El poblament al Pallars Jussà
Estructuració de l’hàbitat en un territori fronterer al segle XI
p. 123-132
Texte intégral
1El Pallars Jussá configura una entitat geogràficament heterogènea, és una comarca extensa que engloba diversos àmbits. Lluny de les estribacions pirinenques s’aixeca la imponent paret del Montsec que barra el Pallars per la banda sud; el riu Noguera Pallaresa actúa a mena d’espina dorsal de la comarca creuant-la de nord a sud. El riu s’endisa en el Jussà pel congost de Collegats i l’abandona pel congost de Terradets; tot plegat dona l’aspecte de franja horitzontal al Jussá, fet que afavorí la seva tasca de marca.
2El nostre estudi es centra en la morfología del poblament generat en aquesta frontera, tot esbrinant les raons que l’articularen. El poblament estudiat començá a formar-se a mesura que els comtats catalans avançaven per la valí del Noguera Pallaresa, des del nord els tolosans ajudats pels pallaresos havíen creuat el congost de Collegats en el segle IX, extenen-se per la conca de Tremp i alliberant aquestes terres del régim impositiu andalusí. La unitat del comtat de Pallars es fragmentà en el 1011, dividint-se en dos comtats el Sobirà i el Jussà. El comte del Pallars Jussà, Ramon IV feu arriba la marca fins a Llimiana on topà amb Ermengol III d’Urgell que avançava des de l’est per la conca Dellà. Ramon IV es veu obligat a pactar amb Arnau Mir de Tost, la ma dreta del comte d’Urgell i veritable senyor de la guerra; l’expansió dels pallaresos queda frenada davant l’empenta dels urgellencs que de mans d’Arnau creuaran el Montsec per atacar l’important nucli musulmà d’Àger. En tot cas l’estructura geo-política del Pallars ja ha quedat definida, delimitant-se clarament per les parets del Montsec; una complexa trama castral i poblacional es genera sobre les disputades terres pallareses1.
La frontera
3Sense el factor frontera no podriem entendre com neix el poblament en la zona estudiada, la frontera és clau ja que s’articula el poblament en relació directa; res té a veure el model original de poblament amb el que s’estava donant en les altes valls pirinenques. Si fem cas de la toponimia veiem que mai quedà totalment despoblat el Pallars Jussá, d’altra manera no s’haguèssin pogut conservar topònims d’arrels pre-mediavals com Isona i Toló; per tant és molt probable que existís una presència continua, encara que de molt diverses intensitats, de població en aquesta zona de marca.
4Ens trobem davant d’un greu problema de falta de documentació, per tant ens veiem obligats a fer suposicions per tal de conéixer l’estructuració de la marca mentres fou frontera. Abans de la conquesta feudal el domini de la ciutat islàmica d’Àger s’extenia nominalment dins del Pallars, l’única referència clara que tenim al respecte és la invasió de Muhammad ibn Llop en el 904, durant la qual ocupà el Pallars i destruí Isona2. És evident que és molt poca informació i no permet fer-nos una idea del domini musulmà; amb el comtat de Pallars per sobre del congost de Collegats i els andalusís per sota del congost de Terradets, el Jussà és marcadament térra de ningú. Un dels escassos exemples de poblament d’aquest període és l’enigmàtic poblat de Sant Martí de les Tombetes, aquest és un petit llogaret enfront de Moror en una zona elevada i protegida, aquest poblat cristiá sembla poder datar-se entre el segle IX i el X3; per tant la seva fesonomia respon a una época d’evident perill de razzies musulmanes. Desconeixem les condicions de vida a les que estava la població, però és plausible supossar que aquest no fos l’únic cas existent; probablement en els nombrosos despobláis existents en el Jussà podríem trovar altres casos d’habitatge pre-comtal. El que sembla cert és que en contra de la tradició que ens parlava d’una marca desèrtica, existien pobladors cristians que habitaven en aquesta terra lliure i desgovernada. Fortificats en oppidas de tradició antiga segurament tenien bones relacions amb els andalusís que habitaven a pocs kilòmetres i necessitaven les seves posicions estratégiques per tal de defendre’s de les expedicions musulmanes que venien de lluny a la recerca de botí encapçalades per caps guerrers que tenien poc interès en pactes locals. Fem aquest supòsit explicatiu recolçant-nos en el fet de que seria molt difícil mantenir-se tant aprop de l’Àger musulmana en un obert ambient d’hostilitat4.
5Tot plegat és un tema forga complexe degut a la falta d’informació, però degut a la minsa evolució de la comarca hi han suficients restes arqueològiques per avançar en molt el nostre coneixement substancialment.
L’avanç comtal i la conquesta
6Amb les crisis califals el comtat de Pallars, ja deslliurat del jou tolosà, decidí creuar amb força el congost de Collegats reforçant les seves possesions en la zona propera a Pobla de Segur i que arribaven en avançada fins a Salàs de Pallars (hi ha noticia de la seva existència des del 840); i endintsant-se agosseradament dins la plana conca de Tremp. El poderós comtat d’Urgell a finals del segle X havía creuat amb força la serra de Boumort escampant-se per la conca Dellà. La frontera estable durant quasi dos segles, estava en ebullició.
7És complicat conèixer amb exactitut com s’articulà el domini i el poblament de la marca i com s’intengra dins la xarxa de població ja existent. És clar que la conquesta comtal s’articula sobre una complexa trama de fortificacions que evoluciona constantment. El primer esglaó és la construcció de poderoses torres de guaita, aquestes son torres rodones de pedra que es situen en posicions estratègiques elegides curosament. Les torres de guaita controlen de posicions elevades camins i altres punts d’interès, no exerceixen un control ofensiu ja que disposen d’una minsa guarnició que en cas d’hostilitats es refugia en la torre on pot ressitir setmanes; la seva missió consisteix en comunicar missatges visiuals a altres torres de guaita que formin part de la xarxa defensiva, d’aquesta manera els exèrcits comtals poden reunir-se a temps i evitar una razzia sorpresiva. Al llarg de la cara nord del Montsec s’articula una forta xarxa de torres de guaita que facilita una ràpida comunicació entre punts tant distants com Falç i Toló; torres com la de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Valí poden èsser bons exemples d’aquest primitius assentaments.
8La tupida xarxa de torres de guaita al peu de la vessant nord del Montsec és una obra de veritable estrategia militar; en cada turó dominant trovem situada una torre de forma que infiltrar-se en el Pallars és virtualment imposible5. El primers nuclis de població que es formen ho fan al peu d’aquestes torres, tant per la protecció que ofereix la torre com la posició elevada on está situada. Els primers castells comenten al voltant d’una torre rodona, després poden pendre diverses formes depenent de l’ús que s’en faci; des d’esdevenir veritables nuclis de poder com el castell-palau de Llordà fins a la més genuina forma de castell de frontera com el castell de Mur.
Feudalització
9En la conquesta del Pallars Jussà ens trovem davant de la circumstància cronològica de coincidència amb el procès de feudalització arreu de Catalunya; així dones s’ens fa difícil interpretar fins a quin punt la forta trama castral que neix al peu del Montsec respon a les necessitats de la frontera o bé a la força del feudalisme. El que sí sembla clar és que existeix una primera fase on el nombre de castells és més minso i posseixen enormes termes castrals que posteriorment seran subdividits entre castells de nova formació, molts d’ells desenvolupats a partir de torres de guaita. És difícil de periodificar aquesta evolució, però és indubtable que el feudalisme tinguè una importància cabdalt més enllà dels enfrontaments entre els pallaresos i els urgellencs, ràpidament neix la confrontació entre els diferents castlans contra els seus comtes per tal de garantir la pervivència del privilegi per a la seva nissaga; tenim exemples clars com el dels Orcau que en segona generació de castlans ja conspiren contra el comte del Pallars Jussà acostant-se al comte del Pallars Sobirà o al d’Urgell per tal de garantir-se el feu. Tot plegat la zona més enllà de frontera amb l’Islam esdevé territor de conflicte feudal constant; fet que comportarà una fortificació encara més pronunciada i complicadíssims contractes feudals. Enmig de tot aixó la població es veu obligada a viure aprop dels castells.
Morfologia del poblament
10La zona estudiada és la de principal activitat durant el segle XI; geogràficament es divideix en tres zones clarament diferènciades: la conca Dellà, la conca de Tremp i la valí de Sant Esteve de la Sarga. Son tres zones molt diferents, la conca Dellà és una extensa plana sobre la qual s’assentava l’ager de la ciutat romana d’Aeso, és indubtablement la zona més rica ja que posseix una rica agricultura si entenem que per a la gent de muntanya suposava una plana de dimensions desconegudes en els comtats pirenaics. Per això fou constant camp de batalla entre Urgell i Pallars, fou dividida en nombrosos termes castrals gelosos de les seves possessions. La conca de Tremp neix al peu dels turons on s’assenten les viles closes de Talarn i Salàs de Pallars, si bé no es tant extensa com la Dellà si és més plana i té una posició central; fet que possibilità el creixement del nucli de Tremp. Originalment Tremp pertanyia al castell de Talarn i actualment és la capital de la comarca. La valí de Sant Esteve de la Sarga té molt poc a veure amb les dues conques anteriors, és una valí angosta al peu del Montsec d’Àres; en ella pivotà la xarxa defensiva del Montsec i així creixeren nuclis com Moror, Estorm i Castellnou de Montsec. Alhora hi passava l’importantíssim camí del Montsec, estava habitada per poblats pre-comtals com Sant Martí de les Tombetes i creixeren nuclis industriáis tant importants com la Fabregada. Tot plegat analitzem cinc exemples prou representatius de les tres zones.
Orcau
11És un exemple impressionant de castell roquer, el castell corona un majestuòs turó que s’eleva més de 100 metres per sobre de la part més alta del poble que reb el mateix topònim. És un exemple inmillorable de castell feudal, malgrat les restes actuals poden datar-se de finals del segle XII i inicis del X1116, tenim constància de la seva existència des del 1010 per possessió del comtat de Pallars Jussà; per tant és clar que abans de la feudalització ja fou un lloc ocupat degut a la seva cabdalt importància estratègica. Des d’Orcau es domina el pas natural de la conca Dellà, per llevant té línea de visió amb Llordà, per ponent amb Tremp i al migdia estableix contacte amb Llimiana i Mur que guarden la porta sud del Pallars. L’evolució doncs de torre de guaita i castell de frontera a castell feudal és obvia; la nissaga dels Orcau esdevindrà un exemple clar de pujant familia de castlans que intrigen per obtenir la possessió real de les terres que regeixen. Per sota de l’imponent fortalesa i de l’esglèsia castral de la Mare de Déu de la pietat creix el nucli habitat d’Orcau (fig. 1); sembla però que originalment estava instal.lat en el marge esquerra del barranc on hi ha l’esglèsia de Sant Joan. Sembla que en época moderna el poble es desplaga cap a l’assentament actual. El proper nucli habitat de Figuerola d’Orcau estava inclos dins del terme castral d’Orcau; així dones ens trovem amb el problema d’establir la jerarquía entre els dos nuclis habitats, l’un al peu del castell i l’altre allunyat. És molt probable que Orcau respongui al model de poble feudal que viu per obligació sota mateix dels murs del castell; en canvi Figuerola pertany al model de poble que en plena baixa edat mitjana creix lluny dels murs dels senyors aprofitant una situació molt més propera als camps de cultiu, una orografia més favorable i una col.locació directa sobre el camí de Tremp a Isona. És segur que en el segle XI el topònim de Figuerola no passa d’èsser una anotació més dins el terme castral i que el seu floriment és coetani amb el decliu de les activitats del castell. L’Orcau medieval s’agrupava a l’entorn de la seva esglèsia, mai deixant d’ésser un nucli de reduïda extensió totalment depenent del senyors del castell.
Salàs de Pallars
12Salàs gaudeix d’una posició privilegiada en el cor del Pallars Jussà, està ubicat en el bell mig de la comarca al extrem sud de la part muntanyosa i a la part nord de la plana. És molt probable que juntament amb Talarn foren el límit sud de la frontera amb l’Islam durant el llarg període d’estabilitat. Això ve reforgat pel fet que Salàs ja en apareix citat en dates tant primerenques com l’any 840. La història de Salàs neix al voltant del seu castell, aquest avui dia es desaparegut i tant sols podem suposar que debia d’aixecar-se en la part sobirana del actual nucli de Salàs de Pallars. El poble representa un magnífic exemple de vila closa, aquesta indubtablement cresqué i es desenvolupà en diverses fases (fig. 2). En una primera fase podem creure que el primer nucli de població es refugià al esguard del castell de frontera; el ràpid avanç de la frontera cap al sud i la major seguretat feu augmentar la població que durant el segle XI donà forma al poble. Salàs segueix un ordenament urbanístic característic del Pallars: dos grans carrers centrals corren en paral.lel des del castell fins a la banda contraria, enmig pot haver una o diverses plaçes depenent de la mida del poble; les parets externes de les cases serveixen de paret dels murs i tant sols en la baixa edat mitjana es construeixen torres de reforç. Si analitzem el poblat de Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Valí veurem clarament aquest model sense afegitons baix mediavals ja que quedà fossilitzat en l’alta edat mitjana.
13Cal entendre que més enllà de les razzies musulmanes, la intensa conflictivitat feudal afavoreix que nuclis importants com Salàs o Talarn prenguin la forma de viles closes.
Talarn
14Talarn és un altre bon exemple de castell i de vila closa (fig. 3). Talarn està ubicat al capdamunt d’un poderos turó que domina la conca de Tremp i el camí que va de nord a sud per la ribera del Noguera Pallaresa. Per tant la seva importància estratègica es de primer ordre, les complicades relacions feudo-vassallàtiques i la constant lluita per la seva possessió no fan més que refrendar-ho.
15septentrional de la marca i el primer lloc defensable conca de Tremp amunt. El seu inmens terme castral ens parla de la seva importància en la conquesta de la « terra de ningú », en el sud acotà amb els castells de Llimiana i de Mur guardians de la porta al islam; en el seu terme s’incloia l’actual Tremp i per tant cal entendre que la capital del Pallars medrà sota la tutela del castell de Talarn.
16El model urbanístic de Talarn diferix lleugerament del model pallarés, i en certa mesura és degut a l’orografia del turó de Talarn. Així el castell de Talarn no està al extrem dels carrers paral.lels sino en la banda oriental, en l’acropolis del turó i dirigint una plaça que neix al seu peu. La trama de carrers paral.lels descriu una mitja lluna com tot el poble; en tot cas l’esència del model es conserva i les torres que reforçen el mur fet per les parets externes de les cases son afegides en la baixa edat mitjana.
17Talarn és probablement el millor exemple de castell i vila closa cohesionats i establerts en un turó de vital importància, podem dir que Talarn era la clau de volta del edifici castral del Pallars Jussà.
Guardia de Noguera
18El Castell de la Guardia és esmentat per primer cop el 1012, indubtablement forma equip amb el castell de Mur que està molt aprop. El castell de la Guardia està ubicat de forma que realment fa de guardia del pas dels Terradets i de l’entrada a la valí de Sant Esteve de la Sarga, la seva posició és estratègicament clau. Al peu del castell i de l’esglèsia de Sant Feliu creix un petit nucli alt-mediaval avui deshabitat; cal entendre que en temps baix-medievals els habitants dels poblats de Mur i de la Guardia abandonaren l’habitatge escarpat traslladant-se al riberal molt aprop dels camps de cultiu. El poble actual de la Guardia (hi ha discussió si és de Tremp o de Noguera) és un perfecte exemple poc modificat de poble baix-medieval; disposa d’una claríssima planta en forma de creu amb portes als extrems dels braços i un perímetre quasi perfectament quadriculat (fig. 4). Una vegada més el minso creixement de la població ens permet tenir una radiografia nítida de l’estructura del poble i endinsant-se pels seus carrers distinguim perfectament estructures medievals.
19L’actual poble està situat molt aprop de la carretera que remuntant el Noguera Pallaresa va fins a Tremp i constitueix l’entrada a la Valí de Sant Esteve de la Sarga.
Moror
20El vilatge de Moror s’origina on originalment existia el avui desapregut castell de Moror, aquest castell és datat en la segona meitat del segle XI i s’aixecava en un turó recolgat en la cara nord de la plana de Sant Esteve de la Sarga. Sembla plausible que el castell pertanyi a la xarxa fronterera del Montsec ja que està opticament comunicat amb la línea defensiva. El castell de Moror està davant per davant del lloc on s’aixecava el poblat pre-comtal de Sant Martí de les Tombetes, per tant no sabem fins on podem relacionar aquest poblament amb el posterior que creix al voltant del castell. En tot és cert que cronològicament el creixement d’un habitatge coincideix amb l’abandó de l’altre. El poble de Moror actual s’agrupa al voltant d’un espai central, ignorem si ja era així en l’edat mitjana ja que ignorem la disposició del castell dins el nucli; actualment el poble disposa d’una curiosa planta circular on l’esglèsia de Sant Miquel juga un paper lateral al voltant de la plaça central (fig. 5). Els restes dels murs que encerclaren la vila encara son perfectament visibles en la cara sud és la més escarpada.
21Hi ha molta feina per fer alhora d’estudiar la formació i estructuració de la població en el Pallars Jussà, en tot cas disposem d’una comarca no gaire modificada en els seus trets principals des del segle XI que fou indubtablement el gran segle de construcció i estructuració del territori. Disposem d’una interessant barreja de frontera i feudalització que es donen alhora en el Jussà i que produeix una amalgama compacta de sistemes defensius amb poblament.
Fig. 1: Le village d’Orcau

Fig. 2: Le village de Salàs de Pallars

Informatisation: Cécile Cloriès
Fig. 3: Le village de Talarn

Fig. 4: Le village de Guardia de Tremp (ou de Noguera)

Informatisation: Cécile Gloriès
Fig. 5: Le village de Moror

Informatisation: Cécile Gloriès
Notes de bas de page
1 Per tal d’ampliar dades històriques cal referir-se a: Catalunya romànica, Pallars, vol. XV.
2 Veure Catalunya romànica, Pallars, vol. XV, p. 25.
3 Datació feta per Jordi de Bolós en Catalunya romànica, Pallars, vol. XV, p. 457.
4 Si analitzem la situació de Sant Martí de les Tombetes veurem que pel camí del coll d’Ares no està a molta distancia d’Àger, una ciutat de frontera com Àger segurament haguès pogut exercir una pressió letal sobre un enemic tant proper. Per tal d’entendre els camins que comunicaven el Montsec cal consultar l’obra d’en Francesc Fité, Introducció a l’estudi dels camins medievals en la zona del Montsec.
5 És d’obligada consulta l’article d’Isabel Fernández: « Organització del sistema defensiu medieval: la frontera del Montsec als volts de l’any 1000 ». En ell podem veure un acurat estudi de les posicions de torres i castells en la vall de Sant Esteve de la Sarga, s’analitza la visibilitat de cada posició i la seva relació dins la xarxa fronterera.
6 Veure Catalunya romànica, Pallars, vol. XV, p. 404.
Auteur
-
Jaume Fernández I González
Universitat de Lleida.
Le texte seul est utilisable sous licence Licence OpenEdition Books. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Mine claire
Des paysages, des techniques et des hommes. Les techniques de préparations des minerais de fer en Franche-Comté, 1500-1850
Hélène Morin-Hamon
2013
Études sur la sociabilité à Toulouse et dans le Midi toulousain de l’Ancien Régime à la Révolution
Michel Taillefer
2014
« Rapprocher l’école et la vie » ?
Une histoire des réformes de l’enseignement en Russie soviétique (1918-1964)
Laurent Coumel
2014
Les imprimeurs-libraires toulousains et leur production au XVIIIe siècle (1739-1788)
Claudine Adam
2015
Sedes Sapientiae
Vierges noires, culte marial et pèlerinages en France méridionale
Sophie Brouquet (dir.)
2016
Dissidences en Occident des débuts du christianisme au XXe siècle
Le religieux et le politique
Jean-Pierre Albert, Anne Brenon et Pilar Jiménez (dir.)
2015
Huit ans de République en Espagne
Entre réforme, guerre et révolution (1931-1939)
Jean-Pierre Almaric, Geneviève Dreyfus-Armand et Bruno Vargas (dir.)
2017
