1Un dels trets més admirables de P. Bonnassie és l’atenció amb que contempla les classes treballadores. Lligant present i passat, el seu és un esguard fraternal i solidari, que el porta a investigar les lluites de resistència i emancipació dels explotats, i el comportament dels opressors. En aquest punt, la recerca, sense deixar de ser un treball científic de format acadèmic, és també eina de denúncia social. Darrera de les exigències metodològiques i la racionalitat, el lector de Bonnassie percep la sensibilitat pel problema social. Hom intueix que l’historiador ha patit amb la seva gent.

2Qui hagi llegit ∂urvie et extinction du régime esclavagiste dans l’Occident du haut moyen âge (IV^e-XI^e s.) ho entendrà. Lluny de centrar-se en les formes d’organització del treball (explotació directa o indirecta ?), el que de veritat interessa a Bonnassie en aquest article és els maltractes que reben els esclaus. És un angle d’atac vàlid, perque no és esclau únicament aquell qui no té res i és propietat d’un amo, sinó que també ho és (o ho és més encara) aquell qui rep un tracte infrahumà. Bonnassie es lamenta, en aquest treball, que mai s’hagi escrit la història dels càstigs corporals, i denuncia que s’hagi intentat definir la llibertat dels homes medievals de moltes maneres sense pensar que se sentia lliure qui no era bastonejat arbitràriament (sense decisió judicial). A voluntat de l’amo i els seus capataços, a l’esclau se li aplicaven, diu, tres menes de càstigs : les bastonades, les mutilacions i la mort1.

3El creixement econòmic dels segles IX i X, en el marc del qual (i en part pels seus efectes) s’extingí l’esclavitud rural, és contemplat per Bonnassie de manera diferent a com ho fan els historiadors del gran domini, partidaris d’emfasitzar la iniciativa senyorial. Bonnassie considera el fenomen des de l’angle dels pagesos, protagonistes aquí d’una lluita contra la natura verge i la fam, que també és una de les grans preocupacions de l’autor2. Es tracta d’un creixement agrari que va prendre forma en múltiples rompudes d’iniciativa pagesa3. El resultat, a la ratlla de l’any mil, és l’existència, a parer de Bonnassie, de dues imatges de la pagesia : una pagesia dinàmica i conqueridora, propietària de la terra que treballava (micropropietats) i capdavantera en l’aventura dels artigaments, i una pagesia miserable i sotmesa, encara mortificada per les fams i els maltractes dels poderosos4.

4Bonnassie no troba que els serfs baixmedievals procedeixin dels esclaus altmedievals. El pes de la pagesia lliure i en bona part propietària dels segles IX i X, per comparació amb la importància creixent dels serfs en l’etapa posterior, va a favor de la seva tesi, i de la idea de ruptura en l’evolució social. Els esclaus van desaparèixer abans que aparaguessin els serfs. Entremig la pagesia lliure i en bona part propietària va ser la gran protagonista de la vida rural dels segles IX i X, al menys a Catalunya i a les terres meridionals del regne franc occidental. Aquesta fase va acabar cap a l’any mil quan els poderosos van anorrear les llibertats pageses i van imposar als treballadors del camp múltiples formes de sostracció, les més arbitràries de les quals Bonnassie anomena pirateria senyorial. El canvi de sistema, encara que arribés després d’un llarg desgast de les velles estructures, va ser ràpid i forçat. Bonnassie n’acumula les proves pel que fa a Catalunya. Es tracta de coaccions i actes de terrorisme senyorial5.

5A partir d’aquesta revolució o mutació feudal, s’inicia una nova etapa d’opressió, que cristal.litza en una nova servitud. Res d’estranyar si en la condició dels serfs i els maltractes que se’ls apliquen hi ha el record dels vells esclaus. Encara que no hi hagi estricta continuitat entre uns i altres, hi ha l’experiència acumulada de l’explotació. En la villa esclavista els poderosos havien aprés que els servi treballaven per compulsió i n’havien assejat les formes. No ho van oblidar i, en extingir-se l’esclavitud, l’experiència de la coacció es va aplicar a les masses pageses del feudalisme.

6Bonnassie ho té clar quan explica que la característica de l’esclau de l’Alta Edat Mitjana, que era la de rebre càstigs corporals, es pot fer extensiva als serfs de l’època posterior, que també podien ser impunement bastonejats pels agents senyorials i per aixó se sentien no lliures. Posa per testimoni la literatura dels segles XII i XIII. I, corroborant la idea de l’herència cultural de les formes d’opressió i del sentiment dels maltractats, es pregunta si aquestes consideracions no són vàlides encara pels domèstics de l’Edat Moderna. La conclusió és que « les bastonades que reben els criats a les comèdies són la traducció burlesca de la sinistra dependència que sovint patien servents i serventes »6.

7Bonnassie aplica aquesta manera de pensar al problema de la servitud baixmedieval. Hi ha unes tares, subjugacions i obligacions, concretes i diverses, que els historiadors del dret i les institucions coneixen bé. En graus diferents, afecten, sobretot, a la llibertat de moviment, casament i successió de molts pagesos. És el que s’anomenen servituds i que fa de les seves víctimes uns serfs. És clar, doncs, que des d’aquest punt de vista taxonòmic hi ha diverses categories jurídiques de pagesos, diverses condicions de servitud. Però l’historiador del moviment social, que és Bonnassie, no es pot satisfer amb classificacions divisòries, perque sap bé que, encara que els pagesos no siguin una classe social homogènia, són una classe. El que afecta a molts, afecta a tots, ni que només sigui per contagi. Per aixó prefereix parlar de classe servil i donar-ne unes carterístiques en les que encaixa la totalitat de la pagesia. Els membres de la classe servil es troben en graus diversos d’alienació, és a dir, de submissió del seu treball, la terra i la persona a la voluntat senyorial; reben el menyspreu de la classe dominant i els seus acòlits, i pateixen càstigs corporals que els apliquen senyors i agents senyorials7.

8És clar que per fer tot aixó, és a dir, per a mantenir sotmesa la classe treballadora i assegurar-se l’hegemonia social, amb la confiscació de l’excedent i reproducció de les condicions d’explotació, els senyors van haver d’envoltarse d’homes armats (clienteles militars), organitzar una estructura política adequada (monarquies feudals) i generar les normes legals i les idees legitimadores pertinents. Bonnassie ha dedicat no pocs esforços a analitzar-ho a La Catalogne du milieu du X^e à la fin du XI^e siècle.

9Quan un investigador com ell ha navegat a fons en els misteris del passat, i coneix bé la problemàtica, en les conclusions pot fer abstracció i limitar-se a l’essencial, perque a la senzillesa, científicament, només si pot arribar per la complexitat. Precisament allí on el saber acumulat per Bonnassie es destil.la de forma concisa i més clara és a Les cinquante mots clefs de l’histoire médiévale. Aquí, enfrontat al deure de definir en poques paraules el feudalisme, ho fa dient que és un « règim social que es basa en la confiscació, sovint brutal, dels beneficis (de l’excedent) del treball pagès, i que n’assegura, per un sistema més o menys complex de xarxes de dependència (vassallatge) i de gratificacions (feus) la distribució a l’interior de la classe dominant »8.

10 Bonnassie és per damunt de tot historiador de la pagesia i, per ser-ho, ho ha hagut de ser també de la noblesa. En aixó, els seus predecessors il.lustres són Marc Bloch i Georges Duby. La proximitat amb Duby resta palesa en l’article Le rapport de l’homme à la terre ou les deux sens du mot « culture », on resumeix l’essencial dels pagesos medievals en quatre mots : sobreviure, crear, lluitar i somiar. Els homes del camp, que tenien l’esquena corbada pel treball mortificant amb l’aixada, maldaven per sobreviure : domesticar la natura, escapar a la tirania dels baixos rendiments i vèncer l’angoixa de la fam, una fam, precisa, que encara ara porta la mort a milers d’homes i dones en països com Somàlia i Sudan9. Els pagesos no van restar, però, en la fatal immobilitat, sinó que van crear les condicions per a una millora. Mentre els senyors despilfarraven, ells van ampliar explotacions i van fer crèixer l’economia. L’impuls venia de la lluita contra la fam, i els medis, de l’experiència acumulada que permetia introduir millores tècniques. Es desenvolupava així una cultura agrària, diferent de la cultura de l’elit feudal10.

11Quan el creixement donava fruit, als pagesos els va caldre defensar-lo d’homes de guerra cobdiciosos. La defensa va prendre formes diferents : revolta, temptatives de resistència armada, invocacions al cel i al sants, recerca d’asil en llocs sagrats11, compareixença a les assemblees de pau i treva, contestació herètica12, etc. Res va impedir, però, que l’ordre feudal s’imposés i amb ell la punció aristocràtica en el marc de la senyoria13. Consumat el canvi, als pagesos els restà el recurs de somiar un món diferent, el d’Adalberó a la inversa. Un somni expressat en cançons de contingut polític que contenien la reivindicació de la dignitat i la igualtat. També alguns van seguir l’exemple dels vells esclaus i van cercar la salvació en la fugida cap a la llibertat del bosc, mentre altres, pensant que el veritable infern estava en aquest món i en el seu creador, van buscar la salvació en creences herètiques14.

12Els discurs de Bonnassie és, en bona part, una reflexió sobre la violència aplicada pels feudals als pagesos inermes15. Per a construir-lo els arxius catalans li han proporcionat una massa documental rica i aclaparadora : actes de judicis, concòrdies o compromisos, definitiones o actes de reconeixement i exvacuació, actes d’assemblees de pau i treva, donacions pro ipsa forsfetura, i sobretot inventaris de violències dits clamores, rancuras o querimoniae16.

13Els mots amb que es descriu la violència i les escenes que se’n desprenen són eloqüents. No es tracta de cap conspiració de clergues reformadors, inventors d’un llenguatge i una imatge perversament negativa de la cavalleria feudal. Els testimonis són massa nombrosos, unànimes i contrastats : al costat de clergues i nobles de diferent condició que inventarien greuges mutus, hi ha les queixes dels propis pagesos en la seva llèngua i en primera persona, clams angoixats dels que pateixen. Sens dubte, violentia, malefacta, furta, fortia, preda, invasio, etc. són mots del llenguatge jurídic de l’època, i com a tals s’han d’interpretar17. També avui la paraula « violació » és, per desgràcia, d’us corrent en el vocabulari dels juristes, i tothom sap el que significa en la realitat moral i física.

14De quina mena de violència ens parlen aquests documents ? Sobretot de violència quotidiana i de violència recurrent. La quotidiana és la que Bonnassie resumeix amb la idea de les bastonades18. Es tracta d’amenaces o de càstigs mesurats que els agents senyorials aplicaven als pagesos que no pagaven les rendes o no complien els treballs forçats : cops de bastó o de fuet, tancament en tàvegues o tines a vegades amb grillons, subjecció al cep o a la picota, albergas abusives, etc19. La violència recurrent, més dura i implacable, és aquella que hom creuria extinguida però retorna : actes de rapinya, violacions, mutilacions, assassinats, segrestos, imposició de rescats, incendis de collites i destrucció de masos, generalment acompanyat d’albergas abusives, trencament de portes, foradament de botes i vexacions sovint molt doloroses (estirar violentament els pels de la barba, lligar per la gola, agafar amb força pels testicles, pressionar amb els dits sobre els ulls, etc).

15Aquest repertori de l’horror es troba minuciosament descrit en nombroses querimoniae20, que eren documents banals a l’època. Es tractava de llistes de greuges emprades com a memorundum per les parts enfrontades quan arribaven a judici o a assemblees en les que esperaven refer-se dels danys patits o negociar algun compromís. Després d’haver acomplert aquesta funció, les querimoniae perdien utilitat i eren destruïdos o oblidades, per aixó sorprén que se n’hagin conservat tantes dels segles XI i XII, si no és que el nombre no és també un signe de la gran explosió de violència que va patir aquella societat.

16Tot i que un bon nombre són clams pagesos, la major part són queixes de nobles o eclesiàstics enfrontats entre ells per incompliment de deures feudals, distribució de rendes i possessió de terres i homes. És fàcil adonar-se, però, que, encara que els poderosos hi apareguin enfrontats, impartint i patint violència, a la fi les víctimes principals són pagesos. La raó és òbvia : com que són la font de riquesa, qui vulgui afeblir o destruir un adversari, ha d’atacar als seus pagesos.

17De fet, la violència és part intrínseca del sistema : violència quotidiana que s’explica per l’autosuficiència de l’economia pagesa que fa que la sostracció precisi de la coerció, i violència recurrent que fa que qualsevol canvi en la correlació de forces tingui com a resposta una onada de violència. També aixó és fàcil d’explicar : pot arribar un moment en que la violència quotidiana hagi estat assimilada i ja no sigui dissuasiva. Llavors cal un escarment per a mostrar als pagesos qui mana. Però la raó més imperiosa de la violència recurrent, sobretot quan aquesta es manifesta en explosions generalitzades, es troba en el moviment social : violències de l’any mil quan els senyors van imposar brutalment la senyoria banal i, de fet, un canvi de sistema21 ; violències del segle XII, quan la dinàmica de l’economia, amb el despertar del mercat, va engendrar una crisi de creixement i va llançar la petita noblesa a reclamar per la força una nova redistribució de l’excedent22; violències del segle XIV quan els feudals van voler refer-se de la crisi de la renda imposant formes salvatges de sostracció, etc23.

18Qualsevol sistema social basat en la desigualtat, genera violència, però la del feudalisme havia de ser quotidiana i recurrent, perque la classe hegemònica no disposava d’altres mitjans per a garantir la sostracció i imposar canvis favorables en la redistribució de l’excedent quan l’evolució conjuntural li era desfavorable. És clar que els homes encarregats d’aplicar-la, estaven tan avesats a fer-ho, que fàcilment se’ls escapava la mà. Alguns fins i tot van trencar la norma legal del terror mesurat, per a convertir-se en malfactors24.

19No hi ha raó, doncs, per a deixar-se seduir pels ideals de la cavalleria, i per una justícia feudal més dialogant i menys imperativa que la pre-feudal25. De fet, hom es podria entendrir amb aquells judicis-assemblees d’homes de guerra enfrontats, discutint els seus greuges i negociant la pau (pacificatores, es deien), amb el consell d’amics26, fent triomfar, es diu, « el pacte sobre la llei i l’amor sobre la justícia »27. Seria ingenu, però, oblidar que les víctimes més reals dels greuges eren pagesos, i que aquests no estaven convidats a cap mena de concòrdia o compromís. Per a ells la llei i la justícia era la dels poderosos, que els podien maltractar impunement28.