1El medievalisme català és deutor de les extraordinàries aportacions del professor Pierre Bonnassie i jo, com alumne, li dec els continguts renovadors d’una docència generosa plena de suggeriments. A partir d’un cas concret, aquest text d’homenatge demostra que les conclusions de l’apreciat professor són imprescindibles a l’hora d’encetar un projecte investigador, guiant-nos per obtenir nous avenços1.

La institució de palatia fisci

2El terme medieval palatium (palau) correspon a una institució força estesa i mal coneguda per la investigació actual, amb una geografia i una cronologia imprecises. És évident que el mot pertany a la reialesa, com ho confirmen els diccionaris de llatí medieval, on els diferents úsos del mot coincideixen en atribuir-lo a les seus del poder imperial o reial.

3A Catalunya, però, els topònims d’aquest tipus superen el centenar i ha estat Pierre Bonnassie el primer en alertar-nos sobre el significat del concepte medieval, tot identificant-lo amb el fisc i intuïnt que es tracta d’una especificitat hispànica. Així ho interpreta en estudiar els béns de domini públic durant els segles IX-XI, on demostra que la institucio és anterior a la conquesta franca, tot i que no arriba a identificar el seu orígen précis (Bonnassie: p. 144- 153).

4Lluny de la influència carolíngia, l’arrelament de la institució a Galícia, Lleó, Castella i Navarra prova el caràcter estrictament hispànic dels palacia rurals. En aquestes àrees el palatium ha estat considerat una unitat d’explotació i un centre de percepció de rendes durant els segles X-XII (Faci: p. 86), interpretació que confirmarien els casos navarrès i castellà, on ha estat el.laborat un mapa amb 230 d’aquests establiments (Garcia-Peña). Recentment, però, una nova proposta sobre Castella aplica les observacions de Bonnassie i considera que el palatium delata la presència de terres i drets públics (Pastor: p. 145-154).

5En verificar les fonts escrites del Baix Imperi i de l’època visigòtica comprovem que el mot palatium es refereix sempre a la seu del palau imperial o reial, sense cap implicació a la gestió de les finances públiques. Sorprenentment, però, la institució de palatia rurals només es documenta durant els segles VIII-IX, a la formació d’al-Andalus. És prova d’aixó l’Apologeticus de l’abat Samsó, escrit a Còrdova a mitjan segle IX i que aporta una de les referències més significatives: l’abat acusa al comte cordovès Serband d’haver fet tributàries totes les basíliques de la ciutat i de convertir en impurs, així, els donatius pietosos adscrits a l’ús de les esglésies, ampliant els tresors del fisc i expoliant el patrimoni diví per enriquir els palaus del fisc (palatia fisci), tal com si treiessim l’aigua a qui té set per llençar-la a l’oceà, segons la seva opinió (Gil: p. 551). És evident que a Còrdova, aleshores, el patrimoni fundiari de l’església perdia definitivament l’estatut de franquesa de que havia gaudit i que els palaus fiscals es beneficiaven d’aquesta mesura.

6El terme tampoc és estrany als textos àrabs de la mateixa època i el topònim balat és freqüent a Síria, Palestina i al-Andalus: al Pròxim Orient ja ha estat observat que el mot pot derivar bé del llatí (palatium) o bé del grec (πλατεια), que correspon a establiments urbans o rurals i que pot significar palau o calçada antiga (EI 1: p. 987); en relació a al-Andalus, però, només es considera la significació d’antic camí pavimentat, tot seguint la indicació tardana del Vocabulista homònim (Id. p. 987-989). Els primers exemples andalusins són precoços i validen part del significat viari del terme: aixf, el B. Humayd o Camí de l’Argent és una de les etapes de la campanya dirigida per Musa l’any 712; a l’extrem de l’expansió musulmana, la desfeta de Poitiers figura a les fonts àrabs exclusivament amb el nom de B.al-∂uhada’ o Camí dels Màrtirs; altres exemples primerencs, però, mostren explotacions posseïdes per personatges vinculats a l’administració emiral, com els casos de B. Mugit i B.al-Hurr (Chalmeta). Ibn Hayyan, més tard, encara recull dos d’aquests topònims: l’explotació particular de B. Marwan torna a ser una etapa de l’exercit califal entre Còrdova i Jaén; el B.al-Ahmar o Palau Roig es situava sobre la costa del Baix Empordà i fou saquejat per l’esquadra califal l’any 935 (Chalmeta: p. 268 i 275). Aquestes soles referències ja demostren que la institució s’imposa en al-Andalus des d’inicis de la conquesta i que encara és vigent durant els segles IX-X, havent-se produït una precoç fixació toponímica.

Palatia a catalunya

7L’anàlisi del cas català confirma les consideracions prèvies i les precisa més encara. Per fer-la emprem la documentació medieval impresa on, fins ara, hem localitzat prop de 90 palatia inequívocs. Hem d’advertir, però, que l’enquesta realitzada no és exhaustiva, tot i que preten ser-ho, ja que el laconisme d’un bon nombre de textos no permet identificar amb certesa tots els casos documentats.

8Palatium i el seu diminutiu palatiolum, amb les variants respectives, són les formes llatines bàsiques i han generat els topònims actuals Palau, Palou, Palol, Palà i Palauet. La major part de referències no aporta altra descripció del lloc que un simple demostratiu (ipsum / illum) o una preposició (ad), situació que delata la fixació del topònim. En tot cas, els palatia són considerats villæ habitualment quan els textos són suficientment explícits, encara que també figurin altres definicions minoritàries com llocs (loci), torres, castells o esglésies. Destaquen, a més, uns pocs casos de noms compostos força expressius: és significatiu que bona part d’aquests aportin antropònims de tradició gòtica (P. Almalla, P. Felmiro, P. Frugelli, P. Moronta i P. Rodgario) o llatina (Paladdanum, P. Darias i P. Borrelli) i àrab (P. Auzido<P. Ibn-∂a’id); així comprovem que els arabismes són minoritaris, tot i que també registrem quatre Palamor/Palamors o Palau de Moros i un P. ∂alatan o Palau dels Sultans; altres denominations compostes defineixen algun tret específic de l’establiment, com l’orígen antic o l’estat ruïnós de les edificacions (P. Fracto i P. Vetulo), el conegut caracter fiscal de la institució (P. Fisco), l’existència de vàries constructions (Palazolos) o altres caractérístiques de l’emplaçament (P.∂iccho, P.de Reg i P.∂erpentis); la resta de casos corespon a topònims de tradició diversa (P. Fortiano, P. Rafano, P. Bitaminia i P. Meserata).

9Els palatia són gairebé exclusius de Catalunya Vella, on es troben arreu, tot i la notòria excepció del Pallars Jussà. La seva distribució és, però, clarament dissemblant i presenten major densitat a les comarques de l’Empordà-Gironès i del Vallès, concentrant-se al litoral i al pre-litoral (68 %), essent freqüents a la Depressió Central (22 %) o isolats al Pirineu (10 %).

10Altrament, la localització dels palatia delata una estreta relació amb els centres territorials tradicionals, situació évident a la perifèria de les antigues ciutats episcopals de Catalunya Vella (Elena, Empuriæ, Gerunda, Egara, Barcino i Ausa), amb l’única excepció de la primitiva Urgellum que, com és sabut, no es trobava a La Seu d’Urgell. Contràriament, les seus antigues de Catalunya Nova (Ilerda, Tarraco i Dertosa) no manifesten aquesta relació ja que, en al-Andalus, el procés arabitzador també afecta la toponímia. Cal remarcar, però, que la xarxa de palaus no es caracteritza només per concentrar-se a les ciutats sinò per la seva dispersió arreu dels territoris, una situació extrema en alguns casos, com a les comarques litorals de Girona i Barcelona.

També almúnies fiscals

11La raresa del topònim palatium a les comarques de Catalunya Nova ens ha portat a considerar la seva extinciò i hem acabat descobrint que el substitueix la denominació munya o almúnia. El topònim andalusí correspondria a l’arabisme mina’, un derivat del grec o del copte amb significació portuaria, tot i que aquí, com al Magreb, s’identifica amb una explotació agrícola o verger (El 7: p. 66-72; Garcia: p. 334). En tot cas, la identificació del palatium amb la munya es produeix des de l’estudi arqueològic, on hem obtingut materials ceràmics d’època emiral o de l’antiguitat tardana en un d’aquests topònims2. A més, la nostra deducció és avalada per la mateixa distribució de les almúnies que completa la xarxa de palaus.

12De fet, les almúnies es documenten en al-Andalus més tard que els palaus i desconeixem notícies anteriors als segles IX-X. Entre les més antigues destaca la que posseí el pare d’’Umar Ibn Hafsun i que fou orígen del domini d’aquest rebel « feudal » (Acién: p. 113), o també la cordovesa M. Nasr, que pren el nom d’un fata d’’Abd al-Rahman II (822-852). El complexe d’almúnies més ben documentat és, en tot cas, el de la perifèria de Còrdova, on superen la desena durant el segle X: cada emir o califa demostra tenir algun emplaçament predilecte, on promou edificacions militars o palatines dotades d’horts i jardins, al temps que consolida la xarxa viària; les demés almúnies són cedides temporalment als prínceps de la família Omeia i als alts funcionaris de l’administració (Garcia: p. 334-342; Ibn Hayyan). El cas de la munya az-Zahra’ és axioma del caràcter públic de la institució ja que origina la nova ciutat califal.

13A Catalunya Nova les almúnies encara demostren gran vitalitat durant els segles XI-XII i així ho han provat reiterades anàlisis a l’àrea de Lleida: aquest tipus d’establiments prolifera a la plana, oposant-se al predomini dels husun a la muntanya (Giralt); les nombroses almúnies que figuren a les primeres fonts llatines s’identifiquen amb el doble significat de torre o de granja particular i sovint són vinculades a l’aristocràcia militar o civil (Eritja). Cal considerar, però, que la documentació de conquesta no sempre al.ludeix a almúnies emirals o califals pròpiament dites, ja que els escrivans desconeixen les diverses institutions islàmiques i pot tractar-se també de torres posteriors al segle X.

14A l’inventari provisional d’almúnies només considerem 33 casos, gairebé tots a terres de ponent. Tres excepcions, però, es troben a les comarques de Barcelona i garanteixen que l’arabisme ja és present a la fi del segle VIII, tot i que no s’imposi a la toponímia fins dos segles més tard. La major concentració d’establiments es verifica a les planes de Lleida i de Balaguer, amb un mínim de 20 casos, seguida en importància per 5 casos segurs a les proximitats de Tortosa, on l’A. Antig o els parietes antiquos de l’almúnia de Xerta són bén explícits sobre els llunyans orígens de la institució. En no documentar-les exhaustivament, la resta d’almúnies que anotem són només uns pocs casos dispersos per les comarques occidentals i un, potser, a la Vall d’Aran, destacant que són absents a Tarraco, destruïda amb la conquesta islàmica.

15La presència habitual de torres a les almúnies provaria que aquesta és una característica fundacional dels primitius palatia, vinculada a la simultània condició fiscal i agrícola de l’establiment.

Dispositius emirals

16Des de l’anàlisi arqueològica, a les comarques gironines ja ha estat comprovat que els topònims derivats de palatiam sovint presenten jaciments romans associats, sense considerar que es tracta d’una institució especifica que cal distingir de la resta de villæ (Nolla-Casas). Els més de 125 casos cartografiats ara a Catalunya demostren l’orígen islàmic del topònim i delaten que es tracta d’un dispositiu complexe. A més, pensem datar amb certesa el procés de creació del dispositiu i podem aillar dues fases successives.

17Els primers palatia s’estableixen sobre la xarxa viària i portuària que segueixen les tropes durant la conquesta, ramificant-se al ritme que es consolida l’ocupació dels diversos territoris: es crea, així, una primera xarxa de punts d’aprovisionament vinculada als exercits en moviment i als agents de l’emir, situació que justifica el significat viari o portuari que s’atribueix al balat i a la munya, sempre dotats de torres que defensen el magatzem i l’explotació; paral.lelament, també disposen de palatia o de torres associades les guarnicions puntuals que reocupen civitates, castra o altres centres territorials de relleu.

18En una segona fase, a partir de mitjan segle VIII el nombre de palatia s’incrementa notòriament i constitueix una autèntica línia de defensa del tagr: a Catalunya Vella pensem que aquest nou desenvolupament es produeix entre la capitulació de Narbona l’any 759 i la de Barcelona l’any 801; només així podem justificar l’abundor de palaus a les terres gironines, ocupades pels francs durant els anys 778-785, o la gran concentració que atenyen al Vallès Oriental i Central, defensant Barcelona, i la densa línia que formen al nord de la ciutat de Lleida o al castell d’Olèrdola; a partir del segle IX, però, els palaus deixen de ser principals dipositaris en la defensa activa del territori, funció que ara comparteixen, previsíblement, amb nous husun o incipients vilatges fortificats.

19Els demés casos hispànics confirmen aquestes tendències. Així, d’una banda, observem arreu la dispersió de palaus i almúnies corresponent a la primera fase de conquesta i ocupació, amb la significativa excepció ja anotada de la Trasmiera o de la Liébana (García-Peña) i que afecta tot el nucli originari de la dissidència asturiana. D’altra banda, també comprovem la formació de dispositius amb major concentració de palaus o almúnies a les àrees que són sotmeses a pressions exteriors durant la segona meitat del segle VIII: així succeeix al Pirineu Aragonès on, sobre la capçalera del Cinca, el pic de La Munia defensà l’extrem septentrional de les comarques andalusines de Sobrarb i de Ribagorça fins la fi del segle XI (Martí); a Navarra els palatia són nombrosos a les planes de Pamplona, Estella o Sangüesa i formen un clar dispositiu de defensa als accessos de les altes valls pirinenques; en relació a Castella també observem grans concentracions de palaus a la Rioja Alta, a la Bureba i al voltant de Burgos, essent predominants al sud del riu Ebre, on constitueixen una nitida línia de protecció davant dels territoris més septentrionals.

20Ara ja no tenim cap dubte: la distribució de palaus i almúnies s’identifica amb la xarxa viària o amb la disposició de torres de defensa i correspon a l’organització bàsica de l’estat emiral durant el segle VIII. La pervivència que la institució pot tenir en al-Andalus o sota domini feudal a partir d’aleshores seria, simplement, complementària i residual. No és en al-Andalus, però, que hem de cercar l’orígen de la institució ja que, vinculada als Omeies, cal preveure que ha estat prèviament aplicada a la conquesta d’Egipte o del Magreb i que, com la nissaga califal, també procedeix de Damasc.

21En conclusió, ara s’obren noves i amples perspectives de recerca. Serveixin de prova dos exemples: a nivell concret, la raresa dels palaus a l’Urgellet i la seva concentracio relativa a l’Urgell-Segarra semblen indicar que la primitiva seu épiscopal d’Urgellum correspon al nucli antic de Guissona, contrariant la tradicio historiogràfica fins avui acceptada; a nivell genèric, l’extraordinària difussió de la institució per al-Andalus la converteix en el principal vehicle de transferència tècnica i cultural a les comunitats indígenes, en agent fiscalitzador i d’islamització finalment.