglaons en l’organització territorial els constitueixen els loca i les villae amb un terme propi i amb els villares61, unitats menors de poblament inserits sempre dins el terme d’una vil·la. A partir de finals del segle IX, la documentació més primerenca d’aquesta zona cita diversos llocs de poblament dispers que en general responen a aquestes categories. Un cas ben documentat a la Garrotxa el constitueix la Vall d’en Bas, amb un primer esment (in Basse) que es troba al precepte de Sant Aniol d’Aguja de l’any 871, on el seu lloc (locum) d’Olot i la seva antiga església s’atribueixen a aquest monestir62. Poc més tard, dins del Valle Basso, el lloc de Sant Esteve és documentat l’any 89463 i també l’any 898 en un precepte de Carles el Simple64, en el qual ja apareix citat com a villa. Dins el terme de Sant Esteve, cal destacar també la presència del villare Terrucio, avui el mas Terruç, molt proper al jaciment de l’Aubert, i que seria esmentat d’antic en el document citat més amunt de l’any 89465, tornant a aparèixer en l’acta de consagració de l’església de Sant Esteve de l’any 111966. L’escala jeràrquica també queda ben explícita quan dins la mateixa vall s’inclouen igualment la vila de Les Preses, que al mateix temps engloba els vilars Corbo i Novo entre d’altres llocs de poblament67 i les viles de La Pinya i Els Balbs, a més d’Olot mateix68.

  • 69 «et affrontat ipsa vallis de parte orientis in serra quae dividit inter Girundense et Bisuldunense (...)
  • 70 «...de parte orientis in ipsa summa serra qui dividit inter Ierundense vel Bisuldunense, et de meri (...)

32Vers la fi del segle IX, però, l’ordenament jeràrquic i eclesiàstic de la vall també comença a reflectir els canvis, i ho fa lentament. Així, a l’antiga església d’Olot, ara subordinada a un monestir, aquí es contraposa l’hegemonia que sembla exercir en la vall la vila de Sant Esteve d’en Bas, sorgida a redós d’una església i dotada d’un terme relativament gran, que fixa el precepte de l’any 898 on s’atorga a un particular de nom Teodosi69. Per això ens resulta sorprenent aquell document previ de l’any 894, on Iquiló pretenia vendre a son fill Sendred el seu alou de Sant Esteve i del vilar Terruç, de superfície més reduïda, on en l’afrontació occidental s’esmenta la parrochia Nativale i les rompudes d’Angela i del moro Arnald70. O estem davant de maniobres aristocràtiques en la zona, tot aprofitant aquell temps de convulsió política, o el document de l’any 894 és una falsificació força acurada, o s’acumulen els errors en la còpia que el transmet. El cas és que en aquesta data i en aquesta zona l’ús del terme parròquia, referit al districte propi d’una església rural, ens sembla molt prematur i, més encara, referit a un indret del que se’n desconeix la ubicació precisa ni cap altra referència, com és el cas d’aquest «Nativale».

Conclusions

33Al capdavant de l’organització territorial a l’Antiguitat Tardana, a la comarca de la Garrotxa, hi trobem un territori principal, el «territorium Bisuldunense», una hipòtesi que es veuria confirmada per la seva precoç aparició en la documentació altmedieval, ja a inicis del segle IX. L’antiguitat d’aquesta entitat jurídica seria similar a la del seu centre territorial, Besalú mateix, on les darreres excavacions arqueològiques han localitzat diverses restes dels segles l’Antiguitat Tardana, tant a la zona de la Devesa com en part del nucli històric. El poblament rural en aquests primers temps segueix els patrons dels assentaments agrícoles de tradició romana, com succeeix al jaciment de Can Rubió, en funcionament fins al segle VI. A partir d’aquest moment es detecten canvis que afecten de ple les característiques del poblament rural, amb la creació de nous assentaments que hom pot assimilar a la categoria del que la documentació ulterior anomenarà villarunculi i que a nivell arqueològic podem identificar amb el jaciment de l’Aubert, un establiment que, fins on ha estat excavat, mostra diversos àmbits contigus construïts precàriament.

34En època islàmica, els nouvinguts prioritzen l’ocupació dels centres territorials antics, on cal destacar, en relació a la proximitat i importància d’aquests, els casos de Gerunda i Emporiae; el mateix paper exerciria Besalú, on també les darreres excavacions arqueològiques detecten una certa ocupació durant els segles VIII-IX a la zona de la Devesa. Per altra banda, cal destacar l’interès de l’anàlisi toponímica, a partir de la qual, i concretament pel que fa als topònims derivats de pharus i palatium, podem resseguir els eixos vertebradors en l’organització territorial d’època islàmica. Així, també denoten la importància del centre territorial de Besalú els exemples de Palatiolum a Dosquers i de Palacio, a Montagut, situats a banda i banda del nucli principal i controlant aquesta zona del riu Fluvià o, el que és el mateix, l’antiga via que unia Besalú i Empúries. En aquest moment sembla que hauríem de parlar de continuïtat en els assentaments rurals, on una altra vegada l’Aubert en constituiria un bon exemple.

35Durant l’època carolíngia, la conquesta franca també està dirigida cap al control dels centres territorials de tradició antiga, entre els quals Besalú esdevé la clau, ja a finals del segle IX, per a l’organització del nou comtat que acabarà per integrar les valls perifèriques de l’antic territori, com sembla succeir amb el valle Basso. Així, és durant aquest segle que la documentació reflexa aquest procés, apareixent inicialment com a territorium i seguidament documentant-se com a pagus, per acabar conformant el comitatu Bisuldunense, fet que es demostra, també, per les excavacions arqueològiques, on les restes documentades que es daten en els segles X-XI mostren la creixent entitat que, progressivament, adquireix Besalú, documentant-se des de mitjan segle X el castrum Bisulduni. Mentrestant, viles i vilars constitueixen el poblament rural, ben documentades d’ençà del segle IX.

36Cal destacar també la proliferació d’esglésies i monestirs a la zona, ben documentats a la comarca de la Garrotxa des de mitjans del segle IX i que afectaran de forma directa l’evolució del poblament rural, laminant progressivament les competències de les viles. Serà, però, en el decurs dels segles X-XI, durant el període comtal i de formació de la feudalitat, quan es verifiquen dues transformacions successives que afecten el conjunt de l’organització territorial i del poblament rural de la zona.

37En primer lloc, cal destacar el procés de canvi que suposa, des d’un principi, l’ampliació dels termes d’algunes viles ja existents o la creació de noves, amb els nous termes corresponents. Aquest procés, que originarà nombrosos conflictes reflectits per la documentació gironina, suposa la subordinació jurídica d’una població dispersa o semi-dispersa al terme que centralitza un indret determinat, la vila, tot i que això no implica la concentració física del poblament en aquestes dates.

  • 71 R. Martí, «L’ensagrerament: utilitats d’un concepte», Les sagreres a la Catalunya Medieval, Girona, (...)

38Una segona fase de transformacions es verifica a les institucions eclesiàstiques durant el procés d’implantació de les parròquies rurals, introduït vers la fi del segle IX als voltants de la ciutat de Girona. Aquesta innovació, però, coneixerà una lenta difusió diocesana, tot i que suplantarà durant el segle XI, finalment, la funció que hom atorgava fins aquí a la vila en l’organització territorial71.

Figura 1: Mapa de la conca alta del riu Fluvià.

Figura 1: Mapa de la conca alta del riu Fluvià.

Figura 2: jaciment arqueològic de l’Aubert (Vall d’en Bas).

Figura 2: jaciment arqueològic de l’Aubert (Vall d’en Bas).

Figura 3: Castellot de Falgars o del Far (Beuda).

Figura 3: Castellot de Falgars o del Far (Beuda).

Bibliographie

Bibliografía

AA DD, Catalunya Romànica, vol. IV, La Garrotxa, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1990.

AA DD, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, volum 3. Gironès, Pla de l’Estany, Selva i Garrotxa. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1991.

R. Abadal, Catalunya Carolíngia, I. El domini carolingi a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1986.

R. Abadal, Catalunya Carolíngia, II. Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vol., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1926-52.

B. Agustí i M. Mataró, «Les Goges. Un cementiri entre els segles VII i IX (Sant Julià de Ramis, Girona)», dins Catalunya a l’època carolíngia. Art i cultura abans del romànic (segles IX-X), Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1999-2000, p. 111-113.

G. Alcalde, R. Buixó, J. Descamps, J. Oller i Ll. Pujolràs, Informe de les excavacions arqueològiques al jaciment del Rost d’en Pi (Argelaguer, La Garrotxa). Informe inèdit dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya, any 1984.

G. Alcalde, M. Molist i A. Toledo, Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat del Pont (La Garrotxa) a partir del 1450 a.C., Publicacions eventuals d’arqueologia de la Garrotxa, 1. Museu Comarcal de la Garrotxa, 1994.

G. Alcalde, M. Sana i C. Tornero, Prospecció arqueològica a la Vall d’en Bas, les Preses i Riudaura (La Garrotxa). Informe-memòria de les prospeccions efectuades l’any 2004 lliurada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya.

G. Alcalde i F. Burjachs, Els Primers Mil·lennis, Quaderns d’Història d’Olot, 2, Olot, 1991, p. 66-67.

N. Alcañiz i J. Montori, Anàlisi de la situació del coneixement de la Vall d’en Bas, Treball de recerca inèdit, Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa, UAB, 2004.

X. Aquilué et alii, «Intervencions arqueològiques a Empúries (L’Escala, Alt Empordà) als anys 2000-2001», dins VI jornades d’Arqueologia de les Comarques gironines. 10 i 11 de Maig. Sant Joan de les Abadesses, 2002, p. 173-174.

J. Burch et alii, Els temples i els cementiris antics i altmedievals de mas Castell de Porqueres, Quaderns, Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 1999.

F. Busquets i M. Fàbregas, «L’excavació d’urgència del jaciment de la Devesa (Besalú, La Garrotxa)», dins IV Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Figueres, 1998, p. 149-167.

F. Busquets i M. Fàbregas, «Actuacions arqueològiques en el centre històric de Besalú (la Garrotxa): carrer del Portalet, carrer del Pont Vell, carrer Major, carrer Tallaferro i carrer de la Devesa», dins IV Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Figueres, 1998, p. 300-319.

F. Busquets i M. Fàbregas, «L’arqueologia a Besalú (La Garrotxa) a l’entorn de l’any mil», dins Actes del Congrés Internacional Gerbert d’Orlac i el seu temps: Catalunya i Europa a la fi del primer mil·lenni, Vic-Ripoll, 1999, p. 382- 393.

J. Canal, E. Canal, J.M. Nolla i J. Sagrera, «Les uillae de Constantí a Carlemany. Aportacions gironines a la qüestió de l’evolució i la transformació de les vil·les o termes rurals durant l’Antiguitat Tardana (segles IV-VIII)», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 47 (2006), p. 15-48.

P. Castanyer i J. Tremoleda, La vil·la romana de Vilauba, un hàbitat rural d’època romana al Pla de l’Estany, Banyoles, 2000.

F. Caula, Les parròquies i comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts (Notes Històriques), Sant Joan les Fonts, 1930.

M. Corominas, «Nota preliminar sobre el poblado romano de Besalú», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 14 (1960), p. 307-314.

J. Enrich, J. Enrich i ll. Pedraza, Vilaclara de Castellfollit del Boix (El Bages). Un assentament rural de l’Antiguitat Tardana, Arqueoanoia Edicions, 1995.

J. Esteba i R. Dehesa, «Sant Aniol de Finestres: de santuari de sacralització de les aigües a temple cristià», Protohistoria et Antiqua Historia Pyrenaica, dins II Congrés Internacional Història dels Pirineus, Girona, 2005, p. 285-98.

C. Folch, «Estratègies de conquesta i ocupació islàmica del nord-est de Catalunya», Quaderns de la Selva, 15 (2003), p. 139-154.

C. Folch, «El poblament al nord-est de Catalunya durant la transició a l’Edat Mitjana (segles V-XI dC)», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 46 (2005), p. 37-65.

C. Folch, «La cerámica de la Alta Edad Media en Catalunya (siglos VIII-IX d.C.): el estado de la cuestión», Arqueología y Territorio Medieval, 12.2 (2005), p. 237-54.

C. Folch i J. gibert, «Prospeccions arqueològiques al terme municipal de Bàscara (Alt Empordà). El poblament entre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana», dins III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sabadell (en premsa).

C. Folch i J. Gibert, Informe de les excavacions arqueològiques al jaciment de l’Aubert (Vall d’en Bas). Informes inèdits dipositats a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya, anys 2006-2007.

C. Folch i J. GIbert, Informe de les excavacions arqueològiques al jaciment de Can Gorgals Vell (Santa Coloma de Farners). Informes inèdits dipositats a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya, anys 2006-2007.

C. Folch, J. gibert, J. Llinàs i R. Martí, «Excavacions arqueològiques a la Torre del Far: una torre alimara a la Marca Superior d’al-Andalus», dins VIII Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, 2006, p. 26-27.

C. Folch, J. gibert, J. Llinàs i R. martí, «Excavacions arqueològiques a la Torre del Far (Santa Coloma de Farners, La Selva). Una torre alimara del segle VIII a la Marca Superior d’al-Andalus», dins III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sabadell (en premsa).

C. Folch i R. martí, «Excavacions arqueològiques al vilar de Montclús (Santa Maria de Merlès, Berguedà): un assentament rural del segle IX», dins III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sabadell, 2006 (en premsa).

G. Font et alii, «Torre de la Móra, una fortificació altmedieval en els primers contraforts del Montseny», dins Actes del Congrés Internacional Gerbert d’Orlac i el seu temps: Catalunya i Europa a la fi del primer mil·lenni, Vic-Ripoll, 1999, p. 409-417.

M. Fuertes i C. Montalbán, «Resultats previs de la intervenció arqueològica a les obres de condicionament de la carretera GIV-6216, tram Sant Pere Pescador-Castelló d’Empúries (Alt Empordà)», dins VII Jornades d’Arqueologia de les Comarques de Girona, La Bisbal d’Empordà, 2004, p. 325- 328.

M. Fuertes i C.Montalbán, «El Serradar, una necròpolis i un habitat de l’Antiguitat Tardana a Sant Pere Pescador», Congrés d’Història de l’Empordà, 2007 (en premsa).

J. Gibert, «La integració a al-Andalus dels territoris a ponent del Llobregat», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 14 (2005), p. 39-72.

J. Gibert, «L’evolució del poblament tardoantic a la depressió penedesenca i els seus marges (ss. V-VII)», dins III Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme. De Constantí a Carlemany. El pas de l’Antiguitat Tardana al món medieval, Mataró, 2006, p. 175-186.

J. Gibert, «Els palatia septimans: indicis de l’organització territorial andalusina al nord dels Pirineus», Anuari d’Estudis Medievals, 37/1 (gener-juny 2007), p. 1-26.

A. Isla, «Villa, villula, castellum. Problemas de terminologia rural en època visigoda», Arqueología y Territorio Medieval, 8 (2001), p. 9-21.

J. Llinàs et alii, La Peralada ibèrica i medieval segons l’arqueologia, Monografies Empordaneses, 4, Institut d’Estudis Empordanesos, Figueres, 1999.

R. Marichal, Ph. Sénac, «Ruscino: un établissement musulman du VIIIe siècle», dins Villa II. Ciudades y campo en la Tarraconense y en al-Andalus (ss. VI-XI): La transición, Ph. Sénac ed., Toulouse, 2007, p. 67-94.

R. Martí, Col·lecció diplomàtica de la seu de Girona (817-1100), Barcelona, Fundació Noguera, 1997.

R. Martí, «Territoria en transició al Pirineu medieval», dins Actes del 3er curs d’arqueologia d’Andorra, Andorra, 1995, p. 37-83.

R. Martí, «Palaus o almúnies fiscals a Catalunya i al-Andalus», dins Les sociétés méridionales à l’âge féodal». H. Débax ed., Hommage à Pierre Bonnassie, Toulouse, 1999, p. 63-70.

R. Martí, «Conquestes i capitulacions pageses», dins Catalunya a l’època carolíngia. Art i cultura abans del romànic (segles IX-X), Barcelona, 2000, p. 59- 63.

R. Martí i S. Selma, «Fortificaciones y toponímia omeya en el Este de al-Andalus», Mil anos de fortificaçoes na Península Ibérica e no Magreb (500-1500), dins Simposio internacional sobre castelos, Palmela, 2002, p. 93-104.

R. martí, «La defensa del territori durant la transició medieval», dins Actes del Congrés els castells medievals a la Mediterrània Nord-Occidental, Arbúcies, 2003, p. 89-114.

R. martí, «Fars de terra endins. A propòsit de la Torrassa del Moro», Laietania, 16 (2005), p. 185-198.

R. martí, «Del fundus a la parrochia. Transformaciones del poblamiento rural en Catalunya durante la transición medieval», dans Ph. Sénac dir., De la Tarraconaise à la Marche Supérieure d’al-Andalus (IVe-XIe siècle). Les habitats ruraux. Université de Toulouse-Le Mirail, 2006, p. 145-165.

R. martí, «L’ensagrerament: utilitats d’un concepte», dins Les sagreres a la Catalunya Medieval, Girona, Documenta Universitària, 2007, p. 85-204.

L. Moret i J. M. Vila, «L’església del monestir de Sant Llorenç de Sous (Albanyà, Alt Empordà)», dins II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sant Cugat, 2002, p. 87-96.

J. M. Nolla i J. Sagrera, Ciuitatis Impuritanae Coementeria. Les necròpolis tardanes de la Neàpolis, Estudi General, Revista de la Facultat de lletres de la Universitat de Girona, 1995.

J.M. Nolla i M. Sureda, «El món funerari antic, tardoantic i altomedieval a la ciutat de Girona. Un estat de la qüestió», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 40 (1999), p. 26-30.

R. Ordeig, Les dotalies de les esglésies de Catalunya. Segles IX-XII, vol. 1, Vic, 1993- 94.

J. Pagès, Els senyorius alodials en el vescomtat de Bas a la baixa edat mitjana (3 vol.), Girona, Diputació de Girona, 1987.

Ll. Planagumà, Fitxa d’identificació del geòtop: Llac de resclosa volcànica de la vall d’en Bas, Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, 2003.

A. Prieto i R. Martí, «Ordenamiento territorial antiguo y medieval del nordeste peninsular», La ciutat en el món romà, dins Actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 1994, p. 339-342.

X. Puigvert, L’Època Medieval, Quaderns d’Història d’Olot, 3, Olot, 1996.

G. Ripoll i J. Arce, «Transformación y final de las villae en Occidente (siglos IV-VIII): problemas y perspectivas», Arqueologia y Territorio Medieval, 8 (2001), p. 21-55.

E. Riü-Barrera, «Implantació territorial i forma arquitectònica dels monestirs de la Catalunya Comtal», dins I Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Igualada, 1998, p. 294-307.

J. Sagrera, «Intervencions arqueològiques a Besalú», dins VIII Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Roses, 2006, p. 517-529.

J. Sagrera i M. Sureda, «El poblament antic i medieval al voltant de Santa Maria de Besalú: les dades arqueològiques», dins Relíquies i arquitectura monàstica a Besalú, Besalú, Ajuntament de Besalú, 2006, p. 105-150.

M. Saña, «La comarca de la Garrotxa durant la revolució neolítica (5800-2800 cal AC)», Estudis Històrics de la Garrotxa, 1 (2004), p. 7-31.

Ph. Sénac, Les Carolingiens et al-Andalus, Paris, Maisonneuve et Larose, 2002.

S. Sobrequés, S. Riera i M. Rovira, Catalunya Carolíngia, V. Els comtats de Girona, Besalú, Empúries i Peralada, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2003.

J. Soler i V. Ruiz, «Els palaus de Terrassa. Estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia», Terme, 15 (2000), p. 38-51.

J. Tura, «Castell de Falgars, una torre romana a la Garrotxa», Cypsela, 9 (1991), p. 111-119.

J. Zozaya, «Fortificaciones tempranas en al-Andalus», dins Mil anos de fortificaçoes na Península Ibérica e no Magreb (500-1500). Simposio internacional sobre castelos, I. C. Ferreira Fernandes dir., Palmela, 2002, p. 45-58.

Notes

1 Entre aquestes, cal destacar la feina desenvolupada per Maria Saña, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Gabriel Alcalde, de la Universitat de Girona, promotors incansables de la recerca arqueològica a la comarca i a qui aprofitem també per agrair la seva col·laboració i el seu interès pel nostre propi projecte. A les diverses excavacions realitzades durant els anys vuitanta i noranta centrades a l’Alta Garrotxa, ara cal afegir els recents treballs de prospecció i excavació a l’àrea de la Vall d’en Bas; una síntesi es pot trobar a M. SAÑA, «La comarca de la Garrotxa durant la revolució neolítica (5800-2800 cal AC)», Estudis Històrics de la Garrotxa, 1 (2004), p. 7-31.

2 En aquest sentit, la connexió amb Osona i l’Empordà a partir de la construcció, sovint discutida, d’eixos viaris ràpids i d’impacte notable ha ocasionat algunes intervencions importants, com es veurà més endavant.

3 AADD, Gran Geografia Comarcal de Catalunya, volum 3. Gironès, Pla de l’Estany, Selva i Garrotxa. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1991.

4 J. CANAL, E. canal, J. M. Nolla i J. Sagrera, «Les uillae de Constantí a Carlemany. Aportacions gironines a la qüestió de l’evolució i la transformació de les vil·les o termes rurals durant l’Antiguitat Tardana (segles IV-VIII)», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 47 (2006), p. 30-31.

5 A. Prieto i R. MARTÍ, «Ordenamiento territorial antiguo y medieval del nordeste peninsular», La ciutat en el món romà, dins Actes del XIV Congrés Internacional d’Arqueologia Clàssica, Tarragona, 1994, p. 339-342.

6 Per bé que el lloc citat sigui la «villa Borraciano», avui Borrassà, a l’Alt Empordà. Catalunya Carolíngia, vol. V., doc. 7, a. 817.

7 X. Puigvert, «Període Visigòtic», G. Alcalde i F. Burjachs dir., Els Primers Mil·lennis, Quaderns d’Història d’Olot, 2, Olot, 1991,66-67.

8 R. MARTÍ, «Territoria en transició al Pirineu medieval», dins Actes del 3er curs d’arqueologia d’Andorra, Andorra, 1995, p. 45.

9 F. Busquets i M. Fàbregas, «L’excavació d’urgència del jaciment de la Devesa (Besalú, La Garrotxa)», dins IV Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Figueres, 1998, p. 149-167; F. Busquets i M. Fàbregas, «Actuacions arqueològiques en el centre històric de Besalú (la Garrotxa): carrer del Portalet, carrer del Pont Vell, carrer Major, carrer Tallaferro i carrer de la Devesa», dins IV Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Figueres, 1998, p. 300-319.

10 J. Sagrera i M. Sureda, «El poblament antic i medieval al voltant de Santa Maria de Besalú: les dades arqueològiques», dins Relíquies i arquitectura monàstica a Besalú, Ajuntament de Besalú, 2006, p. 105-150.

11 M. COROMINAS, «Nota preliminar sobre el poblado romano de Besalú», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 14 (1960), p. 307-314. J. Sagrera, «Intervencions arqueològiques a Besalú», dins VIII Jornades d’Arqueologia de les comarques de Girona, Roses, 2006, p. 522-523.

12 P. Castanyer i J. Tremoleda, La vil·la romana de Vilauba, un hàbitat rural d’època romana al Pla de l’Estany, Banyoles, 2000, p. 39.

13 Informació extreta de la pàgina web de l’empresa Arqueociència, encarregada dels treballs (www.arqueociencia.com).

14 C. Folch i J. Gibert, Informe de les excavacions arqueològiques al jaciment de l’Aubert (Vall d’en Bas). Informes inèdits dipositats a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya, anys 2006-2007.

15 X. Puigvert, L’Època Medieval, Quaderns d’Història d’Olot, Olot, 1996, p. 23.

16 La localització del jaciment de l’Aubert tingué lloc dins el marc del projecte Prospecció Arqueològica a la Vall d’en Bas, les Preses i Riudaura, el qual s’ha dut a terme en el marc del projecte genèric de recerca arqueològica amb títol Ocupacions neolítiques a la zona del Prepirineu i Pirineu dirigit per Gabriel Alcalde Gurt (Institut del Patrimoni Cultural de la Universitat de Girona) i Maria Sana Seguí (Universitat Autònoma de Barcelona). Així, durant les campanyes de prospecció realitzades s’obtingueren diverses mostres de materials arqueològics a la totalitat de la Vall d’en Bas que mostraren l’existència d’un hàbitat prehistòric reconegut en emplaçaments situats a l’entorn d’un antic paleollac. Al costat d’això, aquest projecte de prospeccions també va permetre identificar jaciments d’altres períodes cronològics com el que ara tractem.

17 J. Enrich, J. Enrich i Ll. Pedraza, Vilaclara de Castellfollit del Boix (El Bages). Un assentament rural de l’Antiguitat Tardana, Arqueoanoia Edicions, 1995. Es tracta d’un jaciment molt interessant, datat al segle VII, que no presenta tampoc ceràmiques fines d’importació ni àmfores, tan sols, com a l’Aubert, ceràmica comuna.

18 M. Fuertes i C.Montalbàn, «El Serradar, una necròpolis i un habitat de l’Antiguitat Tardana a Sant Pere Pescador», Congrés d’Història de l’Empordà, 2007 (en premsa).

19 X. Aquilué et alii, «Intervencions arqueològiques a Empúries (L’Escala, Alt Empordà) als anys 2000-2001», dins VI jornades d’Arqueologia de les Comarques gironines, 10 i 11 de Maig. Sant Joan de les Abadesses, 2002, p. 173-174.

20 J. Esteba i R. Dehesa, «Sant Aniol de Finestres: de santuari de sacralització de les aigües a temple cristià», Protohistoria et Antiqua Historia Pyrenaica, dins II Congrés Internacional Història dels Pirineus, Girona, 2005, p. 285-98.

21 J. Burch et alii, Els temples i els cementiris antics i altmedievals de mas Castell de Porqueres, Quaderns, Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 1999.

22 C. Folch, «El poblament al nord-est de Catalunya durant la transició a l’Edat Mitjana (segles V-XI dC)», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 46 (2005), p. 37-65.

23 En relació als conjunts funeraris de les seus episcopals, veure J. M. Nolla i J. Sagrera, Ciuitatis Impuritanae Coementeria. Les necròpolis tardanes de la Neàpolis, Estudi General, Revista de la Facultat de lletres de la Universitat de Girona, 1995 i J. M. Nolla i M. Sureda, «El món funerari antic, tardoantic i altomedieval a la ciutat de Girona. Un estat de la qüestió», Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, 40 (1999), p. 26-30.

24 G. Alcalde, R. Buixó, J. Descamps, J. Oller i Ll. Pujolràs, Informe de les excavacions arqueològiques al jaciment del Rost d’en Pi (Argelaguer, La Garrotxa), Informe inèdit dipositat a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya, any 1984. Segons el pagès que treballava les terres, havien aparegut lloses en llaurar que formarien part d’altres tombes adjacents a l’excavada.

25 G. Alcalde, M. Saña i C. Tornero, Prospecció arqueològica a la Vall d’en Bas, les Preses i Riudaura (La Garrotxa). Informe-memòria de les prospeccions efectuades l’any 2004 lliurada al Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, p. 38-39.

26 B. Agustí i M. Mataró, «Les Goges. Un cementiri entre els segles VII i IX (Sant Julià de Ramis, Girona)», Catalunya a l’època carolíngia. Art i cultura abans del romànic (segles IX-X), Museu Nacional d’Art de Catalunya, 1999-2000, p. 111-113. Aquesta cronologia fou establerta en base a l’aparició de dues monedes de Chindasvint (642-53), una datació radiocarbònica (710 d.C.) i l’absència de tombes antropomorfes típiques d’època carolíngia.

27 G. Alcalde, M. Molist i A. Toledo, Procés d’ocupació de la Bauma del Serrat del Pont (la Garrotxa) a partir del 1450 aC, Publicacions eventuals d’arqueologia de la Garrotxa, 1, Museu Comarcal de la Garrotas, 1994, p. 32.

28 Ja P. Bonnassie posava de relleu que el mot, pels volts de l’any mil, ja no evocava res per als contemporanis, i que caldria veure-hi una supervivència de l’antic domini públic del Baix Imperi. P. Bonnassie, Catalunya mil anys enrere (segles X-XI), Barcelona, vol. I, Edicions 62,1979, p. 131-32.

29 R. martí, «Palaus o almúnies fiscals a Catalunya i al-Andalus», Les societés méridionales à l’age féodal. Hommage à Pierre Bonnassie, Toulouse, 1999, p. 63-70; R. martí, «Palacios y guardias emirales en Catalunya», II Congreso de Castellología, Alcalá de la Selva, 2001, p. 293-309. Aquests treballs inicials han estat seguits en posteriors estudis desenvolupats sobre àrees geogràfiques específiques: J. SOLER i V. Ruiz, «Els palaus de Terrassa. Estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia», Terme, 15 (2000), p. 38-51; C. Folch, «Estratègies de conquesta i ocupació islàmica del nord-est de Catalunya», Quaderns de la Selva, 15 (2003), p. 139- 154; J. Gibert, «La integració a al-Andalus dels territoris a ponent del Llobregat», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, 16 (2005), p. 39-72; J. Gibert, «Els palatia septimans: indicis de l’organització territorial andalusina al nord dels Pirineus», Anuari d’Estudis Medievals, 37/1 (gener-juny 2007), p. 1-26.

30 Sobre el procés complex de realització d’aquest repartiment, i les múltiples tensions que es generaren al voltant del mateix, veure P. Chalmeta, Invasión e islamización, Madrid, ed. Mapfre, 1994, capítols IV i V.

31 Anomenats també «palatia fisci». R. MARTÍ, «Palaus o almúnies ...», 63.

32 Es tracta d’una interpolació de l’any 951sobre un precepte del rei Odó de l’any 890 confirmant les possessions de l’abadia d’Amer. Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 293.

33 Potser el més conegut sigui el governador d’Osca de finals del segle VIII, portador d’aquesta mateixa kunya, el qual mantingué diversos contactes amb la cort de Carlemany. PH. SÉNAC, Les Carolingiens et al-Andalus, París, 2002, p. 52,59 i 64.

34 C. Folch, «Estratègies de conquesta...», 143.

35 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 394, a. 969.

36 «... in villa que dicunt Palacio...» Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 254, a. 940. Aquest topònim correspondria a l’actual poble de Sant Jaume de Llierca; de fet, l’any 1914 es va trobar una moneda visigoda d’or al Mas Aulina, prop del nucli de Sant Jaume de Llierca corresponent a Recesvint (653-672) encunyada a Girona. R. Grabolosa, Besalú, un país aspre i antic, ed. Montblanc-Martín, 1973, p. 140.

37 Malgrat que no coneixem directament la cita documental, sembla que aquest lloc apareix com a «vilare de Palaol» a partir del segle X. F. Caula, Les parròquies i comuns de Santa Eulàlia de Begudà i Sant Joan les Fonts (Notes Històriques), Sant Joan les Fonts, 1930, p. 44.

38 C. Folch i J. Gibert, «Prospeccions arqueològiques al terme municipal de Bàscara (Alt Empordà). El poblament entre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana», III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sabadell (en premsa).

39 R. MARTÍ, «La defensa del territori durant la transició medieval», Actes del Congrés els castells medievals a la Mediterrània Nord-Occidental, Arbúcies, 2003, p. 94-98; R. MARTÍ, «Fars de terra endins. A propòsit de la Torrassa del Moro», Laietania, 16 (2005), p. 185-198. A banda d’aquestes publicacions, durant el mes de novembre de 2006 es dugueren a terme a la UAB unes jornades científiques a l’entorn d’aquest tema (Fars de l’Islam. Antigues torres alimares d’al-Andalus), amb aportacions monogràfiques sobre casos concrets i en relació a àrees geogràfiques diverses, la publicació de les quals s’espera per a una data propera.

40 J. Zozaya, «Fortificaciones tempranas en al-Andalus», Mil anos de fortificaçoes na Península Ibérica e no Magreb (500-1500), Simposio internacional sobre castelos, Palmela, 2002, p. 45-58.

41 C. Folch, J. Gibert, J. Llinàs i R. martí, «Excavacions arqueològiques a la Torre del Far (Santa Coloma de Farners, La Selva). Una torre alimara del segle VIII a la Marca Superior d’al-Andalus», III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sabadell (en premsa).

42 J. Tura, «Castell de Falgars, una torre romana a la Garrotxa», Cypsela, 9 (1991), p. 111-119.

43 Es tracta de la publicació del testament del clergue Guigó per part del bisbe Hildesind d’Eina i altres almoiners: «Et iussit scripturam donationis facere ad cenobium Sancti Laurenti qui est situs in monte Cantennos, iuxta ipso Faro, de ipsa quarta parte de ipso maso qui est in Terradas...»; R. MARTÍ, Col·lecció diplomàtica de la seu de Girona (817-1100), Barcelona, 1997, doc. 123.

44 «... et de meridie, descendit de Monte Frigido et venit in castro qui dicunt de Collotorto, et ascendit inde, et vadit usque in ipso campo qui dicunt Alberico, et includit ipsum campum totum infra hos terminos, et sic ascendit in ipso vertice de ipso Faro, et protendit per ipsa serra usque Rocalada...» Catalunya Romànica, vol. IV, p. 359.

45 R. Marichal i PH. Sénac, «Ruscino: un établissement musulman du VIIIe siècle». Villa II. Ciudades y campo en la Tarraconense y en al-Andalus (ss. VI-XI): La transición, Toulouse, 2007, p. 67-94.

46 C. Folch i J. Gibert, Informe de les excavacions arqueològiques al jaciment de Can Gorgals Vell (Santa Coloma de Farners). Informes inèdits dipositats a l’Àrea de Coneixement i Recerca de la Generalitat de Catalunya, anys 2006-2007.

47 F. Busquets i M. Fàbregas, «L’arqueologia a Besalú (La Garrotxa) a l’entorn de l’any mil», Actes del Congrés Internacional Gerbert d’Orlac i el seu temps: Catalunya i Europa a la fi del primer mil·lenni, Vic-Ripoll, 1999, p. 382-393.

48 C. Folch, «La cerámica de la Alta Edad Media en Catalunya (siglos VIII-IX d.C): el estado de la cuestión », Arqueología y Territorio Medieval, 12.2 (2005), p. 239.

49 X. Puigvert, «Dels àrabs als francs», G. Alcalde i F. Burjachs, Els Primers Mil·lennis, Quaderns d’Història d’Olot 2, Olot, 1991, p. 68-69.

50 R. MARTÍ, «Territorio en transició...», p. 50-62.

51 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 88, a. 894.

52 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 65, a. 889.

53 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 473, a. 979.

54 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 330, a. 959.

55 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 376, a. 966.

56 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 38, a. 866.

57 Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 41, a. 871.

58 L. Moret i J. M. VILA, «L’església del monestir de Sant Llorenç de Sous (Albanyà, Alt Empordà)», II Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sant Cugat, 2002, p. 87-96.

59 J. Llinàs et alii, La Peralada ibèrica i medieval segons l’arqueologia, Figueres, Monografies Empordaneses, 4, Institut d’Estudis Empordanesos, 1999.

60 Catalunya Carolíngia, vol. II, 368-370.

61 Per veure les característiques d’un d’aquests assentaments rurals, veure C. Folch i R. MARTÍ, «Excavacions arqueològiques al vilar de Montclús (Santa Maria de Merlès, Berguedà): un assentament rural del segle IX», III Congrés d’Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya, Sabadell, 2006 (en premsa).

62 «... et in Basse, locum qui dicitur Olotis, cum antiqua ecclesia in honore sanctae Marie funda ta», Catalunya Carolíngia, vol. II, 175-178.

63 «alaudem meo in comitatu Bisuldunense, in valle que dicunt Basso, in locum ubi dicitur Sancti Stefani, vel « villare que vocant Terrucio», Catalunya Carolíngia, vol. V., doc. 88, a. 894.

64 «... et in valle Basse villam quae dicitur Sancti Stephani cum valle Ionathes, cum villis et villaribus quae ibidem sunt», Catalunya Carolíngia, vol. II, 368-370.

65 «villare que vocant Terrucio», Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 88, a. 894.

66 «terminatur in collo qui dicitur de Basso et de Terrucio», Catalunya Romànica, vol. IV, p. 403.

67 «in valle Baso, villa que vocant Presas, ubi eclesia fundata est in onorem Sancti Petri et ipso Pugolo et ipsa Avellaneda et ipsa Nespoleda et ipsa villares que vocant Corbos et ipsos villare Novuo cum fines vel termines eorum», Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 200, a. 926.

68 «et ipsum alodem quod merebat habere in valle Basso, in villa Balbos vel in ipsa Pinna», Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 342, a. 961.

69 «et affrontat ipsa vallis de parte orientis in serra quae dividit inter Girundense et Bisuldunense de meridie affrontat in fines de comitatu Ausonensi usque ad collum Jonathes, de parte circi in castrum Gorni, de itsis vero partibus sicut aqua vergit et pergit usque ad Villarem Veterem, pergitque per Arenas usque ad Pausata Tepidi et pergit usque ad Paratella et inde vadit ad monte Meridiano et usque ad serram Elceriolas et usque ad fines Pinetae», Catalunya Carolíngia, vol. II, 368-370.

70 «...de parte orientis in ipsa summa serra qui dividit inter Ierundense vel Bisuldunense, et de meridie afrontat ubi Fluvianus exsurgit, et sic perrexit usque ad ipsa pausada, et de occiduo afrontat in ipsa parrochia Nativale vel ubi ipsos campos que traxit Angela et maurus Arnaldo de ermo, et sic perrexit in summa serra sicut aqua vergit», Catalunya Carolíngia, vol. V, doc. 88.

71 R. Martí, «L’ensagrerament: utilitats d’un concepte», Les sagreres a la Catalunya Medieval, Girona, Documenta Universitària, 2007, p. 85-204.

Table des illustrations

Titre Figura 1: Mapa de la conca alta del riu Fluvià.
URL http://books.openedition.org/pumi/docannexe/image/30106/img-1.jpg
Fichier image/jpeg, 151k
Titre Figura 2: jaciment arqueològic de l’Aubert (Vall d’en Bas).
URL http://books.openedition.org/pumi/docannexe/image/30106/img-2.jpg
Fichier image/jpeg, 52k
Titre Figura 3: Castellot de Falgars o del Far (Beuda).
URL http://books.openedition.org/pumi/docannexe/image/30106/img-3.jpg
Fichier image/jpeg, 70k

Le texte et les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont sous Licence OpenEdition Books, sauf mention contraire.

Cette publication numérique est issue d’un traitement automatique par reconnaissance optique de caractères.
Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search