1Existeix un debat sobre quines foren les conseqüències del canvi feudal de mitjan segle XI sobre la situació de la pagesia catalana i, en concret, sobre quin fou el pes i la importància històrica de la pagesia aloera. Durant molts anys hom ha tingut per bona la reconstrucció del professor Bonnassie segons la qual la necessitat de repoblament i la relativa abundància de terres a les zones « capdavanteres » de Catalunya als segles IX-X determinà el predomini del petit alou pagès obtingut mitjançant l’aprisió. Fins a començaments del segle XI la regeneració de la petita propietat a les zones de frontera havia pogut contrarestar un moviment invers de concentració del sòl en grans dominis territorials, però la instauració de la « senyoria banal » a mitjan segle XI i la privatització de la justícia acceleraren el procés d’erosió de l’alou pagès. Vers 1050 el petit alou havia perdut la posició dominant que ocupava un segle abans i a començaments del segle XII era ja un residu històric. Els antics aloers, reduïts a la categoria de tinents, foren sotmesos a mals usos i a dependència personal i real del senyor de la terra2.

2Josep Maria Salrach3 i Paul Freedman4 han seguit de manera fidel aquest esquema, però, indubtablement, és Lluís To qui ha portat més lluny les idees de Bonnassie sobre l’impacte social de la instauració de la « senyoria banal » a mitjan segle XI. Aquest autor interpreta els grans canvis experimentats per la condició pagesa al segle XII, la creació i difusió del mas, la imposició dels mals usos i la difusió de la servitud personal i real, com una conseqüència « diferida » del canvi feudal de mitjan segle X15.

3En un article recent Gaspar Feliu proposa una visió alternativa de l’evolució de la pagesia als segles IX-XII enfront del que ell denomina l’ « ortodòxia imperant »6. Observa Feliu que la historiografia ha confós dos tipus d’alou: l’alou dominical, obtingut per aprisió, per donació comtal o per infeudació i posteriorment privatitzat, i l’alou privat, de dimensions més reduïdes, conreat o no pel seu propietari, el qual podia trobar-se inclòs dins dels límits d’un alou dominical. Per a aquest historiador, a la Catalunya dels segles IX-XI l’alou pagès era residual o inexistent, segons les zones; en canvi, predominava l’alou dominical i la terra del fisc. Tant a l’alou dominical com en el fisc hi havia terres explotades directament per esclaus o serfs i terres cedides a conreadors lliures a canvi de determinades prestacions. Segons aquest autor no hi hauria hagut un canvi brusc a mitjan segle XI, sinó una transformació gradual que hauria portat a l’ascens d’una pagesia propietària o quasi-propietària de la terra (domini útil). La degradació de la condició de la pagesia s’hauria produït més com a conseqüència de la seva jerarquització interna que de la pressió senyorial. Feliu admet, tanmateix, que pogueren existir alous pagesos que no han deixat traces en la documentació, i que « ja fos per vendes o donacions (sovint forçades per deutes o per pressions dels poderosos), per embargaments o mitjançant l’ús de la violència, l’alou va sofrir una clara regressió com a mínim a partir de mitjan segle X ».

4En resum: ningú no dubta de l’existència de l’alou pagès, però sorgeixen diferències a l’hora de determinar-ne el pes i la importància històrica. Són, en efecte, nombrosos en la documentació dels segles X-XII els exemples de petits alous que per necessitat o endeutament en època de carestia ingressaren en el gran domini; els instruments jurídics més emprats foren la precaria oblata i la venda7.

5Hi hagué, però, una altra via d’erosió del petit alou. A partir de mitjan segle XII el desenvolupament d’una pràctica judicial tecnificada que conferia al document escrit –més endavant l’acte notarial– rang de prova testifical superior, deixà l’alou pagès, indocumentat, en una situació d’inferioritat jurídica. La situació de l’alou s’agreujà quan, a finals del segle XII, els senyors de la terra aconseguiren privatitzar l’exercici de la justícia i dels drets que li eren inherents amb l’objectiu d’instaurar un control sever sobre els homes dels seus dominis8. L’exhuberant documentació judicial del període 1160-1260 ha deixat testimonis prou eloqüents del que podriem anomenar la « crisi jurídica » de l’alou pagès.

6L’any 1258 Guillema de Bell-lloc i Bernat Sabater reclamaren judicialment el domini dels masos i de les persones de tres habitants de la parròquia de Sarrià anomenats Ferrer Mir, Ramon de Carrera i Pere Balldoví9. Al·legaven els impetrants: a) que aquests masos i els seus habitants havien estat del rei, el qual els havia infeudat a Berenguer de Queralt, que aquest els havia infeudat a Guillem de Montclús, i Guillem de Montclús, al seu torn, a Guillema de Bell-lloc; b) que Guillema de Bell-lloc i els seus predecessors des de feia molt de temps havien percebut cada any per Nadal « cert cens » en aquests masos; c) que el rei Jaume, Berenguer de Queralt i Guillem de Montclús havien « enfranquit » els masos a Guillema de Bell-lloc; d) que Guillema de Bell-lloc i els seus predecessors hi havien percebut qüèsties, serveis i bovatges, que en els contractes de préstec obligaven els masos i el seus honors com a propis i que els homes i els seus predecessors els anomenaven senyors en els contractes que feien; i e) que Guillema de Bell-lloc, finalment, havia venut els homes i els masos en lliure i franc alou a Bernat de Sabater, venda per la qual s’obligava a evicció. Aportaren com a prova un document, posterior a la venda feta per Guillema de Bell-lloc, en el qual Ferrer Mir i Ramon de Carrera firmaven dret a Bernat Sabater pels masos i tinences que tenien per ell.

7Ferrer Mir, Ramon de Carrera i Pere Balldoví declararen que ells i els seus masos eren francs (francherii), que ni Guillema de Bell-lloc ni els seus predecessors els havien posseït en franc alou i que, en conseqüència, ni la venda ni els altres contractes als quals feien referència els demandants podien de cap manera perjudicar-los. Reconegueren que havien prestat anualment a Guillema de Bell-lloc, als seus predecessors i a Bernat Sabater diversos censos de forment, ordi, vi, aviram i numerari10 « per l’alberga que ells i els seus predecessors s’imposaren i donaren al comte per raó de guarda, protecció i defensa, però que, molt abans d’aquesta imposició, i després, ells, els seus masos i les seves tinences havien estat lliures i francs de tota dominació i subjecció, que ells i els seus predecessors des de feia molt de temps havien posseït els masos amb les seves tinences lliures i francs, que venien, donaven, obligaven, establien i alienaven els masos, els seus honors i les seves tinences de manera lliure sense que Guillema de Bell-lloc ni els seus predecessors ho subscrivissin o consentissin, que testaven lliurement sobre els seus béns, lliures de tota intèstia, eixòrquia i de qualsevol altre servitud personal i real, i asseguraren que era fama a la parròquia de Sarrià i per tota la rodalia que ells i els seus masos eren alou ».

8Als segles XI-XII un gran nombre de petits aloers posaren els seus béns sota la guarda i batllia del comte a canvi del pagament anual d’una alberga o d’un cens en espècie. La guarda i batllia era una institució, originàriament pública, relacionada amb l’exercici de la justícia sobre els homes lliures. Els alous posats sota la batllia del comte foren coneguts amb el nom de franqueses11. Tot i que els contractes escrits de guarda i batllia, subscrits entre aloers i el comterei o un ordre militar, són posteriors a mitjan segle X1112, ja en època de Ramon Berenguer I hi havia una massa de població lliure posada sota la seva protecció. A la segona meitat del segle XI existien tres nuclis de franqueses al Vallès Oriental, al Maresme, i a les parròquies occidentals del territori de Barcelona i del pla del Llobregat13.

9L’èmfasi que els actes de defensa i batllia subscrits a partir de mitjan segle XII posaren en prohibir la infeudació o alienació dels censos que els pagesos aloers s’imposaven14, és simptomàtic del que fins aleshores havia estat una pràctica habitual. Els comtes havien empenyorat o infeudat les albergues o franqueses, associades a altres rendes del seu domini, per a obtenir numerari o recompensar els serveis del seu cercle de fidelitats15.

10A mitjan segle XI el feu del Castellnou de Barcelona, que comprenia una part dels antics dominis del comte a la parròquia de Sarrià, incloses les franqueses16, fou associat a la dotació de la senescalia que Ramon Berenguer I encomanà a Amat Eldric (1051) i al seu fill Pere Amat (1060). L’any 1121 Ramon Berenguer III infeudà el Castellnou de Barcelona a l’home que l’havia servit com a senescal, Berenguer Bernat de Queralt. A la mort d’aquest (c. 1135) el castell restà en mans dels seus successors, desvinculat de la funció de la senescalia17. També cap a mitjan segle XII els Bell-lloc obtingueren, amb la política matrimonial oportuna, els drets de la castlania del Castellnou18.

11Des de finals del segle XII els Queralt i els Bell-lloc practicaren una política d’alienació de béns que els portaria, finalment, a liquidar el patrimoni urbà i trencar els seus vincles amb la ciutat. El 31 de març de 1254 Guillema de Bell-lloc procedí a vendre les rendes de la castlania del Castellnou que percebia a la parròquia de Sarrià a Bernat Sabater, un element representatiu de la nova classe emergent de ciutadans honrats. Prèviament, havia conseguit la definició dels drets que el rei, com a senyor eminent, i Berenguer de Queralt i Guillem de Montclús, com a feudataris del rei, hi detenien19. La venda comprenia, però, alguna cosa més que aquelles modestes prestacions en espècie i numerari que els homes de Sarrià li satisfeien anualment per raó de franquesa. Guillema vengué a Bernat Sabater els masos de Guillem de Trullols, Berenguer Cabot, Ramon de Carrera, Ferrer Miró, fill de Berenguer Miró, na Balldovina, el mas o borda que fou de Pere de Coll « en franc alou », « amb els seus termes, les seves tinences conreades i ermes, els camins d’entrada i de sortida, els homes i les dones, els censos i els agrers, els serveis, el senyoratge, els plets, els estacaments, els establiments, els homicidis, les cugúcies, les eixòrquies, les deixes, les intèsties i les trobes »20, a més del cens d’un quarter d’oli que rebia a la muntanya de Sant Vicenç de Sarrià. Obtenia a canvi la suma gens menyspreable de 655 morabatins d’or.

12Bernat Sabater, un cop adquirit el ple domini dels homes i dels masos de Sarrià, procedí a fer-lo efectiu, però topà amb la negativa d’un dels pagesos, Ramon de Coll, a prestar-li ferma de dret.

13Fermar dret era la declaració d’estar disposat a reconèixer el dret d’algú, a donar fermances per a avenir-se a sotmetre a la decisió judicial la resolució d’un contenciós. Segons els « Usatges » tot vassall estava obligat a fermar dret al seu senyor pel feu que tenia per ell quan aquest li ho demanava21. La ferma de dret equivalia a reconèixer la jurisdicció del senyor al damunt del feu o de la tinença. En privatitzar l’exercici de la justícia, els senyors de la terra pogueren també exigir ferma de dret als seus tinents amb l’objectiu de sotmetre’ls a la seva jurisdicció o d’obtenir simplement el reconeixement de domini.

14La ferma de dret fou, però, controvertida en els conflictes en els quals es debatia l’alodialitat, perquè podia portar a la pèrdua dels drets de l’aloer. Les « Commemoracions » de Pere Albert, de mitjan segle XIII, establien que l’aloer, en cas de conflicte amb el homes o vassalls del senyor del castell o amb el mateix senyor, pel seu alou o per qualsevol altra causa, no estava, en principi, obligat a fermar dret en poder del senyor, si no era un costum antic observat, « perquè en això prescriu el senyor del castell contra l’aloer ». Només havia de fermar dret al senyor del castell, si dins del terme d’aquell castell tenia algunes possessions per ell, o si algun home del castell li reclamava algun deute o el denunciava per algun delicte o « injúria »22.

15L’1 de desembre de 1254 Sabater denuncià Ramon Coll davant la justícia ordinària per no haver volgut fermar-li dret per dues peces de terra, tinences del mas, i « haver-lo espoliat de la seva possessió ». Declarà, a més, que Arnaueta, vídua de Pere de Coll, havia tingut el mas Coll per Guillem de Bell-lloc i que, a petició d’aquest, havia fermat dret en poder seu « per raó del mas i de l’estatge que Guillem li demanava », havia rebut els jutges que li assignà Bell-lloc i escoltat sentència.

16Ramon Coll respongué que Arnaueta no havia tingut el mas per Guillem de Bell-lloc, que ignorava que hagués fermat dret en poder seu, i protestà que « en cas que es demostrés que ho féu, ho féu forçada ja que Guillem de Bell-lloc havia agafat Pere de Coll, marit d’Arnaueta, sense dret ni motiu »23. Declarà que no era cert que Arnaueta hagués rebut jutges de Guillem de Bell-lloc per raó del mas, i que, en conseqüència, ell no l’havia de restituir « ja que Bell-lloc mai fou en possessió i si ho fou, cosa que no creia, fou per la força, perquè prengueren el marit d’Arnaueta » ( « et si fuit, quod non credit, fuit violentia pro captione mariti dicte Arnallete »). La declaració del pagès, versemblant, revela que el conflicte entorn de l’alodialitat del mas Coll ja s’havia plantejat en època de Guillem de Bell-lloc24 i que els senyors no dubtaven a recórrer al ius maletractandi, sancionat per les Corts de Cervera de 1202, per a sotmetre els pagesos a la seva jurisdicció25.

17Guillem de Banyeres, jutge designat per Pere de Castellasol, batlle reial de Barcelona, condemnà Ramon de Coll i el seu procurador a fermar dret en poder de Bernat Sabater per les dues peces de terra que tenia de la tinença del mas.

18Ferrer Mir i Ramon de Carrera, en canvi, de grat o forçats per les circumstàncies, s’avingueren, cinc mesos després de la venda, a fermar dret en poder de Sabater pels masos i les tinences que reconeixien « tenir per ell ». Lliuraren cadascun 5 sous26 i « augment » i es donaren l’un a l’altre com a fermança27. En reconèixer la jurisdicció i el domini de Sabater davant de notari, els aloers de Sarrià havien begut oli28.

19La historiografia ha exagerat l’oposició entre el petit alou i la tinença servil. Possiblement als segles XII-XIII no hi hagué massa diferència, en termes de protagonisme econòmic, entre la tinença pagesa en vies de consecució del domini útil i el petit alou. Ambdues estaven representades per una classe mitjana de pagesos actius que compraven, establien i arrendaven parcel·les a tercers, que actuaven, a petita escala, com a rendistes. Si existí alguna fractura entre una i altra forma de detenció de la terra, aquesta fou essencialment d’ordre jurídic. A partir de mitjan segle XII, la tinença pagesa tendí a dotar-se dels títols constitutius dels seus drets sobre la terra (la concessió precària). L’alou privat, en canvi, romangué indocumentat. Els contractes de guarda i batllia subscrits entre els propietaris aloers i el comte rei o un ordre militar a partir de mitjan segle XII vingueren a pal·liar la situació d’inferioritat jurídica de l’alou, perquè equivalien a un reconeixement públic de l’alodialitat. Enfront de l’acte de ferma de dret, però, els aloers de Sarrià només pogueren oposar en el judici la « fama », la veu pública dels seus veïns.

20La sentència dictada per Guillem de Banyeres, jutge de la part demandant, assessorat pel canonge Arnau de Gualba29, és representativa de la nova justícia tecnificada de mitjan segle XIII on el document notarial s’havia erigit com a prova testifical única30. Banyeres, « considerant que Ferrer Mir i Ramon de Carrera havien firmat dret a Bernat Sabater pels masos en qüestió, i havien confessat tenir-los per ell, tal com constava a l’instrument públic redactat per Pere de Terme, notari públic de Barcelona l’1 de setembre del 1254 », sentencià que aquests dos homes tinguessin els masos amb les seves tinences « sota domini » de Bernat Sabater i que li satisfessin les prestacions anuals que els seus predecessors havien lliurat. Els absolgué de les altres peticions31. A Pere Balldoví, el condemnà a pagar els censos anuals a Bernat Sabater. De res serviren les al·legacions formulades pels pagesos en contra de la legalitat de l’acte de ferma de dret32.

21En endavant, Bernat Sabater podria exigir els drets de justícia sobre els habitants dels masos (les intèsties, cugúcies, eixòrquies, etc.) que li reconeixia l’acte de venda. També podria reclamar la seva participació en els beneficis obtinguts de les alienacions de les tinences dels masos (els lluïsmes). Aquest fou el sentit tangible del que s’estava debatent en el plet de 1258 entorn dels conceptes d’alou i domini.

22El plet dels aloers de Sarrià ens ha de portar a reconsiderar Texistència d’una « crisi del petit alou » com un procés històric linial que conduí de manera inexorable a la desaparició de la pagesia lliure. Hi hagueren crisis diverses de l’alou pagès en moments diferents. Aquestes crisis estigueren en relació, en part, amb la correlació de forces, fluctuant, que s’establí entre el poder reial, els senyors jurisdiccionals i els pagesos. Els aloers defensaren a cada moment la seva independència davant de formes noves de dominació política i econòmica; en fer-ho, redefinien jurídicament la seva alodialitat. El que resulta sorprenent, al final, és que aquestes comunitats d’aloers sorgides entorn de la institució altomedieval de la guarda i batllia reeixissin a fer valer el seu estatut de franquesa durant segles33.